Bona nit.
No pot ser mentida a Mata de Pere Ràdio. Un programa... amb poesia. Amics, a nit, perdoneu aquesta petita excitació. Us he de dir...
que he decidit seguir vivint. Vestir-me com vosaltres, correctament, amb corbata. I, com cal, traçar-me uns plans dignes per tota la vida plens de sentit. Amics, a nit, ara que encara els meus ulls poden veure coses velles, jacemins, donzelles, libèl·lules,
i tantes d'altres coses, escenes casolanes, familiars, escenes de violència. A nit,
Doncs molt bona nit i benvinguts al No pot ser mentida, els poemes, el 107.1 de la FM. Josep Maria, si estaré. Bona nit, Josep Maria, com anem? Molt bé, molt bé, bona nit. Bona nit, Pere. És que estic molt ben acompanyat. Sí, avui tots plegats, estem molt ben acompanyats. Ha vingut el fill pròdic. El fill pròdic, després de setmana reclamant l'Homar Masdeu. Bona nit, com anem? Bona nit, ja ho sabem, les coses venen i se'n van. Les coses venen i se'n van.
Sí, confiem-hi. Confiem-hi, confiem-hi. Que contents que siguem el trio avui aquí, el no pot ser mentida. Ja ho sabeu, vosaltres ens podeu trucar des d'ara i fins vols de les 11 al 93 730 000. També, ho sabeu, tenim correu electrònic, no pot ser mentida, som a Twitter, també som a l'Instagram i al Facebook, doncs, de tant en tant, també hi traiem el cap. Josep Maria, de Baussada en tenim, ens ha arribat?
Diu així. Va. Diu, Baussà, què en penses del caos de Rodalies? I diu, nosaltres, els catalans, sempre hem tingut problemes de comunicació.
28a temporada, programa 863. En falten només 1.803 perquè acabem. Avui, Joan Vinyoli.
Joan Vinyoli, Pla de Vall, Barcelona, 1914-1984, que torna després de moltes setmanes al No pot ser mentida, en aquest cas de la Mada, 14 poemes de Vent d'Aram, un volum del 1976 a prova. Joan Vinyoli, seguim amb l'estocàstic d'en Víctor Boca Negra i cap a tres quarts el poema dedicat i la Nansa.
Vinga, som-hi. Com recorda d'infantesa Sempre recordaré la Teresa
Fai llant de fama.
Vinga, com els dèiem, Joan Vinyoli, Pla de Vall, Barcelona 1914-1984, que ha estat un dels referents del No Pot Ser Mentida durant un cabàs d'anys. Feia dies que no hi apareixia, us ho dèiem, i avui el recuperem des de Vent d'Aram, un volum publicat primerament a la col·lecció de l'Ossa Menor de Proa el 1976. Aquest Vent d'Aram va obtenir el premi de la crítica Serra d'Or l'any 77, cosa que va satisfer el poeta que sempre va pensar
que se'l manys tenia. Nosaltres n'agafem la versió de l'obra poètica completa, publicada per Edicions 62 el 2001. El llibre d'avui el situem després d'un cicle iniciat l'any 70, després del Tot és ara hi ha res, encara les paraules, i l'ara que és tard, en què deixa enrere la desolació i l'angúnia. El poeta és prou lucit i madur per no caure en poerils entusiasmes i mostra senyals de vida nova en aquest nou llibre.
Tot i així, la veu de Vinyoli es mostra ferma i reconeixible, tot i la cerca d'una passa més. Segons el pròleg d'aquest període, a l'obra completa, Miquel Martí i Pol, amiqui coetani de Vinyoli, afirma que a vent d'aram hi conjuga i sintetitza el simbolisme i la quotidianitat carregada de significat en una poesia que, com diu Elliot, no requereix cap metàfora perquè tot ella és una metàfora.
Però no s'hi amoïnin gaire per res. Ja veuran que el suposat optimisme de Vinyoli no surt de la ratlla gairebé mai. El que sí que ens ha semblat és que és un llibre una mica inquietant, misteriós, alhora que escrit molt plenerament. Potser Vinyoli escapava d'aquell callat críptic i tan clarament marcat per Riba i Rilke.
En tot cas, els presentem alguns versos notables i un clima ben definit al llarg del llibre. No els voldrien pas avorrir amb referències i suposicions que, a ben segur, vostès dominen a la perfecció. 14 poemes avui tenim de Vinyoli. Ja veurem si els podem llegir tots d'aquest vent d'aram. I sempre que som al trio present, l'ordre ja el saben, obre foc al nostre capità, en Josep Maria Sisterer,
que de fet és ell qui aquesta nit n'ha fet la tria, Josep Maria. Comencem quan vulgueu. Tens una relació llarga amb Pinyol i tu? No, ben bé llarga no, però sí, tinc una relació perquè... O no, o sí. Sí.
Bé, ara no ens posarem a discutir, a veure si és llarga o curta. Però sí, sí, sí. Però la relació hi és. Hi és, hi és, hi és. Perquè ara li deia el Marc, el... M'ha vingut el cap al vers aquell dels Jocs per ajornar la mort. Sí.
I bé, ja hem trobat l'origen i ja està, ja estic més tranquil perquè... És un vers de Vinyoli. És un vers de Vinyoli i m'adreça a un llibre del Juan Luis Panero que tinc i que és un llibre francament bo que alguna vegada també hem llegit aquí, no pot ser mentida. Però si en Vinyoli sí, no sé, em recorda... em porta...
Bé, no recordo ni bons ni dolents, però és un tros de poeta, la veritat és aquesta.
i fins aquí la meva relació amb ell. Hem llegit coses, vosaltres me l'heu fet aprendre i de la qual cosa jo no estic molt agraït. Vinyoli hauríem de dir, i no sé si esteu d'acord, que és un poeta en majúscules, entenc, no?
Sí, home, esclar que sí. No, em preocupa. És que no cal afegir res més del que has dit. Aquesta expectació, Pere, que tens, amb el que jo digui, jo no. A més, jo avui ja he parlat prou. Jo només llegeixo i us escolto. Estàs d'obres a casa. I estic d'obres. Fet adéu que estic d'obres.
Jo, Josep Maria, pateixo pel Marc, perquè... No pateixis pas, ells estem aquí... Estem bé. Com Josep i Maria, tots dos. Estem bé, estem bé. Estem bé, no pateixis per nosaltres. És l'únic que, per favor, no em facis més preguntes. No sé si has fet la lletra prou grossa.
Sí, que l'he fet grossa, sí. Mira, el primer poema que llegirem avui d'aquest vent d'aram d'en Joan Vinyoli porta per títol amb veu, amb roncaveu. Amb roncaveu, bastant semblant a la que tinc jo avui. Joan Vinyoli. No pot ser títol.
Com que no menjo per la fam que tinc, com que no calmo la gran set que tinc, com que no sé de canviar el meu crit en mena de vianda, pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me. Tremolo fosc de les arrels de les fulles i m'omplo d'enyorança atormentada
i em perdo, nul en dintre del gran bosc ple de barrancs. I sóc el gall salvatge. M'exalto de nit quan les estrelles vacilen. Em roncaveu anuncio l'aurora, tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales, i m'esterrufo, cull inflat i danso. Tot i saber
que enguaiten els ulls del caçador. Quantes parades han sortit els ulls en aquest programa. Què ens has de dir, Marc, dels ulls del caçador, que...
que guaiten el poeta. És un caçador caçat. Deies abans, fent referència al gran prologuista Miquel Martí Pol, que parlava sobre la influència d'Heliot en alguns d'aquests poemes. I aquest poema que comença, com bé ha digit el Josep Maria, com que no menjo per la fam que tinc, com que no calmo la gran set que tinc, com que no sé de canviar el meu crit...
M'ha recordat una mica aquell famosíssim, com que no espero tornar mai més, com que no espero, com que no espero tornar a desitjar els dons d'aquest i les oportunitats d'aquell altre, és l'Eliot el dimecres de cendre. Ostres. Vols dir que Pinyoli havia llegit Eliot i... Vaja, tenim una... Es veu.
De fet, amics i amigues, tenim a punt un programa sobre Elliot. De fet, un parell de programes, eh, Marc, sobre Elliot, que ja farem, ja farem. El que passa que no és massa radiofònic, per dir-ho d'alguna forma. Són poemes molt llargs. Són poemes molt llargs. És dents. És dents. Ja ho farem. I hem agafat un Elliot més suau. No.
El segon poema va teu, Marc. Vol dir que tu mateix. El graner murat, Joan Pinyol i Ben d'Aram.
El vent d'aram tremola sobre les muntanyes. Les teranyines del bosc entelen el farabiat. Tanquen-te en el graner murat de la tristesa. Fes compte que potser el més important és collir nous o bé a ensecar avellanes. Fer un tast de vi, passar d'un cova a l'altre a castanyes. Mira, pesa, palpa la finor de les glans.
Ben d'Aram. Aram és coure. És, a banda de ser un llibre que juga molt amb la imatge i amb la vista, com estem veient, coure, a mi també em sembla que ve a parlar de la tardor, d'una persona ja gran, aquell llibre és del 76, Vinyolis del 14, si no vaig molt equivocat, són 62 anys.
Tot i així ara amb el Juret Maria repassàvem a fora la bibliografia de l'autor i va escriure moltíssim més després d'aquest llibre. Era un autor superprolífic. No sé si és una dada positiva o negativa i en tot cas... I va escriure de gran, diguéssim. Va escriure de molt gran. A més en el que sigui prolífic o no, va escriure de gran. Sí, i de jove també, perquè el Callat em sembla que és dels anys 50.
Del 56 potser, eh? Em sona com que sí, però vaja, sí, dels 50 és probable que sí. I aquest és un dels poemes on a mi em sembla aquest aire misteriós o més, no sé si té un apocòlic o com si fes un budagó d'alguna cosa, d'aquest llibre frontissa que parlàvem,
I a mi em sembla que està molt ben aconseguit. Sí, sí, sí. A més a més, després, i també ho apuntàvem a l'inici, després d'aquella trilogia... Sí, que aquí va fer molta fortuna el programa, també. Sí, sí, sí. Avancar les paraules, ara que és tard... Sí, eren tres volums molt llegidors, a més a més. Tot i tot i tot res res.
Sí, sí, sí, que tenien aquest toc, aquest dolor existencial com molt clar, diguéssim, i feia de molt llegir. I sí que és veritat que potser és un llibre frontissa, perquè no segueix exactament la mateixa línia d'aquests tres llibres, i aquesta passa més, que també comentàvem a l'inici, no?,
Va una miqueta, perquè en qualsevol cas la imatge aquesta del vent d'àram, d'aquest àram, que es pot interpretar de la manera que tu feies, Marc, aquesta tardor de la vida, per dir-ho d'alguna forma, que ho impregna pràcticament tot, doncs és una imatge bonica, també, tot i que, evidentment, té aquest component de tristesa. El tercer poema que tenim du per títol Aplec.
Continuem amb el No pot ser mentida amb Joan Vinyoli i el seu vent d'aram.
He vist anar i he vist tornar de lluny aplecs de gent, estandards i cridòria, pels flancs de la muntanya. Brenaven, bevien, ballaven excitats. Més tard els homes han cobert les noies esbojarrades, d'enques d'euga, mentre el cel es feia roig.
Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre la closca del cervell. No miris rajoles amb ocells ni vidres decorats. No masteguis el pa de la paraula. Honesta a tots, inventa't l'alegria.
No sé, Marc Josep Maria, si el poeta Vinyoli se sent identificat amb aquest noi sorrut que sempre està furgant-se la closca del cervell i que sempre mira rajoles amb ocells i vidres decorats i es diu, s'exigeix que...
s'uneixi a la resta i que, si per cas s'inventi l'alegria, podria ser una lectura d'aquest poema. Jo sé de bona font d'un dels amics grossos del programa, el senyor Garriga, que va fer el programa aquell de televisió de l'Avisa'ns quan arribi el 2000, el fèiem el fill del Vinyoli. És veritat.
I la figura aquesta que acabes de descriure tu era la figura del Joan Vinyoli, poeta, que, a més a més, has dit a la presentació del programa que era un home que sempre s'havia considerat menys tingut i que no gastava bones posses. Ja, segurament era un personatge molt solitari, segurament Vinyoli? Diuen. Diuen que era un home solitari. Tu, de fet, Joan Maria, també tens aquest punt de persona solitària.
Pot ser. Per què? Disculpa que canviï de tema, però no canvio de tema. No, no. A les obres que fas a casa, avui, doncs, hi ha arribat un industrial, jo el conec, i m'ha dit que t'hi ha trobat mig despullat, que és que vas despullat per casa. No, no, ha estat casualitat.
No hi menys ara que fa... Bé, avui no tant, ens ho dèiem amb el Marc. Avui no fa tan fred com ha fet els darrers 15 dies, que per cert ha fet fred. I suposo que em sembla que per allà, per Lleida, també en deu haver fet bastant, oi, Marc? Suposo que de fred n'ha fet a tot arreu. Avui també s'estava prou bé.
Avui ha començat a fer una miqueta més d'abonança. Però no, no. Desfollat a casa hi vaig quan hi haig d'anar. No tinc l'acostum d'anar-hi sempre. A totes bandes. Exacte. Sobretot procuro que no hi hagi gent. Si més no, gent desconeguda. Si veniu vosaltres ja m'heu vist alguna vegada a casa. I tant.
Escolta, només faltaria... I al soterrani dels trens hi baixes nul? També, sí, allà sí, sí, a més allà hi tinc llar de foc i no passo fred. Pocaran colsotets.
Això del soterrani dels trens, hi he pensat molt jo. Ja t'ho vam explicar bé, Marc, que tinc un soterrani amb un tren, amb aquest de trens, amb aquest U-100. U-100? U-100.
És un tren. M'he quedat parat. Sí, sí, no és de... No és humil. No, no, és 100. És una senyora maqueta. I tant, sí, sí. Fa l'efecte com si poguessis pujar i tot, d'alguna manera, en aquest tren. Sí, és com Catalunya, en miniatura. Sí, sí.
Ara despullant no, sinó que amb gabardina grisa. Tornem a la tardor. Novembre. Fes-me de company. I retrobem les velles castanyeres embufendats amb gabardina grisa dient-nos coses de melancolia sense remei. Estic ple de muntanyes
de boscos negres de silenci mort. Fa un fred humit i la remor s'apaga sobre els grans tous flairosos de follaca mullada que es podreix. Anem als afores amb l'apagallums del sagaristà. Matem un per un els ciris del vespre. Entrem en la foscúria que germina.
El tallat és de l'any 56, hem encertat aquest. Llavors també hem mirat aquí la documentació del programa, per dir-ho així, que, formada pel Josep Maria i jo mateix... De l'equip de documentació. De l'equip de documentació. Hem dit que aquest poemari, aquest llibre de poemes... El vent d'aram. El vent d'aram, més de l'any 76. L'últim que va escriure Vinyoli és l'any 84...
perquè va morir el 85 dia. Llavors va sortir, pòstumament, els Cants de Bellone. No sé ben bé quan van ser escrits. Llavors ho van ajuntar amb una reedició del llibre d'amic. Però és que hi ha un, dos, tres, quatre, cinc, sis, sis poemaris més després d'aquest. És el que parlàvem abans. De no i do.
Abans que parlàvem de senyors trens, el volum de l'obra completa d'en Vinyoli és un senyor volum, eh? És el càrrec de Xavier Pla, i amb les peces crítiques que han dit de Martí Pol, la tren...
Diria que era de... No recordo quina és la... Perquè es parteixen l'obra, els primers llibres els fa un... No sé si és la Militeixidor. Bé, no voldria equivocar-me. I llavors comentava el Josep Maria abans que en aquests poemes que hem anat llegint surten molts elements propis de la tardor.
Els lans, les castaneres, tot plegat. I jo m'agradaria afegir-hi, que a banda que és un símbol que utilitza molt bé, que l'utilitza d'una manera molt més precisa que, per exemple, en els altres tres volums que parlàvem abans, aquella trilogia més o menys denomenada aquí al No Pot Ser Mentida, sobretot, que jo l'he recuperat aquests dies,
I no té aquest toc tan precís. Potser és un pinyoli que s'amaga més amb el que deies tu de l'angoixa, la foscúria, aquell Joan ple de foscúries. Sí, sí. I en canvi aquests poemes els trobo molt més fins. No sé si és la paraula.
És curiós, comentàvem fa poques setmanes que havíem, no abandonat, però sí que havíem deixat de banda una mica els poemes de Joan Mignoli, avui el recuperem, era un autor que l'havíem llegit moltíssim, aquí el No pot ser mentida, i l'havíem deixat de banda per tota una sèrie de motius, i sí que és veritat que potser, i que...
ja em perdonarà qui em senti, però potser aquests tres volums eren com més efectistes, aquests que ara estàvem comentant, aquesta trilogia, i en canvi potser aquí són una poesia una miqueta més destil·lada, i que potser més matisada, no tan efectista,
Però que potser també a l'època que nosaltres ara som també ens ve més de gust de llegir. Potser també diu molt de nosaltres. Abans el capità ens parlava que anaven passant coses i a aquella època en passaven unes i ara potser en passen d'altres. Sí, i també pot ser que en les èpoques que parlem de començaments del No pot ser mentida estem parlant ja de fa uns quants anys.
això ara finals de finals de l'altre centúria, pràcticament. Sí, sí, el 98. Vam començar el 98, doncs posen els últims... I en Mignol jo recordo... No, no...
Disculpeu, no es pot parlar de poesia i parlar d'autors de moda o de textes que estiguin de moda, però una mica sí. Jo recordo que era un autor... Referencial. Sí, sí, sí.
Sí, sí, tot i la seva queixa que es pensava que era... També t'atrau molt en aquella època, no? Als vint i tants, als trenta i pocs, per alguna manera, no? Exactament, això em vinc a referir una digua de mar. Sí, que és veritat. Home, i això lliga molt amb...
Una de les coses que sempre hem dit, que la poesia, evidentment, és una, però el lector la rep de la manera que la rep, i això en funció del seu moment vital, de les seves experiències, de les seves lectures, del seu tot, no? Vull dir que aquí el lector hi té un paper principal. I segurament aquests llibres que parla el Josep Maria, que deies tu abans, dels setantes, de principis dels setantes, aquest ja és més...
a meitats, perquè és del 76, però quedaria totalment destruïda si ens n'anem als 56 amb el Callat, que és una obra molt críptica i que és un altre vinyoli. I segurament quan la vam llegir llavors i quan la llegim ara, potser ens faria el mateix efecte o no, però en tot cas sí que trenca totalment amb el cicle aquest dels 70. I cert és això una miqueta que estem dient tots,
que jo entenc que és un autor referent a Ivan Vinyoli. Sí, i a més referent per molts poetes. Exactament. Molts poetes reivindicant Vinyoli. I fa gràcia que són...
no voldria dir dos grups, perquè potser en són dos, o potser en són tres, o potser en són quatre, però el binyoli del final és molt realista, sobretot amb el passeig d'aniversari i tota aquesta sèrie de llibres, amb aquest també, i en canvi el del principi és molt més simbòlic, que és el que llegies del pròleg de Martí Pol, que diu que abandona una manera de fer poesia també, a banda del trencament amb aquests tres llibres, ja tirant endarrere.
i amb la seva obsessió de traduir a Rilke, Vinyoli és el gran introductor de Rilke, el català modern. Bé, com autors de llarga trajectòria, és evident que els autors també evolucionen i podem trobar diferents autors dintre d'un mateix autor. Això, bé, ja ho sabem i és el cas de Vinyoli. Dintre de Vinyoli hi ha uns quants Vinyolis, no només hi ha un Joan Vinyoli. Escolteu...
Ja us informo que no els llegirem pas tots 14, els poemes, eh? Em sembla que ara et pertoquen a tu, Marc. És el número 5. El cinquè. Una altra música de la tardor és aquest, oi? Sí, senyor. A veure.
Cauen les fulles corrogades cobrint la terra amb una crosta cruixent, però l'antiga anafra, que no supura ni fa gaire mal, és inguarible. Jo ara dormo. Deixa'm reposar sota aquests arbres on s'enrosca l'eure. Ni vell ni jove, com qui fa un atur d'itinerant i escolta la veu dels morts.
Més tardor està clar.
En qualsevol cas, aquesta nafra antiga encara hi és. Josep Maria, tu que ets el que sap el francès, això com l'hauríem de dir el títol? El títol seria Tous les jours...
És a dir, tots els dies hi entra parèntesi el nom d'una persona que es diu Magrit. Tulejo Magrit, Joan Vinyoli, Vendarram.
Nedem.
Esgarrifó de carpes. Nas vermell de l'home que ens mira des del blau.
El Josep Maria està dibuixant, que abans us ha fet un enigma que deia que hi ha un nom que és Magrit, René Magrit. És un quadre de Magrit, no ho sabré dir. Tu li jugs. Tu li jugs. És on es veu un paisatge amb un cel blau. És aquesta... La fotografia que intentaves... Vaja, no, que tu me l'ensenyaves tot i que jo no la veia. Soc lluny. Sí, sí, sí.
Molt extremat, Vinyoli, en aquests poemes. Torna a parlar de despullar-se, de nedar despullats. Abans en parlava d'unes noies que les cobrien com a eugues. Bé, l'any 76, eh?
Sí, i a més a més, en aquest hi torna a sortir aquesta imatge, jo no sé si del fet d'estar de tornada o de reclamar un racer, abans ha sortit la imatge de deixa'm reposar sota aquests arbres on s'enrosca l'eure, i ara ell, una altra vegada, quan és al Canyissà, s'hi asseu i s'espera a la posta.
No sé si en Vinyoli busca espais de reflexió, busca espais de descans, busca espais de solitud, però veiem aquest Vinyoli de maduresa, per dir-ho d'alguna manera, després d'aquells efectismes dels quals parlàvem fa poc, de la trilogia que també hem comandat avui aquí, el No Pot Ser Mentida. Com demostrant que amb un escriure més planer també hi pot arribar, i pot arribar a transgredir coses d'una altra manera,
Però això és el que deies tu abans, d'un autor d'una trajectòria llarguíssima. Al final, si no, sempre faries el mateix llibre i és molt difícil fer tota la vida el mateix llibre. Ho fa poca gent. Ben fet, vull dir. No és senzill. Aquest era el sisè. Tenim 14, que insisteixo, amb temo que no podrem llegir. Potser que aquí fem la mitja part musical, per dir-ho d'alguna manera, i després ens hi tornem a posar.
Sabeu que les últimes setmanes estem repassant el disc d'en Víctor Bocanegra, Asco... Estocàstic, aquest nom sempre em fa embolicar, Estocàstic, i avui en tenim una peça que du per títol
Realitat carnal. Doncs la sentim i a veure què passa. Víctor, a boca negra, realitat carnal.
Realitat, carnal, és l'únic món vital. Si no vols viure, et sap, pots fer-te virtual. No viure víric, no. Però cloure't líric, val. Tu fot et morrió. Perquè ara guants, no cal.
Realitat carnal, per menys d'això no va. Et tornaràs tontet, si tot és cable o fibra. No et caldrà fer un reset, que mai no falla el llibre. Realitat carnal, carnalitat real.
Realitat, carnal
Pel foc il·luminada Si no veuràs quin pal Amb la gran apagada Realitat carnal Per menys d'això no val Si vius virtualment
Voldràs difuminar-te, te tiparà la ment, fins que n'estigui farta. Realitat carnal, carnalitat real.
És l'únic món real, si et vols alienar, pots fer-te virtual. Realitat carnal, és l'únic món real, la Carla et salvarà, no et facis virtual.
Mà t'ho feina. Ràviu!
Va, que hi tornem a ser. Digues, digues, Marc. Que m'apunten des de Soses, que ens escolten des de Soses i des del més enllà, que recordem, abans recordàvem de Rilke, que Vinyoli és l'introductor de Rilke, el català, les elogies de Rilke i de Duino i tot plegat, d'autor de Riba, i alhora Vinyoli és...
Va ser la font d'un dels poetes terrassencs, que deia el Josep Maria abans, el Feliu Formosa, en l'amor als poetes alemanys, que Formosa és el gran traductor de Trackel, de Gottfried Ben, Rouser Slander, i segueix traduint i traduint i traduint, no almenys em va dir això fa dos anys, quan me'l vaig trobar a Igualada.
Rose Slander. Al tanto. Vindrà. Vindrà. Vindrà. Vindrà aquí. Centre de documentació a tot el territori. Sí, sí, exacte. Bé, Sosa, si és Catalunya, Marc? No, depèn qui ens enviï la informació. D'acord. Escolta, Josep Maria, teníem unes quantes qüestions pendents pel Marc...
I ara em sembla que no me'n recordo de cap. Jo tampoc, jo tampoc. Perquè com que ha trigat tant a venir, em sona Gruenlàndia. És lluny, eh? Per exemple, Gruenlàndia molt lluny, molt lluny. Gruenlàndia i algun... En teníem un parell o tres més. Gruenlàndia segur, però poc que et sé dir que sobre Gruenlàndia què ens n'havia de dir el Marc. N'havíem enumerat mínim tres, però... No sé si ara és el moment de... Gruenlàndia era la clau.
Exacte. En Groenlàndia, tu, Marc, tu què en saps? Per sobre, eh? Per sobre, només per sobre... Gel. Per sota seria una altra cosa. Per sobre, gel. I per sota pot ser més gel, no? Sí. Perquè de Groen... O trens. Trens. Tu has estat a Groenlàndia? Jo sí. Però a sobre o a sota?
Molt per sobre. Molt per sobre.
Va, que continuem aquí, l'edició 863 del No pot ser mentida, amb en Josep Maria Sistaré, en Marc Masdeu i en Pere Ejar, que llegint-hi poemes de Joan Vinyoli, del seu Vent d'Aram. N'hem llegit mitja dotzena al primer bloc i per aquest segon, doncs, probablement en llegirem mitja dotzena, si és que hi arribem. Piscina. Piscina, piscina. Aquest et pertoquen a tu.
Però no podia ser d'una altra manera. És el teu tema. És el meu tema. Piscina. Joan Vinyoli. Diu així. No pas tots els matins, ni que sigui diumenge, podem obrir-nos a la vida. Saber tot d'una que només tan sols frustració
Treball, sinó llist trampolí des d'on erecta, salta al cos i cau en la piscina oblonga d'on sembla que no pugui sortir mai. En surt, però, somrient, regalimant, lluminós, i s'abandona a prendre el sol.
No pas tots els matins, ni que sigui diumenge, podem arrossegar una recolzada deure estesa per terra amb crits magenta, vivíssims, blancs, vermells, ciclàmens, gotes precioses de sang.
Guarda'm els ganivets, que pot passar que em trobi tallantiges de flors obertes a la nit, encara molles de rou, ofertes, i sols em quedin calzes de cascall. Anem per l'avinguda de Palmeres, fins a arribar al fortí dels alts xiprés ferrissos, com un manat de llances cremen fosques al sol. Mirem, ara, la runa dels voltants. Inventarem un sol...
Josep Maria, Marc, que no s'abaixi mai. Passaren dies i nits, mesos i anys, i el sol estava al mateix punt, enroent i solitari, net. El mar a sota, ple de guspires. Feliços pocs, però no.
Un dia escalfa menys, un altre, lentament, comença a pondre's. Puc ben dir que la nit va devorar-lo com gairebé totes les coses? Gairebé no, totes. Encara veig un sang traït a l'horitzó.
Un sang traït. Abans hi havia una antiga nafra, oi? Sí. Era un sang traït. Era un sang traït. Hem aprofitat d'aquests tres poemes per llegir el piscina del Josep Maria, el guarda amb els ganivets del Marc i un sang traït a l'horitzó del Pere. Ho hem fet així. Què us ha semblat, això? Això ha sigut un hat-trick. Està...
Un trio. El Guadalajara, que és el que som. Abans en parlàvem, dels trios. Bé, però són tasques que ens hem propost. La Coloma i l'emperador. I l'emperador d'Argentona.
El Banc de Pedra, va, llegim ara aquest poema que és molt bonic, El Banc de Pedra, Joan Vinyoli. No diré pas que he malversat la vida, que si la cara et somriu,
és que les aigües baixen netes i ens hem banyat tots dos el mateix gorg. Després anem pel curriol de les paraules cap a la casa del silenci que hi ha al cim del turó i ens asseiem al banc de pedra. Tot convergeix en una flor mirada i no collida. Després convé i és necessari separar-se i servir.
El silenci dels morts. La terra cobra el delma. No parlem, però, dels morts i fem-nos lentament el pensament que alguna cosa d'ells és molt a prop. Visquem-ne acompanyats com si només ens departís una paret de fum que priva sols de veure'ns. Llurs silenci se'ns fa sensible de vegades, intensament, en un record.
No deixis de voltar-te de les seves imatges. Cada dia posa els flors al costat per si poguessin sentir la flaire de les roses. Què sabem, de cert, de llurmanera d'essa? Preservem les coses que van tocar, deixem-les allà on eren, quietament, i potser un dia se't manifestaran. I si no ho fan, espera pacientment, contemplativament,
tota la vida. Viu la teva vida mesclada amb ells. Usa dels morts així. Mireu, jo me'n salto dos i... Te'n vas a la nit. Sí. Cada vegada et veig cos meu dormint.
pesant, llunyà, no sabent res del que passa de dia. Malprocuro consolar-me del fet de ser covard, creient que tot passa en un món que és diferent del meu. Hi ha qui s'adorm sense pensar en altre negoci que no sigui el seu plaer,
Tot i la meva covardia, voldria pedres de paraula contra aquest mur. Què us sembla? Fantàstic. Ja, ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja, ja. Ja, ja, ja. Ja, ja, ja. Ja, ja, ja. Ja, ja, ja, ja. Ja, ja, ja, ja. Ja, ja, ja, ja, ja. Ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja
Mucho ruso en Rusia. Perdoneu, però és que ara em fa gràcia dir-ho. Sí, home, és un primer espasa.
Mira, jo he de confessar, el Marco sap bé que el tenia. Ha sigut una sorpresa. El tenia abandonat i m'ha fet molta peça aquest vinyol i aquest vent de gama. A més feia, ara feia. Molt de temps. Ho recordareu, òbviament, millor que jo, però... A part del temps que feia, que no el llegíem de la tarda a vegada, però...
Però, és a dir, m'agrada pensar en l'època dels vostres... Ancestres. Ancestres, cony, que el deuríeu llegir, jo no diria que sovint, que també. La descoberta de Vinyoli va ser... Deuria ser una fita absolutament important, no? I vam ser repetitius. Sí. Sí, és molt curiós, perquè aquesta sensació que tu, Marc, abans has descrit també...
de tenir aquest poeta bandejat, per dir-ho d'alguna forma, i avui l'hem recuperat amb molt d'esplendor. Jo hi he reconectat d'una manera molt clara. Ja crec que hi ha jolles...
que no teníem tant presents com d'altres que tenien més anomenada, potser. Sí, sí, sí. És a dir, potser aquests poemes no són un castell de focs, per dir-ho d'alguna manera, però també tenen càrregues de profunditat i versos realment molt únics. Pedres contra murs. Sí, sí, sí. Molt bé, molt bé.
que hem llegit Joan Vinyoli aquesta nit hem deixat a la recàmera un parell de poemes que ja recuperarem en una altra edició del No pot ser mentida i ho hem fet perquè si podem fer amb més tranquil·litat podem acarar amb més tranquil·litat la recta final del programa amb el poema dedicat i la Nansa el Josep Maria avui porta un poeta pròxim sí, sí
Força el pròxim, el proper, també. Avui, amics i amigues, Marc i Pere,
Aquesta nit dediquem un poema als catalans. I ho fem de la mà. Perdona, eh? No acostumo a interrompre't mentre fas el Parlament del Poen dedicat, però és una dedicatòria potent. És una dedicatòria molt rotunda. El Sant Cristo Gros, això, exacte. En Baussà ja també al principi... Sí, sí, sí.
També feia una dedicatòria. Doncs això que us deia, dediquem un poema als catalans. I ho fem de la mà d'uns versos d'en Marc Mas Déu. Català. El nostre. El nostre català. El nostre. Català universal. Dins el seu volum, les morts d'Octaviar, editat per l'abatre. Català universal. Sí, sí, sí. Els catalans...
L'illa és el títol del poema. Illa, has dit? L'illa. Marc Masdeu no pot ser mentida. L'orgull dels records, un placebo, la porta suprema, el misteriós al conduït de l'imparant desert. Solament que de l'acte d'en Bogí...
No s'ensenyaran cames esquinçades ni els esbudellaments en primer pla. Només el detall d'un penis erecte que palpita a prop del forat del cul gens segur del que desitjava fer. La tremolosa flama que el recorre, l'incongruent tamany del nostre membre, el dubte de voler tornar demà. Ho suportaran els espectadors?
No trobava ni el botó. Déu-n'hi-do, amb els catalans. Els catalans, ja se sap. Deixa'ls anar, els catalans. Sobretot en contra de posició dels de la Renfe. No catalana.
O sigui, la divisió seria els catalans i els no catalans. Clar. Aquesta és la... Evidentment. No, home. Catalans, sí, clar. Sí, sí, ara ja m'entenc. Els catalans i els no catalans. Sí. I el bé i el mal. I els catalans. I els no catalans.
La dansa de Pere i Jarque. Corrent en jet. El Ben d'Aram és la gran dama de la ràdio que, prometent el sublim, t'arrossega l'ítaca barata. És el president de l'associació de veïns que fa sumes, restes i que continua votant Convergència i Unió, els catalans. És en Rà.
el videll de l'obra, que et reconeix, però que no pot deixar de ser el sec que parla del color. És la Mònica, amb el vestit jaqueta, la que tant vostès com nosaltres sabem que serà la futura croqueta granulada del país i ens l'haurem d'empassar, la pasterada. Hòstia, si ens l'empassarem. El ventram és participar, és la participació, és fer partícips,
és els participants. Amics, vostès saben on no en fa de vent?
Aquí no et despullis, Maria, no et despullis, aquí. No te'n pots estar. Hem parlat de membres i de... És que hem parlat contínuament, malgrat que parlem de la tardor. És una tardor sexual, una tardor molt sexual. Jo ho he notat, sí, sí. Va, com va, això? Mira, escolta, per molts anys... Per molts anys podem fer les mateixes obres amb els mateixos manobres.
Va, que... Va, que arribem al punt original d'aquesta edició 863 del No pot ser mentida, en què hem llegit uns quants poemes, una bona colla de poemes, uns bons poemes de Joan Vinyoli, del seu vent d'aram. Josep Maria Sistaré.
Manobra de la ràdio, bona nit i fins la setmana que ve, si deu vol. Bona nit, bona nit, bona nit. L'altre mestre d'obres, Marc Masdeu, que interpel·la els catalans i que, esclar, doncs, què més voleu? Marc, bona nit i fins la setmana que ve, també. Bona nit, a reveure. La poesia aquí a Matà de Pere Ràdio té un aparador, el No Pot Ser Mentida. Bona nit.