I thought I saw you try But that was just a dream Try, cry, lie, try That was just a dream Just a dream, just a dream
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit de febrer. Aquí, dama de nit, us parla Cristina Vallver. Al meu costat, Nil López, soci d'honor de dama Mata de Pere. Magda García Tudela i Santi Pabón, secretària vocal respectivament de dama Mata de Pere. A la part tècnica, Albert Borlegui, director de Mata de Pere Ràdio. I avui tenim la de convidada Mercè Paloma, dissenyadora de vestuari i figurinista de cinema, teatre i òpera.
Llicenciada en Història de l'Art. Va estudiar a l'Escola de Moda de Barcelona especialitzant-se en vestuari per l'espectacle. Procedora de 5 Gaudís i nombroses nominacions a Premis Gaudís, Goyes i Premis Mags de Teatre. Oi que sí, és així, és això? Sí. Moltes gràcies, Mercè, per ser aquesta nit amb nosaltres. Moltes gràcies. Un plaer, molt gran. Gràcies. I com diu el refrany català...
Bona nit.
Febrer, febreret. Set capes i un barret. Refrany ja citat a dama de nit, número 29. En el 28 vam parlar de capes. I avui...
Avui, Barrets, fins i tot el sol s'ha posat el seu, allà on sigui, amb en Bross i his orquestra banda britànica famosa en els anys 30.
A Milà, a mitjans del segle XVI, els importadors d'articles de merceria i dels barrets de palla es coneixien com milaners. Terme que va evolucionar per convertir-se en la paraula anglesa milina. Barreter.
El vocable miliner es deriva de milaner, comerciants de la ciutat italiana de Milà del segle XVI, que viatjaven fins al nord d'Europa per vendre teixits de cedes, cintes, adorns i ornaments de roba. L'aristocràcia europea esperava les novetats de la moda italiana, en aquell moment focus del bon vestir. Des d'un punt de vista històric, les regles de l'ús del barret eren ben definides.
A principis del segle XX, l'Alta Costura de París va exercir sobre la barreteria un progressiu domini. El millor exemple d'aquest procés va ser Christian Dior, qui, per la seva col·lecció de 1947, va crear un barret de palla cònic, també conegut com barrec xinès o colí.
Un modista que també va destacar en resaltar els barrets va ser Cristóbal Valenciaga, que els feia escultòrics, elegants i de gran exquisidesa.
L'admiració que suscitava Valenciaga entre els modistes francesos era un ànimer. Christian Dior deia d'ell que era el mestre de tots. Givenchy veia en ell l'arquitecte de l'alta costura. La seva amiga Coco Chanel el considerava l'únic modista autèntic perquè era capaç de dibuixar, tallar, muntar i cosir un vestit des del principi fins al final.
Cristóbal Valenciaga va establir un estil i una forma molt característic en els seus dissenys, però darrets, amb volums depurats, estilitzats, gairebé abstractes, autèntiques obres d'art.
El barret és una peça que serveix per cobrir el cap i consta de copa i ala. Element fonamental de la indumentària que va aparèixer a la prehistòria, on va complir una funció utilitària, la protecció. Mística, en activitats rituals, de distinció social com a atribut distintiu de les diverses funcions tribals i decorativa. Durant l'evolució del vestit, el barret va continuar sent un complement important de la vestimenta.
Ha variat la seva forma a través de la història i constitueix un accessori essencial dins la moda d'una altra època. Amb l'origen del vestit modern, el seu ús ha disminuït, però es manté com a element decoratiu.
L'home del barret recorre el carrer, perseguit per uns ulls que tot just s'han tret al vel del son. L'home del barret no mira enrere, no fos cas que aquelles pupils li desbaratessin el viatge. L'home del barret s'allunya i deixa enrere llençols desfets i anells sense esperança. L'home del barret tan sols és un punt en la distància i els ulls, negats, saben que és infinita.
Poema de Carme López Alcoverro, acompanyat de l'home del barret marró de la banda de folc anglesa, Guatsabela, format a Londres el 1978.
El nom de la banda va ser pres d'una giga de gaita anglesa del segle XVII. La banda està plena forma i enguany tocarà en Anglaterra, Alemanya, França, Bèlgica, els Països Baixos i Itàlia i han decidit que en el seu 50è aniversari, el 2028, serà moment adequat per dissoldre grup permanentment.
Senyores i senyors, i per què han desaparegut els barrets? Des de fa temps circulen tres possibles culpables de la desaparició del barret. La segona guerra mundial, l'expansió de l'automòbil i el president nord-americà, John Fitzgerald Kennedy.
La primera de les teories sosté que, en tornar a casa, els soldats que havien combatut durant la Segona Guerra Mundial estaven cansats de portar el cap cobert tot el dia i que, incorporats a la vida civil, van rebutjar qualsevol tipus de barret.
En quant a l'expansió de l'automòbil, la segona teoria, al tenir els ostres baixos, el cotxe no s'hi cabia amb el barret posat. Sembla també un bon argument, però al cap i la fi la vida social no es veia dins del cotxe. Sun beings will dance, seraphim haver, see how my rainbow lights the sea, cherubim call from corner to corner chanting your praises.
Anem per la tercera teoria. La tercera teoria apunta al president John Fitzgerald Kennedy. I és que a Kennedy no li agradaven els barrets. Ell era amant dels cotxes descapotables i el barret només li provocava molèstia.
La cerimònia d'investidura del president dels Estats Units era i és un acte molt popular. Totes les mirades del país se centraven en aquell punt i qualsevol gest tenia la seva repercussió.
Per això els fabricants de barrets trobaven imprescindible que aquell 20 de gener del 1961 Kennedy fes el que feia els seus predecessors. Ho havien fet des d'Andrew Jackson i al llarg de 132 anys portar un barret de copa durant la investidura.
Tot i que Kennedy en un inici es negava a portar barret, després d'alguns estira i arronsa amb el seu entorn, va decidir no trencar la tradició. I se ve, quasi no se'l va enfundar durant l'acte, en fotografies dels diaris de l'endemà, el flamant president apareixia amb el barret de com a posats. Neil Steinberg, en el seu llibre «Headless Jack», traça l'evolució del barret al llarg dels segles, com una inversió costosa, però necessària com a símbol d'estatus social i com a indústria global.
En culpen guerres, cotxes o presidents. Però en aquella època, les primeres a desafiar el barret van ser les dones. I ara, com ha de ser, només porta barret qui vol.
Estem sentint Cadish, tercer sinfonia, tercer moviment, esquerxo, del compositor, pianista i director d'orquestra nord-americà Leonard Bernstein. Una obra per a gran orquestra, cor mix, cor infantil, soprano-solista i la narradora Felicia Montalegre, en aquest cas, muller de Bernstein. Bernstein va dedicar Cadish a Kennedy després del seu assassinat.
La sinfonia explora el concepte del Càdix, oració de sanctificació i lluança a Déu. No específicament sobre la mort, sinó reflexionant sobre la vida, la fe i la condició humana. Càdix és una obra poderosa, una obra dramàtica profundament personal i sovint controvertida, que connecta la música clàssica amb la litúrgia jueva, transformant una pregària de dol en una declaració universal sobre la lluita humana.
Era un dia fosc a Dallas, novembre del 63. Un dia que perdurarà en la infàmia. El president Kennedy estava en el seu millor moment. It was a dark day in Dallas, november 63. A day that would live on in infamy.
Bob Villan a Kennedy. Seguim amb els barrets. Ara mateix en tenim un de posat. Sí senyor, en tenim un de posat.
És un barret petit de feltre blau. Porta el color de la nostra associació. Dama Matada Peres, la seva llujo, i us faig saber que no tothom ve li escau. Quan plou, canta amb gotes d'argent. Quan neva, es canpa petites bombolles de llum. Quan fa vent, batega o mil i discret. Quan fa sol, brilla tant que enlluerna la gent.
No hi ha massa poemes sobre barrets, així que aquest l'he escrit jo. Qui us parla, Cristina Ballbé, per tots vostès. I el barret ens el deixem posat.
Diversos escriptors han dedicat importants obres al gènere literari de notar obres d'altres autors. Posarem d'exemple dos científics. Isaac Asimov té una voluminosa obra amb comentaris sobre els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift. Martin Gardner té la monumental obra sobre l'Alícia en el País de les Meravelles de Lewis Carroll.
El capítol setè d'Alícia al País de les Meravelles, a l'escena denominada Un baranar de rojos, el protagonista és un barreter amb comportaments excèntrics i fregant la bogeria.
El que en una primera lectura és simplement una de tantes situacions absurdes del conte té una explicació científica que els anotadors ens descriuen. Efectivament, en anglès hi ha la frase que diu, tan boig com un barreter, que tenia el seu origen en els barrets de feltre. El feltre és un material tèxtil, no teixit, fet de llana o de pèls d'animals, com conills o castors.
Per suavitzar les pells i separar-ne els pèls, es feia servir una dissolució que contenia nitrat de mercuri. La massa del feltre obtinguda es posava en molles ruixats amb aigua calenta. Això provocava que al feltre produït es desprenguessin vapors de mercuri metàl·lic que contaminaven el recinte del taller i eren respirats pels operaris.
Absorbir pels pulmons o per la pell vapors de mercuri afecta el sistema nerviós i genera tremolors, agressivitat i comportament antisocial, descrits en el nom d'artisme mercurial o síndrome del barreter boig.
Els treballadors de la mineria del mercuri eren coneguts com azogados, quan desenvolupaven la malaltia. Paraula que deriva d'azogue, un del sinònim del mercuri. Aquesta neurotoxicitat era coneguda des del 1829, que van ser descrits per primera vegada per un metge rus.
però el procés amb mercuri no va ser substituït per processos menys tòxics amb aigua oxigenada fins a mitjans del segle XX. Lluís Carroll va haver de ser molt conscient d'aquest problema perquè va créixer a prop de Stockport, un dels principals centres de fabricació de barrets d'Anglaterra.
Estem sentint la banda sonora d'Alicia al País de les Meravelles, del compositor musical d'autor i productor discogràfic nord-americà Danny Erfman. Danny Erfman, conegut per el seu estil versàtil, gòtic i orquestral, és famós per les seves bandes sonores originals i la seva col·laboració amb el productor, guionista, escriptor i director de cinema Tim Burton.
Fins demà!
Lewis Carroll, amb el seu personatge, el barreter, es creu que va voler parodiar l'excèntric, avenista i propietari de la botiga de mobles i tapisseria al número 48-49 de High Street, a Oxford. L'excèntric avenista era Teòfilos Carter, que anava sempre amb un barret de copa i que, segons la British Medical Journal, rebia el sobrenom de el barreter boig.
Però l'Oesquero, de fet, no diu en cap moment que el barreter sigui boig.
Martin said to his man, fie, man, fie. Oh, Martin said to his man, there's the phone now. Martin said to his man, fill not a cup and neither can't. Thou hast well drunk, the man, there's the phone now. I see a sheep shearing corn. Fie, man, fie. I see a sheep shearing corn. There's the phone now. I see a sheep shearing corn and a cuckoo blow his own. Thou hast well drunk.
L'únic que afirma és que el que és de bojos és el berenar. El berenar.
La festa del te interminable amb la llebre de Mars i el Liró, un escenari surrealista que reflecteix l'absurditat del món que visita Alicia.
I per què està boig el barreter delícia al País de les Meravelles? La resposta més evident és que viu al País de les Meravelles, on no sembla que enlloc regni la sensatesa. En una societat feta imatge i semblança d'una bogeria, qui té més èxit i desperta més admiració és el més boig, enmig de bojos. Fragment d'un poema de Mercè Lallats. I qui és el boig, ara?
I qui és el boig ara? Cançó del compositor anglès Thomas Rousenscroff. Seguim amb barrets. Ara, petit, però assenyat.
Fins demà!
Música
Parlem del barret vivís. Barret petit femení usat a finals del segle XIX. Es portava col·locat damunt del pentinat. Aquest terme veu continuar en ús per un temps per designar tot barret petit i elegant.
Com el que canta Rudy Baller. La noia del petit barret verd. There's a lake in the park, there's a house by the lake. There's a girl in the house in the park. By the lake and the girl in the house. By the lake in the park is the girl in the little green hat. And tonight after eight, that's when I've got a date. When the moon's riding high and the stars light the sky. With a girl in the house by the lake in the park.
Fins demà! Fins demà!
El barret verger és un barret femení de palla, de copa baixa i ala ampla. Molt popular durant el segle XVIII. El seu ús va ressorgir a mitjans del segle XIX amb l'auge de la moda pastoral. Podia ser adornat al voltant de la baixa copa, amb cintes, llaços, flors i plomes. El barret verger és un barret femení de palla.
Sobre l'origen del terme es diu que prové del francès. Vergè, que significa pastora, és la persona que guarda, guia i apaivaga el bestiar, especialment el d'ovelles. L'hora del pastor de Jean-René Francé, compositor francès d'estil vibrant.
Seguim. Ara amb barrets de copa.
Barret de copa, un barret masculí de copa alta i ala curta, que va aparèixer a finals del segle XVIII generalitzant-se el seu ús a partir del segle XIX. Inicialment es confeccionava de diversos materials, com castor, feltre...
i en colors, el gris, veig, que dona el de seda negra com el tocat d'etiqueta per excel·lència. Existeix un barat de copa que es podia aplanar mitjançant el joc d'una molla interior, de manera que era possible portar-lo plegat sota el braç. Va aparèixer el 1823 i es va fer servir a la nit i per assistir al teatre fins a començament del segle XX.
Anomenat també clac o barret de molla. Un desafortunat home vestit de negre, del compositor holandès Jan van Fleimer. Però si l'acompanya un barret de copa de seda negra de Lock & Company Hart de Londres, potser no és tan desafortunat. Ara, vestits, perquè entre barrets i vestits ens aproparem a la nostra dama de nits.
Parlem d'un vestit de plomes? Un preciós vestit de plomes de colors. Parlem!
El vestit de plomes, o Hagoromo, és un drama de l'actor teòric dramatur japonès Kwanzee Zeami Motokyo, nascut el 1363. Zeami Motokyo és considerat la figura més influent en el desenvolupament del teatre. No, l'art escènic tradicional japonès.
El teatre no és originari del segle XIV i combina música, dansa i drama. Destaca per la seva lentitud, simbolisme i l'ús de màscares per representar fantasmes, dones o déus, transmetent termes universals de vida i mort a través de gestos estilitzats i llenguatge poètic. L'os en fly, l'os en fly.
No tinguis por del vent de cara, les plomes de color són una benedicció.
El vestit de ploma es tracta del pescador Sirataki, que viu a prop de la pineda d'Amigo i que veu un dia un vestit de plomes penjat en un arbre. Els seus bonics colors l'inciten a emportar-se'l. Però veig aquí que se li apareix un àngel que li prega restituir el preciós vestit.
El pastador s'hi nega, elegant que desitja oferir-li el tresor nacional. Llavors, l'àngel s'entristeix molt, de tal manera que Sirataki, conmogut, promet tornar-li a Hagoromo la preciosa peça, és a dir, el vestit de plomes de colors, però a condició que li balli una dansa, la dansa celesta.
Lass'n flirn, lass'n sein, lass'n sein. Flirg heut mit, ka Angst vorm Gegenwind, bunte Federn s'an aglik.
L'Àngel balla llavors la soma mai i després agafa el preciós vestit de plomes de colors i vol amb ell cap a les esferes celestes.
La Pineda de Mio no Matsubara és coneguda per ser una platja amb pins verds i sorra que s'extén per més de 7 quilòmetres. Va ser designat com el lloc nacional de bellesa escènica del Japó el 1922. Té una vista panoràmica magnífica del món Fuji. I ha estat seleccionada com una de les 100 millors platges de sorra blanca i pinedes verdes del Japó. Oh, oh, oh, oh, Ponte Fera, San Aglic...
Miho no Matsubara i té un pi de fa 650 anys, anomenat Haroromo na Matsu. I és que es diu que és on va baixar l'àngel que portava la Goromo al vestit de plomes.
plumes de colors, amb Romeo Jars, del grup Kate, grup austríac amb un nom distintiu. Anomenat així pel sistema de triples estrelles del mateix nom, un sistema estel·lar triple visible a simple vista a la constel·lació de Riranus. El grup va ser format per Romeo Jars, Stefan Erl i David Holzberg, que es van conèixer durant els seus estudis musicals i van decidir unir forces el 2023. Després, Johannes Gutschink es va unir al grup...
Des de llavors, Kate ha estat un element fix a l'escena musical austríaca. El seu talent van donar fruit ràpidament quan van guanyar el primer lloc al concurs pòdium jazz pop en rock 2023. Llarga vida, Kate. I ara, bim-bam, bim-bam, bim-bam. És el que diuen els àngels. Bim-bam, bim-bam, bim-bam, bim-bam, bim-bam.
L'home que ha vist un àngel de debò gasta una llengua que no es deixa torça i en la paraula s'endevina un to que s'ha de creure allò que diu per força.
Josep Maria de Sagarra, acompanyat del cinquè moviment de la tercera sinfonia de Mahler. Tres anys els cantaven. Un segurament era el de l'arbre. En aquest moviment, la contraal és acompanyada per un cor infantil i les seves veus imiten el so de les campanes matutines. La tercera sinfonia és la més llarga de totes.
Mahler va apartar la vista del goig i del dolor en el seu propi cor. I la va fixar en l'harmonia de la naturalesa. Ah, sublim.
Per cert, el fill de Josep Maria de Sagarra, Joan de Sagarra, personatge interessant i singular, mort l'any passat, va escriure l'orme de mi sombrero. Alicia, vestits, plomes, àngels, barrets... Senyores i senyors, presentem la nostra dama de nit.
Fins demà!
La dama de nit, número 72. El seu nom, Joana Valls i Miró. Sinònim d'elegància i prestigi. Joana Valls, dissenyadora, empresària, que va dirigir un negoci de moda que va acabar sent un dels més importants de Barcelona. El seu somni. Per sort, hi ha molts somnis que es poden cosir. El somni de Joana Valls.
l'única modista catalana que va participar a l'exposició Universal de Barcelona de l'any 1888. Un nom que ha caigut a l'oblit, potser perquè en lloc de plasmar el seu art en llenços, quadres i parets importants, va decidir treballar amb teles, patrons, barrets, agulles i botons.
Estem sentint la sinfonia número 2 concertina per orquestra d'una compositora extraordinària, potser poc coneguda però extraordinària, periodista i pianista polonesa, que dona el mateix nom que la nostra dama de nit. Es referim a Joana Bruckdowicz, interessantíssima a la seva tesi doctoral matemàtiques i lògica a la música contemporània a la Sorbona.
Seguim. Joana Valls va néixer l'any 1855 a Barcelona. Els seus pares, Joan Giral i Joana Miró, tenien una botiga al carrer Vinyó, especialitzat sobretot en la confecció de barrets. El seu nom real és Francisca Juana Maria del Pilar Giral Miró, famosa amb el cognom de l'home amb qui es casa, Joan Valls, parellada, amb qui va tenir nou fills.
Dona emprenedora que va muntar una de les cases de moda més prestigioses de la Barcelona de mitjans del segle XIX. Joana va créixer aprenent l'ofici i es queda amb el negoci familiar regentant la botigueta dels seus pares, el carrer Avinyó número 1, on comença la seva carrera com a movista de barrets.
For you and me, for liberty, Fernando. L'any 1884, Joana Vall ja regenta el seu propi local, al carrer Ferran número 34 de Barcelona, aleshores dit Fernando setè, i a partir del 1910, al carrer Fernando. I would my friend Fernando. If I had to do the same again, I would my friend Fernando.
Durant la Segona República, el carrer Fernando va canviar el nom per Fiballer. El 1939 va recuperar el de Fernando fins a 1980, que ja va canviar per l'actual Ferran. En aquella època ja existien grans magatzems, com el Siglo, on es podien comprar peces de roba confeccionades. La botiga de Joan Avalls era tot el contrari.
Allà s'hi feien peces de roba a mida per la burgesia catalana. Tota mena de vestits exclusius. El registre de Vicenda constava que Joana Valls era la propietària d'una tienda de modista en que se hacen vestidos y prendas de lujo sortiendo géneros. Cosa que implica que paga més impostos, però també que li permet anunciar-se amb un cartell a l'exterior. Aquest règim fiscal indica clarament que el negoci funcionava i facturava. El seu nom era sinònim d'elegància i, de fet, apareixen algunes obres literàries de l'època.
A la comèdia Lotrins de l'Or de Serafí Soler Pitarra, estrenada al Teatre Romea de Barcelona el 16 d'octubre de 1884, l'esmenta com una modista de barrets de molta anomenada. Poc després, Narcís Uller la posa en boca d'un dels personatges de la novel·la La febre de l'or, on hi diu... I que elegants caneu? Quins sombreros més bufons? Són de la Joana Valls? Jo sempre ho dic, vosaltres sou les noies que vestiu millor de Barcelona.
D'hort a hort i de l'hort al fons del rim. Una dona amb un establiment en propietat, amb un negoci al seu nom, no era gens fàcil de veure a finals del segle XIX. Joana Valls era una gran modista i una excel·lent dona de negocis.
La botiga funcionava molt bé i la Joana va poder comprar per la seva casa de modes quadres de Ramon Casas i Joan Roig Soler. L'any 1915 va traslladar el seu establiment al Passeig de Gràcia, on es concentrava l'activitat de la ciutat. Joana Valls es va retirar el 1919. Amb el pas del temps es va anar oblidant la seva importància.
Fins demà!
No es conserva cap vestit complet de Joana Valls. L'única peça de roba de Joana Valls que encara és possible veure és una esclavina, una petita capa de seda que és el Museu del Disseny de Barcelona. Sens dubte, la importància del paper que va tenir Valls a l'hora de vestir la burguesia catalana del tombant del segle XIX al XX es mereix un reconeixement públic. Un reconeixement més enllà del caràcter suposament efímer de la moda. No podem oblidar totes aquestes dones rellevants i catalanes de dama de nit.
Meina.
I ara, senyores i senyors, ens traiem al barret davant de Joana Valls com a Madame Bergeret, en el quadre pintat per Fonsar Boixer. I anem a la tertúlia, que també ens traiem al barret, per presentar a la nostra dama de nit. ... ... ...
Què millor aquesta música tan preciosa de les mil i una nits per presentar aquesta nit a Mercè Paloma. Hola, bona nit. Bona nit, Mercè. Selecció preciosa de músiques de totes les que he sentit, eh? Una passada. Sí. M'ha encantat. Ah, sí, també. Tot en consonància, no? Bé, nosaltres, Mercè Paloma, dissenyadora de vestuari, no cal presentar-la, però ho direm,
dissenyador de vestuari i feuronista de cinema, teatre i òpera, és llicenciari d'Història de l'Art a la Universitat Autònoma de Barcelona, va estudiar a l'Escola de Moda de Barcelona especialitzant-se en vestuari de l'espectacle. Col·labores amb Sergi Belbel, Calixto Beito, Reci, has estat responsable de vestuari de pel·lícules de directors com Isabel Cuixet, Agustí Villaronga, has dissenyat el vestuari de pel·lícules de pa negra.
la vas guanyar al Gaudí, a la Vàmpira de Barcelona, que també, i d'espectacles com Boscos endins de Degoll de Gómez, i el Trobatori de Verdi, que té una òpera que es diu Joana, a la Narni. El vas estrenar aquí al Gran Teatre Liceu. Primer de tot, felicitar-te pel teu aniversari. Moltes gràcies. Que va ser el passat diumenge.
Per molts anys. I felicitar-te per tota la teva tasca que portes a Litzada, que és molt extensa, molt, molt productiva. I ara tornes a estar denominada una altra vegada al Gaudí d'enguany, amb el vestuari de la pel·lícula Frontera, dirigida per Judi Colell, que és la presidenta de l'Acadèmia de Cine Català. És un thriller històric, oi?
que explica les peripeixes d'un grup de gent que, malgrat les amenaces, arrisca en la seva vida saltar-se les normes per ajudar els jueus que escapaven de la repressió nazi. Sí, és una història molt bonica i real, és totalment basada en fets reals.
I bastant desconeguda. Ara s'ha començat a parlar d'això, però fins ara es desconeixia bastant. Hi havia molts, molts passadors als Pirineus, tant catalans com francesos, que passaven a gent per salvar la vida. Jo vaig conèixer un que vivia a Saludup, a la Vall d'Aran, sí, sí. S'ajudaven a passar-lo. No, escolta, aquest diumenge sabrem què passa amb la frontera. A veure...
De fet, és un altre, no, Mercè? Bona nit, gràcies per estar amb nosaltres. És un altre gaudí, no? Deus fer col·lecció, no hi ha? Els meus amics venen a casa i agafen els gaudis i es fan fotos. Mira, és com un divertiment.
Una de les coses que crida molt l'atenció, sobretot amb el tema quan escoltes entrevistes a actors i gent que està posada en teatre, sobretot, o en cinema, és que s'ajuden a posar molt amb el personatge, no amb els diàlegs, no amb l'ambientació, sobretot amb el vestuari. Més d'una vegada, més de dues i més de deu, he sentit actors que diuen que estic amb el personatge just quan embesteixen. És una responsabilitat molt gran, aquesta, no?
Sí, és una responsabilitat gran i alhora una satisfacció quan un actor estàs en proves i veus que et diu, ostres, Mercè, m'has donat, ja ho tinc. O sigui, vestit així, no cal que faci res més. Això, mira, no fa molt la Pepa López, a Frontera, precisament, quan la vaig vestir, em va dir, bueno, amb tot això no cal que faci res. Això ho tenim tot fet. Estàs més a gust vestint contemporànement, és a dir, en època contemporània, o quan fas alguna regressió al passat?
A mi m'agrada molt fer creació. Jo soc dissenyadora d'essència, no soc estilista ni totes aquestes coses. A mi m'agrada... Podem distingir perquè possiblement per alguns dels nostres oients això de distingir una mica la feina que fa un i l'altre no queda massa clar. Què és exactament el que fas tu respecte, que sigui jo, l'estilista o alguna altra persona relacionada amb la professió?
Jo començo de zero, començo de zero amb un paper en blanc i vaig prenent decisions i vaig dissenyant com serà el vestuari d'una pel·lícula o d'una òpera o del que sigui. Un estilista a vegades el que fa és fer una combinatòria de coses, és diferent. No sé si m'explico bé, però no parteix un full en blanc, sinó fa un treball més de selecció, poder.
I en el teu cas, llavors, quan fas aquest retorn al passat o quan has de situar l'acció en algun element del passat, sigui més o menys remot o encara tirar molt més enrere, et documentes molt? Sí, jo primer documento bastant, sí, i després m'ho salto, eh? O sigui... Però crees, crees. Després m'ho invento, sí, una mica és això, jo faig una creació.
M'invento un univers i dins d'aquell univers col·loco els personatges. Jo faig que l'espectador cregui que està en aquella època. En el fons és això, no? Sí, però jo en realitat faig moltes tries. No faig un retrat de l'època ni copio una revista d'època, sinó que faig una versió molt lliure.
Has de tenir en compte si has de parlar amb el director de fotografia per veure, depenent l'escena, l'acció, si és més ombrívola, si és més alegre, si és més festiva, tenint en compte una mica les tonalitats que fa servir en alguna o altra indumentària? Jo parlo molt amb el director o directora.
Amb el director de foto parlem com més tard, quan ja tinc una mica la feina feta, llavors ell ve i em diu, a veure com has plantejat això... Sí que tenim converses, però jo començo abans que ell, per entendre'ns. Et costa molt per això, a vegades, posar-te o trobar algun element que d'alguna o d'altra pugui estibar el fil, metafòricament, però també literalment parlant, i començar a treballar un determinat treball?
No, jo la veritat és que tinc facilitat per imaginar i per posar-me en altres situacions. A vegades són situacions històriques, a vegades són coses purament de creació que et porten a un altre lloc. Llavors tot això que he pensat jo ho haig de dur a terme. Aquí comencen els problemes.
que pensar és gratis i no costa. Però llavors, clar, fer-ho val uns diners i tenim poc temps i tenim pocs diners i, en fi, i el productor diu que no sé què i, en fi, aquestes coses. Aquí comença una mica la dificultat més tècnica. Jo tinc...
Tinc diverses fases dins de la meva feina. La primera de creació, que és quan jo m'ho passo molt bé, que estic com sola. I després això ja ho he de començar a ensenyar amb un productor, amb un director... I això jo no t'agrada gaire. Ja opinen, ja opinen. Normalment tinc la sort que treballo amb directors bons i fluix tot molt bé. Alguna vegada no ha fluït tan bé, però normalment...
Va bé. Però quan ja hem pactat el director i jo, o directora, per on anirem i com ho farem, després ve el senyor productor. I li dius, no, és que jo necessito 70. Deu, no, en tenim 50. I aquí ja comencen els problemes. Normalment són problemes pressupostaris. Sempre, no? Perquè poder-se fer es pot fer tot, s'ha anat a la lluna. Però, clar, sempre hi ha una qüestió de diners.
No, però potser que hi hagi algun actor o alguna actriu que dius que a mi els marrons no em senten massa bé. Hauries de trobar una altra tonalitat. Ha passat això? Bé, això és un altre tema. Això és un altre tema. Això és un tema a part. Això hi ha amb la psicologia de com ho plantegem.
Sí, clar, això em passava molt quan era jove, que em volia manar més. Ara, per sort, ja tinc una mica de... ja em creuen una mica. I ja et diuen, bueno, si ho dius tu, doncs vale. Potser sí que quedarà bé, no? Potser sí que quedarà bé. Llavors s'havia passat, eh? Sí, sí, i també m'ha passat molt amb modistes i realitzadors de vestuari que em diuen, això no quedarà bé, Mercè.
Jo ho faig, eh? Però això no quedarà bé. I jo dic, bueno, tu ho fes-ho. Tu ho fes-ho i ja veurem com queda. Això moltíssimes vegades. I llavors dir-me, ostres, queda molt bé. Això també era una... Una lluita, una lluita. Sí, sí, la creació té això, que fas coses una mica diferents, que la gent no hi està acostumat i... Que falta d'imaginació. I ho has de lluitar. Sí, però parlo, per exemple, de gent que cus constantment vestuaris per...
pel·lícules, eh? I que diuen, això no quedarà bé amb els teixos, oi? És el que no ho fem així. Jo dic, doncs ho farem així. Una feina com la teva, abasteixes tot el càsting o només de les figures principals i llavors hi ha algun altre departament que se n'ocupa, diguem-ne, de les secundàries o dels elements, diguem-ne, més figuristes o és íntegrament a tothom?
No, jo em cuido de tot. Tinc la responsabilitat de tot el vestuari de la pel·lícula i em cuido absolutament de tot. Evidentment tinc un equip a darrere que m'ajuda. És impossible fer aquestes feines i assalar. Però l'última paraula la tinc jo. Hi ha alguna producció, sigui cinematolàfica, teatral o liceística o operística que t'hagis sentit especialment orgullosa, que et sentis especialment orgullosa?
Ai, no sé, ara mateix no sé. Però alguna deu ser que digui, aquesta estic especialment contenta de com ha quedat. N'hi ha una que no és que estigui especialment contenta, no estic descontenta, evidentment, que potser no és representativa d'un disseny de vestuari com molts altres he fet, però n'hi ha una que li tinc molt carinyo, que és una òpera que vam fer, un muntatge de Carmen, amb el Calista Vieito, que ho vam fer l'any 98. És el muntatge que han fet que han representat 3 o 4 vegades a l'Iseu?
Aquest muntatge és el muntatge d'òpera més representat a la història de l'òpera. I llavors encara es representa i encara vaig pel món fent reposicions de la Carmen.
I això, home, mira, no fa molt ara, el setembre passat, vam fer una reposició a La Corunya i quan vaig asseure'm a la platea vaig pensar, ostres, encara és molt vigent això, encara funciona molt bé. És extraordinari que un muntatge d'òpera ho han dit tants, tants anys i continuï sent modern i allà, i a l'òpera de La Corunya deien, bueno, és que és molt modern, és que clar, mosada aquí, ells ho tenien com fer una cosa moderníssima. I dic, però si això ho vam fer l'any 98, però bueno...
He acabat totes les preguntes, però és que n'hi ha moltes més, però entenc que el Santi i el Nil també per l'inferme. Jo volia preguntar pel tema del procés creatiu, d'on està la frontera en el que seria el disseny pròpiament d'un vestuari, o la diferència amb un dissenyador...
podríem dir, de peces d'alta costura o de pret-a-porter, com els que estem acostumats, com hem escoltat, per exemple, Valenciaga, Givenchy, tots aquests. Quines diferències creus que... On és, potser, la frontera entre aquests dos mons? I et pregunto si t'agradaria, o t'has plantejat algun cop, de dir, mira, jo això del vestuari, concretament, per representacions, per cinema, ja és un món treballat, i m'agradaria, per exemple, fer alguna cosa per la gent del carrer.
Quan jo estudiava, a mi m'agradava molt dissenyar, és que jo insisteixo, que a mi m'agrada dissenyar, m'agrada tenir un paper en blanc i inventar coses. Però jo vaig veure que el futur professional era una mica xungo, o tenia pasta per començar una línia meva, o no tenia sortida. Llavors, menjava això de l'espectacle i em va cridar molt l'atenció i vaig pensar, home, aquí tens can...
I llavors el que faig jo té molt a veure amb l'alta costura perquè jo en realitat faig peces úniques. I llavors disfruto molt precisament perquè hi ha aquesta part d'inventar i de fer coses úniques. Està realment molt vinculat. Jo també vaig tenir la sort de...
Vaig néixer quan vaig néixer i vaig conèixer encara una mica tot això que parlàveu dels baraters i de... i tot aquest món... Però els modistes? Sí. O costureres o...? El mot de l'alta costura a Barcelona encara el vaig intuir una mica. Després va anar desapareixent, però...
La Carme Amir, no? Vaig conèixer, no sé, jo me'n recordo de les barreteres riu de forns. Riu de forns? Sí. A mi vaig casar amb un barret de riu de forns. No n'era, no n'era. Encara vaig respirar una mica tot això i vaig aprendre molt bé de tot això. Molt bé. I de tots els apartats que toques,
d'òpera, de cine, coses de teatre, amb tot aquest ventall, diguéssim, amb qui no et sents més còmode? Hi ha grans diferències o el tema bàsicament sempre és el mateix?
Rebre, dissenyar és dissenyar. Per una cosa o per una altra. Jo vaig començar molt jove fent teatre i vaig aprendre moltíssim. Vaig tenir grans mestres, no de vestuari, sinó de dermatúrgia, com el Sergi Belbel i el Calixte Vieito, que em van ser i em van marcar moltíssim. Tenen una mirada molt diferent sobre el que s'estava fent en aquell moment i jo vaig aprendre molt d'això. Em va fer obrir molt la meva ment.
Però després, clar, a mi m'agrada fer coses grans. Llavors, l'òpera m'agrada molt, perquè també m'agrada molt la música, i llavors és un regal dels déus poder estallar els assajos i... Però en els darrers anys jo em sento molt bé fent cinema, perquè realment són reptes enormes. I jo, mira, soc una mica masoca i... T'agrada patir una mica. I em va a la marxa, sí. Molt bé, molt bé.
Tens algun referent d'ara, o sigui, diguem-ne català o espanyol, o fins i tot a nivell internacional, o fins i tot al llarg de la història, ara que dius que el cinema et crida tant l'atenció, però algun, diguem-ne, dissenyador del vestuari d'aquells que diguis clàssics, dius, ostres, aquella gent d'escriació, més recursos segurament que els que tenim ara, també podien treballar molt bé, i que d'alguna manera o d'altra hagi estat una mica la inspiració per tu?
No tinc cap dissenyador en concret, perquè n'hi ha molts que han fet uns treballs formidables, però sí que hi ha alguna pel·lícula que et queda molt a la retina. Jo què sé, per exemple, el Dràcula del Còpola. Jo quan vaig veure aquell vestuari em vaig flipar. Són aquelles coses que dius, ostres, això m'hauria agradat fer-ho a mi.
Home, va guanyar Òscar, aquell... No recordo ara, ara buscarem, eh, qui era la dissenyadora de... Perquè era dissenyadora, si no recordo. Jo no ho recordo, jo. Ara buscarem, eh. Però és d'aquells vestuaris que... O sigui, la pel·lícula es recorda sobretot per al vestuari que porten els protagonistes. És que era una cosa impressionant, eh.
I ara també riureu, però un vestuari que m'encanta és el de Harry Potter. Ah, sí? Home, el disseny de vestuari és fenomenal. Sí, sí, sí. Mira, he tingut aquí la escenografia... Bé, el vestuari és de la Eiko Ixaoka, que aquesta noia havia dirigit... Jo recordo, perquè, a més, va ser molt famós el seu vestuari, a part de guanyar l'Òscar aquest, va fer moltes altres... O sigui, va ser tot un referent, al seu moment. Vull dir, la gent, fins i tot, que era...
profana en aquest sentit del vestuari, li cridava molt l'atenció perquè és un vestuari que a més té reminiscències de pintors impressionistes, Clint, per exemple, etcètera, etcètera. A part d'aquesta, també he fet el vestuari de Mishima, la famosa pel·lícula d'aquest escriptor japonès, de cel, tampoc no se'n va ser coneguda, el senyor de l'Alexandria, però aquesta, el Dràcula, va ser certament un referent, vull dir que és d'aquells treballs que impacten, eh?, i que evidencien bé la labor sovint discreta de la feina que fa vosaltres, no? Sí, sí.
Alguna pregunta més? Tenim uns quants segons més. Jo només vull dir una cosa. Que sigui bona. Interessant. Jo vaig néixer amb un taller de costura.
Perquè la meva mare era modista. Tenia noies a cosir, a aprener. I sempre m'he admirat de l'art que hi havia en aquella feina. Perquè la meva mare feia els vestits, però també creava, perquè feia vestits de... tenia els figurins, no?
La famosa burda, que després... Primer no hi havia burdes, però després hi havia uns altres que no me'n recordo. Però allò era un món que ma mare, bueno, va... Home, és un martí, potser. Sí, ella era martí, era martí. Sí, sí, sí. I, és clar, sempre m'he mirat des de dins, no? Perquè...
Jo ajudava la mama també, jo vaig agafar una travessant, però més de lletres i més de... no la vaig seguir, però l'ajudava. Però és un homenatge a aquestes persones que no han sigut poder conegudes, però era coneguda dintre la ciutat, però que han tingut molta feina feta i, en fi, només això.
a les moltes modistes i molts astres que m'han fet uns treballs fenomenals i que, és cert, no tenen reconeixement, en canvi són importantíssims. Sí, sí, sí. Bé, senyores i senyors, fins aquí, dama de nit. Avui acompanyats per l'estimada Mercè Paloma, que...
Ens tornarem a veure el dijous 26 al Casal de Cultura. Allà estarem. A les 7 de la tarda ens seguiràs explicant coses interessants i fascinants que en el món del vestuari escènic. I bona nit i atenció si ens trobem a l'home del barret de Joan Brossa que ens explica...
No tots els que porten barret són de la mateixa condició, eh? Bona nit, estimats soients. Bona nit. Bona nit, bona nit. Per anar a veure els ministres, caps d'administració i persones de categoria i distinció, cal demanar-los per escrit una audiència. Un home reparteix fuig clandestins...
L'església, malgrat no tenir torres, sobresurt dels edificis del carrer. Un home reparteix fulls clandestins...