Mata de Pere Ràdio us ofereix a continuació la repetició del programa Lletra Ferida, a més el passat dilluns a les 9 del vespre. Lletra Ferida, el programa per als amants dels llibres a Mata de Pere Ràdio.
Bona nit i benvingudes lletraferides i lletraferits a Mata de Pere Ràdio i a aquest refugi que us permet alliberar-vos de les presses i escoltar amb calma els bons llibres d'avui i de sempre. Podríem dir que el nostre programa és una mena de cabanya a l'arbre on ens enfilem per allunyar-nos del més terrenal sense perdre-ho de vista i respirar una mica d'aire fresc.
De fet, les cabanyes estaran molt presents al programa d'avui. Així que, pugeu, poseu-vos còmodes, trobareu una butaca d'orelles al costat de la finestra, hi ha un te preparat al costat i un repòs a peus amb una manta de la que podeu disposar si comença a bufar el vent i sentiu que les branques del roure es mouen.
Ja ho teniu a punt? No tenim pressa. Aprofiteu els nostres interludis musicals per anar baixant el ritme i prepareu-vos per gaudir del programa d'avui amb entrevista inclosa i paraules per viatjar de franc i sense equipatge.
Fins demà!
La darrera lletra ferida va comptar amb l'aparició de la Cecília Picún, amb la qual vam parlar sobre la seva tasca davant la llibreria El librerío de la Plata, que malauradament tancarà les seves portes el 20 de març. El programa el vam completar amb el llibre Libreries de Jorge Carrion, publicat per l'editorial Galàxia Gutenberg.
Avui tornem a estar ben acompanyats, doncs tindrem el plaer d'entrevistar l'Anna Dalmau, coeditora de la magnífica antologia Querido Maestro Correspondencia de Pau Casals entre el 1893 i el 1973, publicada per l'editorial Acantilado. I per fer d'aquest refugi un de veritat, amb les seves parets i el seu sostre, llegirem un fragment del llibre Refugio, una història de cabañas d'Eva Morell, publicat per l'editorial Debate.
Fins demà!
Esteu escoltant Mata de Pere Ràdio, l'única emissora que emet la lletra ferida. Ens podeu trobar al 107.1 FM de les Rodalies o al www.matadeperaradio.cat. Us recordo que ara, a més, la secció del nostre programa a la pàgina web té els podcasts indexats per segments segons tema al minut i segon. Igualment trobareu una transcripció automàtica del programa perquè no perdeu el fil.
I si a banda d'escoltar i llegir us queden ganes d'escriure, rebrem les vostres cartes amb molt de gust a lletraferida107.1 arroba gmail.com
La correspondència que tenim entre mans, la primera que basta tota la vida de Pau Casals, és un document de valor inestimable. Doncs a través de l'ingent intercanvi epistolar amb els seus nombrosos interlocutors, entre els que es troben compositors, instrumentistes, poetes, polítics i intel·lectuals del segle XX, descobrim la personalitat del músic i la relació inextricable que per ell existia entre l'art i la vida.
Fou un observador privilegiat d'esdeveniments que van marcar a foc el món contemporani, com ara la Primera i la Segona Guerra Mundial, la Revolució Russa, la Guerra Civil o la França de Vichy. I en aquestes pàgines trobarem no només les idees, preocupacions i creences del gran violoncialista, meticulós professor, compositor i director d'orquestra, sinó també a l'artista compromès que es va erigir en símbol de la pau en tot el món.
L'Anna Dalmau, professora a l'Escola de Música Frederic Montpou, coeditora i traductora junt amb l'Anna Mora, ens visita avui per compartir la seva experiència en la redacció d'aquest magnífic llibre publicat per l'editorial Acantilado. Bona nit, Anna. Moltíssimes gràcies per acompanyar-nos avui a La Lletra Ferida. Bona nit, Sandra. Moltes gràcies per acollir-me aquí a la ràdio Mata de Pere.
Té de dir que llegir aquest llibre és com fer un viatge en el temps i alhora trobar un refugi de pau. Tant la manera d'expressar-se com els ritmes i pauses que suposa la correspondència han estat com una teràpia de xoc respecte a les presses a les que estem acostumats. Així que enhorabona perquè heu aconseguit fer d'aquesta obra un llibre d'aquells que t'abracen i els que vols tornar per asserenar-te. Sí, realment.
Pau Casals admet ser textualment un esclau de la correspondència. El seu ajudant personal en aquesta qüestió, en Josep Maria Corredor, afirmava que en els anys d'exili Casals dedicava entre 3 i 4 hores diàries a escriure cartes. Tenia un bon motiu per fer-ho, doncs estava convençut que el seu gest podria alleugerir les misèries de la gent i a ell li servien de consol. Però imagino que per a tu i per a l'Anna Mora, com a editores, has suposat
tot un repte fer aquest compendi. Com ha estat aquesta tasca d'investigació i documentació? Doncs em sembla que fins i tot heu visitat els fons de Nova York i Boston. Pot ser? Sí, sí, sí, tens raó. A veure, en Lluís Claret és el marit de l'Anna Mora i viu a Boston. Aleshores, a part de tots els arxius públics, privats, també hi ha aquest...
en aquest cas hi va anar l'Anna Mora. Però sí que, bé, realment ha estat una feina ingent, una feina extraordinària, de la qual ara me'n sento una mica lleujada per la feina que ha estat, però sí que...
molt feliç de poder compartir amb el lector aquesta gran experiència i tot el que hem anat descobrint al llarg dels anys. Doncs perquè Casals realment va viure tot un segle, un segle molt convuls, un segle amb esdeveniments molt importants, potser els més importants de la història, com bé deies, des de la primera guerra mundial, passant per la...
la revolució bolxevic, la guerra civil espanyola, la segona guerra mundial, la invasió nazi, clar, són moltes coses. I Pau Casals era una persona que conservava totes les cartes i considerava que havia de respondre totes les cartes i manuscrites.
perquè per ell escriure una carta, les paraules de consol o d'esperança per ell eren molt importants. Deia que llençar una carta a la paperera era com llençar un sentiment a la paperera.
Per tant, ell ho conservava tot, però també ho responia tot. I, a més a més, explica que ell no només responia a aquelles persones importants, els noms dels quals podien aparèixer, com diu ell, en el diccionari la rus, sinó que, a més a més, contestava a la gent més senzilla, perquè els seus sentiments eren tan valuosos com els d'una persona coneguda o important.
Querido maestro, així tittleu el llibre i heu arribat a comptabilitzar les vegades que es dirigeixen així a Pau Casals. Us va sorprendre i per què creus que emanava aquesta autoritat no només entre músics?
Doncs perquè va ser una persona molt reconeguda, va ser un gran talent, és una persona molt compromesa, un activista per la pau. Veiem sobretot, bé, no des de tota la tasca humanitària que va fer ja des de l'exili, sinó sempre pensant en l'altre i no, i després tota aquesta creuada per la pau que va fer amb el seu oratori al pessebre fins al final de la seva vida.
Va ser una persona... No hem comptabilitzat el querido maestro perquè tot depèn del to que fa servir. Hi ha cartes en les quals el to és més proper, d'altres que toteja, no gaires, però sí.
el to és més proper, i d'altres, doncs, amb les quals, doncs, no ho sé, ell es mostra com potser com més distant, depèn de la relació que té, si és un músic, si és un polític, si és un intel·lectual, si és una persona al carrer, etcètera.
M'ha entusiasmat saber, que ja ho has dit tu, que la majoria de la correspondència original és manuscrita, que en molt poques ocasions és mecanografiada i m'ha semblat encara més màgic que poguéssiu tenir en les vostres mans aquests documents tan personals. Quines cartes de les que heu anat treballant tan emocionat més?
A veure, n'hi ha moltíssimes, és molt difícil de dir, però, per exemple, a veure, cartes que m'han sorprès moltíssim, perquè en el nostre imaginari jo crec que tots tenim una idea de casals, no? Imaginem una persona sèria, sòbria, fins i tot amb manca de sentit de l'humor, segons una de les seves biògrafes deia que era una persona afable, però que tampoc era una persona que fal·legava gaire, no?
Però trobem un Pau Casals tendre, enamorat i apassionat. Això per nosaltres va ser molt sorprenent, no?, aquest Casals enamorat d'aquesta primera dona, diguéssim, músic important de la seva vida, com va ser Susanne Metcalf, aquesta mezzo soprano, no?,
No sé si m'allunyo de la teva pregunta. No, no, de fet, hi havia una pregunta que entre tots els corresponsals de llarg recorregut, per tant, amics o persones molt properes, com el doctor Trueta, el poeta i polític Ventura Gasol, en Josep Maria Corredor, Joan Alavedra, o el seu propi germà, l'Enric Casals, on potser trobem aquest Casals més íntim i menys solemne, és precisament a les cartes amb Susan Metcalf. Hi ha una distància molt gran entre aquestes i la resta.
Molt, sí, realment. I sobretot perquè Casals és una persona que, a veure, totes les biografies que hem anat trobant, perquè les hem hagut de llegir totes per contrastar informació, perquè el gènere epistolari realment és un gènere ple de llacunes i d'opacitats, no?
i que, per tant, les hem d'omplir i hi ha moltes coses que no sabem. Però, precisament, el tema de dones de Casals és un tema del qual ell no en volia parlar, no? I estava amb tot el dret de fer-ho. I, per tant, a totes les biografies es troba molt poca cosa i jo crec, doncs, que
A veure, hi ha més cartes, el que passa que no les podíem posar totes, això és inviable, no?, si no hagués estat un volum extraordinari, però sí que aquesta carta ens va sorprendre moltíssim, no?, i trobem, doncs, un Casals enamorat, no?, un apassionat, una vessant de Casals que no es coneixia o que no coneixíem, no?,
Encara que existeixen, com tu dius, nombroses biografies de Pau Casals, aquesta extensa col·lecció de cartes pot significar una altra manera de conèixer-lo de forma molt més personal. Què ens havia quedat per saber de Casals o què es mostra aquí de forma més directa a banda d'aquestes cartes que ara estaves comentant?
Bé, jo crec que el gènere epistolari, com avui dia, la carta potser ens sembla obsolet, no? Estem acostumats a altres tipus de comunicar, molt més ràpid, no tan curós, no? Una carta és una reflexió, no? És un exercici de reflexió, pausada, tranquil·la, no?
Pau Casals, el que descobrim en aquest llibre és que, bé, a través d'aquests documents verbals de primera mà, jo penso que fins i tot molt més importants que una biografia, perquè ens capbossem en les consciències d'aquests homes i vivim bocins de la seva vida, les seves preocupacions, inquietuds...
tot el que pateixen, la tristor que els ha tocat viure d'aquesta realitat tan ingrata, la gran majoria en aquest segle ple de coses, i jo crec que descobrim més directament aquests personatges, perquè una carta és realment com el retrat potser més fidedigna d'un mateix, tot i que sempre s'ha d'interpretar en certa mesura tot això.
A través d'aquestes cartes, jo crec que descobrim, ens fa descobrir un Casals que, a part de tot el que jo he dit abans, el que tots tenim en l'imaginari, a mi em fa ja un tema de Casals que he pensat molt, i és que és una persona que era una mica esclau de la seva pròpia consciència, en el sentit que les seves conviccions anaven davant del seu cor,
I molt sovint això el feia prendre decisions potser una mica errònies o equivocades, no?, per exemple. Jo estic pensant, per exemple, en Reine Giannoli, que era una pianista,
que l'acompanyava sempre al piano en tots els seus concerts, al llarg de l'exili, al llarg de totes aquestes ciutats franceses. Bé, Gengenoli li diu en un moment determinat, li diu, he estat a l'Espanya franquista fent una gira, i a partir d'aquest moment ell diu, doncs, m'ho sento, però no seràs més la meva acompanyant. No, clar, ell això ho troba tan injust,
I tota aquesta relació amb Regen Janolí, que la vivim des que hi ha una bona relació fins que ell li diu que no la vol com a acompanyant, això ho vivim, perquè el que passa és que a través d'aquest epistolari es teixeixen una sèrie d'històries, algunes de llarg recorregut, d'altres de no tan llarg recorregut.
Però aquest tema el vivim, no? Després també, això que he dit de les decisions equivocades, també li passa amb Gaspar Casador. Gaspar Casador era un dels seus...
i deixebles, diríem, potser més estimats, no?, va ser deixeble d'ell, però hi ha un moment en què ell deplora que en Gaspar Casador se'n vagi pels països, a la Itàlia feixista...
vagi també a l'Alemanya nazi, a l'Espanya franquista, i deplora que ell faci una carrera brillant damunt dels escenaris de tots aquests països, no?, i es qüestiona la dignitat de Gaspar Casador. Sortosament, al final, aquesta relació tan bona entre ells dos es restableix gràcies a Yehudi Menuhin, que fa de mediador, i al final es reconcilien, no?,
I com aquestes, t'en diré d'altres, per exemple, seguim tota l'evolució amb el trio que té, aquest trio que va néixer a principis del segle XX, l'any 1900, en aquestes tertúlies literàries, quan Casals estava precisament a París, i va néixer aquest trio que era amb Tibó, Tibó era el violinista, que tenia un gran sentit de l'humor,
que li diu mon vieux, li diu molt sovint, no sé, en aquestes cartes. Després hi ha Cortot, Cortot era un pianista, i ells tres formaven un trio que es deia la Santíssima Trinitat, i va ser un dels trios més prestigiosos de principis del segle XX, i realment entre ells hi ha una relació fraternal, realment s'estimen molt...
I s'ho expliquen tot. Però què passa? Doncs que veiem que, degut a les inclinacions polítiques que van agafant cada un d'ells, en Tibó i en Cortó, Casals veus que se'n va distanciant, no n'està content, no?
I el mateix, potser podríem dir, amb Führer Bangler, Führer Bangler també surten aquí, en aquestes cartes, que és director de... dirigeix la Filarmònica de Berlín, però què passa? Que l'any 33, quan puja Hitler al poder, Führer Bangler segueix liderant la seva orquestra, i Casals això ho deplora, diu...
Bé, Furbankler va ser una persona una mica polèmica, hi ha molts músics que es van posar al costat de Casals, però Furbankler, ell es justificava dient jo puc separar la política de l'art. Mentre que jo, aquesta és una mica una de les coses que he anat descobrint a través d'aquestes cartes, és un Casals que és presoner de la seva pròpia consciència. Una mica tot això que he explicat és per justificar-ho.
Heu endreçat la correspondència cronològicament i heu distingit cinc grans períodes que comprenen la seva formació, les seves gires pel món, l'estat de Barcelona, l'exili i el festival de Prades i el darrer exili a Puerto Rico. Estudiant així les seves cartes, heu trobat algun tipus d'evolució en la seva escriptura, pensaments o relacions, a banda de les que ara ens has comentat?
Bueno, evolució cada cop es veu, no? O sigui, des de la seva formació a Madrid, després... Ell sempre ha estat una persona molt coherent i jo crec que s'ha mantingut sempre molt coherent.
amb aquest gran sentit de la justícia, una persona que, com el símbol de la pau, com he dit, jo crec que es manté una persona bastant igual des del principi al final. Jo crec que sí, que no és una persona que et sorprengui alguna cosa de la seva vida. No, no ho crec. No, no.
Com a professora de música, creus que és important acostar la figura de Pau Casals als nens i nenes, encara que no toquin el violoncel? Creus que, a banda de l'instrument i el llenguatge, és necessari que tinguin cultura de la història de la música?
Jo crec que sí, que és bàsic. Jo crec que això és bàsic. Tot i que cada dia potser ens allunyem una mica més dels programes d'abans, no? Cada cop, bueno, jo com a professora de música veig que el nivell va baixant una mica, no?
Doncs perquè els nens fan moltes coses, no? I potser dediquen menys temps, no? I potser... Jo no sé què és, no sé explicar-ho, però sí que els falta... Els costa molt de concentrar-se als nens, no? I potser estan 10 minuts en una cosa, però després ja...
I estudien menys, menys que nosaltres. Penso, eh? Almenys parlo de nens, eh? Després ja, quan ja decideixen fer una carrera musical, potser canvia. Però jo recordo, doncs, que a la meva època, clar, poques coses tenia, i per mi estudiar el piano era una tasca diària, no?, de disciplina. Jo crec que sí que és molt important que coneguin casals, com coneguin, doncs, altres figures de la música, i tant...
i a més és una figura de la nostra història contemporània, que jo crec que sí, que n'haurien de saber coses. Aurora Bertrana es lamenta a la seva carta que no hi ha temps ja per dedicar a les amistats. Diu textualment, «Querido maestro, la vida es cada día más difícil, más materialista, más vacía y cruelmente antagónica a la amistad».
La gente no tiene tiempo libre ni para dedicar una triste hora, de vez en cuando, al mejor de los amigos, ni de leer en la paz y el silencio de una habitación íntima el libro de un amigo, ni de escuchar una pieza de música sentado confortablemente, sin mirar mil veces el reloj.
El tiempo, el tiempo, parece que todo sea cuestión de tiempo, problema de tiempo. Los hombres inventan máquinas para ir deprisa, cada vez más deprisa, como si ir deprisa resolviese los eternos y dolorosos problemas espirituales de la humanidad. La bondad, la piedad, la comprensión o el perdón. Como si el ir deprisa procurase al mismo tiempo el más mínimo avance en el camino de la perfección o de la felicidad.
Todos corren, todos miran el reloj y nadie es feliz.
haver estat en contacte amb aquest epistolari, jo crec que et fa entendre, com deies abans, la importància de les cartes com a reflexió, com a una manera d'entendre les amistats també de forma molt més profunda respecte ara que estem potser més comunicats o connectats, però amb aquestes xarxes socials que també generen uns missatges molt més superficials, com ho veus? Sí, i tant, totalment d'acord.
estem més connectats, però no vol dir més ben comunicats, no per això ens comuniquem millor, al contrari, no? I realment el que ja explica Aurora Bertrana ens està passant, realment té tota la raó del món, no? Ens trobem immersos en un món on vivim de pressa, on no tenim temps de reflexionar, on no tenim temps per res.
Ella deia que havia de ser possible poder llegir o escoltar sense mirar el rellotge. Si conegués els mòbils, no sé què n'hauria dit. Jo crec que el missatge és totalment actual. I ja per acabar, permet-me també llegir el fragment amb el que vosaltres aneu concloent el llibre, un escrit datat de l'ístiu del 1973, pocs mesos abans de la mort de Pau Casals. Doncs em sembla exquisit.
Cada día, cada minuto, cada nuevo amanecer, cada flor, cada gota del mar, de este mar que se ensalza con el mío, lejano pero presente, me hacen sentir más identificado con la idea de que vivir es un milagro y de que todos y cada uno de nosotros somos una maravilla que nunca acabaremos de pagar con nuestro esfuerzo, con nuestra fe, con nuestro amor.
Por eso, el mismo día que cumplía 96 años, lo primero que hice fue contemplar y admirar la naturaleza y después trabajar con mi piano y mi violonchelo. Después de eso ya todo podía empezar. Y hoy creo lo mismo y por eso quiero enviaros este mensaje. No dejéis nunca de trabajar por lo que más deseáis. La vida es un descubrimiento constante y necesitamos cumplir con ella».
Esta es la mejor manera de bendecir lo que hacemos. Quan jo escolto aquestes paraules em pregunto si som davant d'un d'aquells homes com cal, un humanista encarnat dels que sembla que ja no en quedin, un veritable mestre, en majúscula, efectivament. Què creus que treu tant de la figura de Pau Casals que el fa un personatge universal i atemporal?
Ah, no ho sé, jo crec que aquesta manera de ser d'ell és una persona, segons diu Adrià, potser en algun moment una persona que inspira confiança i que d'alguna manera fa que la gent li confessi els seus problemes, és una persona que sabia escoltar.
I no hi ha moltes persones que sàpiguen escoltar avui dia, no? A part, doncs, aquesta bondat, aquesta necessitat de fer coses pels altres, aquesta... no sé, el patiment humà, de l'ésser humà, el feia patir molt, l'angoixava moltíssim, no? Tot el feia angoixar, per exemple, tota l'època d'exili...
en què ell veu totes aquestes persones retingudes en camps de concentració, tota la tasca humanitària que fa pels refugiats, pels fills dels refugiats, tot això la gent ho veia, l'ajudava amb totes aquestes tasques humanitàries, almenys la gent que estava més propera amb ell.
I quan a la música va ser un gran talent, va ser una persona, un gran creador de la seva pròpia orquestra, una persona amb molta disciplina, una persona que quan es ficava una cosa entre cella i cella arribava als seus objectius, una gran persona, com poques n'hi ha hagut.
A mi m'ha sorprès ja, per acabar, una anècdota que expliqueu al principi del llibre, que crec que no forma part de les cartes, però l'expliqueu vosaltres al pròleg, que és quan ell es fa una petita lesió a escalar als Estats Units, i diu, que bé, ja no podré tocar el violoncel mai més.
I com aquesta contradicció entre ser un dels millors violoncelistes, treballar aquest entusiasme fins a l'últim dia, però alhora tenir aquesta por que no sé si la va allargar tots els anys o van ser els primers anys de formació. Mira, un cas va ser aquest, que va pujar en una muntanya a San Francisco i això es va fer mal a la mà i va dir gràcies a Déu que no podri tocar més el violoncel.
Clar, això eren els primers anys de gira, crec que va ser cap al 1904, o les primeres gires que va fer cap als Estats Units, no? Però en altres moments ell confessa en el seu... Mira, Joan Alavedra. Joan Alavedra és de l'època de l'exili, no?
li confessa això de tocar els escenaris, no està fet per mi, perquè tocar en públic és anar cap a la mort. És molt sorprenent que una persona que es passi dos terços de la seva vida fent concerts tingui encara aquesta debilitat, però tots tenim alguna debilitat o altra i alguns ho confessem i d'altres no. I fins i tot amb aquesta debilitat després era un gran músic. Un gran músic, sí, sí, i tant.
Moltes gràcies, Anna, per haver-nos dedicat aquesta estona i encara més per haver tingut l'audàcia d'editar la correspondència de Pau Casals, de la que tant podem aprendre. Sigues benvinguda a La Lletra Ferida, quan vulguis, una abraçada i bona nit. Una abraçada i moltes gràcies a vosaltres.
Gràcies.
Des de les primeres construccions prehistòriques fins l'emblemàtic Walden de Soró, passant per les cases en els arbres dels Medici, Panky Brewster o la casa dels nans amb la que tot nen grenadí va somiar algun cop de camí a Sierra Nevada, Refugio, una història de cabanyes, proposa un fascinant i irresistible recorregut pop a través dels segles per la relació que l'ésser humà ha mantingut amb elles.
Eva Morell, creadora de la newsletter El Club de la Cabaña, reflexiona sobre el rol capital que aquests refugis, reals i metafòrics, han ocupat al llarg de la nostra història. A més de proporcionar moments de descans i recolliment,
el nucli d'històries úniques, divertides, apassionades i misterioses. Així, Le Cabanon de Le Corbusier comparteix pàgines amb aquella cambra pròpia que Virginia Woolf va trobar a Monks House, amb la llar de Joel Fleischman a Doctor in Alaska o amb l'aparentment inofensiva caseta de Montana des de la que una bomber va aterroritzar la societat estatunidenca entre els anys 70 i 90.
Les cabanyes són el nostre lloc segur, ens acullen i ens abracen quan tot fora s'esfondra. En una era en què la pressa i la immediatesa estan a l'ordre del dia, ens obren les seves portes per convidar-nos a retornar a la natura a una vida més pausada.
Fins demà!
Los jardines de Jane Austen, el mito de la cabaña del escritor. Elizabeth se acercó a un ventanal para disfrutar del panorama. La colina, coronada de bosques por la que habían descendido, mucho más abrupta desde la lejanía, era una perspectiva grandiosa en la que nada desentonaba. Y la joven contempló con deleite aquel paisaje, el río, los árboles de sus orillas y las ondulaciones del valle.
Jane Austen. Orgullo y prejuicio.
Sus novelas son una máquina del tiempo capaz de trasladarme a esas escenas de la campiña inglesa preñada de parajes bucólicos, a esa desconexión absoluta en pleno contacto con la naturaleza y a la completa ausencia del ruido urbano. Son, sin duda, una celebración de lo tranquilo, de perderse por lo rural como metáfora de una vida más pausada.
Para mí, orgullo y prejuicio, enma o persuasión, son pequeños refugios literarios, cabañas en forma de libros. Y me encanta esa sensación que me produce perderme en sus palabras, porque las novelas tienen el don de convertirse en chozas primitivas sin previo aviso.
Austen hacía del paisaje un protagonista más de sus historias. La espectacular mansión de Pemberley, ordenada, armoniosa, bella y plagada de naturaleza, según comentaba Elizabeth Bennet, con sus jardines infinitos donde cazar y montar a caballo, no solo era espejo de la posición social del señor Darcy, sino también de su carácter y sus valores más personales.
En más de una ocasión, un hogar refleja el interior de un personaje. Valga como anécdota el pequeño y modesto cottage de campo de las hermanas Dashwood que engloba todo aquello que imaginamos que debe ser una casita rural coqueta. O la abadía de Donwell y todo el microcosmos de Highbury que son fiel muestra de la sociedad inglesa de la época y sus obsesiones. Los paseos por el campo son el momento perfecto para el coqueteo y la conversación.
En la abadía de Northanger, por ejemplo, esas divertidas e inesperadas excursiones con picnic por los alrededores de la ciudad de Bath no solo proporcionan un cambio de ambiente en la trama, sino que permiten a los personajes expresar opiniones y emociones que en otros entornos serían inapropiadas.
La naturaleza forma parte del lenguaje literario de Austen hasta el punto de convertirse en una alegoría de la historia más allá del cortejo y el desamor que realzan y reflejan las emociones de sus personajes. Un entorno de libertad y sinceridad en el que las personas se pueden revelar sin tabúes, convirtiendo el horizonte en un vehículo de introspección y descubrimiento personal.
La relación entre el terreno y el individuo es íntima y pone de manifiesto esa desconexión de la vida humana que la época georgiana predicaría los románticos a los cuatro vientos. Es curioso observar lo presentes que están la contemplación del horizonte o la descripción del espacio natural en puntos clave de sus novelas.
En un momento en que la revolución industrial comenzaba a transformar las ciudades y sus alrededores, la más célebre escritora de la regencia encontró un refugio de certezas en la vida apacible y resiliente del campo.
Jane Austen y su literatura evocan de una manera sutil y muy elegante la idea de la cabaña del escritor, tan idealizada a lo largo de la historia. Este mito fascina y sorprende a partes iguales porque hace referencia al sitio donde se supone que los autores pueden, podemos, encontrar ese yo para crear.
¿Quién no ha soñado alguna vez con ese lugar tranquilo, apartado de la ciudad, más bien perdido en el bosque, en el cual la creatividad fluye sin obstáculos? Detente un momento e imagina un espacio donde el bloqueo no existe, donde el despertador no existe, donde el horario no existe. Para mí, ese rincón perfecto siempre ha sido la casa de mis abuelos en la herradura».
Sí, esa que tenía unos enanitos en el jardín y el sueño de una treehouse familiar para jugar con mi hermana durante las vacaciones de verano. De adolescente escribía relatos en los que me imaginaba como autora multipremiada. ¡Ay! Esas fantasías de Lulu de la juventud. Muchas de aquellas narraciones nacieron mientras estaba sentada en el pollete de piedra de aquel chalet de la punta de la mona.
Aunque ya no existe, solo nos quedan las fotos y las conversaciones familiares, en mi imaginario suelo regresar al lugar donde vomitaba las palabras para ayudarme a seguir y encontrar ese yo de la cabaña del escritor.
Basta una sencilla búsqueda por Internet para toparnos en pocos segundos, 0,21 exactamente según los eficientes cálculos de Google, con más de 100.000 resultados relacionados con casitas, cabañas, invernaderos, garajes y otros cubículos de madera o piedra que han servido a literatos como vehículos de su creatividad.
Numeradas y meticulosas listas salpicadas por un buen puñado de imágenes en las que Henry David Zuró suele ser cabeza de cartel. Casas donde dejaron huella los escritores. Diez casas de escritores que visitar en tus próximas vacaciones. Lugares mágicos donde los escritores más famosos encontraron la inspiración.
En casi todos estos artículos encontrados al azar se habla del espacio físico, la cabaña, pero no desde un punto de vista figurado, el de la inspiración. Entre todos esos textos pensados para el SEO que no cuentan nada y que parecen malas fotocopias de un mismo original, encontré una columna de opinión de The New York Times que trataba de desmenuzar párrafo a párrafo el atractivo de los refugios para escribir.
En ella, David Wood da con una clave que seguramente es la responsable de ese magnetismo, el orden. Estos espacios destacan por una estética sobrio, minimalista, libre de mobiliario y, por ende, de distracciones, y que por eso nos llevan a un solo destino, concentrarnos en la tarea que nos atañe. Y ese seguramente es el kit de esta fantasía que ha cautivado la imaginación de muchísimos autores a lo largo de la historia.
Desde la prehistoria, la cabaña ha sido un símbolo de refugio espiritual para la humanidad, un concepto que se expande mucho más allá del cobijo físico. Es el santuario canónico para el pensamiento profundo que conduce a una especie de terapia mindfulness rústica,
a partir de la cual da rienda suelta a una conversación contigo misma, donde explorar y conectarte con ese yo más íntimo, ese que escribe, que da forma a las palabras, con el fin de parir la gran novela de nuestra vida.
El término, cabaña del escritor tal y como lo conocemos en la actualidad, echa sus raíces en el anhelo universal de la soledad. En la antigüedad, filósofos, pensadores y escritores buscaban esa sensación mediante el retiro y el aislamiento en grutas y parajes del bosque, allí donde imperaba la serenidad de la naturaleza y gobernaba la introspección.
Platón, por ejemplo, impartía sus enseñanzas y escribía desde un olivar a las afueras de Atenas, en su afán por encontrar la conexión más profunda con el pensamiento puro.
Durante el Renacimiento fueron los monasterios y los estudios de artistas los que se convirtieron en santuarios del saber, porque sus habitaciones estaban atestadas de pergaminos y textos sagrados con una presencia mucho más espiritual que llegaron a considerarse el núcleo de la intelectualidad para los teóricos y narradores.
Sin embargo, ya sabes que no fue hasta mediados del siglo XIX con los románticos cuando todo cambió. La cabaña, en su simplicidad, se convirtió en estandarte de la resistencia contra el materialismo y la industrialización, en un espacio para reconectar con los ritmos naturales y la autenticidad del ser humano.
Dramaturgos y filósofos abogaron por la vida en comunión con el entorno como medio para alcanzar una mayor comprensión de ellos mismos y del mundo.
Friedrich Nietzsche, el nihilista número uno de la historia, decía que para él una cabaña era soledad, altitud, silencio y espacialidad, un universo independiente que imaginaba continuamente en su cabeza cerca del lago Sils, muy próximo a su casa en Suiza.
Es en ese momento en que el pensamiento se potencia en conexión con la naturaleza cuando encontramos por primera vez en la historia una referencia real a la idea platónica de la cabaña del escritor, una revolución silenciosa que llega de la mano de uno de los mitos e iconos más famosos del mundo cabañil, ese que encabeza todas las listas de Internet, Henry David Zuró.
La suya es la primera y más urgente de la que se debe hablar cuando ambicionamos zambullirnos en el mito. La cabaña de Zuró se encontraba en un claro a orillas del lago Walden, a tan solo 30 kilómetros de la ciudad de Boston. Las vistas son de esas que quitan el hipo, con árboles frondosos que cambian de color con las estaciones y parecen bailar con el viento, un estanque natural de origen glaciar con más de 10.000 años de historia.
Se trataba de un emplazamiento alejado de la ciudad en el cual en el siglo XIX vivían personas de manera forzosa con una distancia prudente de la sociedad que se consideraba adecuada. Temporeros, esclavos liberados, antiguos delincuentes o vagabundos sin recursos. Periféricos, excluidos, la peste. Y luego estaba Asuro, que fue un gran paseante de los campos de Concord y alrededores.
Un día decidió que Walden Pond era el sitio perfecto para el experimento de su vida, dejar la ciudad e irse a vivir al campo, o lo que ahora conocemos como hacerse un Walden. No es de extrañar que el autor de La desobediencia civil, un ensayo revolucionario que inspiró a grandes personajes como Gandhi o Tolstoy, se revelase de esta manera.
Y así, durante dos años, dos meses y dos días, entre 1845 y 1847, vivió en un refugio de madera que construyó él mismo, que tenía tan solo 13 metros cuadrados y que le costó 28 dólares y 12 céntimos y medio, unos 1200 euros actuales.
Su interior, escaso y casi vacío, curiosamente contaba con tres sillas, una para la soledad, otra para la amistad y la última para la sociedad. Dejó plasmada esa búsqueda de la esencia de la vida lejos de la urbe en el célebre Walden, un diario sobre aquella experiencia que fue publicado en 1854 y que con el tiempo se ha convertido en una de las bases de la estética y filosofía de la cabaña.
En este punto es preciso acercar la leyenda a la tierra, ya que no estuvo tan aislado como el mito popular refiere. En sus diarios cuenta que su madre le recogía la ropa sucia cada semana para hacerle la colada y que cada mañana caminaba hasta el pueblo más cercano para comprar pan y el periódico del día.
Aislado o no, quien me conoce sabe que siempre digo que Walden es la Biblia cabañil por excelencia, la patrocinadora de ese espíritu de los bosques, de la soledad voluntaria y la desconexión. Nunca tendremos suficiente naturaleza, afirma el escritor en sus páginas.
No le faltaba razón. Zouro dedicó gran parte de su vida a pasear por el bosque y sus hábitos de observación dejaron un legado muy interesante. Fueron clave para que el presidente Roosevelt aceptase crear el primer sistema de parques nacionales de Estados Unidos con el fin de proteger y conservar la fauna y la flora del país.
Tras esa decisión, en 1933, se sentaron las bases de la Administración Medioambiental Moderna, no solo en Estados Unidos, sino a escala mundial.
Aquella económica cabaña que Zuró levantó ya no existe. Al poco tiempo de que el autor abandonase el bosque quedó en ruinas. Sin embargo, casi un siglo después, en 1945, el arqueólogo Roland Robbins descubrió por casualidad su ubicación exacta al dar con parte de la estructura original y algunos objetos que habían pertenecido al pensador estadounidense.
Dos décadas más tarde, Walden Pond fue declarado monumento histórico y literario nacional. No obstante, en los años 80 se construyó una réplica cerca del lugar exacto que ocupaba la cabaña original, donde ahora hay un montículo de piedras que los visitantes y curiosos han ido acumulando conforme llegan en peregrinación. Se estima que cada año pasan por allí unas 750.000 personas en busca de inspiración
...y de la magia de la conexión con la naturaleza. Junto a ellas, varias vigas de hormigón delimitan la parcela. A su lado hay una placa conmemorativa.
A finales de la década de 1990, el filósofo Gilles Tibergin, uno de los mayores expertos del mundo en land art, pasó un verano, el de 1999, en una cabaña en Vermont, cerca de la famosa Thoriniana, y se dedicó a explorar y bañarse en el lago para impregnarse de ese espíritu Walden que tanto había cautivado al escritor del siglo XIX.
El resultado fue Notas sobre la cabaña, un libro en el que contó que cuando le preguntaban a Azuró si se había sentido solo en su aislamiento, éste contestaba. ¿Qué tipo de espacio es el que separa a un hombre de sus semejantes y lo hace solitario? ¿Que de qué queremos vivir más cerca si no es de nosotros mismos?
Sin duda, el autor de Caminar abrazó hasta el extremo con fervor e intensidad esa idea de hechoza primitiva y búsqueda del ser fuera de la sociedad.
Si Zuró es medalla de oro, la de plata se la lleva a su compatriota Mark Twain. El estadounidense de bigote frondoso descubrió su amor y pasión por la escritura en una pequeña cabaña en California. Tras crecer en Missouri, haber sido capitán de barcos de vapor en el río Mississippi y periodista aficionado, Samuel Langor Clemens, su nombre real, llegó a California con 30 años para labrarse un porvenir en la minería.
Se alojó en una casita de madera a las afueras de San Francisco, junto con los hermanos Gilis, con los que trabajaba y compartía la mayor parte del tiempo.
Un día escuchó la historia de una rana saltarina e inspirado por aquello publicó su primer relato, la célebre rana saltadora del distrito de Calaveras, que firmó como Mark Twain, dando el pistoletazo de salida a su carrera como escritor rumbo a convertirse en uno de los referentes más importantes de la literatura estadounidense.
Como todas las que la rodeaban, aquella cabaña fue destruida, pero fue reconstruida en 1922 y aún hoy se puede visitar.
No importa el continente en el que estemos, la inspiración siempre llega mejor cuando nos mantenemos a cierta distancia del bullicio cumpliendo el primero de los mandamientos esenciales de la cabaña del escritor. Y si no, que se lo digan al Nobel de Literatura irlandés George Bernard Shaw, quien disfrutó de su pequeño refugio a unos 50 kilómetros de Londres.
Ubicado en el jardín de su casa de campo, Shaw's Corner, donde vivió con su mujer durante más de 40 años y hasta su muerte, era un espacio modesto, una especie de celda monástica de madera sobre ruedas. Perfecta para un ermitaño creativo como él. Con tan solo 6 metros cuadrados, estaba construida sobre una base giratoria con ruedas que se movía al girar una manivela ubicada en el interior.
Shaw se había inspirado en los cubículos móviles que el explorador polar Robert Falcon Scott y su equipo habían llevado durante la expedición al Polo Sur en 1912.
La idea tenía truco. El escritor podía cambiar las vistas desde su ventana para refrescar las ideas y, lo más importante, tener siempre luz directa del sol. Toda una osadía tecnológica que además contaba con teléfono, calefactor y un despertador que le avisaba para ir a almorzar. Se encerraba en su cabaña durante horas y días para disfrutar del aislamiento y la consiguiente libertad creativa.
No la llamó Londres por casualidad. Cuando alguien telefoneaba a su residencia, el personal de la casa podía utilizar la excusa de que el señor Shaw está en Londres para eludir interrupciones poco afortunadas. Ahora bien, había excepciones. Siempre tenía un nuevo pretexto para enseñarle su invento cabañil a sus camaradas.
Gran amigo de la actriz Vivian Leigh, durante el rodaje de César y Cleopatra en 1944, esta y el director de la película, Gabriel Pascal, lo visitaron y descubrieron su extravagante espacio de escritura. Aquella visita quedó plasmada en fotos para la posteridad.
A pesar de que gozaba de fama y buena reputación entre los medios de comunicación y las celebrities, Shaw siempre se presentaba como un ser solitario y algo excéntrico con su larga barba blanca y ataviado con su sempiterno traje.
Una entrevista para la revista World a principios del siglo XX afirmaba orgulloso de su refugio mínimo que todo espacio en el que quepa una cama y una mesa para escribir es tan propio de mí como cualquier otro, en un intento de apuntalar esa imagen mediática de ermitaño y de soledad voluntaria.
Los años 20 del siglo XX estuvieron marcados por la proliferación de las casitas de jardín entre las familias más pudientes de Europa, pero aquel original refugio de Shaw, fruto de una mente tan brillante como para dar con la manera de conseguir toda la luz natural posible cambiando la orientación del habitáculo, lo puso a la vanguardia del pensamiento médico y sostenible de la época.
En 1929 hizo campaña para promover la idea de que la luz solar era un agente curativo. Instaló ventanas de vitaglás que permitía la entrada de rayos uva en la cabaña y su casa giratoria se convirtió en uno de los remedios más utilizados durante esa década para tratar a los enfermos de tuberculosis. El escritor falleció en el comedor de Shaw's Corner en 1950 y sus cenizas se esparcieron en el jardín.
Junto a la cabaña.
Bona nit.
Què tal? Com esteu aquí dalt en aquest roure majestuós? Heu confirmat ja que totes les cabanyes, i més si són els arbres, són màgiques? Encara teniu uns minuts per assaborir aquesta sensació, però com que estem a prop de les 9 del vespre us he d'anar avisant que haurem de baixar l'escala de corda per tornar a tocar de peus a terra.
Tant de vol que a mi cap a casa vostra recorri un bosc que es va enfusquint i es va omplint dels sons dels animals nocturns i arribeu amb ganes d'encendre la llar de foc, quedar-vos mirant les flames i reflexionant sobre tot el que hem llegit i escoltat avui.
La setmana vinent podreu tornar a escoltar aquest mateix programa, altrament ens podeu trobar sempre a l'apartat de la Lletra Ferida a la web www.matadeperaradio.cat. Els interludis musicals d'avui els ha dirigit The Fretless amb el seu àlbum Birds Nest i clourem el programa amb Treehouse de Ben Platt i Brandi Clark. Res més per part nostra, només desitjar-vos una feliç setmana i que els llibres us acompanyin.
Fins demà!
Bona nit.
But isn't the danger the reason we do it? We know we could fall, but we're holding on to it. That's the risk we take. Cause hearts don't bend, they break. Love is a tree house. Don't take money to build it. Move in for free house.
Bona nit. Bona nit.
Fins demà!
The roots may be strong and the bridges are sturdy. It don't make a difference. We're still at the mercy of the wind and rain.
Mata de Pere Ràdio s'ha ofert la repetició del programa Lletra Ferida. A més, ha passat dilluns a les 9 del vespre.