Ah!
A les portes de Troia amb Alberto Riche, Sergio Rodríguez i Albert Abril.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Benvingudes i benvinguts una setmana més a les Portes de Troia, el programa de Ràdio Castellar, el programa d'història de Ràdio Castellar i de la xarxa de comunicació local. Avui, en el dia de la ràdio, precisament avui ho gravem amb el dia de la ràdio, vosaltres ho escoltareu quan sigui, però nosaltres ens felicitem per seguir fent ràdio i felicitem a tota la gent que fa servir encara la ràdio, que sí, un mitjà molt, molt, molt, molt viu.
I per tant, felicitat a tots vosaltres, Francesc Lairet és el protagonista d'avui, la veu dels sense veu, i ho fem amb el nostre estudiador de capçalera, Albert Abril, com estàs? Com anem? Molt bé, Sergio. I avui ens acompanya, avui molt especialment, el Xavier Vidal, alemany.
periodista, escriptor, guionista i autor de la novel·la de recent publicació Set bales en la nit, editada per Columna. Benvingut, Xavi. Moltes gràcies. Em sento una mica a quiles a les portes de Troia, eh? Gràcies.
però em sento aquí a punt de saltar les muralles de Troia. Fantàstic. Si et sents així, ja tenim la partida guanyada. Ja està, ja ho tenim. Molt bé, Xavi, què és el que et va motivar a portar una novel·la a la Barcelona, al pistolerisme, i a un personatge com és en Francesc Lairet?
Justament va ser el Francesc Lairet el que em va ativar de la corda per escriure la novel·la. Jo, com la majoria de catalans i catalanes, per mi Francesc Lairet era un carrer. Però el que passava, i deia, mira, carrer de Francesc Lairet. Fins que un dia vaig espategar amb una exposició extraordinària de l'historiador Jordi Serrano, el fil roig del catalanisme, i hi vaig entrar.
per casualitat, no la coneixia, vaig entrar i em vaig quedar fascinat per la figura del Francesc Lairet, per la seva vida, per la seva biografia, per la seva significació política, per la seva capacitat de bregar en contra dels elements, per la seva integritat, per la seva capacitat ideològica i, sobretot, per la capacitat que va tenir de portar la política fins a un extrem que hagués pogut canviar la història del país.
Aquesta era una història relativament coneguda, no gaire coneguda, perquè la figura del Francesc Leret no està reivindicada, però hi havia una figura darrere de la figura política, que era la figura personal del Francesc Leret, i allò em va captivar perquè era un personatge de novel·la amb tots els sets i els suds, i no només ell, sinó tot l'entorn que l'envoltava.
Llavors tot això, unit a la gran capacitat de fabulació i d'evocació que té la Barcelona dels anys 20, vaig pensar, és que és un carmel, és que com a escriptor pràcticament no hi he de fer res. I em vaig posar a buscar coses, dic, aquesta figura és tan important que segur que hi ha moltes, i no hi havia pràcticament res fet, hi ha una novel·la publicada per pagès editors de l'historiador en Bo,
Però ja està, no hi ha res més. I vaig pensar, una figura d'aquestes dimensions, d'aquestes característiques, amb aquesta capacitat d'arrossegar gent, necessita una novel·la perquè algú la reivindiqui. I amb molt poca humilitat, ho reconec, vaig dir, doncs m'hi poso jo, perquè ja que no s'ha posat ningú, doncs escolta, m'hi poso jo, i m'hi vaig posar. I així va néixer la idea dels set bales a la nit.
Segueix-nos, interactua amb nosaltres a les xarxes socials d'Instagram, X i Blue Sky, arroba Portes de Troia. Escolta el podcast des d'iVox, Spotify, Apple Podcast, YouTube i la xarxa més.
No te liberaron en la plàstica,
Iba yo sin rumbo y sin rumbo él, y sin darnos cuenta, como algo fatal, nos unió el destino trágico y cruel, luces del cielo claro de París, música en el aire, hasta el mulán.
El como Roberto, yo como Mimi. Nos sentimos presos en el mismo afán. Y al pedirle alegre, llévame al tulán. Tristemente dijo, ma petite chérie, je n'ai pas d'argent.
Bajo los puentes del Sena de Raquel Meller. Meller, sí. Sí, sí. És l'època. Raquel Meller estava molt de moda en aquella època i començaven a haver-hi aquells tocadiscos que hi havia, amb aquelles agulles, encara hi havia, convivien els discs nous amb els discs de pedra, en fi, hi havia... Era una època...
que sonaven les coses en les cases. Imagineu-vos aquelles cases de l'Eixample de Barcelona, de Passeig de Gràcia, grans, amb passadissos immensos, amb servei que sortia de la cuina i arribava cansat el menjador per servir amb tasses de porcelana. Imagineu-vos un diari gran al mig de la taula fent soroll.
i una senyora que estava allà jugant amb les altres, doncs la banda sonora era això, Raquel Meller, i cantant, i una llum entrant per la finestra, il·luminant tot el menjador, i la vaixella de plata o d'os... Estem ben bé allà, eh? Ara mateix, amb aquesta explicació. Sí, sí, sí. I això era, i aquesta era l'ambient de la Barcelona més rica.
Hi havia una altra Barcelona, que era la Barcelona que passava més gana que el gos del mut, que anaven molt curts. Ja en parlarem, però aquesta dualitat també estava en la música. La música en parlava molt. I era una època que, a més a més, era una època de grans contradiccions, la Barcelona als anys 20, per diverses raons. Sobretot,
Una, perquè hi havia molts diners. Els diners venien de la Primera Guerra Mundial, de tots els empresaris que havien fet negocis amb el front, jugant a dues bandes, moltes vegades. Hi havia molts calers, hi havia moltes pistoles. Es calcula que a Barcelona l'any 1919 hi havia un milió de persones, quan hi havia 930.000 persones a tota la ciutat.
I el tercer element, que és molt important, és la droga. Hi havia molta droga. La cocaïna era legal, l'heroïna era legal, la cocaïna era una droga que es venia molt barata, que arribava al port de Barcelona des del port de Rotterdam, però com ara arriba al blat, o sigui, allò a lo bèstic la venien amb capsetes de mistos, a tres pessetes la capseta de mistos.
Una dotzena d'ous valia 5 pessetes, una capseta de cocaïna 3,5.
Això et dona una mica la mesura de com socialment hi havia molta droga, moltes pistoles i molts diners, i molta set de penjança. Aquest còctel, òbviament, rebenta qualsevol estructura social i qualsevol intent de control. Perquè, fixa't, hi havia gent que tenia tres fills i tenia el marit entrullat a la presó per haver participat en una vaga...
per exemple la de la canadenca, i no sabia què donar-li als fills. I anava a la botiga a comprar una mica, una penca de bacallà i tres ous, perquè una dotzena no en podien comprar, i amb això havia de passar un o dos dies amb tres canalles allà intentant halar.
La injustícia social era tan gran que les ganes de rebenja i d'equitat social estaven servides. Era normal. Tot aquest context que ens està ara d'escriure a perfecció en Xavier Vidal, doncs el podeu trobar al llibre que ha escrit, a set bales en la nit, s'ha entrat en la figura de francès...
l'airet, i de fet vosaltres també podeu aconseguir un exemplar d'aquest llibre, perquè farem un sorteig, oi que sí, Albert? El sortejarem, sigueu ben atents a la xarxa social, sobretot a Instagram, que ja us explicarem com es fa, però a partir que es publiqui aquest programa o una miqueta més enllà, doncs el sortejarem, així li donem una mica de bombo, i a més a més la capacitat que se li ha vist a en Xavier ara mateix de projectar imatges i de descriure escenaris i tot, és exactament el que queda plasmat en aquest llibre.
que és un llibre molt fàcil de llegir, és molt fantàstic. Després, al final del programa, tenim temps de parlar una miqueta més del llibre, però comencem, avui a les portes de Troia ens centrarem, gràcies a en Xavi per haver escrit aquest llibre, i portar la figura d'en Francesc Lairet, que mereix ben bé que li dediquem un programa el dia d'avui, i per tant comencem parlant des dels inicis d'en Lairet, dels seus orígens.
Sí, comencem, no?, aquesta primera part del programa més biogràfica. Quins eren els orígens de la seva família, no?, més familiars i socials? En Francesc d'Airec pertanyia a una família que en aquell moment es considerava burgessa. La seva família tenia una concessió de maquinària de rellotgeria. En aquell moment la rellotgeria era molt important perquè a totes les cases hi havia algun rellotge de paret i fins i tot a les més humils, encara que no fos tan luxós.
I la gent portava rellotges també penjats. I ells tenien una mica com una concessió dels recanvis d'aquella maquinària. Llavors es guanyaven bé la vida. Però ell, el Francesc Lairet, no compregava massa amb aquests ideals, diguéssim, burgesos de classe mitjana i tal. Ell, clar, molt motivat.
per la malaltia que va patir als dos anys, s'havia escorat molt cap a l'esquerra, cap a la justícia social, cap al federalisme, cap al progressisme... I ell, diguem que hi ha un punt clau en la seva vida, que és quan aconsegueix sortir de casa, perquè entre els dos i els setze anys no surt de casa, no pot sortir de casa, perquè té les cames baldades i no pot sortir de casa, i quan surt de casa...
ha devorat tota la gran bibliografia que tenia a casa i no només s'ha fet una persona més culta, més intel·lectual, més capaç de contextualitzar el temps en què està vivint, sinó que s'ha fet una persona moralment més justa, més equitativa i que
pretén que aquest desgavell o aquest desnivell social que hi ha a Barcelona dels anys 20 s'equilibri d'alguna manera. I, per tant, ell el que diu és que si els pobres tenen poc i els rics tenen massa, per alguna banda haurem d'equilibrar aquell model social, perquè si no està servit el conflicte social. I ell surt sent...
diguem, més conscient que ha de fer activitat social. I se'n va a la Universitat de Barcelona, que estava molt a prop de casa seva, ell vivia al carrer Malmes 26, i si recordeu, Barcelona, al carrer Malmes 26, a la cantonada, està a 200 metres. I a la Universitat de Barcelona...
es fa un autèntic líder estudiantil. Perquè, diguem, que fa oblidar la gent que el mira, que és una persona amb una disminució de mobilitat a les cames. I a més a més, en aquest interregne entre que ell surt i va a la universitat,
coneix aquest trident d'El Salvador Seguí i el Lluís Companys amb els qui faria moltes nyigues, i altres personatges políticament molt interessants, com el Martí Alomar, que li donen context i ell, definitivament, es converteix en un activista. De fet, jo has d'anar comentant, però d'aquesta etapa de la universitat, quina és la ideologia que va conformar en ell?
No ho tinc tan estudiat, perquè en la documentació jo em vaig fixar més en aquesta part més de quan ell tenia vora els 40 anys, però ell és un líder estudiantil d'esquerres, d'esquerres en el sentit més nat de la paraula, i que ell intenta que tothom es conscienci a la universitat
que hi ha una classe social que mereix més protecció que les altres, perquè normalment la gent que anava a la universitat en aquella època era fills de burgesos, de gent que podia i tal. Però clar, fixeu-vos en una escena que revela una mica quin tipus de líder i quin tipus d'ideologia tenia. Hi ha un moment que el Rovira i Virgili descriu en un dels seus llibres que està mirant per la finestra des del claustre de la Universitat de Barcelona i veu el francès Lairet envoltant d'estudiants
fent un discurs en favor de l'equitat social. I els estudiants que té al seu voltant el tapen completament perquè no es vegi que és una persona amb mobilitat reduïda i que vegin només aquella capacitat que té d'exaltar. I en el discurs una de les coses que li crida més l'atenció al Rovira Virgili és que assenyala als fills més rics, més ostentosament rics,
dient vosaltres també esteu concernits. Aquí a la universitat ensenyem valors. I els valors són per a tothom. I la gent que té menys capacitat d'entrar a la universitat els hem d'ajudar. I vosaltres teniu la responsabilitat.
Clar, i aquells que eren els més recalcitrants veien un senyor, feia un cinquanta i poc, perquè, clar, les cames les tenia privades, però amb aquella potència de veu que tenia, tenia una veu molt metàl·lica, i això és una de les coses que més em va atormentar en l'escriptura de la novel·la, de set bales de la nit, perquè pensava, descric en algun moment...
La veu que té, però clar, no hi ha gravacions d'aquella època. No puc sentir el francès Laidet xerrant. I llavors vaig recórrer a diversos testimonis de diversos amics que es van recollir en un llibre l'any 34, quan li van fer l'aniversari del 15è aniversari de la seva mort, que parlaven d'una veu metàl·lica, però una veu metàl·lica molt potent. Una veu metàl·lica que quan la deixava anar la gent l'escoltava.
I això em va donar la figura global d'un personatge que la gent l'admirava només pel que era perquè no podia admirar-lo per cap altra cosa física o d'índole més fisiològica.
Sí, i has dit que ell surt de casa, va a la universitat, i a més a més de tot el que ens acabes d'explicar, que ell passa a la universitat on atreu l'atenció, amb la seva capacitat duratòria, de, diguéssim, poder aplegar molta gent al seu voltant i que l'escolti, que el seu missatge arribi, allà també neix una relació, amb moltes persones, però destacar una relació amb lluïns companys. Amb lluïns companys, sí, sí, amb lluïns companys.
Com va ser aquesta relació inicial? Es van fer molt amics. Jo, si no vaig serrat, perquè aquesta part prèvia tampoc la vaig documentar gaire, però ells creen un Ateneu popular a Barcelona...
per donar classes a la gent més pobra, la gent més desfavorida, ensenyar a llegir als fills dels que no podien pagar-se una escola. Llavors allà coincideixen amb el Lluís Companys, que venia del poble, i que també tenia aquesta sensació, aquesta idea, que efectivament les persones amb menys poder adquisitiu també tenien dret a una instrucció.
Llavors allà creen una aliança molt, molt, molt forta, tant d'ideals com personal, que els fa anar endavant i crear diversos tipus... Després tindrien aliances polítiques, tindrien els famosos sopars que es feien a casa de Lluís Companys i que preparava la Mercè Micó i que anaven ell, l'Omar, el... I que també has relatat el llibre a set bales a la nit i que ens gairebé ens fan olorar la que s'està cuinant, eh? Sí.
Sí, perquè era un personatge, i clar, aquí fem un off-topic històric, però crec que és interessant, perquè era un personatge molt complicat d'alimentar. Perquè tothom li feia grans menges i l'única cosa que li agradava... Patata bullida. Patata bullida i una truita a la francesa. Si no fotem. Jo pensava, aviam si això m'ho hauré trollat, i quan s'ho llegeixi algú que conegués la família del Leiret dirà, però, paio, que t'empatolles aquí.
Doncs el nebot net del francès Lairet, l'Ignaci Rodríguez Roda de Lairet, que és vicerrector de la Universitat de Girona i catedràtic de l'Institut de l'Aigua a Girona, em va dir, era així, i ara entenc coses que a mi em passaven i que no les havia entès mai, i quan ho he vist escrit he dit, tate!
Era això, era això. I llavors, clar, és veritat, el tio anava a casa i li traien feissants, li traien coses fantàstiques, i el tio només feia que s'oforeixer pel plat i apartar les coses perquè no volia. L'única cosa que li agradava era la patata bullida amb una mica d'oli i una truita a la francesa. Clar, era un personatge que, mentre els altres jalaven a bossi ple, ell anava xerrant de política.
Anava donant-li el pico perquè era el que sabia fer realment i anava convencent els altres per aquesta part més intel·lectual. És fàcil ser valent quan tens poder, quan ets fort, quan estàs segur que guanyaràs. El mèrit de veritat està en la valentia del qui sap que està en inferioritat.
El lairet no recolava mai, tot i la seva imatge de fragilitat. El coratge no està en els músculs, està en la voluntat, i la seva no en tenia límits. Sí, és cert, també li havia vist amor als ulls alguna vegada, però no era per ell.
sinó pels qui l'envoltaven. Superava els moments d'incertesa amb determinació i en sortia més fort. Si et quedes privat de les cames als dos anys, si l'única companyia amb qui pots comptar i l'únic amb qui pots jugar és el teu germà Duart, si no has sortit de casa fins als 16, si saps que tota la vida hauràs de dependre d'aquells dos puntals de fusta, si malgrat tot això te n'has acabat sortint, què et pot aturar?
Què et pot aturar? Què et pots fer por? Això em recorda un dels moments més culminats de la seva trajectòria política al Parlament espanyol, en el que un diputat, em sembla que es deia Diego Veloz, ara no vull trolar-me, però es diu Diego Veloz,
volia fotre-li un cate, perquè el veia allà xerrant amb aquella displicència, llançant idees, i era com que tenia unes ganes de fotre-li una hòstia, i ell li era igual, li era exactament igual, no tenia por. És a dir, la nit abans que el matin va a Sabadell, al Cercle Republicà de Sabadell, a fer una conferència sobre el Pi Margall, que a Sabadell se l'estimaven molt, perquè ell havia treballat molt a Sabadell, era diputat pel districte de Sabadell, com heu dit al principi,
Però ell no tenia por. Allà el podien matar cent vegades, si volien. De fet, unes setmanes abans, a Granollers, hi va haver com dos o tres morts perquè algú va treure una pistola i es va posar a disparar en un mítin. Ell no tenia la sensació de córrer per ell perquè no veia el perill i perquè no tenia por. Per exemple, hi havia molts homes poderosos de Barcelona que portaven una cota de malla sota del traje.
En aquesta cota de malla, eh? Sí, sí. No era la cota de malla medieval, però sí que era una cota de malla, era una fibra de ferro, d'anelles, que amb una pistola, si era una pistola de calibre petit, doncs parava la bala i no et matava. Ell no en va bullir a portar mai.
ni va voler que el seu assistent portés pistola. No volia, perquè no tenia aquesta sensació de perill, de mort, i en corria. Hi ha un vídeo d'en Fidel Castro, no sé si el coneixes, que li pregunten, tu no vas amb xaleco antibales? I ell fa així, s'arrenca la camisa i diu, porto el xaleco de la moral.
Òbviament no té res a sota, no? Justament el que estaves explicant, i el tall que hem escoltat és narrat del teu llibre, he fet una selecció, m'ho he passat molt bé, jo recomano els nostres oients el llibre, perquè a mi m'ha agradat molt, i quan llegeixes un llibre i t'ha agradat molt, l'has de recomanar, i aquest llibre és molt recomanable, i aquest és un tall del llibre, perquè també sapigueu com escriu en Xavier, si no l'heu llegit abans. I justament,
ve a parlar-nos d'aquesta personalitat forjada després d'aquesta malaltia. I voldria que ens expliquessis una mica més en detall com li condiciona aquesta malaltia que pateix als dos anys la seva personalitat. Imagina't, algú que de sobte veu que tota la seva generació, tota la generació de gent com ell que està fent vida fora del carrer...
Ell no pot accedir a això. Tot el seu món es redueix a la casa d'on no surt, tot el seu món es redueix al seu germà, amb el qui juga, i tot el seu món es redueix als llibres que pugui llegir de la biblioteca de casa.
La seva personalitat va haver de sobreposar-se a tot això perquè és fàcil entrar en una depressió i que se te'n vagi la pinça fàcilment. Però no, ell el que fa és ampliar els seus horitzons i el seu món més enllà de les parets de casa seva a través dels llibres i a través de la ideologia.
i a través dels llibres de política, i a través de ficció, i a través de tot el que pillava. Perquè la seva sensació, la seva esperança, el seu capteniment és que un dia aconseguiria sortir de casa. I que quan sortís de casa volia fer millor el món que ell havia llegit en els llibres que havia... I aquesta va ser bàsicament la seva personalitat. Ell sempre va intentar fer el món millor per tothom que l'envoltava. No per ell, ell va morir, tenia...
tot el que va deixar eren 4.000 pessetes del banc.
em sembla que eren el crèdit lioner, si no recordo malament, no tenia res més, 4.000 pessetes, i no les feia servir per ell, les feia servir per als projectes que tenia de diaris, per constituir una llista de no sé què... Per tant, ell no volia res per ell, ho volia tot per als altres. Un dels exemples més clars és el famós judici de Saragossa contra 1.500 ferroviaris, que els havien fet fora, l'empresa del ferrocarril, perquè havien fet vaga. I ell allà, quan entra...
diguem, hi ha molts advocats, perquè hi ha 1.500 acusats, evidentment, se centralitza allà, però hi ha molts advocats defensors i tal. I quan entra allà, se'l queden mirant una mica de cebuig, com volien dir, hosti, aquest és el que ens ha de defensar, anem malament, no? Quan acaba la seva intervenció, hi ha una ovació,
en un acord de justícia, com si fos un concert del Bad Bunny. És a dir, perquè havia aconseguit convèncer... I allà és on diu la famosa frase de quan un treballador fa vaga, no és que no vulgui treballar, és que vol treballar en unes condicions justes. Això forma part del seu alegat d'aquella defensa que fa Saragossa dels Ferroviaris. Però ell no volia res. Ho volia tot per la gent que l'envoltava, per la gent que tenia menys que ell. Fins i tot, moltes vegades, de franc.
És a dir, ell havia defensat a molta gent de Franca que venia allà, no tenia calés i ell, si tenia la possibilitat física de fer-ho, ho feia perquè volia millorar la vida dels altres. I això ve d'haver estat 14 anys tancat a casa fins que pot sortir amb aquesta obsessió de dir aquest món que estic llegint als llibres no m'agrada, vull canviar-lo i quan surti intentaré canviar-lo. I així és com canvia la personalitat la seva malaltia.
A les Portes de Troia, el passat explicat en present. Descobreix tots els continguts del programa
Barcelona i Chicago, una relació particular? És una relació particular i és una relació injusta pel que fa a Barcelona, perquè Hollywood ha tractat molt tot l'ambient de Chicago dels anys 20, tot l'ambient de la màfia, totes les guerres que hi va haver, tota la prohibició de l'alcohol i com això va repercutir en la societat i va repercutir políticament en molta gent, com això va sembrar els carrers de cadàvers. Ho hem vist mil vegades, des dels Intocables d'Elion Nees fins a...
Però en canvi, a Barcelona passava una cosa semblant i ningú s'hi ha fixat com es va fixar a Chicago. La Barcelona, aquesta música que escoltàvem era del Cotton Club, que era la música que sonava en els carrers de Chicago i també en el paral·lel sonava música d'aquesta mena. Potser no aquesta concretament, perquè no estem allà, però segur que d'aquesta mena sí. I això indicava que Barcelona estava en un punt de la seva vida absolutament caòtic
on cada setmana hi havia morts, quasi cada dia hi havia morts, les moreres semblaven de cadàvers, les pistoles circulaven, ja diem abans que n'hi havia un milió, això ho ha documentat el David Rivelles i el Jesús Martínez en el seu llibre sobre el pistolerisme, amb dades, amb uns cents d'armes, o sigui, un milió de pistoles, clar...
potser hi havia més pistoles a Barcelona que a Chicago. Fixa't el que et dic, eh? I al final, Barcelona, el motiu per al qual la gent es matava era l'ideologia. Per tant, tot el que a Chicago era per la prohibició de l'alcohol i per el negoci de la droga incipient que començava allà a distribuir-se, aquí era...
per una qüestió de ideologia, perquè la gent volia viure millor. I quan hi havia una vaga, els amos enviaven els somatents o enviaven els sindicats lliures i pelaven el que havia convocat la vaga i llavors els companys del que havia convocat la vaga agafaven les pistols que tenien amagades a sota de la tassa del lavabo i se n'anaven i pelaven a l'amo o pelaven els dels sindicats lliures. I això generava una altra rebenja i llavors...
Podríem dir que Barcelona era la Chicago, però amb ideologia, perquè la gent es matava justament perquè volia tenir una vida millor i perquè d'alguna manera no li quedava tremotiu per defensar-se.
Després hi ha tota la part del senetisme, tota la part bolchevic, tota la part de gent que, com en totes les organitzacions socials, n'hi ha gent que li agrada matar, diguem, i s'hi apunta allà on pot fer-ho. Però en el fons de tot això hi havia la gran ideologia, clar,
Pensem que a Barcelona l'any 1917, en el congrés de la CNT, hi ha censades, si no recordo malament, vora 400.000 persones. 400.000 persones en una ciutat de 9 milions, de 930.000 persones. Clar, era la força...
més important social que hi havia a tota Catalunya. I això fa que hi hagués molta pressió, que hi hagués molta sensació d'injustícia, que hi hagués molta gana i que hi hagués molta ostentació en certs sectors socials. Què passa? Que la gent deia perquè tu sí i jo no, doncs jo vull el que tens tu, que és la naturalesa humana.
i un d'aquests eren lairet, la seva evolució política ideològica no és fàcil de resseguir. És un moment on el catalanisme polític encara és força immadur, es comença a diferenciar en dues grans corrents, la corrent conservadora amb la lliga regionalista al capdavant...
i una corrent areva del federalisme de Pic Bargall, de Valentí Almirall, un catalanisme d'esquerres, en el qual podem trobar un lairet participant en diferents grups i veiem com va evolucionant posicions cada cop més horaristes, cada cop també més allunyades del republicanisme més populista, més anticatalanista, que serà sobretot després que representaven Alejandro de Rú.
I pel mig també ell va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona destacant en la promoció de la cultura catalana, el foment del català a les escoles. El català és brutal. És que llegeixis els seus discursos avui
i dius, no sé si estic llegint un discurs que ha escrit un cap de comunicació l'any 2025 o l'any 1915, perquè era un defensor de la llengua acèrrim. És a dir, en el congrés que es fa en 1915 i en el que ell participa, el congrés de la llengua que es fa en 1915, hi ha algunes reivindicacions que ell demana que avui les voldríem. És a dir, per exemple, una era que tots els funcionaris sapiguessin parlar català.
Us se sona, això? Que a totes les escoles de Catalunya el català fos la llengua vehicular. Us se sona, això? Sí, sí, sí. Clar, si estem parlant de coses que ell defensava, hi ha un moment que hi ha una escrita en què ell diu... Vostès diuen que les matemàtiques i les ciències s'han d'ensenyar en castellà. Doncs jo dic...
Les matemàtiques i les ciències es poden ensenyar en català exactament igual que en castellà. I el català és una llengua tan digna com qualsevol altra llengua per estudiar ciències, matemàtiques, històries o el que sigui. I això ho diu l'any 1915. És a dir, estem parlant de fa 110 anys i encara estem exactament igual. És a dir, encara tenim un tribunal que està negant que les escoles catalanes l'idioma vehicular ha de ser el català, per l'amor de Déu. Però és que en quin punt estem? Ja han passat 110 anys.
Doncs ell això ho deia. I a l'Ajuntament de Barcelona, que citaves tu, és molt interessant perquè ell fa una cosa molt meritoria, que és l'urbanització de Via Laetana. És a dir, jo treballo a Via Laetana ara, i cada dia quan passo per Via Laetana penso la primera urbanització d'això tan fantàstic la va fer en Francesc Lairet.
I amb els calés que va treure, que van ser diversos milions de pessetes, va elaborar el primer pla d'educació integral per Catalunya, per Barcelona, concretament, perquè ell arriba a ser alcalde accidental de Barcelona. I fa un pla educatiu que avui te'l mires i dius, és molt progressista, separació de nens i nenes, no, tota l'educació barrejada. L'Església ha d'intervenir en els continguts, no, l'educació ha de ser laica.
intenta portar endavant aquest pla i les forces, diguem, contra... La reacció. La reacció li evita que porti endavant aquell pla. Però ell no només havia aconseguit urbanitzar, sinó que havia tret els recursos necessaris per aplicar aquell pla en totes les escoles de Barcelona. I va acabant una cosa que en aquell moment era una cagnia, que era les estafes en els pesos i les mesures.
La gent anava a comprar un quilo de mongetes i no sabia mai si li imposaven 800 grams, 850 o 700. Llavors, ell, com a regidor d'Hisenda de l'Ajuntament de Barcelona, va botiga per botiga i diu, si vostè enganya algú que ve a comprar-li, jo el multaré.
I en el llibre s'explica una anècdota, que és certa, que la vaig llegir en un diari, que és que hi ha un moment determinat en què ell, amb el seu assistent, se'n va a una botiga i li diu, escolti, vostè està fent frau en el pes a la gent que ve aquí. I aquí a Ustafrancs la gent és treballadora. Per tant, vostè està enganyant els pobres treballadors que venen a omplir el plat dels seus fills. I l'altre li diu...
Però escolta'm, si jo militava en el teu partit, si jo no em podries perdonar aquesta multa que em vols posar de inflexible, li dobla la multa. Diu, què es pensa? Que jo soc corrupta? Doncs miri, el multaré per això i per intentar subornar un funcionari públic. I li dobla la multa a un dels seus, diguem. Imaginau la integritat que tenia.
Parlant de Muldes i de tota aquesta justícia social que aplica sempre, una de les grans facetes de l'Airet és l'advocat. Quin tipus d'advocat era ell? Ell era un advocat molt complet, és a dir, tenia una gran preparació intel·lectual i jurídica perquè havia estudiat molt. Ell es llicenca amb honors a la Universitat de Barcelona
i dirigeix tota la seva activitat a defensar els més desfavorits. Que no significa... Perquè segur que hi haurà gent que dirà que també defensava empreses, també ho feia, sí. Clar, havia d'omplir la minuta i havia de treure calés per després treballar de franc per als pobres obrers. Però ell era un advocat molt íntegre, era un advocat que sempre defensava el que creia just, que no acceptava encàrrecs que fossin...
dubtosos en quant a la culpabilitat o algú que venia a dir-li, pots encausar aquell paio perquè m'ha fet una vaga, no sé què. No, de fet, era justament el contrari. Hi havia alguna vegada que... Hi ha un cas molt famós d'un senyor que l'havien acusat de matar a un dels capatassos d'una fàbrica de Mataró, i ell estava a València quan va passar això, i l'havien condenat a mort.
I llavors, clar, ell demostra amb bitllets i tal que no estava en el lloc on l'havien matat. I no li arriba ni a cobrar, perquè, clar, creia tant en les coses en què creia que ho feia per espirit. És a dir, sí que és veritat que era un advocat que d'alguna manera havia d'omplir la minuta. Però hi ha un passatge en el llibre que el Salvador Seguí va demanar-li que vagi a defensar justament els ferroviaris que han fet fora...
per la vaga de l'empresa ferroviària, i ell li menteix dient, sí, sí, puc fer-ho, però clar, ell estava col·legiat a Barcelona, no estava col·legiat a Saragossa. I en aquell moment col·legiar-se a Saragossa era molt car, valia mil pessetes. Llavors hi ha un moment determinat en el qual el Salvador Sigui diu, escolta'm, tenim calés de la caixa d'existència, t'ho pagarem perquè més faltaria.
Ell t'hi diu, no, no, perquè tinc diversos assumptes aquí a Saragossa i aprofitarem que ho li seré i es portaré tots. No en tenia cap més. Era només anar allà, això. Això, ja està. Fem una mica, avancem en el temps, fem cap amb el context de major conflictivitat obera que ja estem començant a descriure l'any 1917.
L'estat espanyol ja entra en una crisi profunda del sistema de la restauració, marcada per la coincidència d'una crisi militar, una crisi política, la vaga general convocada pels treballadors, que evidencia la conflictivitat social i la incapacitat del règim per donar resposta a les tensions, i això obre un període d'inestabilitat.
És aquest el moment central i més intens de la trajectòria de Francesc Lairet. És quan passa de ser un advocat i polític d'esquerres reconegut a convertir-se en una figura clau del conflicte social i polític català i, finalment, també en un objectiu a eliminar.
Hem parlat que en aquests moments el sindicat de la CNT aplegava centenars de milers de persones. Quina va ser la relació que va mantenir l'Airet amb persones com Salvador Seguí i els dirigents de la CNT? Per què va ser tan significativa aquesta relació?
Jo crec que com tot en política i en història, hi ha un tema de química personal. De vegades les persones no sempre es regeixen per les seves idees, sinó que hi ha un tema de pell que influeix molt. Ho hem vist mil vegades. En aquest país, en Espanya, a l'època de Julio Anguita i Felipe González, no se suportaven i mai hi va haver un acord perquè no s'aguantaven.
O sigui, estaven un al costat de l'altre i els entrava urticària de veure's només. És a dir, és molt important aquesta part de la història, que se'n diu psicohistòria, que tracta una mica com els afers personals de les persones tenen influència directa en la seva actuació política o històrica, en el cas.
més clares, el de Mao, que com que no dormia, convocava el comitè central a les 4 de la matinada, reunions a les 4 de la matinada. Com ell tenia el cervell fregit per la sífilis, ell no dormia i convocava tothom. Bé, tornem, tornem. El que vull dir és que
Efectivament, era una època convulsa, era una època difícil. Ell entra en contacte amb el Salvador Seguí i de seguida es cauen molt bé. El Salvador Seguí li planteja tota una sèrie de reivindicacions que venen de la CNT i que...
Clar, essencialment, el que pensaven els treballadors dels senetistes, els sindicalistes en general i els senetistes en concret, és que la política no era per ells, que ells no havien d'intervenir en política perquè la política era una cosa de polítics que legislaven per ells mateixos i per les classes més poderoses. I aquí, en aquest punt, és on el seguir li diu al Leiret, mira, nosaltres no podem entrar en política perquè els nostres militants no volen. I el Leiret li diu...
Justament el contrari. El que heu de fer per aconseguir Podent és entrar en política i votar, perquè amb el vostre vot això canviarà la història. I efectivament, el projecte polític del Lairet, per al qual el Madden, diguem, és la unificació amb una sola llista d'una sèrie de candidatures...
que tenia una certa capacitat de guanyar les eleccions. És a dir, ell unificava a tot el catalanisme progressista de l'Alomar, del Companys, unificava el socialisme que acabava de crear-se el Partit Socialista, amb el Pablo Iglesias al capdavant, amb el seu sindicat, i...
el Julián Basteiro, per descomptat, amb aquesta altra part ideològica, el seu sindicat, l'UGT, i tenia, per altra banda, la CNT. És a dir, ell volia unir el republicanisme socialista i federalista d'Espanyol amb tot el catalanisme. El catalanisme, dia van sentir tan ampli que en aquella època...
O sigui, tenia molts noms i molts pares i moltes mares, però vaja, per entendre'ns, no?, amb l'obrerisme representat essencialment per la CNT i per el sindicat satèl·lit del PSOE, la UGT. Clar, la seva idea era si tota aquesta gent ens presentem amb una única llista, guanyarem les eleccions i canviarem les regles del joc, com va passar l'any 36. El front és això. Sí, sí, sí. En 36 passa això i les forces reaccionàries diuen... Gabriel Rufián, a dia d'avui.
És el que anava a dir. Avui torna a haver-hi la mateixa sensació que o hi ha un front d'esquerres o vindran les dretes i ens trepitjaran. Llavors, clar, quina és la qüestió essencial aquí? Que en un moment determinat el Deep State de Madrid diu... Hòstia...
Que aquests tios, els catalans, es maten entre ells pels carrers. Passa res, al final són catalans tots. I parlen d'aquella llengua rara que parlen, i com que només els interessen els diners, aquests ja tornaran. Però que canviïn les regles del joc? Que puguin guanyar les eleccions? No, paio, no. D'això, res. O sigui, aquí això s'ha de tallar per l'Ossar. I a Madrid hi ha tota la colla aquesta dels Dato Romanones, el Fons 13 i tal, diuen...
Per aquí no passarem. És a dir, pistolerisme, vale, però que guanyin les eleccions? No. I efectivament, aborten aquesta possibilitat amb l'assassinat del Francesc Lairet, com està recreat en el llibre, i després hi ha una qüestió, diguem, estrictament històrica, que no sabrem mai si això s'hagués produït, en quin punt estava, perquè estava a punt de degenerar-se, però no tenim proves històriques, físiques i documentals que això estigués en un procés ja final.
però sí que sembla que efectivament estava a punt d'escriure una carta al Pablo Iglesias, el Basteiro no havia pogut venir a l'última reunió en la qual deia està tot més o menys pactat, tenim caps de llista a València, a Saragossa i a Madrid, anem per bon camí. Si s'hagués fet o no, no ho sabrem, això és història-ficció i no podem entrar aquí, però sí que és veritat
que la possibilitat que això passés, i això sí que existeix, fa entrar en pànic el Deep State a Madrid i és per això per lo que el maten. Escolta el programa a la teva emissora local de confiança. Una coproducció de Ràdio Castellà i la xarxa de comunicació local. S'ha de generar el caos. Necessitem el clima adequat.
Cal sang a les voreres. Que els dispensaris s'omplin de cossos. Que les brigades de neteja no donin l'abast. Que els funcionaris de Montjuïc no donin coll. Que els carretons als cementiris vagin plens de caixes. Que els metges dels dispensaris surtin a dir als familiars que no han pogut fer-hi res. Que les famílies dels anarquistes se'ls acabin les llàgrimes de tant plorar. Que els tremolin les mans dels afiliats de la CNT i la UGT.
Que es pixin els pantalons quan es creuin al carrer amb un home amb barret i sabates bones. Que es caguin a les calces, que vagin a la fàbrica amb por, que quan surtin vagin directes cap a casa per si de cas.
Qui va ser Severiano Martínez Anido? Severiano Martínez Anido és una bèstia, a part d'una persona d'un... En fi... Un sanguinari. Un sanguinari, un sanguinari. Em feia gràcia, he rigut, perquè aquest tall està inspirat, és una mena de metaliteratura. No sé si... Abans he citat la pel·lícula, no sé si recordeu la pel·lícula Els intocables d'Elion Nes, que hi ha un moment...
en el que l'Al Capone, interpretat pel Robert De Niro, està assetjat per l'Ellion Ness i per el Sean Connery que fa i tal, i s'enfada i es comença a dir...
doncs aquest diàleg és el que em va inspirar una mica aquesta perorata del Severiano Martínez de Nido. Severiano Martínez de Nido és una figura molt especial, era el dolem perfecte, acompanyat del seu gos d'atura, que era...
L'Arlegui, que era un general de la Guàrdia Civil, que era no tan sanguinari com ell, però quasi, i sobretot era un passatge instrumental molt bo, perquè el feia anar com volia. Però Severiano Martínez Zanido força tota la seva història en un viatge entre Sevilla i Madrid, on el rei Alfons XIII li diuen que hi ha un militar aclamat que està en aquest mateix tren i que va cap a Madrid també, i el fan allà. I allà forzen una...
Amistat que dura fins pràcticament la Guerra Civil, perquè el Severiano Martínez Anido arriba a ser ministre del govern, ministre de governació del govern. I era un personatge que era tan sanguinari, i era una mena de psicòpata, que hi ha un llibre molt bo del Pío Baroja, que es diu El cabo de las tormentas, en el que descriu el Severiano Martínez Anido, perquè...
Ell tenia un especial en Quinal Pío Baroja i el descriu com una mena de simio orangutanesco bulldog de la monarquia.
I diu d'ell que veu tant que en els banquets s'adorm, es queda adormit. I hi ha un moment que diu, i més val que es quedi adormit perquè quan es desperta diu unes bestieses de l'alçada d'un campanat, per tant el preferim adormit.
I diu que és un personatge, o sigui, ell explica en el Cabo de les Tormentes que una de les coses que feia el Severiano Martínez és que quan les dones dels encausats i encarcelats, o sigui, empresonats a la presó model, anaven a demanar-li clemència, ell primer va ser governador militar i després governador civil, el primer que feia era portar-les a una habitació del costat del despatx i violar-les. I un cop les havia violat, decidia si deixava anar al sindicalista o el feia matar.
Aquest era Severiano Martínez Anido. És a dir, no m'havia d'inventar res. El dolent que està en la novel·la és encara més dolent perquè és que li vaig haver de rebaixar un punt de crueltat perquè hauria sigut poc creïble com a personatge. La gent hauria dit t'has passat de frenada, com pot ser que sigui tan dolent? Però efectivament era un personatge que combinava
una certa intel·ligència, una certa capacitat de contextualitzar històricament el seu moment amb una crueltat i una psicopatia que feia ser un personatge absolutament... I és el responsable de la mort de l'Airet. Aquí anava justament perquè ja quan queden pocs minuts per acabar el programa...
Sense fer massa spoiler, perquè per això teniu el magnífic llibre del qual avui estem parlant, quines serien les circumstàncies que envolten aquest assassinat el 30 de novembre de 1920? De 1920, efectivament. Doncs imagineu un 30 de novembre, imagineu una temperatura baixa, imagineu...
Al carrer Valmes, de cert, imagineu els llums tancats. Era de nit, bastant de nit, aquella època de l'any. No era estrany que es tanquessin els llums en aquella època, però aquells llums aquell dia es van tancar.
Imagineu-vos un taxi que baixa per Balmes i para a Balmes 26. A dintre hi va la Mercè Micó, la dona de Lluís Companys, que va demanar clemència al Severiano Martínez a Nido perquè els han tancat amb ella tots els personatges que manen a Barcelona en el món sindical sense cap tipus de causa. Recordem que s'havien suspès les garanties constitucionals i, per tant, es podien tancar sense cap tipus de causa ni acusació. La Mercè Micó obre la porta
Per la porta de Balmes 26 surten en l'Airet i el seu assistent, l'Àngel Rodríguez, obren la porta i de sobte se senten dos trets. Un d'ells ja toca en l'Airet.
La següent endanada el toca també. I l'Airet encara, amb aquelles capacitats que tenia, aquella valentia de la qual parlàvem fa una estona, s'encara amb els dos pistolers que van a matar-lo i els diu, què hem de fer? Què hem de fer?
Els següents 18 trets el tomben a terra, cau a terra, trenca una crossa, queda sobre la crossa, disparen sobre l'Andrés Rodríguez, que era el seu assistent perquè no surti, la Mercè Micó crida histèrica, lògicament, pel que està veient, però no només pel que està veient i pels forats que li han fet a l'Airet, que reposa amb sang a la boca, amb sang que li surt del parietal, perquè el van agafar tant el pòmul com el parietal, dos trets...
I ella plora no només per la mort d'un amic, no només per la mort d'una persona íntegra, plora pel futur del país, plora pel futur del seu home, perquè pensa, si el lairet no em treu de la presó el Lluís Companys, qui ho farà? I efectivament és el que va passar. El dolor va omplir els carrers i les tavernes, les places i els mercats. Tots els treballadors de Barcelona el coneixien i tots l'estimaven.
El seu assassinat era un tret al pit dels obrers. El dia es va llevar gris i fred. El dia de la seva vetlla vaig veure homes granats plorats com nens i dones fetes i dretes contenint el plor amb la valentia dels vikings. Vaig veure amics, coneguts i saludats, suspirar en pesar i brandar el cap en pesar. Vaig veure treballadors indignats que volien cramar fàbriques, que volien tallar el coll als amos i apunyalar els dels lliures.
Vaig veure tants ulls plens d'odi com de pena. Molt bé, després d'aquest moment tan intens anem acabant ja el programa perquè ens queden un parell de minutets. Però quin impacte immediat va tenir la mort de l'Airet en el moviment obrer, el catalanisme polític i l'opinió pública? Moltíssim, moltíssim, perquè l'Airet era molt respectat, era molt estimat.
Els primers que van cap a Barcelona amb manades són els de Sabadell, els obrets de Sabadell, i van allà. Hi ha una absoluta indignació, corre per totes les cantonades la frase han matat en l'airet, han matat en l'airet, tothom el coneix, tothom l'estima.
I llavors el que comença sent una petita vaga acaba sent una autèntica vaga general, es paren les fàbriques, les xumeneies deixen de fer fum i tothom té moltes ganes de cremar coses. La societat té la sensació que ha perdut un líder que podia haver canviat les coses i en aquell moment la Barcelona esclata. El seu enterrament és de les coses més emotives que s'han viscut a Barcelona.
reprimit per la Guàrdia Civil amb sabres i escopetes, i amb el Martínez Zanido i l'Arlegui a la punta de la Rambla, en el govern civil de Barcelona, donant ordres que no deixin passar a la comitiva sota cap concepte Rambla-Savall.
I a base de cops de sabre i d'escopetes els fan girar cua i anar-se'n per Gran Via fins al cementiri de Montjuïc. I allà s'acaba la història de l'home que hagués pogut canviar el curs del país.
Pell de gallina. Pell de gallina, això és una petita mostra que trobareu al llibre Set bales al na nit, del Xavier Vidal Alemany. Moltíssimes gràcies per venir al Portes de Troia a parlar del teu llibre, a parlar del francès Laireta, aquí penso que després d'avui molta gent ja no recordarà, no només per ser... Un carrer, sí, sí. Del Domenclátor de les ciutats de Catalunya un dels més presents, sinó per tota aquesta història que realment ens hauríem de preguntar com és que la política catalana no el recupera i no el té molt
més present. Donaria per un Portes de Troia sencer, això. Donaria per un altre programa, perquè tenim moltes altres preguntes per fer-te, però fins ara jo penso que s'ha entès perfectament, i el nostre granet de sorra contribui al fet de restituir o redimensionar molt millor la figura d'en Francesc Lairet. Això és el que volia, entre altres coses, fer-ho passar bé la gent amb el llibre, set bales en la nit, i reivindicar la figura política i històrica del Francesc Lairet injustament oblidada.
Moltes gràcies, Xavi Vidal, per venir aquí a vosaltres. Moltes gràcies, Albert Abril. A vosaltres. L'Adrià Tirado al control tècnic, a Carlos Lecegui, a les narracions, i qui us parla, Sergio Rodríguez. Us esperem la pròxima setmana amb un nou episodi de Les portes de Troia. A les portes de Troia, amb Alberto Retxe, Sergio Rodríguez i Albert Abril. Al control tècnic i a les narracions, Adrià Tirado, Carlos Lecegui i Rocío Gómez.
Mata de Pere Ràdio. Benvinguts a casa. Cada dimecres, de 9 a 10 del vespre, el 107.1 de Mata de Pere Ràdio, Sapere Aude. Les ganes de saber, pensar i filosofar. Un programa dirigit i presentat per Joaquim Famboter. Recordeu, els dimecres, de 9 a 10 del vespre.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Rescuing a nightmare from a dream The voices in my head are always screaming And none of this means anything to me And it's a long way back from 17 The whispers turn into a screaming