cançons, les notícies, la gent, la diversió.
Ho sabem tot de tu. Quina és la millor cançó de la història?
A Rock and Classics cada setmana ens fem la mateixa pregunta i sabem que hi ha moltes respostes. Ens vols ajudar a buscar-les? Doncs només cal que escoltis amb nosaltres la millor música rock de tots els temps. Cada setmana repassem en format monogràfic la història de les formacions més destacades de la música moderna. T'espero el dilluns a les 9 del vespre i el dissabte a les 9 del matí a Matadapera Ràdio. Rock and Classics amb Esteve Llop.
¿Qué es lo que estamos a rular y empezó el verano? ¡Fuego! ¿Qué hubiera sido si antes te hubiera conocido?
Fins demà!
No te va a tratar como yo. No te va a besar como yo. No está tan rica así como yo. Ella es timida y yo no con estas ganas que tengo yo. Me atrevo a comérmelo yo. Hoy estás jangueando con ella, pero después estás viendo que hubiera sido...
Bona nit.
No pot ser mentida a Mata de Pere Ràdio. Un programa... amb poesia.
Perdoneu aquesta petita excitació. Us he de dir que he decidit seguir vivint. Vestir-me com vosaltres, correctament, amb corbata. I, com cal, traçar-me uns plans dignes per tota la vida plens de sentit. Amics, a nit...
Ara que encara els meus ulls poden veure coses velles, xacamins, donzelles, libèl·lules i tantes d'altres coses, escenes casolanes, familiars, escenes de violència.
Doncs, bona nit i benvinguts al No pot ser mentida, poemes, el 107.1 de la FM. Josep Maria, si estaré. Bona nit i bona entrada. Bona nit, bona nit, Pere, ben trobat. Com prova, això? Bé, diríem que bé, eh? Diríem que bé, eh? Al principi...
Espero que no es diferenciï massa amb l'any passat, la qual cosa, doncs, tampoc és massa pretensiós, però ja m'estaria bé, ja m'estaria bé, tot bé, tot bé fred i bé el que hi ha, doncs, aquests, normalment els geners són mesos freds.
Quan fa fred i és gener, que deia i que diu el poeta. Una abraçada per el Mar Masdeu, una altra per la Mireia Sol. També una salutació per la Núria, que segurament ens està escoltant. I també us parlen Pere. El telèfon des d'Ari fins vols de les 11 al 93 730 000. També tenim correu electrònic, no pot ser mentida, som a Twitter...
Som a l'Instagram i de tant en tant traiem el cap pel Facebook. Josep Maria, aquest 2026 continuarem tenint baussada? Sí, sí, de moment sí, Pere. De moment, abans ho parlàvem, doncs sí. En baussada continuarà dient la seva. Doncs va. Mira, diu així la baussada. Pere diu, baussada, per què les roses tenen punxes? Diu...
Les roses tenen punxes per fer sang i per definir el dolor. 28a temporada, programa 860. En falten només 1.800is per acabar. Avui, Antonio Gamoneda.
Antonio Gamoneda Oviedo 1931, que després de moltes setmanes, de molts mesos, fins i tot diria que de moltes temporades, torna a visitar el no pot ser mentida, en aquest cas, de la mà d'11 poemes d'Esta luz, poesia reunida 1947-2004, un volum publicat a Galàxia Gutenberg també el 2004. Antonio Gamoneda, seguim amb l'estocàstic d'en Víctor Bocanegra i cap a tres quarts poema dedicat
i la nansa de Marc Masdell. Vinga, sumi.
Els versos del No pot ser mentida. Ens acompanyes? Com recorda d'infantesa, sempre recordaré-la. Teresa, ballant el palme.
Els Reis bé, Josep Maria? Sí, sí, sí, tot bé, tot bé. Vaig tenir una sorpresa molt bonica. Bé, els Reis, doncs, mira, sempre fan el que poden. Pobres, amb la feinada que tenen. I ja són grans, a més a més. Sí, sí, més o menys sempre tenen la mateixa edat, però...
Però molta feina, tenen molta feina. Has estat aquí aquests dies? Sí, sí, he estat per aquí, que he tingut... He tingut feina, la veritat és que he tingut feina. I això, en el que t'anava a dir, pensant en el tema dels Reis, abans que se m'oblidi, trobo que la gent, ja no només la canalla, sinó la gent en general demana moltes coses. Ja.
I això és impossible de servir, malgrat que aquests senyors tinguin aquesta virtut màgica, però que no es pot estar a tot arreu. Els hi demanem massa coses, a les majestats.
I potser amb el que tenim ja podríem anar fent. No ho sé, ara és una reflexió... És un purparler. És un purparler, sí. Antonio Gamoneda, com dèiem, un poeta que va néixer a Oviedo el 30 de maig de 1931. El 1934, orfe de pare, es va traslladar amb la seva mare a Lleó.
La presència de la seva mare com a refugi davant l'horror i la misèria de la guerra i la postguerra és recurrent en tota la seva poesia. El 1936, amb les escoles tancades, va aprendre a llegir en un dels pocs llibres que hi havia a casa seva, el poemari del seu pare. «Considero impossible que amb la mort pel mig pugui donar-se una relació més real entre un pare i un fill que la que vas devenir en la meva infància».
El poeta Gamoneda va viure inicialment al principal barri obrer i ferroviari de la ciutat, un entorn que va suposar per ell una descarnada vivència de les misèries i crims de la Guerra Civil Espanyola i en especial de la repressió duta a terme pels feixistes durant el conflicte i en la immediata postguerra. L'endemà de complir 14 anys va començar a treballar com a meritori i noi dels encàrrecs en l'avui extingit banc mercantil.
Va acabar per lliure els seus estudis mitjans i va romandre en la condició d'empleat de banca durant 24 anys, fins al 1969. Just aquest any, el 69, va passar a crear i dirigir els serveis culturals de la Diputació Provincial de Lleó i a partir del 70 la col·lecció Provincia de Poesia, intentant promoure una cultura progressista amb els diners de la dictadura.
Arden les pèrides, un volum molt important en la seva tresactòria, va ser publicat el 2003, un llibre que culmina la maduresa iniciada a descripció de la mentira d'una poesia en la perspectiva de la mort, en què allò perdut, la infància, l'amor, els rostres del passat, la ira, encara crema en el trànsit cap a la bellesa amb més lucidesa, amb més claredat.
amb més fred. Després de l'Arden les pèrdides vindran Cecília, el 2004, i Esta luz, Poesia reunida, 47-2004, que de fet és el volum que avui ens ocupa. Antonio Gamoneda, el 2006, va obtenir el Premi Reina, Sofia i el Premi Cervantes.
Una mica d'introducció al voltant de la figura que aquesta nit ens acompanya aquí al No pot ser mentida, en aquesta edició 860, que, tal com us deia a l'inici, en tenim 11 de poemes i ens han fet peça, Josep Maria. Mentre preparàvem el programa, hem xalat i confiem que vosaltres també xaleu. Sí, esperem, esperem que sí. Eh...
Jo no recordo, francament, quan va ser la darrera vegada que vam llegir en Gamoneda, però ja ens ho mirem. Segurament el Marc ens ho sabria dir, que ell ho sap pràcticament tot. I no em ve la memòria, sincerament no em ve la memòria. És que fa molts dies... Deu fer temps, deu fer molt de temps. Bé, tant se val. Va.
El primer poema... ...prèn com a títol... ...el primer vers... ...i diu... ...Hay una astilla de luz... ...Antonio Comaneda... ...Arden las pérdidas... ...Juè Maria. Vinga, som-hi. Va. Hay una astilla de luz... ...en la apariencia de la eternidad. Hemos lamido... ...casi amándolas... ...membranas invisibles...
No hay más que invierno en las ramas inmóviles si todos los signos están vacíos. Estamos solos entre dos negaciones como huesos abandonados a los perros que nunca llegarán. Va a centrar el día en la habitación calcinada. Ha sido inútil la sutura negra. Queda un placer. Ardemos en palabras incomprensibles.
Una poesia en la perspectiva de la mort, en què allò perdut, la infància, l'amor, els rostres del passat, encara crema en el trànsit cap a la bellesa amb més lucidesa, amb més claredat, amb més fred.
Hi ha autors on els records no deixarien de ser mers anècdotes. En canvi, n'hi ha d'altres, com seria el cas de Gamoneda, on els records, òbviament, per l'època viscuda, impliquen que tot el futur
formi part també del passat, que no sempre és aconsellable, com bé sabeu, però en aquest cas és evident. Palomes, Maria. Palomes, mira.
Palomas atraviesan la inexistencia. Hay huellas de pastor frente al abismo. Cóncavas. Todo se explica, José María, en la imposibilidad. Hay úlceras en la pureza.
Vamos de lo visible a lo invisible. En este error descansa nuestro corazón.
Aquesta temporada encara no havíem llegit en Castellà, Joan Maria, em sembla. No, ara estava passant el mateix. Estava passant el mateix i també amb una altra cosa, si em permeteu una anècdota personal, que als anys 83, em sembla que era, estava això fent el servei militar a Madrid i em va venir a veure el seu moment, era un bon amic meu,
i vam anar a sopar en un restaurant xinès, dels primers. Dius, l'any? L'any 84, 83, 84. Que no s'estilava, això dels restaurants xinès? No n'hi havia gaire, o hauria de ser dels primers, era a Madrid, no recordo el barri. I en la taula al costat hi havia assegut, assentat, en Rafael Alberti.
Amb una senyora que segurament... Exacte, a Galopar. I el vam anar a molestar i va ser prou amable. Vam estar xerrant una estona amb ell i a mi particularment em va fer un autògraf
on posava per Josep Maria, i va dibuixar-hi un colom que era un típic del Rafael Alberti, et suposo que ja... I ara aquest poema... I ara, mira, m'hi ha fet pensar. Palomes t'hi ha fet pensar. M'hi ha fet pensar. I què hi feia el Alberti? No ho sé, no ho sé. Tu anaves vestit de militar? No, no, no, et diria que no. Em sembla que...
Una de les avantatges que tenia el meu rang de... Jo vaig arribar a ser pràcticament com un capità general, diguéssim. Pràcticament. Sí, pràcticament. Doncs permetia això poder anar de civil. Però no, no, em sembla que no. Jo crec que no, el meu company...
No, perquè ell ja l'havia fet en el servei militar. I sí, sí, anàvem de civils. I recordo aquesta anècdota, ara m'hi ha fet pensar. I bé, a l'època a mi, que ja m'agradava tot el món aquest de la poesia en general,
i encara no estava iniciat amb el món de la maquinària pesada, doncs veure el Rafael Alberti realment, a més que era una presència prou important, amb un tio de l'època, doncs jo hauria de tenir 21, 22 anys, i era molt impactant, un poeta de la importància,
El Rafael Alberti. El que canta no és l'Alberti. No, no, no. També em pensava que era l'Ibanyes, que també en té una versió, però no ho és. Sí, sí. Aquest és el...
A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar. A corazón suena, resuena, resuena las tierras de España en la cerradura. Galopa, jinete del pueblo, caballo cuatralbo, caballo de espuma. A galopar.
A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar. A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar. A si tu vas fer carrera militar. Sí, no formava part dels meus plans de futur. Però, mira, vaig anar...
Vaig anar fent carrera, sí, sí. Perquè tu de quin...? Jo ara d'infanteria. Infanteria. Terra, per tant, exèrcit de terra. Terra, terra, tot és de terra. Tu sempre has sigut més aviat de secar, diguéssim. Més aviat de terra, sí, sí. Molt bé, molt bé, molt bé. Va. De terra. Sempre has sigut una persona que has tocat molt de peus a terra. Això sí, això sí. Una altra cosa no, però això sí. Això sí que ho tenim.
Abans feia referència, Josep Maria, a aquests records d'Antonio Gamoreda, que en el seu cas no són una anècdota, sinó que d'alguna forma o altra configuren també el present i el futur. I ara et toca de llegir un poema que, de fet, vam llegir l'edició 301 del No pot ser mentida, m'ho dic, imagina't, que...
que parla una mica d'això que deies tu, no? Aquestes pèrdues, arden les pèrdides, aquestes pèrdues no són cendre, no són passats, sinó que encara cremen, no? I d'alguna forma o altra encara configuren el present i d'alguna forma també el futur. Sí, sí, per això s'ha de tenir tant de respecte pel passat, segons quines persones. És vital, és vital.
tant pel present com pel futur. És molt important, és molt important en alguns casos recordar el passat, és evident. I en alguns casos també és inevitable no poder-lo oblidar. Aquest poema que llegiràs ara té un parell de versos que són monumentals. Va. Arden les pèrdides, Antonio Gamoneda.
Arden las pérdidas. Ya ardían en la cabeza de mi madre. Antes ardió la verdad y ardió también mi pensamiento. Ahora mi pasión es la indiferencia. Escucho en la madera dientes invisibles.
I aquestes pèrdues d'en Gamoneda no només són seves, sinó que també són de la seva mare. Vull dir que a vegades aquest passat no és el passat viscut pròpiament per un mateix, sinó que també és un passat heretat, per dir-ho d'alguna forma, amb la qual cosa encara el recorregut d'aquestes pèrdues és més llarg. És més llarg i molt més complex, està clar.
Doncs aquest poema el vam llegir a l'edició 301 del No pot ser mentida, en què jo diria que ni tu ni jo no hi érem. No havíem nascut. Això fa molt de temps. I el poema que llegirem a continuació també el vam llegir a l'edició 301 del No pot ser mentida. Potser algú dels que ens escolteu avui...
Ja l'havia sentit aquí a Mata de Pere Ràdio, però la cosa, vaja... Alguns dels que ens escolteu i esteu entre els vius. Exacte. De fet, la majoria que ens escolten, i ho dic amb tota l'estima, són morts. D'una manera o d'una altra, sí.
És una llàstima, perquè els que sou morts no podeu veure el rellotge d'aquest tren de rellotges nous que de fa unes setmanes llueixen aquí, a l'emissora, aquí a Mata de Pena Ràdio. Déu-n'hi-do, eh? On deu ser el vell? No ho sé. En algun menjador. No, el menjador no el tinc. El tinc al despatx.
Doncs el poema que també vam llegir a l'edició 301 du per títol He Atravessado las Creencias. Aquesta nit el no pot ser mentida llegint-hi poemes d'Antonio Gamoneda. Aquest també té un parell atreversos monumentals. Josep Maria, He Atravessado las Creencias.
Durante mucho tiempo nevó sin esperanza. Había madres que enloquecían al amanecer. Oigo sus gritos amarillos. Aún nieva. Creo en la desaparición. Creo en la ira.
Això de la fe és una cosa molt particular i tothom creu en allò que pot o que li convé. En aquest cas, en Gamoreda ens diu que creu en la desaparició i en la ira. Que posats a triar coses amb les que creure, doncs té vida.
Sí, sí, és molt clar perquè...
A través de la biografia, d'aquests apunts de la biografia que us ha fet el Pere just al començant, no pot ser mentida, avui és evident que el rastre d'una infància viscuda en plena guerra civil espanyola i en plena postguerra, doncs això està molt clar que ha deixat un rastre molt profund, tremendament profund.
i més si eres del bando dels perdedors, que tot això també ho visc que no tampoc ajuda gaire. No, segur que no.
Ens podeu trucar i podeu compartir les vostres creences amb nosaltres i amb tots els que ens escolten, ja siguin vius o morts.
Tenim un poema que és una mica més llarg. Aquest sí que és inèdit, el no pot ser mentida. Aquest i el següent són... Especialment el següent són força llarg, si vols. Hem fet aquest gest que vosaltres no heu vist, ni els vius ni els morts. És un gest... Com és aquest gest que fas? Amb la mà...
seria com un... com un gir del puny amb... Un jack, no? Com una volta de rosca. Sí, exactament. Oi? Sí, seria així. I amb aquest gest el Josep Maria m'indica que és un poema que podem llegir conjuntament. Conjuntament. Un tros l'un, un tros l'altre. Ens el partim. Que també ho podríem fer conjuntament.
Però això... això el 2026. Quizà... Espera. Quizà me succedo en mí mismo.
No sé quién, pero alguien ha muerto en mí. También ayer olía la desaparición y estaba amenazado por la luz. Pero hoy es otro el cuchillo delante de mis ojos. No quiero ser mi propio extraño. Estoy entorpecido por las visiones.
Es difícil poner luz todos los días en las venas y trabajar en la retracción de rostros desconocidos hasta que se convierten en rostros amados. Y después llorar porque voy a abandonarlos o porque ellos van a abandonarme.
¡Qué estupidez tener miedo al borde de la falsedad! ¡Y qué cansancio abandonar la inexistencia y morir después todos los días!
Un bon poema, aquí. Vava a dir que també té un format tot curios, eh? Sí, sí. En Gamoneda, en aquest Arden les pèrdides. Desconec ara, perquè no em ve al cap. Sí, el format d'altres poemaris seus tenen aquest... És evident que això no...
perquè vosaltres no ho veieu, són versos llargs. De fet, podria ser fins i tot una prosa, tot i que utilitza a vegades l'efecte de, en una frase, només posar-hi una paraula i juga una miqueta, però tampoc massa. Però té... és un format molt especial, que a nosaltres ens agrada, també, perquè no té...
Bé, no té una disciplina, allò que diguéssim, molt clara a l'hora de la seva construcció. És que estava buscant una cançó mentre tu parlaves. Sí, no, no, no, disculpa'm. Saps què passa? Com que hem parlat de l'Alberti, i després n'hem posat a...
La versió... La galopar del Paco Ibáñez. Ara, he pensat, perquè en lloc del... Ja ens perdonarà, eh? En lloc del Víctor Bocanegra, posem una altra cançó de l'Ibáñez. I ho fa molts dies que tinc al cap i que em... Disculpeu-me, però m'agrada molt, disculpeu-me per dir-ho així, m'agrada molt el Coplas por la muerte de su padre, del Jorge Manrique, interpretada per l'Ibáñez. I he pensat que la podríem posar. I ara, mentre... Em sembla...
Mentre fes el comentari, l'he buscada. I a més a més la posarem, i si tot va bé, posarem la versió del concert a l'Olimpia de París, que és mítica. Collons, perdó. I com que ens ve d'agusti, nosaltres fem una mica el que ens sembla, com a mínim aquí, al No pot ser mentida, aquí a Mata de Pere Ràdio, doncs ho farem així. Però abans tenim el sisè poema, que aquest...
També ens el... És més llarg, fem la volta... Fem la rosca, diguéssim, ens la partim, i després ja anirem amb les coples del Manrique i l'Ibañez. Som-hi.
Vi descender llamas doradas sobre muros de sombra. Esto fue antes de la aparición de los símbolos. La arcilla ardía en el silencio y tras la dulzura cercada por imanes se abrían espacios en los que más tarde advertiría la imposibilidad de distinguir la crueldad de la misericordia.
Después, la desaparición fue la única virtud de los rostros amados. Entré en un tiempo en que mi cuerpo participaba de la luz que, a su vez, estaba en mí y fuera de mí. Eran la fiebre y la relevación en el instante de rasgarse la infancia. Sucedía entre despertar y no despertar bajo afiladas ruedas invisibles.
La eternidad anticipaba su doblez. No existía, pero era luminosa y temible. Asistí a la compactación del fuego. Sentí en torno a mí cinturones de espino y la precisión de los cuchillos perdidos en la nieve. Descubrí un abismo en cuyos escarpes se extendían amapolas inmóviles.
Aprendí a aullar mientras se rompían los vidrios dentro de mis ojos. Mi juventud fue conducida por relámpagos tecnificados más allá de las flores en su hábito de llamas. Vi en habitaciones abandonadas grietas por las que asomaban su cabeza los reptiles del llanto. Conocí el frío.
Y más allá de los símbolos, vi huellas judiciales. Vi también huesos torturados. Por entonces, se levantaron en mí las grandes, las inútiles preguntas. Tuve miedo ante la quietud de las cortinas maternas.
Después advertí la belleza en ciertas úlceras y en el tejido arterial, las tuberías que comunican el placer y la muerte. Soñé. Y el sueño era otra vida dentro de mi cuerpo.
Y su argumento consistía en el dolor, y el dolor era anterior al pensamiento, y se deducía de células enfermas. Me extravié en esta creación añadida. Descubrí que no había más que locura en la relación de los cuerpos. Pensé otra vez en los torturadores. Volví a ver...
Volví a ver frutos petrificados por el silencio y en mis manos la dentadura de mi padre fue una extracción de la humedad terrestre.
Hube de calcular el valor de la bisutería negra recibida de amantes desconocidos. Y un día se manifestó la melancolía cableada del corazón al intestino. Vi la pobreza a través del olvido. Y vi también, una sola vez, el rostro de mi madre sonriendo sobre el algodón y el acero. Una sola vez.
Esta es mi relación, esta es mi obra. No hay nada más en la alcoba fría. Fuera de ella, abandonadas, están las cestas de la tristeza, excrementos cubiertos de rocío y los grandes anuncios de la felicidad. Déu nido también, aquest poema tan camoneda.
Coplas por la muerte de su padre, Jorge Manrique, Paco Ibañez de la Olimpia.
Bona nit.
Tu aquesta la toques, també.
Recuerda el alma dormida, avive el seso y despierte, contemplando cómo se pasa la vida, cómo se viene la muerte, tan callando. Cuán presto se va el placer, cómo después de acordado da dolor, cómo a nuestro parecer cualquiera tiempo pasado fue mejor.
Fins demà!
Este mundo es el camino para el otro que es morada sin pesar. Más cumple tener buen tino para andar esta jornada sin errar. Partimos cuando nacemos, andamos mientras vivimos y llegamos al tiempo que fenecemos, así que cuando morimos descansamos.
Los placeres y dulzores de esta vida trabajada que tenemos no son sino corredores y la muerte la celada en que caemos no mirando a nuestro daño corremos a rienda suelta sin parar desde que vemos el engaño y queremos dar la vuelta no hay lugar
Fins demà!
Después de puesta la vida tantas veces por su ley al tablero Después de tan bien servida la corona de su rey verdadero Después de tanta hazaña a que no puede bastar cuenta cierta En la subillado caña vino la muerte a llamar a su puerta
Y siendo buen caballero, dejad el mundo engañoso y sus halagos. Vuestro corazón de acero muestre su esfuerzo famoso en este trago. Y pues de vida y salud hicisteis tan poca cuenta por la fama. Esfuércese la virtud para sufrir esta afrenta que os llama.
Así con tal entender todos sentidos humanos conservados, cercado de su mujer y de sus hijos y hermanos y criados. Y el alma quien se la dio, la cual la dio en el cielo en su gloria. Y aunque la vida perdió, dejó nos harto consuelo su memoria.
És meravellosa aquesta cançó. I ara t'explicaré una altra cosa. Nova mili. No.
T'haig de confessar que a l'època veure l'Alberti, que ja coneixia com a poeta, tampoc el podia conèixer de cap més altra cosa, de poeta amb unes certes connotacions polítiques.
Era com, no sé, com si hagués vist el Messi. Era tot una institució, per mi almenys a l'època. I ara és que ara m'ha vingut al cap, també. És que a mi l'Iváñez també vaig tenir una època que l'escoltava molt,
suposo que també ens va passar una miqueta a tots. I m'ha vingut al cap aquella cançó de la muerte, de l'esperança del dèbil mortal, no te asuste. I ja la posarem un altre dia, perquè també és una cançó molt maca. Podríem tornar a posar l'Ibañez, no? Per què no?
És que sí, està molt bé, l'Ibañez. Per què no? L'Ibañez és que està molt bé. Ens apuntem a qualsevol... Aquesta que... De l'esproceda a la qual fa referència. És molt bo, és molt bo, l'Ibañez. Un termino a su pesar...
Va, que són tres quarts d'onze, continuem aquí el no pot ser mentida, el cafè del no pot ser mentida, l'aparador de versos de la municipal de Mata de Pere, avui a l'edició 860, llegint-hi versos d'Antonio Gamoneda. Hem començat l'any d'aquesta manera, la cosa ha anat així, el primer bloc hem llegit sis de poemes, i per aquest segon en tenim cinc, tot i que...
L'hora que és, a veure si... Sí, n'hi ha un parell o tres de curs, però que si vols també els podem... Els més curs potser no cal, però aquest i... Sí, aquest el podem fer a mitja, si et sembla. Sí. Va, doncs vinga. Vi una tempestat. Estem llegint Antonio Gamoneda. No pot ser mentida.
Vi una tempestad conducida por lamentos, flores endurecidas en su propia belleza y en los desvanes, augurios sobre excremento de palomas. Vi también madres blancas y cifras para la organización policial de la existencia.
Esto fue en la niñez. Más tarde, bajo la niebla azul del metileno, vi esferas en cuyo interior la crueldad es sagrada, la desnudez atormentada por imanes y los tumores industriales. Luego sentí los dientes del alcohol y la respiración de la tristeza. Por sus cánulas descendieron los líquidos de la vejez,
Pero la vejez incendió mi memoria. Vi aún la córnea del niño envenenado por su propia inocencia y los juguetes de los agonizantes. Vi la alcuza sin esperanza, la bocina que llora y la cafetera olvidada por una madre loca en la cercanía de las serpientes. Dormía ante los espejos.
En la profundidad del mercurio permanecían la princesa ulcerada y el metrónomo enloquecido en la inmovilidad. Era otra vez la infancia rodeada de vértigo. Por fin vi las huellas de los animales concebidos en el llanto y las agujas que atraviesan los sueños. He despertado.
Ya no veo más que las delicadas espátulas tan útiles en la preparación de la agonía.
José María, eres como la paloma que roza la tierra y se levanta y se aleja en la luz. Tú también atraviesas un resplandor y yo te amo desde lejos.
Les coses van com van. Va, va, que serem a temps. Ara llegirem aquesta, diu, esta hora. Aquest també és molt curt. Diu... Esta hora no es tiempo. Solo existe el pasado y algunos rostros invisibles. Las serpientes...
Se desnudan en la luz y las madres silban en el oído de los agonizantes. Es la lógica mortal. ¿Para qué soportar la pureza de las preguntas? Va siendo preferible que empiece la inexistencia y que las serpientes dejen de llorar.
I per acabar, també fent un petit homenatge a l'Ibáñez, aquest poema porta per títol Don Quixote, i està dintre el volum en Budanzas, i em ve al cap aquell del Paco Ibáñez, El dia no hay locos, que no recordo l'autor. El dia no hay locos, yo no hay locos en España, yo no hay locos...
Se murió aquel... Aquel... Aquel enfermo, aquel estrafalario... Fantasma de la muerte... Bueno, perdoneu, eh... Aquí era això, sí... Que era un homenatge del Quixot... Ya no hay locos... Ya no hay locos en España... Ya no hay locos... Cuando se pierde el juicio...
Aquí on t'ho he buscat diu que la lletra és del mateix Ibáñez. Et diria que no. Ho tenim pendent. Acabem aquest programa d'avui dedicat a Antonio Gamoneda amb aquest poema que també llegirem combinats en Pere i jo i porta partítol Don Quixote. Diu més o menys així.
Diu, el caballero de la eterna juventut obedeció, hacia la cincuentena, a la verdad que latía en su corazón. Partió una bella mañana de julio para conquistar lo bello, lo verdadero y lo justo. Delante de él estaba el mundo, con sus gigantes abyectos,
Y bajo él estaba rocinante, triste y heroico. Yo sé que una vez que se cae en esta pasión y que se tiene un corazón de peso respetable, no hay nada que hacer. Don Quijote, nada hay que hacer. Hay que embestirle a los molinos de viento. Tú tienes razón.
Dulcinea es la mujer más bella del mundo. Cierto que habría que gritar esto mismo en el rostro de los grandes mercaderes. Cierto que ellos se pondrían sobre ti y te molerían a golpes. Pero tú eres el invencible caballero de la sed.
Tu continuaràs viviendo como una llama en tu áspera armadura de hierro, y Dulcinea será cada día más hermosa. És un poema molt, molt bonic, aquest. És bonic, sí. Molt bonic. Aquesta, ara no me recordo, puc buscar-ho, eh? Busca-ho. És igual, ja ho buscarem.
Aquest no és el Paco Ibañez. No, no, no. Podria ser-ho bé. Aquest és el Dean Martin que ens anuncia el poema dedicat. Like a flower bending in the breeze Bend with me
Fins demà!
L'altre dia, per cert, vaig veure La Ventera Rossa, l'original, eh? Que després, també no sé quin altre canal, feien aquelles... Una que després va fer aquell actor marical, el Dean Martin, no, un que es deia no sé què, Martin. L'Steve Martin, potser. L'Steve Martin. I, bé, tenien alguna coseta, però l'original del... del Peter Sellers és que no té... té moments...
Té moments que es potser una miqueta pesada i no té la rotunditat del Guateque, però és molt bona, la Pantera Rosa. Doncs així hem començat aquest 2026, parlant de Paco Ibáñez, de Rafael Alberti, de la Pantera Rosa...
Del dit Martín i de l'Antònia Gaumoneda. I ara, el poema dedicat, Josep Maria... Mira, sí, mira. Va. Aquesta nit tenim un poema, dediquem un poema als interrogants. I ho fem de la mà d'uns versos d'Antònia Vicenç dins el seu darrer volum. Agafa la teva creu editat per a la batra. Antònia Vicenç. Qui sap si aquesta remor que torba
És la veu d'algú que resa i no el vent esfullant roses.
Per cert, avui no en tinc l'àudio de la Nansen, del Marc. Vol dir que l'hem de llegir, no sé si la vols llegir tu o com. Tu no la tens? No la tinc. Vol dir que l'hauràs de llegir tu, quan vulguis. Si no la tens tu, jo la tinc jo. Tot i que podria acostar-me. Sí, o jo a tu. És igual, no...
Avui ja ens hem fet masses declaracions. Sí, exacte, sí. La nansa de Marc Masdeu. 23 de desembre de 2025...
Avui al matí he anat a inflar les rodes a la benzinera. És una cosa ben normal, pensaran en ben cert. Però el cas és que a l'estació més propera que tinc de casa, el sortidor d'aire sol anar malament.
no s'ajusta bé a la vàlula del pneumàtic, i això fa imprescindibles un altre parell de mans per pitjar el botó i aconseguir la pressió correcta. Ja se sap. Si estan fluixos, es poden deformar i gastar irregularment, a banda del tema de consumir més combustible. Si s'inflen molt, poden explotar, entre altres coses.
He aconseguit ajuda. M'he embrutat les mans i he deixat la cosa tal com indica el fabricant. Una victòria és sempre una victòria. Sí, no és un tema fàcil, no, aquest. El Marc ja me l'imagino.
Doncs així acabem aquesta edició d'aquesta nit, Joan Maria, celebrant la victòria del Marc, que també ens fem una mica nostra, no? Sí, sí, sí, òbviament. Val a dir, també, i ja sabeu que no m'agrada massa parlar de mi, però ja li diré al Marc quan el vegi que jo tinc el cotxe, vaig comprar un aparell, un petit compressor que va endollat allà on hi havia abans l'encenador dels cotxes i que per aquests casos va molt bé. Ja en parlarem en el seu moment. Doncs és un...
És una bona cosa, aquesta. Sí, sí, sí, et dic jo que sí. Ens quedaríem mirant el rellotge l'estona que fes fam. De delits. Va, com deia, posem punt i final en aquesta edició 860 del No pot ser mentida, en què Antonio Gamoneda ha estat protagonista...
La veritat és que ens ha fet força peça. El Gamoneda és un poeta que ens agrada. Ara feia moltes setmanes, moltes temporades que no ens visitava i avui hem tingut el goig de poder tornar-lo a compartir amb tots vosaltres. Josep Maria, bona nit i la setmana entrant que, per cert, vindrà el Marc. Així ens ho ha dit i content que vingui. Estupendo.
Una abraçada, Joan Maria. Una altra per vosaltres. Bona nit. Ja sabeu que la poesia aquí a Mata de Pere Radio té un aparador al No Pot Ser Mentida. Bona nit.