Bona nit, Sant Maria. Bona nit, bona nit. Una abraçada per la Mireia, pel Marc. També us ha parlat en Perejar, que la poesia aquí a Matada Pena Ràdio té una parada, no pot ser mentida.
Benvinguts a la tercera activitat del segon dia del Tot en Cat. Això és una mostra més que en català hi ha productes de qualitat de qualsevol tipus. A les Portes de Troia, que són els següents en fer-ho, parlen d'història. Parlen d'història, ho fan en català i, a més a més, a res que t'interessi mínimament, i encara que no, també...
el període històric o el fet històric que toquen, us en donareu compte que són molt entretinguts. Les Portes de Troia són un programa veterà, ha superat els 500 programes, té de ràdio castellà, avui tenim, dels tres integrants, tenim l'Alberto i l'Albert, falta en Sergio, però tenim un convidat d'excepció, com és en Patrick Urbano, que d'ara us el presentaran.
És un programa que també es pot escoltar amb més de 60 emissores gràcies a la coproducció que tenen amb la xarxa. I res, jo ja els hi cedeixo la paraula rapidíssimament, que heu vingut per ells, no per mi. Moltes gràcies.
Nosaltres farem un format de programa en directe. Bé, un programa en directe se'ns gravarà, també el penjarem, etcètera. Recordeu que ens podeu seguir a les xarxes socials, escoltar-nos a Spotify, iBooks, YouTube, on vulgueu. I res, comencem. Començarem a tirar ja les músiques i...
Si al final voleu punts de llibre, n'hem portat uns quants. Si a algú li fa gràcia, els tenim aquí, que els vam fer pel nostre programa 500. I res, vull dir que si voleu comentar alguna coseta després, també estem superoberts a parlar amb vosaltres. Si algú tingués alguna pregunta al final del programa, també estem oberts a contestar-la. Així que res, moltes gràcies.
A las portas de Troya, amb Alberto Riche, Sergio Rodríguez y Albert Abril.
Tots hem viscut l'escena. Un sopar a Nadal, una calçotada, la sobretaula i un menja. Algú, generalment el tot cunyat, amb un gintònic o una copa de via a la mà, deixa anar una frase lapidària.
No, és que a la mitjana la gent no es dutxava mai i es morien als 30 anys. O la clàssica. Clar, els romans tenien una sala per vomitar i continuar menjant. Es deia el vomitorium. La nostra visió del passat està segrestada, no pels llibres d'història, sinó per Hollywood, per les novel·les victorianes i per quadres pintats segles després dels fets.
Tenim un imaginari col·lectiu ple de víkings amb banyes, donzelles amb cinturons de castedat i emperadors romans baixant el pols per condemnar mort a gladiadors. Avui hem vingut a fer neteja. Són certs els tòpics que ens repetim com lloros?
Quanta culpa té Mel Gibson posant faldilla als escocesos a la mitjana? O Ridley Scott bombardejant les piràmides? O els guionistes de 300, encara que es basi en una obra de ficció, enviant els espartans a la guerra en roba interior de cuir? Benvinguts al detector de mentides històriques. Benvinguts a les portes de Troia.
Benvinguts i benvingudes, una setmana més a les portes de Troia, avui en directe des del Totencat a l'espai de la Cata de Figueres. Moltíssimes gràcies per convidar-nos, moltíssimes gràcies per venir a veure'ns de públic. Estem molt contents de ser aquí. Una trobada de creadors en català, que és molt important, i organitzar aquestes trobades per fer una mica de xarxa, conèixer-nos, donar-li una mica més de veu
a totes aquestes produccions de Candelà és molt important per nosaltres. I avui, com ja ens ha presentat abans l'Albert, no som l'equip habitual, sinó que comptem amb el nostre capità de Gondor de confiança, que és en Patrick Urbano. Benvingut, Patrick. Gràcies, què tal? L'Alberto Retxe, que sí que és de l'equip habitual. Bones. Jo mateix, l'Albert Abril. I el que sí que us presentaré és una etiqueta en Patrick. En Patrick, estem molt contents que sigui aquí. Va venir a fer un parell de programes, precisament sobre Tolkien,
els podeu escoltar a les nostres plataformes. Ell és director i guionista de televisió, guionista del programa En Guàrdia, que, com bé sabeu, és un programa de referència i història també en català. És el presentador del Tres Vides, a Tres Cat, i també del nou programa I tu què faries? A Dos Cat. O sigui, està tenint bastant embranzida, no? Un programa molt interessant. I bé, a veure, no és el Quim Mandado, no? Per què ho dius? Que han portat cadascú. Però per compensar, a veure, el dient i el dient.
que hem portat els nostres companys de Forquia de Metal, però en aquest programa de cunyats va ser la nostra primera opció de referència. Gràcies, suposo. Estem molt contents que estiguis aquí, Patrick. Nosaltres ho estem. Molt bé, molt bé.
Vinga, va, estimats, moltíssimes gràcies, Albert, Alberto, una abraçada ben grossa des d'aquí a Sergio, que em consta que està fent coses molt importants, molt importants, molt importants. Bé, avui la cosa va de cunyats, tothom té un cunyat, per desgràcia, segurament. Segur que us han fet alguna vegada aquesta pregunta. Si tinguéssiu una màquina del temps, estimats Albert i Alberto, a quina època viatjaríeu? Jo mateix? Tu mateix.
He canviat molt aquesta resposta al llarg del temps. He anat a molts llocs. Tenim una màquina del temps. Últimament penso més en una Alemanya dels anys 20, alguna cosa així. Per sort has dit dels anys 20, eh, tio? Bueno, bueno, ja passaven coses. És una cosa que tens en comú amb Abascal. A mi? Jo crec que a Abascal li agradaria més dels anys 30, una miqueta. Allà que es comença a coure una miqueta. Comences a Itàlia. No preguntaré.
Doncs això, jo crec que l'Alemanya als anys 20 seria un moment interessant, any 18, 19, no? El final de la Primera Guerra Mundial, etc. Seria un moment interessant. I per què? Per què? O sigui, aquesta no me l'espero. No, és broma, és broma. Penso que és un moment que estan passant moltes coses, no? Hi ha la revolució d'Alemanya, que és una revolució que ningú en parla gaire. Penso que és un moment molt fort per al moviment obrer, que es demostra que la socialdemocràcia no és tan socialdemocràcia com ens esperàvem, no?
És més o menys el que passa ara, no? Casualment, una miqueta. Compte amb el que desitges. I s'havia inventat la penicina. Ja m'ha xafat la resposta. Per què? Perquè saps que sempre dic això. Alberto, quina és? Jo anava a dir que, primera cosa, si jo tingués una màquina del temps no s'ho enteraríeu.
I segon, el que contesto sempre, que m'és exactament igual, l'únic que demano és que, sisplau, hi hagi penicilina, que hagi ibuprofenos i parafeta molts, perquè una cosa que se'ns oblida molt a vegades quan mitifiquem la història és que el passat és una merda. El passat és una merda, primer titular de la jornada. Vull dir, no som conscients perquè vivim en un món medicalitzat, escèptic, higiènic, però tothom que pensa, primer, si agafes una màquina del temps, perquè jo sempre he volgut anar a l'antic Egipte perfectament, no series faraó, carinyo.
Jo és que vull anar a l'antiga Roma. No series... Bueno, tu sí que series un Patrici. Gràcies. Però segurament... I els meus fills es diuen Claudi i Juli. Tu viatges al passat.
segurament tindríem unes dents horribles, tindríem malformacions. Penseu que qualsevol de vosaltres que hagi tingut més de 39 de febre i hagi hagut de prendre antibiòtics o antiinflamatoris heavies, estaríeu morts o deformes. Llavors, dit això, si ho tingués una màquina del temps, tiraria cap endavant.
Ah, hòstia. Molt bé. I com tens la seguretat que hi haurà alguna cosa al davant? No ho sé, perquè jo soc de lletres. Llavors... Llavors això ho deixo per la gent que sàpiga del tema. Però la meva resposta, que no és tan curta com jo pensava, és qualsevol època que tingui penicilina. Fantàstic. No, però espera, espera, abans d'avançar. No, no, no, per favor, és el vostre programa. Patrick, i tu?
Hòstia, ara em quedo fatal, perquè jo diria l'imperi romà, clar. A mi m'agradaria molt haver avisat a Juli César, haver-li dit... Tio, t'ho han dit tres o quatre vegades, que no vagis, cony, que t'apunyalaran, et contallaran, nen. Tu series el típic que, tenir una màquina en el temps, aniria a avisar a Hitler. No, no, no. Mataria a Hitler, que és diferent. Llavors mataries a Juli César. Tio, no comparis Juli César amb Hitler, ara. Això és presentisme, eh? No ho parelleu, sisplau.
Segueix-nos i interactua amb nosaltres a les xarxes socials d'Instagram, X i Blue Sky, arroba Portes de Troia. Escolta el podcast des d'iVox, Spotify, Apple Podcast, YouTube i la xarxa més.
Les conocí de noche en una fiesta muy loca, llevaba el móvil en el cinturón. Tenía cuenta en Foro Coches, siempre torcía la boca y conducía en Foro Orion.
Era un megacuñado que opinaba con firmeza de cosas que no lograba entender. Vajillero diplomado en el chat de Terralarios era su ginebra y su tónica sueps. Llamaba coleguita a los dependientes y pachito a cualquiera del sur. Y el oxiste de torrente nos reía por lo mismo que tú. Capullo, tónic, tónic, tónic, tónic.
A veure, sigui com sigui, el que estem parlant aquí és de tòpics, dels tòpics de la història, que és amb el que es mouen, diguem-ne, tant els cunyats com l'extrema dreta, no? Vull dir que és una cosa que tenen en comú, i molts cunyats són d'extrema dreta, en fi. Recordeu també que tothom, que això funciona en dos sentits, si tu tens un cunyat, també ets el cunyat d'algú. Duríssim, duríssim, és cert, és cert. Per què ens costa tant separar la realitat de la ficció?
A veure, jo penso que és sobretot perquè a vegades quan estudiem història o quan ens agrada sentir coses d'història o xerrades o pel·lícules inclús, ens esperem coses entretingudes. Esperem viure una aventura, esperem que se'ns faci una narració d'uns fets interessants, etcètera.
i a vegades descobrim que la història al final és de tot menys interessant, vull dir, molts que tots és avorrida, i quan un historiador et diu, o tu li dius, oh, és que Juli César, o és que els faraons, o el que sigui, i un historiador li diu, no, és que no va ser exactament així, tu prefereixes creure la teva fantasia, la teva narració, la teva història interessant que tu mateix, i altres coses t'han ajudat a crear-te. I jo penso que va una miqueta per aquí, no?, que preferim la història com a entreteniment, com a narració, que no pas la història real.
La història és un llibre d'autoajuda. Llavors, és una mica... Potser és gent amb més gràcia que Pablo Coelho. Per favor. Pablo Coelho està viu encara. No ho sé, però ara penso que si tingués una màquina del temps...
Abans de Hitler, home, prou, prou, prou. Home, a veure, la Duda ofendeix. No ho rieu, això, home. Però sí que moltes vegades... A veure, la història és una ficció. Per molt que l'emmascarem amb objectivitat, amb cientifisme...
Al final, la història és un relat. Llavors, com tots els relats, generen adhesions o rebuig. I molta gent busca en el passat, o en la imatge que té del passat, o en la imatge que s'ha construït del passat, una justificació. Si no, no seria casual que la gent, quan es divorcia, es compra una Harley, s'apunta al gimnàs i es fa fan dels vikings. Sí, Ragnar Lothbrok, no? Exacte, perquè projectem en el passat una sèrie de...
d'idees del nostre present. I això veurem que serà una de les constants del programa. Ara que parlàvem d'això dels víkings, sobre quins fonaments s'aixequen els tòpics que tenim sobre el passat?
A veure, veurem que els fonaments aquests són molt profuns, però si aneu a buscar els culpables més immediats, jo penso que estan en la cultura popular, no?, al cinema, a Hollywood, òbviament, a les històries que ens expliquen sempre, als contes que sentim quan som petits, a les històries, a la música, als videojocs, no, Patrick? Als videojocs, clar, clar, com Assassin's Creed, o Age of Empires, no?, que vulguis o no ens generen una sèrie de tòpics, no?, per bé que... També són la porta d'entrada, suposo. No, no, per descomptat. Home, Age of Empires, qui l'ha jugat aquí?
Home, clar, veus, gent que ve fantàstic. És el nostre públic. Hem anat al lloc correcte. Estem al costat bo de la història. I per què no jugueu al 3, no? No, home, jo t'ho dic ràpid perquè és una castanya. Doneu-me exemples de pel·lícules que han fet mal.
Ràpidament pensem en Gladiator, no? Ràpidament pensem en la pel·lícula de 300k, tothom sap que està basada en una obra ficció. No dic que siguin dolentes, no dic que siguin dolentes, sinó que fomenten els sobres. Nosaltres som els primers a engaudir aquestes pel·lícules, però les hem de mirar amb una visió que estem mirant...
Una ficció històrica, això també és important. Braveheart, El reino de los cielos, hi ha moltíssimes pel·lícules que fonamenten, no?, aquests tòpics, aquestes idees preconcebudes que nosaltres tenim, i moltíssims, bueno, videojocs també, moltíssim, molta novel·la, no?, molta novel·la històrica, he pensat també amb l'Alberto de Com fer el guió, a Ken Follett, no?, ha fet...
Molt mal, però també és el que deia en Patrick, és una porta d'entrada a molta gent per interessar-se per la història, continuar llegint, etc. El gran problema és que quan tu consumeixes un producte audiovisual ja no hi ha res a fer, perquè quan tu llegeixes un llibre cadascú llegeix el llibre a la seva manera.
i s'imagina les coses de la seva manera i aboca la seva experiència, els seus anells, el seu bagatge al llibre. I tu llegeixes la Ilíada i t'imagines Aquiles d'una manera, hi ha petits amb aquest personatge, no sé què. Des del moment que veus la pel·li de Troia, Aquiles és Brad Pittempereo, rubio, guapo i musculoso... Estic a favor jo d'això, eh? I a partir d'aquí...
I a partir d'aquí tot el que no sigui això, has fixat la imatge, i tot el que no sigui així és contrari. Elena de Troia és una actriu rosa-blanqueta, i si de cop i volta la següent pel·li de l'Odissea, Elena de Troia, no és així, m'estan estafant. I no entenem que al final el cinema el que fa és fixar una visió única del passat.
Perquè el reino de los cielos diu que Jerusalem és així, o que les croades són així. Més igual com te les hagis imaginat tu, més igual com hagis llegit, més igual a quins historiadors segueixis, si ha de ser la carrera d'història. A partir d'ara tens l'Egolas, allà amb el cabell curt, fent de coses que fa l'Egola.
Però una cosa, m'esteu dient aleshores, Albert, Alberto, que Gerald Butler a 300 que fan despertants, m'esteu dient que els que eren 300 es que eren més de 300 despertants, m'esteu dient que no anaven despullats? M'esteu dient això? Però és que és igual. Home, no és igual, queda molt bé en pantalla. Home, clar, Gerald Butler queda bé sempre, vull dir, això no. A veure...
Òbviament no anaven despullats. Anava a la guerra despullat. A veure, sí que és cert que s'havien donat casos d'algunes batalles que s'anaven despullats. No és para bo que anéssim per aquí, en aquest programa, però... No, no, de fet jo tampoc. Però, a més a més, també sabem que no eren 300. Només que heu investigat una mica sobre el tema. Està més que demostrat que hi havia milers de grecs allà. Òbviament, 300 despertants, no? La Guàrdia, no sé què, no sé quantos, que si tenim temps...
Al final dona igual si eren 300, si eren 305, si eren 290, si anaven amb queers, si anaven amb queers... El que transmet... El que transmet... El problema és la ideologia que hi ha darrere. A mi m'és igual si eren 300. El que no és igual és que es defensin unes idees de pàtria, de nació, de xenofòbia, de racisme, que no existien fa 2.500 anys.
i que és més problema perquè és més incidiós perquè no són visibles podem discutir si el Coliseu a Gladiator tenia no sé quantes grades o si els tigres o si no sé què però ens mengem la idea judio-cristiana del prota pensant en el més enllà i els seus protagonistes si hagués estat un rumor com cal allò no s'ho menjaven tenien esclaus, poques lliçons d'aquesta gent tenien esclaus però totes aquestes històries són sempre culpa de Hollywood?
Bueno, Hollywood al final el que és és el reflex o el punt final d'un procés que, damento dir-vos, és culpa dels historiadors. Ah! Quan al segle XVIII... És culpa vostra! Bueno, dels historiadors que ja estan morts. En general. Ah, dels que estan morts, val, val, val. Bueno, i dels actuals també. Ah, tots, tots. Però aquells ja estan morts per dins, encara. En general, els que estan morts. Las termópiles, la batalla que perdimos todos. Ah!
T'imagines? La pau que ens vam donar. Pere Reverte fent com d'equidistant entre els perses i els espartans, i dient, bueno, a veure... Un gintoni, per favor. Mira, com Pere Reverte. Comencem vinent cap a fora. Qui ens ha posat aquestes imatges tòpiques, aquests clixés històrics al cap, aleshores?
Partim que la il·lustració... L'humanisme primer reivindica una visió de recuperació del món romà, de final de l'edat mitjana. La il·lustració també busca deixar davant... Estem creant un nou món racional, bo, i per tant la nostra visió del que és el present l'evoquem al passat. Partir coses...
que ha portat el segle XVIII, com la Il·lustració o la Revolució Francesa, que és el germen dels Estats Liberals, el germen dels Estats Nació, una vegada que això es crea, transparten el passat, com ara hem creat les nacions,
i no pot ser un invent, perquè me l'estimo molt a la meva terra, les nacions han existit sempre. I com han existit sempre, anem a volcar en el passat totes les nostres dèries polítiques, i per tant els grecs eren una nació, els romans eren una nació, si jo soc blanc, els romans eren blancs, si jo soc liberal, Juli César era liberal...
Si jo soc conservador, Julissa Serra era conservador, no? Llavors, el problema és que la nostra visió del present condiciona el passat, no? Per exemple, actualment, comença a dir cada vegada més estudis sobre el col·lapse de les civilitzacions. Per què? Hi ha una època...
on s'estudia molt el col·lapso de les civilitzacions, que és casualment als anys 70 del segle XX, que és quan hi ha la crisi del petroli i el món occidental se'n va a la merda. Llavors, els arqueòlegs, els historiadors diuen, anem a repensar com va caure l'imperi romà, com va caure el bronze final, què va passar amb els maïs... Això, a l'època, l'administració Clinton, que tot anava bé, va deixar d'interessar, i de cop i volta torna a haver-hi estudis sobre què passa quan arriba un canvi climàtic, quan s'ha de fer una transició energètica...
I de cop i volta començarem a dir cada vegada més estudis, no sobre l'auge de les civilitzacions, sinó sobre la caiguda de les civilitzacions. Tot això que ens explica l'Alberto, hi ha un concepte que utilitzeu els historiadors, que crec que és el presentisme. És la idea del presentisme, que és aquesta idea d'estudiar el passat intentant...
a ficar-li valors, diguem-ne, del present. Això, parlàvem abans de Gladiator, que jo de petit no ho sabia dir, deia Gladiator. M'encanta molt. Gladiator és una passada de nom, té més força. Bueno, hem de dir Gladiator. Gladiator. Que al final hi ha un terme en llatí i dir Gladiator mal pronunciat en anglès tampoc. Que si ho pensem...
En aquesta pel·lícula, Marc Aureli és un personatge demòcrata, que ha de retornar, ell i Maximus, que han de retornar el poder al poble i tal...
bé, i no estan a favor de tirans comaran còmodus. Per què? Per fer-los més simpàtics. Era amic d'Epstein. No, no, aquest surrealista d'Epstein, segur. Que era per fer-los com més simpàtics pel públic actual, suposo que menys els joves, que ara són tots de Vox. Però per la resta, vull dir, sí que la idea aquesta va intentar fer amable el passat perquè encaixi amb els nostres valors polítics i socials de l'actualitat. És això? Sí, perfecte. Per això el portem.
Bàsicament el presentisme és això, és agafar un concepte del present i aplicar-ho al passat. Per exemple, agafeu una novel·la històrica.
ambientada a l'antic Egipte. I els personatges pensen com un senyor capitalista dels Estats Units. I fan negocis, i pensen en el benefici, i s'enamoren bojament de persones. No existia l'amor abans? Existia el desig, existia la passió, però l'amor és un concepte que parés ara de mitjana. La nostra idea de l'amor romàntic és una cosa que, ho sento molt, és bastant moderna. Llavors, en aquest cas, i ara faré allò de...
Citaré Humberto Eco, que és sempre molt amunt. Això dona punts. Humberto Eco és un senyor que va escriure el nom de la Rosa, no sé si el coneixeu. I quan ell va publicar el llibre, li van fer entrevistes, i a una de les entrevistes li van preguntar... Professor Eco, que ell era professor catedràtic de Semiologia a una universitat italiana, especialista en el segle XI, en Itàlia del segle XI a XII. I li van preguntar, per què vostè sent...
Potser la màxima autoritat viva sobre la Itàlia del segle XI, XII, dels ambients intel·lectuals monàstics del segle XI, ha ambientat la seva primera novel·la en un monestir a principis del segle XIV, 200 anys després del que vostè sap. I ell va dir, no, no, és que jo volia explicar una història que era impossible...
que els personatges pensessin com jo crec que han de pensar al segle XI. Perquè aquesta manera de pensar no s'havia inventat. Perquè Guillem de Baskerville, que és una mena de tresunta de Sherlock Holmes, utilitza un mètode deductiu, fa d'investigador privat, i té una manera de pensar que és impossible abans de Guillem d'Ocam. Que és el de la navalla, el que va fer la navalla, el fosador. Sí, hi ha el Vaquilla i Guillem d'Ocam.
Llavors, fixeu-vos, és impossible que jo, sent un expert del segle XI, els personatges del segle XI pensessin de la manera que jo... Després hi ha gent que fa sèries de novel·les sobre detectius privats de l'antiga Roma. Soc un senador romà que investigo com si fos... Crims! Falten 1.500 anys que algú pensi, que siguem capaços de pensar com el teu personatge està fent. Això és el presentisme.
O agafes Joc de Trons, que és fantasia, però és medieval, i de cop i volta tots som capitalistes, i ens agrada perquè som famílies disfuncionals, o El león en invierno, aquella pel·li tan xula, on tu veus una família disfuncional americana que necessita psicoanalisi, necessita anar al psicoanalista i deixar-se de tonteries. El presentisme és trasplantar el passat, idees del present. Això, no, és que si ara estem així, llavors això, no, o sempre ha estat, el capitalisme sempre ha estat aquí.
O que Espanya sempre ha existit, no? Sí, això. La feina la tenia apuntada, Esperanza Aguirre, España es una nación con 3.000 años de historia. Bueno, pues era en tu casa.
L'emperador Adrià, no? Hòstia, Jesús! Bueno, clar, i aquest encara, però mil anys abans. Mil anys abans. Vull dir, el senyor fanici que va arribar a fundar Cádiz, mi arma, i ara... Ja era espanyol. La millor truita de patates a Cádiz. No, no. Com seria? La millor truita de patates a només 400 quilòmetres al centre de Madrid.
Un altre element que ajuda a construir aquests tòpics és una idea molt instaurada, que és una mena d'argonisme històric, que diu que hem anat progressant, que sempre hem progressat, i és a dir, que el món d'ahir sempre era pitjor, era més trist, era més dur. Això és així?
A veure, amb aquesta idea, nosaltres sempre pensem sense voler en el progrés, que sempre la història és lineal, cap amunt, cap amunt, i per tant, estem en el sumum. O sigui, nosaltres ara estem al punt àlgid de la intel·ligència humana, de la tecnologia... Aquí on ens veieu, eh? Aquí? Aquí?
I jo penso que és un altre d'aquests tòpics que són la base, o sigui, són les arrels de moltes dels clitxés, aquests històrics que tenim. Avent tecnològic no vol dir felicitat en augment, ni drets en augment, ni llibertat en augment, i a més a més també hem d'entendre que la humanitat no és un bloc. O sigui, no tota la història avança endavant per tothom.
sinó que hi ha molts factors, la classe social, la geografia, el gènere, no són moltes idees que fan que, per molt que hi hagi molts avenços tecnològics, sí que ajudaran a certes persones a tirar endavant, però moltes altres les continuaran deixant enrere. Vull dir, això és una idea. O sigui, que nosaltres ara tinguem un iPhone no sé què a la butxaca no ens fa més lliures, no ens fa més feliços que un caçador-recol·lector de fa 10.000 anys d'història.
Vull dir que són idees que ens hem de treure al cap, que no necessàriament perquè la història vagi avançant i la tecnologia augmenti, la gent sigui més feliç ara que a l'antiguitat. Sí, perquè la felicitat tal com l'entenem ara també és molt diferent de com s'entenia fa milers o centenars o inclús dècades. I més ara que Pablo Coelho no ha nascut. I tal. Ara de cop i volta la felicitat és una altra cosa. Dèiem, estem cardats, ens estan tallant al cap, però Pablo Coelho no existeix. Però Pablo Coelho no existeix, que és potser la millor notícia que podria existir.
Jorge Bucay, admiro a tu. Jorge Bucay, Jorge Bucay. El gran problema és que aquest discurs del progrés és un discurs capitalista, no?
al benefici de riquesa... Això és una mica comunista, l'Alberto, eh? Una mica, una mica. Ara no sé què contestar, però bé, no passa res. Ja t'ho truco. Deixa que els fets... Aquest pogués històric és el que portarà l'imperialisme, el colonialisme... Si Europa progressa, i més que altres parts del món, es mereix invair altres parts del món. Si el govern de Venezuela no t'agrada, el treus perquè tu saps més que...
Això no passa, això no passa mai. Llavors, el gran problema és que això és mentida. És mentida a nivell històric, però és veritat en un moment molt concret, que és la generació dels nostres pares.
Sí que, evidentment, van viure millor que les generacions anteriors, perquè van viure en el món després de la Segona Guerra Mundial. Sí, l'anistó estava a baix, diguem-ne. Però, per exemple, nosaltres som una generació que, objectivament, viurem pitjor que els nostres pares. Aquesta idea de progrés que semblava una veritat històrica no és veritat ni tan sons en els últims 50 anys. Interessant. Però sempre tenim aquesta idea... Al final, és una idea del... És pur racisme.
La gent del passat sempre és més idiota que la gent del present perquè progressem i, per tant, jo soc molt més vàlid. I això té una derivada molt inquietant. Si les meves condicions actuals són una merda, perquè treballo molt, el meu cap m'explota, les meves relacions de parella són una merda, la meva vida no té sentit... Hòstia, com a mínim no soc un camparol medieval, perquè si estic molt malament...
Aquest tio fa mil anys hauria d'estar molt pitjor que jo. Això és aquest darwinisme històric. Pensar que les coses evolucionen com si fossin Pokémon. D'acord. Però és que n'hi ha això. Perquè tu, objectivament, agafes un Raichu i agafes un Pikachu... D'acord.
I a veure, jo no obriré una enquesta, però el Pikachu és molt millor que el Raichu. El Pikachu és molt millor que el Raichu. Raichu és Pikachu d'extraràdio. Hòstia, diu. Hòstia, diu. De Raichu. De Raichu. Josep Figueres està en l'associació de Raichu. No, no, jo també, clar. Demano disculpes. No, tu ets racista de Pokémons, ets fan d'alguns Pokémons. Aleshores...
Gràcies, fill meu. Gràcies, Claudi. Aquesta és la teva opinió. I molt bona, fill, molt bona, ben fet. Però convenim els dos en què pitjo... Ah, pitjo no... En fi, aleshores som una mica paternalistes. Ara remuntes a això, va. Som una mica paternalistes amb la gent del passat.
extremament. De fet, nosaltres, quan pensem en la pobra gent del passat, que treballaven en jornades molt llargues, que eren serps, que eren vessalls, que vivien esclavitzats al camp, deiem... Pobrets. Pobre gent que vivia... Per què no s'alliberava? Perquè creien en coses com el purgatori o les indulgències. Pobrets. Els mirem amb el que comentava en Patrick, amb paternalisme. Eren com nens. Els mirem com nens. No, eren així perquè no en sabien més. Nosaltres els miràvem amb una perspectiva històrica que entenem perfectament
cada cop més, no?, quin era el seu entorn, quines eren les seves lògiques de comportament, quina era la seva societat, i per nosaltres és molt fàcil dir que les indulgències eren mentides, no?, aquest pagament que es feia per anar a menys temps al purgatori o inclús saltar-se'l. Però, clar, en aquella època, si a nosaltres ens estan venent que has d'invertir diners perquè, si no, la inflació se't menja els teus estalvis, no?, doncs, clar, també són coses que nosaltres ens estem creient
no estic dient que sigui mentida, però que potser d'aquí un temps, vull dir, els historials ens estaran mirant i ens diran què feien aquests? I que el coneixement general d'una societat avanci no vol dir que avanci d'una manera repartida entre el total dels individus. Com funcionen les proteïnes? És una pregunta trampa? Com funcionen les proteïnes?
S'està mirant el rotllo. Com calcularíem l'àrea del Camp Nou?
Home, en progressat no, són com la gent imbècil de, jo què sé, de Manresa fa 5.000 anys que encara no tenien progrés. Fiqueu-vos, és estúpid calcular el progrés d'una societat o el progrés de la qualitat de vida basant-ho en la intel·ligència personal de la gent del passat.
Això no ho havia posat el guió, el tio. No, no, no. Això ho tenia allà ben guardat. En això que comentàvem d'aquest suposat progrés, sempre pensem que el passat eren uns salvatges que es decapitaven, que es torturaven. Pensava que estaves fotent imatges de tortures i de decapitacions i ja està el meu fill aquí.
Sembla com que el valor de la vida, d'alguna forma, no era el mateix que ara. La història és realment un procés de civilització on cada cop som menys violents o no? Òbviament no, només cal veure la història de l'últim segle, per exemple, o la història actual.
De l'última setmana, correcte. A veure, potser sí que és menys probable que ara si anem a una taverna... ...alguns a punyal i és menys probable que passi això ara que al segle III, no? Però sí que és veritat que vivim en una societat on se'ns ha enllunyat la violència. O sigui, la violència és una cosa aliena a nosaltres. S'ha industrialitzat la violència, s'ha centralitzat en l'estat la violència. Ara és una violència molt més freda, no? No només hi ha una violència física, que és la que ens imaginem del passat... ...sinó que hi ha altres tipus de violència...
una persona amb corbata aprovant un decret o fent una votació està condemnant a mort o està condemnant a viure menys anys amb moltes famílies, amb temes d'habitatge, amb temes de canvi climàtic. Vull dir... També és molt comunista, eh, l'Albert.
No, no, però sí, és cert, és cert. Aleshores és mentida aquesta idea que tenim, no? És una imatge que ens muntem. Segurament el problema és que ens seguim mirant amb molta arrogància al passat fins a un punt una mica tòxic.
Especialment, potser com veniu amb mi, en el tema dels homes, en el tema de la masculinitat. La nostàlgia històrica acostuma a ser allò d'abans sí que tenien valors, els romans eren homes de veritat, els de 300 sí que, hòstia, aquests tenien collons. Dos. Dos. Com Franco i Hitler.
Per què tendim a idealitzar un passat que realment no va succeir mai? Perquè al final, en aquest cas concret de la masculinitat tòxica aplicada al passat, és perquè afortunadament sí que hem progressat en drets civils, l'extensió de pràctiques que abans, en els últims 300-400 anys, no eren així. Perquè, per exemple, paradoxalment era molt més lliure la dona del segle XIII que la dona del segle XVII.
Però això ja és un tema per un altre programa. El gran problema és que transplantem les nostres dèries polítiques al passat, i llavors com tu ara et sents qüestionat en la teva virilitat perquè o sorpresa les dones estan ocupant espais que tu abans tenies, enyores una època on això que has perdut creus que va existir, que no necessàriament va existir. Perquè en el fons...
El passat és un conte de fades. El passat és un país llunyà, on fa molt temps en un lloc molt llunyà, on hi havia castells i fades i històries, i allà aboquem tota la nostra merda. Ens importa...
Al comú de la gent li importa zero com era la vida real al passat, o com era l'edat mitjana real, o com era l'antiguitat real. M'importa buscar les justificacions per les meves opinions polítiques actuals. I aquest és potser el gran problema. I això es veu en qualsevol tema, de racisme, de supremacisme, de masclisme...
Transplantem en el passat les nostres idees i manipulem el passat, en el que considerem oportú, i ho simplifiquem. Aquesta potser seria la màxima dels cunyats. Frases lapidàries, sentències lapidàries sobre el passat...
que, com que són lapidàries, costa molt rebatre, perquè com apel·la en aquest sentit del presentisme, del progrés, de pontificar, costa molt si no tens els arguments històrics per contraposar exemples. A les Portes de Troia, el passat explicat en present. Descobreix tots els continguts del programa al nostre lloc web www.portesdetroia.cat
Tirem ja, tirem ja. Sí, sí, d'acord. Tirem ja, tirem ja, perquè se'ns acaba el temps. Què era això? Se'ns acaba el temps. Tòpics històrics. Hi ha passats i civilitzacions bones i dolentes? Quines són? Sí, sí, sí, evidentment. Nosaltres ja he anat sortint, no?, al llarg de la conversa i sobretot si vosaltres penseu en un passat i penseu en un passat bo, doncs pensem en l'antiguitat clàssica. Pensem en Roma, en Grècia, que era tot molt blanc, molt net, tothom amb túniques passejant tranquil·lament pel carrer. Eh...
és un passat que tenim molt idealitzat, i en canvi, si pensem en un passat dolent, pensem en l'edat mitjana. L'edat mitjana, ara ho desenvoluparem una miqueta més, però és on hi ha més tòpics, bueno, un dels llocs on hi ha més tòpics, i on hem posat més imatges preconcebudes, etcètera, que pobra l'edat mitjana està bastant fotuda. També és veritat que l'edat mitjana té dues parts, una té una part molt bonica,
És la mitjana dels castells, dels dracs, no? Una mitjana preciosa, dels unicorns, i en canvi llavors tenim la mitjana bruta, violenta, la que dèiem abans de la introducció, que la gent vivia 30 anys, no? Aquest posen a les pel·lícules i a les sèries el filtre. No, no, no, hi havia molt de color, no? Perquè al final, en aquesta visió interessada del passat, no?, hi ha...
dos grans grups, les civilitzacions bones i les dolentes, les èpoques de progrés i les èpoques d'enderreniment, les civilitzacions positives i negatives. Un exemple molt evident, tu te'n vas a Itàlia, a qualsevol poble d'Itàlia, i vas a un taller mecànic, i és taller mecànic Il Foro di Roma. Te'n vas a Escòcia i és taller mecànic McConaughey.
el cognom del tio. En canvi no, perquè clar, perquè els nostres avantpassats eren senyors en faldilla, que es pintaven bruts i tal, no sé què, en canvi qualsevol italià mig té la sensació de formar part d'una cultura mil·lenària i bona i positiva, no? Perquè en el fons en aquest joc de manipular el passat hi ha èpoques de progrés i èpoques de no progrés, no? Hi ha
Passat de primera i passat de segona. El passat romà és un passat de primera, bàsicament perquè Mussolini i els fascistes van fer molt bona feina reivindicant-lo. Mussolini va fer molt bona feina, és un titular que li traurem. Reivindicant això. Farem un vídeo d'això. Que acabi allà. Això i el Pino Puente.
Mare meva. El Pino el feia de puta mare. Continuem. És a dir, els feixismes s'apropien del passat. Clar, perquè quan tu imagines Roma, imagines la Roma imperial. Un senyor sortint a un balcó, aixecant la mà i saludant a legions i legions, stormtroopers...
allà, en blanc, quadriculats, que de cop i volta són docratis, i volen dracs, i l'ordre, i l'autoritat, i el poder, i l'oblanc, i els braços aixecats, i els edificis de mar. La Romeu Julissa era de fusta.
Sí, a veure, però després... Després sí, clar, a la que llegà Mussolini. De sobte estic defensant els romans com si fóssim... No, però... Estic fent el que anem en compte del programa. Eres el nostre cunyat. Com a... Fixeu-vos, quan algú et diu, què sé, titular de no fa gaire, un dels germans Estopa s'apunta a l'UB perquè li agrada... És molt fan de l'antiguitat.
No tinc zero proves, però tinc zero dubtes que el que és és un flipat de Roma. Per què ho dius com si fos una cosa dolenta? No, no, no, flipat que et flipa, no? És qualificatiu, no? És descriptiu. Veus els romans com són? Però hi ha aquesta idea que atribuïm al passat una sèrie, no? Què eren els romans? Eren eficients. Eren eficients. Eren autoritaris, però posaven ordre, no?
Es posaven un idioma, una llei, tots iguals. Un esquirol podia anar de foron romà a foron romà des de Galícia fins a Turquia sense trobar cap cas de corrupció. Eren eficients. I quan això cau, ve la barbàrie. Fixeu-vos que aquest discurs s'agafa al segle XX.
s'aposta pel cinema, als anys 20, als anys 30, i es busca aquesta idea de l'estandarització, no? L'uniforme romà és com l'uniforme de la CSS, no? És una identificació, és una autoritat, llavors, clar, és impossible apropar-te a aquest passat, no? Després la gent, ja, per exemple, la Maria Verde, que és fantàstica perquè és una mica troll, no? I com dius, vale, és que la meitat dels, tu, arqueològicament, mira si la meitat dels legionaris romans que havia al mur d'Adrià a Anglaterra eren negres.
M'ha agradat aquest silenci perquè... Hi ha gent que diu que pot haver-hi un romà moreno. Ara, cada vegada que cartes una sèrie amb les jornalistes negres... Ah, és que la quota. Netflix! La quota, la quota. La quota, la quota. La quota, la que reps tu. Efectió. Però...
Això encara és més heavy quan el senyor dels anells hi ha nans que són negres o elfs que són negres i això és un problema gravíssim. Saps que els elfs no existeixen, no? No t'ho preguntes. Cosa duríssima. Per què n'hi ha un de negre? Els senyors aparentment funcionals que es queixen que hi ha una sireneta negra. Ah, sí, sí. Però no per un principi que diguis, és com viu al fons del mar, no li arriba la melanina i per això no pot tenir... No.
Perquè, home, com pot, no sé, pel Roja, la sireneta. Però Jesús era blanc, el tio. Clar, i pelazo. Escolta el programa a la teva emissora local de Confiança. Una coproducció de Ràdio Castellà i la xarxa de comunicació local.
Fins demà!
Fins demà!
L'edat mitjana, què passa amb l'edat mitjana? L'edat mitjana és la gran víctima. Necessitem un boc expiatori, necessitem que l'edat mitjana sigui fosca perquè la nostra època o les èpoques posteriors de l'edat mitjana, que el seu propi nom ja està castigat, siguin lluminoses. Necessitem un passat, un boc expiatori on fotre-hi tota la merda allà, el filtre aquest gris, el fang, carrers plens de merda pel carrer, totes aquestes coses preconcebudes. Necessitem creure
que aquesta gent era terrible, feia coses terribles, cremava bruixes, posaven cinturons a castat a les seves dones quan anaven a la guerra. Necessitem creure això per oblidar-nos que els materials que es fan servir per construir els nostres mòbils s'han extret d'una mina del Congo i ho ha fet una persona en situació d'esclavitud. Té mòbil no és comunista. Tots tenim mòbil. Vull dir que... Llavors ja, el tema del tecnofaudalisme, no, Alberto? Uf...
Bé, potser és aquesta idea, no sé si heu sentit el concepte, no fa gaire, del tecnofeudalisme. Estem avançant cap a un tecnofeudalisme, perquè hi ha unes empreses tecnològiques privades que manen per sobre de l'Estat i això és tornar al feudalisme. Dius, no, això és capitalisme.
Vull dir, fixeu-vos que per parlar del capitalisme tecnològic extrem, que és l'evolució dels últims 200 anys, de com funciona el capitalisme, com és una cosa dolenta ja no pot ser capitalisme. Ha de ser tecnofeudalisme.
Hi ha un llibre molt bonic, no recordo l'autora, però era la dona de l'ambaixador iranià, crec que era, no sé on, a Anglaterra, que el seu marit la pagava. El seu marit era un senyor horrible i ella patia mals tractes. Llavors ella va fugir i va fer la seva biografia. I aquella biografia es va titular i es va distribuir per tot el món amb el títol Mi senyor feudal.
i dius, home, perdona, el teu ambaixador del segle XX potser té moltes coses, però és un senyor feudal, perquè automàticament atribuïm a certes èpoques del passat coses dures, una cosa és negra, dolenta, bruta, és medieval. Regim Pernot diu que al París de Felip August, al París del 1180-1210, hi havia més banys públics,
que piscines municipals al París de la dècada de 1950. Coi. Dada. Dada. Aneu a Barcelona, teniu dos carrers, que són banys nous i banys vells. Els banys nous són del 1100 i pico. Vull dir, aquesta idea, no? El que fot fàstic són les termes romanes. Que és que si alguna vegada heu fet caldo... Hosti, diu... He vingut aquí que em destorceu la vida. Allò no es drena. Allà et recomanaven que anessis a primera hora, quan l'aigua era neta,
Això és veritat, i els propis romans sabien de totes les malalties que portaven les termes romanes. En canvi, els banys medievals són molt més higiènics. Però fixeu-vos, si us diguessin, tenim una màquina del temps, què preferiu anar, a una terma romana o a un bany medieval?
Jo preferiria anar a fa cinc hores que no havia vingut aquí encara. Perquè m'esteu destrossat la vida. Sí, com sigui, hi ha tota una sèrie de tòpics. Mai més vindrà, Alberto. No, no, mai més vindrà. No, no, sé que és una trampa. Sí, com sigui, al final tots aquests tòpics el que juguen és a dir que nosaltres som els bons i els altres són els endarrerits. És a dir, al final és una lògica entre nosaltres contra els ells, no? És l'alteritat aquesta, no?
Els tòpics són molt bona eina per construir aquesta idea. Per definir-te tu mateix, necessites definir l'altre. I per ser tu el bo, necessites que l'altre sigui el dolent. I llavors, els tòpics són molt bona eina per fer això. De fet, avui ens estem matant a bones cites. Josep Borrell... Home! Màquina! Home! Com està? No ho sé. Com està, Josep Borrell? Jo ho està bé. Algú sap com està, Josep Borrell?
Això sí, això sí. Algú diu, és el mateix mon pare. Amb incontinència urinària, però bueno. Heu vist les fotos, no? No les heu vist? A l'Ester Marruma et va per ou. Josep, hòstia, malament, eh? Josep Borrell va dir fa uns anys que a Europa és un jardí i la resta del món és una jungla. Ah, cert. L'alteritat. Home, ell de jardins sap molt. Perquè és un capullo. No, vull dir, no, de flor, un capullo.
Després parlem de tornar al cotxe, que t'he d'explicar moltes coses. Bé, amb això de l'alteritat, també hi ha el concepte aquest d'orientalisme, o el concepte aquest d'orient, que ho veiem molt precisament, a 300.
Sí, perquè, de fet, des de les conquestes d'Alexandre el Gran fins l'actualitat, que la civilització occidental, notis les cometes grans, veu des de certa superioritat la civilització oriental, no? I, per exemple, la pel·leia de 300, el que dèiem, no? Es veu moltíssim, no només a la pel·lícula, sinó també a la novel·la gràfica, en què els espartans són gent que està musculada, no són gent morta... Frank Miller. Frank Miller...
que formen de manera... amb una falange perfecta, no? Mentre que els perses, si llegiu la novel·la gràfica, es veu perfectament com són una turba desordenada amb persones... Bueno, si mireu la pel·lícula, no? Persones amb deformacions. Deformacions. Xerxes mateix, no? Que porta tot de pírcings afeminats. Hi ha persones que s'estan estirant les cabells del públic. Em sap greu. Jo ho faria si pogués. Jo ho faria.
Però és això, que la separació aquesta entre Orient i Occident comença llavors, continua també actualment, amb totes les campanyes del pròxim Orient, a finals del segle XX, inclús actualment també, aquesta idea que...
Durant la Guerra Freda també l'enemic era el soviètic robòtic sense sentiments. Després més tard, després de l'11S, l'enemic és l'àrab, que és un terrorista, un fanàtic, etcètera. És aquesta idea una miqueta de...
Occident contra Orient, Occident és la llum, és la democràcia, és la llibertat, Orient és el fanatisme, l'exotisme, l'afaminament, no? Tota aquesta idea. Bueno, jo crec que ja per acabar, perquè ja crec que estem acabant, anem, com dèiem, tot cunyat és el cunyat d'algú. Tot cunyat és el cunyat d'algú, no? El cunyat és un cunyat pel cunyat, que diria Hobbes. Ja, ja...
El cunyat és un cunyat per l'home. Molaria amb llatia, eh? Doncs ja està, això els arruma. Però podríem haver enfocat el problema completamente diferent. Vull dir, els tòpics funcionen en dues maneres, no? Davant del tòpic negatiu, també tenim el tòpic positiu, que també és dolent. Vull dir, hi ha una altra visió d'Orient, que és la fascinació. És que vaig a Japó perquè és una cultura mil·lenària. Oh! Sí. Aquesta cosa, no? Aquesta fascinació. És que són molt espirituals. Sí.
He anat a l'Índia... He anat a l'Índia i m'he trobat... Torna't a l'Índia. Vull dir... Sóc una ciutadana del món. Ai, les ciutadanes del món. Que ponen tu DNI! És l'única vegada que es pot dir això. A l'Índia, jo que sé que he puntat a l'Índia del teu DNI.
Podríem haver fet el programa, per exemple, de l'altra banda, tot el revival que hi ha sobre, que és una reacció, aquesta visió tan conservadora de la història, sobre les bruixes a l'edat mitjana, les bruixes com si fossin feministes davant sala, o per exemple, els càtars.
Ens fascinen els cates. Perquè eren pacifistes i vegans i macos. Eren una secta rigorista intransigent que deien que el món l'ha creat el dimoni, que només ells tenen la veritat, que la resta del món ha de cremar-se i que ells s'autodominen com a perfectes. O sigui, o sigui... Tenim l'últim cates! Bé, bé.
ben cremats estan. Vull dir... Al Crusader Kings molen els càtars. No sé si heu... No, clar, però perquè és un producte del segle XXI. Sí, sí. Hi ha un moment que apareixen els càtars. Però actualment, no? Fem turisme, anem a visitar la cultura càtara, la cuina càtara, els castells càtars, eren gent pacifista, també són tòpics, no? També, repeteixo, tot cunyat té el seu cantó...
lluminós. Llavors, la gran precaució d'això és que deixem la història tranquil·la, que a vegades o siguem molt conscients de què estem jugant. Quan justifiquem el present des del passat, estem manipulant. Però aleshores Russell Crowe ferà bo o dolent?
Com a actor o com a... Com a actor és molt bo, tio. Com a actor és molt bo. Sí, sí, no, clar, és millor actor que gladiador. Saps que ho anava a fer Mel Gibson? Hòstia, m'hauria encantat que Mel Gibson fos gladiador i que, per lo que sea, la cadena del tigre, saps el...? Pobre Mel Gibson, tio. Bueno...
vols afegir alguna cosa més? No, no, bueno, que us convidem a això, a repensar tots aquests tòpics, repensar si Roma era blanca, si a l'edat mitjana tot el filtre és gris i brut, i us convidem, doncs això, a estudiar una mica més tot això, a mirar-ho amb una altra mirada i a recomanar aquest programa. Efectivament, ara. Si en un àpat, si a la propera calçota de cafè ho teniu un cunyat, doncs diré, escolta aquest programa.
Però sobretot no digueu, com diuen els de Porta de Troia, estàs equivocat. Recordeu que els cunyats poden estar equivocats però són família. I són perillosos perquè hi ha molts. No? Jo no tinc res en compte dels cunyats, tinc un amic que és cunyat. Roma Victis! A les Portes de Troia. En Patrick Urbano.
A les portes de Troia, amb Alberto Retxe, Sergio Rodríguez i Albert Abril. Al control tècnic i a les narracions, Adrià Tirado, Carlos Lezegui i Rocío Gómez.
Mata de Pere Ràdio, 107.1 FM.
Vagi de gust al programa gastronòmic de Matadepera Ràdio. Atenció, preneu nota. Ingredients. Productes de temporada. Llibres gastronòmics. Música. Cinema. Les vostres pròpies receptes. Entrevistes. I molt més. Elaboració. Ho tallem tot ben picadet i ho cuem una horeta a foc viu. Ho farem cada dissabte de 12 a 1. Ah, i en reemissió els dimecres a partir de les 7 de la tarda.
Acting in this play of Comedy with tragic words The audience was smiling Cheering on a scene absurd I can try to hide behind the makeup But the show must go on
Gràcies, yeah. My heart is filled with broken mirrors. So many I can't look away.
If I could fix the broken pieces Then I'd have a happy mistake Hey Lonely disposition Portraits of a strung out girl
I get so addicted to the love of the whole world. I could try to hide behind the makeup, but the show must go on. Oh!
So many I can't look away I'm in a bad way If I could fix the broken pieces Then I'd have a happy mistake
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!