Baby, please tell me that I'm dreaming I just never want to let you go
La claqueta, amb Ignasi Serra i Marc Pitarch.
Bon vespre a tothom i benvinguts a La Claqueta. Avui és un dia maco, Marc. Sí. Avui és un dia molt maco, perquè avui tornem una mica als orígens del programa. T'explicaré per què. Perquè avui és un d'aquests programes més tranquils, que són sense presses i sense un gran tema que ho eclipsi tot. Ja era hora, també. Que portem setmanes i setmanes amb premis, nominacions, cales... Bé, una bogeria total.
Avui podríem parlar d'alguna gala, però... Sí, però la deixem ja per la setmana que ve. Parlem de Refilon, però ho deixem per la setmana vinent, perquè vosaltres mereixeu un descans, i nosaltres també, i avui ens venia molt de gust fer un programa molt, molt més tranquil. Un programa clar.
Un clàssic, no? Un clàssic, sí, sí. Ja us dic, aquesta setmana no hi ha hagut cap notícia que hagi sacsejat del tot l'actualitat cinematogràfica i, sincerament, doncs això també està bé, està bé. Programa clàssic d'aquells que es podrien sonar perfectament aquells vespres d'estiu, aquelles tardes d'estiu que fèiem nosaltres. Una meravella. Una meravella. Avui repassarem les notícies de la setmana, ens aturarem en calma amb la crítica de Primate, la nova pel·lícula de Johannes Roberts, que s'estrena just avui, i recuperem una de les seccions més estimades del programa,
Quina, quina? La partitura secreta del Marc. Amigo. Amigo. On tornarem a diseccionar bandes sonores com només ell sap fer, les coses són com són. Fa dies ara, eh? Fa molts dies. És que et dic, és que se'ns ha menjat la vida. Se'ns ha menjat la vida, Marc. Se'ns ha menjat la vida, les gales, les nominacions. Déu meu, ens estem tornant bojos. I per acabar, també tornem una miqueta als clàssics, que és el joc de les bandes sonores. Oh!
Tres músiques, tres pel·lícules i el Marc i jo les haurem d'endevinar. És un programa sense focs artificials però amb molt i molt de cinema i de vegades això és justament el que més ve de gust. Benvinguts tots i totes a La Claqueta. Comencem.
Doncs comencem amb les notícies, no? Notícies, notícies setmanals. Vinga, va. Premis Gaudí. El cinema català es mira al mirall. Aquest cap de setmana se celebren els Premis Gaudí, la gran cita anual del cinema català. Una gala que serveix tant per reconèixer el talent de la indústria com per prendre-li el pols a un any cinematogràfic que ha estat especialment divers en produccions petites que han connectat amb el públic i títols més ambiciosos que han buscat projecció internacional. Bé... Un bon any pel cinema català. Un molt bon any pel cinema català
Però ja dic, avui no hi parlarem gaire, d'aquesta gala. Parlarem la setmana vinent quan tinguem els guanyadors. D'acord? Més que res per relaxar-nos. Sí, sí, respirar una mica. Avui respirem, ens ho prenem amb calma i la setmana vinent, quan tinguem tots els premiats, diseccionarem una miqueta tota aquesta gala dels Gaudí. I he de dir una cosa, en tinc ganes. En tinc ganes. Però ara avui no. Avui no en tenim ganes. Així que seguim.
Steven Spielberg aconsegueix l'egot.
Steven Spielberg ha guanyat el seu primer Grammy i amb això entra al club exclusiu dels artistes amb éggot. Què significa éggot o què vol dir éggot? És haver guanyat com a mínim un Emmy, un Grammy, un Oscar i un Tony. Spielberg ja tenia els Oscars i els Emmys i havia passat pel Tony com a productor teatral també i ara completa el pòquer amb un Grammy que arriba tard però que tanca una de les carreres més influents de la història del cinema. Si algú ho havia de fer era el senyor Steven Spielberg.
L'estimem molt aquí. Què menys? L'estimem moltíssim i bé, jo me n'alegro molt. Va penjar una foto a Instagram celebrant aquest egot o aquesta qualificació d'egot molt divertida. Recomano que si no seguiu a Steven Spielberg a Instagram, doncs ho feu perquè és un paio excepcional. Totalment.
Vinga va, moviments de poder a Disney, nou CEO i nova direcció creativa. Josh Damaro es convertirà el més vinent en el nou CEO de Disney. Paral·lelament, Dana Walden assumirà el càrrec de presidenta i chief creative officer de la companyia. Un doble moviment que apunta una reestructuració clara del poder a Disney amb l'objectiu de redefinir l'estratègia creativa i industrial després d'uns anys de decisions irregular i desgast.
De la marca, ja ho vam parlar mil cops, hem parlat per exemple de Marvel, hem parlat d'aquestes pel·lícules de Disney i Pixar que ja no són el que eren, que ja no tenim aquestes ganes de veure-les. Bé, potser es necessita descansar també, com nosaltres de tantes gales. De tant en tant. De tant en tant. Però veurem si ara aquesta nova directiva o aquesta nova direcció creativa va per un lloc força millor.
Trump es desentén de la batalla entre Netflix i Paramount per la compra de Warner Bros. Mare de Déu, Donald Trump ha afirmat que no s'implicaran la lluita de Netflix i Paramount pel control de Warner Bros. Tot i reconeixer que ha rebut trucades de les dues parts, assegura que ha decidit no intervenir i deixar la decisió en mans del Departament de Justícia. Una declaració que...
Sona a pas enrere, realment, però que manté el focus en una de les guerres empresarial més grosses del moment. Potser ara mateix no li interessa a aquest home parlar de Netflix i Paramount amb la que té a sobre amb els Epstein Files. Bueno, i que la seva dona acaba d'estrenar el documental. Melania, Melania, per favor. En parlarem avui o no? Ostres, que...
Podríem parlar d'avui, de Melania. L'has anat a veure? No, he anat a veure Melania. L'aniràs a veure? No aniré a veure Melania, tampoc. No tinc cap ganes, home. Però si algú ha d'anar a veure Melania ets tu, tu no et perds ni... Doncs mira, Marc, per un cop a la vida em perdré una producció de Hollywood.
Perquè a mi el documental de Melania m'és absolutament igual. És un personatge que detesto i no m'agrada gens. Jo crec que quasi com a experiment sociològic s'hauria de veure. Sí, pot estar bé. I potser quan surti a Movistar o on surti, doncs perdo aquest valiós temps. A 1,5 de velocitat. Mare de Déu, senyor. I a 2, també. Però bé, potser és el que diem. Trump es desentén totalment perquè jo crec que tenim altres coses al cap més importants. Que es va fer caca sobre l'altre dia. Sí, sí, és maco això, eh? Ai, perfecte.
És molt maco, Trump, la veritat. Bé, fins aquí. Seguim amb el tema. Netflix, Warner, Paramount... No s'acabarà mai, però bé, anem informant, com sebra. Sí, els avisarem. Bé, no sé si això acabarà d'una manera o d'una altra. No ho sabem, no ho sabem.
A24 es fa amb The Texas Chainsaw Massacre. A24 ha adquirit oficialment els drets de The Texas Chainsaw Massacre. La matanza de Texas. La matanza de Texas, tio. La matanza de Texas de tota la vida. No, no, no. El primer projecte serà una sèrie de televisió produïda executivament per Glenn Powell i dirigida per J.T. Molnar. I paral·lelament ja hi ha una pel·lícula en una fase molt inicial de desenvolupament. Un gir interessant per una franquícia clàssica del terror que ara cau en mans d'un estudi
amb una identitat realment molt marcada. Hem anat avisant. A 24 ha anat comprant drets. Va comprar els drets de Viernes 13, també, de Friday 13. Ara, la Matança de Texas, o la Matança de Texas, o... Llavors, és una productora que a mi em crida molt l'atenció. Més que res perquè els seus productes són molt, molt interessants. I la visió que tenen, el més independent, podríem dir, no tan comercial...
M'agrada, tinc ganes de veure què fan ara. A veure, estaran pendents. I tant.
Torna Pirates del Caribe, però amb el fill de Jack Sparrow. Mare de Déu, sí, hem parlat sempre d'estirar el xiclet. Aquest és el xiclet més estirat de la història de la humanitat. Disney treballa en un reboot de Pirates del Caribe centrat en el fill de Jack Sparrow. De moment se'n saben pocs detalls, però la notícia confirma la voluntat de la companyia de continuar explotant la saga. Ara apostant per un relleu generacional que obre la porta a nous personatges i a molts interrogants creatius.
Ja sabem. No era Whitney Paltrow, que estava... No, Margot Robbie. Ah, Margot Robbie. Margot Robbie diuen que pot ser que estigui en aquest cast, però realment el que sabem segur és que Johnny Depp no tornarà a treballar amb Disney mai més, perquè el van fer fora de males maneres.
Bueno, va tenir tot el que va tenir, però ja ho va dir, no tornaré a treballar amb Disney mai més, ni que m'ofereixen 600 milions de dòlars, vull dir, el Pai ho té molt cregut. Potser quan estigui a la pobresa completament, que faci com Nicolas Cage, doncs bé. O Robert De Niro. Exacte, tots aquests, el Becario 16 o aquestes coses. No sé, no tinc ganes de veure més Pirates del Caribe, les últimes ja em semblen insultants. No n'he vist cap.
Ignasi, estic pendent de veure la primera amb les nenes. No volen mai, no volen mai. Al final la veuré jo sol. Les tres primeres són fantàstiques. Són aventura total. Sí, és que són molt entretingudes i molt divertides. Són llargues, això sí, eh? Però a les teves filles, si m'estan escoltant, que espero que sí, que les vegin, que són espectaculars. Bueno, ja els hi tornaré a insistir. L'Ignasi diu que les heu de veure. I sempre que diu l'Ignasi diu la que ens acaben veient, així que ojo, eh?
Vinga, primer cop d'ull al repartiment dels biòpics dels Beatles. Ja s'ha publicat la primera imatge oficial en alta definició del repartiment dels biòpics dels Beatles. Harry Dickinson serà John Lennon, Paul Méscal interpretarà Paul McCartney, Barry Keoghan donarà vida a Ringo Starr i Joseph Quinn serà George Harrison. Seran quatre pel·lícules, una per cada membre del grup, que s'estrenaran als cinemes l'abril de 2028. Les quatre pel·lícules, una cada setmana, a l'abril del 2028. Tinc moltíssimes ganes.
Tinc moltes ganes perquè em sembla un projecte interessantíssim. Sí, senyor. Interessantíssim. I han sortit les primeres imatges que són increïbles. És que s'assemblen moltíssim. S'assemblen moltíssim. Per cert, i aprofito per dir, si algú no ha vist el documental dels Beatles del Peter Jackson, que es diu...
Get Back. Get Back és increïble. No sé quantes hores són. Són 9 hores de documental. Però és al·lucinant. El teniu a Disney+. Està molt bé, molt bé. I és espectacular, de veritat. Si us agraden els Beatles, és d'obligat visionat. Totalment. Moltes ganes de l'abril del 2028. Queda moltíssima encara, però... Anirem rebent notícies. Perquè és un projecte molt esperat i la gent ho espera en candeletes.
Molt bé, Ignasi, doncs fins aquí les notícies, però jo no volia tancar les notícies sense esmentar, perquè em parlàvem fora d'antena. Sí. He anat a veure Martí Suprim. Oh, Déu meu. I sé que a tu et va agradar molt... Sí, de fet la vaig col·locar...
quan la vaig veure com a top 1 de l'any 2025. La millor pel·lícula de l'any 2025. Doncs per mi ha estat una gran decepció, Ignasi. Igual perquè esperava molt, igual perquè tenia moltes ganes de veure-la, igual perquè s'ha fet molt de bombo durant setmanes i setmanes, que si el gercellito, que si no sé què. Sí, exacte. Ostres, tu, em va semblar...
No una pel·li dolenta, però no l'alçada del bombo que s'ha fet. D'aquestes expectatives que s'estaven donant. Bé, també és una pel·lícula molt del Sabdi. Vull dir, és un cinema tan Sabdi, em refereixo que En Cat James, per exemple, és una pel·lícula molt semblant, ho passes molt malament, no et deixes respirar la pel·lícula en cap moment. Sí, el ritme és molt alt, no et dona temps d'avorrir-te, et té enganxat. I recordem que són dues hores i mitja de pel·lícula. Dos hores i mitja.
Ara, Timothee Chalamet està molt bé, però tampoc em sembla el paper de la seva vida. Ah, a mi sí, amb diferència. És el millor paper que ha fet mai. Per mi sí. A mi no m'ho sembla. I jo vaig tenir molts problemes, molts problemes amb la banda sonora, Ignasi. Que a mi em va agradar molt i ho vaig dir, de fet, que era una banda sonora que m'encantava. Però és que és una pel·lícula ambientada als anys 50...
No, 50... 53, 54, en principi. No, 70, és quasi el 70, eh? No, no. No? Pot ser, pot ser, no ho recordo ara mateix, la veritat. Comença i posa... Bueno, sí, crec que és el 54 o alguna cosa així. Sí, pot ser, pot ser. És just després de la Segona Guerra Mundial... Exacte, la Segona, és veritat. Tens sobre la raó, sí.
i surten diverses peces de música dels anys 80, que dius, mira, si és com una música de fons que no té, però no, és que és música... O té pes. Té pes, i és... O sigui, la música dels anys 80, el problema que té és que sonen anys 80, perquè les bateries estaven comprimides d'una manera que sonen anys 80, les caixes sonen anys 80, els sintetitzadors, a l'any 53, a mi em peta el cap, només obrir la pel·li, comencen amb un tema als 80, i em quedo amb...
miro amb la meva parella, així al cine, i dic... No ho estic entenent. Però és que segueixen, i hi ha dos, tres, quatre temes, i és com... Per mi és... És un error greu. A mi em treia, em treia de l'univers, de l'atmosfera dels anys 50. Però jo crec que està fet... Ja ho saben, i li posen aquestes cançons perquè deuen tenir un sentit. És diferent que facis la sèrie dels Bridgestons, aquests, que no m'agrada, però que ja és...
pretens ser una època clàssica, però ja està, tots els colors estan alterats, és a dir, hi pots posar una música del que vulguis, perquè et cola, però una pel·lícula que en principi està ambientada als anys 50, i que tot... El Bastuari, per exemple, em sembla increïsla... És espectacular, sí. Hosti, tio, posa música de l'època, saps?
Bé, és que a mi aquesta dissonància m'agrada molt. Llavors, jo l'abraço moltíssim. De fet, em fa entrar molt més a la pel·lícula. Perquè a mi les cançons de l'any 50, segurament, no hi entri d'aquesta manera, no em semblin tan marxoses. I és que a mi em sembla que la música va més com el ritme de la pel·lícula. Al final la pel·lícula és un partit de pim-pom constant. Pots posar bim-bop, pots posar jazz acceleradíssim, pots posar mil coses que li donin ritme. Mira d'estudio, tio. Mira d'estudio.
Sí, però per mi no queda igual. Tota la banda sonora d'estudio i et té així, d'estudio, et té atrapat en tempo, i és tot jazz, quasi tot és una bateria sola de jazz. Bueno, la cosa és que si sou musicòlegs, Martí Suprim, segurament, us decepcioni. Perquè la principal queixa de Martí Suprim ve que la música no li ha agradat. I això és veritat. Per tu la música és molt important, a les pel·lícules. Les bandes sonores són molt importants. I sí que és veritat que et conec...
La banda sonora de Martí Suprima és molt atrevida, i a mi m'agrada moltíssim, però entenc que no t'agradi, perquè tu trobes aquesta dissonància, et molesta, realment et molesta, et treu. I que a mi m'agrada molt la música dels 80, o sigui, m'agrada molt, però si en un context, vull t'entero, saps? Sí, sí, no, no, t'entenc perfectament.
Però jo més enllà d'això, que a mi la música i la banda sonora em sembla guai, jo potser perquè no hi entenc tanta música realment. Jo no dic, ostres, aquesta cançó té sintetitzador de l'any 80 i estem als anys 50. Bueno, potser en aquest aspecte no m'hi fixo i m'hi hauria de fixar. Però crec que veritablement ho han fet d'una manera que ells ja sabien. No és que no s'hagin donat compte aquesta cançó sigui del 80, sinó que ells han volgut fer-ho d'aquesta manera per alguna raó.
Potser per donar-li un ritme més endiaulat a la pel·lícula, potser... Per fer-me emprenyar. Sí, potser només per fer-te enfadar. Han dit al Marc li toquarem els paurots. Ho han aconseguit. Aquestes 9 nominacions als Òscars...
Que per ser d'estar nominada la banda sonora, també. En sèrio? Exacte. No entenc res, tio. No entenc res. Doncs, bueno, el Marc li ha fet enfadar, però... Sí, ho necessitava comentar. No, està bé, està bé. Perquè hem parlat molt d'aquesta pel·lícula abans que se matés. Exacte, sí. Tu la vas ressenyar, també. I, bueno, per mi va ser una hòstia. Vaig sortir com dient, joer, tio, en sèrio? Ja. Madafuckers?
Bueno, perquè també és veritat que jo a vegades, jo soc una persona que a mi m'agrada molt el cine en general, i potser jo exagero moltíssimes coses, però, bueno, a vegades no crec que les exageri, sempre tothom diu això. Bueno, les veus així. Sí, les veus d'aquesta manera, no?, i dic el que penso, però trobo correcte
I molt bé que tinguem aquests gustos a vegades molt diferenciats. A mi m'encanta. És molt guai. Això dona peu a poder debatre una mica. A poder parlar una miqueta. Con respeto, eh? Con respeto, nen. No, però m'agrada. M'agrada perquè tu tens aquesta idea... És veritat que la diferència d'edat fa, és obvi. Però a mi, ja ho dic, Martí Suprima em sembla... No és una obra mestra, però està molt a prop de ser-ho per mi. Per mi és la millor pel·lícula del Sabdi.
En diferència. I el de Timothée Chalamet és un altre rotllo. Vull dir, és que és la pel·lícula d'ell sol. Vull dir, és que el paio aquest està elèctric les dues hores i mitja. És que és impressionant. Però a mi m'agrada més el paper de DiCaprio. Sí, DiCaprio és veritat, que a tu et va agradar molt quan va a Tell of Terror. És que em va sorprendre molt. És molt bona pel·lícula. M'esperava una gran pel·lícula...
Però potser no m'esperava l'actuació del DiCaprio a aquest nivell. Igual perquè li tinc una mica de ràbia amb tota la seva vida personal. Però em va semblar... Mira que ha fet pel·lis bones, és un bon intèrpret. Però en aquesta pel·li per mi se surtia especialment. En fi, ens anem apropant a la data dels Òscars. Els dos estan nominats a millor pel·lícula, els dos estan nominats a millor actor. Veurem què passa. Veurem què passa. Ah, i els dos nominats a millor banda sonora, també.
Hombre, aquí sí que espero que guanyi l'amic Johnny Greenwood. Ho tenim complicat amb el Ludwig Goranson amb Sinners, ho tenim complicat. Però tenim moltes ganes, i ho tornem a repetir, tenim moltes ganes dels Oscars perquè els farem aquí en directe. Sí, de fet avui hem estat mirant a nivell tècnic a veure com podem solventar un dels possibles entrebancs. Exacte. I sí, sí, hem que tiren davant la gala dels Oscars en directe. I amb molts, molts, molts convidats. Amb alguna sorpresa i convidats. Que serà molt guai. Que serà molt guai.
Molt bé, doncs fins aquí les notícies, la introducció i... Bueno, i la teva minicrítica de Martí Suprim. A cuchillo. Però m'ha agradat, m'ha agradat que siguis així. Clar que sí. Bé, no va, doncs.
Què és això que sona, Ignacio? Oh, doncs... Em posa el pes a punta. Una mica terrorífic, no? Una mica. A veure, puja'm un altre cop. Això que sona és la banda sonora de la pel·lícula Primate, que s'estrena avui.
Vols que t'expliqui una miqueta què m'ha semblat aquesta pel·lícula? Aquesta pel·li la vas veure a Sitges? La vaig veure a Sitges l'any passat, però he aprofitat per parlar-hi a fons avui. Per més que res, perquè la gent la pot veure avui, a partir d'aquest cap de setmana. I la veritat és que la Primata, que és la nova pel·lícula de Johannes Roberts,
És una d'aquelles experiències que et deixen lleugerament descol·locat, Marc. Una miqueta descol·locat. No perquè sigui profunda o sofisticada, tot el contrari, sinó perquè és completament grotesca, passada de rosca i amb una mala llet absurdament deliciosa. Ah, sí, eh? Sí, sí, és que és increïble. És una pel·lícula que realment et posa davant d'un mirall molt brut, molt escardat i ple de sang i et diu, mira, company, això és el que hi ha.
De què tracta el primate, Marc? No ho sé. Pots imaginar, és un mico, aquest típic ximpanzé, que viu en una casa amb una família, on la mare, que era la que cuidava el ximpanzé, és la seva feina aquesta, va acabar adoptant un ximpanzé i portant-lo a casa a viure amb ells. Què pot anar malament? Per estudiar-lo, per aprendre, per fer un estudi, com si diguéssim, d'aquest ximpanzé. Bé.
Doncs un dia, aquest ximpanzé, el mossega un bitxillo, que no sabem molt bé d'on surt, i entra en una ràbia espectacular. Bé,
Amb això ja he dit de què va la pel·lícula. Molt bé, doncs Roberts, Johannes Roberts, un director que ja sabem que no té gaire por al ridícul ni al mal gust, aquí es llença de cap al deliri total. Podríem dir que pràcticament sense xarxa, que es tira i li és igual el que passi. Sense excusa, vull dir, el paio és així. I el més sorprenent de tot és que, contra tot pronòstic, a terra dret. Ah, sí, eh? És...
o com a mínim no s'estavella de manera molt vergonyosa, que ja és molt, tal com està el pati, les coses són com són. I és que Primates juga constantment a provocar l'espectador. Hi ha moments en què no saps si riure, t'aparta els ulls o aixecar-te de la cadira i aplaudir, de veritat. I aquesta indecisió és precisament una de les seves grans virtuts. Crec que la pel·lícula no busca el consens total, ni l'aprovació crítica, ni tan sols agradar, eh? Vull dir, és que la pel·lícula és molt seva.
Però podríem dir que el que vol és incomodar, no?, i fer-te sentir una mica el culpable per estar-ho passant tan bé. Ah, sí, eh? Sí, sí. A mi això em diverteix molt. Ja te veig, ja te veig. El to és molt excessiu. És molt excessiu.
Però és un excés, podríem dir, molt conscient, és gairebé, podríem dir, militant, no? Tot està portat al límit, la violència, el grotesc, l'humor negre, el discurs soterrat, o inclús no tan soterrat, no?, sobre la naturalesa humana i la nova... Bé, la nostra fascinació pel caos. Johannes Roberts sembla que... Sembla dir-nos que, d'una manera res i curta, no?, podríem dir, que som una mica animals tots. Ja. Una miqueta. Però...
podríem dir que quan et treus aquesta capa fina de civilització el que queda no és gaire agradable però sí que és molt cinematogràfic i això queda molt i molt bé visualment la pel·lícula no és fina, no és elegant ja et dic, ni ho pretén, és molt seva és bruta, és aspera, és incòmoda tot respira una sensació de perill constant com si en qualsevol moment la pel·lícula pogués perdre el control de tot, i és que estem parlant que un micó salvatge et vol assassinar, de maneres no grotesques i passades de la volta, no
el pitjor que puguis imaginar. Coses terribles. I el que... No sé, em sembla molt divertit, perquè tot respira una sensació de perill, no? És el que et dic. I això, paradoxalment, juga a favor seu. Perquè no hi ha res pitjor que una pel·lícula salvatge feta amb por. Ja...
I és molt guai. Ara bé, també és una proposta que dividirà moltíssim i hi haurà espectadors que la trobaran insuportable, gratuïta o directament repugnant. Sí, eh? Sí, sí. I no els faltarà de raó, les coses són com són, però també hi haurà qui connectarà amb aquesta bogeria sense filtres, amb aquesta falta absoluta de complexos i amb aquesta sensació que algú darrere la càmera ha de ser prema l'accelerador i no mira enrere en cap moment. Primaten no és una bona pel·lícula en el sentit clàssic del terme.
però és una pel·lícula viva, molt incòmoda, amb personalitat i amb ganes d'agresca, moltíssima gresca. I en un panorama cada vegada més polit, més calculat i més poruc, podríem dir, per fer produccions, això gairebé es pot considerar un acte de rebel·lia. És que és molt divertida, de veritat. En resum, experiència excessiva, irregular en alguns aspectes, sovint podríem dir-los una mica borderline, que toca...
Toca temes que dius, per favor, potser això no toca aquí, no? Però també és estranyament estimulant, Marc. És una d'aquelles pel·lícules que potser no recomanes a tothom...
però que celebro, o podríem dir que celebrem, que existeixi. Perquè de tant en tant va bé que el cinema ens mossegui una mica. Ai, ai, ai. I la veritat és que no m'ho vaig poder passar millor. Tu vas passar molt bé, eh? M'ho vaig passar molt bé. De fet, ja ho vaig dir, si algú se'n recorda i algú ho ha escoltat, la... Bueno, el que vam fer a Sitges, tot el cobriment del festival, vaig parlar de Primate, i és que el primer dia vaig arribar, vaig veure Primate, que va ser la primera pel·lícula, i vaig veure The Furious.
que van ser les dos millors pel·lícules del festival. Per mi va ser el top del festival i ja sabia que el primer dia era impossible, podríem dir, assimilar el que estava passant. Ja sabies que no hi hauria res millor que el primer dia. Però he de dir que si us voleu passar bé, us agraden les pel·lícules molt passades de voltes, molt grotesques, molt violentes... Primàte és el que heu d'anar a veure.
És el que heu d'anar a veure, de veritat. Jo sé que tu, Marc, potser no ets el públic de primate. Bueno, a mi, ja n'hem parlat, el cine de terror m'ha de venir molt de gust. Sí. Però així d'entrada no m'atreu molt aquesta idea. No, és que la veritat és que la temàtica en si i del que tracta no atrau.
Però és que és molt divertida. Sí, eh? És que jo vaig riure... En sèrio, eh? Clar, hi havia assassinats tan grotescos i tan passats de voltes que a mi se m'escapava el riure. Però és que el director aquí s'ho ha passat molt bé. I més assitges, tothom aplaudint... Tothom aplaudint, tothom cridant... Bé, va ser... Potser l'experiència ho va fer més que la pel·lícula. Em refereixo a que tot, si ho juntes tot, doncs funciona molt millor. Però, ostres, és que... No ho sé, és la típica pel·lícula que t'ho passes molt bé, perquè penses, qui ha escrit això?
Qui ha sigut, qui ha ideat aquest assassinat tan passat de voltes? O sigui, diries que és perfil Sitges, 100%? Home, i tant. Una pel·lícula de Paramount Pictures, de fet, que jo la vaig veure a l'octubre, com he dit a Sitges, però que s'estrena ara i s'havia d'estrenar al gener i no sé per quin motiu la van retreçar quasi un mes. Però és que, de veritat, si us ho voleu passar bé, us recomano a tots que aneu a veure Primatè, de Johannes Roberts.
Això és... Partitura secreta. Molt bé. Ai, quant de temps, eh? Mare de Déu, estic supercontent. Ai, jo també tenia moltes ganes de fer una partitura secreta. Mira, Ignasi, avui us porto... un document que segurament molts de vosaltres no coneixeu.
tot i que tècnicament sí que es va arribar a estrenar als cinemes del nostre país. El que passa és que ho va fer igual amb una recepció mínima, gairebé invisible, i amb el pas del temps ha quedat bastant fora del relat habitual del cinema musical. Perquè avui parlaré d'un musical. Mare de Déu, esclar, allò mateix he canviat la pantalla per no llegir-ho, eh?
No llegia el que és. I això no vol dir ni de bon tros que no valgui la pena parlar-ne avui. Al contrari, perquè el que tenim aquí és un document cultural molt més interessant del que el seu oblit fa pensar. Mira, ho estic parlant del musical The With. Mare de Déu, Marc. The With. De Sidney Lómez. Protagonitzat ni més ni menys que per Diana Ross i Michael Jackson. Michael Jackson, per favor...
Oh, i tant! Això està dins 70, no? 79! Casi el 80, eh? Sí, sí. Mare de Déu! Ease on down... Ease on... Down the road! Ease on down... Ease on... Down the road!
The Wiz no va néixer, de fet, al cinema, sinó que va néixer a Broadway, l'any 1975, en un moment en què la cultura formanicana reclamava no només presència, sinó dret a explicar els mites, però des d'un altre lloc. I en aquest context, a algú se li va acudir, doncs, remirar la història del mal de Déu, però amb una relectura cultural completa.
on el film, el 1939, parlava d'evasió en temps de crisi, Deweyth parla de com avançar en un món que no està pensat per cuidar-te. Clar.
El càncer rural desapareix. El camí de rajoles grogues es converteix en asfalt, metro i fàbriques abandonades. I el mag deixa de ser un il·lusionista entranyable per convertir-se directament en un frau. El musical canvia la ingenuïtat per consciència social i la fantasia per una estètica urbana gairebé distòpica.
I enmig de tot això, doncs un jove Michael Jackson que comença a construir una presència escènica que encara no sabem llegir del tot, però que ja punta molt amunt. És una miqueta estrany. Sí, m'agrada. Estem escoltant ara Easy on the Road, que és una mica el manifest musical de la cinta. Aquí la cançó no diu segueix el camí, sinó avança com puguis.
No hi ha una promesa de final feliç, només una idea molt concreta. Caminar junts, alleuja el pes. El viatge no és heroic, és resistent.
Què, Ignasi, què et sembla? Estic molt sorprès. Saps per què? Perquè jo vaig veure The Wiz fa...
Pila d'anys. Ah, sí, eh? Però molts anys fa que la vaig veure. Bueno, és que potser la vaig veure de petit. El que passa és que la recordo molt estranya. Ja, és que... És una pel·lícula molt estranya. És de Sidney Lómez, de fet, aquesta pel·lícula. Però em sembla estranyíssima. Com que no acabava d'entendre el que estava succeint, on succeïa, per què succeïa... És realment una pel·lícula que trobo que no està feta per cinema.
perquè la trobo una mica excèntrica, una mica estranya, però m'agrada que l'hagis portat perquè ni me'n recordava d'ella.
És d'aquestes pel·lícules que el meu cap havia oblidat. Hi ha molta gent que no l'ha vist. Hem parlat amb molta gent que dic, hòstia, el musical, tal... Michael Jackson i la penya flipa. No, no, no. I Michael Jackson feia de les pantaucells. És que me'n recordo. Mare de Déu. Estic molt content que l'hagis portat. Ah, m'alegro moltíssim. Sí, perquè ja et dic, no la recordava gaire bé.
I ara m'has fet un flashback d'aquests, eh? Que fort. D'allò de petitet veient aquesta pel·lícula. Va, doncs, si et sembla, seguim amb la següent peça que us porto per escoltar, que porta pel nom You Can't Win.
No ho pudeu veure, però Inés i jo estem ballant. Estem ballant, eh? Has quedat per a ballar, això. Home, per favor, escolta, escolta. Uh! Shake it, baby!
En fi, You Can't Win, aquesta és la cançó més incòmode del musical. Doncs no us sembla, eh, incòmode. I és que en un musical algú t'està cantant, no guanyaràs. Exacte. No guanyaràs. No és el que hi ha. I no hi ha metàfora subtil aquí. El sistema està trucat.
Pots esforçar-te, pots fer-ho bé, pots fer-ho tot bé i tot i així perdràs. Michael Jackson aquí no canta esperança, canta lucidesa. I això en un musical comercial de 70 és gairebé un acte de sabotatge. En fi, you can win.
Quins temarracos de funqui, eh? Temarracos de funqui total. Ah, per favor. No, no, estic encantadíssim. Ara mateix estem ballant, aquí. Estem ballant, les coses són com són. Si alguns ballers ara mateix, dient què fan aquests paios? He estat a punt, o sigui, he dubtat molt de fer la banda sonora d'aquest musical. Perquè, o sigui, no encaixa gens amb la línia de la partitura secreta que havíem estat fent, amb bandes sonores com molt clàssiques, molt icòniques...
Jo trobo... Està una mica desfassat, a nivell musical. Ah, no, però està bé. És un repàs a la història. A mi m'agrada. Sí. A mi m'agrada, de veritat. Estic encantadíssim. Jo no tenia els meus dubtes, però em fa molt feliç veure't. Aquí ballant, com una titella. Va, doncs, si et sembla, seguim amb la següent cançó que us volia posar, que porta per títol Home. Think of home.
Que tranquil, això, eh? Comparat. When I think of home, I think of a place where there's love overflowing. Deiana Ros, eh? Mare de Déu. I wish I was home. I wish I was back there with a...
Things I've been knowing when that makes the tall trees bend into leaning. Sí, noi, Deanna Ross. I com tu dius, aquí... Quina calma, no? Aquí sona musical s'atura i respira. Home, t'es nota. Casa. Home. Casa no és un lloc físic. Casa és un estat intern. I aquí la Dorothy, de Deanna Ross, no és una nena perduda.
És una dona cansada d'esperar que algú la salvi. I quan entén que el viatge no l'ha portat en lloc extern, sinó cap endins, el musical troba la seva veritat. It would sure be nice to be back home where there's love and affection.
And just maybe I can convince time to slow up. Giving me enough time in my life to grow up time. Què, Ignasi? No, és que no recordava aquestes cançons. És que no les recordava. De fet, per acabar, volia posar la que segurament és la cançó més icònica del musical, que porta per títol A Brand New Day.
i que té una intro una mica llarga. Bueno... Vinga, va! Ja sona una mica Mac-2, això, eh? Sí? Sí, això em sona, eh?, una mica.
Té aquesta màgia, no? El Wicked, et sona? Una mica Wicked, em podria sonar Wicked, aquesta introducció, per exemple. És veritat. Totalment, eh? Totalment. Sí? Totalment, sí, sí. Però ja saps on es van inspirar. Exacte.
Bona nit!
Abraham New Day. El mac cau, el mite s'esfondra i el musical no acaba en silenci. Acaba en festa. Sí. Però no és una festa ingenua. És la celebració d'un descobriment dur. No hi ha autoritat màgica que et resolgui la vida. El futur no baixa del cell. Es construeix col·lectivament. La cançó és expansiva, sí, però el missatge és clar. Ara us toca a vosaltres.
Fins demà!
Ignacy Dewey no és un musical perfecte. De fet, com a pel·lícula té problemes greus de ritme i de to. Però és un musical valent. S'atreveix en un missatge que segueix vigent. El camí cansa, el sistema falla, els líders menteixen. I que tornar a casa no és rendir-se, sinó entendre qui ets després del viatge. I potser per això mai he estat del tot còmode en el cànon. Perquè no promet màgia, promet consciència. I tant.
Molt bé, Ignasi. Molt bé. Una partitura ben estranya, avui, eh? Se m'ha fet molt curta. És que sí, bueno, sí. Se m'ha fet curta, m'agrada molt. Però, bueno, ara tenim temps per... Sí. Per... pel plat fort, no? El plat fort i el plat divertit, també, sobretot. Estàs sent un programa molt divertit, realment. Sí. Però he de dir una cosa, the wish, déu meu, el problema és la pel·lícula. Sí.
Les cançons són molt guais, les estem escoltant, són molt animades, molt de musical de Hollywood, inclús. Només per veure en Michael Jackson jove fent els seus pinos ja ballant i traient coses...
Val la pena. No, hi val la pena. El que passa és que és una pel·lícula que no es troba pràcticament enlloc, crec. No sé si està a YouTube penjada gratuïta. Pot ser que estigui a YouTube, pot ser. Però no es troba fàcilment. Una pel·lícula que ja hem dit abans, és estranya. Sí, és estrany. I a més, dirigida per Cindy Lómez, que tampoc li trobo gaire sentit. Tot l'univers que dibuixa els colors... Tot plegat és molt estrany, això, quasi distòpic. És molt distòpic i és inclús...
Jo recordo les disfresses aquestes, el Michael Jackson ha disfressat, i el Lleó i tal. Eren disfresses estranyes, feien una mica de por, inclús. Clar, està basat en la ciutat.
És ciutat de Nova York, crec, si no m'equivoco ara mateix. Però no la recordo gaire bona, realment. Una pel·lícula molt estranya. Però, home, teníem a Diana Ross, Michael Jackson... Jo què sé, teníem a Mabel King. Me'n recordo a Mabel King, també. Mare de Déu. Però a partir d'aquí, la pel·lícula no té gaire. La veritat és que no s'assusten gaire. Però també he escoltat molta gent dir que és d'aquestes pel·lícules que...
Que són aquest... Que saps que són dolentes, però t'agraden. Aquests guilty pleasures que li diu la gent, no? Que saps que no són pel·lícules bones, però que les veus i et recorden aquest passat. Són molt nostàlgiques. Són disfrutables. Sí, però sí que la banda sonora i les cançons estan molt bé. Estan molt bé. Estic contadent que t'hagis portat d'avui, és mare meu. Ni me'n recordava d'ella, Marc.
Ai, que bé, m'alegro moltíssim. Increïble. Què et sembla? Anem per la part final del programa? Vinga, va, hi ha ganes, eh? Hi ha ganes. Perquè a la part final del programa hem decidit que farem, com deies a l'entrada, recuperem el concurs de bandes sonores. Efectivament. I estic nerviós. Què vols començar tu? Comencem jo? Comencem jo, eh? Comencem jo, mare de Déu. Vienes tu o vienes jo, eh? Increïble. Vienes trece.
No, si algú no se'n recorda de què era aquest concurs, simplement jo he preparat 3 bandes sonores per posar-li el marc, i que el marc adivini de quines pel·lícules es tracta. Doncs bé, comencem amb les teves. Comencem amb les meves, cap a tu. Cap a tu. És a dir, sí, posem les teves. Vale, molt bé, doncs... Sí, et sembla? I tant. Doncs a veure que ho prepari. La número 1. Ui, no, això encara no. Aquesta no és? Aquesta no és la que he preparat? No passa res?
No passa res. Ara m'he cagat. Ara m'he cagat. A veure, és això. La número 1 és aquesta, que sona ara. T'imagines que hem triat les mateixes? T'imagines? M'agrada perquè aquesta comença tranquil·lament, però hi ha un moment que hauria de saber quina és. Braveheart, no? Mmm, s'assembla, però no. Toropareboropingo...
Quina pel·lícula és? L'últim Moicano. Eso es! Molt bé. La primera. No em diguis que l'has posat. L'he descartat, però et prometo que ha estat molt a funda. Mare de Déu, senyor. L'escoltem, l'escoltem. L'escoltem.
La primera el vot, eh, pel senyor Marc Pitarch. Imagines que te la poso jo, també. Hauria sigut increïble. Mira que hi ha pel·lícules a la història del cinema i haguéssim escollit la mateixa. Mare de Déu. Estic molt content de mi mateix. Sí, ho has fet molt bé. Anem per la segona. Va, directe, no? A veure si aquesta l'adivines. A veure com sona això. És més modern, ja. És una miqueta més modern.
Rayo Sol o algo así. Ah. Esto es peli de miedo de cases que t'agraden a tu. No ho sé. Clar, no puc donar-te pista. Jo crec que ara ho hauries de començar a adivinar. No sé com sona aquest. És fort, eh? Mira, en B6-1, però... No, en B6-1.
Vols que et digui qui és l'autor d'aquesta peça? Hòstia, no ho sé què és, eh? No? Hans Zimmer. Ostres. Guitarres elèctriques. Ah, sí? Sí que ho he vist, això. I tant, que ho has vist. Ah, fuck.
S'està tapant la cara amb les mans, concentrat. Sí, perquè ho he vist i no fa tant, a més a més. Exacte. Hòstia, aquí quina pel·li visió del Timmer últimament, tio. No és F1? No. Quina pel·li visió del Timmer últimament? I aquí just s'acaba. És una peça...
Vols que et digui quina pel·lícula és? Sí, perquè no... És una peça de la pel·lícula de Dune part 2. Ah, amigo, és Dune. És Dune o Dune o Dune, com li vulguis dir. Dune part 2. A més, sona molt a Dune. Sí, sí, sí. Perquè té aquesta rebarberació total d'instrument creat només per Hans Zimmer. Ah, s'està rascant la cara. No pot ser, no pot ser com he fet això. He fet això.
Per mi aquesta la considerava no fàcil, però que podies adivinar-la. Vaig a tallar un dit directament. Bueno, tampoc ens passem, però bé, has estat a punt, eh? Has estat a punt, eh? I ara ve l'edifici, o què? Veurem. Jo crec que aquesta és l'edifici. Les que ve ara? Sí. Ara m'he cagat. Som-hi. A veure com sona això. No està net. No.
Deixa respirar la cançó, la música deixa-la respirar. És la intro d'una pel·lícula, de fet. Aquesta banda sonora. Deixa-la respirar.
Hi ha gent a casa que la sap ella, però tu encara no, així que segueix escoltant. Té una intro una miqueta llarga i un moment que explota totalment. Vols que doni una pista? No, encara no.
Pots veure com és una mica constant, però a la vegada és boja. Aquesta és difícil. És de Nolan? No, però la cinematografia podria ser perfectament d'una pel·lícula de Nolan. Estava pensant en aquesta de DiCaprio, com es diu? No, no és Nolan. Com es diu? No és Origen. Origen. No és.
Està pensant en un rellotge i això m'ha portat a... Et dono una pista. Sí. Òscar amb millor banda sonora de l'any passat. Hòstia, no me'n recordo. The Brutalist. Hòstia.
Mira, una altra pel·lícula que vaig tenir problemes greus amb la banda sonora. Doncs mira. Perquè em va semblar una genialitat fins al final. Sí. Que de volta colen un tema com d'Italo Disco, saps? Que dius, què foteu? Però per què? Bé, a mi, just la que està sonant és l'escena inicial on l'Aslo, el protagonista, arriba a Nova York. Sí. I està en aquest vaixell, no? On arriba a donar els papers...
I tota l'escena és angoixant, agovia moltíssim. L'obertura de la pel·lícula és sensacional. Després la segona part fluixeja més. Per mi la primera part de la pel·lícula fins que arriba al descans és una absoluta obra d'art. És sublim, totalment. És una absoluta obra d'art i el problema ve a la segona part, sí. Però és que aquesta banda sonora és espectacular. Hòstia, una de tres, eh? Estic molt trist, estic molt trist. M'ha agradat perquè quan has dit no l'any... Me'n vaig.
M'ha agradat perquè quan has dit Nolan, he pensat que realment és una pel·lícula que podria haver fet Christopher Nolan, a la seva manera, òbviament, però sí, molt bé, has estat a prop, una de tres. Saps què em passa? Em dono compte que ho he posat massa fàcil, jo ara. Ah, sí? Jo és que m'he vingut una mica de brutalista. No, bé, bé, m'agrada, m'agrada. Però tampoc era la més difícil del món. M'aniré plorant, però bueno. Bueno, intentarem. Jo t'he posat tan fàcil que quasi és ridícul.
Tu, ara com no l'has adivinat i em sabrà això, sentirà fatal. És més pressió, eh, quan diu que això et posa més pressió. Sí, sí. Va, la primera? Endavant. Deixa'm espai, perquè sé quina és. La fan servir a la competència, o sigui, és un ultraclàssic.
Això és la lista de Schindler. Sí, senyor! Efectivament! La lista de Schindler. Quin tros de pel·li! Home, i tant! Espectacular, eh?
És que és molt bona, eh? A més, la pel·lícula és increïble. Són tres hores de pel·lícula, però és que és espectacular. Liam Neeson... Com es diu el que fa de nazi?
Sí, aquest. Sí. Ralf Fines, és Ralf Fines. Ralf Fines. Està espectacular, fa una por en tota la pel·lícula. I la banda sonora de Williams. Oh, my God. De fet, crec que se'm va emportar l'Òscar per aquesta banda sonora. Doncs podria ser. Va, quina pel·lícula tan excepcional. Bueno, molt bé, la primera. Sí, molt bé. La segona, jo penso que és la més fàcil. És que... Som-hi. O sigui, les altres dues són molt fàcils.
Per algú de la meva generació. Clar, clar, és que potser per mi em costa. Aquest era el tema. No sé si el pillaré amb el canvi generacional. Clar, per mi fàcil és d'un, per exemple. Potser per tu no tant, però sí. Vinga, la segona? Som-hi. Sí?
Clar, és que saps què em passa amb aquesta cançó? Què te passa? Que me'n vaig a Stranger Things, perquè és un Stranger Things. És veritat. Clar.
¿Todos juntos, chicos? La Rending Story
És la història interminable. A veure quin història, la jo trobo de deixar claríssim, no? Exacte. Has dubtat, eh? He dubtat, he dubtat. He vist amb una gota de suor. Sí, sí, he dubtat perquè dic, ostres, clar, jo he vist aquesta pel·lícula, però ara mateix, bueno, aquesta cançó es va ficar molt més de moda per Stranger Things, que sortia en un capítol molt... Bé, que tenia molta presència, aquesta cançó, podríem dir. Totalment, totalment. I estava pensant jo, ostres, quina pel·li és? La història interminable, clar, clar. La història interminable. A veurem d'inghistòria. Molt bé, aquesta.
Aquesta és facileta, també. L'última és igual de fàcil per qui l'ha vist, perquè és supericònica, que amb 3 notes tothom la coneixerà. Doncs a veure si jo la conec. Però si l'has vist... A veure. Si no l'has vist, et fotré una clata allà. Ara veig que t'ho he posat molt fàcil, però... Bueno. Som. Això és amb l'I. Sí, senyor. Efectivament. M'encanta aquesta banda sonora. M'encanta. Clar.
I en Tirsen, increïble. Espectacular. Totalment, totalment. Saps què em passa amb aquesta pel·lícula? Què te passa? La vaig veure de petit i no em va veure de gens. Au. I ara la vaig tornar a veure fa uns anys i em sembla una genialitat. És preciosa, és preciosa. La fotografia d'aquesta pel·li és increïble. Increïble. Els colors. La història és molt tendra. Els colors. Els colors. I la banda sonora, clar, és que... Per favor, puja això. És el que diem d'una bona banda sonora. I tant, i tant. Si tens tres notes i ja et transporta... M'encanta.
És increïble, Déu meu. És increïble. M'agrada, eh? M'agrada molt aquesta. Mira, et diré una cosa. He adivinat les tres. Has adivinat les tres, sí. Busca ara mateix, que tenim temps encara per fer una més, busca ara mateix una que et sembli difícil i a veure si puc adivinar-la. Què em dius?
Mira, et poso... És que clar. És que... Què significa, és que clar? Oh, Amèlie, és increïble. És fantàstica. Per favor. M'han entrat ganes de tornar-la a veure ara mateix, Marc. Culpa teva, això. Ah, estic buscant aquí ràpidament a veure si trobo alguna cosa que pugui sorprendre't. Però és que... Ah... A veure, si trobes alguna cosa. Qualsevol pel·lícula que tu diguis. Aquesta.
Avui et deixo crear en directe. Vinga, aquesta, a veure què tal. Som-hi. Mm, quatre menors. Això em sona d'un anunci, Marc.
Molt bé. Difícil. Per mi és difícil de pebrots, aquesta, eh? Però de pebrots. De fet... Bueno, val a dir que no havies nascut. No, no, no, segur. I és un perfil de pel·lícula que no fa per tu. De fet...
No és American Psycho, això. Ai, American Psycho, American Beauty. No. Doncs crec que no he vist aquesta pel·lícula, de fet. No l'has vist. No he vist aquesta pel·lícula, perquè jo he escoltat aquesta banda sonora en un anunci, en una publicitat. No.
No, no le vis aquesta pel·lícula, Marc. Memorias de África. Sí, le vis. Y tan que le vis. Molt bé.
Que difícil pillar-te, eh? Home, per mi aquesta és complicada, complicada. Sí, però home, aquesta melodia no... No, no, no, no. A veure, he de dir que Memories d'Àfrica la vaig veure de petit i no l'he tornat a veure mai més. Potser no m'havia quedat jo amb aquesta banda sonora, però és molt bona banda sonora, eh? Sí, home... De qui és aquesta banda sonora? Se sap? No se sap de qui és? Vaig a buscar-la en un moment. Sí, perquè Memories d'Àfrica em serà una pel·lícula que és prou bona, de fet m'agrada bastant,
Però, ostres, la banda sonora no la recordava. És de John Barry. John Barry. De quin barri? Del meu. De l'Hospitalet de Llobregat. Molt bé, m'has enganxat. Bueno, ha costat, eh? Bueno, a la quarta va la vencida. Ostres, tu, Déu-n'hi-do, eh? Les altres eren faciletes. Però molt bé, Memòries d'Àfrica. Acabem amb aquesta música, pràcticament, eh? Sí? Anava a posar la sintonia del cierre, no? Ah, pues venga, fiquem la sintonia del cierre. Fem-ho bé, home, fem-ho bé. Fem-ho bé. Acabem, no?
Quin programa més divertit, no? Hem tornat als orígens, Marc. Estic content. Home, de tant en quant sempre va bé tornar on eres molt feliç, no? És que tantes gales, per favor. Tantes gales i tants premis i tantes nominacions i tanta bogeria i tanta llista de pel·lícules. Acabas boig. Ja no saps de qui és què, d'on és què, ja no saps res. Abans sembla que la setmana que ve tocarà premis Gaudí. S'ha de parlar. Parlarem dels Gaudí, òbviament. Home, és la nostra gala. Hem de parlar. La nostra, vamos! Como, con la nuestra de la...
És la nostra gala, la gala catalana, hem de parlar d'ella, aprofundiritzarem en tots els premis. A més, és el que dèiem, és un any on hi ha hagut moltes coses interessants. Anys enrere costava al cine català trobar...
Vàries produccions que diguessis, ole, i aquest any... No, sí, entre l'any passat i aquest està sent dos anys espectaculars, la veritat. I us hem de celebrar. Sí, ho hem de celebrar i ho celebrarem la setmana vinent. Aquí, a La Claqueta, amb nosaltres, Marc Pitarch i Ignasi Serra, ha sigut un superplaer. Ai, sí. Un superplaer. Hem de tornar a fer un clàssic d'aquests, eh? Home, i tant, quan tu vulguis. Bé, quan s'acabin els premis... Va bé.
Podrem fer cada programa clàssic, si vols. Les coses són com són. Fins aquí la claqueta d'avui. Espero que ens escoltem la setmana vinent. Sí, home, sí. Ens trobem divendres que ve aquí al Mata de Pere Ràdio. Aneu al cine. Aneu al cine. Vinga, adeu, adeu, adeu.
Fins demà!
Fins demà!