I, si no vols, fins la setmana que ve. Una abraçada pel Marc, que és molt bonic. Ja sabeu que la poesia aquí a Matada Pere, a Ràdio, té una paradol, no pot ser mentida. En tinc algun retrat. Era feliç, aquella època, jo. Ara, potser ja no tant.
A las portas de Troya, amb Alberto Riche, Sergio Rodríguez y Alberto Abril.
Fa algunes temporades vam explicar el final del món de l'edat del bronze al Mediterrani Oriental i al Pròxim Orient. Un món que, en qüestió de poques generacions, va canviar completament la seva fesonia. Grans imperis que van desaparèixer sense deixar rastre, ciutats mil·lenàries que van esfondrar-se, conflictes que van motivar grans poemes èpiques, migracions massives que van reconfigurar el llevant... I després de tot això, què?
Quin escenari es va dibuixar un cop va assentar-se la pols del desastre? Com van sobreviure, si és que ho van fer les estructures polítiques i socials? Quins vells actors van mantenir-se en escena? Quins nous intèrprets van sumar-se al joc? Aquesta setmana, a les portes de Troia, intentarem posar llum a la foscor després del col·lapse. Benvinguts als inicis de l'edat del ferro. Benvinguts a les portes de Troia.
Benvinguts i benvingudes una setmana més a Les Portes de Troia, al programa de ràdio i història dels destruits de ràdio castellà de la xarxa de comunicació local. Avui per parlar sobre què passa després del col·lapse de l'edat del bronza. I amb un títol molt especial que és, i després del col·lapse de la bronza, què?
Benvingut, Alberto. Buenas. Què? Què? Com anem? Bé. Aquest programa és pràcticament la continuació directa del programa 369, dedicat al final de l'edat de la bronze al Mediterrani Oriental. Què trobarem? Cal reescoltar aquell programa? A veure, sempre a favor de reescoltar programes. Això sempre va bé. Davant del dubte, sempre reescolteu programes.
Suposo que farem una mica d'intro, una mica de resum del que vam parlar, però el que trobarem avui és com una segona part. Ja veurem que aquest final del bronze, en el fons, és el col·lapse d'una civilització mediterrània, el col·lapse de totes les xarxes comercials, el sistema de relacions diplomàtiques, intercanvis culturals...
i humans, que s'havien viscut entre el 1800 abans de crisi i el 1200, i que de cop i volta, amb certa rapidesa, però no hem de pensar que tot col·lapsa com en les pel·lis de Hollywood, sinó en el transcurs de diverses generacions, aquest món es torna irreconeixible, aquestes civilitzacions col·lapsen, i jo crec que va quedar un programa força rodó, pel que es pot fer en 50 minuts,
Però pensant en què podia fer avui, doncs era com un... Bueno, i ho vam deixar en el moment, no?, en el moment de col·lapse i caiguda d'aquest sistema, i potser era interessant, perquè algun oient potser tenia el dubte de, bueno, com es reconfigura el món després d'aquest col·lapse del bronze, com... Què passa, no?, a Egipte, al Mediterrani, al Pròxim Orient, un cop que tot aquest sistema cau, i llavors, bueno, doncs... Què?
Segueix-nos, interactua amb nosaltres a les xarxes socials d'Instagram, X i Blue Sky, arroba Portes de Troia. Escolta el podcast des d'iVox, Spotify, Apple Podcast, YouTube i la xarxa més.
Fins demà!
Quin plaer començar un programa amb aquesta cançó d'Alberto. Sí, de fet, és l'última cançó que vam tirar en el programa del Bronze, quan parlàvem del final del Bronze, en aquell programa que les músiques van ser l'Adelant, els Beach Boys i Black Sabbath, doncs, amb aquest Iron Man, doncs, és l'inici d'aquest Edat del Ferro.
Molt bé, abans de començar el programa recordem a tots els nostres oients que si ens volen donar suport ho poden fer a través de Patreon o a través d'iBooks, que ja saben que ens ajuda molt, podeu accedir a continguts exclusius, etc. Però aquí hem vingut a parlar sobre què passa després del col·lapse de la bronza, així que comencem pel principi.
Com va ser el final de Bronze, el Mediterrani? Comencem al principi, explica'ns el final. Bé, clar, el programa d'avui és... És un programa frontissa, que diríem avui, estem movent-nos entre dos mons, ens moverem entre el món de finals d'un món.
certament idíl·lic comparat amb el que ve un dia després, i aquest final, tot final no deixa de ser un inici, i sempre millor viatge que destí, no? Què et passa avui? Estàs molt feliç? Tinc molt mal de cap, llavors intento dissimular. Bueno, a veure... No ens passem, perdó, no ens passem.
Bé, en qualsevol cas, el món de finals del bronze és un món, encara que no ho sembli des del nostre punt de vista, profundament interconnectant, on les diferents civilitzacions mediterrànies i del Pròxim Orient es relacionen a través d'unes llarges xarxes de comerç internacional, teixides al voltant de la necessitat de trobar estany i altres matèries primeres indispensables. I això és així, com diem, per aquesta necessitat de matèries primeres i...
fa que es creï com un ecosistema de relacions entre petits i grans regnes al Mediterrani, que estableixen relacions, i els intercanvis matrimonials, comercials, les ambaixades diplomàtiques, el comerç de llarga distància, tenen un paper força important.
Molt bé, i aquest model, sabem com va arribar a col·lapsar? Bé, doncs, el col·lapse del bronce final és encara avui un dels grans temes de debat a la historiografia del món antic. Jo vam parlar al programa 369, les causes són múltiples i depenen, en la seva forma concreta, de defenses regionals. Tot i que hi ha unes causes comunes, no és el mateix el que passa al nord de Mesopotàmia que a Turquia, que...
que a Síria, que a les illes del Mar Mediterrani, que a Egipte... En qualsevol cas, podem afirmar que s'uneixen tota una sèrie de causes diferents. Unes causes climàtiques, uns moviments provacionals que es posen en marxa, no? Depenent de qui seguim són causa o són efecte d'aquest col·lapse del bronze, no?
Parlem d'aquests pobles del mar que tants rius o que tants mars de tinta han fet córrer, però això, unes coses climàtiques, uns moviments professionals i una crisi, en definitiva, del model comercial internacional, la irrupció del ferro...
farà que tot això col·lapsi, perquè aquesta necessitat de teixir unes relacions internacionals pacífiques, unes ganceses comercials, que la teva prosperitat depengui de la prosperitat dels veïns, tot això col·lapsa. I començarem una sèrie de catastròfiques dissorts que portaran que aquest món col·lapsi i comenci l'edat del ferro.
Molt bé, i ara estaves parlant de moviments de població. Et vaig a tirar una de les preguntes aquelles que no deixa dormir molta gent, Alberto. No sé si podràs respondre-la en un paràgraf. No sé si podràs dormir, jo dormo perfectament. No, tu ja sé que dors perfectament. Exactament igual. Qui són els pobles del mar?
És que és exactament igual. És una d'aquelles velles discussions historiogràfiques, com dèiem, i aquestes coses que, no ho sé, ja... Jo crec que la gent que flipa amb els gladiadors romans és la mateixa que no dorm perquè seran els pobles del mar. Però vols dir que saben que existeixen? O sigui, què volen ser? Jo crec que com tirant a la platja, no. Jo entenc que hi ha una emoció bàsica del món en què vius. Tot i que et sorprendries, eh? Vale, vale. Et sorprendries.
En qualsevol cas, els pobles del mar són en essència una mena de, ho definiria com un fetitge historiogràfic, una mena de fetitxisme inherent al concepte, amb el qual es va voler com una mica parar de màgia, no?
i explicar aquest complex món del col·lapse del bronze. Com és un tema molt complex i com és un món molt diferent a vegades del que a vindrà després i del que entenem com a propi de l'endarrerida antiguitat, doncs s'havia de buscar com un factor destructiu que expliqués aquest col·lapse.
El terme pobles del mar, de fet, és un terme que apareix a mitjans del segle XIX i que es ressuscita al llarg del segle XIX i col·loca precisament la responsabilitat del col·lapse del sistema en els atacs d'uns, de cometes, pobles vinguts del mar. És que si estàs Egipte tothom ve del mar perquè si no creuen un puto desert. Vull dir...
Sí, sí, sí. Com una mena d'invasos estrangers que derriben als imperis i als regnes de la regió, i acaben amb aquests grans imperis, i tot això és molt matisable. Tot això respon a un parell d'inscripcions egípcies que parlen d'una sèrie de pobles en moviment, però tampoc sap si són exèrcits, són refugiats, són migrants, bé, tampoc sabem a qui es refereixen. Tot és molt matisable, i si algú té ganes de saber-ne més...
que dormi, no cal que estigui sense dormir per saber qui són els pobles del mar, i simplement que s'escolti el programa 369, que ja tampoc ho solucionem, però veureu el Sergio posar-se molt nerviós escoltant els Beach Boys, que no li agraden gens.
Un altre terme, no?, així molt grosso modo, que és com definim el col·lapse d'una civilització. Bé, això seria una gran pregunta, no?, és una pregunta que també és un tema que potser fa, quan nosaltres estudiem la carrera, potser, no sé, fa 15-20 anys o el que sigui. Depèn d'aquí. Depèn d'aquí, ja faig una fortilla cronològica o...
Era un tema potser que, bueno, que vale, però que actualment el concepte de col·lapse civilitzatori potser és un concepte que en els darrers anys estem començant a entendre millor. Cada cop i volta sembla que vius al primer món, però et tanquen tres setmanes a casa i el món se'n va a la merda. Plou cinc dies seguits i el país es paralitza sense trens.
i no hi ha carreteres, i sembla que de cop i volta tu vivies en un món feliç de finals del bronze, i ho sento molt, estàs en mig d'una cançó de blacks. En qualsevol cas. A nivell teòric...
Potser podem seguir l'argumentació que fa Colin Renfrew, aquest arqueòleg famós el 1979, que ell dona una sèrie de pautes per definir el col·lapse d'un sistema social, que són aplicables a qualsevol sistema estable que fa fallida, ja sigui l'imperi armada d'Occident, ja sigui la Grècia micènica, ja sigui el món del bronze, ja sigui el món Maya, ja sigui l'Ella de Pasqua...
Bàsicament, s'ha de donar una caiguda de l'organització amb iniciativa central, la desaparició d'unes elits tradicionals, la desintegració d'una economia centralitzada, canvis en els patrons d'assentament, davallada de la població i, adicionalment, per fer encaixar aquests...
aquest exemple de la Reixa Micènica, pèrdua de l'escriptura, de la cultura, interrupció de l'arquitectura monumental i, per tant, com una mena de... aquestes serien com les evidències arqueològiques o que el registre arqueològic pot demostrar o pot mostrar quan estem davant d'un col·lapso de la civilització. Uns canvis a les elites, uns canvis a les formes de govern, a les pautes d'assentament, a les pautes demogràfiques i que ens expliquen que el món que observem ara ha col·lapsat respecte al món anterior.
I en general, per què és important aturar-nos a observar aquest col·lapse i sobretot també la recuperació posterior?
El tema del col·lapse dels imperis i de les civilitzacions, així com els mecanismes, primer de la seva fallida i després de la seva recuperació, és una línia historiogràfica que arrenca de molt antic. Edouard Gibbon ja quan parla de la decadència, la idea de l'auge i la caiguda dels imperis, aquest catastrofisme històric, aquest pessimisme que porta a vegades a Spengler i tota aquesta...
aquesta caterva de pensadors, ja han situat el tema del col·lapse de les civilitzacions. Per exemple, una altra època on això no és estrany que Colin Renfrew parli el 79, a la década del 70, del col·lapse de les civilitzacions, perquè precisament la civilització occidental havia col·lapsat amb la crisi del petroli.
La crisi del petroli als anys 70 és una crisi anàloga a la que suposa la introducció del ferro. Hi ha una matèria primera energètica que defineix el consum de l'economia, que estan en unes parts del món molt concretes, i que tot l'equilibri internacional es basa en...
la PACS necessària perquè això funcioni per tothom, perquè ens farem mal si això falla. Quan això falla, sigui el petroli, sigui la política arancel·lària dels estats moderns, sigui el que sigui, doncs hi ha unes conseqüències. Llavors...
Aquest tema de l'auge dels imperis, però sobretot la seva decadència, cíclicament té una importància historiogràfica. No importa perquè trenca amb aquesta idea lineal del progrés històric, les societats no progressen linealment, la gent no és més feliç al segle VII
després de Cris, que 20.000 anys abans de Cris, no? Però tenim aquesta idea que el progrés, la història porta un progrés, i el progrés porta una felicitat o una llibertat intrínseca, que si algú s'ho ha cregut alguna vegada a la història... No sé...
El bitcoin ha caigut un 43% en els sis mesos. Felicitats. Bé, sí. Però aquest progrés històric, sobretot ens parla de la idea del col·lapse, de com s'adapten les societats al teu entorn després d'un període de crisi. És un tema molt complex. Com s'acaben les civilitzacions?
perquè si les civilitzacions no s'acabessin, no hi hauria, no?, el canvi històric. Com es destrueix un sistema econòmic, com es destrueix un equilibri ambiental, o com es destrueix un equilibri humà, com es fa una transició de recursos claus, com passem d'un sistema econòmic o d'uns recursos energètics, fixeu-vos que és el gran, hem arribat al picóil, és justament el que tenim nosaltres sobre la taula.
com es fa la transició energètica, com adaptes les necessitats a un canvi climàtic evident, com passes d'un país semiàrid mediterrani a un puto país tropical, com construeixes, com mantens les infraestructures, i per tant són temes, com veieu, de plena actualitat. Col·lapse, recuperació, són dos temes que entenem molt millor al segle XXI, a principis, en aquesta segona dècada del segle XXI, potser, que l'any 2001 o l'any 1996.
Molt bé, i va ser homogènia aquesta recuperació o va haver-hi diferències en els diversos territoris afectats? Doncs una mica és el que veurem al llarg del programa. Les solucions, els programes van ser més o menys semblants, però les solucions i les reestructuracions van ser diferents de cada territori. I van donar lloc a un nou equilibri de forces arreu del Mediterrani Oriental, del Llevan Mediterrani, del Pròxim Orient, i va donar...
origen el fet que alguns elements desapareguin, altres perdin importància, altres en guanyin, apareguin nous focos de poder, nous actors, l'auge d'algunes cultures, l'esfondrament d'unes altres, i per tant una mica això és el que intentarem veure al llarg del programa d'avui.
A les Portes de Troia, el passat explicat en present. Descobreix tots els continguts del programa
Fins demà!
Comencem el bloc central del programa. Res a dir? Qui ha de dir alguna cosa ets tu? Jo crec que s'explicarà per si sol. Sí, o sigui, ho deixem obert, eh? Sí, si tu vols, no ho puc explicar, però... Creus que quedarà millor explicar-ho més endavant? No, però tira, va, segueix, segueix. No sé que l'Adri vulgui intervenir, perquè l'he vist tirar la música i mirar-me amb cara de... Què estàs fent, no? Crec que estàs tan desconcertat com jo. Ara per ara...
Per on comencem el nostre? A veure, és un viatge, estem explorant... Un viatge. És això? Ah, perquè és exploradora. Sí. No, no, no. O sigui, ja té una altra, eh? No és perquè sigui exploradora, sinó perquè és d'hora. Perquè podem començar el viatge, si et sembla, la primera parada pot ser a la Grècia continental. Sí. I, per tant, si hem començat parlant dels pobles del mar, que és un fetit historiogràfic, parlarem d'una altra, que són els invasors d'oris. Les invasors d'òries...
dòriques a la Grècia. Per tant, ja que parlem de coses inventades, parlarem de la invenció dòria i parlem de Dora, l'exploradora. Molt bé, doncs, què tenen d'especials, aquests... L'Adrien Falaó, el control tècnic. Què tenen d'especial aquests invasors d'oris? Doncs, tenen d'especial una característica, com parles de Dora, l'exploradora, que és que no van existir mai. Fantàstic.
I, o sigui, com que no? O sigui, a veure... I llavors per què surten els llibres de text? Com moltes altres coses. Ara hem fet el titular, hem fet el clickbait, ara anem a fer... Ara escolteu-nos. El concepte historiogràfic dels invasors d'Oris va sorgir a inici, com tantes coses dolentes a la vida, a inicis del segle XIX, en 1830.
per tractar d'explicar una mica aquest final del món micènic, l'expansió del dialecte d'ori al sud de l'antiga Grècia, el col·lapse civilitzatori del bronze, llavors, per tractar d'explicar aquest fet lingüístic, perquè el fet que el dialecte d'ori sembli que s'expandeix per la Grècia continental és un fet lingüístic.
Es dona credibilitat a un mite grec que parlava del retorn dels Heràclides, que són com els ascendents d'Hèrcules, que se'n van de Grècia, que tornen... Llavors, els lingüistes desimonònics diuen que tenim un...
Una explicació mítica de l'arribada de gent de fora de Grècia amb un canvi en l'idioma i en el moment en què sabem que hi ha uns pobles del mar i de gent que es mou i que són violents i que venen amb espaces de ferro i maten i violen i sembla que estem en un capítol, un crossover entre víkings i jo.
de trons, i per tant ho tenim tot. Tenim, a través de no res, es crea una explicació als canvis culturals i materials que es troben al registre arqueològic. I com estem al segle XIX en ple auge dels Estats-Nació, fixeu-vos que no és casual que la teoria de la invasió d'Ariaca
es neix el 1830, que és el moment de la liberació de Grècia respecte als sotomans. Oh, que xerpreixa! De cop i volta necessitem un relat mític, nacional, una explicació... Estem en el sorgiment dels estats-nació i, evidentment, tot estat-nació, ja sabeu que es basa en la idea d'una unitat de llengua, una unitat de nació, una unitat de cultura, una unitat de poble, una llengua, una cultura i, per tant, un estat.
Llavors, aquesta, ja ho hem explicat altres vegades, aquesta visió presentista de com funcionen o com han de funcionar els pobles, les identitats, les nacions i, per tant, els estats, que no ha funcionat mai així a la vida, excepte en l'Europa occidental sorgida de la Revolució Francesa. Però llavors, si hi ha un canvi en els pedons d'assentament, que ja veurem si l'hi ha,
Si hi ha un canvi en els patrons de cultura material és perquè, com un poble és una cultura, una llengua, una unitat, ha de venir algú de fora. I liar-la, sí, sí. I això són els impostos d'òric. Molt bé, i ens estàs dient que llavors no va ser així. Això es sostenta exactament sobre zero unitats de proves reals.
De fet, ja a mitjans del segle 60, del segle 20, ja comença a posar-se una mica sobre la taula, ja comença a haver investigadors que diuen, a veure, tot això de la invasió dòlica sembla més una mena de mirall, l'esperismo acadèmic, que una realitat.
Potser ens estem fent aquí una paia mental enorme per intentar explicar una cosa que potser no s'explica sí o sí, però no en tenim proves. Per exemple, algunes de les innovacions atribuïdes als Doris ja existien abans en el registre arqueològic. Altres, com per exemple l'arribada del ferro, arriben després que suposadament els Doris arribin amb les passes de ferro. I si tot bases també en alguns passatges de l'Elia que s'ha escrit 400 anys després dels fets...
o elements com, per exemple, les tipologies de la ceràmica micènica es mantenen en parts de Grècia durant 150 anys. En posterioritat, aquesta suposada extinció dels micènics arribarà dels dòrics. Fins i tot, alguns dels trets...
dialectals dòrics, que es creuen que són dòrics, després s'ha vist que ja es trobaven aquests tres dialectals en tauletes de línial B micènic. Llavors, potser estem pensant que són girs lingüístics dòrics i hem posat l'etiqueta dòrica a coses que eren micèniques. Però com ja venim amb el xip, que hi ha hagut una substitució poblacional...
la gran substitució, doncs... El que cau és un sistema polític i econòmic, que passarà a Grècia és el mateix que passa a la resta del Mediterrani Oriental. El que cau en el bronze...
més enllà d'una davallada demogràfica o ambiental, o que hi hagi guerres, com estem en la puta vida, sempre hi ha hagut guerres, i el problema, de cop i volta, preocupar-nos perquè la gent es mor, és no entendre la confusió de la vida. Llavors, quan dius, hi ha gent que es mor a Gaza, i dius, bueno, sí, hi ha més jocs. A vegades vivim en una bombolla que, com pensem al passat, la normalitat és el conflicte.
el que cau és el sistema polític i econòmic del món micènic. Però dir que això cau per unes invasions violents, que arriben, que assassinen a la població, que la substitueixen, que ocupen els assentaments, que canvien la llengua, que porten no sé què, hi ha un salt lògic molt gran. I, per tant, bueno...
és molt matidable, o molt restringida aquesta idea de la invasió d'Òrica. I llavors, a nivell demogràfic, què es veuen els registres arqueològics? Doncs...
Tampoc hi ha una evidència clara de l'afluència de nous pobladors. De fet, al contrari, sembla que hi ha un descens força evident de la població de la Grècia continental just després del col·lapse del bronze. I aquest dirà que, clar, si arriben els oris i els maten a tots, clar que baixa la població. Però no s'identifica aquest registre violent, el registre arqueològic. Sí que sembla que hi ha un despoblament de la Grècia continental. En alguns models s'ha...
S'ha arribat a quantificar entre un 40 i un 60% de la població. Diu moltíssim. D'uns 600.000 habitants de la Grècia continental a uns 340.000. Molta gent, però... Proporcionalment molta gent, no? Però que es despobli, que hi hagi menys gent, no vol dir necessàriament morts. Pot voler dir menys natalitat. No?
Mireu a Japó d'aquí 40 anys. A veure. A veure quants milions de persones hi ha i llavors si han hagut d'anar els doris a matar-los, no? Un canvi en el sistema econòmic porta uns canvis a la natalitat, no? I si tu mires un registre arqueològic a 100 anys vista, 80 anys vista, un canvi en la tassa de fecunditat és un canvi a la població, sense que això implica aquesta població a mort per caldrogo. Eh...
També hi ha moviments de població. Per exemple, sí que s'han detectat moviments de la Grècia continental a altes parts de Grècia, a les Illes, al Llevan, a Canà, recordeu aquells filisteus, els recuperarem, aquests palesets, que són d'origen grec, no sabem si insular o continental. El que hi ha és una fallida del sistema polític, del sistema econòmic, que això porta, com deia Colin Renfrie, uns canvis en les elites tradicionals, un canvi en les relacions de poder, un canvi en els patrons d'assentament, un canvi en moltes coses...
que no necessàriament s'explica, perquè aquí som osunga-ongas, i això és l'Electo Empire, i quan venen al teu poblat amb porres a matar-te, has perdut la partida. Llavors, passem, si et sembla, a un altre escenari, no? Perfecte.
Per exemple, Egipte. Sempre recorda que dels grans imperis del bronze final a Egipte és precisament el que sobreviu. Sí, sobreviu seria justament un terme exacte, perquè sobreviu, però amb uns canvis d'intensitat, d'importància molt marcats i molt evidents, que el que fa és que això sobreviu. La importància d'Egipte, l'Egipte de les primeres 20-21 dinasties a les d'ara, no té res a veure. Sobreviure a la crisi de final de bronze, però...
L'estratègia seguida és la de repregar-se sobre si mateix. I què hem de saber, doncs, d'aquest replegament? Bé, un element fonamental en tota la dinàmica egípcia, però també del Llevant, de Grècia, del Pròxim Orient, al llarg d'aquest programa, és l'estrès climàtic.
Hi ha documentada, per exemple, una persistent megasequera, com megaconstrucciones, de la que s'han trobat evidències des de la península itàlica fins a l'Iran. Clima més sec, menys humitat, menys precipitacions, i això afecta poderosament a les civilitzacions de finals del bronze, inicis de l'edat de ferro, perquè precisament, penseu, que es defineixen com a civilitzacions hidràuliques.
Tant la civilització egipsea com la civilització mesopotàmica són civilitzacions amb un mercat caràcter hidràulic que viuen de la gestió del regadiu, del control estatal o religiós de l'agricultura, de la canalització de les crescudes al riu Nil, de les canalitzacions al tigris i a l'eufrates...
el capdalt del Nil, per exemple, es va reduir dràsticament, perquè aquesta sequera porta a una menor tassa de precipitacions a la masseta d'Etiopia, i això fa que el Nil de cop i volta no es desbordi com sempre, no hi riï com sempre, menys agricultura, menys aliments, i això porta a una gran crisi alimentària, que porta fins i tot en aquesta època... Això és molt interessant. Hi ha unes grans...
documentar les vagues a treballadors, perquè de cop i volta tu els hi pagues amb menjar, no pots sostenir tota aquesta burocràcia, tots aquests treballadors estatals, no estudeixen les piràmides i les obres públiques, no són els claus, són els treballadors, s'han de mantenir, has invertit en la xarxa ferroviària, de puta.
Bueno, tot i això, Alberto, no sé si ho podem dir avui, però avui el 30 ha funcionat bé. Sí, clar, com només l'he utilitzat jo. Per primer cop en anys... Jo crec que des de la pandèmia, quan venia amb un permís especial a la ràdio...
A gravar. No he agafat el tren, més buit, en hora punta, en el vell mig de Barcelona, el tren de les dues i pico. Bé, escolta, el col·lapse de la civilització no vol dir que tothom col·lapsi igual? Clar, i que no tot deixi de fer. Ah, que ni un cotxe aneu a la peixetara. És...
Ja m'ha costat a mi arribar també. Com serà l'Egipte d'aquest ferro inicial? Bé, doncs, és un Egipte que es manté, però que no creix, no? Trobarem governs febles, intrigues de palau, desordres interns, replegaments a les fronteres interiors, no? Per exemple, es retiraran de tot allò que no és estrictament el nucli egipci. Eh...
de tots els faraons, que van, és molt bonic, però són molt ordenats els egipcis, i tenen vuit faraons que es diuen igual, seguits. I més, perquè de Ramsès II... De Ramsès III.
De Ramsès palito, palito, palito. A Ramsès xi, a Ramsès onze, són vuit Ramsès, Ramsesses, sense pena ni glòria. És que passen per allà, no? Que passi de Ramsès quart. Ho ha fet tan bé que el següent s'intitula Ramsès sisè.
Doncs en aquesta època, internacionalment, Egipte no fa res. Es retira del Sinaí, es retira del Llevan, tota la zona de la seva... Aquella vella zona en disputa entre els hitites, que han desaparegut, i Egipte, que diu abandono. Tota la zona de Canaan, tota la zona del...
del Pròxim Orient, els Egiptes es retiren, retiren les seves fortificacions, i ha caigut el sistema de comerç internacional. Ja no necessito defensar les xarxes de comerç internacional, ja no necessito defensar les fortaleses cananees, ja no necessito que els meus soldats protegeixin els mercaders que ja no van. Llavors es replega.
Llavors, més o menys, Egipte es retira del Sinaí cap a l'any 1140 abans de Cris i també es retira de l'Alta Núbia, que és on contonaven les mines d'or, que també eren indispensables abans i que ara brillen.
I en aquell moment apareixen lluites internes, seran molt feroxes... Sí, tot dos feroxes que poden ser amb gent que caminava de costat. A l'hora de barallar-te és com... És difícil. És barallar-te en dues dimensions. És com el nen de Castefa.
Sí, aquesta pèrdua del paper internacional, dels efectes de la pèrdua de les xarxes de comerç i el temps, un esfams, uns efectes negatius climàtics, porten a que el poder polític també es trenqui. Vull dir, és inherent d'una cosa o d'altra, no? Durant el govern de Ramsés XI...
Egipte es divideix en diferents poders. Per una banda tenim un sacerdot d'Amon, anomenant Herior, que reclama el nord de Núbia, o reclama el control de Núbia i l'alt d'Egipte, i s'autoproclama virrey de Cux i vizir de l'emperador. Molt bé. Enganyat. I per altra banda, un dels funcionaris de Ramsés XI, és Mendes, pren el control del nord del país, i ja sabeu que
És en compte de dir, perquè l'altre Egipte és el sud i el baix Egipte és el nord, perquè com el Nil és l'únic riu que va al contrari que la resta del món, per ell el nord és el baix i el sud, bueno, mira, s'ha d'estimar.
Esmendes pren el control del nord del país, al Baix Egipte, i a la mort... Hi ha un moment que hi ha tres emperadors, un emperador i dues persones que passen de l'emperador i governen ells, i quan mor Ramsès XI, Esmendes va dir què faig, m'autonomeno Ramsès XII i seguim, i dient...
es proclama faraó, que mou la capital a Tannis, al delta del Nil, que ho serà durant any i mig, no, any i mig, segle i mig, any i mig. Res, poca cosa. Poca cosa. I tot això inaugura el que es coneix com el tercer període intermig i és l'inici de la 21... la dinàstia 21. Vale.
21-enes, suposo que és així. I quan tornaran a unir-se l'Alt i el Baix Egipte? Doncs trigaran unes quantes dècades, fins al regnat de Sucèsnes, Sucèsnes I, al final del segle XI abans de Crist, quan Egipte torna una mica a sortir de la seva... o s'unifica a l'Alt i el Baix Egipte, surt una mica de les seves fronteres, torna a intentar molt tímidament intervenir en el Sinaí, en el Llevant, i... però, clar...
no serà ni amb la intensitat abans que hi havia el bon ronze final, ni serà possible perquè en aquella regió ja s'han assentat, ja s'han començat a assentar nous poders que qüestionen el domini egipci. Anem a parlar precisament d'això, no? En aquesta regió del Llevant, durant l'absència dels egipcis i l'esfondrament de l'imperi itita, qui pren el control? Bé, doncs, trobarem vells coneguts, que segur que us sonen, no? A la regió, durant el bronze, hi vivien els cananeus.
Canaan, textos bíblics i tal, però en aquesta zona hi havia els cananeus, una mica intermediaris entre hitites, assiris i babilòrics i egipcis. Aquests cananeus seran substituïts, o aquesta regió de Canaan, just amb el col·lapse del bronze i inicis del ferro, apareixeran dos actors nous, que segur que us sonen, els filisteus i els hebreus.
Som-hi. Comencem pels filisteus. Qui són aquesta gent? Doncs aquests filisteus són aquells que ja hem parlat al programa T169, hem parlat una mica al principi del programa, que les fonts egípcies els mencionen com a pelesets, els grecs ho formen a pilistim, pilistim, filisteus, també és el que dona el nom a Palestina, Palestina és la terra dels pilistins,
Que és una venjança romana, no? Si és antic, no dius palestins, dius pilistins, tot amb l'aïc sona diferent, però aquests palestins, filisteus, pilistins, havien estat incluïts en aquesta llista de pobles del mar vençuts l'any 1207, la primera referència, 1187 a la segona pel faraó, juntament amb els xardens, els xerquets, els engens, els eqüets, tots aquests pobles que s'han intentat identificar com a pobles insulars del Mediterrani.
de Sardenya, Sicília, els Aqueus, els Danaus, els Filisteus. Doncs aquests Filisteus, després d'aquesta desfeta, s'instal·len al sudoest de la regió de Canaan. Sembla que materialment sembla que provenguin del món de Parla Grega, per la cultura material que tenen, i darrerament, fa un anyet i poc, va sortir un article que deixava una hipòtesi que els vinculava a una ciutat de Xipres, que és Pila,
els pilisteus, els pilissets serien aquesta ciutat de Pila, que segurament aquesta població es mou per un necessitat climàtic, o es mou perquè el món està es posant en marxa, i aquests pilisteus, sigui com sigui, jo no entraré tampoc en Val i Dau, aquests pilisteus, aquests palassets instal·lats a Canaan, se sentaran al voltant de cinc ciutats importants,
Escalón, Esdod, Ekron, Gaza. I Gaza abans era una ciutat, ara és un descampat. Hòstia. Una ciutat que els filisteus ja s'assentaven. Eren ciutats que moltes vegades, per exemple, com Escalón, eren fortificacions egípcies, que Egipte havia creat per controlar el territori Caraneu, i quan Egipte es retira, de cop i volta, tu arribes... Aprofitem, ja ho tenim aquí. No hi ha ningú defensant la ciutat. Mira que bé.
I aquestes cinc ciutats, Escalones, Dot, Ekron, Gassa i Gat, es coneix com la Pentàpolis Filistea, les cinc ciutats que controlen el territori filisteu. I el registre arqueològic què diu de tot això? Doncs el que dèiem, que totes aquestes ciutats ja existien com a ciutats cananees durant el bronze, i s'observa que a finals del segle XII, a principis del segle XI, comencen a presentar una cultura material diferent, no?,
Ara bé, va ser una conquesta violenta, va ser un assentament sobre ciutats vingudes a menys i abandonades per les condicions climàtiques adverses, ciutats que han deixat de defensar-se perquè la zona ha deixat de tenir un interès estratègic. Clar, també pot afinar que en un estret immediatament superior apareguin restes materials diferents, no vol dir que no hi hagi hagut 5, 10, 15, 20 anys de despoblament.
Llavors, no ho sabem. El que sí que sabem és que els filisteus ben aviat haurien de repartir-se l'antic territori cananeu amb altres convidats, amb els hebreus.
I aquests segurament en sonen una mica més, però qui són? I per què apareixen ara de com? La primera referència als israelites, aquests hebreus, és del 1207, també en aquesta inscripció que és a Carnac, que narra la victòria del faraó Menemta sobre aquesta primera coalició de pobles invasors, també apareixen els apiro, els hebreus.
És un tema molt complex, i no entenem gaire, perquè potser, no dic, dona per un programa sencer, només les peripècies, l'evidència arqueològica o no, dels textos bíblics. Perdona, Alberto, però crec que tenim un programa, tu i l'Oliver, de fa molts anys, de les peripècies de l'antic poble d'Israel. Potser que sí. A veure si abans d'acabar el programa podem donar el número. Però bàsicament, si descartem la teoria que dona...
Hi ha la teoria que tu pots dir 100% de credibilitat al relat bíblic, el que està escrit, està escrit i va passar així, i punt, perquè és paraula de Déu. Si és així, perfecte, tens una sentència històrica que la resta mai tindrem. Però si no, existeixen quatre grans tipus d'hipòtesis sobre qui són els hebreus. Quines són aquestes hipòtesis? Bàsicament, podem tenir la primera hipòtesi, que és la conquesta.
són un poble nouvingut que conquereix el territori de Canaan de manera violenta, venen de l'interior del Llevant i se suben a la regió. La segona hipòtesi,
una infiltració pacífica, són un poble seminòmade que s'instal·la a la regió d'una manera, bueno, permeable, aprofitant el buit de poder produït pel Colança del Bronze, doncs aquests pastors, saltejadors de camins, comerciants, el que sigui, van entrant, es van assentant, bueno, una infiltració pacífica. Una tercera hipòtesi,
és que són camparols rebels, són camparols de les Terres Altes de Canaan, dominats, que ja estaven allà, dominats pels cananeus, i quan els cananeus se n'aneu, s'han anat, ells diuen, ara és la nostra, ens aixequem contra els cananeus, ocupem les seves ciutats, i aquí mandamipotor.
Quarta hipòtesi. Anem buscant si aquesta frase la diu l'Antic Testament. Podríem buscar-la. O el joc aquell, no? Biblia o fantasia. Biblia o fantasia. Frase d'Abraham o d'Abraham Mateo. I la quarta hipòtesi és que són...
Invisibles. Gent que era invisible que ha deixat de ser-ho. És a dir, en el fons els israelites ja estaven allà, eren part de la població cananea de la regió, que un cop que desapareix el poder estatal evolucionen cap a un nou nom, un nom anterior, i que era gent que no és que arribi sinó que ja està allà.
Bé, qualsevol de les quatre hipòtesis té els seus partits, els seus actors, les seves argumentacions, no hi entrarem. A tot això, les fonts egípcies i del Pròxim Orient parlen d'aquests aviru, apiru, que sembla que s'ha volgut veure l'origen dels hebreus, els avirus són els hebreus,
Hi ha dades per avorrir i diferents interpretacions que van des de considerar-se els hebreus, el fet que és una forma de referir-se a saltejadors de camins, que no fan referència a cap poble en concret, sinó és com una mena de... és com el tema del Mugàbar, la de mitjana, que no és que siguin del Mugaràbia, sinó que és un terme per parlar, o viking, són termes per parlar de gent que fa coses. No són de vikinglàndia? De vikinglàndia, sí. Viking, Cristina i Barcelona.
Bé, potser ja un altre dia ampliarem. En qualsevol cas, com en el cas dels Pelesets, Pilistims, Filisteus, els primers assentaments que podem identificar a la regió parlen d'unes dates que van entre finals del segle XII i principis del segle XI.
Molt bé. He trobat el número del programa. És el 128. Fa temps, això, eh? I aquesta coincidència, Alberto, per què? Bàsicament, no és casual que filisteus i hebreus els trobin a Canaan. Bàsicament, els dos pobles el que fan és omplir el buit polític, el buit militar, que s'ha creat per la retirada dels egipcis a la regió i per la desfeta dels cananeus.
els terratrèmols, les sequeres, els altres climàtics, han generat que durant algunes generacions la zona es desestabilitzi, i quan això recomença a recuperar-se, permet que tants filisteus com hebreus ocupessin espais que, d'haver existit unes condicions millors o unes condicions normals, mai haguessin pogut capturar pels seus propis mitjans. És quan la Bíblia et diu que arriben a Jericó i són unes muralles enormes, des de...
del tercer mil·lenni, i fins i tot abans van morir les neolítiques, i de cop i volta et diuen, no, van tocar una trompeta abans, i les fumetes es van caure, i vam entrar, i van conquerir, i dius, home, potser t'ho vas trobar de ruït.
No cal que expliquis que ho vas tirar amb una trompeta. És aquestes coses. Al final, tant filisteus com hebreus són fongs, són oportunistes. Quan passen les defenses, surten i ocupen un espai que naturalment potser no haguessin tingut tan fàcil d'ocupar. I això ens explica com aquest col·lapse del bronze genera diferents adaptacions. Però tan greu va ser el canvi climàtic?
Bé, estudis recents mostren que hi ha una relació força inequívoca entre aquests assentaments israelites i filisteus, que s'intensifiquen vora el 1150-1100, amb una petita època d'abonança climàtica entre desastres. Va coincidir amb un retocès de la sequera, amb un augment de la humitat al sud del Llevant, que, per exemple, es documenta en l'expansió de cultius olivera, cereals... De fet, el Llevant sud és de les poques zones en aquesta forquilla econològica que sembla augmentar la seva població...
Grècia està perdent població, a Síria està perdent població, a Egipte està perdent població, i en canvi al Javan està creixent la població. No només filisteus i israelites, sinó els regnes de Moà, els Moabites, el regne de Mont, d'Edom, són regnes d'aquesta regió cananea que viuran una forta expansió durant aquesta època.
Escolta el programa a la teva emissora local de confiança. Una coproducció de Ràdio Castellà i la xarxa de comunicació local.
Sembla que estem escoltant una classe de música de P5. Podria ser. Però això és la cançó més antiga del món, aquesta constància, no? Bé, això prové d'una tauleta d'argila mesopotàmica, on ha trobat a Síria, que ha trobat a principis els 50 a Síria, i que tenia, de la ciutat d'Hogarit, que tenia uns 3.400 anys d'antiguitat, i que tenia com una sèrie de...
i tenia una sèrie de notacions musicals que permetien que era un text d'un himne de culte i que es considera que és la cançó antiga conservada més antiga del món. L'any 1972...
la professora Eindrachorn Kilmer va... Bon nom, eh? Sí, com a part Kilmer, caçador d'empirs. Professora de ciriologia a l'Universitat de Califòrnia va fer una proposta d'interpretació d'aquesta cançó, que és el que hem escoltat, i a mi em fa molta gràcia perquè és literalment jo tocant un... Un xilòfon? No, un teclat cassio d'aquells de nens petit...
I em fa molt feliç que la cançó més antiga coneguda del món sigui una cosa que podria fer jo amb 5 anys. Llavors penso que tinc marge de millora. Vull dir, jo estic ara mateix... El meu nivell musical és el mateix que tenia la humanitat fa 3.400 anys. A partir d'aquí... Poca a poc, Alberto.
Comencem a tancar el programa parlant d'un altre dels grans espais culturals del món antic, que és Mesopotàmia. Com va afectar allà? Torno. Ets una professora de ciriologia. Fes d'anys investigant i fas això, tancada allà a la biblioteca, fent la teva proposta de música. I arribes amb això.
O sigui, tens un tribunal de 100 professors, experts, i tu... I ara, tots callats, treus el teu cançó i comença. I ara, un culte, un culte ogarític. I després el que va col·lapsar és el bronze.
Perquè no hem col·lapsat nosaltres, no? Tornem a Mesopotàmia, anem a Mesopotàmia. Com afecta allà el col·lapse de la bronza i l'inici de l'edat de ferro? Molt ràpidament, podem parlar dels espais diferenciats, la Baixa Mesopotàmia, l'Alta Mesopotàmia, a Síria i Babilònia, per entendre'ns. En general, els dos regnes van ser els més resistents en front dels embats de final del bronza, també són els més allunyats del Mediterrani.
Van conservar la seva escritura, van emprendre grans projectes constructius i van mantenir més o menys intacte durant les primeres generacions el seu sistema de govern. Llavors, tot bé, no? Ni de bon tros, no? Que resistissin comparativament millor que Egipte o que altres espais no implica que no patissin, no? Entre 1200 i el 900 abans de Crist tenim documentades fortes sequeres, s'ha calculat que en certes zones de Mesopotàmia la població es redueix fins al 75% respecte al bronce final. D'on i d'oret? Sí, sí.
A Síria, per exemple, no comptem amb inscripcions reials conservades durant gairebé 75 anys, 75 anys de buit en l'activitat política a Síria. Per exemple, del regnat d'Assurdan I, que va governar durant 50 anys, no tenim cap inscripció.
Amb tot, sembla que la recuperació del món assíri va ser força ràpida, comparada amb altres zones, o potser els efectes inicials de l'ebacle no van ser tan grans, perquè va haver-hi figures importants, com la de Teglat-Falassar primer. Teglat-Falassar. Teglat-Falassar. M'encanta. És la catalanització. Teglat-Falassar. Només perquè s'aprenguin el teu nom, ja...
Que va ser una figura clau d'aquest imperi assidimitzat, que va frenar una mica la decadència de l'imperi. I aquest senyor amb un nom tan amicable, com ho farà, això? Tenia tela per fer, no? Molt, molt, molta tela. Bàsicament amb una potenciació del militarisme. En la línia que també seguirà, per exemple, el seu contemporani babilònic, Nabucodonosor, primer. Gran amic del programa. Sí. Jo recordo ara molt carinyo el Nabopolassar.
Això és correcte. Nabucodonosor. Sí, sí. Per mi, repeteixo, és nom de restaurant vegada, gràcies. Una abraçada. Aquí, tot aquí. Bé, tant un com l'altre instal·laran campanyes militars anuals per tal de capgirar la situació, per assentar fronteres. Recordem, per exemple, que Nabucodonosor primer no recuperarà el coll de Hamurai, però serà el que es venjarà dels elamites que havien saquejat Babilònia uns anys abans.
I aquest militarisme serà una forma de combatre tot aquest col·lapse? Doncs sí, i pel que es veurà, potser la més reixida, no? Potser, no? Nabu conodosor portava la samarreta, no?, de Trump tenia raó o alguna cosa d'aquestes, no? O al revés, Trump la... t'imagines? Nabu Polassar. Nabu Polassar tenia was right, no?
Doncs això. Ja hem vist que altres havien triat l'opció d'emigrar, d'ocupar nous territoris d'aprofitar la despoblació, altres havien optat per replegar-se dins les seves fronteres i afrontar els desordres interns de la millor manera possible, però el que faran els assíris és justament l'opció contrària. De fet, la seva opció és la que trenca radicalment amb la lògica del món anterior i de l'esquema internacional que havia funcionat durant el bronze.
I com és això? Doncs, bàsicament, agafem Assíria al llarg del bronze final, entre el segle XIV, XIII, abans de Cris. Els reis assiris formaven part de les grans potències de l'època, amb els hitites, els egipsis, els micènics...
I intercanviaven ambaixades, regals enormes amb la resta de monarques importants de l'armaditerrani, des d'Egipte fins a Hatusas, mentre que amb les petites potències regionales, Cananeus, la ciutat Biblos, Ugarit, Sidó, Tir o altres ciutats cananees, practicaven un comerç, una diplomàcia, uns intercanvis, hi havia una xarxa interconnectada entre totes aquestes ciutats petites, aquestes grans potències, on l'economia fluïa.
Doncs bé, a partir del segle IX abans de Cris, quan la Síria ressorgeixi de la crisi que arribarà, que aquest existencial regnat de Teglu falassar primer havia contingut però no ha evitat, ho farà quan sortirà d'aquesta crisi amb un esquema ben diferent al cap.
que són els nous imperis del ferro, de l'amada a Sordant II, el que els aciris volien d'aquests altres regnes, simplement... No era com abans, que si jo vull cobre de Xipre, haig d'anar a Biblos i fer un regal i que llavors els em portin i jo els hi dono. Ara el que faran és... Vull una cosa, l'agafo, vingançant una conjunció equilibrada
de campanyes militars anuals, saquejos, instauració de tributs, imperialisme, un esquema, com podeu veure, molt diferent del que havia imparat a generacions abans. Atacadeix, arriben els haitites, arriben els egipcis, s'espeguen i diuen, bueno, cavallero,
Adéu, adéu, fins aquí, fins aquí. Els assíris van a ser col·li. El món havia canviat i, literalment, s'havia convertit en ferro. Una situació acompanyada d'un òptim climàtic que farà que, des del segle X abans de Crist fins a finals del segle VIII, la regió atrevesi per un període humit i fèrtil, com potser no ha tingut mai a la història, i això és el que portarà a la creació d'aquest, això que coneixem com l'imperi neoassíric, que és potser la més regeixida a totes les encarnacions d'aquest imperi, i que potser això és una història per una altra.
Peri, anem a Siri, què? Molt bé, Alberto, moltíssimes gràcies per aquest programa tan interessant. Adrià Tirado, el control tècnic, us ha parlat Albert Abril i nosaltres us esperem a una altra setmana de les Portes de Troia. A les Portes de Troia, amb Alberto Retxe, Sergio Rodríguez i Albert Abril. Al control tècnic i a les narracions, Adrià Tirado, Carlos Lecegui i Rocío Gómez.
I sobretot, que la força de la bona música us acompanyi.
No queden núvols que em vinguin a veure, passa la tarda pensant-te, i és molt dur.
Només imaginar-te tot allò que ens faríem si no ens aturessin els altres. Però quan m'arriba la teva notificació, somri com un tonto que no té perdó. I quan m'arriba la teva notificació, sóc ric sense un duro i estic molt millor. I de sota tot sonrissas, alegries i les penes d'anar a mi.
Solucionti no problemes. Ja no em capa més xires a la panxa. Ja no em fa mal el veure que estàs amb un altre. I de fet te la canto totes les cançons que tu em dedicaves. I si no estàs m'aguanto i algú altre em donarà l'amor que ara em falta. I la vida que foten te'n falta que giren i no s'acaba.
Però quan m'arriba la teva notificació, somri com un tonto que no té perdó. I quan m'arriba la teva notificació, sóc ric sense un duro i estic molt millor. I de sobte tot sonrissa, alegria i la pena, l'enemic un bon col·lega, solucions i no problemes.
Fins demà!
Soluciongi no problema.
I may be selfish for to take your pain. When you get weak, I'll make you strong again. When all is last, I will comfort you. So give me your love. I need it. Give me your heart. I need it. Give me your love. I need it. Oh, yeah.
Don't you
Fins demà!