Fins demà!
A les portes de Troia amb Alberto Ritchie, Sergio Rodríguez i Albert Abril.
Després d'un segle XX fascinant pels miracles tecnològics, vam creure que el progrés era una línia recta cap a l'utopia. Però el miratge es va torçar quan les crisis invisibles van revelar que el benestar promès no arribaria a tothom per igual. Avui ens trobem en una cruïlla estranya.
Depenem vitalment d'una ciència a qui, paradoxalment, mirem amb una desconfiança creixent. Hem descobert que els despatxos de poder poden fabricar dubtes a mida i segrestar veritats per protegir interessos obscurs. I enmig d'aquest soroll mediàtic, el prestigi de la bata blanca es desdibuixa entre titulars que busquen més l'espectacle que el rigor del mètode. Ja no ens preguntem només què som capaços d'inventar, sinó qui té realment el dret a decidir sobre el nostre futur col·lectiu.
És possible recuperar la fe en el coneixement sense convertir-lo en el nou dogma polític? Avui, a les portes de Troia, explorarem les esquerdes d'un sistema que ens promet el món mentre lluita contra les seves pròpies ombres. Benvinguts a la història de la ciència. Benvinguts a les portes de Troia.
Benvinguts, benvingudes, una setmana més a les Portes de Troia, el programa de ràdio d'història de la xarxa de comunicació local des dels estudis de ràdio castellà. Com sempre, avui per parlar de com ha canviat la ciència des d'una perspectiva històrica.
I ho farem amb... Avui ens acompanya Loto Lucic, ell és professor de secundària, llicenciat en química i també col·labora al programar La nit estèrica de Ràdio Canal Terrassa. Aprofitem per enviar una salutació. Tot benvingut. Sí, saludar des d'aquí el Pau i l'Ester, que són els presentadors de La nit estèrica i que em van donar l'oportunitat per primera vegada d'arribar a la ràdio i mira, m'ha agradat, m'ha agradat això de la ràdio.
La nit estèrica, magnífic programa. Dijous a les 9 de la nit a Radio Terrassa. Es pot veure també a terrassadigital.com. Doncs d'aquí la nostra salutació i la nostra recomanació. Ara, Sioto, de què parlarem durant el programa d'avui? Clar, l'últim programa que vaig estar amb vosaltres vam parlar de com la ciència des de la il·lustració de la Segona Guerra Mundial agafa un paper predominant en la nostra societat i d'alguna manera transforma la societat en el que avui dia la coneixem. Vam acabar parlant
molt ràpidament i condensadament, de moments en què la guerra, en què la ciència va ajudar a guanyar guerres, vam parlar, per exemple, de batallar el curs, com els tancs soviètics, Alan Turing dexifrant la maquina enigma, la invenció del radar, hi ha mil exemples, de batallar el mar, ni com el ferrocarril ajuda a transportar
a soldats i la famosa escena dels taxis de París quan s'envia gent al front de batalla perquè descobreixen que potser els alemanys no estaven tan animats com es creia. Hi ha tota una sèrie de moments històrics en què la ciència ajuda a guanyar guerres. Tot això jo crec que acaba i és el punt central del final de tot això, que és la bomba atòmica. La ciència aconsegueix
arribar a la destrucció total. O sigui, aconseguir una arma que pot destruir-ho tot en un instant de temps. I això també juga a favor de la ciència, perquè descobreix que la ciència té un poder molt gran, però també juga en contra, com veurem durant el programa, perquè acaba generant un cert rebuig a la ciència. És una miqueta la idea de parlar d'avui, de com la ciència passa de ser el gran dominador del món a passar a tenir un paper una mica...
controvertit en la societat en què vivim. Parlarem de Trump? Podem parlar de Trump, jo crec que és un bon moment, perquè a més és actualitat i probablement part del que li passa a la ciència avui és culpa de Trump. Segueix-nos, interactua amb nosaltres a les xarxes socials d'Instagram, X i Blue Sky, arroba Portes de Troia. Escolta el podcast des d'iVox, Spotify, Apple Podcasts, YouTube i la xarxa més.
Fins demà!
Doncs comencem amb el Portes de Troia d'avui. Ja ens ha explicat el nostre estimat convidat d'avui, l'Oto Lúciig de Kent i el programa.
Per començar per algun lloc, en quin lloc queda el paper de la ciència després d'aquesta devastació que ens explicaves, d'aquestes bombes atòmiques, d'aquest moment significatiu de la ciència? En quin lloc queda després de la Segona Guerra Mundial? Clar, després de la Segona Guerra Mundial, una mica, el que s'havia generat a l'imaginari col·lectiu és que la ciència era sinònim de progrés, o sigui, si aconseguíem invertir més en ciència i donar-li més força a la ciència, això ens assegurava un progrés.
I al final hi havia la promesa il·lustrada, que a mi m'agrada dir-li així, no sé si els historiats ho diuen així o no, però a mi m'agrada dir la promesa il·lustrada que al final, si ens basàvem en la raó i en la ciència, arribaríem a la societat ideal, arribaríem a viure en l'utopia on no hi havia guerra, on no hi havia desigualtat, on tots els essers humans ha sigut iguals i tal.
Veurem que aquesta promesa una mica ha quedat en no res, perquè ja fa uns quants anys del final de la segona guerra mundial i res d'això sembla haver arribat a bon port. Però clar, com dèiem, aquesta idea, llavors, totes les grans empreses comencen a invertir en IMSD, coses que abans potser passaven puntualment, però ara ja totes les grans empreses tenen el seu centre IMSD, contracten científics, contracten enginyers, perquè volen descobrir el nou material, la nova màquina, el nou producte tecnològic, que revolucioni el mercat i, per tant,
que em doni més diners, llavors l'obsessió és totalment productiva, o sigui, necessitem la ciència perquè ens permet produir. Però, a part d'això, per exemple, un altre exemple és el microones. El microones es descobreix per accident, de fet estava l'exercit americà intentant veure armes que no fossin letals i que no impliquessin que els seus soldats haguessin d'anar a la guerra, cosa que al final ho han trobat amb els drons, i el que volia fer era, bàsicament, assecar zones, provocar una assequera i llavors forçar la rendició dels exercits, perquè el microones escalfa l'aigua i llavors evaporar-la. Vam veure que això era inviable,
Perquè la quantitat d'energia que havies de consumir era molt gran i, per tant, no tenia sentit. Però sí que vam veure que podien escalfar aigua amb un microones. I vam dir, si això ho tanquem i ho posem a la cuina, podem escalfar coses de la nevera i s'escalfen ràpid, funcionen bé... Per tant, genial. I neix així. Però és que això es converteix en un símbol, també. Que important el microones, eh? Molt important. Durant molts anys, els meus amics s'han ribut de vi perquè no tenia microones a casa. Eres d'aquells de paper de plata al cap.
O sigui que, ostres, està bé saber l'origen. L'origen és aquest, l'origen és aquest. El que passa és que, clar, evidentment, el microones que tenim a casa està blindat perquè les microones no surtin d'allà i per això no és perillós. Però, clar, escalfa aigua, bàsicament el que fas és escalfar aigua. I com que tots els aliments tren aigua, quan l'escalfem s'escalfen. Llavors, aquest microones es converteix també en un símbol de progrés. Si hi ha una casa, hi ha un microones, és una casa moderna, és una casa amb gent culta,
És una mica el símbol, i la tecnologia es converteix en aquest símbol, però també és una eina de construcció de coneixement i tal, però al final la ciència acaba legitimant políticament certes coses. I aquí estem en el context de la Guerra Freda, tant governs liberals occidentals com els governs socialistes intenten legitimar el seu poder a partir de la racionalitat, és que el nostre és científicament el que ens diuen que és el millor per a tothom.
Clar, ja ho has dit, després de segona hora mundial, el fil d'això últim que deies, tant governs liberals com governs socialistes, capitalisme, comunisme, protagonitzen aquest enfrontament on precisament la ciència també va tenir un paper capdalt, que serà la Guerra Freda.
Clar, de fet, la Guerra Freda, sabem que s'anomena Guerra Freda perquè era un enfrontament entre dues potències que mai va ser directe, o sigui, sempre era a través d'altres canals, però a part hi havia una guerra que no era militar, que és la guerra cultural, el que intenten és d'alguna manera demostrar, són dos sistemes confrontats, al final no són dos països, són dos sistemes confrontats,
representats en els dos grans països, els dos grans superpotències, que al final el que intenten demostrar és el meu sistema és millor, la meva cultura és millor i la meva ciència és millor. Llavors, hi ha una inversió altíssima en ciència, en tecnologia, en cultura, s'intenta demostrar aquesta superioritat cultural, científica i tecnològica per una part i per l'altra. I això converteix la ciència en part d'aquest tauler de joc de la Guerra Freda.
Clar, tot això que expliques, com bé deies tu també abans, comença a allunyar-se d'aquesta promesa il·lustrada que tu has dit, el somni il·lustrat. Clar, perquè en principi hi havia un altre paper que havia d'ocupar la ciència i la humanitat. La ciència ens havia de portar al progrés, ens havia de portar la pau, ens havia de portar el fill de la fam, el benestar, la pau, tot. Vull dir, havia de ser aquell món ideal, no? Però clar...
no acaben les guerres. De fet, s'amplifiquen. De forma directa, evidentment, mai hem tornat a tenir un conflicte a l'alçada d'una segona guerra mundial, ni pel nivell de morts, ni per la quantitat de... Diguem, superfície en la qual hi ha guerra. Hi ha hagut guerres gravíssimes durant tota la història, però no han parat d'haver-hi guerres. Llavors, aquí és un problema, perquè això tampoc ja s'allunya de la promesa il·lustrada. Però és que als anys 70 i 80, em semblava que...
Semblava que podíem arribar a una certa pausa, la Guerra Freda estava en un moment una miqueta potser que semblava que s'havia de calmar, de cop es va reactivar molt més, 70s i 80s, i al final el que demostra és que la ciència no és capaç de per si sola assolir. Llavors aquest sinònim de ciència millor societat desapareix de l'imaginari col·lectiu i...
Per exemple, l'economia se suposava que l'estudi econòmic i convertir l'economia en una ciència ens havia de portar al fi de les desigualtats econòmiques i per un costat la competència havia de ser l'hòstia, per l'altra no sé què, però no ha arribat. Vull dir, no hem aconseguit tampoc acabar amb les desigualtats de cap manera ni redistribuir la riquesa per tal que tothom pugui viure de manera més o menys còmode en aquest món en què vivim.
I això ens porta a pensar si la ciència està al servei d'uns pocs. Clar, la ciència avança, i la ciència ha avançat moltíssim en aquests últims anys, però els beneficis no es reparteixen entre tothom. Nosaltres tenim la sort de viure en un país occidental que ha rebut gran benefici de la ciència, però la ciència al final és d'uns pocs. La ciència hi ha pocs que tenen el privilegi de poder...
beneficiar-se del que produeix i, a més, el desenvolupament ha sigut tan ràpid i el creixement tan bé que ha forçat a la ciència avançar sense poder assegurar passos.
S'han comès imprudències per voler anar massa ràpid perquè al final necessitem produir. Aquí veiem el que dèiem també, que la ciència no es pot desvincular de la societat. El científic no té la llibertat de donar-se temps per descobrir coses. Està obligat a descobrir-les en un temps per produir. Això fa que moltes vegades no ens doni temps a fer les comprovacions necessàries per poder assegurar...
moltes de les coses i molts dels passos que fa la ciència. Això estaria bé que ho escoltessin els nostres alumnes de segon de batxillerat i primer de batxillerat que fan un treball de recerca. Correcte, és veritat. I no us han donat temps. Mira, just avui... Perdó, eh? Avui que estem tu i jo, que a més a més treballem el mateix centre educatiu, i ens escolten molts professors perquè ho sabem,
d'història i d'altres disciplines, ens toca passar per aquesta penitència... Del treball de recerca. Del treball de recerca, i no l'hi puc dir amb una paraula més amorosa, penitència. És bastant penitència, però crec que... Quan els intentem explicar com fer una investigació... Exacte. I precisament, avui un dels alumnes, que ha tret una nota justeta, el que li he dit és...
El que havies plantejat està molt bé, o sigui, el marc metodològic superguai i podies haver fet una cosa molt guai, però com que no has donat temps suficient per poder analitzar les dades i processar-ho, no has pogut fer. I és això el que passa. O sigui, si nosaltres no donem temps que la ciència analitzi i processi allò que genera, al final cometrem errors i farem passos en fals. I una mica aquest és el gran problema. Clar, aquests efectes adversos...
que estaves esmentant, o quins exemples podries esmentar? Per començar, els desastres nuclears. La tecnologia nuclear es va desenvolupar molt ràpid i moltes vegades es va assumir que no passa res, ja ho hem comprovat. Però el problema és que moltes vegades el que veiem advers és a molt llarg termini. No són problemes que apareguin en el moment, com estàvem acostumats. La radiació...
pot anar acumulant-se. Nosaltres potser ara no passa res, però d'aquí 20 anys resulta que comença a aparèixer una zona on hi ha un munt de càncers i tal. Ah, no, és que hi havia una zona de radiació perquè no ho havíem cobert bé i tal. Llavors, els desastres nuclears són el gran exemple. Contaminacions químiques. Fixem-nos que aquí el gran problema és que tot això és invisible. O sigui, fins a l'aparició de la contaminació química i els desastres nuclears, la major de les amenaces que teníem eren visibles. O sigui, tu veies venir l'amenaça.
I a més era molt instantant, llavors podies veure ràpidament les conseqüències. Ara no. Necessitem molts anys per veure conseqüències, llavors és molt difícil predir el que passarà. No ho veiem, per tant és difícil preveure-ho i poder anticipar-nos i això també genera un gran problema en la ciència. Llavors, com ens diu Jean-François Leotard, que defineix la postmodernitat com a la fi dels grans relats.
O sigui, tots els grans relats de progrés, d'emancipació, del govern de la raó, comencen a desaparèixer, no? I aquesta mort de tots aquests grans relats, al final poca confrontació, perquè...
algú ha d'ocupar aquest espai que ocupava abans el somni. Hi havia un somni, hi havia un objectiu al que volíem arribar com a societat, desapareix una miqueta amb la postmodernitat i les institucions que confiaven en la ciència comença a veure-la molt estranya, comença a haver-hi percebre
no com una figura neutral, sinó ella que estava vinculada amb un exèrcit, amb una empresa, amb una ideologia, i llavors al final és una miqueta el que dèiem abans, a qui serveix aquesta ciència? O sigui, el servei d'aquí està un científic, el servei d'aquí estan les grans institucions científiques, responen a tothom.
I no podem evitar viure amb la ciència, perquè al final és la que genera moltes de les bases de les decisions que es prenen, els models econòmics per tal de prendre decisions polítiques, la tecnologia ocupa una vida que, o sigui, dia a dia d'avui, vivim depenent de la tecnologia i, per tant, no podem separar-nos. Llavors, genera un caldo de cultiu que veurem que provoca que desemboquem en una situació una mica complicada actualment amb la ciència.
Clar, fins jo he entès, estem adonant-nos que la ciència genera solucions i també problemes, a llarg termini, però problemes que en algun moment s'hauran d'abordar. Aleshores, on hem de resituar, i a més a més la postmodernitat pel mig que ho es tronca tot, on hem de resituar aleshores aquest debat sobre la ciència?
Clar, abans el programa anterior parlàvem de la societat industrial. La societat industrial tenia uns problemes. Hi havia una escassetat, hi havia fam, hi havia malalties, hi havia una manca de recursos. Això eren els grans problemes de la societat industrial. Després de la Segona Guerra Mundial,
No són substituïts aquests problemes, seguim tenint els mateixos, segueix a haver-hi fam al món, segueix a haver-hi malaltia, segueix a haver-hi escassetat, segueix a haver-hi manca de recursos, no per tothom, perquè hi ha alguns que tenen recursos de sobre, però sí que és veritat que canvia el focus dels problemes. Vull dir, ara tenim problemes que són diferents. Accés de producció, què fem amb l'accés de producció que tenim, què fem amb la contaminació, com són riscos invisibles, conseqüències a llarg termini, danys que són irreversibles i coses que ja no podem tornar enrere.
Llavors, tot això canvia molt el focus de les problemàtiques. Llavors, Ulrich Beck, a Risk Society, Societat del Risc, el 1986, d'alguna manera...
ens parla sobre com la intervenció... O sigui, el problema que tenim és que els riscos moderns ja no són de font natural, sinó que són riscos de la intervenció humana sobre la naturalesa. I al final això provoca també un problema, és que són globals, com per exemple ho és la radiació, com ho són els microplàstics, i al final acaba provocant que les conseqüències només són a llarg termini i és molt difícil atribuir a una persona. O sigui, tu no pots culpar a una persona o a una corporació concreta
És que el culpable no és un individu, no és una entitat, és que és el nostre estil de vida, és l'organització social en què vivim el problema d'aquests riscos. O sigui, per què tenim aquests riscos? Perquè necessitem energia i, per tant, hem de recórrer al carboni, al petroli, a les energies nuclears, però és que ja no podem tornar enrere. És irreversible aquest pas que hem fet. Llavors, és molt difícil resituar la ciència perquè és que la nostra vida depèn de tot això i llavors tots aquests riscos els estem assumint
perquè el nostre estil de vida ens obliga a assumir-los. I això és el gran problema que té la ciència actualment.
Ja sé per on vas, eh? Amb tot això ja... Ja se'n vols anar a parar. Continua, continua. Aquí neix una paradoxa científica i és el centre del debat, que és la ciència de detectat riscos, els mesura, els explica i és també qui els soluciona. Llavors, clar, la mateixa entitat que genera els problemes és la que acaba solucionant-nos. Llavors, és qui m'ha fet el mal
jo no puc deixar de dependre de qui m'ha fet el mal, sinó que he de dependre encara més. Llavors, és un bucle en el que nosaltres depenem constantment de la ciència, però la majoria dels problemes que tenim són provocats per idees científiques, per explicacions científiques o per explicacions tecnològiques. I aquí tornem enrere...
el que comentàvem al primer programa de la disputa entre Robert Boyle i Thomas Hobbes. Recupereu, perdó, si que t'interrompi, perquè recupereu el programa de fa algunes setmanes on parlàvem de la història de la ciència i justament l'Oto parlava d'aquest tema que ara comencem també a tractar. Clar, si nosaltres posem com Robert Boyle demanava, i jo crec que la meva opinió és que és correcta i és el que ha de ser,
en públic i la gent veu què és el que fa la ciència i com construeix i no només el seu resultat final. El problema és que veurem coses i és que
No hi ha un concepte 100% entre els científics. Hi ha un estancament, hi ha moments en què la ciència no és capaç d'avançar perquè no troba respostes. Llavors, hi ha una percepció social que si ells no es posen d'acord, per què jo he de confiar en ells? Si els científics ho estan discutint, jo he de confiar en els científics i no ho sé. Llavors, aquesta exposició pública que ajuda molt a que la ciència sigui vista com una font de progrés i que intentem confiar-hi, també genera molta desconfiança perquè veiem
veiem com és per dins la ciència. I per dins la ciència no és un camí recte. És un camí ple de pedres, ple d'entrebancs, amb mil problemes i mil dubtes. I aquí entrarem en un terreny de temes que han generat certa controvèrsia en la ciència. No sé si podríem parlar d'algun d'aquests temes controvertits que s'han trobat en aquest camí dificultós. Clar, i tant, moltíssims. Però, llavors, per exemple...
Tenim moltes culturances que han posat la ciència contra les cordes. Llavors, per exemple, tenim l'energia nuclear. L'energia nuclear és bona o és dolenta? Això és un debat que porta a existir des dels anys 80, des dels 90 potser, a partir dels grans desastres nuclears, el desastre de Chernobyl, que després en parlarem una mica més en profunditat, també el desastre del Sea Island als Estats Units, que al final fan una desconfiança i comencen a aparèixer els moviments entre nuclears, que no són científics com a tal, però ho són alhora.
És a dir, l'energia nuclear és dolenta o bona? És que el debat no és si és bona o dolenta. L'energia nuclear és, i és una manera de generar energia, i té els seus riscos, però també té els seus beneficis. Evidentment, generem problemes amb l'energia nuclear.
Però també és una energia que és molt més neta, per exemple, que el petroli o el carbó. Té un impacte natural molt més gran, si nosaltres sabem tractar-ho. Aquí és el problema. Si ho volem fer ràpid, si ho volem fer a cost baix, aquí és on naixen els problemes. Llavors, no és una qüestió de si és positiu o si és negatiu. El debat no és aquest.
El debat és com ho fem per minimitzar els riscos que això comporta. I sempre comporta bons riscos. Però això passa amb tot. Passa amb els pesticides. O sigui, nosaltres necessitem pesticides per poder produir menjar a gran escala, perquè si no morim de fam. Les grans fams que hi ha hagut a la història moltes vegades hem produït perquè apareixien plagues. Hem habitat les plagues, però alhora ens estem exposant als pesticides.
A les Portes de Troia, el passat explicat en present. Descobreix tots els continguts del programa
Fins demà!
Aquí sí que vols dir la teva, oi? I tant. Aquesta cançó es diu Flat Earth Society, la societat de la terra plana, i és de Barrel Legion. Com dèiem abans, Barrel Legion és com el meu grup fetitge, el seu cantant ha sigut la persona que jo admirava quan era... Fa unes setmanes. L'altre dia que vas venir. L'altre dia que vaig venir, sí.
Per això, parlàvem de Flutter Society, i de fet aquesta cançó parla una miqueta de l'anticiència i de l'antintel·lectualisme dels Estats Units, llavors la societat de l'altra plana, que de fet existeix de veritat, o sigui, existeix una societat als Estats Units on hi ha gent que creu que la terra és plana i ho defensa fins a les últimes conseqüències, i de fet aquí a Espanya que ho està començant també haver-hi bastanta gent que està en aquesta línia, i bueno...
Hi ha un futbolista, que surt molt xarxes... Sí, sí, sí, perquè havies parlat de controvèrsies, energia nuclear, pesticides, però també la indústria farmacèutica o el canvi climàtic. Evidentment, clar, tenim la indústria farmacèutica que ens imposa unes certes normes i que és poc ètica, perquè al final és una indústria, llavors ha de generar
I entre el contrapès de generar més diners i anar contra la salut pública, en la majoria dels casos, les grans farmacèutiques han escollit guanyar diners. I tenim exemples als Estats Units, com per exemple l'administració de calmants, mopioides, molt forts, que han generat problemes d'addiccions i que, de fet, avui dia tenen un gran problema amb això. I a la sèrie Disney, molt xula, d'Obsic. Exacte, que es veu exactament què és el que passa. I com les farmacèutiques es forcen,
que es acceptin més del que cal, precisament perquè necessiten vendre més, i llavors tens addictes, i bueno, tots els problemes que això comporta. Canvi climàtic, aquí teniu el problema, i de fet és una de les grans controvèrsies, hi ha molta gent negant el canvi climàtic, intentant buscar explicacions alternatives, el que s'anomenen els alternative facts, que diuen en anglès, els fets alternatius. El ciutadà amb tot això en queda? Clar.
On queda el ciutadà? Fins ara el ciutadà era consumidor del progrés. El progrés arribava i el ciutadà el veia i deia que bé, m'han portat un microones, un aire acondicionat, la nevera... Tot era beneficis pel consumidor. Però què passa? Que comença a veure-s afectat pels riscos. Llavors, quan es veu afectat pels riscos d'aquest progrés, diu...
eh, jo vull una regulació de la ciència, vull que la ciència m'expliqui les coses, que sigui transparent i que estigui controlada. Llavors, d'aquesta nova faceta neixen el que parlàvem abans, els moviments ecologistes, moviments antinuclears, plataformes ciutadanes per defensar els seus drets davant del que ells consideren que és un atac contra la seva salut, com és alguns processos científics que s'han donat de maneres poc ètiques. I en aquest moment del programa ja...
S'ha començat a entreveure la figura o l'aparició de la tecnocràcia. Clar, tenim una societat molt complexa on hi ha moltíssima ciència, moltíssima tecnologia. Llavors,
Clar, si nosaltres comencem a intentar donar explicacions de tot el... Si en aquest estudi, si qualsevol de nosaltres intenta explicar com funciona cada una de les coses que hi ha aquí, és probable que sabem explicar algunes, però moltes d'elles no sabem explicar. Llavors, no podem prendre decisions. Per exemple, tu podries prendre decisions sobre quin color posar aquí, com posar la càmera, com arreglar l'aire condicionat? Jo? Sí.
Tu com estudiant? Què faran els alumnes? Jo? Pregunta-li una altra. Doncs tal qual. Llavors, què passa? Que això passa amb la societat. O sigui, al final, nosaltres participem democràticament en una societat, però moltes vegades no entenem el que estem decidint. I això és un problema. Llavors, hem de recórrer els experts. Però, clar, jo m'he de creure l'expert per el simple fet que és una autoritat. Però, a més, és molt difícil comprovar el que em diu un expert, perquè...
Jo, sí, jo puc anar i dir-te a tu, no tens raó amb el que dius d'història, però està clar que és molt probable que tinguis més raó que jo per una qüestió que tu has estudiat, que en saps del tema i tal. Igual que tu no em vindràs a dir, no, aquesta fórmula de química no està bé. Bé, és molt probable que jo tingui raó, no? Però, clar, com demostres tu que no tinc raó si tu no tens les eines, els coneixements per fer-ho? Llavors, aquí entrem en un problema que és les tecnocràcies, que és comencem a estar governats cada cop més per tècnics.
per gent que sap molt d'uns certs temes i que prenen decisions en aquests temes. Salut pública, inversions en tecnologia, coses militars... Clar, decideixes tu com s'ha d'administrar un medicament o una vacuna? Jo he de decidir jo. Per què?
Jo no en sé d'això, potser és algú que en sap, però aquest que en sap qui el controla jo, però jo com el controlo? Jo no sé si aquesta decisió està ben presa, però no puc fer-hi res tampoc. Llavors, és una miqueta un punt en què no acabem de veure com sortim d'aquí, com sortim d'aquesta situació en la qual la tecnocràcia s'imposa cada cop més perquè la societat és molt complexa,
però alhora això implica que hi ha un descontrol, i això estem veient, per exemple, als Estats Units, Donald Trump pràcticament està començant a intentar imposar una tecnocràcia, perquè l'aparició d'Elon Musk a controlar totes les estaments governamentals per decidir i tal, ara ja s'han separat. Va durar sis mesos, eh? Va durar sis mesos, ja, però quanta gent es va carregar i va prendre decisions que no estan consultades amb ningú, se li van donar poders absoluts. Per què? Perquè és un tio que ha tingut una empresa que ha funcionat molt bé i que en sap de gestió i tal...
Ja, però amb quin objectiu? Aquest objectiu és l'objectiu que volem tots. Algú està controlant que estigui fent ben benefici de tots o ben benefici de la seva idea, de la seva empresa, no ho sabem. Aquestes tecnocràcies són molt perilloses però alhora no podem evitar una certa tecnocràcia a les nostres vides.
Molt bé, la ciència ha caminat moltes vegades en un sentit contrari a la idea de progrés. Però és just que buidem de contingut les implicacions que els avenços científics poden tenir? Ara, fent aquesta pregunta, m'està venint al cap la imatge d'aquella pel·lícula, boníssima pel·lícula, Oppenheimer. Molt bona, sí. On el protagonista, el doctor Robert Oppenheimer, té aquella conversa buida
que ens mostra el director entre Einstein i ell, on no ens expliquen ben bé què passa i és com un dubte tota l'estona. És aquest tamor que té Oppenheimer i aquesta foscor després del que ha passat com a creador o impulsor de la bomba. L'he cagat. Això passa molt en ciència. Primer hem d'entendre que la ciència neix...
per unes raons que són intentar entendre el món. Però ràpidament la política i la societat agafen això per intentar legitimar un canvi polític, que és el que parlàvem a la il·lustració. El canvi de societat ve perquè les raons diuen que la societat en què vivim no és justa i per tant les raons porten un altre tipus de societat.
Llavors, aquí, això també legítima governs, ens legítima un cert progrés, però també legítima barbaritats, perquè, per exemple, Charles Darwin va estudiar espècies arreu del món i va arribar al concepte de l'evolució, no?, i a dia d'avui és una teoria més que aprovada que hem evolucionat i que existeix una evolució i etcètera. Però què passa? Que ràpidament això s'aprofita per intentar aplicar-ho sobre la societat. Llavors,
El darwinisme social, que és una pseudociència absoluta, que el que diu és, igual que la naturalesa, el que sobreviu és el més adaptat, i reinterpretant-ho com el més fort, que no sempre és així, no té per què ser el més fort, el més adaptat pot no ser el més fort,
Nosaltres podem utilitzar això en la societat, llavors la societat també està destinada a ser només dels més forts, dels més poderosos, dels més importants. I una mica, el que parlàvem abans de Trump, la idea darrere de Trump és aquesta, és a dir, si tu ets el més fort, el més poderós, el més tal, tu ets el que té dret, tens un dret natural de demanar sobre els altres. I això acaba justificant l'esclavitud perquè...
els negres són menys i per tant nosaltres podem dominar-los perquè hem sigut més forts que ells. Et pot justificar gairebé tot. Sí, clar, netejas ètniques, explotació laboral. Entrar a un país i endur-se el seu president. Per exemple, tu pots justificar-ho, perquè jo soc la superpotència. Això, de fet, és una frase literal d'aquests dies. Nosaltres som una superpotència i per tant tenim dret a fer això. Com que soc més fort, tinc dret a fer això. És una mica el darwinisme social, aquesta idea. Llavors,
També vull destacar que no tot és culpa dels polítics. Hi ha científics que voluntàriament s'han posat a col·laborar en aquestes coses. Tenim un cas molt famós, que és l'Àngel de la mort dels camps d'extermini nazis, Josep Mengele, que es dedicava a fer experiments i aquí ningú el va obligar. Va ser ell que tenia una ideologia molt clara i que volia demostrar-ho.
que els jueus, els gitanos i els homosexuals eren menys que els alemanys purs de raça ària. Llavors, ell es va dedicar a fer experiments horrorosos amb gent als camps d'extermini per demostrar això. I va dedicar-se a fer experiments amb éssers humans
Per exemple, agafar bessons i fer mal a un per veure si l'altre ho sentia, i mil atrocitats més que es van cometre durant aquella època. S'exhibien caps de joies i gitanos demostrant que tenia el cap més petit i que, per tant, eren menys que els alemanys, i mil coses més. Aquest és el cas més extrem. Però també tenim Fritz Haber, que és un cas curiós, perquè a Fritz Haber li devem el fet d'haver poder crescut en societat com creixem. Fritz Haber aconsegueix sintetitzar per primera vegada amoníac,
que és la base de tots els fertilitzants sintètics que tenim. Llavors ja no depenem de fertilitzants naturals i per tant podem produir massa fertilitzants, podem posar camps i camps i camps i creixerà i creixerà i creixerà, per tant podem tenir aliment per moltíssima gent. Això ha fet que la població pugui créixer exponencialment, de fet és una de les raons per les quals després de la Primera i Segona Guerra Mundial el creixement és tan gran, a part del benestar i que a Europa i a certs països hi ha una estabilitat molt gran,
Hi ha molt aliment, llavors podem créixer moltíssim. Però què passa? També és la persona que va fer que aparegués la guerra química. Ell se li està voluntàriament a l'exercit alemany, de fet ell és molt amic d'Einstein, s'enfronten per això, perquè Einstein li diu que la ciència no ha de col·laborar amb la guerra, no ha d'estar per això, el nacionalisme és un absurd, no podem entrar en això, no hauries d'anar-hi, perquè els mateixos que ara t'ajudaran en algun moment t'odiaran, perquè...
Fritz Haber era jueu, ja existia antisemitisme alemany, però Fritz Haber creia que si guanyava en aquella guerra l'antisemitisme s'acabaria. Llavors col·labora i el que fa és inventar el clor, proposar l'ús de clor en els camps de batalla. Clar, guerra de trinxeres, està tothom parat, però si el vent bufa cap a la trinxera contrària i jo deixo anar clor, el clor es posarà a les trinxeres i matarà qui trobi.
Això evidentment al principi causa una por extrema en els exèrcits de francesos i anglesos, però soluciona molt ràpid perquè comencen a repartir amb les cares de casa tothom i s'acaba el problema. Però què passa? Que a Fritz Haber al final li passa exactament el que Einstein li diu. Einstein era un gran antivalicista, sempre va dir que la ciència mai havia d'estar al servei, de fet critica molt a Oppenheimer i envia una carta demanant, sisplau, que no s'utilitzi la bomba atòmica.
Fritz Haber és perseguit per l'alemanya nazi perquè, com dèiem abans, era jueu i va haver de fugir i de fet mor a Suïssa perquè mai pot retornar al seu país degut a la persecució, mort durant la Guerra Mundial. I és un d'aquests casos en què un científic s'allista voluntàriament i provoca la barbària, però per una ideologia, perquè ell creu que realment està fent el bé.
Hem citat exemples de casos controvertits on la ciència ha aportat progrés en un sentit i retrocesa en altres, altres exemples on el servei de la guerra han servit els interessos imperialistes d'una potència, però la cosa seguirà escalant a controvèrsies encara més complexes. Podem ficar alguns exemples d'això o tot?
Sí, i tant. Mira, en això hi ha molts casos. Destacaré uns quants, alguns més antics, alguns més moderns. Primer vull deixar clar que la controvèrsia en la ciència no és dolenta. De fet, és part de la seva forma natural de créixer. És a partir del dubte, del debat, de posar en dubte les coses que es construeix el coneixement científic. Llavors, per exemple, tenim el cas d'una controvèrsia que al final porta progrés.
Isaac Newton, el gran pare de la física, era un tio bastant peculiar, era un tio molt solitari, no li agradava col·laborar més de més, sospitava que a tothom li estava intentant robar el treball, això és una cosa constant a la vida de Newton, sempre sospita que a tothom li està intentant robar el seu treball, que a tothom l'està intentant enganyar, llavors sempre ha sigut una persona molt solitària, de fet probablement tingués un amic o dos, i un d'ells era Edmond Halley, el del cometa Halley,
Llavors, Newton s'enfronta a Hooke, que era un científic més gran que ell i més important en aquell moment, i l'enfrontament és perquè els dos arriben a certes conclusions similars sobre la gravetat, però és Newton el que aconsegueix calcular-la exactament. I Hooke l'acusa que aquesta idea era seva i li roba.
Newton s'enfada moltíssim, es tanca a casa seva i no vol saber res, deixa la ciència, de fet, durant un temps deixa tot, i és Edmund Halley que el va buscar i li diu, Sisplau, publica els teus estudis perquè estan bé i són el correcte, publica-los, sisplau,
Jo pago, i llavors, de fet, la publicació del primer llibre de Newton està pagada per Edmond Halley de la seva butxaca, de fet, Edmond Halley s'arruïna per culpa d'això, i durant un temps es dedica a pagar amb el llibre de Newton, o sigui, ell té moltes còpies de llibre i es dedica a pagar a d'autors amb el llibre, dient, mira, et dono el llibre, aquest llibre val diners, et dono això, perquè ell ja s'ha quedat sense diners, la dona enfadadíssima a casa seva, és una història que és coneguda, que va tenir molts problemes amb la seva donació,
Newton també s'enfronta a Leibniz per qui és l'inventor del càlcul, perquè és veritat que Newton l'inventa abans però Leibniz el publica, llavors veiem que el conflicte és una cosa natural dins de la ciència, però aquest conflicte fixeu-nos que no provoca el mal de ningú, és un enfadur de Newton que al final quan arriba a ser president de la Royal Society agafa el quadre de Robert Hooke i el fa cremar, llavors fins aquí.
Bé, són problemes, però què passa? Quan aquestes controvèrsies venen imposades des de fora amb objectius diferents, i no són simplement batalles de científics, són molt diferents. Tenim el cas de Txernòbil, que és un cas que en el fons és molt trist, perquè acaba provocant el suïcidi d'una persona, és el segon suïcidi que parlo ja en aquest problema, potser, que és el científic Legasov, estem parlant de Txernòbil, Txernòbil i l'accident nuclear. Aquest accident nuclear és provocat perquè en aquell moment la Unió Soviètica estava rebaixant costos a les seves...
a les seves centrals nuclears, fent que els materials no fossin els adequats. Estem parlant que ja és l'època de Gorbachev, està intentant sobreviure però fent un canvi polític i fa una miqueta bastant desastrosa això. És allò del grafit? És allò del grafit, sí. Ho podeu veure, està explicat superbé a la sèrie de Txernòbil, que si no recordo malament... HBO. HBO. Està espectacularment bé. Si voleu només l'explicació de per què passa, aneu a l'últim capítol, que és espectacular. No? No? Doncs mira-la, és molt bona. Tens HBO?
Fa que sí amb el cap. Has de veure Txernòbil. És un plan per aquesta nit. El primer capítol. I després em dius, no sé què dius, no sé llegir els llavis. Quatre capítols, cinc, cinc, no són gaires. No són gaires. Està molt bé. No gaire, però t'encantarà. Què passa amb l'Egasov? Que ell sap perfectament el que està passant. Té les proves. Ell té clar que la culpa de tot això és una mala inversió i una mala praxis general d'estat en aquell moment.
Però té prohibidíssim dir-ho. I llavors ell va a un congrés a Viena, el congrés d'energia atòmica a nivell mundial, i el que fa allà és declarar que el problema que ha passat és culpa que hi ha una sèrie de tècnics que han obrat malament i és un error absolutament humà.
Això és mentida. El problema era que estaven mal fets i s'obliga el científic a fer-ho. Llavors, per què s'obliga això? Perquè el científic depèn de la seva vida per això. Llavors, Legasov al final, quan torna a la Unió Soviètica, sí que declara la veritat en l'últim judici i això fa que perdi tots els seus títols, està vigilat constantment per la KGB de Gorbachev imposant-li una vigilància molt extrema
Desenvolpa càncer, ell se n'adona d'això i al final s'acaba suïcidant. I tota aquesta història la sabem perquè ell guarda una sèrie de cintes i de cartes que s'acaben descobrint amb el temps i és com ens arriba, i de fet la sèrie de Txernobyl versa d'això, versa des del principi fins al final sobre aquestes cartes i això.
és que és un problema molt greu que la ciència sempre està imposada. Però especialment ens explicaràs el cas del tetratil de plom. I tant. Aquest és un cas que més... Li podeu veure la cara als nostres estimats patrons que poden veure'ns en videopodcast quan parla de química.
O sigui, li agrada tot això, eh? M'encanta, m'encanta. Però amb la química, tetraetil... Tetraetil, tetraetil de plom. Ja li canvia la cara. M'agrada la química, m'encanta. Llavors, primer explica'm una miqueta què és el tetraetil de plom. Tots sabem que a les gasolines de dia d'avui hi ha les gasolines sense plom, sí? 95-98.
Clar, sí. Ah, 95-98. Clar, 95-98, què és? Espera, espera, aquesta és bona, eh? És sobre la referència del que era el tetratil de plor. Això, estic convençudíssim, faig una mica de llonces, que la gent que s'està escoltant, que tornin a connectar, perquè, atenció, estimats oients, esbrinareu perquè li poseu a la vostra cotxa de benzina
No, diesel. No, diesel són diesel. 95 o 98. D'on surt el punyatero 95 i el 98? Vale. Què passa aquí? Els cotxes de gasolina tenen un problema. Si tu poses gasolina tal qual i no li poses res més, la gasolina purament, hi ha una probabilitat que la gasolina exploti abans de temps. O sigui, que l'explosió es produeixi abans que el pistó acabi de baixar, cosa que provoca que el pistó es trenqui. El pistó.
El pistó és important, eh? És la segona vegada que surt, eh? El pistó. Llavors, el pistó es trenca si explota abans de temps de gasolina. Això provoca que molts motors es trenquessin. Resulta que posant-li tetraetil de plom es fa que aquesta explosió sigui retardada i, per tant, s'aconsegueix que mai exploti abans de temps. Llavors, la vida dels motors és molt més llarga, evita accidents, evita problemes.
Però el tetratil de plom, com ara veurem, és tòxic. Llavors, quan es prohibeix als anys 60, als anys 70, l'ús del tetratil de plom, s'acaba, d'alguna manera, utilitzant altres materials. Llavors, existeix una referència, que és com funcionava el plom, i a partir d'aquesta s'utilitzen el 95 i el 98, que és com de prop estem del que feia el plom. I és l'octanatge famós, perquè són els octants que pot donar, perquè el tetratil de plom el que dona és octants a la gasolina que retarda.
Llavors, 95-98 és si tenim un 95% o un 98% del que abans donava el plom. I és això bàsicament el que significa aquest 95 i aquest 98, per si a algú li interessava.
Vale? Vale. Llavors, anem a veure què passa amb el plom. Ara ja sabem quin és el problema de tot això i per què tenim plom a la gasolina i per què el vam treure. Llavors, anem a veure què passa amb això. Apareix el tetràtil de plom, comença a haver-hi problemes de salut, però...
Les grans empreses, clar, no tenen l'alternativa en aquell moment i el que fan és dir no, no, no, no té res a veure amb el plom. Comencen a contractar científics prestigiosos, a pagar-los molta pasta perquè publiquin estudis dient que el plom és inofensiu, que només en quantitats industrials pot ser ofensiu, que quan es cremen no li passa res, que no s'acumulen les plantes, etcètera, etcètera. I aquí hi ha...
Realiteralment, gent pagant molta pasta. Estem parlant de les grans empreses americanes de petroli, Standard Oil, Shell, etcètera, que estan posant pasta, Chevron, perquè no se sàpiga que el plom és un problema. Als anys 50 i 60, Claire Patterson estava estudiant isotops de plom. Sempre passa això en ciència. Estem investigant una altra cosa i acaba descobrint una tercera. Llavors...
veu que hi ha anomalies en les quantitats de plom que apareixen especialment en plantes al costat de la carretera. També, una cosa que és molt important, i això vull remarcar-ho perquè crec que la gent no n'és conscient, és que el nostre gran reservori històric
és el gel de l'Antàrtida. Per què? Perquè s'ha anat acumulant per capes durant molts segles, llavors, si tu perfores pots exactament veure com era la composició de l'aigua, de l'aire, en èpoques de fa molts anys. Llavors, no tenim registres escrits, per això no tenim història, però el gel de l'Antàrtida ens diu exactament com era la societat. Llavors, per això sabem moltes d'aquestes coses de...
Va haver-hi una glaciació, va haver-hi una explosió de no sé què, i és perquè en el gel de l'Antàrtida això està registrat. Llavors, si aconseguim anar suficientment a baix, podem trobar estrats de segles molt anteriors que ens diuen exactament què passava en aquell moment al planeta Terra sense que hi hagués ningú per registrar-ho per escrit. Llavors veieu que en el gel també la quantitat de plom acumulada en les últimes dècades és molt més gran que la que hi havia prèviament.
Clar, a les autoritats d'això no els agrada, ni a les autoritats ni a les empreses, perquè diuen, hostia, que se'ns acaba el xollo, no? Què fem ara amb la gasolina? No podem utilitzar gasolina en plom, com la substituïm? I el que fan és fer-li la vida impossible. Al titll han de ser un mentider, intenten trobar coses a la seva vida privada per evitar que se'l creguin, li posen entrebancs per publicar, eviten que les revistes, o sigui, subornen a les entrevistes perquè no publiquin els seus estudis,
però al final la veritat és una mica el holdedor de Joc de Trons, holdedor, holdedor, no es pot aguantar eternament la porta i en algun moment la porta cau i surt la veritat. I als anys 70 es prohibeix l'ús del plom a la gasolina i aquí hi ha un descens dràstic del plom en sang, hi ha un augment cognitiu perquè una de les coses que havíem vist és que els nens que es desenvolupaven a la vora de les carreteres havien tingut un desenvolupament cognitiu molt més baix que els nens que no. Llavors es veu que això es reverteix molt ràpidament a partir dels 70,
quan existeix un consens per eliminar el plom de les gasolines. Escolta el programa a la teva emissora local de confiança. Una coproducció de Ràdio Castellà i la xarxa de comunicació local.
Fins demà!
Últim tram del Portes de Troia d'avui, dedicat a parlar de com ha canviat la ciència amb aquesta perspectiva històrica que ens porta avui l'Oto Lusic. Seguim, perquè justament en aquest món de la postmodernitat, tu mateix has citat tan l'altre, aquest món de la immediatesa absoluta... Clar, la ciència ha de competir per perseverar davant la pseudociència en aquest món tan ràpid i la ciència és lenta...
I ha de ser lenta. És que ho ha de ser. Com casa tot això? Com sobreviu? Com s'adapta? S'adapta? Fa el que pot. Ara en parlarem, perquè fa el que pot i té molts problemes per adaptar-se. Què passa aquí? La ciència hem vist que des de la Segona Guerra Mundial ha anat...
rebent estocades des de diferents llocs, moltes d'elles internes, que han fet que perdi una certa credibilitat, o almenys aquesta sensació de puresa, que la ciència era pràcticament un hobbit incorruptible, una miqueta, no pot ser corromput per res, i la ciència és corrupta, la ciència té científics que es mouen per interessos, la ciència ha provocat el mal, la ciència pot provocar destrucció, i això fa també que la percepció pública sigui una mica de, bueno, cuidar amb això, cuidar amb la ciència que tampoc és tan bona.
Però si a això li sumem el fet de com es comunica actualment, nosaltres pensem en el segle XX, anys 50, 60, 70. Els científics tenen les seves publicacions, llavors a aquestes publicacions hi ha un consens científic en què tothom confia, els periodistes van a aquest consens científic i publiquen les coses importants.
Van a veure què creuen els científics. Ha passat això, això i això. Perfecte, doncs, publiquem-ho, no? I el canal és aquest. Què ha passat en els últims temps? Primer que els mitjans de comunicació han canviat. Fixeu-nos que al final és una mica trist de dir, eh? I sembla que vulgui fer un atac als mitjans de comunicació i tampoc vull que sigui això. Però...
la veritat ja no és tan important. O sigui, no estem transmetent veritat. L'important és les audiències, el clic que li dones a la notícia... Llavors, necessitem constantment alguna cosa que sigui atractiva. I som així, i és inevitable, i estar en la nostra naturesa ens agrada el conflicte.
Ens agrada quan hi ha merder. Nosaltres estem en instituts i mola quan passen cosetes. Marro, marro. Marro, hi ha marro. I estem allà mirant i s'han discutit. I això ens agrada a tots. I el que digui que no és mentida. A tots ens agrada que hi hagi una miqueta de marro. Llavors, clar, si la teva audiència depèn del marro, necessites generar-lo encara que no n'hi hagi.
i la ciència no viu alienar això. Llavors, què passa? Que al final els científics han de competir amb gent que no és científica però que parla de ciència. I, clar, dins d'aquest punt de la llibertat d'expressió, que, eh, a favor 100%, clar, la llibertat d'expressió ha de tenir un límit, no?, perquè si al final jo estic fent mentides que poden afectar la vida de les persones, potser és aquest el límit, no?, que hem de posar a llibertat d'expressió. Llavors, el públic al final ja no té una font fiable on haver d'anar, sinó que ha de triar una opinió. I és molt difícil triar una opinió que va en contra teva. Llavors,
I això jo sempre ho poso perquè quan parlem de la gent de la terraplana diuen però com pot ser una persona tant no sé què, no sé quantos. Els terraplanistes o la gent que no creu en certes coses que la ciència diu. És que la ciència no és fàcil d'entendre. Això ho sabem tots. Llavors què passa? Tu quan no entens una cosa científica tens dues opcions.
dir, jo no soc tan intel·ligent i no m'entenc, per tant, confio en la persona que és més intel·ligent que tu, o intentaré entendre-ho i arribaré fins on arribaré, o dir, m'està enganyant, jo no puc ser tan tonto, aquest tio no pot ser més intel·ligent que jo, jo sé coses. Llavors, és molt natural aquest punt de defensa pròpia de dir, no, no, no,
jo no pot ser que jo no sàpiga una cosa i que no ho entengui, per tant, m'està enganyant el científic. I això es fomenta des de xarxes, això té un ús polític evident, perquè ens interessa, i la crispació també ajuda. Llavors, com dèiem abans, al final això provoca que els científics hagin d'entrar a llocs on no han de ser-hi, en debats públics contra gent que no és científica, llavors acaben...
Incòmode també, no? Incòmode per ells, perquè al final tu estàs parlant amb una persona que t'està parlant de coses i clar, tu vens d'un mètode científic, d'unes conclusions, unes dades, t'està parlant una persona que al final diu és, esto no es así porque yo no lo veo. Bueno, potser tens tot el problema, perquè si els científics que han estudiat durant tants segles ho veuen i tu no ho veus, planteja't si ets tu, no? I clar, exposar els científics a això fa que primer hagin de sobresimplificar el missatge, cosa que fa que...
no acabi d'entendre si es perdin matisos del que estan dient i segon és que estàs posant-nos a la mateixa alçada i llavors jo crec que cadascú sap del que sap i és important que mantinguem a cadascú parlant del que sap i no de qualsevol cosa en aquest món. Clar...
I com descriuries aquest escenari actual en el qual la ciència ha d'abragar amb el món d'ara? I no sé si vols encara afegir algun aspecte més a aquesta reflexió, molt encertada, trobo que estàs fent, sobre com la ciència es pot adaptar i si ha de baixar el fang, si no ha de baixar...
Clar, què passa? Que al final els mitjans de comunicació, el que dèiem abans, una miqueta necessiten aquest punt de conflicte i estan amplificant conflictes que no existeixen. Llavors, primer que exagerem les incerteses de la ciència. Ja és que les vacunes no són al 100% segures. Ja.
És evident, i si tu vas al prospecte de qualsevol vacuna et posa totes les coses que et poden passar. Són menors, o sigui, et poden passar, i són casos excepcionals. Sí, però és el que parlàvem abans, no? Al final, la ciència consisteix en prendre decisions, però això implica córrer uns riscos, però clar...
Al final és el benefici de la majoria a vegades ha de sobrepassar les decisions individuals. I això és molt difícil d'assumir també com a persones. He de dir, hosti, és que jo m'he d'exposar al risc d'una cosa perquè tu no et contagis? Bueno, potser sí, no. Perquè el risc teu és molt baix, però el d'altres persones alt. Hi ha gent que no es pot vacunar. Tu potser no passa res perquè no et vacunes i passaràs una grip i no passa res, però hi ha una persona que no es pot vacunar que si toca una grip està fora.
Hòstia, hi ha un punt de decisió personal i a vegades aquesta amplificació i aquesta llibertat d'opinió que tots tenim, a vegades va en contra del benefici comú, però sempre es disfraça com a benefici comú. És que ens intenten enganyar.
La ciència en general no intentarà enganyar si no té interessos darrere. I si agafem el consens científic probablement arribem a una veritat que sigui el més objectiu possible. I això és molt important que jo crec que quedi clar. Que al final el consens és l'objectivitat. Oto, ens queden tres minuts, dos. Jo espero que aquestes alçades del programa ens puguis donar alguna nota una mica més positiva abans d'acabar i no sé, algunes conclusions a les quals puguem arribar.
Què necessita, no sé, jo et preguntaria què necessita la ciència per mantenir viva la flama? Jo crec que primer la ciència s'ha demostrat com és, ha de ser transparent respecte al públic, però també ha de defensar-se en els moments en què se senti atacada i en què se senti que s'està portant a un lloc on no és el lloc on ha d'estar, no? Llavors,
Si no haguéssim dubtat els científics entre ells, probablement Rutherford no hagués dubtat del de Thompson, no sabríem que hi ha un nucli. Maxwell va dubtar de Newton i per això ara mateix podem retransmetre mones de ràdio arreu del món i poder comunicar-nos amb els nostres mòbils, perquè Maxwell va dubtar del que deia Newton, tot i ser l'autoritat. Llavors, el dubte és normal i l'escepticisme hi ha de ser. O sigui, la ciència és escèptica per naturalesa, de fet...
Em parla Robert Boyle, que és alquímic escèptic. Sí que és escèptic, o sigui, dubta del que està i comprova-ho. Però una cosa és dubtar del que està i comprovar-ho, i una altra cosa és la crítica per la crítica i la negació absoluta. O sigui, jo puc dubtar de les coses i investigar-les, però el que no puc fer és negar una veritat simplement perquè a mi no m'agrada la veritat que m'estan dient.
Això és una part, però l'altra és que la ciència ha de fer autocrítica. La ciència s'ha posat en un pedestal, a si mateixa. La ciència ha volgut estar en una èlit per sobre de la resta de la societat, i això ha sigut molt perillós, perquè els científics han utilitzat aquest paper poderós que han tingut per manipular la societat en moltes ocasions. Hem vist el cas del plom, però també tenim el cas de les tabacaleres, com es va amagar els casos de Txernòbil i d'altres desastres nuclears que han passat, com el canvi climàtic s'està utilitzant políticament i alguns científics estan aprofitant per fer diners. Llavors,
Els científics no poden culpar només de la societat de dir que la societat no ens creu, ja, però què hem fet nosaltres perquè no ens cregui, no? O sigui, quin és el nostre paper en tot això? Ha de fer autocrítica, ha de ser transparent i ha de mostrar-se tal com és i ensenyar a la gent que el dubte, la controvèrsia i les coses que no són perfectes és el que és la ciència. Jo crec que aquí és el primer pas perquè la ciència pugui arribar a recuperar el punt.
Doncs no tenim temps per més. Reflexions d'avui d'un expert de l'Oto Lucic i aquí a les portes de Troia. Doncs ens ha de també conèixer, evidentment, tota aquesta perspectiva de com ha canviat la ciència avui amb l'Oto Lucic, com dèiem. Moltíssimes gràcies per acompanyar-nos. A vosaltres per convidar-me. L'Adrià Tiradol, control tècnic, i qui us parla, Sergio Rodríguez. Nosaltres us esperem la pròxima setmana amb un nou episodi de les portes de Troia.
A les portes de Troia, amb Alberto Retxe, Sergio Rodríguez i Albert Abril. Al control tècnic i a les narracions, Adrià Tirado, Carlos Lecegui i Rocío Gómez.
Mata de Pere Ràdio. Benvinguts a casa. Hola, com estàs? Sóc en Marc Lapés. Aquesta temporada t'espero els dimarts a partir de les 9 de la nit al Fila Indy, aquí a Mata de Pere Ràdio. Fila Indy, el programa amb el qual necessites el xarxa amb tota l'estona per saber quina és la cançó que està sonant. T'espero cada dimarts, eh? Va, no hi faltis.
Et juro que avui no m'esperava trobar-te en un bar amb alasanya, veure't ballar i no poder deixar de mirar-te.
Estàs tu i sé que ets tu per a dar-li la vuelta al destino i m'encanta si no et sé com dir-t'ho. I vens on soc i et quedes mirant-me i rius, joder, com pots ser tan guapa? I t'acostes més i em dius jo que soc tu.
Fins demà!
Y si alguien pregunta por mí, decirle que invito a un tequila en Madrid. Que las locuras existen y grito por la que me ha traído a ti. Por la que me ha traído a ti. Por la que me ha traído a ti. Y aquí estás tú. Y aquí estás tú. Y sé que eres tú.
Para darle la vuelta al destino y me encanta si no sé cundir tú y aquí estás tú. Y sé que es tú. Para darle la vuelta al destino y me encanta si no sé cundir tú y aquí estás tú.
No t'esperava. Un petó.
Deixem els putos mòbils una estona ben lluny.