Música Música
La claqueta, amb Ignasi Serra i Marc Pitarch.
Benvinguts i benvingudes a La Claqueta, el vostre espai de cinema a Mata de Pere Ràdio. Ja sabem que això és una miqueta el lloc on les pel·lícules no només les expliquem, Marc, sinó que les vivim molt aquí. Home, sí. Les vivim moltíssimes. A tope. Són una mica pesats, inclús, eh? Es pot dir una mica. No ho sabeu perquè no ho he pogut veure, però hem hagut de començar abans la gravació. Li he fotut una cleca al micro. Li he fotut una cleca al micro que l'he deixat boig.
I ara te l'hauries de posar més enfocat a... Sí. Si està com molt baix. Sí, doncs ho deixaré així perquè no vull tocar gaire més perquè li fotré cleques un altre cop. Hem hagut de parar i tot. Avui venim carregats d'actualitat perquè començarem, com sempre, amb les notícies del món del cinema que tornen a haver-hi aquests moviments en la indústria i alguna polèmica marcada a la casa avui, eh? Doncs sí. Avui, polèmica gran. Polèmica.cat.
Sí, totalment. Després entrarem de ple a la nova pel·lícula de Chloe Zhao, Hamlet. Hamlet? Exacte. Estava esperant que ho diguessis, Josep. Ai, ai. Que és una història molt íntima i emocional que mira de cara realment al dolor, l'amor i la memòria i que avui analitzarem a fons. Tot seguit serà el torn d'aquí del meu company, el Marc, que ens portarà la seva crítica de The Rip, el nou thriller protagonitzat per Matt Damon i Ben Affleck. Has dit thriller?
Thriller, no? És com Michael Jackson, no? Bé, bé, Thriller, m'agrada. Thriller, eh? Sí, a mi també m'agrada Thriller. Podria fer Trilero, eh? El nou Trilero. El nou Trilé. Que és una pel·lí que ha estat recentment estrenada a Netflix i que suposa un nou retrobament d'aquesta parella mítica de cinema nord-americà, Matt Damon i Ben Affleck, ja ho acabo de dir, per si algú no m'havia escoltat bé. I per acabar el programa posarem... Oh, spoiler! No, escolta'm una cosa, per acabar el programa, Marc, digues tu que la farem.
No sé, no tinc ni idea d'espedir-nos, no? Doncs, efectivament, direm adeu, gràcies. Fins la setmana que ve. Posarem la mirada als Oscars. Sí, home, sí, home. Oscars. Comentant les nominacions d'enguany, les sorpreses, les absències i, com sempre, alguna decisió que ens ha deixat amb la cella una mica aixecada.
De fet, més que gaires notícies avui, jo crec que la notícia és que han sortit les nominacions als Oscars. Sí, tenim dues notícies ràpides que poden donar debat, però intentarem no allargant-se. No, perquè realment serà una cosa ràpida i eficaç. Així que va, ja ho sabeu, apagueu els llums, silencieu el maleït mòbil, si us plau. De fet, ara el Marc l'està utilitzant. Silencia el mòbil ara mateix, Marc.
Està en silenci. Així m'agrada molt bé, perquè, amics i amigues, comença la claqueta.
Bueno, doncs, notícies. Notícies. Doncs n'hi ha un parell, no? N'hi ha un parell d'importants, a part d'a banda d'alguns... Bueno, a banda d'alguns tràilers, d'algunes estrenes noves que realment no són tan interessants com els que us explicarem ara, perquè tenim una notícia molt gran. Jo començaria pel color brot, no? El color brot que arrosseguem des de fa. Sí, sí, sens dubte. Anem a començar per això, perquè és una notícia, de moment, és fàcil d'entendre, però és difícil d'assimilar. Sí.
Netflix pagarà en efectiu a Warner Bros. No té cap mena de sentit. No sé quants milers de milions en efectiu. Són bilions de dòlars en efectiu. Comptant bitllets fins al 2040. Saps què he pensat? Que seria molt divertit que els enviessin en cèntims.
Monedes d'un i dos cèntims, saps? Clar, no ho faran perquè ja tenen el dòlar, però amb monedes molt petites. Un centaveu, güey. Un centaveu, güey. Això és una mica racist el que acabem de fer, però bueno, una miqueta. Però seria extremadament divertit
Perquè Warner Bros. això ja ho ha acceptat, Marc. Jo només espero, Ignasi, que algú gravi el moment en què arriben quatre trailers plens de bitllets als estudis de Warner. Això serà bogíssim. De veritat, és una cosa tan boja... D'on trauran tants bitllets? Hi ha tants bitllets en circulació? Hi ha tants bitllets en circulació ara mateix?
Vull dir, potser és... No ho sé, és una bogeria. És una absoluta bogeria. I d'on els traurà? Aniran al banc. Oye, ¿me puedes, por favor, dar cuatro millones de millones de euros en moneda, por favor, amigo? Necessito, sisplau, vuit billons de dòlars, diran, però escolta. En bitlletes de diez. En bitllets de cinc i de deu que no em donen canvi últimament a cap bar. Clar, home, és que... I què farà Warren amb tants bitllets? Clar, els haurà d'anar a ingressar. És que dones compte que no té cap mena de sentit?
O sigui, algú els haurà d'aturar del banc perquè, o sigui, no tens... Clar, perquè no és una quantitat que tu puguis dir... Aquesta la puc guardar sota el... Sota el matalàs, no? Això no es pot fer. Una caixa de sabates plena de bitllets... No, no, perquè, clar, llavors el matalàs passaria a ser només bitllets...
O sigui, algú haurà d'anar a un banc, un altre marronazo de convertir un compte corrent de no sé quants bilions a cash, transportar-ho, que és un marron també, perquè és el moment en què poden passar mil coses. I ara jo et diré una cosa. Perdona, i el senyor de Warner, Mr. Warner, o sigui, anar amb la motxilla plena fins a un banc a tornar-ho a ingressar.
Si no, és que no, és increïble. És increïble. Potser ens hauríem de trucar a nosaltres per fer el transport dels diners. Eh. Més que res perquè, com hem vist de Rip últimament, d'una pel·lícula que tracta el que tracta, per què no ens podríem emportar uns quants nosaltres cap aquí? Doncs... No crec que notessin la diferència de...
1.000, 2.000, 3.000, 4.000. Un milloncito per arriba o per abajo. Ja que ens posem un millon amunt. Però no crec que no tinguessin la diferència. Però aquesta és la notícia. Sense més, no li donem més voltes. Com ho podríem dir? Hi ha una parola en castellà que em fa molta gràcia, que és estupefactos. Estem estupefactos, totalment. És una cosa bogíssima, de veritat. I més enllà d'això, hem tingut una...
una petita crisi aquí a Catalunya aquests dies, i és que filming...
Jo suposo que a aquestes alçades tothom coneix la notícia, però el ser relacionat amb cinema l'hem de nombrar. Sí, sí. Que s'ha colat dins el catàleg de Filmin un documental... Icaró. Icaró, que és clarament part, no?, i que explica com van viure la policia les manifestacions post-judici del procés a Barcelona. Recordeu allò d'ocupar l'aeroport i tot plegat, no? Sí, sí.
Ha sortit aquest documental, ha estat dos anys que ningú l'estava distribuint, i finalment es veu que Filmin va comprar un paquet d'una distribuïdora amb bastants productes a dins, entre ells aquest documental, i de fet porta setmanes.
a la plataforma. I ningú s'havia adonat fins que un polític de Vox va fer un post... Un tuit. Un tuit dient... Una piulada, no? Estic emocionat! Estic emocionat amb aquest documental! I aleshores la gent ha fet el san al cel de que pot ser que això estigui filmant, no? Exacte. El que va passar principalment després de fer aquest tuit al de Vox és que Manel Vidal, el periodista d'aquí de RAC1 i de la Sotana també,
Va fer un altre tweet dient què carai fa això a Filmin? I va dir que tal Jaume Ripoll. El que ha comportat que el senyor Ripoll hagi sigut notícia. Perquè va fer un comunicat...
que no ha estat ben rebut per moltíssima gent. De fet, moltíssima gent s'ha desfet de filming aquests dies. Això se diuen. No hi ha nombres exactes perquè la plataforma no ho ha fet públic, però hi ha força usuaris que han decidit donar-se de baixa de filming per aquest motiu, amb motiu d'aquest documental. Jo, la meva opinió, Ignasi, és que s'ha anat de mare el tema. Sí, ho crec.
Filmin és la plataforma que té més contingut en català. De fet, existeix Filmin.cat directament. Efectivament. I se'ls ha colat això. És una colada. Sí, és una colada perquè el mateix Jaume Ripoll va dir a RAC1 que no havia vist aquest documental abans de posar-ho. Tenen un repositori de més de 40.000 títols. 11.000, 11.000.
11.000. 11.000 títols, que són una barbaritat de títols. És una bogeria. Se'ls ha colat això, i a més a més a final de mes ja no estarà, vull dir que... El dia 31 s'acaba? S'acaba... I marxarà? Sí, i marxarà per avient. Sí, però sí que és veritat que...
A mi em sap greu, Ignasi, em sap greu que vivim en un país on tan fàcilment la gent s'agafi a qualsevol cosa... Sí, que la caguis un cop significa el final, en moltes ocasions. I Filmin ha fet molt per nosaltres. Em sembla una plataforma excel·lent. I jo soc una persona que no em donaré de baixada a Filmin perquè hagi passat això. Que és una culada i és una miqueta cagada? Home, doncs sí.
Sí, home, i qui no la caga mai. Exacte. A l'hora, doncs ha sortit el senyor Ripoll, ha explicat els motius, també ha dit que si l'hagués vist abans... No l'hagués penjat. ...de que estigués penjat a la plataforma, no l'haurien penjat. És obvi. Doncs ja està. Ja està. Oblidem-nos d'això de veritat. Filmin segueixen la nostra plataforma, perquè ho hem de dir, clar, és la nostra plataforma, és la plataforma catalana per excel·lència. De moment sí. A veure, estava... També s'haia parlat que estava en venda o que hi havia... Sí, de fet està en venda, però ningú la vol comprar de moment.
A no ser, que anem nosaltres amb efectiu. Epa! I si no ho farem a Netflix? Aquests tenen cas, eh? No doneu més idees. Però bé, aquestes han sigut les dues notícies de la setmana que han sigut realment importants o que han portat un debat intern força popular. Així que fins aquí les petites notícies, perquè no hi ha res més i només hi ha els Òscars, que és l'important. I un parell de crítiques que ara faran, no? Així tant. Primer anem a Hamnet i després The Reap i per últim
Nominacions als Òscars. Vinga, doncs.
Molt bé, doncs em toca parlar de Hamnet, que ja l'he vist.
No, no ho diguis. Digue-ho, va, digue-ho, va. Hamlet? Exacte, és que no et quedaràs tranquil, eh? No et quedaràs tranquil, si no... M'has vist a la cara, eh? Sí, no, no. M'està mossegant la llengua. Doncs mira, t'explicaré una mica què em va semblar la pel·lícula. Començaré dient que Hamlet és una pel·lícula una mica estranya, Marc. Una miqueta estranya. Però estranya en el millor sentit possible. No perquè busquis ser-ho, sinó perquè realment s'atreveix a mirar el que ve a ser el dolor des d'un lloc molt poc habitual.
No crec que tingui dramatismes excessius, encara que a vegades t'obliga a treure una llagrimeta. Tampoc té una música realment que t'obliga a plorar, sinó és aquesta intensitat dels actors la que realment et porta cap al plor. Chloe Zhao, la directora,
Torna a demostrar que és una directora amb una sensibilitat molt, molt particular. Aquí ja es mou entre un naturalisme gairebé palpable. Podríem dir que és molt d'autor del cinema de Terrence Malick, el director de La rebre de la vida. Bé, mil pel·lícules que ens han agradat. Terrence Malick és un mestre total i no les enumeraré totes. I la veritat que té una delicadesa narrativa que connecta directament amb l'origen literari de la història de per si.
perquè Hamnet realment parla del dol, sí, però ho fa convertint-lo en algo molt físic, molt quotidià i molt, molt humà. El dolor crec que no és un concepte abstracte, és una mirada que podríem dir que s'aguanta molts i molts segons, un silenci que es fa incòmoda o una absència que pesa dins, per exemple, d'una habitació. Chloe Zhao...
S'atreveix també a filmar la natura, els cossos i els espais amb una fragilitat molt constant. Tot sembla a punt de trencar-se realment a la pel·lícula, és magnífic. Cada pla en si transmet la sensació que la pel·lícula camina sobre un terreny emocional molt delicat, i és el que estic dient, com si qualsevol pas en fals pogués fer-ho tot miques, i és que és així, les coses són així. No és una proposta fàcil.
No ho és. És una pel·lícula que exigeix atenció, paciència i una certa disponibilitat emocional. El seu ritme és pausat, gairebé contemplatiu en moltes ocasions, i el relat pot resultar irregular en alguns trams, en moments que semblen dispersos o que podríem dir inclús que avança de manera erràtica.
Però aquesta irregularitat, Marc, i us ho dic a tothom, també forma part del seu discurs. Podríem dir, en aquest cas, que el dol no és lineal, no té una estructura clàssica, no avança de manera ordenada. I Hamnet entén això millor que moltes altres pel·lícules que han intentat parlar de la pèrdua en si. A mesura que la història avança, la pel·lícula es va construint a base de fragments, de sensacions, de petites escenes que, preses de manera individual, poden semblar insignificants.
però que acaben conformant un retrat profundament emotiu. I és així. I què passa? Que llavors arriba el tram final. Un final que és bellíssim, és obertament catàrtic, podríem dir, que no busca aquesta emoció fàcil, sinó la reconciliació de tota la pel·lícula. Un d'aquests finals que t'acompanyen, que et xiu-xiueja a l'orella i et diu que tot estarà bé.
en aquest últim acte on Hamnet acaba trobant... Bé, és on la pel·lícula Hamnet acaba trobant tot el seu sentit, on cada silenci anterior, cada cena aparentment dispersa, encaixa. I és llavors quan la pel·lícula et demana una cosa molt senzilla però molt poderosa, que és la de parar, respirar i sobretot sentir.
El que acaba proposant Cloé Sao és una reivindicació clara de l'art com a refugi, de l'art com a espai on transformar el dolor en alguna cosa que sigui compartida. L'art com a llenguatge capaç de canalitzar allò que no sabem o que inclús no podem expressar en paraules.
I Hamnet no és una pel·lícula per tothom, torno a repetir, no és immediata. No és una pel·lícula que serà molt comercial, encara que els premis l'estiguin elevant moltíssim. Tampoc crec que sigui una pel·lícula que busqui agradar, però per a aquells espectadors disposats a entrar en el seu tempo i en la seva mirada, pot convertir-se en una experiència molt íntima, profunda i difícil d'oblidar.
Crec, Marc, que és una pel·lícula que no pretén explicar el dolor, sinó acompanyar-lo. I amb això que us he dit, podeu assimilar i entendre que és una pel·lícula que m'ha agradat molt. En sèrio? Molt, moltíssim, sí. I la recomano, s'estrena avui. Avui mateix la podeu anar a veure al cinema, de fet. I hauríeu d'anar a veure Hamlet al cinema, perquè... Hamlet? Oh, per Déu.
Perquè és preciosa, és preciosa i mereix la vostra atenció o mereix aquestes dues hores de visionat per part de tothom, de veritat. No us la perdeu.
Molt bé, doncs l'anirem a veure. Jo no tenia intenció, però després d'escoltar-te de cop em vénen ganes, eh? És que estan molt bé, de veritat. Això sí, porteu mocadors. Sí, a saco. Però a saco. Perquè ja des del primer minut pots veure que la cosa contenta o bonica no serà. Al contrari, és tràgica, és dura...
Però tot això porta al final a alguna cosa molt catàrtica, molt guai, i que et fa sortir amb llàgrimes, però no llàgrimes de pena, sinó d'emoció, que crec que és el que interessa. Així que molt bé. Molt bé, doncs anirem a veure. I tant.
Molt bé, Ignasi, doncs jo et porto una crítica avui també. Estic contentíssim que em portis crítiques sempre. A més, és una cosa que m'agrada molt perquè tu sempre fas això de portar crítiques de cinema de plataformes, que és una cosa que jo no faig gairebé mai, i m'agrada molt que ho facis tu. Per ser, aquesta banda sonora sembla del joc de Call of Duty. És veritat. És molt Call of Duty, això, eh?
Endavant, no et molesto més. Molt bé. Bé, hi ha pel·lícules que només d'entrar al catàleg de Netflix ja sabem exactament què són. Sí. I després hi ha aquelles que intenten jugar a una altra lliga, que aspiren a alguna cosa més que ampli una tarda de diumenge.
I avui us vull parlar d'una pel·lícula que sembla voler estar en aquest segon grup. El problema és que, Ignasi, voler no sempre és poder. Estic parlant de The Rip, traduïda a l'espanyol com a El Botín.
Estrenada aquest mes de gènere a Netflix, dirigida per Joe Carnahan i, com deia abans l'Ignasi, Matt Damon i Ben Affleck en els papers principals. The Reap es presenta com un thriller, un thriller, com vulguis, criminal, d'atmosfera fosca. D'atmosfera o d'atmosfera? D'atmosfera, no? D'atmosfera, vinga.
amb una premissa que promet tensió moral, personatges amb ombres i una història que en teoria promet que hauria d'anar estrenyent l'espectador a mesura que avança. Ara bé, al cinema he de dir que no va només de promeses.
Sense entrar en spoilers us diré que The Reap arrenca amb un conflicte clar, una situació criminal que posa els personatges davant d'una crilla moral. No estem parlant només de descobrir qui ha fet què, sinó de què estàs disposat a fer quan la realitat et col·loca contra la paret. I aquest és probablement el millor encert del film, aquesta idea inicial.
El plantejament té potencial per explorar la culpa, la lleialtat, l'egoisme i la violència estructural que apareix quan els diners, el poder o la supervivència entren en joc. De fet, durant els primers minuts la pel·lícula aconsegueix generar aquesta sensació d'atenció continguda, de que alguna cosa passarà.
i que no serà bonica. El problema és que a partir d'aquí, el meu entendre de Rip comença a mostrar una de les seves grans febleses, que és que no acaba de confiar en la seva pròpia premissa inicial. A veure, visualment la pel·lícula és solvent.
vull dir, no hi ha grans errors, espera, deixa'm que posi això bé, que no... Sí, tranquil, que problema. Deia això, no hi ha grans errors, no hi ha moments realment lletjos, o sigui, estèticament la pel·lícula s'aguanta, però tampoc hi ha cap decisió visual que et faci aixecar de la cadira. Sí, la càmera compleix, el muntatge és funcional i el ritme, doncs, durant bona part del rodatge és correcte.
Per mi aquí pareix un dels mals endèmics de molt cinema de plataforma, que és aquesta sensació de producte estàndard. Com que tot està al seu lloc, però res destaca. No hi ha una mirada clara darrere de la càmera, no hi ha una aposta formal que reforci el discurs. És un cinema que funciona, però que no diu res amb la forma.
I clar, en un thriller això és un problema important, Ignasi, perquè l'atenció no neix només del que passa, sinó de com t'ho expliquen. I en aquest sentit, els meus ulls fluixegen una mica.
També no sé si t'ha arribat una entrevista que ha fet Matt Damon a un podcast, on ha pogut estar una hora i escaig parlant, i un dels titulars que deia era així com... El problema de Netflix és que has d'explicar la trama tres vegades durant la pel·li perquè la gent està mirant el mòbil mentre es mira les pel·lícules. De fet, Netflix ho demana.
que expliquis la trama durant diverses estones a la pel·lícula, perquè la gent està amb el mòbil i la gent no està pendent de la pel·lícula. Exacte, sí, això ho va explicar l'altre dia. Doncs per mi aquesta declaració de Matt Damon resumeix una miqueta el que és The Rip. Sí, sí. Una pel·lícula que està bé, però que ja en la forma ja fluixeja.
A veure, si haguéssim de resumir de Rip en una frase crítica, probablement seria aquesta. Té més idees que valentia per portar-les fins al final. És totalment cert, sí.
A veure, el guió planteja dilemes interessants, però sovint opta per camins massa còmodes. Quan podria aprofundir en les conseqüències morals, decideix avançar en la trama. I quan podria fer créixer el conflicte intern dels personatges, intrudeix un gir extern. I això fa que la pel·lícula avanci, sí, però que no s'enfonsi mai del tot en el fang que ella mateixa ha creat.
El resultat és un thriller que sembla tens, però que rarament incomoda. I en aquest tipus de cinema no incomodar és quasi un pecat. Sí, sí, és cert. A veure, els personatges de Rip estan ben dibuixats a nivell funcional. Vull dir que entens què volen i d'on venen. Però jo trobo que costa molt sentir que siguin personatges reals. Són més aviat peces dins d'un mecanisme narratiu que necessita la història, però sense més. En part s'aguanta per la doble d'actors Matt Damon Ben Affleck,
Personalment, jo diria que el Boden Ben jo no el suporto. Ostres, a mi m'agraden molt els dos. Però no és per negar que té el seu cartell. Sí, sí, i tant. Algunes interpretacions intenten aportar gruix emocional i en moments concrets ho aconsegueixen. Sobretot, i la meva opinió és que Matt Damon és el que dona la cara en aquest sentit. S'aguanta, en part...
pel bo d'en Matt Damon però el guió doncs no els acaba de donar espai perquè respirin és com que tot està al servei de la trama i gairebé res al servei dels conflictes humans profuns que podria haver entre ells i això és una llàstima perquè la pel·lícula sembla voler parlar de persones trencades no només de situacions límit per a aquells que us interessi doncs la teniu disponible a Netflix sí
Bueno, Ignasi, aquesta música vol dir que hem de parlar de... que estem de gala, un altre cop. Estem de gala, un altre vegada. És que anem d'una a l'altra, eh? Bueno, clar, estem en època de premis, que es diu. Si no vaig errat, avui hi ha els Feroz, aquesta nit. Efectivament, avui tenim els Feroz, també. No en parlarem. No ho hem dit, però no en parlarem encara, ja parlarem la setmana que ve. La setmana que ve toca Feroz. És que estem fent cada programa de premis, últimament. És que l'actualitat és la que és, eh? L'actualitat és la que és. Eh...
Marc, sí que ha parlat dels Òscars perquè ahir dijous es van fer pública, finalment, les nominacions pels Òscars del 2026. Sí, Déu meu. Amb alguna que altra sorpresa. Home. I també amb títols que esperàvem que hi fossin.
Sí, esperaven que hi fóssim i inclús persones també esperaven que hi fóssim i al final no hi seran. Una de les gràcies d'aquest programa que estem gravant és que jo no he mirat les nominacions.
He rebut pels mitjans de comunicació alguna informació, però he intentat mantenir-me bastant en marge, i l'Ignasi ha fet la feina de recopilar la informació, o sigui que podrem enregistrar també la meva sorpresa, els meus oh i els meus renecs. El teu oh, exacte, el teu oh, el teu oh. Exacte, tots aquests os els farem. Els farem, sí, efectivament.
Doncs, Ignasi, no sé per on vols començar. Mira, vull començar fent ràpidament un resum de quines pel·lícules tenen més nominacions i quines menys, però fer un recorregut dient aquesta pel·lícula té tantes nominacions, aquesta té tantes. I la gran sorpresa, Marc, que aquesta sí que la saps,
És que la pel·lícula... Mira, és l'única cosa que sé. Sinners o Los Pecadores ha batut el rècord històric de nominacions dels Òscars. Estem parlant que és la pel·lícula més nominada als Òscars de la història del cinema. Si fos un altre títol... Portem 98 edicions i Los Pecadores barra Sinners...
És la pel·lícula més nominada de la història. Si fos un altre títol ara faríem un aplaudiment, però és que m'hi nego. A mi em sembla una molt bona pel·lícula. Però bé, que s'emporti 16 nominacions superant a Titanic, superant a l'Alalan, superant al Senyor dels Anells, superant a Ben-Hur. Escolteu-me una coseta.
Anem a pensar dues vegades abans de fer, eh? Anem a pensar unes quantes vegades perquè... T'has parat a pensar com funciona això? És a dir, hi ha com jurats diferents per cada categoria i realment no saben quantes nominacions tindrà cada títol fins al final de tot? O quan estan fent les nominacions són conscients que hi ha algunes pel·lícules que tenen moltes nominacions? És a dir, com creus que funcionen?
En teoria, això ho porta els acadèmics. Els acadèmics són qui vota.
Llavors, a partir d'aquí, es fan les nominacions. Estava clar que Sinners o Los Pecadores seria una pel·lícula que seria important i més que rep el tema que tracta amb els protagonistes que té, qui la dirigeix. Bé, tota la història en si... Perquè hi ha Warner darrere, perquè han deixat molta pasta... I també tens la trama política darrere de tot això. Igual que One Battle After Another, que ara anem amb ella. Però són els acadèmics qui voten.
I a partir d'aquí es fan les nominacions. A mi, Ignasi, em sembla un disbarat. És un disbarat. És un disbarat bèstia. Però bé, són 16 nominacions. Això és històric, tio. Però bé, ciners amb 16 nominacions. A mi no em va agradar la pel·lícula. Ja em van parlar aquí. A mi em va agradar moltíssim. Em sembla un bluff. A mi em va agradar moltíssim, però encara agradant-me moltíssim trobo que és excessiu. I trobes que és millor que o en va terrenó? No, no, no, per res.
Per res. Tècnicament, a nivell d'actuació, a nivell de trama, a nivell tècnic, a nivell d'algú? Només... Ni tan sols per comparar-ho amb el que dius tu, amb Ben Hur o amb l'Alala. No, no, no. Per comparar-ho amb pel·lícules del mateix any que han tingut menys nominacions. També et dic una cosa, per mi després de One Battle of Theranoder és de les més potents. Això és veritat.
Però clar, és que One Battle... Anem a fer una cosa, anem a fer la llista ràpida, si em sembla. Comencem amb millor pel·lícula? No, vaig a dir ràpidament totes les nominacions de cada una, perquè no m'he quedat amb Sinners parlant. Sinners, 16 nominacions. One Battle After Another, 13. Martí Supreme, 9 nominacions. Tenim Hamlet... Hamlet? No, per Déu, senyor.
Per Déu Senyor. No, espera, que... Tenim Frankenstein, perdó, amb 9 nominacions, també. Efectivament. Tenim valor sentimental, o sentimental value. Jo no dic sentimental value, perquè és per dormir un ratet, sí. 9 nominacions, també, per una pel·lícula noruega. Danesa, noruega, alguna cosa. Sí, és espectacular. 8 nominacions per Hamnet. I aquí sorpresa, sorpresa, sorpresa, aquesta t'encantarà. 4 nominacions per F1. Ah, sí, eh?
4 nominacions per Bugonia, que realment no sé què fa aquí, aquesta pel·lícula, amb 4 nominacions, perquè no té gaire sentit. O Agente Secreto, amb 4 nominacions també. Train Dreams, amb 4 nominacions. Sirat, amb 2 nominacions. I Blue Moon, amb 2 nominacions.
Llista ràpida per tothom. Què et sembla? Anem categoria per categoria o què? Sí. Comencem amb millor pel·lícula. Exacte. Tenim... Són sempre deu pel·lícules des de fa uns anys. Abans eren cinc, ara són deu. Tenim One Better After Another, tenim Bugonia, tenim Frankenstein, tenim Hamnet, tenim Marty Supreme, The Secret Agent, Sentimental Valium, Sinners, Train Dreams i, oh, sorpresa, tenim F.U. F.U.
Nominada a millor pel·lícula als Oscars de 2025. Sorpresa. He de dir una cosa. Per una part estic contenta i per l'altra no ho entenc. Per una part estic contenta perquè és un espectacle. La pel·lícula és un espectacle total. I és molt entretinguda. Però, home, potser nominada a millor pel·lícula... Doncs també ens passem una miqueta, no? Si entra Sinners, jo no veig per què no ha d'entrar F1.
Bé, clar, en aquest... Sí, pel teu parer puc entendre-ho. O sigui, F1 em desperta amb molta més adrenalina, em desperta amb molta més... Sí, o sigui, jo vaig... A Xina vaig viure moltíssim. Recordo tenir taquicàrdia en diverses escenes de la pel·li i estar allà, o sigui, absolutament enganxat i vivint l'experiència de la Fórmula 1 com mai l'he viscuta.
Bueno, clar, és que al final és una experiència la pel·lícula. És que és una experiència total. Bé, que estigui anomenada millor pel·lícula és estrany, però encara així, doncs jo puc arribar a aplaudir-ho. És molt valent, eh, ficar F1 com a millor pel·lícula. És bastant boig, però bé, fins aquí. Ignasi, jo et diria que a mi em neixen dues preguntes per fer-te. Sí. Una és, quina creus que guanyarà? I l'altra, que pot ser diferent la resposta, quina voldries que guanyés? D'acord. Eh... Tinc...
Mira, he de dir una cosa. Crec que millor pel·lícula no guanyarà One Better After Another, que és la pel·lícula que jo vull que guanyi, i guanyarà Hamlet. Hamlet? Sí, Hamlet. Què dius tu?
Jo penso que guanyarà One Battle After Another i també és la que vull que guanyi. Fantàstic. En aquest sentit, almenys en aquesta categoria, estic molt alineat. Qualsevol altra cosa em semblaria... A veure, no he vist Marty Supreme, tothom en parla molt bé, i podria ser la que s'apropés, o Sinners veient.
La quantitat de nominacions que té pot ser una pista, també. Sí, i tant, i tant. També pot ser la gran decepció dels Òscars, moltes vegades. Sí, jo penso que Sinner s'emportarà premis tècnics, però no s'emportarà premis. Jo no ho veig com a millor pel·lícula 2025, em sembla molt boig. Per mi és també bastant boig, sí. Bé, doncs seguim.
La següent categoria, així per ordre d'importància, quasi et diria que és millor direcció, no? Sí, efectivament. Tenim a Paul Thomas Anderson per One Battle After Another, a Chloe Zhao per Hamnet, a Josh Sabdi per Marty Supreme, Ryan Kugler per Sinners i Joachim Trier per Sentimental Valium. Bé, vols que et digui qui crec que guanyarà? Sisplau. I qui vull que guanyi? Doncs Paul Thomas Anderson, les dues opcions per One Battle After Another.
Aquesta ho tinc bastant segur. Coincidim. Doncs ja està clar, si ja li podem donar l'Òscar. I tant.
Va, seguim amb millor actriu? Sí, efectivament. Ostres, que se m'havia ficat posar-ho amb negreta i dic, no ens ho anem a saltar. Això només ho faig jo. Doncs aquesta categoria la tinc claríssima, Marc. Sí? La tinc claríssima, perquè tenim a Jessie Buckley per Hamnet, a Emma Stone per Bugonia, tenim a Kate Hudson per Song Song Blue, a Renate Rainsby per Sentimental Valium, Rose Byrne per If I Had Legs, I Kick You...
Això s'ho porta. Dirà Sentiment del Valium tota l'estona? Sí, sí. Aleshores, cada cop que diguis Hamlet, jo diré Hamlet. No, si ho portes fent. No has fallat cap cop. Un parell. Ah, bueno. Doncs no ho fallis més. Exacte. Aquí, el 99% s'ho portarà Jesse Buckley. Per quina peli? Per Hamlet. Hamlet? Exacte. Doncs per aquesta mateixa.
Doncs s'hauria de rebut parlar de millor actor, no? Doncs sí, tenim el Leonard DiCaprio per One Battle After Another, Timothée Chalamet per Marty Supreme, Michael B. Jordan per Sinners, Ethan Hawke per Blue Moon i Wagner Moura per... Oh, Agente Secret. Que fort que s'ha colat aquí, eh? Que fort aquest pai. Igual no se'n va portar globus d'or, eh, aquest tio? Ojo, eh? És que poca broma amb Wagner Moura perquè pot ser una de les sorpreses.
Jo crec, i vull, sense haver vist la pel·lícula, de fet, això ho estic dient sense haver vist la pel·lícula, però és que a mi el tio aquest m'agrada molt, jo vull que es un porti Timoteix Alamet per Martí Sobrim. Jo ets una mica de ràbia, el punt guaperes juvenil que té, saps? Sí, però això és enveja, eh?
Això de què? No, no, a veure, és un gran actor. Sí, és molt bo. Es surt en diversos papers. Tampoc he vist Martí Suprim, espero poder-ho veure aviat. Hem vist que em va entusiasmar el paper de DiCaprio a una batalla tras otra. És molt bo. És un dels papers bons, bons que ha fet darrerament. Sí, és cert.
I no ho sé, és que em costaria molt entendre que Timoteix Alamed estigui per sobre del nivell que marca DiCaprio. Però no ho sé, jo penso que anirà entre aquests dos. Seria sorpresa que no fos un d'aquests dos. Jo crec que Michael B. Jordan i Ethan Hawke estan completament fora, pràcticament, però ojo Wagner moure, eh? Podria ser la sorpresa. Ojo Wagner moure.
Vinga, va, doncs en la categoria millor actriu de repartiment. Molt bé, tenim a Tejana Taylor per One Battle After Another, amb Amy Madigan per Weapons, a Elfaning per Sentimental Valium, a Inga Ipsdoter-Lileas per Sentimental Valium. Com has dit, que has dit?
Inga, Ipsdoter, Lileas. Ah, vale, sí. Ho torno a dir? No, no, no. Perfecte. El cognom sonava com de les Terres de l'Ebre, però m'he confós. No, no, perdona. I tenim a Wunmi Mosaku per Zinners. Bé, vols que et digui qui vull que guanyi? Qui vols i qui creus. Amy Madigan per Weapons seria la meva... Weapons, eh, t'ha molat. Sí, és que és la que fa... Has vist Weapons, tu? No. Doncs és la que fa, en aquest cas, de...
d'aquesta senyora, una mica terrorífica. I crec que s'omportarà Tayana Taylor, però m'encantaria que s'omportés Amy Madigan. El paper d'Amy Madigan a Weapons és espectacular. I disfesa de Halloween obligatòria, eh? Quina por fa, de veritat. Bé, doncs veurem.
Va, seguim amb la categoria millor actor de repartiment. Sean Penn per One Battle After Another, Benicio del Toro per One Battle After Another, Jacob Elordi per Frankenstein, Stellan Skarsgård per Sentimental Valium i Delroy Lindo per Sinners. I aquí, primera sorpresa, no tenim a Paul Mescal per Hamlet. Hamlet. Exacte. I ha entrat Delroy Lindo per Sinners, que és una cosa que no puc entendre, Marc.
No puc entendre aquesta nominació. Fa un bon paper, està bé. És aquell home, no sé si sabeu qui és, però és aquell home al qual el protagonista, Michael Jordan, diu que vol que toqui el piano al seu bar i li dona una cervesa per dir-li, escolta, tindràs això tota la nit. L'home aquell gran. Exacte. És una bona actuació, però per estar nominada a l'Òscar per sobre de Paul Mescal...
Aquí ja tenim la primera cosa que comença a grinyolar. És una categoria complicada, perquè Jacob Elordi podria emportar-se el premi pel seu paper a Frankenstein. Jo penso, des del meu punt de vista, és del poc destacable d'aquesta pel·lícula. Aquest nivell de portar-se una estatueta
Penso que Jacob Elordi seria l'únic que dona la talla. Però és que a mi m'agrada molt el paper de Del Toro. I Sam Penn també està molt bé. I Estela Neskarsgat es va emportar el Globus d'Or davant d'aquesta gent. Vull dir, és que és la categoria més disputada. Té pinta. Té molta pinta. I jo si hagués de votar per algú, diria Estela Neskarsgat. Jo si hagués de votar per algú, diria Del Toro. Doncs mira. Li tinc una estima especial. Així queda.
Vinga, doncs, millor càsting. Doncs aquesta és una categoria nova d'aquest any, Marc. Millor càsting. Tenim One Battle After Another, tenim Hamlet... Hamlet? Tenim Martí Supreme, tenim Sinners i The Secret Agent. I, a veure, és que... Clar, càsting és com tot el cast, no? Sí, sí. Jo, si hagués de dir alguna cosa... One Battle After After Another, no? És que és molt coral, és com... Jo diria Martí Supreme.
És que ja s'està valorant Martí Suprim com una de les millors en càsting, i si no, Sinners. Sinners aquí pot ser una de les pel·lícules... Hòstia, però no trobes que és molt curat justament en Bon Baxter? Sí, ho és, ho és. Tots els actors i actrius estan molt bé. Estan molt bé. Mira, el major símptoma és que en actors i actrius, tant repartiment com general, s'han colat. Sí, sí, és que s'han colat. En totes les categories. Però és que Sinners també, amb la broma, eh?
Ja. És que, clar, és que també tenim assíners que amb actuacions que són bones, però que no arriben al nivell, per exemple, de Benicio del Toro o de Sean Penn, també s'han culat aquestes nominacions als Òscars, deixant a fora a Paul Mescal. Ja. És que és fort. És fort. Per això, automàticament, Hamnet, digueu... El què? Hamnet, he dit Hamnet? No l'he vist, el Hamnet, ho sento. No, però l'he vist de dir Hamlet. El què? El què?
Hamlet! Ara sí! Ara sí, per Déu, senyor. El que et deia, jo Hamlet la trec d'aquí i jo crec que guanyarà Sinners o Martí Suprim. Va, doncs seguim amb la categoria millor guió original. Tenim Sinners, Martí Suprim, Sentimental Value, A Simple Accident i Blue Moon. Interessant proposta i crec que s'ho emportarà Sinners. Millor guió? Sí.
Però així és infumable, tio. La pel·li no s'aguanta per enlloc. O sigui, comença molt bé i de cop se'ls em va l'olla, es converteix en musical, després és abierto hasta l'amanecer, després és sang i fetge. És com... Ah, és un pupurri, no s'aguanta per enlloc. Això no pot ser mai millor que jo. No pot ser mai de la vida millor que jo. Ja veuràs, un portarà a Sainers. Ai, per favor.
Vinga, va, categoria millor guió adaptat. Tenim One Better After Another, tenim Hamnet, tenim Frankenstein, tenim Bogònia i Train Dreams. Això és soltar One Better After Another amb diferència. Sí, per mi sí. Bé, veurem.
Vinga, va. Categoria millor pel·lícula internacional. El que abans deien millor pel·lícula de parla no anglesa, no? O estrangera. No sé com es deia. Parla no anglesa, estrangera, s'havia dit de moltes maneres. Ara n'hi diem internacional. Efectivament. Què tenim aquí? Som més macos. Tenim Sentimental Value, de Noruega. Tenim Agents de Secreto. Agents de Secreto. De Brasil. Tenim A Simple Accident, pel·lícula francesa. L'has vista? Sí. Sí. La vaig veure a Sant Sebastià. I què tal? Em va agradar. Sí? Sí. Però... res més. Està bé. Tenim Sirat.
Epa, catalana cirat. Producció catalana, i aquí dic, entre parènteses, Espanya, però jo aquí vull dir catalana, és catalana. Sí, senyor. Efectivament. I tenim La Voz de Gin, pel·lícula de Tunísia, que em sembla un insult que estigui aquí. Sí, perquè és pornografia, però de l'emocional. Pornografia emocional dura, que no... No, no, no m'agrada aquesta pel·lícula, no.
És una categoria complexa. Jo, per com estan en tot, crec que l'agente secreto és la que té més números per portar-se l'estatueta. El meu desig és que sigui Sirat. Sí, clar. Seria... Seria històric. Seria increïble que Sirat se'n portés l'estatu a la millor pel·lícula internacional. Però tenim davant a Sentimental Value. Sentimental Value. L'agente secreto. Llavors ho tenim...
Esperem la campanada, però s'avecina complejo. Sí, sí, sí, difícil per serat. Bueno. Va, seguim amb millor pel·lícula documental. Tenim a Mr. New Body, a Gains Putin, tenim Cutting Through Rocks, tenim The Perfect Neighbor, tenim The Alabama Solution, i també tenim l'última, que és Com Simi in a Good Light. No puc dir res perquè no he vist cap, Marc. Vamo con ello, yo tampoco. Cap ni un.
Va, doncs seguim amb la categoria millor pel·lícula d'animació. Molt bé, tenim Arco, pel·lícula que s'estrena avui també, per cert. Tenim K-pop, Demon Hunters. K-pop. Sí. Doncs per favor, de veritat. Home, si no ho dius bé... Tenim Zotropolis 2, una pel·lícula que es diu Little Amelie, i tenim Helio, de Pixar. Bé, si hem de tirar del que va guanyar els globus d'or, això s'omportarà K-pop, Demon Hunters, i dubto molt que s'omporti una altra pel·lícula, realment. Sí.
Bueno, Zootopia 2... Està bé, està bé la pel·lícula, és xula. Has vist Helio, tu? Sí, he vist Helio i no sé què fa aquí, perquè és una pel·lícula fluixa de pebrots. Sí, eh? Molt fluixa, molt, sí. Bueno, veurem. Tot apunta que serà K-pop, però... Sí, em queda veure Arco i l'Italemeli. Que l'Italemeli la vaig poder veure a Sant Sebastià i no ho vaig poder veure perquè no tenia temps. No tenia temps de veure-ho tot. Impossible.
Vinga, seguim per una categoria que jo considero molt important, tot i que a vegades queda una miqueta amagadota i més discreta, que és millor muntatge. Al final és com un muntatge... És tot. Et fa una pel·lícula normaleta, que sigui un pel·lículon, o al revés, t'espatlla un...
De fet, les pel·lícules del Nolan, moltes parteixen de la base de que el muntatge és molt bo. Perquè potser llavors, si no la pel·li, potser no arriba. O pel·lícules com les dels Coen, que diuen que generalment quan rodes una pel·li hi ha moltes escenes que acabes tirant, escenes de més, i és bo que la dels Coen estan gravades al mil·límetre. Tenen absolutament clar, tenien, perquè ja no fan pel·li junts, tenien absolutament clar cada plano de la pel·lícula com havia de ser i no hi havia material extra. Exacte.
Sí, sí. Millor muntatge. En fi, quines tenim? F1. I és bastant... Sí, home. Bastant bé, aquesta nomina està bastant bé. Tenim després One Battle After Another, tenim Marty Supreme, tenim Sinners i tenim Sentimentals. Vull que et digui una cosa? No, no me la diguis. Jo crec que això suporta One Battle After Another. Ah, sí? Sí, no suporta F1. Jo crec que suporta One Battle After Another. El muntatge de One Battle After Another és increïble. Però només per la seqüència final.
de la carretera. És increïble. Ja està. És que no fa falta veure cap pel·lícula. Només que veieu aquells 15 minuts ja sabeu on va el millor muntatge. Jo comparteixo amb tu l'opinió. Sí, sí, és clar. Sens dubte. Veurem.
Una altra categoria extremadament important. Sí, m'encanta aquesta categoria. Millor fotografia. Exacte, tenim Sinners, tenim One Battle After Another, tenim Martí Supreme, tenim Frankenstein, i tenim Train Dreams. És que li tinc una ràbia a aquesta pel·li? Sí, no t'agrada, no t'agrada lluny. Bueno, sí, no, ràbia. És que la poso a la categoria de Sinners, pel·lícules que igual esperava molt... Sí, i et va decepcionar. I com que em decepcionen, com que els agafo ràbia. Sí, una mica tírria, no?
Les recordo més dolentes del que són, potser, perquè no són pel·lícules dolentes, però, hòstia, si adaptes un guió de Frankenstein, fes alguna cosa, Pepi, no et quedis a mitges. Sí, és veritat, va ser una mica cansino, el pobre Guillermo del Toro. Bé, vols que et digui qui crec que hauria de guanyar a millor fotografia?
Jo, si no la se l'emporto a Wambat de l'Asternodder, no entendré res. Train Dreams. Sí? Train Dreams té la millor fotografia, amb diferència, d'aquest any. Sí, eh? Amb diferència. Ni Wambat de l'Asternodder, que em sembla una fotografia molt bona, ni Martí Suprim, ni Frankenstein, ni de lluny, ni Sinners. Aquest premi hauria de ser per Train Dreams. La fotografia de Train Dreams és la millor fotografia de l'any per mi. Doncs queda dit.
Vinga, millor direcció artística. Tenim Frankenstein, tenim Sinners, tenim Hamnet, tenim Marty Supreme i tenim One Battle After Another. Aquí crec que com a millor direcció artística s'ho pot emportar Frankenstein perfectament. Sí. Respiro profundament. Sí, pots respirar profundament.
Casi em passo del guió. Millor vestuari, Ignasi. Mira, una que no he entès gaire que fa aquí, que és avatar, fuego i ceniza. Però si és tot ordinador, què vestuari de què? No entenc aquesta nominació. Se n'ha equivocat. El dia els d'enviar un WhatsApp. Se n'ha equivocat aquesta gent. Han ficat avatar, fuego i ceniza.
A millor vestuari. No té cap sentit. Per mi no té sentit. És un vestuari fet amb CGI, però que potser han valorat que té molt bon disseny, però no ho entenc. No té cap mena sentit. També et dic, potser no entrava cap altra categoria i l'havíem de posar a algun lloc. Sí, pot ser.
Potser. Doncs tenim Avatar Fogo i Ceniza, tenim Frankenstein, tenim Sinners, tenim Hamnet i tenim Marty Supreme. Bé, òbviament Avatar la trec d'aquí perquè no té gaire sentit. Frankenstein és... Mira, podria ser una de les que guanyés. Podria ser Frankenstein. I Sinners tampoc m'estranyaria que aquí rasqués. Jo estic entre Sinners i Frankenstein, sí, efectivament. Doncs estem més o menys d'acord.
Vinga, millor maquillatge i perruqueria. Tenim Frankenstein. Què m'has de dir? Tenim Sinners. Tenim Smashing Machine. Tenim Cocujo. I tenim The Ugly Step Sister. Bé, The Ugly he dit. The Ugly. És l'hermana Estrafea.
Doncs mira, crec que s'emportarà l'Hermanestra Fea, eh? Sí? Sí. M'agradaria que s'emportés l'Hermanestra Fea, és l'única nominació que té, òbviament. Però seria interessant, una mica rollo la substància. A mi el Frankenstein em va mig decepcionar en aquest sentit. Sí, una miqueta sí, a mi també. I Sinners, doncs, podria arrascar. Podria ser, eh? Podria ser, eh? Podria arrascar. Sí, sí, sens dubte. Jo estic entre l'Hermanestra Fea i Sinners, efectivament. Bueno...
Vinga, va, seguim. Anem avançant millor música original. Tenim Bugonia, tenim Sinners, tenim One Battle After Another, tenim Frankenstein i tenim Hamnet.
Bé, aquí el meu cor va directament a que això ho hauria de guanyar One Battle After Another, perquè a mi Greenwood m'encanta i l'adoro, i crec que té una banda sonora espectacular, però tenim Ludwig Goransson amb Sinners, que crec que serà qui s'ho en portarà. I no ha entrat F1, eh? No, no ha entrat F1, que era Hans Zimmer, no ha entrat, i de fet ha entrat, quina era? Bogònia.
Bugonia, que no entenc molt bé. És que jo Bugonia, repeteixo, és una bona pel·lícula. De veritat, és molt divertida, està molt bé, és molt boja. Però Bugonia no pot tenir mai a la vida quatre nominacions dels Oscars. Quatre nominacions. És que no pot ser. Nominada millor pel·lícula. Ja.
No pot ser, de veritat, no ho sé, no acabo d'entendre. Bueno, jo, el meu vot va a Johnny Brinkwood, per la banda sonora de One Battle After Another, em sembla una genialitat. Sí, sí. No és la primera vegada que treballo amb aquest director. Exacte. I per mi és de premi. Sí. Veurem. Però sí, n'és rojo, eh? Per favor, no.
Va millor so. Ojo, que aquí tenim una altra sorpresa, Marc. Perquè F1, Sinners, One Battle of Trinader, Frankenstein i tenim a Sirat. Sirat xaculat a millor so dels Oscars. Déu-n'hi-do. És molt boig. Compatint amb Frankenstein, competint amb Sinners, competint amb F1 i One Battle of Trinader. Per mi aquest premi és molt clar i és per F1, amb diferència.
Jo comparteixo la teva opinió. El meu cor s'aniria a Sirat, seria fantàstic. T'imagines? En fet, escoltava avui que sonaven fins a 4 i 5 nominacions per Sirat, eh? Sí, sí, exacte. Al final han estat dues, que ja em sembla moltíssim. Sí, perquè després d'haver-la tret de millor banda sonora, que també era important, el millor so va caure sol i va ser amb la nostra, però mira, al final tenim dos. Però sí, es deien tres o quatre, sí.
F1, F1, és que és increïble. A tope, és espectacular. Doncs seguim amb millor cançó original. Tenim Golden, de K-Pop Demon Hunters, la pel·lícula aquesta de Netflix. És que no l'he vist encara, jo, aquesta. La tinc pendent. Jo sí que l'he vista. Està bé?
A mi em va distreure. Està bé, no, llavors? Em va distreure, sí. Molt bé, vale. Tenim I Lie To You, de Sinners, tenim Train Dreams, de la pel·lícula Train Dreams, tenim Dear Me, de Diane Warren, Relentless, i tenim Sweet Dreams Of Joy, de Viva Verdi. Per mi, si jo tiro d'acord, aquesta l'hauria de guanyar I Lie To You, de Sinners, però entenc que ho guanyarà Golden, de K-Pop, Demon Hunters, perquè és un tamar-du. És un tamar-rasu. És un tamar-du, i s'accepta, i punt, i ja està, ja està bé. I se va emportar l'obús d'or, també. Sí, sí, sí.
Va, doncs seguim amb millors efectes visuals. Molt bé, ara aquí sí que comprenc que estigui Avatar, foc i cendre. Sí, tenim Sinners, tenim F1, tenim Jurassic World Rebirth i tenim Maison Fire. Jo diria que això és un porta-avatar. Jo sabia que diries això. Però és que amb diferència, per favor. Jo penso que aquí... F1, eh? És on brillarà F1. Ostres, és que Avatar és molt boig, eh? Jo penso que l'únic...
Igual m'equivoco, però l'únic Òscar que s'endurà F1 hauria de ser efectes visuals. Home, això també, no? Això no ho sé. I millor peli no ho sé. No, millor peli no. No se sap mai. Ja, no se sap mai. T'imagino en sorranien boios aquí, eh?
Tornaríem bojos aquí. L'Ignasi està dient aquí perquè us recordem que l'Ignasi, un servidor, i segurament, algun convidat sorpresa, doncs farem la retransmissió de la Gala dels Òscars en directe. En directe. A la nit del 15 al 16 de març, aquell diumenge. Ja us ho anirem recordant. Sí, i tant, i tant. Però... Bueno, doncs veurem... O sigui, clar, estem amb el de sempre. F1, hi ha una inversió en desenvolupament, no?, en IMESD, que...
que provoca un efecte sobre l'espectador. Increïble, no? De com han incorporat les càmeres a dins del Monoplaça. I que el Monoplaça fet amb CGI és espectacular. És increïble. Veurem, veurem, veurem. Però clar, està entre Avatar i F1, 100%. És que Avatar, en aquest sentit, si s'ha enduat alguna cosa, és això. Home, és que no es pot emportar res més. Bé...
Va, seguim amb millor curtmetratge de ficció. Doncs d'aquí no he vist cap. D'aquestes 3 categories que queden, que són millor curtmetratge de ficció, millor curtmetratge d'animació i millor curtmetratge documental, no n'he vist cap. M'encanta que li dius curtmetratge. Jo sempre dic curtmetratge. Sí, sóc de poble, com vull.
Exacte. Doncs millor cortometratge de ficció. Butcher's Tain, A Friend of Dorothy, Jane Austen's period drama, tenim The Singers i tenim Two People Exchanging Saliva. Saliva. Saliva.
Bé, no he vist cap. I de curtmetratge d'animació i de curtmetratge documental d'aquestes categories? Vull dir, segons com podem fer una llegida ràpida? Sí, perquè no n'hem vist cap, així que no ho sé si algú les haurà vist, però suposo que sí. Bé, millor de curtmetratge d'animació hi ha Butterfly, hi ha Forever Green, hi ha The Girl Who Cried Pearls, hi ha Retirement Plants i The Three Sisters.
Exacte, i com a millor curtometratge documental, tenim All the Empty Rooms, Armed Only with a Càmera, The Life and Death of Brent Reynolds, tenim Children No More, We Are Gone, i tenim The Devil is Busy and Perfectly a Strangeness. No he vist cap. No he vist cap. No tampoc. Són aquestes categories que es queden una miqueta entremig.
Bueno, és complicat, perquè molts d'aquests curs es mouen per festis, però no arriben a les sales, evidentment. Aleshores, el gran públic no les coneix. Dins dels premis menors, entre cometes, són els petits. Exacte, sí, que també han d'estar valorats. Que hi han de ser, que és important que hi siguin. Però no n'hem vist cap. Però és difícil valorar, no? No n'hem vist cap.
Però bé, fins aquí tot aquest repàs a les nominacions dels Òscars. Heu tingut les dues crítiques. Hem tingut aquestes notícies d'aquesta setmana que han sigut força interessants i les hem parlat també. I ja està, Marc. Fins aquí el programa. Recordar-vos... No, no, espera't, home. No, no, espera't un moment. Tenim 3 minuts. Sí, no, però jo vull dir una cosa. Volia explicar un acudit... Ah, doncs jo vull dir una cosa. Estic molt il·lusionat de fer els Òscars aquí.
Jo també, jo també. Estic molt il·lusionat, perquè de fet és el primer cop jo vaig fer-los l'any passat a RAC1, sí que és veritat que no els vaig locutar jo, òbviament, estava al programa del Via Lliure amb el Xavi Bundo, però ja va ser una molt bona experiència i crec que aquest any serà molt millor encara. Saps què et dic? Digue'm. Que tindrem més audiència nosaltres que RAC1. És veritat. Vamos! Tens tota la raó i si més no hauríem de tenir més audiència.
Perquè som més divertits. Sí, home, sí. I ens agrada més tot, la veritat, que recull a algú que no li agraden gaires cosetes, tampoc, això és veritat. Ai, ai, ai, ai, tampoc podem dir gaires coses. Però tinc moltes ganes, estic il·lusionat, portarem convidats, que ja els coneixereu i avançarem cosetes.
Però serà molt divertit, això, eh? Jo tinc moltes ganes. Jo no els he fet mai. Els Òscars, de fet, no he vist mai la cal en directe. No l'has vist mai? En directe mai. Sempre he vist talls i demés. Però amb aquests horaris, a mi, sempre més complicat. Estem parlant de la matinada de diumenge, dilluns, del 13 al 14, eh? Del 15 al 16. Del 15 al 16 de març. La nit del 15.
Queda un món encara, queda un mes i mig. Jo estic comprant Red Bulls, ja tinc l'anevera plena. Ben fet, ben fet. Li haurem de dir a l'Albert, senyor Berlegui, que ens deixi veure Red Bull aquí dins. Bueno, aquí a l'espai d'aquí fora, no? Sí, perquè si no ens morirem. Però tinc moltes ganes... Exacte. Què li hem dit, eh? Li hem dit, Pols venia a fer-los. Això ja ho he fet molts anys. A mi m'hauria agradat, eh? A mi també.
A mi m'hauria agradat molt que hagués vingut. Ens vull donar tot un savoir-faire, una experiència... Ens estima mitges, encara. Ens l'hem de guanyar una mica més. Però bé, aquest ha estat el programa de la... Ai, què volies dir? Perdó, que... No, res, res. Ja està? En veritat, res. Ah, ja m'he tirat jo, llavors. He tirat el triple i he acertat. No, això, volia saber que així una valoració ràpida en un minut d'aquest semblen les nominacions, si alguna cosa que t'hagi sorprès en negatiu i alguna en positiu.
Estic content amb la majoria de coses. Realment no puc ara ficar-me... Bueno, trobo que sí, res és exagerat. A les 16 nominacions és obvi, però a tothom li semblen. Vull dir, no és algú que només em passi a mi. I ja està, és que hi ha res més, perquè tot l'altre em sembla correcte. Ha sigut un any bo, al final ha acabat ser un any decent, cosa que al principi pintava molt malament, però tinc esperances que aquest any que entra ara, o en el que estem ara mateix, serà molt i molt millor. Molt bé.
Doncs fins aquí el programa de la claqueta. Ens veiem i ens escoltem la setmana vinent. Adéu-siau! Que vagi bé. Bon cap de setmana a tothom.
Gràcies.