Mata de Pere Ràdio. Benvinguts a casa. Cada dimecres, de 9 a 10 del vespre, el 107.1 de Mata de Pere Ràdio, Sapere Aude. Les ganes de saber, pensar i filosofar. Un programa dirigit i presentat per Joaquim Famboter. Recordeu, els dimecres, de 9 a 10 del vespre.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
No pot ser mentida a Mata de Pere Ràdio. Un programa... amb poesia. Amics, a nit, perdoneu aquesta petita excitació.
que he decidit seguir vivint. Vestir-me com vosaltres, correctament, amb corbata. I, com cal, traçar-me uns plans dignes per tota la vida plens de sentit. Amics, a nit, ara que encara els meus ulls poden veure coses velles, jacemins, donzelles, libèl·lules,
i tantes d'altres coses, escenes casolanes, familiars, escenes de violència. A nit,
Doncs bona nit i benvinguts al No pot ser mentida, poemes al 107.1 de la FM. Josep Maria Assisteré. Bona nit, Josep Maria. Bona nit, Pere. Com anem? Bé, molt bé. Avui et veig com... Sí, sí, aquesta guida està molt baixa. Ja ho he provat i no em veig encara. Mira, ara s'abaixa més. Ets un home minvant, Josep Maria. Sí. No, no?
No sé, però no acabo de dir.
M'agrada això, bé. Sí, sí, sí, un dia, bé, una nit, una tarda de nit una mica accidentada, oi? Sí. Sí, sí, sí. Ja passa això. Sí, sí, la veritat és que sí. Sí, sí, ha hagut d'anar a Barcelona i la cosa s'ha complicat i déu-n'hi-do. Però vaja, som aquí. Sí, sí. Ha arribat un moment que no ho vèiem gaire clar.
Aquí estem, Pere. Som aquí. Escolta, el que no hi és és el Marc. Sí, ja ho veig. Us van dir... Bueno, ja fa estona que ho he vist. Segur que us recordeu que el Marc avui ens acompanyaria perquè, a més a més, ens havia d'ajudar a resoldre uns quants dubtes que van sorgir-nos a l'edició anterior del programa. Però, noi, no he vingut. D'entrada... No, no, el volia trucar, però... Però no sé si estàvem tot el tema aquest del...
del món ferroviari, és que no ho sé. Potser està la... No ho sé. A Urlandia. Ves a saber. El que sí que tinc clar és que així com la setmana passada, recordes que ho vaig comentar-ho, que hi havia com aquella...
aquell refregit en els auriculars. Sí. Avui ho sento... Aquella reverberació. Aquella reverberació. Doncs ho sento avui i se sent molt bé, Pere. Jo amb això ja en tinc prou. Perquè el veritat és que vaig acabar com ho has fet. Fins i tot es va com marejat. A més a més has tornat a créixer. I has tornat a créixer. I això... El teu físic és una cosa... Per moments, escolta la vida, canvia... I no saps... I no saps...
Per què, de fet? Ho pots ben dir. Mira, escolta, que enviem una abraçada al Marc, tot i que no hi sigui, ni enviem la abraçada, ni enviem una altra a la Mireia, i una al Jordi, que m'ha demanat que li... Una abraçada al Jordi, no li faltaria.
Ho hem de fer, Maria. Jordi, si ens escoltes, així ens ho has dit, estigues molt atent perquè quan tornem a casa te'n preguntarem coses del programa. Ah, sí? Ens pensi que això és de franc. Oh, Jordi, què fas?
Vinga, vés a dormir, Jordi, que és molt tard i demà hi ha escola. I vol ploure. També us parlen, Pere, el telèfon des d'ara. I fins vols de les 11 és el 93 730 000. També tenim correu electrònic, no pot ser mentida, roba matadepereradio.cat. Som a Twitter, som a l'Instagram, al Facebook.
hi som molt poc, però també hi som, de tant en tant. I el que sí que et vull preguntar, Josep Maria, és, malgrat tots els entrebancs que haguem pogut viure aquest vespre, si la baussada ens ha arribat. Ens ha arribat. És breu. I diu així. Va. Baussà, t'agrada la informàtica? Ai, mau. I diu, m'agrada tant com anar viu al cementiri.
28ena temporada, programa 862, en falten 1.804 perquè acabem. Avui, un retorn esperat. Edgar Lee Masters.
Edgar Lee, Masters, Garnet, Kansas, 1868, Melrose Park, Illinois, 1950, que torna al No pot ser mentida, de la mà de 12 poemes més d'espunt, River Anthology, aquest volum ja clàssic aquí, al No pot ser mentida, aquest volum del 1915, del qual en llegim l'edició que Llibres del segle en va fer el 2012, amb la traducció de Jaume Busquet i Àngel Lloger.
Edgar Lee Masters, seguim amb l'estocàstic de Víctor Bocanegra i cap a tres quarts el poema dedicat i la nansa de Marc Masdeu. Va, som-hi.
Els versos del No pot ser mentida. Com és que et mous tant? Ens acompanyes? On vas? Com recorda d'infantesa, sempre recordaré-la amb Teresa, ballant el palme.
On t'anaves? He anat a buscar una cosa. Avui he tingut una experiència amb la informàtica, Pere, però prefereixo no... no fer-ne esment perquè... Que no ens deixis així? Que no ens deixis així? Què t'ha passat amb la informàtica? No tenia un... un tema de...
El portàtil espatllat, el correu electrònic i... En fi, res. Unes contrasenya. Perquè quina contrasenya hi tens, tu, l'ordinador? Ah, la tinc apuntat. Ara ja ho tinc apuntat. On la tens apuntada? Aquesta és l'altra. Amb un pòstit. I el pòstit? Engaixat a l'escriptori.
Escriptorium. Escriptorium, sí. Ja et vinc de retiuat.
Va, vinga, primera aparició de l'obra magistral d'Edgar Lee Masters, Spoon River en zoologia aquesta temporada. Advocat, periodista, poeta i dramaturg Lee Masters, en 1968-1950, va compondre una obra de 254 poemes en què, excepte el primer, corresponen a cadascun dels personatges enterrats al cementiri del poble d'Espoon River. Això vosaltres ja ho sabeu perquè ha vingut una colla de vegades en Lee Masters, però...
sempre ens agrada de recordar-ho. Perquè aquest llibre, escrit el 1915, en aquest llibre, l'autor hi crea un món imaginari i hi vesteix una idea grandiosa, donar veu als morts, amb testimonis, trames i rèpliques. Lee Masters ens lliura uns monòlegs que toquen d'una manera o altra tots els gèneres literaris.
A grans trets, el resultat és una poesia neta i prosaica que acaba confegint una duríssima novel·la de l'Amèrica rural de la segona meitat del segle XIX i un portentós assaig sobre la decadència d'Occident. Aquesta nit, com dèiem, tornem a presentar-vos, amb traducció de Jaume Busquet i Àngel Lleuger, editorial Llibres del segle del 2012, dotze personatges més d'aquest clàssic, d'aquest cementiri,
L'obra de Lee Masters és un dels llibres de capçalera ineludibles, el No pot ser mentida. Esperem que us faci goig retrobar-lo amb tots nosaltres. El Marc a l'audiència li diu de vostè. Fa bé. Nosaltres els dotegem...
Depèn. Depèn. Jo la veritat és que no m'he fixat. Avui m'hi fixaré, si és que ens hi... Fem servir el vostès, fem servir el vosaltres, el tu, el vostè... Sí. No tenim una línia clara ni en aquest ni en molts altres sentits. Tants te val, mirem.
El primer dels morts que llegirem avui d'aquesta antologia d'Espunt River, de Ned Garly Masters, recordem que la traducció va a càrrec d'en Jaume Busquet i en Àngel Lleuger. Com us dèiem, el primer dels enterrats porta per nom Edmund Pollard. I aquesta és la seva aportació.
Ara miro a la Viquipèdia, Josep Maria, l'entrada de l'Spoon River. I què diu? Primer de tot és en anglès. Ja t'ho faràs, doncs. És a Illinois, als Estats Units...
I té una longitud de 237 quilòmetres. I en surten unes fotografies. I l'Illinois és on va morir, a Melrose Park. I tu hi has estat a l'Illinois? De passada. De passada o no hi has estat? Me n'anava cap a Kansas i s'ha de passar per l'Illinois.
Si t'hi dius. Edmund Pollard. Tant de bo hagués introduït confiat les meves mans mortals fins al fons de les coroles plenes d'avelles. Fins al cor de mirall que té el foc de la llum de la vida, el sol de la delícia. De què serveixen les antenes i els pètals i els raig de l'oreola?
imitacions, ombres del cor de la flor, de la flama central. Tot és teu, jove vianant, en la sala del banquet amb el pensament. No et quedis a una banda com aquell que dubta si serà ben rebut. La festa és teva. No n'agafis només una mica, no te n'estiguis de repetir amb un tímid gràcies. Si estàs afamat,
És viva la teva ànima? Deixa-la, doncs, que s'alimenti. No renunciïs als balcons que puguis grimpar, ni als pits blancs i suaus on puguis reposar, ni a les testes daurades amb les quals puguis compartir el coixí, ni a cap copa de vi, si el vi és bo, ni a l'èxtasi del cos o de l'ànima. Has de morir, és cert.
però mort vivint amb fundàries de blau i arrebatament aparellat, vessant la vella reina la vida.
Ned Montpogar era un home de vida. Això és un carpe diem de manual. A fer, adeu. Sí, sí, sí. No renuncis als balcons que puguis grimpar, ni als pits blancs i suaus on puguis reposar, ni a les testes daurades amb les quals puguis compartir el coixí, ni a cap copa de vi, si el vi és bo, ni a l'èxtasi del cos o de l'ànima.
Si us ho vau prendre com a consell, endavant.
Escolta, Sven Maria, 254 poemes m'ha semblat llegir, sí. 254 poemes d'aquest volum, Spunt River Anthology. No sé quants n'hem llegit, aquí el no pot ser mentida, però... Potser la meitat, el Marc ens ho sabia dir del cert, però aproximadament deu ser la meitat del Marc, que per cert, he vist que ens ha enviat un tema...
Se va parlant del Joan Manuel Serrat. El segon personatge que avui sorgeix d'aquest cementiri d'Espunt River...
S'anomena Hiram Skates. Edgar Lee Masters. River Anthology. Traducció de Jaume Busquet i Àngel Lloge. Esteu bé, per cert. Fa molts dies que no... que no ens truqueu i ens dieu com us van les coses.
Costa, costa, l'agenda. Costa, costa. 9-3-730-00. Per cert, avui jo he recuperat el rellotge. Tens ja el rellotge? La setmana passada no, només el tenies tu. I tu veig que també el tens, perquè el veig reflectit en el vidre del teu darrere. És una gran adquisició de Matà de Pere Ràdio, eh? Sí, perquè l'antic no sé pas que se n'ha fet. Jo tampoc.
El deu haver llançat. De fet, el vam veure aquí a la taula aquesta de les deixalles a disposició de qui les hagi de menester. Que vols dir que l'ha agafat algú? Segurament el deu haver agafat algú. No sé de què serveix un rellotge que no funciona. El quarto dels mals endreços. Pràcticament pel mateix... Pel mateix cun que funciona. Potser sí.
Vinga, a veure què ens diuen Lee Masters d'aquest Hiram Skates. Vaig intentar de fer-me anomenar president del Consell del Comtat i arreu vaig fer discursos per denunciar Solomon Parpal, el meu rival, com a enemic del poble i aliat dels grans enemics de l'home. Joves idealistes...
combatents apadassats, coixejant amb unes crosses d'esperança, ànimes que posten fort per la veritat, gent capaç de perdre el món per un manament diví. Tots ells es van aplegar a entorn meu i em van seguir la veu com la d'un salvador del comtat. Però el nomenament el va aconseguir Solomon.
Aleshores em vaig canviar de jaqueta i vaig portar els meus seguidors sota l'estandard d'ell. I el vaig proclamar vencedor. El vaig fer rei de la muntanya daurada amb una porta que es va tancar rere les meves espatlles només d'entrar-hi. Afalegat per la invitació de Solomon de ser secretari del Consell del Comtat. I a la fredor de fora es van quedar els meus seguidors...
Joves idealistes, combatents apedassats, coixejant amb unes crosses d'esperança. Ànimes que ho havien apostat tot a la veritat. Perdedors del món per manament del cel. Contemplant el diable com expulsava d'una cosa el mileni per damunt de la muntanya daurada.
I aquest... Irem skates, doncs, mira, va veure... va veure un forat i allà... I s'hi va posar? I allà s'hi va posar. I això no és pas tan diferent del que passa... No, no, no, en absolut.
Amb la qual cosa gairebé podem concloure que això ha passat tota la vida. Tota la vida, tota la vida. Vull dir que aquests escarafalls que fem a vegades quan dic, ui, aquell ara s'ha col·locat... Això ja ha passat sempre i sempre ha estat així. Vull dir que d'escarafalls... Com a mínim de sorpreses, poques. Poques, poques. La gent de poca consciència sempre ha existit.
I quan ha vist una oportunitat, doncs l'aprofitada. I ja està. De fet, és molt probablement el que s'ha de fer. Exacte. I si per aprofitar-la ha hagut de fotre algú altre, doncs... Encara que vagin en crosses pels seus seguidors i que es quedin al carrer. És així, la vida és així, Pere. Tampoc cal donar-hi tantes voltes. No, no, no, en absolut. En absolut.
Tu, Josep Maria, i perdona que canviï una mica de tema, hi havies tractat, tu, amb gent de la Renfe, ara, pel tema aquest de rodalies i tot plegat que hi ha tant de cacau? No, jo tenia un parent llunyà.
Un prellonyà que em sembla que hi havia treballat. A la Renfe? Sí, però et parlo de fa molts anys, eh? De maquinista o de... No, no, no, tenia un càrrec administratiu, diria, però no sé ben bé el què.
Parlo d'això, doncs... Això hauria de ser als anys 40-50 de l'altre centúria, fa molt de temps. Jo ho he sentit alguna vegada en alguna xerrada de la família. I era d'aquí, aquest...? Era d'aquí, era d'aquí. No sé ben bé d'on, però era d'aquí. Sí, sí.
Era d'on era, diguéssim. Ja, ja, ja, però no saps exactament la... La procedència. O l'ofici. No t'ho sabria dir. No t'ho sabria dir. Ja et dic que no era un home... No era ni carboner, ni era mecànic, ni era el cap d'estació, ni l'ajudant. Et preguntaràs què feia, doncs. No ho sé. A casa no se'n parlava.
I aquesta falella que tu tens dels trens pot ser evident? Probablement, probablement, perquè... Sí, a casa tinc un quarto a baix, tinc un quarto a baix, que bé, hi tinc, tu ja ho has vist, molt a baix, al sòtanus, pràcticament. Amb una maqueta... Vosaltres no ho sabeu, però tu, Josep Maria, vius en una casa...
Em sembla que té un parell de plantes amunt, però avall... Avall també en té un parell més. Un parell o tres ben bones. Sí, sí. I en vas fent més a més a més? Sí, vaig estalviant, aviam si el forat el faig més gros.
Deies per això que en una d'aquestes plantes sota terra hi tens... Sí, tinc una amb aquesta, amb aquesta no t'enredo, potser fa... té una superfície...
Deu tenir potser uns 20 metres quadrats, tot posat en una tarima, en una falda, lògicament, però amb tot, hi ha muntanyes, rius, pobles, estacions, túnels...
Bé, en fi, és la simulació com d'una ruta... Recordo la primera vegada que me la vas ensenyar. Oh, és que a tu et va agradar. Sí, em va agradar perquè em deies sovint, cony, vaig al tren, em deies pensar, cony... Sí, home, sí, ja m'ho imagino. Mira, que a casa m'hi vas portar i vaig quedar molt parat, la veritat, no fa molt goig. El que passa que, si no recordo normalment, corregeixem, si merro, aquell dia no hi havia llum i no vas poder...
Oi que no vas veure com funcionava tot, perquè hi ha doble via, hi ha potser de màquines. Les màquines i els cotxes són a escala 100. O sigui que són bastant grosses. Oh, hi ha gent, hi tinc... Hi tinc alguns Madelman, també.
Eh, mira, així ho fas moltes hores. Ai, senyor, els trens. No, saps que ho dius? No hi havia gaire llum, no? No, no, perquè no sé quina... Duria d'haver-hi una avaria, em sembla que era al carrer General. I precisament als sòtanos, que no...
Vam baixar amb un lot, molta humitat, sí. Però això en principi no l'efecta, les maquetes, perquè estan molt ben fetes. De fet, ara pràcticament no hi vaig, perquè és que no... Tot aquest panorama m'agafa molta angoixa.
Em cau l'anima els peus, ara. Ja fa molts anys enrere, però quan... quan ens vam conèixer... Que també, que coneixes el Joan Maria, quan em deia el dels trens. Els trens, sí. Saps què com diuen, dels trens? Després ja me'n vaig anar fent... Esclar...
Mira, escolta, és un hobby. Mira, ara potser ja no tant, perquè em sembla que m'ho vendré. Va, espera, escolta, no m'entretinguis.
Recordem, estem llegint avui... On som, exacte. On era? I on hem d'anar? Estem... Bé, no sabem on som, però on hem d'anar... Això ja és més difícil. Més difícil, tens raó. Això ja és més difícil. L'estem llegint, ho recordem a Edgar Lee Masters, la seva antologia d'Spun River...
Una dotzena de poemes més. La temporada passada ja ens van acompanyar. Això tenim pendent de preguntar-li, de consultar-li al Marc, quants en portem llegits ja d'aquesta antologia, que calculem aproximadament... Si no arriben a la meitat, pocs n'hi deuen faltar. Us volem recordar també que la traducció va a càrrec per en Jaume Busquet i en Àngel Llauger.
Aquest enterrat és en Peleg Poire, diu així.
Cavalls i homes, Pere, s'assemblen molt. Agafeu el meu semental Billy Lee, negre com un gat, i esbel com un cèrvol, amb els ulls de foc, ganes de córrer, i que anava molt més de pressa que qualsevol altre cavall de raça de Spoon River.
Però quan ja ningú no es pensava que pogués perdre, amb l'avantatge de més de 20 llardes, es va encabritar i va fer caure el janet. I va caure enrere, embolicat de potes, completament desbaratat. Ja ho veieu. Era una perfecta estafa. No podia guanyar. No podia treballar. Era massa lleuger per lleurar o carregar. I ningú no el volia per engendrar.
I quan vaig provar de muntar-lo, doncs, es va desbocar i em va matar. Ja sabeu també que amb cavalls aquí entenem força. Sí. El nostre passat olímpic. El persèfona, que ara... El persèfona, que ara més avui.
Abel Melveny, Edgar Lee Masters. Que et parla una mica del teu ofici, Josep Maria. Maquinària passada, sí.
Diu, em vaig comprar totes les menes de màquines que es coneixien. Moladores, desgranadores, plantadores, segadores, trituradores i rascladores i cultivadores i trilladores. Totes posades a sol i serena, rovellant-se, deformant-se i caient a trossos. Perquè no tenia pas cap cobert per elles. I de la major part...
No sabia què fer-ne. I cap al final, quan em pensava que tot s'havia acabat, des de la finestra i veient-me clarament, mentre el meu batec se lentia, vaig mirar una de les trituradores que havia comprat, de la qual no en tenia ni la més mínima necessitat
tal com van anar les coses i que mai no vaig fer servir, una màquina excel·lent que, a temps enrere, esclatava de vernís a punt per fer la feina. Ara s'estava amb el vernís esmortaït. En aquell moment, Josep Maria, em vaig veure com una bona màquina que la vida mai no ha fet servir.
Bé, el Beni, que si ja tenia aquest costum de comprar coses per no usar-les, també s'entén que la seva pròpia vida fos una cosa poc usada, diguéssim, oi?
Sí, no sé si a vegades ens convertim en allò que tenim. Molt probablement. Aquesta és una de les lectures que em podrien fer. Com sempre tan acertades per part teva, Pere. Pot ser, pot ser. Pot ser que sigui això. I vosaltres, què compreu? Què col·leccioneu?
podríem inferir d'això que acabem de dir, que potser el Joan Maria s'està convertint en una vella locomotora de tren. Vella o potser no tan vella. Mentre no sigui de Rodalies...
Hi havia locomotores molt maques abans. Jo m'ho penso. En una de les parts d'aquesta maqueta, aturada, estava en via seca, tenia una de vapor.
Ah, però aquests trens, a escala m'has dit Ocent. Ocent. Ocent, que Déu-n'hi-do. Sí, sí, sí. Si et dic, la maqueta és... Potser per comptes de 20 són 200 metres quadrats, és que el sòtanu és molt gran. Les feies tu mateix o...? No, no, no, tot era, tot ho comprava. Ho comprava...
en tendes especialitzades, algunes de les peces m'arribaven fins i tot a l'estranger. Perquè després muntaves tu. Sí, això sí, el muntatge era tot meu. Muntatge i la maquetació. De fet, ja saps que jo també em dedico al món del passebrista i això fa que bé que les nocions de...
de construcció, de maquetes i accessòries, doncs jo ho tinc bastant per mà, la veritat. Sí. És que és bonic de veure, és molt bonic de veure. Va saber-ho aquell primer dia que no ho vaig veure del tot bé, però després ja he tingut l'oportunitat de veure-ho més dies i la veritat és que fa goig. Fa goig, fa molt goig. I la sort que té és que no hi pot anar gent, saps què vull dir? És només per mirar-ho.
Sense pagar. I si tu els convides, vull dir. No faltaria més. No és un museu ni un mercat. Un museu sigues. Allà a l'Edima. A l'Edima. Senyor.
allà davant, al carrer dels bomberos. Sí, a Terrassa, sí. Hi heu estat vosaltres aquí? No sé si encara funciona, això de l'Edima. No ho sé pas, perquè Terrassa, per poc que puc, no... prefereixo anar a Barcelona que no pas a Terrassa. Oax Tut, Pere. Oax, Oax Tut. Edgar Lee Masters.
La meva mare creia en els drets de la dona i el meu pare era el ric moliner de London Miles. Jo somiava els mals del món i volia eliminar-los. Quan el meu pare es va morir, vaig marxar a conèixer gent i països per veure si aprenia a reformar el món.
Vaig viatjar per moltes terres. Vaig veure les ruïnes de Roma i les ruïnes d'Atenes i les ruïnes de Tebes. I em vaig asseure a la llum de la lluna enmig de la necròpolis de Memphis. Allà em vaig sentir arrebatat per unes ales de foc. I una veu des del cel em va dir...
La injustícia, la mentida, les van destruir. Surta fora, predica la justícia, predica la veritat. I vaig tornar de pressa a Spun River per acomiadar-me de la mare abans de començar la meva missió. La gent del poble em va veure una llum estranya als ulls.
I de mica en mica, quan jo parlava, anaven descobrint què hi tenia la ment. Llavors, Jonathan Swift va desafiar-me a un debat sobre el tema. Jo defensava la contra. Pons Pilat, el gran filòsof del món.
I ell va guanyar el debat, dient, a la fi, abans de reformar el món, senyor Tut, contesti, sisplau, la pregunta de Pons Pilat. Què és la veritat? De comèdia, també. Senyor Tut.
Enoch, d'un lap. No és el del tenis, eh? No, aquest és un altre. També t'hi ha fet pensar, oi? Sí, fins i tot a punt de dir-ho, però he pensat... Avui ja n'has dit prou. No, i avui potser perquè ja hem parlat de poc, però tu a tenis hi havia jugat molt. Jo també, sí, i avui perquè no hi ha el Marc.
Però a mi m'agrada parlar de tenis amb ell. Ell també és molt... Primera raqueta. És molt aficionat. I juga bé, eh? Prou. Té un bon... Revés. Sí.
Quantes vegades durant els 20 anys que vaig ser el vostre líder, amics d'Espunt River, us vau despreocupar de la convenció i les reunions de la Junta i vau deixar a les meves mans tot el pes de salvaguardar la causa del poble.
Unes vegades perquè estàveu malalts. D'altres, perquè la vostra àvia estava malalta. O perquè havíeu begut massa i se us enganxaven els llençols. O, si no, perquè us dèieu... És el nostre líder, tot anirà bé. Ell lluita per nosaltres. L'única cosa que hem de fer és seguir-lo. Però... com em vau maleir quan vaig caure...
I em va omaleir dient que us havia atraït en sortir de la sala de juntes per un moment, quan els enemics del poble, allà reunits, estaven a la guait d'una ocasió per destruir els sagrats drets del poble. Gentossa, miserable! Vaig abandonar la junta per anar al vàter.
Fins i tot els trens. Fins i tot els trens. El bus d'uns homes madurs. Víctor Boca Negra.
Aquest és el blues d'uns homes madurs. Aquest és el blues, aquest és el blues d'uns homes madurs. Es posen texans, però no semblen grans. Es mengen el món, no es mouen d'un son.
Un món espatllat per caducitat. Poca profitat. Llops fora marcat. Es moren per ser en tot el món.
Fins demà!
Aquest és el blues, aquest és el blues d'uns homes madurs. Aquest és el blues, aquest és el blues d'uns homes madurs. Fois i penyits són desiguts.
On que ha trinxat la maturitat i un trem descarat us ha ben cardat. Si els van educar, ben poc han après.
I tard van copsar que no han après res Aquest és el blues, aquest és el blues D'uns homes madurs, aquest és el blues
Doncs el blues d'uns homes madurs, d'en Víctor Bocanegra. Aquí el no pot ser mentida, en aquesta edició 862, en què... I estem llegint poemes de Netgar Lee Masters, de la seva antologia de l'Spun River, amb la traducció de l'home Busquet i Àngel Lloger. El primer bloc n'hem llegit mitja dotzena i per aquest segon...
Si no fem salat, n'haurem de llegir mitja dotzena més. Mitja dotzena més. Aquest primer poema d'aquesta segona part d'El no pot ser mentida d'avui està dedicat a Nidra Friquei, i diu així. Res a la vida no ens és, Aliè, Pere.
Ves a la vida, no ens és aliè, dèiem. Jo era una noia de Sumum, sense una pela, que un dia va baixar del tren del matí a Spoon River. Totes les cases se'lsaven davant meu amb les portes tancades i les cortines avall. Em rebutjaven.
No tenia ni parada ni lloc en cap d'elles. I vaig passar per davant de la mansió dels Magnili, un castell de pedra al vell mig de passeig i jardins, amb operaris arranjant-lo. I eren el comtat i l'estat els qui li mantenien, el seu amo senyor Íbol, replet d'orgull. Tenia tanta fam que vaig tenir una visió.
Vaig veure unes tisores gegantines que baixaven del cel com el braç d'una daga i tallaven la casa en dos com una cortina. Però al comercial vaig veure un home que em va picar l'ullet quan jo estava demanant feina. Era el fill de Woj Magnili.
va resultar ser la baula de la cadena que em va portar a ser titular de la meitat de la propietat de la mansió a través d'un procés per incompliment de paraula, les tisores. Com podeu veure, la casa, des del dia en què vaig néixer, m'estava esperant. Seth Campton.
En morir jo, la biblioteca circulant que havia creat per a Spunt River i que vaig dirigir per a profit de les ments àvides de saber, fou venuda en subhasta a la plaça pública, com si volguessin destruir l'últim vestigi de la meva memòria i influència.
Perquè aquells de vosaltres que no vèieu de què servia conèixer tant les ruïnes de Volney com l'analogia de Butler i tant el Faust com l'Evangelina, éreu els que realment teníeu el poder al poble. I sovint em preguntàveu per què serveix conèixer el mal del món?
Ja no puc posar-me en els teus afers, Spoon River. Tria el teu propi bé i anomena el bé. Perquè mai no et vaig poder fer veure que ningú no sabrà mai què és el bé si no sap abans què és el mal. I ningú no sabrà mai què és la veritat si no sap abans el que és fals.
Aquest home, trobo, tenia força sender-hi. En Seth. Sí, senyor. Fèlix Schmid.
Era només una caseta de dues habitacions, gairebé una caseta de joguina, amb prou feines amb dues hectàrees de terreny al voltant. I jo tenia molts fills per alimentar i vestir i dar-los a escola, i una dona que estava malalta de tant parir.
Un dia l'advocat Whitney em va venir a veure i em va comunicar que Christian Dolman, propietari de 1.500 hectàrees de terres, havia comprat les 40 contigues al meu terreny, el 1.871, per 11 dòlars. En una venda per falta de pagament d'impostos, mentre el meu pare ja era prostrat per la seva malaltia mortal.
Va sorgir, és clar, una desevinença i vaig anar a la llei. Però quan va arribar el moment de la prova, una fitació de la terra va mostrar, tan clar com hauria, que la compra de Dolman hi constaven inclosos el meu terreny i la meva caseta de dues habitacions.
M'ho tenia ben merescut per provocar-lo. Vaig perdre el cas i vaig perdre la meva llar. Vaig sortir de la sala del tribunal i me'n vaig anar a treballar com a arrendatari d'en Christian Dolman.
Escolta, Joa Maria, que avui anem molt tard i per anar potser... Ens en podem guardar aquest parell o tres. Aquest parell o tres ens el... Sí, el fes el pescador, el pescador. D'acord, i després els altres dos els deixem. Els deixem perquè la veritat és que no tenen desperdici.
El pescador, Edgar Lee Masters, l'últim poema d'en Lee Masters a l'edició d'avui del No pot ser mentir.
M'asseia a la ribera alta de Bernadot i tiraven grunes de pa a l'aigua, només per veure com els peixets lluitaven entre ells, fins que el més fort s'emportava el premi. O me n'anava al meu prat menut, on els porcs tranquil·lament dormien al llot.
o es grufaven els uns als altres amorosament i els buidava un cistell de blat de moro groc i contemplava com s'empantaven i es grunyien i es mossegaven i es trepitjaven els uns als altres per arribar al blat de moro. I vaig veure com la granja de Christian Dalman
amb més de 500 hectàrees, es van passar la parcel·la de Fèlix Smith com una perca se'n passa un peix petit. I dic que si hi ha alguna cosa en l'home, esperit o consciència o alè de Déu, que el faci diferent dels porcs o dels peixos, que m'ho demostrin. El poema dedicat?
el poema dedicat. Com dèiem això, l'anunciat, tots aquests poemes d'en Edgar...
Climasters, són... Això, una mena de monòlegs, una mena de monòlegs, que d'una manera o altra toca tots els diners literaris a grans trets. El resultat és una poesia neta i prosaica que acaba confegint una duríssima novel·la de l'Amèrica rural de la segona meitat del segle XIX i un portentós assaig sobre la decadència d'Occident. És ben bé això el que...
Són uns morts que parlen. Són morts que parlen, sí, sí, efectivament.
I hear the sound of violins long before it begins. Make me feel as only you know how. Sway me smooth, sway me now.
Aquesta nit, com no podia ser d'una altra forma, dediquem el poema als cementiris. I ho fem de la mà d'uns versos d'Antònia Vicenç dins el seu volum Pare, què fem amb la mare morta, editat per A la Batra. Antònia Vicenç no pot ser mentida.
Contra els batecs dels meus ossos i el tremolejar de les meves venes, aquesta farum de dolor i sexe estenent-se per les xamanelles dels crematoris.
Longer before it begins Make me feel as only you know how Sway me smooth, sway me now Sway me now You know how Sway me smooth, sway me now
27 de gener de 2026. Prometeu, no us faltaré el respecte parlant-nos del plantejament i les intencions de Mary Shelley quan va idear el seu monstre. Si miren al seu voltant, no cal que s'hi esforcin massa. Observaran individus, subjectes, ens, com ni vulguin dir els assajistes postmoderns,
Fets de les mil cares que s'han d'oferir a una mena d'audiència, als altres, que sovint ni existeixen, i en la majoria dels casos ni els fan cas. Observo que la capacitat d'empassar sense mastegar augmenta, que l'habilitat dels rumians ha desaparegut quan ens hem acostumat a les peces de carn més brillants, més plasticoses. Tan sols necessitem un smoothie, això és una beguda de fruita, un suc.
I alguna rocada que ens faci riure com quan de petits l'àvia ens feia l'avió amb la forquilla o la cullera a l'hora d'esmorzar per anteforar-nos el menjar. Tenia altres coses a fer, la iaia. Afegeixo que aquesta tarda he anat a un curs per personalitzar la roba que duré aquesta primavera. Estic, ho reconeixo, una mica excitat. Doncs... La volem veure, aquesta roba. Sí, sí. La volem veure. Sí...
A veure si ve la setmana que ve el Marc. No, deixem-lo tranquil. D'acord. Deixem-lo tranquil, Pere. Josep Maria, bona nit i, si deu vol, fins la setmana que ve. Apa, bona nit. Bona nit a tothom. Ja sabeu que la poesia aquí a Mata de Pere Ràdio té un aparador que és el no pot ser mentida. Com sempre, els dimarts de 10 a 11 de la nit aquí a la municipal de Mata de Pere.
Amata de Pérez Ràdio. Bona nit. Bona nit.