Entreteniment. Evasió. Bromes. Divertesta. Benvinguts a casa. La claqueta. Amb Ignasi Serra i Marc Pitarch.
Bon vespre a tothom. Això és La Claqueta, aquest programa que defensa el cinema, que el cinema encara no està mort, podríem dir, no? Ho defensem molt aquí a Mata de Pere Ràdio. I avui, Marc, i tothom que ens escolta, no és un dia qualsevol. Per res del món. Avui és el dia mundial de la ràdio. Increïble.
El dia d'aquest mitjà invisible però immens, que no necessita aquestes pantalles per fer-nos viatjar, que no té efectes especials però crea mons sencers dins del nostre cap, i és que la ràdio és companyia, és immediatesa, és veritat dita a cau d'orella, podríem dir, i això s'ha de celebrar per tot l'UALP.
perquè mentre hi hagi algú disposat a explicar una història i algú disposat a escoltar-la, la ràdio continuarà viva. I nosaltres avui hi posem la nostra veu. Benvinguts tots, tots, tots, tots i totes a la claqueta, Dia Mundial de la Ràdio, la vida és molt feliç, estem molt contents, Marc, alguna cosa a dir...
Res, que estic tan orgullós com nerviós, o diria que sento la responsabilitat d'estar aquí davant dels micròfons i darrere del control en un dia tan assenyalat com és el Dia Mundial de la Ràdio. Sí, perquè ja que tant estimem... I tant.
i que és un orgull poder estar aquí, la veritat. Home, i que tant ens ha donat. Al final, quan parlem de moments històrics a la ràdio, podríem recordar fa poquet aquesta apagada general que va haver, i va ser la ràdio qui ens va informar durant tots els dies, i va ser... Bueno, es va fer veure que realment la ràdio és una cosa molt, molt, molt important, que tenim cada dia, que sense voler l'escoltem,
i que l'hem de valorar moltíssim. La veritat que estar aquí és el que has dit tu, és un orgull i és una responsabilitat també, perquè tens aquests nervis a vegades de posar-te davant del micro i dir algunes tonteries que diem a vegades, però ens ho passem molt bé, ho disfrutem moltíssim. És un grandíssim honor. Però avui tenim menú complet, Marc.
Home, sí, avui completet, eh? Completet, completet. Com sempre, començarem repassant les notícies més sucoses de la setmana del món del cinema, perquè ja sabem que Hollywood no descansa, nosaltres tampoc. Bé, si hem de dir una cosa és que nosaltres una mica sí, però dic...
Simulem força bé. Després ens endinsarem en una de les estrenes més curioses de la temporada Disney+, que és Wonder Man, una sèrie que promet superherois, Hollywood, dins de Hollywood, i aquella fina línia entre la sàtira i el desastre que tant ens agrada analitzar. Hòstia, l'Ignasi parlant de sèries. Sí, que raro, eh? És estrany, això, eh? Però, bé...
Ja m'escoltaràs. Realment veurem si Marvel ha trobat una nova manera de reinventar-se o si simplement ha canviat el culo del tratge del superheroi en aquest cas. A continuació...
Què farem, Marc? Perquè la vida ens torna a portar a més premis. A més premis, més gales. I és que hem de fer repàs dels premis Gaudí del cap de setmana passat amb aquests vencedors, aquestes sorpreses i aquells moments inevitables en què tots diem Ah, sí, aquesta també estava nominada? No ens en recordàvem.
No coneixia ni el títol. Sí, exacte. I seguirem, seguirem, que a continuació arribarà el senyor Marc Pitarch amb la seva secció de clàssics, que ens agrada tant, perquè mentre les plataformes ens bombardegen amb novetats, ell ens recorda que el cinema ja era gran abans que existís el botó de saltar intro, que l'estimem moltíssim, aquest botó.
i sí que és veritat que si el temps ens ho permet, que sempre és optimista amb nosaltres, jugarem a una nova edició del mític joc de les bandes sonores. Tres escollides pel Marc i tres escollides per mi. No sabem qui guanyarà, però el que sí que sabem és que als oients els agrada molt aquesta secció, que m'ho han dit. Sí, sí. A més, ja l'havíem fet la setmana passada, però estàvem amb carrerilla i tornem-hi. És el que té, és el que té. Poseu-vos còmodes, pugeu el volum, prepareu-vos,
Obrim plaqueta i acció. Som-hi! Què, doncs anem amb les notícies? M'encanta aquesta notícia, Marc. Oh, és que és fantàstica, eh? Sí, comencem amb les notícies. Perdó, que ho havia de dir.
Primer tràiler de Spider-Noir, l'aranya espacial blanc i negre. Ja tenim aquí el primer tràiler de Spider-Noir, la nova sèrie que explora la versió més fosca, pulp i detectivesca de l'univers Spider-Man. Ambient retro, veu en off i estètica de cinema negre per reinterpretar el mite aràgnic des d'un altre angle. Per cert, interpretada.
pel senyor Déu d'aquest planeta Terra, Nicolas Cage. No! Sí, sisplau, sí. No!
Tindré a Nicolas Cage fent de Spiderman abans de morir i la vida... Em somriu, em somriu realment. Saps què havia de fer de Superman, aquest home? Sí, de fet té un cameíto a una pel·li de Flash, que es va fer l'última, fent de Superman. És que hi havia, en el seu moment, es va començar una producció en la que... Tim Burton. Tim Burton dirigia Superman, protagonitzada per Nicolas Cage. I és a dir una cosa, potser hem d'agrair-li també a la vida que aquella pel·lícula no es donés.
perquè només les proves de vestuari que vam veure, mare meua, mare de Déu. Aquesta sèrie s'estrenarà el 27 de maig a Prime Video, però el primer episodi arribarà abans, el 25 de maig, a Metro Goldwyn Mayer Plus, una plataforma que ningú dels dos tenim. En total seran 8 episodis, que els hi encenen tots de cop, apostant clarament pel binge-watching, aquest famós binge-watching que s'està donant últimament,
I és que Sony continua expandint l'univers de Spider-Man en televisió, però aquesta vegada amb una proposta estilísticament més arriscada i adulta. Veurem realment si l'experiment funciona o queda en simple exercici de nostàlgia estilitzada.
Va, seguim. La seqüela de K-Pop Demon Hunters no arribarà fins al 2029. Els responsables de Sony Animation han deixat clar que si hi ha seqüela de K-Pop Demon Hunters no estaria llesta abans del 2029. Això vol dir que el projecte, si es confirma, anirà a partir.
Per llarg, l'estudi sembla voler cuinar-lo a foc lent, probablement, per consolidar la marca i no cremar-la massa ràpid, en plena era de seqüeles express, sorprèn, i fins i tot s'agraeix una mica de paciència industrial. Jo encara no he vist la primera, la tinc pendent, la veuré abans dels Oscars, però s'ha de dir que ha tingut molt èxit, molt èxit. Veurem a veure què tal.
Vinc ara una notícia una mica trista. Mort James Van Der Beek als 48 anys. Doncs sí, va ser una de les cares més reconeixibles de la televisió adolescent dels 90 gràcies al seu paper protagonista a Dawson Creek, convertint-se en icona generacional i en meme etern per internet.
Amb el temps va saber riure's de la seva pròpia imatge pública, participant en comèdies i aparicions autoparòdiques. És una notícia trista que toca directament la nostàlgia de tota una generació criada entre sèries lacrimògenes i cançons de Paula Coll.
Jason Momoa protagonitzarà l'adaptació de Helldivers. Doncs sí, serà el protagonista de l'adaptació en imatge real del videojoc Helldivers. La pel·lícula s'estrenarà als cinemes el 10 de novembre de 2027. El videojoc, conegut pel seu to satíric i l'acció cooperativa desmesurada, pot encaixar força bé amb el físic i la presència de Momoa. Ara la pregunta és, apostaran pel to irònic del joc o faran una adaptació d'acció similar més convencional?
La veritat és que en plena febre d'adaptacions de videojocs, aquesta és una altra peça en un tauler cada vegada més competitiu. No sé fins quin punt és una bona idea, però sí que he de dir una cosa, i és que el videojoc és excel·lent. No el conec. Boníssim.
La Mòmia 4 confirma retorns i directors. Oh, quina notícia aquesta, eh? Estic emocionat perquè arribarà als cinemes el 19 de maig del 2028 i ho farà martilleria nostàlgica pesada, podríem dir. Brendan Fraser i Rachel Weisz tornen oficialment a la saga que els va convertir en parella d'aventures icònica del cinema dels 90.
A la direcció hi haurà Matt Bettinelli i Tyler Guillet, responsables de les últimes pel·lícules de Scream. Sí que és veritat que després del fallit intent de Dark Universe d'Universal, doncs ara sembla apostar ara per una fórmula que sí que funcionava. Aventura clàssica, química entre protagonistes i aquest home és desenfadat. Realment el retorn de Fraser, a més, arriba en un moment dolç de la seva carrera després d'haver guanyat aquell Òscar per la ballena.
Bé, notícia nostàlgica, però he de dir una cosa. Trobo que és bonica. A mi em sembla bé. No em molesta en aquests retorns. I és que Mòmia és una saga que no... Ah, jo m'ho passava bé. Ha sigut bastant infància, així que la disfruto, sí.
Mike Flanagan adaptarà The Mist per Warner. Mike Flanagan escriurà i dirigirà una nova adaptació cinematogràfica de La niebla o The Mist per Warner Bros. I és que la història segueix un grup de veïns atrapats en un supermercat quan una boira misteriosa cobreix la ciutat i amaga criatures mortals.
Una premissa que combina terror còsmic amb una paranoia social, Moe Stephen King. Flanagan s'ha convertit en un dels grans especialistes del terror contemporani, amb una sensibilitat molt pròpia per als dramas humans dins del gènere. I recordem que ha rodat la nova entrega de l'exorcista, així que el seu nom continua molt vinculat al terror del pressupost.
I seguim amb el col·laborat de l'any perquè Paramount pressiona per comprar Warner amb més diners sobre la taula. I és una cosa que no s'acaba mai. No s'acaba mai. Cada setmana tenim coses noves. I és que el col·laborat corporatiu entre Paramount, Pictures, Warner Bros. i Netflix continua escalant. Paramount ha afegit nous incentius financers per convèncer els accionistes de Warner que acceptin la compra. Entre les propostes estan...
650 milions de dòlars per trimestre si l'operació no es tanca a finals de 2026 i l'altra proposta és assumir els 2.800 milions de dòlars de penalització per la ruptura de l'acord amb Netflix. Traduït. Diners. Molts diners. Molts diners per accelerar una operació que podria redefinir el mapa de Hollywood, ja ho sabem, i és que el cinema cada vegada és més indústria i menys romanticisme.
Bé, seguirem informant. Ara Paramount, ara Warner, ara Netflix. Netflix vol portar tots els diners en caix. Ara Paramount diu no, però nosaltres oferim molt més. Per favor, per favor, prou!
Ara sembla un Josep Cuny, eh? Prou, prou, prou, prou, prou, no puc més, no puc més, no puc més. He de dir que no puc més, però realment em fa molta gràcia tot aquest cul a brot. Jo vull que vas fer una pel·li ja d'això. Clar, és que l'hauríem de fer. Sí, home, sí. L'hauríem de fer, aquesta pel·lícula. Si tant si és Paramount com Netflix, qui s'emporta el gat a l'aigua, el primer que hem de fer és produir una pel·li sobre això. És espectacular. Si rotllo la red social, no?, de Facebook, amb el Zuckerberg, doncs en aquest cas amb els teos d'aquestes empreses. Ho heig. Que, mare de Déu, senyor, que ens deixin en pau. I si no la fan, la fem nosaltres. Exact
Gràcies.
Va, Ignasi, si et sembla, repassem les estrenes d'avui divendres 13 de febrer. I tant. Vinga, va, què és la cartellera? Mira, arribant a cartellera la pel·lícula d'Emerald Fennell, cumbres borrascoses, tenim pel·li d'animació de Sony Pictures que es diu Goat o Greatest of the Old Time, una pel·lícula de bàsquet, tenim Crime 101 o Crimen 101, que aquí s'ha traduït d'una manera molt estranya, perquè no sé ni quin títol li han posat traduït, Déu meu.
Però una cosa que no té res a veure amb l'original, com plan d'escape o alguna cosa així. Oh, per favor. Tenim històries del Buenballe, d'Alguerim, autor que t'encanta, que disfrutes moltíssim. Tenim No Other Choice, de Parxambuc, i El Vestido, pel·lícula protagonitzada per Belén Rueda. Un divendres 13 amb propostes per a tots els gustos. Tenim drames literaris, tenim thrillers, tenim producció comercial i un cinema més modest. Si hi ha mala sort, almenys...
Que no sigui a la taquilla. Exacte. Escolta, has vist alguna d'aquestes ja? Sí, he vist No Other Choice, una pel·lícula que em va encantar. La vaig veure a Sitges l'any passat i em sembla bastant lamentable que no estigui nominada millor pel·lícula internacional als Oscars aquest any. Però bé...
És el que hi ha, ho hem d'acceptar, però el que sí que us he de dir és que totes aquestes pel·lícules que acabo de dir tenen bones crítiques, menys cumbres borrascoses que està penjant d'un fil. Que pot ser la més taquillera, no? Sí, segurament, junt amb la de Sony Pictures, la de Goat, que és una pel·lícula de dibuixos animada per tota la família, crec que seran les dues molt i molt taquillera, sí. Molt bé, doncs fins aquí les notícies d'avui, no? I tant, i tant, i tant!
Fins demà! Fins demà!
Escolta, Marc, hi ha una cosa molt curiosa amb Marvel últimament. I doncs? Hi ha una cosa molt curiosa. I és que quan intenta fer el de sempre, sobri li surt una còpia més sorollosa i menys inspirada del que ja havia fet. Però quan decideix desmuntar la joguina, això que diem desmuntar i tornar-la a fer...
és quan pot passar alguna cosa interessant. I això és exactament el que passa amb Wonder Man, perquè sí, forma part d'aquest univers de Marvel, aquest univers cinematogràfic. I sí, podríem dir que hi ha aquests superpoders, encara que no gaires, durant la sèrie. Hi ha connexions amb aquest entremat gegantí que sembla que mai no s'acaba. Però la sèrie no va d'això, Marc.
No va de salvar el món. Va de salvar l'autoestima, que és molt més bèstia. La premissa és gairebé antieroica. Un actor secundari eternament frustrat que veu com la seva vida és una successió de càstings fallits, oportunitats perdudes i decisions prou discutibles. És un palló amb talent, però amb aquella mala sort estructural que sembla enganxada a la pell.
I aquí és on entra Yahi Abdul-Matin, que és el protagonista, que no és el típic heroi carismàtic invencible, és un home cansadot, amb orgull, amb ràbia molt continguda, amb vulnerabilitat, que no sempre sap gestionar, però...
Ho sap construir tot des d'un carisma molt particular. Podríem dir que no és el carisma de qui domina la situació, sinó el de qui intenta no enfonsar-se mentre tot trontolla. És un personatge que podria resultar patètic, però mai no cau en la caricatura. I això realment és mèrit seu. Ara bé...
Si la sèrie funciona tan bé com funciona és en gran part per la química inesperada amb Ben Kingsley, l'atractor que recupera el seu delirant Trevor Slattery. I aquí Marvel fa una jugada intel·ligent. En lloc d'utilitzar-lo com a simple camió nostàlgic, el converteix en un contrapunt emocional i molt còmic.
I la veritat és que el duet és molt improbable. Un actor fracassat amb aspiracions dramàtiques i un farsen encantador que viu permanentment instal·lat en el seu propi relat. Però junts creen una dinàmica molt entranyable, absurda i sorprenentment humana. I és que hi ha moments que gairebé podríem estar parlant d'una Buddy Movie, bastant decadent, però dins d'una sèrie de superherois, que és fantàstic.
I això crec que és el que fa diferent Wonderman, la renúncia conscient a aquesta èpica grandiloquent que té Marvel. Podríem dir que no hi ha una amenaça còsmica en si, no hi ha un portal al cel que s'hagi de tancar abans del tercer acte, el conflicte és molt més petit i per això mateix és molt més reconeixible.
Parla del fracàs, de la frustració professional, de la por de no estar a l'alçada, de voler demostrar alguna cosa al món i que el món senzillament no estigui gaire interessat. És una comèdia, sí, però també és una petita tragèdia sobre l'ego i la inseguretat. And all I gotta do is act naturally
I és que visualment la sèrie juga molt amb la idea de Hollywood dins de Hollywood. I es ha tirat del sistema, del càsting constant, de la indústria que promet molt i cuida molt poc. I en aquest sentit gairebé sembla més hereva de la comèdia incòmoda que del blockbuster superheroic. Això no vol dir que sigui perfecte, el ritme a vegades és irregular. Alguns episodis s'estiren més del compte i és una sèrie que dura 30 minuts per episodi.
Hi ha moments on sembla que la sèrie dubta si vol ser del tot irreverent o mantenir-se dins del paraigües corporatiu, podríem dir. Però fins i tot amb aquestes vacil·lacions hi ha una sensació d'autenticitat que feia temps que no trobava una producció de l'estudi. Wonder Man, Marc, és una mica estranya. I ho és en el millor sentit possible. I ho dic molt clar. Demostra que Marvel encara pot arriscar quan deixa de mirar el calendari d'estrenes i es concentra en explicar una història concreta.
quan deixa de salvar el món i decideix salvar, encara que sigui, per uns capítols, només un personatge. Jo crec que potser no és la sèrie que farà recuperar la fe als fans més cansats, però sí que és una prova que dins d'aquest univers tan controlat encara hi ha espai per a petites històries humanes, petites derrotes i petites victòries. I al final, ja ho sabem, potser això és el que és més heroic que qualsevol explosió digital.
Per cert, no ho he dit, però ara ho dic. Diu, diu, diu. El capítol 4 de Wonder Man és una joia. És una absoluta joia. O sigui que podem anar a veure el 4 directament? No. Hauríeu d'obrir els 4 primers. Hauríeu d'obrir els 4 primers. Els primers 4 episodis són molt bons, molt, molt bons. Però els altres 4, ai, es deixen una miqueta penjats.
i encara que segueixen-les tan bé, crec que és una producció molt i molt curiosa que moltíssima gent hauria de veure, perquè al final, ja ho estic dient, no és una sèrie de superherois, és una sèrie que tracta sobre un paio al qual les coses li podrien anar millor i no li acaben de sortir del tot. Tu creus que apunta la segona temporada?
No sé si apunta segona temporada, però sí que sé que aquest personatge el veurem més. No sé si hi ha pel·lícules, no sé si hi ha en aquesta segona temporada, però fa bona pinta. La veritat que l'actor està fantàstic, sí. Bueno, doncs estarem pendent. On es pot veure això? Això es pot veure a Disney+. Molt bé.
Fins demà!
Música de gala. Ai, per favor, he de dir una cosa, eh? Quan s'acabin les gales, no vull tornar a escoltar aquesta sintonia en temps. Te'l posaré un dia en plan de broma. Oh, mare de Déu, senyor. És quan escoltes l'alarma del mòbil d'algú altre, que dius apaga-la. Apaga-la, per Déu. O això que sentirem aquests dies amb la tormenta, no? Exacte, sí, sí, o per favor. No, no li tinc tant d'òdia, aquesta melodia.
Però sí que és veritat que tots aquests mesos han estat molt carregats de gales, nominacions, premis, i he de dir una cosa, i és que tinc ganes que arribin als Òscars, principalment, perquè ens vegin descansar una miquena. Ai, sí, tralons ho hi ha de sobre, no? I més que res, perquè també crec que la gent que ens escolta deu dir, ostres, una altra gala, uns altres premis. Però ara ja quasi ho tenim. Ara ja ho tenim, ara queden els Gaudí, els Gaudí han passat, passen els Goya,
Els Goya i els Oscars, que són els plats forts, diríem. I ja ho tenim, sí, efectivament. Bé, parlarem una miqueta de tot això. Premis Gaudí. La 18a edició dels Premis Gaudí va emplir d'imatges, parlaments i alguns pronunciaments crítics al Gran Teatre del Liceu, aquest passat diumenge, 8 de febrer, en una nit que va confirmar la vitalitat del cinema català i la seva diversitat. I tant.
Sirat, d'Oliver Lacse, va ser segurament la gran guanyadora amb 8 estatuetes, però altres títols com Frontera o Sorda també van marcar la gala amb premis importants dins de categories principals i tècniques. Aquest any l'acadèmia ha repartit reconeixements a una àmplia gama de produccions i talents, des dels noms consolidats fins a noves veus emergents. Anem a repassar, si us sembla, totes les categories i tots els premiats. Som-hi, doncs! Som-hi!
Igual, Ignasi, jo començaria parlant del gaudí d'honor, no? Home, i tant, que es va donar Sílvia Munt, principalment pel reconeixement de tota la seva trajectòria. Bé, em sembla correcte? És un bon gaudí d'honor? Jo crec que s'han de donar els seus d'honor, és important.
Tots els premis d'honor em semblen correctíssims. Correctíssims, de veritat. Perquè al final són premis que s'han de donar en vida, saps? Exacte, sí. I hi ha gent amb trajectòries envejables i que s'han de reconèixer. I trajectòries envejables que no han estat premiades en moltes ocasions. Per això mateix el gaudir d'honor em sembla molt important. És molt important, i tant, sí.
Dit això, vinga, va. Categoria millor pel·lícula. Doncs teníem Frontera, Esmorts amb mi, Estreny en riu, Molt lluny i Wolfgang. Però la que ha guanyat, i aquí ve una... podríem dir un debat, eh? És Frontera, de la directora Judit Culell. Però què passa? Què passa amb tot això? Que la senyora Judit Culell és ni més ni menys que la presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català.
Algú que es dona un premi ell mateix. Mare de Déu. Mare de Déu. Segurament era merescut, o què? No, és que no ho era. És que Frontera és la pitjor pel·lícula que hi ha aquí. Sí? Amb Junts m'esmorts amb mi, que és una pel·lícula que no em va agradar gaire. Trobo que molt lluny de Gerard Dom és una pel·lícula boníssima. Estrany. Trobo que Wolfen està força bé. Sí, Wolfen, sí.
I Estren Riu també està força bé. Però Frontera. No l'hagués dit mai. Però, clar, aquí entra el debat de Judit Culell, la presidenta de l'Acadèmia de Cine Català, que s'ha donat el premi allà mateixa. És una cosa que has estat parlant aquests dies. De fet, es parlava abans de la gala, no?, de si fora...
adequat que elles poguessin dur algunes tatuetes sent la directora de l'acadèmia i, en general, l'opinió era que no tenia per què anar una cosa en contra d'altra. És a dir, si realment la pel·lícula ho mereixia, doncs per què no? Però, bueno... No ho mereix. No ho mereixia. De fet, em sembla la pitja pel·lícula de les nominades. Vaja!
Vinga, seguim amb la millor pel·lícula en llengua no catalana. Teníem a Sirat, teníem l'os Tortuga, teníem Rumaria, Sorda i la guanyadora ha sigut, òbviament, Sirat. Sí, eh? Sirat, home, i tant. I tant. És que Sirat s'ho havia d'haver portat tot, Marc. Sí? S'ho havia d'haver portat tot. Mira que...
Hi ha molta gent que no li ha agradat gens, eh? Sí, hi ha molta gent que no li ha agradat gens, però hi ha altra gent que li ha agradat molt. Sirat, jo ja ho vaig dir, ho he dit en altres programes, és una pel·lícula que t'agradarà moltíssim o l'odiaràs, l'odiaràs, diràs que no entens res, que això no és lo teu, i és que és una pel·lícula pausada, és una pel·lícula molt visual, és una pel·lícula, podríem dir, és que no trobo ni l'adjectiu, no trobo ni l'adjectiu, és molt mística, és molt mística, és molt estranya, però bé, per mi és justa guanyadora, i tant, sí.
Vinga, seguim amb la millor direcció. Teníem a Eva Libertat per Sorda, teníem Albert Serra per Tardes de Soledad, teníem a Carla Simón per Romaria, a Oliver Lacze per Sirat i la guanyadora ha estat Eva Libertat per Sorda. Bé, em sorprèn. Sorprèn? Em sorprèn, sí. Què l'hauries donat tu al Serra, igual? Mira, no m'agrada el documental de Tardes de Soledad, perquè no m'agrada.
però només per molestar si l'hi hagués donat a l'Albert Serra. O l'hi hagués donat a Oliver Laxe. A més que a mi l'Albert Serra em sembla un personatge espectacular.
Només per com és ell ja li haurien de donar premis. Jo penso que és, juntament amb Albert Pla, segurament les dues persones més difícils d'entrevistar d'aquest país. Sí, de fet, mira, vaig anar a veure l'altre dia Hamlet, d'Albert Pla i Peyu. Hamlet? No, per favor, Déu meu. Hamlet o Hamlet? Hamlet, Hamlet. Ah, ara sí. Ara sí, ara sí. Eh, aplausos, aplausos.
ara sí que és Hamlet, de l'Albert Pla i del Peyu, i vaig riure com un condemnat. Vaig riure. Però quin paio més estrany, l'Albert Pla. És un paio estranyós. Sí, quan el vam entrevistar al Via Lliure també va ser curiós. Va ser curiós. Però bé, hem dit que ha guanyat a millor direcció Eva Libertat per Sorda.
Va, doncs seguim amb la categoria millor direcció novell. Tenim a Gemma Blasco per La fúria, a Gerard Oms per Molt lluny, a Ivan Morales per Els morts amb mi i a Jaume Claret Muixart per Estrany riu. I la guanyadora ha sigut Gemma Blasco per La fúria. I realment també m'ha sorprès perquè pensava que som porteria Gerard Oms per Molt lluny o Jaume Claret Muixart per Estrany riu. Bé, La fúria no és una mala pel·lícula, està força bé, però bé, les altres m'ha agradat més.
Millor guió original. Cesc Gay i Eduard Solà per Mi amiga Eva. Belén Funes i Marçal Sebrián per Los Tortuga. Gemma Blasco i Eva Pauner per La Fúria. Gerard Oms per Molt Lluny. I els guanyadors han sigut Cesc Gay i Eduard Solà per Mi amiga Eva. No he vist Mi amiga Eva. L'has vist? Negatiu. No. Doncs a mi Cesc Gay i Eduard Solà em semblen dos guionistes fantàstics. La veritat. L'hauré de veure.
Vinga, seguim amb la categoria millor guió adaptat. Teníem a Eva Libertat per Sorda una altra vegada, a Carla Simón per Romaria, a Celia Rico per La Buena Letra, a Ivan Morales i a Modena Monzó per Esmorzarmi i la guanyadora ha sigut Eva Libertat, també per Sorda.
Vinga, anem amb els actrius i actors. Millor protagonista femenina. Doncs Angela Cervantes per La Fúria, Maria Rodríguez Soto per Frontera, Míriam Carlo per Sorda, Nora Navas per Mi amiga Eva. I mira, aquesta sí que m'ho esperava perquè ha guanyat Angela Cervantes per La Fúria. Crec que la seva actuació és molt, molt digna de premi, de veritat. Si no heu vist La Fúria, és una pel·lícula dura, és dura.
Però l'actuació, almenys d'Àngela Cervantes, no tant d'Àlex Moner, que em sembla més fluixet, ella està fantàstica. Sí, la recomano que la veieu.
Seguim amb millor protagonista masculí. Teníem a Mario Casas per molt lluny, a Álvaro Cervantes per Esmorts amb mi, a Manolo Solo per una finca portuguesa i a Sergi López per Sirat. El guanyador ha estat Mario Casas per molt lluny. I és que el tio està molt bé. Jo sempre he reivindicat que Mario Casas és un actor excel·lent. A mi no m'ha agradat mai. A mi sí, però crec que es va com... Va tirar molt del carro aquestes pel·lícules romàntiques i cutres que va fer. Seria el barat pit espanyol?
No, no és tan bon actor com Brad Pitt. I a més li agradaria. Però és el típic home que és guapetón, que és així molt de barri, de Madrid, podríem dir. El tipus es va criar aquí. Sí, es va criar aquí. De fet, va fer el seu espitge en català. I la gent diu, no, Mario Casas està fent l'espitge en català. Tampoc ens hem de sorprendre tant que un català parli en català.
És un paio que no li agrada molt parlar en català, perquè diu que... No, perquè li fa vergonya. I no vol que es facin memes d'ell i tal. I el tio parla... El tio parla excel·lent. Però en català... Excel·lent, és excel·lent. He reivindicat sempre la figura de Mario Casas després d'aquelles dues pel·lícules infrahumanes que va fer de 3 metres sobre el cel, i la tinc ganes de tu, crec que es deia, pel·lícules dolentíssimes, però que després...
S'ha reivindicat i ha sabut escollir molt bé els seus projectes. Jo crec que vaig veure d'ell la que està en un camp de concentració, el fotògrafo de... Madhausen. Sí, i no em va desagradar. No, la pel·li no és res de l'altre món, però sí que és veritat que ell està molt bé. I ell és el que sosté el pes de la pel·lícula a les seves espatlles. Les coses són com són. Bé, molt content per Mario Casas. Trobo que és molt i molt merescut.
Vinga, seguim amb millor actor secundari. Teníem... No, anem a millor interpretació de revelació primer. Sí, perdona, millor interpretació de revelació. T'encanta saltar-te, eh? Et poso a prova, a veure si estàs atent o no. És que sí. A millor interpretació de revelació tenim a Bernat Soler Palau per Estran Riu, a Elvira de l'Ara per L'Os Tortuga, a Jean Monté Palau per Estran Riu un altre cop i Llucia García per Romaria.
Doncs la guanyadora ha estat Lúcia García per Romeria, i estic molt content, també. Romeria és la cançó aquella del... No, no, sempre fas la mateixa broma, com amb Hamnet. Romeria, Romeria... Estic cansat, no puc més, no puc més. Però estic content per Lúcia, crec que... Se'n diuen running gags, d'això. Sí, m'agrada molt, jo els disfruto. El que passa és que quan els he escoltat 47 cops seguits... Però els nostres oients estan esperats. Sí, és veritat, cada cop que dic Hamnet...
Hamlet. Exacte, i cada cop que dic Hamlet... Romeria... Ah, no. Oh, quasi, quasi. Però bé, no m'agrada molt Romeria a mi. No és una pel·lícula que m'encanti, però crec que a Llucia fa un paper i una interpretació molt digna també, digna guanyadora del premi a interpretació i revelació. Estic content, molt bé.
Ara sí, millor acta o secundari. Doncs teníem Àlex Moner per La Fúria, cosa que no entenc. Teníem a Sierre Echendia per Frontera, a Ivan Massaguer per Esmorzarmi, i el guanyador ha sigut... Ah, no, que faltava algun, clar. Faltava Álvaro Cervantes, per sort, que ha sigut el guanyador, de fet. Ha sigut el guanyador. És culpa meva que el guió aquí està... Hi ha alguns errors d'aquí. No passa res, et perdonem, et perdonem tot!
no passa res, cap problema. Álvaro Cervantes per Sorda i és que Álvaro Cervantes em sembla un actoràs, un actoràs. La pel·lícula de Sorda, si no l'heu vist, està filmint. Una pel·lícula excepcional, excepcional, de lo millor de l'any passat sense cap mena de dubte. Bé, mioc de secundari per Álvaro Cervantes.
Vinga, doncs millor actriu secundària. Teníem a Bàrbara Buc per Frontera, a Tanae Gatell i a Les Salvat per La Fúria, a Pati López i Paco Rodríguez per Rumaria, i teníem a Bruna Cosí per Frontera. La guanyadora està Bruna Cosí. Estic molt content. Estic molt content, però això està malament, no? També. Sí, oi? També ho he fet, sí. A Mogi avui, justeja. Sí, això està malament, però no passa res. No diré com l'he fet.
Millor documental. Millor documental, sí. Doncs tenim Tardes de Soledad, Constellació Portavella, La Marsellesa de los Borrachos, Mares Maria i La Guanyadora. Ha estat Tardes de Soledad, Tardes de Soledad, que havia de guanyar. Sí, home, sí. Havia de guanyar, perquè encara que a mi no m'agradi, només perquè la gent se senti molesta. Bueno, i que és un documental que, vulguis o no, a nivell internacional ha tingut el seu reconeixement i no podria ser que els premis d'aquí catalans no el reconeixessin. Sí, va guanyar... Ni que sigui per això. Sí, va guanyar la Conxa d'Or.
Sí, l'any passat. A Sant Sebastià. Sí, bé, no m'agrada el documental, però és que em sembla que tècnicament és el millor que he vist amb molt de temps. Així que molt content per Albert Serra. Vinga.
Vinga, va seguir millor pel·lícula d'animació. Teníem a Olivia i el terratrèmol invisible, el tresor de Barracuda, Hanna i els Nadals Oblidats, la llum de l'aixa i la guanyadora ha estat Olivia i el terratrèmol invisible. No l'he vist, no l'he vist, la tinc pendent. Es va estrenar fa poquet, però fa bona pinta, he de dir. No ho sé.
Vinga, i l'última seria millor pel·lícula europea. Doncs tenim Flow, tenim Conclavé, tenim la... Com es deia aquesta pel·lícula? Les llavors de la Figueres Sagrada, que tenia un nom internacional de secret... No sé, no me'n recordo. Un nom molt llarg. Tenim The Brutalist i la guanyadora ha estat Flow.
Que aquest no l'havia vist jo. Com Flow ha guanyat aquesta pel·lícula europea? Mare de Déu. Per sobre de Déu Brutalís i de Conclavé. Oh, Déu meu. Els Gaudí a vegades ens els hem de prendre en sèrio perquè ens obliguen. Perquè Mare de Déu Senyor. Mare de Déu Senyor.
Bueno, i ens queden una sèrie de categories tècniques que podríem repassar, també, no? Sí, la repassem ràpidament. Vinga, direcció artística, qui ha guanyat? Laia Teca, per Sirat. Molt bé. Fotografia. Tenim Mauro Herce, per Sirat, també. Música original. A Can Vinc Rey, òbviament, també, per Sirat. So. Tenim Amanda Villavieja, Laia Casanovas i Yasmina Praderes, també, per Sirat. I efectes visuals? Tenim Pep Claret, Lluís Rivera i Benjamín Ajeorges. Per què, per què, per què? Per Sirat. Ah, penses que anés de dir Hamnet.
Vinga, seguim vestuari. Tenim a Mercè Paloma per Frontera. Maquillatge i perruqueria. Taira Eva Adén, també per Cidat. Muntatge. Albert Serra i Artur Tort per Tardes de Soledat. I la darrera, direcció de producció. Tenim a Oriol Maimó per Cidat.
Bueno, i fins aquí els Gaudí del 26. Sí, tant. Bueno, força bé, encara que Frontera hagi guanyat la millor pel·lícula, que no ho entén ningú, però... Bueno, no deixen de ser uns premis joves, penso jo, que segurament els queda molt recorregut per créixer, per convertir-se en algú una mica més...
més aposentat, més seriós, però són els premis necessaris que s'han de fer i que també arribarà un moment en què la indústria cinematogràfica catalana està, penso jo, en el millor moment de la història. Espectacular, espectacular. Que requereixen uns premis a l'alçada i penso que estem en camí. Estem en camí, sí. De fet, aquests dos, tres últims anys han sigut molt bons, molt bons. Però sí que és veritat que a la gala li falta maduresa.
Trobo que és avorridota de veure. Trobo que fa falta més gresca. Esperem que l'any que ve i esperem també que estiguem tu i jo allà per poder retransmeter... Estaria molt bé. O els podríem presentar, tu i jo. Clar, de fet els hauríem de presentar obligatoriament. Però això és un altre tema de conversa. Ja parlarem amb l'Abert, que mou i fils. Segur que mou fils i no té cap problema. Així que ho farem.
¿Qué estás sonando? Por favor. No está sonando, hermano. No, chico, mucha miedo. Oh, Dios mío. Vienen detrás de mí. Por favor. No he hecho nada.
Ai, avui a la secció Clàssics... Espera, un aplaudiment per la secció Clàssics, sisplau. Un aplaudiment. Necessito un so d'aplaudiments que em posaré per aquí un botonet per poder... Sí, per tot el rato aplaudir. Perquè tu i jo aplaudint sona molt... 8, sona 8, no? Perquè som dos. És molt trist. No, no, és tan trist. Podríem ser molt més trist i només ser un. Allò... Un aplaudiment. Ja està, saps?
Perdó. En fi, doncs, com deia, avui a la secció Clàssics toca rememorar, doncs, al final, una efemèride, doncs, que és fàcil, perquè avui és divendres 13. No havies pensat això, Ignasi, eh? No, la veritat. No, no. Sí, que si el dia internacional de la ràdio, no sé què, no, no. Divendres 13. Exacte. I això vol dir, ni més ni menys, que rememorarem un dels slasher més clàssics del cine. Perquè avui toca, senyors, ni més ni menys, que parlar de Viernes 13. Viernes 13.
Estic mirant pertot arreu, que no vinguin per darrere meu. Aquesta música és increïble. De fet, és una còpia de Bernard Herrmann a Psicosis, molt descarada. Molt descarada.
I molt de la pel·li, en veritat. Sí. En fi, Viernes 13, dirigida per Sean Cunningham i estrenada el 1980, quan tu encara no estaves ni... Ni planejat. No. No, de fet no, gens. Però, Ignasi, abans d'entrar en matèria, mira, em toca fer un advertiment per tothom. I és que, quan la gent pensa en aquesta saga, què és el primer que et ve al cap? Doncs una màscara de hockey, un assassí gegant que es diu Jason. Jason. Però és que...
Si només heu vist les seqüeles, potser us sorprendrà recordar que en la pel·lícula original les coses no eren així. Exactament. És cert, és cert, això. És fort, eh? Sí. Mira, Viernes XIII no neix com un obra d'autor. Neix com un moviment oportunista intel·ligent. Perquè el 1978...
Halloween, de John Carpenter, arrasa a taquilla i demostra que amb pocs diners una idea clara i adolescents en perill pot construir un fenomen. I Cunningham ho va veure claríssim. Va dir, si Halloween funcionava, doncs calia fer-ne una versió encara més explícita. Més sang, més mort, més sensació de càstig moral... En fi, el pressupost va ser modest,
Però el retorn econòmic va ser brutalíssim. És que sí, i tant. No estem davant d'una obra mestra del terror sofisticat, ni molt menys. Estem davant d'una peça clau en la consolidació de l'Slasher com a producte massiu.
La història és ben senzilla. A camp Crystal Lake reobre anys després que un nen, Jason Burgis, s'ofegués mentre els monitors estaven distrets. Un grup de joves arriba per preparar les instal·lacions i algú comença a assassinar-los un per un.
És així, eh? No necessitem més per ser feliços, Marc. La fórmula, saps, és gairebé matemàtica. Adolescents, sexe suggerit, alcohol, aïllament, càstig, tota la coctelera, xiqui, xiqui, xiqui, i boom, bingo! Bingo gran. Súper taquillazo. Sí, i tant.
La pel·lícula juga constantment amb el punt de vista subjectiu de l'assassí. Sense espòilers explícits, encara que sigui un clàstic de més de 40 anys, no farem més espòilers. Home, però s'ha de dir una cosa, eh? Si no has vist Viernes 13 encara... Avui és bon dia. Avui és el millor dia, però home, per favor. Fes una cosa. No es pot ser tan bobo. Fes una cosa. Sí.
Compra't una màscara de hockey, vés a la desfilada de carnestoltes del teu barri i després, sense treure la màscara, et seus davant de la televisor i et mires Viernes 13. Endavant. És el que heu de fer? Sí, efectivament. I si no ho feu, m'enfadaré. En fi, com us deia, no farem spoilers, però sí que us diré que el tercer acte revela una identitat que en el seu moment va desconcertar molt i molt el públic. Sí.
La interpretació de Betsy Palmer diuen que és exagerada o gairebé operística. Alguns la consideren histriònica, altres la veuen com un dels elements més memorables del film. El que és indiscutible és que dota el desenllaç d'una energia inesperada.
I després hi ha l'escena final al llac. Home, per Déu! Que no en direm molt més. Mare de Déu! Però és aquell últim ensurt que és pur cinema d'impacte. Funciona perquè arriba, a més a més, després d'una falsa calma. Com sempre, sí. És un mecanisme senzill, però tremendament efectiu i estudiadíssim. I funciona molt i molt bé.
En fi, si mires avui amb ulls contemporanis pot semblar una mica lenta, però cal entendre-la com una peça fundacional. Sense Viernes 13, els slasher dels 80 no haurien explotat de la mateixa manera. Tota la raó. La pel·lícula va generar una saga enorme. Jason es converteix en icona pop, encara que la primera entrega sigui més presència simbòlica que un antagonista principal real. Sí.
La ironia és aquesta. La imatge que tots associem a la franquícia, aquesta màscara de hockey, no apareix. No apareix. I és un cas claríssim de com la seqüela redefineix l'original en la memòria col·lectiva. Viernes 13 no és terror elevat. No. No és una pel·li sofisticada ni especialment profunda. Tampoc. Però és honesta en la seva proposta. Oferir suspens, sang i, sobretot, catargi col·lectiva.
Com a experiència històrica del gènere, jo crec que és imprescindible. Home, per Déu, senyor, i tant. Com a pel·lícula aïllada, jo diria irregular, però efectiva. I si haguessin de puntuar-la dins de la secció Clàssics, seria més important pel que representa que pel que és estrictament com a obra artística. Però un dia com avui, amics i amigues, divendres 13, mereix la pena recordar-la.
És que t'he de dir una cosa, és que a mi m'agrada molt aquesta pel·lícula. A mi tots aquests slasher de la matança de Texas, Piernas 13 Halloween, teníem Pesadilla en el Mestrit en aquell moment també. Tot va sortir d'aquí, tio, i al final són...
obres històriques del terror. Podríem dir terror més modern, ja, perquè és a partir dels 80. Potser Psicosi seria el més clàssic. Però, ostres, és que a mi em semblen divertidíssimes. Sí que és veritat que després han vingut ributs i seqüeles tontes de Viernes 13. Hem tingut Freddy contra Jason, també, que són infumables. Infumables.
Però són divertidíssimes, perquè dius, a quin cap això? Qui ho ha escrit? Qui ho ha fet? Però són divertidíssimes, de veritat. I he de dir que han format part de la cultura pop mundial. Absolutament. I és el que és. Quantes seqüeles ha tingut?
Sí, van fer una el 2018, una el 2010, una... Crec que són nou, és que no estic segur. Una barbaritat de pel·lícules que la majoria són infrahumanes, perquè és així, són molt dolentes, però jo sempre que les he vist m'ho he passat bé, però principalment perquè dona el que promet, i crec que això és el més important. Però més enllà d'això, no són obres mestres, no ho són, però són història del cinema de terror, i les coses són com són.
Ai, Déu meu. Ai, Ignasi. Estic molt content perquè m'agrada molt la secció de clàssics, sempre t'ho dic i sempre ho repetiré, però ha estat acertadíssim portar divendres 13 avui. Mira, tenia una altra, de fet tinc el guió d'una altra feta, no diré quina perquè serà sorpresa per un altre dia. I de cop i volta vaig caure i la nit dic, ostres, si és que és divendres 13. Clar, clar, és que no t'anava el pèl, que es diu. Aleshores, mira, al final dos viernes 13.
Molt bé, si no heu vist Viernes 13, principalment, teniu un problema, hauríeu de veure Viernes 13, simplement per cultura audiovisual. Per favor. Per favor, sisplau. I ja que esteu, doncs veieu passar de General Street que a mi m'agraden més. A mi m'agraden més. A mi també, a mi també. M'agraden més perquè són encara més boges i més divertides i més originals. I podríem dir que Freddy, Freddy Krueger, és molt guai. Freddy Krueger és molt guai i jo em feia molta por de patir. Molta, molta por. Fa molta por.
Freddy Krueger, el Robert Englund, crec que és, no? Fa molta por, de veritat, però molt bé, molt content amb els clàssics.
Bé, i estem escoltant ara la banda sonora d'una de les peces que surten a l'Aranja Mecànica. Sí, i tant. I la farem servei de sintonia per tancar el programa avui amb el concurs de bandes sonores. Home, això sempre és top. T'assembla? A mi em sembla perfecte. Vols començar tu o començo jo? Et poso jo les que he preparat. Avui m'has posat més complicat, segur, eh? Sí i no. Quin paio. Sí i no. Clar, és que l'ultim... Jo...
Entenc, entenc. Tendeixo a fer-ho fàcil perquè trio coses que em semblen molt icòniques. Clar. Però, clar, icòniques per mi. Sí, sí, clar. Hem de recordar que hi ha una diferència d'edat aquí. Avui he decidit pujar el nivell. Ostres, no encertaré cap. Home, no, jo espero que sí. No encertaré cap, home, va. Estic desitjant que posis la primera, la veritat. Vinga, doncs anem per la primera. A veure que ho tingui preparadet. Jo crec que sí. Vinga, a veure si coneixes aquesta.
Ai, ojo, eh? Pista, és un tema de David Bowie. No en tinc ni idea, eh? Segona pista, és una de les cinc pel·lis top de la meva vida.
Ho dius com si sapigués quin son el top, top 5 de la teva vida. Sí, home, l'hem fet alguna vegada. Ostres, jo... Ens ho va demanar aquí l'Albert una vegada i la vaig nombrar aquesta peli. Doncs no la sé, tio. La primera, el Pou, eh? Hòstia, mira. No en tinc ni idea. Nasi.
Lost Highway, carretera perdida. Mare de Déu. No l'hagués dit mai. Per mi no té res a veure d'això amb Lost Highway. És la cançó que obre la pel·lícula i la cançó que tanca la pel·lícula. Doncs no me'n recordava. Molt bé, difícil.
Estic content per fer-te perdre, tio. Aquesta és duríssima, no l'hauria pensat mai, aquesta. Bueno, bueno, bueno, mira, escolta'm. No, no, jo quan he dit que avui no encertava cap és que avui no encerto cap. No, si no encertes una m'enfadaré. Ostres, quina pressió, Déu meu. Ah, no, no, no. Quina pressió. Aquesta pot ser difícil, aquesta pot ser difícil, però és igual d'històrica i d'important. Ai, Déu meu, senyor. A veure...
S'ha fet servir mil vegades a la ràdio per mil coses. Sí, a veure... Sí, sí, sí, aquesta sé quina és, eh? L'he escoltat milions de vegades, a veure si aconsegueixo saber quina pel·li és. Ostres! Et puc donar dues pistes? Dóna'm una.
Què vols, pista sonora o nom del compositor? Pista sonora. Avogato. Avogato. Aquest és... Ostres, és que encara així no me recordo el nom de la pel·lícula. El tinc a la punta de la llengua, eh? Música de Bernard Herrmann, que jo no sabia què era d'ell. Aquesta és el de The Bill's Advocate? No, no, no. Ah, El Mensajero del Miedo. No. Tampoc?
Doncs, Marc, em relleixo. Kate Fier, El Cabo del Miedo. El remake de... Sabia que era algú del Miedo. El remake d'Escorsese. Ostres, no sabia que tenia aquesta banda sonora. Tampoc la adjudicava, aquesta pel·lícula. És una cosa que he escoltat moltes vegades. És coneguda. Ostres, dos de dos del pou, eh? Uuuuh! Ara ve la que et dic que si no encertes... Tu i jo tindrem problemes. Mare de Déu, senyor. És més, tu tindràs problemes a casa i tot. Ai, Déu meu, senyor.
Quina pressió, eh? Aquesta l'he escoltant milions de vegades, també. De fet, aquesta l'he escoltant en directe, al Palau de la Música. Mira, et donaré una pista que és que... Entendràs perquè és un crim que no la sàpigues. Compositor? Sí. Hans Zimmer.
Que cabrón. T'he pillat, eh? T'he pillat. Et vaig dir que et pillaré un dia amb el cimer. I jo t'he fotut tres fàcils. No, aquesta la sé, la sé. La sé. La sé.
No tinc ni idea. Dios mío, este avión está a punto de chocar contra nosotros. No puede ser. Es Pearl Harbor. Sí, senyor. Es Pearl Harbor. La tenia, la tenia. L'havia escoltat millors de vegades. L'ha fet m'agrada molt, aquesta. I l'havia escoltat en directe al Polar de la Música. Bueno, m'has ficat tres... Aquesta és la més fàcil de les tres.
Sí? Sens dubte. Clar, per mi la més fàcil és la primera. Per mi Los Highway és... És que l'he vist la pel·lícula un cop. Hòstia, pues mira, tu més que a Viernes 13 has de veure Los Highway una altra vegada, perquè de debò que és top 5 de millors pel·lícules de la història. La considero molt bona.
però no tant com tu. Però la diferència d'edat també compta molt aquí, eh? Clar, és una pel·li del 96, jo la vaig veure quan va sortir, que tenia 14 anyets, i per mi va ser el que en anglès diuen un game changer, saps? Va ser a veure aquesta pel·li i dir, uou, hi ha pel·lis més enllà de Sylvester Stallone. El descobert cine, eh? Sí, cine en majúscules. Totalment, no, l'Oscargui m'ha semblat...
Mega difícil, potser perquè no la tenia tan present realment. No associava aquesta cançó amb David Bowie. Quina era la segona? Cabo del Miedo. Cabo del Miedo ha sigut, l'havia escoltat. És una pel·li de l'any... T'he dit el mensajero del Miedo, oi? Sí. Bueno, sí, sabia que era algú del Miedo. Era per molt de Miedo, tio. Però difícils, m'han agradat molt aquestes, perquè l'he feien dos. L'he feien dos, i la tercera quasi. Perquè has diludat els avions i he dit, hòstia, que és per Harvard, clar. Però no, així de primeres... No ensartaves la del Zimmer, eh?
No, no, no. No entres a casa, eh? No em sé totes les del Zimmer. Com que no? No. Com que no? No, les més clàssiques sobretot. Ai... Jo soc més jove. Jo he viscut al cinema a partir de l'any 2006, tio. Però m'han agradat molt, molt difícils. Jo t'han ficat molt fàcils. Sí? És que l'altre dia et vas queixar i no li ficaré tan difícils. Però vull que fiquis la 3, la primera.
La 3, la primera. La 3, la primera, efectivament. Doncs posem la 3, la primera, a veure com són. A veure, la primera és tal que... així. Això és tot història, no? És molt fàcil. És anglès o castellà? Anglès. You've got a friend in me.
Aquesta era la fàcil. Hay un amigo en mí. Hay un amigo en mí, nena. Aquesta era molt senzilla. És un tema rot, eh? Tema rot, eh? I tu i jo estòric, històric, eh? Sí, totalment. Històric. You just remember what you're passing, for you've got a friend in me. Yeah, you've got a friend in me.
Bueno... Molt fàcil. Sí, sí. Aquesta és excel·lerament fàcil, aquesta és històrica. Anem a la segona. Què poso? La 2. La 2. Sí. A veure. És igual de difícil o...? Ui. Ui. Et sona, això, eh? No. No? De moment no. Ui. Uns tresets, per aquí.
No. Tenim temps per escoltar-la, eh? Cap problema. No. Va guanyar l'Òscar a millor pel·lícula l'any 2023.
2023 no va ser l'edat, no? No, això és 2017 o així. 2023? No ho sé, jo estaria hivernant, no me'n recordo. 2023 o 2022? Espera un moment. 2023. Compositor Ludwig Goranson. Dirigida per Christopher Nolan.
Hòstia, és Origen o una d'aquestes, no? És Oppenheimer. Saps que no l'he vista? Ah, clar. Llavors, per mi era molt fàcil. Clar, és el de sempre. Ostres, pensava que l'havia vist. No l'he vista. Aquesta llista infinita de coses. Aquesta banda sonora és bojíssima. Has de veure Oppenheimer ja. Tu no has de veure Viernes 13 avui. Has de veure Oppenheimer. Està agradant molt la banda sonora aquesta. Espectacular.
Bueno, bueno, bueno, una de dues. Bé. I anem per la tercera. Sí, que a mi em sembla fàcil, però ja ho veurem. Vale, a veure. És que a vegades és fàcil per uns, però... Exacte. Ojo! Unes gaites per aquí, eh? Ah. Aquesta és absolutament històrica. Serà Braveheart? No.
És de dibuixos. No l'he vist, eh? Has d'escoltar el moment perquè l'has escoltat mil cops. Sí? Puja, puja.
És una pel·li de dibuixos de Dreamworks. De fet, un dels taquillassos més històrics de Dreamworks, mai. Up? No, Up és Pixar. Ah, ups. És com entrenar a tu, Dragón. Ai, no t'he vistes ningú d'aquestes, no. Jo pensava que si l'hi hauries vist i, de fet, aquesta banda sonora surt en una escena que és...
absolutament històrica, és espectacular, del primer vol del protagonista amb el seu drac. Aquí just està caient en picat perquè no ho controla fins que torna a pujar.
No l'he vist, però m'està agradant molt també la banda sonora. John Powell. John Powell és el compositor. Molt bé, molt bé. Bueno, escolta'm, doncs... Força bé, no? Força bé. Mira, és ara el moment que et deia. A veure... Aquí és on sona tot. Aquí és on la vida somriu. M'estic emocionant. Aquesta banda sonora és espectacular.
Molt històrica. Molt bé, Ignasi. Doncs escolta, amb aquesta banda sonora acabem el programa d'avui. Ha estat un programa molt complet, això, eh? Déu-n'hi-do. I avui un bandes sonores molt disputat. Sí. Molt disputat, eh? Sí, sí, sí. M'ha agradat perquè sempre fiquem una mica de nosaltres aquí, eh? Sempre... Per mi és fàcil una cosa, per tu és fàcil una altra. Però m'agrada molt perquè demostra que...
que realment la diferència d'edat es nota. Sens dubte. Es nota amb aquestes coses i amb aquests gustos i que millor que compartir un programa de cine amb algú, en aquest cas, que és una miqueta més gran que jo i que té gustos diferents a mi o que ha viscut coses diferents a les meves. Jo adoro aquesta secció de les bondes sonores. És bonic i al final també ens permet descobrir coses, no? Ai tant!
Sí, sí. Oppenheimer, li tinc ganes, però ara, havent escoltat la banda sonora, aquest petit tastet... Espectacular. Dic, ostres, encara en tinc més de ganes. Oppenheimer és una pel·lícula gegant, gegant, la veritat. Bé, ha estat un programasso... A veure si deixem les gales, ja, eh? Les gales... Ja quasi ho tenim.
I ara ho tenim ja. Queden els Goya, que són a finals de febrer, i queden els Òscars, que et recordo que els retransmitirem aquí en directe, en Mata de Pere Ràdio, quan sigui el dia. Ja informarem d'hores i tot. D'acord? Ha estat un superplaer estar aquí amb vosaltres a La Clagueta en Mata de Pere Ràdio. Ens escoltem i ens veiem la setmana vinent. Fagi bé!