Hola.
Torna res en joc.
El vostre programa preferit comença aquesta cinquena temporada amb Ramon Avellaneda, Ot Coromines, Pere Casas i jo mateix, Jan Tormó, on, com que ja fa uns quants anys, us portem de nou al millor i pitjor de cada casa, una mica d'esport, una mica de política, una mica del que podem portar amics i amigues. Aquí, com sempre, a casa vostra, a Mata de Pere Ràdio.
Els meus pares també van deixar-me un cor dèbil que ja no pot més.
Fins demà!
Bény, I'm so proud of you. I like the way you kiss.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I may be selfish but I'll take your pain When you get weak I'll make you strong again When all is last I will comfort you So give me your love I need it Give me your heart I need it Give me your love I need it Oh yeah Oh yeah
No pot ser mentida a Mata de Pere Ràdio. Un programa... amb poesia.
Perdoneu aquesta petita excitació. Us he de dir que he decidit seguir vivint, vestir-me com vosaltres, correctament, amb corbata, i, com cal, traçar-me uns plans dignes per tota la vida plens de sentit. Amics,
ara que encara els meus ulls poden veure coses velles, jacemins, donzelles, libèl·lules i tantes d'altres coses, escenes casolanes, familiars, escenes de violència.
Doncs molt bona nit i benvinguts al No pot ser mentida, poemes al 107.1 de la FM. Josep Maria Cisterer, bona nit, Josep Maria, com anem? Bona nit, Pere. Bé, bé, bé. Estic aquí amb tu, estic bé. Amb el rellotge aquest, psicodèlic, i...
Mira que dies passa en Jampeny, que això que sembla una tonteria no és tan... No és tan fàcil, no és tan fàcil. Estic bé, estic bé, Pere, estic molt bé.
Contents d'estar aquí el No Pot Ser Mentida. Va, una abraçada per la Mireia Sol, una altra per el Marc Masdeu, també us parla en Pere Ejar, que el telèfon des d'ara i fins vols de les 11 és el 93730 000. També tenim correu electrònic, no pot ser mentida, robamata de pereradio.cat. Som a Twitter, som també a l'Instagram i aquest dia vam publicar a Facebook després de molts mesos, amb la qual cosa també ens podeu seguir...
Per llei. La baussada ens arriba a Josep Maria? Sí. Sí, espera. Doncs va. Diu així. Diu, baussà, t'agrada perdre? Diu, no. No, no m'agrada perdre, però com a bon català m'hi he acostumat.
28ena temporada, programa 865. En falten només 1.801 perquè acabem. Avui, Miquel de Palol.
Miquel de Palol i Montanyola, Barcelona, 2 d'abril de 1953, que després de molts mesos, després d'una colla de mesos, torna al No Pot Ser Mentida, en aquest cas de la mà de 12 poemes de dies claríssims de Síria, un volum del 2023 a pagès editors. Miquel de Palol, seguim amb l'estocàstic de Víctor Boca Negra i cap a tres quarts el poema dedicat i la nansa de Marc Masdeu.
Som-hi. Com recorda d'infantesa Sempre recordaré la Teresa
Banyant el fa.
Miquel de Palol i Montanyola, Barcelona, 2 d'abril de 1953, és arquitecte, poeta i narrador, fill dels arqueòlegs Pere de Palol i Salelles i Mercè Montanyola i Garriga, net del poeta, autor de teatre i narrador Miquel de Palol Felip i basnet del poeta Pere de Palol i Poc, una nissaga de poetes. Doncs Antoni Albalat,
L'article Fils o Fills d'Aram, publicat a la revista Saó el 4 de març del 2024, ens diu, d'aquest volum que avui ens ocupa, aquests dies claríssims de Síria, pagès, el 2023, ens diu Abandoneu tota esperança. Palol no és còmode.
ni en el llarg camí de vocacions de la novel·la, recordem que l'autor, a banda de poetes, també novel·lista, ni en l'esprint de la poesia. Palol és un notari, continua Albalat, un notari de l'apocalipsi, diria jo. Aquest llibre, Dies claríssims d'Assídia, és una apocalipsi resumida en un acte notarial. En aquest llibre, conclou Albalat, l'autor s'autodefineix com un aprenent cansat,
Begareja la terra ignota d'assídia, que no és cap altra cosa que el camí aspre de la realitat on home no sap si existeix o no.
Feia moltes setmanes que no llegíem Miquel de Palol aquí el No pot ser mentida. Ara, just entrant, ho comentàvem, Josep Maria, i avui el tornem a tenir aquí amb uns poemes que són llargs. D'entrada us diem això, són uns poemes llargs. Sí, sí, el recordo d'haver-lo llegit. Fins i tot, no sé si havíem fet algun poema dedicat perquè...
Des de Canet potser ens n'havia arribat algun dels teus volums. Potser sí que n'has tret algun de Canet de volum del Palol. Em sona. Però bé, realment és això. Una nissaga o una caterba, diguéssim, de...
de davantpassats que recauen sobre el Miquel de Palol, que avui us llegirem, doncs potser és prou de garantia com per escoltar aquests poemes que avui us llegirem el no pot ser mentida. Jo ho veurem.
En qualsevol cas, comencem pel primer que us hem triat, que és Camí amb els ulls envenats. Us recordem que aquesta nit, en aquesta edició 865 del No pot ser mentida, us convidem a compartir amb nosaltres poemes de Dies claríssims de Síria, d'en Miquel de Palol, volum publicat el 2023 a Pagès Editors. Camí amb els ulls envenats.
En les foscors del mar helenitzant,
per un camí de vocacions i runes, des d'un passat que es retroba ell mateix, des de records distins i ara coincidents, en un trajecte interromput, per roges preguntes àvides de ser sorpreses, des de noves incògnits de nou repreguntades, sempre coincidents en l'anel de saber. En el temor...
que ja no és, sinó zel renascut en els retorns enlloc, des d'un lloc que ens plau per retornant. Que tan desperts ens manté contra el son, que tan inquiets de tan vius ens complau mal la raquesta de reposar el cos des d'un futur que fa veure la ment que li fa por.
però les bèsties indiferents, els desastres, s'hi llancen perquè saben que en la sang no es fa sang, perquè coneixen els secrets del desig. En tot això, des de l'ignot, de nosaltres mateixos, ens donarem la mà per poder dir-vos, feu de mi tot el que vulgueu, senyora.
Josep Maria, jo sóc el destructor. Vaja. El destinat per tots vosaltres a mantenir la icona dels focs i els fums antics contra el món indiferent. El dels sords. El dels depredadors. El dels... no ho sé. L'esperis. I el demà, potser...
el dordidor de silencis. I ara ja es veu que de delidis i ressentiments. Jo he conjugat per ordre vostre i contra mi la llum i els retalls d'ombra sobre els perfils de les morts successives. Contra, contra, contra. Tots eren criminals indiferents...
Sempre en combat, sempre a favor de l'amenaça. Jo us he enterrat d'un en un. La meva vida ha estat un funeral continu, un deute sempre, en quasi, en algun dia, continu escurçador. Sóc el devastador dels escenaris de la infantesa i la felicitat.
Jo sol, com ha de ser, jo sol. Jo sol, i tot ho enterro allà mateix, amb la sang meva, i sense llàgrimes, ni precs, ni recs, tot barrejat contra el temps que destria, que encara, potser, em fa ganyotes disfressat de dignitat. Sense odi, sense ira,
Sense memòria, cap alliberament no m'allibera. Perquè la llibertat no és d'aquest món naspre i salvatge, del podrimenter de roses heretades, de deutes sense fermança, on el record dels vents és molt pitjor que els greuges i les nafres. En l'enorme solitud del final...
Al destructor ja no li queda altre objectiu que el somi d'ell mateix.
Miquel de Palol, el destructor. Molt correcte, aquest poble. La veritat és que és molt correcte. Em comentaves, tot sopant, Maria, que... pintaràs casa teva. Bé, no tota sencera. Un parell d'habitacions. Però sí, sí. Tot i que no sé què fer. Per cert, des d'aquí...
Una salutació, probablement, a l'Adela, que m'ha promès que avui ens escoltaria pel ràdio. No tinc els meus dubtes, però havia dit que em faria esmena.
les zones i així queda dit. Tinc molts dubtes amb això de la pintura. Ja t'he explicat el cas que m'ocupa i
Penso que hauria de fer-ho jo, perquè ara és una cosa molt llarga. La cosa per situar la nostra audiència és que has de pintar un parell d'habitacions a casa teva i ara dubtes de si encarregar la pintura a un professional o a algú que s'hi dediqui, o un semiprofessional o el que sigui, o encarregar-te en tu. Jo mateix, sí, sí. Aquesta és la cosa. Sí. I bé, en breu... En breu, potser estaré...
potser m'espero, com que estic també una miqueta amb el tema del ramadà, potser m'espero que s'acabi el ramadà per acabar de decidir si ho faig jo o potser ho farà un tercer. En qualsevol cas, els destris els tens, tu, de pintura. Jo ho tinc tot, tot. Això, a dir, tens molt de guanyar. Sí, sí, sí. Bé, tampoc no estem parlant de fer un... un... una...
Una obra magnífica, com si fos un... Com la basílica de Sant Pere. Una basílica. La pintura és blanca? Sí, sí, en principi seria blanca. Un color trencat. Potser la trenco amb una mica de blau, però...
Sí, en fi, sí. Seria una pintura, diguéssim, clara, pràcticament clara. Com els dies... Claríssima. De Síria. Exacte.
Aquest poema que ara et pertoca de llegir, Joan Maria, per cert, has fet una bona tria avui amb Miquel de Palol. Em sembla un poema d'amor que no vol utilitzar les paraules que sovint s'associen amb els poemes d'amor i que...
Que està molt ben trobat. Sí, sí. En aquest cas, val a dir que l'arquitectura i la poesia, doncs, s'acosten força a un final feliç. L'amor en mots. L'amor en mots. Do per títol aquest poema d'en Palau. Va.
Mestressa del poeta, dir-me sabeu si es pot parlar-vos sense sucre? Sense caure en ridículs ni semblar-vos un fleume? Llavis d'ambre, pell d'aire, olor de transparència, com dir-ho sense bava ni emanar de refugi ni la menor sospita? A vos en pau m'acosto, la dels vius, la dels morts,
indiferent al món, al temps, a les rondalles, amb un asset bestial. Dolor no de fugit. Empès per d'altres, mestres, taners, falsos profetes de la hipocresia, destrempats combatents,
m'obliguen o m'obligo a discernir si allò que he dit d'incomprensible ho era perquè expressament ho havia embolicat per refugiar-t'hi, o eren tan sols mentides literaturitzades.
robades formes sense l'ànima que reconeixen els desesperats i els victoriosos i les vencedores de la música i del futur. Si justament la música hi faltava, no només la que sona, ens, sobretot, posa al seu lloc les línies i els punts. Perquè les coses existeixen o perquè, com tu dius,
no existeix res més que les il·lusions, que ets massa generosa per confondre amb els propòsits i massa maula per deixar-t'hi atrapar. Terrible aprenentatge de combatre sense fer mal, de tu mateix ser tu sense fer ningú, de no acabar devorant el que estimes,
ni fer-te mal per reducció a l'absurd tu mateix entre els tous de falses falgueres i ennobolaments. El que jo sento és l'única veritat i de les impostures ja només en puc fer bivalots llestimosos d'ira recuperables encara, qui ho sap, del daltabaix del mar enforismat.
No sabem si és possible combatre sense fer mal.
Tampoc sabem si és possible ser tu mateix, ser un mateix sense ferir ningú i encara menys de no acabar devorant el que estimes. De totes aquestes coses ens parla Miquel de Palol en aquest poema d'olor no defugit. Avui aquí el No pot ser mentida llegint-hi versos de dies claríssims de Síria, aquest volum de de Palol...
Pagès Editors, publicat el 2023. Segurament som versos que vosaltres a casa, amb els quals vosaltres a casa també hi podeu reflexionar una estona. Terrible aprenentatge, Pere, aquest de la vida, eh? He dit que d'una forma molt frívola.
Aquí ens porta aquella antiga qüestió de si aprendre coses fa mal, si tots els aprenentatges comporten aquesta dosi de dolor, per dir-ho d'alguna manera. A vegades és millor la ignorància en moltes coses, diuen. Tot i que és inevitable també aquesta curiositat, aquestes ganes d'aprendre. Realment, viure no és senzill. No.
I pintar un parell d'habitacions tampoc no ho és. Tampoc ho és. Tampoc ho és. Pere, et pots fer una pregunta íntima? Quasi bé t'he de respondre que no, però fes-la, què vols que et digui? Te la faré. Tu ets un ésser de llum, Pere? Sobretot de nit.
Mira, Joan Maria, jo plego a les 11 i per molta llum que tingui, aquells que arriben a 10 minuts per les 11, doncs... em fonen els ploms. És així. No sé si m'explico. Potser no.
No tinc aguant d'entendre, però vaja, no és... no em preocupa, eh? No és que no em preocupi no entendre't, sinó que no em preocupa que t'hagis explicat tan malament. Gens ni mica em preocupa. Perquè, per mi, tu sí que ets un ésser de llum.
I encara t'haig a fer una altra qüestió. A tu t'agrada, Pere, banyar-te al riu?
Sempre que m'hi banyo, i m'hi banyo sempre que puc, no sé mai si és el mateix riu o cada vegada és un riu diferent. Però te n'agrada? No fugis d'estud.
tant com agradar. Formalment són molt freds, eh, els vius? Sí, sí. Sí, i jo sóc molt freduric, a més a més. Sí.
Us estem llegint, amics i amigues i amiguis, avui on no pot ser mentida, poemes d'en Miquel de Palol, dins el seu volum, Dies claríssims de Síria, editat el 2023. Llegirem ara el poema que porta per títol Temps i mai, Miquel de Palol, no pot ser mentida.
L'envellit aprenent de Bruixot ha cedit finalment a reprendre aquelles notes de la joventut on creia haver deixat les esperes per refer-hi els records i les grans expectatives. De l'enllaç resultant, n'esperava el plànol renovat del camí del futur.
Però el futur és més curt i, rovellades les esperes, lligar-s'hi no és tan fàcil. Ni tan sols es manté aquell sentit. Un esclat violentíssim es verdella el punt central de l'indret de trobada. És la meva herència, el meu llegat fatalment realitzat en un jove molt més noble i directe que jo.
És la seva ira, seu el dret al crim que la meva misèria no m'ha deixat acabar. Seus seran irrevocablement la glòria i el desastre, la set parenna del desig condemnat. L'aprenent terminal de Bruixot malda per ordenar documents i records.
notes i cartes, postals, encàrrecs, i l'ofega el desprodigi. El temps ha igualat joves i vells, homes i dones, amics i enemics, desconeguts en referència casual, el deslluïment, pròxims per la distància i per la proximitat estranys.
Un bon poema aquest també. També, també. Pròxims per la distància, per la proximitat, extranys. I el de Palol.
Un éixer de llum. Aquest Miquel de Palol, que en aquest poema se'ns autodefineix com a aprenent terminal de Bruixot, ens diu que el temps de Palol va néixer el 2 d'abril de 1953, vol dir que parla amb certa perspectiva. Diu que el temps ha igualat joves i vells, homes i dones, amics i enemics,
desconeguts en referència casual al desobliment pròxims per la distància i per la proximitat estranys. El temps, Josep Maria, el temps, que segons Palol ens condueix a igualar tot allò que potser uns anys abans ens semblava
doncs incompatible i que eren extremes que no... que no es tocaven, doncs potser el temps ho iguala. Això és ben cert, això és ben cert. Si alguna cosa hi ha que... que mesuri els homes...
és el temps. No hi ha cap altra mesura que ens iguali de la mateixa forma. El temps és molt important i molt poc important, sobretot quan ets jove. Segurament el temps
tot i que sembla molt un tòpic, oi?, però quan ets jove segurament el temps sembla una mesura, això, una mesura estranya. Però va passant, va passant, va passant i el temps es converteix en una cosa amb la qual t'hi pots... hi pots intimar, eh?, i pots tenir una relació pràcticament amorosa.
perquè si en tens molt, perquè el tens, si és que saps que tenir temps és una cosa miraculosa, i si no en tens, doncs no... si no tens temps, no cal que t'hi escarrassis perquè s'ha acabat.
Per cert, això que deies tu de la perspectiva, si hi ha alguna de les mesures, tant físiques com químiques, és més important, sense cap mena de doblesa del temps. Els qualsevol...
El darrer poema que llegirem avui, en aquesta primera part del No pot ser mentida, dedicat al llibre Dies claríssims de Síria, d'en Miquel de Palol. Els qualsevol.
La vida que tu et pensaves, i al final, què et pensaves? Al final, què? Tot plegat. Fer-se vell, com perdre una mesura, una idea de contenció argumental, és sentir-te capaç de qualsevol indignitat, la més mesquina, i, així i tot, no ser apreciat en la justa mesura.
Perquè, idiota, ho hauries de ser? Em faig fàstic jo mateix. Em faig fàstic de no ser capaç de fer el que hauria de fer. Em fot fàstic la humanitat. Friso per veure l'extinció de l'infecte mico assassí. Sóc una espècie repugnant, ridícula, nociva.
Les excepcions són ombres que alimenten aquesta porqueria que els imbècils en diuen realitat. Estic en caiguda lliure. No em calen metges. No em calen jutges. Exèrcits, reis, telefonistes, plegueu, cretins, d'anar donant pel cul. Només vull que em deixin tranquil.
Els àtoms. Els àtoms. De fills de puta, por lenta banda. Amén. Estava pensant en tu, Víctor Bocanegra.
Es calma una miqueta. Déu-n'hi-do, tira en bala, en favor, eh? Ben fet. No tinc res a fer i el temps és obrer. El dir és inoportú. Som ric perquè sí, idiota de mi.
Potser em pot saltar el vodó. Un glob d'aire fresc, mesclat amb el mesc, estava pensant en tu. Estava pensant, estava pensant, estava pensant en tu.
La vida és com un rock dur. Perdo tot sol quan surto a fer un vol. Ni truco, ni veig ningú. Grup tan fresc, mesclat amb el mesc, estava pensant en tu.
Estava pensant, estava pensant.
No sé com estic, ni ploro ni ric, el clima no és gens segur. M'enfoto de mi o em sento divi, els senys m'ha fet tabú. Un glob d'ar fresc, mesclat amb l'obesca,
Estava pensant, estava pensant Estava pensant, estava pensant
Fixa't, Joa Maria, que...
Què en diu la intel·ligència artificial del nostre programa anterior? L'episodi 864 d'aquest espai de Matadapera Ràdio se centra en la figura de la poeta Rose Auslander, testimoni de l'Holocaust i l'exili. A través del llibre No resideixo visc, els conductors exploren com la paraula es converteix en l'única pàtria possible per a una víctima de la barbària nazi.
El programa també inclou una discussió sobre la implementació de la intel·ligència artificial a l'emissora pel resum automàtic de continguts i el sistema de podcast. En l'àmbit local es comenten anècdotes sobre la tranquil·litat del poble i temes de salut quotidiana des del Casal de Cultura. Finalment, la secció de la Nansa de Marc Masdeu reflexiona sobre la curiositat i els viatges, tancant amb poemes de Miquel Martí i Pol i la música de Víctor Boca Negra.
Un programa que combina la profunditat de la lírica catalana i centre europea amb el to distès i proper que caracteritza el dial 107.1 FM des de fa 28 temporades. Tot això és el que fem aquí.
Sí, si sembla força, la veritat, és aquesta. És que a mi això de la intel·ligència aquesta artificial... Això no t'ha de parlar amb l'Albert. A mi em fa molta por. Amb urgència. I no em considero una persona, un home, seria el meu cas, un home peruc.
O pruc. No ho soc. O totes dues coses. O potser sí. Escolta, m'agrada molt aquest qualsevol de Miquel de Palola. És tot una declaració d'intencions d'aquells que tenen la sort d'arribar a una certa edat per veure les coses...
amb la perspectiva que parlàvem abans. Va, engeguem aquesta segona part que segurament tindrem temps de llegir l'altra mitja dotzena de poemes que ens queden avui, d'en Miquel de Palau, dins els seus dies claríssims de Síria, i engeguem amb aquest distencions a pagaments que, si vols Pere, podem compartir.
Darrere l'horror, què? La indiferència, les blanques màscares de l'inimaginable, du no res sense categories. Un ocell de colors impossibles explora les inoportunitats. Blau transparent, groc arissat, negre rocós, verd musical. De dir ocell sense colors, com se'n dirà?
Com se'n dirà de decidir, com s'ha de dir? L'ocell muta en diable. I què? Si no existeix, tampoc. En la meva inexistència aprofundeixo per sentir els records extingir-se, per ser acollits en el no-res que no en sap d'acollir, ni de saber o no saber ni res.
Entre la nit i l'alba, en l'hora amb més desmai, amb més irrealitat, quan cansament s'ajunta amb desconfiança, on es maceren en odi desitjos, vertígens de venjança, afers pendents, àcids i desafinaments,
Podrimaners i nàusees. Dagues claven llengües en taules de llimonet. Per pelles retallades delicadament. Nines d'ulls blaus perforades per llarguíssimes agulles de plata. Fetges esmiculats a destrelades. Un clau clavat a sota de cada ungla en el desig o en una en realitat.
No pas més irreal que aquesta escòria que s'obliga als humans a pagar amb sang. Les fulles seques. Els degutalls. Escorrialles. Totes aquestes coses
Viu Miquel de Palol entre la nit i l'alba. Com tu ens apuntaves, Pere, al principi, el...
En paraules d'en Antonio Balat dins aquests fills d'Aram, a la revista Saó, en Balol és un notari, un notari de l'apocalipsi, diria jo.
Diu que aquest llibre, referit a dies claríssims de Síria, és una apocalipsi resumida en un acte notarial. I, de fet, a mesura que anem llegint poemes d'en Miquel de Palol, cada cop ens ho sembla més, eh? Cada vegada pren més sentit aquestes paraules. Aquestes paraules. Bé, escolta, a vegades potser va bé de dir les coses pel seu nom. Eh...
No penses, Pere, no passa res. No passa res. El que passa és que sí que és cert que l'edat del poeta, no només de Miquel de Palol, sinó en general de qualsevol poeta,
que pretengui ser-ho, clar, també influeix molt en la seva temàtica, això és evident. I més en els temps que vivim, perquè realment si només ens cal de veure les notícies o escoltar la ràdio o els que us bellugueu amb aquesta agilitat per les xarxes i succedanis,
És que la veritat és que el panorama és francament... Apocalíptic. Apocalíptic, per dir-ho d'una manera suau, oi? És que és ben bé així. I una mica la Palol, doncs... En fa de notari. Exactament, i ens ho explica d'una manera que... per poc atents que estiguem ho puguem entendre.
Amb una música suau, és el títol d'aquest poema que ho llegirem ara, amb una música suau com la rosó, que sona de fons, això no pot ser mentir.
Amb dolcesa de veu commovedora, la meva tendra, excel·lent senyora, agudament escarda dels poemes que han precedit aquest que els vol respondre. Procedent, qui sap d'on, hi ha vist un nen que torna al cole guarnit d'uniforme, però li va gran.
I d'aquí la senyora en dedueix que era del germà fosc i, per tant, i davant del gran mirall, sudari dels avantpassats que assetgen i li prometen, només faltaria tots els mals tragos de la puta vida.
Com que aquest nen no sap res de l'enigma ni afrontar pot herències de vidre, es gira suplicant a la senyora. Però si només vull existir. I ella fa tres salts de d'aina alegre i rosa, mira la punta de les sabatetes i abans de rentar-se les dents li diu Existir no existeix.
Només se't donen anacolucs, tautologies, emocionar-te, ignorar, patir... I, si tens sort, guanyar oposicions, que et criïn fills i pagar lletres. Nen, no pots triar ni la pena, et val. Perquè les penes no tenen valor ni de la inexistència d'aquest...
ni de la inexistència d'aquest no tenir, no en deriva cap tinença. Les penes no tenen valor. Està bé, està bé això, està molt bé això. Sí, a veure, Palol sí que és...
Un notari de l'apocalipsi. Ara sí, jo t'haig de reconèixer que...
tot i que sempre ha tingut aquesta vocació d'esbudellador, per dir-ho d'alguna manera. Sí, una miqueta sí, amb això estic d'acord. Segurament ara, amb aquesta perspectiva de l'edat que també comentava, Joan Maria, doncs potser se li ha acusat aquesta tendència a l'esbudellament, per dir-ho d'alguna forma, però sempre ha tingut aquest component, Palol. Aquí l'hem llegit força, el No Pot Ser Mentida, i sempre ens ho ha semblat. Però, esclar, aquí potser és més clar que...
Cavall, no ho sé. Està bé, també val a dir, com vosaltres sabeu, i si en teniu algun dubte, truqueu-nos aquí a Matadepeda Ràdio, que a nosaltres sempre ens ha agradat els poemes que diuen les coses perquè se'ns facin entenedores. Vull dir, no... La poesia...
Metafòricament parlant, potser no hauria de ser poesia. A nosaltres ens agrada la rotunditat. I per tant ens agrada el Palol, digues. I per tant ens agrada força el Palol. Tot i que no en tenia gaire fe, també tu... Jo t'ho he apuntat abans, Pere. Però em sembla... Em sembla un...
També fa de mal dia, però pot ser un bon mestre. Sí, sí. En qualsevol cas és un bon notari. En qualsevol cas és un bon notari. Escolta, anem una mica tard, llavors encara ens en queden 3 de poemes i alguns llargs. Si et sembla, com que tenim el llibre del Palol aquí, podem aprofitar aquests 3 que ens queden i afegir-n'hi 6 o 7 més i així tindrem un altre programa. Què et sembla?
I ara encarem la recta final amb una miqueta més de tranquil·litat. Em sembla bé, em sembla molt bé. El marc i el dedicat i tot això. Ara em sabria greu de llegir-los de pressa i corrent. Sí, perquè els que venen tampoc tenen massa desperdici. No, són bons. També fan molt goig.
Sí, si et sembla, farem això. Molt bé, Pere. Com que el llibre encara té més... té més poemes que podríem llegir aquí, el No pot ser mentida, doncs farem això. Completarem aquests 3 amb 6 o 7 més i així farem una altra edició. Miquel de Palol, el No pot ser mentida. I ara, doncs mira, ho aprofitem i...
Fem poema dedicat i nansa amb tots els ets i els uts. Comencem amb el poema dedicat.
Miquel de Palol. No pot ser mentida. Ben retrobat. No en tinc ni la... ni la més remota idea, però diria que...
En Palot li deu agradar el Dick Martin, també. Això és impossible saber-ho, bàsicament perquè en Dick Martin ja fa uns quants anys que va traspassar. De manera que aquesta qüestió no la podríem saber. El que sí que m'agradaria saber és si...
En Marc, el nostre Marc, li agrada, en Miquel de Palau. Et saps alguna cosa d'això? Sí, la sé i sé que sí que li agrada. Sí, sí, és de la seva corda. Ja està, ja està. Make me thrill as only you know how. Sway me smooth, sway me now.
Vinga, el poema dedicat, Joan Maria. Molt bé, Pere. Mira, aquesta nit dediquem un poema als falsaris i als impostors. Imagina't. Anem bé. Sí, i ho fem de la mà d'uns versos d'en Xavier Renau, dins el seu volum editat per columna d'amor i de batalla. A qualsevol Xavier Renau no pot ser mentida.
Cava un bon clot, Pere, i enterra els teus difunts. Atura't en la incongruència d'existir. Recomta les caselles que encara et queden. Escriu en el paper els noms sobrevivents i diposita'ls a la mar de les tenebres.
Després, fent com aquell, te'n vas a la taverna i veus, i brindes amb escreix de vi. Demà ja ploraràs, poeta.
24 de febrer de 2026. Analítica. Aquesta setmana he demanat hora al dispensari mèdic, aprofitant que ja tenia una analítica programada. Els he de confessar que a dia d'avui encara no sé si aniré a cap de les dues cites.
No sé si són estrictament necessàries. De fet, diria que res no ho és del tot fins que ja no t'ho pots preguntar. Després d'algun vers del Palol, de reflexionar mentre passejo pel camí inundat del riu i m'acompanyen els renecs dels pescadors romanesos i els xiscles d'ocells morts de gana, recordo que els meus mals no volen soroll. Però aquesta ha estat una setmana dolorosa, una setmana rata.
Penso i existeixo, que deia aquell. Soc un déu malalt, una rata que encara mou la cua, determino, i cancelo totes les cites, ajorno tots els encàrrecs. Li agrada el Palau, Josep Maria. Sí, sí, jo ho veig. Li agrada. Jo ho veig, i també li agrada anar a visitar-se.
Sí, la veritat és que no n'esperava tant del no pot ser Matia d'avui amb en Palol i que em disculpi si és que ho ha de fer-ho o si és que nosaltres volem acceptar disculpes o...
Ens disculpem per coses, cosa que no és el cas, perquè nosaltres en principi no tenim per què disculpar-nos de res del que fem. Aquí el no pot ser mentida, una altra cosa és la nostra vida privada. Bona nit, Sant Maria. Bona nit, bona nit. Una abraçada per la Mireia, pel Marc. També us ha parlat en Perejar, que la poesia aquí a Matada Pena Ràdio té una parada del no pot ser mentida.