Bona nit de gener. Aquí, dama de nit, us parla Cristina Vallver. Al meu costat, Nil López, soci d'honor de dama Matadepera. Santi Pavón i Alba Guiu, vocals de dama Matadepera. A la part tècnica, Albert Borlegui, director de Matadepera Ràdio. I avui tenim de convidada a Mariola Dinerès, periodista, comunicadora, divulgadora, moltes coses més. I moltes gràcies, Mariola, per ser aquí amb nosaltres aquesta nit. Gràcies a vosaltres. I com diu el refrany català...
El gener és la clau de l'any. Avui, primer dimecres de l'any 2026, obrim dama de nit amb la clau.
Avui, senyors i senyors, va de claus. Existeixen molts tipus de claus. Comencem per les d'eines. Clau fixa, d'estrella, de tub, clau de pipa, clau de bas i carraca, clau allent, clau colzada, clau allent, claus torcs, clau mixta o combinada, clau anglesa, de broca, de stilson o clau de grifar.
Claus musicals. Clau de sol, clau de do i clau de fa. La clau de sol té el seu origen a partir de la letra G estilitzada.
És l'única clau de sol en ús i és col·locada a la segona línia del pentagrama, on es representa la nota sol. La clau de do és la més antiga i el seu origen és la lletra C i la seva forma actual són dues C superposades al revés, senyalant entremig el do central. Hi ha tantes claus de do com línies té el pentagrama.
La clau de fa n'és de la lletra F de la notació alfabètica medieval, que amb el temps també es va anar estilitzant. Existeix la clau de fa en tercera, però la de fa en quarta és la més freqüent.
Estem escoltant el quartet número 1 en la major de Pietro Nardini, on hi estan escrites 3 claus. Clau de sol pels violins, clau de don tercera per la viola i la de fan quarta pel violoncel.
Pietro Nardini, compositor italià del segle XVIII. Reconegut violinista que li va valdre l'admiració del seu contemporani, Leopold Mozart, pare de Wolfgang Amadeus Mozart. Senyores i senyors, Salzburg. 4 de juny de 1774, a les 4 de la tarda.
Ens trobem a Tansmeisterhaus, la residència familiar de Leopold Moser, a Salzburg, d'estil rococó que tardà. Wolfgang Amadeus Moser és assegut en un sofà entapisat de motius pastorals. Es permet moments de relaxació. Té 18 anys i acaba d'escriure el seu primer concert per a instruments de vent. ...
Concert que estem sentint. Concert per fagot en C bemoll major K191. Alegro. Primer moviment. Escoltem el fagot, ara. Fagot.
Una obra rústica i juvenil amb una interessant sonoritat del fagot, amb cert caràcter pastoral. Tan relaxat estava Mozart que Leopold li va dir al seu fill. Què fas, Wolfgang? És que oblides millorar el teu coneixement dels instruments i les tècniques de composició? Certament no, però és l'única possibilitat que tinc de no asfixiar-me. N'hi ha una altra. Quina? La lectura.
Primer, Diccionari de Llengües. Donades les teves aptituds, parlaràs italià, francès i anglès. I després t'abadiràs gràcies a unes novel·les iniciàtiques als que els vells autors aborden el tema de les proves i les necessàries transformacions del ser abans de penetrar en el regne d'Isis. Em refereixo a les etiòpiques de Liodor i a l'Asador de Poleu i afegiré algunes obres de Shakespeare que contribuiran a la teva formació d'autor d'òperes. Òperes?
Pare, realment em creieu capaç d'això? Llegeix i torna a llegir Wolfgang.
Llegir i tornar a llegir. Aquesta és la clau. Nosaltres també llegim i tornem a llegir l'As d'Hort. No podia passar desabasseguda aquesta història de màgia d'Apoleu, que recomanava llegir el pare de Musa i que em recorda el tema de les claus. Apoleu, escritor llatí, brillant advocat i viatger incansable, nascut a començament del segle II d.C.
L'Asador o les metemorfosis és una de les millors novel·les de l'antiguitat, una divertida sàtira social del món clàssic. Parlarem del primer capítol, de com Lucy va a camí a Tassàlia i s'ajunta amb uns altres viatgers que li conten històries fantàstiques. Abans de l'edat mitjana, Tassàlia, coneguda com Eòlia i que així apareixia a l'Odissia d'Homer, era una regió grega.
Acompanyem aquesta història amb les danses gregues del compositor grec Emilius Riaris.
El primer capítol de l'As d'Or explica que Lucy, el protagonista, anava a Tessàlia per negocis muntat en un cavall. Per alliberar l'animal, Lucy baixarà el cavall i en el trajecte es troba a dos companys de camí i s'ajunta com a tercer demanant de compartir la seva conversa. Aristòmenes, un dels dos companys va respondre... No dubteu que el que exposo són veridats comprovades.
Aristòmenes explica que un capvespre anava als banys i es va trobar el seu amic Sòcrates, que seia a terra a mig nu, tot desfigurat per una flacó indigent. Aristòmenes, sense perdre temps, el va portar als banys. Allà li va procurar de què ungir-se i de què fregar-se. I amb molt treball va aconseguir raspar aquella enorme crosta de ronya. Ja ben net, Aristòmenes el va portar a l'hostal on ell salutava.
Sòcrates s'anava recuperant quan, de sobte, llançant del més profund del seu pit un pló tortuós, va exclamar. Ai, trist de mi, que pel ple d'assistir a un espectacle de gladiadors he caigut en aquest malson. Quan tornava de l'Arissa, en un pas estret i fangós, vaig ser assaltat per uns lladres. Vaig caure en mans d'una hostalera anomenada Mèroa, que em va acollir amablement compartint un sopar compleent i gratuït.
I després, moguda de desig, el seu propi jazz, moment on van començar totes les meves desgràcies, caien en un llarg i pastillent esclavatge. Així que gràcies a aquesta dona he arribat a la condició en què m'has trobat. Què dius? Aquesta Méroe quina classe de dona és? Va resultar ser que Méroe era màgica i bruixota, capaç de fer baixar el cel i enlairar la terra. Escoltem una de les malifetes de Méroe.
Un dia el poble, fart de la seva maldat, va decidir que es venjaria lapidant la bruixa. Però ella mitjançant encantaments es va avançar a aquest acord i per la secreta força dels seus poders va tancar cadascú a casa seva en pany i clau. En dos dies ningú no va poder trencar els forrellats ni obrir les portes, fins que tots plegats li van jurar que no li posarien les mans damunt. Ella, ja calmada, va perdonar tota la ciutat.
Aristòmeres, demorejat, va dir... És deterridor. En fa por que la bruixa pugui conèixer aquesta conversa, valent-se de les seves forces sobrenaturals. I, per tant, afanyem-nos i fugim d'aquí tan lluny com puguem.
Encara Aristòmanes no havia acabat de donar aquest consell, que Sòcrates, vençut per la fatiga, roncava sorollosament. Havent tancat la porta i assegut als forrellats, després d'haver apuntalat i falcat el jazz contra la polleguera, Aristòmanes s'hi va agitar al damunt. De sobte es van obrir les portes violentament, amb les pollegueres trencades.
El jazz torontollava a la força d'una impetuosa embestida i després de fer caure Aristòmanes el va cobrir i amagar per complet. Tirat per terra, amallit a sobre com una espècie de tortuga, Aristòmanes va veure dues dones. Una era Pàntia, que portava una llantia encesa, i l'altra era Méroe, que portava una esponja i una espasa. Les dues es van posar al costat de Sòcrates, que dormia tranquil·lament...
I Menoe va dir...
I girant-se de costat al cap de Sòcrates, per la banda esquerra del coll, Menoy li va clavar tota l'espasa fins a l'empunyadura. I després, acostant-s'hi un petit odre, va replegar la sang mentre la gola, seccionada, deixava fugir un jamec, moment en què Pàntia tapava la ferida amb l'esponja i recitava... Oh, esponja, tu que ets filla de la mar, tingues cura de no passar pel riu.
Quan les dones van abandonar l'habitació, les portes van tornar alçar-se senceres. Aristòmenes, sense coratge, amb el jazz al damunt i Sócrates degullat, es preguntava com podia explicar tot el que havia passat. Segur que ningú el creuria.
Aristòmenes li va semblar que el millor que podia fer era escapolir-se secretament, així que va ficar la clau al pany i va descloure els forrellats. Però aquelles lleials i honestes portes que per pròpia iniciativa s'havien obert de bat a bat durant la nit, ara, amb prou feines, s'obrien després introduir un seguit de vegades la clau. Coses de claus. Aristòmenes va alçar la veu per demanar que li obressin les portes per marxar.
L'hostaler ha gegut per terra a vora l'entrada, mig adormit, va dir mentre girava a l'altre costat. Què sé jo si pretén salvar-te fugint després d'haver degullat el teu amic?
En aquell instant Aristòmanes va veure el fons del tàrter i el càsserber mirant-lo de fit a fit, a punt de devorar-lo. Al tornar a l'habitació veu una corda que era al fons del catre i creu que el millor és fer-la servir. Però en el moment de pulsar amb la puntada a la base que l'aguantava... Es trenca la corda i Aristòmanes va parar damunt de Sòcrates.
En aquell moment entra l'hostaler cridant. On ets tu, que en avançades hores de la nit tenies tanta pressa? Per la caiguda, o potser pels crits de l'hostaler, Sòcrates s'aixeca de cop. I Aristòmanes, com ten i feliç, s'alça dient. Veus aquí, hostaler, el meu company que a nit m'acusaves d'haver assassinat?
I dient això, abraçat a Sòcrates i omplint-lo de besades i després de pagar el preu de l'hostatge, van iniciar el camí. Aristòmenes observava el coll de Sòcrates per aquell costat on havia vist enfonsar-se l'espasa, quan Sòcrates li diu...
Avui he somiat que em decollaven, perquè aquesta part em feia mal. Encara em falta de l'er i sento la necessitat de fer un mos per veure si reviscola. Doncs anem, aquí tens l'esmorzapunt i podem seure a bord d'aquell arbre on a prop hi ha un riu. Sòcrates, després de menjar, s'alça per anar a beure aigua al riu. De sobte, la ferida del seu coll es bada en una profunda obertura i surt l'esponja acompanyada de sang. Sòcrates cau rígid a terra.
Després d'haver-lo explorat, Aristòmanes va sepoltar el seu company dins d'aquella terra arenosa de la vora del riu i va escapar per diverses i allunyades solituds.
Aquesta història és la que va contar Aristòmanes. El seu company descregut va dir que era una rondalla exagerada. I dirigint-se a Lucy li va preguntar si es creia aquella contarella. I Lucy li va contestar. Jo, certament, no crec res impossible. A mi, a tothom em sexueixen coses prodigioses. I aquesta me la crec.
I li dono les gràcies d'haver-nos encantat amb la humanitat d'una història excitant i d'haver-nos fet passar un camí tan abrupta i llarg sense pena. I gràcies a això crec que fins i tot el meu cavall està content en veure que, sense cansament, hem arribat a les portes de la ciutat.
No a cavall de la seva esquena, sinó de les meves orelles. Fi del primer capítol de l'Asa d'Or. Ara, un altre llibre, El pany i la clau, de Jaume de Vargas Fàbregas, que pròximament el tindrem de convidat a d'home de nit. Escoltem un fragment on s'explica els orígens de la serralleria. Als primers temps, la humanitat va haver d'optar entre dues maneres de viure, el nomadisme o el senderisme, orígens de diferents sistemes de tancament.
Els pobles nòmades, que solien ser asiàtics, feien vida dins de tendes i caravanes. Les seves pertinences i els seus béns anaven dins de farcells lligats amb cordes i dins de caixes de fusta. Però va arribar un moment en què van considerar que calia buscar sistemes més eficaços pel que feia la seguretat. Calia preservar les mercaderies que són transportades i convenia trobar les maneres de fer-ho.
Es podria dir que aquí neix el cadenat, malgrat que aleshores era molt diferent del que ara entenem per cadenat. Els farcers lligats amb cordes solien anar segellats amb cera o fang. A més, els mercaders solien tenir un segell acreditatiu propi, que servia per fer inviolable el segellament. Sistema també utilitzat en els pergamins, per garantir-ne la privacitat.
Són aquí i allà, de passada enlloc, cada horitzó on una brasa atrau. Podrien anar cap a qualsevol fissura, no hi ha brúixola ni veus. Creuen deserts que el brau sol o la gelada cremen i camps infinits sense el límit que els torna reals, que els faria sòlids i d'erbatge.
Fragment d'un poema d'Ida Vitale, poeta uruguayana, la vida de la qual a l'exili, i a la constant mobilitat la van definir com una poeta nòmada, acompanyat del segon moviment del concert parcelo del compositor finlandès Sebastian Fagerlund. Pel que fa al senderisme, les coves del paleolític ja no servien, sinó que les persones havien d'instal·lar-se al costat de camps de Conreu,
I així van aparèixer els primers poblats, en el reine de la natura. D'abord, Jacques.
El testimoni més antic el trobem a Turquia, datat de vers 6.500 anys abans de Crist. Es tracta d'un conjunt de cases enganxades, sense carrers que es separin.
L'obertura a les cases es feia des de la coberta, per bloquejar l'entrada desconeguts o malfactors. Les parats llises feien impossible l'accés a la teulada, però no es podia accedir a l'interior de l'habitatge. El seu accés només era possible amb una escala de mà, que un cop havien pujat a la teulada, era retirada.
Podríem dir que l'escala feia la funció de pany i forrallat. Escala, carcassa que serveix per accedir i baixar.
Escala de l'aigua de la compositora i arquitecta Anna Bofill Levi. La combinació d'arquitecta i compositor, un clac camí de similituds, estructura, forma, proporció, ritme, harmonia, formen l'essència de les dues disciplines. Amb el progrés de l'arquitectura, les portes començaren a ser tal com les coneixem ara.
Les portes eren formades per una fulla de fusta amb dues frontisses clavades a l'aparet que fan possible que giri per tancar-se o per obrir-se. Obriu les portes, cantata de Joan Esquel, compositor alemany.
Tot i que hi havia altres sistemes per obrir i tancar portes, un d'ells és el conegut com a polleguera. Calia trobar altres sistemes per poder tancar les portes, i el més bàsic era una travessa darrere la porta. Parlem d'un altre llibre. Una novel·la en clau, per una tarda de diumenge.
Gràcies.
Ens referim a Les Adelfes, una novel·la de l'escriptora i poeta Olotina, Mercè de Besa. La Mercè va treballar en una empresa soreira de Francesc Cambó i a la Generalitat de Catalunya, primer a la Secretaria d'Aventura Gasol, al Departament de Cultura, i posteriorment al Departament de la Presidència. La seva novel·la, Les Adelfes, és una novel·la en clau, on parla d'una de les seves cunyades, amb qui no tenia molt bona relació. Una novel·la dramàtica que reflexa en maestria els sentiments dels seus personatges.
Escoltem un petit poema de Mercè de Besa, els cinc sentits en quatre versos. Et porto un préssec, té la pell daurada, la carn feta mel, present molt fi, no hi donis massa forta la mossada, xucla'l poc a poquet i pensa en mi. Can you long to take your heart?
Mercè de Besa ofereix un present, un préssec amb la pell de llotada. De totes les fruites, és la que més tempta els sentits del pacte i de l'ofacte, que ens recorda a una altra pell.
Poema escrit en temps d'estiu, temps de calor i passió. El pléssec, en aquest temps, està en el seu punt excels. Es nota la dolçó de la seva carn pellotada, que convida a ser cariciada. I, amb una mica d'imaginació, sentim gairebé el so de la mossada. Els colors i la flaire que desprèn del seu soctentador tanca el cercle dels sentits. Mercè de Besa presenta aquesta quarteta a uns jocs florals als anys 30 del segle XX.
Pensa en mi. El poeta i dramaturg Josep Maria de Sagarra va escoltar el poema, va veure la noia i li va fer cas. Estem escoltant Pensa en mi, del musical La fantasma de l'òpera, del compositor britànic Andrew Lover-Grebel. There will never be a day when I would
Senyores i senyors, presentem la nostra dama de nit. Ha arribat el moment.
Vella Irene, donigeti, oh, bella Irene. Irene, nom de la nostra dama de nit. Irene Polo i Roig, nascuda al poble sec, una de les primeres dones periodistes a la premsa catalana i redactora dels principals diaris dels anys 30.
Irene Polo tenia 26 anys el gener de 1936, quan el seu nom, molt conegut als mitjans periodístics, va saltar des del peu de les cròniques i els reportatges als titulars. La periodista marxava a Amèrica amb la companyia teatral de Margarida Xirgo i deixava enrere la família, la professió i la ciutat de Barcelona.
El diari La Rambla, on ella havia treballat quan encara era setmanari, va ser el primer mitjà a donar la notícia. Irene Polo va de secretària general de la companyia, o més ben dit, d'allò que en l'orgot teatral se'n diu assistent general. A més, tindrà al seu càrrec tot el que es relaciona amb la propaganda i publicitat de l'espectacle i assumirà la direcció artística en la posta en escena de les obres.
Era el 10 de gener de 1936. Aquest dissabte farà 90 anys d'aquest fet.
Uns dies després, tots els diaris barcelonins publicaven una nota anunciant un sopar de comiat, ofert pels seus companys, que es va celebrar el dia 24 de gener a la cafeteria del restaurant Oro del Rint.
La cafeteria s'ha fet molt famosa perquè als salons va aconseguir reunir gran quantitat d'artistes, escriptors, polítics i intel·lectuals. La cafeteria estava situada als baixos de la casa Pia Batlló, actual Gran Via 601, al costat just del Teatre Coliseum.
Estem sentint Cafè Música, un trio amb versió de violí, cello i piano, del compositor nord-americà Paul Wisconsin-Pell. Un solitari rodamont, estudiós del Taimund, ah, Taimund, i de les matemàtiques, un músic molt interessant. Actualment és membre del professorat de composició de la Universitat de Michigan.
Irene Polo va rebre una perspectiva de viatjar pel món. Tenia el convenciment que es tractaria d'una aventura amb bitllet de tornada. Sense saber-ho, però, Irene Polo marxà a l'exili, on la seguirem tres anys després molts dels seus companys. Irene va néixer a Barcelona el 27 de novembre de 1909.
No tenia estudis, ja que des de molt jove va haver de treballar per mantenir la mare i dues germanes petites. La sòlida formació humanística que es trasllueix en els seus escrits és autodidacta. En els seus treballs periodístics mostra un especial interès per la literatura, l'art i la història i un profund coneixement de la llengua francesa que li va permetre sobreviure en els temps de la postguerra fent traduccions a Buenos Aires. I va arribar el 18 de juny, també un dimecres.
El dimecres 18 de juny de 1930 Irene Polo va signar el seu primer treball periodístic a la revista Imatges.
I va col·laborar fins al 25 de novembre de 1930, data en què la publicació va tancar sobtadament. Es tractava d'una revista setmanal de gran qualitat formal, amb una compaginació agosarada i original, on les fotografies ocupaven un lloc rellevant. Irene hi va publicar regularment, escrivia articles sobre cinema organitzats a l'entorn d'un rumor, una notícia o una anècdota protagonitzada pels artistes de moda i amb aquell sentit de l'humor que sempre la va acompanyar.
Atlàntida de Manuel de Falla, la versió escènica finalitzada per Ernesto Halsted. Es va estrenar també un 18 de juny a l'escala de Milà. Irene Polo també va escriure reportatges i entrevistes sobre temes variats. En destaquem del 30 de la Via Laietana a Esplugues. A la carrera, a la cassera de quatre paraules amb el senyor Cambó, on aporta el periodisme el que en podríem dir un gènere nou, les cròniques sobre les entrevistes frustrades.
Des de l'aparició de la humanitat fins al 13 de juny de gener de 1932 Irene Polo signa entrevistes. A la Rambla apareix per primera vegada la signatura d'Irene Polo en una entrevista amb Pío Baroja en un to de conversa informal sobre literatura i sobre la situació política d'Espanya i de Catalunya.
En motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya, el novembre de 1932, Irene surt de les pàgines femenines i comença a tractar temes polítics.
1932, un any important per a Irene. Considerada ja com a figura rellevant, tant per ser una de les pioneres del periodisme en català com per la seva aportació innovadora i atrevida. Irene manteniu la profunda, la professió periodística, una relació apassionada. Feia els reportatges a primera línia, buscant la notícia al lloc dels fets i allà on es troben els protagonistes.
L'actitud davant la seva professió es tradueix en un periodisme viu, dinàmic i compromès, un periodisme de carrer i d'investigació. Concertino per piano i orquestra en sol major de Jean-René Françà, escrit l'any 1932. El periodisme d'Irene es manté viu encara vigent, només que llegir l'article sobre el joc o sobre la mendacitat.
El 1936 ja sabem que Irene se'n va anar a Amèrica com a representant de la companyia teatral de Margarida Xirco. Abans, però, va fer Escala Galícia on va entrevistar el polític gallec Santiago Casares Quiroga.
Estem sentint la sinfonia número 2 a les muntanyes de Galícia, del compositor Andrés Gaus, ispà argentí nascut a Galícia. Quan en 1939 es va dissoldre la companyia, Irene Poló es va quedar exiliada a Buenos Aires.
La guerra civil, la derrota republicana i una mort prematura li va impedir tornar al periodisme i a la seva ciutat. Quan es va suïcidar a Buenos Aires el 3 d'abril de 1942, només tenia 32 anys. Una vida curta, una història curta.
Una història curta del compositor danès Niels Gade. Senyores i senyors, passem a la tertúlia. Però hi anem amb alegria i joia del compositor francès dinant Víctor Fumet a la tertúlia i anem així.
Ai, Mariola, anem a la tertulia. Què et sembla? Que interessant, aquesta dona, eh? Molt. Realment. És que, clar, no m'estranya que acabis tan malament, perquè estava fent coses tan innovadores que eren com trencadores a la seva època. Eren molt trencadores a la seva època. Tant a la seva vida personal com a la seva vida professional. Molt trencadores, sí, sí. Devia patir molt, aquesta dona. I tant.
Bueno, presentem la Mariola, que no fa falta presentar-la, tothom coneix la Mariola Dinerès, que és periodista i emprenedora catalana. Es va formar a Matapé de Ràdio. Té Premi Dona TIC de divulgació digital. També vas iniciar la teva carrera professional en serveis informatius de Flash, FM i Ràdio, Flashback. Vas ser directora de l'emissor Andorra 1 del grup Flash i has fet ràdio a Ràdio 4, com Ràdio, RAC 1...
Bé, has treballat amb Pere Mas, Ricard Ostrell i Xets també, a Mata de Pere Ràdio. Sílvia Còpola, Àngel Llàcer. I des de 2016 al 2023 vas presentar Pop-up. Sí, sí, a Catalunya Ràdio va ser el meu projecte més personal perquè estava al capdavant, que de fet continua com a podcast. I mira, jo us puc donar una exclusiva perquè aquest 2026, que serà la desena temporada...
I entrem a la ficció, que té una mica a veure amb això que hem fet avui aquí. És a dir, que farem divulgació tecnològica basada en una ficció distòpica, amb els actors el David Bagès i el Malonso,
que ens faran com uns personatges un matrimoni. Això no ho he dit mai enlloc, eh? Espero que no s'enfadin a Catalunya Ràdio, que has dit alguna cosa. Clar que sí. A casa meva s'han de dir les coses a primera. Clar que sí.
Mario, abans que res, benvingut una altra vegada aquí a Matapera Ràdio, ja saps que és casa teva, ens fa moltíssima il·lusió que tornis a estar amb nosaltres. Ara que has parlat del tema de la ficció, ara que tu parlaves del teu programa més personal a Catalunya Ràdio, i tenen en compte una de les idees que el periodisme, suposo que des del Col·legi de Periodistes i també diversos mitjans també ha sortit a la idea en diverses ocasions aquests darrers mesos,
a la idea de com combatre, des d'una manera, diguem-ne, oficial, allò que no és ficció, allò que no és realitat. Ens trobem que, des dels organismes que representen, que hauríem de donar exemple, i estem parlant, evidentment, de Nord-Amèrica, i passant, diguem-ne, per tota una amalgama que passa pel nostre país, però també per diverses tendències ideològiques i polítiques, com es pot ser rigorós en periodisme, tenint en compte que possiblement ara ens trobem amb una de les reptes més importants de la història d'aquesta professió, no?
De fet, hem d'anar una mica als orígens del que és el periodisme. No hem de fer coses futuristes, sinó que hem d'anar a recuperar el context i el pensament crític. I saber-nos informar, anar a fonts creïbles, que això cada vegada serà més complicat. Amb la irrupció d'alguna de les coses que jo estic especialitzada, que és en la intel·ligència artificial, hi haurà un moment en què es barrejarà el que és real del que no. I aleshores només ens podrà salvar el fet que tinguem nosaltres ja un contingut previ, no?,
Ara molta gent estem com preocupats perquè, per exemple, els que ja tenim una edat tenim molta base de coneixement i ens permet ser un pèl més pensament crític, però la gent que ja s'estigui informant o actualitzant amb coses ja fetes de forma amb intel·ligència artificial no sabran quan estan parlant en un xat que els diu coses si allò és correcte o no és correcte.
I aleshores el que sí que hem de fer és, mira, coses com aquestes, no? Explicar el passat, posar context d'on venen les coses, és el que ens salvarà. És el que ens salvarà per poder saber el que està bé del que no o el que és un fet del que no. També la tecnologia ens pot ajudar en aquest aspecte, no? El que en diuen tecnologia inversa, a través d'automatitzacions, a través del nostre mateix mòbil, ja sonaran les alarmes quan una cosa no sigui real.
Què passa? Que la frontera serà com molt fina i tenen en compte que fins fa relativament pocs anys la imatge, tenint la imatge era, no direm una prova d'autenticitat, perquè sabem que, diguem-ne, photoshops s'han fet des de l'era soviètica, a Amèrica, des de sempre, però sí que era un dels darrers reductes de credibilitat. Clar, ara això s'ha esveït.
Les imatges són més manipulades, més alterades que mai. Clar, resulta difícil, a vegades, quan llegeixes una notícia que d'entrada et sorprèn o com anima et sobte, de veure fins a quin punt és certa. I pots anar als mitjans oficials, però també els hi acaben colant. Vull dir que aquest és el... Sí. No, no, hem d'estar molt més incrèduls en tot, no? Però també no permetre'ns que tot ens sembli mentida, no?
Perquè sí que és veritat que ara, de vegades, veus una cosa que és real i dius... No, això és intel·ligència artificial. Dic, no, no, això ha passat. Però també jo crec que la lluita més bèstia és amb les fake news, que hi ha gent que ja sap que és una fake news, però el que vol és difondre-la igualment per aconseguir un objectiu. Això sí que és... Perquè hi ha molta gent que diu... Això ja no sé si és veritat, però jo ho difom, perquè jo voldria que fos veritat.
Això és el més complicat. En pla, va, va, generem una fake new i més o menys... Però això no sé, on és? No, no, no. De totes maneres, un professor d'història, el Ruït Domènech, l'any passat va estar en un seminari a Stanford sobre intel·ligència artificial, és el meu professor d'història, i ens va dir...
Només ens pot salvar la bona lectura. També. A més la base, que és la base, que és el que ha comentat la Mariola. Tenir una base, no? Tenir una base. A veure, també és veritat que nosaltres ara ens pensem que tot és nou i hi ha llibres que també han difus mentides. Vull dir... També. I diaris. Vull dir que jo crec que tampoc és tot tan diferent, no? O sigui, a vegades pensen que en els entorns digitals tot canvia...
I al fons, el que dic jo, el que ens salva és la base. Jo, per exemple, quan vaig a estudiar periodisme, a l'Autònoma, què em deien? Contrastar les fonts, no sé, posar-hi context, qui ha fet això? El fons és anar una mica als orígens i aplicar-li les novetats, però amb la base. Llavors, el nostre gran repte de les generacions més grans és poder...
traslladar això a la gent més jove i sobretot això als mestres universitaris i tot, que també estiguin molt més actualitzats, perquè també hem de fer una mica d'autocrítica i de no estar fent temaris com fa 30 anys els fèiem. O sigui, ara no diem que tenim una generació dispersa, sinó que intentem explicar-los de la manera en què les coses...
ara s'han d'explicar, perquè hem d'explicar les coses diferents. En un moment on mirem un dispositiu i ens ho pot dir tot, llavors hem d'explicar les coses diferents, però amb la base de sempre. De totes maneres, Goebbels va ser l'inventor de les FAC News per mentalitzar tot un país, i ho va resultar. Això la història ens ho torna a repetir moltes vegades.
diem una... i ara en aquesta època està passant el mateix. Ens sembla que és una fake news fins que un dia ens despertem i ens diuen que hem bombardejat. O sigui que... per què? Perquè veuen que el món assoleix aquell fake news i l'admet.
Això és el perillós. Mica en mica anar instruint. I sol ser realista, perquè ara, per exemple, el 28 de desembre, que era el dia dels sants innocents, en canvi, hi havia molts mitjans que no volen fer inocentades. Ens hem tornat com uns puristes de la inocentada, quan cada dia ja n'hi ha inocentades. Inocentades, sí.
I jo sempre he sigut una defensora d'aquest dia 28, no? De dir, ai, no sé, o sigui, en la notícia d'activitats cada cop sortia una cosa així simpàtica... Estava regulat, almeny estava regulat aquell dia, no? Doncs saps que jo he tingut discussions amb gent molt jove que em diu que... Però no, que no, perquè he pres la credibilitat, a veure, per un dia per fer una cosa... Però us heu fixat que n'hi havia molt poques dinocentades? Sí, poquíssimes, cada any hi ha menys. O sigui, saps? I diuen, no, perquè si no la gent ja no es creurà, però a veure, si cada dia estem així amb la lupa per no creure en res, no?
Val a dir que, en defensa d'aquí de Matapere, els mitjans de comunicació d'aquí Matapere, sempre cada any surt una innocentada a matapere.cat, eh? Vull dir que... Jo m'encanta, jo m'encanta. No, no, jo me'n recordo haver fet butlletins, ara que parlàveu de la meva... de Flash FM. Dos anys que... No, tres anys, molt bèsties.
Un any que fèiem els bolletins informatius amb sardanes, de música de sardanes de fons, el Dia dels Sants i Innocents. Un altre any que el que ens presentava, els que fèiem les notícies, ens deia un nom fictic. I em van dir, les notícies amb Amparo Moreno. Jo, hola, bon dia.
I un altre any a mi se'm va acudir, jo era molt innocent i molt ingenua, dir que els Take Dad vindrien a la ràdio. Ens van acabar tancant els vidres, les fans. Què dius? Clar, perquè van veure que no era veritat, va haver-hi un verder. I tot ho vaig provocar jo. Jo dic, ai, perdoneu-me, no em pensava que fossin tan bèsties.
Sí, però és veritat que aquest purisme ens porta a vegades a intentar erradicar coses que no es poden erradicar, perquè és com el tema de l'intel·ligència artificial. A mi m'agrada que em prelegi això una mica, perquè aquests darrers mesos ara hi ha hagut un cert alarmisme, és que ens prendrà totes les feines, és que ens... A veure, tu que hi estàs posada amb això, quines són a mig termini, no estem parlant del passat, però d'aquí a pocs anys, quina és la utilitat que podrà tenir el tema de l'intel·ligència artificial, sobretot en allò que ens preocupa?
I allò que comentaves tu i l'Alba, la idea de dir que les noves generacions no han crescut, o sigui, han crescut ja amb internet, per tant, ja són immunes a aquest esperit crític del qual eludiu, però com d'alguna manera pot afectar el rendiment escolar, pot afectar la formació de l'individu, sobretot a nivell humanístic...
Mira, l'any passat vaig fer 20 capítols que estan a 3CAT, que es diuen les preguntes que ens fem sobre la intel·ligència artificial, no? I la primera va ser, ens prendrà la feina, la IA va ser un dels programes que vaig fer, no?
I la resposta és no, perquè les feines d'un futur pròxim ara no sabem ni quines seran. És a dir, que s'estan generant, es reconvertiran. Sí que és veritat que aquesta irrupció també ha sigut de la intel·ligència artificial. Bé, la intel·ligència artificial
que va néixer, és una secció de la informàtica del 1956, vull dir, no és una cosa nova, però sí que amb l'aterratxa fa un parell d'anys el xat GPT va democratitzar la manera de parlar amb l'IA, ja no eren els investigadors, sinó que és la gent que pot parlar a través d'un xat, es va normalitzar la manera de fer servir l'IA i això ha democratitzat el sistema. Què portarà? Doncs automatitzacions, com diu el meu amic, el tecnòleg, l'Andreu Bea, diu, en un futur el que ens preocuparà és què fem amb el nostre temps lliure.
Perquè les feines ferroques estaran automatitzades. Però sí que és veritat que, per exemple, ara hi ha, no sé, un exemple de persona que ara es necessita. Ara a les redaccions s'està aplicant la intel·ligència artificial amb moltes automatitzacions. O, per exemple, els advocats també, amb les coses tècniques. Llavors hi haurà algú que ha de verificar. El que li passa a la intel·ligència artificial és que s'equivoca moltes vegades, no?
I aleshores ha d'haver-hi algú que sigui com una mica el controlador de tot, de com ha quedat tot allò i què ha fallat. Això ja és una figura que fa falta. O, no sé, hi haurà com molts nous oficis. I jo potser crec que la gent... Per exemple, si vols fer un logotip, dius, mira, no vull gastar diversos diners, que ho faci a la IA, faig un logotip. Però si vols un logotip molt bon i has de buscar un dissenyador o dissenyadora gràfica superbons. Llavors...
Potser els que s'han de preocupar són els més aviat els mediocres o les feines molt automatitzades, que així és de supermercats, que això ja ho veiem que estan desapareixent, o feines molt automatitzades, no? O, per exemple, call centers, la gent que fa les trucades aquestes d'espam, això ja s'està automatitzant i moltes vegades nosaltres voldrem que ho faci una màquina que va més ràpid.
que no posa una persona que s'enrolli. Vull dir que... És una irrupció, no sé si tant com a internet, però sí que és veritat que és un canvi molt bèstia, el qual també he de dir que estem més fascinats els que hem viscut molts canvis que no els nadius digitals. Ah, sí? Sí. La gent ja ho està... Té com la idea, la percepció que l'IA fa les coses pitjors.
que els humans. Ah, sí? Sí, tu vens una imatge a mi, li falta ànima, li falta gos. És que la creativitat, la creativitat no es podrà, no es podrà, de moment, no es podrà... Però vols dir que no és un tema de temps, Alba? No és una qüestió de temps, això? No.
No, no, perquè hauria d'explicar una anècdota, però és que és molt bona. Aquest professor que va estar en aquest seminari van passar primer tots els arquitectes, periodistes, abogats, tot tipus. I quan va arribar el...
el moment de passar el grup de filòsofs, d'historiadors, ell és historiador i escriptor, i quan van passar ells van dir que ens faci un esbós de la Ilíada per la joventut.
I va sortir, diu, nois, ens va dir, els que els cortaven, diu, només faltava el Brad Pitt. Què vol dir això? Jo vaig entendre en aquell moment que si tenien tot el que era la intel·ligència artificial en les empreses d'aquest tipus de maquinetes...
que tots estan Estats Units i tots estan en un grup de poder. La intel·ligència artificial s'ha de fer a Europa, no a Estats Units ni a la Xina, perquè l'art, la història, la filosofia i tot el que no donen, que estan eliminant a les carreres universitàries la filosofia i els arts,
Les humanitats és el que ens farà perdre el futur en els nens. Els que creiem profundament en les humanitats quedem esbarats davant determinats presidents. No, vaig a fer la dolenta, això no és veritat, perquè no, precisament la intel·ligència artificial el que aporta és que els humanistes hagin de treballar amb els... Ja no necessiten enginyers. El problema són els enginyers que fan el codi, perquè a partir d'ara...
Parlem amb les màquines amb llenguatge natural, és a dir, amb el llenguatge de les humanitats. I aquesta és la gran revolució que porta l'intel·ligència artificial. És a dir, que es necessiten lingüistes, es necessiten humanistes per poder parlar amb les màquines. I ja no necessitem l'enginyer o enginyera que ens digui... El codi, clar. El codi.
I ells sí que estan patint per la seva feina, no? I clar, jo sempre dic que el futur serà híbrid. Que és a dir, que hem d'agafar el millor de les màquines i fer-se el nostre com una egna. Això per descomptat. Llavors no és tant com... Perquè a vegades diem, ja, com un nen, que no sabem què és, no? I a fons són models d'automatitzacions que ens els hem de fer nostres i triar. I l'altra cosa que deies és molt important. És veritat, sobirania digital no ve d'aprendre dels Estats Units i la Xina...
I fer les nostres pròpies eines, no? I amb codi lliure, si pot ser, no grans marques. Sí, sí, sí. Això sona difícil. Sí, però això, bueno, jo sempre he sigut la més gran en els cursos d'internet, o de coses d'aquestes, de...
per treballar, o sigui que ha sigut sempre. Quan sigui fàcil poder programar, potser el Codi Lliure serà més fàcil per fer servir. Sí, sí. Sí que no hi ha el temor que hi havia fa, jo recordo fa un parell anys, aquelles cartes, no sé quants científics de Rodamón, que advertien, sobretot els governs, això de l'IA hem de controlar-ho poder, no sé, la quotidianitat també fa que s'hagi perdut una mica aquesta mena de temor que hi havia al respecte, no?
De fet, a Catalunya som pioners. Abans que sortís el xat GPTI va haver-hi la declaració de Barcelona, que se'n diu, que són uns quants científics d'aquí a Catalunya, Ramon López de Mantra, etcètera, que el que ha fet és cridar. El cri del cel sí que és important, que és amb l'ètica i la transparència dels algoritmes i de les tecnologies, i això ho mantenen. La gent que en sap molt d'intel·ligència artificial diu que estem anant massa...
en plan bèstia i passant de tot, passant dels drets d'autor, passant de tot. Llavors sí que posen el freno de dir, val, fem-la servir, però que no tingui viaixos, perquè, mira, les dones que hem estat marginades al llarg de la història, ara resulta que també els algorimes et marginen, o sigui, prou hi ha, o sigui, vigilem els vells viaixos, no?, perquè si sobre ara també la tecnologia va en contra nostra, o sigui, això no pot ser. I amb això també hi ha un tema interessant, que és el tema dels drets d'autor.
Total. Perquè, esclar, això dels xats GPT mateix... Se'ls estan passant pel forro. Se'ls passen pel forro, esclar. Aquesta musea té un compositor, té un text, no? Vull dir, això està sortit d'un llibre d'una persona que es viu i que viu d'això. A veure, la IA no crea de zero. Per tant, crea de tot el que hem fet. Clar, clar. Còpia, en definitiva, còpia. Sí.
Mira, això sí que és una fake news com una casa, quan ens diuen no cliqueu aquí, que si cliqueu aquí voldrà dir que Instagram no farà servir les vostres dades. O sigui, ja les ha fet servir. I tant, que parlo a tu. Quan et diuen això. És una tonteria, perquè vull dir, es necessita tanta informació per alimentar aquestes màquines que tota la informació que nosaltres tenim penjada a internet ja l'han fet servir.
I no passa res, tampoc. També és veritat que això també s'ha comentat en diverses ocasions, que les noves generacions no són gens reticents a proporcionar informació personal respecte a nosaltres, que potser som més prudents a dir, haig de posar-me un nom, però i què passarà amb allò que pengem? En canvi, jo, no diré que admiro, però em sorprèn moltíssim encara com els meus nebots, o gent que hi ha per tant, diguem-ne, generacions digitals a Nadiües, com no tenen el més mínim prejudici ni reticència a l'hora de compartir totes les
i d'informació personal. I fotografies i vídeos... És que jo soc... Jo, sense ser degeneracionalment així... Tu també ho ets, eh? Sos millennial. O sigui, no, és veritat, jo soc X, teòricament... Jo no crec en les generacions, perquè jo sempre dic que l'esperit és diferent. Que sí, que sí, que sí. No, no, l'edat no determina, no?
I sí que és veritat que t'has d'exposar i ara és el moment de les xarxes, d'aquí 5 anys serà el moment d'una altra cosa. Però vull dir que si hi ets, doncs ja has de jugar una mica aquest joc, però hi ha algunes coses que millor saber-les per no caure, també, perquè hi ha gent que diu, ui, les meves dades, les meves dades, i després diu acceptar tot, també, vull dir qualsevol web.
Llavors hem de conèixer una mica de què parlem per poder decidir què és el que fem servir també. De què ens parlaràs a la conferència aquesta? Això ho volia comentar. Ara quan taquem el micro em reuneixo. Em reuneixo amb aquest claustre perquè podria parlar de moltes coses. Jo m'he especialitzat des del 2003 en temes digitals i temes tecnològics però evidentment soc periodista.
I el que sí que penso, Cristina, és que a mi m'agrada, o sigui, la gent especialista en coses, no? Perquè això de ser un periodista 4x4 que pot parlar de tot, o un tertulià, que avui parlar de la gripe aviària. Els tertulià són savis, són savis. Clar, jo, per exemple, he anat intentant especialitzar fent molts cursos sobre intel·ligència artificial, sobre tecnologia, llavors em trobo amb un tertulià, amb una tertúlia, fent cunyadisme... Sí, sí.
I dic, home, anem als experts una mica, no? Si un cas. No ho sé, parlaré jo de dones, vull parlar de dones. Ah, molt bé. Vull parlar de dones perquè n'hi ha moltes invisibles. Jo sempre vaig fer un article que vaig dir, la ràdio, estic segura que quan es va muntar la ràdio hi havia una dona allà darrere també. Però clar, invisible, no sabem quina era. La Maria Sabater va ser la primera... De moltes dones de ràdio. Va ser la primera locutora de ràdio, Ràdio Barcelona. M'agradaria això, parlar de dones periodistes.
Doncs d'això parlarem, el dijous 29, al Casal de Cultura, a les 7 de la tarda. Tindrem la Mariola Dinarès, que ens explicarà coses de dones. I si cau aigua del cel, potser també caurà abundat aquest any nou del cel. Certament res és impossible, tal com diu Lúcia, l'assa d'or de Poleu. Quan els desitjos es tornen reals i l'increïble és allò tan normal, adéu a tic, senyors i senyors, adéu-siau. Molt bé.
Gira el record.
Són coses que sempre han estat pendents. Paraules tendres, bons intemporals, es manifestant de forma ideal aquesta nit.
i l'increïble és allò tan normal.
Fins demà!