Gràcies.
L'ésser humà, com la resta d'éssers vius, neix, creix, es reprodueix i mor. Fins aquí tot bé. Però la realitat és que per fer aquest camí, l'ésser humà, a diferència de la resta d'éssers vius,
passa per una sèrie de decisions culturals, polítiques, religioses o econòmiques constants. Per dotar comprensibilitat al món, les societats han creat rituals, institucions i pràctiques culturals per a gairebé tots els passos de la vida. Avui ens aturarem a analitzar la història d'una d'aquestes institucions que han tractat de regular aspectes aparentment naturals de la nostra vida, el matrimoni.
Per què la decisió de lligar la teva vida a la d'una altra persona i, segurament, reproduir-vos junts és un fenomen històric complex que ha anat evolucionant al llarg de la història? Per què, tot i ser considerada una forma natural de relacionar-se durant segles, la institució matrimonial ha patit canvis profuns? Benvinguts, no sabem si hi ha una bonica història d'amor, però sí de convivència. Benvinguts a les portes de Troia.
Benvingudes, benvinguts una setmana més a les Portes de Troia, al programa de ràdio d'història de la xarxa de comunicació local. Des dels estudis de Ràdio Castellar i a la xarxa de comunicació local, com hem dit, la història del matrimoni dels romans als pobles germànics. Amb els nostres historials de capçalera, Albert Abril, benvingut. Què tal? Avui equip complet, eh? Equip complet, perquè també avui està amb nosaltres l'Alberto Retxe.
Bona, és que tal? Alberto, per què farem avui un programa sobre la història del matrimoni? Doncs ara mateix no sé què contestar. És cert que la pregunta està convida avui. No, no. Bueno, per què no, no? La institució del matrimoni és potser una de les grans constants de la història occidental...
no sé si és com el dinosaure que sempre s'ha tallat, però forma part d'aquests trets culturals, socioeconòmics, polítics, religiosos, ideològics, que han acompanyat a les diferents societats europees. I, per tant, creiem, en Albert Avril i jo, que era un bon motiu, podria haver-hi d'altres, per triar...
el matrimoni com a fil conductor d'aquest passeig per la història del matrimoni. Avui, dels romans als pobles germànics, segurament un altre dia, una miqueta més endavant. Segueix-nos, interactua amb nosaltres a les xarxes socials d'Instagram, X i Blue Sky, arroba Portes de Troia. Escolta el podcast des d'iVox, Spotify, Apple Podcast, YouTube i la xarxa Més.
Fins demà!
Música que no ha sonat a cap boda mai? No, ni a cap petició de mà, ni a cap flash mob d'aquells d'internet, no sé. Hauria de sonar en alguna boda? No, no, no, no sé. És molt habitual. De què anirà avui el programa Alberto? Ah, doncs tenim el Bruno Mars de Història de l'Astrologia. No, no.
El que farem una mica al llarg del programa d'avui és un recorregut molt avold d'ocell sobre les principals fites en la construcció del matrimoni tradicional. És a dir, el matrimoni, podem dir eclesiàstic o no, ja anirem veient com es configura, però una mica per veure aquesta idea que tenim actualment de com ha de ser un matrimoni, com és el matrimoni religiós, com és el matrimoni de tota la vida, per veure com de diferent era abans i com ha anat incorporant els elements que per a
nosaltres el fan reconeixible. Ho farem a través de diferents obres, a través de diferents pensadors, a través de diferents matrimonis concrets, que van canviar el paradigma del que era permès o no en un matrimoni, o que van anar consolidant diferents formes de fer. Farem un recorregut una mica seqüencial sobre aquesta institució tan nostrada. Ja que el matrimoni, tal com el coneixem ara, no ha estat sempre així. No, de fet...
De fet, això és aplicable a qualsevol ítem cultural que ens posem a la cara, no? Perquè, de fet, som un 99%... En aquella diària de fer percentatges inventats, som un 99% cultura. Morgan Freeman, a internet, diu que som un 99% cultura i un 1% natura. Fuente. Fuente de la Cibeles.
I qui defensa que això és natural o que una cosa és natural, com un criteri social o referint-se a un aspecte econòmic, social o polític, doncs bueno, si allà aquesta persona s'hi vol fer el ridícul. Moltes coses que nosaltres creiem com naturals o que quan des de diferents sectors es defensen com a naturals,
El matrimoni ha de ser així. El matrimoni no ha de ser com tu vulguis que sigui, perquè és una construcció cultural. I el dia de la història ha tingut realitats i formes diferents. Creure que alguna és natural i creure que els neandertals o els homo habilis ja es casaven i tenien parelletes de fills, doncs bueno, Josep Ramon...
Ara se'm fa una mica estrany preguntar-te això, però... Si haguéssim de posar unes bases comunes, com definiríem el matrimoni? El martirmoni. El martirmoni. Bé, així... És que el programa també dona per... Això era el programa del cunyadi. Això era el programa del cunyadi.
Té traces de barrica de roure. En línies generals podem definir el matrimoni com una institució social que regula un vincle conjugal entre dues persones, o en principi ja veurem entre dues. Aquest vincle s'ajusta a unes normes de funcionament, ja vinguin donades per la via legal, pel costum, per la moralitat o per la religió imperants.
Hi ha, per tant, uns drets i unes obligacions que el defineixen i que cal saber abans de casar-se. Molt bé, i aquests drets, aquestes obligacions, quins són? Com per exemple, quins? Doncs...
N'hi ha actualment i també n'hi ha hagut de molts tipus al llarg de la història. Algunes normes tenen a veure amb l'esfera de les relacions sexuals permeses o no permeses. El matrimoni pot ser moltes coses, però al llarg de la història és també una forma de regular les pulsions sexuals. Ara potser ja no passa tant.
Per exemple, què fas amb l'incest? Què fas amb l'adulteri? Què fas amb la poligàmia? Què fas amb el concubinat? Què fas amb les relacions extramatimonials? D'altres qüestions tenen a veure amb la propietat privada. Recordeu que el matrimoni també, a banda de tot el que és, és també una cèl·lula de reproducció de la propietat privada. I...
Les dots, les separacions de béns, les ganancials, o fins i tot en temes que ara donem per suposat, però que són relativament recents a la història del matrimoni, com la voluntarietat, que tu et cases si vols i et cases amb qui vols.
Tot això són productes d'una sèrie d'evolucions històriques i del que farem una mica, veure com aquesta institució del matrimoni, per si algú dels nostres oients encara decideix casar-se, doncs sàpiga a què tenint-se i pugui donar la xapa quan estigui ben borratxo després de la celebració. Esperem que després... Agafi els padrins de boda i els foti la xapa de... Tu sabies que el matrimoni...
Va per ell. Doncs perquè aquests oients que s'han de casar tinguin més informació, podrien començar el nostre recorregut històric per l'antiga Roma. Sí, o sigui, bàsicament perquè el nom del títol del programa, a veure que el miri, era Història del matrimoni dels romans, el pola germànic, és de bon to, és de bona educació. No per començar per als romans.
Podríem haver iniciat el viatge abans, ja que al món grec, al Pròxim Orient, als Egipsis... I altres cultures de l'antiguitat ja tenien també institucions matrimonials o alguna forma d'institucions matrimonials. Però per un tema de brevetat, de la brevetat que ens caracteritza, i de coherència respecte al relat que explicarem la propera estona i segurament en algun programa posterior, vaig pensar que un bon punt de partida era el matrimoni romà.
Bàsicament també perquè sabeu que el matrimoni és la fi de l'amor i amor al revés de Roma. Doncs matrimoni romà és també molt bonic. Espectacular. Molt bé. El tècnic ha marxat i tot. No s'ha deixat abandonar. Ha marxat. Bueno, tenim algú que creu en l'amor. No passa res. Molt bé. Demano disculpes.
I com era aquest matrimoni romà? Bé, el primer que hem de retenir del matrimoni romà és que l'objectiu principal és el manteniment de la propietat. L'amor, com en tants institucions matrimonals històriques, l'amor no pintar bé. L'amor, l'afecte, el sentiment, el carinyo, que aguantis aquella persona, això és un signe de la modernitat. Si tu estimes la teva dona, ets un moderno.
El matrimoni, a més a l'antiga Roma, és un gest de classe. No una pràctica universalment estesa al comú de la societat romana. El matrimoni existia a l'antiga Roma, però ni de bon tros tothom a l'antiga Roma es casava. Ni tothom era sacerdot, ni tothom era senador, ni tothom tenia una vila romana de moltes hectàrees on vivia. Per exemple, fins i tot en un primer moment, a nivell legal, fins al 445 abans de Cris, només els patricis...
que només els patricis tenen dret a unir-se al matrimoni. El matrimoni, de fet, és una institució de les elites romanes. I llavors la resta de la gent, què? La resta de la gent feia el mateix que podria fer dins d'un matrimoni, però sense casar-se. Vull dir, hem de deslligar la institució matrimonial del froti-froti. Vull dir...
Froti, froti. Froti, froti, froti. A la resta del programa serà froti, froti. Froti, froti. Se m'entén, no? Sí, sí, se m'entén perfectament. T'imagines que ara de cop i volta sonem com a material educatiu a escoles i... Clar, imagina't, no puc dir follar. No, no. Froti, froti. Bueno, la gent podria fer el que nosaltres entenem que es fa dins un matrimoni, però sense casar-se. El matrimoni és un acte jurídic.
Tu decideixes estar o no estar amb una persona, o conviure o no conviure amb una persona, posar en comú una vida amb una persona i tenir o no tenir descendència, i això no depèn que jurídicament passis per una institució matrimonial o no. La realitat de la vida en parella o el reconeixement social d'estar en una relació o d'una vida en comú amb una altra persona no es qüestionava, simplement això no se li deia matrimoni.
Jo no tinc cap problema, però que no li diguin matrimoni, diria un senador romà, perquè el matrimoni és el que fan els patricis romans. El matrimoni neix com una qüestió de distinció social i de manteniment d'uns privilegis. A les Portes de Troia, el passat explicat en present. Descobreix tots els continguts del programa al nostre lloc web www.portesdetroia.cat
Fins demà!
Què voy a hacer, ja suis perdue. Qué horas son mi corazón. Me gusta la moto, me gustas tú. Me gusta correr, me gustas tú. Me gusta la lluvia, me gustas tú. Me gusta volver, me gustas tú. Me gusta marihuana, me gustas tú. Me gusta colombiana, me gustas tú. Me gusta la montaña, me gustas tú.
Bueno, Manu, ciao, i veure l'Albert... Manu, ciao, no, ciao. Manu, ciao. Que tu vulguis que se'n vagi, Manu, ciao. Que tu li diguis, Manu, ciao, no vol dir que el pobre senyor no tingui dret...
Ha sigut un plaer veure l'Alberto ballant. No n'ha estat conscient, ha estat com la màgia del... La màgia de la música. El esperit de la música ha envait al meu cos. Aquesta cançó que passada en el seu temps. De fet, en Manu, la vaig trobar una vegada, que vaig anar a Catalunya Ràdio, i jo també l'entrevistaven ahir abans, i va fer com un... Jo he donat la mà a Manu, jo li vaig dir... Li vas donar... Ciao, Manu.
De fet, crec que vaig dir això i se'm va quedar mirant. Ciao, Manu, ciao. No, bueno, ciao, Manu, ciao, ja seria riure-se. Bueno, no sé. Déu n'hi do. Crec que no vaig dir ciao, Manu. I em va mirar amb una cara de... Era el dia que vas anar a parlar de jugadors, no? Sí. Vinga. O sigui, fa temps, això. Fa temps ja, eh? Vinga, avancem. Quines fórmules matrimonials hi havia a l'antiga rota?
M'encanta que no em pregunteu per què poso... Per què? Entenc que vosaltres assumiu que és perquè m'agrada tu, com parlem del matrimoni, però ja hem dit que el matrimoni a l'antiga Roma no té a veure amb l'amor. No t'havia d'agradar la teva dona o el teu marit.
Bàsicament, suposo que m'anaves a preguntar... Ho he fet, però hem tirat enrere. Però quines fórmules hi havia? Bàsicament, dins de l'antiga Roma hi ha dues grans fórmules jurídiques de matrimoni. El matrimoni commanu, o el matrimoni cinemanu.
Llavors, si algú de vosaltres es casa alguna vegada, us faré la pregunta de què s'hi voleu. Si voleu matremano, cummano o cinemano? Quines són les diferències? Això m'interessa. Interessa, interessa. En el matrimoni, cummano o inmano, amb la mà, la dona passava de mans, de l'autoritat del pare a l'autoritat del marit. Te la donaven amb mà, entregaven a la dona amb mà.
No sé si sonava menotxau. Aquest transbassament podia fer-se a partir de diferents fórmules. Hi havia en el matrimonii cummano dins del corpus legal romà, hi havia tres formes. La confarreatio, la quemptio i els usos. Molt ràpidament, perquè tampoc ens returarem en això, la confarreatio és la forma tradicional, solemne, de casament. Quan tu vols ser un casament allà a la catedral de Barcelona, amb els prohoms de la ciutat, fas una confarreatio.
Era una cerimònia que només podien fer-la els patricis i ben especialment aquells que es dedicaven a tasques sacerdotals. Era com una mena d'aquells que tenien càrrecs sacerdotals del culte romà podien casar-se d'aquesta manera extracerimonial. De fet, només els fills de matrimonis que s'havien casat d'aquesta manera podien accedir a càrrecs sacerdotals.
Per exemple, Octavi August, encara només es deia Octavi, es va casar amb la seva dona, Líbia, seguint aquesta tradició. És la més solemne de les formes solemnes de matrimoni romà. La coentio és una mena de compra simbòlica de la dona, en què el marit pagava unes monedes al pare de la núvia. Ja no és tan guai casar-se ja com una mena de cerimonial, solemne, no sé què, a posar-li dues monedes al teu sogre a la mà i dir-li, queteu en canvi, guapo.
I l'usus era literalment el matrimoni per costum. Quan la parella portava ja un any vivint junts, ja es considerava que ja estaven acostumats, l'us, la tradició, no mica seria com si ara de cop hi ha les parelles de fet actuals. Portes un any vivint amb una persona a la que saludes cada matí, doncs estàs casat.
No hi ha res més, no? I els dos eren molt divertits perquè per divorciar-se també era així de fàcil, no? Perquè sempre es contemplava que si la dona feia un trinòctio, que un trinòctio no és el tipus de trio que esteu pensant, no? Però si la teva dona feia un trinòctio, hi havia divorci. Que volia dir que si dormia tres nits seguides fora de casa...
es podia consumar el divorci. Si és un matrimoni per costum, i és el costum que viu junts, en el moment en què algú es pira de casa, si durant 3 dies està fora de casa, això és molt bonic perquè si aneu de colònia, si sou profes i l'any vinent... Exactament el mateix, Alberto. El límit són dues nits, no? Dues nits. La tercera nit ja... Cap a casa. La tercera nit, penaltia d'expulsió. Per això els profes no volen fer colònia Frank Vinent.
Mira, això és correcte. Entre altres coses. Estem tocant l'institució matrimonial. Molt bé, molt bé. I el matrimoni cinemano? Doncs el matrimoni cinemano és un matrimoni trist perquè no sona menutxau, no? Doncs aquí, bàsicament, la diferència és que la potestat no passava del pare al marit
Direu, oh, que bé, la dona era lliure perquè no passava del pare al marit. No, simplement vol dir que el pare retenia l'autoritat sobre la dona. La família de la núvia continuava tenint autoritat sobre la núvia. Llavors, aquests dos tipus, això vol dir que, per exemple, en cas de divorci, la dona podia portar-se la seva dot, perquè mai havia estat del marit, sinó que havia estat de la dona. Aquest tipus de coses.
Molt bé, deies que el matrimoni en principi era només una qüestió de classe. Quan començarà a repensar-se la institució? Bé, com en tantes altres coses dins el món romà, un punt d'inflexió important serà aquella forquilla cronològica que va des de finals de la república
i inicis de l'imperi, ja n'hem parlat abastament d'aquesta època, i de fet en l'imparable huracà de canvis que es generen a nivell polític, a nivell social, a nivell cultural, a nivell econòmic, en aquesta època potser la institució matrimonial va ser una de les institucions romanes més afectades.
Tant era així que en qüestió de poc temps els vells tradicionalistes romans es trobaven incapaços d'entendre la nova deriva de la institució i una mica com aquells senyors grans que de cop i volta tots els semblen massa modernos perquè s'han canviat moltes coses a la vegada, doncs justament l'antiga forma tradicional de casar-se ve canviat moltíssim i per tant vivia en un món com accelerat en qüestions matrimonals. M'encanta modern com a insult. Modern. Modern.
I criticar tot allò... Modern! L'home que cridava els núvols. Molt bé, i per què es van ficar tan nerviosos? Què és el que va canviar? Bé, per diferents motius, que no venen al cas ara mateix entrar-hi, però que, per diferents motius, s'ha de repensar la vida marital dels romans.
Motius que tenen a veure amb baixades de taxa de fecunditat, venim d'una època de guerres civils constants, una època en què els romans de cop i volta, ells no ho saben, però estan tots intoxicats de plom, que en altres coses que fa esterilitat i coses així.
una reconfiguració en les elites senatorials per l'aparició de l'imperi, i això fa que August, primer emperador romà, comenci a repensar algunes pràctiques matrimonials. Per exemple, ho vam comentar, crec, en el programa Ovidi, parlàvem d'aquelles lleis morals d'August, o quan parlàvem del mecenatge,
August promulgarà una sèrie de lleis, l'Alex Júlia de Meritan Disordinibus, el 18 abans de Cris, o l'Alex, m'encanta molt, Papi Apopea.
És que sona com a pa, pa, pa, pa, pa, pa, saps? Pa, pa, pa, pa, pa. Del nou abans de Cris, que universalitzen l'institució del matrimoni entre les cases altes romanes, no? El matrimoni passa de ser una opció, tu pots casar-te, pots no casar-te, pots casar-te d'aquesta manera, pots formalitzar-ho d'aquesta manera o no sé què, a obligar a tots els membres, homes i dones de les cases sanatorials de questes a comptar el matrimoni.
sota pena de quedar exclosos de les herències. Perquè el matrimoni passa de ser una cosa opcional a ser la institució que garanteix la transmissió del matrimoni. Posem ordre... El patrimoni. El matrimoni, el patrimoni. Del matrimoni al patrimoni. Del matrimoni al patrimoni. Del matrimoni al patrimoni hi ha el natrimoni a l'otrimoni. Arribes a... Estic aquí dolent. Perquè no puc dormir 3 nits separat de mi mateix, si no em divorciaria.
Però si una cosa tenim clara, després de llegir els clàssics, és que els romans eren una mica de moral qüestionable, no? Com conjugava això amb el matrimoni?
Doncs sí, els... Saps què passa? És que vaig posar... Eren uns Viva la vida. I això és perquè en un moment intrahistòric, en un moment inicial del programa, jo tenia pensat que la música del segon separador fos Viva la vida de Coldplay. I llavors anava a fer cremar-me una segona xo. I ara veient que vaig dir Coldplay, xao, o la Manu... Li podrien haver demanat a l'Adrià que la posés.
Fora conyes, els dubtes sobre la moralitat sexual dels romans, especialment d'algunes dones de la família imperial, tenen més a veure amb qüestions polítiques. A nosaltres ens ha arribat aquest efecte que els romans, sobretot en època imperial, eren una orgia contínua i desenfrenada, però això és efecte de...
Una literatura política que les classes senatorials, que de fet estan qüestionant aquestes noves maneres de casar-se,
trasplanten les seves crítiques, els seus neguits, les seves fòbies, les seves dèries contra la família imperial, en crear una imatge de perversió sexual. El matrimoni ja no és el que era, s'està pervertint. Agafem, per exemple, el cas d'una ferm matrimonial que va fer córrer Rius de Tinta a la seva època i que encara la fascina, que és el...
el lío que va haver-hi entre Valèria Messalina i el seu marit, l'emperador Claudi. Messalina, de fet, ho tenia tot, bellesa, bona posició... I, de fet, tant per via materna com per paterna, descendia de la germana d'August. Era una dona de la dinastia de Juli i Claudi, de la família imperial, amb uns fills ben col·locats, que tocaven poder, amb riquesa, amb llibertat per fer el que volia...
I com tants altres romans de la seva època, tenia amants, afers... I de fet, podia fer el que volia, i és el que va fer. I va prendre una decisió que va fer trontollar les bases del funcionament dels bons matrimonis imperials. De cop i volta, fa una cosa que va en compte precisament de tota la moral matrimonial que s'estava imposant.
I quina és aquesta cosa que va fer Messalina? Doncs, encara més sí, encara... Va decidir deixar-ho tot per anar-se amb l'home del que s'havia enamorat bojament, que no era un altre que el cònsul Gai Sili. Va decidir deixar el seu marit per anar-se amb el seu amant.
Un triencle amorós, Alberto? Sí, però molt més que això. El problema no és aquest. El problema no és el que ens van voler explicar els escritors prosenatorials. Que la moral de les dones de la família Juli Clàudia era laxa, que eren unes depravades, que eren unes agites al sexe, que deixaven el seu marit perquè es follaven tot el que es movia. El problema no és el fet. L'escandalós del cas no és el fet de tenir un amant,
tot ho mantenia. Recordeu la literatura d'Ovidi. Ni tan sols el fet... Hi havia gent que tenia amants que es deien Corina. Se'n recordeu? Sí, sí, sí. Van fer broma. Òbviament, per descomptat. Van fer periodisme d'investigació. Això és el que fa.
No era el fet de tenir una amant, no era el fet tan sols de voler divorciar el seu marit, que era una cosa perfectament legal a l'època, el divorci era una... De fet, hi ha hagut més èpoques de la història en què el divorci és una pràctica normal que el fet que no existeixi, no anirem veient, sinó el crit de la qüestió era el fet que Messalina, en divorciar-se, volia recuperar allò que havia portat el matrimoni.
Volia la seva dot. Ella havia al·legat que s'havia caçat cinemano, que no havia estat el matrimoni que havia fet, no havia estat un matrimoni a l'ús, i que, per tant, si hi aspirava amb la seva amant, el problema no és que es fullés a un altre, el problema és que volia portar la seva riquesa. I estava qüestionant, i per tant, si et portes la teva riquesa, estàs desagratant els teus fills legítims.
I per tant, si el matrimoni és una institució que serveix per garantir l'estabilitat de l'herència als teus fills, aquesta decisió, feta per la dona més poderosa de l'imperi, socava tota la pràctica que la seva pròpia dinastia estava fent per justificar que el matrimoni és una institució fonamental de la societat.
llavors emmascarada en una història de vestit sexual el que hi ha és un debat obert sobre la independència política de les dones sobre la propietat privada l'herència i això potser és el que fa que les generacions posteriors reflexionin tant sobre aquest episodi
Clar, i aquest tema, doncs, justament, com va acabar l'afer Messalina? Bé, se'n va anar el PSG. No importa tant com va acabar, sinó amb el fet que aquest fet de Messalina té de radical respecte...
no només com era el matrimoni a la seva època, sinó com serà, l'important no és tant què fa, sinó com és rebut per la generació posterior, en què la idea del matrimoni es va consolidant en dos grans grups. Hi ha dos grans grups al segle II després de Cris que comencen a repensar el matrimoni. I aquests dos grups són els estoics, és a dir, els antonits,
I els cristians. I tants uns com els altres repensaran què ha de ser un matrimoni, el vell matrimoni romà anirà canviant-se, segons afegits que faran els filòsofs toics i segons afegits que faran els cristians. I quin serà el canvi?
Bé, doncs, durant l'època Antonina, segle II, per entendre'ns, se senta un concepte procedent de les reflexions de Sèneca. Aquí tothom escriu sobre el matrimoni, no? Sèneca té un llibre titulat sobre el matrimoni i és el primer que, dins de la tradició romana, llença el concepte de parella.
El matrimoni, a banda de ser una institució de reproducció de la societat, de transmissió dels béns, de cura de la transmissió patrimonial cap als fills, el matrimoni també és una institució en equilibri entre dos elements. El que hi ha és una...
Un equilibri entre el marit i la dona. Apareix el concepte de parella, que és fonamental per com el món tardorromà, el món cristià, el món medieval definiran el matrimoni. No importa tant el fet de com s'entrega la dona, sinó el fet que un cop el matrimoni es fa, es crea un vincle enganitari. Si algú de vosaltres alguna vegada es casa, amb la persona que es casa s'està creant un nou vincle. En una...
Actualment, moltes parelles viuen sense casar-se. Casar-se o no és fer un pas més, és reforçar aquest vincle de parella. Pels estoics, una mica és això. Davant dels gestos desenfrenats d'aquesta Muriel Juli Clàudia, els estoics plantegen que el matrimoni és una font de virtut. No és només una cèl·lula de reproducció econòmica, sinó que és una manera de...
que són els estoics, els de veritat, no els del gimnàs, no els que imparteixen ara en criptos. Es que llegeixen dues frases de Marc Aureli. I diuen, sí, bon dia. Marc Aureli comença, bon dia. Suficient per ser estoic.
Els estois consideren que el matrimoni és una fot de virtut, no és una manera de frenar els excessos sexuals anteriors. El fet de triar viure en parella, el fet de lligar-te, de vincular-te a una altra persona, a banda de tot el que suposi legalment, és una manera d'autocontenció.
no sé si esteu d'acord o no, una donista diria una altra cosa. Per exemple, Plutarch definirà una cosa radical, que és que l'efecte mutu, que és una barbaritat, ha de ser la base d'un matrimoni. Aquesta cosa de que la teva dona t'ha de caure bé.
que t'has de casar amb una persona... Que moderno Plotar, no? Que t'escalfi el cor. Aquesta cosa, si algú te queixes, a Plotar. Puto Plotar. I a més, com a bon romà, també avança la idea que els matrimonis, la base d'un bon matrimoni, a banda de l'efecte mutu, sempre ha de ser d'un home amb una dona de classe superior.
Perquè com el matrimoni és una virtut, el que fa és elevar-te, i per tant tu has d'aspirar a una dona de classe superior. Bé, cosa que passa. Doncs ja hem vist les aportacions dels estoics, i quines seran les del cristianisme? Bé, doncs, clar, el cristianisme des de l'origen planteja una sèrie de normes severes sobre la sexualitat dins el matrimoni.
Una cosa que els romans no havien portat mai, que és la sexualitat dins del matrimoni, perquè el matrimoni és una altra cosa, és una qüestió de grup social, és una qüestió de prestigi, és una qüestió de transmissió de l'herència. Els cristians des de l'inici reflexionaran molt sobre la sexualitat dins del matrimoni. Ha d'haver sexe al matrimoni?
deixem uns segons perquè els oients reflexionin que hi pensin poden pensar més a la teoria no cal que recorrin a la pràctica poden teoritzar però que no cal que opinin segons el seu cas concret si poden practicar
Bueno, i si és dins el matrimoni ja... Si volen practicar sexe mentre escolta l'Alberto parlar d'aquest tema. Jo, a veure, un consell. Si heu de follar amb el Portes de Troia, posa-vos un programa d'Alberto Vil, que té un joc de greus. Té un greu. Té una escala de greus. Fiques, fiques? Oh, mamà.
És una pena, eh? Penjarem un audiopatrem de 30 segons. Imagines una llista de Spotify de sexe en portes de troia. I tu, dient...
Crec que no. No crec que és impossible que hi hagi oients que ens escoltin quan estan practicant sexe. Jo crec que tampoc és impossible. Ostres, però... Jo crec que no és impossible. Parles pel coneixement de causa, però per error. Perquè et poses al programa i salta un... Te lias, te lias, te lias, te lias, te lias, te lias i... Estàs plegant roa, escoltant a les portes de Troia i passen coses. Això pot passar.
O sigui... Si algú li ha passat, sisplau, que no ens ho digui. No, no, no. No ens ho digui. En qualsevol cas. Són molt cristians aquí, això, clar. És molt... Cadascú la seva intimitat.
I Déu a la de tots. Exacte. Sempre és molt inquietant. Està sempre mirant. En qualsevol cas. Aquesta idea sobre la sexualitat, aquesta reflexió sobre la sexualitat dins del matrimoni, és... Maltracaló.
Crec que vaig a posar-la en una condició. És que no ho esteu veient per al verd, està vermell i suant com un pollito de trolla. Així que plegant roba, eh? Sí, plegant roba. Jo crec que ha connectat amb algun moment fos de la seva vida. En qualsevol cas, avancem a això. Les postures del cristianisme inicial respecte al matrimoni responen a la tensió entre els dos grans sectors importants dels inicis del cristianisme. Els sectors més rigoristes,
no més els que propugnen el retir del món, l'espiritualitat, els aramites, les comunitats monàstiques, que fins i tot arriben a refusar el matrimoni o el contacte sexual, per ser un bon cristià has de renunciar al sexe, per ser un bon cristià has de renunciar al matrimoni, i les postures més conciliadores, com per exemple les que defensaran en origen Sant Pau, per exemple,
que busquen crear un microcosmos marital on el sexe tingui encaix. Si ha d'haver-hi matrimoni, perquè el matrimoni és una base de la reproducció social, no només física, sinó també econòmica, patrimonial,
Un bon cristià ha de conjugar el fet de reproduir-se amb el fet de no doblegar massa roba. També es pot entendre com les preliminars. Un microclima... A ti, Peting, és despullar-la però doblegar molt bé la roba.
Has parlat tu de petting, eh? No. Microcosmos, doncs generem aquí l'ambient perquè es donin les circumstàncies, no? Vale. Posem noms. Posem noms a aquestes dues postures, no? De nou no tenim temps per aturar-nos massa, però podem posar sobre la taula... Posem nom a aquestes postures, no? La pregunta és molt inquietant. Jo m'acabo de seure, d'encentre l'alegre condicionat, i he llegit aquesta pregunta i dic... Posem nom a les postures. Necessiteu un psicòleg, eh?
Ja ens tenim a nosaltres. O un psicoanalista. Tenim unes pulsions... Les que són. Les que són. Imagina't que he gravat aquest programa al maig.
Jo l'estudi petit. Per exemple, Sant Pau reflexionarà en algunes de les seves epístoles, en algunes de les seves cartes, no sé què. Com per exemple, la primera epístola dels corintis, de fet ell combat aquesta postura dels actors rigoristes. Hi havia un gruix de cristians que havien decidit renunciar al matrimoni, renunciar al contacte amb les dones, i el propi Sant Pau els ha d'escriure una carta dient, però a veure que el matrimoni...
No, no és una cosa dolenta. De fet, més endavant encara no ho és, però més endavant serà un sacrament, no? De fet, un dels checklists que has de fer com a bon cristià... En fi, i un exponent del sector rigorista, per exemple, podria ser Tartulià. Tartulià... M'encanta que... Sí, anava a tots els platós a parlar del tema.
Tartorià és un ésser bastant fastigós, perquè és un rigorí, estem a inicis del segle III, és un d'aquells rigoristes de la moral cristiana. I de fet va escriure un llibre, disfressat amb un llibre sobre consells de cosmètica.
i de bellesa, ell reflexiona sobre l'aparença que van de tenir les dones cristianes, és a dir, les esposes cristianes. Dius, molt bé, que bé, soc un teòleg, però també escric a la Superpop. Ell, per exemple, defensava literalment que un atribut de les bones dones cristianes havia de ser que fossin lletges.
Lletxes. Malpentinades, no maquillades, havien de portar vel perquè no se les veiés, havien de fer pudor. Ho havies d'apropar, eh? Tu t'apropaves a una cristiana i allò havia de... De notar-se. Una mica, ella un mascara amb un al·legat sobre...
l'aposta per allò natural en contra d'allò artificial. Busquem la dona eco. Al final hi ha una crítica a l'artifici de les matrones romanes. Agafem aquells pentinats romans de l'època del segle II, o aquest gust pel maquillatge, per cuidar-se...
En definitiva, el que està dient és que un cos net, un cos de dona net i arreglat és perillós, perquè porta el pecat. I que, per tant, si un cristi s'ha de casar, s'ha de casar amb la dona més lletja possible.
No diu res que els homes també siguin lletjos. No, no, no. De fet, el nota, arriba a dir que els banys calents són pecats. Són pecats. Si tu t'has de banyar, t'has de banyar molt freda, perquè banyar-te amb aigua calenta et treu la brutícia. Després, els medievals són els bruts. Ja ha sortit el tema. Ja, bueno. Tartulià. Minuts entre cinc. No tornareu a veure els tartulians de la mateixa manera.
I hi havia rèpliques a tota aquesta postura de tertulià? Sí, clar, de fet podem mencionar algunes, de fet mencionarem dos, una rèplica d'un emperador i una rèplica d'un bisbe.
Posem a dos personatges molt importants de la cultura cristiana del segle IV i del segle V, que reflexionaran o donaran la rèplica a aquesta postura tan radical de Tertulià. I tindrem un emperador que serà Constantí el Gran, el primer replicador de Tertulià?
Sí, molt bé. Em pensava que em preguntaries quin emperador, però... M'ha fet por preguntar quin emperador per si hi havia alguna rima. Aquestes preguntes ja anem a pres, ja, eh? Sí, perquè vigila quan en digui advocat. No, perquè després amagueu coses al guió, coses que no estan i després passen. No vull preguntar quin emperador perquè no sé per on pot anar la rima. Sempre s'ha de demanar consentiment. Constantia el Gran. Molt bé. Constantia el Gran, però tots sabem que no era ell, sinó que era la seva mare. Exacte.
Flàvia, Júlia, Augusta Helena, potser la coneixeran com a Santa Helena, que és la cristiana dels dos. Quan Constantia a poc d'arribar al poder, any 320, una de les primeres coses que fa, a banda de reconèixer el cristianisme dins de les religions reconegudes de l'imperi, és elaborar una nova llei matrimonial per l'imperi.
És una societat tensionada a nivell religiós, entre pagans, entre cristians, entre comunitats jueves distribuïdes per tot l'imperi, però la idea de Constantí és que el matrimoni és element comú, tant a pagans com a cristians. I per tant, és una institució que garanteix l'ordre social.
En un context on la societat s'està extensionant religiosament, la reproducció de la societat, la reproducció de la propietat privada, és una institució a protegir. El sentit de la vida conjugal no consisteix, sento dir-ho, en la recerca d'una felicitat carnal,
no hem venit a divertir-nos, sinó que tampoc serà un espai que es relleixi pel control dels impulsos, com dirien els estoics, sinó que el que s'ha de fer, el que permet el matrimoni, és el manteniment de la societat. És una cèl·lula de reproducció social. De fet, el projecte de Constantí fixa la idea de la casa cristiana,
És un element que pensem en el matrimoni, en la vida en parella, que no hem parlat fins ara, és la casa. Perquè el matrimoni sí o sí és una cèl·lula de convivència que porta la construcció d'una cosa de la qual no hem parlat fins ara, que és la família. Bàsicament perquè la família del món romà és molt diferent de la família que l'entenem.
que l'entenem ara, no? I, per tant, es fixa la idea de la casa cristiana, de la domus, no? Però el que deixa de ser la domus romana ja no és només l'espai físic de la casa, sinó també és l'espai virtual, ideològic, que és la família cristiana, l'espai domèstic de convivència cristiana. I, per tant, al llarg del segle IV, els teòlegs, els pensadors eclesiàstics, comencen a configurar la forma que ha de tenir la casa cristiana, en contraposició a la casa romana.
I comencen a aparèixer coses que comencen a ser diferents. Per exemple, la necessitat que marit i muller comparteixin llit. Bueno, direu, ah, oh, no? Ah, oh, oh. Comença un capítol d'Oliveri Benji, no? Està avançant la mateixa broma.
La necessitat que aquesta unió sigui també una unió marital. Posar en valor els fills. No els fills com a producte d'una parentela sanatorial, sinó el valor dels fills des d'aquesta família nuclear. El rebuig a les pràctiques anticonceptives. Si el matrimoni és la reproducció social, no?,
La finalitat ha de ser la reproducció de la societat. La domesticació de la sexualitat, el fet que la sexualitat està orientada dins del matrimoni.
Què passa quan el matrimoni acaba, no per divorci, sinó per... no por susto, sinó por muerte. Apareix la figura dels vidus, la idea que s'ha de mantenir un record. Si estem creant no només un element de transmissió patrimonial, sinó també un element de cèl·lula de convivència, comença a aparèixer la idea de la viudetat, respectar el temps de viudetat, tant si es mor ella com si es mor ell.
En definitiva, el que s'està construint és la transformació del matrimoni en una institució purament legal, en un marc moral de la societat. No sé com preguntar-te això. No hi ha rima, no hi ha rima, no preocupis. Però... Hem parlat d'un emperador, ara suposo que la teva pregunta... Ah, és veritat, és veritat, perdó, és veritat. Has parlat d'un emperador que va...
Has parlat d'un emperador que va rebatre Tartulià i ens has promès un bisbe, també. Un bis. Bé, a veure, podríem fer, podríem deixar dos segons de reflexió perquè cadascú pensi de quin bisbe parlarem, però vaja, si estem parlant de finals del segle IV, principis del segle V, estem parlant d'un bisbe, segurament que tots aquells que es llencin un triple pensarien en Sant Agustí, en Sant Agustí.
Sant Agustí d'Hipona, que és potser el gran intel·lectual eclesiàstic de la seva època. Com no, Sant Agustí, que és un personatge molt... li vam dedicar a mig programa, però ho donaria per molt més, perquè sabeu que ell és de conversió tardana, i ell, de fet, fa les seves confessions, que és la primera autobiografia, una de les primeres autobiografies, quan ell explica la seva pròpia vida, i explica que ell de jove, quan estava estudiant a Milà,
Erasmus. Duplava molta roba. Duplava molta roba i molta, sí. Estava una mica amecedora. Orgasmus. Sí, anava d'orgasmus, literalment. Especial, tira la seva conversió, rebucha els plaents...
Un dels llibres que considerem d'ell és un opuscle sobre el matrimoni perfecte, escrit a inicis del segle V, i on posa sobre la taula precisament això, un fet fonamental pel futur. És el primer que...
posa sobre la taula la idea que el matrimoni ja no és una institució romana, ja no és un costum jurídic, ja no és una tradició de convivència, ja no és una reproducció de la societat, ja no és un mètode de transmetre la riquesa de generació a generació, sinó que el matrimoni és un sacrament.
El matrimoni... Ja no hem de decidir si els cristians accepten o no accepten el matrimoni, perquè el matrimoni passa a ser part del credo, del cristià. És un sacrament, és a dir, és un signe visible de la mà de Déu a la Terra. Igual que el baptisme, igual que més endavant l'extremunció, o el que sigui. I, per tant, és sagrat. El matrimoni passa a ser una cosa opcional...
que pots tenir-la o no tenir-la, pots respectar o no respectar-la, pots tenir amants, pots fer, pots no fer, pots anar a prendre un bany calent o no, pots maquillar-te o no, però passant de ser una cosa, com fer la declaració de l'IVA, també és una institució social, però a partir d'ara, pels cristians, el matrimoni comença a ser quelcom sagrat, o a mínim per la jerarquia eclesiàstica, que ja sabeu que hi ha una gran dissonància entre el que pensen els eclesiàstics i el que fa realment la gent, però
comença a considerar-se una institució sagrada, marcada per la caritat, per l'efecte entre els contraients. La convivència marital comença a ser una cosa vinculada a la religió. Penseu que...
Ho hem dit abans. En aquesta època el cristianisme estava encara, des dels seus orígens, arrossegant una lluita ideològica molt forta. La dels rigoristes, els talibans del desert, aquells aramites monàstics que creien que la religió era una renúncia a la vida de societat, que s'anaven al desert, que s'anaven al bosc, que es vinculaven en comunitats masculines o femenines i renunciaven a la corrupció del món,
I dels que creien, seguint a Sant Pau, que el cristianisme havia precisament no de renunciar a la societat, sinó vehicular la societat. I són els responsables que el cristianisme agafi fagocitant l'esfera pública romana. El cristianisme no és un rebuig a la societat, sinó que és la direcció de la societat. I el matrimoni és el cavall de batalla importantíssim sobre aquestes dues postures, perquè si tu rebuiges el món, per tu el matrimoni és pecat.
Si tu abraces el món, el matrimoni és un sagrament. Fixeu-vos que fins i tot durant els primers 4-5 segles de la religió cristiana, el matrimoni ja no era un sagrament, sinó que simplement per molta gent era una cosa a eliminar. Fixeu-vos quan parlin, no? Oh, és que el matrimoni sempre, és que els valors... Durant 500 anys d'història del cristianisme, casar-se era pecat per molts cristians.
Escolta el programa a la teva emissora local de Confiança. Una coproducció de Ràdio Castellà i la xarxa de comunicació local. I got chills, they're multiplying
Fins demà!
Recte final del Portes de Troia d'avui, ens queden uns quants minuts encara. Ja per fi s'acaba això. Ja per fi s'acaba... Quina tortura. Però encara ens falta parlar dels germànics i és el que farem a continuació perquè, clar, ja ens deixem enrere el món romà i comencem a endinsar-nos en l'Europa dels pobles germànics, inicis de la mitjana. Quin és l'escenari? Jo... Aviam.
Montmurri, dels romans als pobles germànics. Punt d'inici, punt de final. Allà hi ha qui digui, estem al minut 49 de programa i encara hem parlat dels germànics. Jo dic dels romans als germànics. Hem arribat als germànics. Ara podríem acabar aquí. Però no, ens queda una mica. Només poden queixar-se els de Patreon.
La irrupció dels pobles germànics i el seu assentament sobre el Terrimoni Romà portarà, evidentment, a grans tensions culturals i polítiques a molts nivells. Indudablement, en la història que ens ocupa avui, la història del matrimoni, també serà un tema que es tensionarà moltíssim, perquè les pràctiques matrimonials dels pobles germànics no tenen res a veure amb la tradició germànic o eslava,
No tenen res a veure amb les tradicions judeo-cristiano-helenístico-romanes de l'imperi. El que es debatrà en aquest moment és com integrar aquesta cultura germanico-slava dins la matriu matrimonial que hem vist que s'ha anat gestant al llarg d'aquest programa. I això és el que intentarem parlar en aquests minuts. I com serà això? Quin tipus de matrimoni tenim sobre la taula?
Bé, doncs, bàsicament el que es debatrà a inicis de l'edat mitjana són, de nou, dues concepcions oposades dins de l'imaginari moral del matrimoni. Una de mundana, que neix de l'eròtica, el matrimoni és el terreny de la sexualitat, ara l'Albert, que ha deixat de tenir calor, tornarà a tenir calor...
I una d'eclesiàstica, que es sustenta en la retòrica, la retòrica de com ha de ser la moralitat del matrimoni. La tensió entre el matrimoni germànic i el matrimoni cristià és la tensió entre l'eròtica i la retòrica.
Que maco. Està perfecte, però explica-ho una miqueta. Perquè és molt maco, però... Merda. Ara ho vas explicar. Ho explicaré, i amb això tancarem el programa, amb un exemple. De tots els pobles germànics, un exemple. El de matrimoni i conversió, és el pack, el combo del Burger King, que tens hamburguesa i patata, suposo, o baguda. No ho sé. No ho sé.
matrimoni i conversió. Hi ha un clodoveu, Clovis, el capdit dels francs, fa doble combo, agafa el menú, es casa i perquè es casa es converteix. I això ens explica que el matrimoni és quelcom més que una institució purament jurídica. Ja s'ha instituït com una institució religiosa. Ell es casarà amb una
Burgundia, en Matilde, que és cristiana, que és catòlica, de fet els francs seran dels pocs pobles armànics que es convertiran al catolicisme, els visicots, per exemple, faran l'arganisme,
I aquest doble combo de matrimoni i conversió serà una forma d'integrar-se dins de les institucions romanes. La manera d'integrar, que té aquest Clodoveu, aquest capdill franc, d'integrar-se, de legitimar-se dins de les institucions romanes, és legitimar-se a través de dues coses. La conversió al catolicisme i la conversió al matrimonisme. Es casa. Però, en canvi, no és tan bonic perquè...
Aparentment hi ha aquesta acceptació de la retòrica eclesiàstica, però xoca amb la realitat de Clodobeu i els seus guerrers, que és la realitat de les patiques eròtiques. Els francs practicaven el concubinat. Tenien moltes concubines, amants legalitzades, el sexe no era exclusiu del matrimoni.
pels germànics. En canvi, pels cristians sí. Llavors, quan tu et converteixes al catolicisme i et cases, de cop i volta l'Església t'està dient, eh, eh, les concubines... Caca. Tanca l'aixeta. Caca, tanca. Has fet una metàfora visual de la polla de Clodoveu amb una aixeta? Pot ser una cosa... Està molt ben triada. El concubinat és una pràctica immoral a ulls de l'Església. Llavors, com conjugar els teus mons?
Com domesticar una sexualitat diametralment oposada a la moral cristiana? Com encaixaran els pobles germànics les seves tradicions de concubinatge, d'amants, la seva liberalitat respecte al sexe, no només al sexe en general, sinó pràctiques sexuals concretes que potser eren malvistes per la societat cristiana? Tot això jo crec que són preguntes que, espero, tindran resposta en un programa no gaire lluny.
Doncs els deixo amb la mera els llavis. No tenim temps per molt més d'aquest programa perquè em sembla que, com ha dit l'Alberto, potser seguirem parlant de la història del matrimoni. Potser. I sí que ens queden uns quants segons per recordar els nostres estimats oients que sempre poden donar-nos un cop de mà amb el Patreon que tenim a sobre la taula, oi que sí, Albert? Sí.
com demà a Patreon o a iBook si vol estarem encantats i molt contents exacte, podeu consultar les nostres xarxes socials per si voleu saber-ne alguna cosa més no és com si us caseu amb nosaltres però també és una forma de reproduir el manteniment de la societat
Home, i ara mateix hi ha gairebé 30 vídeos de programes encès a Patreon, cada cop hi ha més programes exclusius, vull dir que comença a haver-hi xitxa. Hi ha xitxa? Hi ha xitxa, hi ha xitxa. Molt bé, doncs ara sí. Moltíssimes gràcies, Albert d'Abril. A vosaltres. A Alberto Retxe. A tu. A Adrià Tira, del Control Tècnic, qui us parla, Sergio Rodríguez, i us esperem la pròxima setmana amb un nou episodi d'aquest nostre matrimoni de tres de les Portes de Treia.
A les portes de Troia, amb Alberto Retxe, Sergio Rodríguez i Albert Abril. Al control tècnic i a les narracions, Adrià Tirado, Carlos Lezegui i Rocío Gómez.
Mata de Pere Ràdio, benvinguts a casa. A Mata de Pere Ràdio, Sonotone et descobreix el subsol del pop contemporani. Un espai on sentiràs la música d'avui que potser escoltaràs per sempre. Els penúltims cincers de mes, de 10 a 11 del vespre, a Mata de Pere Ràdio.
M'amago sota l'ombra d'un arbre. No queden núvols que em vinguin a veure. Passa la tarda pensant-te i és molt dur.
Només imaginar-te tot allò que ens faríem si no ens aturessin els altres. Però quan m'arriba la teva notificació, somri com un tonto que no té perdó. I quan m'arriba la teva notificació, sóc ric sense un duro i estic molt millor. I de sota tot sonrissa, alegria i la pena,
Solucions i no problemes, i de sota tot sonrisses. Alegries i les penes, per a mi un bon col·lega. Solucions i no problemes. Ja no em capa més si eres a la panxa, ja no em fa mal el veure que estàs amb una altra. I de fet, te la canto totes les cançons que tu em dedicaves. I si no estàs, m'aguanto, i algú altre em donarà l'amor que ara em falta. I la vida que foten te'n falta que giren i no s'acaba.
Però quan m'arriba la teva notificació, sonri com un tonto que no té perdó. I quan m'arriba la teva notificació, sóc ric sense un duro i estic molt millor. I de sobte tot sonrissa, alegria, gila,
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!