...preparados.
Ho sabem tot de tu. La Claqueta, amb Ignasi Serra i Marc Pitarch.
Bon vespre, benvinguts i benvingudes a La Claqueta, al vostre espai de cinema aquí a Mata de Pere Ràdio. Un programa realment fet per, bueno, pari pels que no poden aguantar aquestes ganes de comentar les pel·lícules abans que s'acabin els crèdits, que això som una miqueta nosaltres, eh? Sí que ens passa. Marc Pitarch.
Bon vespre, com estàs? Bon vespre, Ignasi. Molt feliç de tornar a gastar aquí a la ràdio després del que vam viure el cap de setmana passat. Diumenge, eh? Quina intensitat, eh? Quina intensitat, quina intensitat. Ara en parlarem. Va, que avui venim carregadets, com sempre, perquè el món del cinema ja sabeu que no s'atura i nosaltres tampoc. Repassarem les notícies més destacades de la setmana amb tot allò que està sacsejant la indústria. Algunes estrenes, polèmiques i algun titular que, ja us aviso, té més guió que moltes pel·lícules de Hollywood.
Evidentment, també toca parlar dels Òscars. Marc, ja tenim guanyadors, tenim algunes sorpreses, discursos una mica interminables, que bé... Algun d'entallar i tot, eh? Sí, i decisions que realment ens van fer preguntar-nos si l'Acadèmia ha vist les mateixes pel·lícules que nosaltres.
Més enllà d'això, també posarem en la lupa, mirarem una miqueta una de les estrenes més esperades del moment, que és Amarga Navidad, el nou treball de Pedro Almodóvar. Veurem si el Manxec continua en plena forma o si aquest cop el torró se li ha cremat una miqueta. Ja ho veurem. Tot com sempre, perquè ens agrada acabar així, ens agrada molt acabar així, és amb la nostra dosi de banda sonora gràcies a la partitura secreta d'en Marc. Perquè escolteu una cosa, aquí...
A la claqueta el cinema també s'escolta. I l'escoltem molt, eh, el cinema, nosaltres? Home, i tant. Ens agrada moltíssim. Així que va, poseu-vos còmodes, apagueu el mòbil o, bueno, feu veure que l'apagueu i deixeu-vos portar, perquè aquí comença la claqueta.
Comencem, com sempre, amb les notícies, no? Home, doncs som-hi. Vinga, va, Scorsese torna amb DiCaprio i Jennifer Lawrence. Doncs tenim un primer cop d'ull a la nova pel·lícula de Martín Scorsese, titulada What Happens at Night. I atenció, perquè el repartiment és del nivell, ja ho hem dit. Leonardo DiCaprio i Jennifer Lawrence. La història segueix un matrimoni que ha viatjat a un petit poble europeu per adoptar un nadó. Però, com us podeu imaginar, res és el que sembla.
És un thriller una miqueta amb aroma inquietant, podríem dir inclús de terror, no? I venim d'Scorsese, òbviament, tenim les expectatives altíssimes.
I atenció, perquè Ryan Gosling podria ser el nou Ghost Rider. Sí, l'actor ha confirmat que hi ha hagut converses per interpretar Ghost Rider dins de l'univers Marvel. Això sí, ell mateix... Ell mateix ha dit que és una situació complicada, entre cometes. Això ho posem entre cometes i podem traduir-ho amb un hi ha interès, però no hi ha res tancat. Veurem si s'acaba pujant a la moto infernal. També ho podríem traduir d'una altra manera, això, Marc. A veure... Jo he demanat molta pasta...
I encara no m'han dit que sí. Ha fet un Cristiano Ronaldo. Potser, eh? Podria ser. Vinga, seguim, perquè Spider-Man trenca internet. El trailer de Spider-Man Brand New Day s'ha convertit en el més vist de la història, amb 718 milions de visualitzacions en 24 hores. En 24 hores.
És bogíssim. Jo com queixo que ningú mira el meu podcast. 718 milions de visualitzacions en 24 hores. I què ha fet Tom Holland per celebrar-ho? Doncs ha il·luminat l'Empire State Building amb els colors vermell i blau del personatge. De Barça.
Sí, exacte, blaugrana, literalment. Bé, per posar-vos una mica en context, el tràiler que també va ser el més vist va ser Deadpool i Lobezno, que ara mateix queda en segon lloc, només, i dic només també entre cometes, ja ho heu posat bé aquí, amb 365 milions de visualitzacions en 24 hores. És la meitat, eh? És la meitat.
És una bogeria, recordem, 718 milions de visualitzacions al tràiler de Spider-Man Brand New Day només en 24 hores.
Cinema a l'espai. Project Hail Mary, o aquí traduïda com Proyecto Salvación, l'han traduït així de córrer, ha fet història, Marc, convertint-se en la primera pel·lícula estrenada a l'estratosfera. I diràs, què m'estàs explicant? Doncs sí, tal qual. Han enviat una pantalla IMAX a l'espai que ha projectat imatges del film.
És que el màrqueting ja no té límits. No té límits, per cert. Parlen molt bé, molt, molt bé, de la pel·lícula de Projecto Hail Mary o Projecto Salvació. Tenim moltes ganes a veure-la. S'estrena la setmana vinent, efectivament. No sé si la portaràs tu a la crítica, no sé si la portaré jo, però el que sí que està clar és que està triomfant. Tots els crítics l'estan posant, mai millor dit, pel cel.
Polèmica amb els pòsters de Faces of Death. Doncs els nous pòsters de la reimaginació de Faces of Death, protagonitzada en aquest cop per Barbie Ferreira, han estat censurats, Marc. L'organisme de classificació nord-americà no permetrà que es mostrin en cinemes pel seu contingut gràfic. I és que quan el màrqueting, podríem dir que es passa una miqueta de frenada, passen aquestes coses. Encara que deia una cosa. Imagina't, Marc, imagina't veure un pòster...
a la pantalla del cinema o a l'entrada del cinema que digui aquest postre està censurat. No et crida l'atenció, això? Això ben més que cap altra cosa. Exacte. Doncs ojo al màrqueting perquè també pot estar molt interessant. Veurem a veure. Nou film de Martin McDonough.
Tenim tràiler ja de Wild Horse Nine, la nova pel·lícula de Martin McDonagh, protagonitzada aquest cop per Sam Rockwell i John Malkovich, segueix a dos agents de la CIA en una missió plena d'atenció durant el cop d'estat de Xile de l'any 1973. S'estrena el 6 de novembre i recordem Martin McDonagh, un director espectacular. Ha dirigit l'Animes en Pena, l'Animes en Pena, que és una pel·lícula excel·lent, una que es diu Embrujas, que també m'agrada moltíssim. És un director
amb la Copa d'Umpi. Ei, John Malkovich, eh? John Malkovich, molt top. I, per cert, si no heu vist tres anuncis a les afores, pel·liculot. Martin McDonagh en Estat Pur. I compta, perquè l'onou de Fincher directe a Netflix.
La nova pel·lícula de David Fincher, The Adventures of Cliff Booth, el personatge de la pel·lícula de Once Upon a Time in Hollywood, s'estrenarà aquest agost directament a Netflix. Hi ha molta poca informació encara, però només amb el nom, realment, ja tenim hype perquè ens va encantar el personatge.
Pixar confirma Los Increíbles 3. I és oficial, Los Increíbles 3 arribarà als cinemes el 16 de juny de 2028. Bueno, torna la família a part i veurem si estan a l'altura de les expectatives. He de dir que a mi la segona em va agradar. No és res de l'altre món, no és com la primera, òbviament, però bé, tenim ganes de Pixar.
Torna també Lilo y Stitch. El remake en imatge real de Lilo y Stitch tindrà seqüela oficial, ja ho sabem que sí. Arribarà als cinemes el 26 de maig de 2028 també i està clar que Disney segueix apostant fort per explotar la nostàlgia. No sabem fins quin punt això li durarà.
I compte perquè tenim el primer tràiler de Dune Part 3 i l'Ignasi està... Estic emocionadíssim. Doncs sí, primer tràiler de Dune Part 3 que s'estrena, per cert, el 18 de desembre, junt amb la pel·lícula d'Avengers Doomsday. No sé si ho sabia d'això, Marc. No, no ho sabia. Doncs s'estrena aquestes dues pel·lícules juntes i ja hi ha una mica de caos per veure qui es queda amb les sales IMAX.
Que fort. Clar, es veu que Denis Villeneuve es porta molt bé amb tota la cúpula d'IMAX i ha decidit
Sí, ha decidit... Això, no?, que es queda ell totes les IMAX d'Estats Units per Dune. Increïble. Veurem què passa amb Vengadores. Però, bueno, detall curiós del tràiler d'1x3, que, per cert, l'escoltarem, és que el compositor Hans Zimmer ha revelat que el cant que se sent al tràiler està interpretat pel mateix Timothée Chalamet. Increïble. Sí. Pol Atreides...
També canta. Escoltem-lo sencer, sisplau, ara mateix. Si és niña, ¿cómo la llamaremos? Se llamará Gánima.
Ese es niño. Se llamará Leto. Para que tenga la sabiduría de su abuelo. La guerra se alimenta a sí misma.
¿Cuánto más atacó? Más nos ataca el enemigo. ¿Cuánto más atacó?
¿Cómo lo hacía padre? Tu padre jamás empezó una guerra.
No temo a la muerte. Pero no me ha de llegar. Todavía. Bé, això no ho fem mai, de posar un tràiler enmig del programa, però ho vèiem completament necessari.
Absolutament. És completament necessari. Hans Timmer està totalment boig. Està completament boig. El que fan aquest tràiler, i ja ho dic jo, i ho hem estat parlant abans, crec que aquest tràiler és el millor tràiler dels últims 10 anys de cinema de Hollywood. És la teva opinió. És la meva opinió. Però és la que és. És totalment certa. M'encanta veure't així d'entusiasmat. Sí, és que a més crec que... Bé, crec que estem d'acord quan parlem de cada una...
És una de les sagas de ciencia ficció modernes, més importants del cinema. Sí, que ha aconseguit, diria, i em sap greu dir-ho perquè estem parant de linch, però ha aconseguit superar la primera versió que coneixíem d'aquesta història en el cine. Sí, sí, realment és una molt bona saga. Jo tinc els meus peros, penso que la...
que les tres pel·lícules potser les podrien haver fet en una, penso que està una mica dilatada la història, però l'atmosfera, tot el que respires, és increïble. Bueno, veurem si aquest any, perquè això, de fet, ho ha publicat Timoteix Salamat,
Dos dies després d'haver perdut l'Òscar, i em sembla una... Una borratxera, segurament. Sí, sí, va dir, doncs mira, ara l'he perdut, però us enterreu de qui soc. I és que al final l'escoltes cantar i el paio també està increïble, aquest paio s'ha fet de tot. Potser ballar ballets i cantar òpera no, però, mare de Déu, el tio té unes bones cordes vocals. Va, fins aquí les notícies. Fins aquí.
Gràcies.
Por Dios mío. Avui és l'últim dia, en teoria, que escoltem aquesta sintonia. Sí, hombre. Més o menys, més o menys. Més o menys. Doncs sona música de gala una altra vegada a la claqueta, Ignasi. Per favor, per favor, per favor. Doncs sí, perquè la 98a edició dels Òscars, doncs, va passar el cap de setmana passat i la veritat és que no va decebre ningú. D'una banda, doncs, una nit competitiva fins al final. I tant. Entre One Battle of Terranoders i Sinners, que va mantenir l'atenció real, cosa que no sempre passa.
I d'altra banda, una gala travessada per un clima polític i industrial molt present. Bromes amb doble tall de l'encarregat de presentar la gala, Conan O'Brien, referències constants a la guerra i a la llibertat d'expressió i moments explícits com el posicionament de Javier Bardem. I tant.
No va ser una cerimònia especialment brillant, en ritme o en espectacle, però sí significativa. Entre discursos amb càrrega, actuacions potents, com la del fenomen K-pop, i la sensació que Hollywood està en plena transformació, la gala va oscilar entre la celebració i una certa incomoditat, diria jo. I enmig de tot això, el triomf clar de Paul Thomas Anderson. Sens dubte. Mare de Déu. Aquí a la claqueta vam tenir l'honor de seguir en directe la cerimònia,
I he de dir que va ser una nit molt divertida. I tant, Nasi. Ens ho vam passar molt bé, la veritat. Sí, sí, jo crec que sí. Va ser una nit molt interessant. De fet, ens vam enfrontar a un directe de 4 hores i mitja. Va ser llarg. Vam començar a les 11 de la nit, va acabar a les 3.40 més aviat, si no m'equivoco. Crec que va ser...
Algo així, sí. Però bé, vam estar aquí amb els companys del podcast de Cameo, vam estar amb l'Héctor, vam estar amb el Biel, vam estar també amb el periodista Joan Riba... Va ser molt interessant, va ser molt interessant, ens ho vam passar molt bé, ja veiem que l'estudi està completament ordenat un altre cop, perquè havíem baixat la tele, havíem fet mil coses, des d'aquí volem agrair també un altre cop, una altra vegada, tant al Berbe Orlegui, el director de Matadé Pere Ràdio, com a Pere
que va ser qui ens va muntar tot això. Ens ho va deixar muntadíssim, perfecte. Només havíem pràcticament d'engegar la televisió i ja funcionava tot. Així que sí, va ser una gran nit. Esperem que en vinguin més d'aquestes. I tant. A més em consta per diverses persones que...
Que els va agradar molt la forma en què ho van retransmetre i que va quedar molt bé. Jo estic molt content, Ignasi. Sí, sí, jo també estic contentíssim. Realment va ser un repte. Va ser un repte i el vam superar amb moltíssima, moltíssima dignitat. Clar que sí. I tant. Doncs a continuació, si us sembla, anem a repassar una mica els guanyadors de les principals categories dels Premis Òscar. No les farem totes? No, no, no. Però sí les principals. Sí? Vinga, som-hi.
I com no, doncs començarem amb... Potser la més important, no? Categoria millor pel·lícula. Home, doncs sí, perquè hi havia nominades 10 pel·lícules, que això ara és nou, lo de nominar 10 pel·lícules a millor pel·lícula. No sé si m'agrada això. No, a mi gens. Jo em quedaria amb les 5. Sí. Sabem que amb 5...
Estem contents. Doncs a veure, les nominades eren Bogònia, Fórmula 1, Frankenstein, Hamnet, Martí Suprim, Una batalla tras otra, El agente secreto, Valor sentimental o sentimental valium, Los pecadores i Train Dreams. Òbviament, la guanyadora va ser la que havia de ser, i la que crec que tots vam estar prou d'acord, que va ser Una batalla tras otra. És que, si no hagués estat així, hauria estat un trasbals important, eh? Sí, ja parlarem ara de trasbalsos, ja parlarem ara.
Veient la trajectòria que portava la pel·lícula en altres premis i demés, hauria estat molt estrany que no s'endudés el guardó. Sí, realment aquí a l'estudi, tant tu, Marc, allà a la cúpula, com nosaltres aquí a la taula, esperàvem la victòria de Paul Thomas Anderson com a millor pel·lícula. Realment...
Potser en algun moment ens havíem pensat que, tal com estava anant la gala, Sinners podia agafar una mica d'embranzida, però no. Al final crec que el cinema va guanyar, s'ha de dir, s'ha de dir.
Va, seguim la categoria millor director. Teníem a Chloe Zhao per Hamnet, a Josh Sabdi per Marty Supreme, a Paul Thomas Anderson per One Battle After Another, a Joachim Trier per Sentimental Valium, a Ryan Coogler per Los Pecadores. I el guanyador també va ser el senyor PTA, Paul Thomas Anderson per One Battle After Another. Malescutíssim. I és que ja s'ho mereixia aquest home. De fet, totes les seves pel·lícules són d'Òscar, de fet.
Crec que no hi ha cap que pugui dir, no, aquesta no li donaria res. És que em sembla un dels directors més infravalorats. Ara ja no, ja té l'Òscar. Però, ostres, és que Paul Thomas Anderson estem parlant de Magnolia, de Boogie Nights, de Punch Drangleoff, parlem, no ho sé, de L'Ilo Invisible, que era una pel·lícula espectacular. S'ha fet justícia.
S'ha fet justícia, i aquí a la taula també vam acabar molt contents amb aquesta decisió. De fet, inclús va venir un moment d'aplaudir, perquè ho necessitàvem, ho necessitàvem.
Vinga, va a categoria millor actriu protagonista. Doncs aquesta la teníem tots clares. De fet, a la porra que vam fer, tothom va votar la mateixa. Teníem a Jesse Buckley per Hamnet. Hamnet? Oh, Déu meu. Arros vaien per, si podria tenir una petada, aquest Hudson per Song Song Blue, tenim a René Rainsby per Sentimental Valium i a M. Stone per Bogònia. I aquí ho teníem tots clars, ja ho vam dir, ho hem parlat durant tots aquests mesos, que això no va anar per Jesse Buckley, per Hamnet, i així va ser.
Era igual una de les categories més clares. Sí, de fet, hem de dir una cosa d'aquests Òscars, és que les categories estaven molt disputades, sobretot les tècniques, entre Frankenstein, One Battle After Another, Sinners, totes podien rascar realment. Així que aquesta categoria millor actriu protagonista era de les poques que crec que sí, ho sabíem tots des del principi i que al final era justíssim. Totalment. Les coses són com són.
Va, doncs categoria millor actor protagonista. I aquí és on tots ens vam posar les mans al cap, potser.
Bueno, era una de les disputades, no? Era una de les disputades, igual, per prestigi, per una banda, per actuacions, també, per una altra banda... I és que els nominats eren Timothée Chalamet per Martí Supreme, Leonardo DiCaprio per One Battle After Another, Ethan Hawke per Blue Moon, Michael B. Jordan per Los Pecadores i Wagner Moura per El Agente Secreto. O Agente Secreto, que vam fer la broma aquí durant tota la nit. Doncs el guanyador va ser Michael B. Jordan per Los Pecadores. I nit...
Una de les sorpreses, podríem dir, no? Nit molt trista per Timoteix Lamet, que ho tenia a tocar. Hauríem de veure fins quin punt van afectar molt la... Tu creus les declaracions aquestes a l'òpera i demés? Hauríem de veure-ho. Tu creus que és tan mediàtic el tema? Sí, són els Òscars. I els Òscars ja no s'han convertit... Però ningú se'n recordarà d'aquestes declaracions d'aquí dues setmanes. Si s'hi hagués guanyat l'Òscar, no hauria passat res.
Potser no se'n recorden de les declaracions com a tal, però se'n recordaran que Timoteu Xaramet l'ha perdut per Martí Suprim per culpa d'això.
Perquè he de dir una cosa, i ho hem de dir sincerament, ens vam posar les mans al cap, tots, quan van dir Michael B. Jordan per sinners. No ens ho esperàvem. No ens ho esperàvem perquè és una bona actuació, el payú està molt bé, realment. Però recordem que actua com a... Bueno, ho fa de dos personatges, de dos germans, no? Que realment, Marc, aquests dos germans tenen una peculiaritat, que un va vestit de blau i l'altre va vestit de vermell. Però a part d'això... Si tu els hi treus els colors, no saps a quin personatge està interpretant.
És el problema, és el forat que li veig a l'actuació. Sí que és veritat que és una actuació molt física, molt física, és real, és cert, és molt potent, però si els hi treus els colors de tratja o de boina, en aquest cas, ostres, potser no és un paper d'Òscar, i és un paper molt bo, Michael B. Jordan torna a mostrar que és un gran actor en un gran moment,
però és que estem parlant de Timoteix Alamed i també podríem inclús parlar d'Ethan Hawk, de Wagner Moura i de Leonardo DiCaprio. Ja saps que per mi el meu vot anava a DiCaprio, perquè em va impressionar molt la seva actuació. Bueno, a tot ens va agafar contrapeu, tampoc em sembla malament, l'actuació que fa és bona.
Sí, no, no, el problema d'aquí és que la categoria està molt ben disputada perquè tots fan grans actuacions. Però, ostres, si comparem per mi la Michael B. Jordan és la que passa més de puntetes i les altres inclús la superen. Wagner Moura el supera i Fina Coca el supera. Leonardo Di Cabrio i Timotec Alamed. No sé si el tornarem a veure a aquest nivell mai. Sí, sí, és molt jove. Té molts anys per davant per demostrar la seva valia. El paio a Martí Suprem està colosal. Colosal.
Bé, va ser sorpresa gran, una miqueta decepcionats, és veritat, perquè aquí més d'un quasi crema l'estudi. Aquí l'Hector es va enfadar moltíssim. Sí, és veritat. Però bé, va ser el que va ser, així que Michael B. Jordan per Sinners.
Vinga, va, categoria millor actriu de repartiment. Teníem anomenades a Elle Fanning per Sentimental Valium, a Inga Ibsdottel Lillaz també per Sentimental Valium, a Amy Madigan per Weapons, a Wun Mimosaku per The Sinners i a Tejana Taylor per One Battle After Another. He de dir una cosa, i és que aquí també estava prou disputat. Sí, sí, sí. Estava prou disputat. La guanyadora va ser Amy Madigan per Weapons.
És que fa un paperàs. Estic molt content. Jo m'agro per ella. De fet, ho hem estat dient aquí, sí que és veritat que els Òscars últimament premien també aquestes actuacions més sorprenents, no?, de papers molt esbojarrats. Ostres, a mi me diguen, fa un paper d'una bruixa,
que es diu Tia Gladys, brutal, que fa molt de mal rotllo, molt de mal rotllo i està excel·lent. De fet, és una de les icones de la pel·li, no? Home, clar, sí, sí. Hi ha gent que es disfressa i es disfressarà d'aquest personatge perquè ha marcat...
Jo ja et dic, contentíssima Mimi Madigan, crec que és una actriu com la copa d'un pi, però sí que és veritat que, clar, teníem a les dues de Sentimental Valium, que eren dues actrius gegants i que estan molt bé a la pel·lícula. Teníem a Tejana Taylor, que fa un paperàs. Teníem a Tejana Taylor, també, per Juan Batera, i igual a Buen Mimosaku, que no sabem com, per Los Pecadores, també s'havia culat aquí, però que veient com anava a la nit, també podia ser que guanyés. També podia ser. Així que categoria molt disputada, de fet, va ser el primer premi que van donar a la nit, si no me'n recordo.
No recordo malament, crec que va ser el primer premi. Així que Amy Madigan per Weapons i estem tots contentíssims. Categoria millor actor de repartiment. Teníem a Benicio del Toro per One Battle After Another, teníem a Jacob Elordi per Frankenstein, a Delroy Lindo per Sinners, a Sean Penn per One Battle After Another, a Stellan Skarsgat per Sentimental Valium. I el guanyador va ser l'únic que no hi era present a la gala perquè estava a Ucraïna. Sí, sí.
que és el senyor Sean Penn per One Battle After Another. Premi més càmaras concitant.
Però és que estem un altre cop al mateix, ha sigut un any molt igualat. I és que, inclús, si li haguessin donat, per exemple, a Stellan Skarsgat, que em sembla una actuació excel·lent per sentiment del Valium, o a Benicio del Toro... Jo pensava que li donarien el del Toro. Pot ser també que els seus 12 minuts de pantalla no fossin suficients. Si hagués estat igual el doble, hagués estat 25 minuts, potser sí que s'hauria endut, perquè el paper que fa és excepcional. El ritme que dona la pel·lícula i el to és increïble. Carisma en estat pur.
Jo, per mi, Sean Penn és una actuació una mica sobreactuada. Entenc que el personatge ho requeria. Sí. Igual no és la meva actuació favorita de Sean Penn, però, bé, en tot cas, és un premi merescutíssim. Sí, de fet, jo, quan vam fer aquesta porra, vaig dir que Sean Penn s'ho em portava. Sí, me'n recordo. I a mi és que em va encantar. La seva actuació em sembla del millor de la pel·lícula. Recordo que és el que em vas dir quan va sortir de la pel·li. Sean Penn està d'Òscar, et vaig dir.
Sí, efectivament, i mira, no m'he equivocat. Així que això em pen per One Battle After Another. Vaig seguint per la categoria millor guió adaptat. Teníem a Bogònia, teníem Frankenstein, teníem Hamnet, teníem One Battle After Another i teníem Train Dreams. Aquesta també estava prou cantada, perquè aquí el senyor Paul Thomas Anderson ha tornat a guanyar per One Battle After Another. Se'n va anar amb tres Òscars a casa, eh? Així carregats, eh? Sí, a sota el braç.
Era desparat. Sí, feliç per ell. Jo m'alegro molt per ell, de veritat. És una gala massatge pel senyor Thomas Anderson que s'ho mereixia. Home, és que la pel·lícula és excel·lent, tio. És un pel·lículot. És la millor pel·lícula del 25 i ja està. Sí, sí, sí. I qualsevol altra cosa és mentida. És la millor pel·lícula de l'any 25, tota la raó del món. Aquí, veus, amb això coincidim, Marc.
Coincidim. Clar que sí, home. Molt bé, així m'agrada. Però és vital que, per exemple, teníem pel·lícula aquí, com a millor guió adaptat, que podíem agafar també inclús Frankenstein, no? Escrita per Guillermo del Toro. Que a nosaltres no ens va encantar, però sabem com és l'acadèmia amb Guillermo del Toro. Que, de fet, Frankenstein s'han portat tres Òscars tècnics, eh? Per mi és una de les sorpreses de la nit.
Tres Òscars, amb millor disseny de producció, millor maquillatge i pel·lucaria i millor vestuari. Poca broma amb els tres Òscars, eh? Però també tenim Hamlet, que venia de la novel·la de Maggie O'Farrell. Bé, estava disputat, però clar, és que estàs competint contra Paul Thomas Anderson. És el que hi ha. Així que jo crec que merescudíssim aquest premi en categoria millor guió adaptat i l'Òscar per One Battle After Another i Paul Thomas Anderson.
Doncs seguim per la categoria millor guió original. Teníem a Blue Moon, teníem Un simple accident, teníem Marty Supreme, Valor sentimental o sentimental Valium i Sinners. Aquí estava claríssim, Marc.
Per tu sí. Per mi estava claríssim i per uns quants de la taula també. El premi o el guardó a l'Òscar va ser per Sinners. Guió original jo ho tenia claríssim. Si havien de premiar a Sinners amb alguna cosa, era amb això. I és que a mi em sembla un guió atrevidíssim. És mega atrevit. Una mescla de gèneres que et pot agradar més o menys,
però que a pantalla queden molt bé, molt i molt bé. Tenim música, tenim terror, tenim thriller, tenim gàngsters, tenim de tot, tio. A mi em sembla un guió, ja et dic, molt i molt bo, i de fet la pel·lícula a mi em va agradar molt, a tu no tant. A mi no tant. A tu no tant. Deixem-ho aquí, crec que no vols donar ni declaracions, eh? No vols ni donar-les. Bé, ja ho he dit moltes vegades, no és que no m'agradi la pel·lícula, és que per mi va ser una mica una decepció.
perquè n'havia sentit de parlar molt bé, perquè tenia moltes ganes d'aquesta pel·li, i em vaig quedar una mica com, què és això? A tu aquesta mescla de gèneres no et va acabar de fer, crec? No, no. Per què? Doncs no ho sé, és com... La vas trobar artificial, potser? O què va ser? Em dóna curiositat preguntar-te jo perquè a la majoria de gent que conec sí que a Los Pecadores o Sinners li sembla una molt bona pel·lícula o li agrada força,
Però amb tu he tingut una mica el contrari. Mira, tothom destaca la famosa escena de la cançó i de més. A mi és que no m'agrada, em posa molt nerviós aquesta escena. Per què? Perquè és una barreja de gèneres musicals que està totalment fora de lloc, per m'ho entendre, evidentment. És veritat, no és una pel·lícula...
D'època, 100%. No. Però està ambientada en un moment, en una època, on la música és molt important. I tant. I no vull dir que no faci honor al blues, però de cop aquesta barreja de gèneres i posar hip-hop i posar techno i no sé què i convertir-lo en musical i en un moulin rouge, a mi em sobra, saps?
Ostres, jo crec que aquesta escena de la qual parlem jo li vaig trobar el sentit que quan ells estan tocant aquest blues porta a la màgia, la màgia de la música i entenc com l'escena, com la globalització de la música durant totes les èpoques de la història.
Sí, és com evoluciona el blues cap als diferents gèneres en tot el segle XX, no? Si ho entenc conceptualment, però a mi no... No et va acabar de fer. No. Jo recordo posar-me de molt mala hòstia en aquesta escena. Ostres, però si jo recordo al·lucinar i dir això, això és tan atrevit que m'agrada moltíssim. Per això crec que a l'Òscar, a millor guió, crec que havia de ser per Sinners. Estic content. Però bé, recordem que Sinners se'n portava 16 nominacions, eh? I no se n'han portat gaires d'Òscars.
Va, seguim amb la categoria millor fotografia. Teníem Frankenstein, teníem Marty Supreme, teníem One Battle, After another, teníem Sinners i Train Dreams. I la guanyadora aquí, una mica contra pronòstic, podríem dir. Va ser Sinners. Sí, per mi no és la millor fotografia del 25, ni molt menys, però, bueno, no ho sé.
Aquí estàvem molt disputat, i crec jo, entre One Battle After Another, Another, Sinners i Train Dreams. I també et diria Martí Suprem. La foto de Martí Suprem està molt bé. Jo per mi, jo li hauria donat a One Battle After Another perquè em va semblar absolutament brillant. Però és que jo li hauria donat tot a One Battle After Another. Li hauria donat també millor banda sonora pel Johnny Ringwood. Li hauria donat tot, la veritat. Bueno, no desmereixo la foto de Sinners. No, però...
Però penso que no és la millor foto de l'any. Sí que és veritat que hem de dir una cosa, i és que la directora de foto dessiners va ser la primera dona a guanyar l'Òscar a millor fotografia, que això és increïble. A més, una dona blanca, no? L'única dona blanca de l'equip? No, no, no. La blanca era de càsting. Ah, sí. Te'n recordes? Que ho vam estar parlant. Exactament riure molt. Home, però com pot ser això, no? Però, bueno, supercontents, perquè realment també es dona un pas endavant en el que passa a la indústria, i hem de dir una cosa.
Per molt que tu no la consideris la millor foto de l'any 25, és una molt bona fotografia. Té escenes espectaculars. Així que molt content també per la direcció de fotografia que va ser per Sinners.
Bueno, i per acabar volíem repassar també la categoria millor pel·lícula internacional. Home, sí, tant, perquè mira, aquesta estava molt disputada també i teníem una nostra. Teníem l'agente secreto, teníem un simple accidente, teníem Sirat, teníem Sentimental Valium i teníem la Bob de Hinn o la Peu de Hinn. La guanyadora, per nominacions ja ho sabíem, era Sentimental Valium, pel·lícula noruega.
Bé, a mi... Era d'esperar, era d'esperar. Sí, era d'esperar. Igual com ho hem dit mil cops, no és una pel·lícula que m'apassiona i, de fet, a mi m'esgota. És una pel·lícula que m'esgota. Potser el que et passa a tu amb Sinners em passa a mi amb Sentimental Valium. Ostres...
Em cansa, m'esgota, tanta intensitat em deixa totalment esgotat, no entro en els personatges, no entro en les actuacions, per molt bones que siguin, no entro ni inclús en la direcció de Joaquim Trier. Però bé, m'alegro perquè la pel·lícula, sens dubte, ha agradat a tothom. Tothom diu que és una pel·lícula, que és una obra mestra, però jo quan vaig sortir de veure la de Sant Sebastià em vaig dir, ostres, això...
Això m'ha passat per sobre i ja està. No m'ha agradat, no l'he disfrutat. Així que bé, fem un resum ràpid dels premis. Vinga. I és que teníem One Battle After Another. De 13 nominacions se'n van portar 6 Òscars. Ciners de 16 nominacions se'n van anar amb 4 Òscars. Que ojo amb els 4 Òscars perquè són molt importants.
També teníem banda sonora, eh? Tenim Frankenstein amb tres Òscars de nou nominacions i tenim les guerreres K-Pop o K-Pop Demon Hunters, com la van traduir i a tu t'encanta dir-ho, amb els dos Òscars amb millor cançó i amb millor pel·lícula d'animació.
Bé, va ser una gala interessant, Marc. Va ser una gala interessant. Sí, home, jo... Jo m'ho vaig passar molt bé, la veritat. La primera vegada que retransmitir els Òscars i poder-ho fer aquí amb tu i amb els companys que van venir va ser un gran honor. Vam gaudir-ho molt. I res, pensant ja en les següents, no? Buf! Deixa'm respirar. Deixa'm respirar, sisplau. Molt bé, doncs fins aquí el repàs dels Òscars d'avui.
Gràcies.
I ara sí, anem amb una de les estrenes més destacades de la setmana, que és Amarga Navidad, la nova pel·lícula del senyor Pedro Almodóvar. Què tal, Pedro Almodóvar? T'agrada a tu, Marc? Gens. No t'agrada? No, no m'ha agradat mai. No t'agrada mai. Ni quan tenia movida madrilenya, ni res, no? Res, res. Em sap greu ser tan contundent i tan clar. No, està bé. No m'ha agradat mai. En general, m'ha costat molt a...
Ja no diré ni del cine. La cultura espanyola em costa molt. El pop espanyol sempre m'ha costat molt, el cine espanyol sempre m'ha costat molt. Estic generalitzant, perquè hi ha pel·lícules espanyoles que m'han agradat molt. Però en general em fa mandra. Bé, ho entenc. Doncs mira, t'explicaré una miqueta la nova pel·lícula del Modóvar i us seré molt honest des del principi, ho prometo. Perquè crec que és important situar des d'on parlo.
I és que jo, com tu, crec que jo mai he tingut una connexió especialment profunda amb el cinema, tampoc del modo bar. L'he vist, l'he seguit i li reconec el mèrit, la veritat. Li reconec la personalitat, el segell personal, però sempre m'ha quedat una certa distància molt emocional. I potser és perquè soc molt jove, Marc. Potser és perquè he de créixer i madurar moltes coses, de les quals potser les seves pel·lícules es basen en aquestes experiències, no? Però aquesta pel·lícula...
En gran part he de dir una cosa, és que manté aquesta sensació d'aquesta distància emocional. Segueix just tan lluny del que m'explica. No sé, és una miqueta trist. Però dit això, Amarga Navidad té moltes coses interessants i sobretot ben fetes.
començant pel repartiment, que és un dels grans punts forts, i és que Bàrbara Leni està sincerament espectacular. De fet, el millor paper que ha fet mai a la seva vida. Fa una interpretació continguda, però molt carregada de matisos, amb una mirada que diu molt més que realment els diàlegs. Ell està excel·lent. Jo crec que és d'aquelles actuacions que aguanten molt els silencis, que donen pes a escenes que potser sobre el paper no en tindrien tant. I això en una pel·lícula com aquesta crec que és clau.
Sempre ha de saber que el modo bar és molt d'actuacions. Al seu voltant el conjunt d'actors funciona molt bé. Hi ha química, hi ha bona intenció, intenció de per si, i es nota aquesta mà del modo bar dirigint. D'acord? Crec que té una manera de treballar les emocions, els gestos, les pauses, que són molt seu i tot està molt controlat i està realment molt i molt pensat.
també hi ha elements formals que són innegables, atractius, innegablement atractius, perdó. I és que, escolteu una cosa, la posada en escena, els colors, la direcció artística, tot té aquest aire tan reconeixible del director. És així, és un cinema que visualment té identitat pròpia,
podríem dir que veus un pla i saps què és del mod òbara, saps? Aquests primers plans tan centrats i amb mals colors, de fons... Però és el que et dic, hi ha una distància constant.
mentre jo veig la pel·lícula. Em passa aquesta cosa, és que no hi acabo d'entrar. És com si tot passés davant meu, amb interès, podríem dir, una mica teòric, però sense arribar-me del tot. I això al final em pesa molt, perquè estàs veient una història que vol ser emocional, que vol tocar temes profunds, relacions, dolor, memòria, però tu no acabes de sentir-los amb la intensitat que la pel·lícula et demana. I crec que això es tradueix en una sensació de ritme irregular.
irregularíssima. No perquè la pel·lícula sigui lenta en si, sinó perquè emocionalment no m'enganxa. Hi ha escenes que passen i que sincerament no em desperten gaire interès. Les veig, les entenc, però no m'implico. I aquí és on la pel·lícula per mi es fa una miqueta llarga.
I crec que també té a veure amb el tipus de diàleg i de construcció dramàtica que proposa el moodover últimament. Té un estil molt particular, inclús molt teatral, podríem dir en alguns moments, molt intens en d'altres. I si no connectes amb aquest codi tampoc, Marc, i algú que m'estic escoltant, és que us costarà entrar. De veritat, us costarà entrar del tot. Però ara bé, també us dic una cosa. Val la pena quedar-se fins al final.
Perquè els últims 20 minuts són probablement el millor de la pel·lícula. I és que és aquí on passa alguna cosa. Tot allò que fins aleshores estava dispers, contingut o fins i tot una mica desconnectat, doncs arriba a concentrar-se. La pel·lícula crec que troba una direcció clara, una intensitat emocional molt més directa, podríem dir.
I crec que funciona, funciona molt. Al final té una força, té un impacte en si, té aquell punt de veritat que et toca, que et remue una miqueta. És com si de cop la pel·lícula trobés el to que havia estat buscant tota l'estona, totes aquestes dues hores,
És això el que volia. I això fa que sortís del cinema amb una sensació millor de la que tenies en mitja projecció. Fins i tot, he de dir una cosa, Marc, és que et fa replantejar part de la pel·lícula que has vist abans. Sí, això està molt bé. Però, tot i aquest tram final tan potent, jo continuo amb la mateixa conclusió personal, eh? Aquí no canvio. Admiro molt el cinema de Pedro Almodóvar, crec que té una veu única i imprescindible...
però és que no és un cinema que connecti plenament amb mi. I crec que això és interessant dir-ho perquè el cinema també va d'això, Marc, que connectem, no connectem, que ens agradi, no ens agradi, i és que a tot ens ha d'agradar igual, no? Hi ha directors amb els quals, simplement, no acabem de sintonitzar. Així que, si sou molt fals del Modóvar, probablement trobareu Amarga Navidad...
molts elements que us fan estimar el seu cinema, si en canvi us passa com a mi i com al Marc, potser us quedareu en aquesta posició una mica estranya, de dir, l'admirem, però des de la distància, no va amb nosaltres. Crec que al final és una pel·lícula molt potent, o sigui, amb moments potents, amb un final que val la pena, però que en el meu cas, doncs ja ho he dit i ho torno a repetir, és que no ha aconseguit atrevar-se del tot la pantalla, és el que és.
Pedro Almodóvar, t'esperem per la següent pel·lícula, amb els brossos oberts sempre, però amb distància, amb distància.
Això és... Partitura secreta. Sí! La meva secció preferida. Ah, Ignasi, mira, avui a la partitura secreta us vull parlar d'una banda sonora que sembla mínima, però que quan t'hi quedes una estona t'acaba travessant per dins.
El seu autor és Joe Hisashi, un dels grans compositors contemporanis del cinema japonès. Tot i que molta gent el coneix sobretot per la seva col·laboració amb Miyazaki, El viatge de Chihiro o Mi vecino Totoro, grandíssimes pel·lícules, la seva trajectòria realment és molt més àmplia. Hisashi combina minimalisme, sensibilitat melòdica i una capacitat molt fina per treballar el silenci.
A diferència d'altres compositors més explícits emocionalment, ell suggereix més que imposa. I això es converteix en una peça clau en la banda sonora que avui escoltarem. Es tracta, ni més ni menys, de la música de la pel·lícula dirigida pel gran Takeshi Kitano. Em refereixo a Hanabi. Oh yeah. Oh yeah.
Hanabi, pel·lícula del 1997, és probablement una de les obres més personals de Takeshi Kitano. Barreja violència i tendresa d'una manera molt seca, gairebé abrupta, amb un estil visual molt depurat i grans silencis.
Kitano, que també n'és l'actor protagonista, construeix un relat sobre la pèrdua, la culpa i una mena de bellesa estranya que apareix enmig del dolor. I és precisament aquí on la mosca de Hisashi encaixa amb una precisió gairebé quirúrgica. No subratlla la violència, sinó els espais buits que deixa.
Estem escoltant l'obertura de la pel·lícula, un tema que és gairebé una declaració d'intencions, Ignasi, amb una senzillesa desarmant però amb una càrrega emocional molt intensa.
No busca captar-te de cop, sinó col·locar-te en un estat. Funciona com un llindar. Entres en la pel·lícula i ja comences a ser conscient de la profunditat a la que arribaràs.
Pots creure, Marc, que jo no he vist Hannah B. T'anava a preguntar. No l'has vist? No l'he vist. Oh... No l'he vist. Però la música és espectacular. Mira, hi ha dues pel·lícules que em van marcar a la meva adolescència. Una és Hannah B. i l'altra és Lost Highway, de David Lynch. Aquesta és espectacular. Perquè les vaig veure amb 14-15 anyets i em va rebentar el cervell totalment. Ostres...
El cine que havia vist jo era sempre molt comercial, no? I de cop et dones compte que el cine pot ser moltes més coses. En fi, estàvem escoltant el tema d'obertura de la pel·lícula Hanabi. Anem a escoltar el següent tema que porta per títol Angel.
Amb aquest tema Angel, aquí Hissashi fa una cosa molt seva, que és convertir una melodia aparentment innocent en alguna cosa absolutament ambivalent. Té una dolçó molt clara, però també una fragilitat latent.
No és una música de salvació, és més aviat una música de pausa, de respir entre el dolor. El títol podria enganyar, perquè no hi ha cap gran diluquència celestial, només una humanitat molt crua.
Estava llegint ara i he vist moltes pel·lícules de Keiji Kitano. Què has vist de Kitano? He vist moltíssimes. He vist Kikujiro, que em sembla una molt bona pel·lícula. He vist també Violent Cop. Violent Cop. És molt guai. He vist també una que es diu Outratch.
No l'he vista jo aquesta. Aquesta és més nova, que també m'agrada moltíssim. De fet, és una trilogia d'assassins japonesos, màfies... Estan molt bé. Les veu al filming, de fet. Ai, mentre sona aquesta música m'agrada anar parlant d'això, eh, Marc? Però recordo també una pel·lícula que em agrada molt, que crec que es deia Sonatines.
Sonatine... Per mi Sonatine i Hanabee van molt de la mà. Tenen moltes coses en comú. Sonatine és anterior. És una gran pel·lícula, també. Sí, perquè Hanabee és de l'any 97 i Sonatine és del 94-93, si no m'equivoco. Sí, efectivament. Doncs està pendent. I tant, i tant, i tant. Per mi és la pel·li top d'aquest home. La millor? És la millor pel·lícula? Jo diria que és la millor d'aquest home. M'atreveixo a dir això.
Vinga, va, estàvem escoltant Angel i anem ara, si us sembla, pel segon tema que us vull posar, que es diu Sea of Blue.
Doncs bé, si els altres temes que hem escoltat són més íntims, aquí Xaxi potser està una mica més paisatgístic, dibuixar un horitzó més relaxat. Però no és un mar obert lliure, sinó un mar contemplat des de la distància amb certa melancolia. El ritme és contingut, repetitiu, gairebé hipnòtic, i et col·loca en un estat de reflexió més que d'acció.
Fins que em passa, Ignasi, que la pel·lícula em va encantar. Però més enllà d'això, la banda sonora de Hannah B. és un d'aquests CDs que ha sonat en loop a casa amb uns pares quan vivia jo allà amb un germà de forma infinita. És quasi en part la banda sonora de la meva adolescència. N'hi ha vàries d'aquestes, però Hannah B. és una d'elles.
Ostres, clar, és que Hisashi ha sigut al final... El que va ser Estudio Ghibli ho ha composat tot ell. Estem parlant de Porco Rosso, estem parlant de... El Castillo Ambulante, estem parlant de Chihiro, com has dit, no? Estem parlant també... Jo què sé, tenim inclús l'última pel·lícula que és El Chico i la Garza. Tot ho ha fet ell. És espectacular, aquest paio. És un mestre, és un mestre, és un mestre. I Sonatina també seva. Sonatina també seva, oi? Efectivament.
Vinga, va, anem a escoltar l'últim tema que porto de la banda sonora de Hanabi, que porta per títol And Alone.
Probablement, Ignasi, el tema més despullat emocionalment, doncs aquí el silenci pesa tant com les notes. És un tema que no intenta consolar, sinó simplement sostenir la solitud que retrata la pel·lícula. Hisashi evita qualsevol resolució fàcil, no hi ha catarsi, només acceptació. I això és el que fa especialment potent perquè et deixa sol davant del que està sentint.
No sé què ha semblat, Ignasi. En conjunt, la banda sonora de Hanabi és un exercici de contenció i precisió emocional increïbles. Sí, sí. Quizás si no busca destacar, sinó crear unes melodies i unes harmonies que es queden dins teu, per sempre. És música que no crida l'atenció en el moment, però que després et torna, com un record que no acabes de saber d'en sort.
M'agradaria preguntar-te una cosa, no sé si me les sabràs respondre, però sempre trobo que aquestes pel·lícules, aquestes bandes sonores de Hisashi,
Escolto una harpa sempre. Pot ser que aquest instrument de corda signifiqui algo pels japonesos? Perquè sempre l'escolto. És una cosa que és constant. A les pel·lícules també de Ghibli, d'animació, també escolto una harpa constant. No sé si m'ho pots respondre, això. Jo el que puc respondre és que Hisashi sona Hisashi. No tant per la instrumentació, que pot ser, sinó perquè no deixa de ser com una reinterpretació...
oriental de com entendre la banda sonora. És a dir, és com si fos música de qualsevol pel·lícula de banda sonora occidental en quant a...
tímbrica, instrumentació, intenció, però tot sempre amb un prisma oriental, tio. Sí, és que és veritat que sona oriental, realment. Son oriental, però no l'oriental fàcil que podem caure en les pentatòniques de cinc notes que tenim tan associada al so oriental, no? Però hi ha alguna cosa, hi ha alguna cosa de...
d'un punt modal, de la forma de composar, que sona Hisashi. Sí, no sé, em sembla curiós perquè ara que escolto aquesta, Hanabi, que és una pel·lícula que no he vist, repeteixo i la veuré, em sobte perquè tot em sona molt melancòlic, potser també és per la pel·lícula, però, ostres, no sé, però estic encantadíssim, estic encantadíssim que portis la partitura segreta. Això em fa descobrir pel·lícula, això és brutal.
Em va molt feliç haver-te descobert aquesta pel·li i vull que la vegis i que en parlem el proper dia, aquí o fora d'antena. Però vull que vegis Hannabi. Ja mira't que està filmin així, que no tardaré gaire en veure-la. Mira-la perquè és una senyora pel·lícula. Molt bé. A més, Taqueixi Kitano és un personatge de cuidado. Aquest home, tu saps... Clar, tu no havies nascut, però quan jo era petit feien un programa a la tele que es deia Humor Amarillo. Clar, i tant. Doncs aquest home és el director d'Humor Amarillo. Què dius? Sí, tio. Kitano és el director d'Humor Amarillo? Ostres.
Jo hi havia fet algun altre programa a la televisió japonesa, però sí, era famós per això. I després es va posar a fer Sina i que la sorprèn una mica. Quin canvi. Perquè tot i així, és a dir, són molt brutals les seves pel·lis, però sempre hi ha un punt d'humor absurd en els seus personatges. Sí, és veritat, és veritat.
Molt caracteritzats, una mica, podríem dir, passats de la ratlla. Sí, sí. És cert. Doncs el Hanabi passa igual, està molt... O sigui, és una combinació entre alguna cosa molt dolç i alguna cosa molt cru, que és, per mi, sorprenent. Molt bé. També perquè ve d'una cultura que és molt llunyera de la nostra, que és la japonesa, no? I parlava d'aquests silencis i aquest ritme japonès de les pel·lis, que a vegades, doncs, és molt contemplatiu, no ho sé. Sí.
Has d'entrar, has de tenir temps. I ganes. I tenir mòbil en mode avion, per no caure en la tentació de mirar quin és l'últim tuit de... Sí, sí, ho entenc. Ha sigut un plaer, Marc, com sempre. El plaer és meu. He de dir una cosa abans de marxar. Dígame-la. La setmana que ve, avui, de fet...
ja anem al festival d'autor de Barcelona. Sí. Així que la setmana que ve parlarem tranquil·lament del que hem vist, del que hem sentit, de si ens hem avorrit, ens ho hem passat bé, hem disfrutat, no hem disfrutat, serà interessant. O sigui que tenim música de gala la setmana que ve, un altre cop.
Bé, ja buscaré un altre, buscaré un altre, per favor, buscaré un altre, buscaré un altre perquè no em dóna la vida, no em dóna la vida. Ens queden 30 segons, un minut, què ens queda? Sí, tenim un minutet. Sí, doncs això, estic amb ganes de... És la primera vegada que anem al Festival d'Auto de Barcelona, el DA, se li diu així, D'apòstrof A, a veure què ens ofereixen. Avui ja veig dues pel·lícules, així que...
Molt feliç que cobreixis aquest festival. A final aquest any hem cobert bastants, eh? Sí, i tant. Vam fer Sant Sebastià, vam fer Sitges, vam fer Molins de Rei... I ara comencem, perquè ara ve el dà, però d'aquí un mes ve el Barcelona Film Fest, que també el cobrirem, així que buf, buf, el que queda. Tenim música de gala per donar i per vendre. I tant. Ha sigut un plaer, com sempre, estar aquí amb tu, Marc, i amb tothom qui ens escolti. Ens escoltem i ens veiem la setmana vinent. Adéu-siau. Bon cap de setmana.
Gràcies.
Fins demà!