S'ha tancat les ales per entendre lentament en el que toca sense resposta.
La Claqueta, amb Ignasi Serra i Marc Pitarch. Bona tarda, bona nit, clagateros, com esteu avui a La Claqueta?
no farem el programa de sempre. I això és el primer i és el principal que s'ha de dir. Avui no hi ha notícies, Marc. Per què mi dices? No, no hi ha seccions. I no hi ha pressa alguna. Per què? Perquè avui ens aturem una estona sencera per mirar enrere. Perquè s'ha acabat el 2025.
Un any de cinema, sí, però també un any de ràdio. Un any de micròfons oberts, de pel·lícules bones, dolentes, sorprenents, d'aquelles que ens han fet enfada molt i d'altres que ens han recordat perquè estimem tant aquest art. Avui farem el top de les millors i pitjors pel·lícules de l'any. Poca broma, eh? No, no. Cosa fina, eh?
Discutirem, ens contradirem una miqueta i segur que no coincidirem amb tothom. Però abans de començar, avui tocava fer una cosa important, que és donar les gràcies. Gràcies a la gent que ens escolta cada divendres, en aquest cas, a la gent que ens descobreix per casualitat. Podríem dir, inclús fent una mica de zapping per la ràdio, que a vegades passa. Això de que, qui són aquesta gent? I et quedes escoltant. A la que ens escriu, a la que...
No ens escriu, però hi és, que hi ha prou gent que sabem que hi és, i a la gent que pensa que això que estem fent realment val la pena. Perquè la Clagueta va començar com una idea amb molta il·lusió i s'ha convertit en un projecte que ens fa molt feliços. I això, Marc, no passa sol, les coses són com són. Ara comença un any nou i, com passa sempre al cinema i a la vida, venen canvis, venen noves històries, nous plans, nous riscos, qui sap. Alguns potser surten bé...
D'altres no tant, però sí una cosa que tenim clara és que volem continuar compartint aquesta passió amb tots vosaltres, així que, abans que res, gràcies per ser-hi, de veritat, de part meva, Ingrid Serra i de part del Marc. No, de part meva no. No, de part meva, exacte. Només vull donar les gràcies, això, volem donar les gràcies a tothom que ens hagi ajudat o que ens hagi donat aquests minuts d'escolta, no?
que valen moltíssim la pena. Així que va, poseu-vos còmodes, ajusteu bé el seient, com sempre, perquè això és la claqueta de cap d'any. Ara sí, comencem. Som-hi! Uau!
S'ha fet mítica aquesta música amb nosaltres. Aquesta sintonia que tenim. Saps què vaig pensar? Va haver-hi un cop després de fer el programa d'estiu i al començar la temporada que vaig pensar, potser l'hauríem de canviar. M'ho vas dir. I realment crec que la millor decisió ha sigut no canviar-la. És molt nostra. Totalment d'acord.
de la pel·lícula El Bueno y el Feien Malo, és? Sí, senyor. Un tros de pel·lícula gegant. I s'ha fet molt nostre, això, eh? S'ha fet molt nostre. Estic molt content de tenir aquesta banda sonora de fons sempre que presentem el programa i obrim. És maco. Escolta, com prova l'any? Què tal has començat el 26? Doncs he començat força bé.
Força, bé. Hem anat a la Cerdanya, a passar el cap d'any amb els amics, així que... T'has recuperat? Sí, sí, i no estic gaire constipat. Bueno, bé. No estic gaire constipat, així que... Ho fot un fred allà. Joder, si ho fred. Què em diràs? I tu què? Com comença la cosa? Bé, bé, bé, molt tranquil·let. Sí, sí, sí. Que has fet alguna cosa especial? Família. Bueno, com tothom, no? Sí, casa, família... Jo aquest any l'he deixat una miqueta apartada per cap d'any, eh? Perquè he passat tots els Nadals amb ells i jo els estimo molt, són molt bona gent, però, home, una miqueta també amb els col·legues se l'està, no? Una mica, sí.
No, jo tranquil·leta a casa amb les nenes, tot està bé. Jo hi ha una cosa que sempre dic, que és que si acabes l'any amb les mateixes persones amb el qual vas començar, doncs és algú a celebrar, sempre. Així que jo porto celebrant el cap d'any amb els meus amics, 8.
9, 10, molts anys. Sempre tenim el mateix grup. És bonic, és maco veure com tots creixem a la vegada. Ens hem conegut des de P5, pràcticament. I és boig, això. Tinc 26 anys, imagina't. La família escollida, sempre dic. Exacte, la família escollida. Aquella amb la que pots anar al cine...
Sí, i tant. I pots fer de tot. Pots anar a la festa, te'n pots anar al cine, te'n pots anar, jo què sé, a Porta Aventura. No en vulguis. A la Bolera. A la Bolera. Jo tenia molts plans a la Bolera quan era més jove. Imagina't, tio. Però bé, l'any comença bé. Comença bé. Cinematogràficament no ho sé encara, eh? Bueno, el 25 ha estat un bon any, no? Ha estat un any...
decent, podríem dir. Hem tingut bones pel·lícules, com cada any, excel·lents pel·lícules hem tingut poques, jo crec, jo crec. Potser aquest any, 2026, és molt més gran i té pinta de ser molt més gran, però bé, aquest any diria que ha sigut decent, correcte. Podria haver sigut millor, però òbviament, òbviament, també podria haver sigut molt i molt pitjor.
Molt bé, Ignasi, doncs tanquem la intro avui sense notícies i ens anem directe a... Perquè quina millor notícia hi ha que estiguem aquí tu i jo fent un top de les millors i pitjors pel·lícules del 2025? Això és la notícia. La notícia del 2025 és que tu i jo estem aquí. I que també és veritat que tampoc hi havia notícies molt espectaculars com per fer una secció sencera, eh? Aquesta és la veritat completa. Però bé, no ho sé, ens vols dir alguna cosa? No, no, res, ja està. Per mi podem tancar la intro. Doncs tanquem la intro i anem.
Va, doncs, Ignasi, les millors i les pel·lícules, les millors...
Comencem molt bé. Les millors i les pitjors pel·lícules del 2025. La primera cagada del 2026 ha sigut en pleno directe. Meva, gràcies. Doncs sí, teníem ganes de començar aquest 2026 parlant de les pel·lícules més destacades del 25. Ja sigui per bé o per mal. Sí, sí, clar.
O sigui que l'Ignasi i jo, com dèiem, us tenim preparat uns rànquings a les millors i pitjors pel·lícules del 2025. Serà divertit perquè segur que tenim criteris ben diferents. Ja d'entrada, els meus rànquings, Ignasi, són de 5 pel·lícules, 5 bones i 5 dolentes. I els teus rànquings són de 2 pel·lícules. Sí, exacte. I això ja sí pel simple fet que jo no he vist...
Tantes pel·lícules com l'Ignasi. I fingir el contrari seria enganyar-vos. Millor ser sincer. I tant. La sinceritat abans que res. Tu tires molt d'estrenes, jo tiro molt més de plataformes on sí que hi ha estrenes també, però sí, un catàleg molt més gran de coses per veure que tinc pendent.
Sí, al final jo soc una persona que va al cinema dos cops a la setmana, tres, un... Depèn, al final, clar, totes les estrenes les veig i ser una mica... Tota la novetat en si la tinc molt al cap, la tinc pensadíssima.
Ah, doncs res, per part meva el que us vull dir és que considero que el 25 ha estat un any cinematogràficament, jo diria digne. Bueno, està bé. No ha estat un any excepcional, com deia ara l'Ignasi, però sí un any on mirant almenys el que jo he vist, el balanç és força positiu. I això és important dir-ho d'entrada perquè condiciona una mica el rànquing. Com us deia, les 5 millors pel·lícules que us proposaré...
Són pel·lícules que he vist i les defenso per guió, direcció i per posada en escena. Ara, he de dir que les 5 pitjors, en canvi, venen d'un altre lloc, del consens crític. No perquè no m'atreveixi a mirar Cinema Dolent, que també em passa a vegades, sinó perquè aquest any, honestament, no n'he vist tant. Això està molt bé. Realment, que no hagis vist tant Cinema Dolent és una cosa a celebrar. Perquè jo he vist cada cosa, Marc, cada cosa... Ja...
que t'esgarrifaries. T'asseguro. Jo he tingut sort. Ben fet. Sí que hi ha hagut, per mi, grans decepcions. Però potser això seria un altre rànquing a fer algun dia. Les grans decepcions del 2025. A mi, per exemple, només nombrant algunes, The Sinners em va decepcionar molt. No tant com per posar-la a les pitjors pel·lis de l'any, però sens dubte no arriba al nivell de les millors pel·lícules que he vist aquest 2025. Em passa el mateix amb Frankenstein. Ok.
Potser s'havia aixecat molta polseguera o potser jo esperava que un conte tan clàssic com és Frankenstein només s'atrevissin a fer readaptacions cinematogràfiques si realment tenien intenció de patar-ho molt fort. Si no, potser que les deixin reposar. Aleshores...
Bueno, em sabia greu posar, per exemple, Sinners o Frankenstein en les pitjors pel·lis de l'any. No, no ho són. Perquè no són les pitjors pel·lis de l'any. No, clar que no. Aleshores dic, saps què? Doncs mira, com que tu ja nombraràs les pitjors que tu consideres, jo penso que he fet un altre exercici que també és molt xulo, que és mirar la crítica, mirar què és la crítica que he considerat les pitjors pel·lis de l'any, i n'he escollit cinc que no he vist. És que hi havia alguna que havia vist que podia entrar,
perquè la crítica també l'havien deixat molt per terra. Sí, clar. Però dic, mira, agafa cinc pel·lis que no has vist i... No sé si tu les has vist o no, no sé si has vist la llista. No he vist la llista i t'anava a preguntar, tu creus que en aquesta llista dels crítics estarà alguna que jo hagi posat al top 10? Hòstia. Ojo, eh? No. No? No, no ho crec. Els crítics són més seriosos que jo, no? T'ho dic que hi ha alguna cosa...
Jo alguna cosa... Mirava Letterboxx i dic... Aquesta crítica de l'Ignasi és una mica controvertida.
Perquè l'ha valorat a mitja estrella i ha posat que és la millor pel·li de l'any. Ah, bueno, sí. No diguis el títol. No, però està a la meva llista, sí, està a la meva llista, aquesta pel·lícula que estàs dient, i el comentari era completament irònic. Ah, vale, vale. Un dels comentaris més irònics que he fet a la meva vida, de fet. M'ha quedat com dient... O sigui, què li passa a mi? De fet, tinc un amic que també em va dir... Escolta'm una cosa, és que t'has equivocat amb les estrelles o amb el comentari? Ho he vist que tenies un comment. I vaig dir... Bé, bueno, no vaig contestar. Vaig deixar que la imaginació fes...
Molt bé. Si no, doncs, quan la diguem, atrauïu a veure-la i... Ostres! I a veure què podeu dir. Tu l'has vista, eh? Jo l'he vist, jo l'he vist, jo la vaig patir, sí, la vaig patir. Sens dubte... Bé, bé, després parlem. Vale, Ignà, si vols dir alguna cosa amb la introducció, també, o arrenquem amb el rànquing?
No, la introducció ja l'has fet tu, no tinc res a afegir. Jo només dic que he fet 10 i 10. 10 pitjors pel·lícules i 10 millors pel·lícules, principalment pel que has dit tu. He vist més... De novetats parlem, he vist més novetats, he vist més estrenes. Llavors, doncs, crec que amb això tenim llistes entretingudes i curioses. Curioses. M'agradaria començar amb el top 10 de pitjors pel·lícules de l'any. Vale, doncs comença tu amb les teves 10. Em sembla perfecte. Vale, perfecte.
Marc, sona la música de gala per donar el premi a les pitjors pel·lícules d'aquest any. Déu meu senyor. I mira, començo molt fort, eh? Comences fort, eh? Començo molt fort perquè tu has dit, i has dit abans, que les decepcions no entraven en aquest top. En el meu no, em sapia greu. En el meu hi ha 3 pel·lícules que m'han decepcionat tantíssim, tantíssim i que les trobo mediocres, que les he hagut de posar i són pel·lícules grans, eh? Així que amb el número 10, Marc...
He posat, he col·locat Jurassic World Rebirth. Mare de Déu. Hi haurà gent que s'enfadarà amb això. Hi haurà gent que s'enfadarà, sí. És controvertida la teva llista. És controvertit, però és la menys dolenta de totes. Número 10 és la menys dolenta de totes. De fet, Jurassic World Rebirth no és una pel·lícula horrible. De fet, és justament aquest el seu problema. És correcte?
és funcional, té dinosaures, explosions i un ritme que no cau del tot. Però també confirma una cosa, que ja sabíem, Marc, que aquesta saga fa anys que va perdre el rumb totalment. Vull dir, és que no hi ha més. És un rebut que no arrisca, que no porta res nou i que sembla existir només perquè la marca encara ven una miqueta d'entrada, podríem dir. Entra a la categoria estirar el xiclet. Sí, vull dir, és que no és una pel·lícula que ofengui, però tampoc emociona res i això per una franquicia que va començar amb Spielberg
O sigui, és gairebé pitjor. És una... Està lluny de ser una mala pel·lícula, però és una pel·lícula mediocre. És una pel·lícula que no aporta res i que no t'ensenya res nou. Simplement existeix i la veus i dius, bé, doncs a la siguiente. No hi ha res espectacular. Ni la pobra Scarlett Johansson s'entera del que està passant. Ella ha cobrat els seus 30 milions de dòlars i està a casa seva, tan tranquil·la, dient, vaya puta merda.
Tant de tots. Quina merda he fet. Però tinc els meus diners, tinc la meva piscina, els meus quatre cotxes, els dos helicòpters aparcats a la terrassa. I és una pel·lícula que no porta absolutament res. I és mediocre, no? Lo següent. Per això l'he posat el número 10, eh? Em sembla molt bé. Sí, sí, vull dir, les coses són com són. I s'han de dir. Molt bé. Vols que et digui el número 9? Sí.
Doncs la número 9 també és una altra decepció molt gran. Què dius ara? És Wicked Part 2. Ja ens ho vas comentar, aquí. Ja us ho vaig comentar. No, no. I és que seguim amb les decepcions. Una decepció gegant. Wicked Part 2 realment tenia l'obligació de tancar una història que havia funcionat molt bé. I acaba sent una pel·lícula totalment inflada, irregular i emocionalment molt més feble del que s'esperava. Vull dir, una cosa molt cutre.
Sí que és veritat que tot és molt més gran, és més llarg, és més sorollós, però també molt menys màgic, eh? Molt menys. Vull dir, li costa trobar el to, li costa mantenir la intensitat i acaba esgotant allà on realment la pel·lícula hauria de sortir volant completament i demostrar-te que és un final que fa justícia. I és un final que no fa justícia a l'inici, perquè la primera pel·lícula és molt guai.
És molt xula, de veritat, és superentretinguda de veure, les cançons estan molt bé, el ritme és super... està molt pautat i és excel·lent, pràcticament. Les dues actrius segueixen-les tan bé, però la pel·lícula és la que és. Fixa't que tornem a la categoria Estirar el xiclet, eh?
Bé, no, perquè en si Wicked ja és un musical de dues parts, i sempre s'ha diferenciat la primera part de la segona. Però, bé, no sé si afegir cançons inventades és una bona opció, no sé si afegir escenes que no tenen res a veure... Té un muntatge, la pel·lícula. Wicked part 2 té un dels pitjors muntatges del 2025. És horrible, horrible. Per això li vaig posar un 5 a la pel·li.
Em va semblar una decepció gegant. I no li vaig ficar un 4 perquè, mira, tenia bon dia. Però ara, si segurament la tornes a veure... El record que em queda és pitjor. El record que em queda és pitjor del quan vaig sortir del cine. Surt així... Però què passa? Em molesta perquè la primera realment era una pel·lícula molt bona, de veritat. Molt bona, molt ben portada, molt ben actuada, molt ben cantada també, inclús. Molt ben pautada. Però aquesta no. Aquesta no perquè... No hi ha peronà. La posem al nou molt bé.
I en el número 8, mira, aquesta ja no és ni decepció, perquè ja hem decepcionats des d'un inici. Estem parlant de Capitán América. Una de superherois has posat, eh? Sí, he posat una pel·lícula de superherois. Bé, el Marvel de la fatiga, eh, Marc? Aquí ja...
Entrem en un terreny on costa molt sortir, perquè t'ofegues, literalment t'ofegues. Capitán América Brave New World és aquella prova definitiva que l'univers Marvel necessita una pausa o una reinvenció profunda, que és el que estan fent ara, deixant-ne espai, respirant, intentant escriure coses descents, dic intentant, no assegurant que ho estiguin fent...
I és que la pel·lícula no és que sigui un desastre tècnic, no? Però és narrativament molt plana, és previsible i absolutament mancada de personalitat. És que el protagonista, el Sam Wilson, pobre, en quin moment li van donar l'escut a aquest paio? En quin moment li donen l'escut a aquest paio, a Capitán Amèrica aquest paio, per favor, si tinc més personalitat jo. Sens dubte. Jo podria ser el nou Capitán Amèrica i la gent m'estimaria més que el pobre Sam Wilson. I tant. De veritat que és un desastre. No en tenim cap dubte. No, és obvi. Tot sembla... M'hauria de ficar en forma, eh? Això és veritat. Va.
Per això em fico el suero aquest del supergarrer, no el supersoldat, i ja està. Ostres, tinc... Estàs carresposo, eh? Potser sí que he vingut una mica constipat, eh? Fixa't. Ai, que la serpània. I me n'adono en compte ara. Va, i segueixo. Amb volàcia, por favor. Un moment, que toso ràpid i acabo. Ja està, perfecte. Gràcies per apagar-me el micro i que la gent no pensi que estic molt, molt malament.
Què deies de Captain America? Que tot sembla pensat per aguantar fins a la següent pel·lícula, i el següent crossover, i la següent fase, i la següent pel·lícula, i que arribin los vengadores, i per favor... I realment, quan una pel·lícula només existeix com a pont per portar cap a una altra cosa...
És el que vas dir tu fa uns dies. És el que estava pensant. Deixas parlant d'Àvatar? Deixa de sonar pel·li, completament. I Capitán América no és... Aquesta pel·lícula de Capitán América no és una pel·li, és una putada. És una putada, Marc. És una pel·lícula cutre.
cutre, cutre, cutre, cutre, cutre, inclús els efectes visuals a vegades ho han cutre. Us heu gastat 300 milions de dòlars en fer aquesta pel·lícula? No surt el Harrison Ford, surt el Harrison Ford fent de Hulk, que pobra surt 5 minuts, perquè és el bo cansat, està vell i cansat, ja no vol seguir fent pel·lícules aquest home, deixeu-lo en pau, soltad-le el brazo a Harrison Ford, per favor. Una pel·lícula...
Sí, una pel·lícula molt dolenta, de veritat. Si podeu, no la veieu. No la veieu. Mireu el tràiler a YouTube i... Que els bombin. Molt bé, vinga, doncs un merescut buit. A vuitena posició.
I en el número 7 porto una pel·lícula que es va estrenar directament a Amazon, a la plataforma d'Amazon, que es diu The Gorge, que realment és una idea potent, una execució terrible, Marc. Cutre, cutre, cutre també. The Gorge és una pel·lícula que vol ser molt misteriosa, vol ser fosca, vol ser profunda.
Però acaba sent molt confusa, acaba sent freda i molt sorpresament acaba sent molt distant amb els personatges i els protagonistes. Estem parlant de la pel·lícula que surt Miles Teller i Anya Taylor-Joy. És d'aquelles pel·lícules que realment insisteixen en que hi ha un gran significat al darrere i que aquesta ciència-ficció existeix per alguna cosa i tot té una metàfora. Escolteu-me una cosa.
Mai t'acaben de donar res al que agafar-te. La pel·lícula és un desastre. Un desastre, de veritat. Té una atmosfera que no té cap mena d'emoció i el concepte no té ànima, tampoc. És cutre. Totes aquestes pel·lícules són molt cutres. Molt cutres, de veritat. Ningú s'ha parat a pensar... Això és una pel·lícula per estrenar al cinema, és boníssima. Per què creus que no la van estrenar al cinema?
Perquè és un tros de caca. És un tros de caca, jo dic aquí. El verbe orlegui, perdona el meu vocabulari. Però això és una caca, una pel·lícula que no té sentit que existeixi. I ve d'un director, que és Scott Derrickson, que ha dirigit pel·lícules molt bones, i un director mestre del terror, que sempre ha funcionat molt bé, amb Sinister, per exemple, una pel·lícula excepcional, però amb The Gorge. Què ha passat a The Gorge? Què els ha passat? Doncs no sé, no ho tinc ni idea. Així que, número 7, per The Gorge.
I el número 6 porto una pel·lícula que vaig veure fa poquet, que és Five Nights at Freddy's 2. Estirando el... Bueno, això ja no és el xicle. Si la primera ja s'obrava, aquesta s'obra el triple. Perquè Marc, més gran no sempre vol dir millor. Aquesta seqüela aposta per més monstres, més lore, més referències pels fans del videojoc, però s'oblida completament del terror. No fa por...
No crea tensió i confon el soroll amb impacte. Tot és massa explicat, massa subratllat i massa pensat per contentar un públic molt concret, que és el públic jove. És un cinema de franquícia sense cap mena d'imaginació. És una molt mala pel·lícula. No fa por, és avorrida, s'allarga. Una pel·lícula de no sé quants minuts que es fa llarga és el pitjor que et pot passar a la vida.
Unes actuacions, Marc, terribles, terribles. Un guió, mare de Déu, d'on ha sortit aquest guió? L'hem escrit tu i jo posats d'amfetamines a les 5 del matí, aquest guió. Ah, però és ni tan mal, no? No, la veritat és que estic pensant que ha sigut una comparació terrible, perquè d'aquí haguéssim pogut sortir coses espectaculars. Tu i jo d'amfetamines a les 5 del matí faríem alguna cosa millor, segur. Home, mil vegades. Avatar se'ns quedaria curt, també. Però vull dir, aquesta pel·lícula, vaig sortir del cinema dient, mare de Déu, quin palmazo, tu. Quin trunyo. Quin trunyo gegant.
No té cap raó de ser aquesta saga, el que passa és que els nens van i s'ho disfruten i està bé, però la pel·lícula és infrahumana. Una merescuda sisena posició en el rànquing de les pitjors pel·lícules de l'Ignat. Una puta mel.
Va, doncs anem al top 5 de les pitjors pel·lis del 25 segons d'Ignasi. Aquí ja són insalvables. Sí, eh? Insalvables. I va, comencem amb una que ha recaudat no sé quants milions de dòlars, Marc. Ai, ai, ai. La pel·lícula de Minecraft. Uah, ostres.
M'estic posant les mans al cap. Això té molt de públic. Molt de públic, però escolta'm una cosa, que la pel·lícula de Minecraft és una pel·lícula que no sembla feta per ser cinema, és una cosa molt estranya, sinó per ser totalment consumida. És una cosa...
Terrible, terrible. És caòtica, és cridanera, és buida de narrativa i amb un humor que confon estímul constant amb diversió, no? No hi ha cap personatge decent, no hi ha cap història que acompanyi, no hi ha cap voluntat artística de voler fer re bo, és només marca i producte. Res més. La pel·lícula de Minecraft és un dels trunyos més grans que s'ha creat en aquesta última dècada, Marc. Ai.
És increïblement dolenta. Pobre Jack Black, què collons, pobre Jack Black, aquest ha cobrat 800 milions de dòlars per fer Minecraft la pel·lícula. Doncs imagina't, una pel·lícula terrorífica. És que ja ha entrat, dius, anem a fer una pel·li sobre Minecraft. És que el concepte d'entrada, de sortida, ja és...
Vols que tingui el problema real? Que els fans de Minecraft ja ens estem quedant calvos, Marc, i aquesta pel·li la vam fer per nens de 3 anys i mig, amb problemes de psicomotricitat. Vull dir, una pel·lícula terrible. A mi m'ha agradat Minecraft, jo he jugat a Minecraft molts anys abans. Però fer-ne una pel·li fa falta fer una pel·li. No, clar que no fa falta fer una pel·li, però tens molta gent, molta taquilla, i mira, és el que hi ha.
I faran la segona, i faran la tercera, i faran la vuitena, la novena, la desena, i ja no serà estirar el xicle, sinó estirar-me la vida. Estirar-me la vida serà això. Molt bé, la deixem en el cinquè. La veritat.
I en el número 4 porto una pel·lícula dels germans russo. Els germans russo que dirigirà una nova pel·lícula d'Avengers. I la pel·lícula és The Electric State, o El Estado Eléctrico. Que aquesta no és que sigui una decepció. I aquí parlarem plata.
És una gran merda. Per a la música. És una gran merda. Perquè aquí hi havia potencial, que és el que em molesta. Ja. Un univers interessant, una imatgeria potent, no? I un pressupost que això te'n va a la olla. 350 milions de dòlars... Què? Que no entenc a qui... On es n'ha d'aquests diners?
Però és que la pel·lícula també tenia noms importants. Darrere estem parlant de Chris Pratt, estem parlant d'Emily Bobby Brown. Només amb aquests dos ja et pots imaginar on han anat els 350 milions. Amb els seus camarinos. Perfecte. El resultat és una pel·lícula sorprenentment cutre i plana. No té emoció ni tensió demàtica, es fa llarga, es fa avorrida. Realment tot entra pels ulls, però res arriba al cor. No t'arriba res a dins. Dius, però això què és? Què estic veient? És el típic cas de cinema.
que és espectacular visualment, però que és totalment inert. Vull dir, és que no té vida, no té missatge, no té res. Electric State és una de les pitjors pel·lícules de l'any amb diferència. Fi.
I en el número 3 porto un remake, un live action de Disney. Oh, que raro, Disney, estan aquí. No sé quantes he dit de Disney ja, però unes quantes segur. Estem parlant de Blancaneus o Snow White. O un remake que realment no sap què vol ser. No sap què vol ser. L'únic que sap què vol ser és una cosa per molestar-me molt a mi. Vull dir...
No és fidel al clàssic, però tampoc s'atreveix a reinventar-lo de veritat. Es queda atrapada en una terra d'on ningú és creatiu. Una terra de la creativitat zero, podríem dir. Fantàstic. És un desert de creativitat, no hi ha res. Estàs tu i d'unes. I cap oasi. Cap oasi, eh?
Només d'unes, només sorra. No té encant, no té personalitat. Una direcció artística horrible. Horrible. En quin moment no van agafar nans de veritat i van fer-los amb CGI. Marc, quina besura. És fer avorrida Blancaneus?
hauria de ser considerat un crim cinematogràfic. Ja. La pel·li no és que sigui avorrida, és que la pel·li és insofrible. La pel·li és una patada constant als pebrots. És una tortura. La pel·li és una tortura de nivell. És que no la salva ningú. És horrible. I per això es va emportar la bategada que es va emportar. Ningú va anar a veure Blancaneus, només jo i quatre friquis més. Una de les pitjors, pel·lícules de l'any també, amb molta diferència, i un horror còsmic. Malíssim. Per això es mereix la tercera posició. Malíssim, sí. Molt bé.
I en el número 2 porto una pel·lícula de Claire Denis, aquella directora que ens va deixar pel·lícules molt bones, com Bo Treball, per exemple. I porto una pel·lícula que vaig veure al Festival de San Sebastià, que és, sens dubte, una tortura. O és una tortura? Tortura. Tortura.
És L'Ecri d'Esgars, o aquí es va traduir, internacionalment es va traduir com Defens, la valla. Aquesta és una pel·lícula que confon directament la densitat amb profunditat. Aquesta pel·lícula es pren molt seriosament a si mateixa.
Una pel·lícula que es parla molt a si mateixa però no diu res. És feixuga, és distant i totalment emocionalment inaccessible. Realment et demana un esforç constant però no et retorna res. És cinema d'ego totalment de la directora però res de mirada correcta cap a la direcció. És...
És sens dubte la pel·lícula que m'han donat més ganes d'abandonar el cinema aquest any. Oh, uau. I em va ser... Clar, tampoc va ajudar que la pel·lícula fos a les 11 del matí o a les 10 del matí. Buf. Una de les turres més grans que he vist amb molt de temps i un meme total, ja, per mi, perquè tots els meus amics que vam anar a Sant Sebastián i tal hem pensat que és una de les pitjors pel·lícules d'aquest any amb diferència. Molt bé, molt bé.
Terrible, que ningú vegi aquesta pel·lícula. No la aneu a veure. No us ho penseu. De fet, no sé ni si s'estrenarà. Però bé, ara us deixo el número 1, que és increïble. Doncs anem cap al número 1. I des d'aquí vull un aplaudiment, Marc. Un aplaus? Un aplaus pel número 1, que és la pel·lícula La Guerra de los Mundos. ¡Vamos!
S'ha de ser cabró. Això és el primer que diré. L'Orson Welles s'està removint sota la terra. L'Orson Welles, pobre, si veies això. Bueno, World of the Walls o La Guerra de los Mundos és la pitjor pel·lícula del 2025, però no amb diferència, no. Amb trillons de milions d'anys d'anys llum de diferència. És un desastre a tots els nivells.
Una pel·lícula que tracta el problema de la Guerra de los Mundos o el llibre de la Guerra de los Mundos des d'un punt de vista que no té gaire sentit, que és l'Ice Cube, el company Ice Cube, que era l'actor d'Anaconda en el seu moment, des d'una pantalla mirant què està passant arreu del món.
Bé, us ho podeu imaginar. És narrativament confús, és visualment molt desordenada, està molt mal interpretada, el pobre Ice Cube, no hi ha per on l'agafar-lo, aquest paio, per favor. I amb una incomprensió absoluta del material original. De veritat, no fa por, no emociona, no impressiona res, només fa pena. Fracassa com a adaptació, com a espectacle i com a relat de ciencia ficció. Els efectes visuals també són terroríficament dolents. La veritat és que no només és una pel·lícula que no funciona.
sinó que et fa pensar que algú va perdre completament el control del projecte d'això. És que no té cap sentit de ser aquesta pel·lícula. És infrahumana, és criminal, és... Abans he dit que era una petada als pebrots, una pel·lícula. Aquesta és com si et donessin clatellots, a més, et donessin fuetades a l'esquena i petades als pebrots 10 hores seguides. És increïblement dolenta.
De veritat, totes les revius de Letterbox, que ho has estat mirant abans, no és que diguin que és dolenta, és que és un crim contra la humanitat, aquesta pel·lícula. Si el terrorisme existeix, és la Guerra de los Mundos de 2025 d'Icecube. Mare de Déu Senyor. Només si voleu riure, fiqueu-vos aquesta pel·lícula.
Ok. Només si voleu riure. Aquesta és la que comentava abans, que mirava el Teuler Network i havia vist mitja estèvia de valoració i un comentari dient la millor pel·lícula de 2025. I dic, hòstia, o s'estan fotent de la gent o aquí se li ha passat alguna cosa. Sens dubte, un crim contra... On l'has elaborat, tu, aquesta? Amazon. Ok.
Un crim contra la humanitat, terrorisme pur i dur i un insult a la intel·ligència de qualsevol persona amb dos dits de front. Ja està, aquest ha sigut el meu top de pitjors pel·lícules. Tots d'aquestes pel·lícules que heu dit, que he dit, no fa falta que les veieu. No fa cap falta. Us ho podeu estalviar. Incluso si us les estalvieu, podreu ser més feliços. Clar que sí. La vida s'allarga. Aposteu pel bon cinema. Aposteu pel bon cinema i no per la guerra de los mundos de l'any 2025 d'Iscu.
Vinga, va, doncs vaig pel meu top 5. Estic nerviós. No l'he llegit, el teu top 5. És el que hem dit de la crítica, aquest, no? Sí, sí. Com us deia, el meu rànquing no neix de l'experiència directa, sinó del consens crític. Jo conto, també, jo conto. Home, a favor.
Com us deia, m'he dedicat anar a buscar les pel·lícules que la crítica ha suspès de manera gairebé unànima. Parlem de puntuacions molt baixes a Rotten Tomatoes, que per qui no coneguis és un agregador de crítiques que calcula el percentatge de valoracions positives de crítics professionals i que serveix una mica com a termòmetre ràpid del consens crític. Està molt bé aquesta pàgina web, sí.
He buscat també crítiques amb mitjans americans importants, que també és un dels altres grans termòmetres de la indústria cinematogràfica nord-americana. Sí, sí, clar. The Guardian, The New York Times, Variety i el Hollywood Reporter. Per tant, no és tant una qüestió de gustos personals, sinó de fracàs cinematogràfic compartit.
És maco, això. Tots patint. Tots patint per una sola causa. Gràcies. Va, doncs hi comencem al lloc 5 amb The Great Flood. Oh! The Great Flood, amb una valoració de retint tomatoes del 50%. Bueno, bueno... Què dius, encara? Exacte. Mare de Déu. L'has vista? No l'he vista, però és la de Netflix, oi? Sí. No l'he vista encara. Crec que me la puc perdre i ningú em dirà res. Jo crec que te la pots estalviar.
La pel·lícula parteix d'un tema potent, la catàstrofe, la vulnerabilitat humana, la tragèdia col·lectiva, però diuen que és incapaç de transformar-ho al cinema. La crítica ha coincidit que el gran problema és el guió, erràtic, dispers i sense un neix emocional clar. The Guardian ho resumeix dient que la pel·lícula no sap convertir la tragèdia en relat. És cinema que confon gravetat amb profunditat i que acaba sent tan inflat com buit.
Bueno, pues The Great Flood. Estalvia a vosaltres. Sí, no crec que la vegi. De fet, tinc altres pel·lícules molt millors per veure, encara em queden algunes. Ah, això no ho hem afegit. Però, bueno, després ho afegiré, res. Sí? Te'n recordaràs? Sí, me'n recordaré, sí. Però deixa'm dir una cosa. Aquesta pel·lícula no la veuré, no tinc cap intenció. Tinc un amic que em va dir, ah, però no està mal. I si el meu amic aquell em diu, eh, no està mal, la pel·lícula és un trullo gegant.
Que passa el dia que el teu col·lega et diu que aquesta pel·li és una merda. Llavors és quan la veig. Ah, i m'agrada. Ah, és una mica com Carlos Boyero, el meu col·lega. Però tot al contrari. Li agrada molt lo cutre i tot lo bo li sembla una merda. Llavors, doncs a mi em val. És el termòmetre perfecte. Jo em conec algun d'aquests. Ni Rotten Tomatoes ni Leches. És el meu col·lega. Molt bé.
En quarta posició, una pel·lícula que ja ha comentat amb l'Ignasi, que és The Electric State. Oh, malíssima! Dirigida per Anthony Joe Russo. Cabrons! Amb un 14% de valoració a Rotten Tomatoes.
I molt, em sembla, un 14%. Sí, eh? Mare de Déu. Una de les pel·lícules més cares del 2025, Ignasi. Quins pardots. Paradoxalment una de les més buides. Electric State ha estat molt criticada per apostar-ho tot a l'espectacle visual i oblidar-se completament de la narració. Totalment d'acord, totalment d'acord.
Variety i Hollywood Reporter coincideixen a definir-la com un exercici de nostàlgia sense ànima. Sí, sí. Una pel·lícula que imita estètiques i referents sense entendre'ls. Vaja, que hi ha molts efectes, molt dreny de producció, però cap idea clara al darrere. No tinc res més a afegir, és el que he dit abans. Tal qual, un trull.
Bé, en la tercera posició, una altra pel·lícula que també has nombrat abans, que és Five Nights at Freddy's 2. Oh, per favor, no! Amb un 16% de valoració de Red Dead Tomatoes. Uf, terrible. En fi, ja n'ha parlat l'Ignasi, però jo diria que aquesta seqüela ha estat rebuda amb una indiferència gairebé cruel. Molt cruel. La crítica coincideix que no entén ni el terror, ni el ritme, ni el mateix univers que explora la pel·lícula. Terrible. És una pel·lícula que existeix exclusivament perquè la marca funciona,
No perquè tingui res a dir. No, clar. Diuen, de fet, que no hi ha tensió, que no hi ha atmosfera, que no hi ha imaginació, que no fa por... No hi ha res. Només hi ha cringe absolut tota l'estona. Hi ha males actuacions i hi ha un guió terrible. No hi ha res, de veritat. Per això es mereix aquesta tercera posició en el rànquing de les pitjors del 2025. Adeu.
Va, que arribem a la segona posició del rànquing de les pitjors pel·lis de l'any amb Hurry Up Tomorrow. No sé quina és aquesta, allò. Hurry Up Tomorrow, amb un 14% de valoració de Rotten Tomatoes, tot i que va estar al 0% durant uns quants dies. Al 0%. Hòstima, noi. Déu meu. Té aquesta fita.
En fi, una de les pitjors valorades de tot el 2025, i no és una exageració, les puntuacions de Rotten Tomatoes són gairebé inexistents i el consens crític és demolidor. El New York Times i altres crítics han parlat directament d'un exercici narcisista i buit, més preocupat per l'autoexhibició que per construir una pel·lícula.
Formalment pobra, emocionalment inexistent i narrativament confusa. No sé ni quina és, però no la penso veure. No la penso ni buscar. Passo.
Vinga, va, i en el número 1, la pitjor pel·lícula del 2025, segons la crítica, és... Sí. Redobla de tambores. La guerra de los mundos. The war of the... The war of the world. War of the world, la guerra de los mundos, que... Mira, amb això coincideixes... Hem coincidit, eh? Hem coincidit, eh? He posat tres de la cinya, jo. Poca broma, eh? Podria ser crítica... Molt bé, molt bé.
World of the Walls té ni més ni menys que un 4% de valoració de retentamàteus. Sí, amics, un 4%. La pitjor pel·lícula del 2025, segons el Consens Crític. I segons l'Ignasi, una de les pitjors de l'última dècada. Sens dubte, sí.
I aquí sí que hi ha un acord gairebé absolut. Les crítiques parlen de fracàs narratiu, conceptual i formal. Una pel·lícula que no entén el material original, que no sap què vol explicar i no aconsegueix ni tan sols funcionar com a espectacle. Gens. Que dius, mira, és que almenys... No, no, no, no, no, no, no, gens.
A veure, Ignasi, quan gairebé tothom es posa d'acord. A dir que una pel·lícula no funciona, normalment no és una conspiració. No, clar. És un símptoma que no hi hem de gastar ni un sol minut. De que és una completa besura. Brossa exquisita. Què jo l'he dit? L'únic motiu pel qual en aquest programa de la claqueta podem parlar d'aquesta pel·lícula és per dir que és la pitjor pel·li de l'any. Sí, clar. Si no, de què ho he de parlar jo, d'aquesta pel·lícula? Per favor.
I vindrà aquí el meu top 5. Ja està, suficient. No, por favor, no quiero más, no quiero más. No puedo más con estas películas de mierda. Terribles, terribles. No sé, jo ara aniria a parlar del cinema que val la pena. Sí, no? Dels nostres respectius rànquings, quines estan les millors pel·lícules del 2025. Estic nerviós. Ai, sí, quina emoció, no? Tenim temps? A veure? A veure, tenim temps? He d'anar ràpid? Sí.
Quant queda? Uns 20 minutets. Ah, vale, doncs mira, aniré una miqueta més ràpid que abans, que m'he parat, perquè quan són les pitjors em ve molt de gust. No hauria de ser al revés, això? Sí, però... Com de les 10 millors, algunes ja he parlat d'aquí. Va, doncs comences tu amb les teves 10? Escolta, ha arribat el moment més esperat de l'any, Marc. Què dius ara? Més esperat de l'any. Aquí estan el top 10 millors pel·lícules de l'any, segons Ignasi Serra, que pròximament estaré a Rotten Tomatoes, també. Vamos!
He de dir que em fa una mica de por a veure quines pel·lis has posat, perquè... Sí, tindrem disputa. Sí. Número 10. Què? Superman, de James Gunn. Sens dubte. Comencem al top amb una pel·lícula que tenia una pressió enorme sobre Marc. El Superman de James Gunn no és perfecte, però sí que és una declaració d'intencions superclara. Gunn entén el personatge, entén el to, i sobretot entén que Superman ha de tornar a ser llum, esperança i emoció, i no només aquell múscul i destrucció que tenia Zack Snyder.
És una pel·lícula amb algun moment infantil, és obvi, clar que sí, amb algunes decisions discutibles, però també amb moltíssim cor, personalitat i una visió molt clara. I això dins del cinema de superherois actual ja és moltíssim. Em sembla una pel·lícula fantàstica. La vaig disfrutar molt i vaig sortir del cine i ho vaig dir en el seu moment amb un somriure a la cara que ningú me'l podia treure durant dies. De veritat, em va semblar una petita carícia aquesta pel·lícula. Llavors, sí, em vaig ficar emotiu.
perquè em va tocar, crec que al final de la pel·lícula és molt bonic, al final tracta de ser més humans tots i de disfrutar més de nosaltres mateixos, de no ser tan capullos, que diem, i em va tocar molt i crec que la visió de James Gunn és molt humana, és molt bona i és molt acertada. Bueno, em va tocar la pel·lícula, crec que ser una pel·lícula de superherois arriba i què hi ha més bonic que això?
Que hi ha més bonica que una pel·lícula superariosa et pugui tocar d'aquesta manera i t'arribi. Llavors, aquesta és el número 10. És discutible, perquè a molta gent no li ha semblat bé. De fet, amb una persona que vaig anar al cinema a ella no li va agradar. Però a mi sí, jo vaig sortir amb un somriure que ningú me'l podia treure de veritat i per això la tinc al top número 10. Doncs més Superman i menys Capitán Amèrica. Efectivament, vinga.
I en el número 9 crec que estarem d'acord, perquè he posat Mission Impossible Final Reconing, de Christopher McQuarrie. Tom Cruise tornant a jugar-se la vida perquè nosaltres ens ho passem molt bé. Final Reconing és l'última gran demostració que el cinema d'acció clàssic encara pot ser espectacular, elegant i absolutament entregat al públic. Christopher McQuarrie, el director, roda l'acció amb molta agredat, amb tensió i amb un respecte pel ritme, que realment ja no és habitual. Una pel·lícula molt llarga, per cert, eh? Sí, sí.
És cinema d'entreteniment pur, fet amb una professionalitat i amb una passió molt admirable, tant per part de Tom Cruise com per part del director. I crec que és un gran tancament per una saga que ha anat de menys a més. A mi, totes les últimes pel·lícules d'Emissió Impossible em semblen fantàstiques i són un entreteniment i d'acció brutals i m'ho passo pipa. No sé, crec que és d'aquestes pel·lícules que un cop s'acabi aquesta saga no es faran, tio. Estic molt d'acord amb tot el que has dit.
No es faran, i per això està el número 9 i una de les millors plays de l'any és Mission Impossible Final Recording. I és una pel·li que no enganya ningú, ja saps el que vas a veure i el que vas a veure ho compleix i et posa el llistó molt alt. De veritat, és molt bona pel·lícula, molt bon tancament i també molt emotiva a vegades. De veritat és que molt bé.
Molt bé, i vaig amb el número 8, que és The Life of Chuck, o La vida de Chuck, de Mike Flanagan, que és una de les pel·lícules més delicades i emocionals de l'any. Mike Flanagan adapta aquesta petita novel·la de Stephen King des d'un lloc molt íntim, molt humà i sorprenentment lluminós. La vida de Chuck, o The Life of Chuck, parla de la vida, del temps, de la memòria i de les petites coses que ens defineixen com a persones i com a éssers humans.
No és una pel·lícula per tothom, realment, però sí una pel·lícula que connecta profundament amb qui entra al seu joc. És una pel·lícula que et queda molt a dins i una de les pel·lícules que més m'ha fet plorar a la sala de cine aquest any. De veritat, si no l'has vist, Marc, si algú no l'ha vist, em sembla un exercici cinematogràfic excel·lent. A més, Mike Flanagan, que és el director de sèries de terror molt potents i de pel·lícules de terror també molt potents, crec que la seva feina aquí és excelsa.
De veritat, una pel·lícula fantàstica i per això està el número 8, per sobre de Superman i per sobre de Missió impossible. De Life of Chuck. De Life of Chuck o La vida de Chuck, sí.
I al número 7 porto una pel·lícula que vaig veure a principis d'any, també, que s'ha oblidat una miqueta. Es va estrenar junt amb una pel·lícula que es diu Sinners o Los Pecadores. No me sona. Exacte. I porto una que es diu, número 7, Warfare, d'Alex Garland. Una experiència intensa, Marc. És incòmoda i molt física.
Alex Garland, el director, torna a demostrar que és un dels directors més interessants del cinema contemporani, tant de ciencia ficció com d'acció. I és que Warfare és una pel·lícula que no busca l'heroïsme ni l'èpica, sinó la confusió, el caos i la violència crua del conflicte, el conflicte armat, aquest conflicte bèl·lic.
És una pel·lícula que exacceja molt, podríem dir, que et mou, t'emociona, et fa patir, que no dona cap mena de respir i que et deixa esgotat, però també molt impressionat. És una cosa que s'ha de veure, aquesta pel·lícula s'ha de veure perquè és una experiència on pateixes. Una pel·lícula bèlica, rodada... Una pel·lícula curta, una hora i mitja, o inclús una miqueta menys, rodada pràcticament com una pla seqüència, i és... Esfereïdora, de veritat. Jo crec que és un cinema molt dur,
Però és un cinema molt realista, és un cinema molt necessari, així que crec que tothom ha de veure Warfare d'Àlex Garland. La teniu a Amazon.
I en el número 6 us porto una pel·lícula que m'ha tocat de... fa poquet, m'ha tocat, m'ha tocat molt, l'he vist fa poquet, i és Train Dreams, de Clint Bentley, una pel·lícula de Netflix que es va estrenar fa dues o tres setmanes. És una pel·lícula molt petita en aparença, realment, però és enorme, enorme en sensibilitat. Estic una mica emocionat, no? Estic una mica emotiu amb aquestes pel·lícules. Sí, ja te veig.
Bueno, són les pel·lícules que ens m'han agradat. Al final, Train Dreams crec que és cinema... És un tio molt sensible. És un tio jodidamente sensible, sí, és verdad. Train Dreams és cinema contemplatiu, Marc. Les coses són com són. Té una mica de terrens màl·lic, per aquí. Això ho hem de dir, té una mica de terrens màl·lic. És pausat...
però és profundament americà en el millor dels sentits. Parla del pas del temps, de la feina, del treball, de la solitud i de la relació de l'home amb la natura. És una pel·lícula que no crida, que no corre, que realment et demana calma i et recompensa amb una emoció molt sincera. Per mi és el petit tresor d'aquest any, una pel·lícula que ha passat molt desapercebuda perquè no ha anat a cinemes, puto Netflix, però... Home, no. Perdó, perdó, perdó, estic molt enfadat amb ells. Home, no.
Però és una pel·lícula que visualment és increïble. Visualment és la millor pel·lícula d'aquest any, amb diferència. És la millor pel·lícula d'aquest any. Visualment, si no l'has vist, Marc, Train Dreams, de Clint Bentley, el número 6 de l'any.
Va, doncs anem al top 5. Anem al top 5. Tinc una mica de por, eh? Aquesta no t'agradarà, eh? Aquesta no t'agradarà, perquè he ficat al top 5 Avatar Fire Nash. No, home, no. Sí, de James Cameron. Doncs mira que s'han portat unes crítiques bastant dolentes. Es pot emportar que digui la gent. O sigui, tu fas un top... O sigui, fas un top 10 de rànquing de pitjors pel·lis. Sí. I un dels arguments que poses per no sé quina has posat... Sí. És que... Sí, per Captain America. Que és una pel·lícula en transició, que és una pel·lícula que només serveix per introduir una altra... Ajà.
Què passa amb la tarda? Si és el mateix. Aquesta no introdueix cap. La segona no introduïa aquesta. La tercera no introdueix una quarta. Sí, home, sí. No, gens. James. James? James Cameron. James Cameron. James Cameron. James ni mica Cameron. Escolta, que a mi va agradar foc i cendre m'ha agradat moltíssim. Moltíssim, de veritat. M'ha donat el parar un moment, sí. Ara que dèiem això de James ni mica Cameron, ahir un amic em quedava per prendre alguna cosa i vaig llorar molt. No t'ho vas a veure, eh?
Jo em demana una cervesa i ell diu, una Coca-Cola sense alcohol. Ostres. Hòstia, em vaig partida. Una Coca-Cola sense alcohol. No l'havia escoltat mai aquesta. Em va semblar brillant. Ostres, quin fart de riure. Zero todo.
La Coca-Cola me la portes buida. Coca-Cola sense alcohol, per favor. M'agrada aquesta. Perdona, segueix. Avatar. Número 5. Foqui i cendres. Foqui i cendres, Avatar. Sí, James Cameron tornarà a demostrar que aquest paio hi jugo en una altra lliga, Marc. Aquest paio pot fer el que vulgui, quan vulgui, i tothom dirà que sí, amb el cap. Perquè és veritat, les coses són com són. L'altre dia va fer una entrevista que li deien, per tu què significa el fracàs? I no el tio. I diu, no ho sé, mai l'he viscut. Quin crac! Un aplaudiment per James Cameron. Vinga, Jaume!
Jaume Camaró. Jaume Camaró. Increïble. No sap que és el fracàs. No, no. La veritat és que la pel·lícula de foc i cendre expandeix l'univers d'abatara amb moltíssima ambició, amb molt de risc, és veritat, perquè s'assembla una miqueta a la segona en forma. Oh, sorpresa. I amb una capacitat tècnica que continua sent insultant i que no està al nivell de ningú. De ningú, només ho pot fer aquest paio. Però més enllà de l'espectacle visual, aquesta vegada hi ha més foscor.
Les coses són com són, més conflicte i molts més matisos emocionals. És un blockbuster, sí, totalment, però també cinema d'autor molt disfressat de superproducció, eh? Aquí jo sempre ho he dit, l'Avatar és una pel·li d'autor... Anda! És una pel·li d'autor disfressada de superproducció, i sempre ho diré. Aquí no ens posarem d'acord, eh? Jo sempre ho diré. Jo estic en el barco de James Cameron, jo soc així, soc un paio agraït. Però va, anem al número 4, que se'ns destaca en el temps. Jo el que volia dir és que, per mi, el que resumeix Avatar és... I mira que no les he vistes...
O sigui, potser hi ha molt de prejudici, però alienígenes sexis que tenen problemes d'humans. Ostres, li has donat una volta molt rara, eh? No sé si estem gaire d'acord. Ho deixem aquí. Sí, millor.
Vaig una miqueta més ràpid, que no ens queda gaire temps. Número 4, La Gràcia, de Paolo Sorrentino, pel·lícula que vaig veure al Festival de Sant Sebastià. Cinema en estat pur, Marc. Paolo Sorrentino, una de les seves obres més madures, més serenes i més emotives. I és que La Gràcia és una reflexió sobre el pas del temps, també, d'aquesta bellesa, no?, de la decadència i de la memòria, de fer-se vell, de fer-se gran. I la veritat és que cada pla o cada escena és pura pintura. Cada silenci realment allà diu més que mil paraules i les coses són com són.
Jo crec que és una pel·lícula que es mira molt, és la mateixa, i que tu també la mires, es sent, la sents, i jo la recordaré sempre. Una pel·lícula molt bona, molt bona, de veritat. Gran sorrentino. Molt gran sorrentino. Molt bé. Molt bé.
Número 3, pel·lícula que no t'ha agradat gaire, és Sinners, de Ryan Coogler. Què dius? Com la poses al top 3 del 25? Potència. Estil i discurs. Ryan Coogler firma una de les pel·lícules més valentes que ha fet mai, intenses i carregades de significat. Torno, torno.
Sinners combina gènere, crítica social, una posada en escena increïble, que no deixin diferent absolutament ningú, perquè al final és cinema amb molta ràbia, està fet amb molta energia, amb una veu molt clara darrere la càmera, i és una de les pel·lícules més contundents de l'any. I escolta'm una cosa, no se'n portarà un Òscar, no. Se'n portarà 3, se'n portarà 4, perquè Sinners és top 3 millors pel·lícules de l'any 2025. Ni de conya. Li pesi a qui li pesi. Ni de conya. Sí.
M'encanta quan hi ha una mica de salseo. Exacte. Escolta'm, número dos. Aquesta sí que t'ha agradat. One Battle After Another, de Paul Thomas Anderson. Paul Thomas Anderson fent exactament el que vol i fent-ho brillantment. One Battle After Another és una pel·lícula complexa, és molt fascinant i profundament personal. No és fàcil, no és còmode, però és rica, estimulant i té moltíssimes capes. Jo crec que és un cinema que et desafia molt, Marc, que et fa pensar...
i que creix amb cada revisió, l'he revisionat últimament i em sembla espectacular, inclús millor que la primera vegada. És una obra d'autor en majúscules i per això està el número 2 de l'any, One Battle After Another. I número 1... A veure què has posat el número 1? Ojo, eh? Què pot haver per sobre de One Battle After Another? Controversial el meu número 1, et diré. Controversial. Per mi és la millor pel·lícula d'any 2025. Aquí no s'ha estrenat. La vaig veure al Festival de Sitges.
Estem parlant de The Furious, la pel·lícula de Kenji Tanigaki, que The Furious és una obra mestra de l'acció contemporània. El director roda amb una precisió, una energia i una claredat que et deixa sent salè. És impressionant. Cada combat explica una història, cada moviment té sentit, cada escena està pensada al mil·límetre. The Furious és un espectacle i la millor...
experiència cinematogràfica que jo he tingut aquest any amb moltíssima diferència. Moltíssima. És acció, molta, però és cinema. És que és absolut cinema. És molt físic, és molt visceral, és emocionant, de pebrots. Realment, crec que és el millor de l'any sense cap mena de discussió.
I quina llàstima, que no s'ha estrenat aquí. No s'ha estrenat aquí i no té data d'estren aquí. És una pel·lícula molt independent, de fet. Però per mi és el número 1 de l'any. Ok. I aquest ha sigut el meu top 10. Espero que us hagi agradat, us hagi donat alguna recomanació. Altres que segurament ja heu vist i no esteu d'acord. M'és igual, però disfruteu del cine. Aquesta és la teva llista. Escolta, em sembla molt completa i molt ben argumentada. Sí, crec que he donat una mica de mi en cada text i al final està bé.
Molt bé, doncs em toca a mi. A veure, tinc temps? Sí, anirem rapidet. Som-hi, som-hi, som-hi. Doncs parlaré ara jo de les 5 pel·lícules que per mi han destacat per sobre les altres. I es mereixen estar en el rànquing de les millors pel·lis de Dolmins... També 25. I a la número 5...
Una pel·lícula que vaig veure ahir, Wake Up Dead Man. Molt bé. Crec que l'han traduït com Cotxillos per l'espalda. Bueno, Knives Out és Cotxillos per l'espalda i Wake Up Dead Man, no sé si és, no sé què, l'Hombre Muerto. Despertar Wake Up Dead Man, l'Hombre Muerto que desperta, alguna cosa així.
En fi, dirigida per Rian Johnson, amb Daniel Craig en el paper principal. Sempre, sí. Wake Up Dead Man és cinema de misteri clàssic. Totalment. Clàssic? L'has vista? Cluedo, total. Totalment, totalment. Però dirigit amb una consciència molt clara del ritme i del punt de vista. El guió està construït amb precisió, sense trampes barrueres, i la direcció sap quan avançar i quan deixar respirar l'escena.
He de dir que Daniel Craig està especialment fi, menys exhibició, però més matís i més control. No és una pel·lícula revolucionària, però és cinema ben fet que respecta l'espectador i no confon complexitat amb confusió. Totalment d'acord. Jo l'estava veient ahir i vaig parar la pel·li per mirar, tot i que sabia que estava dirigida per Rian Johnson, vaig parar un moment per dir, hi ha algun dels germans Cohen aquí i produïno alguna cosa o què?
Perquè a mi em semblava que era una pel·li dels Coen. És la més Coen de totes, sí. Ostres, per com està dirigida, per la fotografia, per tots els planos, per com està feta... En un moment dic, això sembla dels Coen. Sí, sí, totalment. Una gran pel·li. Molt bé. Va, en quarta posició. En quarta posició he posat, sorpresa, F1. Ostres!
F1. Una sorpresa, eh? I ara m'explicaré. Va dirigida per Josef Kosinski i en Brad Pitt, d'actor destacat. Doncs bé, jo penso que hi havia una gran probabilitat que F1 es converteix en un anunci llarg amb un pressupost absurd. Totalment. I no, no ho és. Josef Kosinski dirigeix amb un control tècnic impressionant, aconsegueix que la càmera, el muntatge i el so estiguin al servei de la narració i no de l'espectacle avui. No, no, totalment.
Brad Pitt ofereix un paper molt més interessant del que semblava, un personatge travessat pel pas del temps, l'ego, i la necessitat de demostrar alguna cosa més. Tot i així, em direu... No és una gran pel·li com per estar al top 5 de l'any. Bé...
Certament. Però reuneix per mi un requisit que és multiplicador en una gran producció i és el treball d'investigació i desenvolupament. És brutal, brutal. Per qui no sàpiga, per tirar endavant F1, l'equip dirigit per Josef Kosinski va haver de desenvolupar tecnologia completament nova per poder filmar dins dels monoplaços reals, a velocitats reals i en circuits reals oficials. Sí, exacte. No estem parlant, Ignasi, de GoPros enganxades amb Celo. No gens.
Es van crear càmeres digitals ultracompactes, capaces de suportar vibracions extremes, forces G molt altes, temperatures elevades i canvis bruscos de llum, i tot sense comprometre la seguretat ni l'aerodinàmica del cotxe. Cert, molt bèstia això, eh? El resultat no és només espectacularitat visual, és una sensació física de velocitat.
i risc que no ve d'efectes digitals, sinó d'un dispositiu cinematogràfic creat expressament per posar l'espectador literalment dins el cotxe. És brutal, és brutal. Escoltava abans de veure la pel·li que deia, ostres, és que la retransmissió d'una cursa de Fórmula 1 no... com t'ho diria, desmereix... Sí.
el que és l'experiència d'acord d'un F1, perquè la sensació de velocitat que tens dins d'un monoplaça no es pot comparar amb una retransmissió, que si veus els cotxes passant molt ràpid, però no tens aquesta sensació de... No estàs tu dins del cotxe, clar. I val a dir que F1 aconsegueix transmetre aquesta sensació d'adrenalina, d'estar totalment límit, i això és mèrit, en gran part, d'aquest desenvolupament tècnic que han hagut de... Visualment és una de les millors pel·lícules de l'any, sense dubte, sí.
Va, que em quedo sense temps. Tercera posició o sorpresa, Mission Impossible, The Final Recony. Ja, bon dit. Què hem de dir? Què hem de dir més? Doncs acció pura, està clar. Totalment. Bueno, per anar ràpid. Sí. Tom Cruise. Tom Cruise, ja està. Tom Cruise. Aplaudiment per Tom Cruise. El paio s'ha penjat d'un avió en plena airement. Ha escalat la torre de Dubai. Ha saltat d'un penya-segat conduint una moto a tota velocitat. Sí.
Ha rodat escenes submarines aguantant la respiració durant minuts. És el puto amo. I per tancar la sèrie, la saga, és una pel·lícula que està al nivell. Molt, molt. Que moltes vegades passa que per tancar una saga, sembla que quasi per obligació, en parlàvem fora de micro, per exemple, la sèrie Stranger Things. Exacte. Una miqueta fluix, això. En fi, molt bé. Molt bé, molt bé.
Estic quedant sense temps al lloc número dos. Al lloc número dos... A House of Dynamite. Molt bé. Atrevit, eh? Sí, sí, és que em va agradar molt. Molt bé. Dirigida per Catherine Bigelow, una pel·lícula incòmoda, seca i poc conciliadora. Jo recordo acabar-la de veure i quedar-me, Ignasi, totalment enganxat a la història, com poques pel·lícules han fet. Sí, sí, tot. O sigui, d'estar... d'acabar la pel·li i quedar-me el meu cervell enganxat encara a la trama. És bona, a mi em va agradar molt, també, sí.
A mi el que em va agradar més de la pel·li és com està explicada, ja em van parlar aquí en el seu moment. El fet d'oferir com la mateixa història explicada des de diferents punts de vista i de forma seriada, una darrere l'altra, i que cada cop que afegeixes un punt de vista, afegeix complexitat a la trama, em va semblar una manera excelsa d'explicar una història. Totalment. I per això està en el meu top 2. Digue-le-ho és bona, sí.
Bueno, i en el top 1 tampoc no és molta sorpresa, però per el meu top 1, la millor pel·lícula del 25, per mi ha estat One Battle After Another. Totalment. Ja n'hem parlat, dirigida per Paul Thomas Anderson i amb un brillant DiCaprio. Bueno, una pel·lícula
És increïble. És increïble. Com està explicada. Actuada. DiCaprio se surt, però... Benicio del Toro, tots. Del Toro i Champagne completen un repartiment totalment de luxe. És brutal. I, en fi, no tenim més temps. Doncs marxem, marxem ja. Marxem ja? S'ha acabat el nostre top. Aquest any molt més cinema, Marc. Sí? Molt més cinema, marxem ja. Més i millor. Més i millor. Adeu, adeu, adeu. Adeu, adeu. Adeu, adeu, adeu. Adeu, adeu, adeu. Adeu, adeu, adeu. Adeu, adeu, adeu. Adeu, adeu, adeu. Adeu, adeu, adeu. Adeu, adeu, adeu, adeu. Adeu, adeu, adeu, adeu, adeu, adeu. Igualment,
Mato de Pera, Radio!