Fins demà!
Fins demà!
Bona nit. Aquí, dama de nit, us parla Cristina Vallver. Al meu costat, Nil López, soci d'honor de Dama Matada Pera. Rosa Ramolà i Santi Pavón, tresorera i vocal respectivament de la Junta de Dama Matada Pera. A la part tècnica, Albert Beurlegui, director de Matada Pera Ràdio. I aquesta nit ens acompanya per participar en la lectura del guió d'avui i conversar després Pep Ferrer, actor de teatre, cinema i televisió. Bona nit, Pep. Bona nit.
I benvingut a dama de nit. Gràcies. I moltes gràcies per ser aquesta nit aquí. I com diu el refrany català, per l'abril, llibres i roses mil. Senyores i senyors, avui va de roses. Comencem amb dues, de Joana Raspall.
Al llit tinc llençols estampats de roses, roses mentideres que no fan olor. M'adormo abocant velles primaveres i els somnis s'omplen de llum i color.
La Rosa té un batec de cosa viva que forma part del nostre propi alè. I quan l'abril encara no ens arriba, ens enyorem i no sabem per què. Jo sóc un cavaller de ferro, de ferro coure i lleutor.
Però tinc el cor de nata, de nata, mel i cotó. I avui et porto una rosa, una rosa i un petó. Mua. Poemo de la il·lustradora Iacetora Montserrat Ginesta. Escoltem ara una casida de Federico García Lorca.
La rosa no buscaba la aurora, casi eterna en su ramo buscaba otra cosa. La rosa no buscaba ni ciencia ni sombra, con fin de carne y sueño buscaba otra cosa. La rosa no buscaba la rosa, inmóvil por el cielo buscaba otra cosa.
García Lorca buscava altra cosa. La rosa, una de les vuit peces a piano de la compositora croata Dora Pesacevic, del seu àlbum Vida Floral, Opus XIX. Una preciositat, com heu pogut sentir. Seguim amb les roses. Hi ha algun drac?
Sant Jordi du una rosa migdesclosa, pintada de vermell i de neguit. Catalunya és el nom d'aquesta rosa i Sant Jordi la porta sobre el pit. La rosa li ha donat gaudis i penes i ell se l'estima fins qui sap on. I amb ella també sang a dins les venes per poder vèncer tots els dracs del món.
Poema a Sant Jordi, de Josep Maria de Sagarra. Amb Sant Jordi i el drac, una obra musical del compositor britànic Patrick Just. Rosa, mig d'esclosa, pintada de vermell. I jo dic, senyores i senyors, aquest roure de pètals que entre espines neix la flor, el seu perfum anuncia un vals, i és el vals de les flors.
La família de les rossàcies a que pertanyen els rosers comprèn vegetals herbacis, arbustos i fins i tot arbres de grans dimensions. Les seves fulles són alternes, senzilles o compostes. Tenen en la seva base dos estípules persistents que constitueixen el seu caràcter distintiu, com sempre el tenir als estamps indefinits.
La flor de la rosa al tub del calç està contret a l'àpex i té els llims pertins en 5. La corola ofereix 5 pètals. Els estaps són més de 20. El fruit està constituït per nombrosos carpets inserits. I inclosos al tub de calça que pren forma boida. Les varietats obtingudes són avui tan nombroses que és molt difícil determinar exactament les espècies a qui deuen el seu orígen.
Senyores i senyors, ballem el bals de les flors del compositor francès Abilí Gualdoz Relfel mentre nombrem algunes classes de roses. Rosa deudet. Rosa Amsterdam. Claudi Moner. Rosa Traumland.
Rosa Westerland. Rosa Colet. Guida-me un passant. Rosa Conquest. Rosa Xarlot. Purpa Pabaman. Rosa Granol. Lili Marlent.
Hi ha moltíssimes classes de roses. I saber el seu nom no és fàcil. Gens fàcil i cantar-les tampoc. La bellesa de la seva estructura floral és una arquitectura quasi perfecta i conviu amb una existència efímera. I és que la història de les roses es remunta... A la nit dels temps.
Gràcies a les restes fossilitzades de roses, s'ha pogut datar una existència no menor a 35 milions d'anys. Les més conegudes són les que es van trobar a Amèrica del Nord, Florissant, Bridge Creek i Crook River. Del mateix període, a l'Urigussè, se'n troben restes fossilitzades a Europa i Àsia. En tots els casos, en aquestes restes no s'hi veuen pètals, però sí fulles completes de vegades, d'altres, foliols aïllats i banquetes amb aculis.
Segurament les roses prehistòriques tenien flors simples, és a dir, amb una clora formada per cinc pètals. El seu record expert en la nit del temps.
Ralf Hindelbethel té un estil marcat per la seva formació eclèctica, així com per la seva educació clàssica en piano i composició, i la seva estima per la música electrònica. Seguim amb les roses prehistòriques. Un testimoni significatiu és el de les pintures trobades per l'arqueòleg britànic Arthur John Evans a principis del segle XX a les excavacions fetes a Knossos, Creta.
En aquesta ciutat es van trobar restes del Palau Minós, 2.000 anys abans de Crist. I es van descobrir frescos que reproduïen figures de vegetals i d'animals. Música
Un d'aquests frescos és conegut com l'ocell blau i està farcit de flors diverses, entre les quals hi ha algunes roses. Curiosament, una rosa apareix amb sis pètals, una raresa que ha suscitat les interpretacions més diverses.
Estem sentint l'ocell blau del compositor i director d'orquestra islandès Sir Charles Williams Stanford. I parlant d'ocells blaus, l'enigma de l'ocell blau és un recomanable llibre. L'enigma de l'ocell blau és una novel·la negra de Neil Agway Parkes, escriptor, poeta, locutor i editor ganès. Què hi feia allà un ocell blau vingut dels boscos de la Serra de Teua? Una inusual novel·la?
Hi ha un ocell blau en el meu cor que vol sortir, però sóc dur amb ell. Li dic, queda't aquí dins. No permetré que ningú et vegi. Petit fragment de l'ocell blau del polèmic escriptor Charles Bukowski, que no s'emmascara amb envages per explicar les barbàries i la sordiditat del món.
L'ocell blau pertany als poemes de la darrera nit de la Terra, publicat l'any 1992. Seguim. El reconegut filòsof xinès Confuci, considerat com un dels pensadors més importants de la història de la humanitat a causa del gran impacte que ha tingut la seva filosofia tant a la Xina com al món, va escriure sobre les roses conreades als jardins imperials.
A la tomba de Tutankamon, l'aroma d'oli i de roses es percebia en els gerros enterrats amb ell, després de 3.000 anys. Quan Howard Carter, amb mans tremolós, es va practicar una petita obertura a l'angle superior esquerre de la segona porta, assegurant-se que no hi havia indici de gas, i va encendre un llumi per veure a l'interior...
Howard Carter no va proferir cap exclamació. Va romandremut i paralitzat. Lord Carnarbon, la seva filla Evelyn i l'egiptola Callender, que l'acompanyaven, ansiosos, van preguntar què veia. Calcom meravellós, va contestar. Segur que amb tot, Carter va percebre també l'aroma d'oli de roses.
De Tancamen, música del compositor britànic Christian Henson, per la sèrie del mateix nom. Henson treballa principalment en bandes sonores de televisió, pel·lícules i videojocs. Parlem ara de les roses del món grec.
Els grecs coneixien molt bé el conreu de la rosa, les seves utilitats i els seus sentits. Dels diferents textos grecs que parlen de la rosa podem deduir alguns aspectes que ejemplificarien perfectament la relació dels humans amb les roses. Aquests textos donen pautes de caràcter botànic, medicinal, cosmètic i simbòlic.
Homer serà el primer escriptor que parlarà de les propietats medicinals de la rosa. A la Ilíada, obra composta en el segle VIII abans de Crist, apareix descrit com el cos d'Hèctor, mort per Àquiles, és embalsamat amb oli de roses i l'encarregada de fer aquesta feina és Afrodita. Oh, immortal Afrodita del Policromtron, Safó, la dècima musa.
Teofrest, a qui se'l coneix com a part de la botànica, descriu amb minuciositat els diferents rosers coneguts, les seves formes de producció i reproducció, i els períodes de floració. Per ells sabem que les característiques del sol en què es desenvolupen els rosers determinen el color i el perfum de les roses, i afirma que...
Les roses més perfumades són les de Sirene. Les roses, ens diu, difereixen considerablement entre si pel nombre de pètals, per l'escabrositat de les ramificacions, per la bellesa del color i pel seu perfum. La rosa
Obertura número 1 sobre 3 temes grecs opus 3 d'Alexandre Lasunov, compositor i director d'orquestra rus.
La primera de les seves vuit sinfonies va ser estrenada el 1882, quan Gleasonov tenia només 16 anys. Alexander Gleasonov tenia una memòria auditiva prodigiosa. Es diu que podia reconstruir partitures senceres després d'escoltar-les una sola vegada. De fet, Gleasonov va ajudar a completar a l'òpera el príncep Igor de Borodín, basant-se únicament en allò que recordava haver sentit tocar, l'autor al piano abans de morir.
Seguim. Herodot de Licarnàs, pare de la història, recordarà en el segle V abans de Crist la important presència de la Rosa als jardins del rei Midas.
i les descriu amb plasticitat, tot dient... Roses de 70 pètals amb el perfum més agradable que cap altra cosa.
El rei Mides del revés, de la banda de rock britànica Tejolis. Seguim. Tot allò que els grecs van fer amb els rosers, els romans ho incrementaven deu vegades. Situem-nos a Roma, ara, amb l'obertura de l'òpera Roma, de Jules Massanet, i parlem del món romà.
Fins demà!
La Rosa té una posició privilegiada en la vida quotidiana dels romans i adquiria un caràcter sagrat i purificador durant les festes. Esconriaven els jardins, que sabem que en el món clàssic tenien connotacions herèniques com el lloc adequat per l'oci, la contemplació i el joc i per admirar la perfecció natural. Els romans cobrien amb pètals els llits on menjaven i reposaven i els incorporaven a la gastronomia.
No tenien cosmètics diversos i de les seves essències extraien ungüents i medicines.
Era habitual veure esculpides o pintades roses al sostre de les sales dels banquets. Davant d'una rosa es conjurava els presents a mantenir la confidencialitat d'allò que es parlava i l'amistat solidària. Fins i tot aquesta visió penetra en la llegenda i veiem Copido pagant amb un roser a Arpòcrates, el déu del silenci, perquè no descobrís els amors de Venom.
Ai, sí, d'aquest mite prové l'expressió llatina. Sub rosa, sota la rosa. Jo també tinc una rosa en el menjador. Ah, sota. Que s'utilitza per indicar que s'ha de mantenir alguna cosa en estricte secret o conferencialitat.
Alguna cosa és certa, fuig la vida. Alguna cosa és certa, la resta són badumaries. Una sola vegada sobre la rosa i després, mort.
Poema d'Omar Kayam, poeta, matemàtic, filosof i astrònom, persa entre els segles XI i XII. Els seus poemes destacen per la seva delicadesa i subtilesa del seu llenguatge. L'obra poètica més destacable d'Omar Kayam són el Rovellet, recopilació de fins a un miler de quartets que parlen sobre la natura i l'ésser humà.
Al principi de la novel·la Les llàgrimes de Xiva, de César Mallorquí, apareix una cita d'Omar Cayam, que diu... Diuen que cada nou matí ens porta mil roses. Sí, però on són els pètals de la rosa d'ahir? Les llàgrimes de Xiva, de César Mallorquí. Un altre llibre recomanable per ser Jordi, aquest pels nostres joves de secundària.
Estem sentint el fragment del preciós oratori Omar Khayyam, del conciutor britànic Sir Granville Bentoc, mestre de l'orquestració. La seva música s'hauria de convertir en un redescobriment preuat, com molts altres trossos musicals perduts, i cada home de nit intenta anar recuperant. Música
Ser Granville Banto, que era un home generós, culte, de grans dots musicals, fascinat per la cultura i literatura d'Orient. El seu meu compositor, Ser Edward Elgar, el vas descriure com el cervell imaginatiu més fèrtil del nostre temps. Sí, seguim amb les roses. Precisament existeix una varietat de rosas creada en 1992 pel botànic anglès David Austin, anomenada Sid Edward Elgar.
Aquest roser anglès destaca per les seves flors de color carmesser intens a magenta, amb una forma de copa plana i una fragrància intensa a rosa de te.
Seguim amb el temps dels romans. La rosa va adquirir un caràcter sagrat i un purificador durant totes les seves festes. Però no tots els intel·lectuals romans van percebre la realitat del món rosarístic d'una manera positiva. Personatges com Cato, Tacit, Vitelli i Cicero aludeixen fortes crítiques de textura moral a l'ús de les roses. La mitologia romana continua també la tradició grega de relacionar l'amor i el vi amb les roses.
Vi, amor i roses. Un dia, Cupido va vessar una copa de vi a la taula de macos. I de la taca va sortir un fantàstic roser silvestre.
Ah, el triomf de Bacus, del convicte francès Claude de Boussy. Similars llegendes estan relacionades amb Flora, la deessa de les flors, i de la primavera que, enamorada d'Eros, confon el seu nom amb el de la rosa. Després del món grec i del món romà, parlem d'Egipte.
Senyores i senyors, endinsem-nos en unes críptiques animàtiques i inquietants nits d'Egipte amb Sergi Prokofiev. Sabem que Egipte era un gran productor de roses i de rosers i que durant molt temps va exportar-ne a Roma en quantitats importants.
Els regnats de Neró i de Lio Gaval sembla que van ser els moments més àlgids d'aquest intercanvi comercial. És coneguda l'afició de Cleòpatra a preparar llits de roses perfumades per als seus convidats preferits, especialment per a Marc Antoni.
Les investigacions arqueològiques que es van desenvolupar a Egipte després de les guerres napoleòniques deixen proves evidents de l'estima per les roses. Pierre-Simon Girard, inventor francès de la primera turbina d'aigua, va descobrir camps de rosers i nombrosos forns per la destil·lació d'aigua de roses a la regió de Medina al Fayum.
I ara arribem a Catalunya. La presència de les roses a les nostres coordenades més pròximes és immemorial.
Veig que encara no ha florit la punzella mig vedada. El roser sembla adormit. Potser no ha vingut la fada amb la vareta d'argent que transfigura les coses. Potser no ha passat el vent que sap despertar les roses. La punzella fragmenta el poema de Joan Arrespall.
A dama de nit? Sí ha vengut la fada amb la vareta d'argent. La tenim aquí ara mateix. On som? Escoltem. El país de les fades, de Marcel Tourner, compositor i arpista francès.
Si bé Catalunya serà pionera a Espanya a l'hora d'aplicar les noves tecnologies genètiques a la producció de roses, durant tot el segle XIX arriben al nostre país les roses modernes, obtingudes a l'estranger pels rosaristes especialitzats, coneixedors i practicants del mètode de fecundació artificial.
Un dels nostres principals obtentors, Joaquim Aldrofeu, recull en un catàleg general del seu establiment, editat l'any 1890, 350 noves varietats de roses. Coneixem el paper que Aldrofeu va tenir en la formació dels principals obtentors catalans. I el més conegut va ser Pera Dot Martínez.
I és que Pere Dot va ser un dels més grans creadors de roses del món. Nascut a Sant Just d'Esvern, Pere Dot va culminar la seva trajectòria l'any 1957, quan va aconseguir la rosa Sí, una miniatura entre les miniatures, considerada la rosa més petita del món.
El 1988 hi havia censada 523 hectàrees com a zona de conreu de roses. Catalunya ocupava el quart lloc en superfície conreada amb 56 hectàrees. Aquest mateix any es calculava una producció aproximadament a Catalunya de 1995 milers de dotzenes de roses.
Si bé la producció de roses ha disminuït a Catalunya, es manté la tradició. El dia de Sant Jordi, patró de Catalunya, regalem una rosa a les persones que estimem. En aquesta mateixa data, els anglesos també recorren a aquesta mítica simbologia.
Les campanetes. Música per un jardí del compositor Joaquín Rodrigo, marquès de los Gardines de Lanjuez. Precisament, una suite orquestral que aboca l'atmosfera d'un jardí a través de les estacions de l'any.
El misteri folgura el capoll, a la rosa s'hi amaga el secret. Farid Urin Atard, un dels poetes del sofisme, més influents de la literatura persa.
Farito dinatar, en aquest petit fragment, es refereix al mite clàssic quan Venus va donar la rosa, flor que havia sigut creada en homenatge a ella al seu fill Cupido.
Estem sentint Venus, una òpera de compositor suís Otmar Zweck. L'òpera està inspirada en la novel·la La Venus d'Ill, de Prosper Merimer, que també va escriure Carmen. La Venus d'Ill, de Merimer, publicada l'any 1836, conta la història d'una estàtua de Venus que cobra vida.
I seguim. El fet que els pètals d'un capoll s'acumulin en esperar al voltant de la flor interior ha donat lloc al simbolisme del secret.
Pels druides, la tancada estructura de la rosa representava l'espiral sagrada de la immortalitat. I pels turcs, per la seva part, creien que la rosa amagava els cinc secrets de l'à. Tant els grecs com els romans es coronaven de roses en ocasió de certes festes com a senyal que tot allò dit sota la influència del vi no s'havia de propagar mai més.
D'aquí va sorgir el costum de penjar una rosa al sostre de la sala on es rebien visites privades. La rosa era el signe de confiança. Avui dia aquest signe és ben conegut en forma de rossetons de guix o estuc que s'estén al voltant de la llum central de certs salons, indicant que el que es diu sota la rosa, subrosa, com ja hem dit, s'ha de mantenir en confidencialitat i privacitat, és a dir, en secret.
Secret de Frederic Montpou, de les seves impressions íntimes, número 8, amb Alicia de la Roja al piano. Seguim.
El simbolisme de la rosa també va arribar a l'església. Els rosatons són símbols, són mandales i van sediats com a ajudes per la contemplació i la pràctica de la pregària, per el procés de neteja i concentració de la ment humana. El rosató de la basílica de Saint-Denis, situat a 5 quilòmetres al nord de París, és considerat el més antic del món. I entre roses i rosatons i algun que altre drac, presentem la nostra dama de nit.
El seu nom, Rosa. Rosa Novell Clausells. El seu nom complet.
Els dracs de billars. Estem sentint aquesta òpera del compositor francès Lluís Amé Maillard, l'oportunista de la qual es diu Rosa, Rosa Friquet.
Rosa Novell va néixer a Barcelona el 20 de juny de 1952, actriu, directora de teatre i escenògrafa catalana. Als 24 anys es va llicenciar en literatura catalana contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. Poc després va cursar el seu primer any a l'Institut del Teatre.
Rosa Novell va estudiar cant i violí, dansa clàssica, contemporània i jazz, i va fer cursos d'interpretació i estudis de doctorat d'arts escèniques a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Rosa Novell va debutar al teatre l'any 1974 amb el seu paper a les Troianes d'Eurípides. Les Troianes d'Eurípides és una obra tràgica que narra el patiment de les dones com a botí de guerra. Lamentablement es considera una obra contemporània per la seva reflexió sobre el dolor i els abusos del poder.
Les Troianes, una gran òpera del compositor francès Héctor Berlioz, encara que Berlioz es va basar en Virgili. Seguim. A partir de les Troianes, Novell va treballar en nombroses muntatges de grans autors nacionals i internacionals.
La seva tasca d'interpretació i direcció va ser àmpliament reconeguda per al públic i la crítica, rebent el 1988 el Premi Nacional d'Interpretació per la Marquesa Rosalinda, el Premi Margarida Xirgo per Elsa Schneider i el 1995 el Premi de la Crítica pel seu paper a la senyora Florentina i el seu amor, Homer, de Mercè Rodoreda. L'any 2007 va rebre la creu de Sant Jordi i el 2014 el Premi Botaca a la seva trajectòria.
Com a directora cal destacar el muntatge Maria Rosa, d'Àngel Guimarà, Olga Solà, de Brossa, Premi de Direcció de La Crítica, Les Dones Sàvies, de Molière, i Greus Qüestions, d'Eduard Mendoza, la seva parella. Rosa Novell, gran rapsoda, va participar en una gran quantitat d'obres i va interpretar nombrosos personatges, tant en el cinema, teatre i televisió.
Va ser a la gran pantalla, on la van poder veure en els seus últims treballs. Estela Cadente, de Luis Minyarro, i Rastres de Sàndal, de Maria Ripoll. Tot i que va dedicar gran part de la seva vida professional als escenaris, com a actriu i com a directora, també va tenir temps per a la petita pantalla catalana, apareixent en sèries com El cor de la ciutat, Estació d'enllaç, Nisaga de poder...
El 2013 li van diagnosticar un càncer de pulmo que la va deixar cega. Un any més tard, Rosa Novell va tenir el coratge de tornar a l'escenari. Quan al final de la representació al Teatre Romea s'apaguen els focus i es fa la foscor a l'escenari, Rosa Novell, cega, actua cada nit a l'última trobada de Christopher Hapton, que dirigeix Abel Folk.
Quan entre els espectadors l'actriu ja és escena mentre ella i Folch, que també actua, ultimen els preparatius de vestuari i maquillatge a la vista del públic. Tot i la seva força de voluntat, que la va empènyer a seguir actuant malgrat la ceguesa, va morir a Barcelona el 27 de febrer de 2015.
Ecos del teatre, una suite del compositor rus Leonid Deschanikov, que rendeix homenatge al món del teatre. Senyores i senyors, anem a la tortúlia seguint amb els ecos del teatre.
Bé, estem a la tertúlia, Pep. Anem a parlar una mica de tota la teva tasca, que és molt... molt important i molt gran, molt llarga.
Bé, sí, hem anat fent. Hem anat fent. Amb el que hem pogut. Explica'ns una mica com va ser que em vas posar en aquest món del teatre, del cinema... Ai, ni jo mateix ho sé, em sembla. Va ser... El que recordo va ser que hi havia un grup d'amics al centre de...
un display Campalet a Terrassa i hi havia el Vicenç Vidal. Vicenç Vidal era un director de teatre que feia a hores de teatre al Socialet, allà al Regina. I allà em sembla que una vegada vam anar d'excursió o a un lloc d'aquests i ens va proposar de fer una improvisació, que era com jugar.
Sí, sí, vam improvisar, no sé què, vaig fer algun personatge, alguna cosa, i la gent va quedar super... A la mateixa social? No, no, en un lloc, en una casa que vam anar a passar el cap de setmana, i vam fer com una mena de joc, i vam improvisar, jo també vaig improvisar, hi havia l'Octavi Tente, hi havia tota aquesta gent, sí, tots, era una colla important, el Domènech Ferran, el Mingú Ferran, l'historiador, no, era una colla interessant, interessant.
I a partir d'allà vam fer una improvisació i em van animar de dir, nano, ho fas molt bé, no sé què, no sé quant. I a partir d'allà em van oferir una obra de teatre al Vicenç, juntament amb uns quants més, amb el Salvador Sabrià, autor, amb el Pep Pla. També.
amb la Junita Vidal, que per aquelles hores era la parella de l'Octavi, la Maria Causó, la Maite Gutiérrez, és la mateixa persona, i una noia que ara no recordo el seu nom, que era de Viladacavalls. I tots plegats vam fer una obra de teatre que es deia la Cantant Calva, de la gent... Jo n'esco. Jo n'esco, sí, que s'ha avançat. I dirigint pel Vicenç Vidal,
i vam estrenar, els carmelitans vam fer la primera funció, i me'n recordo que ens van deixar, em sembla que era l'avi o el pare del Salvador Sabrià, ens van deixar un bombí, un barret, un bombí, que el cuidéssim i que vigiléssim, no, nosaltres, clar i tant, que el vigilarem. I vam començar aquella funció, i amb un gest que va fer el Pep Pla, ens va caure un elent i va foradar el barret. O sigui, vaig començar fent teatre amb molta sort, perquè no es va caure amb el cap.
A l'hora de tornar al barret no sé què va passar, però ens va foradar el barret aquell. Va ser la primera obra que vaig fer i la companyia es deia, que el nom també té nassos, que el va proposar l'Octavi, es deia Detritus. Detritus. Tot un nom que ja ens deia cap on anàvem.
El detritus és com la verda, les deixalles, les coses, perquè ens feia gràcia el nom i el que em comportava. I ara una mica anava força. I aquí vaig començar a fer la primera obra de teatre amb el P. Pla, el meu amic de sempre. Què és a part de l'Oriol Pla?
No, no, el Pep Pla, el Pep Pla és el Pep Pla que és el que havia sigut, que portava la programació del teatre principal a Terrassa durant 12 anys. No, no, el pare del Pep Pla és el Quimet Pla. Ah, val, val, val. Aquests són dolesa. És dolesa, no, he treballat amb el Quimet, sí. I el Pep Pla, el Pep Pla no, el Pep Pla és de Terrassa i la seva germana és la Carme Pla, que està amb l'estet de teatre, una família de teatreros també.
Escolta, has fet... Bé, abans que res, benvingut una altra vegada aquí a Mata Pere Ràdio, Pep. Gràcies. Quan venen els actors sempre és la típica pregunta que es fa a tots, eh? Escolta, això, el teatre... Tu has fet molt de teatre, però també has fet incursions en cinema i has fet molta televisió també. Et deus sentir molt còmode? Suposo que com a tot bon actor se sent més còmode fent teatre que no pas a la televisió o al cinema.
però poder, no sé, poder tens alguna cosa a afegir en aquest sentit. No, em sembla que et pots sentir còmode i incòmode en totes les facetes, tant en teatre com en televisió, com en cinema. Hi ha una part que la gent pensa, bueno, com que està gravant no passa res i ho pots repetir-ho, però hi ha un temps especificat per fer, per rodar, per gravar, i aleshores si et passes o t'equivoques molt o tens un mal dia, doncs també t'ho passes malament, perquè darrere de les càmeres hi ha una quantitat de gent impressionant, i tots depenen de tu.
M'hi sento més còmode, a vegades fent teatre, potser. El domino més és soc jo. Arribo fins aquí, fins allà. Però també m'ho he passat malament, eh? Fent cosetes, sí, home. Algun blanc d'aquests que dius, mare de lloc, senyora, com en surto? I cosetes d'aquestes, sí. O coses que no hi disfrutes prou. O que hi ha companys que no hi... Bé, que no tinguin temps massa o algun director. Però això passa amb la vida normal. I, bueno, sí, també ens ha passat.
El que passa és que amb directors, aquells directors que ja marxen una mica del cercle, diguem-ne, teatral o artístic, i acaben esdevenint gairebé icones populars, que sí, amb Mario Gas, amb Xavier Eito, amb qui has treballat, amb Paco Mir, clar, el tracta a poca distància, com és trobar-se amb la persona quan el dret i el mite?
El Mario Gas és exigent, és molt exigent, però és teatrero. Ell ha fet d'actor, ha fet de director, coneix perfectament el que sentim els actors, i molt exigent. Tocat el crostó varios, a vegades dius, mare de Déu, senyor, com estem avui?
I és molt exigent, però a nivell de música, a nivell dels tècnics, a nivell dels que fan l'escenografia i a nivell d'interpretació. És un gran, gran, gran director de teatre, el Mario Gas. El Calixte Vieito és una altra manera de fer. El Calixte Vieito està...
és més d'interpretació, intentant buscar més coses, gossetes, anant a contrapèl, buscant tots els recorreguts que pot fer la interpretació, a vegades amb contradiccions, però bueno, és un investigador i va molt enllà i més, a vegades més perquè dius, mare de Déu, cap on anem? I prova coses, prova coses, que a vegades coses que dius, això funcionarà.
I després tira enrere, perquè tu has començat una funció en públic que et diu que facis allò i ell, com experiment, es tira cap a la piscina sense aigua. I després tira enrere. Allò que heu fet no ho feu, perquè allò no funciona. I vas allà com experimentant. I amb el Paco Mir, el Paco Mir té una... té la...
una idea de la comèdia extraordinària, és matemàtica pura. I jo, amb ella ens hem entès de seguites vegades, em deia, començava a dir la paraula, ens mirava i dic, ja sé per on vas, ja sé què et diràs. Però tenia els tempos de la comèdia, bueno, fantàstics, els tenia milimetrats. Aquí, assajant amb ell, diu, aquest han de riure, si no riuen és culpa teva.
Tu també has fet incursions amb televisió, amb colabrots, que es diu, amb el vent del pla, per exemple, amb el cor de la ciutat. Què tal és rodar... Clar, suposem que el ritme ha de ser encara molt més accelerat que no pas a la televisió, diguem-ne, en una TV-movie, i molt més, evidentment, que no pas en cinema.
Bé, el que passa és que quan fas teatre tens temps d'assejar, tens temps d'equivocar-te, tens temps de provar amb televisió, no? Amb televisió t'has de saber molt bé el text i no saps com serà l'altre, com et dirà l'altre, com et dirà la frase l'altre. Segons com t'ho diuen, tu veries les coses. Amb teatre, com que vas assejant, vas agafant. Però amb televisió és molt més intens perquè ho has de gravar-ho amb un temps.
I a vegades la gent pensa això, no? Diu, com que és gravat, si s'equivoca, tornarà a repetir. Però no, és... és molt fumot, eh? Que a vegades ho has de fer-ho i no tens temps d'assajar i de provar. I després, esclar, tu et veus per la tele i dius, mare de Déu, senyor, això hauria tingut que fer-ho així, això hauria tingut que fer-ho així. Però què he dit això? Però què faig aquí? Vejo tots els vicis. En canvi, en teatre, no només fas... Un cop estàs fent la funció per públic, la vas modelant, no?
Perquè vas descobrint coses a cop i que vas fent la funció. I a vegades descobreixes coses quan et falten dos dies per acabar la funció. I tot d'una dius, ostres, esclar, aquest personatge... Bueno, lligues caps que no havies lligat durant 4 o 5 mesos, dius, ara ho he descobert. Però és una evolució constant, el dia a dia, fer-lo cada dia en públic. En canvi, en televisió és immediat, allò oblida tant. Però no et pots oblidar.
perquè no estàs segur. Ara, això que des del teatre, el teu cas resulta més gratificant les primeres funcions de teatre quan encara el personatge està fresc o just a les últimes, que és quan tens tant ja treballat que pots fins i tot fer alguna variació? Les últimes, perquè la primera que fas a un públic estàs molt nerviós i no disfrutes. Vas a dir el text i vas a passar per allà on has passat pels assajos i no el disfrutes gens. Estàs nerviós, estàs tens, fas veure que no estàs nerviós
perquè surts aquí amb una cosa, però estàs dels nervis, he vist actors que estan allò, que no vegis, i fas veure que no, i a cop jo sempre els dic amb els directors, els dic a vegades, dic, bueno, a partir de la dut s'ho faré bé, i diuen, i et foten una cara bocata, i dic, però què dius?
perquè et sents més segur, ja saps el públic com et torna, si és una comèdia saps on riuen, no sé què, i si no ho és, però estàs molt més tranquil i ja saps més el que fas. I has pogut preguntar als amics i confidents, aviam, sí, que els hi ha semblat. Va, digue-m'ho de veritat.
Bueno, sí, això que has fet és una bona merda. O no t'ho diuen. Bueno, però ja saps per on vas. Hi ha funcions que dius, mare de Déu, senyor, quan s'acabi, abans millor. Hi ha una actriu companya que deia, aquesta funció és coge el diner i corre. Ah, sí? Sí, perquè no és bona i la fas perquè, bueno, no tens els calés que dius, aviam, he d'apagar el llum, és veritat.
Va, va, per aquí. No sé si t'he contestat. No, no, no. Hi ha de tot. Hi ha de tot a la cosa oística. Sí, sí, hi ha de tot. No, hi ha vegades que amb els assajos, però esclar, convius amb gent més que amb la família. Hi ha gent que et cau molt bé, que fas grans amistats i també fas grans odis. Però bueno, ara no ho explicaré. Però esclar, és un ofici amb el qual estàs cara a cara. T'has de tocar, t'has de petonejar o has de tenir una intensitat sentimental o no.
Aleshores ja està la tècnica. Però bueno, tens el teu què. En una professió com la teva, no sé si és cert el tòpic, que el 80% dels actors sempre estan a l'atur i que és el 20% només els que tenen possibilitat de treballar. I menys. I menys i tot. I menys i tot.
Clar, un suposo que ha d'agafar molts treballs, d'allò que deies, crematístics, per anar sobrevivent, però de tant en tant sí que hi ha coses que resulten molt gratificants i que poden arribar a compensar aquestes travessis del desert. Sí, sí, sí, bombons, bombons, bombons, verdablement. Jo he fet coses que m'ho he passat molt bé. El políticament incorrecte, ara, amb el cap, dirigit pel Paco Mir, va ser un carmelet perquè...
Ostres, el públic rient, coses, i després els companys servint de no, no, va ser, va ser fantàstic. M'ho vaig passar molt bé ara, també una cosa molt rara que vaig fer, que estava, no sé si s'ha de dir, però estava molt acollonit, que era el casting liar.
fent una cosa sobre l'Andrea Jiménez, que van fer el llibre, que ho està fent per tota Espanya, que és... Arriba l'actor, un actor que te dius un actor diferent, que no sap de què va, i ve allà i et passen el text per un audífon i tu vas dient el text. I et vas trobant i ella et va dirigint en públic.
I quan vam acabar va ser el públic dret aplaudint, que s'ho va passar pipa. I jo també, va ser una experiència que no havia fet mal. I parlant amb altres companys que l'han feta també ha sigut una experiència. I com es diu això, perdona? Casting Liar. Casting Liar? Casting Liar, ho està fent l'Andrea Jiménez, ho va fer al Teatre Lliure, 15 dies.
I entre ells hi havia el Pep Cruz, hi havia l'Orella, però esclar, l'actor que ho feia no sabia què havia passat amb l'altre. Havies d'estar amb zero, no saber res. I bé, Déu-n'hi-do, una experiència brutal. El públic no, li van donar un Premi Max a la millor funció, i no, no, i va ser extraordinari. L'experiència com a actor...
És allò que em deia de la piscina. El Jordi Martínez, un dia me'l vaig trobar, que ja ho havia fet ell. Ell havia fet, però no deien res. Dic, bueno, què? Dic, la piscina, hi ha aigua o no hi ha aigua? Diu, tranquil, hi ha aigua. Hi ha aigua. Però tu mateix, no? I això va ser un bombó. I què més, ara...
Bé, ara he fet una pel·lícula, he fet 3 seqüències d'una pel·lícula, amb moltes ganes de fer-ho, amb el Marcel Barrena, el que va dirigir... Amb el 47, no? Sí, que ara està rodant, està acabant de rodar una pel·lícula que es dirà La Roja. I quan em va explicar de què anava, vaig dir jo, encantat de sortir amb aquesta pel·lícula, perquè hi ha molta ironia.
Què hi fas? Què hi fas? Que s'apel·liu de què va? Ens pots avançar alguna cosa? Bueno, l'altre dia vaig sentir que parlava ell per la ràdio, que parlava sobre La Roja. La Roja és una pel·lícula irònica sobre el racisme de la gent. És la selecció espanyola... La selecció espanyola va quedar tercera del campionat d'Europa de criquet.
I a partir d'aquí hi ha un vídeo que plula per YouTube, que s'assembla a l'himne espanyol, i la càmera com va amb tots els jugadors de la selecció espanyola, per això es diu la Roca de la selecció espanyola de criquet, i tots són indis...
de presència inda o paquistaní. I n'hi ha dos de blancs que són australians. I és tota una història contra el racisme en aquest país. I va per aquí la cosa. No puc explicar massa més. I faig un paper. Faig el jefe dels taxistes, que el... Molt bé. I el Paco León, ja no sé qui, els guantos... Jo l'indic que em sembla que diu Atul.
que és un xicot que no ha fotut mai res, i està allà fent aquesta pel·lícula. No sé si puc explicar més. Carai. No, no, però em va fer molta gràcia, perquè quan em va explicar el guió vaig dir, ja ho vull fer, ja ho vull sortir. Com pagueu? Bueno, no massa, perquè... Però jo hi vull ser-hi. Com el 47 vaig fer una cosa molt petita, però m'ho vaig passar molt bé. Vaig estar xerrant més amb l'Eduard Fernández que no passa amb la pel·lícula. Ah, hem de rodar, sí, bueno, va, va. I escolta'm, te'n recordes quan...
I, bueno, són coses que em venen molt de gust de fer. I ara, com que estic jubilat, doncs puc triar. Tinc aquesta sort. Pep, també hem vist que en algun moment has aparegut als mitjans de comunicació reivindicant una mica la figura humana, de lector, davant de potser aquesta deshumanització que està vivint el sector envers els càstings, no?
I la part laboral, hem parlat de les coses potser maques, no? Sí, sí, sí. Com ho sents, això? Quina és la teva impressió? Home, esclar, és que és un ofici que la gent es pensa que liguem els gossos amb llangonissa, i no, no, no va per aquí. I aleshores hi ha una cosa, jo l'he sentit amb la Maribel Verdú, de fer càstings.
I llavors fer un càsting és, hòstia, és com una mena d'examen, com una mena de prova. Aleshores tu tens un representant i amb aquest representant hi ha tot un currículum que si el director del càsting que fa la pel·lícula
Si hi poso una mica bé, pots saber què has fet, si té idea. I després també hi ha uns vídeos, una cosa que tu has fet, que t'has gastat els diners i unes fotos meravelloses que et fa el David Ruano, i aquest vídeo i tota aquesta història perquè hi hagi el director de la pel·lícula de no sé què que tingui una idea de com funciones tu. Però tot i així et fan un càstig que són igual...
Ara exigero, 70 actors que per fer un paper... Llavors dius, aviam, hi ha hagut algun actor que deia, escolta'm, aquí posa que l'actor, que el personatge és molt prim i no sé què, jo soc gras. Per què coi foto aquí fotent el càsting? Aviam, seleccioneu una miqueta la cosa. I és dur, és dur perquè, bueno, és un paper que t'agrada, estàs passant uns moments que, bueno, que necessites feina...
i és una prova d'un examen i no saps mai per què ja t'avisarem, i de sobte et dono la cosa, ni t'avisen ni res, i dius, ja s'ha acabat la pel·li aquella, oh, coi... I un dia em vaig empipar, em vaig empipar amb uns quants i vaig fer un article al Nacional sobre el càsting, perquè em van demanar de fer un càsting, una productora, vaig dir, vale, d'acord, i després un cop vaig acabar de fer el càsting, perquè a més a més ara el càsting te'l has de fer tu, amb un mòbil, abans et convocaven a un lloc, anaves a aquell lloc, et gravaven,
no sé quantes gràcies et deien el que havies de fer i mai saps què volen de tu. Ja trucarem, és allò, ja trucarem. Sí, no, però vosaltres l'has de fer amb el mòbil. La teva parella, que és filòsofa, li fa molta gràcia donar-te la rèplica, però dius, ai, merda, senyor. I tu aguanta el telefonó entre la Bíblia i el diccionari, no?
intentant, aquest personatge com ells, bueno, fas tota una preparació, fas el vídeo, l'envies, i bueno, tens la sort que tu pots mirar les vegades que vulguis, i dius, aquest està bé, vinga, va, l'envio, el vaig enviar, i al cap d'un temps, que no deien res amb la representació, i diu, escolta, és que no diuen res, perquè era molt urgent, eh?, era urgentíssim. Sempre urgentíssim, sempre. I després, una setmana o dues, diuen, bueno, és que m'han dit, diu, que no t'han cridat perquè ets massa bo.
Jo no sé si hi havia ironia aquí dintre, perquè em van dir, no, aquest és massa important, no, ha de ser un... I aquí em vaig emprenyar. No empipar, no emprenyar. Llavors vaig escriure un article al Nacional emprenyat, perquè dius, no es tracten així les persones. Clar que sí. Les coses han de dir. No es tracten així. Cristina, ho hem de ser aquí ja, eh? Bueno, moltes gràcies, Pep. No, res, el que xerro, tiro. Ens explicaràs moltes més coses a la conferència de... Exacte, allà ampliaré. Sí, no, sí, ho pots sortir.
Fins aquí, d'Alma de nit, i acompanyats per l'actor de cinema Teatet Evolació, Pep Ferrer, moltes gràcies per haver estat amb nosaltres. Gràcies, gràcies a vosaltres. Ha estat un ple aquí, amb aquest dramàtic que han fet, a la primera. I ens tornem a retrobar el dijous, 30 d'abril, al Casal de Cultura, on ens seguiràs explicant coses tan interessantes de la teva vida professional. Sí, anècdotes de l'abueleta.
Gràcies. Senyores i senyors, ens acompanyem amb una nit laborosa amb Ivor Novellón. Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!