Bona nit.
El mar. El mar no té camins. El mar no té explicacions. Fragment de la novel·la Oceà Mar, de l'escriptor i músic italià Alessandro Baricco.
Oceamar, novel·la de complicada classificació en emprar una gran varietat de tècniques estilístiques. I com diu Alexandro Barico, a cada història ha de correspondre una música particular. Avui, des d'aquesta cala maragdina de dama de nit, sentim com expira el remoreig del mar. Comencem.
Bona nit de març a tots els oients. Aquí, dama de nit, us parla Cristina Vallver, al meu costat, i que sempre hi són, Nil López, soci d'honor de Dama Mata de Pera, Santi Pavón, vocal de Junta de Dama Mata de Pera, i Albert Borlegui, director de Mata de Pera Ràdio, la part tècnica, i sempre.
Avui ens acompanyen Rosa Ramolà i Magda Garcia, tresorera i secretària de dama a Mata de Pera. I aquesta nit, de convidada a la tertúlia, Cristina Brander, gerent del Parc Audiovisual de Catalunya, des de l'octubre del 2016, encarregant-se d'origir el complex i el desenvolupament de projectes audiovisuals.
Cristina compta amb una amplia experiència en la indústria, socia, fundadora i directora de Neptuno Films l'any 1991 i moltes coses més. I com diu el reflany català? Com diu el reflany català? Pel Mars, les xarxes a la Mart. Senyores i senyors, avui al Mart. I amb la música del compositor lituà Micalojos, concertines, ciurlionis.
El cel ben serè torna el mar més blau, d'un blau que enamora el migdia clar. Entre els pins me'l miro i dues coses ja caminar-les juntes em fa el cor més gran, la verdor dels pins, la blabor del mar. El mar amaga les seves aigües fosques, misteris que han inquietat a qui s'ha atrevit a endinsar-s'hi.
Els mariners saben molt bé que amb el mar no s'hi juga. Per molt que es coneguin les corrents i els vents, els oceans poden guardar-se un as a la màniga. Un misteri, una sorpresa, que canviï la travessia. Un enigma que emergeix, inesperat pot sorgir.
En una època en què els satèl·lits meteorològics i de comunicacions semblen haver esveït molts interrogants a la navegació marina, encara persisteixen grans enigmes al voltant del mar.
Misteris que moltes vegades procedeixen de les primeres èpoques, quan els mariners pioners es van atrevir a desafiar la naturalesa amb les seves fràgils embarcacions i van començar a explorar un nou món.
Monstres misteriosos, animals gegants que sorgeixen de les aigües, serps de mar, animals d'enormes tentacles... Tots ells formen part d'una fauna desconeguda, però que ha estat albirada en multitud d'ocasions. Estranys éssers marins, a mig camí entre els éssers humans i els peixos. Sirenes seductores en ocasions, salvatges en altres.
Trobem també desaparicions inexplicables, vaixells desapareguts, nevilis que perden la seva tripulació sense explicació racional, vaixells fantasma, illes que apareixen i desapareixen davant la sorpresa dels navegants, que els busquen sense èxit en mapes i cartes marines.
Una a una, com verges a la dansa, entren lliscant les barques al mar. S'obre la vela com un alt al sol i per camins que només elles veuen s'allunyen mar endintre. La massa aquàtica del nostre planeta és un enorme espai que en la seva major part està encara per explorar.
Mars i oceans ocupen el 70% de la superfície terrestre, ni més ni menys que 360 milions de quilòmetres quadrats. Un món enorme en el qual, a més, cal comptar en tres dimensions, no sols en dues, com s'exsoleix en terra ferma.
La profunditat mitjana dels mars és de 4 quilòmetres, encara que algunes fosses arribin fins als 11 quilòmetres, la qual cosa suposa un total de 1.400 milions de quilòmetres cúbics d'aigua, en la seva immensa majoria completament desconeguts per l'ésser humà.
Flameja el sol ponent l'estol de veles en el llunyà confí del cel a l'aigua. La mar, inquieta, com un pit sospira en la platja reclosa i solitària. D'on pot venir la inquietud de l'ona? Ni un núvol en el cel, ni un alè d'aire. D'on pot venir la inquietud de l'ona? Misteri de la mar, l'hora és ben dolça. Flameja el sol ponent l'estol de veles.
Misteri del Mart. Aquestes aigües on es poden trobar misteris i entranyes criatures encara desconegudes per tots nosaltres. Moltes vegades s'ha dit i amb raó que els coneix menys el mar que la cara oculta de la Lluna o que la superfície de Mart. Les exploracions del fons marítim s'han limitat a immersions puntuals. I algunes exploracions restringides a les plataformes continentals a menys de 200 metres de profunditat.
Tot plegat, mar i cel s'han emergit i no s'ha estès com una gran fumera. Tot era pluja i vent i s'ha enfosquit i ja res ha estat el que abans era, sinó un confús neguit amb un soroll de caos.
Coneixer el que amaguen les profunditats marines és, avui per avui, pura quimera. Els pocs submarins, tripulats o no, que han investigat el fons del marí han proporcionat una informació tan limitada que podrien haver estat enmig d'una ciutat submarina sense haver-la detectat. Als foscos fons oceànics, la il·luminació dels focos arriba a uns 5 metres de distància. Més enllà, només ombres ignorades.
Mar blau, adeu, muntanyes amancilles, on per damunt hi corre el vent suau. Campanes de viletes escondides que tantes hores m'heu tocat en pau. Adeu-siau.
Muntanyes avancides, aquestes no són les muntanyes ferrenyes, indomables, que Maragall també va a conèixer, trascant pel Pirineu. Aquestes són muntanyes de la costa, amorosides per l'aire suau de la mar. Hem escoltat fragments imparells del poema Vistes al mar, de Joan Maragall. Seguim. Amb l'abans de les tècniques més modernes, l'ésser humà es va endinsar a poc a poc en els misteris del cant del mar.
Nous submarins, sistemes que permetran respirar sota el mar de forma similar al com on fan els peixos, obtenint directament l'oxigen que es dissola amb l'aigua, i ciutats sota el mar que seran autoeficients i no necessitaran del món submergit. Tot això i molt més ens esperen les properes dècades, però mentre arribi aquest moment, els mars segueixen guardant secrets.
Secrets que encara en podrem començar a entreveure a dama de nit. No els podrem exposar tots. Hi ha massa de misteris al mar. Estem escoltant el cant del mar del compositor francès Gustave Samaseu.
Senyores i senyors, la informació sobre el mar i els seus misteris és treta del llibre Misterios del mar de Miguel Seguí. Anem pel primer misteri.
És possible que un neville vulgui venjar-se d'un altre malcatopat? Abans de respondre, seria convenient conèixer la increible història del frigorífic.
El frigorífic va ser el primer vaixell francès en estar equipat amb instal·lacions de refrigeració i que, precisament, el 19 de març de 1884 va semblar tenir la ferma voluntat de castigar la nau amb la qui va colidir. Enmig d'una espessa boira enfront de les costes del port francès de la Rochelle, el capità del frigorífic, Raül Lambert, va escutar de sobte una sirena, però no va ser possible distingir d'on procedia.
Davant el perill de col·lisió, va ordenar para màquines i llançant tres llargs tocs de sirena. Com que ningú va contestar, va prendre la decisió de continuar avançant a molt poca velocitat i sense deixar de tocar la campana per avisar de la seva presència. De sobte, entre l'espeça boira i per estribor, va aparèixer un altre Nabilí.
El frigorífic va ser violentament abordat i el capità no va tenir altra opció que manar a abandonar el vaixell per salvar la vida de la seva tripulació. El nebili que els havien vestit era el Ramney, un vaixell de càrrega que havia salvat hores abans del port de la Rochelle, rump a Càrdif i que en l'accident no havia sofert cap mal d'importància.
El seu capità, John Turner, va manar a acollir amb prestesa els nàufrags, tal com manen les lleis de la mar, mentre el frigorífic s'anava esveint entre la boira, notablement escurat a Estribor.
Apenes havien navegat un parell de milles, el capitat Tarnot va descobrir entre la boira un nebili que portava el seu mateix rum. Per a sorpresa de les dues tripulacions, van comprovar que es tractava de nou del frigorífic, ara sense tripulació i misteriosament redressat, que es dirigia cap a ells, deixant anar un espès fum per les seves xamanelles.
Insòlit, ja que abans de ser abandonat per la seva tripulació, els motors havien estat apagats. El vaixell fantasma marxava a tota màquina contra la que semblava la seva presa. Ràpids girs del timoner del vaixell anglès van evitar el que semblava una imminent col·lisió, encara que apenes per uns centímetres.
El frigorífic va desaparèixer de nou entre la boira, sense haver pogut consumar el que semblava una venjança pòstuma. És possible que s'hagués tractat d'un nebili semblant a l'accidentat? L'enbert coneixia perfectament el seu vaixell i no tenia cap dubte que es tractava d'aquest.
Poc després, el frigorífic va tornar a aparèixer entre la boira i aquesta vegada a tota màquina i en direcció al navili britànic. Les desesperades maniobres que va ordenar el capità Turner no van tenir èxit en la segona ocasió i es va produir una violenta col·lisió. Va ser un impacte brutal que va donar de plena el Ramney que va començar a enfonsar-se mentre les dues tripulacions llançaven barques a l'aigua aconseguint salvar-se mentre veien com Rainey s'enfonsava en l'oceà.
El vessatiu vaixell fantasma tornava a esvair-se amb la boira, però en aquesta ocasió per no s'havies mai més. El vaixell fantasma del compositor murcià José Alberto Pina. Anem pel segon misteri, Les profundidats del mar, ara amb el compositor polonès Segors Fittlberg.
Navegants de tots els temps i nacionalitats afirmen haver trobat en algun dels seus viatges unes terres que no figuraven en les cartes de navegació.
Són illes allunyades de les rutes tradicionals de navegació, les illes fantasmes. Bots exemples d'aquests enigmes són les illes d'Agarty, les Espèrides, en el Pacífic Sud, Divenwater, Grande, Aurora i Saxenberg, a l'Atlàntic.
El 1670, un navegant holandès de nom Lindemann va al·lirar per primera vegada una illa a la qual va batejar com Sachsenberg.
La va situar a uns mil quilòmetres al nord-est de la illa de Tristan de Cuna, pràcticament a mig camí entre Amèrica i Àfrica. El marí va traçar un croquis de la seva geografia, que mostrava una alta muntanya i un port apte per la tracada de Nabilis, i va donar les seves coordenades, que eren molt llunyanes de les habituals rutes de navegació.
Aquesta va ser la raó per la qual en els següents 130 anys apenes es va tenir noves notícies del presumpte descobriment, malgrat que es van realitzar diverses expedicions amb el propòsit de trobar-la i que no van tenir èxit.
El 1801, un avili al comandament del capità Flinders va recórrer la zona sense trobar l'illa, però en canvi va trobar alguns indicis de la possible existència pròxima de terra ferma, com ocells i alguna tortuga. Tres anys després, el capità Galloway, del vaixell Fanny, va afirmar que l'havia albirat.
Després de cinc anys, l'esquiva a illa va tornar a aparèixer de nou, encara que la localització que es va registrar la situava una mica més al nord i a l'oest. Va ser el patró del baladre Columbus que també va percebre amb claredat un agut promontori en el seu centre, així com una platja arenosa i una zona on es distingien arbres.
En 1816, el testimoniatge del capità del vaixell anglès True Britton va venir a ratificar la seva existència, per la qual cosa la va situar definitivament en els mapes.
Què hi fa d'aquesta cala opelina prou al misteri n'hauré gustat, mentre ara, alhora que el sol declina, m'hi sent confondre dins la divina serenitat. O dels moment, o glob d'eternitat.
Final d'un poema de poeta mallorquí Miquel Costa i Llobera, dedicada a una cala de Mallorca, una d'aquelles recolzades on el mar entra dins la terra. Seguim. Certament el True Britain, com hem dit, va reificar l'existència de la illa Saxenberg, situant-la en els mapes. No obstant això, poc després que la nova illa s'inclogués en les cartes nàutiques, va deixar de veure's.
Avui dia no existeix. Ara em veus? Ara no em veus? Ara em veus?
Ara no em veus. El vent, que a primera hora era favorable, s'encalma aviat. L'illa, si existeix, veu-se lluny encara.
Fragment de la novel·la d'aventures L'illa perduda, publicada l'any 1935. L'illa perduda, escrita a quatre mans per Prudenci i Aurora Bertrana. Un retrobament entre pare i filla. Tercer misteri del Mart.
Una de les desaparicions més misterioses va ser la de tres faroners que es trobaven en el far de la illa Ailín, Ailín Mort, un dels set illots que componen les illes Flanen, a 120 quilòmetres de les costes escoceses.
Les illes Flanen són un petit grup d'illes pertanyents a l'arxipèl·leg de les Èbrides, exteriors d'Escòcia. Un lloc desolat, sense vegetació ni més habitants que algunes colònies d'ous marines, però tenen un lloc en què alguns han cregut intuir una energia especial. Una energia que va portar a l'illa, de tant sols 45 metres de diàmetre, a un bisbe irlandès del segle VII, Sant Flan, on encara s'hi pot veure les runes de la capella que hi van construir.
Les autoritats marines van elegir aquest lloc per instal·lar-hi un far. El far va ser inaugurat el 7 de desembre de 1899 i aquest seria l'allar de quatre faroners contractats, James Ducat, Thomas Marshall, Donald MacArthur i Joseph Moore, que estaven de servei sis setmanes i després gaudien dos de vacances.
Pel que sempre, hi havia tres homes treballant al mateix temps.
Els problemes van començar l'any següent de la inauguració del FAR. El 15 de desembre de 1900, el Navili Archer va informar les autoritats que el FAR estava apagat. Sis dies després va arribar fins a aquest apartat penyal enmig de l'Atlàntic, el Navili Esperus, en la qual es trobava el quart membre de l'equip de faroners, Joseph Moore, que tornava de les seves dues setmanes de descans. Joseph Moore, a l'arribar a l'illa, ja es va adonar que quelcom no anava bé. No estava aïssada a la bandera de relleu,
i ningú havia sortit a rebre'ls. Josep Mur, preocupat, va pujar corrents cap al far. Va comprovar que no hi havia ningú. Tot semblava en ordre, però faltaven els tres vigilants.
Però en l'estrany succés hi havia quelcom que no encaixava. El registre escrit del far arribava fins al dia 13 de desembre i en una pissarra hi havia detalls dels desaveniments dels dies 14 i 15. Resumit, aquest era l'enigmàtic text que van trobar escrit per Thomas Marshall.
12 de desembre, tempestat nord, mar furiosa mai vista, les zones arriben fins a la torre, el vent no cedeix, impossible sortir, MacArthur plora. 13 de desembre, la tempesta continua, Ducat està tranquil, MacArthur resa.
14 de desembre, migdia, dia gris, MacArthur, Ducat i jo resem. 15 de desembre, a la una acaba la tempesta, el mar està en calma, Déu està a tot arreu. Aquest és l'últim paràgraf.
Va ser només la tormenta el que va provocar aquests homes de la mar plorar i resar? Què volien dir, que Déu està pertot arreu?
El misteri també va ser la inspiració per al compositor Peter Maxwell Davis en la seva òpera The Lighthouse, l'any 1979. El 1968 el grup britànic Genesis va gravar el misteri del far de la isla Flannan.
La cançó, però, va ser publicada 30 anys després. La pel·lícula The Vanishing del 2018 també es basa en aquesta història i la pel·lícula El Far del 2019, dirigida per Robert Eggers, fa lleugeres referències a aquest misteri.
Sinfonia de les èbrides del compositor britànic Granville Bantock, on l'obertura, amb uns aires onírics i atmosfèrics, aboca imatges de boira marina. Boira de mar. La vela tremolosa es desplega a la brisa de mar. Byron.
Hi ha un plaer als boscos sense camins, hi ha una èxtasi a la riba solitària, hi ha societat on ningú s'hi miscueix al costat de les profunditats del mar i la música en el seu rugit. No estimo menys l'home sinó més la natura d'aquestes nostres entrevistes en què robo de tot el que puc ser o haver estat abans per barrejar-me amb l'univers i sentir allò que mai puc expressar però que no puc amagar del tot.
A causa de la seva coixesa de naixement, Byron trobava a l'aigua una llibertat de moviment que no tenia terra ferma. Per Lord Byron, el mar no era només un tema literari o un paisatge. Per ell era un refugi, un símbol de llibertat absoluta. Byron va ser un gran nedador, un nedador excepcional, una activitat que sempre va practicar.
El 3 de maig de 1810, Bayron va creuar nedant l'estret de l'esponto, emulant el mite grec de Leandro.
Giro i Leandro van quedar profundament enamorats des de la primera vegada que es van veure. Però a Giro, sacerdotessa d'Afrodita, el matrimoni li estava vedat. Així doncs, van decidir guardar el seu amor en secret i cada nit Leandro creuava nedant l'estret de l'Elos Ponto, que comunica el mare geu amb el mar interior de màrmere per trobar-se amb la seva estimada. Per guiar-lo, Giro mantenia una lámpara encesa a la finestra de la torre.
Una nit d'hivern, la llum de la làmpada es va apagar i Leandro es va afegar. En trobar l'endemà al matí, el cos sense vida de Leandro a la platja, Hero, desesperada, es va tirar de la torre.
Heru Leandro, poema sinfònic del compositor i enginyer txec Miroslav Javak. Seguim al mar, ara amb Salvat Papasei. Salvat Papasei va tenir una estreta relació amb el mar i el port de Barcelona que reflecteix profundament a la seva obra poètica.
La manca de recursos econòmics va forçar la seva mare a ingressar-lo a l'asilo naval, juntament amb el seu germà petit, Miquel. El poeta va créixer en diferents vaixells ancorats al port de Barcelona. Dona'm la mà, que irem per la riba, ben a la vora del mar, bategant. Tindrem la mida de totes les coses, només en dir-nos que ens seguim amant.
Fragment del poema Dóna'm la mà de Joan Salvat Papaseit, acompanyat de La vora del mar, del compositor anglès Sir Arnold Bax. Salvat Papaseit era feliç a la vora del mar.
Senyores i senyors, donem nosaltres la mà a la dama de nit de març, Pilar Solans, doctora en Economia per a la Universitat de Barcelona, nascuda a Barcelona l'any 1946.
Una Barcelona marcada profundament per la postguerra espanyola. Caracteritzada per la repressió, la penúria econòmica i el racionament. La ciutat vivia sota la dictadura franquista, amb un ambient marcat per la batalla interna de la població per subsistir. La vida quotidiana es caracteritzava per la pobresa, el mercat negre i l'escassetat d'aliments. En quant a la cultura, es mantenien algunes festes populars i poca cosa més. Tot vigilat pel règim.
Sonata per violí piano de compositor portugués Armando José Fernández, escrita en 1946.
Pilar Solans va dirigir l'àrea de finançament de l'Ajuntament de Barcelona entre els anys 1991 i 1995, coincidint de ple amb tota l'etapa olímpica. Intma, olímpic del compositor grec Espíriton Samares. Seguim.
Pilar Solans va liberar l'àrea de finances municipals del Banc Mundial abans d'entrar a l'àrea de gerència de l'Ajuntament. El tal de Joan Clós la va anomenar gerent municipal, convertint-se en la primera dona a ocupar aquest càrrec. Va deixar les finances sanejades després de la transformació olímpica. Solans va destacar per una intel·ligència i una discreció paradigmàtiques, qualitats que no sempre van juntes. No intervenia gairebé mai en els debats de casos, però quan ho feia...
Bona nit.
Quan ho feia, l'encertava. Feia Diana.
Pilar Solans, l'any 1981, formava part de l'equip financer de Catalana de Gas. I deu anys més tard va ser quan Joan Clos li va proposar treballar a l'Ajuntament. No va dubtar. Catalana de Gas tenia un gran respecte institucional per l'Ajuntament, del qual va ser concessionària en la il·luminació dels carrers a finals del segle XIX i més endavant en tota la història del gas de la ciutat.
Josep Marull coneixia Pilar Solans només per referències indirectes, però un parell de trucades als seus amics de Catalana de Gas van ser suficients. Per part seva, Pilar Solans tenia referències de Pitu Marull de la seva etapa al Banc Industrial de Catalunya i coneixia algunes de les seves habilitats i peculiaritats gestores.
Des de la incorporació de Solans, Josep Marull va dir a tot el seu equip que a l'Ajuntament les finances les portava a Pilar Solans i, per part seva, es posava sota les directrius de Pilar i que tothom fes el mateix. Ell havia patit la crisi del Banc Industrial de Catalunya i sabia què significava per a una institució en remodelació que no hi hagués esquerdes entre la direcció general i la direcció financera.
Un imensa sort que l'Ajuntament de Barcelona va tenir en un moment determinat de tenir persones d'aquesta vàlua professional, acompanyada d'una integritat imperturbable. El 1991 l'Ajuntament va introduir la comptabilitat patrimonial amb l'objectiu de posar ordre comptable.
I també davançant la qualificació financera o writing per poder gestionar el deute de l'Ajuntament no només entre els bancs especialitzats, sinó també els mercats financers públics i privats.
Per poder fer-ho, calia la modernització de l'aparell comptable i la gestió de tot l'Ajuntament i filials. Es va començar per fer un balanç i un compte de resultats a nivell central i... I en 3 o 4 anys es van poder dotar d'uns comptes consolidats de tot el grup. I still my hands are shaken
Ui, un duo molt ben afinats, Solars i Marull, com Kaufman i Fischer. Que el cop meravellós.
Pilar Solans va portar tot aquest procés, tota la seva feina, de manera modèlica, impecable i amb silenci. Un record per aquesta dama de les finances impecable, rigorosa i exquisida, amb el record de compositor xec, Fancec de Drulà.
Senyores i senyors, anem a la tertúlia.
Bona nit, Cristina. La Cristina Brander és llicenciada en Ciències de la Informació, publicitat per la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant dos anys vas estar responsable del Departament Comercial Internacional de l'empresa Comfilms. D'acord, sí. Del 1991 al 2016, socia fundadora i directora gerent de l'empresa productora i distribuïdora de dibuixos animats Neptunofilms, fundada l'any 1991.
I des del 2016, gerent del Parc Audiovisual de Catalunya. Així és. Així és. Productora, executiva i de moltíssimes produccions, moltes més, no? Digue'm, Cristina, quin servei ofereixen els platós, els inversors estrangers, a les productores estrangeres que venen a rodar el Parc Audiovisual? I quins exemples de produccions internacionals hi han rodat?
El que nosaltres oferim bàsicament són els platós, són espais de rodatge, però a nosaltres ens agrada dir que nosaltres no només oferim platós, sinó que oferim tot un recinte per rodar, o sigui, moltes localitzacions, sobretot el tòrax, nosaltres estem basats en l'antic edifici del tòrax,
I allà també fem moltes produccions. I llavors tot el recinte de saber que el Tòrax tenia una capella, té una capella, de fet, doncs allà també rodem a part dels plators, rodem als espais exteriors, és a dir, tot, això ens ha de dir que som una mena de petit estudi, una mena de xinetxità, però amb petitet, no diguem, una cosa així.
Llavors, la teva pregunta, en quant a inversions estrangers o pel·lícules estrangeres, nosaltres sí que acollim productores estrangeres, però sempre, sempre ens venen a través de produccions nacionals, o bé de servis o bé de productores. Per què és això? Perquè hi ha uns incentius fiscals, vull dir que llavors les productores o els servis espanyols se n'aprofiten, diguem, i directament com a estrangers no podria ser. Llavors, què hem fet nosaltres? Vam fer una petita part de The Crown, una producció super, super coneguda,
però també va ser a través d'unes servis, el que es diu una servis, que són les que els hi proveixen, ens busquen nosaltres, busquen els tècnics, fan tot el servis o part del servis d'aquella producció. Una altra que hem tingut ara és una pel·li, ara no me'n recordo del nom, però que sí que participava al Joan Travolta, també.
Llavors anem fent bastantes coses també cap a fora. Nosaltres a l'any fem aproximadament entre 30 i pico i 60 produccions. O sigui, no totes són de cinema, fem també moltíssima publicitat, que és un sector que a vegades potser no reconeix tant, perquè el que té el cinema o la sèrie són grans titulars.
Sempre ho diem, a nosaltres ens van molt bé perquè ens reconeixen, no?, i llavors tenim molta premsa, però la publicitat, que a vegades dius com pot haver-hi tanta gent treballant darrere només de 20 segons, no?, i veus realment uns equips immensos, no?, vull dir que també la publicitat és un sector industrial superimportant, també. M'he allargat una mica, no?, em sembla? Molt ben explicat, molt ben explicat.
Cristina, què tal? Bona nit. Benvingut aquí una vegada més a Mata de Pere Ràdio. Una de les coses que crida molt l'atenció del parc audiovisual és que, tenint en compte una mica, perquè tenim un amic comú que és el Jordi Hernández, que m'ha anat explicant coses de gent que ve, de la gent extremadament famosa que ve, de les produccions d'una embargadura econòmica i pressupostària fora de mida,
Però crida l'atenció que venent-se a Terrassa com a ciutat audiovisual, clar, això tingui poca transcendència popular. És a dir, que filmant-se grans pel·lícules, grans produccions, perrons lògiques, perquè, òbviament, vosaltres no sou la universal que la gent pot visitar als estudis, doncs, clar, tingui tan poca transcendència, llavors, a l'hora de mitjans, no?
Bueno, nosaltres rebem molta gent, eh? Mira, la dada de l'any passat, ho sé perquè acabo de fer la memòria, diguem, econòmica i d'activitats del 25, vam rebre 2.766 persones. Vull dir que realment és... O sigui, de públic o de... Sí, sí, de visites, directament de visites. De públic és un altre tema, o sigui, el públic que nosaltres rebem no el convoquem nosaltres directament, ho convoca la productora.
Sí que nosaltres a vegades sí que els ajudem, perquè si el públic és local, a nosaltres ja ens agrada que la gent vingui de prop i a ells també els hi va bé per tema de transport i això perquè potser no s'han de gastar tants diners. Ara, per exemple, mira, des d'aquí faig una crida, el programa del Juicio, que s'estrena com el març, estan demanant públic. Vull dir que si algú de vosaltres es pot apuntar, ja ho sabeu, no?
Llavors, a nivell de públic, tot això és la productora. Llavors, per exemple, OT, que és qui més públic convoca, convoca 800 persones cada cop que hi ha una gala, és moltíssima gent. Però tornant una mica al que em deies de les visites, sí que és cert que jo crec que nosaltres som molt coneguts i jo crec que reconeguts també dins del sector.
Clar, dins del sector. Sí. Fora d'això, moltes visites diuen, ostres, jo no sabia que això estava aquí a Catalunya. No tenia ni idea que existien aquests platós i tot el moviment que teniu. Això és veritat, que és així. Tot i les visites que nosaltres rebem. Les nostres visites segurament són, no sé si dir-li, pedagògiques d'alguna forma per explicar el que és el sector audiovisual, no? Perquè és el que deia abans. La gent es pensa que el sector audiovisual és una mica el dels Goy ahir, que està molt bé i tots l'hem vist.
i que la catifa vermella i que el vestit d'aquí era així o era aixà, que està molt bé, perquè ens dona aquests titulars, no?, i provoca aquest interès també pel cinema. Però darrere d'això, que és una mica la nostra funció com a empresa pública, és explicar el que és la indústria audiovisual, que és molt important. És el que us deia abans, un espot de 20 segons, tu veus treballant 100 persones, dius,
Com pot ser això? Darrere d'això, de la indústria, hi ha molts oficis, que és el que nosaltres expliquem, principalment els col·les, aquestes 2.600 i escaig persones són els col·les, molts col·les i també entitats. I què expliquem això? Sobretot què és la indústria, és molt important en aquest sentit per nosaltres.
Llavors, potser sí que tenim una assignatura pendent a explicar més enllà la ciutadania també el que és aquest sector i com funciona el parc, això és veritat. Nosaltres creiem que a nivell de Terrassa crec que som bastant coneguts, també una mica per la influència de la Film Office. Nosaltres també portem la Film Office, que són els rodatges que fem a la ciutat, a la ciutat i a l'entorn, que emprenyem bastant en aquest sentit a la ciutadania.
I en aquest sentit jo crec que també som coneguts. Vull dir, l'any passat vam fer 76 rodatges. Quan jo dic un número de rodatges no vol dir que fem tota la peli o tota la sèrie. Sí, produccions. Sí, exacte, igual fem un tros. Uns exteriors. Exacte, exacte. Hi ha una diferència notable entre els rodatges de sèries que s'han posat, evidentment, tan de moda aquests darrers anys, sobretot a plataformes, respecte a les pel·lícules?
No parlo del pressupost. Parlo, per exemple, de la logística, de la rapidesa que treballa, perquè és un sector que sempre va amb moltíssimes presses, a l'hora de muntar, a l'hora de rodar, a l'hora de postproduir. Però hi ha diferents qüestions substantives a l'hora d'enfocar o a l'hora d'acollir els rodatges d'aquestes produccions?
No, potser entre sèries i cinema no. Jo crec que ficció més o menys funciona igual. Això s'ha trencat molt perquè fins fa ràpidament pocs anys o poques dècades la televisió era una cosa com molt encotillada, un únic o dos platons, una cosa com molt reduïda, poc pressupost i ara les sèries són de pressupostos gairebé cinematogràfics, no?
Sí, sí, totalment, totalment. Jo crec que a nivell de ficció no hi ha cap diferència. Sí que hi ha una diferència en televisió amb directes, que nosaltres cada cop estem fent més. De fet, ara, en aquest moment, tenim tres teles, tres teles de directes, o sigui, estil El Juicio, que deia, no?, i tenim dos més ara, que és la manera que les teles online, tant per les tradicionals, o sigui, la 1 o TV3, com per plataformes, o sigui, per exemple, ara OT s'emetia per una plataforma en directe, com tenen, com és la manera de competir? Doncs amb gran espectacle.
que és el que nosaltres podem oferir. Són espais molt grans, platós molt grans, i molt espai per acollir públic. Perquè el que volen aquests aveniments, aquests directes, sobretot, és donar la sensació de directe, que hi ha públic, que hi ha una interacció, que el presentador-presentadora pot interactuar en un moment determinat amb el públic, l'emoció del directe, és la manera que tenen les teles en directe en competir amb les ficcions.
I la intel·ligència artificial aquests tres anys també ha donat un salt qualitatiu molt important en llocs com el vostre, no? Sí, sí, sí. Bé, i jo crec que encara queda molt, molt, molt a recórrer. Queda molt a recórrer. No sé, ens pots fer algun exemple sobre què sé jo, el que es pot aconseguir o el que es fa actualment al Parc Audiovisual?
Clar, nosaltres tampoc no estem amb això, perquè nosaltres no fem el contingut. Sí que tenim la informació, llavors no sé, si també anem a l'ICE, que és la fira aquesta de tecnologia audiovisual, que és molt interessant, que és on veus tu cap a on van les tendències audiovisuals, llavors la intel·ligència artificial sí que és una eina...
que ha provocat i provocarà encara molts canvis, és un canvi de paradigma brutal. Més que qualsevol altra nova tecnologia, em refereixo a una nova tecnologia com pot ser la producció virtual, com pot ser la realitat augmentada, que també va suposar un canvi, però sobretot eren eines, eines potents, en canvi la intel·ligència artificial és un canvi de paradigma 100%.
100%. Llavors, com ho notem nosaltres? Sí que en publicitat, sí que jo ho estem notant molt, les publicitats petites hi ha moltíssima cosa que es fa a MIA, moltíssima. Llavors, això si ho veieu una mica a la tele i tens una mica d'ull, sí que ho veus molt clar, les coses que estan fetes a MIA.
excepte les grans publicitats que, per sort, són les que nosaltres acollim. Nosaltres acollim grans marques que fan grans muntatges, que a més, novament tenen celebrities. Llavors, això segurament també hi ha un ús dia amb optimització de recursos o el que sigui, però aquestes es continuen fent. Llavors, en àmbits com, per exemple, en l'animació, sí que hi ha una reducció de costos. Es parla de... que no és un tema que jo toqui ara amb el parque, però es parla d'una reducció de costos del 80%. Mare de Déu, mare de Déu. Sí, sí.
I estem al principi, no? I estem al principi de la cosa. Sí, sí, estem al principi. Bueno, ja no sé si ho veu fa poc també això, sigui en ficció, aquesta lluita fictícia, no? Clar, vull dir que es parlava al final d'un problema de drets, vull dir, òbviament, però és igual, l'important era l'acció que s'havia creat.
No el tema de drets, que òbviament, això està clar que hi és, però que al final també es soluciona, vull dir, al final és parlar amb els actors si això cedeix en aquests drets o no els cedeixen, al final és això. Però sí, sí, no, el canvi de paradigma amb la IA és brutal. Això serà com amb el tema de la composició musical, no? Sí, sí, exacte. Perquè la IA agafa el coneixement de la cosa ja feta.
Però aquesta cosa ja feta, sigui amb música o amb audiovisual, amb el que sigui, vull dir, té o hauria de tenir uns drets, no? Vol dir que no és una creació, sinó que és una, per dir-ho així, és una recreació. Sí, sí, és una transformació. Però agafa de la informació, d'una obra feta ja, diguéssim. Clar, aquí surt a tot prima, diguem, el dret a transformació. Hi ha un gran debat, no?, amb això ara. Sí, sí, fins a quin punt?
No t'ho pots fer servir, igual que amb el guionatge. Al final està basat en guions fets. Fins a quin punt això no és un dret de transformació. Per sort en aquest sentit està molt protegit. Jo crec que sobretot el canvi serà amb tots els oficis tècnics. Tècnics, clar.
Vull dir, tot el que és això, efectes especials, sonorització, tot el que no implica drets d'autor, el canvi està sent brutal. Doblatges, per exemple. La capacitat que tenen a doblar, que tu pots sentir el Robert De Niro parlant en qualsevol idioma amb la seva veu. Amb la seva veu de veritat. Llavors, clar, ell, òbviament, tot això ho ha de cedir, segurament ha de cobrar, però l'estalvi de cost és brutal. Sí.
Abans has comentat de les celebrities, de les estrelles. Ja sabem que, per raó segurament de professionalitat, no pots revelar la gent que ha vingut aquí, o potser només alguns. Però segurament que les estrelles han de portar també, sobretot si són de Hollywood, que ens consta, evidentment, que aquí han vingut, i de gran importància, alguns capricis, algunes manies, alguna cosa que ens pugui revelar sense saber la identitat del culpable. No fos cas que tampoc no volem fer-te quedar malament. Però alguna cosa ens podràs avalar.
En general, pel que a nosaltres ens arriba, clar, les celebrities venen molt protegides, o sigui, venen sempre amb les seves furgonetes tintades, amb un equip, vull dir que tu pràcticament ni els veus. Però, en general, el que ens arriba és que és gent del més normal, eh? Sí. En general, sí. En general, estan més que disposats a fer-se fotos, a parlar amb la gent... Sí, que hi ha... És probable que hagin dinat en el restaurant del parc, poder? Sí, i això sí, sí. Normalment, si hi són molts celebrities, normalment no. Mm-hm.
Però jo crec que no tindrien problema, perquè també els tenen com molt protegits, vull dir, sempre tenen algú amb el pinganillo de va cap aquí, va cap allà, saps? Llavors segurament els hi donen la seva superautocaravana, se'ls hi posen allà el menjar, però jo crec que no tindrien problema, perquè normalment són gent molt normal. Sí que algú, doncs nosaltres sempre diem, ara faig publicitat de la Q8, que els hi salva els pobres runners de producció,
Els salva la vida d'algú que sí que ha demanat allò, a les 3 del matí, una ampolla de vi o coses d'aquestes. Això sí. A l'Èxil Nilcent, del qual ara hem commemorat... Epa, què va ser aquí ara?
El Lésir Vilcent, del qual haurem com morat de Sant Arena al segon llocament, solament que recordareu aquell actor nord-americà, Capit Blanc, que feia pel·lícules així, d'iquitma còmiques, com la Carlos Como Puedas, o la Teresa Como Puedas i tot això, el van veure fent Spanish Movie, el van veure al restaurant del Parc Audiovisual, i va cridar com molta atenció, perquè, ostres, és una figura que tothom reconeix que...
Home, aquest senyor va fer Planeta Prohibido l'any 56, va ser un dels candidats per fer el Ben Hur d'en William Waller i allà menjant el dinar del Parc Audiovisual. Vull dir que deu cridar com molt l'atenció a aquesta, no sé, aquesta quotidianitat, no?
Sí, i a dir, és que la majoria de gent és del més normal, és una dècdota del John Travolta, que va ser del més normal, del més amable absolutament. Va coincidir el seu rodatge amb el D.O.T. Llavors nosaltres a O.T. sempre tenim a la porta, a fora, moltes fans, que no sé què esperen, perquè llavors qui ve, ve a la gala, el ve al bisbal, o no sé qui, i tampoc no es para ni res, vull dir que no veuen res, però estan sempre a fora, desesperades, dic desesperades perquè sempre són dones,
Esperant a veure algú, els criden als xavals, vull dir, a veure si surten. Llavors, però estan allà, amb fred, vent... Caramba, Déu-n'hi-do. Sí, sí, total. Que surt, se'n va al seu hotel, els don travolta, i diu, superamable, veu tot de fans a fora, pensant-se que eren parell. Llavors, el senyor, amb tota la bona fe, sí, baixa per saludar, i, clar, les noies es miren, i aquesta direcció és...
Però el tio amb super bona fe. També és veritat, quan tu passes amb el cotxe, et miren així, com dient... A veure, qui és aquest? No, aquest no. No és ningú. No és nadie, eh? Vull dir que és allò, també, la teva autoestima que ho... En aquest sentit, no? No teniu vosaltres, llavors, tracte que, si no, ni que us presentin o d'allòs? O sigui, aquests senyors fan la seva feina i no tenen cap altra menys de contacte amb la gent de l'equip més que en la seva conort? Sí, nosaltres...
La nostra cap de comunicació sí que els demana, normalment, fotos o alguna declaració. Llavors, la majoria, et dic, són súper amables. Però també és veritat que venen, fan la seva feina, se'n van a l'hotel, els porten a l'hotel. Vull dir que van molt per feina. I l'hotel també està a prop d'allà? Hi ha un hotel a prop? Normalment, el que són molt celebri, es porten a Barcelona. No, com has dit l'hotel que hi havia amb les fans, el Trabota, que estava per allà, no.
No, no, ells anava a l'hotel, només els porten a Barcelona, a les super celebrities, no sé, m'imagino que a l'hotel Vela, hotels aquí com més emblemàtics. Jo volia preguntar que tenim aquí avui, Cristina, també per parlar d'una part que segurament la nostra audiència li agradarà també saber, hem parlat de les curiositats cinematogràfiques també per part de l'Albert, que en sap molt,
Jo volia preguntar-te també en el fet que jo he estat allà al Parc Audiovisual treballant durant quatre anys i he vist aquesta realitat que si no hi vas pot passar absolutament desapercebuda per qualsevol persona i és per comentar el fet que el Parc Audiovisual és molt més que un sol plató. Teniu també el centre de conservació de la Filmoteca a dins, no?
i teniu, entre d'altres, no només pel·lícules, sinó que també feu la part de televisió, i teniu un centre de negocis dins, on hi ha empreses que cada persona té allà el seu espai, sales on poden fer conferències, exposicions, espais que es lloguen, etc. A partir d'aquí, tot això va començar amb molt poc i ha anat creixent, creixent.
Quins són els projectes de futur que teniu pel parc? Perquè em sembla, ara no sé si això es pot dir, que hi havia entre mans la construcció d'un nou plató molt més gran. Dos platons. Què ens pots explicar d'això? Sí, sí, és així. Però aquest any, pel 26, oi?
Bé, nosaltres ara hem fet la licitació del plató pel projecte, per l'avantprojecte, pel projecte i per la direcció d'obres. És a dir, és el projecte així. Com serà? Això ja està adjudicat, va guanyar un estudi d'arquitectura i ara l'estem desenvolupant, amb l'estudi l'està desenvolupant. Llavors, la licitació de l'obra en si serà a final d'any, amb la qual cosa la construcció no la tindrem fins al 28. I si seran dos platós nous...
Un de 2.200, oi? Sí, 2.200, un i l'altre 1.000. Els nostres més grans actualment és 1.200. O sigui que ara tindrem un, no duplicarà, però pràcticament. Sí, pràcticament. I el motiu de fer-lo, jo sempre ho explico, no és perquè vulguem ser dels més grans de l'Estat, sinó perquè ens va molt bé, sobretot per grans publicitats, vull dir, perquè munten realment escenaris molt espectaculars, i per tele, sobretot per tele.
que sí que estem veient que és cap a on va la tele en directe, les teles en directes, no les sèries d'afició. Fins aquí, dama de nit, avui acompanyats de la Cristina Brander. Moltes gràcies i gràcies d'estar aquí amb nosaltres i ens tornarem a retrobar el dijous 26 de març al Casal de Cultura a les 7 de la tarda on ens seguiràs explicant la teva important tasca en el Parc Audiovisual.
Senyores i senyors, ens acomiadem amb la llegenda del compositor francès, André Caplet. Per cert, André Caplet va néixer en un vaixell el 23 de novembre de 1878, en una travessia marítima entre les localitats franceses de la Habre i Oufleur. Bona nit, estimats oients. Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!