Fins demà!
Entreteniment, evasió, promes, divertesta, amat de la Pera Ràdio. Benvinguts a casa. La claqueta, amb Ignasi Serra i Marc Pitarch.
Bon vespre a tothom! Això és la claqueta, el lloc on el cinema no només s'estima, sinó que també es qüestiona molt, aquí qüestionem molt el cinema sempre, Marc. Sí, sí, és cert, és cert. És part de l'assunto? Sí, no parem de qüestionar coses. I és que aquí no venim a dir que tot és una meravella, venim a mirar les pel·lícules...
A celebrar quan ens funcionen i a dir quan ens grinyolen una miqueta. Sense filtres, ja ho sabeu, i amb ganes de remenar una mica l'actualitat. Avui obrim foc amb les notícies del moment, que he de dir que no són gaires. Ha sigut una setmaneta tranquil·leta. Bueno, s'agraeix també, no? S'agraeix, s'agraeix. Oh, Déu meu, gràcies a Déu, una miqueta de tranquil·litat. Sempre està bé. Són titulars que prometen bastant.
D'altres que, com sempre, ja diem, ens fan aixecar una cella i algun que ens fa preguntar realment si calia. Perquè el cinema no para quiet ni un segon, com ja ho sabeu aquí, ho sabeu tots, ho sabem nosaltres, no para quiet. I a vegades ens tornem molt bojos, Marc. Ens tornem molt bojos, diem, mala de Déu, aquesta setmana és molt gran. Doncs no, aquesta és de les més periodetes.
I també està bé, també està bé. Va, que després ens endinsarem amb The Alabama Solution, aquí amb el Marc, que no ve precisament a passar de puntetes, podríem dir, ve a mullar-se, a dir que funciona i que no, encara que hi ha algú, bueno, algú li pugui picar una miqueta, eh? És el que hi ha. Tu ets molt crític, molt més crític que jo, de fet. Jo sí. Tu ets molt més crític que jo. Jo sóc que m'agradin més coses i a tu... Jo sóc un cascarrabias. Sí, és l'edat, és l'edat.
Tot seguit tornarem a mirar un clàssic, un clàssic amb, bueno, realment el que és un clàssic d'Emili Bronte com Combrés Borrascoses, amb les seves tempestes emocionals i el seu drama etern. Per preguntar-nos què en fem avui d'aquests mites i si encara ens parlen o només els respectem per inèrcia. Posa en context, criteri i si cal una mica més de nyenya al foc. I quan ja estiguem prou carregats d'imatges i d'opinions, obrirem el calaix de la partitura secreta, sí!
Sí, sí. Aquella música que ens porta en Marc i que sempre ens dibuixa un somriure d'orella a orella. A més a més, avui un superclàssic. Ostres, ostres, calla, calla. Calla, que estic nerviós, estic nerviós. I si el rei Otge no ens talla el rotllo, encara tindrem temps de jugar amb les bandes sonores, que últimament ho estem fent molt, però és que triomfa molt aquesta secció. És xulo. Sí, està molt bé. Bueno, ja sabeu que és posar a provar la memòria, els reflexos i aquesta mania que tenim tots de dir, aquesta la sé just abans de pifiar-la, eh?
que això ens passa. A mi especialment. Sí, a mi també. Poseu-vos còmodes, pugeu una mica el volum, no us passeu gaire, que potser podeu despertar algú a casa vostra, i entreu al joc amb nosaltres, perquè aquí no venim a quedar bé, venim a parlar de cinema com toca. Plaqueta i acció.
Doncs comencem, com sempre, amb les notícies, et sembla. Sí, sí, notícies curioses. Ja veuràs, la primera et sorprendrà. O més que tu, potser a les teves filles sí que els agrada això. Aviam. Veurem.
Va, doncs, torna Hannah Montana per celebrar els 20 anys. Doncs, per als que vau créixer amb perruques roses i cançons pop bastant enganxoses, hi ha nostalgia de la bona. Doncs, Hannah Montana celebra el seu 20è aniversari amb un especial que s'estanarà a Disney Plus el proper 24 de març. L'especial inclourà una entrevista a Miley Cyrus, presentada per Alex Cooper, on repassaran moments icònics de la sèrie i, atenció, mostraran imatges inèdites que no s'han vist mai. Un exercici de nostalgia, jo crec,
que és ben calculat, que apel·la directament a tota una generació que va créixer amb la doble vida de l'estrella pop més televisiva de la història. No sé si les teves filles, en aquest cas, han crescut veient Hannah Montana. No, però la meva filla gran la va descobrir fa poc. Sí? Com és això? No ho sé, a través d'alguna col·lega o no ho sé com, però de cop es posa a parlar de Hannah Montana i dic, hola, però això està molt desfassat, carinyet. Està desfassat, sí, però és una sèrie molt dos milera, podríem dir, i...
Jo no he crescut veient-la, no era el meu tipus de sèrie, com algú pot imaginar. Però mira, ho celebro, perquè Miley Cyrus em sembla un personatge interessant. És un personatge joc. És un personatge interessant i Hannah Montana va ser qui, al final, la va enviar a l'estrellat, o que diguéssim. Bé, veurem què tal. Jo crec que la gent que hagi crescut amb Hannah Montana és una notícia gegant. És com si tornés Camp Rock o High School Musical, és aquest nivell. Així que ho celebrem, suposo.
Vinga, va, nou trailer de The Mandalorian en Grogu, la gran aposta de Star Wars al cinema. Doncs ja tenim nou trailer de The Mandalorian en Grogu, el projecte que porta l'univers Star Wars de la televisió a la gran pantalla. La pel·lícula s'estrenarà als cinemes el 22 de maig i és una aposta clara per convertir l'èxit de la sèrie en un esdeveniment cinematogràfic de primer nivell. Més acció, molta més escala i, evidentment,
Doncs molt més grogu per fondre aquests cors que tenim aquí dins i aquestes caixes registradores a parts iguals. Bé, Disney juga fort amb aquesta transició del format de sèrie al blockbuster i crec que és un encert. No sé si has vist la sèrie. Sí. A mi Mandalorian m'agrada molt. Força.
Em sembla molt entretinguda. Potser les dues primeres temporades són molt millor que la tercera. Però trobo que són dos bons personatges com per portar-los al cinema. Absolutament. Sí. Emocionat. El tràiler està molt bé. No l'he vist. Molt bé.
Va, i seguim amb el col·laborat de la guerra de despatxos. Warner Bros. reobre converses per comprar Paramount. Bé, cada setmana tenim una notícia nova, ja ho sabem. No, això està al revés. Paramount reobre converses per comprar Warner Bros. Exacte, sí, ho he posat jo al revés. Perquè ja no és amb liu, amb liu, amb liu. És Paramount... Paramount vol comprar, de nou entra en converses per comprar Warner Bros. Sí, exacte. El que podríem dir, no està malament escrit això. No? Warner Bros. reobre converses perquè en teoria les havia tancat en Paramount.
Ah, per la compra de Paramount. Sí, clar, ho he posat fatal. Ho he fotut fatal. Però jo crec que qui ens escolta ja sempre estan parlant. Sí, al final és que Warner Bros. reobre converses per veure si Paramount s'emporta el gat a l'aigua, que podríem dir, no? Aquests moviments grossos als despatxos de Hollywood. Warner Bros. ha reobert oficialment les converses amb Paramount per fer una possible oferta més alta per comprar l'estudi. I és que Warner ha donat a Paramount un termini de set dies perquè presenti la seva millor i definitiva proposta.
Això torna a posar sobre la taula la concentració cada cop més bèstia de la indústria audiovisual en mans de poques corporacions gegants, amb tot el que això implica a nivell de creativitat, control de catàleg i futurs de franquícies clàssiques. Però és que ja no és això, és que teníem notícies fa dues setmanes que Netflix estava comptant diners físicament.
per comprar Warner Bros. I ara Warner Bros. diu, no, no, espereu un moment que torno a reobrir converses amb Paramount per veure si em paguen més. És una bogeria. I sembla que s'estiguin rient a la nostra cara. Les coses no en són. Bé, més que rient és que saps qui acabarà pagant el pato, no? Bé, sorprèn-me.
Vull dir, és evident, si les ofertes van pujant, al final seran els usuaris els que acabarem posant els diners a compren els seus productes. És obvi, però és bogíssim. És bogíssim. És bogíssim i espero que algun dia algú ens expliqui què està passant.
Quan vas dir l'altre dia que algú hauria de fer una pel·lícula sobre això, és totalment real. Vull dir, s'hauria de fer una pel·lícula, ja, algú a Hollywood, algun guionista boig, Aaron Sorkin mateix, el de la red social, hauria d'estar escrivint ara mateix el guió de tot el que està passant. Absolutament. Perquè és bogíssim. Però bé, ja ho sabeu, us anem informant cada setmana de les notícies que hi ha, per poques que siguin, però és que... Sí, sí. És un no parar. Seguirem el colabrot. És un no parar.
Vinga, ara no de trista, perquè diem adeu a una llegenda. Ha mort Robert Duval als 95 anys. Doncs avui toca fer un petit minut de respecte per Robert Duval, que ens ha deixat als 95 anys. Un actor monumental, d'aquells que no necessitaven cridar per omplir la pantalla. La veritat, amb una carrera plena de personatges memorables, secundaris memorables, que això és l'interessant. I...
en aquest cas una presència que impostava només a entrar en el pla. Robert Duval forma part d'aquella generació d'interprets que han construït el cinema nord-americà modern, amb molt ofici, amb molt de carisma i una manera de fer molt poc impostada. Jo crec que amb tot això se'n va un tros de la història del cinema, però ens queda una filmografia enorme per tornar-hi sempre que calgui. I mai a la vida podré oblidar el Me encanta el olor a Napalm por las mañanas. Espectacular.
Torna Charlie's Angels, nou rebut en marxa. Oh, Déu meu, no sé si aquesta és una bona notícia, és una mala notícia, és una pèssima notícia. Ai, refritos, refritos. Doncs sí, Hollywood no sap deixar morir les franquícies, ja ho sabem. I ara li toca el torn a Los Angeles de Charlie. Ja està en marxa un nou rebut de la saga amb guió a càrrec de Pitjarelli, el guionista de Crazy Rich Asians.
Encara no se'n saben detalls de càsting ni de to, però el moviment confirma que la indústria continua buscant marques conegudes per assegurar-se un mínim d'atenció abans fins i tot de rodar. La gran pregunta és si aquest reboot tindrà alguna cosa nova a dir o si serà un altre reciclatge amb vestit modern. I he de dir una cosa, Marc, i ho dic ja. Les pel·lícules de Los Angeles de Charlie mai han sigut bones. Mai. Mai a la vida han sigut bones. Han sigut pèssimes pel·lícules, palomiteres, cutreres... Bé,
Un ribut, no. En quin moment? Per què? Per recaure pasta. Però si ningú anirà a veure Los Angeles de Charlie. Jo aniré, en veritat jo aniré. Tens tota la raó del món. Però... No ho sé. Hollywood, penseu-vos-ho dos cops. Penseu-vos-ho dos cops, sisplau. Fins aquí les notícies d'avui, no? Sí, han sigut poques. Ja ho he dit, que era una setmaneta tranquil·leta, però...
Però bé, han sigut concises, crec que han sigut concises. Seguirem informant del colabrot, del colabrot de Warner, Paramount, Netflix i tota aquesta bogeria insana que tenen allà muntada. Però bé, sí, fins aquí. Molt bé, seguirem molt pendents.
Carai, Ignasi, Robert Johnson. M'agrada Robert Johnson. Mola, eh? Molt, molt. De quin any és, per cert, més o menys? És dels anys 20. És 20-30, no? Les primeres gravacions així de blues les feia aquest home.
Jo estic molt obsessionat amb el blues. I potser per això em va agradar tant Sinners, també. Pensem-ho dos cops. Però a mi m'agrada molt, molt, molt el blues. Em sembla un dels estils més tops. Doncs la biografia de Robert Johnson, si no la coneixes, és molt interessant. De fet, hi ha una espècie d'adaptació al cinema, que és Crossroads, Luce de Caminos, que surt Steve Vai, guitarrista mítiquíssim yanqui. Bé, una pel·li vuitentera, diria, o de principis dels 90, que potser es pot revisar. No crec que hagi...
Amb Ralph Macchio. Sí. Sí, exacte. No sé si li haurà passat bé el temps, però... Podríem fer una revisiteta, sí. En fi, doncs estem escoltant un blues perquè avui vull parlar-vos d'un documental que porta per títol The Alabama Song. Ah, perdó, The Alabama Solution. Oh, Song, eh? Avui no estem, cap dels dos, eh? És divendres, estem cansats, ja ve el cap de setmana. The Alabama Solution és un dels documentals que opta en aquesta edició dels Oscars. I ja us avanço que el podeu veure a HBO. Sí. Sí.
Es tracta d'una peça incòmoda, sense ornaments, i que ens obre la porta al sistema penitenciari nord-americà. Mare de Déu. El documental bàsicament ens situa a l'estat d'Alabama, al sud dels Estats Units, i el primer que fa bé és no donar res percebut. Per entendre el que hi veiem, cal entendre el context.
En fi, els Estats Units tenen una de les taxes d'empresonament més altes del planeta. Parlem de centenars de milers de persones tancades en presons estatals i federals. Alabama és un dels estats amb més saturació. Presons dissenyades per mil interns que en allotgen 1.500 o més.
A aquesta saturació se li suma també una clara falta de personal i unes condicions higièniques precàries. Violència estructural, racisme, accés limitat a atenció mèdica... En fi, un còctel espantós que ha provocat situacions límit en diverses presons.
El documental explica el que l'administració anomena la solució d'Alabama. Davant la manca de recursos i la incapacitat per reformar el sistema, l'Estat opta per tancar interns en règims d'aïllament prolongat, un confinament amb petites cel·les durant 22 o 23 hores al dia en què els interns estan sols i aïllats.
La idea oficial és per mantenir l'ordre. El resultat real és una gravíssima degradació psicològica dels interns.
Formalment, el documental aposta per una posada en escena totalment austera i nazi. Plans llargs, converses sense èpica i espais realment molt freds. Però és que, a més, el documental, sens dubte, és una peça realment incòmoda. No hi ha una baronof que et guiï emocionalment ni tan sols una música que et condueixi en el relat. És un documental que et deixa sol amb el que estàs mirant.
El documental està filmat en gran part a partir de les gravacions i les videotrucades que els interns fan mitjançant telèfons que en principi no haurien de tenir i que aconsegueixen destraper-lo. Cal recordar, dic, costa recordar de vegades que estem veient una presó d'un dels països suposadament més desenvolupats del món.
Realment fa fredor veure l'estat de les presons com a mínim de l'estat de la gama. Deu ser terrorífic. Terrorífic. But I will walk around My baby, you know you ain't doing me right now
Evidentment, la majoria dels interns que veiem provenen de contextos de pobresa, no hi tancen allà els blancs rics, justament. Són històries marcades per l'exclusió, per l'absència de serveis socials i, sobretot, per la falta d'oportunitats. El documental, aviam, no justifica els delictors, ni molt menys, però sí que ens obliga a preguntar-nos què vol dir justícia quan el sistema castiga, sobretot, els que ja estaven a la perifèria.
I aquí, Ignasi, és on entra la pregunta incòmode. Com pot ser que en un país que es presenta com a referent mundial de llibertat, de drets i de progrés tecnològic, doncs que hi existeixin presons amb aquestes condicions? Bé, és que és la pregunta que s'ha fet sempre sobre els Estats Units.
Aquesta doble moral, no? Doncs la resposta realment no és simple, però el documental apunta cap a una idea bastant clara. El sistema penal nord-americà no és només un mecanisme de justícia, és també un reflex de les desigualtats estructurals del país. Blancs i negres, rics i pobres, oportunitats i entrebancs.
I sí, no és casualitat que aquest documental arribi als Òscars en un moment de debat intens als Estats Units sobre drets civils, sobre brutalitat institucional i les reformes del sistema penal. Però més enllà de la temporada de premis, el que queda és una pregunta moral que la societat nord-americana, sens dubte, necessita fer-se.
Perquè al final de l'Adama Solution no parla només de l'Adama. Parla de fins on pot arribar una societat quan la seguretat es converteix en excusa per deshumanitzar. Parla de què passa quan el càstig substitueix qualsevol idea de rehabilitació i ens obliga a mirar un espai que sovint preferim no veure. Now one and one is two. Two and two is four.
La meva conclusió, Ignasi, és que aquest documental no és un documental còmode. No, no, sens dubte. No és un documental espectacular i ni molt menys és un documental complement. Bueno, no ho preté, no crec que ho pretengui, cap d'aquestes tres coses que has dit. Però el que sí que és, Ignasi, és un documental totalment necessari.
I posa en evidència una contradicció enorme entre el relat de País Avançat i la realitat d'un sistema que, per molts, funciona com una maquinària de contenció de la pobresa. I aquest, per mi, és el tema. Home, clar. En fi, no sé si guanyarà l'Òscar, però el que sí que sé és que, un cop vist, costa tornar a parlar de la terra de les oportunitats sense recordar el so metàl·lic d'aquelles portes tan cansades.
Doncs mira, jo el tinc pendent. El tinc pendent i... Sé que és molt dur i tinc la idea que és un documental dur, però abans dels Oscars l'he de veure 100%.
Així que recordem que el teniu a HBO Max. O HBO, o Max, o com es digui ja, perquè han canviat els noms 18.500 milions de vegades. I d'aquí poc es dirà... Ignasi Serra. No, es dirà Netflix o es dirà Paramount. Exacte. El tinc pendent, tinguem-les de veure'l. Jo el recomano molt. És un documental molt cru, molt dur, i... Què dura? El que acabo d'explicar, realment, sorprèn moltíssim. Què dura?
Hora i mitja. Fantàstic. Molt bé. És colpidor veure això, matalassos pel terra, interns dormint enmig de passadissos, un que s'ha fet la seva vivenda, entre cometre el seu habitacle, a sota una taula, té el matalassos a la taula i aquell és el seu espai. És el lloc, sí. Passadissos inundats d'aigua, parets que s'han caigut... Condicions tristíssimes. Unes condicions...
de higiene que realment fa farador. Al moment t'oblides que estàs veient imatges dels Estats Units. Penses que pot ser algun país del tercer món. Un tercer mundista, en aquest cas. Missions són molt, molt, molt extremes.
Mira que he vist documentals sobre presons en si d'arreu del món i me'n recordo de veure documentals de presons de Tailàndia, que són les pitjors de les pitjors. Però, ostres, és que Estats Units, sent el que és, realment hauria de tenir condicions molt més dignes. És el que se li pressuposa. Però, clar, ja sabem com són els Estats Units i la justícia.
Bé, la doble moral aquesta que tenen a vegades és punyent i a vegades no l'acabes d'entendre. No l'acabes d'entendre o no la sabem veure i ells es creuen que és el millor del planeta. Però bé, el tinc molt i molt pendent. Doncs molt recomanable. No sé si s'endurà l'Òscar, no he vist els altres documentals que opten a l'estatueta, però sens dubte és un documental que s'ha de tenir en compte.
Vinga, va, doncs fins aquí la crítica d'aquest documental. Amb blues de fons, eh? Portal. What evil have I done? What evil have I done?
Ostres, em toca parlar a mi, Marc, sobre una pel·lícula... Una pel·lícula que, bé... Que t'ha agradat molt? No ho sé. Realment estic... Bé, vols que t'expliqui què em sembla? Cumbres borrascoses d'Emerald Fennell. O sigui, has anat a veure Cumbres borrascoses? Sí, he anat a veure Cumbres borrascoses d'Emerald Fennell. Abans de res, per què has anat a veure Cumbres borrascoses? Doncs... Iluso. Perquè pensava que estaria millor.
Realment pensava que seria una pel·li que tothom esperava bastant, jo crec, menys tu, però que té els seus seguidors i és una història d'amor molt històrica, podríem dir. Com més borrascoses d'Emili Bronte és una novel·la de fa trillons de milions d'anys i tothom se la ha llegit o tothom sap de què va.
Però bé, crec que avui toca entrar a matar amb Cumbres Borrescoses, que és una d'aquelles pel·lícules que al sortir del cinema, bueno, surts del cinema pensant que t'han intentat colar una cosa molt brillant per fora, però absolutament buida per dins. Això, parlant despectivament, podríem dir que és una merda banyada amb purpurina. D'acord? És així. Bueno, molt bé. Sí.
Visualment és un carmel, Marc. La posada en escenes molt potent. La fotografia està cuidadà fins a l'últim detall. Els plans semblen pensats per convertir-se en captures de pantalla d'Instagram. És brutal. I la direcció artística et van trampar els ulls molt fàcilment.
Tot és molt bonic, tot és intens en aparència, però és que el problema és quan li demanes alguna cosa més que no sigui lluir, no hi ha resposta. Aquesta adaptació s'oblida de l'ànima de cumbres borrascoses, d'aquella mala llet, d'aquella incomoditat emocional, de la violència sentimental i física i del fang moral que fan que aquesta història sigui incòmoda, fosca i interessant.
Aquí tot es converteix en una mena de Romeo i Julieta molt descafeïnat, una tragèdia romàntica passada pel filtre de videoclip elegant, i és que és tal qual, amb un erotisme gratuït, un soft porn molt gratuït, que sembla posat més per provocar que per explicar res dels personatges. Realment crec que és una pel·lícula que vol semblar adulta, però que té una mirada sorprenentment adolescent sobre el desig, i el dolor i el conflicte.
I crec que aquí és on la cosa fa més mal, perquè Cumbres Borrescoses en aquest aspecte no és una història bonica d'amor impossible, és una història molt tòxica, molt cruel, plena de ressentiment, de persones que s'estimen malament i que es fan mal de veritat. Aquesta versió, en canvi, ho suavitza tot moltíssim, ho fa digerible. En sèrio? Sí, sí, sí. Ho transforma en una experiència estètica que no incomoda a ningú. No incomoda a ningú. O sigui, que s'ha encarregat l'assumptu, a més a més. Sí, i el que em fa...
Bé, el que em fa més ràbia és que la directora en si s'excusa dient no, aquesta és la meva idea de quan vaig llegir cumples borrescoses quan tenia 14 anys. Bé, ostres, doncs canviem-li el títol, no? Fiquem, jo què sé, Romeu i Julieta se'n van de vacances, qualsevol tonteria. Jo crec que al final...
Aquesta pel·lícula és un cinema que posa cares de patiment però que no s'atreveix a ser cruel. És un cinema que parla de passions però que no vol embrutar-se les mans amb les conseqüències d'aquestes mateixes. I és que els diàlegs són un altre problema molt i molt greu.
són molt artificials, són imposats, estan plens de frases que semblen pensades per sonar molt profundes, però que no s'aguanten ni dos segons quan intentes creure-te-les. No hi ha veritat en la paraula, no hi ha ferida en el que es diuen els personatges, i és que tot sona a un text recitat, a emoció molt fingida, i al final acaba sent un drama de cartó pedra, que podríem dir. I quan una història com aquesta perd la veritat emocional,
realment el que queda és una carcassa molt bonica però completament buida, que és el que he dit al principi. I és veritat, Margot Robbie i Jacob Elordi fan el que poden i estan bé perquè són bons actors, però el que no acompanya són aquests diàlegs i aquesta posada en escena tan estrafal·lària i bonica. Estàs sent molt crític avui, Ignasi, eh? Sí, estic sent crític perquè...
Saps que m'agrada molt escoltar-te així crític? Sí, però perquè a mi m'agraden moltes coses, però també hi ha altres que no les aguanto. Bé, bé, bé. Sí, però bé, és el que dic, és car que és bonica, però molt buida. I és que crec que també hi ha una confusió constant entre intensitat i volum en aquesta pel·lícula. Puja la música moltíssima, aquesta que escoltem, puja la mateixa.
Doncs puja molt aquesta música, allarga molt les mirades, recrea els silencis... Però crec que amb tot això no construeix una tensió real. És com si confongués l'emoció amb la seva imitació visual. T'ho vol fer sentir tot molt fort, però no t'ho fa sentir de veritat o de debò. I això és una adaptació d'un clàssic tan salvatge com aquest. Bé, jo crec que això és un pecat gairebé capital, no ho sé. Però ja dic, és que...
Al final, Cumbres Borrascoses és això. És molt or per fora i molt poc cor per dins. I és que funciona com a objecte estètic, com a exercici de direcció artística i fotografia, que per cert és excel·lent, però fracassa com a drama, com a tragèdia romàntica i sobretot com a adaptació amb personalitat. És que no n'hi ha. És que sembla crepúsculo. És que de veritat no t'enganxa per cap lloc.
I al final és això, és una pel·lícula que sembla profunda, però que no s'atreveix a mirar el fons del pou. I quan adaptes una història que va precisament d'això, de mirar el pou i caure-hi, el resultat és una versió descafeinada que deixa molt bon record visual, però molt poca empremta emocional. Ah, ah, ah, ah, yeah, every time I drive, I try to myself, I go away from my desires, I try to myself,
I si realment voleu veure una bona versió de Cumbres Borrescoses, una que entengui la part salvatge, tòxica, incòmode de la història, deixeu-vos de purpurines, deixeu-vos d'or tonto i aneu directament a Abismos de Passió, de Luis Buñuel. Allà hi ha fang, allà hi ha passió malentesa i jo crec que hi ha veritat. I això, en aquesta història, crec que és exactament el que importa.
Tota aquesta pel·lícula està acompanyada de la banda sonora, per cert, de Charlie XCX, que és una artista estadounidensa molt famosa, però que ja et fa veure una miqueta el que sona? Pots pujar la música una altra vegada?
Et fa veure que no veuràs un drama rural gaire amorós. El problema d'aquesta pel·lícula és que està feta per nens i nenes de 14 i 15 anys i no entén l'esperit de cumbres borrascoses. És una mandrota, no? És una mandra, sí. És el que hi ha. Emerald Fennell és una directora que...
Bé, és destacable, té treballs destacats, com per exemple Salt Barn, que és una pel·lícula d'Amazon Prime, que em sembla curiosa i em sembla que té molt mala llet i està bé, però, ostres, aquí potser hem pecat massa de voler ser, de voler encara tenir aquella imatge adolescent sobre l'amor.
i fer-ho tot més bonic del que realment és, no sé, al final és el que he dit, Comres per les coses és una novel·la molt tòxica, molt i molt tòxica, i molt violenta tant físicament com psíquicament, però aquí no ho ha sabut plasmar, i ja està, és la meva opinió, hi haurà gent que, ja et dic, que li agradarà moltíssim i trobarà que és una excel·lent versió, no per mi i no per la majoria de gent, és veritat, però bé, és el que hi ha, Marc, és el que hi ha.
Això és... Ui, ui, ui, ui. Partitura secreta. Madre mía, la partitura perdida se me fue. Ai, Ignasi. Ai, Déu meu. Mira, avui a Partitura secreta escoltarem... Què, què, què? Una de les bandes sonores més influents, radicals i reconeixibles de la història del cinema. Hòstia.
Una partitura que va demostrar que el terror no necessita grans orquestres ni efectes aparatosos, sinó una idea clara, una escriptura precisa i una atenció sostinguda fins al límit. Digue'm què és, digue'm què és, per favor.
I és que estem parlant, Ignasi, d'un dels genis del segle XX en bandes sonores. Ui. Em refereixo a la pel·lícula dels anys 60 dirigida per Alfred Hitchcock, ni més ni menys. Psycho, traduïda al nostre país com a psicòsis. Molt bé. Molt bé.
Ostres! Ai! Ostres! Mega clàssic, eh? Quina sorpresa, molt bé, eh? Jo pensava que inclús ja l'havies fet, aquesta. No, no, no. La tenies a guardar la recàmera, eh? Sí, estava a l'agenda. Molt bé, molt bé, estic molt content, que guai. Volia fer alguna altra cosa de Bernard Herrmann, però dic, no, tio, és que s'ha de començar per psicòsis. Que t'agrada molt, eh, a tu, Herrmann? Sí. T'agrada moltíssim, eh? Per tu és mestre total.
De fet, la banda sonora, la música de la secció, la partitura secreta, és de la banda sonora de Vertigo. És veritat, de Hitchcock. I Herman Jones. Quin duo, eh? Gran duo. Quina parella. En fi, estem escoltant Prelude, dissenyada pels crèdits inicials de la pel·lícula. Una peça que estableix clarament un estat d'ansietat des del primer segon. Mira, escolta, escolta.
Si hi ha una cosa que m'agrada molt de Herman és que les bandes sonores semblen inclús molt modernes. No em semblen tan antigues, tio. Ah, mira, eh? Sobretot les que sonen amb molta corda, que ho hem dit abans, em sonen a que podrien ser d'ara mateix. Però saps per què és això? Per què? Perquè hi ha moltíssima gent que l'ha copiat. Que l'ha copiat, no?, i que l'ha agafa d'inspiració. Però és que em sembla... A mi aquest preludio, aquest prelud, és que... És increïble. És increïble. És increïble.
Sentim aquí com Herman vol transmetre urgència, fragmentació i una mena d'inestabilitat emocional que encara no sabem d'on ve. No hi trobem una melodia ampla i romàntica, sinó cèl·lules curtes, repetitives, que creen una tensió per acumulació. És música que no respira amb comoditat. I això és exactament el que necessita la història.
Va seguint, si us sembla, amb una altra de les peces icòniques de la banda sonora de Psicosis. Porta per títol The Murder, l'assassinat. Home, per Déu! No, no, no, si plau, que jo gairebé!
Ai, Ignasi, segurament un dels moments més icònics del cinema del segle XX. Però això és història, tio. L'escena de la dutxa. M'agrada de Déu, però... Jo penso que és una de les escenes segurament més analitzades a les escoles de cinema de la història del cinema. Espectacular. Increïble.
Ja és que no sembla ni una banda sonora, sembla un efecte de so. És tan conegut que és un efecte de so. Vull dir, ja no és una banda sonora, és que és increïble. És impressionant, és impressionant. Doncs mira, no sé si ho sabies, però es veu que Hitchcock inicialment volia rodar aquesta escena sense música.
Sense música. I que va ser Herman que va insistir a provar-hi aquests violins esquinsats que escoltem de fons. I quan Hitchcock ho va veure muntat, va haver d'admetre que la música multiplicava l'impacte de l'escena. Aquí Herman no busca fer-nos por amb volum, sinó amb la textura. El so és sec i punxant. I quan la música s'atura, el silenci posterior és encara més inquietant.
Sense aquesta peça, l'escena seria impactant, però amb ella és simplement insuportable.
És absoluta història. És absoluta història. I per cert, qui no hagi vist psicòsis, per favor. Jo no em crec que ningú que ens estigui escoltant no l'hagi vist. Però el que és molt guai és que si no has vist psicòsis, escoltes això i saps què és de psicòsis. És cultura popular ja d'una manera...
exagerada. Sí, sí, tal qual. Jo crec que l'escena que està amb l'any negre de la dutxa i demés... Home, com moure la cortina. Aquest plano l'heu vist tothom. Sí, però perquè al final és això, l'han colat a mil llocs, no? I molts homenatges també s'han fet. No sé si has vist tu la sèrie que en van fer després, anys després, com es deia? Bates Motel, era? Sí. L'he vist, no està malament. A mi la primera temporada em va agradar molt, després... Sí, és veritat, s'enfonsa una miqueta, però no està malament. Jo ja vaig descobrir l'actor aquell, que després va fer el Good Doctor. El Doctor, no?
Que em sembla un xaval prou talentós. Doncs mira, jo el vaig conèixer, aquest paio, a les cròniques de Spider Week, una pel·li de l'any 2004 o 2003, que era així molt fantasiosa, i el paio ho fa molt bé, és molt bon actor, sí senyor. Molt bé, doncs escoltem ara, si us sembla, la peça que porta per títol The Mad House, La casa boja. La casa de loco. Em flipa. Que ets d'acord?
Vaig, es buradà.
Associat a la casa on succedeix la història, aquest tema acompanya els moments en què la figura de la mare es converteix en una presència fantasmagòrica. Aquí la música és més continguda però igual d'inquietant.
La tensió no és explosiva, sinó latent. I Herman juga amb harmonies que no resolen del tot, jugant amb aquesta sensació d'inacabament. I és que la casa no és només un decorat, Ignasi, és un estat mental. I la música la converteix en una espècie d'organisme viu que gairebé respira. És un personatge més d'algú.
Em sembla increïble. És que és un altre nivell. És un altre nivell, sí. A més, només amb corda. Tota l'estona, tota l'estona. No hi ha ben intencional, no hi ha percussió, no hi ha vent. No hi ha res. En fi, anem a escoltar la quarta i última peça que us porto avui d'aquesta increïble banda sonora de Bernard Herrmann. Porta per títol Finale.
Fins demà!
M'agrada com mescla aquest terror amb aquest drama. El final de la pel·lícula és increïble. No diguem res. Però no poder fer espòiler d'una pel·lícula de l'any de la Caixipulca ja em sembla boig, de l'any 60. Igualment, fem un favor a qui no l'hagi vist. Qui l'hagi vist ja sap de què estem parlant. Exacte, efectivament.
En fi, després de la revelació, el finale ens porta de l'atenció a la fredor. La música és més continguda, amb línies llargues i una atmosfera que combina resignació i inquietud. Les cordes ja no ataquen, sinó que sostenen.
Però per sota aquesta aparent calma hi ha una ambiguatat harmònica que impedeix qualsevol sensació de tancament real, Ignasi. Sí. La història s'ha explicat, sí, però la inquietud no desapareix. No, gens. I potser aquí hi ha la clau. Psycho no tracta només d'un assassinat. Tracta de la fractura interna, de la identitat trencada, del monstre que pot evitar sota l'aparença quotidiana. Sense la música de Bernard Herrmann,
Norman Bates seria un personatge inquietant. Amb ella es converteix en mite immortal del cinema.
Espectacular. Espectacular. És que és espectacular. Increïble. Psicosis és, sens dubte, per mi una de les millors pel·lícules de Hitchcock, i una amb vèrtigo. Crec que vèrtigo és la seva hora mestra absoluta. Per mi és la millor pel·lícula de Hitchcock. Però, ostres, que de fet crec que vas portar pot ser una partitura secreta de vèrtigo,
No, està pendent. Està pendent, oi? És que em sap greu portar-la, perquè el tema principal és ja això. És això, és la veritat. Però sí, però es podria fer perfectament perquè és... Doncs és que sí que és veritat que Vertigo em sembla una obra absoluta. És que és absoluta. Jo crec que és la meva pel·li favorita de Hitchcock. Sí, per mi és la millor. Però si Cosis està ahir, eh? Si Cosis té coses, té coses molt interessants. I al final és el que hem dit, és que és història del cinema, tio.
Saps quina és l'última banda sonora que va fer Bernard Herrmann? Sorprèn-me. Taxi Driver, tio. Taxi Driver, tio, ostres! Quina edat tenia quan va morir, ho sabeu, saps això?
No sé, des del 80, no, em sembla? Exacte. 20 anys després d'això, no sé quina edat tenia. Ostres, mare de Déu, quin mestre aquest paio. Bernard Herrmann, a més, he anat parlant sobre ell amb tu, gràcies a aquestes partitures segretes, perquè jo en sí el coneixia, sabia qui era, però no sabia de la magnitud, de la importància d'aquest paio al món del cinema. Em sembla espectacular. Em sembla espectacular. Em fa molt feliç que la partitura segreta hagi servit una mica per això. Sí, sí.
Perquè al final és el que et vaig dir, la diferència d'edat es nota i en aquestes coses tu aprens de mi en algunes coses i jo aprenc de tu en moltes altres. Totalment. Llavors, és fantàstic. Molt bé, molt bé aquesta partitura segreta. Estic contentíssim. Ah, així m'agrada. Contentíssim.
Escolta, escucha, escucha, escucha. No, no, nos deja el reloj poder hacer un poquito de juego. Tenim... 20 minuts per jugar.
No hay que pedirle ni permiso al reloj. El reloj te cede el espacio. Te lo cede. És que és així la vida. Quan fas curt de guió, doncs tires la cintura. Bueno, jo crec que no és que a vegades fem curt de guió, que avui ens ho estàvem plantejant i hem dit, ostres, realment no sé si ens dona per una hora. Efectivament no ens dona per una hora, però el que sí que ens dona per una hora és l'alegria que llevamos encima. Vamos por ello. Vamos ahí.
Molt bé, doncs tenim 15-20 minuts per jugar el que vulguem. I això va fatal, així. Sí, però m'has jugat a les partitures, a les bandes sonores, no? Ostres, però el problema és que avui jo no te n'he portat i només me n'has portat tu a mi. Bueno, jugarem tu una mica. Oh, quina cabronada.
Ara sí que em he cagat. Ara m'he cagat. Doncs sí, sí, estic preparat, eh? Estic preparat perquè avui, no sé quantes em portes, no sé quantes has preparat. En tinc tres. Doncs mira, pretenc... Però puc res que alguna altra, eh? Pretenc adivinar d'aquestes tres
Dos. Mira, n'hi ha dos que, si no les encertes, m'enfadaré. Ja comencem, ja comencem. Amb aquesta pressió impostada, aquí, amb els oients escoltant i jo patint. T'agrada veure'm patint. Ai, sí, moltíssim. T'agrada veure'm. Un cabra, home, no es fa això. Pom-pom.
Què, Ignasi, t'has preparat per la primera? Estic preparat, tinc por. Vinga, et proposo que tant a tu com als oients que ens estan escoltant, que tanquis els ulls. Ui, ui, respira profundament. Tenim temps per respirar. Ah, fa aire pel nas. Ostres. És que estic constipat. Omple els pulmons. I nota la temperatura a l'aire quan surt pel teu nas. Ui, ui, m'estic marejant i tot. M'estic ànimdotitzat.
T'han imnotitzat algun cop, sé que no té res a veure, però ara m'interessa saber-ho. Ho van intentar a la Universitat de Psicologia i no ho van aconseguir. Eres un tipo jodidamente duro. No, no, està bé, està bé, jo no ho he fet mai. Va, fica'm la banda sonora. Sí, posem la primera. Sí, som-hi. Vinga, va. La primera potser és la més difícil. Ostres. Si l'encertes ja, el més fa la baixada. M'agrada Déu. A veure si això et sona d'alguna cosa. Home. Sí, sí. Això és top gang. Sí, senyor. Molt bé.
La primera, la difícil, al saco. Cap a la saca, tu. Ascoltem-la una mica, no? I tant, fot-la, és boníssima. Ostres, però aquesta, no sé si és l'antiga o la nova. Ah. No, aquesta és l'antiga, no? Si és la nova, és Hans Zimmer, crec.
Maverick. És la segona, és la nova, sí. Que l'has vist? Sí. Boníssima. Bueno, molt passable, molt divertida, molt entretinguda. Divertida. És entretinguda. Sí. I visualment molt potent. Sí, sí, sí. Bueno, veus que jo, l'amic... Cruz. Tomeu. El Tomàs Cruz. Tomàs Cruz. Tomàs Creu.
És un gran. És un crac. Jo diria que la banda sonora no és de Timmer, que és de... Pot ser, pot ser. Faltermeyer, no? No sé, no sé. Diria, no, no estic segur. Jo pensava que la nova sí que era de Hans Timmer, però potser no, eh?
Però ha arribat a un punt... Crec que hi ha temes de Cimet, de Faltermeyer, també hi ha un tema de Lady Gaga, per allà... Sí, sí, els crèdits és la de Lady Gaga. Jo crec que aquest tema, el tema principal, no és seu, diria, no estic segur. Pot ser.
Saps per què he dit Hans Zimmer? Perquè normalment les úniques bandes sonores que ha creat Hollywood és amb Hans Zimmer, pràcticament. Aquests últims 25 anys. Vull dir, des de l'any 2000, Hans Zimmer és Déu a la Terra. Des que ha mort, Bernard Herrmann, Hans Zimmer agafa el relleu. Només fa tot. S'estrenen quatre pel·lícules aquesta setmana. Les quatre són de Hans Zimmer i potser la independència que s'estrena a quatre cinemes...
John Williams, ja està. John Williams també deu tenir una data, aquest home, ja. Home, John Williams ja deu estar cascadot, perquè no sé si segueix fent bandes sonores, ja, però... Bueno, aquest home, el que passa és que té un exèrcit de gent darrere, ell escriu una melodia amb el piano i això ho agafen... Li retoquen. Sí, bueno, li fan totes les cores, home, sí. Home, clar, però ja... És sabut. Home, és sabut, però és normal. Vull dir, si tens trillons de milions d'anys, t'has de fer. T'has de fer. T'has de fer. T'has de fer.
Eh, molt bé, la primera l'he encertat. Bien, bien, doncs home, si la primera l'he encertat, la segona... Ui. A veure, la segona ha de ser tan fàcil que em fa esta vergonya ja. Ui, ui. A veure. Hòstia. Per què això també em sona, Hans Zimmer? Oh. Sí, sí, sí, sí, sí. Ui...
L'estic ballant, perquè saps el ritme. Ostres, la tinc, eh? És Hans Zimmer, de fet. Vas bé. És Hans Zimmer, sí. Com ha fet el 95% de les bandes sonores del món. Ai, per favor. I l'he escoltat mil vegades, eh?
Ostres. Sí, sí, l'he vist mil vegades, aquesta pel·lícula. Marc, donem una pista. És Hans Zimmer.
És que si et dono una pista, la pista que em ve és tan evident que... Dóna'm una que no sigui evident. L'has vista. Ja ho sé, ja ho he dit jo. És que la pista que et donaré és massa evident. Forma part d'una saga. Mmm...
Hòstia, és que la sé, eh? L'he escoltat mil vegades i he vist la pel·li. A que jode, eh? A que jode, eh? És una cabronada. La Cimer i no l'encertes. Oh, my God. Torna-la a ficar perquè és que no puc. L'he d'adivinar, sí, sí, sí. És una saga, eh? Però és que això no és ni Pirates del Caribe, òbviament. Repassa, repassa. Sí, estic repassant sagues mentalment, eh? Tinc temps per repassar, oi? Fantàstic. A veure, tenim...
Vale, Pietres del Caribe no és. Òbviament no, tampoc, aquesta. Marc, no ho sé, i l'he escoltat mil vegades, i sé quina banda sonora és, però no recordo la pel·lícula on surt. Dóna'm una altra pista. Amb quina lletra comença la pel·lícula? A. Hòstia, no tinc ni idea, home.
Antonio Lobato. ¿Qué, no? Sí, sí, sí, la sé, la sé, la sé.
Va, que la gent es cansa, home. Va, diga-me-la, home. Ángeles y demonios. Sí, sí, sí. Ostres, no és tan fàcil aquesta, eh? Bueno, és Hans Zimmer, tío. Sí, sí, sí. Pensava que seria més el Código Da Vinci que Ángeles y demonios. Bueno, és una saga. Sí, ostres, però la tercera no conta, perquè és horrible, eh? Home, no. La tercera és malíssima, home. És dolentíssima que ja parli. Home, no. Com es deia?
Inferno, no? Inferno. No està mal. És una trilogia que em... Molt bé, aquesta m'ha agradat perquè la sabia i l'he escoltat trillons de vegades i em sembla molt bona, però m'ha costat, eh? Ostres, bien, bien. Estava pensant jo en saga els que començaven a parar. Però és que clar, la primera és el Código Da Vinci, després l'Àngeles i Demòlios i la tercera és Inferno. Ah, Inferno. Efectivament, ah, Inferno, sí, efectivament. Molt bé, molt bé. La tercera és la definitiva.
Vinga, som-hi. Sí? Sí, sí, estic preparadís. I què passa si no l'encertes? L'encerta bé. Aquesta l'has d'encertar, eh? Let's go. He dit dos de tres. Ah, bueno. Encara estàs a temps. Estic a temps. A veure. Això sona d'un, eh, ja?
M'ha ric per la cara de l'Ignasi, perdoneu. Posa una cara de sorpresa, estopefacció, com... Ho conec, però no sé què és. Hòstia, aquesta cara... Ostres! Home, al principi sona molt a d'une, però ara ja no. Estic perdudíssim. Home, no!
Perquè ara em sona Transformers, això, ara, de cop. D'una, Transformers, i no és ni de Hans Timmer, Transformers. Vale. Ostres. Ara em sona, mira, és que em sona a quatre coses a la vegada, Marc, això. A veure...
No és Lady Aitor, això, tampoc. No. És que, mira, et diré una cosa, Marc. Crec que aquesta banda sonora no he vist la pel·lícula. Doncs és Frank Zimmer, eh? Hans Zimmer. És Franco? És Hans Zimmer. Doncs no em sona la banda sonora d'haver-la escoltat mai a cap lloc, perquè em sonen moltes coses, però no arribo a res. Què és?
Ja? No ho sé, no l'he vist. King Arthur? No l'he vist. Onda. He vist alguna nova i alguna nota, aquesta no l'he vist. Onda. De qui surt? Qui és el protagonista de King Arthur? Estava buscant aquí a veure si trobava... Ostres, King Arthur, tio. De quin any? Perquè no recordo ni el director ni... 2004. D'Antoine Fukua. No l'he vist jo, aquesta pel·lícula. 2004. No l'he vist, no l'he vist. Protagonitzada per Clive Owen.
I Keira Knightley i Max Mikkelsen. No he vist aquesta pel·lícula. Així que tinc l'excusa, Marc, de dir-te que no he vist la pel·lícula i no podia saber-la de cap de les maneres. Quina excusa més dolenta que tens, eh? Ningú ha vist King Arthur d'Antoine Fukua. Però t'ho perdonem. T'ho perdonem, Marc. Però de qui és la banda sonora? De Hans Timmer, segons tu. De qui? De Hans Timmer. Però jo no puc entrar a casa meva mai més. Déu meu, senyor.
Mereixo una altra oportunitat, perquè jo aquesta pel·lícula no l'he vist. Ok, dona'm deu segons. Deu segons, els tens. Mira, són un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou...
I 10. La tens? Sí. Uf, som-hi. Però és massa fàcil. No, però no la fiquis tan fàcil tampoc. Aquesta era difícil perquè no l'he vist, principalment. Primer una fàcil, que ens queden 5 minuts. Una fàcil. Això és manovestil. És manovestil. I només he escoltat un acord.
I et puc dir inclús el nom de la peça, que es diu Flight. Oh, mama! Let's go. Let's go. Me he redimido de todos mis males. T'he dit el nom de la peça. Ay, senyor. Ay, senyor. Per cert, quin tros de banda sonora, aquesta, eh? Sí, trobes? Boníssima. Segur? L'has escoltat? Puja-la, puja-la. Puja-la, per favor. La màxima. Ah, sí? Sí. Ostres. Espera. Ah, ara escolta millor.
Oh, per Déu. Quina bogeria. No, boníssima, boníssima, boníssima. Hi ha un moment on explota la banda sonora i es transforma en una generalitat total. De veritat, brutal. Bé, m'he redimit o no? T'he dit inclús el nom de la peça. Sí, accepta'm-ho. Escoltem un momentet.
Mira, mira, mira, escolta això ara, eh. Mira, mira, mira. Home, i tant. Molta història, eh, aquesta pel·lícula. A mi m'agrada molt. I aquí és un superman que comença a volar. A tu t'agrada, eh? Aquesta és bona, aquesta és bona. Ens queda temps per l'última. Sóc bé.
Ui, això em sona, eh? Això em sona, eh? I aquí ja no em sona Hans Timmer, això. Doncs és Hans Timmer. Doncs mira, sorpresa. Va, sí, això és Aladín. Aladín, Hans Timmer, no. No? Em sona la de Jafar.
Vas bé, vas bé, té aquest ton arabès, però no és a la dintra. Ostres, sembla molt la de Jafar, eh? Ostres! Em sona molt, això, eh?
Doncs Marc, no caic. No, eh? No, perquè em sona molt a la dint i no puc pensar en una altra cosa que no sigui a la dint. Jo no l'he vist a aquesta pel·lícula, però en principi és El príncipe de Egipto. Ostres, i tant, i tant. Sí, jo sí que l'he vist, l'he vist, l'he vist. Però sí que és veritat que té, de fet, els primers acords de la banda sonora que m'acabes de posar és... Si a Aràbia tu vas, ta-ta-ra-ta-ta-ta...
Això és Aladín, és literalment Aladín. Tu sueños aquí, si ara en realidad... Mira, podríem tancar avui amb aquesta cançó, et diria i tot. Si ara via tu vas... A veure, canta. Vale, canto ja. Si ara via tu vas... És que no em sé més, però és aquesta. És literalment aquesta.
Eh, molt bé, avui, eh? Bueno, som així. Molt bé, molt content, molt content. T'hem posat a prova amb Hans Zimmer, era la idea. Però molt bé, inclús hi ha algunes de Hans Zimmer que no conec, que hi és molt, eh? Bueno, avui has après que hi ha coses que no saps.
I ho he après justament avui. Morto 26 anys en aquest món i avui ho he après. Avui m'ho han explicat. Però, bueno, s'acaba aquí el programa ja. Ha sigut un autèntic plaer, com sempre, estar aquí amb tots vosaltres, aquí en Marc i jo. Us estimem moltíssim. I estem molt agraïts que ens escolteu. Sí, i tant. Bé, ha sigut un plaer, com sempre. Ens escoltem i ens veiem la setmana vinent amb molt, molt, molt més de cinema.
Adeu-siau! Adeu, bon cap de setmana!
Fins demà!
d'aperture.