Fins demà!
A las portas de Troya, amb Alberto Riche, Sergio Rodríguez y Alberto Abril.
L'any 1435, Alfons el magnànim era un rei derrotat i presoner del duc de Milà. Tot semblava perdut per a les aspiracions italianes de la corona d'Aragó a Itàlia. Tot i així, en un gir de guió digne de la millor diplomàcia, el monarca va saber transformar el captiveri milanès en una aliança i el fracàs a la batalla naval de Ponsa en l'impuls definitiu per conquerir el tron de Nàpols. A partir d'aquí, comença una nova etapa.
La conquesta final de la capital amb una estratègia digna de pel·lícula. La creació d'un acord humanista que il·luminaria Europa i la pacificació d'una Itàlia en constant conflicte gràcies a la pau de l'odi. Però com s'ho va fer el monarca aragonès per conquerir Nàpols?
Quin paper va jugar en l'esclat del Renaixement? I sobretot, quin preu va haver de pagar els seus regnes peninsulars per tenir un rei que no va tornar mai més a casa? Avui, a les portes de Troia, continuem la història de la conquesta de Nàpols. Benvinguts a l'acord de Nàpols. Benvinguts a les portes de Troia.
Benvinguts, benvingudes, una setmana més a les Portes de Troia, el programa de ràdio d'història de la xarxa de comunicació local des dels estudis de Ràdio Castellar. Aquesta setmana reprenem el fil dels nostres viatges napolitans de la mà d'un Alfons V.
El pou, el pou de merda, ara en parlarem, ho fem amb el nostre historiador de capçalera, l'Albert Abril, benvingut. Com anem, Sergio? Abans, perdona, abans que facis la pregunta inicial, avui que reprenem un fil, és a dir, que estem fent una segona part del programa, i ara que publiquem els vídeos del programa sencer a Patreon, els oients, o els subscriptors, podran comprovar que ens canviem la roba. Per tant, no és el mateix dia. Ho graven en dies diferents, perquè sempre ho fem així, oi que sí? Clar, sí, sí, sempre, sempre.
No ho estem fent just després de la primera part del programa. Si no heu sentit encara el primer programa d'Alfons V, la conquesta del Regne de Nàpols, o com li diguem definitivament, ja el trobareu, no tindrà pèrdua, doncs heu d'escoltar aquest programa perquè anem justament de seguit en un moment on Alfons estava bastant a la merda. Aleshores, la vida d'Alfons...
podem dir, ja vam comprovar, que amunt i avall, anades i vingudes. Sí, molt inestable, molt preparat pel capitalisme del 2026. Sí, està... Dopamina, no? Sí, sí, seria un criptobro. No ho sé si seria un criptobro. No m'atreveixo, però bueno, total, que està molt preparat, però el que sí que seria...
al fons cinquè, és un molt bon monomita, molt bon personatge que ressegueix el camí de l'heroi, que ens va explicar l'Alberto al programa 479, un programa fantàstic de Joseph Campbell i el camí de l'heroi, perquè...
És de manual. Primer de tot, la crida a l'aventura del camí de l'heroi. Surt de la seva zona de confort, de la península o de la Còrsega, si voleu, per seguir un regne llunyà i exòtic, que és Nàpols, el seu somni. Després tenim el descens a l'abisme, o el ventre de la balena, que també se li diu en el camí de l'heroi. La batalla a Ponsa, l'empresonament... L'heroi ho perd tot, és derrotat, és empresonat, i simbòlicament el rei mor en aquella presó de...
del nord d'Itàlia, sí, però avui ens tocarà parlar de la resurrecció i tots sabem que tot bon camí de l'heroi acaba amb el retorn a casa, no? Com igual que Sam i Frodo tornen cap a la comarca, Alfons tornarà cap a la corona d'Aragó? Tornarà cap a Catalunya? O no? Mira a càmera i digue-ho. Ho farà? Tornarà? Com Frodo i Sam tornen a la comarca? O no ho farà?
Segueix-nos i interactua amb nosaltres a les xarxes socials d'Instagram, X i Blue Sky, arroba Portes de Troia. Escolta el podcast des d'iVox, Spotify, Apple Podcast, YouTube i la xarxa Més.
Comencem el programa amb la cançó d'obertura de la sèrie de The Legend of Box Machina, que us recomano moltíssim perquè, bueno, ja que estem parlant d'herois, no? Doncs és, no sé si coneixeu un canal de YouTube que es diu Critical Role, que és en Matthew Mercer fent de Game Master d'una banda, i ha tingut tant èxit, o sigui, va arribar a tenir tant èxit que s'han fet un parell de sèries a Amazon Prime, s'han fet llibres, s'han fet còmics...
i us recomano moltíssim la sèrie de Vox Màquina, perquè és fantàstica, i a mi em recorda molt, no?, que és que al fons és una miqueta com el típic heroi de partida de rol, no?, una miqueta les pujades, les baixades, etcètera, i ja anirem veient. Molt bé, doncs, com dèiem, això és la segona part d'un programa, que té una primera, i que, per tant, és interessant, o seria molt interessant que l'haguéssiu escoltat abans d'escoltar aquest programa, però si no ho heu fet, pel que sigui, perquè sou així, perquè sou uns valents de vida, és el vostre projecte,
l'epicamí de l'heroi i decidiu fer-ho d'aquesta manera. La directa és al ventre de la balena. Ens passem les fases. Tenim l'Albert aquí perquè ens faci un breu resum. No ho farem. Farem només on ho havíem deixat. O sigui, avui sempre fem resums. S'ha acabat això.
Si volen saber de què va, que l'escoltin. Avui tenim Alfons el Magnànim aquí, un rei autoritari, avui s'acaben els resums i tal. Molt bé. Simplement. Alfons el Magnànim, als anys 30 del segle XV, parteix per segon cop cap a Nàpols i es queda fent el setge de la Caeta, que és una ciutat molt bonica, que en Sergio va buscar unes imatges precioses d'aquesta ciutat, però molt difícil de conquerir. Molt bonica. I segur que s'hi menja bé.
Mentre està fent aquest setge, per mar i per terra, de cop arriben els genovesos. Té lloc la batalla de Pons, una batalla naval, en què l'estol aragonès té el doble de vaixells i el doble d'efectius, però els genovesos se les enginyen per derrotar totalment la flota aragonesa i hi ha milers de nobles capturats, nous capturades i el propi Alfons el Magnànim capturat. Ah.
La situació, tal com està, no es pot entendre com encara és el que passarà, que la campanya del fons va tenir èxit. És molt fort, és molt interessant. Què li passa a aquest senyor? Els genovesos estan eufòrics, aquí podria acabar tot.
Aquí, al fons, presoners de genovesos, demanen un rescat, torna-te'n a casa, abandona les teves pretensions per Itàlia, i ja està. Però, o sigui, clar, havien capturat el rei més poderós del Mediterrani, el que tenia unes ambicions brutals sobre Nàpols. Els genovesos, clar, el que volien era portar-lo cap a Gènova i exigir-li uns rescats astronòmics que haguessin arruïnat la corona d'Aragó durant segles, segurament.
Però aquí intervé Filippo Maria Visconti, que era el duc de Milà. I com ja va avançar l'anterior programa, en aquell moment Gènua és súbdita de Milà. Per tant, Filippo Maria Visconti és duc de Milà i també és senyor de la República de Gènua. El duc, aquest senyor, Filippo Maria Visconti, fins ara el duc Visconti,
a partir d'ara, perdó, ordena que el presoner no sigui portat a Gènova, sinó que sigui portat a Milà. I això indigna tant els genovesos que, que senten robats del seu botí, de les seves possibles recompenses, i de fotre el seu principal enemic,
Però l'enduï, perquè són els vessalls. Llavors, a l'arriba de Milà, el fons no és tractat com un presoner en un home esmorra, sinó com un convidat d'honor en el castell dels Visconti. El duc, a les fonts, ens el pinten com una mena de personatge una miqueta solitari, paranoic, maquiavèlic.
Maquiavel encara no havia nascut. Però, bueno, personatge maquiavelic, no? Però que respectava profundament la reialesa. I aquí es produeix un altre miracle per Alfons V. Ja pot ser un bon miracle. Ja pot ser bo, ja pot ser bo. Perquè, com heu vist, com sabeu, Alfons no està al seu millor moment. No, de fet, per molt que estigui tractat com un convidat d'honor, és un presoner. Però durant les setmanes, fixeu-vos que dic setmanes de captivitat...
setembre-octubre del 1435, Alfons i Visconti van mantenir llargues converses. I aquí són les fonts, un altre cop ens diuen que Alfons era un gran orador, molta àvia, molta capacitat de convèncer. Alfons planteja Visconti el següent.
Un gran raonament polític, eh? Es reconstrueix una miqueta el possible raonament. Seria alguna cosa així com... Llegeixes amb eco o no? Ah, no ho sé. Posa-li una miqueta d'eco al... Ah, perfecte, gràcies. Ui, quin eco. Oh, uf. Duc, per què em voleu destruir? Si jo desapareixo, el regne de Nàpols caurà en mans de Renat d'en Jú, un francès. Mireu el mapa.
França ja us pressiona des del nord. Si els enjú controlen també el sud Nàpols, Milà quedarà encertat per França. Sereu asfixiats. En canvi, jo sóc rei d'Aragó. El meu centre de poder és lluny, a la península ibèrica i a les illes. Si jo governo Nàpols, necessitaré un aliat fort al nord d'Itàlia per protegir-me. Jo puc ser el vostre escut contra França. No sóc la vostra amenaça.
Per tant, Visconti... Aquí hauríem de treure l'Adri aquí, clic, i li treus l'eco. Clar, si no li treus... Endavant. Gràcies. Visconti, aquí, se'ns mostra com un personatge molt temerós de l'expansionisme francès. I en aquestes raons del fons hi veu la llum. I aquí s'inicia una amistat entre Milà i els regnes peninsulars que durarà fins a les guerres d'Itàlia.
Perquè tradicionalment Milà sempre serà aliat de la monarquia hispànica i la Toscana i altres de França. Ja ho veurem, o no? I aquí es proveix el miracle. El 8 d'octubre 1435 es firma, després d'aquests reunaments, després d'aquestes converses, el que anomenem el Tractat de Milà.
Ui, perquè els resultats del tractat deixen a tota l'Europa Occidental estopefacta. O sigui, són uns resultats que dius, al fons cinquè, o sigui, tens la flor al cul més gran que es pot tenir. Primera clàusula. Visconti allibera al fons i a tota la noblesa catalana oragonesa sense demanar cap rescat econòmic. Els allibera? Perquè sí, els allibera. Imagineu-vos els genovesos, eh? Milà i Aragó firmen una aliança ofensiva i defensiva
I, finalment, Visconti reconeix el Fons com a rei de Nàpols i li ofereix el seu suport militar per conquerir el regne. Brutal. Pum.
però suposo que això tindrà també conseqüències gairebé immediates. Exacte, de fet, la primera és, òbviament, Gènova sent traïda pel seu senyor, per Visconti, el duc de Milà, que havia alliberat el seu més gran rival. Per tant, els genovesos es rebel·len contra Milà i passen cap al bàndol francès, s'alliberen de la senyoria de Milà. Però el fons és lliure,
i té el suport del ducat més poderós d'Itàlia, que és el ducat de Milà. I en qüestió de dos mesos, Alfons passa a ser un rei derrotat i presoner,
a punt de perdre-ho tot a ser l'aliat principal de la potència militar més gran d'Itàlia. Llavors, aquesta inversió d'aliances és brutal. Una de les maniobres diplomàtiques més brillants de la Baixa Edat Mitjana, si em permeteu dir-ho així, perquè penso que és superguai que de ser presoner de la República de Gènova, de cop, ets aliat de Milà i ets lliure i no has hagut de pagar ni un cèntim.
Ara, amb l'espasa de Milà al seu costat i la llibertat recuperada, Alfons està llest per la guerra final. Però veurem que Nàpols, per molt que tingui els milanesos al seu costat, Nàpols no rendeix fàcilment. Doncs encetem un moment brutalíssim per la campanya d'Alfons, és així? Sí.
Al fons no podia aguantar el somriure, o sigui, us ho podeu imaginar, no? Surt de la presó de Milà somrient, i aquest somriure no se'l podrà trobar mai més. Amb el dubte de Milà com a aliat, el magnànim tenia via lliure per enfrontar-se al seu rival, que era, recordem, Renat d'en Jú, que estava presoner a Borgonya, pel domini del territori de Nàpols. Però no serà fàcil, perquè Renat té el suport del papa de Roma,
en aquell moment Eugeni IV i la República Gènova, que recordem que s'acaba de revelar contra Milà. Llavors, al fons s'instala a la Gaeta, que s'havia rendit des d'aquest gir diplomàtic, i també s'instal·la a Càpua, que entén, al fons entén, que atacar Nàpols directament és un error. Llavors, el que fa serà optar per una guerra de...
per una guerra de conquesta perifèrica sistemàtica, allò de... va anar sotmetent castells, els barons, sobretot els castells dels barons que ell considerava que eren rebels, un per un, cremant els camps d'enemics, protegint els seus amics, i anar-se estant en com una taca d'oli a poc a poc, no anant cap a la capital directament, sinó que anem esgotant el territori, anem esgotant els nobles del territori, etcètera. En aquesta fase...
és molt interessant veure que el fill il·legítim d'Alfons V, que és Ferran, en castellà és Ferrante, que serà el futur rei de Nàpols, i això també és molt important, comença a liderar les tropes. És un moment que comença a posar el seu fill il·legítim davant de les tropes. Alfons l'utilitza per guanyar-se la noblesa local, i Ferran comença a créixer i a educar-se en un ambient mig napolità, català, parlava la llengua, coneixia les costums italianes, i era...
Una mica diferent d'aquests catalans que eren tan rígids, entre cometes. I mentre al fons es va estenent com una taca d'oli pel regne de Nàpols, Renat Danjú, el seu rival, què fa? Recorrem, ja ho he dit abans, era presoner de Borgonya.
Serà presonera de Borgonya fins al 1438. Instantàniament, quan l'alliberen, el primer que fa és muntar una flota i desembarcar a Nàpols. Per tant, el 1438 ja tenim tant a Renat com a Alfons polulant per Nàpols. I realment és molt interessant veure que hi havia un bon contrast entre els dos personatges. Renat, se'ns explica...
que era bastant popular, era molt estimat pel poble petit de Nàpols, però no tenia aires diners, estava molt arruïnat per la guerra dels 100 anys, etc. El seu exèrcit vivia molt al dia, era així com...
l'heroi del poble, però era francès, però com a contrast tenim el fons que era bastant impopular al començament, ja que era vist com un invasor estranger, però què li passava? Doncs que tenia el crèdit dels banquets milanesos i sobretot, i això serà molt important,
tenia el crèdit dels banquers milanesos i florentins. La banca de Florència li donava suport. I tot l'or que pogués anar traient dels regnes peninsulars de la corona ara. Durant dos anys, la guerra es converteix en una sèrie d'escaramusses indecises, a la Campania, als abruços... I ens hem d'imaginar que els condotieri van canviant de bàndol constantment segons qui paga més. No ens en tretindrem, però imaginem-nos això. No són grans batalles, sinó que són escaramusses, guerres ràpides...
Guerra de guerrilles, una emboscada aquí, una emboscada allà, etc. La guerra de Nàpols s'acaba convertint en una gran cegnia econòmica pels territoris de la corona d'Aragó, que des de lluny es miren les aventures del seu rei a la península itàlica.
I després d'aquest desgast, per fi Alfons posarà la seva mirada a la ciutat de Nàpols? El novembre de 1441, Alfons havia aïllat completament la capital. Renat Danjú estava tancat dins la ciutat de Nàpols i esperava ajuda de Gènova o del Papat, o...
inclús de França, però França continua bastant liada. La flota catalana bloqueja el port, per terra el campament arragonès envolta les muralles de la ciutat i el setge dura des del novembre del 1441 fins al juny del 1442. No és un setge...
Super, super, super llarg, però són mesos de setja. Dins de Nàpols la situació era desesperada i les cròniques ens expliquen que es menjaven les rates i les herbes. Renat intentava mantenir la moral, però els seus mercenaris començaven ja a desertar.
A les Portes de Troia, el passat explicat en present. Descobreix tots els continguts del programa
Ara el nostre tècnic, que no vol parlar mai ni dir la veu, no vol... L'Adrià no vol que escolteu la seva veu. Ho fa per altres programes de Ràdio Castellà, els quals estimem molt, però per les portes de Troia no vol parlar. El Sergi està una miqueta gelós, una miqueta? No, gelós no, li foto canya, li foto canya, perquè vull que saludi algun dia. I ara, sota mi, quan em deia que Quinte Mazó, el que estava sonant d'assassins crit, comentàvem que d'aquesta trilogia d'Hezio... És la millor...
quan s'ha inscrit Molava quan s'ha inscrit Molava i dels tres jocs el primer s'ha inscrit dos l'Hermandat el que està ubicat a Roma i el tercer el de Turquia el de Revelations i descartàvem el de Turquia suposo entre els tres estaria d'acord no és tan dolent però sí, descartaríem aquest per mi hi ha molt hate cap a aquest joc hi ha molt hate
Però pujar a la torre del Gàlata, ja només per això val la pena. Per això val la pena. Jo me'l vaig passar, a mi no se'm va bogejar ni res, jo vaig poder-lo jugar tranquil, i em va molt a molt. Però sí que és veritat que és el que... Queda una mica més fluixet, però passejar-te per Istanbul, bueno, sí, per Istanbul, per allà, pujar a la torre, les mesquides i tal, és brutal. Però guanyen, s'has inscrit l'Hermandat. Per mi sí. Per totes les capes de Roma que pots visitar, jo crec que supera. I que sí, Adrià?
No hi ha manera. No passarà aquest programa d'avui de les Portes de Troia, la segona part de la conquesta del Regne de Nàpols, pel dia en què l'Adrià Tirado es mostrarà els seus estimats també companys de les Portes de Troia i tots els oients. No passarà per això, però seguim, seguim que tenim encara molta festa. Molta festa.
Vale, ho havíem deixat que... Estaven assetjant Nàpols. Estaven assetjant Nàpols, però com prendran la ciutat? El desenllaç del setge no arriba ni per la fam ni pel temps del setge, sinó que arriba per l'astúcia. I això és molt interessant, perquè és... Records que et vaig dir que en Ludovico em va explicar una anècdota?
És aquesta anècdota. Ludovico és un personatge del primer programa... Ah, és veritat, la gent no ho sap. D'aquell coprograma. D'aquell altre dia. Doncs bé, el Ludovico és un personatge molt interessant que ens explica a la pregunta inicial l'Albert Abril. No diguis, no diguis qui és. Que l'escolti en el primer programa. Ostres, no siguis així.
Bueno, que és un senyor molt gran, un entranyable, un historiador napolità, imagineu-vos aquella biblioteca plena de llibres, i va traient llibres i te'ls va ensenyant, i tu flipant, perquè ets un historiador flipat, que és el que ha de ser un historiador, una qualitat de bon historiador, de ser un flipat. Si no ets un flipat, no ets un bon historiador, s'ha de dir... Vídeo per xarxa. Gràcies, Sergio. Me'n dones tants? Si mira la passió per fer-te Instagram, m'estudiant coses...
O sigui, si vas a casa d'un tio amb una biblioteca, comença a treure llibres i no et flipes, a tu? Sí, sí, i parlant d'italià i tu entenent dues terceres partes. És igual, però tu ets un flipat de la història i t'és igual. Però vaig entendre això, eh? Vaig entendre això que explicaré ara. Endavant.
És un fet, o sigui, són uns esdeveniments que són dignes de novel·la, però està documentat per les cròniques de l'època. Llavors, no sabem si va passar exactament així, sempre cal agafar-ho amb pinces, però ens permetrà gaudir d'un moment superèpic i superdivertit. Hi ha dues versions dels fets, d'acord? La primera...
és que la idea de l'estratègia, que ara veurem, la porten dos paletes. D'acord? Dos paletes. I la segona és el propi Alfons, que recorda haver llegit alguna cosa en els textos clàssics que, com a bon humanista, estava estudiant.
A veure, anem per parts als paletes, versió A de tota aquesta història, Ludovico a les nostres ments. Ludovico em va explicar la segona. Ah. I llavors jo llegint una miqueta deia, ah, mira... Que n'hi ha dues. N'hi ha dues. Bé, i segurament n'hi ha més, però bé. Dos mestres de cases...
entre moltes cometes, dos mestres de casa napolitans que treballaven en el manteniment de les muralles, van desertar de la ciutat de Nàpols, que estava sota setja durant mesos, i van anar cap al campament de l'Alfons.
A més tenim el nom, Anielo i Roberto. Dos paletes napolitans. I aquests dos paletes van revelar al fons, al seu exèrcit, que hi havia un vell canal d'aigua, concretament un aqueducte subterrani, que passava per sota la muralla i desembocava dins d'un pou de la casa d'un sastre. Concretament a la casa del mestre Citello Cossidor. O sigui, molt a prop
de l'església de Santa Sofia, que actualment l'església de Santa Sofia es pot visitar, eh? Amb un interior barroc, etcètera, una església que no diu gaire res, però si vas allà dius, oh, allà passen coses. I a través d'això? I a través d'això veurem què passa. Ah. Ara anem a l'opció B. Val, val, val. És el descobriment del pla.
Descobreix el pla gràcies a dos paletes, a dos mestres de casa. L'opció B és en primícia de Ludovico cap a tu? Exacte. L'opció B és la que em va explicar Ludovico que, a veure, és una cosa... Jo quan vaig descobrir vaig pensar, això com no ho sabia, però llavors buscant informació dic, és una cosa coneguda que jo no sabia. Perfecte.
Alfons, com a bon rei humanista, era un amant de la història romana, la història clàssica, del llatí, dels autors clàssics, etc. I Alfons recorda haver llegit un llibre d'un tal, Sergio, això és un examen, Procopi, de Quesarea,
de qui hem parlat en un altre programa. Tens una pista, el digui jo. Sí, sí, de Justinià. Molt bé. Cronista de Justinià que ens explica la revolta de Nica Nica, la revolta de l'hipòdrom de Constantinople, programa 503. I aquest senyor, Procopi de Quessaria, diu que el general Belissari...
el general de Justinia, havia conquerit Nàpols al segle VI a través d'un equaducte subterrani que a tal zona de la ciutat entrava per sota les muralles. I què diu Alfons i què? Hòstia, faré el mateix que Balissari. I aquí tenim les dues versions. No se sap ben bé si és que Alfons se'n van recordar això, si és que dos desertors van arribar i li van explicar, però, si més no, les dues maneres són bastant èpiques.
Per tant, sigui com sigui, una opció o l'altra serà una opció d'infiltració. Absolutament. O sigui, serà una infiltració... Una operació d'infiltració. Això, una operació. Serà una infiltració total. El fons de seguida ordena buscar l'equaducte partint de la idea que les infraestructures romanes en principi duren. I té raó, perquè descobreix que el canal de la bolla encara existeix i encara s'utilitza.
Recorrem, és un aquaducte subterrani. I de fet, us convido, si aneu a Nàpols, a visitar una atracció turística que és la Nàpoli subterrània, que el que fas és passejar-te per els... Una mica de com el Museu Arqueològic de Barcelona, que baixes i veus tots els jaciments arqueològics que queden sota el centre de Barcelona. Doncs a Nàpols passa una mica el mateix, però veus els canals d'aigua i et passeges pel que havien estat els canals, les canalitzacions subterrànies.
Doncs és bona aquesta, eh? Perquè trobo que, de fet, últimament Nàpolis està molt de moda. Sí, està molt de moda. Jo també t'he de dir que jo és el segon cop que estic a Nàpols i la Nàpolis subterrània em va agradar més el primer cop. Allò que recordes... Ha estic dos vegades? Sí. Ets un flipat. Sóc un fric. Molt bé. No, no, perfecte. Sí, sí. Molt bé, doncs, no, sí, sí. Gaeta, Nàpolis subterrània, aneu fent, aneu fent. Ja tens un viatge muntat. Ja ho tens.
Molt bé, doncs aquesta operació tindrà èxit. La nit de l'1 al 2 de juny de 1442, un escamot format per soldats catalans i aragonesos, guiats pels paletes, segons la primera versió, s'arrosseguen pel conducte estret i humit. Les fonts ens diuen que eren docents.
200, així la unitat d'elit, aquesta unitat secreta, entre cometes, i que es van vestir amb poques armadures, poques armes per fer poc soroll i poder-se desplaçar amb llibertat, i se'ns diu que van estar circulant.
per l'aquaducte subterrani durant més o menys un parell d'hores. Dues hores, sense veure la llum, amb aigua fins als turmells, amb un ambient humit, amb els guàrdies napolitans a 3 metres a sobre del teu cap, però aquestes 200 persones, que vés a saber si eren 200, no en tenim ni idea, però és igual. Juguem, juguem. 200 persones s'infiltren, d'acord? Surten pel pou d'una casa privada, d'aquells sastres que dèiem, i...
En aquell moment, just quan surten, es troben a la família. Bé, mola que es trobin a la família, però no hi ha temps per explicacions, Sergio. No hi ha temps per dir, som uns soldats i hem vingut aquí a matar-vos a tots. Bé, que no, que no és el fet, eh? Surten del pou, se'n van directament cap a la porta de Santa Sofia, que quedava allà a prop, liquiden els sentinelles que estaven vigilant la porta durant aquella nit, obren els batents de la porta de Batabat i allà comença l'acció.
Carai, això és digne de pel·lícula. És brutal. És una escena brutal. No entenc com per això no s'han fet... Ara no sé si s'han fet pel·lis d'aquest tema o el que sigui. No en tinc ni idea, jo crec que no crec. Tant de bo es faci perquè és digne de pel·lícula. Com serà el combat final? A veure, a la senyal convinguda...
Sí, normalment les cròniques també diuen criden Aragó o Aragó, no? El gruix de l'exèrcit d'Alfons, que estava esperant en silenci fora de les muralles, i Rom, cap a dins de la ciutat, amb les portes obertes de bat a bat, que per carrer, plaça per plaça, resistència engevina, s'enfronta contra les tropes de la corona d'Aragó i s'enfonsa ràpidament, perquè no s'ho esperaven. Renat Danjú,
aconsegueix fugir in extremis a refugiar-se al Castell Nuovo.
que és el mateix castell on s'havia refugiat Joana II al començament, és el mateix castell on Alfons V es refugia a la seva primera expedició i ara Renat Danjú és on es refugia. I allà resisteix encara unes setmanes més. Llavors, després de liquidar la resistència francesa, Alfons permet un saqueig de quatre hores a les seves tropes. Ni un minut més, ni un minut menys. Era la seva recompensa que els havia promès. Podreu saquejar a Nàpols durant quatre hores, però...
no podeu violar ningú, no podeu tocar les esglésies i no podeu fer mal a cap ciutadà de Nàpols.
Aquesta moderació, moderació relativa, perquè estàs permetent als seus soldats que seguegin la ciutat, va ser un moviment polític perquè normalment quan hi havia un saqueig d'aquest estil o quan hi havia una entrada d'aquest estil d'un exèrcit o d'una ciutat, el saqueig era descontrolat. Llavors, aquesta moderació relativa del fons va ser un moviment polític perquè volia mantenir contenta la població d'Anaples, ja que...
Ell sabia proclamar rei de Nàpols. I també volia mantenir satisfetes les seves tropes. I tenim, com deies, el Renat d'en Jú refugiat al Castell Nuovo. Què farà? Doncs, poc després, Renat d'en Jú, veient-ho tot perdut, acaba negociant la seva sortida al Castell Nuovo i embarca cap a Provença, abandonant per sempre.
el seu somni italià. Finalment, Alfons V havia aconseguit l'impossible, havia aconseguit el seu somni italià, havia conquerit la cirereta del sud d'Itàlia, que era Nàpols. I si us fixeu, la conquesta ha estat una barreja de tenacitat financera, desgast lent, un bon joc diplomàtic, i al final una...
un cop d'astúcia, aquesta idea de l'aquaducte, etcètera, que no sabem exactament si va existir, però les fonts ens diuen això. Llavors, és tan maco pensar que va ser perquè es van poder colar per un aquaducte subterrani, etcètera, i ara el fons té el regne. El fons ara ja és rei de Nàpols, però...
L'edifici serà governar. Ara què? Perquè ja tots sabem que la dificultat rau precisament després mantenir la calma. Exacte. I mantenir la conquesta, que tothom estigui tranquil·lent. Un cop conqueria la ciutat, al fons deixa de ser simplement un general medieval. I es converteix en el príncep del renaixement que ell volia ser. L'etapa...
de 1442 a 1458, aquests 16 anys, són els anys que defineixen més el fons del magnànim. El 26 de febrer, el 1443, el fons, fixeu-vos que s'espera, el fons ja està per a la ciutat, però el 1443 ell fa una entrada triomfal
oficial a Nàpols. Un altre triomfal, com ho feien els emperadors romans quan tornaven d'una campanya, o els generals romans quan tornaven d'una campanya militar. No ho fa cavall com un cavaller medieval, o com un senyor feudal, sinó que ho fa sobre un carro d'ourat, vestit amb toga romana, imitant els cèsars de l'antiguitat. Aquest gest és una declaració d'intencions brutal. Ell, com ja us estic dient, no és un príncep feudal. No és un cavaller de la cristiandat. Estem fent un canvi d'època.
És un príncep modern, és un príncep que està conquerint Itàlia, que coneix els clàssics, que ha llegit els humanistes, que ja no pactarà més amb les Corts mai avals, perquè les Corts li suden. Li és igual a tot això. Ell, a poc a poc, anirà plantant la llavor de l'autoritarisme i més tard de l'absolutisme legitimat amb les ideologies de l'antia Roma, dels escrits clàssics i, sobretot, de la naixent ideologia de l'humanisme.
Molt bé, tota aquesta voluntat, com s'articula, com ho farà? Clar, no ens extendrem en excés, perquè podríem estar parlant aquí durant moltes coses, o sigui, durant molta estona, però quan el fons arriba per primer cop a Nàpols, el regne és un caos administratiu. O sigui, ho hem deixat caure, eh? Tu vés ara a Nàpols, Sergio, i veuràs que també Nàpols és una miqueta...
Caos. Pitjor que Sicília? És diferent. És un altre caos. Sí, jo crec que... O sigui, molt similar, però jo crec que Palermo-Nàpols està por ahí. Val, val, val. Bé. M'agrada, doncs. Sí, sí, és una molt bona ciutat. Al fons comença a aplicar la racionalitat burocràtica de la Canselleria Reial de la Corona d'Aragó, però intenta adaptar-se a la realitat italiana. D'aquesta manera...
Estableix una burocràcia bastant centralista sense el contrapès d'un escorts, que és el que a ell li interessava. Comença a construir el que coneixem com una monarquia autoritària al sud-itària, per exemple.
I el Sacro Conseglio, el Sacre Consell, el transforma, és una cosa que ja existia a la ciutat de Nàvols, i agafa aquest Consell, que era un Consell totalment feudal, que s'encarregava de la justícia napolitana, en un tribunal suprem de justícia i de govern, professionalitzant-lo amb juristes.
Per tant, aquest Sacre Consell ja no el formen nobles, sinó que el formen persones formades, juristes formats, etc. La Càmera de la Somaria, suposo que és, que és el cor i la butxaca de l'estat de Nàpols, o del regne de Nàpols. Era l'organisme encarregat de les finances. El fons necessita recuperar tot el patrimoni que els barons estan usurpant constantment del regne de Nàpols. Llavors, el que fa és administrar i centralitzar molt més aquesta...
per donar-li molt més poder, i el que fa és crear un cadastre molt concret per controlar totes les propietats i el que li havien de pagar tots els nobles napolitans. També crea la dogana de l'epècore, o la dogana de les ovelles, que és una mina d'or, perquè...
És un detall clau per entendre la recuperació econòmica del fons. El fons el que fa és reorganitzar tota la transhumància de Nàpols, sobretot a la regió de la Pula, obligant a tots els remaders a passar per una duana reial i pagar impostos per les ovelles. Que això ens recorda molt a la Mesta, a Castella. Recordem, eh? El fons cinquè és rei d'Arabó, però és de dinastia castellana i està governant Itàlia. Per tant, és una mena de fusió dels tres ambients diferents.
Molt bé, i com ho farà per governar tots els seus territoris, que no són pocs? Deixem-ho clar, Sergiu, deixem-ho ja clar.
Perquè, recordeu que Alfons salpa des de Barcelona l'any 1432 i conquereix el regne de Nàpols el 1442? Sí, 10 anys, més o menys. Salpa 32, conquereix el 1442. Doncs des d'aquell dia, des del 1432, Alfons no torna mai més als seus territoris de la corona d'Aragó. Alfons V mor a Nàpols el 1458, per tant s'està 26 anys a Itàlia.
per al camí de l'heroi que hem dit al començament, molt maco, sí, la panxa de la balena, la resurrecció, tot el que vulguis, però no torna. Però no torna. Sí, és com si Freud i Sam es quedessin a Mordor. Bé, no, Itàlia no. No, Itàlia no és Mordor. Perdó, perdó, perdoneu-me. Eh...
Durant aquells 26 anys que s'està a Itàlia, Nàpols es converteix en el centre administratiu dels territoris que conformen el patrimoni del fons del magnànim. El rei viu permanentment a Nàpols i ho fa de manera molt més autoritària que si governeix des de Barcelona.
I això és molt important, i us preguntareu, molt bé, està molt bé que Alfons visqui allà, però qui està governant la resta de territoris de la corona d'Aragó? I és que Catalunya, Aragó, València, Mallorca, queden governats de facto per la seva dona, la gran oblidada Maria de Castella, que era la dona d'Alfons i la lloc tinent general. Una dona que demostra tenir una grandíssima capacitat política al gestionar el que havia de gestionar sense la presència del rei.
Bé, o sigui, un rei que està a centenars de quilòmetres por ai vivint les seves aventures italianes, d'acord? Durant 26 anys, perquè ell es mor el mateix any que es mor al fons del magnànim. Les illes de Sicília i Cerdanya sí que queden governades per uns virreis, però el gruix de la corona d'Aragó el porta Maria de Castella i sobreviu als merders que li havia deixat al fons. Patata calenta. Patatíssima calentíssima. Cap llenço. A veure...
Maria de Castella mereix un programa un dia? Hòstia, Sergio. Podria mereixer un programa un dia, Maria de Castella. A veure, mereix el se'l mereix. Mereix el se'l mereix, és evident. El farem? No ho sé. Patata calenta, per això. Aquest és el personatge que li agrada molt a l'Alberto. Ah, veus? Doncs mira, li empillem la patata. Ara li diem quan acabem, aviam si l'acaba. Patata calenta per ell.
Escolta el programa a la teva emissora local de confiança. Una coproducció de Ràdio Castellà i la xarxa de comunicació local.
Gràcies.
Fins demà!
Recte final del Troia d'avui, però encara ens queda temps, no marxeu, perquè encara hem de parlar molt d'Alfons el magnànim. Una cosa, l'Adrià ha tallat la cançó just en el moment perfecte. L'ha clavat l'Adrià i tu. Quan l'hem dit, no ho sabia. Ha arribat en el moment just perquè és ara justament quan hem de seguir. Troia d'avui dedicat a aquesta segona part de la conquesta del regne de Nàpols i a aquest personatge que estem coneixent avui, Alfons el magnànim, i la seva dona Maria de Castella, que ha quedat aquí ja dit...
Que l'Alberto farà un programa de Maria Castellà. Ha quedat això de dir, tira en faracàs. No, no tira en faracàs. Estava escoltant Viva via rei Fernando, que és una cançó extreta del cançoner de Monte Cassino, que és un manuscrit napolità escrit a meitat del segle XV. Aquest manuscrit és la font principal de la música de corta aragonesa de Nàpols i segurament és una música que escoltava i finançava al fons el magnànim un cop rei de Nàpols.
En aquest cas, l'interpreten Jordi Savall i la capella reial de Catalunya, i segurament, quan diu viva, viva, rei Fernando, segurament no és per ell Ferran... Bé, clar, diu Fernando, eh? No és per ell, sinó que és per el seu fill il·legítim Ferran de Nàpols, que serà rei de Nàpols després d'ell. Per això diu viva, viva, rei Fernando.
Aterrem a Nàpols, la ciutat favorita d'Alfons, que és respira a la corta. Pesto, pasta. No podem deixar de pensar en menjar, tio. És que només de pensar en Itàlia... Sí, quina meravella. Hi ha unes coses allà que es diuen fritatines.
És que ho fregeixen tot, però són molt bones. És pasta carbonara, farcida amb una mica de ragú, fan una pasta freda perquè es conservi una mica més densa, ho arrebossen amb ou i pa ratllat i ho fregeixen. Així que unes boles així. I cap a dins. I cap a dins, i cap a dins. És repulsiu, però prova-ho. Molt bé, jo del frexit no soc gaire amic. Jo tampoc, però s'ha de provar.
Tot s'ha de provar, això és cert. Tu ets més d'ourada al forn, ja ho sabem. En fi, què respira l'acord? El fons, ara anomenat el fons el magnànim, pels seus contemporanis, crea el que se'ns diu que era l'acord més culto d'Europa.
Agafem-ho entre pinces, perdó, agafem-ho entre cometes, però, bueno, sabem que va gastar fortunes en llibres i en mecenatge, eh? Recordem, programa dedicat, bueno, programa dels grans mecenes. A la Nàpols, al fons, 1442-1458, el rei el que vol és emular els emperadors romans, eh? Aquesta idea dels cèsars antics. Es va voler convertir en un rei renaixentista,
molt més autoritari que el rei mai avals, com ja va anat dient, però també un rei que destacava per la seva imatge de ser un test en els clàssics, en l'art, de patrocinar obres d'art, de tenir escriptors, poetes sota la seva tutela, etcètera. Va acumular una de les millors biblioteques del món, dispersa després de la seva mort, per desgràcia, i es diu que, ojo, aquí hi ha moltes curiositats per al tema, i es diu que quan entrava en una ciutat conquerida, demanava llibres de Titus Liby abans que menjar.
Al fons, segons han considerat molts historiadors, va crear el que dèiem, una biblioteca que rivalitzava amb el propi papa de Roma o amb els Medici de Florència. Milers de volums i molts d'ells eren còpies encarregades, unes còpies molt luxoses encarregades a Florència. A la seva mort, per desgràcia, molts d'aquests llibres van anar a parar a França,
a la Biblioteca Nacional de París, n'hi ha alguns també a la Universitat de València, però la biblioteca aquesta va acabar desperdigada. Ens pots explicar alguna anècdota més? Moltíssimes. Per exemple, un dels grans humanistes del moment, Lorenzo Bala, va ser el protegit del fons. Bala
és un tio que també es mereix un programa, va demostrar filològicament que la donació de Constantí, que és un document que s'estudia molt quan estudies la carrera d'història, la donació de Constantí, que és un document que justifica que el papa de Roma ha de tenir poder temporal, és falsa. És un document que se suposa que Constantí, l'emperador de Roma, donava Roma als papes. Per resumir-ho molt, eh? I Lorenzo Bala filològicament demostra que és un document fals.
A veure, no és que el Fons V ho faci perquè és un admirador de la veritat, un amant de la veritat, sinó perquè el maleït papa a Roma estava donant tota l'estona suport als engevins francesos. Per tant, utilitzo aquest document per deslegitimar el poder del papa. També una arma molt humanista, agafar un document i demostrar que és fals a nivell filològic.
El cas de Bala, de Lorenzo Bala, serveix per exemplificar un fet que al fons es gastava unes sumes ingents de diners per atreure els millors serveis d'Itàlia. Llavors Nàpols es va omplir d'intel·lectuals que a canvi de protecció i mecenatge construïen una imatge del rei com un monarca del Renaixement.
va reformar el Castel Nuovo, que recordem que era un antic castellangemí. El va conservar tal qual, però va construir un arc triomfal, un arc de triomf, com feien els antics romans, un arc de triomf de marbre blanc que adorna l'entrada, que és una obra de Guillem Sagrera i escultors italians, que és una fusió perfecta entre el gòtic català
i el Renaixement italià. Va inserir aquest art de triomf romà, de marbre blanc, un altre cop, entre dues torres gòtiques fosques de pedra volcànica. Llavors, tenim un castell medieval amb una porta, amb un art de triomf al mig incrustrat,
que és una fusió perfecta entre l'edat mitjana i el Renaixement. I a més és preciós, perquè veus un castell que és tot fosc, perquè és roca volcànica, i al mig, una porta blanca que va fins al de tot de la muralla. És preciós. Els relleus d'aquest arc triomfal, com tots, arc de triomf, d'acord, mostren l'entrada del fons a Nàpols el 1442. És...
En el moment en què el rei apareix assegut sobre un carro, com un emperador envoltat de les virtuts, no hi ha sants, no hi ha símbols religiosos, sinó que només hi ha alegories clàssiques. Fixeu-vos-hi, art de triomf, romà, renaixement, humanisme, etc. Molt bé, podem dir que el nostre protagonista d'avui està una mica obsessionat amb Roma. És molt contemporani, això. És molt contemporani, com tanta altra gent, no?
Alfons, com a bon humanista, tenia una obsessió genuïla pels clàssics, pels clàssics lletins i grecs, sobretot pels lletins. El biògraf florentí Vespasiano de Vistiqui, contemporani d'Alfons, explica que Alfons tenia un ritual sagrat. Després de dinar, dedicava sempre una estona a que els seus secretaris, no fos cas que ho fes ell sol, que els seus secretaris li llegissin en veu alta les obres de Titus Livi, Seneca, César o la Bíblia.
Perquè ens fem una idea d'aquesta fama d'obsessionat amb els clàssics, es diu que durant una campanya militar a Pàdua va demanar que li portessin un os del braç de l'historiador romà Titus Livi, que suposadament estava enterrat allà.
Com si fos la relíquia d'un sant. Rollo, anem a Pàdua, conquerim Pàdua i robo les relíquies de la catedral. No, no, no. Bon fricot, eh? Bon fricot. Molt friqui. Una altra anècdota que ens explica el Panormita, que és el sobrenom que té també un escritor contemporani, relata que a Sant el rei malalt i en febre a capua va rebutjar els metges i es va curar
escoltant la lectura del llibre que es diu La vida d'Alexandre el Gran de Quim Cursirruf. Es va curar mentre li llegien això.
Sí, o sigui, la lectura el va curar, d'acord? De fet, en el mateix llibre que el Penormita ens explica aquesta anècdota, que és el llibre de dits i fets del rei Alfons, ens presenta Alfons com si fos un príncep filòsof estoic, un bon emperador romà, però que no arriba a Roma.
I pel que fa a l'art i la literatura, què ens pots dir? Más de lo mismo, Sergio. És la idea del príncep del Renaixement, és la idea del mecenes. Al fons volia ser vist com un César, un príncep modern, un mecenes, un patró d'arts. L'art visual havia de reflectir aquesta idea imperial romana, trencar l'estètica gòtica catalana anterior.
finançar autors renaixentistes d'Itàlia. Alfons va ser el gran patró de Pisanello, que era un gran medallista. Va recuperar també el costum romà d'enconyar monedes amb el seu perfil. M'agradaria destacar un parell de coses, perquè, com hem anat dient, Alfons també és un personatge que uneix moltes cultures i a la seva cor napolitana es parlava català, napolità, castellà, italià i també llatí.
I poetes catalans com Jordi de Sant Jordi, que de fet Jordi de Sant Jordi va estar presonant Vella Milà, això també és una curiositat, o el mateix Eusias Marc,
que Ossias Marc sí que és veritat que no va viure en qual moment a Nàpols, però va tenir molt contacte amb la Corte Napolitana. Veuen de tot aquest ambient. Inclús Joanón Martorell viatja a Nàpols i s'inspira en l'ambient cavalleresc, però també sofisticat i humanista, que es vivia a la Corte de Nàpols per escriure la seva grandíssima obra de Tirant l'Oblanc. I...
Després de tot això, ja per resumir una miqueta això, perquè això també es marxaria en un altre programa, el que hem d'entendre és que Alfons, el magnànim, sent el rei de Nàpols, el que fa és una miqueta d'àrbitre d'Itàlia. Itàlia, ja ho hem anat ja, era un estat fragmentat i hi havia molts conflictes entre els regnes, els educats i les repúbliques. Alfons aconsegueix firmar un tractat el 1453, i aquest tractat, ell és el gran militar de la pau a Itàlia. Però fixeu-vos que això també es firma el 1453,
que és quan els otomans acaben de conquerir la ciutat de Constantinople. I, per tant, tothom està cagadíssim. I diuen, vale, vale, vale, parem les guerres entre estats italians, ens unim tots, bueno, ens unim, respectem les paus, perquè l'enemic turc és molt més perillós que l'enemic cristià. I el fons inqueu que fas una miqueta garantir aquest pacte, com a rei fort al sud d'Itàlia.
Com has dit abans, al fons el magnànim estarà 26 anys a Itàlia, ja morirà allà, i aquí pel mig passen moltes coses a la península que queden desateses, o per ell, en aquest cas. Per ell, perquè Maria feia molt bona feina. Bueno, feia el que podia amb el que tenia. Clar, Maria de Castella, que ja hem descobert que mereix un programa, però quines conseqüències tindrà l'absència del fons el magnànim a la península? Clar, la decisió del fons de no tornar mai més a la península ibèrica
Passa factura. És una cosa que passa factura. A Catalunya s'hi cuiden molts conflictes socials. Per una banda, Barcelona, la lluita entre la viga i la busca, que això també és molt interessant, i per altra també la revolta dels pagesos remenses que es començaven a coure necessitava un arbitratge. I de fet, el 1448, el fons des de Nàpols fa un reial de decret que permet la creació del sindicat remensa. A més a més...
els regnes peninsolars havien estat espremuts econòmicament per pagar les aventures italianes del rei i la reina Maria feia el que podia i tota l'absència del fons va deixar podrir una mica de la situació que tot esclataria en la guerra civil catalana en el 1462 uns anys després de la seva mort
Em fa una mica de pena arribar aquest moment, perquè aquest personatge, clar, jo que em moc més pels segles XIX i XX, sóc desconeixedor molt d'aquesta època... Però t'ha caigut bé, no? M'ha caigut, clar, molt bé, molt bé, i aquest context ha sigut genial, i clar, se'ns mor. Se'ns mor. El 27 de juny del 1458, al fons mor el castell de l'Obo, el castell d'Obo de Nàpols, que també és molt xulo, que és el castell més antic de Nàpols, també, i la seva decisió testamentària va ser molt pragmàtica, però trenca la política anterior.
Com que el rei de Nàpols era una conquesta d'espasa, és a dir, el pren per l'espasa, qui no en feu papal no està subjecte a les lleis de la corona d'Aragó. Per tant, el que pot fer és agafar el seu fill il·legítim i posar-lo com a rei de Nàpols, sense cords, o amb unes cords amb molt poc poder, que era la seva idea. I la corona d'Aragó i Sicilia i Sardenya sí que estava subjecte a les lleis successòries de la corona d'Aragó. Per tant, passen al seu germà Joan II, que és el pare del futur Ferran el Catòlic.
Queda clar això, més o menys, la successió? M'ha costat, això ja... O sigui, Nàpols ho llega al seu fill il·legítim, cosa que no podia fer, però com que és el seu regne, que ha pres per l'espasa, pot fer el que li doni la gana. Nàpols, autoritari. I la resta de territoris per Joan II, el seu germà.
que és el pare del futur Ferran el Catòlic, i ja està. És que t'he vist amb una cara... No, perquè ara lligant coses... Quan comencem a barrejar noms i coses d'aquestes, aquí ja costa a costa. No has pres apunts, avui. Avui no has pres apunts, avui t'estava escoltant atentament. Com...
De costum, i espero que tots i totes vosaltres, que heu gaudit molt del programa d'avui, no sé si ens queda temps per més. Ho deixem aquí o què? Conclusions superràpides. És un èxit geopolític, d'acord? També és un èxit dinàstic per la dinàstia d'Els Trastàmera. I la conquesta de Nàpols permet que l'humanisme i el renaixement arribin cap a Catalunya, València, Aragó, etcètera. I a més a més, gràcies a la pacificació, pacificació entre cometes, de...
que fa el fons del Magran i amb aquell tractat que hi haguem abans, el regraixement també pot florir a Florència, a la Toscana, etcètera. Però, clar, és un gran esforç citànic que tindrà moltes conseqüències. Doncs ja ho sabeu, tothom cap a Nàpols, que és molt bonic. Moltíssimes gràcies, Albert Abril. A tu, Sergio, i a l'Adrià, també. A l'Adrià, exacte. Aquí us parla Sergio Rodríguez. Us esperem la setmana vinent amb un nou episodi de Les Portes de Troia.
A les portes de Troia, amb Alberto Retxe, Sergio Rodríguez i Albert Abril. Al control tècnic i a les narracions, Adrià Tirado, Carlos Lezegui i Rocío Gómez.
Els divendres de 10 a 12 de la nit passem llista. Entrades, sortides, aspirants i el número 1 de la setmana a la primera llista. Amb en Marc Clapés.
Descobreix els èxits que mouen el món a la llista. Comença el cap de setmana amb el ritme de la primera llista. Els ulls se't il·luminen com les nits de París. Mil tambors de guerra que desperten dins el pit. I de sobte te n'adones que tu també tens dret a ser feliç.
Si aturem tots els rellotges i estirem fins l'infinit, aquest breu moment de paus entre rutines i neguits, si oblidem el que s'espera de nosaltres i fem cas al que sentim. Queda't amb mi aquesta nit, perseguirem l'albada fins a Rússia i més enllà.
Et despertaré a Tòquio amb un petó vora del nas. Si és un càstig o és un premi encara està per decidir. A vegades val la pena arriscar-se a patir. Tota nit de borratxera deixa pas a la ressaca pel matí.
i digue'm qui és el jutge dels amors i dels instints. Potser tots som culpables d'ignorar el que portem dins, però en algun lloc, en algun moment, haurem de començar a escriure el destí. Queda't amb mi aquesta nit, perseguirem l'albada fins a Rússia, i més enllà creurem.
Et despertaré a Tòquio amb un petó vora del mar. Et despertaré a Tòquio amb un petó vora del mar.
Fins demà! Fins demà!