Atenció, preneu nota. Ingredients, productes de temporada, llibres gastronòmics, música, cinema, les vostres pròpies receptes, entrevistes.
Entreteniment, evasió, bromes, divertesta, la mateixa ràdio. Benvinguts a casa. La claqueta, amb Ignasi Serra i Marc Pitarch.
Benvingudes i benvinguts una setmana més aquí a La Claqueta, el vostre raconet de cinema de confiança a Matapera Ràdio. Avui, principalment, venim amb una notícia gegant, una que volíem confirmar al programa des que l'hem sabuda ahir a la nit va ser. Sí, sí, de matinada. Ens ha encantat.
Sí, no? Ens ha semblat el acabós, podríem dir. Ens ha semblat fantàstic. Espera, però tu creus que és el final del Colabrot? No, no és el final, però és un punt i a part molt gran. Sí, sí, sí. Pot ser un punt i a part molt interessant. Ara en parlarem. Ja hi arribarem. Ara en parlarem. Després ens posarem una miqueta més crítics, per parlar a fons de la pel·lícula El Agente Secreto, la pel·lícula brasilera nominada millor pel·lícula interna. Oh, Agente Secreto. Oh, Agente Secreto.
la pel·lícula brasilera nominada millor pel·lícula internacional i millor actor principal als Premis Oscar. Veurem si està a l'alçada de les expectatives o si ens ha deixat una miqueta freds, perquè de fet l'hem vist els dos. I això és una meravella.
Tot seguit farem una parada obligatòria als Premis BAFTA, que, bueno, per comentar els premis més importants, aquests que van ser com millor pel·lícula, millor direcció, millor actor, millor actriu, una miqueta de repàs, una miqueta de debat i segurament alguna indignació sana, que sempre ens ve de gust. Sempre ens ve de gust, nosaltres, això.
I més enllà de tot això, d'aquest programa tan llarg i tan complet, parlarem dels Òscars d'aquest any, de l'any 2026, que, per cert, recordem que els fem aquí en directe a Mata de Pere Ràdio. La matinada de diumenge 15 de març descobrirem qui seran els convidats que ens acompanyaran durant aquella nit màgica. Veurem a veure...
Què portem? Què portem? Hi ha ganes, eh? Hi ha moltes ganes. I per acabar, com sempre, perquè ens agrada acabar amb el més gran possible, amb la felicitat pura, que podríem dir, i és que el Marc ens portarà la seva mítica partitura secreta. Aquella secció que ens té el cor robat a tots i que sempre ens fa redescobrir bandes sonores que mereixen, segurament, molt més amor del que ja tenen. A més a més, et dic que avui porto un megaclàssic supernecessari. Uf, estic nerviós, eh?
Tinc ganes. No dic més. No dius més. Així que va, quedeu-vos amb nosaltres, poseu-vos còmodes, que la claqueta comença ara mateix. Som-hi. Doncs arrenquem com sempre amb les notícies més importants de la setmana, no? Sí, realment hi ha dues notícies importants de la setmana a les quals podem entrar-hi una miqueta i fer una mica de debat i parlar, però sí, som-hi, endavant.
Terratrèmol a Hollywood. Oh, Déu mío! Sí, sí, sí, senyors. Paramount es queda amb Warner Bros i Netflix es retira. Bé, jo tinc aquí escrit un guió per explicar-vos què ha passat, però anem a tirar enrere. Anem a tirar enrere un momentet i ja us en recordeu, esteu totalment capacitats mentalment com per entendre el que ha estat passant aquestes setmanes i aquests mesos. Hem menjat l'orella durant mesos amb el tema, o sigui que...
Només d'escoltar-nos ja deu estar totalment al tanto del que ha anat passant. Exacte. Però és que, Ignasi, sisplau... És que podríem dir que el tauler de joc de la indústria del cinema i l'estriming ha canviat del tot ja de manera forta. Molt forta. I és que Netflix ha decidit no pujar l'oferta per comprar Warner Bros. Deixant via lliure perquè per amunt sigui que acabi adquirint l'estudi finalment.
Molt fort. És molt fort. Estàvem parlant fa unes setmanes que Netflix anava a pagar amb cash. En efectiu. En efectiu. No sé quants bilions de dòlars. És aquest tema?
És increïble. O sigui, hem arribat a uns punts de bogeria col·lectiva que ja no sé molt bé on posar-me. Doncs, segons fons del sector, el nou moviment apunta a una macro-mega fusió entre Paramount, òbviament amb el suport d'SkyDance Media, i aquesta mega fusió entre Paramount i Warner Bros. Discovery, que és una operació increïble. És que és increïble aquesta operació.
És que no té cap sentit, al final jo ja m'he tornat boig, ja no sé si són els bons, si són els dolents, quin m'agrada més, quin m'agrada menys, hi ha tanta política darrere de tot això. Bueno, és bo que ahir justament va haver-hi una visita de... De Ted Salandos, que és el director de Netflix, a la Casa Blanca. I, doncs, imagino que el senyor taronja aquell deu haver dit, escolta...
Sí, perquè recordem que el CEO de Paramount, perdoneu, és David Taslav. Perdó, no, el David Taslav és el de Warner Bros. Tinc uns lliures de noms ja. El director i el CEO de Paramount és un senyor molt d'extrema dreta.
I això s'ha de dir, i suposo que es deu portar molt bé. Oh, sorpresa, sorpresa. Oh, salten... Sí, la sorpresa en les gaunes, no? Bé, veurem. A veure, va sortir la gent de Netflix dient que els preus que estan ja barajant estan totalment desorbitats i que no els sortia a compte. I, de fet, penso que amb els preus que estem parlant ara mateix de la venda, és que hauria suposat...
Si hauríem... Diguéssim que el consumidor final és el que hauria acabat fent-se càrrec d'aquest desfalc. Home, totalment. És que no té cap sentit, no té cap sentit. Recordem, a més, que Paramount és l'estudi més antic de la història de Hollywood. És el primer estudi de tots que segueix tenint la seva sèrie allà mateix. Però bé, si jo en aquell moment havia de decidir quin m'agradava més, que ja vam parlar-ho, això vam tenir un debat, vas dir tu Netflix, jo vaig dir Paramount... Doncs bé, ara tinc por.
Ara tinc por, però tinc més aviat aquesta por principalment perquè no sé molt bé què passarà.
Bueno, és que una de les coses que llegia, i ho comentàvem, és que clar, igual amb el preu que s'ha acabat taxant la venda, que és totalment desorbitat, pot ser que en un any els dos estudis, Warner i Paramon hagin quebrat, i al final s'ho quedi Netflix per 4 xavos. Home, seria una jugada mestra per part de Netflix, això. Anar pujant el preu fins que ho compro el 4 i després tu quedes per saldo.
Bé, sí que tenim alguna cosa interessant a dir, és que el CEO de Warner Bros., que és David Zaslav, com he dit abans, ja ho ven això com una jugada mestra, i ha dit, en paraules textuals, aquesta adquisició crearà un valor enorme per als accionistes i obrirà una nova etapa per explicar històries que moguin el món. Això és, òbviament, paraules d'un CEO, les típiques paraules d'un CEO. I bé, vols que et digui exactament què s'ha quedat?
És que és interessant, això dir-ho. Que s'ha quedat Paramount de Warner? Vols que et faci una llista? Sí, sisplau. Anem a dir-ho ràpid, d'acord? Perquè la gent s'enteri. Canals com TNT, la CBS, la CNN, la MTV, el TCM, Sky Showtime, Adult Swim, DC Studios, Paramount+, Nickelodeon, HBO, HBO Max, Comedy Central, Cartoon Network... I quan parlem de pel·lícules, això se'n va a Star Trek...
Gremlins, Beetlejuice,
Tenim DC Comics, Tommy Jerry, Harry Potter, Ciudadano Kane, Transformers, A Quiet Place, Els Looney Tunes. No, és que... Espera, que no he acabat. The Conjuring, les pel·lícules d'Expedient Warren. Tenim Mortal Kombat, Game of Thrones, Dora l'Exploradora, Missió Impossible, El Senyor dels Anells, Bob Esponja, Avatar de la Stairbender, que no Avatar de James Cameron. Les Tortugues Ninja, Dune...
Minecraft i el Monsterverse del senyor Godzilla i el senyor Kong. Això és una barbaritat. És una bogeria. És una barbaritat. Fixa't per això que aquesta notícia és de fa... no fa ni deu hores. Exacte, sí, sí. I les accions de Netflix a Borsa ja s'han disparat. Ja s'han disparat.
Vull dir que penso que al final, amb els preus que s'estan parlant, era una operació kamikaze i suïcida. Veurem si Paramon ho pot assumir o què és el que implica. Serà interessant anar veient aquestes setmanes que esdevenen ara com va la cosa. I perquè ara mateix tenim aquesta notícia de que al final sí que es compra, però no sabem fins quin punt això és oficial. Perquè potser d'aquí dues hores surt una altra notícia que diu que Netflix diu que sí que ho paga.
És més, una de les altres notícies, side news, que es colen a través d'aquesta notícia, és que es veu que Warner ha aconseguit reduir la deuta considerablement, la deuta que tenien. Dic jo que al final potser es tiren enrere, saps? I diuen, saps què?
Me lo quedo, no te lo vendo. Bé, i és el que diem, i ho portem repetint moltes setmanes també, que què significa això per nosaltres, que som els espectadors. Com acaba afectant això a l'usuari últim? Doncs principalment que tindrem menys estudis independents, això està clar, i l'oferta es veurà una mica marmada. Així que és veritat que tindrem més concentració de poder creatiu, tindrem possibles canvis en franquícies molt mítiques, com per exemple els Gremlins, que parlàvem que hi haurà una sequela d'aquí uns anyets. I 27, no? Exacte.
i que hi haurà una nova guerra de contingut entre plataformes, i això és un problema. Perquè això significa que els pros pugen. En aquest sentit, tant si soc de Netflix com Paramount, a final, hi ha les plataformes darrere que acabaran afectades, sens dubte. Bé, és veritat que entrem en un Hollywood amb moda fusió total, però bé, de moment...
Estàs content, eh? Estic content perquè Netflix em feia més por. Sí que és veritat que la finestra aquesta de cinemes, vam estar parlant, que Netflix es reduiria, tu vas dir que no, després van dir ells mateixos que sí, que seria de 17 dies. Bé, que serien 17 dies potser els primers dos anys i després passarien a ser 5 o 4 o inclús no, estrenar-les al cinema.
Bé, estic cansat de parlar d'aquest tema, realment. Estic una mica esgotat, però ja per la informació que treuen tan, podríem dir, tan ràpidament, amb tan poc temps i sense donar res per confirmat del tot. Sí que és veritat que això ho ha confirmat Deadline, que és un mitjà molt fiable de cinema. I que han fet declaracions tant la gent de Netflix com la gent de Warner i de Paramount, vull dir que sembla que és seria la cosa. Que la cosa ja comença a tenir forma.
Bueno, veurem. També podrà ser que el dia de la gala dels Òscars algun faci mofa o algú ho comenti, perquè realment és una notícia que afecta la indústria de forma molt profunda. Es dirà, segurament. I crec que per molta gent de Hollywood o molts treballadors de Hollywood que ho compri Paramount és una molt bona notícia. És una molt bona notícia. Però bé, fins aquí el tema. De moment, Warner Bros. és de Paramount.
Bueno, doncs seguim amb la segona i última notícia. Segona i última notícia, perquè aquesta setmana no volíem parlar de tràilers, Marc. N'hi havia uns quants, eh? Sí, hi havia uns quants. Mortal Kombat 2. Aquest ja va sortir fa temps. Ah, te lo vaig veure ahir. Perquè va estar. Ah, ja vaig estar.
Va, seguim els Goya, arriben a Barcelona. Va, sí que els Premis Goya, ja sabem que és la gran festa del cinema espanyol, torna demà amb tota la pompa i el glamour al centre d'atenció cultural, aquí a Barcelona. Ojo, eh, això és interessant. La quarantena edició de la cerimònia reunirà les estrelles més destacades del cinema nacional per celebrar l'excel·lència artística, per dir-ho d'alguna manera, i tècnica en producció cinematogràfica.
Òbviament, entre els moments més esperats hi ha els principals nominats, podríem dir, competint per les categories de millor pel·lícula, millor direcció, millor actor, actriu i moltes més, que ja podem estar avisant que tot això serà entre dues pel·lícules, que seran Sirat i Los Domingos. Veurem, veurem. El pròxim programa, quan tinguem tota la informació dels premis i els guardons, ja en parlarem d'això, ja en parlarem. Per sort no hi ha aquí sentimental value per treure-li els premis a Sirat, no? Sí, exacte, sí, totalment. Ni l'agente secreto tampoc.
Sí, sí. Recordem que els presentadors són Lluís Tossar i Rigoberta Bandini, per cert, que em sembla una parella bastant interessant, com perquè puguin presentar una edició. Bé, o sigui, ja podem dir que aquestes actuacions especials que veuran, no? Bé, una miqueta de tot, el Fotocall, la catifa vermella, on les celebritats desfilaran amb els seus looks més deslumbrants, podríem dir, i aquest any els Goya, al final, arriben amb una forta presència de films que han captivat públic i crítica. Les coses són
com són. És un molt bon any. Molt bon any. Totalment. Òbviament, sempre reforçant el paper del cinema espanyol tant a nivell nacional com internacional. I ara mateix ho podem dir amb Sirat, que està nominada amb millor pel·lícula de parlar no anglesa als Oscars o pel·lícula internacional, ara es diu, no? Això ha canviat, crec. Abans era pel·lícula estrangera, ara pel·lícula no anglesa, no? Exacte, sí.
Òbviament no ens ho perdrem i parlarem al següent programa i la transmissió en directe començarà demà a la tarda i serà seguida per milers d'aficionats i professionals del sector. I també per nosaltres, que ens podem considerar megaprofessionals i els millors periodistes del món. És una llàstima que es faci a Barcelona i no haguem aconseguit uns pas. Sí, és una llàstima. Però bueno, ahir escoltava el Gorina a RAC1 queixant-se que no l'han convidat. Com? Si no han convidat el Gorina, jo estic més tranquil. No han convidat el Gorina? No.
Ostres, és insultant això per mi. Una mica, eh? Per mi és insultant. Que vinguin a Barcelona i no tinguin en compte... Un mestre com és, eh? Clar, gent amb una veu tan consagrada des de tants anys, doncs si no hi... Em sembla boig això, eh? Bueno, recordo que els Premis Goya són més que uns guardons, al final són la gran cita anual del cinema aquí a Espanya. Veurem el pròxim programa, tota la info, i desitjant, almenys jo, que Sirat se'ls emporti tots.
Bueno, acabem aquesta introducció parlant de les estrenes de la setmana, et sembla? Sí, tant. Mira, doncs tenim Scream 7, que és aquesta famosa... la famosa Scream de tota la vida, podríem dir. Tens una cara d'anar-la a veure avui mateix? Sí, avui mateix. Quan surtis aquí te'n vas dir... De fet, no vaig anar al passeig de premsa perquè no podia, però sí. També s'estrena el documental d'Elvis, que es diu Epic, dirigit per Bath.
Sorry Baby, també una pel·lícula interessant nominada als Goya, també. Tenim Scarlet, que és una pel·lícula anime. Tenim Orwell 2 més 2 igual a 5, que és un documental. Tenim Iron Lang, pel·lícula de terror. I tenim la restrena...
de El Renacido. El Renacido! Sí, pel·lícula per la qual el senyor Leonardo DiCaprio es va emportar el gran Òscar a millor interpretació. I fins aquí les estrenes d'aquesta setmana. En parlarem.
Fins demà!
doncs toca parlar una miqueta de l'agente secreto. I com m'agrada que soni Morricone per parlar d'això. Sí, perquè aquesta és una cançó, una peça, podríem dir, millor dit, que sona en aquesta pel·lícula. I de fet el trailer de la pel·lícula té aquesta música de Morricone. No donaré pistes, però només et dic que em fa molt feliç que avui soni aquesta cançó de Morricone. Ui, Déu meu. Ui, Déu. Ahí lo dejo. Ui, Déu meu.
Molt bé, doncs jo vaig veure O Agente Secreto. O Agente Secreto. La vaig veure al passat Festival Internacional de Cinema Sant Sebastià i vam estar parlant d'ell ja una miqueta per sobre. I he de dir que ja en aquell moment em va generar una barreja molt curiosa de sensacions. D'aquelles pel·lis que et mires moltíssim realment però que no saps si t'han agradat del tot, Marc. Ja, ja sé el que vols dir. Sí, això en el fons podríem dir que crec jo que també diu coses bones del film.
Perquè, a veure, l'agente secreto confirma una cosa molt clara, que és que el director, Cleber Mendoza Filo, és un director amb una invició enorme, és enorme. Té una mirada molt personal, molt política, molt de cinema d'autor amb voluntat de fer alguna cosa realment molt gran. No juga a fer una pel·lícula petita o còmoda.
Vol construir un relat dens, atmosfèric, que és ple de capes i significats, òbviament, i això es nota des del primer moment. La història se situa al Recife dels anys 70, si no m'equivoco, en plena dictadura militar brasilera. El protagonista és un home que torna a la seva ciutat natal buscant una miqueta de calma, de pau i potser fins i tot de refugi personal, podríem dir.
Però realment el que es troba és un país marcat per la por, la vigilància, la sospita constant, un ambient on sembla que tothom escolti darrere de les portes, on qualsevol pot ser un informador i on el silenci realment ja no és tranquil·litat, sinó és pràcticament supervivència.
Tot aquest clima polític i social està rodat amb una elegància brutal, de veritat, brutalíssima. La posada en escena és potentíssima i hi ha un ús del so, de la llum i de l'espai que crea una atmosfera molt i molt densa, podríem dir inclús molt opressiva, gairebé asfixiant, les coses són com són. Visualment la pel·lícula té una personalitat molt forta.
i és que veu molt dels thrillers dels 70, d'aquell cinema molt paranoic, però també es permet moments més poètics i fins i tot una mica onírics, perquè la pel·lícula té moments onírics força grans. Bé, podríem dir que aquests moments onírics trenquen una mica el realisme, no, però queden bé, queden bé, a mi realment em convencen. He de dir, no és una pel·lícula fàcil ni convencional, i això juga al seu favor, però també hi juga en contra, depèn del moment.
I aquí és on entra un dels grans punts forts del film, que són les interpretacions. Sobretot la de Wagner Moura, el protagonista, que està espectacular i mereix totes les nominacions i premis que li puguin donar. I ara recordem que es va emportar el Globus d'Or per aquesta pel·lícula, per la millor actuació.
Jo crec que és el punt més fort de la pel·li. Sens dubte, sens dubte. Bueno, és que ell està... Ell està esplèndid. Ell està esplèndid, està esplèndid, de veritat. Jo crec que al final és una interpretació supercontinguda, amb molts silencis, moltes mirades, i és una interpretació com de cansament acumulat. Aquest paio pateixes per ell, pateixes molt per ell, el paio està...
Pobre, està destrossadíssim. Jo crec que transmet perfectament aquesta barreja de por, ràbia i resignació d'algú que sap que viu en un sistema molt opressiu però que tampoc veu gaire clar com escapar-ne. És d'aquelles actuacions que crec que no busquen lluir-se amb molts discursos sinó que es construeixen a base de petits gestos, de petites mirades, no? I això crec que almenys a mi em funciona molt i molt bé.
Ara bé. Ara bé. Ara bé a l'ara bé. Mai millor. Ara bé a l'ara bé. On la pel·lícula comença a dinar és en la durada. Oh, Déu meu senyor. Són gairebé 3 hores. Són 2 hores 45, si no m'equivoco.
I això és una aposta molt arriscada per una pel·lícula d'aquest tipus. Hi ha seqüències realment magnífiques, ho he dit, escenes de tensió que et deixen clavat a la cadira, moments on pràcticament tot funciona, ritme, atmosfera, interpretacions, inclús la música, però també hi ha trams que s'allarguen massa. I quan dic massa, és massa, de veritat moltíssim. Reflexions que potser no necessitaven tant de temps, subtrames que no acaben de justificar el tot la seva presència, al final em refereixo a què?
És que és molt llarga. És molt llarga i és el que parlàvem abans fora d'antena. És que a la primera hora, a nivell de ritme i de fil, de tensió argumental, no s'ho té. És com, jo a un moment dic, ostres, soc jo? No, no. O que m'he despistat i tinc al cap un altre lloc? O què passa? Perquè és com si...
En un moment pensava, tinc la sensació que està explorant una nova forma d'explicar el cine, perquè no acaba de... Fins que no portes una hora i alguna cosa, no saps de què va la pel·li. No t'estàs entrant de res. La primera hora i mitja, jo quan vaig sortir del cine de Sant Sebastià, vaig dir, durant la primera hora i mitja no he sapigut exactament què estava passant. No entenia personatges, no entenia el fil conductor, no entenia res.
Però saps què em deixava molt captivat? Era la imatge, la posada en escena. La posada en escena és molt bona i l'actor principal sosté la pel·lícula tota l'estona. De veritat que crec que al final us heu de deixar emportar una miqueta per la vibra de la pel·lícula durant la primera hora, perquè no hi entrareu, és molt difícil entrar-hi. No sap molt bé què està passant.
I porteu un Red Bull a la butxada. Sí, per si de cas. Si aneu a una sessió de la nit, recordeu que la pel·lícula dura dues hores 45, que té moments lents i llargs, i bueno, allargats. I jo crec que aquí és on entra una miqueta aquest gran debat, no? Aquesta durada excessiva és part de l'experiència? D'aquesta sensació d'ofec, de cansament, de viure en un sistema que t'esgota, o és simplement un problema de muntatge?
Bé, jo crec que hi ha una mica de les dues coses. Jo afegiria encara una altra hipòtesi. Digue'm. Tinc la sensació que si mires totes les pel·lis nomidades a millor pel·li d'aquest any, no n'hi ha cap que baixi de les dues hores i quart. És cert, és cert. Tinc la sensació que s'ha convertit en un requisit
per pel·li nominable. Pot ser, sí. Hi ha poques pel·lis nominades de menys de 100 minuts, per exemple, no? Estic pensant One Battle After Another. Sí. En Frankenstein. Frankenstein. F1. Martí Suprem durat dues hores i vingui. Vull dir que, no ho sé, tinc la sensació que si no fas una pel·li de més de dues hores no ho tenen en compte, no? Sí, pot ser. És una moda, això, podríem dir.
És una moda que les pel·lícules han de ser llargues perquè puguin triomfar. Jo és que sóc molt fan de l'hora i mitja. Crec que és perfecte. Mira si hi ha una pel·lícula que dura 100 minuts que està nominada, que és Blue Moon. Una pel·lícula de Dizan Hock i Richard Linklater que dura 100 minutets i està nominada pràcticament 4 o 5 Oscars. Perfecte.
Però és el que us deia. Jo crec que en aquest cas hi ha una mica de les dues coses, de problema de muntatge i de part d'experiència. Hi ha moments que aquesta lentitud juga a favor de la pel·lícula perquè et fa sentir atrapat dins del mateix malson que viu el protagonista. És veritat. Però hi ha altres moments que el ritme cau tant que et desconectes tan emocionalment com de la pel·lícula, inclús del que està passant.
Però va, no siguem tampoc tan pesadors i tan pessimistes, no? Que al final, tot i això, quan Mendoza Filo, el director, encerta, encerta molt fort. I és que hi ha escenes de pura tensió cinematogràfica. Hi ha moments molt brillants i un tram final que recupera aquesta força i et torna a enganxar quan potser ja estaves una mica cansat de tot. Jo crec que l'última hora és força potent, realment. Sí.
És una pel·lícula irregular, sí. Però té pics molt alts. És curiós, això, perquè no acostuma a passar gaire. I això, personalment, ho prefereixo mil cops a una pel·lícula correcta, però planada a principi i a fi. Les coses són com són. En el fons, crec que l'agente secreto és una obra valenta...
És poderosa visualment i amb una càrrega política molt i molt clara. Crec que és un film que parla del Brasil del passat però que ressona molt present amb aquesta por, amb aquest control, amb aquesta vigilància, la desconfiança, tot això que queda tan lluny, no queda realment tan lluny com ens agradaria. Ara bé, és una pel·lícula que et demana moltíssima paciència. Totalment. Moltíssima paciència.
No és per mirar un diumenge a la tarda amb el mòbil a la mà. Et demana atenció, et demana entrega i una certa tolerància a la irregularitat cinematogràfica. No totes les idees funcionen, no tots els moments tenen la mateixa força, però quan funciona, jo crec que funciona de veritat.
Per això, al final, jo diria que és una pel·lícula més per admirar que per estimar. No crec que sigui una d'aquelles que et ve de recomanar a tothom alegrament i despreocupadament, però sí una que val la pena veure si t'interessa el cinema polític, el cinema d'autor i les propostes que arriscan.
Doncs bé, Ignasi, anem a parlar de les BAFTA? Déu meu, la música de gala, eh?
Saps que avui he estat escoltant altres cançons que puguin servir de música de gala? Estaria bé poder canviar-la, perquè així no m'entra com una espècie de pànic interna. Ja, és com que ja venen basques només d'escoltar-la. Això és una mica quan em sona l'alarma del matí. Saps que la tinc... Fosa-te la de despertador. Ostres, no, llavors no la podria ni escoltar ara mateix. L'odiaria amb totes les formes. Perdona.
No, no, mira, el passat 22 de febrer es va celebrar l'entrega de premis BAFTA otorgats pel British Academy of Film and Television Arts a Londres. Amb una gala condida per Alan Cumming i una competició molt amplia de títols, la nit va tenir sorpreses que trencaven una mica les prediccions dels experts, des del triomf massiu de One Battle After Another fins a reconeixements històrics per directors i actors que han destacat per la seva veu i aposta artística.
Avui a la claqueta repassarem els guanyadors de les categories principals i els nominats que han marcat l'any cinematogràfic del 2025. Som-hi!
Doncs, sense dubte, hem d'arrencar millor pel·lícula. Sí, però vull dir una cosa abans de continuar. I és que hem escollit les seccions i categories més importants. Més que res, perquè quan parlem dels tècnics, en uns premis que potser ens interessen, però no ens interessen tant, per exemple, com els Òscars, els Globus d'Or o els Goya, per què no els faci passat? I és que, potser ens hem fet una mica passats, no?, amb els...
Sí, trobo que ens hem fet una miqueta pesada en tot el tema de les gales. S'han de repassar, és important. Són moments molt assenyalats dins de la indústria cinematogràfica i els hem de marcar i els hem de donar valor. Però també ens hem de contenir una miqueta. És veritat que potser arriba el juliol i trobem a faltar les gales. Podria ser. Però de moment no crec que les trobem a faltar. Això, hem escollit les més interessants i les més importants. Endavant.
Vinga, va, doncs com deia, en categoria millor pel·lícula. Doncs teníem a Hamnet, a Martí Supreme, One Battle After Another, Sentimental Valium, perdó, i Sinners, i la guanyadora ha sigut One Battle After Another. Sorpresa? Cap ni una.
Vinga, seguim amb la categoria millor director. Teníem a Rayan Kugler per Cines, a Paul Thomas Anderson per One Battle After Another. Teníem a Yorgos Lanzimo, sorpresa per Bogònia. Teníem a Josh Sabdi per Martí Suprem, a Joaquim Trier per Sentimental Valium i a Chloe Zhao per Hamnet. He de dir una cosa i és que millor pel·lícula i millor director, els dos, òbviament, han anat per Paul Thomas Anderson per One Battle After Another també, però jo esperava que Hamnet podria haver rescat alguna cosa. Hamlet? Ostres, sí, Déu meu senyor.
Necessito que s'acabin aquestes... Aquests premis per deixar d'escoltar Hamlet? Hamlet? Bé, al final pensava que Hamlet... No ho diguis. Pensava que Hamlet sí que s'emportaria a alguna cosa i donaria una miqueta la sorpresa. Sí, no, exacte. Bé, així que millor director per Paul Thomas Anderson per One Battle After Another.
Vinga, va millor acte principal. Teníem a Leonardo DiCaprio per One Battle After No Dare, teníem a Robert Aramayo per I swear, pel·lícula anglesa, teníem a Timothée Chalamet per Marty Supreme, teníem a Ethan Hawke per Blue Moon, teníem a Michael B. Jordan per Sinners i a Jesse Plymouth per Bogònia. I aquí és on ens hem tornat bojos.
perquè els BAFTA han decidit donar-li el premi a Robert Aramallo per Ai Suert. Sorpresa absoluta. Sorpresa absoluta. A la gala va ser una bogeria. Només havíeu de veure el pare de Robert Aramallo cridant i aplaudint, tornant-se boig. Ai Suert és una pel·lícula que aquí no s'ha estrenat. És una pel·lícula sobre una persona que té el síndrome de Tourette.
I va haver-hi un moment a la gara molt divertit, que és que va sortir Michael B. Jordan, dic divertit perquè és una mica fora de lloc, però, bueno, com a historieta queda bé. Estava amb Michael B. Jordan i un atractor de sinners, no me'n recordarà el nom, i aquesta persona, no?, estaves en fet real, aquesta pel·lícula d'Iceware, doncs...
De la persona de la que ve la pel·lícula, amb síndrome de Toret, els va cridar enmig de l'escenari, els va dir niggers, que és negros. Ho va cridar enmig de la gala. Clar, Michael Jordan es va quedar molt pillat. Després, quan van dir que era aquesta persona que tenia Toret, qui ho va dir, ja es va entendre. I no li van donar més importància. Però, clar, és un moment estrany.
És un moment durillo. I sorpresa també perquè, al final, per davant de Timoté, xalamet, per davant de Leonardo DiCaprio... No, per davant de tothom. Per davant de tothom. A més a més, aquest paio pot ser que tingui arrels del País Basc o alguna cosa així? No, que deixi com ve l'ordi.
Crec que aquest és Jacob Elordi. Sí? Sí, crec que sí. El Robert Anamayo sí que... Em sona haver escoltat en algun mitjà que deien que tenia arrels d'aquí a la península, però no estic segur. Potser li hauríem de dir Robert.
En Robert. En Robert, ara mai. Ara maig. Ara maig. Sí, m'agradaria. Doncs ha sigut una sorpresa per Aysuera. És una pel·lícula que no s'ha estrenat. Veurem si la porta a Filmin. Bueno, suposo que la distribuiran, no? Sí, home, amb aquest premi segur. Seguríssim. Bueno, estarem pendents, la veritat. Però una sorpresa molt i molt gran. Molt i molt gran.
Va, doncs seguim amb la categoria millor actriu principal. Molt bé, doncs teníem a Rose Byrne per If I Had Legs, I Kick You, a Kate Hudson per Song Song Blue, tenim a Chase Infinity per One Battle of Terror, a René Reinsbé per Sentiment del Valium, a Jesse Buckley per Hamnet i a Emma Stone per Gugonia. La guanyadora, òbviament, i era una cosa que està segur que arrossarà també als Òscars, és Jesse Buckley per Hamnet. Cap sorpresa, la veritat. Cap ni una.
Vinga, va, millor actor secundari. Molt bé, aquí teníem interessants, eh? I m'ha agradat molt el que ha guanyat, perquè estava nominat Benicio del Toro per One Battle After Another, també Sean Penn per la mateixa pel·lícula, teníem a Jacob Elordi per Frankenstein, teníem a Hamnet, ai, a Hamnet, ai Déu meu, ja no sé el que he dit, teníem a Paul Mescal per Hamnet, a Peter Mullen per Icewear i a Estellen Skarsgat per Sentimental Valium.
Doncs el guanyador ha estat un dels meus preferits pels Òscars, i és Sean Penn per One Battle After Another. Ho sé, ho sé, Ignasi. De fet, ho havíem parlat, que a tu t'havia agradat molt la població de Sean Penn a One Battle After Another. Jo destaca, a més, la del Toro. Sí. Perquè em semblava una mica histriònic el paper de Sean Penn. Sí, ho és. Però m'alegro moltíssim, la veritat. La veritat és que jo, ara mateix, no sé molt bé... Jo crec que és la categoria...
més disputada per l'Òscar. Perquè recordem que Jacob Elordi sí, es va emportar al Globus Tor per Frankenstein. De fet, a mi em sembla l'únic destacable de Frankenstein, ja ho he dit aquí en Antena, és el paper de Elordi. La resta, a mi no em va agradar molt. Se fa una mica aigües, eh? Però bé, guanyador Sean Penn per One Battle After Another.
Va, millor triu secundària, Ignasi. Molt bé, doncs teníem a Odessa, a John, per Marty Supreme. Teníem a Tejana Taylor, per One Battle After Another. Teníem a Inga Ipsdoter Lileas, això costa molt de dir-ho. Jo no ho sé dir. Per Sentiment del Valium. I teníem a Carey Mulligan, per The Ballad of Wallis Island, que no sé el que és.
Tu saps quina pel·lícula és aquesta? Negativo. No tinc ni idea quina pel·lícula és. Teníem a Emily Watson per Hamlet i a Wunmi Mosaku per Sinners. I la guanyadora ha sigut Wunmi Mosaku per Sinners, que està nominada també a l'Òscar. I veurem si dona la clatellada, podríem dir. Podria fer doblet, eh? Podria fer doblet. Sí, bé, interessant. Potser jo m'hagués anat més partillant a Taylor Parr o One Battle After Another, però bé, no sóc jo qui decideix.
Vinga, bon parell més de categories. Millor guió original. Molt bé, tenim a Kirk Jones per Icewear, a Joshua Sabdi i Ronald Bronstein per Marty Supreme, a Clever Mendoza-Fillo per The Secret Agent o l'agente secreto, a Ryan Kugler per Sinners i a Eskil Vogt i Joaquin Rier per Sentimental Valium.
Òbviament, i dic òbviament perquè ja m'ho esperava, el guanyador ha sigut Ryan Coogler per Sinners, i aquí és on el Marc es fica les mans al cap i diu no, no puc més amb aquesta pel·lícula, guia original, com pot ser, no ho entenc, però bueno, jo crec que... Mira, és que no diràs res, eh? No diràs res, sospires i canviem de categoria, efectivament.
Vinga, vinga, acabem el repàs aquest de les categories principals parlant de millor guió adaptat. Molt bé, teníem a Tom Budsden i Tom Key per The Ballad of Wallis Island. Teníem a Paul Thomas Anderson per One Battle After Another, a Will Tracy per Bogonia, a Chloe Zhao i a Maggie O'Farrell, l'escriptora de Hamnet. Teníem a Harry Lighton per Pillion i el guanyador ha sigut Paul Thomas Anderson per One Battle After Another. I em sembla molt...
I molt bé, recordem que ve d'un llibre que es deia Vineland, aquesta pel·lícula, que no se sembla gens, però es veu que aquí el senyor Paul Thomas Anderson ha fet de les seves.
Bé, doncs fins aquí és bapta. Sorpreses, no? També coses esperades. Sí, però mira, ja m'agrada que hi hagi sorpreses, perquè també els donen molta personalitat, no?, aquestes gales, potser. I no sé tu, però jo penso que ja mirant les gales que s'han anat produint els últims mesos, com que ja apunta bastant cap on aniran els Òscars, algunes categories, no? Sí, la veritat és que sí. Després sempre poden haver sorpreses.
Però... Sí. De fet, els Òscars són molt de sorpreses. Recordem que, per exemple, Everything, Everywhere, All at Once es van portar set Òscars i ningú s'esperava que s'han portat res. Però bé, estic content amb els BAFTA i estaré més content quan fem els Òscars aquí. Això segur. Jo també. Molt bé, doncs fins aquí els BAFTA per avui. Molt bé.
Bé, doncs tenim aquesta música que no és de gala. No és de gala, gràcies a Déu. Però que és tota divertida. Sí.
Estic ballant, eh? Hola, és la banda sonora d'Ed Wood, una banda sonora de Howard Shore que estimo profundament. L'estimes moltíssim, és que t'encanta aquesta banda sonora. La música de gala que fa em servir també és d'Ed Wood, efectivament. De fet, vas fer una partitura segreta de Howard Shore? O d'Ed Wood. Crec que no, que està pendent, eh? Sí? Sí. Doncs em sona que l'havies fet, no sé per què. Perquè soc un passat. Pot ser, pot ser que sigui per això.
Doncs escoltem aquesta música perquè volem parlar una estoneta dels Òscars. Encara falten 15, 17 dies per la gala, però tenim algunes novetats que us volíem comentar, i és que l'Ignasi està nominat... No, és broma, no està nominat. Però és que, doncs bé, a part d'estar l'Ignasi i jo aquí davant dels micròfons, doncs tindrem altres persones que ens acompanyaran en aquesta llarguíssima sessió de, no sé, 3, 4...
Sí, no sabem exactament quantes hores seran. Sí que és veritat que tenim pensat començar sobre la una i quart del matí, una i mitja, més o menys. Si pisca el cul que cap a les dues començarà la gala. Exacte, sí que és algo que anirem dient quan ho sapiguem del tot. Intentarem estar això, mitja hora abans per poder anar calent amb motors. Sí. També aixecajar que a nivell tècnic tenim tot correcte. Exacte, perquè sí que és veritat que...
que hi haurà xou a nivell tècnic, és posar les gales a les dues televisions, aquí tenir els convidats, que ara direm qui són, posar-los al seu lloc, anar presentant cadascú, d'on ve, qui és, per què està aquí... Bé, serà interessant, però sí que és veritat que tenim pensat començar la emissió en directe la matinada del diumenge a 15 a la una i quart del matí més aviat. Si pot ser una i quart millor que una i mitja, doncs millor. Però veurem, veurem. Però bé...
Hi ha convidats, ho acabo de dir. Hi ha convidats. I m'agradaria dir que potser... Comencem amb els potser. Perquè hi ha dos que són potser. Ah, sí? Que són molt interessants, aquests dos. Pol Tomàs Anderson? Pol Tomàs Anderson és un? No, no. Hi ha... Hi ha dos convidats que poden ser molt interessants. Un és el director de la ràdio de Mata de Pera. Vamos ahí.
que és el senyor Albert Beorlegui, que potser es passa per aquí a dir-nos-ho. Això diu, això diu. Com ja a última hora, no? Clar, potser a última hora, i potser a última hora també es diu que no. Que diu, ostres, no, em va fatal. Però si diu que no, ja ens encargarem personalment... D'anar-lo a despertar quan sortim d'aquí a la ràdio. Efectivament, perquè això no pot ser. Això no pot ser.
Va, que també tindrem, potser, una aparició estel·lar del senyor, també ciutadà d'aquí, de Matà de Pere, que és el senyor Pere Mas. Molt bé, Pere Mas. Un aplaudiment per Pere Mas. Un aplaudiment. Un aplauso per la Pere. A més a més, és qui s'ocuparà que a nivell tècnic, en principi, no tinguem grans problemes, no? Fem uns problemes abans i...
i comptem amb la seva expertesa. Tothom coneix a Pere Mas, és periodista a RAC1, també. Jo l'he vist treballar, a treballar al versió RAC1, i a l'estiu, de fet, el presenta ell. Bé, jo estic emocionat, però és que, a part d'aquests dos titans, podríem dir, comptem amb més gent. Comptem amb El DiCaprio? No, però amb Pol Mescal sí! Pol Mescal!
Pol Mescal que ve aquí a Matadapera perquè sap que no guanyarà i prefereix veure-ho des d'aquí, diu que no patirà gaire. Ho veiem de fou, també, no? Ho veiem de fou, no. No? No pot. Ai... No, li vaig estar parlant... No pot, no pot. No, va, en seriu, tindrem dos convidats... Emma Watson? No, tampoc. Tindrem dos convidats... Patrici Arquet? No, tampoc. Patrici Arquet, tampoc. Puc acabar la meva frase? Sí. Puc acabar la meva frase? Sí. Doncs sí, és Patrici Arquet!
No, no, perdoneu, perdoneu. Va, molta broma, estem fent molta broma. Tindrem dos convidats... No, deixa'm parlar, sisplau, deixa'm parlar. Perdona, perdona. Per favor, deixa'm parlar. Deixa'm parlar. Deixa'm parlar. Deixa'm parlar. Vale, tindrem...
els protagonistes del podcast que es diu Cameo, que són l'Hector García i el Biel Casanova. Molt interessants, són dues persones que estimen molt el cinema, que per cert podeu escoltar el seu podcast tant a Spotify com a iVox, bé, dos professionals de cap a peus que estimen el cinema tal com és, i que serà interessant perquè són de tenir opinions diferents.
I crec que serà molt interessant tindre'ls aquí a la taula parlant perquè, per exemple, amb l'Hèctor García, que és el que porta el podcast principalment amb el Biel, té cosetes. El Biel sí que s'assembla una miqueta més a mi en temes de...
de gustos, però l'Hector és bastant d'estraler. Sí, eh? És d'estraler, una mica com tu, eh? Ah, sí, eh? És una mica com tu, eh, l'Hector? Ojo, eh? Però això està bé, no? Sí. Per compensar, una de cal i una d'arena. Sí, sí, la veritat és que sí. I aprofitant que jo estic fent ara mateix un màster de ràdio, també compto amb un company meu de màster, que li agrada moltíssim el cinema, que, bueno, que...
principalment que hi viu, viu al cinema tant com nosaltres, literalment. Es diu Joan Riba i també estarà aquí amb nosaltres parlant de tots els premis, de què li semblen, ha vist totes les pel·lícules... Algunes hem d'acabar de veure, inclús, perquè són moltíssimes. Ara jo estic per les d'animació, imagina't. Imagina't, imagina't. Però sí que és veritat que serà molt interessant. Tinc moltíssimes ganes de fer aquests Òscars en directe. He de dir que jo vaig fer els Òscars en directe l'any passat a RAC1
amb el Companys del Via Lliure, amb el Xavi Bundó presentant, però sí que és veritat que jo no estava a la taula, jo no podia parlar. Però ara estic emocionat perquè són uns Òscars que presentem nosaltres. Portarem nosaltres tota la traca, podríem dir. És fantàstic. I bé, em dóna... Bueno, tinc curiositat, tinc ganes, una mica de nervis inclús, podria dir-te.
Una mica de nervis. Jo sento, sobretot, Ignasi, de dir agraïment. Sí, és molt agraïment. Que s'obri l'espai per poder fer això, que el Pere Massa hagi alfat el toro per les banyes en la qüestió tècnica i s'asseguri que tot vagi bé, que l'Albert no només ho recolzi, sinó que s'ofereixi a venir a l'última hora amb els últims premis i demés. No ho sé, penso que... No ho sé, em sento agraïment i crec que és un honor poder-ho fer aquí a Mata de Pere a ràdio.
I intentarem també, com que s'emet de matinada, que potser el dia següent, el dilluns, estem mirant a veure si es pot fer una remissió perquè els que estigueu dormint a les hores que la gent dorm normalment, doncs pugueu escoltar també. Sí, i és veritat que he de dir una cosa, i és que conec gent que ha dit que puc venir a veure-ho. A veure-ho? A veure-ho i a escoltar. Bueno, escolta'm. I dic, home, potser hauríem d'obrir un petit espai de 4 o 5 persones de públic, eh? Ojo, eh? En sèrio? Ojo, eh? Això no ho fa ni recu, eh?
Què dius ara? Què dius ara? Doncs sí, m'ho han dit, li donarem voltes, ho parlarem amb el senyor director. Senyor director. Senyor director. Señor director, ¿qué podemos traer gente, señor director? Però sí que és veritat que... Bé, hi ha ganes, hi ha emoció, serà interessant, i volíem donar-vos aquesta informació d'avançada, ja podríem dir, per començar a desvetllar aquests convidats. I encara hi ha algú que potser s'ha apuntat. Sí, alguna sorpresa més. Ja ho veurem, i això ho deixarem amb sorpresa.
Molt bé. Doncs amb moltíssimes ganes d'aquesta gala us anirem informant, però quedeu-vos que serà el 15, diumenge 15 de matinada. Exacte. Això és...
Partitura secreta. M'encanta, m'encanta. I és que avui, Ignasi, a la partitura secreta... Ui, ui, ui. Ens endinsarem en el món d'un compositor que va transformar per sempre la manera com escoltem el cinema.
Un músic capaç de convertir un xiulet en èpica, una harmònica en amenaça i un oboe en transcendència. Estic parlant ni més ni menys que del compositor de la sintonia de la claqueta. Com? Que no és, que no és cap altre que el gran Ennio Morricone.
Tinc la pell de gallina, ja. Estem escoltant la peça The Ecstasy of Gold de la mítica pel·lícula El bueno, el feo i el malo. I aquí Morricone es llueix i converteix el western en òpera.
La peça comença gairebé com un ritual, amb uns arpeis de piano i amb aquest oboe, no? Fins que... apareix aquesta veu femenina que ens canta sense paraules, però amb tota l'atenció del món. I a poc a poc, doncs, s'hi van sumant percussió, cordes, i sobretot un creixendo, un creixendo imparable,
Musicalment és força senzilla, en veritat, és una construcció, una espiral, una repetició i acumulació fins a l'explosió final. Dramàticament, però, és pura anticipació. No descriu acció, sinó que construeix expectativa. I això, doncs, és clau amb Morricone. La música no il·lustra, la música genera emoció abans que passi res. Puc fer una cosa? I tant! A veure, puja'm-ho.
Ara ja no queda bé. Anem a fer La claqueta, amb Ignasi Serra i Marc Pitarch. Espera, espera. Ah, ojo, eh? Ojo, eh? La claqueta, amb Ignasi Serra i Marc Pitarch.
Grande, grande. És que em sembla increïble. Ah, per favor. Em sembla increïble. I a més, et dic una cosa, és que la vam escollir per alguna cosa, aquesta melodia. Doncs va ser mig, va ser, hi havia diverses candidates, però en seguida els dos van veure claríssim que és història del cinema. És espectacular. I és xulo.
quan la vas posar en un programa darrere un altre, de cop i volta, és que agafa... Jo cada vegada que la sento, que l'he escoltat a un altre lloc, és la claqueta. És la música de la claqueta. És la nostra sintonia, efectivament. En un moment havíem plantejat si canviar de l'estiu a la temporada, sí que havíem de canviar de sintonia, i crec que és un encert haver-la mantingut. I tant.
En fi, va, seguim amb una altra banda sonora, en aquest cas la banda sonora del western italià, Hasta que llegó su hora. I escoltarem la cançó que porta per títol Man with Harmonica.
Doncs sí que és un home amb una harmònica, eh? Literalment. Jo toco igual de bé l'armònica, eh? Ho sabies? Mireu, abans parlàvem d'expansió, no? Aquí el que escoltem és minimalisme obsessiu. Són quatre notes d'armònica que funcionen com una assignatura sonora.
I aquí Morricone associa instrument i personatge, una cosa que fa ell molt bé. I gairebé com amb un leitmotiv bagnarià, però despullat. És aquesta repetició que crea incomoditat i tensió psicològica, escolteu.
Certa és que no hi ha grans melodies, però és perquè Morricone vol donar protagonisme a l'atmosfera. I és una música que respira pols, que respira silenci, que respira espera. És western en estat pur, literal. I demostra una cosa molt important. Morricone sabia que de vegades menys és més.
Va, anem a fer un canvi de registre i escoltarem ara la banda sonora de la pel·lícula Cinema Paradiso. Uau! Amb un dels magnífics temes que té, que són diversos, però escoltarem el tema titulat Childhood and Manhood. Uau! Brutal! Aquest tema és...
Childhood and Manhood és una de les melodies potser més pures de les que va escriure Morricone. El tema és aparentment senzill, gairebé fràgil, però està construït amb una progressió que va creixent emocionalment sense que gairebé ens n'adonem.
La línia melòdica és clara, cantàbil, podríem dir, i les cordes l'acompanyen amb un ossavitat que reforça aquesta sensació de memòria i de pas del temps. És com a mecer lacuna, no?, una mica. Em sembla increïble. No hi ha una dramatització excessiva, però sí que hi ha com una preciosa tendresa que acompanya tot el tema. I això és el que la fa tan reconeixible, en veritat. És música que sona a infància, però també a pèrdua. Allò que vam ser i ja no som.
M'estic caput, sinó. Sí, totalment. És brutal. Increïble. Crec, de fet, que Cinema Paradiso és una de les millors pel·lícules de la història.
I a mi al final em segueix semblant... És que és inclassificable, per mi és de plorera màxima. Es mereix una secció clàssica, eh? Es mereix una secció clàssica i es mereix un programa sencer, imagina el que et dic. Hauríem d'analitzar-la, hauríem de parar-nos, tenir temps per parlar d'ella i donar-li un programa d'una hora sencer i segurament ens adonaríem que necessiten més temps encara. No dic que no, no dic que no.
Vinga, va, doncs, la quarta peça que us portiu avui, d'Ennio Morricone, és probablement una de les melodies més boniques escrites pel cinema. Així t'ho dic. Ostres, Ignasi. Anem a escoltar Gabriel Oboe de la pel·lícula The Mission. Bé, això és grandíssim.
Ignasi, em commou com aquest oboe porta el tema amb una senzillesa gairebé espiritual. Sí, sí, totalment, tio. La força aquí no és la complexitat, sinó la claretat melòdica. Morricone combina llenguatge sacre europeu amb textures llatinoamericanes, creant un pont cultural també a través de la música.
El tema evoluciona amb un cor i orquestra, però sempre respecta el protagonisme de la línia inicial. És transcendència construïda amb economia. Sí, cert.
Vinga, va, i acabem la partitura secreta d'avui amb el tema d'una pel·lícula que a mi de petita em va marcar molt, que és ni més ni menys que Los Intocables. Per favor. És que m'encanta aquesta, eh? És brutal.
Una pel·li de Brian de Palma, eh? Sí, sí, exacte. Aquí Morricone mostra la seva cara més rítmica i contundent. El tema principal es construeix sobre una base de percussió marcada i un motiu curt, gairebé mecànic. És música de tensió urbana, seca i directa. Analíticament, és interessant com treballa el ritme com a motor dramàtic amb molta determinació. Jo crec que determinació és la paraula que defineix aquest tema. Sí.
La música ja empeny l'acció, li dóna impuls. És Morricone adaptant-se al thriller nord-americà sense perdre la seva identitat.
Ah, és brutal. És brutal. Doncs fins aquí la partitura secreta d'avui, Ignasi. Mira, només dir-vos que Morricone va escriure més de 500 bandes sonores. I una bulleria. 500. Una bulleria. Però que més allà de la quantitat, el que impressiona és la seva capacitat per reinventar-se sense deixar de sonar ell mateix. Sí, sí. Del western experimental al lirisme més pur, o del minimalisme tense al misticisme coral, sempre hi escoltem la seva identitat.
I el fet és que dècades després encara avui reconeixem les seves melodies amb només dues o tres notes. I això, amics, no és només talent, és identitat, és cinema en estat pur.
Doncs encantadíssim, sempre amb la banda sonorana, va dir, amb la partitula segreta. Fins aquí el programa d'avui. Ha estat un plaer, com sempre, estar aquí amb tu, Marc, parlant de cinema i parlant d'estrenes i parlant de tot el que ens agrada parlar. Ai, sí, sí. Ens escoltem... I calentant motors pels Òscars, que jo ja m'ho noto al cos. I tant. Ens calentem, ens escoltem... No, no, això no, això no. Ens escoltem i ens veiem la setmana vinent. Va, som-hi. Bon cap de setmana a tothom. Aneu al cine. Adéu-siau.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!