Fins demà!
Gràcies.
A les portes de Troia, amb Alberto Roche, Sergio Rodríguez i Albert Abril. A l'ésser humà li agrada, tot i que a Marie Kondo li sàpiga greu, acumular. No és, tampoc, una cosa que passi només en el nostre món turbocapitalista. La dèria per arreplegar, col·leccionar, classificar i mostrar ha donat productes històrics ben curiosos, com la moda dels gabinets de curiositats que va recórrer l'Europa d'època moderna.
Aquesta setmana, a les Portes de Troia, repassarem què és això dels gabinets de curiositats. Quan apareixen i per què? Com eren i quins van ser els més reixits? Benvinguts a l'Europa de les Meravelles! Benvinguts a les Portes de Troia!
Benvinguts i benvingudes a les Portes de Troia, el programa de ràdio d'història des dels estudis de ràdio castellà de la xarxa de comunicació local. Avui per parlar dels gabinets de curiositats i les cambres de meravelles.
Ho farem amb el nostre historiador de capçalera, Alberto Retxe, benvingut. Bones. Quina és la importància d'aquestes cambres de les meravelles? Primer som meravelloses, el qual sempre és fantàstic, i segon ja veurem que pot semblar un tema molt concret, i ho és, que ningú s'enganyi, però és un tema que pot semblar molt concret, exòtic, si volem, meravellós, curiós, però...
Darrere d'aquesta aparent excentricitat de les elites europees del barroc, el que hi ha, ja veurem, és molt més. L'inici de les exploracions europees a la resta del món, l'inici del mètode científic, l'inici de les grans col·leccions dels museus europeus... Llavors, aquests gabinets de curiositat, o aquestes canves de meravella, són potser un símptoma.
de l'època, de la cultura intel·lectual de l'època, i, per tant, i que no deixen de ser curioses, no?, vaig pensar que eren, potser, material per fer un programa. Segueix-nos, interactua amb nosaltres a les xarxes socials d'Instagram, X i Blue Sky, arroba Portes de Troia. Escolta el podcast des d'iVox, Spotify, Apple Podcast, YouTube i la xarxa Més.
Bona nit.
Comencem el programa avui amb una banda sonora molt concreta. HP. HP. I la càmera secreta. Molt bé. No sé si ho vols desenvolupar. Bueno, parlem de càmeres de les meravelles, càmeres, bueno, secretes, fantàstiques, i per tant, vull dir, és transparent. I saps on els nostres oients poden trobar meravelles, Alberto? A Harry Potter, no. Ara el nostre Patreon.
És que no sé com fer-ho, és molt difícil, tio. No ho passis, vull dir que al final la gent... Jo espero... A vegades hi ha evidències que no, però no passa res. Però jo espero i desitjo que els nostres oients siguin adults funcionals i que per tant no cal recordar constantment que ens hem fet un Patreon i que poden trobar la informació... I un més? Ah, perdó. I que poden trobar tota la informació a la nostra pàgina web.
Doncs no cal. No cal. Doncs anem a la primera pregunta directament, si et sembla. Que és obligada. Què són els gabinets de curiositats? Primer avís del programa. No estic totalment segur que sempre que vulgui dir gabinet de curiositats no digui ganivet de curiositats. Està lest el disclaimer.
Jo aviso, com sempre tinc mal de cap. Com el seu nom indica, aquestes càmeres, aquestes cambres, tot i que a vegades eren cambres o a vegades eren mobles, quan va començar a prendre forma aquesta pràctica al llarg de l'època moderna europea...
són una pràctica que comença a donar lloc a col·leccions ben singulars. Són unes cambres, uns espais, on es comencen a acumular objectes en un afany col·leccionista i que arriben molts noms. Càmeres de les arts, estudis, gabinets de curiositats... Potser a mi el que més m'agrada és el de Wunderkammer, que és el nom alemany del concepte, que és literalment la cambra de les marats.
deies. Ah, perdona, català, ara que deies, he entès una cosa, quan has dit que podien ser mobles, també, farà relativament poc, bueno, ara potser hi ha font... Sí, un gabinet de font, de fet, és un tipus de moble. Doncs va sortir una sèrie de Guillermo del Toro, que eren... Un gabinet de decoració, és com de relats curts. Exacte, de relats curts, així de terror, etcètera, alguns lovecraftians, bueno, que és una sèrie que m'agrada molt. Un gabinet és aquest, com un moble que té caleixets.
Tu obres i obres un calaixet i trec... Aquesta pedra rara, no? És aquest concepte. I al començament de cada capítol... Al principi comencen a ser aquests mobles, aquests espais, i a mesura que aquestes col·leccions creixen, a mesura que aquestes col·leccions moltes vegades s'imbrinquen en palaus o en espais grans, comencen a ser càmeres, atapaïdes...
És molt bonic, jo no he entrat en això durant el guió, però també són espais que són profundament retratats. Hi ha molts gravats, moltes pintures de pintors que pinten la càmera de meravelles del príncep de no sé què. Hi ha un senyor amb un clar síndrome de diògenes, amb un esquelet penjat al sostre, una dent de no sé quant... Però la gent se l'ha d'estimat al comès. Per què eren, a Cambres de Meravelles? I, sobretot, quin sentit té aquest nom? Jo anirem veient el llarg del programa amb més detall.
Però aquestes cambres, aquestes col·leccions que generen, responen precisament a un sentit nou de la meravella, que és el sentit de la fascinació pel món que està generant l'expansió europea i que porta aquestes elites europees a abocar-se en un col·leccionisme eclèctic, a voltes estrambòtic, però que...
identifiquen molt bé la seva època. Ja ho anirem veient, com dic, però endinsar-se en una d'aquestes wunderkamers, en una d'aquestes cambers de les meravelles, en aquest gabinet de curiositats, és endinsar-se en efecte dins d'una meravella rere altra, rere altra, col·leccionades, atapeïdes, sense cap por de ni concert al principi, amb intensa sistematització més endavant... I anirem seguint aquest procés.
I quan apareixen aquestes cambres? Bé, l'afany col·leccionista es pot perseguir des de l'antiguitat, no? Vull dir, la gent acumula coses. Jo primer. Vull dir... Ara anem a xucar a taula i a xucar a taula que encara estem per treure... Com pareix a la balda, que és on millor estar.
Però el cert és que aquesta forma concreta d'acaparament cultural apareix durant el Renaixement i s'intensifica al llarg de l'edat moderna. Podem dir que és un fenomen, comença una miqueta abans, acaba una miqueta després, però és un fenomen inherent a l'edat moderna. Al segle XVI, XVII, el XVIII comença a trontollar, trobarem grans col·leccions vinculades precisament a aquest gran desig col·leccionista de grans personatges. I aquest gran desig per què apareix?
Doncs bàsicament hi ha un anhel de comprendre el món i de mostrar-ne o de gaudir-ne de la seva immensitat. Cada vegada l'accés al món és més gran, l'accés a la informació continua sent limitat, però cada vegada hi ha com més coses amb les quals ser partícip d'aquestes novetats...
Des de la teva casa poder veure un raconet d'Àsia, un raconet del Pacífic, del Brasil, un animal exòtic que ningú ha vist mai, una planta que no sé què, una estàtua de no sé on, és un gest de classe, no? Penseu que tot just estem en el moment dels grans escoliments geogràfics europeus.
No només el descobriment d'Amèrica, que havia passat a finals del segle XV, a principis del XVI, sinó tota la posterior expansió dels vellos oceànics, l'exploració del Pacífic, l'expansió per l'Àsia... Potser l'únic espai que queda encara verge és l'interior d'Àfrica, perquè encara serà territori inexplorat pels europeus durant algunes generacions. Fins a mitjans del segle XIX no hi haurà les condicions tècniques perquè els europeus puguin endinsar-se en l'Àfrica subsahariana.
Però aquestes expansions, per bona part del monconegut, porten a un sentit de la meravella constant. Tu des d'Europa reps informacions, cartes, visites dels teus corresponsals botànics al Brasil o on sigui, de coses que són fascinants. T'ho imagina't el primer europeu que arriba a la selva maçònica i diu, hòstia puta, tocant.
O veu un jaguar, diu, però què merda és aquesta? Aquestes plantes, el garraf, no tenim aquestes exuberàncies. És també el mateix principi que aporta que molts ajuntaments fotin palmeres.
a totes bandes, una moda als anys 90 dels dos passeig marítims de posar putes palmeres, doncs, bé, és això, és qui no té una wunderkammer, doncs posar una palmera. El món és un joc divers, enorme, amb coses mai vistes per l'home occidental, i, per tant, atesorar aquests objectes, tancar-los, exposar-los a les visites, ensenyar-los, retirar-te la soledat de l'observació dels mateixos, es converteix en tot un gest de distinció social.
Abans ja ens has fet una miqueta d'espoiler, però seran sempre cambres? Bé, aquests gabinets, sobretot els inicials, com hem dit, o els de les col·leccions més modestes, i veurem que això és tot un... és com la gent que es dedica a col·leccionar cartes Pokémon, i aquí té un Charizard de primera edició, i aquí té un Psyduck, un Rattata.
Un ratata? Un ratata. Home, a veure, el nom és força, clar. Deu ser una rata, però... Hiperactiva, fa ratatata, ratatata. Sí, quan evoluciona, erraticate, com si fos una cosa més homicida. En qualsevol cas. Col·leccions, com en tot hi ha de molt tipus, hi ha qui col·lecciona i se'n va a l'opremium, i qui té menys. Hi ha qui pot tenir tot un palau, hi ha qui pot tenir una habitació, hi ha qui pot tenir un moble, hi ha qui pot tenir una bosseta.
Però comencen sent armaris, calaixos, mobles on guardes els primers tresors de la col·lecció, però ben aviat, degut al volum, prenen la forma d'habitacions atapaïdes d'objectes. Bé, allò que comences amb un moble pels jocs de taula, no? Que això que comences i dius, dona això, i això, vinga, i un altre, i ara faig, i ara no sé què, i ara, bueno, doncs...
De fet, quina importància tindran en la història de la cultura i el coneixement aquestes càmeres de meravelles? Doncs marcaran l'inici d'una visió més científica del món. Ja veurem que en un primer moment hi ha un marcat sentit de la miravília premoderna, dels elements meravellosos en un sentit màgic.
en un sentit folclòric, corn d'unicorn, sang de drac, tot i que el sang de drac és una resina vermella de la que es treu el tin, però bé, això ho feien passar per sang de drac. I el corn d'unicorn? Corn d'unicorn, ja en parlem. Ja en parlem, perdó. La sistematitació d'aquests objectes, la dèria de la informació, tu quan col·leccions vols saber-ho tot d'aquell objecte, vols fer una targeteta.
Posar-la allà a penjadeta. Et compas el jugo de taula i l'enfundes. I no jugues mai. Home, no claves a jugar. Jugar és perdre dinero. Bé. Tot això, tota aquesta dèries, aquesta sistematització portarà que aquestes càmeres de meravella siguin l'inici, ja veurem, de les primeres col·leccions d'objectes d'història natural, d'història mineral, d'història humana, i amb el pas del temps es convertiran en el cor de grans museus.
A les Portes de Troia, el passat explicat en present. Descobreix tots els continguts del programa
Comencem amb el bloc central. Un altre cop amb música de Harry Potter. Sí, de fet, té un sentit. De primera a la primera, no? Aquest element... El sentit més fàcil, no? Sí. Aquesta és la cançó, el tall dedicat a Dobby en el Fodomestico. Perquè, com estem parlant de col·leccionisme, Dobby, a la vegada, és la representació física del niño rata.
I després també té un afany de col·lecció a mitjons que fa que sigui el protagonista involuntari de la nostra segona música. Estic molt Harry Potter avui. Ja ho veig, és estrany això. Comencem una miqueta insistint en el contingut d'aquests gabinets de curiositats. Quins objectes es guardaven en aquestes càmeres? Com hem dit, ja una mica va tot.
com en una bona amanida. Eren col·leccions molt eclèctiques, sovint construïdes sobre la marxa, amb vintut d'una barreja d'interessos personals, de la persona que muntava la col·lecció, però també amb les seves possibilitats d'obtenir objectes. Tu col·lecciones el que t'arriba, el que pots trobar, el que encarregues, el que et canvien. Comencen com una cosa molt espontània al principi, però sí que amb el pas del temps comencen com a fixar-se categories
com la que recull l'ITRÉ, que el fenomen de les Bundeskammer i de les càmeres de Meravelles i els gabinets de curiositats ja està molt de cap a caiguda, però això és una cràcia de 1800, no recordo, o al principi és el XIX. Ell divideix el contingut d'aquestes càmeres, els objectes col·leccionables, en quatre categories bàsiques. Comencem per la primera, no? Sí, fem una història del col·leccionisme. La primera serien els Naturalia.
Les coses que tenen a veure amb la natura. Objectes que provenen de la natura. Déu-n'hi-do, eh? Sí, a veure, tampoc es va corrar gaire una distinció. Una cosa pitjor és aquella gent que fa col·leccions de llibres pel color. Això és terrible. Vull dir, això ho deuen trobar d'un capítol de Dexter o alguna cosa així. No ho sé, però és terrible, sí. La gent que col·lecciona llibres en general és psicòpata. Per què? Poden tenir un llibre l'altre.
És que m'agrada l'olor del paper. I l'espai que ocupa. A mi m'agrada llegir. Però bueno, mistifiquem pràctiques. En qualsevol cas, els naturali, objectes que provenen de la natura, que al seu torn es podien subdividir en els diferents regnes de la natura. El regne animal...
El regne vegetal i el regne mineral. Planta animalocosa. Fins aquí poca sorpresa. Quins animals es col·leccionaven? Una àmplia selecció. En primer lloc, animals dissecats d'arreu del món. La teva tieta quan es limora el gat.
No, la meva no la té. Abans es fèiem allà en una pose. La gent que té una fura o que té un... Sí, sí. O un esquirol. Animals dissecats. Com més exòtics i llunyans, millor. També tota la subdivisió, les derivades de productes derivats d'animals.
banyes, closques, dents, ullals, escalets parcials, fèmurs, escalets sencers, tota la deriva psiquiàtrica de col·leccionisme d'insectes.
Col·leccions d'escarbats, d'agafar paionetes... La xinxeta... La xinxeta... Col·lecció d'exemplars assecats de tot tipus, tot un mostrari de fauna. Però una de fauna més propera,
quilòmetre zero, però també de la fauna més exòtica que et puguis portar. Del llet del programa, és que no sé si vull fer spoiler o no, però del llet del programa... Fes-lo, fes-lo. Hi haurà fins i tot un dels nostres protagonistes que es va fer portar un pingüí com a mascota. Oh! I tenia un pingüí. No, però, o sigui, i li va durar? No ho sabem. Sí, home, no sé quan dura un pingüí, però...
El que... Sí, sí. Imagina com de friquideu ser que la teva col·lecció inclogui un pingüí al que tu li vas, suposo que portes sardines a la butxaca, o allò que li vas donant, jo què sé. Me l'imagino passejant-se pel mig de la galeria, saps?
En fi, has dit animals i també has parlat de minerals. Sí. De fet, tots aquells que durant la infància o la joventut han encetat col·leccions, les de minerals, són unes recorrents. Segells, monedes, minerals... Ah, jo tinc una calcopirita. Ah, però tinc un no sé què. Ah, doncs jo no sé qui t'anaves al mercat de... De minerals del poble. Ah, no sé qui és la queixença. Aquest soc jo. Tu també n'havies set de minerals? Sí, poquet. Jo també alguna coseta. Però llavors, en aquest cas,
En aquest context parlem de pedres precioses, semiprecioses, i sobretot també m'encanta el concepte de les pedres amb característiques estranyes. Per exemple, els heliotropis. Un heliotropi, no sé si el tenia en la teva col·lecció. No ho sé. Són una mena de... Soc un fill de classe horera. Sí.
Jo la vaig a redar. Ja està. Els heliotropes són una varietat de calcedònia de color verd, fosc o blavós, amb taques vermelles, són molt bonics, que semblen sang. I, de fet, aquests heliotrops també es coneixien com a pedres de sang.
Són molt boniques perquè són com negres amb tanques de sang per dins. I, a més, són molt exòtiques. I d'on provenen, aquests diotropis? Normalment provenen de l'Índia. I Pliny, per exemple, ja els mencionava. I apareixen també mencionats a un dels contes del Decameró, que és una cosa molt top.
Si tu col·lecciones pedres, tens una pedra que arriba protagonista d'un conte de Camerón. També estan presents a la Xina, però els heliotropis xinesos eren més difícils que arribessin a Europa. I sobretot d'època moderna, s'obren reserves en jocs que s'aniran descobrint. Per exemple, hi ha molts al Brasil, a Austràlia, a Amèrica del Nord. Llavors, a cop i volta, tu arribes allà, al Brasil, i et trobes una pedra rodoneta, negra, fosca, amb sang per dins, brillant com un ou. Llavors, és com, hola, que guapo!
Sortirà un drac. Sortirà un drac, clar. Com m'entenarà tu d'Oragón? Aquest és un exemple de pedra exòtica que també era com molt preuada. I quines altres? A mi una que m'encanta, que és la fulgurita.
Fulgurita. Fulgurita, és un bon nom. Fulgurita, sí. Són una rotes metamòrfiques que es formen per la caiguda d'un llamp sobre sorra, sobre terreny sorrenc. Tu imagina't les d'unes d'un desert o les d'unes d'una platja i de cop i volta el llamp...
cau contra la sorra i arriba a una temperatura suficient perquè els grans de sílice de la sorra es calcifiquin, es solidifiquin, i llavors tu tens com una pedra allargada, potser d'un centímetre, centímetre i pico d'ample, llarga, potser fins a un metre, metre i mig, ensorrada la sorra que s'ha cristal·litzat, que és un llamp que cau directament sobre la sorra. Clar, evidentment això, si tu ets un puto friqui,
Això t'encanta, teniu una furgorita allà, com un llamp petrificat, que et creus el nou torn, i vas al gimnàs fent entrenament de força, i coses d'aquestes. Llavors, és flipant, i a mi em flipava també, perquè és com una pedra a ratlla per avocionar pokémons, tu tens la pedra de sang, la pedra de raig, i llavors està com guai. No hem perdut aquesta Dere Correccionista. Dins de les pedres també es consideraven els fòssils, perquè es consideraven pedres.
fins que la paleontologia no s'envolupi plenament, i s'entengui que allò són restes fossilitzades d'éssers vius, entren en la categoria de... Mira que divertit, una pedra en forma d'envolup, mira que divertit, una pedra en forma de closca de cargol. Llavors, bueno, deixem de ser... Pedres rares, no? Una pedra rares, no? Ara parlem de les terres rades, allà... Sí, sí, sí.
I ja per acabar, aquesta col·lecció de Naturalia, trobarem també els grans herbaris. Vegetació seca, espècies que es trasplanten i es creen grans jardins, trasplanta una selva amazònica... El jardí de casa. Porto no sé què... Dibuixos de les primeres... Làmines gravats, dibuixos de plantes exòtiques... Com una mena de necessitat de mostrar la diversitat de la natura.
Avancem, doncs, a la segona categoria. Ja hem parlat de tota la part natural, no? Quina seria la següent? Enfrontats al naturalia tenim els artificialia. És a dir, els objectes creats o modificats per l'home. En aquesta categoria ja us ho podeu imaginar. Tenim de tot.
Antiguitats de tot tipus, no? Aquest col·leccionisme que moltes vegades, a partir del Renaixement, entronca també amb la recuperació d'estàtuas romanes, gregues, no? A mesura que s'arribi al pròxim orient amb els saquets de les cultures egípcies i mesopotàmiques, però objectes de tot tipus. Objectes arqueològics, no? Penseu que, bueno, com les tietes que s'anaven a Empúries no fa gaire a robar gerres...
I te'n vas a una urbanització allà a l'Empordà i tens una senyora... Ui, mira! Quin plat més mago. Dos geranis en una amfora romana, no? Bueno, això l'àvia era molt rumbera. I segur que té un gat dissecat, també. Suposo. I el que havia cardat. Bé, obres d'art, obres d'arqueològics, col·leccions d'armes.
Home, tu tens la teva col·lecció ara d'espases medievals i et portes un cris indi o una katana o no sé què, o no sé què, aquesta cosa tan fàl·lica. Objectes de tot tipus que es puguin col·leccionar i que siguin productes de les virtuts humanes, allà els tenim. Aquesta categoria també incluïa elements naturals modificats per l'home, les manualitats.
Un ou d'estrus decorat. No, amb anualitats. Un ou d'estrus decorat. Pedres pintades, saps? Com si necessitessis ajuda. Sí. Saps? Demana-la. Sí.
I em poso a la meva cara. Que una, cap a una cambra de meravelles. Que bé. Que bé, nenes, combraries. Que és que, si ja, em pensava ara, eh? Si ja de normal, tu com a... Encara no m'he trobat, però tu com a pare reps molta merda de regals de manualitats infantils tenint nens normals, vista l'endogàmia de les caisses reials europees...
En època moderna, els regals del dia del pare a la monarquia hispànica devien ser guapos, eh? Bé, en qualsevol... Ous d'estús decorat, pedres pintades, camafeus, que incluïen, per exemple, pedres precioses, o, per exemple, tu agafaves alguna pedra preciosa romana que trobaves i l'encastaves en un anell nou, o et feies un anell amb una pedra molt bonic... Bé, totes aquestes manualitats, aquests artificis humans, també eren curiositats que es col·leccionaven.
I la tercera categoria? La tercera categoria són els científics. Són tot tipus d'artil·lugis, autòmates, engranatges, enginys, rellotges... Tota aquesta cosa com a mecànica també fascinava a la intel·lectualitat europea del barroc. Llavors tenim els objectes naturals, els objectes històrics o humans, els objectes mecànics, que també són fantàstics...
I l'última, que són les exòtiques, que és com una categoria que engloba la resta, però a vegades s'apareix diferenciada, que és tot allò de les categories anteriors, però que provinguin de llocs molt llunyans. Animals, però animals de l'altra punta del món. Objectes històrics, però de la...
de Patagònia, un taparrabos de l'ètnia, no sé què, tot el que sigui estrany, raro, diferent, que parli de la immensitat del món, que jo pugui exposar, que pugui quedar-me mirant i dient, oh, que interessant, això aquí a Manresa no es veu. No, no. Hi havia alguna cosa imprescindible en un bon gabinet de curiositats o tothom feia una miqueta el que volia?
Bé, per la seva pròpia idiosincràcia, els gabinets de curiositats són col·leccions molt eclèctiques, molt costudides sobre la marxa, molt personals, que responen al gust de cada persona que col·lecciona coses, no? A no ser que ara he dit col·leccions de pedres. Perquè responen... Era dir que era petitona. Petitona qui? La meva col·lecció de pedres. Jo era petitona i me la van donar. I clar, jo no vaig saber dir que no. Em van donar una pedra...
Em feia gràcia. El típic que vas al col·le, fas una exposició del quarts. Quantes joventuts s'han perdut perquè algú t'ha donat una pedra que no tocava.
Sí, exacte. Harry Potter i la piedra de fumar. Sí, sí, sí. I la piedra de què, perdó? Estaves parlant d'això. Llavors, al final aquestes col·leccions creixen en virtut d'una barreja d'interès personal i de capacitat d'accedir a les peces més significatives. Jo vull poder fer una col·lecció de pingüins i sacats, però si no m'arriba, no m'arriba. Jo no sabria ni per on començar...
Hi ha, però, alguna recomanació general, no? Per exemple, l'any 1587, Gabriel Kaltelmach escriu una sèrie de consells dedicats a Christian I. Els cristians ens han explicat les coses.
el Cristian I de Saxònia, sobre el tipus de coses que havia de tenir una bona càmera d'art. Llavors, si tu vols tenir una bona col·lecció, has de fer això. I quins consells dona? Primer, escultures i pintures. Això és el bàsic. Has de tenir estàtues, has de tenir pintures, has de tenir gravats... Després, objectes curiosos i singulars.
Mira, el prepuci del meu pare que el va dissecar quan... No sé què. Entenia objecte curiós singular, sí. Ja fossin del país o de fora. Objectes singulars propers o objectes singulars unyan. En tercer lloc, ells recomana que tinguis...
Merda, no? Banyes, urpes, plomes, tot això que procedís d'animals exòtics estranys, no? Promes de lloro, de papagall, banyes de, jo què sé, de búfals o urpes de llops i variada, no sé què, no? Perquè al final l'important és aquest afany col·leccionista, que serien com la base d'una bona col·lecció.
Ha arribat el moment, Alberto, de posar noms sobre la taula. Segur que molts dels nostres oients estan desitjant saber quins gabinets famosos van haver-hi i quins són els noms més grans del col·leccionisme de meravelles. Per on comencem? Ja sabem que ha de tenir una bona col·lecció, ara anem a veure quines col·leccions ho van petar molt fort.
La qüestió és que tenim moltíssim, moltíssimes càmeres de meravelles, gabinets de curiositats documentats, i si féssim un llistat de tots no ens acabaríem. Llavors he fet una selecció totalment absurda del que m'ha vingut tan gana. I és el que fem aquí. Ja està. Hem fet la meva col·lecció de col·leccions, no?
Tot anunciós. Potser millor parlem d'alguns, sense cap horda, sense cap concert, i veiem fins on arribem. Podíem començar primer pels antecedents, no pròpiament gabinets de curiositats moderns, sinó col·leccions que alguns dels notables europeus van començar a atesorar. Per exemple, les col·leccions d'obres d'art i manuscrits del Doc de Berri, a finals del segle XV, o tota la moda dels Estudioli italians, que també es van posar molt de moda a la segona meitat del segle XV.
I què eren, aquests Estudioli? Que tenen nom de pasta. Estudioli. Un Estudiolo és, de fet, un estudi petit. És una cambra del Palau Renasantista italià on el propietari es retirava per dedicar-se a les seves aficions. Soc el doctor, soc un Medici i dic, ara em retiro.
A pintar miniatures de Warhammer. Bueno, mira, escolta... No crec que féssim bretònia, però bueno. Llavors eren espais, això, on es retiraven a dedicar-se a les seves aficions, normalment erudites, a consultar els llibres, les meves notes...
A diferència d'un gabinet de curiositats, no hi ha una voluntat d'exposició, és una voluntat de treball. No hi ha una voluntat de mostrar curiositats naturals, de tesorar coses històriques o exòtiques, sinó que és això, més aviat un espai d'estudi, de reflexió, moltes vegades privats, però sí que ja és l'antecedent que és com una camba privada per l'estudi, per l'estudi, per les arts, no? I a poc a poc aquestes cambres s'aniran omplint de coses, no? Perquè quan tu et retires, doncs tens el manuscrit que he trobat de no sé què...
el gravat de no sé què, la pedra alquímica que no sé quan, el mineral que m'he fet portar de no sé on. Llavors, així començaran a gestar-se aquests espais. I el pas cap a gabinets de curiositats, pròpiament com els hem estat definint durant tot el programa, quan es farà? També a finals del 15, a principis del 16, el món alemany, el món imperial, comencen a haver-hi una mutació d'aquestes cambres al tresor,
les canves dels tresors medievals, on s'acumulaven les obres d'alt, les retaules, les mirabilies medievals, els emocionaris, les relíquies... Jo què sé, la catedral de Lleida ja, des del segle XIV, ja ha exposat una banya d'unicorn.
en una de les capelletes. I en les capelles privades, en el tresor reial del rei d'Aragó, hi havia el braç incorrupte de no sé què. Aquesta voluntat d'acumular meravelles ja existia. Comencen a mutar en aquestes cambres de meravelles que coneixem. Alguns dels primers col·leccionistes són personatges de la talla de Frederic II d'Absburg o el seu fill, l'emperador Maximilià, primer.
I també en el món austríac, cal destacar una mica posterior, ja de mitjans del segle XVI, 1950-60, la Kunzun Wunderkammer, la càmera d'art i de curiositats de l'Arciduc Ferran II d'Àustria, situada al Castell d'Ambres, a Innsbruck,
Que aquesta és especial no només pels seus continguts, sinó que aquesta col·lecció té l'honor d'encara avui conservar-se en el seu espai original. En un edifici construït dins del castell, entre 1572 i 1583, per allotjar la col·lecció de meravelles de l'Arxiduc. L'Arxiduc es va fer un espai per conservar aquestes meravelles. I aquestes meravelles...
s'aporten gairebé 450 anys exposades en aquell lloc. I actualment encara es pot visitar. I, per tant, el castell d'Ambres i d'Innsbruck es considera el museu en actiu més antic del món. Si algú vol anar al museu més antic del món, no té suficient amb un museu normal, sinó que vol anar...
A olorar a l'antiquitat. El museu antidiluviar primigeni, doncs ja sap on ha d'anar. Sense deixar el món germànic, la Càmera de les Meravelles, o la Càmera d'Art de l'emperador Rodolfs II, a Praga,
també és visitable encara i es considera un dels... Bé, no l'espai, però sí el contingut. És considerat també un dels llocs més importants per la magnificència i el poder imperial. Aquesta càmera d'art, aquesta càmera de les meravelles de Praga era on l'emperador rebia els diplomàtics, on els feia visitar, els ensenyava. Tota gent important que passava per Praga mirava el riotge i anava a dir, mira lo que tengo.
És com que hi ha gent que vas a casa seva i et treu la meva col·lecció de raps de cava.
Comencen a treure allà arxivadors, i tu no saps, i pastes de terràncies allà, i tu no saps què fer, i penses que comences a estar... Menjar i... Comences a estar com en una novel·la, en un argument de Gata Christie, desitjant ser tu l'assassinat. Però, bueno, hi ha gent de tot. Hi haurà més gabinets de curiositats famosos? Sí. Sí? Acabo de veure que he escrit Gabines. Sí?
De fet, a una pregunta anterior, deia Albert.
Està bé, està bé. Per exemple, altres gavines curioses de curiositats, les que tenien el rei de França. Per exemple, el francès primer en tenia una a Fontainebleau, Enric IV a les Tulleries, i aquests gavinets destacaven, sobretot pel rei de França, pel que sigui, eren molt de plantetes. Destacaven per la part botànica. Ens agradaven les flors, suposo que per la flor de lis. I, per exemple, són grans col·leccions que recopilen plantes exòtiques d'arreu del món.
i de fet són el germen d'aquest gust pels jardins exòtics. A les Tulleries, a Font-en-Blo, al Louvre, fins i tot, comencen a haver-hi uns jardins on es trasplanten, es busquen plantes de la resta del món i es trasplanten aquests jardins com una mena com feien els reis perses de l'antiguitat, que creaven aquests paradisos, tots els indrets que jo controlo portaré plantes, tots els indrets que jo conec portaré plantes.
Ja al segle XVII destaquen en aquesta òrbita botànica francesa les col·leccions de Gaston d'Orleans, el germà d'Albis XIII, i hem de, per exemple, aquest és molt graciós, perquè aquest és un gran col·leccionista d'objectes botànics, en el moment del fenomen de la tulipomania, que sabeu que és aquesta primera bombolla especulativa de la història, algun dia potser li deiem un programa, i potser jo no ho farem, però potser no ho farem.
Vull dir, sense que portem 530 i escaig programes, en algun moment haurem de rascar ja el sucarrat de la història. Però, bueno, en aquest moment de la tulipomania, que de fet és una bombolla especulativa, però que t'entronca molt directament amb aquesta fascinació per les flors exòtiques que recorria a les elites europees,
la necessitat de mostrar coses exòtiques, diferents, exclusives, que arribarà a, com passa sempre, quan hi ha un mercat de coses exclusives, que és gent que avolti mals imbècils. Això sempre passa. Llavors, està bé, la història no es repeteix, però a vegades rima.
Aquestes cambres de les Meravelles estaven limitades només als monarques, als reis? No, en absolut. En la mesura de les seves possibilitats, molta gent va abocar-se en aquesta dèria. Tota pràctica cultural o tota pràctica social...
sempre es reduplica, no?, de coses que comencen, no?, gestos de classe o gestos de les classes altes que es redupliquen, no?, i que quan es posen de moda, quan es posen de moda la gent comença a fer-les. De fet, i també no tothom que fa aquestes col·leccions ho fa des del punt de vista de l'ostentació, des del poder, no?,
Quan aquest món fantàstic de la mirabilia, de l'exotisme, del món s'ha fet molt més gran del que era, portarà a un desig de col·leccionisme per l'ostentació, però també a un desig de col·leccionisme per la clarificació, per entendre el món. Jo vull poder tenir accés a tot allò que és...
de renal, perquè vull entendre com funciona la botànica, com funcionen els animals, tota aquesta classificació, classificació d'espècies, classificació d'objectes, més d'això, per la necessitat de col·leccionar, jo vull saber què tinc. I vull saber què tinc, és diferent del que tens tu. I vull saber, si jo tinc una cosa, però tu tens una altra, és que em falta, i llavors la vull. També la vull. Llavors, en la mesura de les seves possibilitats, molta gent va abocar-se a aquesta dèria.
De fet, dues de les col·leccions més reïcides del segle XVII procedien d'individus no vinculats directament al poler reial. Per exemple, podem citar-ne més. Jo he citat aquestes dues perquè m'ha donat la gana. Endavant. Ja veurem per què. Per exemple, la d'Olaus Bormius,
metge i antiquari danès, a la finca de Copenhague, que era un exemple excepcional de col·lecció que, per exemple, ell col·leccionava reculls de literatura escandinava, de literatura danesa èpica. De fet, era un apassionat de la cultura danesa antiga i va ser un dels primers a estudiar, sistematitzar, classificar i copiar pedra rúnica. Has fet atuatges, també? No ho sé, però no sé si va arribar a divorciar-se.
No sé si salgan aquella... Me has fet un tatuaje... Una runa... La runa de Odín...
Però bueno, que em va reunir molt. Màquina. Màquina. Bé, aquí una abraçada virtual a tota la gent que es tatua coses de cultures que no entén. No passa res. No obrirem el meló dels tatuatges amb caràcters xinesos. No, no el vam obrir el dia que vam venir en Joan a tenir... Si no el vam obrir aquell dia...
No sé si ho vam dir al programa o vam comentar després. Segur que sí. Recordo algú d'una piscina. O d'un bol d'arròs, crec. Bé, no ho sé. No entrem, no entrem. En qualsevol cas. Truca, cuca. Per acte, o sigui, pederatòmiques... Sí. I, per exemple, ell també va reunir una gran quantitat de fòssils d'arreu del món, d'animals dissecats, en un intent de posar llum a la foscor.
Per exemple? Per exemple. Va ser el primer en donar una exposició científica a un dels objectes preferits de les Wunderkammer i que tu has avançat abans. Les banyes d'unicorn. Sisplau. Que hi ha moltíssimes. És a dir, que a Catalunya hi ha documentades des del segle XIV. No has dit Lleida? No sé si era Lleida. Has dit Lleida abans. He dit Lleida, però no sé si és Lleida o... Sí, crec que és Lleida. Bé, ja ho farem. Ell, per exemple, és el primer que...
en compara a vàries, veu d'on venen, les analitza i tal, i com a vol nòrdic, ell arriba a la conclusió que en veritat són l'oial del nerval. Ell diu, no, això, jo que ja veig al món amb una naturalesa científica, he vist molts animals, m'he mogut... No, aquestes banyes, això que es ven com a banyes d'unicorn, en el fons són oials del nerval, i que, per tant, aquests unicorns no existeixen.
o, si existeixen, no generen aquestes banyes, no? També, per exemple, va ser responsable, és el que va pagar i encarregar la primera expedició, que va fer el primer dibuix de l'au del paradís, que és aquesta au tan fantàstica que fa uns vídeos d'internet fantàstics. Com, com, com, com? A veure, quan la ve del paraís està d'encel, el vaig caçar, és molt graciós. I és la persona...
ojo al rato, és la persona que va tenir com a mascota un gran gabot, és a dir, un pingüí boreal, que va ser capturat als dies feroe i que ell es va fer portar per tenir una mascota com un pingüí. O sigui, gent que teniu un porc vietnamita.
Bon intent. Bon intent. Que sapigueu que un senyor fa uns 400 anys va tenir un maleït pingüí com a mascota. Allà. Vinga! Jo només espero que no visqués en un baix i que tingués moltes escales.
Seria molt graciós. Deureu caminar per allà i mor a pingüí, però em sembla una imatge superadorable. La mateixa persona que té un pingüí és la persona que desmitifica les banyes d'unicorn, però és la persona que documenta les pedres rúmiques. És un món fantàstic. Sí, ple de contradiccions. Vivim en aquest món de les meravelles.
Tot i això, però ara ve el gir que t'agradarà. Va, això t'agradarà. Tot i això, tota aquesta racionalització d'allò fantàstic no li va servir de gaire per la seva reputació. Perquè potser molta gent que ens escolta, el nom d'olaus vormius, els hi sona, però no els hi sona com un erudit danès del segle XVIII, sinó els hi sona com un dels responsables al principi del segle XIII de...
traduir una obra d'Al-Azif, un savi musulmà boig. Olaf Bormius va traduir el lletí al Necronomicon, segons Lovecraft. Quan Lovecraft busca el nom d'un savi que tradueixi aquesta obra, suposo que li veia la figura d'Olaf Bormius i va dir si tenia un pingüí molt normal no devia ser. Potser aquí pingüí era un pingüí i era un
una mena, una criada de gon, o un profund, o una cosa... Home, un profund i quadradia prou. És el que són les coses, com estem girant sempre sobre el mateix. Abans has dit que havies fet una selecció. Quina era l'altra gran col·lecció que volies? L'altra gran col·leccionista és el jesuïta Athanasius Kircher, que és potser un dels grans... Perquè amb aquest has riscut. No sé, és que és divendres, Alberto. Vale.
Atenasius. Atenasius. Si tot el teu nen no l'estimes molt i l'envies a l'església, li dius Atenasius. Atenasius, no? S'Atenasius. No, no passis.
Són els meus fills satanàsius i l'envia satanàsius. Atanàsius Kinnan és un dels grans intel·lectuals del barroc, amb publicacions significatives, en temes tan diversos, com la religió comparada, la geologia o la medicina. És tot un polímata. Si haguéssim seguit aquella sèrie de programes sobre els polímates... Un parell, no? Van fer un parell, una d'antiguitat i una de mitjana. Ens haguéssim...
Seguit fins a l'època moderna, tan això és Kirchner hauria sortit segur. De fet, ell va ser, a banda d'estudis de religió, geòleg, estudis mèdics, va ser qui va establir la relació entre l'idioma de l'antic Egipto i el copte modern, va escriure una enciclopèdia sobre la Xina, perquè estava fascinat sobre la Xina, perquè li agradava les coses exòtiques, temes que tocava.
Déu-n'hi-do, no? O sigui, molts, molts temes. Doncs espera't, agarra't que ve fort. Va estudiar els volcans, va col·leccionar fòssils, va ser un dels primers en utilitzar un microscopi i veure bactèries, va proposar que les plagues s'originaven a causa de microorganismes infecciosos i se li atribueixen...
Coses com la construcció d'autòmates musicals, la invenció d'un rellotge magnètic, l'antecessor del megàfon, o, tot i que sembla que no vagi així, també l'invent de la janterna màgica, que no és un superheroi, sinó que és una mena de precursor dels projectors i projectors de diapositives, aquesta jump inversa que reflecteix coses.
Déu-n'hi-do, em puc imaginar la col·lecció d'objectes que tindria aquesta persona. Exacte. En parlarem una mica més a tallar el bloc final, si ens dona temps, però ja ens podem imaginar que estaria a l'alçada d'Olausbornius. No teniu un català? Ai, no. No teniu un català? Ah, teniu un català? Això és com...
Un català dissecat. Anava ahir un pingüí, però he llegit català la següent pregunta. Per tu els catalans són pingüins? No, no. És perquè anem lents, perquè anem lluny? Perquè anem molt lluny. I intentem volar i... Pot ser que hi hagi dues icones a partir d'ara del catalanisme, que és Messi i un pingüí, són dues coses baixetes, que no parlen gaire.
Coneixem algun cas de Gabinet de Curiositats català? Aquesta és la pregunta que em volies fer. Sí, aquesta és la pregunta. Doncs sí, tenim documentat l'any 1626 el naturalista i botànic Salvador Ibuscà que va començar a recopilar restes de naturalia.
d'animals, vegetals, minerals, fòssils, i va començar a guardar-los a la rebotiga de la farmàcia, de la família, que tenien a l'encrevament del carrer Ample amb el carrer de la Fusteria, a Barcelona. Allà a la rebotiga i va començar a guardar cosetes. Aquesta col·lecció, com la col·lecció de pedres de l'Albert Abril, va passar al seu fill, en Jaume Salvador i Pedrol,
I els seus dos nets, en Josep i en Joan Salvador i Riera, van seguir la col·lecció, comença el 1626, i durant uns 200 i escaig anys van seguir la col·lecció oberta al públic i va esdevenir una de les col·leccions més importants objectes d'història natural.
dels segles XVII i XVIII d'Europa. I sabem què va passar amb aquella col·lecció? Doncs es va tancar el públic l'any 1855 i es va guardar la massia familiar. Aquesta merda! Ja estem una altra vegada, home! Fins que el director de l'Institut Botànic de Barcelona, Pius Foniker, l'adquiri l'any 1937 i aquestes col·leccions passaren a l'Institut Botànic.
Escolta el programa a la teva emissora local de Confiança. Una coproducció de Radio Castellà i la xarxa de comunicació local.
Comencem la recta final del programa? Sí. Amb una tercera música? Sí. Sí.
És clar, és que els oients no ho saben, però el guió posa Harry Potter i la càmera secreta, no?, entrant a la càmera. És la tercera d'aquestes cançons. Jo li he dit a l'Albert, avui farem... fas una cançó de Harry Potter? Sí, he fet tres cançons de Harry Potter. Jo m'ha estrenat molt. I llavors, l'Adrià, just quan hem començat a gravar, diu pel microintern, Alberto, que la tercera no és de Harry Potter, que t'has equivocat. I jo, i m'ha...
M'ha xafat la broma. És una cançó que sembla de Harry Potter. Podria semblar de Harry Potter. I jo estava esperant que em diguessis una tercera cançó de Harry Potter i ho diguessis. No! És de la banda sonora de Noche en el Museo. Amb la qual cosa demostra que la banda sonora de Harry Potter és una puta merda perquè és una puta merda genèrica. Havíem d'arribar aquí, Alberto, per fi! Que sí, que és un senyor que faci un tubito, però que... Llavors, gràcies, Adrià. Ha funcionat bé, igualment. Ha tingut la seva gràcia.
A que hagués colat. A que hagués colat, però fins al fons. Però, o sigui, però... Bueno, és igual, tirem perquè no tenim... Vinga, va, ràpid. Molt bé, i ja per anar acabant, com van evolucionar aquests gabinets de curiositats? Molt bé, clar.
Repetim, els gabinets de curiositat són per definició una cosa molt eclèctica, un mostrari d'objectes dispersos i diversos, i a poc a poc, a mesura que la ciència i el coneixement del món natural avancin, s'aniran morfosejant en gabinets d'història natural, o gabinets d'història etnogràfica primer, i amb l'arribada de l'època contemporània es convertiran en la base dels grans museus moderns, especialment aquells dedicats a la història natural o a la història de l'art. I on seran aquestes peces privades seran reubicades als fons dels museus.
tenim uns quants minuts, encara podríem posar uns quants exemples. Sí, podríem posar uns quants exemples. Per exemple, el Museu Britànic mateix es funda o es basa en les col·leccions reunides per Sir Hans Sloan entre finals del segle XVII i la primera meitat del segle XVIII. Per a aquells que pensen que el Museu Britànic és només fruit de l'expoli de l'imperi britànic, sí, però també dels particulars.
Vull dir, no només, mai deixis que... Que l'estat ho faci tot. Que l'estat ho faci tot. Això també, no ho hem dit, però és el moment de la gran companyia de les Índies, i no illes, orientals, i per tant és el moment en què el flux de coneixement del món està arribant cada vegada més, cada vegada més objectes, i per tant cada vegada més arriben a les Corts Europees, a les Col·leccions Europees, objectes fantàstics, no?
Per exemple, el que hem mencionat abans del castell d'en Brás a Innsbruck, que és el museu, té la fama o la fatutxa de dir que és el museu obert més antic del món, però sí que és cert que des de finals del segle XVI aquella càmera de curiositats ha generat un museu d'història natural, d'història de l'art.
També aquesta Càmera de les Arts que hem mencionat a Praga, creada per Rodolf II, també es pot visitar actualment. No està a Praga, sinó que està al Museu d'Història de l'Art de Viena, però tots els fons d'aquesta col·lecció es van moure al Museu d'Història de l'Art de Viena.
O, per exemple, la correcció reunida per Atenasius Kirchner, jesuïta a Roma, es troba avui, és l'origen de la creació dels fons del Col·legio Romano. Tant si aneu a Roma i visiteu aquells fons, que sapigueu que en origen són els fons que Atenasius Kirchner reuneix. Igual que, per exemple, en el cas que explicàvem aquest cas català, que aquests fons es mantenen privats però acaben després comprant-se en un museu actual...
Podríem citar més exemples. Per exemple, el cas del gabinet de curiositats i antiguitats d'Elias Ashmole, que donarà lloc a l'Ashmolean Museum d'Oxford, que és un altre fons privat, aquests fons privats del barroc.
el fons del Louvre també, o, per exemple, sense anar més junts, el fons del Prado també es nodreix d'aquestes col·leccions privades de la monarquia hispànica. No acaben de ser càmeres de la Maravella, perquè són majoritarment quadres, però és aquesta idea dels objectes privats en el moment que s'arriba a finals del segle XVIII, però sobretot al segle XIX, en què s'instaura la idea de l'Estat,
Llavors, sobre la presidació de 18, també aquesta idea de les reials d'acadèmies, els museus nacionals, aquesta idea, molts d'aquests fons privats passen a mans públiques i, per tant, són l'origen d'altres museus. Per exemple, un altre també molt xulo, la Kunstcâmera de Pere el Gran a Sants-Petensburg, fundada l'any 1627, actualment acull aquell espai al Museu Pere el Gran...
El Museu Pérez Gran d'Antropologia i Etnografia de l'Acadèmia Rússia de Ciències. Si voleu anar, agafeu una targeta. I la façana ha de ser gran, pel nom, no? No, clar, vull dir, la façana... A no ser que facis dos columnes, facis dues línies, però hi facis justificat, al centre, no sé què... Bé, podríem posar molts altres exemples, ens hem deixat segurament molts, de l'àmbit italià, de l'àmbit anglès, però jo crec que la dinàmica s'ha vist molt bé, no? Com...
Aquesta apertura al món genera una curiositat, que genera un col·leccionisme, dispers i privat primer, però cada vegada que avança la història natural i avança la classificació, comencen a sistematitzar-se i comencen a ser la base de la història de la geologia, de la història de la paleontologia. Tots aquests fòssils passen a ser tots aquests... Aquesta recopilació de pedra rúnica es permet, no sé què...
copil·lació d'objectes del Pròxim Orient, permet no sé què. Llavors, aquesta curiositat, aquesta cosa aparentment banal, que és que un senyor els doni per tenir uns símptomes de diògenes amb coses rares, és la base, primer, del coneixement científic, de la sistematització de la història natural i etnològica, i després també és l'origen físic dels molts museus europeus actuals.
Molt bé, moltíssimes gràcies, Alberto Retxe. I un pingüí. I un pingüí, perfecte. Adrià Tirado, el control tècnic, us ha parlat Albert Abril i nosaltres us esperem a la pròxima setmana a un nou episodi de Les Portes de Troia. A les portes de Troia, amb Alberto Retxe, Sergio Rodríguez i Albert Abril. Al control tècnic i a les narracions, Adrià Tirado, Carlos Lecegui i Rocío Gómez.
Mata de Pere Ràdio, 107.1 FM.
Hola, hola, hola a tothom. Això és La Pròrroga, el programa de Matera Vera Ràdio on setmanalment repassem l'actualitat esportiva. Jo soc el Santi Solà i, com sempre, compto amb els meus inestimables col·laboradors que no tenen ni idea de futbol però tenen molt a opinar. La Pròrroga, cada dissabte a la una del migdia. Si veieu el futbol per TikTok, aquest és el vostre programa. Tenim molt a comentar i més a dir. Sí, bueno, i això, tal. Si sou amants del mal futbol, és el vostre programa. Visca el Barça, no? Som-hi!
I know that this could hurt me bad I know that this could feel like that But I just can't stop That my defenses drop I know that I was born to kill Any angel on my windowsill But it's so dark inside
It feels a flower that's grown.
Fins demà!
Fins demà!
Crec que en el meu cos, crec que en el meu cap, crec que en les mentides quan serveixen de veritat. Crec que...