Una producció de PrimeraFila.cat
Conferències, cinema, teatre, música, poesia, presentacions, esdeveniments esportius, cursets, tallers, actes solidaris. De dilluns a divendres a les 9 del matí, 12 de migdia, 3 de la tarda i també les 5, l'agenda de Mata de Pere a Mata de Pere Ràdio. Que loqueta, vamos a rular y empezó el verano, fuego!
¿Qué hubieras ido si antes te hubiera conocido?
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
No pot ser mentida a Mata de Pere Ràdio. Un programa... amb poesia.
Perdoneu aquesta petita excitació. Us he de dir que he decidit seguir vivint, vestir-me com vosaltres, correctament, amb corbata, i, com cal, traçar-me uns plans dignes per tota la vida plens de sentit. Amics,
Ara que encara els meus ulls poden veure coses velles, jassemins, donzelles, libèlules i tantes d'altres coses, escenes casolanes, familiars, escenes de violència, a nit,
Doncs bona nit i benvinguts al No pot ser mentida, poemes al 107.1 de la FM. Josep Maria, si estaré. Bona nit, Josep Maria, com anem? Bona nit, Pere. Ara m'estava entretenint mirant una cosa aquí a l'internet. Bé, hem pogut fer el programa un dimarts, que ara...
La setmana passada, és que abans ho dèiem, hem tingut uns lapsos de memòria. Et diria que fa 15 dies no vam fer programa. Jo et diria que no. I la setmana passada, en lloc de fer-lo en directe, el vam enregistrar. Correcte. El vam enregistrar dilluns per emetre el dimarts. I avui tornem a l'horari habitual, els dimarts, a partir de les 10, en directe, aquí a Mata de Pere Ràdio, amb no qual cosa...
Tot torna a lloc, podríem dir-ne. Sí, sí, sí. Més que res, perquè ens ha passat això, que teníem el dubte, perquè, com bé sabeu, a l'hora de sopar paguem una setmana cada un i avui jo no ho tenia clar. I has pagat tu i em segueix ballant el cap. Espera.
No, no, no t'amoïnis per això. No, però bueno, saps allò que... Les coses... De fet, quan ens canvien la rutina, i això cada vegada ens passa més... Calla. Ens destarrotem una mica, Joan Maria. Sí, sí, sí. No sé si és l'edat o... Cada cop m'hi noto més, sí. O aquestes pluges perquè no para de ploure i no sé què passa, però sí que és veritat que trencar la rutina...
ens comporta aquests petits d'altabaixos que ens esteroten. Petits i potser no tan petits. Petits i potser no tan petits. Una abraçada per la Mireia Sol, una altra per el Mar Mas Déu, també us parlen Pere Ejarque. El telèfon, des d'ara i fins vols de les 11 al 93 730 000. També tenim correu electrònic, no pot ser mentida, arroba matadepereradio.cat.
Som a Twitter, també al Facebook i també a l'Instagram. Josep Maria, de Baussada en tenim. Mira, sí, espera. I diu així. Diu, Baussada, quan Catalunya podrà ser independent? Mau. Sí. I respon en Baussada. Diu, només quan a l'Escudella hi deixem de posar carn d'olla.
Programa 867, 28ena temporada. En falten només 1.799, perquè acabem. Avui tornem a un clàssic, Jaime Gil de Vietma. Ara feia dies que no llegíem en Jaime Gil. Sí, fa una certa... De fet, la setmana passada...
Em van parlar d'ell. Sí, em van parlar i em vam llegir un poema. Deia que no era protagonista principal del programa. Em referia a això. I, bueno, de fet va ser per aquest motiu que avui... Avui ja dic que molt pot ser mentida en Jaime Gil. Sí. Que, bueno, en fi, suposo que... Suposem que ja coneixeu... De tant en tant va molt bé llegir... Llegir poemes d'aquest home. Eh...
L'obra del qual, afortunament, és bastant curta. I ho diem perquè és impossible de fer gaires poemes
molt bons com té en Jaime Gil de Vietma. Jaime Gil de Vietma, Barcelona 1929-1990, que, com ara dèiem, torna al No pot ser mentida, en aquest cas de la mà de 10 poemes de Les persones del Verbo, un volum que recull tota la seva obra poètica, publicat el 1982 a Seix Barral. Jaime Gil, seguim amb l'estocàstic d'en Víctor Boca Negra i cap a tres quarts, com sempre, el poema dedicat,
I la nansa de Marc Masdeu. Som-hi, Joan Maria. Endavant. Els versos del No pot ser mentida.
Ens acompanyes? Com recorda d'infantesa, sempre recordaré-la. Teresa, ballant el pal. Música
Jaime Gil de Vietma és un dels poetes espanyols més anomenats i influents de la segona meitat del segle XX. Format en dret, va treballar durant dècades com a executiu a la Companyia General de Tabacos de Filipines. Aquesta feina, vinculada al negoci familiar,
va permetre-li viatjar i viure durant períodes extensos a Manila. La seva trajectòria vital, marcada per la llibertat moral, la condició homosexual més o menys desinhibida, els ambients cosmopolites i els cercles intel·lectuals barcelonins, impregna tota la seva obra. Gil de Vietma s'inscriu en la generació dels 50, també dita generació de mig segle, conjuntament amb Carlos Barral, José Agustín Goitizólo,
Caballero Bonal, Ángel González i Gabriel Ferreter. Van proponar tota aquesta colla una poesia de l'experiència, col·loquial, irònica, autobiogràfica i arrelada en la vida quotidiana. Van mostrar clara sintonia amb la tradicció anglosaxona, T.S. Eliot, Oden, Yates, a qui Gil David matrodueix i llegeix amb devoció.
També va ser influït pels clàssics castellans com Jorge Manrique, el de les coples, i Francisco de Quevedo. Recordaran vostès perfectament que la setmana passada, en què ens visitava Miquel de Palol,
Jaime Gil va treure-hi el cap i no ens n'hem pogut estar. Hem fet la tria de Les persones del Verbo, 6 barral 1982. En aquest volum es fonen els altres tres llibres anteriors, Companeros de viaje, del 59, Moralidades, del 1966, i Poemes pòstumos, del 1968, en un títol que l'autor considera el seu testament poètic.
I malgrat que aquests poemes tots ja els hem llegit al No pot ser mentida, ens ve de gust tornar-ho a fer. Passin, sisplau, i recordin versos greus de qui no volia ser poeta sinó poema.
farem aquesta revisitació dels poemes de Jaime Gil de Vietma, perquè no sé si a tu també et passa, Josep Maria, quan tornem a llegir Gil de Vietma, ens retrobem amb un vell amic, per dir-ho d'alguna manera. Sí, sí, i fa de...
Jo t'haig de confessar que... diverses coses, t'haig de confessar, Pere. La primera és que Jaime Gil de Vienma és probablement l'autor en castellà que potser que a més em va influir en l'època, perquè et parlo d'això, dels anys...
80, 70 i pocs, 80, que va ser quan el vaig conèixer, el vaig conèixer a nivell literari. De fet, aquest Les Persones del Verbo és del 82, doncs aquestes èpoques. De fet, era un... Era un...
un poeta que també per l'època que érem i no només per la seva condició d'homosexual era una persona realment influent dins tots els àmbits diguéssim literaris diria que a nivell nacional i realment al llegir els seus poemes recordo això, de fet
Precisament per això ho recordo, perquè em va sotmetre una miqueta en la seva manera tan personal, tan real, tan realista. Tu ets molt de Gil David. Sí, la veritat és que sí. Amb independència de la seva vida personal, que ara no entraríem a valorar...
El tema aquest de si l'obra s'ha de llegir a partir de la vida del poeta, o no cal, o aquestes coses, que nosaltres ja sabeu que això se'ns han refut, la veritat és aquesta. Qualsevol cas, com dèiem, tu ets de Hilda Lima, i avui...
Estàs d'enhorabona amb aquests 10 web. Sí, sí, perquè ara feia molt temps. He intentat trobar les persones del verro, que el tinc, el que passa, com bé saps, estic com de mudança i no he trobat... Una mudança interior, però mudança. Però no deixa de ser una mudança.
I no he trobat. De fet, tampoc els he buscat perquè els tinc en piles, els llibres, i fins que no els torni a endreçar a les estanteries, cosa que m'agradaria fer aprofitant les vacances de Setmana Santa. Però també recordo un diari seu, el diari d'un poeta seriamente enfermo, que també l'haig de tenir...
un llibre de cartes que s'intercanviava amb en Joan Ferreter, germà del Gabriel, que també ha d'estar per allà a les piles, i poca cosa més. De fet, se n'ha escrit molt del Jaime Gil, i sobretot se n'ha parlat molt, però...
Perquè, com us dèiem abans, la seva obra poètica és relativament curta, oi, Pere? És curta i alhora és molt influent. I és molt influent, molt. De fet, avui, 2026, es continua llegint Gil de Vietma i, de fet, nosaltres, aquí el No Pot Ser Mentida, el 17 de març de 2026 llegirem poemes de Gil de Vietma. Vol dir que...
No ha perdut aquesta actualitat i aquesta influència de la qual ara parlàvem. 10 poemes tenim de Gil de Vietma per aquesta edició 867 del No pot ser mentida, que comencem amb un clàssic de clàssics, amb aquest No volveré a ser joven, Joan Maria. Correcte. Posem una mica de música? Posem-li. Va.
Que la vida iba en serio, uno lo empieza a comprender más tarde, como todos los jóvenes. Yo vine a llevarme la vida por delante. Dejar huella quería y marcharme entre aplausos. Envejecer, morir, eran tan solo las dimensiones del teatro. Pero ha pasado el tiempo y la verdad es agradable a Soma.
Envejecer, morir, és l'únic argument de l'obra. Si us teniu l'oportunitat, escoltareu la veu pròpia i ens agrada fer aquest petit gest teatral quan llegim a Jaime Gil.
Jo en conec un parell que el van conèixer personalment, que van estar... Deies, deies, perdona, Joan Maria. A la mateixa taula. No, no, no, que conec un parell de persones... importants també en el seu moment, en la meva vida, que el van arribar a conèixer i van... i van establir una certa relació. El Jaime Gil. Sí.
És que l'estic buscant, per això faig temps. Sí, algú trobarem. O potser l'han esborrat. Ja ho he estat.
Em sembla que he trobat el No volveré a ser joven del Jaime Gil, Joan Maria. Ho provem? Ho provem. A veure què passa. I d'Iba en serio. Uno lo empieza a comprender más tarde.
Como todos los jóvenes, yo vine a llevarme la vida por delante. Dejar huella quería y marcharme entre aplausos. Envejecer, morir, eran tan solo las dimensiones del teatro. Pero ha pasado el tiempo y la verdad desagradable asoma. Envejecer, morir, es el único argumento de la obra.
Exacte. Hi ha alguna gravació de més jove, eh? Potser segurament no el trobaríem aquest, no el voldria ser jove, però d'algun altre poema, que la veu la té... potser no la té tan cascada com aquesta gravació, que no sé, no ho dubtes. Però sí, sí, a mi em treu un somriure a sentir el Jaime aquí, la veritat.
El segon poema que hem escollit de Jaime Gil per al programa d'avui du per títol Píos deseos para empezar el año. Jaime Gil, el no pot ser mentida, las personas del verbo.
Pasada ya la cumbre de la vida, justo del otro lado, yo contemplo un paisaje no exento de belleza en los días de sol, pero en invierno inhóspito. Aquí sería dulce levantar la casa que en otros climas no necesité, aprendiendo a ser casto
i a estar sol. Un orden de vivir es la sabiduría. ¿Y qué estremecimiento purificado me recorrería mientras que atiendo al mundo de otro modo mejor, menos intenso, y medito a las horas tranquilas de la noche,
cuando el tiempo convida a los estudios nobles, el severo discurso de las ideologías o la advertencia de las constelaciones en la bóveda azul. Aunque el placer del pensamiento abstracto es lo mismo que todos los placeres. Reino de juventud.
Jo no sé si et passa, Pere, i faig extensiva la pregunta en el Marc, en tot cas, avui també el trobem a faltar perquè, tot i que n'hem parlat alguna vegada... Ell, per cert, és responsable principal del programa d'avui, eh? Però n'hem de parlar un dia amb el Marc, d'en Jaime Gil, perquè riurem. Riurem o no, però tinc la sensació que el Marc li...
Bé, no és el seu poeta preferit, però encara que només sigui com a traductor d'en Helio, d'en Oden i d'en Yates, el Marc... Segur, segur que ell té tirada amb en Hemerfield. Sí, sí, sí, vaja.
Però, sí, sí, segur, segur, segur, seguríssim. Seguríssim. Va, seguim llegint. Sí, i seguim llegint un poema que em sembla que és el que vam llegir la setmana passada. Que vas llegir excel·lentment. Sabeu que el vaig llegir jo, sí. Sí, el vaig llegir tu, la setmana passada. Una altra classe. També, també, també. És que és un avantatge i un desvantatge que en Jaime Gil em fes...
tan pocs de poemes, perquè no te'ls has de saber de memòria, que estic segur que hi ha molta gent que sí, jo alguns fragments me'ls sé de memòria, però es tornen com molt familiars els poemes seus. I a més, com que té aquesta forma tan pròxima de parlar de les coses, aquesta mena de... bé, tan enciclopèdicament em parlava d'aquest realisme...
Aquesta quotidianitat a la qual també fèiem referència a l'inici. Sí, és una cosa que és molt de greu. Nosaltres ens agraden els poemes que s'entenen. Aquests poetes i aquests poemes que toquen molt de peus de terra. Exactament, sí. Això n'hem parlat moltes vegades amb altres exemples que ara no venen al cas. Contra Jaime Gil de Vietma. Jaime Gil de Vietma.
¿De qué sirve, quisiera yo saber, cambiar de piso, dejar atrás un sótano más negro que mi reputación y, es decir, poner visillos blancos y tomar criada?
Renunciar a la vida de bohemio, si vienes luego tú, pelmazo, embarazoso huésped, memo vestido con mis trajes, zángano de colmena, inútil, cacaseno, con tus manos lavadas, a comer en mi plato, a ensuciar la casa.
Te acompañan las barras de los bares, últimos de la noche, los chulos, las floristas, las calles muertas de la madrugada y los ascensores de luz amarilla cuando llegas, borracho, y te paras a verte en el espejo la cara destruida, con ojos todavía violentos que no quieres cerrar. Y si te increpo, te ríes, me recuerdas el pasado y dices que envejezco.
Podría recordarte que ya no tienes gracia, que tu estilo casual y que tu desenfado resultan truculentos cuando se tienen más de 30 años y que tu encantadora sonrisa de muchacho, soño aliento, seguro de gustar, es un resto penoso, un intento patético. Mientras que tú me miras con tus ojos de verdadero huérfano y me lloras y me prometes ya no hacerlo,
si no fueses tan puta. Y si yo no supiese, hace ya tiempo, que tú eres débil cuando me enfurezco, que de tus regresos guardo una impresión confusa de pánico, de pena y descontento, y la desesperanza y la impaciencia y el resentimiento de volver a sufrir, otra vez más, la humillación imperdonable de la excesiva intimidad.
A duras penas te llevaré a la cama, como quien va al infierno para dormir contigo. Muriendo a cada paso de impotencia, tropezando con muebles atientas, cruzaremos el piso torpemente abrazados, vacilando de alcohol y de sollozos reprimidos. ¡Oh, innoble servidumbre de amar seres humanos! Y la más innoble, que es amarse a sí mismo.
Un clàssic, Josep Maria? Un clàssic, i a més és un poema molt bonic. És un poema molt bonic, us agradarà o no, però... A mi saps què m'agrada molt, també, Don Jaime, aquí té una musicalitat molt especial. A tu això sempre t'ha tret... Sí, sí, sembla com si no hi hagués feina a fer això, i ho fa...
si vés on dóna la sensació, o si a més és el que vull pensar, que això és el que m'interessa. Ho fa com si ho fos molt fàcil, explicar aquest moment. Jo no sé si vosaltres, nosaltres òbviament no, però els que hagueu sortit a la nit i hagueu tingut alguna vida nocturna més o menys turbulenta,
us heu pogut trobar amb aquesta situació, de trobar-vos a vosaltres mateixos i fer-vos tot aquest reguitzell de preguntes i d'autocrítiques que, val a dir, també tenen el seu punt positiu.
Quan era més jove sempre m'havia cridat molt l'atenció aquest cacaceno. El cacaceno, doncs sí. Avui heu buscat el diccionari de la Real Academia. Persona despreciable. Despreciable. Necia. Cacaceno. Cacaceno. Va, continuem amb Jaime Gil...
anava a dir un altre clàssic, és que tots són clàssics, i a més a més aquest ens agrada especialment, aquest ens agrada molt. De vida beata, Jaime Gil, les persones del Verbo. En un viejo país ineficiente, algo así como España entre dos guerres civiles, en un pueblo junto al mar...
Poseer una casa y poca hacienda y memoria ninguna. No leer, no sufrir, no escribir, no pagar cuentas y vivir como un noble arruinado entre las ruinas de mi inteligencia.
No leer, no sufrir, no escribir, no pagar cuentas, y vivir como un noble arruinado entre las ruinas de mi inteligencia. Tot un model de vida, Joan María, aquest. Correcte. Diu Jaime Gil de Vietma, destacado poeta español de la generación del 50, fue homosexual, com si això fos una cosa...
segurament que va influir en la seva obra el fet de ser homosexual. Fue soldado o fue notario o del Barça. Sí, sí. Diu, fue homosexual y no tuvo una pareja estable reconocida públicamente bajo la figura de matrimonio o pareja de hecho formal en la época.
Su vida personal estuvo marcada por las relaciones sentimentales con hombres que influyeron en su obra viviendo su sexualidad con la discreción propia de la época.
I en aquest primer bloc encara en tenim un altre de poema, el cinquè que du per títol Vals d'aniversari. Vals d'aniversari, Pere, sí.
Nada hay tan dulce como una habitación para dos cuando ya no nos queremos demasiado fuera de la ciudad en un hotel tranquilo y parejas dudosas y algún niño con ganglios si no es esta ligera sensación de irrealidad algo como el verano en casa de mis padres hace tiempo como viajes en tren por la noche
Te llamo para decir que no te digo nada que tú ya no conozcas. O si acaso para besarte vagamente los mismos labios. Has dejado el balcón. Ha oscurecido el cuarto mientras que nos miramos tiernamente incómodos de no sentir el peso de tres años. Todo es igual. Parece que no fue ayer.
Y este sabor nostálgico que los silencios ponen en la boca posiblemente induce a equivocarnos en nuestros sentimientos. Pero no sin alguna reserva, porque por debajo algo tira más fuerte y es, para decirlo quizá de un modo menos inexacto, difícil recordar que nos queremos.
Y si no es con cierta imprecisión y el sábado que es hoy queda tan cerca de ayer a la última hora y de pasado y mañana por la mañana. Y de pasado mañana por la mañana.
Bé, sabeu que les últimes setmanes, Aquil no pot ser mentida, us estem posant l'estocàstic d'en Víctor Bocanegra. Avui la cançó d'en Bocanegra du per títol just Soc estocàstic.
Sóc estocàstic, molt perifràstic, abans de gades, remo a l'atzar.
Sóc estocàstic, moro de fàstic, si un bri de sutja taca el meu art. Per on em poso pedres al fetge, si deixa petja un eco rar. No sé si curo, no sóc pas metge, tinc sols receptes de piano bar.
Sóc estocàstic, poc entusiàstic, en serronades ja n'estic fart. Sóc estocàstic i em venjo el càstig d'aquest teatre de Boulevard.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Soc estocàstic, mai escolàstic, que ser molt dràstic pot sortir car. Soc estocàstic, ben poc elàstic, i un toc sarcàstic fa d'estandard.
Pedres al fetge, si deixo petja, un eco rar. No sé si curo, no sóc pas metge, tinc sols receptes de piano bar. Per on em poso? Pedres al fetge, si deixo petja, un eco rar.
No sóc pas metge, tinc sols receptes de piano al bar.
Ràdio! Ràdio!
Per cert, estocàstic és relatiu o pertanyent a una successió d'esdeveniments que depenen de l'atzar. I avui, aquesta nit, l'edició... Ara, 8-6-7 del No pot ser mentida. I la setmana passada s'acabava amb 6...
Sí, sí. Avui només en falten 1.699, en falten menys de 1.800, perquè acabem. Doncs avui, en aquesta 867 del No pot ser mentida, i estem llegint poemes d'en Jaime Gil de Vietma de les persones del Verbo. En el primer bloc n'hem llegit cinc, i per aquest segon en tenim uns altres cinc. Per cert...
Ja sabeu que ho fem als darrers programes. Ens agrada llegir què diu la intel·ligència artificial del nostre espai i avui ho tornem a fer. Si visiteu la web de Matadepera Ràdio...
Ja sabeu que hi ha una intel·ligència artificial que, entre altres coses, elabora una descripció dels programes i el no pot ser mentida no n'és una excepció. Del programa anterior, la nostra estimada intel·ligència artificial...
altrament dita Albert Berlegui, diu. L'episodi 866 del programa No pot ser mentir de Matapera Ràdio se centra en la figura de Miquel de Palol i el seu darrer recull poètic, Dies claríssims de Síria. Els presentadors exploren 10 poemes de l'autor que conviden a reflexionar sobre la solitud, el desengany vital i la construcció de la realitat.
Durant l'emissió es destaca la complexitat estructural dels versos de Palol allunyats de la poesia convencional. L'espai també inclou una emotiva lectura en italià de Salvatore Quasimodo.
i la secció La Nansa de Marc Masdeu, on el col·laborador aporta la seva visió irònica i quotidiana sobre la vida i la literatura. Tot plegat conforma una vetllada poètica al 107.1 FM que combina la profunditat dels clàssics contemporanis amb l'agenda cultural de les entitats del municipi i la interacció amb l'audiència fidel de l'emissora. Això és el que diu...
Albert, no sé si això va bé o... Però en qualsevol cas hauríem de parlar, perquè... Està molt bé. És bonic. No sabia que fèiem l'agenda cultural del poble. L'agenda cultural som la base, de fet...
de la gent cultural, ja no del municipi, sinó pràcticament de Catalunya. Va, arte poètica, Jaime Gil de Vietma, aquesta nit el no pot ser mentida.
Carezco de palabras, no sé si las palabras sirven para esto. Tengo la expresión vaga de mi tiempo libre y estoy harto de todo. Por las tardes me canso mucho de pensar y las noches, sin que de esto resulte experiencia útil, las dedico al amor, que es agotador. Y sin embargo, por las mañanas,
O mientras el cansacio de la tarde insistía en los libros, intento un movimiento de concentración hacia el silencio. A través de esa niebla, lo que vivo permanece tan exacto y remoto que al nombrarlo yo mismo me abandono. Himno a la juventud.
¿A qué vienes ahora, juventud, encanto descarado de la vida? ¿Qué te trae a la playa? Estábamos tranquilos los mayores y tú vienes a herirnos, reviviendo los más terribles sueños imposibles. Tú vienes para hurgarnos las imaginaciones.
de las ondas surgida, toda brillos, fulgor, sensación pura y ondulaciones de animal latente. Hacia la orilla avanzas con sonrosados pechos diminutos, con nalgas maliciosas lo mismo que sonrisas, odiosa esbelta de tobillos gruesos y con la insinuación...
tan propiamente tuya, del vientre dando paso al nacimiento de los muslos. Belleza delicada, precisa e indecisa, donde posar la frente derramando lágrimas. Y te vemos llegar,
Figuración de un fabuloso espacio ribereño con toros, caracolas y delfines sobre la arena blanda, entre la mar y el cielo, a un trémula de gotas, deslumbrada de sol y sonriendo. Nos anuncias el reino de la vida, el sueño de otra vida, más intensa y más libre,
sin deseo enconado como un remordimiento, sin deseo de ti, sofisticada bestezuela infantil, en quien coinciden la directa belleza de la starlet y la graciosa timidez del príncipe.
Aunque de pronto frunzas la frente que atormenta un pensamiento conmovedor y obtuso. Y volviendo hacia el mar, tu rostro donde brilla entre mojadas mechas rubias la expresión melancólica de Antinos o, bella indiferente, por la playa camines como si no supieses que te siguen los hombres y los perros.
Los dioses y los ángeles y los arcángeles. Los tronos. Las abominaciones.
¿A qué viene esa hora, juventud, en canto descarado de la vida? És un molt bon poema aquest també, José María. Sí que ho és. Ara estava revisant aquí entre la Viquipèdia i alguns altres documents aquí de l'internet que surten a Jaime Gil i n'hi ha de molt curiosos.
Tres de sus sobrinas, hijas de sus primas, han alcanzado relevancia en el mundo del arte y la política. Por un lado, la fotógrafa
Ouka Lele, Bárbara Allende i Gil de Vietma, i su hermana Patricia Allende, també fotògrafa. I, per altre, Esperanza Aguirre i Gil de Vietma, que ha sigut presidenta de la Comunitat de Madrid, presidenta del Senat i ministra d'Educació. En tenia per donar i per vendre. Es veu que era una família molt benestant i aristocràtica de Segovia,
I ell estava molt ben relacionat bé. De fet, no sé si em va... Va estar molts anys treballant a la companyia de talats de Filipines. Sí, ho hem dit a l'ini, sí. Que sort, que sort en duria tenir. Va viure molts anys a Manila, i tant. Correcte. Por lo visto, Joan Maria. Por lo visto.
Por lo visto es posible declararse hombre. Por lo visto es posible decir no. De una vez y en la calle, de una vez, por todas y por todas las veces en que no pudimos. Importa por lo visto el hecho de estar vivo. Importa por lo visto que hasta la injusta fuerza necesite, suponga nuestras vidas,
Esos actos mínimos a diario cumplidos en la calle por todos. Y será preciso no olvidar la lección. Saber a cada instante que en el gesto que hacemos hay un arma escondida. Saber que estamos vivos aún y que la vida todavía es posible por lo visto.
Idilio en el café, el penúltim poema de Jaime Gil del programa d'aquesta nit. Esteu bé? Fa dies que no ens dieu ni asa ni bèstia. Ara me pregunto, Josep Maria...
Si es que toda la vida hemos estado aquí. Pongo ahora mismo la mano ante los ojos. Qué latido de la sangre en los párpados. Y el vello inmenso se confunde silencioso a la mirada. Pesan las pestañas. No sé bien de qué hablo. ¿Quiénes son?
Rostros vagos nadando como en un agua pálida. Estos aquí sentados con ojos vivientes. La tarde nos empuja a ciertos bares o entre cansados hombres en pijama. Ven. Salgamos fuera. La noche. Queda espacio arriba. Más arriba.
Mucho más que las luces que iluminan a ráfagas tus ojos agrandados. Queda también silencio entre nosotros. Silencio y este beso igual que un largo túnel.
Doncs ha estat el poema Idilio en el café de Jaime Gil de Vietma, el protagonista aquesta nit del No pot ser mentida, en aquesta edició 867 del No pot ser mentida. Encara ens en queda un de poema de Jaime Gil.
És un poema breu que també ens té el cor robat i que també és un clàssic de Jaime Gil i ens sembla que aquest poema és una bona manera de tancar la lectura d'aquesta nit dels versos de Jaime Gil. És un poema que porta per títol Resolución, també és prou conegut i et pertoca de llegir a tu, José María. Sí, no sé si també està enregistrat, Pere.
Vols que ho busqui? Si ets tan amable. Vinga, doncs deixem el buscar. De moment ens l'avancem, de totes formes. Tu el llegeixes i després a veure si el trobem. Resolución de ser feliz por encima de todo contra todos y contra mí. De nuevo. Por encima de todo ser feliz.
Vuelvo a tomar esa resolución, pero más que el propósito de enmienda, dura el dolor del corazón. N'he trobat un, el que passa que no sé si el llegeix ell. Vols que ho provem? Povem, aviam que surt. No sé. No sé per què em sona que...
No sé. Ho havia sentit a la seva veu. Deixem buscar-ho una miqueta més bé. Però... Tant se val, aquest també és un... Resolución de Jaime Gil de Biedma. No és ell. No és ell. No és ell. Si vols...
Seguim buscant, no passa res. A veure si... A veure si el trobem. Aquest resolució. Provem amb aquest. I si no és aquest, doncs... No passa res.
Va, ens comprometem que la setmana que ve portarem el Resolución de Jaime Gil, llegit per ell, perquè avui, ostres, doncs amb la pressa del directe no l'hem pogut trobar. Bé, ja ho hem fet, ja ho hem fet, ja hem complert amb el compromís que tenim amb aquest poeta, amb aquest poeta que...
que, bé, que d'alguna forma ens ha fet... ens ha influenciat tant, diria, no pot ser mentida, eh, Pere? Sí, sí, sí. D'una manera, no diríem que especial. Per això tinc moltes ganes de parlar amb el Marc d'aquest tema i ho farem, ho farem segur. El que sí que tenim a punt és el poema dedicat, eh, que sí, Joan Maria? Exacte. Doncs va.
Bona nit.
Vosaltres no sabeu la feinada que comporta estar-se aquí al control. Un dia en parlarem. A punts, Maria? Sí, bé, sí. Doncs va.
Mira, aquesta nit dediquem un poema a la mort. I ho fem de la mà d'uns versos d'en Salvatore Quasimodo, com la passada edició del No pot ser mentida, extrets d'un recull de poemes de cinc autors italians editat per Empúries l'any 1984, traduït per en Maria Manent. Ja vola la flor prima, Salvatore Quasimodo, No pot ser mentida.
Ignoraré del tot la meva vida, obscura sang monòtona. No sabré a qui estimava ni a qui estimo. Ara que, ben reclòs, reduït els meus membres, en l'àvol vent de març, compto els mals de les hores desxifrades.
Ja vola la flor prima de les branques i espero la paciència del vol irrevocable.
Penança de Marc Masdeu. 17 de març de 2026, en Garroc. Sento pels altaveus municipals que anuncien un tall de llum. La cosa sembla seriosa, esclar, i una mica inquietant degut a les notícies que ens arriben dels hereus dels indianos. Amb certs esforços investigo dins del meu dispositiu mòbil si puc esbrinar-ne alguna cosa més. Al bando electrònic en diuen...
Després d'algun retard, de la màquina i sobretot d'un servidor, trobo l'explicació. Degut a l'enderroc urgent d'una casa del poble, s'ha de tallar el subministrament elèctric i no sabem quins carrers hi ha afectats. La durada serà de 5 a 6 hores. Ja se sap, em diu la veïna esbarada. Cases velles, parets de tova, molta pluja últimament. També vull afegir que avui hi ha venda de peix fresc i que ja es poden encarregar les bones de Pasqua a la cafeteria.
Doncs amb l'anança de Marc Masdeu, llavors ara arribem al punt i final del No pot ser mentida. No pot ser mentida.
En Marc també s'ha convertit, d'alguna forma, en el cronista de Sossos. En el notari de Sossos. Bona nit, Joan Maria, fins la setmana que ve. Bona nit, bona nit. Una abraçada per el Mar Mas Déu, també per la Mireia Saúl. Us ha parlat també en Pere Jarque. La poesia aquí a Mata de Pere Ràdio té un aparador, el No pot ser mentida.