I, com sempre, compto amb els meus inestimables col·laboradors que no tenen ni idea de futbol, però tenen...
I would like to play a little tune that just composed not so long ago. Lo más grande caparito Madrid. El Fran Sinatra. Ahí está. F.I. Saludes. Ose, tío. Que aquí hemos venido pa' tomar unas birras y no pa' huir el cancionero. Así que mato ya con las candaleras, ¿vale?
No, perdona, tío, es que aquí el colega y yo nos hemos dejado llevados por el entusiasmo al recordar la música de nuestros tiempos. Música, música, eso, antes ya, mamarracho, si parecía que estabais cantando misa. Oye, oye, un respeto, ¿eh? Un respeto que eso era del Sinatra. El Sinatra ese es un boñiga. ¡Un boñiga! Pásamela a recordar. ¡Mi c***o en la leche, p***a! ¡Hostia, hace que no diga!
A mi sé que t'ha mirat! A tomar p*** el tecno, a tomar p*** el rambi, a tomar p*** el heavy. Ones de jazz. Cada dijous de 10 a 12 de la nit a Matadepera Ràdio.
Temps, és tot cosa del temps, nosaltres no triem, no hi ha paraules pel que ens fem. Vent, una sensació de vent, descalçat dins l'hivern, som la calor que eixample el cel.
No hi ha motius per perdre'ns en pensant. Mirant enrere costa més seguir. Si no patim, només serem aquí. Senzill. Uh! Uh!
Quan el sol està caient, em ve la por d'estar perdent una nit més, sense dir-te res. La veritat. Et lloro que si fos per misèria menys complicat. Marxem demà per no tornar.
Marxem demà, marxem demà. Flors on estava buit, deixem enrere el pes. Vull ser un cor que floreix com si m'hagués fet fred.
Si sé que ha vist per això, ho noto a dins el pit, ho sé segur. Segur que ha vist per això, de la il·lusió vivim. De la il·lusió, de la il·lusió vivim. De la il·lusió, de la il·lusió.
per perdre'ns en pensar. Ni on enrere costa més.