A Mata de Pera, Ràdio. Bona nit. Bona nit.
Si t'agrada a les Portes de Troia i vols anar un pas més enllà, ara ens pots donar suport fent-te amecenes del programa a Patreon o iVox. Amb una petita aportació mensual ens ajudes a fer créixer el projecte i com a agraïment tindràs accés a continguts exclusius i altres avantatges. Trobaràs tota la informació a la nostra pàgina web portesdetroia.cat. Gràcies per ser part d'aquest viatge.
A las portas de Troya, amb Alberto Retxe, Sergio Rodríguez y Albert Abril.
Avui ens endinsem en un dels episodis més intensos i alhora més desconeguts del liberalisme espanyol del segle XIX, la gemància de 1843. Durant poc més de dos mesos, entre setembre i novembre, Barcelona es va convertir en l'escenari d'una insurrecció que no només qüestionava un govern concret,
sinó també la manera com s'estava construint l'estat liberal. Lluny de ser una simple bullanga, la gemància expressa l'existència d'un progressisme radical amb un projecte polític propi profundament marcat pel municipalisme, el juntisme i la reivindicació de sobirania popular.
Avui analitzarem el significat d'aquella revolta, la dura repressió que la va seguir i les seves conseqüències per entendre millor els límits i les contradiccions del liberalisme del segle XIX. Benvinguts a Barcelona revolucionària. Benvinguts a les portes de Troia.
Benvingudes, benvinguts una setmana més a les Portes de Troia, el programa de ràdio d'història de la xarxa de comunicació local des dels estudis de Ràdio Castellar. Aquesta setmana per parlar de la gemància de Barcelona, l'any 1843. Ho fem amb el nostre historiador de capçalera, Albert Abril. Benvingut. Com anem? I aquesta setmana ens acompanya la Núria Miquel Magriña.
Ella és doctora en Història, especialista en el segle XIX català i espanyol. Benvinguda, Núria. Moltes gràcies. La gemància de Barcelona, de la tardor de 1843, va ser una revolució? Sí, podríem dir que va ser una revolució o un aixecament de naturalesa liberal que consisteix, bàsicament, en l'últim episodi o l'última gran revolta de la revolució liberal, si la tanquem, el 1843.
Segueix-nos, interactua amb nosaltres a les xarxes socials d'Instagram, X i Blue Sky, arroba Portes de Troia. Escolta el podcast des d'iVox, Spotify, Apple Podcast, YouTube i la xarxa Més.
Cristina, Pilar Valls i tots desmoderats. Dintre de paella, porgaran ses pecats. Mora l'histocràcia, però el món ens va fer ja. El poble serà l'amo i amb Déu acabarà. Ja que es cuidem les vides per tenir llibertat, pillarem els fusells per matar els diputats. Mai més no que els pobres pagar contribuacions, que arribes per totes amb sorra als milions. Ai, txerim, txerim, txerim. Ai, txerim, txerim, txerim. Ai, txerim, txerim, txerim. Mare la paella i el primer règim. Ai, txerim, txerim, txerim, txerim.
Comencem el Troia amb aquesta cançó del Xiribit, del grup Bohèmia Negra, que l'ha fet en plan punk, i que ens ha agradat molt començar el programa amb aquesta cançó, Núria, Madura a la paella, en prim s'ha refregit. Què és això?
Exacte, és una cançó que, el text, la música clarament és collita pròpia del grup, és una cançó que es va fer molt popular durant la gemància i que bàsicament el xiruit o la paella es deia també, era una cançó de molta violència política, que bàsicament volia fregir la paella tots els enemics de la revolució.
Doncs us deixem amb aquesta paella, aneu reflexionant, però us hem d'informar. Us deixem amb aquesta paella. Sempre ve de gust pensar en una paella. Ah, sí, home, sí. I tu la fas molt bé, a més. Això no sé si els oients ho saben o no els recordem prou. Les paelles truianes de cada estiu. Fas molt bé la paella. Aleshores, tot encat 7 de febrer, estimats oients, de la zona de l'Empordà. I de tota Catalunya. I de tot el món.
Si volen agafar un vol dels Estats Units, que tenim oients dels Estats Units, es veu? Estats Units d'Amèrica. Si volen anar a Figueres el 7 de febrer, què passa? Què passa? Doncs que a les 12 estarem a la sala de la CATE, a l'espai de la CATE, participant al TotenCat, que és una trobada de creadors de... de tots creadors del contingut en català. I res, i nosaltres hi participarem a les 12 hores. En Sergio no pot venir, per tant, serem l'Alberto i jo, i provindrà un substitut que està... Podríem fer?
Ho diem ja? Aviam si ens agafarem, eh? Pren-te'n la decisió. Ho diem, sí. Vinga, va, qui vindrà? Vindrà el nostre amic i convidat. El nostre capità de Gondor. El nostre estimat Patrick Urbano. Boromir, pels amics. Exacte, eh? O sigui, no us ho perdeu, set de Fabré-Figueras, l'almatí, oi? A les 12. A les 12.
Per fer el vermutet, després... Perfecte. I, a més a més, també us hem de dir que seguim amb la nostra campanya per obtenir el micromecenatge que us estem demanant, aquells que ens vulguin ajudar, amb el Patreon, oi, Albert? Amb el Patreon o a través d'iBooks, com us vagi millor, podeu entrar a la nostra pàgina web i informar-vos allà, que ens fareu molt feliços.
Molt bé, ara ja sí, ens ha donat temps d'acabar de fer boca amb la paella, però el programa d'avui, dedicat a la germància, com ha explicat ara la Núria, la pregunta inicial acaba amb una part de relació liberal, però com sempre, i ens costa de vegades arribar al segle XIX, que és com el germà petit del segle XX, allò...
I poques hores li dediquem del troi al segle XIX i quan ve, realment, hem de fer un esforç i també explicar-li als nostres joients quines són les coses que passen importants al segle XIX a Espanya. I, per tant, la pregunta inicial és tan petita i tan general com, per exemple, Núria, què va ser la revolució liberal a Espanya?
Bueno, ja està bé que reivindiqueu el 19, perquè sempre realment estem allò entramig de la història moderna i la contemporània. La revolució liberal, bàsicament, és el procés, fenomen històric, que no és menor, és a dir, que dona inici a l'època contemporània i que bàsicament és una transformació a tots nivells, a nivell polític,
a nivell econòmic i a nivell jurídic, polític. Passem de l'absolutisme al parlamentarisme, monarquies parlamentàries, a nivell social-econòmic passem de l'antic règim a la societat de classes i a nivell jurídic passem d'allò que se'n diu el privilegi a la igualtat jurídica, que no econòmica.
Molt bé, i en quin context polític general podríem inscriure la gemància? Sobretot, especialment pel que fa a la caiguda d'Espertero i al final del que comentàvem, no?, de la revolució liberal. Sí, a veure, és un context complex, val?, perquè sabeu que la revolució liberal, doncs, no és, diguem, no és un procés lineal, sinó que hi ha anades i vingudes, val?, i per tant ens troben una d'aquestes... Ja ens en recordem, no?, quan ho estudiàvem, sí, sí.
Que costa tant sempre de recordar i d'entendre. Llavors, clar, la gemància té lloc en un context en què s'ha reobert la revolució, el període revolucionari, el 1835-36, a Catalunya és el 1835,
i quan hi ha mort Ferran Setè. Llavors, essencialment, és un context en què unes tendències dins del liberalisme que ja trobem des de les Corts de Càdiz i el trianí liberal es polaritzen, es defineixen, que són un liberalisme més moderat i un liberalisme més progressista. Llavors, aquestes...
dues tendències, bàsicament el que debaten és com ha de ser l'estat liberal. És a dir, d'acord, revolució liberal, anem endavant amb la liberalització de l'estat, però com ha de ser aquest estat? Com el definim? I clar, evidentment, és tota una perspectiva de futur molt evident, de transformació política molt clara. Llavors...
Clar, Ferrançaté ha mort, això sabem que ha portat el tema de la guerra carlina, aquesta primera guerra carlina, i llavors a Barcelona comencen a haver-hi tot un seguit de revolucions, de revoltes, aquestes anomenades bollangues, que la gemància serà l'última, que d'alguna manera anticipen aquesta idea que Barcelona defensarà un model d'estat liberal molt més aprofundit.
És a dir, un model d'estat liberal menys autoritari i, essencialment, sobretot la qüestió del centralisme, un model d'estat liberal més descentralitzat. Llavors, clar, tinguem present que...
Estem en una minoria d'edat d'Isabel II, és a dir, Isabel II és encara una nena, i llavors governa la seva mare com a regent, Maria Cristina, que sabem que en la història d'Espanya tenim dues regents maries cristines. Aquesta és la primera, i Maria Cristina és bastant reàcia a anar a aprofundir en aquesta liberalització de l'Estat, i això acaba portant que el 1840 s'inici...
una situació bastant inaudita, que és la regència d'Espartero, és a dir, que tenim una persona totalment aliena a la família reial que exerceix de regent. És un procés, en certa manera, de democratització, si voleu, de l'Estat, que és el general Valdomero Espartero, el 1840. Espartero dona molta, d'alguna manera, esperança als sectors més progressistes que es podrà aprofundir en aquesta liberalització de l'Estat,
Però acaba de saber, i el 1843, i aquí és on ens ubiquem, els sectors més radicals del progressisme l'obligaran a exiliar-se després que hi hagi hagut un seguit de revoltes aquest any 1843.
Molt bé. Aquestes anades i vingudes. Comentàvem la complicació, la complexitat del segle XIX i per això, abans de fer cap en Barcelona, acabem una altra pregunta de context parlant d'aquestes famílies dins el liberalisme, que és...
a través d'aquestes anades i vingudes, com es van configurant les grans corrents ideològiques dins el liberalisme, oi? Què ens pots ampliar sobre aquest tema? Sí, és això que comentàvem, de com anades i vingudes, que progressivament es van definint aquestes dues tendències, la més moderada, la més progressista, tampoc...
ho agafem en un sentit presentista, en un sentit fins i tot de segle XX, d'allò d'unes tendències ideològiques molt clares o molt definides, com si el que serien els partits del segle XX no és això, en cap cas estem parlant d'això, per tant a vegades són difícils de...
de definir, però aquí en què ens centrem sobretot és en el progressisme, que era més partidari d'això de la sobirania nacional, de la milícia nacional, d'aquesta idea del poble en armes, la descentralització, en un sentit un estat liberal menys centralitzat. Cal dir que tot això, sobretot aquesta última qüestió, no era un ànima dins del progressista, això que us dic una mica d'aquesta cosa heterogènia, que eren aquests espais polítics
o el tema de les desamortitzacions també a nivell de les propietats de l'Església. I també, i això crec que és molt rellevant pel que fa al cas de la gemància, una sensibilitat per les condicions materials de les classes populars. Com sabeu, en l'absolutisme evidentment no, però en el món liberal el sufragi era sensitari, per tant eren les classes populars que políticament, institucionalment no podien participar.
Llavors, alhora, hi ha historiadors, Fontana, que han parlat d'aquesta idea que Barcelona, el que hi ha és com una mena de magma radical, és a dir, liderat per un liberalisme progressista, però que alhora també s'estan formant altres tendències, la més destacada de la qual serà el republicanisme, però que encara és molt incipient, no existeix com a partit,
Tot això serà posterior, però per tant una mena d'espai radical heterogeni, que el que comentàvem abans, un punt important és aquesta idea de descentralitzar l'estat liberal. Aquesta proposta que hi ha autors i que a mi tampoc em molesta, podem considerar federal, protofederal, federalitzant, entenem-nos.
I llavors, quin és el paper de Barcelona dins el conjunt de l'Estat, donant aquests mesos del 1843? I el que deies, com és que és un focus tan radical de progressisme?
A veure, hem d'entendre que hi ha una qüestió, evidentment, de què era Barcelona en aquell context. És la segona ciutat d'Espanya, a nivell demogràfic, és una ciutat que s'està industrialitzant, comença a industrialitzar-se, i que la resta de l'Estat no, és a dir, la resta de centres urbans...
Espanya, com sabem, no tant, i que, per tant, Barcelona, en aquest sentit, és una ciutat molt central, tot i territorialment, com era la configuració de l'estat, era molt perifèrica, però a nivell econòmic era molt central, a nivell social i, evidentment, a nivell polític. A nivell polític, bàsicament, venim d'un context en què Barcelona ha participat de moltes d'aquestes revoltes liberals,
durant aquestes, insistim, anades i vingudes, és a dir, quan el procés de la revolució liberal s'ha obert, durant el trienni liberal, i sobretot aquests anys anteriors del 1843. Des del 1835 heu d'entendre que des del 1835 fins al 1843 a Barcelona hi ha pràcticament una revolta cada any. I són revoltes que comencen sent menys rellevants o fins i tot menys...
menys violentes, podríem arribar a dir, i aquest nivell tant de violència com de repressió posterior per part de la repressió governamental cada vegada és un increixendo. I el 43 venim d'un bombardeig de la ciutat pocs mesos abans, és a dir, a la tarda del 42. Per tant, és un context políticament molt candent que més cal sumar-li la Guerra Carlina. És a dir, Catalunya era escenari de Guerra Carlina i Barcelona,
No directament, però constantment hi havia, i això ho veus quan estudies la gemància i les... La gemància no, però les anteriors, és a dir, les bollangues del 35, 36-37, el moviment de tropes milicians que hi havia per anar al front de la guerra carlina. Per tant, Barcelona és una ciutat no també molt anticarlina, tot això contribueix a convertir-la, jo crec, a la ciutat més liberal de l'estat durant aquest període, no sempre.
Molt bé, ho has dit tu abans, la gemància, l'última bullanga, però aquest concepte ha estat problemàtic a l'hora d'interpretar políticament aquests aixecaments. Per què, Núria?
Bé, és un... Clar, el problema d'aquest concepte és que historiogràficament l'hem utilitzat molt i jo crec que també a nivell de memòria col·lectiva també, no? Però el problema essencial és que és un concepte que no és contemporani als fets, sinó que és un concepte, un concepte, un terme, no? També, doncs, que apareix després, va el bullang, el nom ve del bullang castellà, no? D'aquesta idea del rebombori, no? De...
d'una cosa així de ser malestar, però una mica com d'estar per casa, que el nostre entendre, la renovació historiogràfica dels últims anys, dels quals jo més o menys intento formar part,
el que defensem és que el terme bullanga, que sorgeix, podríem dir, de la propaganda moderada, de textos d'un liberalisme més moderat, més conservador, posteriorment hi ha una voluntat darrere de desacreditar aquestes revoltes, que ja ho hem dit, formen part d'un procés històric...
molt rellevant, que és la revolució liberal, desacreditar-les i fer-les passar una mica com si fossin uns motins, una cosa així, una violència gratuïta, totalment despolititzada, protagonitzada per gent sense consciència política, i que normalment a sobre hi havia aquest component d'associar-lo als sectors més baixos, més marginals, segons els conceptes de l'Estat.
Els de la bulla, no?, els que fan bulla. Exacte, aquesta idea, no?, la turba, la bulla, aquesta idea són tot un seguit de conceptes, no?, de la patulella, també, que s'utilitza molt, no?, per definir aquesta... Quan al final eren, no?, doncs, classes populars, no?, classes mitjanes, en diríem ara, és a dir, sectors professionals, doncs que, per tant, tot un component interclassista, no?, doncs, que participava d'això...
Perquè tinguem present que, clar, el carrer, la revolta, la revolució era l'única manera de participar. És una cosa que ara, evidentment, no la concebem, però en aquell moment no tens eleccions, no tens partits, no tens res. Vull dir, si ho veiem en un plantejament molt actual.
Molt important, això. I llavors, o sigui, hem parlat d'aquestes revoltes amb el nom aquest, de Bulla, etcètera, però què vol dir gemància? I tu està preguntant una persona que ha entrat a l'estudi. Bueno, avui parlem de la gemànica, no?
Jo no ho volia dir, eh, ho has dit tot el final. No passa res. Està bé, la gemànica. Si el segle IX espanyol i català em queda una mica lluny, es diu i no passa res. No passa res. Què vol dir gemància? Estem aquí amb la por d'equivocar-nos tota l'estona. M'ha demanat que m'ho torni a repetir. M'ho estic ratllant tota l'estona. Ja mengem.
Realment, és un terme que és fàcil equivocar-se perquè és una paraula estranya, que no l'associem a cap arrel del català, arrel lingüístic del català. És una paraula que ve del calor, de la llengua gitana...
i que s'associa al verb llamar jamar. Per tant, el tema és que la gemància s'hauria de llegir com si fos una H aspirada, com una J castellana, s'hauria de llegir jamància, però els catalanoparlants no sabien fer aquest so. Llavors, normalment...
S'havia parlat de camància, que era quan normalment es substituïa aquesta caspirada amb la C en català. Llavors, més enllà d'això, hi ha dues interpretacions. Una que evidentment l'associa als gitanos, perquè ve del calor, i per tant els gitanos que...
sector social evidentment històricament marginat i per tant en aquell context associat als sectors més baixos i per tant menys participatius a nivell social i a nivell polític d'una banda i l'altra interpretació és que s'associa als cossos francs que era una milícia urbana que ja ho veurem tindrà molta importància, molt de protagonisme durant la revolta amb
que era aquesta milícia urbana de la Junta Provincial de Barcelona, que es considerava que la gent que hi anava a parar era gent de les classes socials més desafavorides, homes, i que, per tant, alhora necessitaven un sou i allà, tot i que era voluntària, es pagava.
però tampoc es pagava gaire. Per tant, és una manera de dir, vindria a ser un sinònim de morts de gana, bé ser això. Per tant, aquests gemàncius eren aquests cossos francs que van protagonitzar o van iniciar la revolta de la gemància. Llavors, clar...
Més enllà de la definició que vulguem, és aquesta idea d'associar aquesta revolta als sectors socials més desafavorits, les classes socials més baixes, però en un sentit clarament negatiu, vull dir, en un sentit d'associar-ho a això que dèiem abans, aquesta idea de la turba, que es mou per violència gratuïta o per interessos personals, sense que darrere hi hagi una idea política clara quan tenim clar que no era així, no?
Molt bé, i abans d'entrar de ple els fets de la tardor de 1843 a Barcelona, per seguir situant-nos i acabar amb això i atès a tot el que ja hem explicat, podries explicar què va passar els mesos previs a la gemància?
Mesos complicats, eh? Veníem, ja s'ha dit abans, d'aquest bombardeig la tardor de 1842, d'una bollanga d'un aixecament anterior, que havia acabat també com el Rosari de l'Aurora, i a nivell polític recordem que estem al final de la regència Espartero i hi ha un context en què Espartero anomena un nou govern que...
Bé, amb ell se l'acusa, no?, a nomenar aquest altre govern, doncs, d'haver, en certa manera, prevaricat, no?, d'actuar en benefici propi, doncs, perquè el govern destituït representava que era el govern legítim, no?, i que havia, doncs, emanat, doncs, uns resultats d'unes eleccions. Llavors, això, doncs, és una mica la gota que fa vessar el got de tot aquest context que explicàvem abans, no?, de com...
Espartero havia sigut la gran esperança pel progressisme i al final s'acaba demostrant com una figura molt autoritària i això s'ha aprofitat pels sectors més radicals del progressisme però alhora amb tota la resta d'enèmics polítics d'Espartero per fer-lo marxar.
tot un seguit de revoltes, una de les quals té allò que reu si és protagonitzada pel general Prim, vull dir, després veurem què passa amb Prim, però aquí tenim el Prim revolucionari, que el que bàsicament aconsegueixen és obligar Espartero a marxar.
Llavors tenim una regència que queda vacant, és a dir, no tenim rei, ni rei ni regent, i sembla que després la cosa s'ha apaivagat, torna aquest govern que Espartero havia destituït, però aquest govern no compleix, havia promès que les juntes que s'havien format durant aquestes revoltes es mantindrien, però...
no ho compleix, llavors la resta de juntes passen a ser consultives o d'alguna manera es disolen, però la de Barcelona no. Llavors Barcelona d'alguna manera allò resisteix i en aquest context de molta tensió pel desafiament al govern que representava això hi ha un nou aixecament a Barcelona a partir del setembre.
A les Portes de Troia, el passat explicat en present. Descobreix tots els continguts del programa
Seguim a les portes de Troia parlant, ara ja sí, dels fets de la tardor de 1843 de la gemància. Aquesta Junta Provincial de Barcelona, que és l'única que ha quedat, demanen la convocatòria d'una Junta Central i aquest serà un dels eixos claus d'aquesta revolta de la gemància. Què és el que representava aquesta demanda d'una Junta Central, Núria?
A veure, el tema de la Junta Central essencialment està molt lligat amb el que dèiem abans de construir un estat liberal molt més descentralitzat. Llavors, és una idea que ens apareix, imagineu-vos, hi ha la guerra del francès, que hi ha un buit de poder i hi ha aquesta idea de Junta Central i després...
Seguirà apareixent durant els anys posteriors, quan es torni a obrir la revolució, i que progressivament la idea es va radicalitzant. Llavors, quan arribem al 43, la Junta Central, que és el símbol de les demandes d'aquesta revolta barcelonina, que és la gemància,
fins al punt que se l'arriba a anomenar revolució centralista, que és, precisament, dona molt lloc a qui voc, per això jo no utilitzo gaire aquest terme, perquè la gent es pensa, no, però clar, és la Junta Central, la idea és que és una junta formada per vocals de les juntes provincials, és a dir, cada província té una junta, aquesta junta envia uns vocals a la Junta Central.
I durant la gemància la idea era que la Junta Central havia de substituir el govern central perquè ells consideraven que era un govern il·legítim, perquè no havia realitzat el que havia dit, el que havia promès amb el tema de les juntes. Per tant, parteix molt de la idea que l'espai local, l'espai local, la província, en aquell cas, és d'on emana
la sobirania, no?, la sobirania nacional d'una manera més clara, vull dir, en un sentit, no?, perquè està molt a prop del territori, però alhora perquè els governants, no?, els representants polítics estan, o sigui, molt més a prop dels ciutadans, val?, és a dir, no estan en un centre, no?, sinó que hi ha diferents nivells, val?, per tant, és una mica aquesta idea i es reclamarà al llarg de la gemància, però, bueno, vull dir, no s'acabarà, doncs, de...
De materialitzar, estem molt sols aquí, necessitàvem la resta. Idees protofederal, podríem dir, no? Bueno, és una mica això que dèiem, no? De sí, és a dir, és un terme que costa molt perquè al final el federalisme, no, no, és segona meitat del XIX, s'accent i Primera República, però sí, vull dir, federal o protofederal, però sí, una mica aquesta idea del poder construït des de diferents nivells, no?
Molt bé, si et sembla el fil de tot això, anem a concretar una miqueta més. Quin era el programa polític més exacte de la gemància, és a dir, de la Junta Suprema de Barcelona? A veure, el tema del programa és complicat, perquè, clar, vosaltres heu d'entendre que la Junta...
A Barcelona tenim una Junta, llavors hi ha l'aixecament i es constitueix una nova Junta. Llavors, aquesta nova Junta, aquesta segona, la seva acció de govern és sempre en un context d'estat de setge. Per tant, costa molt saber què hauria aplicat i què no i quines mesures són fruit del moment. Llavors, sí que hi ha un programa que sembla que la Junta anterior havia presentat a Madrid abans de la gemància, que era un programa que
que, bàsicament, es pretenia limitar molt el poder de la monarquia, el poder de l'Església, i donar molta assistència als desafavorits, aquesta idea d'aquesta preocupació per la realitat de les claves populars, però això no s'arriba a aplicar, tampoc tenim clar que realment aquest programa acabés existint,
El que sí que sabem és que la Junta, durant l'estat de setge, sí que pren moltes mesures a favor de la població que quedava a Barcelona, la població que no havia marxat i que estava en unes condicions molt complicades pels bombardejos.
però que fa molt d'èmfasi en no atacar la propietat. És a dir, aquesta idea de defensem la propietat, que un té la sensació que hi ha un tema polític, però també hi ha un tema propagandístic de com que ens acusaran de tot, de ser el caos, de ser allò... Sobretot deixem clar això, i que les mesures que prenem es deriven molt d'aquesta situació excepcional.
Molt bé, doncs mira, ara ja estem acabant la paella i suposo que l'Albert ens prepara un tiramisú. I un colant, si vols. Un tiramisú se't dona bé, també. També, i fa molt d'estiu. Correcte, i ara és el moment perfecte, amb la panxa plena, perquè la Núria, experta en el tema, ens expliqui...
Nit de l'1 de setembre de 1843. Podem dir que és el moment de quan comença aquesta revolta. Aleshores, amb la panxa plena, la Núria ens explicarà la crònica dels fets del que podem saber del que va passar a la gemància.
Sí, el que passa és, essencialment, aquest primer de setembre, tenim aquella situació de tensió entre el govern central i l'antiga Junta, i llavors a Barcelona hi ha una insurrecció per pressionar la Junta per tal que segueixi reivindicant la Junta central. Llavors, els cossos francs, que eren aquesta milícia de la Junta,
s'insurreccionen a Barcelona, passen a controlar els punts claus i declara la ciutat com a insurreccionada. Llavors, a partir d'aquí es crea una segona junta, majoria progressista i republicana, que bàsicament passa a gestionar la situació. La resposta governamental quina és?
les autoritats que hi havia a la ciutat, tant la màxima autoritat civil com la militar, doncs, retirada, marxen, abandonen la ciutat i passen a establir-se a Gràcia. Des de Gràcia es dirigirà l'ofensiva a la ciutat.
Llavors, a partir d'un moment determinant, la ciutat és assetjada, i recordeu que Barcelona, des de 1714, era una plaça forta, i per tant, els forts de la ciutat, la Ciutadella i Montjuïc, queden a mans governamentals. Queden a mans governamentals també la Barceloneta, que estava fora muralles,
I, per tant, fixeu-vos ja que tenim Barcelona encerclada, no?, des de Gràcia, la Barceloneta i els esforços. Per tant, l'estat de setge és evident. Llavors, això durarà tres mesos, i arribarà un moment en què la Junta, davant d'aquesta situació de setge, trencarà totalment amb el govern central. Evidentment, això acabarà malament.
I, molt bé, hem parlat d'una banda, de la revolta, i l'altra, quina va ser la resposta del govern liberal? El govern liberal, aquí penseu en dues figures, una era...
el capità general, que a partir d'un moment determinat passa a ser Laureano Sanz, i el governador militar de la província, que era un jove general prim, que aleshores era coronel, que ells dos seran els que dirigiran aquesta ofensiva. Per tant, s'ha de recuperar la ciutat i, bàsicament, la tècnica és el bombardeig.
El bombardeig és dels forts i el bombardeig per terra des de la zona de Gràcia, des del que seria la muralla interna de la ciutat.
I, clar, estem parlant de personatges de la talla de prim, però, clar, davant de tota aquesta resposta del govern liberal, quin és el paper que van jugar les classes populars, aquesta milícia nacional, els cossos francs en el desenvolupament de tota aquesta insurrecció, Núria?
A veure, aquí el que hem d'entendre és això que dèiem abans, aquesta manera de fer política, que ara ens costa d'entendre perquè no hi estem gens avasats, tenim altres vies, però en aquell moment tenien molt de pes aquestes milícies, aquesta idea del poble en armes, que era essencialment la milícia nacional i que això, l'origen és...
la revolució francesa. Per tant, aquí ens emmirallem amb això, aquesta idea del poble en armes, que d'alguna manera havia d'afavorir la possibilitat que hi hagués una revolució liberal. Llavors...
La milícia nacional i els cossos francs tenen molta rellevància durant la gemància, per què? Perquè els cossos francs són els que la inicien, però a més, clar, penseu que era gent armada, amb més o menys entrenament militar, si voleu, no eren cossos professionals, però era, per tant, la possibilitat de tenir cossos armats que d'alguna manera defensessin els interessos de la revolució.
Llavors, abans no hem sentit el xiribit i precisament era aquesta cançó que es vinculava a aquests cossos francs, que era una mica el sector més radical dins de totes aquestes milícies i que portaven fins i tot una paella de joguina petita a la solapa de l'uniforme que...
Bàsicament, remetia aquesta cançó que dèiem abans i que era tan violenta a nivell polític d'Els cremarem a tots a la paella. Sempre a punt de fer una paella. Sempre s'ha de portar una paella a sobre. Per tant, Barcelona, com dèiem, bombardejada de nou, assetjada, amb una repressió política brutal, depuració contra els progressistes radicals, que no afectes, a l'ordre natural de les coses.
I qui està al capdavant de tot això és Joan Prim. No sé si vols aprofundir una miqueta en aquest personatge. Sí, correcte. Joan Prim, un personatge difícil pels catalans. Sí, aviam, la ciutat és... M'agrada el titular, eh? Joan Prim, un personatge difícil pels catalans. Ja tenim tall. Ens costa aquesta figura.
Sí, la ciutat és bombardejada i Joan Prim té un paper rellevant, abans ho dèiem, perquè és el governador militar de la província de Barcelona. Joan Prim era molt jove, és a dir, jo podria dir que jo a la meva edat què he fet, perquè Joan Prim a la meva edat ja havia bombardejat Barcelona. Vosaltres...
Vosaltres què heu fet? Nosaltres sempre faços de secundària. Aquí estem. Estem a la guerra cada dia. També t'he dit que tampoc és el meu objectiu per vertejar Barcelona. No, crec que el de ningú, per sort. Vamorts, Prim era un coronel. De fet, l'agemància li valdrà la faixa de general amb la famosa frase de lo que això faixa. Espera, espera, espera. Explica-ho bé, això.
Explica-ho bé, perquè justament preparant el programa havia descobert això també, i no t'ho he ficat al guió, però, joder, expliquem-ho bé, perquè el que això faixa ve d'aquí. Vé d'aquí, és a dir, primer eren les hores coronel, no?, i llavors...
Ell va veure que des del seu rang militar i des del càrrec que tenia signat, la repressió de la gemància es podia convertir d'alguna manera en la seva oportunitat per arribar fins al rang més alt, que és el de general.
Llavors ell va dir un moment determinat, o caixa, en el sentit de o morim aquí, és a dir, la caixa de pi, o faixa, que és el faixí de general. Aquesta idea de o morim o això ens portarà una mica a la glòria personal. Llavors, clar, Prim, arran d'aquest episodi, si bé que ell directament...
de dir en el seu favor que ell directament no és qui ordena el bombardeig, perquè ell no era la màxima autoritat militar del Principat, aquest era el capità general, l'Aureano Sanz, però Prim hi participa, llavors això, ja es veu en la paella, en la cançó, això li val una gran impopularitat, però després Prim, dues dècades després, esdevindrà una de les persones més populars a Madrid,
a Catalunya perquè serà el gran heroi de la guerra del Marroc, de la guerra d'Àfrica, fins al punt que Barcelona el nomenarà fill adoptiu, és a dir, fill adoptiu durant tot aquest context de la guerra d'Àfrica.
llavors res, senzillament Prim, bé, tampoc sense aprofundir-hi més, però és un personatge complicat per això, perquè té tot aquest passat, però després ell mateix era un conspirador, era un revolucionari, amb ell també li devem aquest abans de la revolució liberal, i sense voluntat d'intentar blancajar Prim, doncs és la primera...
el president del govern, quan s'aprova el sufragi universal masculí per primera vegada a Espanya. Per tant, bueno... Deixem Prim per un altre dia, potser... Efectivament. Si et ve de gust i surts contenta del programa, doncs un altre dia... Ja tornaràs. Deixem un troia sencer per parlar d'en... O dos. O dos per parlar d'en Joan Prim. Com es va governar durant l'hagemància?
A veure, és complicat això de saber exactament per què no tenim gaires fons. És a dir, clar, la gemància qui governa és aquesta Junta creada de Vellnou després de la revolta, després de la insurrecció a principis de setembre, però no hem conservat la documentació, és a dir, no tenim les actes, per tant, a vegades costa de saber, però pel que hem anat veient, la Junta era plenipotenciària, per tant, la Junta decidia...
I arriba un moment determinat en què veient que la resposta governamental a la insurrecció és la repressió, la Junta decideix trencar jurídicament amb el govern, declara les seves decisions nules de ple dret i...
comença a crear tota una mena d'administració paral·lela a l'administració oficial, tant civil com militar, dins de la Barcelona revoltada. Per tant, hi haurà un nou càpital general,
un nou governador civil, les dues administracions. Llavors sabem que a la Junta hi participaven també els membres de la Junta, que eren diferents vocals, amb un president, però que també hi havia comissions. Per tant, s'organitzava una mica així, però ja dic, falta informació.
Molt bé, i ja per complicar-nos una mica més els que ens costa al segle XIX, anem a posar una mica més de noms propis sobre la taula. Hem parlat de, i continuem parlant, no sé si continuem parlant gaire més del general Prim, per part del govern dels liberals progressistes, però no hem parlat gaire dels primers presidents de la Junta Suprema de Barcelona. No sé si ens vols comentar algun nom, explicar-nos alguna coseta...
Sí, és rellevant perquè, clar, l'egemància d'alguna manera és una experiència molt formativa per molts d'aquests... També és curiós dir-ho així, perquè és un episodi molt violent, però per tots aquests liberals que tindran trajectòria política al llarg del segle XIX. Llavors, el primer president de la Junta és el coronel Antoni Bages, un militar que mor en la defensa heroica de la ciutat.
i que la seva mort esdevindrà com un acte cerimonial revolucionari, i alhora representa aquesta implicació dels militars en la revolució liberal, aquests militars liberals i en aquest cas militars progressistes, juntament d'altres que apareixen a la ciutat amb els seus exèrcits de donar suport a la revolta, com és Narcís de Matller, que serà
nomenat capità general de la Barcelona revoltada, o el general Joan Martell, i el segon president de la Junta era Rafael de Gullada, que era un advocat, per tant també aquest món de les professions liberals, i que acabarà esdevenint diputat a Corts. Llavors, a part del tema de la Junta, també cal destacar uns altres persones, jo crec que és rellevant també la...
presència de Joan Munts, que era un obrer, per tant, a Catalunya, a Barcelona s'estava industrialitzant, el món obrer tenia una presència, però era minoritari encara a nivell laboral, a nivell sociològic, però sí que d'alguna manera participen en aquesta revolta i Joan Munts és particularment rellevant perquè ell formava part de l'associació de teixidors, que és el primer
sindicat de la història de Catalunya i d'Espanya, i que havia estat represaliada en la bollanga del 1842. Per tant, això. I n'hi ha d'altres com... Josep Pensem Clavé. Efectivament. Un jove, Josep Pensem Clavé, que participa a la gemància, queda horroritzat per la...
Ens dedico a fer una altra cosa, poder, que això no va amb mi, no? Sí, i ens dedico a fer una altra cosa que bàsicament seran les societats corals una idea molt més reformista. I deixeu-me fer també un apunt a la participació femenina, és a dir, les dones no tenim potser noms propis, potser no els hem buscat prou o potser no els tenim realment, però sí que tenim la participació de les dones en la revolució.
en la revolució, en tots els episodis de la revolució liberal, incloses les bollangues, inclosa la gemància, les dones que no podien, vull dir, tampoc podien votar, tampoc les dones riques perquè el sufragi era sensatari i masculí. Escolta el programa a la teva emissora local de Confiança. Una coproducció de Ràdio Castellà i la xarxa de comunicació local.
Recte final del Porta d'Estatoll, encara ens queden uns minutets per acabar de caracteritzar què va ser això de la gemàntica.
de la gemància. Ho has fet expressament, però m'ha semblat divertit fer-ho. No, no, està perfecte. Jo necessitava saber si havia estat natural o... Recte final, com deia, amb la Núria Miquel, experta en el segle XIX català i espanyol, i ja per acabar d'explicar aquesta història d'avui. Fins a on vol arribar la gemància? Fins a quin punt la gemància qüestiona realment l'estat liberal? I fins on arriba?
Sí, a veure... Clar, l'Hegemància qüestiona l'estat liberal essencialment per la qüestió que ja hem comentat, és a dir, de voler acostar el poder liberal a...
les classes populars d'una banda i a la idea del municipi per tant aquesta idea de la qüestió més federalitzant a través de la idea de la Junta Central i alhora
També posa sobre la taula la qüestió de la revolució, és a dir, no tot el liberalisme era revolucionari fins i tot el progressisme. Aparentment la revolució era l'última de les seves instàncies, per tant, d'alguna manera...
afavorir, apretar en aquesta liberalització de l'Estat a través de la revolució. Tot això, quan jo abans us deia el 43, hi ha un tall, el tall és aquest. És a dir, que s'intenta aprofundir en aquestes qüestions, no s'aconsegueix i llavors s'ha encetat un període a nivell polític molt conservador.
Molt bé, i com dèiem, la gemància Barcelona acabarà capitulant davant de les forces del govern de Madrid el novembre del 1843. Quins van ser els termes d'aquesta capitulació?
Sí, és a dir, la ciutat no es deixa, diguem, no hi ha aquí una conquesta, és a dir, la ciutat al final capitula a través de la Junta i la capitulació en un principi, la capitulació que es pacta és bastant garantista, és a dir, s'afavoreix la partida a l'exili de la Junta sense perseguir els seus membres, llavors s'aconsegueix
que es mantingui la milícia nacional, per exemple, que la milícia nacional mantingui les seves armes, tot això que us deia, i sobretot una idea que a mi em fa molta gràcia, tal com apareix el conveni de capitulació, que és això que el govern havia d'entrar a la ciutat amb una actitud conciliadora.
Llavors, això inicialment és així, aparentment és així, però el capità general aprofita qualsevol, diguem, allò petita protesta, qualsevol cosa, que hi ha una sospita revolucionària per iniciar un procés de repressió del liberalisme progressista.
d'aquest liberalisme progressista més radical, que és un procés que s'inicia aleshores, és a dir, això que dèiem, no s'entra en actitud precisament conciliadora, al final s'acaba requisant totes les armes de la ciutat, es dissol la milícia, per tant, tot això és així, i tinguem present també que...
A finals de l'any, del 43, del desembre, hi ha un canvi en la Capitània General i torna un personatge, que era el Baró de Merck, que havia ja protagonitzat un període molt repressiu en bollangues anteriors. Llavors, clar, aquest personatge inicia tot un procés de repressió.
de tots els que havien participat en aquesta revolta. L'esclausura també un diari progressista, que era el Constitucional, per tant, és tota una repressió que, d'altra banda, un ja pensa que la idea ja hi era d'abans, que la voluntat ja era aquesta malgrat el conveni de capitulació, és a dir, posar fi a aquest progressisme radical de Barcelona.
I d'alguna manera acabar amb tot aquest cicle del 35 fins al 43, i com bé deies abans, el que significa aquest final de la gemància, perquè és com la manera de començar una nova època política, que seria el final d'aquest moment del progressisme i l'inici de la dècada moderada. Com serà aquest pas? Què és el que ens trobarem a posteriori de la gemància?
Sí, és a dir, és un procés que té lloc a Barcelona, aquest procés repressiu de descapitalitzar el progressisme, però que també es reproduirà a Madrid i es reproduirà a la resta de l'Estat, i la intenció, bàsicament, és això, és neutralitzar el progressisme. Els mateixos progressistes se'ls gira en contra perquè no governaran durant la tira de temps, per tant, els mateixos progressistes que s'havien oposat a la gemància...
I bàsicament el que hi haurà és, d'una banda, deixa d'haver-hi regència i puja el tron de manera ja definitiva, es declara la majorietat d'Isabel II, i es produeix, de facto, una aliança entre l'Església, la monarquia i el liberalisme més moderat. I això estarà...
present, parlem de la dècada moderada, serà aquest període del 44-54, en què costarà molt que el progressisme d'una banda i després, a posteriori al republicanisme, tornin a ocupar l'espai polític.
I ja per acabar, i per lligar-ho també amb la pregunta que et feia a l'inici del programa, la gemància no és una revolta espontània, sinó una insurrecció de naturalesa essencialment política. Després de tot el que ens ha explicat, quins són els arguments que ho demostren?
A veure, això ho diem perquè a vegades sembla que com que la gemància té aquest component de revolta social, a vegades s'ha volgut vincular a una idea de revolta obrera, que jo crec que...
no s'acaba d'adequar a la realitat que tenim. Aquí el que estem parlant és d'un procés de radicalització de la revolució liberal. Llavors, la idea de la Junta Central, la idea d'organitzar diversament el poder, la idea d'intentar...
fer participar d'alguna manera les classes populars o la idea de la revolució com a eina política, jo crec que van una mica en aquesta línia, com la gemància, com una de les grans revoltes dins del marc de la revolució liberal.
Molt bé, doncs no tenim temps per més. Moltíssimes gràcies, Núria, Núria Miquel, per venir aquí avui a parlar-nos al Portes de Troia de la Germància a Barcelona de l'any de la Tardó de 1843. Moltes gràcies. Moltes gràcies a vosaltres, eh? Realment us ocorreu molt interessant. Moltes gràcies. Albert Abril, moltes gràcies. A tu i deixa'm recurrir que el dia 7 de febrer tenim el Totencata Figueres i que si els oients els volen fer mecenes seran benvinguts.
Molt bé. L'Adrià Tirado, el control tècnic, sí senyor, i qui us parla, Sergio Rodríguez. Us esperem la pròxima setmana amb un nou episodi de Les portes de Troia. A les portes de Troia, amb Alberto Retxe, Sergio Rodríguez i Albert Abril. Al control tècnic i a les narracions, Adrià Tirado, Carlos Lezegui i Rocío Gómez.
Les cançons, les notícies, la gent, la diversió. La nostra ànima ens depassa. Sobreviu més enllà de l'esperança.
No pot ser mentida. Els dimarts de 10 a 11 de la nit a Mata de Pere Ràdio. When marimba rhythms start to play Dance with me Make me sway Like a lazy ocean hugs the shore Hold me close, sway me more Like a flower bending in the breeze
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!