per vosaltres. Bona nit. Ja sabeu que la boesia aquí a Mata de Pere Radio té un aparador del No Pot Ser Mentida. Bona nit.
Si t'agrada a les Portes de Troia i vols anar un pas més enllà, ara ens pots donar suport fent-te amecenes del programa a Patreon o iVox. Amb una petita aportació mensual ens ajudes a fer créixer el projecte i com a agraïment tindràs accés a continguts exclusius i altres avantatges. Trobaràs tota la informació a la nostra pàgina web portesdetroia.cat. Gràcies per ser part d'aquest viatge.
A las portas de Troya, amb Alberto Retxe, Sergio Rodríguez y Albert Abril.
Avui en dia estem molt acostumats a parlar de macenatge, micromecenatge, suport col·laboratiu, seguidors, crowdfundings, patrocinis i d'altres conceptes que es relacionen amb el boom cultural que suposa l'era digital i que en tronquen amb els nous patrons de consum d'oci cultural.
El mecenatge, però, no és un subproducte del segle XXI. Les seves arrels s'endinsen en un procés que veu de la mateixa gènesi artística i que ha adoptat diverses formes segons l'època, el context polític, social i econòmic. Aquesta setmana, a les portes de Troia, repassarem la història del mecenatge i els seus protagonistes més destacats. Benvinguts al món dels mecenes, benvinguts a les portes de Troia.
Benvingudes, benvinguts una setmana més a les portes de Troia, al programa de ràdio d'història de Ràdio Castellà i la xarxa, programa 525 dedicat al macenatge al llarg de la història. Ho fem amb els nostres historiadors de capçalera, Albert Abril, benvingut. Com anem, Sergio? I Alberto Retxe, benvingut. Bones, què tal?
Alberto, per què dedicar-li un programa, en aquest cas, al macenatge, just ara? I per què no? Què ha canviat? No ha canviat res, com suposo que heu notat, si heu escoltat els primers segons del programa, on el Sergio us explicava una novetat.
Exacte, i aquesta novetat de què tracta? Aquesta novetat tracta que amb les portes de Troia portem molt temps fent història, molt temps explicant història, i volem fer un petit saltet endavant, i volíem oferir-vos la possibilitat de donar-nos suport, com ha explicat en Sergio a la introducció, a través del micromecenatge, com també deia la introducció del programa. Sí, és que ja està tot. Està tot lligat, aquí està tot relacionat.
i si voleu trobar més informació només heu d'accedir a la nostra pàgina web a portatotroia.cat. Però bàsicament tenim diverses opcions. Sí, bàsicament tenim l'opció de servir com sempre, és a dir, escoltant el podcast quan l'escolteu, fent una tuita de patates, si voleu, com la Mònica, en el moment de la setmana que us vingui de gust... Al gimnàs, corrent... Tenim gent que ens escolta al gimnàs. No ho sé. És un bon lloc.
Si voleu donar-nos suport o voleu alguna cosa més, un programa abans, algun contingut exclusiu, anirem publicant també alguns programes curts. A vegades ja sabeu que el do de la concisió no és una de les nostres virtuts i això fa que segurament l'Albert Abril es va quedar amb contingut extra sobre Heracli per explicar. No va tenir suficient amb cinc...
i per tant també serà una manera d'anar generant petites pindoletes troianes com a contingut extra i altres coses que si teniu curiositat per veure o per llegir a les nostres xarxes socials, al nostre web, teniu informació. Bàsicament hi ha dues maneres. Podeu accedir amb l'opció de Patreon o amb l'opció de, si només voleu els programes curts extra, amb l'opció d'iVoox, donant-nos suport allà.
Segueix-nos, interactua amb nosaltres a les xarxes socials d'Instagram, X i Blue Sky, arroba Portes de Troia. Escolta el podcast des d'iVox, Spotify, Apple Podcast, YouTube i la xarxa més.
Rodona i deliciosa la pizza. Mira bé com jo preparo tots els ingredients. Doncs comencem aquest Portes de Troia d'avui fent venir gana a la gent que pot estar escoltant el programa, preparant una pizza. Pizzandres. Per sopar. Per sopar. Per què aquesta música avui el veiem al vento? Por si me cenas. Ah...
Bueno, haurà entrat aquest acudit, no ho sé. No ho sabem. Però... Vosaltres, tirat està, feu el que vulgueu amb la promo, jo estic desincentivant contingut extra. No vull saber res més d'aquesta gent, és una opció vàlida de macenatge. Molt bé, aviam, a banda de parlar dels macenes i del micromecenatge que hem engegat, no us l'esperàveu, eh? No, no, no, no, no.
al programa d'avui de què va parlar Alberto? Bàsicament, com el seu propi nom indica, parlar una mica del mecenatge al llarg de la història. Qui més, qui menys. Ha sentit parlar de què és un mecenes, què és un patró, els encàrrecs, aquesta figura de la persona que encarrega una obra d'art, que dona suport als artistes.
i fer una mica un recorregut molt general i molt ràpid sobre aquesta figura, que és un mecenes, quan apareix, alguns personatges que hagin fet de mecenes de manera important, i com evoluciona aquesta relació entre client, o persona que encarrega, comitent que encarrega una obra, i la persona que l'executa. Doncs una mica farem, repeteixo, d'una manera molt genèrica...
no diria jo que donaria per més programes, però d'una manera molt general, aquesta relació entre macenatge, obra artística, obra literària, i a veure per on es porta. No sé si vols definir una miqueta més què és això del macenatge.
Bàsicament el mecenatge és el fet de donar suport a un artista, a un escriptor, a un científic o a qualsevol creador, avui diríem creador de contingut, però deixem un creador a ser cas, per tal de permetre desenvolupar la seva obra. I en principi aquest recolzament, en principi és desinteressat, ja anirem matitzant al llarg del programa aquest punt, ja que ja es poden imaginar que desinteressades a la vida hi ha poques coses.
I llavors, què el diferencia d'altres conceptes similars? Bé, macenatge en diferents moments de la història ha significat coses diferents, no? I s'han cabalcat amb altres conceptes que són similars però a la vegada són dissímils. Per exemple, el macenatge i el patrocini són dues coses diferents.
I quina és la diferència entre maçanatge i patrocini? Doncs un patrocini, o tenir un patron, és un acord entre parts que busca promoure una marca, un producte, un concepte. No és exclusiu, però és poderosament propi del món contemporani, del màrqueting, i està sentment vinculat al món de la publicitat. Això, si algú vol fer-nos un patrocini...
Parlem-ne, però llavors hauríem de fer un altre programa. Avui el programa és el macenatge al llarg de la història. I hi ha algun altre concepte que ens calgui dominar? Bé, per exemple, la diferència, però també relació, entre, ja anirem veient, macenatge i col·leccionisme. Ja veurem que és una cosa que acaba portant a l'altra...
els grans mecenes o els grans impulsors de l'art o els grans personatges que potencien la creació artística, es converteixen d'una manera més o menys lògica en acaparadors, en col·leccionistes. Ja veurem com aquest macenatge privat està en l'origen, ja no el germen, de molts museus contemporanis, o de molts museus no d'art contemporani, sinó museus d'ara, no?
Aquestes col·leccions privades sorgides del mecenatge, moltes vegades, o del suport a artistes, són el que després es convertiran, quan apareguin els Estats Nació, els Estats Moderns, en els museus nacionals. Pensem, per exemple, en el Prado, en el Louvre i en tants altres.
Ja anirem veient, posarem diferents exemples en el programa, en aquesta relació molt estreta, sobretot a partir d'època moderna, entre col·leccionistes i mecenes. Diguem que són dues cares de la mateixa moneda i moltes vegades el mecena, per la seva pròpia relació amb la producció artística, acaba generant una col·lecció privada.
Existeixen també altres conceptes que estan semànticament molt propers al de mecenes, però que tenen matisos i que no són exactament el mateix i que, segons l'etapa cronològica en què es movem, aniran canviant, com pot ser el de patró d'una obra d'art, el comitè, el donant d'una obra. No hi entrarem, ara anant entrant totes aquestes diferències de detall, però bàsicament retenguem aquesta distinció.
el fet de que un mercènes exerceix una relació més àmplia, més estable, més sostinguda en el temps, respecte al fer dentístic, i que va més enllà d'un encàrrec puntual o d'un patronatge puntual, i que no s'estableix amb la relació concreta amb una obra, no es patrocina una obra, no s'encarrega una obra, sinó que és un suport més ampli, més estable i més sostingut en el temps. I doncs estem parlant de clients, que avui diríem... Clar, avui com putocapitalisme, descapitalisme...
Menys la Renfe, que és un desastre. Sé que hi ha gent, no sé per què, però sé que hi ha gent que està molt interessada en la meva relació amb la Renfe. Només dic que avui he tingut 3 hores a venir. Volia arribar amb temps i he arribat una hora i mitja tard. Ho sento. No, no, no passa res. Ara pensem que tot són mercaderies, i l'art, sobretot l'art del segle XX, l'art del segle XXI, s'ha convertit en un mercat.
L'art és una mercaderia, parlem de mercat d'art, i per tant apareixen clients, compradors... I diguem que aquests conceptes anteriors que hem vist, macenatge, patronatge, donants... Són previs a aquesta mercantilització intensiva i general de l'art, i que per tant no parlarem de clients, sinó que la relació...
que es dona entre la persona que acaba consumint l'art és una relació circular, perquè és la persona que encarrega l'art, és qui l'acaba. Tu quan ara ets un client d'art compres el que hi ha, no tens cap control del procés creatiu, no tens cap manera de donar suport als estadis previs de la creació artística, a no ser que entris a un Patreon, però això és una altra cosa.
A les Portes de Troia, el passat explicat en present. Descobreix tots els continguts del programa al nostre lloc web www.portesdetroia.cat I estem tan agutitos
¿Qué es eso?
He reconegut a Ortega Cano en la seva època blava, en la seva època daurada abans d'agafar el cotxe. Però clar, l'Albert no té ni punyetera. I d'aquí és, i jo m'ensumo que molts oients tampoc. Això és Ortega Cano, gran torero millor que tot, que va fer una actuació espontània que es va fer viral a l'època en el casament de la seva filla Rocío Carrasco.
És gent del folclore espanyol. I ell, clarament borratxo o havent consumit substàncies, va pujar a improvisar una cançó a l'escenari que va titular Estamos tan a gustito.
I com parlarem de potser el mecenes original, que no és altre que, ja veurem, un personatge de l'època d'August, que a més era amic personal d'August i és conegut per les festes que feia i per la creació d'un cercle d'intel·lectuals proper a August, com estaven muy a gustito tots junts, he pensat que era un bon homenatge.
Doncs endavant, anem a descobrir, aviam d'aquí parlem, perquè hem d'anar a l'etimologia de la paraula per tot això, oi? Exacte. Mecenes és una paraula que prové directament del personatge que us està parlant, que no és altra que Gai Mecenes, que és la persona a partir de la qual es crea el concepte de Mecenes.
Quan tu dius que algú és un mecenes, és perquè està fent el que Gai Mecenes va fer en les seves reunions. Jo no sé si sopava amb pizza, això ja no ho sé, però segurament estava molt a gust.
I qui va ser aquest senyor Alberto? Bé, doncs com tants romans interessants que passen pel Portes de Troia, va viure en els moments finals de la dissolució de la República Romana i, en aquest cas concret, també en els moments inicials de l'imperi. De fet, Gai Mecenes va ser un dels artífecs de l'arribada d'August al poder...
de la seva consolidació com a emperador, i diuen les males llengües que quan August, quan encara Octàvia, estava decidint si reinstal·lar la república o instal·lar l'imperi, va dir no, no, tira p'avant, que l'imperi em convé molt més. Molt bé, doncs seguim amb la interessant biografia de Gai Massenes. Bé, doncs, Massenes pertanyia a una vella família de l'ordre equestre, procedent de l'Etrúria, segurament familiarment d'origen atrusc,
I ell ja va estar vinculat a l'òrbita de Juli César, ja va ser un col·laborador de Juli César, i posteriorment a la seva mort, ara de Juli César, va mantenir... Seria molt inquietant que el caig Messenes s'aparegués allà amb una ouija. T'imagines, també, això, que s'aparegués en una ouija? Inquietante, inquietante, inquietante.
i que parlés, com sempre, marquant molt les vocals. He dit que no, N, O, no? Com si estigués en una Ouija. Bueno...
Sí, com sigui, després de la mort de Juli César, va mantenir la relació amb el seu hereu, Octàvia, el futur Octàvia, August, bla, bla, bla. Sabem que va actuar com a negociador d'August en els moments del triomvirat, en pactes amb Marc Antoni, va ser un dels seus homes de confiança, i com a home pròxim al poder va reunir una granada.
amb fortuna, que ell no dubtava en ostentar, en desplegar, i mostrava això en aquestes reunions que promovia la seva vila al Turó de l'Esquilí, on reunia tota una sèrie de personatges. I en tota aquesta biografia, com es converteix Mecenas en Almacenes? Almacenes, sembla una sèrie de Netflix...
Doncs bàsicament perquè sota el seu tutelatge, sota el seu finançament, sota la seva òrbita, diríem avui, es va generar una mena, una sort de reunió de literats. Va mantenir relacions ben estretes amb Virgili, amb Horaci, aquests dos grans poetes de la seva època, de finals de la República, principis de l'imperi. Vam parlar una mica perquè justament vam parlar del que no estava convidat a aquestes reunions, que era Ovidi, però si va ser principis de la temporada final
no sé, però hi ha un vídeo molt divertit. La temporada passada, sí. Sempre que parlo de romans d'aquesta època, tiro pel folclore, us doneu compte? En el meu vídeo vam posar una rumba a Tonino, aquí posem Ortega Cano... Mecedora. Bueno, hi ha una pauta. Algun psicòleg que ho analitzi, això. Sí, bueno, psicòlegs. Bé, pot ser...
En tot cas, si algú té curiositat per això, el programa dedicat a Ovidi, vam parlar una miqueta del tema, d'aquesta relació de Virgil i Horaci, Ovidi, que suposa el fet literari en aquests moments finals de la República, en què s'està consolidant el poder imperial, i Gai Mecenes és un personatge fonamental en tot això, per exemple, que és el finançador de tot aquest cercle pro-agustinian.
Programa 475. Programa 475. Gran programa, millor rima. 525 aquest, fixa't. Els programes acabats en 5 són romans. Aquesta proximitat dels artistes va fer que el seu nom quedés immortalitzat o associat a la cultura imperial posterior. Són els literats posteriors d'època imperial que remeten...
en els seus exemples, a Mecenes, com a l'artífex d'aquesta creació literària, d'aquest finançament a Virgili, a Horaci, a tants altres escriptors, i per tant va passar a l'imaginari popular com a benefactor de les arts. Faci vostè com Gai Mecenes i apadrini artistes, sigui vostè un Mecenes.
Mira, ja sigui vostè un Fittipaldi, sigui vostè Raro, sigui vostè un Mecenes, queda molt millor, no? De fet, pensem, per exemple, que s'atribueix a Mecenes el descobriment d'Horaci, quan va dir aquest nano promet, el va fitxar, no sé si va signar un contracte amb un tovalló o no, però sabem que...
Messenes va finançar tant a Horaci, va preocupar-se tant de la seva estabilitat, que va arribar a regalar-li una de les seves viles. Aquí no li ha d'agradar una vila romana del segle I. Doncs a Horaci li va encantar. I aquest messenatge va ser desinteressat?
clar, ni molt menys, no? Sempre pensem, quan es pensa en un mecenes es pensa en una mena de filàntrop, una persona que desinteressadament finança i potencia les arts, però és evident que no és així, no? Les obres d'aquests poetes, de Virgil i Duraci, van contribuir de manera poderosa a la consolidació d'un canvi de règim, i en la reivindicació i en l'enaltiment de la figura d'August, no? No oblidem, per exemple, en el que suposa dins l'operació de màrqueting que és Octavio August, l'Eneida.
I per tant, finançar com a estret col·laborador d'August a poetes que cantin les virtuts d'August, evidentment no és una qüestió desinteressada. Però vaja, que això no és res de nou, perquè de fet l'obra d'art antiga és gairebé, o la producció literària antiga, és gairebé en la seva totalitat resultat d'un encàrrec del poder.
Aquesta idea que les coses es creen en abstracte passa ara, si et dediques a fer comissions de personatges de manga en el teu canal d'Instagram. O que fas el que vols. Però si tu ets un escriptor antic, segurament escrius perquè ets d'una classe privilegiada i tens temps de sobre per avorrir-te i escriure, o és perquè escrius per encàrrec d'algú.
Per tant, gairebé en la seva totalitat l'art i la literatura antiga o és un gest dilatant de les classes altes o és un encàrrec del poder, ja fos polític, religiós o fruit d'aquest gest de classe privilegiada. Hauríem d'esperar moltíssim, encara més, encara per trobar escriptors professionals que puguin viure de la seva feina, que puguin viure de vendre les seves obres i que pugui existir un mercat, no ja artístic, sinó literari, no?,
perquè algú pugui dedicar-se a escriure perquè el comú de la gent decideix comprar les seves obres. I, per tant, aquest és una de les trampes, el concepte de mecenes. Al final, pràcticament, si ens posem molt exquisits, tota obra antiga està patrocinada o és fruit d'un mecenatge més o menys encobert, o d'una opció política més o menys encobert.
Avancem una miqueta, una miqueta bastant, no? Perquè un dels altres grans moments d'esplendor dels mecenes i del mecenatge ve demà del Renaixement. Això vol dir, Alberto, que durant l'edat mitjana no hi va haver mecenes? Ja us agradaria a vosaltres. Ja us agradaria a vosaltres.
Tornem una mica als conceptes que comentàvem abans a inici del programa. Paraules com promotor o promotora, patró, comitè, totes aquestes figures, evidentment, estan més que presents durant l'edat mitjà. La gent que encarrega obres o que finança obres està molt present. Només cal repassar les religions per veure que aquest es realitza moltes vegades sota l'encàrrec d'alguna institució, d'algun particular...
Això no és exactament mecenatge. El mecenatge té un sentit més ampli, més general, no es limita a una obra en concret. Que tu financis una obra et converteix en promotor de l'obra, en client, en la persona que encarrega l'obra. No necessàriament en un mecenes que d'una manera general i sostinguda crea unes condicions perquè hi hagi una creació literària. Però
Tot i que som conceptes diferents, sí que ens parla d'una manera de funcionar semblant, pròpia d'aquest, com dèiem, d'aquest món anterior al mercat de l'art. I qui és qui encarregava aquestes obres? Doncs a l'edat mitjana, com en tants altres moments de la història, pràcticament tothom amb poder i amb agenda política.
Sovint s'ha dit que l'Església és el gran mecenes de l'art medieval. Diu, no és el gran mecenes de l'art medieval, és el gran poder que vol afarmar-se a través de l'art. No és que l'Església digui, crearé les beques Sant Agustí de la creació artística i faré de mecenes de la gent. Jo faré una obra sobre bestialisme i Església. Si tingui vostè, no.
Evidentment, les obres no es financen d'una manera altruista. L'Església no és el principal mecenes de l'art, l'Església és el principal client de l'art. És un concepte diferent, que a vegades atribuïm una mena de bonisme a l'Església. És que l'Església no és tan dolenta perquè érem mecenes.
L'església tenia un projecte polític i creava agència sobre aquest projecte polític. I l'art, com altres coses, és una manera de crear agència.
De fet, qualsevol comitè artístic té aquesta funció, no? I, evidentment, l'Església medieval, i això ho podem veure, no?, per exemple, en tota l'arquitectura religiosa que es va generar durant l'edat mitjana, és un comitè molt important.
I a mi, d'entret, però no l'únic, no? Pensem, per exemple, en el que suposa el renaixement otònida, no?, com els emperadors otònides, o com els reis francs o el Montcarolins i abans generen, no?, per exemple, aquella reunió d'artistes, intel·lectuals, de filòsofs, de pensadors, que es reuneix a Quisgrà, no?, a la cor imperial, sí que genera, no?,
una mena de macenatge o de laboratori on es fomenta la creació artística, o els monestirs irlandesos algunes generacions abans. De totes maneres, a mi, d'entre tot l'espectre de comitents, pseudomecenes que trobem al llarg de l'edat mitjana, m'agradaria aturar-me un momentet molt petit, que he vist al crono, en una tipologia ben significativa, que és el patronatge femení.
El patronatge femenina de mitjana és molt important i és molt important com a forma d'acció política. També ho era l'antiguitat, tot i que a l'antiguitat passa moltes vegades més desapercebut perquè no tenim fons suficients com per rastrejar aquests casos, tot i que crec que si fem contingut extra d'aquest programa potser explico un cas particular allà.
Llavors aquest patronatge femení és una forma d'acció política dins la noblesa medieval, una fórmula a través de la qual se'ns explica sovint, sempre se'ns diu, és que les mares, les germanes, les tietes, les cosines, les dones dels reis o dels nobles, eren molt piadoses i s'encarregaven coses.
I pagaven monestirs, pagaven retaules, perquè eren allà com una mena de... La seva activitat, no? Dieta, que com no feia res, que rinclò, naveata... Evidentment, no és així. No és moment d'aturar-nos aquí, però cal esmentar-ho, recordar que l'acció política i cultural a la mitjana no és una qüestió individual, sinó horitzontal, i aquesta acció de les dones, de les classes aristocràtiques...
tenen a veure amb la reafirmació de la Nisaga, amb la consolidació de la memòria familiar, amb la consolidació dels espais de poder. I pensem, per exemple, també en aquest cas que dèiem del Renaixement Otònida, a tot el tema dels monestirs
femenins, de com les dones de la família imperial creen tota una xarxa de monestirs, a la llarga sortiran personages com Hildegarda, com Rosbita de Ganderheim, i més tard Hildegarda. No són dones que apareixen allà perquè sí, sinó que són fruit d'un projecte conscient per la branca femenina de la família de generar espais de cultura. Aquí sí que veiem un cas de macenatge en aquestes xarxes de monestirs, per exemple.
Moltes vegades, a l'edat mitjana, la persona que feia l'encàrrec, a més, apareixia d'una manera o d'una altra dins de l'obra. És també molt guai, no? Ja que pago, vull posar-ho. Ara fan grafitis en murals a la plaça del poble. L'exemple típic és el dels orans, no? Fer aparèixer el comitè de l'obra en una actitud piadosa, resant, com, per exemple, en el canç dels donants de retaules a l'edat mitjana, que sempre apareixen allà, no?
Una vora del retaule fent veure que... I mirant a càmera com dient, eh, ho he pagat jo. O sostenint la maqueta de l'edifici que encarreguen. O com en el cas dels comitents imperials de la Tarda Antiguitat, no? Una manera majestuament piadosa, no? Per exemple, pensem en els mosaics de Rabena que hem parlat alguna vegada, no? Com quan apareix... Apareixia Teodoric, però ja no. O apareix Ustínia, Teodora, no? És aquesta idea de...
del comitè, la persona que encarrega l'obra, apareix també. No és exactament el mecenes, no podem dir que Justinià sigui el mecenes dels mosaics de Ravenna, sinó que és la persona que els encarrega. És un 10 i matís, però això vol dir que aquesta relació entre la promoció de l'art o l'encàrrec de l'obra artística es manté durant l'ada mitjana com no pot ser d'una altra manera.
I quan apareix, pròviament, llavors, el que entenem nosaltres per mecenatge modern? Bé, doncs, el punt d'inflexió el trobarem a la Itàlia del Renaixement. Tot i que és un poc que apareix ja... A vegades s'ha magnificat molt aquest... Ens emmireiem molt en aquesta idea del canvi entre Edat Mitjana i Renaixement, quan ja sabeu que Edat Mitjana és un període històric i Renaixement és un període cultural. Vull dir, a l'Edat Mitjana li segueix l'Edat Moderna.
I el gòtic, ni segueix, el Renaixement. De vegades sembla que Edat Mitjana i Renaixement són dues coses similars. Sigui com sigui, és un procés que apareix ja de manera gradual a les diferents corts baix medievals. A partir del segle XIII, XII, XIII, XIV, cada vegada més veiem com els espais àulics, els espais cortesans,
necessiten de la creació d'especialistes. Vull dir, el que es fa a les corts del segle XII amb els romans, artúric, amb la literatura èpica, el que fa Maria de Borgonya o el que es fa amb Cristina de Troà, no és més que això, crear des del poder una situació que afavoreixi el macenatge d'obres i les condicions d'una creació artística.
Això s'anirà fent de manera gradual a les diferents corts europees, on cada vegada hi ha més especialistes, pintors de cort, arquitectes, músics, escriptors, però també metges, astròlegs, advocats, bufons... És a dir, hi ha una especialització de la cort que fa que hi hagi professions tècniques o específiques que treballen...
en la creació que vulguin crear, i a la vegada es relacionen entre si dins d'un cercle cultural específic, teixit al voltant de l'acord. Per tant, aquest procés de l'acord, no només com un espai de política, sinó com un espai de creació cultural, que és el mateix de dir un espai d'oci, igual que es crea música, es crea dansa, es creen malabars, es crea escultura, es crea...
Escriptura és un espai on l'oci forma part de la política i a més l'ostentació d'aquest oci o el patrocini d'aquest oci és una mostra de poder. La persona poderosa és la que pot sostenir aquesta creació.
Aquest procés, com diem, prendrà una forma ben reconeixible a les cors renaixentistes i en elles s'anirà perfilant un nou tipus d'ideal d'artista. I un nou tipus d'ideal del procés artístic que porta a engrandir l'artista i que porta a vincular...
el sosteniment dels artistes amb el prestigi social que porta el fet d'estar relacionat amb aquests artistes. Moltes vegades, quan al Renaixement veiem que comencin a aparèixer els grans noms de la història de l'art, ser la persona que encarrega, que té a la seva nòmina el Leonardo, però el Leonardo ja sabem que el pobret no era un artista, era un enginyer...
a mi un folat d'artista, i volia ser artista, i no podia ser-ho gaire, perquè el preferien, com bé va explicar l'Albert Abril, quan va parlar de les invencions de Leonardo da Vinci. Sí, ho vas fer, no? Fa molt temps, això. Està ficant cara de qui no sap? No, no, estic fent cara de... Comença a fer molt temps, això. Devia ser dels teus primers programes com a part de l'estaf. Deu ser el 300 i poc. 300 i poc, sí, una cosa així, els invents de Leonardo.
Devia ser, no, no recordo, va ser després, no, no fa tant, va ser després de les meravelles del món antic. Perquè sé que no... Ets la trollateca? Tu saps per què ho dic, no? Sí, pel que tinc aquí penjant, no? Sí, perquè vam fer aquella broma de l'advocat, i també a la intro jo vaig fer una pregunta fora de guió relacionant l'hora de vinc amb la ciutat de Lucca.
i l'Albert Abril ho vam tallar, però l'Albert Abril va preguntar a Luca i aquí ho deixem. Ho vam tallar? Ho vam tallar, sí, perquè us vau posar a riure els dos i vam tallar. Però llavors deu ser això, no fa tant.
Però vaja, aquesta idea que l'artista comença a ser en aquestes cors una cosa qualcom diferent, que aporta prestigi social, que aporta que la proximitat a l'artista sigui també, o donar suport a aquests artistes, sigui també un fet diferencial.
I tot aquest art del Renaixement, quin suport té? Hem de pensar que aquesta protecció dels artistes, aquest finançament dels artistes, es dona d'una manera competitiva. Això pot ser important. Hi ha una competició entre els diferents espais de poder, d'Itàlia primer i de l'Europa occidental després...
Primer, les diferents ciutats italianes que durant els segles XIV i XV comencen a competir per captar artistes. Els artistes es posicionaran. Hi haurà artistes de Florència i artistes de Milà o de Venècia. Llavors, les ciutats com a espais de poder i, per tant, també com a espais de creació artística. Les ciutats comencen a competir per captar artistes i això comença a generar altres...
pols d'atracció, diferents cors europees que hi ha des de la Baixa del Mitjana també són espais de cultura, com per exemple l'acord por Gonyona, l'acord de finals del 14 i principis del 15 dels Ucs de Borgonya, l'acord dels Reis Catòlics, la dels Augsburgs, la figura de Maximiliad Habsburg també com a promotor de les arts. De fet, Maximiliad Habsburg va arribar a escriure la seva pròpia novel·la de cavalleries.
Sabeu que és molt xula i va tenir com molta tirada en el món germànic, bàsicament perquè la va escriure l'emperador i volgués que no havia de tenir. Però té uns gravats molt xulos. O el paper creixent, que sobretot al llarg del segle XVI anirà tenint el Vaticà, el papat. El papat també es sumarà en aquesta cursa, en aquesta competició per ser el mecenes, per ser el promoció artístic. I...
I bona part d'aquest gran canvi arquitectònic i artístic i cultural que suposa la Roma del segle XVI, la Roma del Vaticà, la Roma dels Papes, vindrà justament per això, per aquest macenatge dels Papes, per sumar-se a aquesta cursa de promoció artística. Però, a veure, això per què passa? Per què de cop apareix aquesta... Bé, de cop. Per què apareix aquesta èria per fomentar la cultura?
Bé, perquè de fet la protecció de les arts serà un dels elements que defineixin el bon govern a l'època. Penseu, per exemple, que Valdessari Castiglione i el seu llibre, El cortesà, allà ell diu que la instrucció, que les arts són... el fet d'estar instruït a les arts, de ser culte, és una de les característiques definitòries del bon governant. És també el que el contraposa una mica a Maquiavel. Que ja sabem, Maquiavel és l'autor del príncep. Sí...
Abans va fer el principito, no? Maquiavelito va fer el principito i maquiavera el pinxa. I per tant, deia... Al pal, al pal. Deia, bueno, escolta, no es pot ensaltar sempre. No, no, no. En el cortesà, aquest gust per la instrucció en les arts, en la literatura, en la música i l'art en general, és equiparable o és un complement fonamental en la formació del poderós, en la formació de l'home polític.
Tant com ho era, Castelloni ho equipara a l'ús de les armes. És tan important per un bon rei, per un bon governant, per un bon príncep, per un bon cortesà, ser destre en les lletres, com ser-ho amb l'espasa.
I per tant, en aquest context, el mecenarge artístic es converteix en una peça més d'aquesta lluita pel poder, d'aquesta lluita per l'ostentació i en la reafirmació del poder públic. Molt bé, i si hem de posar noms a tot aquest fenomen, per on hauríem de començar? Bé, seria una llista que no ens acabaríem.
i que, per tant, com no l'acabarem, no la començarem. Però comentem les coses una mica de passada. Podem parlar del paper de diferents famílies italianes, com els Medici, els Montefeltro a Urbino, els Este a Ferrara, totes aquestes famílies que seran fonamentals per l'enlairada del Renaixement, i on aquests artistes competiran per l'atenció del Duc d'Este, dels Medici...
també el paper jugat pels reis de Nàpols. Recordeu l'exemple de la magnificència cultural que desplega l'acord del fons del magnànim a Nàpols? Quan el fons del magnànim arriba a Nàpols i diu a mi no em tornava a veure fent calçotades. Jo em quedo aquí. Ell també volia pizza per sopar. Ell sopa pizza, que és rodoneta.
I, bueno, estem en aquest context, no? La funció d'un bon governant és també la funció de ser un bon promotor d'art. Pels Medici, per exemple, els nostres oients podran recuperar, de nou, perquè després diguis que no et faig promo, els dos programes que m'han dedicat a la película de l'Erenson Magnífic. Però jo no, eh? La convidada que vas fer. Ah, sí, sí, la Clàudia, sí. La Clàudia.
Dos programes, no he apuntat quins, però dins del 300 i escaig, 380, 300, no sé. I per una visió més general del Renaixement, també tenim el programa 400, dedicat, com no, al 400 italià.
Si fem un tomb per les principals corts europees de l'època, com hem dit, trobaríem també grans mecenes. Al llarg de finals del segle XV, segle XVI, com podíem ser, ja ho hem dit, els reis catòlics, una perspectiva més... més aquí, més allà. Els diferents àustries, el mecenatge que suposa Felip II, Felip III, els ducs de Borgonya, com hem dit, no?,
Maximilia d'Absburg, també a França francès primer. Recordeu que Leonardo acaba els seus dies contractat a França i que la Mona Lisa està on està... Bé, sí, és que està on està. Està on està... És que m'aclama l'Urella, ja no pot suposar res. Està allà perquè en els seus últims anys de vida Leonardo va ser fitxat pel rei de França.
també podríem parlar de diferents monarques anglesos o d'altres espais de poder. I aquest mecenatge no es limita només als monarques, no es limita només a les grans corts, sinó que en una mena de reduplicació de classe, els funcionaris, els pròspers mercaders, les grans cases nobiliàries dels diferents territoris europeus, també comencen a participar en aquest joc del mecenatge artístic. Com un joc de cartes, però sense marribes.
Pensem, per exemple, en el paper que els Fuguer tenen a Alemanya, que el Carcerer Rolente a Borgonya, o la figura del conde de Lemos, que és un dels mecenes a les que Cervantes dedica el Quixot, i també va ser un mecenes o un protector d'altres artistes d'aquest segle d'hort de les lletres espanyoles. I, per tant, aquest gest de promoció cultural, que comença des de dalt, es reduplica
a mesura que baixem entre aquesta escala social. I els papes de Roma, què? És impossible parlar d'una història del macenatge o de la promoció artística sense mencionar ni que sigui de passada aquestes grans construccions vaticanes.
que es duen a terme, per exemple, en els pontificats de Juli II, de Lleó de Zé, i que van saber atreure els millors artistes de l'època, Miquel Àngel, Rafael, tots aquests, van estar molt implicats en aquesta construcció, en aquestes reformes de Sant Pere del Vaticà, de les estances interiors...
I quan repassem temari d'història de l'art, o fem viatge de plaer, o de fi de curs, o el que sigui, a Roma, sí o sí visitem aquestes estances vaticanes que són fruit d'aquesta voluntat de situar el poder papal com un poder de macenatge, o de recuperació d'aquest art que anomenem Renaixement.
Tots aquests mecenes, Alberto, ja una mica ho has anat dient, però generaran col·leccions d'art? Molts sí, i de fet es troben en la base de bona part dels museus d'art nacionals europeus. En paral·lel a aquest mecenatge...
creix el pes de l'art com a prestigi. Per tant, s'aniran engrandint les col·leccions reials, les col·leccions privades. Si tu fomentes l'art i fomentes la creació artística i atreus a la teva cort grans artistes, és evident que les obres que faran aquests autors són teves.
o tens un dret preferencial per a quedar-te-les o quan les has encarregat moltes vegades també s'ha de veure aquesta línia tan fina entre qui encarrega l'obra i qui la fa qui dissenya l'obra quantes vegades atribuïm a l'artista coses que són de la persona que l'encarrega i quantes vegades atribuïm a la persona que l'encarrega potser una visió o un control més directe de l'obra
Sabem que fins i tot molts d'aquests mecenes tenien autors fetits, i és conegut algú de diferents monarques o diferents aristòcrates per artistes en concret. Per exemple? Per exemple, Felip II i el seu vesti Tissià, o el Bosco, Rodolf II d'Esburg i el seu mecenatge a Josep Arcimboldo, que és molt graciós, és el senyor aquell que dibuixa retrats amb fruites.
Segur que l'heu vist, estem ja en aquell... Sí, sí, sí. Doncs està molt guai que tu tinguis aquest artista a la teva cort i, de fet, hi ha retrats de Rodolf Segons fets així amb pomes, amb cireres, amb presses... Fetitjos. Sí, és fetitjos. És la versió VIP, la versió premium, la versió nivell alt de Patreon del Collar de Macarrons.
O sigui, el teu fill et porta un collà de macarrons, si tu ets Rodolf II d'Hotsburg, et porta el teu ratat amb pomes. Molt bé. Aquest gust per l'acumulació de l'art es mantindrà al llarg dels postiosos etapes de la història?
Sí, s'anirà intensificant encara més quan arribem al barroc. Al barroc ja sabeu que... Dame lo que quieras... Pumpa, pumpa. I te doy más. El barroc està molt bé perquè sempre retorna més del que dones. I en aquest sentit hi haurà veritables grans col·leccions que donaran joc al germen dels museus actuals. Com, per exemple, tenim tota una sèrie de grans col·leccionistes del segle XVII que...
a la seva mort, deixen les seves col·leccions, i aquestes col·leccions són la base de museus actuals, com per exemple la col·lecció d'Atenasius Kircher, que és un sacerot jesuïta del segle XVII, que dona lloc posteriorment al Museu Kircherià, que és la base del Museu Nacional Romà. Aquestes col·leccions d'art de Roma, en origen, són una col·lecció privada.
O la col·lecció d'Alias Asmol, que és l'origen del Asmolian Museum d'Oxford, o aquesta està molt més centrada en el món natural, pensant també que no hi ha només un col·leccionisme per l'art, sinó que hi ha un col·leccionisme per la meravella, per aquestes curiositats, aquestes meravelles del món. Som en un moment en què Europa, al segle XVII, comença a obrir-se d'una manera més concreta a altres parts del món i, per tant, arriben curiositats que s'han d'atesorar i s'han d'exposar.
O museus com el Prado, el Louvre, també tenen la seva gènesi en aquesta deia col·leccionista dels monarques europeus. Escolta el programa a la teva emissora local de Confiança. Una coproducció de Ràdio Castellà i la xarxa de comunicació local.
Són les fabuloses estructures ninja. Són les fabuloses estructures ninja. Són les fabuloses estructures ninja. Herois de mitja closca, els més bons. Són els lluitadors més temibles. Són herois de mitja closca i són sensibles. Són les lluites ninja. Quan atacen el bat trinxant, el bat trinxant, el bat trinxant.
Endavant! Són les fabuloses d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un
Tot molt bonic, eh? Tot molt... Pizza, cocaïna...
I hem vist, per primera vegada, l'Albert Abril cantant una cançó... Coneixent una cançó. Abans del 2000. És d'abans del 2000? Sí, segur. Home, sí, sí. El còmic, el còmic sí. És d'abans del 2000, la pregunta. Sí, sí, sí. No, que sí, que sí, que sí. Ella ha fet la pregunta. De fet, ara, biècdota, la primera pel·li que vaig anar a veure al cine crec que va ser una pel·li de Sotogos Ninja. Hòstia, home, i tant. Home, i tant, com si haguéssim anat junts. No, però... Ah, vale.
Segurament érem molt petits, però... No sé si va ser la Sirenita o les Tortugues Ninja. Però era molt guai, aquella penya, les Tortugues Ninja. Sí, aquella que vas viatjant al... Quina d'elles? Jo crec que va ser la 2. La 2. És que jo en tenia dues o tres a casa amb BHS. Ah, mira, que bé. Recte final del Troya d'aquesta setmana dedicat al massagatge. Jo tinc un dubte, jo tinc un dubte. Digues. Ara mateix estem aquí l'Albert Abril.
l'Alberto Roche, el Sergio Rodríguez i el control tècnic l'Adrià Tirado, que no parla mai i el Sergio, el pobre, està desitjant que parli. Tenim quatre tortugues ninja i són quatre persones. Qui és qui? Hòstia. Vols intervenir, Adrià? L'Adri diu que Rafael. Tu, Rafael?
Ah, sin plan també folclòric. Li deixem a l'Albert Leonardo? Leonardo? Bueno, sí, claro. No? Digo yo? Sí, sí, sí. És el que m'agrada més. Donatello i Miquel Àngelo? Jo Donatello. Sabia, sabia. Vaig a taronja, vaig a taronja. És el que li agrada menjar. Clar? Gràcies. Està tot pensat. En fi...
Encarem, no? Encarem, encarem. Els minuts finals del programa parlant del mecenatge contemporani. Com anirà el tema? Bé, bé, ja sabeu que el món contemporani trenca amb aquesta relació convencional entre l'artista i la societat i, per tant, trenca en bona mesura aquesta faceta...
acadèmica i institucional de l'art. Per una banda, comencem a tenir un mercat d'art, i per tant la relació entre l'artista i la gent que consumeix el seu art és a més la relació client-venedor, i per altra banda l'art s'obre a noves experimentacions, fora d'aquesta faceta més reglada, més institucional, més acadèmica, més fora de les acadèmies d'art.
Aquesta mercantilització de l'art és també a la vegada una certa democratització de l'accés a l'art. I per tant, bona part d'aquest mecenatge que moltes vegades utilitzava l'art com una mena d'exclusivitat o com una mena d'agència política, en el moment en què l'art es democratitza, es vulgaritza, perd una mica la seva gràcia.
També tindrem que hi ha un nou grup social, que és la Borgesia, que serà la que lideri aquest nou macenatge artístic en època contemporània. Empresaris, banquers, filàntrops, comercials... Bé, una sèrie de caterba de tipus humà que aniran desfilant com els grans noms del macenatge dels segles XIX i del segle XX, no?,
Roche, Rockefeller, Guggenheim, Thyssen, el Carnegie, molt vinculats també al naixement d'un altre concepte, que és el concepte de galeries d'art, de fundacions artístiques, que encara avui, quan parlem dels grans noms de les col·leccions privades, seguim parlant d'aquesta gent. Encara avui tenim Guggenheim, Thyssen i tota aquesta gent com a focus artístic.
I a l'actualitat? Bé, doncs a l'actualitat el tema del macenatge engloba aspectes més amplis, no? Van des del macenatge esportiu, no? És una nova... Bueno, no és tan nova perquè ja passava les carreres de Quàdrigues a Constantinople en època de Justinià, no? En l'època de la revolta de... Nica, Nica. Nica, Nica. Eh...
Estàs lligant molts programes avui, eh? Està quedant molt maco, això, com una pizza. És la trollateca. Estic generant sinergies. Però, bueno, hi ha aquest macenatge esportiu que sembla molt modern, però que no ho és, però que, per tant, el macenatge ja ha de ser una qüestió artística, és una qüestió més àmplia. Hi ha un macenatge esportiu, que és fins i tot esportiu, amb l'auge dels esports, el macenatge o el patrocini aquests esports, aquests equips d'esport virtual...
Fins a noves modalitats de micromecenatge, com poden ser el crowdfunding, les plataformes com Verkami, Patreon, que permeten, no de manera desinteressada, perquè la seva comissió s'emporten, democratitzar el suport artístic, de manera de desdibuixar aquesta dependència respecte a les institucions, als grans mecenes privats, i establir relacions més properes entre la gent que crea, el que sigui, jo tampoc diria que nosaltres estem creant res,
Però una relació més entre el consum d'algun fet cultural concret i el fet d'apadrinar o amadrinar o donar suport a aquests actes. I potser si iniciem la història del mecenatge amb Gai Mecenes i la seva...
i els seus pits cendres allà a la seva vila de l'Esquilí. Una manera de tancar-ho és recordar el que ens recordarà l'Albert Abrilara.
Doncs bàsicament que si algun dels mecenes vol fer com mecenes... No, espera, si algun de les persones vol convertir-se amb mecenes... Perdó, perdó, perdó. Si alguna de les persones es vol convertir amb mecenes... Tot i que en el nostre acord ja sou mecenes. Sí, home, sí. Vull dir, el programa continua com sempre. Però si alguna persona es vol convertir en mecenes i regalar-nos una vila com mecenes va fer a Moraci, doncs estarem encantats. I viure junts, t'imagines? No, ens partim l'estiu. Tu creus que si ara ve un mecenes ric...
Josep Maria, alguna cosa. Josep Maria. Josep Maria. I veia, es diu, us regalo una macia al vell mig de Catalunya perquè feu un stage i creieu...
a canvi de fer un reality i posar una càmera allà 24 hores on sigui una mena d'OT... AT, no? A-P-T, a les portes de Troia... Ho faríeu? Jo sí, si ve Nina. Nina?
Nina, la... Ensenyar-nos a cantar. Seré viva? Clar. Ah, sí, ser, ser. Vale, a cantar. A mi té feina, eh? És la meva demanda. Com a mínim ens emportem... És la teva condició. Aprendre a cantar. Nina, truca. Tu qui vols que vingui? Hòstia, no ho sé. No sé, jo amb la Vila em conformo. Tu, materialista. Bé...
En fi, que si algun dels oients s'anima a donar-nos aquest suport, ens feu feliços escoltant-nos, al final nosaltres portem fent això molt temps perquè ens ve de gust, i òbviament per vosaltres, però si algú vol fer un pas més enllà, ja recordeu que teniu les plataformes de Patreon i iBooks per donar-nos aquest petit suport.
Molt bé, doncs fins aquí el programa d'avui. No tenim temps per més. Moltes gràcies, Albert Abril. A vosaltres. Alberto Retxe. A tu. L'Adrià Tirado, el control tècnic, que us parla Sergio Rodríguez. Us esperem la pròxima setmana amb un nou programa de Les Portes de Troia. Les Portes de Troia. Amb Alberto Retxe, Sergio Rodríguez i Albert Abril. Al control tècnic i a les narracions, Adrià Tirado, Carlos Lecegui i Rocío Gómez.
Entreteniment. Evasió. Bromes. Divertesta. Benvinguts a casa.
Benvinguts a Les Portes de Troia, el teu programa d'història de la xarxa. Una finestra oberta per descobrir altres civilitzacions i cultures i els cops amagats dels personatges i els fets que han marcat un abans i un després en la seva generació. Amb Alberto Retxe, Sergio Rodríguez i Albert Abril, t'esperem a Les Portes de Troia. A Matadapera Ràdio els dimarts i els dimecres a les 11 de la nit.
Fins demà!
Bona nit.
You saw different parts You suck your teeth into me Bloodsucker, famefucker Bleeding me dry Like a goddamn vampire Every girl I ever talked to Told me you were bad, bad news You called them crazy God, I hate the way I called them crazy too You're so convincing
Gràcies.
Fins demà!
S'acaba la bulla.
Fa massa fred per tirar-nos el mar. No sé què m'has fet, però estic enganxat. I no som la patrulla, però la nit estava canina.
N'hem de al revés tornarem xinotxant, una nit més de l'única de Manu. Joder, el teu banen us contes llocs, el teu moreno i el vestit de flors, ha sigut tu, ha sigut tu. Joder, ens la passàvem fent el gos, qui m'ha robat el mes d'agost? Ha sigut tu, que bé que estem perdent el temps.
Fins demà!