Bona nit, a reveure. La poesia aquí a Matà de Pere Riu té un aparador al No Pot Ser Mentida. Bona nit.
A les portes de Troia amb Alberto Riche, Sergio Rodríguez i Albert Abril.
Aquesta setmana farem un recorregut per la història de la ciència per analitzar com va deixar de ser una aventura individual per convertir-se en l'engranatge mestre dels estats moderns. Tot comença amb l'ambició de la il·lustració de substituir la moral religiosa per la raó, un gir que va portar els governs a necessitar mapes, censos i estadístiques per poder governar el que veien.
Viurem l'explosió de la revolució industrial on les necessitats de les fàbriques i la potència de la termodinàmica van transformar radicalment el treball i l'educació de tota una societat. Però el progrés també té les seves cicatrius. Analitzarem com la tecnologia va ser decisiva en la devastació de les guerres mundials i com, paradoxalment, com hem arribat a fer de la ciència el fonament del nostre món. Quin preu hem pagat per aquest camí cap al progrés?
Benvinguts a la història de la ciència. Benvinguts a les Portes de Troia. Benvingudes, benvinguts una setmana més a les Portes de Troia, el programa de ràdio d'història de la xarxa de comunicació local des dels estudis, com sempre, de ràdio castellà.
Aquesta setmana per parlar d'història, però d'història de la ciència. Parlarem de la ciència des de la Il·lustració fins a la Segona Guerra Mundial i avui ens acompanya, ens torna a acompanyar, Loto Lucic, ell és professor de secundària, llicenciat en química i també, entre altres coses, col·laborador del programa La nit histèrica de Ràdio Canal Terrassa. Aquí aprofitem per fer una salutació ben cordial. Benvingut a tu. Moltes gràcies.
Oto, de la il·lustració de la Següena Guerra Mundial, sembla un període molt ampli. Quin és el gran canvi de la ciència en aquest període? Clar, perquè quan vam parlar de preparar el programa, era com una executada, perquè me'n recordo que vam començar dient un programa d'història de la ciència.
I va ser com, uff, és molt gran. Una mica més. Llavors, clar, d'on comencem i on tallem. Llavors, buscant una miqueta on tallar, al final la il·lustració és un moment on hi ha tota una condensació de moments previs de la ciència, des que comença, diguem, a moure's el que seria la ciència com la coneixem avui dia, perquè...
Tenim tota la ciència prèvia al moment històric del que parlem, que ajuda a construir el que coneixem com a ciència, però a la il·lustració la ciència agafa la força i el poder amb el que avui en dia la reconeixem i llavors vaig decidir començar a parlar des de la il·lustració.
Segueix-nos i interactua amb nosaltres a les xarxes socials d'Instagram, X i Blue Sky, arroba Portes de Troia. Escolta el podcast des d'iVox, Spotify, Apple Podcast, YouTube i la xarxa més.
Avui començant aquest programa, com us deia l'Oto, toca molts pals, també és el musical. També tens un grup de música. Estic refundant un grup de música després d'un temps. I per tant, justament, la selecció musical també ve avui gourmet.
Sí, l'he marcada jo, l'he escollit bastant també, això que sonava era amoeba de Descendants, una cançó que a mi em recorda molt la meva adolescència, també, per exemple, quan estava començant a estudiar química, a més té un punt que parla de com els científics manipulen el món, i aquest punt que som amoebas en aquest món, i que els científics ens manipulen, i una miqueta em feia gràcia utilitzar-la com a inici.
Molt bé, doncs comencem. Quan comença la ciència tal com la coneixem avui? Clar, és molt important marcar el tal com la coneixem avui, perquè moltes vegades parlem que la ciència comença amb els grecs i tal, i sí, perquè els grecs ja comencen a fer una cosa que podríem anomenar ciència, però els hi falta un mètode.
O sigui, primer que els grecs, per una qüestió d'influència molt de plató i dels filòsofs, no confien en els seus sentits, per tant l'experimentació per ells consideren que és inútil i només la lògica ens pot portar a la veritat. Clar, la ciència com la coneixem avui no és així. No considerar que la lògica estigui per sobre els sentits, sinó que hem d'observar, hem de manipular les coses, hem de trobar dades i hem d'aconseguir demostrar les coses amb els nostres sentits i no només amb la lògica, perquè hem de quadrar amb el món que observem.
Llavors això no és fins al segle XVI, a partir de mitjans del segle XVI, on comencen a aparèixer les primeres anomenades revolucions científiques, aquí comencem a parlar de Galileu, de Kepler, dels grans noms de la ciència que tots coneixem, i aquí comença la revolució científica, i precisament és una revolució perquè integra un mètode, o sigui, per primera vegada la ciència.
no és només al·lucubracions i suposicions, sinó que hi ha un mètode per passos que ens permet seguir i que ens assegura d'alguna manera tenir una veritat objectiva. Llavors és a partir d'aquest segle XVI que podem considerar que la ciència és el que avui dia coneixem com a ciència gràcies al mètode.
que és un terme que quan estava passant aquesta revolució científica no li deien així. No, no, no, de fet és Alexandre Coire el 1939 que comença a utilitzar els conceptes de revolucions científiques. En aquell moment, això passa molt en història, tu que ets d'història ho saps, que moltes vegades els noms que a dia d'avui li posem a les coses no són del moment. L'exemple típic és el de l'imperi bizantí, que ells es consideraven romans. Sí, sí, correcte. No era un imperi diferent.
Molt bé, doncs has fet esment revolució científica, anem a fer un petit esment, aviam què va ser això de la revolució científica, quan va passar i quines van ser les seves principals característiques. Clar, la revolució científica podem considerar que és un període que dura uns 150 anys, des de mitjans del segle XVI fins a principis del segle XVIII, més o menys podríem considerar que és el moment de la revolució científica que consoliden
I aquí, com dèiem abans, no són els grans noms de la ciència que coneixem, Galileu, que és un dels primers en utilitzar el mètode, aconsegueix verificar moltes dades que ja teníem, aconsegueix definir com es mouen els objectes, cosa que en aquell moment sabíem el que deia Aristòtil.
I també això és important perquè tots els científics basaven tot el que hi havia en aquell moment, s'havia de creure Aristòtil i sobre el que deia Aristòtil construïm el coneixement. I aquí és el primer moment on, després d'estudiar, arriba el Renaixement italià, estudiem els clàssics un altre cop, recuperem aquest estudi dels clàssics que s'havia perdut durant l'edat mitjana, i aquí és el primer moment on diem, està molt bé estudiar els clàssics, ens han donat molta informació que s'havia perdut pel camí,
però no podem quedar-nos aquí. Hem d'anar més enllà i hem de dubtar dels clàssics. És el primer pas del mètode científic, que és dubtem de les coses, fem una recerca, obtenim dades, i aquí apareixen noms com dèiem, Galileu, que és un dels primers que comença a utilitzar el mètode, però també Kepler, que ja comença a aplicar les matemàtiques dins d'això, Copernic, Newton, Robert Boyle amb el naixement de la química. I és molt important que hi ha dues crisis aquí i hi ha un punt molt important, que és... Primer, hi ha una crisi eclesiàstica, l'Església s'està trencant...
i això deixa un buit de poder en l'autoritat de la veritat, perquè fins llavors la veritat és el que deia l'Església. Llavors aquest punt que l'Església es vagi fragmentant deixa espai perquè noves veritats i noves autoritats apareguin. Llavors això també permet, i es nota molt perquè quasi totes les revolucions passen als països protestants. Per què? Perquè segons es va fragmentant l'Església va perdent poder i això permet que discursos que no estan alineats amb l'Església comenciin a tenir força. En canvi, on no arriba aquesta revolució protestant
és més difícil que apareguin aquestes primeres revolucions científiques. També es reconeix la influència àrab, els àrabs ja començaven a utilitzar el mètode, no el tenien tan definit com després va estar a Europa, però tot aquest ambient genera que es pugui començar a adoptar del discurs, diguem, autoritari que l'Església, els reis, els emperadors tenien, i a néixer noves veritats que a poc a poc van guanyant poder.
Molt bé, i ja serà a partir de la il·lustració, al segle XVIII, que la ciència començarà a prendre especial rellevància ja entre la societat. Clar, és una mica el que anem abans. A les revolucions científiques es generen el caldo de cultiu, que ens permet començar, però la il·lustració senta les bases de...
ja no només de la ciència, la ciència ja començava a ser ciència en aquesta època, ja parlem de la ciència com la coneixem, però és veritat que en aquest moment de la il·lustració, una mica la idea de la il·lustració és, hem de trobar una veritat universal,
que ens serveixi per tots, hi ha d'haver una justícia universal, hi ha d'haver una raó universal, i la ciència entra molt fora aquí perquè ens permet d'alguna manera dir que això no depèn de les creences que tinguis, de quin Déu creguis, de quin és el llibre sagrat que tu consideris que és el de veritat, sinó que és purament de hem vist unes coses, s'ha arribat a unes conclusions, hem arribat a uns acords i és la raó la que ens ha portat. Llavors, per la il·lustració, és superimportant tenir la ciència al seu costat perquè és objectiva.
Clar, la religió no és objectiva, és objectiva, es basa en una creença. I la ciència ho és, o intenta ser-ho. Llavors, la il·lustració agafa la ciència per justificar-se a si mateixa i per justificar el canvi que està proposant. I els grans noms il·lustrats estudien la ciència, la seva epistemologia, com funciona, i són els que fan que la ciència agafi el paper preponderant que després agafarà i que a dia d'avui vivim. I en aquest context s'emmarca també una disputa...
Una discussió, que ja és habitual, això, entre els científics. 100%. Jo crec que és el motor de la ciència, són les discussions. En parlarem més endavant de més discussions, però sí, sí. I aquesta en concret va ser entre Robert Boyle i Hobbes, Thomas Hobbes. Sí, Thomas Hobbes. De fet, és curiós perquè Robert Boyle és un científic, és químic, de fet, però Thomas Hobbes no és científic com a tal. És un filòsof, un dels grans filòsofs de l'època de l'il·lustració. Els dos són anglesos. I, clar, el que passa és que...
D'alguna manera hem de veure com la ciència, o sigui, fins llavors la ciència era, com tu has dit al principi, no, una empenda individual, hi ha el científic que té ganes de fer coses i és ell el que progressa, però clar, arriba un punt en què això està començant a tenir molta influència en la societat, està canviant la societat.
Llavors hi ha una discussió que és com integrem la ciència en societat, no? I clar, l'opinió de Robert Boyle i aquí Chappin i Schaffer en els seus llibres en parlen molt, des de 1985 tenen publicat aquest llibre on realment parla molt d'això i d'aquesta discussió. Robert Boyle el que diu és la ciència ha de ser de tots,
Per tant, s'ha de fer una exposició pública, s'han d'exposar els resultats, s'han de fer experiments i la gent ha d'arribar a conèixer la ciència. O sigui, la ciència ha de ser de tothom. Però Thomas Hobbes és una persona que el que busca és l'ordre, és l'estabilitat, és generar un canvi social però sense generar desordre. I llavors considera que el fet que...
tota la gent observi, que no hi hagi una autoritat central, que tothom pugui opinar, que el construïment de tots genera massa soroll i pot generar inestabilitat política. I una mica el discurs de Thomas Hobbes és canvi però amb estabilitat política. Llavors va molt en contra del que ell s'imagina. Clar, que facis un experiment, i tu què en penses, i tu què en opines, i no estem d'acord...
no genera estabilitat política. Llavors, per Thomas Hobbes, la ciència ha de ser una cosa d'autoritat, ha d'estar tancada per uns pocs, i aquests pocs ja la transmetran quan decideixin. I Robert Boyle pensa que no, que ha de ser una cosa de tots i que tots hem d'avançar dins d'això. Llavors, aquesta... Això també és molt important perquè...
El que ens fa veure és que sí, el desenvolupament de la ciència és purament científic, però la ciència com la vivim tots no és una qüestió científica, és una qüestió política, és una qüestió social i és una qüestió de democràcia. Llavors això també és molt important i veurem que és fonamental en la construcció del que avui coneixem.
Molt bé, doncs seguint el fil que ens estàs mostrant, es va integrar en la ciència, es va integrar en la ciència en la vida política, en la vida social i en la construcció dels nous estats. Com que serà això? Clar...
Com veiem, la ciència a poc a poc agafa un paper en el discurs públic, no? O sigui, ja no només és una cosa, com dèiem abans, de les societats científiques, sinó que està començant a estar en el debat públic i en aquest debat de la il·lustració de la construcció del nou estat i del que és l'estat apareix com integrem la ciència, llavors.
Scott, a Sin Like Estate, en 1998, ens parla sobre que, al final, els estats moderns, per poder governar, necessiten simplificar i quantitzar la realitat humana. Si nosaltres pensem avui com és un govern, en què està basat el govern, en què està basat? Està basat en censos, està basat en mapes, en estadístiques, en registres, en cadastres... Necessitem registrar tot el que tenim al voltant i, d'alguna manera, racionalitzar-ho per poder governar-ho.
Llavors, anirem desenvolupant, però clar, és molt difícil imaginar-nos l'estat que coneixem avui si no introduïm, per exemple, l'estatística. O sigui, com governes, com recaptes impostos si no saps quanta gent hi viu. Clar, la recaptació d'impostos a dia d'avui és molt fàcil, hi ha registres, se sap el que passa, se sap quanta gent hi ha, qui ha de pagar, qui no ha de pagar, quan ha de pagar. Clar, la recaptació d'impostos abans és... Arriba un poble, bueno, qui hi viu aquí? Quan sou a casa? Clar, és molt difícil, tu no pots tenir registres. La casa de la muntanya d'aquí pertany.
És d'aquest senyor feudal, de l'altre? No, allò és tot per t'ho tallar en mig. Necessites organitzar-ho i la ciència és el que organitza això. Accidents geogràfics ben marcats, fronteres que podem convertir en línies i delimitar coses, comptar quanta gent hi som, fer estadístiques, decidir per on tallem i per on no tallem i això la ciència ho necessita. Llavors la ciència construeix l'estat modern en el seu sentit més ampli, evidentment.
Doncs seguim aquest tema perquè em sembla prou interessant com la ciència ajuda. Una de les primeres ajudes és la construcció dels estats moderns. No sé si podríem aprofundir en alguns exemples més de tot això que ens estaves explicant. Per començar, l'estandardització de les llengües. Nosaltres, a dia d'avui, si tu vas a quasi tots els països del món, especialment, agafem l'exemple a Europa, que tot això passa a Europa i és més temps fa que hem intentat construir un estat,
Clar, el fet que parlem el mateix idioma amb unes regles més o menys iguals, per nosaltres és el normal. Ningú s'imagina que ara cadascú, a cada poble, canviï les normes. Hi ha dialectes, hi ha accents, hi ha paraules, però tots sabem que hi ha un estàndard comú, podem anar a buscar-ho. Però això no és fins al segle XVIII que passa.
No és fins al segle XVIII que comencen a estandaritzar-se els idiomes. I la raó que s'estandaritzi no és perquè... Pensem que això tot depèn sempre dels reis. Al final hi ha unes figures d'autoritat que decideixen el que ha de passar. I aquí, per exemple, a Espanya, la RAE, la Reia Acadèmia Espanyola de la Llengua, es funda el 1713, i la funda el rei, per això és la Reia Acadèmia. Es funda per decret del rei. I el rei no la funda perquè estigui molt interessat en la cultura, en defensar la llengua i en buscar les raons de per què parlem així. La funda per una raó molt senzilla, és que...
A partir de la il·lustració es comença a dubtar el poder del rei. O sigui, per què el rei ha de ser el meu rei? Llavors necessites d'alguna manera fer que la gent tingui alguna raó o algun sentit de pertinença. I una de les maneres de construir cultura és la llengua. Llavors tu necessites que tothom reconegui una sola llengua com a pròpia. I això farà que diguin, bueno, per què és aquest rei? Bueno, perquè tots parlem el mateix idioma. Llavors al final és el rei de tots. I això és molt important.
El 1713 es funda la RAE, que és un projecte a llarguíssim termini, que veurem que després, el 1739 i el 1771, es publica el primer diccionari de la llengua espanyola oficial, per dir-ho d'alguna manera, i també les primeres normes ortogràfiques i un tractat sobre gramàtica. O sigui, és la primera vegada que es posa ordre
a l'idioma espanyol, que en aquell moment depenia d'on anaves parlant d'una manera, la gramàtica no estava definida, com construïm els verbs tampoc era tan clau, uns al fil d'una manera, uns d'altres d'altra, i és aquí. Però és que això no és només Espanya. De fet, durant els segles XVIII i XIX apareix l'estàndard francès, l'estàndard alemà, el català, l'italià, el noruec... És el moment en què diuen, anem a posar ordre els idiomes, perquè és la manera en què podrem convèncer tothom que som un sol estat. I això també passa amb la cartografia.
Home, i tant, els mapes, jo soc molt fan dels mapes, m'encanten, i crec que, si és en aquest moment, si nosaltres mirem, a més, si algú és una mica aficionat als mapes, suposo que us heu fixat que hi ha un moment que els mapes deixen de ser macos per ser funcionals. O sigui, tu veuràs els mapes de l'edat mitjana i són superbonics. Ara, les proporcions no tenen cap tipus de sentit. Hi ha coses que estan allà que ningú ha descobert, però queden bé.
Hi ha illes que no hi són, però bueno, cada van bé en el mapa, dibuixo aquí un drac, un monstre, perquè queda bé, perquè és maco, serveixen per decorar. Reis ho mostren com dir això és el meu territori, i allò, bueno, ja estava dibuixat del que algú s'havia imaginat. Clar, això està molt bé per decorar un gran saló,
però com a eina per delimitar una frontera, no et serveix. És a partir d'aquí que, a partir dels segles XVII i XVIII, veieu que tot va passant en la mateixa època, segles XVII i XVIII, comencen a fer-se mapes ja no amb la intenció de decorar, sinó amb la intenció de dir, necessitem un mapa per saber on tenim les tropes, on acaba el nostre país, fins on puc cobrar impostos. La cobra d'impostos és superimportant, és el que manté els estats, al final. Quina és l'última casa a la que jo li puc cobrar impostos?
Aquesta línia perfecta. Llavors aquestes línies s'han de delimitar i s'han de delimitar molt bé. Estem parlant de metres i de quilòmetres de diferència. Llavors aquí comencen a aparèixer mapes ja ben fets. S'ha de fer càlculs exactes. Quant de temps trigarem a arribar a tal lloc? Necessitem mapes exactes. Llavors comença a néixer la cartografia que ajuda a estructurar els estats. Es poden fer censos, es poden delimitar fronteres, es pot recol·lectar impostos, com dèiem abans, i al final els estats governs, com diu Scott, només poden governar el que poden veure.
Clar, si jo no tinc una delimitació, jo no puc governar el que tinc al voltant. I, per últim, també, però no menys important, el desenvolupament també de l'estadística moderna. Clar, al final és una mica un desenvolupament, perquè ja tinc la llengua, ara tothom se sent part del mateix país, però fins on arriba el país, o sigui, físicament fins on puc estirar això, i després és, ara ja sé fins on arriba i tothom parla el mateix idem. Ja, però quan som aquí?
Quanta gent viu a cada casa? Quanta gent hi ha? Quanta gent treballa? Quins són els treballs que estem fent? El canvi hi ha suficient gent? No. S'ha de moure gent? Qui es desplaça? Clar, fins aquell moment l'estadística com la coneixem avui no existeix. Clar que es numeren coses.
Sumeris ja anumeraven coses, de fet és el naixement de l'escriptura, serveix per quantificar coses, quant gra hem recollit, qui l'ha recollit, a qui l'ha comprat, utilitzem per quantificar, però això no és estadística, estem parlant d'aquests estadístics més grans, o sigui, fem unes mitjanes, trobem relacions, fem gràfiques.
Això ens permet estructurar i governar. Llavors, clar, també permet una cosa, perquè fins aquell moment, si un rei necessitava convocar un exèrcit i mobilitzar, havia d'enviar tropes als pobles a veure quants homes...
hi havia que estiguessin en edat d'anar a la guerra, o que tinguessin possibilitat d'anar a la guerra. Clar, si jo ja tinc un cens previ, aquest cens es va actualitzant de manera més o menys periòdica, jo no cal que enviï gent a veure qui hi ha. Jo ja sé qui hi ha i simplement he d'enviar una carta de tal dia has d'estar aquí. Si no estàs aquí, estàs detingut. Mhm.
Això permet la conscripció universal, i aquí els exèrcits comencen a ser d'una altra manera. Puc tenir exèrcits molt més grans, ja no cal gastar diners en perseguir pels pobles la gent que s'amaga al sotenu de casa i no sabem que tenien un fill més. Jo ja sé quants fills hi ha, hi ha un registre civil, i aquesta estadística em permet saber quanta gent hi ha de tal edat a tal edat, i per tant quanta gent...
puc moure, i de fet un dels grans exemples de com això al final ajuda és que, o sigui, que ho vull explicar bé, llavors Napoleó vence Prússia en les guerres napoleòniques, al final evidentment Napoleó és vençut, però al final Prússia veu que necessita d'alguna manera
vèncer això. I què és el que ha fet Napoleó? Inventar una conscripció universal i tenir una quantitat precisa de població i saber qui pot convocar. Llavors pot tenir exèrcits molt més grans i molt millor formats. El que fa Brússia és dir jo puc fer això.
Llavors ho fa i 70 anys més tard a la guerra franco-prussiana la gran derrota de França és perquè el que ve de Prússia és, jo sé per què m'has vençut, sé perfectament per on puc atacar-te i al final Prússia fa la conscripció universal, té molts més soldats, es pot mobilitzar molt més ràpid i a part dels avenços tecnològics de l'estat prussià.
A les Portes de Troia, el passat explicat en present. Descobreix tots els continguts del programa al nostre lloc web, www.portesdetroia.cat.
Bona nit!
Continuem a les portes de Troia escoltant Bad Religion. Bad Religion, part four, i a més la cançó es diu part four perquè hi ha diferents discos on hi ha cançons que es diuen part i tot es formen com un sol imaginari, però aquesta es diu d'índex fòssil perquè de fet el cantant de Religion és doctor en antropologia i una de les coses que es dedica és a estudiar fòssils
I bé, té aquesta cançó, realment utilitza trossos de llibres que ell ha llegit com a parts de la lletra i parla sobre això, com que a mi sempre m'ha agradat Berlí, és un dels meus favorits, i a més, admiro molt el cantant, perquè és un cantant de punt, és científic una mica, ha sigut com dir, ojalà jo pugui ser el que ell és. L'autoadolescent estava mirallant-se a aquest senyor. 100%, l'autoadolescent admirava de manera boja a Greg Graffin.
Aquí el teu petit homenatge. El meu petit homenatge. Molt bé, continuem, perquè, clar, la ciència també irrompa en un moment de revolució industrial. Com la dinamitza? Clar, aquí abancem ja en el temps, els estats ja s'estan creant, però, clar, la revolució industrial provoca un canvi molt gran, perquè...
Passem d'un món que és lent, és agrícola, majoritàriament de subsistència, a un món que comença a tenir canvis molt ràpids, un progrés molt accelerat de forma infinita, que apareixen les primeres màquines de vapor, que comencen a generar una producció molt més gran, es distribueix l'electricitat i això provoca un canvi en el teixit social.
Llavors la ciència juga un paper fonamental perquè primer és la que ajuda que tot això passi, al final els descobriments d'electromagnetisme, la màquina de vapor, són producte d'estudis científics i de l'avenç de les ciències. Llavors neixen disciplines que estan estretament lligades a la ciència, fins aquí...
Nosaltres ens imaginem els enginyers que sempre han existit, però en realitat no. Hi havia tècnics, perquè hi havia gent que construïa coses, però l'enginyeria com a tal neix a partir d'aquí, perquè tens la necessitat d'optimitzar processos, de fer que les màquines siguin millors, de crear noves màquines, que no hi havia aquesta necessitat. Per tant, l'enginyeria com a disciplina no tenia cap sentit fins a llavors. Però també passa amb la química industrial, perquè la química industrial neix a partir del moment en què ens donem compte que podem generar i sintetitzar coses en un laboratori. Fins aquí...
La química no era ni una ciència, era alquímia i ens dedicàvem a buscar la pedra filosofal, l'exilixir de la vida eterna i la transmuntació dels elements. Més enllà d'això no hi ha una ciència formal. Ah, que no, que no... Això de l'alquímia no... L'alquímia no és una ciència formal, home, no.
No, no considerem la química una ciència formal. Merdes. És una bona pedra de la qual vam començar la química, però no és una ciència formal, no gens. Per això que al final la ciència el que fa és dinamitzar i impulsar aquesta revolució industrial, però veurem que es retroalimenten entre elles ara a poc a poc i especialment al principi de tot això l'obsessió és la productivitat, que és una mica el que venim a parlar ara.
Sí, sí, justament perquè t'anem a preguntar per aquesta obsessió per la productivitat en aquest desenvolupament científic. Com es relaciona? Clar, la revolució industrial porta, com hem dit abans, un canvi de teixit, però també porta que els científics canvin el focus. Fins a llavors el que feia era observar la naturalesa,
I a la naturalesa vèiem que passaven coses i intentàvem explicar-les. Això al final, per sintetitzar la ciència, en una frase molt senzilla és això, observo la naturalesa i intento explicar com funciona aquesta naturalesa. Però aquí hi ha un canvi, perquè estan passant coses que a la naturalesa no passen. Llavors això m'està donant un nou espai on mirar.
I això vol dir que jo puc fer coses que abans no podia fer, veure coses que potser no podia haver observat. Es comencen a millorar també els instruments de mesura, em permet mesurar coses més precises, i això fa que també hi hagi una obsessió. Llavors, aquí anirem a Escòcia, perquè per alguna raó Escòcia va ser el gran motor de la revolució industrial europea. Llavors, quan estem parlant d'un escocès que es diu Andriure, del 1835, perquè és important, perquè fa una cosa que és...
Ell és científic, de fet és metge, també va estudiar química i ell es dedica a ser consultor per les fàbriques. Va a les fàbriques i ells diuen com podem millorar això, com podem tal.
Llavors, aprofitant que treballava allà, això veurem que és una cosa molt habitual durant aquesta època, els científics no són científics, fan de científics en els seus ratos lliures i ho aprofiten, però la majoria d'ells han estudiat a les universitats i són consultors d'empreses, dediquen a altres coses i la ciència l'aprofiten per calçar-la. Llavors, Andrew Oury comença a estudiar els processos i comença a donar-se compte que hi ha certes coses que ell pot fer, i de fet ho publica en un llibre que es diu The Philosophy of Manufacturing, la filosofia de la manufactura,
I veu diverses coses, un, que es poden optimitzar processos a partir de la divisió del treball, o sigui, si dividim els processos en petites feines podem optimitzar, però també veu una cosa que aquí no li fan tant de cas perquè la divisió de processos ràpidament ho agafen, però també se n'adona una cosa molt important, és que les condicions dels treballadors poden augmentar la productivitat. Però quin és el problema?
que treballadors n'hi ha molts. Llavors, és poc important, perquè si un treballador perd una mà, es mor el que sigui, tinc una altra per ficar-ne. No és important. I no hi ha cap estat que estigui protegint aquests treballadors. És igual, s'ha mort treballant. Però la gent mor treballant i era el normal. Per nosaltres ara és com ens agafem les mans al cap. S'ha mort un treballador treballant. Això no pot ser, hem de fer alguna cosa. En aquella època s'ha mort un, ja baixarà un altre del camp, que era el que passava. Hi ha fàbriques que busquen treballadors. La gent del camp baixava i anava a les fàbriques. Era poc important que les condicions dels treballadors
fossin bones perquè la productivitat no baixava. I ara avui, evidentment, això ha canviat i s'intenta, dintre del possible, que les condicions de treball siguin millors. No tothom ho intenta, però sí. Per a part d'això, també tenim el naixement de l'economia capitalista, amb Adam Smith i la seva publicació de la riquesa de les nacions, però també James Watt, l'optimitzador, perquè això és molt important, i això volia remarcar-ho molt al programa, que James Watt no inventa la màquina de vapor, en cap cas.
James Butt l'optimitza. Bueno, ha quedat com que la inventa, perquè és veritat que a partir del que ell fa amb la màquina de vapor, la màquina de vapor es converteix en l'impulsor de la revolució industrial, però la màquina de vapor ja existia. De fet, ara n'acabarem de parlar, però bàsicament James Butt el que fa és agafar una cosa que ja existeix i dir això té problemes,
I a més no serveix per fer una cosa. Les màquines de vapor s'utilitzaven en aquell moment per bombejar aigua a les mines, perquè el que feien era un sistema que el que feia era impulsar aigua contra gravetat i, per tant, treure-la de les mines, poder secar-les i extreure'n... Però té un problema, i és que bàsicament la màquina de vapor, per poder funcionar, s'ha de refredar molt, perquè la...
Pots una mica tècnic, eh? Molt poc. Ja estava concentrat, jo. Aviam. Màcina de vapor. S'escalfa carbó, el carbó escalfa aigua, aquesta aigua a l'escalfar s'aumenta la pressió del vapor que s'ha evaporat, entra per un tub i aquesta pressió el que fa és impulsar... Un pistó. Un pistó, correcte. Impulsa un pistó. Però què passa? Que perquè pugui seguir funcionant aquest vapor s'ha de tornar a refredar per tornar a la cambra original.
Antigament el que passava era que s'impulsava el pistó, es refredava tot el tub i es tornava a condensar cap a baix. Això implicava que hi havia molt poca eficiència, perquè tu havies de cada cop que impulsaves el pistó esperar que es refredés un altre cop perquè tornés i tornar a impulsar-lo un altre cop. Es gastava molt carbó, perquè havies d'estar gastant carbó tornant a refredar, i si ens va tal el que veu és que per què no fem la condensació en una altra cambra?
Un cop el pistó passi a un cert punt, el vapor se'n va, entra a un altre cambre on es condensa, el tub segueix igual de calent, torna a entrar ja l'aigua condensada allà i torna a posar el procés. Això fa que pugui treballar molt més ràpid. Perquè ja no hem d'esperar que el tub es refredi, el tub sempre està calent i es refreda en un altre lloc l'aigua. Aquest cicle és molt més ràpid i permet que la màquina sigui molt més eficient i a part permet una cosa, que li posa una biela que el que fa és que el moviment damunt i avall sigui rotatiu. Llavors podem girar coses. Tu ets profe, tu te'n fas de profe, no? Sí.
Tot això que estàvem explicant ara d'aquest increment de la productivitat té molt a veure amb el capitalisme. Podríem dir que la ciència en aquests moments està al servei del capitalisme? 100%. Com dèiem abans, al final la ciència es posa al servei del capitalisme primer perquè...
Si considerem... Bueno, no si considerem, no, no falta amb el respecte aquí tampoc a ningú, però l'economia és una ciència. Llavors, Adam Smith és el que comença a utilitzar les observacions científiques i la forma de treballar de la ciència per estudiar moviments econòmics. De fet, d'això va al final la riquesa de les nacions. Ell el que fa és observar. Ell també és consultor, es dedica a treballar en una altra cosa, però aprofita per observar coses. Ell veu com varien els preus de les coses, com treballen els treballadors... I comença a donar-se coses que estan passant...
en aquest món llavors estandaritza els processos i el que fa és dir existeix una manera o sigui no passen les coses perquè nosaltres vulguem sinó que hi ha coses que passen sense que nosaltres vulguem i per tant és la naturalesa pròpia del mercat que és el que ell ens acaba donant però al final això provoca que molts científics comencen a dir ja però jo d'aquí puc treure pasta m'estan pagant per fer això
Llavors els científics comencen a posar-se al servei de capital i a treballar no per descobrir coses, sinó perquè les empreses produeixin més. I és a partir d'aquí que la ciència es posa al servei del capital i veurem que aquest equilibri és molt important per entendre la ciència avui en dia i el problema que tenim amb la ciència avui en dia.
Clar, també hi entra en tot aquest joc, en tot aquest entramat, la biologia. Sí, aquí, clar, la biologia és de les últimes ciències, o sigui, històricament la ciència sempre s'ha dividit en química, física, biologia i geologia. De fet, la física és la primera ciència formal, després nascerà la química cap a principis del segle XVIII, i la biologia i la geologia a finals del segle mitjans i finals del segle XIX respectivament.
Una de les primeres observacions que es fa després d'observar la naturalesa, els animals, és observem l'ésser humà. Com està fet l'ésser humà, com es comporta, com es mou. Clar, si jo sé com es mou una persona, puc trobar quin és el moviment més eficient per fer un treball concret. Llavors, la biologia comença a posar-se al servei de les fàbriques per fer que l'espai sigui òptim perquè els moviments de les persones siguin el més eficients possibles.
Però això el que està provocant al final és deshumanitzar les persones. O sigui, ja no estan treballant persones, estan treballant elements que es mouen d'un lloc a un altre i el que he de fer és fer-ho tot no perquè estiguis bé, sinó perquè tu puguis treballar el més ràpid possible. Taules més altes, per què? Perquè si estic assegut, m'he de tornar aixecat, ja estiguis de peu. O poso això a aquesta alçada perquè el moviment és més ràpid així. I la biologia contribueix molt en l'antropometria, que és la mesura del cos humà,
que això passi i que es construeixi les fàbriques com són, i ajuda molt els espais per on han de passar les persones, i això ja avui segueix sent molt important a l'hora de construir fàbriques, per exemple. I en tot aquest entramat, també, com dèiem en la biologia, també hem de comptar amb el paper de l'educació.
Per nosaltres l'educació és una cosa universal, tothom té directe a l'educació, tothom té accés a l'educació, però no sé si alguna vegada algun dels oients s'ha preguntat quan fa que això passa i per què passa. Per què en algun moment de la història vam decidir que tothom havia d'estar educat?
Si anem a l'edat mitjana, fins i tot al Renaixement, i al principi de la il·lustració, això no passava. No hi havia educació universal. Ningú s'havia plantejat que tothom havia de saber. Però perquè no era important, era innecessari. Al final, el que era camparol seria camparol per tota la vida, per tant, no calia que aprengués ni a escriure, ni a comptar, ni res. Havia d'aprendre el que el seu pare li podia ensenyar, que també era camparol. I que també és un coneixement. Clar, cada 100% és un coneixement, però no li calia un coneixement extra. Cadascú havia d'aprendre el que la seva classe social i mòbil absolutament el permetia fer.
I llavors la cultura estava reservada per unes elites que vivien en un altre món i que ells sí que havien de saber coses perquè es dedicaven a altres coses. Llavors, l'estructuració aquesta fa que aparegui en la industrialització, fa que aparegui una nova classe social intermitja, que jo m'agrada dir que són treballadors, però segueixen sent els mateixos treballadors pringats que els altres, però una miqueta millor pagats, que són els tècnics. Llavors, què passa? Les fàbriques tenen màquines, aquestes màquines s'han de reparar.
Clar, el fill del burguès no baixarà a reparar una màquina, perquè se la juga. Pot perdre una mà. Jo no enviaré el meu fill a fer això.
però els que estan a baix, els que acaben d'arribar del camp, pobres, no saben ni llegir i escriuen, ningú els hi ha ensenyat. Llavors jo necessito un intermig, necessito algú que no sigui de classe alta, perquè ningú de classe alta, tenint el poder de fer una altra cosa, enviarà el seu fill allà, però necessito formar-los. Llavors comença a néixer l'educació. Però l'educació no n'és com una feina altruista de dir, bueno, anem a ajudar i anem a ensenyar, n'és per una raó molt senzilla, és un cribatge.
Entrem tots, ens ensenyem tots igual. Els que destaquin van a escoles tècniques i els que no seran els treballadors. I això és com funciona l'educació originalment. És a dir, si tu demostres que tens capacitats, passaràs a un següent rang i si no et quedaràs sent un treballador més i ja està.
I en aquell moment comencen a néixer oficis tècnics. Per exemple, necessitem gent que sàpiga escriure, perquè s'han d'escriure molts contractes, s'ha d'enviar cartes, s'ha de fer coses. Això ja no ho hem de fer, són moltes. Necessites molta gent escrivint. Neixen la mecanografia com a tècnica. També neixen els que dèiem abans, els mecànics, els que reparen coses, s'han de reparar les màquines. Quan neix el cotxe s'ha de reparar els cotxes. Totes aquestes feines tècniques també apareix la feina de professor, que és una feina tècnica al final.
necessita gent amb una formació que els permeti, però això també juga en contra del propi capital i de la pròpia estructura social. I és que els títols són hereditaris, el capital és hereditari, però el coneixement no. Llavors, comença a aparèixer gent que no és de classe alta, però que té una formació tan alta i ha demostrat tenir un coneixement tan gran que comença a escalar molt socialment.
Llavors això els permet a alguns d'utilitzar estalvis propis per poder muntar empreses i saltar una miqueta del rang. Fa que alguns empresaris comencin a reconèixer treballadors i a posar-los en càrrecs més alts i tenir càrrecs potser de direcció. Això fa que algunes persones comencin a escalar i és la primera vegada a la història que comença a aparèixer una ascensió social que no és la guerra, perquè fins a aquell moment l'única ascensió social és havies anat a la guerra, havies fet un molt bon paper i t'ho havien reconegut.
amb diners o amb un títol nobiliari. Aquí no, aquí és el coneixement. Llavors, això genera que per aquí una massa molt gran de treballadors, com dèiem abans, mestres, tècnics ferroviaris, tècnics de telègraf, administradors locals, i això també homogeneïtza culturalment la societat, cosa que parlàvem abans que era important per construir un estat.
Fins ara ens està donant una visió molt orientada al desenvolupament del capital, del capitalisme segle XIX. Queda algun profit per la societat d'aquesta educació universal i que no estigui merament lligat a l'interès capitalista? Bàsicament el que estàvem dient. Al final, tots aquests nous ciutadans que estan formats
clar, es formen en moltes coses, perquè tu necessites formar-los en una sèrie de disciplines, després ja veuràs quin és el més hàbil per una cosa o per l'altra, no? Llavors, qui és el que s'ha d'anar a escriure, qui és el que és manetes i pot arreglar coses, però això també fa que estiguin més formats en altres disciplines. Llavors comencen, doncs, jo què sé, a entendre filosofia i comencen, doncs, a tenir molt més coneixement i això provoca també que exigeixin més, perquè això passa, tu formes la gent i la gent diu, ei, ja, però jo puc tenir més, acabo de llegir-ho, no? Hi ha un llibre que diu que jo he d'exigir més o hi ha idees que arriben...
i començar a formar-se, i això fa que arreglami més, i això fa que aquest ascensor social... Aquest foradet seria el guany? Sí, és aquest foradet. El permís que tenim d'estudiar i creixer una mica més. Gràcies, gràcies. Gràcies, capital. Escolta el programa a la teva emissora local de confiança. Una coproducció de Ràdio Castellà i la xarxa de comunicació local.
Fins demà!
Fins demà!
Recte final del Portes de Troia d'avui, encara ens queden uns minutets, però ja entrem en l'apartat final del guió d'avui amb Loto Lucic, professor de secundària, licenciat en química, i avui estàvem escoltant moltes cançons que tenen per ell un significat relacionat més o menys amb la ciència, i ara Iron Maiden.
De fet, aquest potser no és tan científic, no és gent científic, però una mica l'he posat perquè, com que acabarem parlant de la Segona Guerra Mundial, aquesta cançó, i de fet, al principi de la cançó hi ha un discurs de Winston Churchill,
Parla sobre la batalla d'Anglaterra i sobre com els avions van vèncer i van aconseguir salvar Anglaterra de la invasió nazi i m'ha fet gràcia i crec que tenia un cert context de posar-la aquí perquè parlem de la Segona Guerra Mundial al final de tot això. I per què no? I per què no, exacte. I perquè és una molt bona cançó.
Correcte, i un molt bon grup. Molt bé, doncs podem dir fins al moment que la ciència i la industrialització s'han anat retroalimentant i ens agradaria també conèixer una miqueta més exemples d'aquesta retroalimentació. Clar, fins ara hem vist com la ciència impulsava la industrialització, optimitzava processos, donava noves màquines, donava un marc teòric sobre el que construir coses, però...
Ara anem al revés, és a dir, tot això permet també que la ciència, com dèiem abans, observi altres coses, no? Vegi, per exemple, el laçament de la termodinàmica. La termodinàmica. La termodinàmica. L'ISA en esta casa nos regimos por las leyes de la termodinàmica. Llavors, sí, clar, n'és la màquina de vapor que hi ha...
ve d'una optimització d'una màquina de vapor antiga, però segueix sense ser supereficient. De fet, és bastant ineficient, perd molta energia. O sigui, de la calor que tu generes amb el carbó, hi ha molt poca quantitat d'energia convertida en moviment. Per tant, necessitem màquines més eficients. Llavors, eh...
Consultors d'empreses, que són científics però es dediquen a això perquè és el que paga, perquè la ciència en aquell moment... Ningú s'imaginava que un científic podia cobrar només per ser científic, t'havies de fer una feina productiva, o directament productiva, i per tant ser científic no era una feina productiva en aquell moment. Es dediquen a...
quan van anar a les empreses a observar coses que passen. Clar, aquestes coses que passen no s'han observat mai, perquè mai s'havia arribat a temperatures tan altes, mai s'havien moviments tan ràpids, i això fa que s'observin coses i s'intenti estudiar el per què de certes coses.
estudiant el funcionament de les màquines de vapor, Sadi Carnot, un enginyer francès i militar, de fet, el 1824 publica un llibre que m'agrada molt perquè, o sigui, el títol és extremadament descriptiu perquè és Reflexions sobre la força motriu del foc i sobre les màquines destinades a desenvolupar aquesta força. Ja està.
No t'has de trencar el cap. De què va aquest llibre? D'això, exactament. És un tio reflexionant sobre això, sense més. Introdueix conceptes molt importants, de fet, introdueix el cicle de Carnot, que és el que ell, després d'estudiar tots els cicles possibles i totes les maneres de fer funcionar una màquina de vapor...
el cicle que és més eficient de tots. I a més, descobreix una cosa, primer, que hi ha un rendiment màxim, o sigui, jo hi ha un punt que no puc obtenir més rendiment, que és irreversible, o sigui, jo hi ha processos que no puc tornar enrere mai, i a més defineix que les màquines tèrmiques només depenen de la diferència de temperatura entre dos punts d'un cicle, cosa que suposo que no sé si he acabat de fer-me entendre amb el que he dit. Bé...
Qui ens hauria dit que estaríem parlant de la segona llei de la termodinàmica? Però bueno, ja estàs tu per fer-ho perquè semblen coses de gent molt llesta i que parli el convidat. Explica-ho tu. Bueno, al final, el segon principi de la termodinàmica o segona llei de la termodinàmica el que fa és dir-nos
què és possible que passi i què no. I és molt fàcil. Tots hem vist el segon principi de la termodinàmica, l'únic que ningú ha plantejat el per què. Això és molt important, perquè totes les coses que la ciència ha fet les ha observat molta gent. Hi ha alguna que s'ha preguntat un per què i ha trobat una solució. Segons la llei de la termodinàmica, el que diu és que si tu deixes un got calent en un ambient fred, s'acabarà refredant el got i escalfant l'ambient, però mai al revés. Tu si trobes un got a 50 graus i el poses enmig de la teva sala d'estar,
Mai et passarà que la sala està refreda i el got s'escalfa. En cap cas, els gots es refredarà. Per què no?
Ho hem vist tota la vida i hem assumit que és així, però hi ha un per què, no? Les coses passen per alguna raó. I la segona llei de la termodinèrica ens diu per què passa això. És molt complicat no entrar aquí perquè al final no cal que entrem a això, però aquesta és la idea. Ells observen que això passa i sempre passa en aquella direcció. Llavors es comencen a preguntar per què i comencen a definir maneres. A partir d'això comencen molts científics a interessar-se per aquesta nova branca, entre ells Lord Kelvin...
que defineix la temperatura absoluta, aquest zero absolut de menys 273 graus centígrads, Clausius, que anuncia la segona llei de la termodinàmica i introdueix el concepte d'antropia, i Boltzmann, pobre home, que introdueix la termodinàmica estadística, però en aquell moment la gent creu que no està massa bé del cap, ningú li fa cas, ella suïcida, degut a un... Sí, sí, sí, pobre home.
es suïcida perquè està repudiat per tota la comunicació científica, pensen que no està bé del cap i aquesta insistència que té en comptar estadísticament quantes partícules hi ha en un estat i en no sé què, no sé quantos, diuen que aquest pau no està bé. Després demostra que és veritat, però ell ja està mort quan es demostra això i quan se li dona una miqueta de veu i ell en va al procés a suïcida i és una d'aquestes històries tristes de la ciència.
Però és curiós perquè és una de les banques més teòriques de la ciència i aquells que hagin estudiat algú de ciència i que ens estiguin escoltant saben el mal de cap que provoca la termodinàmica, però neix al final de fàbriques de carbó i d'una necessitat industrial purament. I és un aprofitament que la ciència fa de dir, ja que ens donen l'oportunitat d'entrar aquí a observar, anem a veure què en podem treure. I és el que acaba movent tot el segle XIX amb la invenció posterior de moltes altres coses.
Molt bé, mira, estaves explicant tot això de les branques més teòriques i a mi m'ha vingut al cap i suposo que és possible que a algun oient també li hagi passat així, jugant al famós joc, al Civilization. Oh, i tant, he jugat moltes hores a aquell joc. Com no podies d'una altra manera i vas veient com vas evolucionant tecnològicament amb un arbre que et va obrint noves possibilitats.
Estava ben plantejat o no? Estava molt ben plantejat, realment, quan tu veus la manera en què està seqüenciat aquell arbre de tecnologies, està molt ben pensat, perquè realment és una miqueta la història de la ciència, o sigui, aquí hi ha història de la ciència, tu veus això, però és veritat que tu podies escollir agafar un camí que potser era totalment absurd.
Però l'abranc, aquell sistema estava molt ben fet i realment complia molt amb la idea de com va evolucionar la ciència i quines coses van passar. Llavors, crec que és un molt bon joc per aprendre coses, evidentment, molt puntuals de ciència i d'història. No crec que tampoc serveixi com a referent d'estudiar història, eh? Però està molt bé. Està molt bé. Doncs seguim. La síntesi química. Què és això? La síntesi química.
Nosaltres estem acostumats a tenir coses sintètiques. La nostra roba, portem auriculars fets de plàstic, això és sintètic, no existeix en la naturalesa. Però això no és una cosa que passi des de sempre. Sí que sempre s'ha intentat sintetitzar, però no era una cosa habitual i molt menys feta massivament.
La química, que neix com a disciplina de la mà del matrimoni i la Boasier, això és molt important, no és Antoine la Boasier el pare de la química, hi ha un pare i una mare, però la mare va tenir més influència, que és la seva dona, Madame la Boasier.
I Robert Boyle, que va escriure el famós llibre del Química Sèptic, on el que ens diu és... Anem a dubtar de tot el que s'ha fet fins ara la química i a intentar posar-hi lògica i raó el que estem fent. Però no és fins que William Henry Perkins sintetitza per primera vegada un tint artificial orgànic. A més, aquest tint és molt important.
Ja existia el blau Prussia, que era un tint fet sintètic, però no era orgànic. Llavors, per què parlo d'orgànic? Doncs resulta que quan la química neix hi ha un problema, i és que...
La química és coses artificials, no? Una pedra pot ser química, l'aigua pot ser química, però nosaltres no som química. Els éssers humans i els éssers vius som química, perquè si nosaltres som química, quin és el paper de Déu en tot això, no? Trencava una miqueta amb l'hegemonia de l'Església Catòlica en tot això. Llavors, el que es diu és, vale, si...
Podem ser química, però els processos químics no poden ser reproduïts per humans, perquè només hi ha una força divina, força vital, que els mou. I resulta que Kohler, sense voler-ho, perquè ho fa sense voler, provant altres coses, acaba sintetitzant un producte que fins aquell moment només s'havia vist en éssers vius, que és l'orea. És un dels subproductes de l'orina, d'aquí el nom d'orea. I ràpidament això diu, ojo, si nosaltres podem sintetitzar productes organics, podem sintetitzar qualsevol cosa.
Un dels tints més importants que hi ha hagut a la història és el tint de color porpre. Això com a historiador sap perfectament ja... El cargol. El cargol, exacte. El cargol que deixa nevava, el cargol i el porpre de tir.
Clar, aquell pigment s'obtenia d'uns cargols marins, el feien els fenicis i els romans el compraven. De fet, avui he buscat per preparar la secció, he volgut buscar-ho, quin era el preu, i el preu era tres vegades el seu pes en or. Això és un preu molt alt per allò que era l'imperi romà. Llavors, la quinina, que era un altre tint, aquí l'amic William Henry Perkin estava intentant veure si podia sintetitzar quinina i va acabar sintetitzant
Una pols que quan es diluïa en aigua es tornava de color porpre i donava pràcticament el mateix color que el porpre de tir. I llavors, clar, això trenca totalment perquè podem sintetitzar coses orgàniques, o sigui, la naturalesa ja no és necessària al 100%, sinó que només és un precursor.
A partir d'aquí, ell patenta aquest procés i munta la seva pròpia fàbrica, amb la qual es fa un milionari, però també a Alemanya, com a gran impulsor, comença a néixer la indústria química. Industria textil, farmacèutica, laboratoris químics, les grans empreses químiques que coneixem, Bass, Bayer, Hoext, neixen aquí, neixen en aquesta època, precisament per això, perquè comencen a veure que poden sintetitzar productes al laboratori de forma massiva.
Molt bé, i avançant, perquè ja ens queden 5 minuts i ens queda molta cosa encara per explicar, però farem el que podrem. Si parlem del segle XIX i de l'imperialisme europeu, hem de parlar de guerra. Tot això que ens està explicant és un gran meló per la ciència.
Clar, el que dèiem abans, no? Al final la ciència es posa al servei dels estats i això implica que a vegades t'has de posar al servei de la guerra. Llavors, he volgut buscar alguns exemples previs a les guerres mundials, que vull comentar. Llavors, tenim, per exemple, la batalla de Trafalgar. Destaquem el que tu creguis. Sí, anem destacant. De fet, podem ajuntar-ho, jo crec, tot, no? O sigui, anem a parlar des del segle XIX fins a la Segona Guerra Mundial, moments en què la ciència ha guanyat batalles.
Tu que ja fas ràdio ho saps, ara tenim quatre minuts i per tu tot el... Llavors, batalla de Trafalgar. Ja feia molts anys que la marina britànica s'havia dedicat a substituir la tradició naval per enginyeria naval.
començar a construir vaixells calculats, mesurats, buscant on està el centre de gravetat, buscant que no s'enfonsin, que vagi més ràpid. A més, haver fet una cosa que és estandaritzar l'artilleria. O sigui, tots els canons eren d'exactament el mateix tamal. Llavors, era molt menys probable que una bala sortís cap a una direcció diferent. Això aplicava uns càlculs matemàtics molt precisos, implicava un treball molt precis a l'hora de construir-lo. Clar, què passava aquí? Quan es va enfrontar la marina francesa i espanyola, que no havien fet això...
Clar, la marina francesa i espanyola es troben vacíes que van molt més ràpid que ells, que a més poden sobreviure en unes condicions de temps molt xungues, perquè si estudia la batalla de Trafalgar, sabeu què va passar en unes condicions atmosfèriques no les més agradables per anar al mar, tormentes, onades, etcètera, etcètera. Clar, armes molt precises... És veritat que el pobre Nelson mor aquí mateix, el gran heroi de la batalla de Trafalgar mor a la batalla de Trafalgar degut a un bombardeig, però la marina britànica destrossa les marines francesa i espanyola.
Un altre més o menys de la mateixa època, la guerra de cessació, sense saber encara què era un bacteri, com funcionaven... El que sí que s'havien adonat alguns científics, i especialment els treballs de Semmelweis i Joseph Lister, era que el fet de netejar les coses i la higiene provocaven menys infeccions. I la major part dels morts a la guerra de cessació americana no es producen ni de les bales ni de les bayonetes, és de les infeccions.
O sigui, moren per infeccions. El bàndol... El bàndol de la Unió comença a netejar ferides, a esterilitzar instruments, canviar freqüentment les venes i té una atenció a la higiene molt més gran. Això fa que mori molta més gent i poder reposar ràpidament l'exèrcit. O sigui, quan una persona se'n va ferida, ràpidament pot tornar al camp de batalla perquè ràpidament està curada. I ja anem cap a la Primera i Segona Guerra Mundial ràpidament. Tens més o menys un minut. Un minut? Bueno...
Destaco coses importants. La bomba atòmica, que evidentment és el moment en què la ciència va guanyar absolutament una guerra, o sigui, aquí no hi ha pal·liatius. En el moment en què es tiraran les dues bombes atòmiques, Japó rendeix automàticament, deixa de batallar. La batalla a Anglaterra amb Alan Turing desxifrant la màquina Enigma i, per tant, podem predir-ho. També la introducció del radar per part de l'aviació britànica, que feia que no haguessin de patrullar amb avions per veure si venien altres avions, sinó que els poguessin detectar prèviament.
la batalla del Kursk on la superioritat tècnica soviètica, no perquè fossin millors els tanks, sinó perquè eren més fàcils de produir i més fàcils de reparar i molt més fàcils de maniobrar, va fer que poguessin produir-ne molts més, reparar-los en batalla. De fet, la majoria dels tanks Panzer i Tiger que acaben a la batalla acaben perquè s'espatllen. Llavors, no és una qüestió que fossin millors, és que la meitat s'anaven espatllant pel camí perquè no suportaven el fred, perquè no hi havia manera de reparar-los, no tenies tècnics que ho poguessin. Un mecànic de cotxe es podia reparar un tank T-34 de soviètic. I això és un gran avantatge.
No tenim temps per més. No sé si podrem reaprofitar algun contingut del que tens aquí, però com a mínim el programa ha quedat molt clar. Hem arribat a Bonport. Hem arribat a Bonport, era el que volíem. Ho hem dit al principi. Era xungo fer ubicar-ho tot aquí, condensar-ho. Moltíssimes gràcies, Otto Lusic, per venir de nou aquí a les portes de Troia. Recordem que vas estar ja amb la teva mare parlant l'any passat, testimonis d'un setge, testimonis d'una guerra. Moltíssimes gràcies per tornar a les portes de Troia. A vosaltres per convidar-me.
L'Adrià Tirado, el control tècnic, que us parla Sergio Rodríguez i us esperem la pròxima setmana amb un nou episodi de Les Portes de Troia. A les Portes de Troia, amb Alberto Retxe, Sergio Rodríguez i Albert Abril. Al control tècnic i a les narracions, Adrià Tirado, Carlos Lezegui i Rocío Gómez.
Cada setmana els portem l'autoritat local amb els seus protagonistes. Entrevistes amb aquells que fan coses o les han fet i per què, com, on i quan. La informació del poble al Matadepera Notícies de Matadepera Ràdio. Cada dijous i divendres a les 8 del vespre amb Albert Beorlegui.
I know that this could hurt me bad I know that this could feel like that But I just can't stop That my defenses drop I know that I was born to kill Any angel on my windowsill But it's so dark inside
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.