Bona nit.
Els divendres de 10 a 12 de la nit, passem llista. Entrades, sortides, aspirants i el número 1 de la setmana a la primera llista, amb en Marc Clapés. Descobreix els èxits que mouen el món a la llista. Comença el cap de setmana amb el ritme de la primera llista.
Felicità, és tornar a Barcelona al cap d'una estona, la felicità, una peli d'una enta en pluja valenta, la felicità, la trucada perduda d'una tatu de la felicità.
Felicitat, superar el panorama d'un bollodrama. La Felicitat, és la teva mirada endimoniada, que sap el que es fa. Un dijous de parella, per mi parella. La Felicitat, Felicitat. Sentir-te el cuore, bam, bam, la nostra canzone d'amor és sonant i el teu somriure radiant.
Els teus ulls trapelles clavats en els meus. I m'envaeix un rampell de felicitat. Non è la felicità che conta. Non è per la felicità che si fa la rivoluzione.
Oggi questa felicità è andata perduta. Ragazzi, con questa parola di Pasolini dobbiamo fare la rivoluzione, la rivoluzione della felicità. Felicità per tutti, felicità per tutti da capo. Colpire le strade, siate felici.
He deixat de ratllar-te, no preocupar-te per el que vindrà. He sentit de prop sempre, dins el meu ventre, la Felicitat. Anar amb un concert desvetlant, apela marrant a la Felicitat. Felicitat. Felicitat. Felicitat. He tancat aquest vivari, foc cas al David, la Felicitat. Una bona apostada de matinada, la Felicitat.
Mañaneo trapella, t'arruella la felicità. Felicità. Felicità. Es banyar-se a la platja, tota borratxa, la felicità. Caminant xinu-xano, un italiano, la felicità. Tot el dia mani, les persones llirres, la felicità. Felicità. S'han fet el cuore bambam, la nostra canzone d'amore sonar. I el teu somriure radiant, la felicità.
Una emoció a flor de pell, els teus ulls trapelles clavats en els meus. I m'envaeix un rampell de felicitat. Tota la pista ballant i ple de púpides que es van dilatant. I és que el DJ ha punxat la felicitat.
No pot ser mentida a Mata de Pere Ràdio. Un programa... amb poesia. Amics, de nit, perdoneu aquesta petita excitació.
Us he de dir que he decidit seguir vivint, vestir-me com vosaltres, correctament, amb corbata, i, com cal, traçar-me uns plans dignes per tota la vida plens de sentit. Amics, a nit, ara que encara els meus ulls poden veure coses velles,
xacamins, donzelles, libèl·lules i tantes d'altres coses, escenes casolanes, familiars, escenes de violència. A nit,
Doncs bona nit i benvinguts al No pot ser mentida, poemes al 107.1 de la FM. Josep Maria, si estaré. Bona nit, com anem, Josep Maria? Bona nit, Pere. Ben trobat. Bé, mira. Com va tot? Sí, bé, bé, bé. Després d'aquesta Setmana Santa gloriosa i mai més ben dit...
Doncs bé, tornem a ser aquí. Pot ser que cada vegada ens costin més les festes, bé, Maria? A mi sí. La veritat és que sí. I no voldria... No vull ni explicar el per què. Perquè no val la pena i cadascú se sap el seu. Però, no bé, escolta, bueno, després de la setmana passada sí que no hi vam ser. No, és veritat. No hi vam ser.
tenia una... tenia una festa. Una festa, eh? Una festa. Quina festa tenies tu? Tenia una festa sorpresa. Ah, a més a més de festa sorpresa? Sí. Sí, un sopar-festa-sorpresa. Sí. Em trobo que no t'hi poses per poc. Bueno, mira, van així...
Ja t'ho vaig dir, no, que no podia venir? Sí, però m'ho has dit potser a l'última hora i no sabia que el compromís es tractava d'una festa sorpresa. Bueno, espera, escolta, perdona. A més ho van així.
Una abraçada per la Mireia Sol, una altra per el Marmes. Déu també us parlen Pere Ejar, que el telèfon des d'ara i fins vols de les 11 és el 93730 000. També tenim correu electrònic, no pot ser mentida. Som a Twitter, som també al Facebook i també a l'Instagram. La Baussada ens ha arribat, Josep Maria? Sí, sí, Pere, mira, ens ha arribat i diu així. Diu, Baussà, creus en els miracles? I diu, oh i tant!
aguantar les teves impertinències n'és un cas ben evident. 28ena temporada, programa 869, en falten només 1.797 perquè acabem. Avui, aquesta nit, Miquel Bausà.
Miquel Bausay-Russelló, Falanics, 1940, Barcelona, 2004, que torna al No pot ser mentida, de la mà de 18 poemes, que no els deixarem pas tots, del noble joc. Un volum del 1972, en la versió de l'arbre poètica 1959-1983, d'Empúries, del 1987.
Miquel Baussà, seguim amb l'estocàstic d'en Víctor Bocanegra i cap a tres quarts el poema dedicat i la nansa de Marc Masdeu.
Som-hi, Joan Maria. Endavant. Els versos del No pot ser mentida. Ens acompanyes? Com recorda d'infantesa Sempre recordaré-la
Balla't el pal. Alto, va dir... Moses.
Quin començament tan precipitat el d'avui. Hem anat tard, amics i amigues, i quan les coses van així, doncs... la cosa va precipitadament. Però nosaltres som aquí i una vegada entrem a l'estudi, entrem a l'emissora, entrem aquí a Matadepera Ràdio, doncs...
Les coses canvien i ens sentim més segurs que l'intempèria, Joan Maria. Sí, això és ben veritat. En qualsevol cas, Joan Maria, siguin benvinguts a un Baussà inèdit, el nou pot ser mentida. Ho saben, però ho volem repetir. Miquel Baussà és una de les figures més radicals i singulars de la literatura catalana contemporània. Poeta i narrador...
va construir una obra extrema en la seva autonomia lingüística, conceptual i moral, caracteritzada per una veu que combina la ironia i l'aforisme, la imaginació metafísica i l'observació brutal del món quotidià. Després d'una vella història del 1962, la poesia de Boussat evoluciona cap a una forma molt més concentrada i epigramàtica.
Amb el noble joc, el llibre que aquesta nit ens ocupa, l'autor abandona en part el to social dels primers poemes i aposta per la integració d'elements quotidians i populars amb un imaginari misteriós marca de la casa. Disfressat d'una simplicitat aparent, el contingut dels poemes mostra, després d'una lectura més atenta, una gran càrrega de profunditat.
Per al programa d'aquesta nit hem fet servir la versió de l'obra poètica 1959-1983, publicada en Púries l'any 1987. Aquest text fos revisat pel mateix Miquel Baussà, a qui li havien publicat el llibre el 1972 a l'editorial Moll de Palma.
Tornem, doncs, feliçment, a un dels autors més habituals, el nostre Sancta Sanctorum. Nosaltres, ja ens coneixen sobradament, reincidim en la poesia dels poetes bons i en altres pecats menys nobles.
A l'inici, Joan Maria, hem dit que en tenim 18 de poemes de Baussà i del seu... El no pla joc ja veurem si fem a cap, és a dir, si els llegim tots. En qualsevol cas, el que sí que llegirem és el primer, el que segur que llegirem és aquest primer, que diria com gairebé tots els que tenim preparats per aquesta edició 869 del No pot ser mentida, prenen per títol el primer vers de cada poema.
Sí, cosa també, per altra banda, força habitual, amb en Baussà. No pas amant de posar títols als seus poemes.
Si no, ara no em ve el cap, però em fa l'efecte que no. Ja sabeu que nosaltres aquí el No Pot Ser Mentida, hem llegit molt el canvi d'en Baussar per nosaltres, una mena de bíblia, ara que hem deixat la Setmana Santa, doncs potser aquest comentari és més pertinent que mai, i ens hem sentit còmodes amb en Baussar perquè és un dels nostres autors fetitx, ho dèiem, en la introducció que hem fet.
Sí, sí, ja ho sabeu, ja ho sabeu. Va, engeguem, doncs, Pere. El primer poema que llegirem, insistim, els poemes que llegim avui són d'un llibre inèdit, aquí el No Pot Ser Mentida, com ens apunta el bo d'en Marc, el noble joc. Un lluent escarabat, Miquel Baussà.
Un 0-2 és un bon resultat. Sí, sí, sí. No me l'esperava pas. Espera't, espera't. Exacte, tu ho has dit.
Un lluent escarabat agafava fort l'almoina per la grava enmig dels peus de la gent que s'arborava. L'empenyia a rodolons per deixar-la dins la barca. Més enllà, a dalt de tot, Sant Vicenç feia un miracle. Extreia aigua amb un pener i els fidels s'esgarrifaven.
La Pasqua, Joan Maria, la Setmana Santa, té tota una sèrie de rituals que vostès coneixen sobradament. Un d'aquests rituals, si voleu, un ritual de més cap aquí, és la programació d'una sèrie de pel·lícules que formen part...
si es pot dir així, de l'imaginari col·lectiu de molts de nosaltres. Per exemple, Ben Hur, per exemple, Els Deu Manament, sempre, algun dels dies de Setmana Santa, alguna d'aquestes pel·lícules clàssiques que narren o que fan referència a la història de Jesús, apareixen als nostres televisors. I tu, Joan Maria, n'ets un aficionant, n'ets un seguidor d'aquestes pel·lícules.
Sí, la veritat és que sí. No et vull pas enganyar, cada any en parlem. Els deu manaments. Sí, sí, especialment aquesta i en Ben Urd, que curiosament el protagonista és el mateix actor. Però vaja, això no té... Charles Heston. Charles Heston. El Carlos Heston.
A mi m'agraden. Mira, què vols que et digui? A mi també m'agraden. Fixa't que són... D'una banda... Va bé per aquells que... Ja no creients, però per aquells que, sigui... D'una manera o d'una altra, tenen... Tenen la... La...
la capacitat de ser creients, explica'm força bé alguns moments de la història, de l'amorabilia absolutament extensa, i que molt probablement en veu llegirem, aquí el que pot ser mentir d'algun dels fragments. Si tenim un programa gent bastat sobre...
sobre la Bíblia, perquè, a més a més, és un llibre molt poètic, també. Sí, sí, sí, és veritat. I tot això es va perdent. Es va perdent en independència de tota la litúrgia i tota la, si vosaltres voleu, tota la parafernàlia que implica, sobretot, el que és la Setmana Santa, concentrat, lògicament, en la mort i la resurrecció de Jesucrist. Aquestes pel·lícules, mira...
Estan bé, òviament, els demanaments potser no ho toca massa de ple, perquè això seria més aviat anterior. Sí, la història s'agrada. Exactament, però el Benors sí que ho toca de ple, especialment al final. A mi m'agraden, a mi m'agraden molt, em distreuen, perquè tens temps fins i tot de dormir-te una estona,
Tornar a agafar més o menys el fil, en el meu cas, perquè efectivament no la sé de memòria, i disfrutar d'una actuació brutal, especialment del seu protagonista, que com us deia abans era...
En... En Sheldon Heston. En Sheldon Heston. Mira, sí que... El Judà Benur. I el seu antagonista en més ala. En més ala. Esticidera de dolent. Perquè, parlant d'una altra cosa...
Però continuant parlant de la mateixa, és a dir, de la Pasqua, de la Setmana Santa, tu has participat molts anys en les processons, en Maria. Bé, molts anys no, això potser ho tens una miqueta... O al mínim en parles molt, moltes vegades m'has parlat de la teva experiència en processons. Com a biògraf, que ets meu...
El tema aquest no el deus tenir... Però hi has participat o no hi has participat? Un any només. Ah, només un any? Només un any. Doncs ho has explicat tantes vegades que em sembla com si... Només un any i perquè... No, no, doncs et deuen haver enredat. Un any i perquè vaig fer com de suplent. No, com de suplent no, vaig fer de suplent. De suplent de qui? D'un dels que portava el...
el pali, diguéssim, no el pali, el... Saps que les... les figures aquestes...
totèmiques, van posades a sobre d'una plataforma. Sí, sí, sí. I no parlo de les exuberants. O sigui, tu no ets del saltipal, no vas fer de substitut de... No, no, no, jo a tocar no tocava res, perquè simplement que concret la imatge, que era la imatge de l'enunciació, per ser més concret,
es va posar malalt i m'ho van dir a mi m'ho van dir a mi no l'hi van dir el primer que ho van trobar jo tenia una certa amistat amb aquest xicot que ja és mort per cert I portaves la capilota al barret aquell? No, no, no no no anàvem anàvem a dir pit descobert però no, anàvem descoberts anàvem descoberts
tampoc fa bastant, eh, vull dir que no era... I on era això? Això va ser a Arbúcies, va ser, ho van fer, sí. La processó d'Arbúcies. És maca perquè sí. Sí que havia fet d'armat.
Però això... som figues d'una altra manera. Però ja vens una mica a mi. Ja no només ha sigut una en què has participat. La gent, Pere, ja saps que... Amb el raspall aquell al cap i tot paga't. Sí, sí. I portaves una mena de llança o portaves tu l'insícdia aquell al capità? Sí. El capità.
Fixa't que diré ara Joan Maria, s'aclareix ben lentament el buirim. Els mecanismes, els jamecs, els crits, els plors es disparen per les cases. No em permeten als vitralls de la banca de la plaça d'observar la lluentor de les taules que hi ha dintre.
Vora meu es moca fort un que vol que me n'adoni.
La imatge de Moisès quan se para les aigües, els deu manaments, és una imatge molt potent. Sí, avui dia, no sé per què no se n'ha fet una versió concretament d'aquesta pel·lícula, sí que s'han fet versions, diguem-ne, de la Bíblia, modernes, és a dir, amb efectes especials molt, molt...
Molt bons, en comparació, doncs, d'aquesta, de mateix, dels demanaments. O sigui que potser es veu una mica... Que es veu, bueno... Una mica de cartó o pedra. Sí, es veu com mal fet. Es veu com mal fet, però el mèrit que té, el mèrit que té de... Per què tota aquesta història va passar realment, Maria Maria?
Bé, al final hem de fer cas a les escriptures, doncs, bé, les escriptures per la Bíblia, ens referim. Ho volíem de dir que sí. Quan aquí ja entraríem, llavors, amb el tema de la fe, etcètera, etcètera, etcètera, que ja saps, ja saps que és el... que és la peça clau de qualsevol religió.
Jo sóc un home de fe, què vols que et diguis? Jo cada vegada més, també t'ho dic, també t'ho dic, i no miro aquestes pel·lícules per això, eh, me les miro, doncs perquè, coi, ens semblen distretes, prefereixo veure els demanaments que no sé que qualsevol collonada d'aquestes del Marvel, per exemple, o Susadanis, que no, la veritat és que no...
No et diuen res. No m'ho porten res. I si algun superheroi m'hagués agradat conèixer, sens dubte, hagués estat Jesucrist i no pas qualsevol macaco d'aquests que tenen... Bueno, que van taparrabos i... Bueno, n'hi ha que no, eh? N'hi ha que no. Capa, molts. Molts van en capa, també.
I... Els armats també anaven amb capa. Sí, però... Una mena de capa vermella preciosa, molts. No sé si és el teu cas, però... No, no, no. Jo, al ser capità, anava sense capa. Va, Pere, no molestem més els oients amb... amb històries que no... que no treuen cap a res.
El baríton infla. Agita. Miquel Bauchat. El baríton infla.
Agita els domassos bellotats que es repengen en silenci i les roses, lentament, fan becaines i s'adormen. L'arquitecte del costat, el compàs clava al seu soci, que mirava pel balcó. El rellotge esclafa una hora i ningú no hi pot fer res.
Negligents, aquelles roses cauen l'una rere l'altra. A la fi, Josep Maria, la nena veu que el jai vol mirar-li la cuixa. L'àvia avança a poc a poc a ingressar la seva paga. S'infla el fetus lentament dins el ventre de la jove.
Els vehicles són barats segons l'ordre dels semàfors. Plàtans creixen al passeig, tal com manen ordenances.
Avui, aquesta nit, aquí el No pot ser mentida, llegint-hi poemes del noble joc de Miquel Baussà. Ens podeu trucar i dir-nos la vostra, el 937-130-0000. Us agraden les pel·lícules sobre la història sagrada? Us agrada Ben Hur? Us agraden els deu manaments? Us agrada, potser, Quobadis?
Cobadis també és una gran pel·lícula. És un clàssic i és una molt bona pel·lícula. Si no és l'Egipci. Si no és l'Egipci també és molt bona. Molt bona pel·lícula del Víctor Mathure. Molt bona, el Víctor Mathure, sí, sí. I llavors tenim... Això una miqueta, això que et deia, l'altre dia, sense tenir massa a veure...
Em vaig veure una que es deia, portava per títol Pompeia, que feia, llegitament esment, a la ciutat, a la bonica ciutat de Pompeia, que va quedar ensorrada. És la que va quedar sepultada. Va quedar sepultada, després d'una erupció terrible. Però també és de romans i de gladiadors, i... Mira, està bé. A mi, especialment, els gladiadors...
No em diuen res, ell també que quedi clar. A mi, de les escenes, hi ha moltes que sempre m'han causat un fort impacte d'aquestes pel·lícules, però sobretot l'escena de les galeres de Ben Hur m'agrada molt. I quan el capità de la galera, el capatàs, que els fa en funció del ritme... El del tambor.
del tambor, que els diu Volga d'Ataque, que els fot, doncs, ramar... Sí, en funció de... Bueno, esclar, segueixen... Impressiona molt, i veig en Carles Henrström remant com un desesperat, molt nuat... Un esclau. Un esclau. És fantàstica, aquella escena. Va frapar molt la primera vegada que la vaig veure, i sempre que en tinc l'oportunitat, doncs, en torno a gaudir perquè m'agrada molt. Sí, sí, sí, especialment aquesta, que llavors...
Em sembla que topa una galera amb una altra. Sí, però se salven gràcies a això. Com es diu el caladopte, el romà caladopte? Aquesta memòria. Gràcies a això, ell aconsegueix la llibertat, per dir-ho d'alguna manera, i després pot progressar socialment. Sí, sí. Sí, sí.
Tot i que també és veritat que físicament jo no m'imagino un d'aquests pobres que ramava a les galeres amb el cos, diguéssim, del Charlons, que és un home especialment fornit, musculat. Em temo que a l'època tot el personal aquest, d'hauria de ser pobra gent,
Més aviat uns nicris, no? Sí, més aviat sí. Mal alimentats, mal beguts. En canvi, ell a la pel·lícula se la veu molt novat. Sí, sí, home. Vas dir que ell sol podria portar la barca aquesta.
Balbosseja Déu cap cot, amb les mans damunt les cames. És quan mostra un tros de pell, venes blanques, virons neutres. Balbosseja entre la gent i un barret li treu la cara. Al baix ventre hi té el repunt, que figura estrenya l'Èrnia. Dents serrades, tremolant dels infants.
en rep potades. Dins un temple desertat és espelma que s'apaga. Altres temps va ser gentil, oferir sovint estrenes a donzelles i donzells. Ara just són ancianes, qui li escolten amb menys preu. Cap al port, ara de balla. A la barca no hi haurà, quan hi pugi, cap fotògraf.
Vaig voler sortir al carrer Les butxaques estibades amb baranyes d'argent fos Dins el bus que va trobar-me L'un o l'altre d'amagat Em tostar de part darrere S'animaren amb furor i la cuixa mossegaven L'espremia i la suor pell avall regalimava
Vaig sortir en un gran destret. Vaig tornar a rebentar casa. Vaig estendre els pantalons. Vaig curar-me les ferides. Pels terrals, un vent frescal aixugava la bogada.
Aquest és el... És el... És l'imaginari que us apuntava el Pere tot just començant el No pot ser mentida d'avui. Aquest imaginari misteriós que en Beusaf està utilitzant en cada un dels poemes que us estem llegint. Coses puntualment, aparentment, molt simples que porten una certa càrrega de profunditat.
Si més no, és el que observareu si tenim ocasió de tornar a llegir aquests poemes, que esperem que sigui així. Continuem, doncs, llegint en Miquel Oussà dins aquest el noble joc, el volum que avui estem compartint amb vosaltres. Vols que continuem llegint, Pere, o...? Sí, fem-ne un parell més i després posarem la cançó del Boca Negra.
Aviam, espera't que ara no he perdut. El set? El setè. Sí, sí, sí. Desculpa. Però es ballar el cap amb tot això de les quàdrigues també és bo. La cursa de quàdrigues està molt aconseguida també, eh? Allà és el més alt la llepa, però encara no en té prou i acabem. Té mal perdre. Té mal perdre.
Aquests romans imperialistes. L'orgull. L'orgull és dolent, l'orgull. Un diumenge de cada mes em trobava amb la mestressa que esperava a dreta el tren.
La mirada, com perduda, llembregava, ara i adès, els ulls guerxos de sa filla. L'escrivent, poc més enllà, descobria dues vaques al seu fill bellugadís.
La muller de l'Hermenauta, amb sis nens ben pentinats, deia qualque impertinència per distreure el seu marit de mirar un estol de verges que venien dels Pujols i cantaven a capel·la Cantilenes virulais. Sens cap dubte, però, éreu tu i el tendre Gigoló, la parella més estrenua.
Qui podia entendre com per torrents, tiranys i boscos el podies fer vagar, a pesar que te'l miressis amb el teu esguard salvatge. És diumenge i tothom vaga. El tramvia, l'Alfa C, el rovell de les baranes del pont nou del tren del Clot, l'Orfeó que ja no canta, l'obrer estès al balancí, la mestressa que no es polsa ni catifa ni adredor,
ni reguarda l'automòbil dels teutons que han de llogar el xalet d'allí a la vora. Ara sí, el rei del fake, Víctor Bocanegre. Sóc el rei.
L'he pintat de blanc...
Bona nit.
Cruze.
Sóc rei de la còpia. Venc un cofre buit com a cornucòpia. Si vols anar d'autèntic, viuràs en la inòpia.
Fins demà!
Avstruus!
El rei del fec, Joan Maria. El rei del fec. Us volem avançar també que en breu, i un cop parlat amb el nostre guitarrista de capçalera, és probable que canviem d'alguna forma... La sintonia inicial. La sintonia inicial.
Bé, potser la posem... Bé, això ja ho veurem. El poema que... De fet, ets tu que llegeixes, La Sintonia, segurament el mantindrem perquè és un poema que ens fa molta peça. Però... Però la música...
Probablement la canviem. De fet, així ens ho va manifestar el guitarrista. Correcte, exactament. I els designis del guitarrista, en aquest cas... Sí, són inexcrutables. Sí, sí. I si ho hem d'acabar de parlar amb ell, també li ha d'anar bé i també s'hi ha de venir. Sí, una sèrie de coses, però sí. De fet, es va mostrar disposat, cosa que hi és, molt. Molt, molt, molt, diu. I diu molt a favor seu.
Sí. Efectivament. Va, escolta, el... El nou. Ara ens tocaria el número nou, eh? I aviam, no sé si ens donarà temps de fer-los tots, però intentarem passar-ne via. Recordem que estem, el nou pot ser mentida, que estem...
a l'edició 869, i que estem llegint poemes d'en Miquel Baussà dins el seu volum El noble joc. Miquel Baussà. Per causar-me alguna llàgrima
o negar-te amb totes ment. Hora baixa, aquell diumenge, vaig anar a sentir cantar en un centre d'esperança on cosmètics vestits nous recobrien dones fortes. Va passar sisplà en el tren i una nena tornar boja. Part de fora un núvol baix espantava dos borratxos que fugien de la bassa.
Em retorna el tren del vespre. Animosa, em fa costat densa turba voletaire. Aguantant paners tapats, grosses mares rialleres m'atropellen sense esment.
Desinvoltes, les xicotes examinen els donzells de les colles més properes per triar amb qui poder, anys vinents, refer la tribu i arborar-se altra vegada. Refer la tribu, això és...
És bocenià, eh?, diguéssim. Sí, sí, sí. I, de fet, aquest episodi...
Ha passat i continua passant. És a dir, les xicotes, sempre desinvoltes, són les que examinen els doncells, en aquest cas, per refer la tribu, perquè són elles, són les madones, les que, d'alguna forma o altra, fan que això segueixi. Anava a dir que funcioni, no, que segueixi. Primer trien, i després...
el tribu ja la refaran, però primer s'ha d'escollir. Primer s'ha d'escollir això. I les que trien són elles? Jo diria que sí. O potser no, Pere. Mira, Pere, una nit era al carrer.
perquè em feia mal el ventre. Un ballart vinclat i sol, amb motxilla d'anys enrere, se n'anava cuixejant cap al tren que du a muntanya. Xiscla i riu per la ciutat. Amb les dents esmusa els vidres dels vitralls que hi ha a la seu.
Dos amants, a correcuita, s'equivoquen de portal. Es congelen, enforint-se els passeig, els arbres drets. Fins i tot les catenàries, adonant-se de l'esglai, es retenen i no gosen. Els semàfors miren fits com travessa un gos en fuita.
La Ramó, demà al matí, negarà l'espant del monstre. I sou? Sí, qui som, sí, Pere. Sí, sí, ara estava rellegint aquest poema que tu ara acabes de...
Acabes de llegir. És envaussar, sense canvi de dubte, és envaussar. Aquesta forma... I aquí potser no té la... diríem l'agró, que, per exemple, en el canvi és evident, però aquest... aquest...
diseccionar moments molt concrets de la vida quotidiana, lògicament ho fa a la seva manera, com no ho podíem esperar.
però ho fa molt bé, ho segueix fent, ens continua agradant, ens agradarà, diríem que sempre, i això de coses de fets absolutament senzills, ell en pot fer, doncs, això, un poema relativament...
I és curiós el títol d'aquesta obra, El noble joc. És a dir, va descrivint tota una sèrie, tal com tu molt bé dius, de situacions, podríem dir-ne, quotidianes, perquè aquí surten tota una sèrie de personatges que, tots plegats alguna vegada o altra, ens hi haurem encrevat pel carrer. Sí, és que ens hi hem fixat. I ell, de tota aquesta...
cat herba de personatges i de tota aquesta casta de situacions, doncs en diu el noble joc. El noble joc. El noble joc, doncs, deu ser igual que sigui. Deu ser el que sigui. Aquell sempre havia dit, Miquel Boussà,
Aquell sempre havia dit que volia pis a Praga, fos com fos, amb un retrat amb bigotis del leucemic. Pis a Praga amb finestró, amb gerani blau ceruli, per on veure els carrers buits quan caigués la pluja clara. Pis a Praga, on cartenia una noia tendra i cega,
amb poemes fets a mà, referint la contarella d'aquells tous espiratons. Malfarits dins boscos fondos, ofegats pels aiguamolls. Núvols nats a una altra banda, electrònics, digitals, escorcollen munts de brossa per poder trobar aquell vers fins avui del tot escàpol.
Per riberes broixes trit, a la fi el xuclen i femten, on encara hi ha alguns solcs de sivines mal cremades. Potser sí que els podrem llegir tots, Maria. Sí, jo penso que sí.
Arrans, toves, conegudes, venen ombres d'altre temps. Cobriran els horts dels frares, el convent. S'endinsaran sense fer cap bri d'escàndol fins al fons de l'ample nau on hi havia hagut l'estàtua. Suaument es trobaran els retaules que quedaven.
Poc després, corcs furients aniran podrint els òculos, mans i braços i llirs blancs. Ningú sabrà on queia la lluó dels grans vitralls. Amb els ulls sense mirada, amb els llavis mal oberts, abatuts per les capelles, no podrem dreçar espinada.
Trematré tres patracols i un indici al vicecònsul. El cel ve s'estan fosquint. Percudeixen els missatges amb furor no contingut al vidram de l'ambaixada i ja escalen els pilars. Al jardí han fet estelles de la pèrgola, el desmai.
Aquí dalt, l'esquena em pica i em fa mal la carcanada.
Ara hi ha temps que no el sentia aquesta paraula, crec que nada. Sí, a més a més ho hem comentat abastament i gairebé cada vegada que hem portat paussar aquí el no pot ser mentida i és que el lèxic que utilitza és riquíssim. Déu-n'hi-do, sí, sí, és especialment ric en aquest noble joc. Ell sempre no és que em faci ostentació però utilitza un...
una quantitat de vocabulari absolutament extens, i això m'agrada, que algunes vegades, o moltes, depèn del poema, estàs obligat a fer la consulta pertinent al diccionari que tinguis més a mà. Sí, sí, sí.
o que sigui, si pot ser diccionari, millor. A veure, que ens falten un parell i els acabem. Rosalia, la madona del tercer, ha disposat un trampó just amb tomàquet. A la porta del davant, un misser, que ara i per nocte,
pega cops a la paret quan llegeix el periòdic. El porter, nascut gentil, perropeja a la droguera. M'extravio dins el cel, entre els cossos que s'irriten, que obstrueixen els circuits tot buscant la simetria.
No volent, et peguen fort cop de colza l'espinada quan la boira és vehement. Potser volen estimar-te. Han d'atendre els molts clivells i tapar constants goteres. Tot fineix, però, després. Els bordalls i les cogules novament prenen el lloc i tromtolla l'organisme.
Els elisis, ventijols, apaivaguen la fumera. El noble joc Miquel Bausà. I ara el poema dedicat. Una-dos final, Maria.
Bona nit.
Tornes a dur en fiol, em sembla? Sí, sí, sí, el torno a portar quasi bé diria per necessitat, perquè com bé saps tinc un desgavell fabulós a la meva biblioteca.
per un tema d'unes obres i em costa de trobar llibres que bé, tampoc els... Si trobes aquest, doncs, ja. Sí, amb aquest ja, ja en tinc. Sí. Ja en tenim per uns quants. Mira, Pere, aquesta nit dediquem un poema a les aparències i ho fem de la mà d'uns versos d'en Bartomeu Fiol dins el quart volum Carants de la seva obra poètica editada per Proa.
Verdaderament, Bartomeu Fiol no pot ser mentida. Verdaderament no sóc cap escriptor. Un escriptor domina l'escriptura, domina el seu discurs i fins i tot...
l'art a l'embinat de la cal·ligrafia en certes cultures. Però és el text el que em domina a mi. O més aviat, un text virtual. Allò que voldria dir, no ho acabo de dir mai. I can hear the sound of violence
La nansa de Marc Masdeu. 31 de març de 2026. Vent. Fa dies que bufa un vent generós, enfadat. Alguna cosa deu voler dir el vent. Tothom en coneix la lògica. L'única forma d'expressió és manifestar-se o fer-se absent. Ara diuen que aniran calmant la intensitat, progressivament, fins a callar del tot. Evidentment, tothom també sap que això no és possible, que poc o molt vostès ja m'entenen.
Aquests dies pateixo les seves atzagallades quan surto a fer la ronda pel riu, la terra als ulls, per seguir el capell com un beneit. De totes formes, penso que això que em calmi no pot ser pas cap bon pressagi. Però no és pas culpa del vent, això. N'estic ben segur.
Bona nit, Josep Maria. Bona nit, Pere. La poesia aquí a Matà de Pere a ràdio té un aparador, el No Pot Ser Mentida. Bona nit.