Música Música Música Música
Fins demà!
no pot ser mentida en mata de Pere Radiu. Un programa... amb poesia. Amics, de nit, perdoneu aquesta petita excitació. Us he de dir...
que he decidit seguir vivint, vestir-me com vosaltres, correctament, amb corbata, i, com cal, traçar-me uns plans dignes per tota la vida plens de sentit. Amics, a nit, ara que encara els meus ulls poden veure coses velles, jacemins, donzelles, libèl·lules,
i tantes d'altres coses, escenes casolanes, familiars, escenes de violència.
Doncs bona nit i benvinguts al No pot ser mentida, poemes al 107.1 de la FM. Josep Maria, si estaré. Com anem, Josep Maria? Bona nit. Bona nit, Pere. Pujo això una mica. Sí, perquè m'ha semblat que no em senties bé. Sí, ara tu em sents bé? Sí. Ens sentim, doncs. Ens sentim. Ens sentim. Però mira, no sé, una mica estranya avui. Però vaja, no, cal que...
Ho hem d'explicar tot, els nostres... Home, però això sí que potser ho podem explicar. Josep Maria fa referència a aquesta certa estranyesa perquè avui el programa l'enregistrem. Tenim un compromís... Avui és dilluns, demà tenim un compromís professional que no podem...
Desvetllar. No podem desvetllar i, a més a més, res i curt, no n'heu de fer res. I hem decidit d'enregistrar al programa perquè així no us quedeu sense No pot ser mentida, perquè sabem que en sou fidels i, a més a més, estem exigents, totes dues coses. I molt dependents també del No pot ser mentida, és a dir, de nosaltres. Per això estem aquí.
Una abraçada per la Mireia Sol, una altra per el Mar Mas Déu, també us parlen Pere i Jarque. Tot i que ens registrarà el programa, Joan Maria, la bousada ens ha arribat. Sí, sí, sí. Diu així, diu bousada, ja han arribat les idos de març? Diu sí, però encara no s'han acabat.
28ena temporada, programa 866. En falten, doncs, només 1.800 perquè acabem. Avui torna Miquel de Palol.
Miquel de Palol i Montanyola, Barcelona, 2 d'abril de 1953, que, com dèiem, torna al No pot ser mentida. En aquest cas de la mà de 10, poemes més de Dies claríssims de Síria, un volum del 2023 a Pagès Editors. Miquel de Palol, seguim amb l'estocàstic d'en Víctor Boca Negra i cap a tres quarts, poema dedicat i la nansa de Marc Masdeu.
Som-hi, Josep Maria. Endavant. Els versos del No pot ser mentida. Ens acompanyes? Com recorda d'infantesa Sempre recordaré-la
Fins demà!
Miquel de Palol i Montanyola, Barcelona 2 d'abril de 1953, és arquitecte, poeta i narrador, us ho avançàvem al programa anterior, és fill dels arqueòlegs Pere de Palol i Salelles i Mercè Montanyola i Garriga, net del poeta, autor de teatre i narrador, Miquel de Palol Felip i basnet del poeta Pere Montanyola.
de Palol i Poc Antoni Albalat a la revista Sao en un article que va titular Fils o Fills d'Aram el 4 de març del 2024 de fet al programa anterior ja en destacàvem que Antoni Albalat deia del llibre que avui ens ocupa aquest dies claríssims de Síria de Miquel de Palol en deia abandoneu tota esperança Palol no és còmode ni en el camí llarg de vocacions de la novel·la
ni en l'esprint de la poesia. I avui hi afegim que deia el balat aquest fils d'aram. Abans que res, no espereu res, no espereu d'aquest llibre de Palol una lectura facileta. Cap lectura és fàcil, caldria recordar.
O tampoc n'espereu poesia coenta, tan nostrada com escampada, ja se sap. Dir coses boniques, obrar a mà, com si el tapís dels versos fora un genial palimpsest pamflatari, com ara el Guernica de Picasso. Què en farem, doncs, dels dies claríssims de Síria, Monsier Palol?
Què en farem, lector o lectora? Es preguntava i ens preguntava Antoni Albalat. Nosaltres, potser a moda de primera resposta, el que farem és continuar llegint poemes, Joan Maria. Sí, constatar que...
dimarts passat els poemes que vam llegir, que no sé si van arribar a una desena, perquè ens en vam deixar també un parell o tres, no me'n recordo. Sí, avui recobrem els que vam deixar de llegir la setmana passada, sí. Doncs el que sabem és que ens van...
Ens van fer peça, que diries tu. Oi, que això us agrada? Sí, sí que diré. Ens van fer peça i esperem que aquests també ens en facin i us en facin a vosaltres. Ara ho veurem. Va.
El primer d'aquests poemes que us hem preparat per aquesta edició 866 del No pot ser mentida d'un partítol Novetats, Jurem Maria. Novetats, sí, fa més o menys així. Que la vida no és un designi,
t'ho refrega la química de les sensacions quan t'has quedat de sobte sol a dalt de tot. Que aquest de sobte és impostura perquè ho has sabut sempre i, doncs, d'aquest efectes
que pesen les corones, que no són corones, que són cadenes, feixes grises de pedra seca entre la pols, esgarnixades del despit del temps, que no has tingut i que sí que el tenies. Que els sis i els nos, disfressats uns dels altres, ja no poden confondre res de qui on és desig la confusió.
un desig definit pel fat de no ser mai complit. Diu que la vida no és un desígnim, ha semblat, m'ha vingut al cap el Jaime Gil. El que la vida no és un desígnim, això...
coincidim amb en Miquel de Palol. És ben bé així i també podríem coincidir, Josep Maria, en aquests sis i aquests nos disfressats uns dels altres que han perdut el poder de confondre res d'aquí, tal com ens deia en l'última estrofa d'aquest poema d'en Palol. I estem d'acord...
El segon poema que tenim per aquesta nit d'ho per títol Testament aèri. Avui, el no pot ser mentida, llegint-hi poemes de Miquel de Palol del Dies Claríssims de Síria. Testament aèri. Trio i destrio entre papers inútils les figures fetes malbé, ridiculitzades pel pas del temps,
els electrodomèstics inservibles, gins d'un record també malmès. Per sobre meu ja no queda ningú. I la tènua burla inoculada per la ferocitat entristidora m'obliga a avaluar
guardià únic de les inexistències, què més he de salvar d'aquest fossà destinat a quedar sota les aigües no per l'acció d'un lladre escèptic, sinó per les de la mare natura desenganyada dels seus fills, posada en fuga pel rosari negre de la desatenció ignorant i reiterada.
Quedar-te sol ten aigua en clares deixadeses d'una sensualitat incomprensible. En el batec que encara no està tot, que encara et queda temps per explorar les estranyeses que et fan mirar endarrere i sentir-hi el favor dels déus, que sempre havies estat convençut que no existien.
Avui, Josep Maria, ens hem intercanviat uns missatges amb el Marc a qui enviem una abraçada. Evidentment. I aquí reiterem que trobem a faltar molt a qui no pot ser mentida. Com sempre. Doncs com et deia, hem intercanviat uns missatges al voltant d'aquests poemes de Miquel de Palol i en aquest hi hem vist...
Un cert desengany per tota la seva obra, una obra que potser no ha estat, o com a mínim tal com ell s'esperava, no ha estat atès del tot, com si no li haguéssim fet massa cas. I per això parla d'aquest testament aèri. Aquest testament aèri, m'imagino que us referieu. Bé, és com si fes una neteja... Bé, de fet ho diu, que està fent una neteja de diverses coses.
no només de papers inútils, sinó també d'algun electrodomèstic, suposo que espatllat. Tots tenim algunes golfes, algunes golfes són reals, però també hi ha moltes golfes que són fictícies dins l'element dels homes, dels homes i del gènere humà, em refereixo, en general. Tu, Josep Maria, no sé si tens golfes, el que sí que tens és soterrani.
Jo tinc un soterrani, que és on hi tinc la maqueta del tren. Ja us ho vaig explicar. És gros, és gros. Quan et vaig dir què feia? Potser fa uns 200 metres quadrats.
I de golfes, entens? De golfes no, però tinc alguna habitació de casa, no us penseu que jo visc en un castell, eh? Però a vegades ho sembla. Tinc concretament dues, dues me'n veen al cap, de tot de coses que hauria de llançar. Però abans de llançar-les les hauria de repassar i em fa molta mandra.
Prefereixo, com potser també molts de vosaltres i potser tu mateix, anar-ho deixant i que la Pol s'hi vagi acostumant. I és un error, és un gran error. Però, mira, jo de moment no tinc necessitat de fer un testament aèric. Justament, això t'anava a preguntar, has pensat mai de fer el testament, tu, Joan Maria? Ja em vagarà.
la maqueta del tren ja et vaig dir que era teva. Moltes gràcies. Res. Em fa molta il·lusió. Potser tindrem un col·laborador d'Hidràs, tindrem un col·laborador d'Espai, que tot fos això, que tot fos l'Espai. Quan s'en tenen ganes, l'Espai es troba. Exactament.
Va, seguim. Quan ja no en queda cap. Quan ja no en queda cap, exacte. Recordem que estem llegint en Miquel de Palol dins del seu volum Dies claríssims de Síria. El mateix volum que vam llegir, que vam començar a llegir la setmana passada. Quan ja no en queda cap, Miquel de Palol.
A cada cantonada hi ha un vell emblanquit amb un got a la mà. El pelegrí s'atura a veure, de l'un a l'altre, seguint un ordre capritxós però establert. Negres espases rematen les cornisses altíssimes dels terribles palaus encabritats. Quan arriba al cercle final, amb una tralla,
una d'una assa nua mascarada s'acosta endant-se als vells per llevar-los al got dels dits d'unes certeres fuetades. Quan ja no en queda cap, quan ja tots s'han fugit, alguns amb sang escolant-se entre els dits, es treu la màscara i m'assenyala regalimant la surriaca. De què l'he de conèixer? De què sóc pelegrí?
Del verí que he begut m'ha sigut l'ordinadora? Del que havia de veure li he d'agrair que m'hagi salvat? La lladra de destins es vesteix lentament i vestida l'acabo de reconèixer i això em fa pensar que no l'he coneguda mai i el perill m'ha caigut, m'ha calgut per convertir, conèixer
en la blancó de no res, feta del carnós no saber. Com estàs? Estic recuperat. I mira que me'ls acabava de llegir. Tu el tens present, el Miquel de Palola? Em veus la fesomia? No, la veritat és que no.
Té uns ulls claríssims, com els dies de Síria. No, no, no. Busquen una fotografia d'en Miquel de Palol. Són diverses generacions que tots els... Sí, sí, però... L'avi és escriptor, el pare també. El culpable d'aquell llibre has de buscar. Miquel de Palol i Montanyola. No crec que dels avis se'n...
se'n tinguin fotografies a l'internet. I menys amb color. On podríem distingir el color aquest tan claríssim que dius? Sí, sí. Mentre em busques la fotografia, us voldria preguntar, amics i amigues, i a tu també, Joan Maria, si us costa més de reconèixer una persona quan va a Nua...
o bé quan va... o bé quan va vestida. Això m'ho preguntes a mi o en general fas-ho? En general, i a tu també, i a tu també. A tu sabria dir... Depèn. Depèn, sí, sí. Perquè d'esquena més o menys tots som molt semblants.
Nus, sobretot. Bé, són molts embans. Bé, és igual, no... Has trobat la fotografia? Sí, sí, i em sona, eh, la seva cara. Sí, segur que sí. Segurament, doncs, de la darrera vegada que l'havíem llegit. Però... No sé distingir si té els ulls molt clars. Sí que els té clars, però...
Són els ulls d'un home, una persona intel·ligent i afable. De fet, ja té una certa edat. Perquè en aquesta foto que veus, ell està d'esquena o de cara? Està vestit i de cara.
S'hauria dit, de fet, ben bé, perquè només és com un bust, però bé, no, ni un bust, es veu només el cap. Tant se val. Però ara, perquè... Bueno, ja, ja t'entenc. No ho sé, a mi la veritat és que distingir les persones cada vegada em costa més. Per això no em faig prejudicis. Mira, diàleg de sexe.
Amb la moradecent idea d'endormiscar-se l'ànima, el filòsof pregunta en la sensualitat què és l'ànima? Quin mecanisme li permet adormir-se?
No enterbolir-se de límits resultat de respondre massa fred. No hi ha cap ànima perquè no hi ha cap son. La llarga guerra de saltar-se un mateix. La son respon les no preguntes de les no moradenques aures dels set colors inexistents.
Localitzar els angles per com hi cau la llum. Buscar el repòs on llegui. Conquerir el desinterès.
Abans et deia, Joan Maria, que hem estat comentant amb el Marc alguns dels versos, alguns dels poemes d'en Miquel de Palol de l'edició d'avui, i justament aquest parell de versos del començament del poema que et pertoca de llegir-ne a tu, aquest gloss menor, m'ha dit que li han encantat.
Bé. Glossa menor, Miquel de Palol. La realitat no existeix, però nosaltres, en el somni, en els sentiments. Aquest parell diu que li han heredat. I hem acordat que podrien ser versos pesoans,
La realitat no existeix, però a nosaltres, en el somni, en els sentiments. I no sé on encabir que en un o altre lloc existeixen, hauria de posar-se tal afirmació i el que predica. Si de l'hotel no se'n surt, ja no és provisional, és més provisional la vida.
D'on ve prou que se'n surt? Si no atrapem l'hotel, serà ell qui ens atrapi, la clara geometria d'aquesta seva roja inexistència. On s'ubica una cosa que no existeix i tampoc és en el no-res? Quina caricatura del positivisme igualar a mort i no-res?
Imaginem, per tant, un estat quàntic lloc on rau allò que no existeix. I aquest va no existir de l'existència. Ni en cap no existència de tot allò que de cap forma se'n sospiti tant d'existir com de no fer-ho. Com si existir fos una cosa que un fa. Què fas? Et pregunta l'esfincs.
Existeixo, li dius. Cambra número, demana el recepcionista. Un partit per zero, li dius. La clau ja està posada. Pensa, Josep Maria, que amb el marc hem al·locubrat al voltant de qui era l'esfincs
de qui era el recepcionista, i quan feien un partit per zero. Si per cas, ara ho comentem. Mentrestant, la rialla del rebel, Víctor Bocanegra, estocàstic.
Música Música
Riu que s'accelera, és per primavera, pols i vas a l'era. Festa va dormir.
Vas ser rebel i vas deixar-hi pèl. No tenies pèl, rebel. Res prengué sentits. No vas tocar cel i no vas tastar mel. No ets músic de res, rebel. Vas retrovertit. Res no t'espervera ni un rellot.
Fins demà!
Rebel. A Mata de Pere Ràdio, Sonotone et descobreix el subsol del pop contemporani. Un espai on sentiràs la música d'avui que potser escoltaràs per sempre. Els penúltims mesos de mes, de 10 a 11 del vespre, a Mata de Pere Ràdio.
De vegades me'ls trobo a l'Ivan i a l'Avit, per aquí, per Matta de Pere. Si ens vèiem un dia, anem a fer un mos, no? Si fa molts dies que no els veig jo. No, jo els veig sovint. Bé, més que res, perquè estic més estona per aquí al centre que no el pasto. I bé, sempre em fa il·lusió. Ara n'he vist la promoció i he pensat, coi, doncs posem-los-hi, esclar.
Sí, gràcies. Bé, perquè vam tenir que a aquella època coincidíem pràcticament cada dimarts no, perquè ells venien cada dues setmanes, cada 15 dies. I... Sí, bona gent.
Dona gent, molt divertits. Va, continuem. Aquí el no pot ser mentida, el cafè del no pot ser mentida aparador de versos de la Municipal de Mata de Pera. Avui l'edició 866. Us dèiem que només en falten 1.800 per acabar i per tant estem, no de celebració, però...
Ja veiem al final. Llegint-hi aquesta nit poemes de Miquel de Palol de Dias Claríssims de Síria. Al primer bloc n'hem llegit cinc de poemes i per aquest segon en tenim cinc més. El primer dels quals, d'un per títol, en va buscar recé. I aquest em pertoca a mi, que sí, Josep Maria? Sí, em sembla que sí. Doncs va, fa més o menys així.
És que la dansa vol dir res, Josep Maria? No en un relat, en si mateixa. Què és un punt? L'infinit vist de cara. Anar vivint, anar morint, en les molses la diferència, en les boires que van a morir al mar,
en els records que van a morir al glaç, les titilants mentides de l'amor. Si el punt té dimensió, no és un punt. I com pot existir si ho és en rigor i, per tant, no en té? Inestable punt del present. I tot i això, el no inexistent.
L'efímer, Josep Maria, és la realitat, la no existència que ja coneixien els gnòstics. Només es mou la sang.
A més a més, s'ha fet fos del tot, pràcticament. Sí, sí, sí. Ja ho ha de fer-ho, per això, no? Perquè la tarda ara, aquestes èpoques, té aquest punt de... Això, doncs, que fins a partir de les set, de set a quarts de vuit... Va allargant el dia, eh? Sí, va allargant el dia. El dia va allargant, espera.
Potser estem veient, de moment, el Miquel de Padol més filosòfic, en aquests parells de poemes que hem llegit. Segur. Ara... Al final, ara... Ara, però, en veurem un de més terrenal, per dir-ho d'alguna manera, eh? Ara sembla que baixem a la terra. Bé, a la terra...
d'alguns. Ara, el Miquel de Palol fa un poema que llegiré jo, que es diu Elogi de les putes. Miquel de Palol. Jo que no he gosat mai enfrontar-me a vosaltres, vosaltres que enfronteu el món amb les defenses abaixades, i hauria après més coses de l'esperit que dels cossos, per més que es digui que és això
que en sou mestres. No. És el no saber dels altres el despropòsit que us condemna. Si ho feu... Si ho feu perquè ho voleu i us està bé, si us hi heu obligat i en sou esclaves, si en sou les víctimes, si fet i fet s'enmirallen vosaltres, sencera, la comunitat,
Si no som tots plegats, les més putes, les putes de la indignitat suprema, la dels hipòcrites i els usurers. Protegiu-vos dels imbècils que us van en contra. Protegiu-vos dels imbècils que diuen que us van a favor. En poques altres dones...
en menys homes, he vist un tret tan vostre com aquesta mirada, la més neta, la més directa, la més noble, la menys falàs que el simi criminal extreu pel repertori.
Potser em van fer més peça la setmana passada. Mira que la tria la vaig fer a la vegada, però no recordava que havia escollit aquests. A vegades també és el moment. Sí, també, com sovint intentem dir-vos que el mateix poema llegit avui no és el mateix que si el llegiu demà, o fins i tot aquest vespre abans d'anar a dormir. La veritat és aquesta.
La bondat i el destí. Per cert, en el poema que just acabes de llegir, torna a sortir aquest simicriminal. El simicriminal, sí. Del qual el fa referència a tots nosaltres. Segurament, sí. Simicriminal. Simicriminal seria el que diríem un home, per entendre's. No està tan mal. No va desencaminat. No va desencaminat, no.
L'apuntat i el destí
I ja ha arribat el tram final de la gimcama de la vida, el cansat pallús del mirall em diu... Per què cony has de fer vida sana? Res d'alcohol, fruita, verdures i peix blau. Per què te n'has d'anar a dormir com les gallines? Fer exercici...
i anar-te enlluny a respirar els aires purs i de fugir a conflictes i no córrer tant amb el cotxe. Ep, ep, aquí el del mirall se m'entristeix. Aquí val més que no hi entrem, que no es tracta només de tu, que pots fer mal a d'altra gent.
que fins i tot els pots matar. El del mirall em veu tan trist que es veu forçat a fer un somriure de resignat i compleent. No pateixis, Manyac em diu. Ja es mataran tots sols un altre dia.
Gràcies.
No sé si també a vosaltres, de tant en tant, el cansat pallús del mirall us diu coses com les que diu que li diu en aquest poema en el Miquel de Palol.
En qualsevol cas no us hi amoïneu perquè jo penso que és bastant habitual que els miralls us diguin i ens diguin coses a tots plegats. Ara estic fent aquí com m'estic arronsant els ombros. Us ho explico perquè realment també és una... És que també depèn del moment.
Hi ha cops que sí, la veritat, que el mirall... El que heu de fer és poder no fixar-vos-hi massa en el que veieu al mirall. Us heu de fer cas a vosaltres mateixos, que sí que seria la mateixa cosa que el reflexa, però no, no, jo això no ho tinc clar. Jo penso que és millor no mirallar-se gaire.
amb un mateix, potser sí que ens podíem emmirellar amb altres, amb persones de les quals ens sentim orgullosos o persones que són un exemple per nosaltres, però emmirellar-nos a nosaltres mateixos no treu cap a res, em sembla. Oi, Pere? Perquè llavors tots són retrets i autorretrets seria. I no serveix per res, la veritat.
Em fa l'efecte, eh? M'agrada molt escoltar-te, Joan Maria. No, mira, perquè no sabia... Ho tenia apuntat i era més llarg, però és que he perdut el que havia de dir, però era una miqueta això. El tema dels miralls és... No sé si el Jaime Gil també té un poema que surt el del mirall, que ara no m'ho recorda. Mira, avui no sé per què, però m'ha donat el de l'espejo, te'n recordes?
Sí, és aquell poeva, si no recordo malament, que torna a casa i es veu el mirall a l'ascensor. Sí. I parla, té una mena com de diàleg amb el mirall. Quin eres tu? No sé si és pandèmica i celeste. Potser sí, eh? No m'ho recordo. Jo diria que sí. Potser, potser. Va, Pere, el penúltim. Que s'insulta. Sí, sí, sí. Inútil, que que sé, no? Si se'm fa un... Sí. Sí.
Aquest poema l'havia llegit aquí, el No pot ser mentida, l'Avegardo Gil. Sí, ja fa perill. I a més, amb un castellà molt millor que no pas el nostre. Però... sí. Sí, potser ja l'hem llegit prou, el senyor Jaime Gil. Però a tant en tant, una relectura... trobo que no...
No fa nosa, oi, Pere? Té algun poema francament bonic. Però... Però anem a llegir aquesta temporada, sí. Quan recuperi els llibres i els trobi, ja... Sí, sí. Escolta, Pere, ara... El penúltim, com us dèiem, el penúltim poema que llegirem avui, el No pot ser mentida, recordem el No pot ser mentida, número 1.800...
el número 866, 866, no et sortien els números, el número 866, de forma que només ens en falten 1.800 per arribar al 2.666, que serà el darrer programa que farem del nou, pot ser mentida quan arribi el moment. Com se sap?
si aquest és la Déu de debò. De què serveix, quisiera jo saber, canviar de piso, dejar atrás un sótano más negro que mi reputación, ya es decir, poner visillos blancos y tomar criada, renunciar a la vida de bohemio, si vienes luego tú...
Pelmazo, embarazoso huésped, memo vestido con mis trajes, zángano de colmena, inútil, cacaseno, con tus manos lavadas, a comer en mi plato y a ensuciar la casa.
Te acompañan las barras de los bares últimos de la noche, los chulos, las floristas, las calles muertas de la madrugada y los ascensores de luz amarilla cuando llegas borracho y te paras a verte en el espejo, la cara destruida, con ojos todavía violentos que no quieres cerrar. Y si te increpo, te ríes, me recuerdas el pasado y dices que envejezco.
Podría recordarte que ya no tienes gracia, que tu estilo casual y que tu desenfado resultan truculentos cuando se tienen más de 30 años y que tu encantadora sonrisa de muchacho soñoliento, seguro de gustar, es un resto penoso, un intento patético.
Mientras que tú me miras con tus ojos de verdadero huérfano y me lloras y me prometes ya no hacerlo. Si no fueses tan puta y si yo no supiese hacía tiempo que tú eres fuerte cuando yo soy débil y que eres débil cuando me enfurezco.
De tus regresos guardo una impresión confusa de pánico, de pena y descontento, y la desesperanza y la impaciencia y el resentimiento de volver a sufrir otra vez más la humillación imperdonable de la excesiva intimidad.
A duras penas te llevaré a la cama, como quien va al infierno para dormir contigo. Muriendo a cada paso de impotencia, tropezando con muebles atientas, cruzaremos el piso torpemente abrazados, vacilando de alcohol y de sollozos reprimidos.
Títol? Sí, sí, aquest és un grandíssim poema, és un grandíssim poema.
em passava que sortia més al mirall sí, sí el que fa la memònia només surt un cop el pandèmic aquest és un altre és que ara fa molt temps que no m'hi trobo doncs això Pere, queden un parell de poemes va, sí, sí com us dèiem, aquest no m'ha semblat i a més a més molt ben llegit, Pere si em permets
Com se sap si aquest és la déu de debò? Miquel de Palol. Recordem que estem llegint en Miquel de Palol poemes dels seus dies claríssims de Síria. Miquel de Palol.
I com se sap, si ara sí, de què desprendre's, a què renunciar? Què no et caldrà mai més? Per què no hauràs de recolar mai més? Deixar anar les propietats, deixar anar els records, deixar anar els desitjos, deixar anar les pors, deixar anar les construccions, deixar anar els penediments, deixar anar les imatges.
Deixant anar els somnis falsos, semanyagadors, corruptors. Deixant els compromisos, les promeses, les obligacions imposades, les autoimposades, les fal·làcies de l'inconscient, els xiu-xiuejos dels racons polsosos, les rampoines, les romagueres, les futileses, les desessències i les essències.
Les categories, els retrets, els autorretrets, els autorretrats, els amors, els dubtes i les certeses són el mateix. Deixar anar, deixar anar, deixar anar, deixar anar, deixar anar, deixar anar els jocs, les mans, les sentències, tot allò que semblen contraris i són el mateix. Les mirades, els congèneres, les ires, els pares, els fills, els odiats, els déus i les rates...
i les rates i els déus. Deixa anar, Joan Maria. Costa, ja. Costa, deixa anar.
I l'últim poema d'aquest dies claríssims de Síria, amb el qual tanquem... aquest dístic Miquel de Palol, aquí el no pot ser mentida, és un poema que pren com a títol, per tot, el primer vers, i que fa així com fer...
Com fer una obra, de la mena que sigui, de cap, buida completament, sense significat, sense forma ni estil, sense cap contingut, sense intencions, sense res que un psicòleg ni un historiador ni ningú
pugui interpretar ni situar en cap antecedent ni cap paràmetre. Sense sensació, sense odi, sense amor, sense expressivitat. Una obra que, sense explicacions, expliqui exactament el que sóc jo per despistar la policia i els disenda.
Doncs han estat deu poemes de Miquel de Palol d'aquest dia, és claríssims de Síria, i encarem la recta final del programa amb el poema dedicat. Si se sentís, que no sé exactament per què no se sent, torrem-hi. A veure si ara estem més de sort. Com deia, el poema dedicat.
When marimba rhythms start to play Dance with me, make me sway Like a lazy ocean hugs the shore Hold me close, sway me more Like a flower bending in the breeze
No voldries pas que ho llegis amb italià? Per favor. Pressement el productor però ho llegiré amb italià.
Aquesta nit, Pere, dediquem un poema a la vida i ho fem de la mà d'uns versos d'en Salvatore Quasimodo, extrets d'un recull de poemes de cinc autors italians editat per Empúries l'any 1984. La traducció va a càrrec d'en Marià Manent, però nosaltres la llegirem directament de l'italià. La traducció ja us la llegirem un altre dia.
Ja vola el fiore magro que vindria ser ja vola la flor prima, Salvatore, qualsimodo, no pot ser mentida. No saprò nulla de la mia vita. Oscuro monótono sangue. No saprò ci amavo, ci amo.
Ora c'è chi è stretto ridotto alle mie membra, nel guasto vento di marzo enumerò i mali dei giorni desifrati. Già vola il fiore magro dai rami e io attendo la pazienza del suo volo irrevocabile.
Imperator.
La Nansa de Marc Masdeu.
9 de març de 2026. Analítica a segona part. Sospito que l'audiència sempre tenta deu patir per la meva analítica. No cal. Tot ha anat bé. Alguns resultats desajustats, però amb una explicació fantàstica. De ciència-ficció, vaja, de les que costen poc de creure. Per celebrar-ho allargo la passejada del dematí i passo hores sotjant el riu ple a vessar. És aquesta una possible solució, he pensat. Però he tornat a veure el senyor Mitge.
I surt, a l'analítica, perquè tinc tirada la poesia rebuscada i a voltes críptica de, per exemple, el senyor Palol? Per quin motiu no hi ha cap marcador que expliqui com em neguitegen i agraden la lucidesa dels seus versos?
Doncs ha estat l'enança del Mar Masdeu. Cada vegada et troben més coses als anàlisis. És que és horrorós perquè és que és horrorós.
Va, que posem punt i final en aquesta edició 866 del No pot ser mentida.
Una edició en què hem llegit deu poemes d'en Miquel de Palol, dels seus dies claríssims de Síria. Una edició també en què hem comptat amb la lectura amb italià magistral del professor Sistere i que hem tancat, i el professor Sistere, i que hem tancat amb l'anança de marmes. Professore, bona nit i gràcies. Arrivederci.
Una abraçada per la Mireia Sol, una altra per el Mar Mas Déu. També us ha acompanyat en Pere i Jarque. Ho sabeu, la poesia, aquí, a Matadepere, a Ràdio i té una parada. No pot ser mentida. Bona nit.