La claqueta, amb Ignasi Serra i Marc Pitarch.
Benvinguts i benvingudes a La Claqueta, el vostre programa de cinema aquí a Mata de Pere Ràdio. Avui, Marc, venim carregadets d'actualitat perquè com sempre començarem repassant les notícies més fresques de la setmana, el més destacat del cinema internacional, del cinema nacional i alguna sorpresa que sempre cau pel camí.
Després posarem el focus en una de les estrenes més importants d'aquesta setmana, Marty Supreme, que arriba avui mateix als cinemes. Us explicarem què ens ha semblat, què funciona, que no, i si realment val la pena anar-la a veure a la gran pantalla. L'hi tinc ganes, eh? És que ja et dic. L'hi tinc moltes ganes. No diré res. No diguis res. No diré res. S'estrena avui, no? S'estrena avui, efectivament, sí, sí. Però és una visita obligada al cinema, amb això ho dic tot.
També seguirem amb... Bueno, i ens posarem una mica gamberros avui perquè parlarem del Razzi, Marc, dels premis més cruels del cinema, els guardons a les pitjors pel·lícules de l'any, que és pràcticament tot el contrari dels Oscars. Això és una cosa terrorífica. Molt necessari, eh?
Sí, és molt necessari perquè riem molt, riem molt. Patim molt veient les pel·lícules aquestes, perquè hem patit molt aquests anys veient pel·lícules, en algunes eren terrorífiques, però bé, avui tocarà repartir algun clatellot cinematogràfic. Sí, home. I seguirem, i per últim, seguirem i per últim, eh? Són totes coses que... Seguirem per últim. Seguirem per últim. També tindrem el nostre moment més cinèfil amb el Marc, que ens portarà a la crítica d'un clàssic del cinema, no us direm quin és, jo ho deixarem misteri. Vinga. Ho deixarem misteri.
Però ja us podem avançar, que és d'aquelles pel·lícules que han fet història. Tot això i molt més. Aquí comença la claqueta. Acció i som-hi! Doncs, i em sembla, Ignasi, anem per les notícies? Anem per les notícies. Vinga, en va.
Rambo torna als orígens. Comencem amb una notícia molt potent per als amants del cinema d'acció. Ja tenim el primer pòster de la prequela de Rambo, que estarà protagonitzada per Noah Centineo, interpretant un jove John Rambo. Bé, la pel·lícula estarà dirigida per Jalmari Gelander, el cineasta de Sisu.
és una bona elecció pot ser interessant però aquesta que et diré ara no és tan interessant i comptar amb la producció executiva dels germans Russo responsable de diverses pel·lícules de l'univers Marvel i de la pitjor pel·lícula l'any passat que és l'estado eléctrico que és insultant
Bueno, de fet... Sí, no, no... Sí. Anarrazis també està per allà. Exacte, sí. Arrassaria. De moment no se n'ha revelat la data d'estrena, però aquest projecte per mi no té cap mena de sentit. Un jove Rambo... Però justament perquè no té sentit, m'agrada. Hòstia, a mi gens, tio. M'agrada...
Sí. Per mi Rambo només hi haurà un. I mira que soc jove, eh? Per dir això. L'estallona. Clar, l'estallona és, sens dubte, el Rambo original i ficar un altre Rambo que no sigui ell per mi no té cap mena de sentit. Vull dir, és que... M'és igual que sigui jove. Que el facin amb Sejaí, saps el que et vull dir? Exacte. Per favor.
Sex Criminals arribarà a Prime Video. Aquesta m'ha fet molta gràcia, ara veuràs per què. Seguim amb una adaptació força peculiar del món del còmic. Prime Video està desenvolupant una sèrie basada en Sex Criminals amb Kumail Nanjiani com a protagonista. Ojo aquí, eh? La història segueix una parella que descobreix que pot aturar el temps quan manté relacions sexuals i decideix utilitzar aquest poder per atracar bancs. Fantàstic, no?
És una proposta molt irreverent, clarament irreverent, de fet, amb un ton molt d'humor i molt adult, però és que és fantàstica. El plantejament és tan original que no puc parar de pensar com ho faran, això. Clar, ara tinc la necessitat de veure això i, sens dubte, és una cosa que tinc a la meva watchlist d'aquest any perquè segur que és molt i molt divertit. Els criminals estarem molt pendents.
I veja, coneixem els actors dels biòpics dels Beatles. Una de les notícies més comentades de la setmana té a veure amb els Beatles. Ja s'ha anunciat el repartiment dels quatre biòpics que es rodaran de manera... Bueno, de manera seguida, pràcticament, sobre la banda de Liverpool. Un per cada membre. Els actors seran Harris Dickinson, com a John Lennon, Paul Mescal, com a Paul McCartney, Barry Keoghan, com a Ringo Starr, i Joseph Quinn, com a George Harrison. Les quatre pel·lícules formaran part d'un mateix projecte cinematogràfic interconectat. He de dir una cosa.
Em sembla molt interessant. Hem de veure com resolen alguns temes de les biografies i quina veracitat tindran. El problema dels Beatles és que el volum i l'exigència dels fans
És molt, molt, molt, molt bèstia. No permeten gaires llicències. No, no, i he de dir una cosa, a mi el càsting em sembla increïble. Sí, sí, sí. El càsting amb Harris Dickinson, Paul Mescalibaric, Oganish of Queen em sembla espectacular. Bueno, veurem, veurem.
L'univers Brandon Sanderson salta a la pantalla. Aquesta em fa molta il·lusió, Marc, perquè ara passem una miqueta al terreny de la fantasia. Apple ha adquirit els drets per convertir l'univers literari de Brandon Sanderson en una gran franquícia audiovisual. Mistborn, aquí la van traduir d'una manera una mica estranya, que eren los héroes de la bruma o algo així. Bueno, nacidos de la bruma, crec que es deia. No sé de què no estàs parlant.
Són uns llibres de fantasia molt potents, de veritat. Me'ls he llegit els tres, els primers. Jo és que no sé llegir. Jo tampoc. Té dibuixets? Bueno, sí. És una novel·la gràfica d'aquestes, amb poc diàleg. Així que Miss Bourne o Nacidors de la Bruma es convertirà en saga cinematogràfica, mentre que l'arxiu de Stormlight, també de Brandon Sanderson, tindrà adaptació televisiva. El mateix Sanderson participarà activament en tots els projectes com a guionista, productor i consultor creatiu, que això és realment el que m'agrada.
Veurem.
Primeres imatges de la temporada 4 de Ted Lasso. Aquesta sé que t'encanta i més notícies d'Apple TV. Les coses són com són. Ja tenim les primeres imatges de la quarta temporada de Ted Lasso. La nova temporada seguirà el personatge de Ted tornant a Richmond per afrontar el seu repte més gran fins ara, entrenar un equip de futbol femení. L'estrena està prevista per aquest estiu a Apple TV i tu estàs entusiasmat. Sí, és que em va agradar molt la sèrie. Em sembla molt entranyable. L'has vista tu? Jo he vist dues temporades.
i em van semblar divertides, estan bé, i tenen moments molt bonics. Tenen moments bonics, no? Em sembla molt entranyable tot el... Sí, sí. Totalment inversemblant, o sigui, el plantejament, però més enllà d'això... Sí, però és una sèrie que ha tingut molt d'èxit, molt d'èxit. També el protagonista fa molt, eh? Sí, capítols curts, molt dinàmics, divertits. Sí, està bé, és una sèrie que no l'he acabat. Tendre en alguns moments. No l'he acabat perquè potser per mi en alguns moments hi havia un excés de tendresa que em trobava innecessari,
Però acompanya molt aquesta sèrie. Està força bé. Jo n'hi tinc carinyo. Són aquestes sèries que, no sé, empatitzo amb els personatges i els agafes carinyo i sap greu que s'acabi. Sí, conec moltíssima gent que la veu.
I comença el rodatge de How to Train Your Dragon 2. Doncs ara anem cap al terreny dels remakes. El live action de Com ho ha entrenat a tu, Dragon 2 ja ha començat el seu rodatge. La pel·lícula arribarà als cinemes l'11 de juny del 2027 i s'ha de dir una cosa, la primera està molt bé. No sé si l'has vist, l'any passat. És un live action que és pràcticament calcat a la pel·lícula d'animació i realment està força bé. Molt bé, de veritat.
Bona notició, eh? Primer tràiler de Masters de l'Universo. I tanquem el bloc de notícies amb un retorn molt esperat pels fans dels anys 80, com tu, eh? Sí, clar. Ja s'ha publicat el primer tràiler de la pel·lícula Life Action de Masters of the Universe i la nova versió de He-Man s'estrenarà als cinemes el 5 de juny. I he de dir una cosa, el tràiler té molt bona pinta. En sèrio? Molt bona pinta.
Saps el que em recorda molt? El tràiler, aquest esperit de dragones i mazmorres, m'ho recorda molt. I sens dubte la tinc molt apuntada a l'agenda. Jo penso en Masters de l'Universo, penso en la pel·lícula que vam fer a finals dels 80, primers 90, que és infumable. Aquella és duríssima. Sí, és dura. Tinc ganes i alhora... Por.
una barreja de nostàlgia i vergonya aliena si s'ha de dir una cosa dolenta d'aquesta producció d'aquesta nova producció de Masters of the Universe és que surti Jared Leto i que surti Jared Leto és automàticament puc dir-ho clar? és una cagada una cagada gegant però bé ostres, doncs no he vist el tràiler li donaré una oportunitat molt bé doncs fins aquí les notícies d'avui sí breus però intenses com sempre sempre molt bé Ignasi
Fins demà!
Estem escoltant la banda sonora de la pel·lícula Martí Suprim. Et veig emocionat escoltant la banda sonora revivint. Puja-la, puja-la.
Banda sonora de Daniel Lopatín, que està nominada a l'Òscar, de fet, i em sembla espectacular i una banda sonora orgàsmica. És orgàsmica, Marc. No dic mai això, ho dic molt poques vegades, però em sembla que quadra perfectament amb la pel·lícula i fa molt més gran la pel·lícula, que això és interessant. Va, que us explica una miqueta què m'ha semblat. Explica'ns cosetes, sí, li tinc moltes ganes. I amb una expectació d'aquesta pel·lícula increïble, no? Sí, de fet és la pel·lícula millor valorada a xarxes socials
de totes les nominades als Òscars. La millor valorada. És una bogeria. S'han sabut vendre molt bé, també, no? Sí, ha tingut un màrqueting espectacular. I al final, Timothée Chalamet... és Timothée Chalamet. És el que hi ha. Doncs escolta'm una cosa. Parlaré avui de Marty Supreme, que podríem dir que és una d'aquelles pel·lícules que et deixa clar des del primer minut que no ha vingut a passar gens, gens desapercebuda.
No estem parlant d'un cinema molt tranquil, no parlem tampoc d'un cinema contemplatiu i tampoc és una pel·lícula que, com si diguéssim, et dona la mà i t'acompanyi durant les dues hores i mitja que dura. És una pel·lícula que t'agafa pel coll, que em afecta, això sí, i et diu, posa't el cinturó, rei, que ara engeguem marxa i anirem molt i molt ràpid.
Ja ho he dit, durant dues hores i mitja, Marty Supreme funciona com una autèntica injecció d'adrenalina. Tot avança a gran velocitat, amb un ritme molt i molt agressiu, però sorprenentment controlat. No és un caos gratuït, podríem dir, és una bogeria molt ben pensada.
El muntatge és una autèntica animalada. No et deixa respirar gaire bé mai, però no perquè sigui confús en si, sinó perquè està construït com una successió constant d'impactes. Cada escena té una funció clara, cada tall va molt al gra i la pel·lícula no s'entreté en res que no sigui estrictament necessari. És un no para, de veritat. Aquí no hi ha un farciment. Tot va a mil. Tot, absolutament tot. I curiosament, Marc, tot funciona.
Però si Martí Suprima acaba sent tan potent no és només pel ritme o l'energia, sinó sobretot per una cosa molt concreta. Timote... Xalamet. Però ja us ho dic, el que fa Xalamet en aquesta pel·lícula és una autèntica barbaritat.
No estem parlant d'una bona interpretació, estem parlant d'aquell paper que qualsevol actor espera tota la vida. Un personatge que et permet jugar amb el cos, amb la veu, amb la presència, amb el carisma i ell ho aprofita absolutament tot. És curiós perquè ell en si és poca cosa
Però l'energia que desprèn és de tità, és increïble de veritat. Aquí Xalamet podríem dir que està totalment desfarmat. Té magnetisme, té una força física espectacular, té actitud, té molta mirada i té una seguretat que fins ara no li havien vist mai en cap pel·lícula, ni inclús en les de Dune.
omple la pantalla d'una manera espectacular i aguanta la pel·lícula sencera pràcticament sobre les seves espatlles. És sense exagerar el paper de la seva vida i ho repeteixo, és que és gegantí, un d'aquells rols que redefiniran la seva carrera i sí, és una interpretació clarament
de Premi Oscar, d'aquelles que no passen desapercebuda per cap acadèmia, podríem dir. A més, la pel·lícula sap molt bé quins tipus d'història vol explicar, no busca realisme absolut ni tampoc vol ser una biografia clàssica. Juga amb el to, exagera quan cal, accelera quan convé i aposta sempre per l'espectacle abans cap al drama fàcil. I això li dona molta personalitat.
Martí Suprem en aquest cas no té por de ser excessiva, sap que ho és, ho abraça i ho converteix en virtut. És un cinema molt portat al límit, però fet amb moltíssim de talent, amb molt nervi i amb una energia realment contagiosa. Quan acaba la pel·lícula tens la sensació d'haver passat per una muntanya russa. Marc, de veritat, estàs cansat? Diria una mica, però et puc arribar a dir que estàs molt atabalat, però acabes amb un somriure. De veritat, pot ser intensa, pot ser esgotadora...
I pot no ser per tothom, però és d'aquelles propostes que s'agraeixen moltíssim en una cartellera sovint massa correcta i massa plana, ja ho sabem tots. En definitiva, Martí Suprem és pur espectacle, ritme endimoniat i una exhibició monumental de Timotec Chalamet que aquí demostra definitivament que ja no és una promesa del cinema, és una fumuda estrella mundial. És un cinema que va la cara i una d'aquelles pel·lícules que no s'obliden fàcilment.
Jo he escoltat que fa una mica de rabieta, no? El personatge, no ell, sinó el personatge com que fa rabieta. El personatge és horrible. És la pitjor persona que et puguis trobar en el planeta Terra, segurament.
Però hi ha una cosa molt bona en aquesta actuació d'aquest personatge. Timothée Chalamet el que aconsegueix és que sentis llàstima i vols que les coses li surtin bé. I és la pitjor persona del planeta. Per mi aquesta pel·lícula és una absoluta obra mestra. És una obra mestra i és la millor pel·li de producció de l'any 2025. Sense cap mena de dubte. De veritat, si s'estrena avui...
És una obligació anar-la a veure. No us puc dir més. De veritat, aneu tothom al cinema a veure Martí Suprim.
Doncs sona música de gala. Un altre cop, o una altra vegada, música de gala, perquè no parem de parlar de gales. Ai, sí, però avui és una de divertida. Avui sí, avui ens ho passarem bé. Mira, hi ha premis que celebren l'excel·lència, el talent, o fins i tot el risc creatiu, no? I després hi ha els ratzis que fan exactament el contrari. Assenyalen quan la indústria s'equivoca, i no una mica, sinó a lo gran. Molt gran, sí.
Perquè fer una mala pel·lícula amb pocs recursos pot ser fins i tot entranyable. Però fer una pel·li dolenta, amb pressupostos milionaris, i amb estrelles de Hollywood, això ja és un altre esport. I aquest any, la veritat és que el nivell ha estat altíssim. Però molt alt, molt alt. Aquest any ha hagut discussions a l'acadèmia del Ratzi per decidir quines eren les pitjors pel·lícules de l'any, segur. Mira, les eliminacions als Premis Ratzi 2026 són una mena de radiografia incòmoda del cinema comercial actual.
Doncs, remakes sense ànima, franquícies exprimides fins a l'última gota, guions nefastos i, sens dubte, decisions creatives que semblen preses més per algoritmes que per persones. Sí, clar. Aquí no es tracta només de aquesta pel·li és dolenta,
sinó de com el sistema insisteix a repetir errors, adaptar el que no cal adaptar, actualitzar el que ja funcionava i confondre nostàlgia amb creativitat. Entre les més nominades hi trobem contes clàssics reinventats sense màgia, ciència-ficció convertida en soroll digital i estrelles que per primer cop a la seva carrera doncs semblen totalment perdudes davant la càmera.
Així que avui a la claqueta, nois, no repassarem el millor de l'any. Avui baixarem al soterrani del cinema comercial per mirar de cara el que no ha funcionat. I riure'ns-en una mica, que també estarà petit. Molt, molt. S'ha de fer. Per favor. És que...
Però bé, Ignasi, abans de repassar la llista completa dels nominats, crec que val la pena destacar les pel·lícules que compten amb més nominacions. Sens dubte, un bon termòmetre per saber quines han estat d'entrada les pitjors pel·lícules de l'any. I d'entre les nominades, doncs, destaquen tres títols que apareixen repetidament en diverses categories. Oh, sorpresa!
Són Blancanieves, amb 6 nominacions. Poques em semblen. La Guerra de los Mundos, amb 6 nominacions també. Molt poques. I Hurry Up Tomorrow, traduït el castellà com Date, Prisa, Mañana, amb 5 nominacions. També em semblen molt, molt i molt poques. Va, anem però a fer-ho bé i repassem una per una les que han estat les nominacions dels Premis Ratsi 2026.
Va, comencem amb la categoria pitjor pel·lícula. Estic tremolant, Marc, aquestes pel·lícules em porten malsons. Comencem amb The Electric State, del Germán Russo, Date Prisa mañana o Harry of Tomorrow, Blancanieves, de Disney, Star Trek, Sección 31 i La Guerra de los Mundos. Per Déu, senyor.
Algún comentari? Qui creus que s'endurà el Premi a la pitjor partícula de l'any? La Guerra de los Mundos. Sí? Ostres, la de la Guerra de los Mundos. Però sobre la Blancanieves. És que la Guerra de los Mundos és molt dur, tío.
La Guerra de los Mundos potser és una de les pitjors pel·lícules de la història del cinema i hem tingut la sort que s'estrenyï l'any 2025 per poder-nos enriure'ns d'ella. Podríem fer un espacial, La Guerra de los Mundos. Ostres, hauríem de fer amb talls de veu. No, no, és una de les pitjors pel·lícules que recordo jo haver vist en molts anys i ara mateix tinc ganes de plorar, crec. Ho anotem, eh? Jo penso que es podria fer un espacial. Ostres, sí, per fara, per Déu.
Vinga, va, categoria pitjor actor. Tenim a Dave Bautista per Les Tierres Perdides. Ice Cube, La Guerra de los Mundos. És que aplaudiré, cada cop que surti La Guerra de los Mundos aplaudiré. Tenim a Scott Eastwood, el fill de Clint Eastwood, per Alarum. Tenim a Jared Leto per Tron Ares. Que raro Jared Leto, eh, sempre aquí. I tenim a The Weeknd per Hurry Up Tomorrow. Ostres, és que m'ho posa molt complicat. Penso que Ice Cube, bueno, és segurament...
Que està en altres categories, també, eh? És que la de la Guerra de los Mundos està horrorífica, de veritat. No té cap mena... Sí, jo diria Ice Cube. És que Ice Cube està, pobre, que no s'entera de res. És...
De veritat, si no heu vist La guerra de los mundos, que la teniu a Amazon Prime, crec. S'ha de veure. No us puc dir que no la veieu, encara que us recomano no veure-la, però també recomano veure-la, perquè és terapèutic riure una estona. Amb amics per fer uns riures, no? És Ice Cube, jo dic que Ice Cube guanyarà, sí. Vinga, va. És criminal. Jo també voto per Ice Cube.
Va, doncs seguim amb la categoria pitjor actriu. Tenim a Ariana DeVous per Love Hearts, a Mila Jovovich per En Tierres Perdides, a Natalie Portman per En La Fuente de la Juventut, a Rebel Wilson per Bright Heart i a Michelle Yeoh per Star Trek Sección 31. Jo aquí, mira, és que clar, només he vist la de la Natalie Portman i la Mila Jovovich i la Mila Jovovich està molt malament, molt malament en Tierres Perdides. És inclús... És que fa paneta.
És que fa paret, és que fa fatal. És el que passa amb els ratzis, no? O sigui, et mous entre la burla i la pena, no? És que la pel·lícula d'En tierres perdides és un insult a la intel·ligència, també. És molt dolenta. És completament insultant. I la Mila Jovovich, és una actriu que m'agrada, però és una actriu perquè m'agrada perquè l'he vist des de petit, però no és una bona actriu. Mila Jovovich mai ha sigut una bona actriu.
Així que jo diria que pitjor actriu s'omportarà mila joves, sí, efectivament. Jo saps què? Només per tocar una mica la fava, m'encantaria que li donessin a Natalie Portman. Sí, però no em sembla mala actriu a Natalie Portman. No, per això mateix. Seria estrany. Com per posar el dit, segurament per tenir més clics, no? Sí, exacte, potser sí que li donen a Natalie Portman, encara que Rebel Wilson és una de les pitjors actrius de la història del cinema i també estaria bé que li donessin, només per això, saps?
Va, seguim per la categoria pitjor remake, còpia o seqüela. Doncs tenim Sé lo que hicisteis el último verano, tenim Five Nights at Freddy's 2, tenim Los Pitufes, Los Pitufes, ahi Déu meu, Los Pitufos, tenim Blancanieves i tenim La Guerra de los Mundos.
Per Déu! És molt difícil. És molt difícil. Totes són criminals. Segurament La Guerra de los Mundos. La Guerra de los Mundos. És que... És que s'en portarà tot. Si no sabeu exactament de què tracta aquesta pel·lícula de La Guerra de los Mundos, és molt diferent a la pel·lícula de Spielberg, perquè principalment...
passa en una pantalla d'ordinador. És un home intentant salvar la seva filla de la invasió alienígena des d'una pantalla de l'ordinador. Saps què es podria fer? M'està venint. Saps què es podria fer? Es podria fer una tarda de cine amb la Guerra de los Mundos d'Orson Welles, la Guerra de los Mundos de Spielberg i la Guerra de los Mundos basura última, aquesta. Ostres, aquesta... No, es podria fer. Ho fem? No.
Li proposem a... Albert Orlegui, d'Albert. Albert, noia pebrots, de fer un cinefòrum aquí a Matada Pere amb La guerra de los mundos d'Orson Welles, La guerra de los mundos d'Steven Spielberg i La guerra de los mundos, pel·lícula infrahumana de l'any 2025. Aquí ho deixem. Aquí ho deixem. Poca broma.
Vinga, categoria pitjor actriu de repartiment. Em fa molta gràcia perquè les que hi ha aquí no he vist cap. Segons com és bona senyal. Sí, de fet, estic content de no haver-les vist. Tenim Anna Chlumsky per Brightheart. Tenim Emma Horvath per The Strangers, capítol 2. Scarlett Rose Stallone, que és la filla de Sylvester Stallone per Gunslingers. Casey Roll per Star Trek, secció 31. I Isis Valverde per Alarum. Ostres, dir-se Isis... Déu-n'hi-do. No t'han d'estimar gaire els teus pares, eh? O molt...
Molt? Ah! Però dir-se Valverde... Clar, clar, Isis Valverde. Isis Valverde. Només per aquest nom? Té nom de futbolista. Jo li donaria ja, al ràdio, per aquest nom. Vinga, jo per l'Estalone, pel llegat familiar. Sí, no? Per molestar una mica. Sí. Què deu estar pensant, Silvestre Estalón, de la seva filla? Igual està ja tan dament que no...
La demència senil avançada no li permet. Jo voto per Isis Valverde, per Alarum, perquè el nom és absolutament tràgic, i tu votes per Scarlett Rose Estalón. Sí. M'agrada Déu, senyor. M'agrada Déu. Quin patiment. Vinga, categoria pitjor actor de repartiment. M'agrada molt aquesta, perquè la primera tenim els set nans artificials de Blancanieves. Sí.
És que no em podrien triar un. Han fotut els set directament. Mare de Déu. Tenim el meu Déu i la persona que més estimo en aquest planeta Terra després de la meva família. O inclús abans, si ho mires d'alguna manera. Tenim a Nicolas Cage per Gunslingers. Tenim a Steffendorf per Brightheart. A Greg Kinnear per Off the Grid. I a Sylvester Stallone per Alaru. Aplaudiments. T'imagines que guanyen?
Pitjor actor de repartiment i pitjor actriu pare i mare? Mira... Oh, això seria molt gran. Doncs mira, no li donaré els set nans artificials de Blancanieves, que em semblen insultants i tràgics, li donaré a Sylvester Stallone. Mira, jo li donaré a Nicolás Cage. No, home, no. Saps per què? Perquè els set nans estan en una altra categoria i penso que se'n portin dos premis igual és massa. Ha, ha, ha, ha.
Doncs seguim per la categoria pitjor combo de pantalla, que vol dir com equip, com dos actors junts o... En fi. Tenim el Seth Nance i Blancanieves, tenim a James Corden i Rihanna a Los Pitufos, tenim a Ice Cube i la seva càmera amb zoom a La Guerra de los Mundos, tenim a...
Robert De Niro i Robert De Niro com a Frank Ibito a The Alto Nights i t'anima The Weeknd i el seu ego colosal a Harry Up Tomorrow. És que hi ha molt d'humor aquí a entrada. Però està molt bé. Pitjor combo, The Weeknd i el seu ego colosal... I Robert De Niro i Robert De Niro, perquè fa dos papers en aquella pel·lícula. I Ice Cube i la seva càmera amb zoom també em fa molta gràcia. T'ho has vist The Alto Nights? Sí. No em sembla tan terrible com la gent diu. No, és una pel·lícula que no està bé, però...
Tampoc està malament. La veus i dius, bé, doncs ja puc seguir dormint un ràpid. Ja te n'oblides ràpid i ja està. Mira, jo aquí sí que puc dir a Esquip i la seva càmera amb zoom. Ai, és que com que no li he donat els 7 nans abans, jo els hi donaria aquí els 7 nans. És que la de Blancaneus és. La de Blancaneus és, de veritat. Hi ha atacs terroristes que han sigut menys...
cal sent nans i blancaneus. Això ha sigut molt dur de dir, però és cert. Tu veus aquesta pel·lícula i automàticament el dia següent deus tenir lepra o alguna cosa semblant. Sí, a mi em picava molt el cos, en general. I no havia tingut cap mena de contacte amb ningú, només amb aquella pel·lícula. No és una experiència recomanable. No. Ni el teu pitjor enemic? El meu pitjor enemic és el que ha ficat a Nicolas Cage com a pitjor actor de repartiment. T'ha tocat, eh? M'ha tocat. Però bueno, és el que hi ha.
Doncs jo l'hi dono amb ell, eh? Sí, sí. I aquí el combo pels set nans. Jo a Ice Cube i la seva càmera en zoom, però per què no has vist la pel·lícula si no votaries a tot Ice Cube, de veritat? Sí, sí.
Bé, doncs anem per una de les categories importants, no? Sí, molt important. Pitjor director. Tenim a Rich Lee per La Guerra de los Mundos, a Olatunde Osunsamni, que sembla un... no sé què sembla aquest nom, per Star Trek, secció 31. Tenim a Los Hermanos Russo per El Estado Eléctrico, a Trey Edward Schultz per Harry Up Tomorrow i Mark Webb per Blancaneus. Ai, ai, ai, ai, ai.
Ostres, que difícil m'ho posar, és que jo els hi donaria el Russo, eh? Sí. És que la pel·lícula d'Electric State és molt dolenta, però és que Ridgely... Realment li donaria tota la Guerra de los Mundos. Sí, no? Incluso a les que no està nominada, si hi ha alguna que no estigui nominada, la nominaria, sí. Vull dir, és que la Guerra de los Mundos és...
Jo li dono a Richley per la Guerra de los Mundos. Sí, jo també. I no l'has vist, eh? Clar, vaig llegir... Em van parlar aquí, recordes que em parlem de les pitjors pel·lícules de l'any. Clar, perquè vaig fer jo el top. A Rotten Tomatoes va haver-hi una època que tenia un 1%. Un 1%, i va arribar al 0% al principi i va sumar un 1% perquè algú li va posar molt bona nota, irònicament. Bé, ja ho vam parlar al top de les meves pitjors pel·lícules de l'any. És infrahumana. De veritat, és la pitjor pel·lícula, no de l'any, sinó potser del segle,
I si no és del segle, potser és top 5 pitjors pel·lícules de la història. Però tu et dones compte que això la posa directament com a pel·lícula de culta? És de culta, però per mi ja és de culta des del moment 1.
Igual per això la van tirar endavant, un moment que dius, hòstia, és que és un trunyo, doncs anem a fer que sigui un trunyo universal. En el moment que agafes Ice Cube com a actor principal per una pel·lícula que hauria de ser mitjana menysèria, Ice Cube, amb les seves ulleres de pasta, en aquesta pel·lícula, no para de fer ganyotes i al·lucina. De veritat, hi ha memes, o memes, com es diguin en català, que són d'Ice Cube mirant a càmera i fent...
obrint la boca, obrint molt els ulls, amb una actuació que és pèssima, de veritat, no us ho podeu arribar a imaginar. De fet, potser aquesta tarda la torno a veure, perquè tinc moltes ganes de tornar a riure. Mira, jo tinc una tarda molt boja i no crec que pugui, que sortim d'aquí a les 8 de l'est, però ja no podré. Però aquest cap de setmana no descarto posar-li les meves filles. És...
Si vols que et denunciïn per maltracte infantil, jo crec que és una molt bona opció. A veure, si no se sap mai, jo els hi vaig posar el Mago d'Oz i els va semblar una merda. Ostres, doncs potser sí que els agrada. Però d'això els mola, saps? No ho sé, és que em tenen molt despicitats les meves filles.
Sempre hi ha públic per tots, sempre es diu. Escolta, you never know. A pitjor director jo li dono a Ridgely per La guerra de los mundos o inclús a Los hermanos Russo per The Electric State, perquè la pel·lícula és un punyat de fracàs. Podem fer un exaequo d'aquests dos. Mira, podríem fer exaequos. Ara està molt de moda fer exaequos. Va, som-hi. Els dos.
Bueno vai, l'última categoria, pitjor guió. Par Déu senyor. És que tots els guions són terrorífics. Tenim The Electric State, tenim Harry Up Tomorrow, tenim a Blancaneus, tenim a Star Trek, secció 31 i tenim a La Guerra de los Mundos.
Hem tingut les mateixes pel·lícules tot el rato? Sí, sí. Perquè les 5 aquestes són infrahumanes. Però crec que l'Estado eléctrico té 4 nominacions o 3, Date Prisa Mañana en té 5, i clar, Blancanieves i La Guerra de los Mundos són 6. No ens oblidem que l'Estado eléctrico és una pel·lícula que costa 300 milions de dòlars.
El tema de l'estada elèctrica és que és un despropòsit. És un despropòsit. És una pel·lícula dirigida pel Russo, com hem dit abans, que ha costat 300 milions de dòlars. És infumable. I quant deu haver recaudat? És que es va presentar només a Netflix. Es va estrenar a Netflix i... No s'ha arribat a estrenar a cine. No, a cinemes, no. I com Netflix es gasta aquest pastitzal en una pel·li?
Perquè a Netflix li és igual, ja ho saps, que a Netflix li és absolutament igual. De fet, hauríem d'anar a portar nosaltres maletes cap a la sèrie de Warner, només vull recordar-t'ho. Tu creus que han pagat tota la pel·lícula amb cash? Segur. Però aquesta penya blanqueja diners a... El moment en què vols pagar en efectiu una empresa bilionària...
Bé, ja et pots fer la idea. Sabem alguna cosa més d'aquesta notícia? No sabem res més. No hi ha hagut res, no? Crec que és la primera setmana, des de fa un parell de mesos, que no hi ha novetat sobre el tema. Estan comptant bitllets. Estan comptant. Porten tres setmanes i mitja comptant bitllets, encara no han acabat i els hi queden uns dos o tres mesos per endavant. Mira, doncs, et dic, per tot el que acabem de dir, jo aquí li donaria el premi a l'Estàdio Elèctric.
Sí, sense dubte, perquè ja et pots esperar que el guió de la Guerra de los Mundos, de Star Trek, de Blancaneus i de Harry Up Tomorrow és dolent, però d'una pel·lícula que costa 300 milions de dòlars, doncs potser no t'ho esperes del tot. Dius, bueno, potser és entretinguda. És que no és ni entretinguda. No, eh? És que Electric Estate és una pel·lícula que dura dues hores, milions de minuts, que no s'acaba mai, és dolenta, és tràgica, no té cap mena de sentit, els protagonistes són dolents, surt el Chris Pratt i la Millie Bobby Brown aquesta capa hora, que...
Des que va sortir Stranger Things s'ha fet famosa, però el que és actuar no sap actuar gaire bé, pobreta Però és que és un insult Això sí, visualment és molt potent, s'ha de dir Els efectes visuals se'ls han gastat i es veu bé Però per favor, per favor que us heu gastat 300... Què faries tu amb 300 milions de dòlars? Jo crec que un cap de setmana de festa me'ls rebento Jo amb dos... Sí, jo diria dia i mig
10 i mig. No ho sé, no ho sé. És que no pot ser. No ho sé, d'entrada comprar-me una vivenda digna, saps? Home, sí, pagar-la tocateja. Jo em vindria a viure aquí a Matada Pere. Ojo, eh? De fet, hauríem de viure a Matada Pere. Albert, busca'ns una casa que sigui decent per poder viure tranquils. En piscina. Que jo he vist que l'Hospitalet de Llobregat... I una sala de cine de guais. Piscina i sala de cine...
I què més? Què li podem demanar més? Ja està. Piscina, sala de cine i pàrquing per 3 o 4 cotxes. 3 o 4 em semblen pocs, eh? Jo almenys un cada dia de la setmana. Però bé, ens estem anant el tema. Sí, en fi, fins aquí els Premis Israts. Anem a fer un aplaudiment per totes aquestes pel·lícules, que els donaran un premi segurament a pràcticament totes.
que ningú tornarà a veure mai més, que passarà la història com les pitjors pel·lícules de l'any 2025 i es mereixen una ovació com a tal i un agraïment per ser aquí. Així que gràcies, pel·lícules dolentes, per donar-nos aquestes rises infinites i aquesta estima que us tenim. Un aplaudiment, sisplau. Me encanta La guerra de los mundos, la mejor película de 2025, es la mejor película de todas, la verdad, la disfruté muchísimo.
Molt bé, doncs fins aquí els Premiers XXI.
És una mica dolorós passar dels Premis Radzi a un dels clàssics del cinema immortals. Però ho necessito. Però nosaltres som així. Som així. Una d'ecal i otra d'arena. Doncs sí, doncs sí, Ignasi. Avui tornem amb la secció Clàssics, que feia dies que no la fèiem, per parlar-vos d'una pel·lícula única en molts sentits. Mira, és un clàssic del 1980.
Una d'aquelles pel·lícules que, sens dubte, queden a la memòria per sempre més. De les pel·lícules que surten als llibres d'història de cinema, Ignasi. Com una pregunta, com La guerra de los mundos, d'Icecube? Exactament, a mateix nivell. I és que avui vull parlar-vos de Raging Bull, el que aquí es va traduir com a Toro Salvaje, magistralment dirigida per ni més ni menys que Mr. Martin Scorsese.
Fins demà!
A finals dels anys 70, a bo d'en Martin Scorsese es trobava en un moment personal absolutament límit. Portava anys immers en una espiral d'addiccions, sobretot a la cocaïna, amb una salut molt deteriorada i un estat mental proper a la depressió clínica. No és una exageració dir que estava jugant literalment amb la seva vida. De fet, poc abans de començar a treballar seriosament en aquest projecte, va patir una crisi mèdica greu que el va obligar a ser hospitalitzat.
Scorsese havia explicat en diverses ocasions que en aquell moment no veia futur, ni personal ni professional. No es tractava només de si continuaria dirigint pel·lícules, sinó de si continuaria viu. És en aquest context que apareix aquella frase que sovint s'ha citat, que Toro Salvaje era una pel·lícula que havia de fer, o si no, no en faria cap més. I ho deia literalment. Toro Salvaje
Avanzas aquí. Has visto lo salvaje, ¿no? Vale, vale, vale. Por favor. No, no, no. ¿Tú de verdad que por qué me tomas? Yo he visto la guerra de los mundos de Ice Cube y también he visto lo salvaje. Vale, vale, vale. Perdón, perdón. Vale, por seguir.
En moda, Martin explicava que necessitava canalitzar tota aquella violència interior, tota aquella ràbia i autodestrucció cap a alguna cosa concreta. I aquí és on la història de Jake Lamotta, boxejador nord-americà dels anys 40, deixa de ser una biografia esportiva per convertir-se en un mirall brutal. La història de Jake Lamotta
Gràcies.
Jake Lamotta és un home que només sap expressar-se a través de la violència, que es fa mal a ell mateix, i als altres perquè no sap fer una altra cosa. I Scorsese en aquell moment de la seva vida s'hi reconeix, no en la boxa, sinó en l'autodestrucció. Toro Salvaje es converteix així en una pel·lícula gairebé confessional, no sobre un campió del món, sinó sobre què passa quan no saps estimar, no saps parar i no saps demanar ajuda.
Paral·lelament a aquest tràgic moment històric de Martin Scorsese, Robert De Niro feia anys que li insistia perquè adaptés la vibrafia de la mota. De Niro hi veia un personatge enorme, tràgic, incòmode, però Scorsese s'hi havia negat repetidament.
No volia fer una pel·lícula clàssica de superació, però en aquell moment vital tan extrem, accepta, i accepta gairebé per necessitat. Do I worry Cause you're stepping out Do I worry
El context cinematogràfic és rellevant. Uns anys abans Taxi Driver havia estat considerada una de les grans pel·lícules de la dècola. Però no va guanyar l'Òscar que en aquell any es va endur ni més ni menys que, oh sorpresa, Rocky. Ups.
Una pel·lícula que va fixar un model molt concret de cinema de boxe, optimista, emocional, amb un relat clar de derrota i redempció. I Scorsese fa exactament el contrari. Toro Salvaje no vol aixecar-te de la butaca. Vol incomodar-te.
Aquí podria anar tancant els clàssics d'avui, Ignasi. Però és que hi ha un element tècnic que penso que és prou rellevant d'explicar que fa que Tora Salvaje sigui, més enllà d'una gran pel·lícula, un pel·liculot increïble. I és que, Ignasi, la forma com es va gravar les escenes de combats de boxa són realment increïbles. Espectaculars. Do I worry?
A veure, per entendre què fa Scorsese en aquestes escenes, cal entendre primer una cosa fonamental. El cinema analògic, tal com es feia abans, el temps no és flexible. No és un efecte que s'afegeixi després en postproducció. El temps es construeix físicament mentre rodes dins de la càmera.
En una càmera de cinema fotoquímica hi ha tres paràmetres bàsics que estan completament interconnectats. Primer, els fotogrames per segon, és a dir, quantes imatges captures cada segon. Segon, l'obturador, és a dir, quant temps queda exposat cada fotograma a la llum.
I en tercer lloc, la quantitat de llum real que hi ha al set de gravació. El cinema clàssic es roda normalment a 24 fotogrames per segon. És el moviment que el nostre ull reconeix com a natural. Però és que Scorsese no vol un temps natural, vol un temps emocional, subjectiu i violent. Quan vols desaccelerar el moviment has de filmar amb més fotogrames per segon, a 48, a 72 o més.
El que passa és que, en fer-ho, cada fotograma té menys temps per exposar-se a la llum. Si no canvies res més, la imatge queda fosca. És pura física. Doncs per compensar aquesta pèrdua de llum, Scorsese el que fa és modificar l'angle de l'obturador, és a dir, el temps durant el qual cada fotograma respira. Scorsese i el director de fotografia Michael Chapman juguen obsessivament amb l'obturador.
I sabeu, l'obturador no només controla l'exposició, sinó que també controla la sensació de moviment. M'estic enrotllant una mica, però la idea és que quan tanques molt l'obturador, cada fotograma queda exposat molt poc temps. El resultat és una imatge seca, dura, amb molt poc desenfocament de moviment. En canvi, quan obres més l'obturador, el moviment es torna més dens, més pesat, el temps sembla allargar-se.
Però, clar, aquests canvis en les configuracions havien de fer-se manualment. L'obturador, la llum del set, tot s'havia de controlar al mil·límetre en cada pla. Doncs, en una mateixa seqüència, hi havia diverses configuracions. A més, evidentment, amb els actors boxejant el quadrilàter. No sé si m'he explicat. En fi, una bogeria, Ignasi. Una bogeria. És una completa bogeria.
El resultat és que el temps del combat no és objectiu. Quan la mota, per exemple, se sent poderós, el temps s'expandeix. I quan és superat, el temps es fragmenta, s'accelera, es torna caòtic. El cinema deixa de registrar una acció esportiva i passa a representar un estat mental. El rodatge va ser tan extrem com el resultat. De Niro...
va sometre el seu cos a una transformació radical, tant esculpint el seu cos pels combats com engreixant-se realment molts quilos, parlen de desenes, no sé si és cert o no, per interpretar la seqüència final de la moto. Però no és exhibicionisme actual, és el cos a qui és el relat.
I quan la pel·lícula arriba al final, amb la mota sol davant del mirall, queda clar de què parla realment Toro Salvaje. La incapacitat d'un home de mirar-se i acceptar-se. No hi ha redempció amable, hi ha catarsi neta. Només silenci. Potser per això Toro Salvaje continua sent una pel·lícula incòmode avui. I potser per això continua sent un clàssic. Because we've lost the spot
Is there panic when it starts turning dark? And when evening shadows clear, do I lose any sleep over you?
Do I worry? M'agrada molt que hagis portat Toro Salvaje de Martínez Corsese, però perquè per mi Martínez Corsese és un dels millors directors de la història del cinema. Sens dubte. Pensant en pel·lícules seves, encara que Toro Salvaje em sembla una obra mestra, és una obra mestra total. Ostres, jo és que penso en Martínez Corsese, tio, i se'm venen tantes meravelles al cap. És que estem parlant de taxi driver, tio. Ah...
Amb Robert De Niro també. Per mi, tot el que té a veure amb Martín Scorsese és bo. I és un home que té 85 o 86 o 87 anys, ja no sé quants té, i segueix en actiu fent pel·lícules. Sí, sí, fent pel·lículots. Però pel·lículots, perquè...
Si no recordo malament, l'última pel·lícula que va fer era Los Asesinos de la Luna o Killers of the Flower Moon, no sé si és l'última que va fer, que haurà 3 hores i mitja també amb el Robert De Niro o Leonardo DiCaprio, una pel·lícula de la pèl plus, que és espectacular, espectacular, però és que si repassem aquesta filmografia,
No sé, és que tenim El Lobo de Wall Street amb DiCaprio, que és un tros de pel·lícula, una pel·lícula que va fer amb 80 anys, aquest paio. Una pel·lícula amb un ritme accelerat, amb un ritme molt passat de rosca, amb un DiCaprio totalment esbojarrat, que per cert, s'hauria de portar l'Òscar per aquella pel·lícula, crec que és la millor actuació pràcticament de DiCaprio. Però és que també tens Shatter Island, tens Goodfellas, tens The Departed, que és una pel·lícula molt bona.
No sé, The Irishman, After Hours, que és una pel·lícula que pràcticament ningú coneix. Boníssima. I és boníssima. Boníssima. És que és boníssima. Aquí la van traduir com... Joque Noche. Joque Noche. Joque Noche. És un pel·lículot. És un pel·lículot. És que no li poden passar més coses a aquest pobre brincat. És brutal. I és una pel·lícula realment molt incòmode. Sí.
Perquè tot té una mala pinta. Molt intensa. I quan sembla que no pot anar pitjor, va pitjor. Va pitjor. Jo què sé, tens el rei de la comèdia, amb De Niro, també. Sí, la dupla de Niro Scorsese ha donat molts bons fruits. I hi ha una pel·lícula que a mi, del Martin Scorsese, que m'agrada molt, que és La invenció de Hugo.
que parla sobre la creació del cinema, amb el Melies, que és Ben Kingsley. Aquesta te la recomano moltíssim i crec, sens dubte, que és una pel·lícula que tenim en compte. Però és que ja ho dic, és que tenim... És que hi ha mil... És que aquest home... Casino, Goodfellas. Quina pel·lícula hi ha dolenta? Alguna trobaria, eh? De Martin Scorsese. Jo crec que la que... Una que no et va agradar a tu és El color del dinero.
No et va agradar aquella. Correcte. I saps quina no vaig poder acabar de veure? Quina? La de l'Irishman. De l'Irishman no et va acabar de fer. A mi em va agradar molt. Oh, no ho sé. Se'm va fer feixuga. És que són tres hores i alguna cosa. I quan vaig veure que durava tres hores i alguna cosa i que no avançava, em vaig quedar penjat.
Doncs és que, bueno, sí, ho puc entendre, però és que tenim inclús l'última Temptació de Cristo amb Willem Dafoe, que també és una pel·li espectacular, tenim Mean Streets. És que aquest paio, aquest paio, en el moment que mori, que Déu no vulgui, que sigui ràpid, que duri molts anys, però aquest paio, el llegat que deixa, és absolutament històric i no hi haurà ningú, pràcticament, que s'hagi aprovat al nivell de direcció de Martin Scorsese. Correcte.
De veritat, aquest paio em sembla increïble, però és que ha dirigit... Quantes pel·lícules deu haver dirigit Martínez Corsese? No paro de dir pel·lícules i cada cop que penso se'm veu una nova al cap. Això són molts anys, aquest home els anys 70 dirigia, saps? Aleshores... Tenim l'Aviador. L'Aviador també és de Martínez Corsese. És que clar, vull dir...
L'aparició que fa a l'estudio és molt gran. És molt divertida, és molt bona. Per cert, recomanem d'estudio una altra vegada. L'hem recomanat molt aquestes setmanes, però sens dubte d'estudio és una de les millors sèries de comèdia que s'han estrenat aquests últims anys. Jo crec que pels fans del cine sí, perquè et permet veure una miqueta de reull, com els entresijos d'un rodatge. I d'una productora. I jo ara així gorda.
És que és molt divertit, de veritat. No sé, jo amb Martínez Corsese tinc un amor total. De veritat, crec que és un dels directors més grans de la història de Hollywood
I ja no sé ni què més dir-li de coses bones a aquest paio, de veritat. El convidarem un dia a venir aquí a la claqueta, no? Estaria bé convidar-lo. Tu creus que ens diria que sí? Sí, i tant que sí, home. Tu creus que diria, vinga, va, em passo. Jo l'he vist esmorzant aquí al costat diverses vegades. El que l'has vist esmorzant? Sí. Ostres, jo no, eh? Sí, sí, un cafè amb llet i un croissant. Ah, és dels típics, eh? Sí. D'aquests que no fan torrades, sinó algú dolç per començar el dia ensucradet, no? Croissantet. Croissantet.
El dia que té bo, obre croissant i li posa mantega i marmelada. Però això és un dia que es lleva... Escolta, i per què no ens ha convidat a nosaltres? Que no sap qui som. Jo crec que sí que sap qui som.
M'han dit que és molt tímid. És tímid, no? Sí. És tímid, no? Jo conec que és la seva filla. Sí? Sí, però perquè la vaig veure un dia aquí a la biblioteca, a dalt. La Martina Scorsese. La Martina Scorsese, que la vaig conèixer per ser molt maca, eh? Sí, bona gent, bona gent. Sí, i va estar parlant amb mi, home, sí, el meu pare avui està una mica, es troba malament. Amb un català més que correcte.
Molt correcte, de Matadepera, un català de Matadepera, que és molt bo. Sí, el meu pare està... Avui no es troba gaire bé, però un altre dia l'hi dic i a partir d'aquí no l'he tornat a veure mai més. No sé si s'han mudat, espero que no, però en teoria viuen aquí. No sé si volien anar a vila de cavalls o alguna cosa. Ah, ojo, eh? És que clar, i està molt tranquil també, eh?
on segur que no el veurem a Martín Escorcesa i a la Martín Escorcesa és a l'Hospitalet de Llobregat et puc assegurar que no el veurem mai entrant al cinema de la Farga ni al cinema del Gran Via 2 que són bons cinemes però no el veurem entrar però escolta'm apuntem i exigim al Verbe Orlegui que ens doni el seu contacte exigim des d'aquí la claqueta Ignasi Serra i Marc Pitarch
que el Verbe Orlegui, director de Matà de Pere Ràdio, ens passi el contacte d'en Martin Scorsese i Martín Scorsese per fer-li una entrevista aquí en directe. Som-hi! Després d'aquestes paraules he de dir que tot el que dèiem és cert, no hi ha cap mentira a les nostres paraules. Som rigorosos amb la informació.
I és el que hi ha. I se'ns ha acabat el guió i estem aquí parlant de... Però que bonic és parlar. Sí, eh? Que bonic és parlar. Ara m'agradaria, en aquests moments en què no tenim ja guió, perquè se'ns ha acabat, m'agradaria... Espera un moment, que estàs sonant el telèfon. A veure? Martin Scorsese. Un moment, eh? Sí, sí, endavant. Endavant.
Perdona, no és que estem aquí en directe... Sí, hola, hola, hola, m'escuchan? M'escuchan? M'escoltes? Sí. Hola, Martín. Soy Martín Scorceso. Que tal la cruzana avui? Deseo nada o poco. Deseo nada o poco no cruzan hoy. No cruzan hoy? Que duele pancha. ¿Quién és?
Sóc el Marc. Què Marc? Potser no em coneixes a mi. Potser coneixes l'Ignasi més, Ignasi Serra. Ah, Ignacio Serra? Serra, com tu Serra, sí. Com l'Albert Serra, però sense l'Albert. El conezco, sí. Bona gent. Ah, sí, full good people. No, res, que estem aquí parlant com ens has trucat, suposo que estàvem escoltant. Sorry, can I talk in English?
Can I talk in English, do you understand me? All right, all right, all right. All right, all right, all right, all right. Yeah, yeah, yeah. To the teacher, it's that my English is a bit... You say it to me or what? I'm blando in English. Sorry, I'm too old for this shit. It's here, it's here, please.
No, jo sí que volia dir que espero i desitjo que mínim el 63% de la gent que està escoltant això hagi vist Toro Salvaje. Mínim el 63, eh? Ha sigut específic. Sí, és el topall que poso, el 63. Em sembla guai. I pel 27% restant de persones, de debò recomanar-vos molt que mireu Toro Salvaje, perquè...
És una pel·lícula, com us deia abans, que es queda a la retina, que un cop la veus passa a ser un referent i de tant en tant, quan veus altres coses et vindrà Toro Salvaje. És una pel·lícula increïble, gravada en blanc i negre. Jo tenia moltes ganes de parlar d'aquesta pel·li, Ignasi, perquè...
jo tenia un record distorsionat del motiu que havia portat Scorsese a fer-la. Jo estava convençut que com que l'any anterior havia guanyat Rocky per davant de Taxi Driver, que arrel d'això el senyor Scorsese va decidir dir jo ara vaig a fer una pel·li de boxe de veritat, cago en tot. Home, és que...
Però no sé per què tenia aquest record, potser en alguna conversa de bar amb algú havíem arribat a aquesta conclusió, perquè després, repassant biografia i altres, doncs em sembla que no és tan així. Però coincideix com temporalment, just la pel·li després de Taxi Driver, és toro salvaje i és de boxa. Home, sí, sí.
Fa pensar que pot ser que fos també un ingredient de dir... Com que Rocco... Rocco, eh? Com que Rocky és millor... Està molt inconscient. Com que Rocky és millor que Toxidriver? Jo he vist Rocco i Toxidriver, però no són les pel·lícules que tu esperes. Toxic Driver? Toxic Driver. Sí, són pel·lícules. Com que Rocky guanya l'Òscar a millor pel·lícula per davant de Toxidriver? No té cap mena de sentit. De què estem parlant?
No, no té cap... Jo potser és per la història. És com si la Guerra de los Mundos guanyés un Òscar per davant de One Battle After Another. Sí, no, no. Bueno, potser és un xímil una mica més extrem. Potser no arribem a tant. Potser ens hem passat aquí, eh? Potser ara hem passat. Potser se'ns ha de donar millor el cap. Tiro enrere. Et deixo tornar enrere i tornar-hi un altre cop. És com si...
Regreso al futuro... És que no se m'acut cap ciment. És igual. Però entén-me, o sigui... Sí, t'entenc perfectament. Aquella persona que diu que Rocky és millor que Taxi Driver... És com si guanyés la millor pel·lícula, Vengadores Endgame, per exemple, jo què sé, Openheimer.
Saps? Jo crec que és un símil prou adequat. Jo crec que a falta d'imaginació... Aquest està bé. Ens quedem amb aquest. Perfecte, potser no és el millor, però està bé. En tot cas, el context és aquest. O sigui, Rocky guanya per davant de Taxi Driver. Penso que sorpresa per tothom. Sens dubte, Rocky hauria de ser una pel·li molt taquillera. I és un... És a dir, és...
És una pel·li èpica, cosa que agrada molt a l'acadèmia i entenc que en un any sense grans pel·lícules Rocky pugui estar nominada i pugui endur-se algun Òscar, però guanyar per davant de Taxi Driver...
I crec que el que va passar amb Rocky realment és la història que té darrere, la història del rodatge, que va ser molt complicat, un rodatge on ningú tenia un duro per fer reu, feien sense permisos. Aquesta mítica escena de l'escala realment no tenien els permisos per gravar i la van haver de fer una hora on la policia encara no havia arribat. O sigui, perquè us feu la idea, realment no és que la pel·lícula de Rocky sigui la millor pel·lícula de la història, sinó per la història que hi ha darrere de tot aquest rodatge i d'aquesta bogeria, que per cert es farà una pel·lícula sobre això.
Una pel·lícula sobre la pel·lícula? Es farà una pel·lícula sobre el rodatge de Rocky. Pel·li documental? No, pel·li pel·li. De com el Sylvester Stallone havia de posar diners de la seva butxaca, perquè estava totalment pel·lat, per intentar gravar la pel·lícula. Sense permisos, sense res, un escàndol total. I va sortir el que va sortir, que és una pel·lícula excepcional.
Sí, sí, sí, és una bona pel·lícula de boxe, com dèiem, com estableix una miqueta l'estàndard de cine de boxe. Sí, sí. Però, clar, és més per davant de Taxi Driver, de nou, per sisena vegada dic, per davant de Taxi Driver, de veritat. Home, sí, clar, però sempre tindrem aquestes coses amb els Oscars, Marc. Els Oscars sempre han tingut això, que a vegades una pel·lícula com todo la vez en todas partes guanya per sobre d'alguna que estigués nominada aquell any, que era bastant millor pel·lícula. Però, bé...
Ara ja es veu una mica de quina mena ven els Oscars, de quin tipus de ideologia hi ha darrere de tot això. Veurem aquest any, perquè com Sinners els idoni per donar el Premi a millor pel·lícula Sinners,
ojo, perquè he de dir que no em sorprendria, no m'agradaria, però no em sorprendria gens. És que no em sorprendria gens. A mi sí que em sorprendria. A tu molt, a tu molt. A tu moltíssim. En fi, per això volíem parlar avui de Toro Salvaje, amb clàssics. I tant. M'encanta, m'encanta que portis clàssics. Ho hauries de fer més, de fet. Ho hauries de fer més. I ara anem tancant, no? Sí, fins aquí el programa d'avui. Ens veiem i ens escoltem la setmana que ve aquí a Matata Pere Ràdio. Gràcies a tots i totes sempre per escoltar-nos.
Adeu-siau! Adeu, vagi bé!
Bona nit.