Fins demà!
cançons, les notícies, la gent, la diversió...
Hi ha una hora a la setmana que no pots perdre't. Cada dimecres de 20 a 21 hores, connecta amb Join the Party a Matarepera Ràdio amb Paco Rai. Descobreix la millor electrònica, house, dance i tecno. Connecta, balla i diverteix-te amb nosaltres. I sobretot, que la força de la bona música us acompanyi.
Fins demà!
No pot ser mentida a Matadapera Radio. Un programa...
Amics, a nit, perdoneu aquesta petita excitació. Us he de dir que he decidit seguir vivint, vestir-me com vosaltres, correctament, amb corbata,
i, com cal, traçar-me uns plans dignes per tota la vida plens de sentit. Amics, a nit, ara que encara els meus ulls poden veure coses velles, xacamins, donzelles, libèl·lules i tantes d'altres coses,
Escenes casolanes, familiars, escenes de violència. A nit,
Doncs, bona nit i benvinguts al no per ser mentida, poemes al 107.1 de la FM. Josep Maria, assistiré. Bona nit, Josep Maria, com anem? Bona nit, Pere. Què dius, que no acabes de sentir bé, això? Em sento com una mena de... Com un fregit? Sí, bueno, sé exactament bé, ara sé que aquí amb el volum... Com una reverberació...
Sí que sents coses. Sí, sí, sí. Jo estic una mica amoïnat perquè el meu rellotge no funciona. Què dius ara? El que sents. El meu està impecable aquí davant. Déu sí que veig que funciona perquè el veig reflectit al vidre i veig que funciona, però el meu no. No, no. Hem parit aquest rellotge. I en surt un cable, no sé si aparecia. Ah, sí, sí, el veig. No sé cap on... L'espatllat. No ho sé, no ho sé, no ho sé.
De nou, amb nou, ja s'han espatllat. Noi, les coses a vegades van així. Una abraçada pel Marc Masdeu. Marc, una abraçada. Vull trobar a faltar. Vam dir que vindries i vindràs la setmana que ve. I comptem. Una altra per la Mireia Sol. També us parla en Pere Ejar, que el telèfon des d'ara i fins vols de les 11. Ja ho sabeu, és el 93 730 00.
0-0, també tenim correu electrònic, no pot ser mentida, arroba matadepereradio.cat. Violem el Twitter, també diem la nostra a l'Instagram, i tot i que el tenim una mica oblidat, també de tant en tant publiquem el Facebook. Josep Maria, la baussada amb reverberació ens ha arribat? Sí, sí que ens ha arribat. Mira, diu així. Diu, baussar, el sexe és vida.
diu no ho sé pregunta-li a la meva dona 28ena temporada programa 861 en falten doncs 1.805 perquè acabem avui vejant matur el no pot ser mentida
Ara no sé per què m'ha vingut al cap. I aquell de l'Ona Catalana, què sé, l'Ona Catalana... No n'hem sabut mai més res, eh? No. No ho sé. No, no, no. No ho sé. No, no, ara no sé per què m'ha vingut al cap.
Bé, Jan Matur, Maràs, Anatòlia, 1968, autora curda de llengua turca que s'estrena al No pot ser mentida de la mà de 12 poemes del seu desert, un volum del 2012 a la breu edicions en versió d'Albert Roig. Bé, Jan Matur, seguim amb l'estocàstic d'en Víctor Bocanegra i cap a tres quarts, com bé sabeu, poema dedicat i l'enança de Marc Masdeu.
Endavant. Vinga, va. Els versos del No pot ser mentida. Ens acompanyes?
Fantesa, sempre recordaré la Teresa, bailant el pal.
Quins dies de pluja, Joan Maria? Déu-n'hi-do. Quanta pluja? No ha parat. Jo ara en parlàvem sopant i a mi ja m'està bé, a mi la pluja m'agrada. M'agrada molt. Hem coincidit, ens agrada a tots dos la pluja. M'agrada molt, cert és que si has de fer segons quines coses, doncs ho impossibilita. Però tu, particularment, quines coses et priva de fer la pluja?
A mi particularment, segurament cap, perquè no faig esport a l'aire lliure, bé, ni a l'aire lliure ni... Ni indoor. Ni a dintre, enlloc. Però sí que faig alguna activitat física, però la puc fer exactament igual.
Però a mi m'agrada la pluja relaxant, m'agrada la seva imatge, m'agrada el seu so. I no ho sé, em relaxa. L'olor de la pluja t'agrada? L'olor també. L'olor també. Ara potser ja no se sent tant, en el sentit de com que fa tants dies que plou. Però sí, hi ha una certa, molt concreta olor de pluja, que és això. Per mi, bàsicament, relaxant.
Bejan Matur, Joan Maria, aquesta autora kurda, de llengua turca, nascuda a Anatòlia l'any 68, a l'antiga ciutat hitita de Maràs. No sé si has estat tu per aquells varals, Joan Maria. No. No?
Aquí no. El kurdistan turc. El ser d'una família kurda de confessió a la vita. No sé si coneixes algú altre d'aquesta confessió. No ho sé, potser aquí a Matre de Pere, com que tant de gent, segurament n'hi deu haver algú de confessió a la vita. Als 19 anys, Béjan Matur va ser detinguda per defensar els drets dels kurds. I sempre que parlo dels kurds em ve al cap un fragment del canvi de...
Però això és una altra cosa. Deia que va ser detinguda als 19 anys per defensar els drets dels curts i empresonada durant un any. A la presó va escriure els seus primers poemes. En turc va estudiar dret a la universitat d'Ankara, però mai ha exercit l'advocacia. Avui, els articles de Matur, apareguts en un dels principals diaris d'Istanbul...
es comprometen amb la causa kurda i pladegen per una Turquia tolerant i un Orient mitjà fratern. Cosa difícil. Però vaja, escolta'm, si hi ha gent que ho intenta, a nosaltres ja ens està bé. L'any 66 anava a dir no. L'any 96, Béjan Matur va publicar el seu primer llibre de poemes, Les cases del vent, que va guanyar diversos premis literaris, i dos anys més tard...
que Déu no vegi les meves lletres. El segueixen els reculls del 2002, els fills criats per la lluna, el seu desert, que és el llibre que avui ens ocupa, i del 2008, abandonada per Abraham. Mirant més enllà de les muntanyes, el seu últim llibre,
i entrevista els membres del partit del Kurdistan en aquell llibre, que ha estat un dels més venuts a Turquia. Tu coneixes una mica, tot i que no hi has estat, sí que coneixes una mica la literatura turca, Joan Maria.
Sí, però el just. Els crítics van qualificar de seguida la poesia d'amatur de fosca i mística, amb un component xamànic i pagà, provinent del passat del seu poble, vinculada intensament amb la natura i la manera de viure dels seus, la qual cosa l'ha anat convertint en una veu singular i imprescindible de la literatura turca.
La seva poesia ha estat traduïda a 17 idiomes, ara 18, inclòs el català, doncs, i la seva importància i projecció internacional no deixen de créixer. El traductor, el responsable de les versions que avui llegirem aquí, el No pot ser mentida, de Bejan Matur, és Albert Roig, un vell conegut del No pot ser mentida, un poeta i traductor...
que va néixer l'any 1959. Si et sembla, Joan Maria, ens endinsem en la literatura turca, de la mà de Bejan Matur. No sé si al llarg d'aquests 28 anys d'història del No pot ser mentida hi havia llegit cap poeta turc.
A mi no em sona. Això també t'haig de confessar que amb el tema dels turcs, i concretament de Turquia, potser em passaria una miqueta com aquell acudit de l'Eugenio, no?, que estava amb aquells rús al tren.
El mal estep. I potser com el posia a dir... Mucho turco en Turquia, però no... No veus que en sé, en conec molt poc, perquè no... No hi he anat, físicament, pel tema de la feina, ja saps que em bellugo molt. És aviat pel... Em bellugava més pel tema de la maquinària pesada. I allà no... Per què no hi hagi un mercat, eh? Perquè és...
És un país... Turquia, ara. Turquia, sí. És un país pràcticament europeu, si no ho diria... Si no ho és... Sí, sí, sí. És a cavall. Sí. Sí, sí. Està allà. Està allà aquest lloc, però tot i així... No ho sé. No sé què dir-te. És un... És un poble que són turcs, això, a fer de Déu. I llavors hi ha els curts, que també...
Bé, que també hi ha hagut, em consta, tothom coneix les adversitats que el poble curt ha passat al llarg de la història dins el cetre de Turquia. Però, més enllà d'això, potser coneixeria algun jugador de futbol, aquell que era del Lèctid de Madrid, i després... L'art de Turan, no? Aquest, l'art de Turan, era turc, oi?
i algun altre si ho és memòria però ara no tinc memòria per això ho necessito per altres coses saps què vull dir et sembla que comencem a llegir? quan vulguis el primer poema du per títol Vestes de gent matur que s'estrena el No pot ser mentida
Has fet el gest? Sí, és una miqueta llarg. T'he compartit el poema. Fem una estrofa a cadascú? Prou.
En el cor glaçat i podrit d'aquesta terra he vist uns ulls. I eren tots, nus, amb la seva veu i el seu gest. Coneixem millor els altres quan ens estimem, quan els cors se'ns podreixen junts i els cossos se'ns tornen de plom a les nits, les nits insomnes. I es tornen tombes, les cases i els patis.
La infància és un somni ben llarg i el desig palpar un cos i l'ombra del desig que és la mort m'he donat tot això en cada cos en cada ciutat em deixava perdre i el cor m'enfonsava en els seus cels i en veure'm la buidor del cor he dit me n'he d'anar
Al penjarrobes les vestes s'hi floreixen i les arrels s'hi gronxen. Encara que bé s'enfoca a la mar i cremarà per sempre. Així la soledat li parla a la foscor. Crema. Potser la història és un error, diu el poeta. L'home és un error, diu Déu.
Un dia, en un avenir tan podrit com el cor d'aquesta terra, l'home és un error, diu Déu, i sóc aquí per esmenar-lo. Però ja és massa tard. Les onades vermelles sense alè, el trepitj del camí a negre nit, la terra erma i les ombres que hi erren, blanques mortalles esteses s'hi gronxen,
Les vestes. Però la cursa ens cal sols la crinera del cavall. La nostra única certesa, aquí i ara, que ens hi hem podrit. Déu no ha de llegir els meus signes. Ell diu encara, l'home és un error.
I per esmenar el seu error ens vol dolor. Només dolor.
És un bon poema, aquest de la... És un bon poema, sí, és un poema... De la teja armatura, a més a més hi té unes imatges boniques, eh? Algunes boniques i els altres, potser no tant, però sí, sí, sí, és un... és un bon poema. Té aquest inici que diu...
Coneixem millor els altres quan ens estimem, quan els cors se'ns podreixen junts, per exemple. També m'ha agradat aquesta que diu que per la cursa ens cal sols la crinera del cavall. I quan diu que per Déu l'home és un error i per esmenar el seu error ens vol dolor, només dolor.
Interessant. Aquesta seria la història de l'home. Barrejat, òbviament, amb la religió.
El segon poema que llegirem avui, recordem que estem llegint poemes d'anavejant matur traduïts per Albert Roig. Segueixo notant el sou, jo no sé si noto com una... Jo no sento aquesta reverberació a la qual feia referència, Joan Maria. Bé, en Sabal potser sóc jo. Ara hi pensava. És extraordinari que...
des d'aquí, des de Matadepera Ràdio, i estiguem llegint els versos d'una autora kurda que escriu en turc. No sé si hi hauria la manera de comunicar a Navejan Matur que som aquí amb ella...
aquí avui a Matàpera a ràdio amb els seus versos, amb els seus poemes. Potser li faria il·lusió això, Maria. Pot ser, no et dic pas que no, sí. I de passada potser també coneixeria una miqueta el català, el català bàsicament, perquè conèixer catalans potser no li faria massa gràcia.
Però, dit això, sí, no ho sé, esclar, que podríem trobar la forma, potser avui hi ha suficients mitjans... Fixa't el viatge que ha fet aquest lluny, que ha arribat des de Turquia... Hem llegit coses molt més llunyanes... Sí, sí, sí, sí, d'acord. Però a vegades, quan hi pares, atenció, dius...
Sí, sí, efectivament. És una cosa segurament inútil i a l'hora extraordinària. No et pensis. Potser no tan inútil. L'home és inútil. L'home és un error. És un error. Deies del segon poema, Joan Maria. Mira, aquest poema porta per títol La vida és dolor, ja ho he après. Bé, Jan Matur.
Tu i la reverberació. Perquè si treus els auriculars, la continues sentint, aquesta reverberació. Bé, després jo no sento res si em trec els auriculars. A vegades cada cop em forma a posar els auriculars, que no. Ara ho deia, més que aquests poemes venen de molt lluny.
No tant com ens pensem, Pere. De fet, Turquia no és tan lluny. No és pas tan lluny. Amb això tens tota la raó. A vegades el veí que tenim, el pis de sota, està molt més lluny que no pas la senyora Matur. Hi heu estat vosaltres a Turquia? Hi heu estat a Istanbul? 93 730 00 00. Truqueu-nos i expliqueu-nos-ho.
La vida és dolor, ja ho he après. Totes les pedres vermelles de la terra les ensagna Déu, la seva sang. Les pedres vermelles ens han vist créixer. Déu, quan som menudes...
És amb nosaltres i ens acarona el calor i les arracades i se'ns esmuny per les sabates petites i llisca pels rinxos i els llaços de les cintes. I ara hauré de comprar-me un vestit vermell i un llit i un anell vermell i un llum per ser el temps espera de
La sang que sap ser espera també sabrà ser pedra. La vida és dolor, ja ho he après. La foscor vermell i la foscor blava i néixer, quin sentit tenen? Si ni la mare ni Déu mai no ens deixen.
Ja te n'has adonat bé, que és vermella. Sí, sí, sí, ara sí. Tenim el llibre, de fet, aquí d'anar vejant matur, aquest, El seu desert, publicat a l'Abreu. Fa poc el vaig trobar a l'Atamarari de Terrassa. 13 euros. I a Genari. Fa molt temps que no hi vaig, a veure l'Albert.
Parlava per telèfon amb no sé qui i estava emprenyat, no sé. Bé, doncs segurament tenia raó. I aquest llibre el vas anar a buscar especialment o te'l vas trobar? De fet, mira, la història, o la petita història, és que per raó se'm van regalar un llibre que ja tenia i el canviaré. I vas allà a dir que m'han regalat aquest llibre i em va dir tu mateix.
Te'n vas fer alguna referència? No, no, no. Allà té una bona col·lecció de poesia. I a més l'Albert, a part que és poeta, la veritat és que ja en té força de poesia, perquè és un home llegit i té aquest amor que...
Algunes persones tenen la poesia que no és massa comú. I em va dir, no, no, diu, fes, fes. I vaig estar-hi una bona estona. I vaig veure aquest volum d'aquesta autora que desconeixia i el vaig fullejar i vaig veure alguns versos que podien fer peça i vaig passar cap a la ràdio i avui ens acompanya. La veritat és que de moment no ens està decebent. No. La putra afecció que Déu no veu.
Carrers esgrafiats a la terra amb un espasa esmolada, estrets, sense cruïlles, gotes de sang, la vida que s'escola.
Brolla del fondo d'ol d'aquestes terres el verdet que nestova les parets. La putrefacció que Déu no veu i el fill a punt per ser sacrificat. Aquest va ser el clos dels vells prínceps de la nit. Ara tan sols hi ha els gats de llarga cua.
L'ofana de la font i la foada d'aga. L'acer que tasta les entranyes. I el parlar encara viu d'un poble. L'encens. L'escala. Josep Maria, a totes les portes esperen un cap que s'acoti. Sotmès.
Un cap que s'acoti, oi, dius? Sí. Que s'acoti, sí, sí, que s'acoti. És que jo he llegit el llibre, sí, i ja veig que els papers que hem preparat hi havíem escrit que s'acosti. Us sembla que ho ha escrit el Marc, això? Segur. El Marc.
Vol dir que l'edició aquesta, el llibre, la primera edició entenc que és el 2012, tal com apuntem aquí, i aquest que tens a les mans és primera edició? Sí, sí, primera edició, novembre de 2012.
Déu-n'hi-do. Ara som al 2026, vol dir que en fa 14 d'anys. En fa un grapat ja d'anys. Sí. Té un bon fons en Àlvar de poesia, perquè no és pas una novetat d'aquest llibre. Ah, és l'alabatre, no? Sí. El tipus de portada ja m'hi ha fet pensar. És un alabatre de l'Abreu, sí. Sí, sí, és un... molt...
Molt reconeixibles, com les portades. El Marc n'hi té un parell, em sembla. Sí, sí. Sí, un parell segur. Un parell segur, ara no recordo. El darrere del fred. El darrere, el del...
Aquella portada que hi ha un bosc, no me'n recordo. Però el Cervut no sé si és a l'Abreu. Diria que no, em sembla que no. Diria que el carnisser de la Fred segur que és a l'Abreu. Sí, és que precisament a la tarda... Si hagués vingut, tot això ens ho diria. Ens va dir que vindria aquesta setmana i... No. I llavors no ha vingut. Escolta, si no es pot, no es pot. La setmana que ve ens ha dit que segur que sí que vindrà. No.
Ens ha amenaçat a portar Joan Vinyoli, vol dir que... Carai. Romia tu, marca això del Vinyoli, en parlarem, però romia tu. Deixa l'està, que fa aquí el que vull.
Va, que queden pocs segons per dos quarts d'onze. Seguim aquí el No pot ser mentida, llegint-hi poemes de Bejan Matur. Aquesta autora turca, aquesta autora curda, en llengua turca, que s'estrena el No pot ser mentida. Glaçada l'ànima, Josep Maria. Va.
Vaig expandir-me pel seu sí Fondo immens la seva mar I l'ànima naixent d'una ombra Li vaig ensenyar La sang no amarava ni la mar ni la terra Que tot era buidor L'alè del món tot hi era en aquella buidor
I sóc ara sense les ales. La sang se'n vessa al mar i les onades se la veuen. I en glaçar-se'm li ensenyaré l'ànima. És una criatura en la foscor adormida i no espera sa mare.
La nit, Josep Maria, la vaig escarbar de les despulles d'un sol i vaig cavar-me-la al cor. Se'n poden fer moltes coses amb la nit. N'amatur se la va acabar el cor
I el rellotge segueix sense funcionar, el meu. Així no anava, al principi és normal. La nit la vaig escarbar de les despulles d'un sol i vaig cavar-me-la, el cor. A veure, almenys el cor que serveixi per alguna cosa. Per fer-hi forats. Per això és el cor, per fer-hi forats.
No sé si els nostres companys de casal s'han adormit ja en el programa. Ah, aquella parella tan maca. No, espero que no. Potser sí, no ho sé. Els saludem des d'aquí, des del no pot ser mentida. Avui hem sopat, bé, no plegats, però... Al costat. Aquesta era la taula del costat amb una parella...
que ens ha preguntat pel programa i ens ha dit que ens escoltarien i que si més no, doncs que potser podria ser una bona invitació al somni. Molta gent, Pere, ens ha fet promeses d'aquest tipus i sabem del cert que després no s'ha...
No s'acompleixen, però vaja. Nosaltres els enviem una abraçada. Això segur. I bona nit. El darrer poema que llegirem d'aquesta primera part del No pot ser mentida d'avui porta per títol Temps. També parla de la nit. També parla de la nit, sí. Com el poema que... També és bonic aquest poema. Ha llegit en Pere que portava per títol Sol mort. Temps. Bé, Jan Matur.
La nit va estendre damunt meu una flaçada d'argent viu. Em semblava que res no podia pesar-me més. Vaig veure-ho clar. Era el temps que regnava en tota cosa. No, Déu. Vols swing, Josep Maria?
Com vulguis. Víctor Bocanegra. Skillers es maten.
Els losers no es perden, els hackers matxaquen. Els perdis va i guanyen, els longuis no allarguen, els guiris ataquen. Bon swing, finger-swinga, finger-swinga. Bon swing, finger-swinga, finger-swinga. Bon swing, finger-swinga, finger-swinga.
Fins demà!
Fins demà! Fins demà!
Els pecs influeixen, tiktokers que rasen, twittaires que es puten. Els hipsters retallen, els haters s'esbraven, les johnnies computen. I amb tal merderada, un full de fireta, bestiota la mena, fot la campanada. Doncs quina ensorciada les coses que passen.
FINGERS FINGERS FINGERS
Swing, swing on.
Doncs ha estat Vols Swing d'en Víctor Bocanegra. Nosaltres continuem aquí a l'edició 861 del No Pot Ser Mentida a Mata de Pere Ràdio, a la Municipal de Mata de Pere Lleginti versus Lleginti Poemes d'aquesta autora que s'estrena.
Aquesta nit el no pot ser mentida. Bé, Jan Matur, una autora curda en llengua turca. Joan Maria, digues, digues. Conec una persona molt estimada que balla molt bé el swing. Jo vaig intentar, però vaig fracassar el swing. No...
En defensa teva no ha de ser senzill? No, perquè hi ha gent que ve que dedica tota la vida a ballar-la. Però el swing concretament és un... Mira que el ritme m'agrada molt, aquesta modalitat del jazz. Però molt difícil, però molt complicat. No hi estàs dotat. No, exactament.
Escolta'm, he trobat el poema, o allò que en diu Miquel Baussà dels curts, d'aquell fragment del canvi al qual fèiem referència al primer bloc del programa, i és un fragment molt curt, una entrada molt curta de Baussà, el canvi, que du per títol curts... Per tant, està a la K. Exacte, i en Baussà en diu...
ens hi assemblem molt poc. D'aquest tema no tenia res més a dir. Queda prou clar. Va, el primer bloc n'hem llegit mitja dotzena de poemes i per aquest segon en tenim sis més. Comencem amb Solitud, Joan Maria.
A mi em toca? No t'ho sabria dir. Potser em toca a mi. El primer vers m'encanta. El primer vers m'agrada molt. Solitut. Recordem, estem llegint poemes de Nevejant Matur en traducció de l'Albert Roig. I segur que t'ha fet pensar un altre poeta, el que pot ser mentida. El de les pedres. Solitut.
Les pedres també volen estar totes soles i les oliveres i les cases tancades amb ombres fosques a la white.
Em sembla que allò significatiu d'aquest primer vers que tu destacaves és el també. Exacte. Com som, Pere, com som? Som com som. Inevitables. Curts. Curts.
Per cert, a tu abans són a tu perquè estiguem preparats de cara al programa que ve, que si Déu vol, us ho dèiem, vindrà dintre el Marc. Parlarem de Groenlàndia. Bé. Sé que tu és un tema que t'interessa i que a mi també m'interessa i el Marc en sap moltes coses. A tots, com sap. Bé, bé. Groenlàndia, ja en parlarem. Tinc ganes, tinc ganes d'escoltar el Marc, aviam què hi ha de dir. Marc. Ves-te preparant.
Em sembla que el següent poema duia per títol Glaciar. I en algun altre moment del programa hem fet referència, si no a un glaciar, sí que al glas. De fet, el quart poema d'aquesta nit duia per títol Glaciar de l'ànima.
Aquest diu per títol glaciar, vejant matur, el seu desert. 2012 a la breu edicions, a la batra, traducció, adaptació o versió d'Albert Roig.
És un poema d'amor aquest, Joan Maria. Sí, ho sembla. Vaig geure morta en aquell llac glaçat milers d'anys. Tu em vas despertar. Vaig despertar-me i els meus somnis...
Eren en la boira d'un bosc que el foc havia devastat. Vaig fondre'm amb la nit. La blancor, la llum fonda del glaciar, va amarar-me la pell i em va fer recordar. I havia escaminat.
M'hi havies deixat les petjades a la pell. Cobreix-me. Cobreix-me. Cobreix-me.
Deixa que mudi de pell, com el dia, com l'ocell del matí, sota la pluja negra.
Certament són molt bonics aquests poemes, són molt delicats aquests poemes. Tenen, sí, sí, tenen un punt que francament no me l'esperava. Quan dic bonics, és a dir, a vegades associem que un poema sigui bonic amb que un poema sigui... alegre o que ha de cantar la joia o les coses. Aquests poemes són bonics i la majoria són molt tristos i potser crus també.
Ara m'ha vingut al cap una cosa que no té res al cap. Ai, no té res a veure. No té res al cap. No sé, tu te recordes aquell poeta que vam llegir, però fa temps? No sé si era turc. Era un clàssic, un clàssic de potser del segle cinquè o sisè. I que era un poeta que bàsicament parlava sobre el vi. Com es deia aquest home?
Eren poemes molt curts i sempre, bueno, cantant o xiulant, i d'una manera o d'una altra, sempre hi sortia el vi. Ja li passaré a l'Adela aquest llibre. Ara em fas ballant.
Eren poemes molt curts, de 3 o 4 versos. Normalment sempre feia esmena algun personatge, i bé, tot ho acabaven bevent-vi. No, també acaba el tard ben gelum, però aquest és un novel·lista contemporani.
Ja ens sortirà. Ja ens sortirà, sí, sí. Jo el buscaré la setmana que ve i li portaré el Marc. La setmana que ve, Groenlàndia i el poeta del vi. Escolta, ara en tenim un de poema que du per títol blanc i com sigui que també és força llarg, què et sembla si fem el gest 1? Està molt perfecte, mira.
És un poema molt bonic, també. Sí, que és maco. Creiem que amainarà la pena sols de passar una nit a la Serena, en un temple nu, sense murs. Però no en tenim prou. I als arbres fem llaços dels esquinsalls d'un vestit. Comptem rondalles. Volem creure que l'amor serà per sempre.
però l'amor s'acaba i el repòs del llac ens acull. L'espera s'allargassa d'esma en l'ull de vidre, d'una blavor sense fi. De vegades els colors fareixen. Vet aquí el color blanc. Qui és en un llit blanc és un ocell, és els esglais de mort dels nens que s'ofeguen a l'aigua.
Qui va de dolor i plora en una tomba antiga, cavada en roca viva, per trobar-hi consol, enterra els seus morts a l'aigua i al cel. El temps és pregària i és ocell. I els núvols? Què tenen? Que vessen una gravidesa, una foscor vinguda de lluny,
i omplen els avencs de veus de vides perdudes, estranyes. L'aljup, ara que la clau oblidada i resplendeix, la pluja que s'hi amaga, la tristor a la conca de les nostres mans, digues, què tenen? Va dir algú.
Creiem que amainarà la pena. Però... Malgrat la nit a la serena, en un temps plenu, sense murs, no en tenim prou. No en tenim mai prou, Pere. No en tenim mai prou. Alguns més que altres, eh, per això. Hi ha que no en tenen mai prou. Hi ha que no en tenen mai prou de debò. Sí, sí, sí.
En fi, tant se vol. I la rebarberació? Segueix... Jo la segueixo sentint en els meus... interiors. Sembla que t'has d'anar a fer mirar-me. Això també pot ser, però no noto... Perquè fixa't que parlo més aviat allunyat del micròfon... Sí. I em sento... diferent que altres setmanes. No t'ho sabria...
A explicar, inclús els auriculars, també sonen diferents. I guaita que pràcticament no ho pots veure. El volum el tinc a molt menys de la meitat, que normalment està pràcticament al màxim. Deus, potser... És que no ho sé, no ho sé què és. Pot ser que sigui la pluja. Marc, ja en tenim tres de coses. El volum...
Correntlàndia. Correntlàndia, el poeta del vi. I el poeta del vi el buscaré, és un llibret petit. Sí, sí, era divertit, no, no, hi ha coses molt serioses. Va, que en tenim un parell que són breus i entrarem al tercer bloc. Aquest penúltim do per títol Dol. Dol. Va.
La taula parada amb estovalles negres com una núvia endolada per la mort.
Ens hi vam enteular i hi va acudir un poeta com un lladre, el seu cos un esbart de paraules. Vaig veure clar que els poetes tots acompanyen la seva ombra com es treu a passejar el gos. El seu cant no ens fa amaïnar el dol.
És bonic, aquest. Vaig veure clar que els poetes tots acompanyen la seva ombra quan es treu a passejar el bus. Bona, l'amatur. L'últim poema. Vaig anar al seu desert. Ara en soc l'hoste a les crostes de sang de la paret. La crida de la sang. Ell en va ser el saurí.
i la meva ànima es va rentar amb la sang vella. Un bon descobriment aquesta nit, no pot ser mentida, ve ja en matur. També, si a casa ja en parlem també amb el Marc, o en parlem tots tres, no us vaig explicar, no?, la meva...
Que jo sóc un saurí, ho havia estat. Ara he perdut una mica la traça, però ja us ho explicaré la setmana que ve també. Gruenlàndia, el poeta del vi, la reverberació i la teva condició de saurí. Ex-saurí. Tot i que diria que quan un és saurí... El que ho té el néixer, ho té el créixer, sí, sí, està clar.
No us perdeu el programa de la setmana entrant. When marimba rhythms start to play Dance with me Make me smile
Like a lazy ocean hangs the shore. Oh! Em va caure a les mans el volum aquest del poema, de la Rosa als llavis, d'en Joan Salvat, i arrel d'això em va venir al cap la cançó que era el Serrat, del Res no és masquí. Em sembla que no fa massa, Tomàs, apuntat, que ja l'havíem fet. De totes maneres, aquesta nit et diguem un poema...
Volíem dedicar un poema, bàsicament a Joan Salvat Papaseit, dins del seu volum L'irradiador del port i les gavines, editat per primera vegada el 1921.
I ens feia gràcia, ens feia gràcia fer, de tant en tant, fer un petit homenatge a en Joan Salvat Papaseit, l'autodidacta. En res no és masquí, Joan Salvat Papaseit.
Res no és mesquí, ni cap hora és isarda, ni és fosca l'aventura de la nit, i la rosada és clara, que el sol surt i s'ull pren, i té delit del bany, que s'emmiralla el llit de tota cosa feta. Res no és mesquí, i tot ric com el vi i la gauta currada, i l'onada del mar sempre riu. Primavera d'hivern, primavera d'estiu, i tot és primavera, i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí, perquè els dies no passen, i no arriba la mort, ni si l'heu demanada. I si l'heu demanada us dissimula un clot, perquè per tornar a néixer necessiteu morir. I no som mai un plor, sinó un somriure fi que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí, perquè la cançó canta en cada bril de cosa. Avui, demà i ahir, s'esfollarà una rosa, i a la verge més jove li vindrà llet al pit. La Nansa de Marmeseu.
Sovint em poso alarmes, coses genètiques de l'Alzheimer, suposo. Últimament he vist que les nostres institucions, vull dir les catalanes, també s'hi han aficionat per col·lextrema, per pedregades, per fred, per gelades, per llevantades, per danes, per possibles incendis en els parcs naturals o els boscos.
Tot plegat em fa viure en un estat manicomial, sort de la genètica i aquest oblidar reparador. El cas, la poeta d'avui és una alarma, aquesta ben configurada i necessària de l'equip de guionistes del programa. Inèdita al No Pot Ser Mentida, ben trobada per llegir-la a la ràdio, equilibrada com poques coses al nostre voltant. Gaudeixin de l'avís, si us plau, de la nova. No hi donin més voltes, que al final la cosa acaba per marejar i possiblement acabar vomitant.