Bona nit.
No pot ser mentida a Mata de Pere Radio. Un programa... amb poesia. Amics, de nit. Perdoneu aquesta petita excitació.
Us he de dir que he decidit seguir vivint, vestir-me com vosaltres, correctament, amb corbata, i, com cal, traçar-me uns plans dignes per tota la vida plens de sentit. Amics, a nit, ara que encara els meus ulls poden veure coses velles,
xacamins, donzelles, libèl·lules i tantes d'altres coses, escenes casolanes, familiars, escenes de violència. A nit,
Doncs bona nit i benvinguts al No pot ser mentida, els poemes al 107.1 de la FM. Ja ho sabeu que habitualment comptem amb el Josep Maria Sistaré, sovint presencialment, però també sovint a la distància amb el Mar Mas Déu, gairebé sempre a la distància amb la Mireia Sol i amb qui us parla en Pere Jarque. Avui tenim una convidada especial, la Núria Jarque. Núria, bona nit, com anem? Bona nit.
Tot bé? Sí, sí. Sí, tot bé. Doncs, com us deia, avui farem un programa una mica diferent. Aneva dir especial, no, però sí que diferent, com sigui que per les dates que som, doncs hem pensat de fer un programa que en podríem dir poemes i cançons. Poemes i cançons, llegirem alguns poemes, alguns els farem conjuntament amb la Núria, alguns altres els faré...
Jo i alguns altres us convidem, qui vulgueu, a venir aquí a l'emissora, a Mata de Pere Ràdio, i llegir un poema aquí, el No pot ser mentida, el programa de poesia de Mata de Pere Ràdio. En qualsevol cas, ja sabeu que ens podeu trucar des d'ara i fins vols de les 11 al 93 730 000.
000, ens podeu escriure un correu electrònic, que no pot ser mentida, arroba matadeperaradio.cat. També sabeu que som a Twitter, o bé a X, a l'Instagram, i que de tant en tant, molt de tant en tant, traiem el cap pel Facebook. Escoltem la música d'introducció i tot seguit comencem amb els poemes i cançons, tal com us hem promès.
Vinga, somia. Els versos del No pot ser mentida. Ens acompanyes? Com recorda d'infantesa Sempre recordaré la Teresa
Banyant el pa'l.
Va, doncs engeguem aquest poemes i cançons d'aquesta nit. Ja ho sabeu, us ho hem dit a l'inici, que el d'avui és un programa diferent. I comencem amb un dels primers poemes que vam llegir, que el no pot ser mentida, fa una colla d'anys, Núria. Això fa, no sé si va ser el programa número 5, vol dir que, imagina't, això devia ser cap al 1999, vol dir que fa molt de temps. I aquest, si us sembla, el llegirem conjuntament amb la Núria. És un poema d'Enric Casasses,
que porta per títol jo i és del llibre d'equivocar-se així, de l'any 97. Em sembla que hem quedat que en llegia jo el primer vers i tu anaves abraçant, diguéssim. Exacte. Sí, anem així. Doncs jo, Enric Casases, d'equivocar-se així.
T'abraço. T'abraço. T'abraço.
T'abraço. Discuteixo amb infants. T'abraço. M'aturo pel camí. T'abraço. Escric qualsevol vers. T'abraço. Em desperto. Obro els ulls. T'abraço. M'escapo de l'infern. T'abraço. No sé com, perquè sí. T'abraço. Begut i buit i encès. T'abraço. No et podré abraçar més. T'abraço.
L'abraç meu et fareix. T'abraço. Me'n vaig? Et dic adéu. T'abraço. Estic aquí. No ho veus? T'abraço.
Doncs un poema que, tal com us dèiem, va ser dels primers que vam llegir aquí, el no pot ser mentir d'això. Si el programa volem començar el desembre del 98, vol dir que aquest devia ser a principis del 99, amb la qual cosa...
fa gairebé 26 anys que hem llegit aquest... o que vam llegir aquest poema aquí, el no pot ser mentida. Tu no hi eres. No hi eres, no hi eres. No hi era. No hi era, no hi era.
Com us dèiem, el programa d'avui serà un pèl diferent, perquè no llegirem un autor únicament, sinó que llegirem poemes de diferents autors. Un mixt, més o menys. Exactament. Farem un mixt, tal com dius. I a banda dels poemes que tenim aquí, aquesta mena d'aquí improvisat que hem fet, també tenim llibres que podem anar repassant. N'hem dut uns quants. Aquí en porto un del Marius Sant Pere.
En porto un altre, en portem un altre de l'Antònia Vicenç, el pare que fem amb la mare morta, un d'aquells llibres que ens agrada molt. I també en portem un, que també ens agrada molt, de l'Andreu Vidal, el llibre de les virtuts. Aquest no se'ns escaparà i en llegirem algun poema. Aquest, te recordes ara fa... aquesta setmana, em sembla que va ser, fa un parell de setmanes el tocàvem a casa perquè té aquest...
aquesta edició que és tan bonica. Bé, el que tenim, sí, apuntat al guió aquest, com deia, improvisat, és un poema de Vicent Andrés Estellers que du per títol Els amants i que ens agrada molt aquí, no pot ser mentida, i hem pensat que avui, en una edició especial com aquesta, doncs, fora bo de tornar a llegir. Els amants, Vicent Andrés Estellers, llibre de meravelles.
No hi havia a València dos amants com nosaltres. Ferozment ens amàvem des del matí a la nit. Tot ho recordo mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys. Han passat moltes coses. De sobte encara emprèn aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre besos i abraços.
No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliments i teles, i que ens perdoni el cas senyor López Picó. Es desperta de sobte com un vell huracà i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava a voltes un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besanta.
ara un muscle i després el passó d'una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge i tenim l'enyorança amarga de la terra d'anar a revolcons entre besos i a raps. Què voleu que hi faci? A la mental, ja ho sé. Ignorem el patrarca i ignorem moltes coses. Les estances de Riba i les rimes de Becker
Després, tombants en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars i que això no ho deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, que de mans com nosaltres en són parits ben pocs.
Ha estat als amants de Vicent Andrés Estellers el segon poema d'aquest programa diferent d'avui. De fet, avui, Núria, és 30 de desembre. 30 de desembre del 2025, vol dir que som gairebé a tocar de acabar l'any. Sí.
Escolta'm, ara també tenim un poema, en aquest cas del Marius Sant Pere, abans em feien referència a Marius Sant Pere, un poema que du per títol Cap al tard, que és del volum L'home i el límit, de l'any 68, que si no recordo malament és el primer llibre de poemes publicat per Sant Pere.
I que farem conjuntament. Sí, també. I... Em sembla que tu coincideixes. Si abans abraçaves, aquí coincideixes. És així? És així. Va, doncs vinga. Cap al tard, Màrius Sampera, L'home i el límit.
Cap al tard... Coincidim. Sembla... Que coincidim. Qui sap... Si coincidim. Potser... No coincidim. Millor... Si coincidim. Però... Si coincidim, per què cap al tard?
Saps què passa, Núria, que els gestos a la ràdio costen molt de... costen molt de captar i no sé exactament què m'estaves dient. O què em volies dir. Digues, digues. Si no és un secret molt, molt gros, trobo que el podem compartir amb l'audiència i no passarà per res. Que si et sembla bé fer ara el de Plaers. Ah, ah.
Sí, perquè a més a més aquest el fem conjuntament també, sí, plaers. Plaers, un poema que també fa una colla d'anys que vam llegir aquí el No pot ser mentida, un poema de Bertolt Brecht, que també fa una colla d'anys que no llegim aquí el Cafè, que havíem llegit molt aquí el No pot ser mentida, amb la traducció de Feliu Formosa, digues, digues. I el Bertolt Brecht aquest, on és? Alemany. Alemany.
El Bert Albrecht aquest és a l'abany. Sí, sí. Poemes i cançons, traducció de Feliu Formosa. Un llibre diria que és de 62. Després ho mirarem a l'internet a veure si és ben bé així. Aquest hem quedat que fèiem un vers cada un. Un vers cada un. I qui comença? Vostè. Vostè. Comença vostè. Molt bé, doncs, a plaer, Bert Albrecht, poemes i cançons, traducció de Feliu Formosa, el no per ser abans de dir.
Mira, com que queda poca estoneta perquè s'acabi la cançó, la deixarem sonar, que és molt bonica. És la cançó de matinada d'en Joan Manuel Serrat, versionada pel Tete Montoliu, aquesta banda sonora que ens acompanya fa molts dies aquí al No pot ser mentida. És molt bonica, la veritat. Tot bé, Júlia?
El primer es guard per la finestra al matí. El bell llibre retrobat. Rostres plens d'entusiasme. Neu. El canvi de les estacions. El diari. El gos. La dialèctica.
Dutxar-se. Nedar. Música antiga. Sabates còmodes. Comprendre. Música nova. Escriure. Plantar. Viatjar. Cantar. Ser amable. Doncs fixeu-vos, aquests...
Eren, no sabem si tots, però alguns dels plaers que descriu en Bertelbrecht en aquest web. No sé si els plaers per tu, Núria, són aquests o si en coincideix algun d'aquests plaers que ens descriu en Bertelbrecht. Si tu coincideixes en algun, vaja. Alguns sí, per exemple, neu, el canvi d'estacions, i crec que per tu algun també, no? El gos, segurament.
El gos segur que no. El gos segur que no. Però, per exemple, les sabates còmodes, això em sembla que ens agrada a tots. De fet, quan les sabates van estretes, és terrible. Unes sabates que et vagin justes és de les pitjors coses que et poden passar. Viatjar, no massa. A tu no, però... A mi no, a tu sí, sí, que et fa peça. A mi sí, a mi sí. I cantar? També. També. A mi la música antiga també m'agrada força.
Nedar no. Tu nedar potser ets més aquàtica que no pas jo, no? Sí, però tampoc és una cosa d'un altre món. Sí, sí, sí. Sóc més aviat d'assecar. Sí que és veritat. I la neu és molt bonica, amb això també coincidir. Sí, sí.
Doncs són els plaers d'en Bertobrec. Segurament tots vosaltres també teniu algun plaer per sobre dels altres. Si el voleu compartir amb nosaltres ja sabeu que ens podeu trucar al 93 730 0000. Aquí el telèfon del directe no pot ser mentida. Avui aquest programa diferent.
Un programa que hem titulat Poemes i cançons. Hem llegit uns quants ja de poemes i em sembla, com que ens hem saltat una mica el guió, aquelles coses que passen, que acostumen a passar en programes així, ens hem saltat... Bé, ens hem saltat...
Doncs l'hem saltat massa perquè ara el recobrem. Un poema d'en Jaime Gil de Vietma que diu No volverá a ser joven i que també hem fet il·lusió d'incloure avui aquí en aquest diferent no pot ser mentida perquè va ser un d'aquells poemes que també van tenir...
Certa tirada per nosaltres als inicis del programa, tant aquest poema com també l'autor Jaime Gil. És un poema que forma part de les persones del Verbo d'un llibre de l'any 52 i que fa més o menys així. No volverá a ser joven Jaime Gil de Viedma. O potser el vols fer tu aquest, no?
que la vida iba en serio, uno lo empieza a comprender más tarde. Como todos los jóvenes, yo vine a llevarme la vida por delante. Dejar huella quería y marcharme entre aplausos. Envejecer, morir, eran tan solo las dimensiones del teatro. Pero ha pasado el tiempo y la verdad desagradable asoma.
Envejecer, morir, es el único argumento de la obra.
Doncs, escolta'm, jo sí que tinc calor, eh? Definitivament, no sé què passa, tinc calor, ara em trobo el jersei. Surt fora i ja veuràs com agafarà el fred. Això sí, de seguida. Amb això tens tota la raó. Em sembla que si surto fora, de seguida agafaré... De seguida agafaré fred. Escolta'm, hem llegit Casasses, hem estrenat el programa amb Casasses, perquè a més és un poeta com molt radiofònic, no? Amb un poema que dueia per títol Jo, i ara en tenim un altre que hem de fer conjuntament...
que du per títol l'home llop. Sí. I aquest... M'has de disculpar, però no recordo. Un vers cada un. Un vers cada un. I... Comença a gust. Comença a gust. Comença a gust. Molt bé.
No sé per què, però cada vegada que hem de fer un vers conjuntament s'acaba la peça i ens va bé d'escoltar-la al final. Soc l'home mort.
Soc l'home fort. Soc l'home nou. Soc l'home gros. Soc una dona. Soc una nena. Soc un vedell. Una cullera. Soc l'home bo. Soc l'home gol. Soc l'home d'or.
Sóc l'home sol. Sóc una pua. Sóc una rata. Sóc un ou dur. La palangana. Sóc l'home jo. Sóc l'home això. Sóc l'home allò. Sóc l'home i prou. Sóc una fira. Sóc una trampa. Sóc un forat. Pastura.
Va, que no us hem deixat, sinó que estàvem triant algun poema. Us hem advertit a l'inici, advertit, no, us hem informat a l'inici, que a banda dels poemes que havíem més o menys preparat...
en aquest quasi guió d'aquesta nit, també havíem portat uns quants llibres, d'entre els quals El pare que fem amb la mare morta, de l'Antònia Vicenç. I just d'aquest volum, que és un volum que ens agrada molt, en llegirem un poema que...
en què Antonia Vicenç ens parla d'una possibilitat que podem fer, o que pot fer, o que proposa el seu pare de fer amb la mare morta, i diu així. És el volum, repeteixo, per a què fem amb la mare morta d'Antònia Vicenç.
Potser podríem posar la mare dreta a un racó de la casa. Fanal o llum de peu ens il·luminaria les nits més negres. Tret que prefereixis tenir-la plantada al jardí i veure com s'inclina cap a tu.
Mira, Núria, ara, si et sembla, fem el pollastre, diguéssim. Sí. Després posarem la cançó que ens proposaves, que la tinc per aquí apuntada, però em sembla que l'estre viat de... No, Diamonds, pot ser? Sí? De la... Et falta una mica l'accent anglès. Diamonds.
Diamonds. Diamonds, Diamonds. Diamonds, qui és aquesta cançó? Rihanna. Ah, de la Rihanna, sí. Diamonds de Rihanna. I després acabarem de triar el poema que vols llegir sencer. De moment, abans del...
Daimons, de la Rihanna, Hem vist un gos que es menjava un pollastre, un poema de la Júlia Sabala, que també té una significació especial per al No pot ser mentida i que per això hem escollit per al programa diferent d'aquesta nit. Hem vist un gos que es menjava un pollastre, Júlia Sabala, del volum Raïm de Vent de l'any 1996. Tu fas la cursiva o la no cursiva?
La no cursiva. Va, doncs quan volgués. Hem vist un gos que es menjava un pollastre. Pel desert s'arrosseguen els ossos i els ulls. Les boques masteguen la sorra. Era un gos menut i gros que es menjava un pollastre. Les dents que rellisquen muntanya avall
Els nens que s'esvaren d'un úter calent de dona morta. Un gos menjava un pollastre ben rostit. Li donava l'ama, que no volia engreixar. Una safata, una sabata lluenta, aixafa un dit petit de criatura. També aixafa un ou, un crani, un poble sencer.
De lluny, l'aixafa i riu. Després hem vist un gos que es menjava un pollastre, sense gana, amb recel. Tristes criatures arrapades i brutes, restes de guerra marcida i televisada, radiada fins i tot. Un gos menjava un pollastre a l'ast, demanava les postres. La ràbia dels escalets avergonyits de terror,
Espantalls que retronen entre foc i luminàries. Hem vist com un gos es menjava un pollastre per sopar. Crec que en els antics déus de cotó i palla seca. També hauria de creure en el dimoni que ens dona de menjar a mi i al meu fill. Hem vist un gos que es fotia un pollastre. Doncs molt profit. Ah...
Era la Júlia Sabala i ara Diamonds, a veure si sóc capaç de posar-la, Núria, de la Rihanna. Jo diria que sí, Diamonds de la Rihanna. Espera't que això ha de funcionar tant si com no. Tu em diràs si és aquesta o no. Shining white like a diamond. Shining white like a diamond.
Fins demà!
I saw the life inside. So shine bright tonight. You and I. We're beautiful like diamonds in the sky. Eye to eye. So alive. We're beautiful like diamonds in the sky. Shine bright.
Fins demà!
Fins demà!
Shine bright like a diamond Shine bright like a diamond Shine bright like a diamond So shine
Fins demà!
Va, que passen gairebé cinc minuts de dos quarts d'onze de la nit. Continuem aquí al No pot ser mentida ràdio, a la municipal de Mata de Pere, l'operador de versos del 107.1 de la FM. Avui, amb aquest No pot ser mentida, diferent l'hem titulat d'aquesta manera, perquè...
Avui som el Pere i la Núria, la Núria i el Pere. Vol dir que, mira, la cosa ha anat així, Núria, tot bé, de moment? Tot bé, de moment. Tot bé, de moment, tot bé. Ens ha sortit el Dembélé d'un llibre, eh? Com a punt de llibre teníem el cromo de l'Osmán Dembélé. Del Barça. Quan jugava al Barça, exactament. Sí, sí, que ara no hi juga pas, al Barça. Ara juga... PSG. El PSG, sí, sí, sí, ara...
Ara m'havia marxat del cap. Doncs poemes, cançons i Dembélé. No podeu demanar res més al programa d'aquesta nit aquí al No pot ser mentida. Bé, us hem dit ja el primer bloc, en el qual hi hem llegit una bona colla de poemes, que...
Havíem mig improvisat, hem bastat un guió pel programa d'avui, també portem alguns llibres per acabar-nos de fer de coixí el programa, i justament la Núria diu, ostres, doncs em faria peça de llegir un poema sencer d'un d'aquests llibres que hem portat, i n'has triat un, Núria, del Màrius Sanpera.
del Màrius Sant Pere de Descodificacions. D'un volum que és el Descodificacions, que de fet ve a ser... no és l'obra completa de Màrius Sant Pere perquè no hi ha tots els poemes de Màrius Sant Pere. De fet, des d'aquí, des del No pot ser mentida, reclamar, no sé si és el verb que més ens satisfà, però sí que demanem que es publiqui l'obra completa de Màrius Sant Pere. Aquest de Codificacions és un recull, un molt bon recull de tota la trajectòria del Sant Pere.
En qualsevol cas, el poema que has escollit, tu per títol, Núria? Perquè tot comença. Perquè tot comença. Doncs perquè tot comença, de Marius Sant Pere. A veure què passa, perquè tot comença. Perquè tot comença pel principi.
No té sentit. El temps et fa salivera la boca, noia. Així ressuscita aquella estrella morta fa mil·lenis. I veus? Ja se'n sent. Ja no és mentida. Ja sé que les coses no s'acaben ni comencen. S'entrecreuen. Sí, ja sé que viure és provar-ho infinites vegades.
Doncs és una de les coses que ens podríem adonar al programa d'avui, que...
Viure és provar-ho infinites vegades i això ens va bé per gairebé tot. Ens va bé pels tirs lliures, ens va bé per l'escola, ens va bé a la feina, ens va bé a l'hora de parar a taula, ens va bé a l'hora de fer-nos el llit i ens va bé a l'hora de mirar de ser millors pares i millors mares, també ens va bé. Vull dir que anar-ho provant potser arribarà el dia que s'acabarà sortint.
Ja ho veurem, això. Però en qualsevol cas, aquest és un dels versos dels molts que té Sant Pere que ens fan peça. Aquest també ens fa peça. Aquest viure-ho és provar-ho, deia Núria, infinites vegades. Infinites vegades. Viure és provar-ho infinites vegades. Va, seguim.
De fet, ara veig, Núria, que tenim un poema que també hem de fer conjuntament d'Àngela Marinescu. Sí. En menjo els versos. Un volum aquest sí que vam llegir ja més cap aquí l'any 20... El volum és de l'any 22 i, si no recordo malament, aquest poema fa un parell o tres de temporades que vam llegir aquí. En qualsevol cas...
És d'aquesta autora romanesa que ens va fer peça aquí. Romanesa, sí. El no pot ser mentida amb la traducció de la Corina Oproae. I aquest, Núria, torno a no recordar com hem quedat que faríem.
Jo dic el que és poesia. Ah, d'acord, d'acord. Havies començat amb el que t'agrada, després havies continuat amb... No, havia començat amb l'abraçar, el coincidir, els plaers... Sí, sí, sí. T'escupo poesia d'Àngela Marinesco. T'escupo poesia...
Això és poesia. Energia fosca, t'escopo. Això és poesia. M'avorreixo. Això és poesia. M'agrada estar en posició d'atac. Això és poesia. M'agrada estar en posició d'abandonament. Això és poesia. M'agrada estar al marge. M'agrada estar enllà del marge.
Això és poesia. Enllà del marge del marge. De fet, no sé el que estic fent. No sé per què he dit la paraula subpoesia. Sembla més interessant. Sembla més misteriosa. M'estressa. Em colpeja. És alguna cosa.
Escolta, no hem quedat que a mi també em deixades posar alguna cançó i ara no recordo quina hem dit o no n'hem dit cap. No n'hem dit cap. Va, improvisa. Sí, perquè tu t'has posat aquesta de... Diamonds, ho dic bé, Diamonds de la Rihanna. Tot i que és tard, tard no, encara...
Encara no són tres quarts d'onze, però vaja, la cosa va fent el seu curs. De conjunt en tenim un altre de poema, però aquest el deixarem per després. Si et sembla, deixa'm llegir... Mira, fujo del guió, agafo un dels llibres que hem portat. Els de l'edició. Aquest és el de l'edició que ens fa gràcia. És el... Em sembla que el fons és molt alt. Eh...
El llibre de les virtuts. És el llibre de les virtuts de l'Andreu Vidal. I hi ha un poema que a mi m'agrada molt, mentre passo pàgines. Que es titula? Es titula De les criatures del bosc. Porta un epígraf d'Espinotza, és un epígraf que és en llatí,
Si per cas ens el podem estalviar. Sí, sí. Crec que ni tu ni jo sabem lletí. No. No. No. Si ens esforçéssim a traduir-lo potser alguna cosa o altra la trauríem. I després també tenim el traductor del Google que ens podria fer bona feina en aquest sentit. Però vaja. És un poema que, com us deia, es diu De les criatures del bosc. I és un molt bon poema. Fa més o menys així. Andreu Vidal el no pot ser mentida.
I mentre llegeixo, si vols triar-ne algun altre d'aquest volum del Sant Pere per llegir tu tota sola, doncs... Endavant. Només color...
Volum. Sensació d'humitat. Ramó de cossos de vidre i cap elf moral corrent entre la bruguera voluptuosa. No l'ull que simbolitza intel·ligència o capacitat de veure o voluntat de mirar, sinó l'ull estricte, cru...
prou avissal per emporoguir, prou verd per ser dit una sola vegada. No un únic déu fet a la mida de l'home, que faci l'olor de l'excrement i l'olor de la rosa, que tingui la pell de quarts, de bellut o de teia, i que el seu rostre sigui la conjunció de tots els rostres morts i vius i no nascuts,
sinó a un sol temps, que sigui la mida dels homes, que els permeti de pair com a divins xots i de fornicar mateix que infernals monstres, que els assenyali el lloc i la manera fausta per recollir les anyades del més a sí i que els digui el bàlsam coent amb què guarís sa pell i sa mirada.
No la llibertat de triar cada quatre anys els pentinats de Narcís i veure els rostres socràtics semblants reflectits dins espills gens ambigus, sinó la llibertat d'estar a llocs obscurs o a dins valls inabastables, nerviosos o encalmats, ajessats o corrent, gais o melancònics, però desengalabernats.
O la llibertat de morir, eixoprogant el cap entre els genolls, insegurs de tot, excepte de la nostra mort. Desposseïts de tot, tret d'allò, com diu, desposseïment. Només dolor, costum.
Sensació de banyat, fragor de cossos sens vida, i cap fada lessiva que, tot arromangant-se, setins de claror, ens mostri ingenua ses anques divines.
Tenim una especial debilitat. Aquell no pot ser mentida per l'Andreu Vidal. No ens agrada molt l'Andreu Vidal. I no hem pogut estar-nos en...
de llegir-ne un poema d'aquest llibre de les virtuts de les criatures del bosc. I mentre tot això passava, la Núria escollia un altre poema que torna a ser del Màrius Sanpera, Núria. Doncs sí, he escollit el Farem Festa d'aquest volum d'escodificacions de Màrius Sanpera. Molt bé, molt bé. Farem Festa, dius que es diu? Farem Festa. Demà.
Demà. Demà farem festa. Tant tu com jo farem festa, demà. Sí. Un, dos, tres, i farem festa. Caurem com per les golfes.
el més alt, i farem festa. Jugarem a guanyar i a perdre a l'hora, i farem festa. Traurem la sort per un estrip del colze, i farem festa. Escriurem pau amb un guix d'ermites closes, i farem festa. Direm que no fou sang, sinó vi d'àngels, i farem festes.
Estendrem roba al bec cru de la lluna i farem festa. Ens donarem la raó per massa llarga i farem festa. Voldrem entrar plegats i no hi cabrem i farem festa. Un, dos, tres.
Doncs farem festa amb el Mareu Sant Pere. Sí, sí, farem festa. Escolta'm, bona tria. Bona tria. Bona tria. Tenim el ruïn encara.
Em sembla que potser hauràs d'acabar el teu programa perquè la cosa cada vegada està pitjor a la meva gola. Deia, Núria, que tenim La ruïna, d'en Xavier Mascravioto. Un poema que és força llarg. I aquest hem dit que en faríem una estrofa cadascun. I comença... Ara comences tu. Ara em dius de tu? Què són aquestes confiances? Fins ara m'ho havies dit de vostè.
Anem canviant. Molt bé, molt bé. Doncs Ruïna, de Xavier Mas Cravioto, del volum La llum subterrània. Fa més o menys així.
Ara, vine i digue'm que les meves mans encara tenen forma. Ara, vine i digue'm que el meu nom segueix sent un bestió que calla mentre espera l'enemic. Ara, vine i digue'm que els nostres mots no crien larves, que no coneix cap mort la nostra religió, que no entenem els ulls de cada espectre
que no sabem el traç que dibuixen els laments quan ens cauen de la boca en calabruix de ràbia sorda. Ara vine i digue'm que no sents el malestar de l'aigua morta, que no sents la calma grisa que amortalla les fissures, que no sents el dubte sec que ens trampana com un talp que puida el món.
Ara vine i digue'm que dels incendis que ens calcinen paisatges en farem una foguera de clarors totes vermelles per les llargues nits d'hivern. Ara vine i digue'm que plouran imperis d'aigua sobre el desert que portem dins. Ara vine i digue'm que de la runa en direm ruïna.
Ara vine i digue'm que mai més no confondrem les esquerdes i els camins.
Podríem ser, podríem ser, Núria, podríem ser perfectes com la pluja, deies. Podríem sucarrar les plomes i pel nas absorbir-ne el tuf, incorporar tota l'escòria i expulsar-la en llustrosa pitança d'amor. Deies, però la casa ja era buida.
I tu lliscaves, com molsa o boneda, entre els meus dits d'avar i resignable. Volem creure en l'amor perquè l'amor tot ho devasta. Ho tenim per vist, deies. Però podríem ocultar les tares. Estimar sense combat ni brutícia, per natura més que per accidente.
Llànties, vergues, el forn de Déu fent visible el meu abraç, el teu no callar, tantes intermitències, l'esforç, aquest últim ball dins la casa ja deserta, i tu podríem ser perfectes com la pluja, repeties, plorant.
Sense consol. Et sona potser aquesta peça? No. Digues, digues. Que canvies alguna paraula, com per exemple l'última. Que has dit consol i és com fort.
Només era per ser perfeccionista. Sí, sí, sí. Justament això és el que no s'ha de dir, diguéssim. I menja... És només per millorar. És a dir, fer-ho evident a l'audiència. És probable que, vaja, potser sí que hi haurà algú que sàpiga exactament què diu el poema, però el que no ho sap, doncs mira, consol i comport, doncs ja està.
ara això hauries d'haver-te aixecat, vens cap aquí i dius, mira, escolta, aquí el lloc de consol diu que un port, però no se n'hauria assabentat ningú. O què et sembla? Això és la màgia de la ràdio. És la màgia de la ràdio. De fet, amb el Josep Maria molt sovint canvien moltes paraules, eh? Sí, sí, perquè fem el que podem. Però vaja, escolta tu. Mira, només falten 5 minuts per les 11, vol dir que l'estona ha passat... Volant. Força de pressa, ha passat volant. Eh...
Jo he dit que tenia pendent de triar una cançó, però potser que la Torres ha triat tu triant una altra, no? Has triat el Diamonds, Diamonds, de la Beyoncé aquesta. És de la Beyoncé o no? No. Ah, és que aquí en tinc una altra que m'ha saltat al YouTube aquest que va en bucle. És de la Rihanna. És de la Rihanna. Jo tinc una de la Beyoncé que es diu Halo. No sé si aquesta taradora no.
No. Sí, sí, que m'agrada. No m'agrada que tu trien una, perquè tenim estona per triar-la. Va, et deixo rumiar una estona a veure quina et faria peça de posar per tancar el programa. Aquest programa diferent del No pot ser mentida. I vas rumiant. I vaig rumiant. Vol dir que mentrestant jo heig d'explicar alguna cosa. Sí. Doncs escolteu. Perdona, però no has dit com es deia el poema que acabes de recitar, eh? No, és veritat. Es deia Consol.
No, es deia... És un poema del Sebastià Alzamora, es diu, és un poema del Sebastià Alzamora, del volum Mola Morta, i és de la part Les Veus, el número 9. Sí, sí. Aquest llibre de poemes d'en Alzamora està dividit, estructurat en diferents parts, n'hi ha una que du per títol Les Veus, i aquest és el número 9 d'aquesta part. És un poema que també ha tingut certa...
Certa trajectòria aquí al No pot ser mentida. No patiu que no caigui l'armari, sinó que ha passat alguna altra cosa, aquest sol que heu sentit. Un bolígraf, un bolígraf. Doncs el Sebastià Zamora, un altre dels poetes molt estimats per aquí pel No pot ser mentida. Amb tot això ja deus haver triat la cançó, Núria. Exactament. A veure, digues, va. He triat una cançó pensant en el meu germà. A veure. Aquesta cançó es diu...
Com està el pati d'Oques Grasses? Com està el pati d'Oques Grasses? A veure, jo suposo que això ho trobarem, no? Sí, sí. Això... N'hi ha unes quantes coses, o versions, diguéssim, i suposo que aquesta que diu oficial és la que pertoca, no?
Doncs va, escolta, Núria, tanquem el programa amb com està el pati, aquest bolígraf que cau de manera recurrent, de les Oques Grasses. Espero que hagis passat una bona estona. Sí, una petita. Sí, el començament feia una miqueta de respecte, però ja es veu que la cosa funciona... funciona bé, vull dir que no hi ha massa en treball. Bona nit, gràcies.
Bona nit, ara, bona nit. I gràcies, una abraçada pel Josep Maria, que avui ha agafat fred, ens ha enviat un missatge i l'últim ara no ens ha pogut acompanyar. Doncs li enviem...
Tota l'escalfor de la que som capaços. Una altra abraçada al Mar Mas Déu, que és a Sosa. Una altra per la Mireia Sol, que és a Terrassa. Una altra pel Jordi Sol, que també... Jordi Jarké. I la Núria i el Pere s'acomiadarem. Com està el pati de les Oques Grasses? Bona nit. Bona nit.
Com està el pati? Està per fer una party. Celebrem el teu aniversari totes les nits que calgui. Com està el pati? Està per fer una party. Celebrem el meu aniversari. Bufi fort i les apagi.
Que li han dit no sé què, que s'ha ratllat. Jo dic... Com està el party? Està per fer una party. Celebrem el teu aniversari. Un fifò i les apagui. Tallet! Tallet, sisplau! Què som, bocedades aquí o què? Estarà empanats!
Aixeca't, sisplau. Tranquina. Què passa? T'estàs avorrit o què? Tio, em costa cantar a càmera. Quin sentit té que em xupi a la cara? Eh! Doncs amb un putu xupa-xup. Ja ho sé, ja ho sé. És la societat que et llipa la cara i tu que estàs allà aguantant el tipus. Escolta'm, has de brillar com brillava Déu, tio. Tienes que brillar, cabron! Tienes que brillar! Eh?
Fem una cosa, mira amb els ulls, confia en mi. Fem un crit. Ah! Eh! No, una mica més. Ah! Eh! Eh!