Fins demà!
Si t'agrada a les Portes de Troia i vols anar un pas més enllà, ara ens pots donar suport fent-te mecenes del programa a Patreon o iVox. Amb una petita aportació mensual ens ajudes a fer créixer el projecte i com a agraïment tindràs accés a continguts exclusius i altres avantatges. Trobaràs tota la informació a la nostra pàgina web portesdetroia.cat. Gràcies per ser part d'aquest viatge.
A las portas de Troya, amb Alberto Riche, Sergio Rodríguez y Albert Abril.
Amb l'arribada de la dinastia Trastàmara, després del compromís de Casp, el nou rei Alfons V, necessitava legitimar-se i demostrar que era un digne successor del casal de Barcelona. I per fer-ho va posar la mirada en el vell somni mediterrani, el regne de Nàpols. Un territori ric i estratègic, però governat per una reina imprevisible i una noblesa molt poderosa.
El que havia de ser una expansió natural es va convertir en una odissea de més de 20 anys, marcada per aliances fràgils, setges eterns i la lluita constant contra les potències de Gènova i França.
Una aventura que portaria a la corona a patir l'any 1435 un dels desastres navals més greus de la seva història. Què buscava realment al fons el magnànim a Itàlia? Era només ambició personal i territorial? O hi havia una necessitat econòmica vital per als mercaders catalans i valencians? I com va acabar el rei d'Aragó presoner en una fortalesa de Milà?
Avui, a les Portes de Troia, iniciem un viatge de dos programes per redescobrir la conquesta de Nàpols. Benvinguts a l'inici de l'aventura italiana d'Alfons el Magnanim. Benvinguts a les Portes de Troia.
Benvingudes i benvinguts una setmana més a una nova edició de les Portes de Troia, el programa de ràdio d'història de la xarxa de comunicació local des dels estudis de Ràdio Castellar. Avui inaugurem una nissaga de programes amb el fons el magnanim com a protagonista, però abans de continuar us hem de recordar que, atenció, 7 de febrer estarem Portes de Troia al Totencat de Figueres.
Estarem al Tottencat, serem al Tottencat de Figueres, a les 12 del migdia, perfecte per fer un mini vermut, venir i deixar sortir a dinar por ahí, i serem l'Alberto, l'Albert, i aquest cop no ens podrà acompanyar en Sergio, com jo us vam avançar, però... Atenció, eh? Vindrà una persona a l'altura, en Sergio. Oh!
Molt millor, per favor. No, home, no, home, no. A l'altura, a l'altura. Patrick Urbano. Patrick Urbano amb nosaltres. Fer de conductor i a passar-nos-ho molt bé amb un tema també molt especial. Doncs apunteu-vos un set de febrer, tot en cap de Figueres. Esteu convidadíssims, convidadíssimes. Entrada gratuïta, ens ho passarem molt bé. Albert Abril, benvingut. Com anem, Sergio? Molt bé. Avui portes un tema... De què és que fa il·lusió? Marca de la cara. Fa il·lusió, fa il·lusió. Albert Abril, és un tema que fa il·lusió, però...
Per què? Fa il·lusió, o sigui, vaig explicar aquí una anècdota personal. Jo aquest cap d'any el vaig anar a passar a Nàpols i vam anar a viure durant quatre nits a una casa d'una família napolitana perquè tenim un amic que viu, bueno, que és allà. I, total, que el pare de l'amic és historiador, en Ludovico. Ludovico Salutacions. I té una biblioteca, bueno...
un senyor retirat ja, no sé què, historiador, de molts i molts, bueno, biblioteca d'historiador napolità molt vell, no? I quan va saber, quan va descobrir que jo era historiador també, em va començar a treure llibres i llibres i llibres, sí, que vaig estar estudiant a Barcelona, no sé què, a la conquesta de Nàpols, o al Cens del Magdani... Sí, sí, sí, bueno, que no sé com ens vam entendre, no? Em va adoptar com a fill...
Simbòlic, per dir-ho d'alguna manera. I tu feliç, eh? I jo molt feliç. És que era un senyor adorable explicant-me coses en italià. I jo fent veure que ho entenia tot, aquestes escografes a mitges. Més o menys amb l'italià, sí. Més o menys. I em va explicar una anècdota molt interessant de la conquesta a Nàpols del fons del magnànim, que jo no coneixia. I que avui et explicaràs? I avui... O un altre dia... O el proper programa, perquè us avancem que això s'allargarà seguríssim, perquè és una aventura que val la pena dedicar-li a un parell de programes. Molt bé.
Però això ho hem de... Hem de treure una niqueta de suc. De cares a gener i febrer et prepares un bon programa. Doncs aquests són els bons, eh? Aquests són els macos, perquè és molt personal. No us ho perdeu.
Segueix-nos, interactua amb nosaltres a les xarxes socials d'Instagram, X i Blue Sky, arroba Portes de Troia. Escolta el podcast des d'iVox, Spotify, Apple Podcast, YouTube i la xarxa més.
Ja estem aquí, al Portes de Troia, programa 528. I és l'inici d'una nissaga de programes dedicats a la conquesta del Regne de Nàpols amb l'Albert Abril. Esperem que només siguin dos. Això des que quan comença se sap. No se sap quan acaba. No se sap quan acaba. O sigui que agafeu-vos un carinyo. Si no sabíeu o en un moment no us havíeu endinsat mai en la història d'aquest tema, doncs doneu-li una oportunitat perquè ningú millor que l'Albert us ho explicarà
i per això val molt la pena, també, a més a més, ostres, és un bon moment per fer-se Patreon. És molt bon moment per fer-se Patreon i fer-se amb escenes nostres. Ja sabeu que ens podeu donar suport de dues maneres, que és a través de la plataforma Patreon o de iVox Premium. Ja sabeu que podreu optar a continguts exclusius, avantatges, etcètera, i ens fareu molt feliços. Exacte, i és possible, a més a més, que un contingut exclusiu sigui relacionat amb això.
O dos. O dos. Ho veurem, ho veurem. Això és l'heracli d'aquesta temporada, no? No, no, no, crec que no, crec que no. No arribarà tant. Molt bé, doncs comencem el programa d'avui, Conquesta del Regne de Nàpols, i per situar-nos a més o menys entre 15 anys ens veurem avui.
A veure, avui ens mourem exactament entre l'any 1420 i 1442. Veurem que no tot és una mateixa campanya militar, perquè primer hi haurà una campanya del 1420 al 1424, ja l'explicarem, ja la narrarem. Després, el fons del magnànim tornarà a la península ibèrica, perquè s'ha d'ocupar d'uns temes, així, en general. Uns temes. Uns temes que hi sorgeixen.
i llavors Alfonso Almanari retornarà cap a Itàlia entre el 1435 i el 1442, i aquesta serà la segona part de l'aventura i també la part definitiva de tota l'aventura. Abans d'afrontar un tema com aquest, és necessari fer una mica de context.
Quina era la situació de la corona d'Aragó sota el regnat d'Alfons V? Sí, sí que cal fer context i avui és d'aquells dies que val la pena, si més no, aturar-nos-hi uns minutets. A veure, ens trobem al vell mig del segle XV.
I hem de pensar que des de termes més generals, des de la derrota de la batalla de Moret el 1213, la corona d'Aragó tenia una clara vocació mediterrània, marítima. Recordem que després de la batalla de Moret, o sigui, la corona d'Aragó, la seva expansió natural era cap al nord, però després de la perda d'aquesta batalla i de la mort del rei d'Aragó en aquesta batalla tan terrible contra els francesos,
l'expansió natural de la crona d'Arago serà cap al Mediterrani. Serà a València, les Illes Balears, serà a Sardenya, etc. Per tant, des del segle XIII es va construir tot un sistema de dominis basats en Mallorca, 1229, l'illa de Sicília, 1282, l'illa de Sardenya, 1323, i aquella aventura dels ducats d'Atenes i Neopàtria, dels almogàvers... Els catalans, van arribar fins a Grècia...
Però que són uns locats molt llunyans, que són molt efímers, que només arriben fins a finals del segle XIV. Llavors, aquests territoris...
constituïen tota una sèrie d'enclavaments estratègics que atorgaven molt poder comercial a la corona d'Aragó a tota la zona del Mediterrani Occidental. De fet, el principal rival de la corona d'Aragó per al domini d'aquestes rutes comercials al Mediterrani Occidental és la República de Genova, ja anirem veient que anirà sortint, ja en parlarem amb més deteniment si cal, però perquè entenguem que en aquell moment la corona d'Aragó és una gran potència comercial a la zona del Mediterrani.
Molt bé, i aquest oient, aquests oients ara que ens escolten, que no són pocs, que no són pocs, que en la imatge de les xarxes socials, i els veiem una miqueta, ens ensenyen una miqueta de les seves vides, i veiem que molts teniu encara, o encara vull dir... A veure per on vols anar. No volia ser faltant. Teniu una estelada d'imatge.
Encara creieu en tot això? Que està molt bé, que està molt bé. I tant. Home, tothom sap que els homes només volen una cosa, que és el retorn de la corona de Raúl. Efectivament, efectivament. I això tothom ho sap, Sergi. I la pregunta que ve ara al guió és per tots aquests amics i amigues que us estimem moltíssim, eh? I us deixeu veure amb aquestes imatges que ens ensenyeu per xarxes. Albert, això que ens estaves explicant fins ara... Sí, sí.
tot aquests hominis és un imperi català? Ja t'agradaria, Sergio, ja t'agradaria. A veure, hi ha moltes persones que tenen molts somnis humits en un imperi català, no? Clar, hem d'entendre
que aquest sistema no és un sistema imperial en sentit modern, sinó que és una xarxa de territoris que estan políticament diferenciats entre ells, per això també sempre parlem de monarquia composta o de, entre moltes cometes, confederació, però connectats per interessos comercials, per dinàmiques militars i per possessions dinàstiques.
Sí que hi ha una certa mentalitat expansionista, per tant, podríem dir, entre algunes cometes, una miqueta de protoimperialisme, però no acaba de ser una dinàmica d'explotació imperial com la coneixem en els temps moderns, a partir del segle XVI, XVII, més del XVIII i el XIX, sobretot. Per tant, imperi català, si li voleu dir així per estar contents i tenir un somriure de cara, hi hauré així, però entenem la realitat d'aquest imperi. Llavors, en aquest context, la monarquia aragonesa
Quan dic monarquia aragonesa, em refereixo al monarca de la corona d'Aragó, que ja saben tots que inclou territoris del Principat de Catalunya, el regne d'Aragó, el regne de València, etc. Els grans rivals de la monarquia eren França, essencialment, i aquí concretament, contra la dinastia perduda dels Anjú, és a dir, contra els Anjavins,
Gènua i Venècia, les dues repúbliques, que eren les grans potències navals del Mediterrani, i el papat. Perquè estem en una època que el papat sempre està a favor dels francesos. I, a més a més, és un actor polític que està just al vell mig d'Itàlia. Molt bé. I, per tant, tot el que ens ha explicat sembla un bon moment, objectivament, no?, a nivell geopolític per la corona. Clar, sí i no.
Tant de bo sigues l'Alberto aquí, eh?, per dir sí i no. Clar, quan ens trobem amb 1420, 1430, 1440, és un moment de bastanta ambivalència. O sigui, hi ha bastants contrastos. Per una banda, com ja m'ha explicat, o sigui, la corona d'Aragó és una talasocràcia, no?, una mena de, entre moltes cometes, un altre cop, una mena d'imperi marítim... Talasocràcia. Talasocràcia. Una mena d'imperi marítim que, a grosso modo,
El Mediterrani és, els cronistes a vegades diuen el llac català, no? Aquella cita de Ramon Montaner, no? Cap peix cosarà a treure la cua de l'aigua si no porta l'escut del rei d'Aragó a la seva cua, no? Una miqueta aquesta idea. A banda d'això, però, el territori, o sigui, a part d'aquesta expansió tan...
gran cap al Mediterrani, si posem la nostra mirada als territoris peninsulars comencen a créixer unes quantes crisis, d'acord? Bé, no és que comencin, sinó que ja hi eren, aquestes crisis, però serà en un moment en què es van consolidant a poc a poc. Clar, venim del compromís de Casp. Sí, el 1412...
fa tot plegat, fixeu-vos, fa 20 anys, o si volen 1412, el començament de l'aventura serà 1420, per tant farà 8 anys del compromís de casp, que la dinastia Trastàmera, ja ho sabeu, que és d'origen castellà, entra a governar la corona d'Aragó. Fa molt poc que hi ha una dinastia, entre cometes, estrangera, governant els territoris catalans que per tradició havien estat governats per el casal de Barcelona. Això genera moltes friccions entre el rei,
I les institucions, sí, la cort, les corts, la Generalitat, etc. I que això, o sigui, aquestes institucions pròpiament catalanes, miren amb molt recel les aventures dels monarques castellans, no? Però, clar, el fons cinquè és el segon Trastàmera. Llavors, encara, al fons, tindrà una gran necessitat de legitimar la seva posició com a nou rei, com a nova dinàcia, com a nova família governant de la Corona d'Àrago.
A més a més, hem d'entendre que en aquell moment les conseqüències demogràfiques de la Pesta Negra encara són vigents en el Principat de Catalunya. I no només estem parlant de conseqüències demogràfiques, sinó que tot això acaba derivant als conflictes remenses que comencen a treure el cap. València també comença a emergir com un nou motor econòmic en contraposició a Catalunya. I és un moment en què...
demogràficament s'estan començant a recuperar, però els remenses també comencen a coure, sí, faltarà pocs anys perquè si no acull hi ha el sindicat de remenses, etcètera. Per tant, estem en un moment una miqueta efervescent, a nivell polític, a nivell social, etcètera. Alguna cosa més que sigui prèvia a tota aquesta aventura a la qual ens llançarem amb el Fons V? Sí, a veure, només recordar una cosa, que ja anirà sortint al llarg del programa, eh?
Una cosa que a vegades se'ns oblida. La corona d'Aragó no és un estat unitari modern. És a dir, que és un conjunt de regnes, principats, territoris, dominats per una mateixa corona, és a dir, per una mateixa dinastia. Això implica que cada un dels territoris, el regne d'Aragó, el regne de València, el regne de Sicília, el principat de Catalunya, etc., tinguin les seves lleis i les seves institucions. És a dir, cada regne, cada territori,
tenia el seu propi en aquest sentit. És a dir, no ens hem d'imaginar un estat centralitzat en el sentit més modern. Això no arribarà fins al segle XVI i segle XVII. A més, ens trobarem a mitjans del segle XV. I és un moment en què el monarca no té prou autoritat com per emprendre campanyes militars pel seu compte. Això ja ho hem dit, ens haurem d'esperar una vegada més endavant amb l'absolutisme o les monarquies més autoritàries, etcètera. Per tant...
El rei no té un pressupost fix, com els estats moderns. Cada vegada que vol anar a la guerra, cada vegada que vol armar una flota o un exèrcit, ha de negociar. Ha de negociar amb les Corts de cada territori. I veurem que un dels motius pels quals el Fons marxa contra Nàpols és precisament per centralitzar el poder.
Perquè al fons li interessa deixar enrere aquest sistema tan medieval. Li interessa convertir-se en un rei del Renaixement, un rei més autoritari, un rei més modern. Molt interessa en això, eh? Sí, i ja ho anirem veient, però perquè ell està fins als nassos, d'haver de pactar amb la cort, vull armar una flota, em doneu-me diners. No, no.
La cor li dirà, no, si fem això, doncs tu durant no sé quants anys ens redueixes els impostos de la ciutat o els usos, no sé què. Bé, que a ell li interessa centralitzar poder, li interessa guanyar autoritat com a monarca. I on anirem desglossant tot això.
Molt bé, i per quins motius o per quines causes, al fons, el magnànim durarà a terme aquesta conquesta? A veure, la primera causa, ja l'hem anat anomenant, és una causa punament dinàstica. Li interessa legitimar el poder de la seva dinàstia, de la família d'Estrastàmera, per demostrar que eren dignes de substituir el casal de Barcelona, que tradicionalment ja s'havien expandit cap al Mediterrani, per tant, si ell feia el mateix, si continuava aquesta expansió cap al Mediterrani...
Doncs s'estava posant a la mateixa altura, no? Que sentit, eh? Per una altra banda, també la mentalitat del fons, que és el que avançàvem fa un moment. O sigui, el fons és... Jo m'atreveixo, m'atreviria a firmar...
que és el primer monarca de la corona de Raú, que ja no és un rei medieval, sinó que comença a ser un monarca modern. Ell té una mentalitat molt més renaixentista. Ell no vol ser un rei, vol ser un César. Vol ser un humanista, vol ser un rei que no hagi de dependre dels seus subdits de la noblesa, del clargat, de les ciutats, etcètera, per haver de prendre decisions. Ell vol tirar pel dret. Busca ja el que nosaltres, quan ho expliquem, l'absolutisme, l'autoritarisme.
Llavors, ell tenia la voluntat de fer un regne propi, un regne propi guanyat per l'espasa, que això és molt important, perquè tots els altres regnes, el Principat de Catalunya, Aragó, València, etcètera, li venen per herència. Per tant, anar a respectar les tradicions que venen. En canvi, si es guanya un regne per l'espasa, és a dir, per la conquesta,
podrà fer una miqueta el que vulgui amb aquest regne, per dir-ho d'alguna manera. Per tant, tindrà la capacitat de cooperar d'una manera més autoritària. I això una miqueta. Recordar un altre cop que la corona d'Aragó, a diferència de moltes altres monarquies europees, com la castellana, la francesa, etcètera, era més pactista.
mentre les altres monarquies eren més autoritàries. La frase aquella de el rei proposa i les corts disposen. És a dir, el rei l'únic que fa és dir, ei, què us sembla si me'n vaig a la guerra? I les corts, vale, però no sé què, no sé quantes, vale? Ara no en traiem en detalls. A Itàlia, en canvi, el fons podrà actuar com un monarca molt més autoritari. Per altra banda, motius econòmics que sempre estan allà, eh?
No podem entendre la conquesta de Nàpols sense entendre els mercaders de la corona. Clar, el comerç català controlava l'eix, o sigui, imagineu-vos, eh, si ara teniu un mapa al davant del Mediterrani, controlava l'eix... Estàs fent la penya a treballar, tio? Ja ho estic fent un altre cop. Tots els programes fas els nostres oients. Ja, ja, ja. És proper marvo. Sí, ho són. Easy vendres, que siguen farats. Llavors...
Per què estàs enfadat? És broma, sí, cansat. Val, val. I una mica d'enfadat de la setmana, l'acumulació, no? L'acumulació total. Doncs vinga, agafeu un mapa, que us ho diu el profe, ostres! Vinga, agafeu el mapa ja. Ai, no cridis, Sergio, sisplau. El mapa.
La corona d'Aragó, el comerç català, sobretot els mercadiers catalans, controlen l'eix format per Balears, Cerdanya-Sicília. Seria més o menys una línia bastant recta. Però el mar Tirre, el mar aquest que queda entre Córsaga, Cerdanya i la península itàlica, era un terreny insegur, perquè els corsaris, i sobretot la República de Gènova, amenaçaven constantment els vaixells catalans. Llavors, controlant Àpols significava
consolidar el control sobre aquest marc comercial. Qualsevol vaixell que entrés o sortís del Mediterrani Occidental hauria de passar per ports aragonesos.
si els aragonèsos arribaven a controlar la Nàpols. A més a més, hem d'entendre que la població de Barcelona i València s'estava recuperant de la Pesta Negra i la producció de blat local era bastant insuficient. Això és que ens agrada estudiar la història econòmica, no? El blat. Sicília sí que era un graner molt tradicional, sempre s'ha dit, no? Sicília era el graner d'Europa, o Egipte, no? També era el graner d'Europa, però Nàpols, sobretot la regió de la Pula,
que nosaltres la coneixem més com a Púlia, que és el taló de la bota d'Itàlia, és un altre gran productor. Controlar Nàpols garanteix que la corona d'Aragó mai passarà gana. O sigui, mai passarà gana per la capacitat agricultura que té, i no només d'agricultura, sinó de ramaderia. Finalment, l'última causa, l'últim motiu per aquesta conquesta és que al Fons Cinquè se li obre una finestra d'oportunitat brutal. O sigui...
Aquesta campanya me fa perquè diu, és que és la meva. O sigui, ara és el meu moment, és molt bon moment per fer-ho. Si no, potser no ho hauria fet. Tot i que sempre diu que tenia una obsessió amb Nàpols, etcètera. Però jo crec que l'obsessió amb Nàpols li ve també d'aquell moment. Ja anirem veient com va això. A les portes de Troia, el passat explicat en present. Descobreix tots els continguts del programa al nostre lloc web www.portesdetroia.cat
Gràcies.
Aquesta te la va posar el teu conegut napolità? No, no me la va posar el meu conegut napolità. Ojalá. Podria haver sigut, però no. Podria haver estat, podria haver estat. Ludovico, sisplau, per què no ho vas fer? No, no, aquesta me la van posar a la carrera fa molt temps. És una cançó popular siciliana que Cornaco va convertir en una missa polifònica i té una aire en això, no? Molt mediterrani, molt aventurer, solemne...
i a més a més és d'aquella època, o sigui, és una composició del Renaixement Napolità, etcètera, per tant, bueno, ja està bé, no?, per anar ambientant una miqueta. Molt bé, doncs ja ens ha situat, en breument, però ens ha situat molt bé, a la Corona d'Aragó. Ara ens falta saber, a l'altra banda, aviam, tota la zona d'Itàlia, del regne de Nàpols, en quina situació es trobaven?
A veure i tal, la Itàlia del segle XV, ja ho hem dit molts cops a les portes de Troia, però ho repetirem sempre per situar els oients, no és un estat unitari, ni una confederació, ni res. O sigui, hi ha gent que parla la mateixa llengua.
Sí que hi ha cultures compartides, polítiques compartides, dominis a vegades, vessalls amunt i avall, etcètera, però no hi ha res, d'acord? És un mosaic d'estats independents entre ells que s'anaven moments sota òrbites de poders i influències, d'acord? Hi ha molts moments, per exemple, que hi ha certs estats que estan sota l'òrbita papal, sota l'òrbita o la influència del Sacre Imperi Romano Germànic, sota la influència de lligues comercials, sota la influència de França, la influència d'Aragó...
Però a grans trets la cosa quedaria una mica d'així. El nord està dominat sobretot pel ducat de Milà.
per la família Visconti, la República de Venècia i la República de Gènoua. Traieu el mapa un altre cop, nois. Ara ho estàs fent tu, normalment. Les tres eren repúbliques al nord. Eren principats, aquestes tres repúbliques, que caminen a un ritme vertiginós capaç de venir a estats molt moderns i molt rics. De fet, actualment,
a Itàlia també es veu, la zona més industrial, la zona més desenvolupada en aquest sentit, és sobretot a la zona del nord. Al centre d'Itàlia és on hi havia els estats pontificis, que recordem que els estats pontificis, per molt que sigui el papat, actua com un regne, com un principat amb els seus interessos polítics, i al sud
al Gran Sud, d'acord? I tenim el Regne de Nàpols, un territori feudal, molt inestable, molt covejat, i, preparant el programa, una mena de fòssil, d'acord? Una mena de fòssil medieval, no? Molt més antic que els altres estats del nord. Òbviament això no ho pensem, però perquè ens fem una idea, eh?
Llavors, aquesta fragmentació afovoria moltíssim la intervenció de potències exteriors. França, Corona de Aragó, i sobretot competien per l'hegemonia del Mezzogiorno. El Mezzogiorno és aquesta part meridional de la península itàlica. I recordem...
que aquesta competició pel sud d'Itàlia, i per tota Itàlia, s'allarga la tira. És a dir, ja comença abans, a les Vespres Sicilianes, quan la Corona d'Aragó conquereix l'illa Sicília, que ja és contra França, precisament, i es va allargant el Gran Capitan, les guerres d'Itàlia, que s'allarguen fins a mitjans del segle XVI, vull dir que és una competició entre la Corona d'Aragó, la monarquia hispànica i França, que s'allarga potser 100 anys.
I què és el que hem de conèixer, ja més concretament parlant, del regne de Nàpols de mitjà segle XV? A veure, mentre, ja ho hem dit, el nord d'Itària es caracteritza per ser uns estats més moderns, el sud, el regne de Nàpols, és un regne molt feudal, molt medieval. El que ens hem d'imaginar és una noblesa amb moltíssim poder, uns reis que van fent el que poden, apaivagant i pactant amb aquesta noblesa. Concretament, el 1414,
Nàpols estava regnat per la reina Joana II. Apunteu aquest nom, eh? Més feina. Joana II. Joana II és la darrera descendent de la branca Anjú d'Oraso. Anjú, recordem, els Anjú francesos. Per tant, Nàpols...
la família reglant de Nàpols penjava de la família Anjú. Joana II en aquell moment és una dona de mansada d'edat, no tenia fills, i això és molt important, amb una vida amorosa, dels fons ens diuen que ha de tenir una vida amorosa el senyor Lluís III d'Anjú. D'acord? Dos protagonistes, Joana II, Lluís III d'Anjú. Quedem-nos amb aquests noms. Perfecte, doncs ja tenim les peses al taulell, tot ben descrit. Com comença tot plegat?
Anem a veure com això, l'aventura comença a arrencar. Tot comença quan Alfons abandona la península ibèrica en campanya militar, una campanya militar aprovada per les Corts, etcètera, però no per anar a Nàpols, no ens posem nerviosos, encara no. Alfons se'n va a pacificar Sardenya. Sardenya és el Vietnam de la corona d'Aragó. Sardenya és una illa que els costa moltíssim, o sigui, conquerir-la, mira...
però pacificar-la i que allò sigui un subdit efectiu de la corona d'Aragó és molt difícil. Pacificar l'illa de Sardenya i de pas, ja que estem per allà, conquerir l'illa de Còrsega, que l'illa de Còrsega estava en mans dels grans rivals comercials de la corona, els genovesos. I el 1420 el fons salpa amb una imponent flota i posa sota setge la ciutat de Bonifacio, o Bonifacio, no sé com es pronunciaria en aquest cas, que queda més o menys al sud de Còrsega.
I aquest setge com li sortirà? Doncs... Que sabíem, Córsega no va formar mai part de la corona de Raúl, per tant, ja sabem que el setge sortirà malament, va ser un setge duríssim, i sabem que al fons en aquest setge va portar un bon grapat de bombardes, a l'artilleria més primitiva, recordem, estem al 1420, 1420, eh?, de les primeres... Bé, ja s'utilitzaven una llet abans,
De fet, era el context de guerres entre Castella i Aragó, d'acord? Però, bueno, una artilleria molt primitiva. Però la posició de Bonifacio, que estava en un penyassegat, etcètera, i la resistència de Genovesa van fer impossible la conquesta. I, a més a més, l'exèrcit començava a patir malalties, esmoralització, etcètera, i just quan al fons deia, merda,
hauré de tornar cap a Barcelona a donar la mala notícia que ni he pacificat Sardenya ni he conquerit Córsula. Doncs just quan estava a punt de marxar, de cop arriba Gandalf el cinquè dia amb un missatge.
I amb quines intencions venia l'ambaixada? Clar, arriba una ambaixada, una ambaixada napolitana dient, de part, òbviament, de la reina Joana Nàpols, demanant suport al Fons V. Màgia, no? Tenim el Fons assajant Còrcega i el Fons està a punt de retirar-se i de cop arriba un missatger, no?, amb una mena de... com si l'il·luminés el sol, no?, allà, demanant ajuda al Fons V. I diu...
El papa de Roma i França estaven a punt de deposar la reina Joana per instaurar un enjú al tron napolità, el Lluís III, com a reina de Nàpols. I Joana li diu al fons, ella no directament, però a través de l'ambaixada, li diu... Feu un tracte. Si tu em dones suport militar contra el papat i contra França, t'adopto com a fill i et faig hereu del regne de Nàpols.
Al fons diu, fantàstic, no puc conquerir Còrcega, no puc pacificar Cerdanya, però m'estan donant un regne amb una plata d'or. No s'ho pensen ni tres segons. Tenia els seus soldats morint-se de malalties a Còrcega i de sobte li diuen, no, no, anem en un regne, que hi ha bon clima, hi ha bon vi, hi ha bon menjar, no? On s'ha de firmar per això, no? On s'ha de firmar? Total, que aixec el setge de Còrcega i dirigeix tot el seu estol cap a Nàpols. I aquí és on comença l'aventura.
Això no té cap, diguéssim, revers? És una jugada intel·ligent? Tot de moment perfecte? A veure, ara per ara, aquest gir de la situació de veritat és un cop de sort, òbviament. Sí que és cert que Alfons ja es mirava el regne de Nàpols perquè recordem que la corona d'Aragó i els enjú porten dècades enfrontats pel control del Mediterrani, però és un gir que demostra el pragmatisme d'Alfons. Transforma un fracàs militar, no? Còrsega.
en una oportunitat. I diu, o sigui, si no puc conquerir Còrsega, us portaré un regne molt més ric que Còrsega i conqueriré tot Nàpols. Però també el que hem d'entendre és que quan Alfons diu, oh sí, que guai, un regne... crec que comet un error, una mica naïf, en el sentit de subestimar la complexitat de la política italiana. Va creure que amb la seva força militar i un paper d'adopció que li havia donat Joan a Sabon a Ja n'hi havia prou com per...
fer-se amb el poder napolità. I no és així. No és així, ja ho veurem. Veurem com a poc a poc Alfonso descobrirà que no n'hi ha prou amb la força i amb la paraula de Joana II per fer-se amb el control de Nàpols.
Perfecte. Com van ser els primers moviments del fons al magnànim? Doncs molt lògics. Ell, d'acés a Aixecorsaca, la flota catalana, més o menys els historiadors diuen que devien ser unes 24 galeres, que Déu-n'hi-do, 24 galeres i moltes naus de càrrega, arriben al golf de Nàpols el juliol del 1421. Fixeu-vos, el fons surt el 1420 de Catalunya i el 1421 ja és a Nàpols, havent passat per Corsaga i Cerdanya.
Però quan arriba, al golf de Nàpols, la situació de la ciutat és molt crítica, ja que Lluís III d'Anjou controla gran part de la ciutat i amenaça la reina.
Les tropes aragoneses trenquen el bloqueig, el bloqueig marítim, i l'arribada del fons capgira la balança de l'estat de la ciutat, sense perdre gaire temps, i després d'uns quants combats d'aquests de carrer, de tropes aragoneses contra tropes franceses pels carrers de Nàpols, el 8 de juliol, al Castell Novo, que aleshores, el Castell Novo, si aneu a Nàpols, és un lloc que val molt la pena visitar, sobretot l'entrada, que ja explicarem per què és important.
que era una fortalesa en Javina Vella, és on va tenir lloc, o sigui, quan Alfons va poder alliberar, buidar la ciutat de Nàpols de Francesos, és on va tenir lloc una cerimònia molt esperada, una cerimònia molt importantíssima per segellar el pacte entre Joana II i Alfons V. La reina Joana II, sense fills, investeix Alfons com a duc de Calàbria, que duc de Calàbria vol dir...
És el títol tradicional per l'hereu del tron napolità. I l'adopta legalment. Però això no és només un títol honorífic. És a dir, això no és només un escrit sobre bebès, sinó que en el moment en què és adoptat com a fill de Joana II i és investit com a duc de Calabria, el fons assumeix el govern efectiu immediatament. Joana...
Sí que es reserva la dignitat reial fins a la mort, però, al fons, és qui té el poder de facto, com a rei de Nàpols. I això crea dos reis en un sol troni cadascú va per la seva banda. Treiem Joana II a Nàpols i el fons cinquè fent de les seves. Ja us podeu imaginar, eh?, que els nobles napolitans de seguida van haver de prendre partit. Amb qui ens posicionem? Amb el fons cinquè, que és l'hereu legítim de la reina Joana II, o amb els enjú?
Què fem aquí? I cada noble va anar prenent partit i veurem que hi ha canvis de bàndol, etc. Molt interessant. I és aquí quan comença la guerra com a tal. Efectivament. Però abans hem d'entendre un aspecte fonamental de la guerra italiana. No ens estandrem, perquè no farem ni batalletes ni coses així. Però majoritàriament els exèrcits italians no eren nacionals.
els grans exèrcits, sinó que eren privats. I al fons va haver d'aprendre a jugar aquest joc, el joc dels condotieri, de les bandes mercenàries professionals de tropes italianes. Llavors, en el bàndol de Lluís III, tenia contractat a Muzio Atendolo Sforza.
que Esforza era una gran família que és, bueno, en aquest cas aquest senyor era el fundador de la gran dinastia Esforza i era el gran condotiero de l'època. Era un mestre de la guerra de posicions, de la disciplina, era un condotiero molt modern.
era una gran troba mercenària, molt ben organitzada, amb una tradició de lluitar per senyors i per reis, molt establerta, perquè és el que dèiem a Itàlia, al ser un mosaic d'estats independents entre ells, els conflictes entre els estats italians eren molt típics. Llavors, qui tenia més pasta és qui podia pagar la millor companyia de mercenaris, i en molts casos eren els d'esforça. Llavors, el bàndol d'Aragonès, el bàndol del Fons V,
va contractar precisament el rival dels Esforza, Bracchio de Montone. No tenia un estil tan modern, era més ràpid, més violent, més agressiu, més guerra de guerrilles, però veurem que els enfrontaments aniran bé pels aragonesos, almenys durant els primers temps. Durant mesos hem d'entendre que els soldats catalans i aragonesos van lluitar colze a colze amb els mercenaris de Bracchio i les coses anaven molt bé
Inclús van aconseguir fer recolar Lluís III i les seves tropes fins a Roma. I semblava que la victòria estava... Semblava que estava a tocar el 1421. Tu ho has dit, semblava. Les coses no anaven tan bé ni tan ràpid. Exacte. Mentre l'exèrcit català, italià, aragonès, digueu-li com vulgueu, guanyava les batalles, guanyava les escaramusses, feia retroceir els francesos angevins i els mercenaris italians, mentre el fons guanyava les batalles...
perdia la guerra a la cort de Nàpols. Perquè la convivència entre la cort de Joana II i la d'Alfons V va ser totalment desastrosa. En aquell moment...
La reina, recordem que a les fonts ens diuen que sempre està sota la influència dels seus amants, ministres, etcètera, en aquell moment la reina estava sota la influència del gran senescal de Nàpols, una mica com Denethor, el gran senescal de Gondor, doncs no, en aquest cas no, que era Giovanni Caracchiolo, conegut...
Digues, digues. No. Ah, bueno. Sergianini. Sergianini. Coren com a Sergianini. Sergiani. Ah, Sergiani, perdó. Sergiani. És que dic, per què s'està assenyalant?
Conegut com a sergiani. Bueno, jo què sé. No, no, està perfecte. També és divendres, per mi. També és divendres per tots. No, no, sí, sóc jo que no ho he vist. Clar, com dèiem, a part de ser sanascal, també era el seu favorit, el seu principal conseller i, òbviament, també el seu amant.
Sergiani va veure immediatament que Alfons era un rei fort, un rei que, com hem dit, estava buscant una monarquia autoritària i Alfons no es deixaria manipular. Per tant, si Alfons es consolidava com a monarca de Nàpols, Sergiani, i no només Sergiani, Sergiani és...
És un símptoma, no és l'únic, no? Gran part de la noblesa napolitana perdria els seus privilegis, perdria el seu poder i segurament altres coses que no són el poder, eh? Per tant, les fonts ens expliquen que Sergiani va començar a enverinar la ment de la reina, no? El fons no esperarà que moris, et tancarà en un convent i et prendrà el tro ara mateix. O sigui, aquesta idea repetint-li nit, re de nit, re de nit.
A més a més, això cal sumar-hi que els funcionaris napolitans odiaven l'eficiència i la rigidesa dels administrators catalans que al fons anava col·locant a l'acord. Imagineu-vos, clar, ritme napolitano, organització napolitana. I en aquesta línia es van produir inclús baralles pels carrers entre soldats i enviats de la Corona Aragó i ciutadans locals de Nàpols.
On t'has ficat al fons? On t'has ficat al fons? Sí, s'ha fotut al fons. Molt bé. Això no fa pinta de acabar gaire bé. Ho diem per la història, no pel programa. No, el programa acabarà bé.
A veure, tota aquesta tensió explota el 1423. Al fons és conscient que Sergiani conspira contra ell i decideix actuar primer. El rei ordena la detenció del favorit de la reina.
Ole tu. I la guàrdia catalana el captura el castell Capuà. Però el monarca comet un error de càlcul. El fons esperava que, sense el seu amant, enverinant-li la ment, la reina fos molt més procliu a col·laborar amb el fons cinquè.
I ja us podeu imaginar que passa exactament al contrari. Si Joana II, gairebé de manera instantània a l'arrest del seu amant, demana l'ajuda a la banda condutieri dels esforços que estaven a prop de la ciutat.
i diu, ajudeu-me a expulsar els aragonesos de Nàpols. I, total, que els carrers de Nàpols es tornen a convertir en un camp de batalla. Si les tropes els esforcen, van entrar a la ciutat per alliberar la reina. És a dir, la reina ha estat doblement alliberada. Primer, Alfonso la allibera dels angelins, i ara, Alfonso, la allibera dels catalans. Per tant, Alfonso es va haver de refugiar i fer-se fort al Castell Nuo, quedant aïllat de tota la resta de la ciutat. Imagineu-vos la situació.
Jo, de moment, soc molt de Joana, eh? Ets pro-Joana, eh? En aquesta batalla ja... No sé els nostres estimats oients si ja s'han posicionat, però jo, mira, m'està caient bé aquesta Joana. A mi també. Ja veurem, eh? No les vellis, eh? A veure la següent resposta.
En qualsevol moment pot canviar. És perquè ets un bon baró napolità, Sergio. Clar, Sergiani. Sergiani, no. Escolta, ja la tenim liada amb tot això, però, clar, Alfons ha amagat a Castellnuovo i les tropes dels Esforça canviant, esforçant-se molt, campant per Nàpols. I no oblidem que els Esforça treballen per Lluís III d'Enjú. Per tant, tot això són victòries pels francesos. I encara n'hem acabat.
des de la seguretat del bàndol contrari, Joana II va fer la jugada mestra. Sí, o sigui, Joana II, un cop ja està assegurada amb els d'enju, amb els d'esforça, diu, reboco l'adopció del fons, el declaro traïdor i el declaro enemic públic. I simultàriament, mentre estic fent això, amb l'altra mà estic firmant un altre document que diu que adopto com a fillera del regne de Nàpols a Lluís III d'enju.
Home, contra qui havia estat lluitant feia només uns mesos, o unes setmanes. Llavors aquest moment diplomàtic deixa el Fons en una posició impossible. Fixeu-vos que el Fons ha arribat a Nàpols com un salvador legítim de reina, per alliberar la reina perquè m'ha adoptat,
I ara, de cop, sóc un invasor que estic tancat en una fortalesa al costat de Nàpols. Mantinc la meva predilecció per jugar al moment. Està bé, està bé. Què farà el rei de la corona d'Aragó davant d'aquesta situació, Albert? A veure, a finals del 1423, clar, el Fons està gestionant les seves operacions des del Castell Novo, rep notícies alarmants de la península ibèrica, d'acord? Els seus germans, els infants d'Aragó, estan en guerra contra Castella i necessiten el seu suport. El Fons...
Li demana al seu germà petit, a Pere Aragó, que es quedi a Nàpols, controli les tropes i els castells conquerits a Nàpols, i ell se'n va, d'acord? Però fixeu-vos que, clar, Alfons havia marxat per pacificar Sardenya, conquerir Corsegui, de pas conquerir Nàpols, i estava tornant cap a casa sense haver fet res de tot això. Una mica pringat, no? Sí, digue-ho, digue-ho. Una mica pringadet. No va aconseguir res de tot això. Exacte, i com que no havia aconseguit res de tot això, com que estava tornant amb les mans buides, va tenir una idea. De camí, faré una paradeta a Marsella. Ai.
farà una parelleta a Marsella, que és una ciutat molt important dominada per als Anjú. Què fa? En 1423, saqueja a saco la ciutat de Marsella. La saqueja tant que a dia d'avui a la Catedral de València hi pengen les cadenes que tancaven el port de Marsella. Encara es pot veure això. I a més a més també aprofira i roba ja les relíquies de Sant Lluís de Tolosa. És un saqueig heavy, s'han portat les relíquies i tot.
I mentre Alfons era fora, què és el que passava a Nàpols? Doncs en el moment que Alfons és fora i deixa el seu fill, perdó, el fill no, el seu germà petit, Pere, al capdavant de les tropes aragoneses, Gènova aprofita.
Sí, fixeu-vos que tenim uns quants castells de Nàpols dominats pels aragonesos. El Castell Nuovo, que és un dels castells més importants de la ciutat de Nàpols, dominada pels aragonesos, doncs Gènova veu, el rei se'n va. Per tant, nosaltres aprofitem. I Gènova envia tota una flota per aliar-se amb els francesos i els esforza i bloquegen el Castell Nuovo. El Castell Nuovo, visiteu la Nàpols, està a la costa. Per això el poden bloquejar pel voltant.
I amb el fons fora, el seu germà Pere no va poder resistir. Llavors, l'abril del 1424, Pere d'Aragó va haver de rendir la fortalesa del Castellnuovo i va haver de tornar cap a Sicilia, que és possessió de la coronada d'Aragó. I aquí s'acabaria la primera gran saga, el primer llibre de la saga.
l'aventura 1429-1424 va acabar amb un fracàs militar bastant estrepitós. Al fons havia perdut homes, havia perdut moltíssims diners, i aquesta primera conquesta de Nàpols, que semblava que tot s'havia acabat, doncs ha quedat en res, però ha après dues coses. Primer de tot, ja coneix com funciona la política italiana,
ja coneix que no n'hi ha prou amb la força bruta i amb una carta firmada, i també ha adquirit una obsessió, perquè Nàpols, per molt que el 24 hagi marxat, es convertirà en la seva obsessió personal. Escolta el programa a la teva emissora local de Confiança. Una coproducció de Ràdio Castellà i la xarxa de comunicació local.
Recte final del Troia d'avui. Estem molt dins de tota aquesta història. Estem molt dins i, a més a més, posar el senyor dels Aners sempre ajuda. Sempre engresca. I, a més a més, l'abisme... La gorja, perdó, la gorja d'en Helm, per parlar d'un setge que ara vindrà. Clar, perquè tot això, Alfons, s'ho mira de lluny quan torna a Nàpols. Entre el 1424 i el 1432, Alfons estava enfeinat. Estava enfeinat en els regnes ibèrics. I no en parlarem, però la seva ment...
allà estava l'espineta de Nàpols, Nàpols, Nàpols. Llavors, un cop solucionades les disputes, això entre el castellà d'Aragó, que, ojo, perd la corona d'Aragó, el 1432 torna cap a Sicília preparant el terreny, perquè el destí
El destí li té reservada un altre cop duríssim abans del triomf, perquè nosaltres sabem que el regne de Nàpols acaba sent de la corona d'Aragó, però veurem que no serà tan fàcil encara. Doncs anem per parts, si et sembla bé. Per què torna el fons cap a Itàlia? Doncs té un molt motiu.
Perquè l'ocasió que se li... O sigui, se li presenta una altra ocasió, eh? Fixeu-vos que Alfons va a Nàpols perquè Joana diu... Ei, ajuda'm i et faig hereu. Doncs ara, el 1435, el 2 de febrer, Alfons trepa una notícia. I és que Joana II...
Em sap greu, Sergio? Oh, no! Ha mort. Ha mort, i el seu llit de mort, és que clar, el seu llit de mort, i sota la pressió del papa i dels en Jú, confirma com a hereu a Renat d'en Jú. El rei Renat el Bo. Ojo! Germà de Lluís Terce, que també estava mort ja. Lluís Terce, que és el que havia adoptat abans. Sí, sí, sí. Però fins aquí tot bé, o sigui, no ens sorprèn. Però resulta...
Resulta que en aquell moment Renat, Renat d'en Jú, era presoner de Burgunya, del duc de Burgunya. I estem en el context de la Guerra dels Cent Anys. No ens oblidem que mentre està passant tot això,
a Itàlia la corona, etcètera. França fa dècades que està lluitant contra Anglaterra. I en aquest context tenim un programa molt antic dels armanyacs i els burgunyons, que crec que van fer l'Oliver i l'Alberto encara, imagina't. En aquell context, Renat cau presoner dels burgunyons. D'acord? Cau presoner de burgunyà. I llavors, clar, Nàpols...
no té rei físic, perquè Joana s'ha mort i ha declarat hereu un rei que és presoner. I clar, Alfons diu, torna a ser la meva, me'n vaig cap a Nàpols una altra vegada.
des de Messina, des de Sicília, Alfons declara que el testament és invàlid basant-se en la seva primera adopció. Diu que el 1421 la reina Joana II en una cerimònia l'havia investit com a hereu del regne de Nàpols. I per tant, elles veuen el dret de mobilitzar la seva flota reial perquè és ara o mai.
Aprenent dels seus errors, Alfons decideix no atacar directament a Nàpols, sinó que se'n va cap a la Gaeta, que és una plaça forta situada al nord del regne de Nàpols. Si busqueu imatges a Google de la Gaeta veureu que és brutal. Aquí Saliocut, intenteu conquerir aquesta ciutat. Aquí Saliocut, posar setge a aquesta ciutat.
És una ciutat que s'alça a la punta d'un penya-segat sobre el mar Tirre. Llavors aquesta plaça forta està defensada per genovesos i tropes lleials des d'en Jú. Al fons rodeja la ciutat per terra, rodeja la ciutat pel mar i el setge es va endurint i la ciutat va començar a passar fam. Has vist una imatge? Sí, sí, sí. I què? Brutal. Tu posaries setge? Ja ets de Nàpols. Posaries setge en aquí o no? Joder.
Està xungo, eh? Està xungo. Mola, molt bé. L'únic que és això, és una zona que és preciosa per anar a viatge, però per fer-li un setge, com s'ha tacut. Però bueno, era un punt molt estratègic, el setge s'endureix moltíssim, la ciutat comença a passar fam, i segons les cròniques, els defensors expulsen el que s'anomenen les boques inútils. Totes les dones, els vells, els nens, els expulsen de la ciutat.
perquè morissin de gana o fossin massacrats entre la muralla i el campament aragonès. Alfons, en contra de tota lògica militar, aconsella tornar-los, que la lògica militar aconsella tornar-los a empènyer cap a les muralles i que se'ls queden els de la ciutat. Doncs el que fa Alfons és que se'ls queda i els alimenta. El magnànim. El fons del magnànim. Però això ens diuen les fonts.
És el que tenim, no? És el que tenim i és fantàstic. Està superbé. Està molt bé. Com es resoldrà el setge a aquesta ciutat preciosa? Doncs no es resoldrà. És un setge que no es resol. Perquè...
quan Alfonso està assajant la ciutat, la República de Gènova, un altre cop, aleshores, ojo, sota el domini del Ducat de Milà, o sigui, el Ducat de Milà domina la República de Gènova, envia una flota de socors, i hi ha un enfrontament entre les naus, entre l'estol català i l'estol genovès, a prop de l'illa de Ponsa.
Les forces més o menys eren les següents. Al fons tenia una flota impressionant, però les seves naus estaven plenes de nobles i cavallers, amb armadures pesades, preparats per un combat més cavalleresc sobre les cobertes dels vaixells. I Gènua comptava amb un almirall que és Viaggio Acereto, no sé si ho dic bé, però tenia naus més lleugeres, uns maniders més professionals, però veurem que Aragó tenia el doble de forces.
I com va ser aquesta batalla, ja per acabar l'últim segons del programa? Doncs, bàsicament, va ser una catàstrofe per al fons cinquè. O sigui, semblava que la batalla havia d'estar guanyada perquè tenien això, el doble de vaixells. Va ser un desastre. Els genovesos van usar foc, és a dir, nous incendiàries. Es veu que en algunes fonts diuen que focs artificials, molt tradicionals, també.
amb moltes maniobres ràpides per desvallestar la formació aragonesa i es veu que hi havia moltíssima boira. Les pesades galeres aragoneses van quedar immobilitzades, els aragonesos els van poder rodejar i si algun dia dediqueu un programa en aquesta batalla ja en sabrem més. Però en resum...
El resultat és la rendició de la flota catalana oragonesa. Al fons, veient la derrota, es va negar a rendir-se un simple mariner o capità, sinó que va dir, eh, em vull rendir, però qui és el noble de més alt rang de tota la flota per rendir-me davant d'ell? I es rendeix davant del governador de Gènova, que és qui viatjava amb la flota. Se'l van així, a mitges, al seu honor reial, perquè no es va rendir davant d'un mariner, no fos cas, eh?
Va ser un desastre, va ser un desastre per la corona d'Aragó. 39 capturades, 600 morts, 5.000 presoners, entre ells els germans d'Alfons V, Joan, el rei de Navarra, l'infant Enric, la major part de la noblesa catalana i aragonesa i siciliana que acompanyava el rei Alfons V, i l'últim presoner, Alfons V, que ara és presoner de Gènua.
Com continuarà tot això? 30 segons. Com continuarà tot això? El fons cinquè hem d'entendre, o sigui, nosaltres sabem que el fons cinquè s'acabarà sortint amb la seva. S'acabarà sortint amb la seva. Ara està en la merda, ara està en un pou de brutícia. Però és que és expert en sortir de la merda. O sigui, ho hem anat veient. Surt de la merda, torna a sortir de la merda. Però és que el dia hem fotut tanta canya en aquesta detalla i hem d'entendre que en aquella època la guerra...
Ja els interessa això. O sigui, no ens interessa matar els enemics, perquè qui està fent la guerra són els homes d'armes, són els nobles. El que a tu t'interessa en una batalla és capturar la noblesa enemiga. Per què? No per matar-los, sinó per demanar rescats i rescats. O sigui, la guerra funcionava així a la mitjana i més del segle XV, en aquella època.
A més a més, el fet de capturar el rei és el primus interparis dels nobles, és el noble més noble de tots. Per tant, si el captures, a part de poder fer les jugarretes polítiques que et doni la gana, pots demanar el rescat més gran de tots. Imagineu-vos la reina Maria de Castella, que és la que es queda governant els territoris peninsulars, la...
O sigui, la quantitat de diners que hauria de reunir per pagar el rescat del Fons Cinquè. I això és molt característic d'aquesta època, no? Capturar 30 naus, 600 morts, pocs morts, entre moltes cometes, pocs morts, i 5.000 presoners, entre ells la gran plana major de la noblesa catalana oragonesa.
El Nàpols, el somni italià del fons del magnànim. Ho deixem aquí. Ho deixem aquí. Tindrà més episodis. Tindrà, a més, doncs espero un segon episodi. Moltes gràcies, Albert Abril. L'Adrià Tirado, el control tècnic. Moltes gràcies. Qui us parla, Sergio Rodríguez. I us esperem la pròxima setmana amb un nou episodi a Nàpols o no de les Portes de Trella.
A les portes de Troia, amb Alberto Retxe, Sergio Rodríguez i Albert Abril. Al control tècnic i a les narracions, Adrià Tirado, Carlos Lezegui i Rocío Gómez.
Benvinguts a casa. Buenas tardes. Sería tan amable de ponerme la canción Yo no voy a lavar. ¿Cuál? Yo no voy a lavar. A ti la tengo. Retroceda. Década de los ochenta y noventa.
Remember Hits, ja ho diu tot el tercer any a Matarapé de Ràdio al 107.1 de la FM. Comencem amb energia el cap de setmana amb Bosca Albrecht de Locutor, que està com una cabra. Amb la millor música típica, amb famosos i entrevistes a peu del carrer. Ja sobeu, participeu. Remember Hits està al teu cor. Recordeu que divendres de 9 a 10 del vespre. Remember Hits, remember Hits, remember Hits, remember Hits, remember Hits. Us esperem. Mamagú.
Fins demà!
Només imaginar-te tot allò que ens faríem si no ens aturesin els altres. Però quan m'arriba la teva notificació, somri com un tonto que no té perdó. I quan m'arriba la teva notificació, sóc ric sense un duro i estic molt millor. I de sota tot sonrissa, alegria i la pena,
Solucions i no problemes, i de sota tot sonrises. Alegries i les penes, per amic un bon col·lega. Solucions i no problemes. Ja no em capen més xireres a la panxa, ja no em fa mal el veure aquestes amb un altre. I de fet te la canto totes les cançons que tu em dedicaves. I si no estàs m'aguanto i algú altre em donaran l'amor que ara em falta. I la vida que fa tanta volta que giren i no s'acaba.
Però quan m'arriba la teva notificació, somri com un tonto que no té perdó. I quan m'arriba la teva notificació, sóc ric sense un duro i estic molt millor. I de sobte tot somriça, alegria, gila,
Fins demà!
Solucions y no problemas. Rescuing a night before.
Gràcies.