No pot ser mentida a Mata de Pere Ràdio. Un programa... amb poesia. Amics, a nit, perdoneu aquesta petita excitació.
Us he de dir que he decidit seguir vivint, vestir-me com vosaltres, correctament, amb corbata, i, com cal, traçar-me uns plans dignes per tota la vida plens de sentit. Amics, a nit, ara que encara els meus ulls poden veure coses velles,
xacamins, donzelles, libèl·lules i tantes d'altres coses, escenes casolanes, familiars, escenes de violència. A nit,
Doncs, bona nit i benvinguts al No pot ser mentida, poemes al 107.1 de la FM. Josep Maria, si estaré. Bona nit, com anem, Josep Maria? Hola, Pere, bona nit. Tot bé? Et sent una mica fluix? Sí, no ho sé, jo estic a la mateixa distància del micro que sempre.
Va, més o menys la cosa més o menys sona bé. Una abraçada per la Mireia Sol, una altra per el Marc Masdeu, també us parla en Pere Ejar, que el telèfon és el 93730 000, des d'ara i fins a vols de les 11, ja ho sabeu. Correu electrònic, no pot ser mentida, arroba matadepereradio.cat. Som a Twitter, també a l'Instagram, al Facebook hi traiem el cap,
de tant en tant i la pregunta és obligada, Josep Maria, la Baussada ens ha arribat? Sí, sí que ens ha arribat, Pere. Doncs va. Diu així. Diu... Baussà, vols que tornem allà on vam ser tan feliços? Mou. Diu... No cal. Vés-hi sola.
Estaràs més bé sense mi. 27a temporada, programa 828, en falten 1.838 només per acabar. Avui s'estrena Manuel de Barros.
Manuel Venceslau, Leita de Barros, Cuiabà, 19 de desembre de 1916, Campo Grande, 13 de novembre de 2014, que com dèiem s'estrena, i he fet una pausa amb el Sestrena, perquè ha vingut en un parell de poemes dedicats, però avui...
diguéssim que s'estrena com a poeta de capçalera, de referència del programa. Dèiem que s'estrena, en aquest cas de la mà de 12 poemes, de Riba del Dessemblat, antologia poètica, un volum publicat a Leonard Montaner el 2005, amb la selecció i traducció de Zoraida Burgos, Ricard Martínez Pinyol, Mariona Masgrau Joanola, Cinta Massip Bonet, Ricardo Pieretti, Núria Parats Espar i Albert Roig.
Manuel de Barros, Roy Orbison, si Déu vol, i l'ordinador ens funciona, i cap a tres quarts, el poema dedicat i la nansa de Marc Masdeu.
Estàs a punt, Josep Maria? A punt, a punt. Doncs... som-hi. Els versos del No pot ser mentida. Ens acompanyes?
Fins demà!
Va, que ho dèiem a l'inici, Manuel Venceslau Leite de Barros, un poeta que va néixer el 1916, poeta brasiler, i que va morir el 2014. Avui estrenem llibre, aquest Riba, del Dessemblat, una antologia poètica publicada a Leonard Muntaner el 2005, i just en el llibre...
el Josep Maria té a les mans, hi ha una conversa amb Manuel de Barros, que va tenir lloc a la tardor del 2003, i en de Barros hi diu una sèrie de coses que ens han semblat interessants, com ara que sempre he escrit pensant en el públic, fins i tot abans de tenir-lo, sempre, cada dia, cada hora, he tingut l'esperança de ser llegit.
Si no se m'ha reconegut abans com a poeta, ha estat per la meva manera de ser. Sap el cargol, aquella closca dura, aquell orgull idiota? Doncs és això. També diu, no he tingut maduresa ni bellesa, només he tingut infantesa.
Continua dient Manuel de Barros, els versos són coses rupestres, no poden ser explicades, són pintures primitives de la nostra veu.
I acabem destacant-ne aquesta altra resposta, aquest altre fragment de la conversa. Diu Manuel de Barros, no tinc gaire estima a les veritats. M'estimo més les semblances, les versemblances. La veritat poètica ve de l'harmonia, la lletra, la síl·laba, etc. Les veritats acostumen a venir de les idees, dels conceptes i coses així.
Estem davant, doncs, d'uns poemes escrits per un infant, cosa que ja ens agrada. Sí, sí que ens agrada. De fet, ens ha sorprès aquest Manuel de Barros. De fet, tu i Josep Maria...
ho dèiem, l'has dut en un parell de poemes dedicats aquí, no pot ser mentida, i la veritat és que ens va fer peça, i a més és un d'aquells llibres que tu has aconseguit al mercat de Canet, si no ho vaig equivocar. Sí, allà al Canet hi ha un mercat, al centre... Canet de Mar. Canet de Mar, exacte. Hi ha una parada de llibres de segona mà... Quan tu és una parada, vols dir una parada a plaça?
Sí, sí, sí, és just dins la plaça del mercat, dins del mercat, i hi ha una sèrie de gent que s'encarrega d'anar portant llibres de segona mà, que gent anònima els hi deixa, o bé perquè es canvien de casa, o pel que sigui, i Déu-n'hi-do, i he trobat coses, si ve de poesia no tenen massa quantitat de llibres,
de llibres, però està bé, m'agrada anar-hi, acostuma anar-hi els dimecres, és a dir, demà, si Déu vol, hi aniré, i a vegades trobo coses com ara aquesta que avui ens ocupa. Engeguem, doncs, el No pot ser mentida d'avui amb aquests versos, amb aquests poemes d'en Manuel de Barros,
i esperem que us agradin. El primer el llegirem amb bilingüe, el llegirem primer amb portuguès i després el farem amb català més que res perquè veieu que hi ha coses que no són tan diferents, més enllà del català i dels altres idiomes. N'estàs segur d'això, eh? Absolutament segur.
Glossariu de transnomina sous
Amb aquest nau s'expliquen algunes de les neunyes, o menys. És a dir, glossari de transnominacions on no se n'explica cap, ni una o encara menys. El poema diu així...
Raís d'àgua larga en el rostro de noite, producto de una persona inclinada a antro, remanso que un riacho fa sopa caule de manya, espècie de rèstia espantada
Què ha passat, Joan Maria? Res. He mirat d'advertir-t'ho al començament. De fet, t'he preguntat si n'estaves segur d'això que anaves a fer i m'has dit molt... Vaja, m'ha semblat que m'ho deies molt convençudament que sí. A mi no m'he equivocat, vols que et digui.
Seguim. Vinga, va. Arrel d'aigua d'ull en el rostre de la nit, producte d'una persona amb tirada a cova, reveig d'un regaró sota la tija del matí, espècie de rast esglaiat que surt de les esquerdes d'un home.
Designa també l'ordit objectes lúdics, fent servir paraules, imatges, colors, son, etc. Generalment, fets per nens, gent rara, bojos i borratxos. Així és com de Barros defineix la poesia.
La lectura en general de totes les llengües originals, sobretot els que la llengua materna és el català. Tendim, no sé si ja ho heu comprovat, per això d'alguna forma amb el Pere ens hem...
de la meva manera de llegir el portuguès, però és que sembla fàcil i no ho és. No ho és gens. Per això hem deixat de fer-ho perquè no voldríem pas frivolitzar amb aquests poemes que avui en Manuel de Barros ens està obsequiant. De manera que, disculpeu, però jo avui no tornaré a llegir més en portuguès.
El segon fragment del glossari de transnominacions on no se n'explica cap ni una, o encara menys, fa referència a la definició de poeta, i diu poeta masculí i femení, i fa més o menys així.
Individu que veu germinar llavor i engoleix cel. Mena de fuita per a contradiccions. Sabià amb tenebres. Subjecte inviable. Obert als mals entesos com un rostre.
Subjecte inviable. És probable que tots els poetes siguin subjectes inviables. Això seria...
Individu que gerja sementa germinar i engol a seu, espècie de bassa d'ouro per a contradir sous. Sabia com treves, sujeito inviable, aberto a os desentidimentos, com un rostro. Sí que té una certa semblança, però...
Tot i que m'ha semblat que abans havies dit que ja no tornaries a provar de llegir. Sí, però ara, mira, no me n'he sabut d'estar. Jo penso que te'n surts prou bé, Josep Maria. Bé, tu perquè... ja saps.
Bé, aquesta nit llegint aquí el No pot ser mentida poemes de Manuel de Barros, un poeta que, la veritat, ens ha fet peça i que confiem que també us la faci vosaltres. El tercer poema d'aquesta nit du per títol...
prefaci, i us hem dit que aquesta riba d'assemblat, aquesta antologia poètica del 2005 a Lleonard Montaner, doncs va a càrrec de diferents traductors. De fet, els dos primers poemes que hem llegit, la versió catalana anava a càrrec de Mariona Masgrau i Ricardo
Pieretti. I aquest tercer, que pertany al volum Concert a cel obert per Solos d'Ocell, la traducció, el català, va a càrrec d'Albert Roig. Aquest et pertoquen a tu i no sé si vols fer-ne la versió original o la versió que en fa Albert Roig. Prefaci. Manuel de Barros en traducció de Albert Roig. Vols una mica de música, Joan Maria? Si et plau.
És així com van ser fetes totes les coses sense nom. Després va venir l'arpa i la femella dreta. Insectes errats de color queien al mar. La veu es va estendre de dret a la boca. Crancs estrenyen mangles.
veient que hi havia a la terra massa de pendiments i molts de tràfegs. Els homes van començar a mossegar-se les ungles. Va quedar clar que les mosques il·luminàries, el silenci de les coses anònimes, però veient l'home, que les mosques no se'n sortien d'il·luminar el silenci de les coses anònimes,
Van deixar aquesta tasca pels poetes.
Aquest subjecte inviable, així definia Manuel de Barros, el poeta, té una tasca, de fet, és la tasca que li encomana en Manuel de Barros, que és la d'il·luminar el silenci de les coses anònimes.
Bon poema aquest també, prefaci de Manuel de Barros, en aquest cas amb la traducció de l'Albert Roig. El quart poema d'aquesta nit du per títol, o com a mínim pren per títol el primer vers del poema, Les coses que no existeixen. Pertany el volum, el llibre de les ignorances del 1993 i com tots els que...
Llegim aquesta nit, s'apleguen a Riba del Dessemblat, antologia poètica 2005. En aquest cas, la traducció va a càrrec de Núria Prats.
Les coses que no existeixen són més boniques. Les coses que no tenen nom són més pronunciades pels infants. El descomençament era el verb. Només després va venir el deliri del verb.
El deliri del verb era el començament. Allà on el nen diu... Escolto el color dels ocells. El nen no sap que el verb escoltar no va amb color, sinó amb remor. Així, si el nen canvia la funció d'un verb, delira. Doncs bé.
En poesia, que és la veu del poeta, que és la veu de fer naixements, el verb ha de delirar.
Efectivament, en Manuel de Barros va tenir molt clar des de l'inici que perdre la visió, per tant, el verb de l'infant, no formava part de la seva estructura vital. I en Manuel de Barros, ja us hem dit al principi, és un nen poeta que...
que diu coses que...
que ens agraden. Sí, sí que ens agraden. Confiem que també us agradin a vosaltres. I, de fet, us ho volem preguntar. Què us sembla Manuel de Barros, poeta? Què us semblen els poemes de Manuel de Barros? 93 730 000. Ens feu un truc i ho comentem aquí, al No pot ser mentida, a Mata de Pere Ràdio. N'hem llegit quatre de poemes. Ara tenim el cinquè, que ens parla...
d'un tal Bernardo, Joan Maria. Sí, sembla que sí. També porta per títol el primer vers d'aquest Bernardo és quasi arbre. En aquest cas, també aquest poema està dins el llibre de les ignorances, dins d'aquesta antologia poètica que porta per títol arriba del de Sant Brat. La traducció...
És de Núria Prats. Bernardo és quasi arbre. Bernardo és quasi arbre.
El seu silenci és tan alt que els moixons el senten de lluny i se li posen a l'espatlla. El seu ull renova cap vespres. Guarda en un vell begul les eines de fer feina. Un obridor d'albades, una clau que remoreja, un escurçador de rius i un estirador d'horitzons.
Bernardo aconsegueix estirar l'horitzó amb tres fils de tela d'aranya i el deixa ben estirat. Bernardo desajusta la natura. El seu ull eixample el ponent. Pot un home enriquir la natura amb la seva incomplentesa? Les coses, Josep Maria, tenien per nosaltres una desutilitat poètica.
El fons del jardí era força riquíssim, el nostre de saber. Vam inventar un enginy per fabricar joguines amb paraules. L'enginy era sols tornar-se poca solta. Com dir, he penjat un vente vi al sol. O allò que Bruguinha va dir...
per dins ca nostra passava un riu inventat. O allò que va dir l'avi, l'ull de la llagosta no té principis. Manu Preto preguntava, potser van fer el colibri escurçat només perquè pugui volar aturat? Les distàncies ens multiplicaven per anar a menys. El pare cavalcava.
Cavalcava. La marea feia candeles. Montgermà tiranitzava gripaus. Bruguinya colpejava amb un bastó el cos del gripau i aquest es tornava de pedra. Feia comèdia. S'engrandia de garces concloses.
Poemes de Manuel de Barros que aquesta nit estem llegint aquí el no pot ser mentida. I en aquesta 27a temporada ja ha vingut dues vegades en Roy Orbison i hem pensat que també podia venir una tercera amb una peça que segur que us sona i que coneixeu. A veure si ens en sabeu dir el títol. Roy Orbison, el no pot ser mentida.
Bona nit.
Fins demà!
No pot ser mentida. Els dimarts de 10 a 11 de la nit, a Matada Pere Ràdio.
Us hem posat un enregistrament d'en Ray Orbison que no se sentia del tot bé, però ens ha fet gràcia posar-vos el perquè, doncs mira, perquè així ho hem volgut. Nosaltres continuem en aquesta edició 8.2.8 del No pot ser mentida, la parada de versos de la Municipal de Mata de Pere, aquí al 107.1 de la FM, amb Josep Maria Sistaré i un servidor de vostès, Walter Sonchac, Josep Maria, del qual hem parlat avui tots sopant. Sí, sí.
El gran Walter Sönchak. És que no té desperdici. No, no, no. Avui, sopant, amics i amigues, us hem de confessar que hem tornat a veure, perquè l'hem vist ja unes quantes vegades, l'escena del gran Lewowski, en què llancen les cendres d'en Doni a l'oceà. Ens agrada aquesta escena, Joan Maria? Sí. I surten nota i en Walter.
I finalment s'abaracen, que això és el que... Això és el que compta. Això és el que compta, definitiva. Ara, amigues, amics i...
I tot i quanti. I família tota, que dèiem abans també. Comencem aquesta segona part del No pot ser mentida d'avui. Us recordem que l'estem dedicant a en Manuel de Barros, dins la seva antologia Riba del Dessemblat, antologia poètica. Us intentarem llegir un poema que entenem que és una autèntica delícia.
que porta per títol Amb trossos meus munto un ésser atònit. La traducció és d'en Mariona Masgrau i d'en Ricardo Pieretti. Amb trossos meus munto un ésser atònit. Manuel de Barros. És preciós aquest poema, eh?
M'estimo més les línies tortes, com Déu. De petit somiava tenir una cama més curta, només per poder caminar tort. Veia el vell farmacèutic a la tarda que enfilava la pujada del carreró, tort i desert. Tot ploc, tot ploc. Era únic. Si jo tingués una cama més curta, tothom em miraria.
Guaita el nen tort que ara enfila la pujada al carreró, tot ploc, tot ploc. Seria únic, l'autèntica consideració del jo.
No és per ventar-me'n, però no tinc esplendor. Soc un referent per al rovell més que un referent per al fulgor.
Treballo arduament per fer l'innecessari. El que és útil no té confirmació. El que no és útil en té. No seré més que un pobre diable que pateix mal de nobleses. Només els rossecs em celesten.
Tinc un tic de gandul. Les violetes m'immencen.
És evident, Pere, que en aquest poema que acabes de llegir, preciós, en Manuel de Barros ens mostra un cop més aquesta vessant seva de l'infant. És un... Aquest treballo, per exemple, aquest treballo arduament per fer-li necessari. Aquest... Tinc un tic de gandul...
Les violetes m'immensen. És un... És un poeta que... Això...
A mi m'ha fet pensar molt... Diria que va ser la setmana passada que vas dir aquell dedicat que parlava de la seva infantesa i que va dir que ell, no sé ara el verb exacte que feia servir, però que es dedicaria a versejar. No sé si era aquest el verb o no. I llavors la mare acotava del cap, el pare... Sí, un parell de vegades el deia.
res, el germà li deia, però escolta'm, aquest home d'una alumnatxada o alguna cosa de semblant, m'hi ha fet pensar, m'hi ha fet pensar, en qualsevol cas aquesta reivindicació de la infantesa,
i també una reivindicació de fer l'innecessari, aquest treballo arduament per fer l'innecessari, i aquesta autodefinició com a referent pel rovell, més que referent per al fulgor. Bé, a mi em sembla un altre bon poema...
Aquest descobriment que hem fet aquí, el no pot ser mentida, aquest descobriment, aquestes estranyes coincidències, descobriment via canet d'un poeta brasiler que arriba a Matapera Ràdio i que nosaltres també us convidem a fer-vos el vostre per mitjà del no pot ser mentida. Un bon poeta ens agrada, en Manuel de Barros. Sí, la veritat és que sí.
és un bon descobriment i ens agrada sobretot per això, per aquest esperit d'infant que...
Malauradament, tots plegats, anem perdent sovint. Ara llegirem el poema que porta per títol Vaig néixer per administrar a l'ESMA. La traducció també és d'en Mariona Masgrau i en Ricardo Piaretti, igual que el poema anterior.
els dos poemes anteriors que us hem llegit. Manuel de Barros, no pot ser mentida.
Vaig néixer per administrar l'esme, el de Bades, l'inútil. M'escau de fer imatges. Actuo per semblances. Aplego semblances de persones amb arbres, de persones amb granotes, de persones amb pedres, etcètera, etcètera. Aplego semblances d'arbres amb mi.
No tinc traça per a clarós. He d'obtenir saviesa vegetal. Saviesa vegetal és rebre, com si res, una granota a la tija. I quan estigui a punt per a pedra, tindré també saviesa mineral. M'estimo més les màquines que serveixen per no funcionar.
quan plenes de sorra de formiga i de molsa poden un dia prodigiar de flors. Els objectes sense funció tenen molta estima a l'abandó. També les latrines menyspleades que serveixen per tenir digrills. Poden un dia prodigiar violetes. Soc beat en violetes.
Totes les coses bones per a l'abendó em lliguen a Déu. Senyor, tinc l'orgull de l'inservible. L'abendó m'empara.
Doncs aquesta nit aquí, al No Pot Ser Mentida, com dèiem, llegint-vos, perquè us els deixim a vosaltres, amics i amiques, llegint-vos poemes de Manuel de Barros. En aquest cas, un poema també amb la traducció de Mariona Masgrau i Ricardo Pieretti. Aquest descobriment que hem fet via Canet, provinent del Brasil, que...
Aquesta nit podem llegir gràcies a la feina que una editorial com Lleonard Montaner s'encarrega de fer. Nosaltres aquí el No pot ser mentida, l'aparador de versos de la municipal de Mata de Pere, i ens en queden un parell de poemes d'en Manuel de Barros.
llegirem el penúltim, el penúltim que porta per títol Llengües, i que en aquest cas la traducció va a càrrec de Cinta Massip, Llengües, Manuel de Barros.
Havia presentat el Llengües del Manuel de Barros, però no havia començat a llegir-lo, i com que et pertoquen a tu i torna a ser aquí... Sí, sí, que has tingut un... Un compromís. No, un compromís no. Era una altra cosa. Us volia dir una cosa, Pere. Si algú de vosaltres, oients, oientis, oientós, oientús, oientès, troba a faltar la infantesa,
Truqueu-nos. 93-730-00-00. Trobeu a faltar la infantesa. Si és així, truqueu-nos i us esperem. Que vinguin. Veniu i veniu. Veniu de seguida. Sí, tot pret. I us esperem. Us esperem i... I ens abraçarem. Com el Walter. Exacte, que jo el deixo.
Va, llengües. Tinc vocació de no saber llengües cultes. Sóc més capaç d'entendre les abelles que l'alemany. Jo domino els instints primitius. L'única llengua que vaig estudiar amb força va ser el portuguès.
Vaig estudiar-la amb força per poder equivocar-la amb precisió. La llengua dels indis guatós és murmuri. És com si dins de les paraules hi corregués un riu entre pedres. La llengua dels guaranís és garlera. Per ells és més important la remor de les paraules que el sentit que puguin tenir.
trinen fins i tot en el dolor, els guaranis. A la llengua dels guanars sempre hi ha una ombra del fangar on viuen, però és una llengua matinal. Hi ha en els seus mots llembregades d'un sol infantil. També entenc l'idioma inconversable de les pedres,
És l'idioma que millor abraça el silenci de les paraules. També sé el llenguatge dels ocells. Només és cantar.
Bé, i ens en queda un, només després d'aquest bellíssim... Quina llàstima. ...d'en Manuel de Barros. Ens queda un poema que justament du per títol poema, i a més a més és un poema que ha agradat molt el Marc. Ja ho veuran que en fa referència a la Nans. Aquesta nit hem llegit...
Ara llegirem, farem la dotzena de poemes de Manuel de Barros. El que ha llegit en Josep Maria, com us dèiem, la traducció anava a càrrec de Cinta Massip i aquest últim poema, que du per títol poema, la traducció va a càrrec de Zoraida Burgos. Posem el Sant Cristo gros i llegim el poema.
La poesia s'amaga a les paraules. És tot el que sé. El meu destí és no saber-ho quasi tot. Sobre el no res tinc profunditats. No tinc connexions amb la realitat. Poderós per mi no és aquell que descobreix or.
Jo tinc per poderós aquell que descobreix les insignificances del món i les nostres. Per aquesta petita frase em van elogiar d'imbècil. Em vaig emocionar i vaig plorar. Soc feble enfront dels elogis.
Ho tens a punt, això, Josep Maria? Sí, sí, ho tenim. Abans fa res parlava del Sant Cristo gros, i avui en tens un altre entre les mans. Avui en porto un de molt gros. Que feia dies que no venia? Sí. I que vindrà d'aquí poc, perquè fa massa temps que no portem. Però bé, el poema dedicat, Josep Maria. Mira, mireu, guaiteu, infants, infantes, infantis,
Aquesta nit dediquem un poema a les portes i ho fem de la mà d'uns versos d'en Màrius Sant Pere. Bon i incondicional, amic nostre. Dins el volum d'escodificacions, llibre de capçalera, pel no pot ser mentida, editat per Proa. Totes les dimensions conegudes...
Mario Sanpera. Hi ha la porta i jo, els dos. La porta que s'obre i es tanca, que dona i es tanca,
que tiba i estanca, que sagna i estanca, que eixuga i estanca, que jura i estanca, que nega i estanca, que crema i estanca, que glaça i estanca, que recorda i estanca, que oblida i estanca.
il·lumina i es tanca, que sega i es tanca, que s'obre i es tanca, que es tanca i es tanca, que bat, que bat, que bat i jo i tu em rebel·les tu i ells m'avisen, ells
La nansa de Marc Masdeu.
22 d'octubre de 2024. Excuses. M'agraden molt prefaci i poema. Dues de les peces magníficament triades avui. Això no té cap importància, és clar. Segur que vostès s'han encaterinat d'altres poemes d'aquest catàleg d'imatges potents i delicades.
Penso que les dues peces que els hi destaco amaguen una poesia majúscula, sense excuses. En el cas de De Barros, versos que s'entenen, paraules gens rebuscades i pròpies, herois febles que descobreixen, per exemple, que dins de les pedres hi ha els intents d'aixafar un gripau per part d'un infant. Doncs... Què hi podem fer, sí?
Vinga, va, bona nit. Ha estat un goig, com sempre, poder compartir aquest programa amb vosaltres. Joan Maria, una abraçada i, si Déu vol, fins la setmana que ve. Bona nit, bona nit. Una abraçada també per la Mireia, una altra pel Mar, també us ha parlat en Pere Ejar, que ja sabeu que la poesia aquí a Mata de Pere Ràdio té un aparador, el No Pot Ser Mentida. Bona nit.
A Mata de Pere Ràdio, Sonotone et descobreix el subsol del pop contemporani. Un espai on sentiràs la música d'avui que potser escoltaràs per sempre. Els penúltims simècars de mes, de 10 a 11 del vespre, a Mata de Pere Ràdio.
I like the way you kiss me. I can tell you miss me. I can tell you this, this, this, this. I'm trying to be romantic. I'll hit it from the back. You don't get attached.
Fins demà!
Bény, I'm so proud of you.
Bona nit.
Fins demà!
Sous-titrage Société Radio-Canada
Només pensar-te em fa feliç. La teva força és la teva gent. Som la bandera que s'escampa el vent. Hi ha una muntanya que sempre cull com una flama que ens dona llum. Les pedres parlen, tenen memòria. Són el record d'una bonica història que ens precedeix, que encara és aquí. Obra els teus ulls i la podràs sentir.
Fos de dia o fos de nit, veig la llum que portes dins. Em dóna forces per seguir-me descobrint. Ets el pare, el meu paisatge, la que completa el meu viatge. Surt el sol cada matí, amb l'alegria d'un futur que ja és aquí. Hem fet un vincle, hem fet un pacte, el primer pas que ens porta tots a casa. Veig la llum.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!