Fins demà!
Agafa aire fresc. Relaxa't, relaxa't, conversa. Relaxa't, conversa't.
I would like to play a little tune I just composed not so long ago. Lo más grande Caparino Madrid. El Fran Sinatra. Ahí está. F.I. Salude. Ose, tío. Que aquí hemos venido pa tomar una birra y no pa huir el cancionero. Así que bate ya con las candaleras, ¿vale?
No, perdona, tío, es que aquí el colega y yo nos hemos dejado llevados por el entusiasmo al recordar la música de nuestros tiempos. Música, música, eso, anda ya, mamarracho, si parecía que estabais cantando misa. Oye, oye, un respeto, ¿eh? Un respeto que eso era del Sinatra. El Sinatra ese es un boñiga. ¡Un boñiga! Pásamela a recordar. ¡Mi c***o en la leche, c***o! ¡Hostia, hace que me diga!
A tomar p*** el tecno, a tomar p*** el rap i a tomar p*** el heavy.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Crec en el meu cos, crec en el meu cap, crec en les mentides quan serveixen de veritat. Crec en la paraula, crec en la sobretaula, crec en la cervesa ben fresqueta a mitja tarda. Crec en el control, crec en el desgavell.
Crec en el ball caòtic, però ordenat als estornells. Crec en la bona fe, crec en donar la mà, crec en salvar angleses obeses d'un ascensor de lloret de mar. Crec en l'aire, sempre l'aire, agrairà el seu moviment permanentment diferent. Crec en...
Crec en el paradís, crec que ens volen confondre amb un miratge d'encís. Crec en allò immediat, crec en el pas dels anys, crec que si sempre estem junts no caurem mai en tants parats. Crec en l'aire, sempre a l'aire, l'aire i el seu moviment permanentment diferent.
Fins demà!
No pot ser mentida a Mata de Pere Ràdio. Un programa... amb poesia. Amics, a nit, perdoneu aquesta petita excitació.
Us he de dir que he decidit seguir vivint, vestir-me com vosaltres, correctament, amb corbata, i, com cal, traçar-me uns plans dignes per tota la vida plens de sentit. Amics, a nit, ara que encara els meus ulls poden veure coses velles,
xacamins, donzelles, libèl·lules i tantes d'altres coses, escenes casolanes, familiars, escenes de violència. A nit,
Doncs bona nit i benvinguts al No pot ser mentida, els poemes, el 107.1 de l'EFM. Aquí a Mata de Pere, a ràdio amb Josep Maria, si estaré. Josep Maria, bona nit, com anem? Bona nit, Pere. Bé, bé, bé, mira. Al final t'estava apuntant una cosa aquí, als poemes. Bé, avui no hi ha massa gent, al carrer ni enlloc...
Sembla com si ens hem acostumat a la pluja i al vent, i si no plou ni fa vent, no sabem què fer, oi? Dóna una mica aquesta sensació, quan has arribat al poble, que no hi havia gent al carrer. Sí, sí, sí...
M'he trobat un poble més solitari del que... Sí, oi? Del que és habitual, sí. Sí que tens raó. No ho sé. Estic aquí per fer-ne una abraçada a Jesús Let, que parlant de vent va tenir un bon ensurt a casa seva. I doncs? Li va caure un pi a sobre. No fotis. A sobre a casa seva. A sobre a casa seva. Sí, sí, un bon susto. No l'he vist, ja... Quan en sàpiga més coses ja us en parlarem. No hi...
No, està bé, està bé, però vaja, de moment ja la tens.
Molts records, doncs, i tant. Escolta'm, una abraçada també per la Mireia Sol, una altra per el Mar Mas Déu, que avui el trobem a faltar. També us parla en Pere Ejar, que el telèfon des d'ara i fins vols de les 11, ja el sabeu, és el 93 730 000. També tenim correu electrònic, no pot ser mentida, arroba matadepereradio.cat. Som a Twitter, també som a l'Instagram, i la veritat és que tenim...
Bastant oblidat el Facebook, però d'això en parlarem un altre dia, que ara fa com mandri i tot. En qualsevol cas de Baussada, en tenim, ens ha arribat, Joan Maria? Sí, mira, i diu així. Diu, Baussà, si et fessin escollir, quin dels cinc sentits preferiries perdre? Diu, evidentment, el tacte. La meva dona m'estaria molt agraïda.
28ena temporada. Programa 864. En falten, doncs, 1.802 perquè acabem. Avui, aquesta nit, Reus Auslander, Joan Maria.
Reus Auslander, Sernowitz, Bukovina, 1901, Düsseldorf, 1988, que torna al no pot ser mentida. Havia tingut una visita a Fugàs, però en qualsevol cas visita, dèiem que torna al no pot ser mentida.
de la mà de 14 poemes de No resideixo, visc, un volum del 2003 a Cafè Central, amb la traducció de Feliu Formosa. Rose Auslander, seguim amb l'estocàstic d'en Víctor Bocanegra, i cap a tres quarts, poema dedicat i la nansa de Marc Masdeu.
Vinga, som-hi. Els versos del No pot ser mentida. Ens acompanyes? Com recorda d'infantesa Sempre recordaré la Teresa
Fins demà!
Reus Auslander, Sernowitz, Bukovina 1901, Düsseldorf 1988, és una de les veus més excruixidores però també més lluminoses de l'Europa del segle XX. Forma part de la tradició jueva nascuda de la diàspora i és un testimoni de la barbària i...
L'escriptura és una recerca de la identitat per aquesta dona, víctima d'exilis, que va viure quatre anys al gueto de Cernovich. Escriure li donava força per continuar viva entre la pèrdua múltiple de pàtria, llengua, identitat i família. La seva obra consta de cap a 3.000 poemes, aviat he dit, que tracten sobre la pàtria, la infantesa i la joventut.
El judaïsme, la Shoah, l'exili, la llengua, com a vehicle d'expressió poètica, com a ofici i com a pàtria. I finalment, sobre l'amor, sobre la bellesa i sobre la mort. Aquesta selecció, traduïda per Feliu Formosa i en pròleg de la professora Heike van Lawick, posa a l'abast del lector, ens posa a l'abast l'obra d'una de les més grans autores i víctima de les més grans desgràcies del segle passat.
vol dir que avui Joan Maria tenim un programa que Déu-n'hi-do només falta que no haguem trobat ningú al poble que el poble sigui solitari per fer-nos acompanyar d'anar-nos als Lander però farem el que podrem, Joan Maria nosaltres tenim aquest ofici i l'hem de fer a les verdes i a les madures sí, sí avui és el que toca
Rose Auslander, testimoni de la barbària i l'Holocaust. Ara mateix, i t'ho he de confessar, no m'hi veig amb cor.
Serà el que deu vol dir. Ara mateix no m'he llegit. Estigues tranquil·lus. Què fem? Llegim? Sí, sí, home, llegim, clar que sí. Sí... Si no li veus en cor, podem parlar de les Apolònies. Saps qui són?
Comencem a llegir i que sigui el que Déu vulgui, Sant Maria.
Perquè cap llum no ens estimi. És el primer poema que hem escollit per aquesta edició 864 del No pot ser mentida. Correcte. Vinga. Vam venir amb esmolades banderes i pistoles. Van disparar totes les estrelles i la lluna. Perquè cap llum no ens quedi. Perquè cap llum no ens estimi.
i van enterrar el sol. Fou un eclipsi solar sense fi.
La clau.
La meva cambra té moltes portes. Cadascuna condueix a una altra cambra amb moltes portes. Sense paraules vaig de porta a porta, de cambra a cambra. Sento el meu silenci. Sento veus estranyes.
Un eco de paraules rere una porta tancada. On és la clau? La paraula clau.
Si et sembla, Joan Maria, nosaltres podem anar llegint aquests poemes que avui ens han triat i... i podem comentar d'altres coses en paral·lel, com, per exemple, l'ecografia de l'abdomen, Joan Maria. Què és? Suposo que...
Vull pensar, vaja, que és una ecografia. Que l'ecografia és aquella prova que fan... Bàsicament, les que tots tenim al camp, les senyores embarassades, o el que sigui, per veure en el ventre matern l'evolució del fetus. Això seria una ecografia.
Abdominal, però l'abdominal és com més general. Perquè l'abdomen, què és exactament? Aquesta és la cosa. Aquesta és la pregunta clau. Tots en tenim d'abdomen? Normalment sí. Només la gent de bé en té d'abdomen. I n'hi ha que menys i tot en tenen dos. Molt bé.
Potser vostès, amics i amigues, es preguntaran tot això que treu cap. I treu cap perquè... I disculpa, potser aquesta intromissió en la teva vida personal, Josep Maria, però tu demà tens una ecografia abdominal. Sí, demà me'n fan una. I tu no ets ni una senyora ni estàs embarassada fins on jo sé. Bé, això que se sàpiga...
Això demà s'acabarà, si per cas... Perquè sí, ja fa temps que me l'han de fer per un tema abdominal. Em passa que tinc un problema de... I avui la veritat és que... Tens un problema. No, tinc un problema de gasos. I s'ha de veure el que...
I què vols dir que de la mà d'aquesta prova, d'aquesta ecografia... Bé, ja me n'han fet d'altres que no penso pas ara d'escriure. De proves o d'ecografies? D'ecografies me n'han fet, també. De l'abdomen, perquè és un tema que arrossego jo fa temps. De fet, és un dels punts febles que tinc jo. L'abdomen. L'abdomen.
T'he de dir que jo no sé ni si en tinc l'abdomen. Sí, home, sí que n'has de tenir, sí. A mi... Perquè l'abdomen és una zona, no és... És una zona, o sigui, el cap, el tòrax, l'abdomen... Tòrax, també. Les cames... Les cames, sí. Vull dir que, ara, jo d'anatomia, bé, de la terminologia pròpia de l'anatomia humana, no en sé...
a ser el bàsic i ser que l'abdomen està, diguéssim, entre el que seria la part del pit, del pit del... Del què? Espera, que ara no sé com es diu. Allà n'enmarca és el pit, sí? Sí, del pit i el que seria el baix ventre. Més o menys...
Més o menys estic situat. Sí, home, sí. I tu, vaja, és que si no en tinguessis... ...series un home al partit. Com el... Com el dividit. Com el... Pascom de... Visconde de Mediado, no? De l'Italó Calvino. D'acord, doncs... Si t'ho dius, també en he de tenir, jo. L'altre dia vaig trobar el Baró Arrampant, que l'havia llegit fa molt temps...
Aquell xicot... Del Calvino. Que deixa de... Bé, deixa de relacionar-se... Sembla que era una casa familiar i decideix de... Òbviament és una metàfora de la vida. Decideix de... De començar a viure per sobre, pels arbres i per llocs on...
On hi està més còmode que no pas la vida. S'enfila, s'enfila. S'enfila els arbres. És la trilogia els nostres avantpassats. Jo l'he de dir, d'un castellà, de l'Italo... Jo no me'n recordo. De l'Italo Calvino que hi ha, tal com tu feies esment, el Barón Rampante, o el Barón Rampant, no sé si és així en català, el Pisconde de Mediado, que és aquest, diguéssim que vingués a ser jo, i el Caballero Inexistente.
aquesta trilogia. També quan era més jove els havia llegit tots tres. No en tinc mal record, és a dir. No seria l'expressió, però sí era...
Divertit, sí, sí. Bé, una de les coses que s'han de llegir quan s'han de llegir. Ara potser ja... Va, que avui som el No pot ser mentida llegint-hi poemes de Raúl Auslanda del llibre No resideixo vist de l'any 23.
Cafè Central, amb la traducció de Feliu Formosa. Enllegit un prell perquè cap llum no ens estimi i la clau, i ara ens pertoca perseguida, eh que sí? Un cop aclarit el tema abdominal, continuem llegint Narrous Auslander.
El meu ofici té un terra de paper. No es trenca. Paraula indestructible, sempre fugint, perseguida per l'obsessió d'eternitat. Mandat. Un poema geu a la guait. Jo hi passo de llarg amb displicència.
Se'm llança al damunt. Em xiu-xueja paraules a l'orella. Em mana, escriu. No me'n puc desempallegar. Impacient, escric. El paper és pacient.
Més enllà de la trajectòria vital d'en Arrous Auslander, la protagonista d'aquesta nit, aquest poema mandat... L'hem llegit alguna altra vegada, que no pot ser mentida. Bé, aquest poema... Aquest poema exactament no, però no amb aquests termes, sinó amb...
amb altres paraules, utilitzant... Correcte. Aquests poemes, diversos poetes, que parlen d'aquesta experiència del poema que els envolta, del poema que és amb ells, del poema que és present i que d'alguna forma o altra obliga els autors a escriure'l. I...
Aquesta experiència és comuna en molts poetes i ens ha visitat alguna vegada aquí el No pot ser mentida, evidentment, tal com tu apuntaves, vaja com apuntàvem, doncs que amb altres paraules i amb una altra estructura.
M'ha agradat aquest final, el paper és pacient. El paper s'espera, diguéssim.
Què fer amb els molts poemes no escrits, les notes taquigrafiades, senyals il·legibles? Què fer amb les paraules esquinsades que s'acoblen, m'acusen, exigeixen de ser reunides per on començo, on ho deixo estar, dins el peremptori bategà del temps?
D'això parlàvem també, eh? Exactament. Aquest parell de poemes podrien anar perfectament... Digats. Emplegats, eh? Sí, sí. Veig, Pere, que tu també... De cop, oi? Ens ha vingut com si haguéssim agafat com una al·lèrgia. Sí, sí, sí. A tots dos ens raj el nas. No sé si han posat alguna mena de... Que no sigui el pa.
o a l'ambient que hagin tirat algun spray o algun... No ho sé, sí, jo també... Només em faltaria això. Que hem sopat avui, hem sopat, com gairebé sempre, una mica de tomàquet, una truita tonyina, què més? Un parell de croquetes, si no és normal, eh? Un parell de croquetes i mitja de braves. I hem sopat això de 3 vegades i no ens ha rejat pas el mas. O potser aquesta combinació no l'havíem fet mai.
Per cert, avui la truta de Tonina, Déu-n'hi-do. Molt correcte, sí. Sí, perquè a vegades la trobem molt oligosa i avui bé. Estava bé. Sí, sí. Estava bé. Però hi havia alguna cosa a l'ambient? Jo també. Estic creixant com una font.
Aquella parella que teníem al darrere, que portaven aquelles bosses, no sé, no les bosses, que no sé exactament què contenien... No ho sé. Noi, em fa sospitar. A tu t'ha com trasbalsat la seva presència, oi? Sí, sí, m'ha donat... Eren una parella prou... Eren una parella molt maca. Serits, sí, sí. Però no ho sé. No t'han fet bona... T'ha fet mala espina. Sí, no ho sé.
I aquelles possotes que duien, no sé exactament... Ves a saber el que hi portaven, potser. Tu et penses tu entre... On t'anàven a aquestes posses? Quarts de 10 o les 10 de la nit aquí al casal a la Mata de Pere. No ho sé, parell, jo no hi donis més voltes. A més a més, la parella, una cosa que, i ho hem comentat, bastant extraordinària, han sopat
plegats però tota l'hora mentre sopaven s'estaven agafats de la mà això més enllà de de la incomoditat pròpia de la situació que no és fàcil sopar només amb una mà això sí que m'ha estranyat però el de les bosses la veritat és que no he donat més importància tots portem bosses a l'hora d'espera o tu no
És per tu una motxilla. De bosses també t'he vist jo portant bosses. I no se m'ha... Jo de bosses no m'he dit mai cap. Esclar que no, una bossa. Vaja. Ets un esser especial.
Bueno, però segur, eh. Ell també, també... No ho sé. O potser aquí a l'emissora li vam de preguntar a l'Albert si fan servir alguna mena d'un ambientador o algun... Ambientador o algun... Mare de Déu. Per cert, ara que parlem de l'Albert, ja li farem arribar els nostres comentaris sobre...
el nou ginyi d'intel·ligència artificial que han col·locat al web de Mata de Pere Ràdio i que l'utilitzen per descriure el contingut de tots els programes i del no pot ser mentida, doncs també. Albert, ja en parlarem, però Déu-n'hi-do. No, no l'he escoltat, Pere.
Et noto una miqueta com reaci. És un gent que el que fa és... doncs et descriu el programa. Sí. I t'ho vull llegir perquè sàpigues de què estic parlant. Però com ho saps que es tracta d'intel·ligència artificial? Perquè m'ho va dir ell. Ah, val, val.
Sí, sí, el programa anterior, que va ser el programa que vam dedicar a en Joan Vinyoli i al llibre Ventaram, que va venir el Marc, com bé dius, aquest giny d'intel·ligència artificial n'ha fet el resum que seguidament llegiré.
En aquesta edició del programa No pot ser mentida de Matadapera Ràdio, el trio de presentadors format per Albert Beurlegui, Josep Maria Sistaré i Marc Masdeu, s'endinsa en el món poètic de Joan Vinyoli a través del seu emblemàtic llibre Vendaram.
L'episodi analitza com el poeta barceloní utilitza els símbols de la tardor i el coure per expressar una maduresa plena de significat, movent-se entre la quotidianitat i el misteri. Durant el podcast es llegeixen peces que parlen de la solitud, la passió i la presència dels avantpassats,
destacant la capacitat de Vinyoli per destilar l'angoixa en versos més plans però profundament commovedors. La tertúlia es complementa amb la música de Víctor Boca Negra i una mirada crítica a la realitat catalana en la secció final de La Nansa,
tot mantenint l'estil proper i distès que caracteritza l'emissora municipal 107.1 FM des del Casal de Cultura. Una sessió imprescindible per entendre la influència de Rilke o Elliot en la lírica catalana moderna.
Tot això ho vam fer la setmana passada. No ho crec. Doncs d'això parlava, Josep Maria. Parla, parla, parla, parla amb el Verde, aviam què et diu. Perquè potser... No sé què dir-te. A mi tot això de la intel·ligència artificial em fa molta por. I no perquè tingui por allò que no conec, sinó que...
Mira que jo no soc perruc de mena, eh? Però... Això de la intel·ligència artificial... Ai, no sé, anirem a parar. D'entrada tu desapareixes.
Oi? De l'anterior, dedicat a... Això ja em sembla bé. La altra va ser la del... De l'Spun River. La de l'Spun River, del Samantiri. Diu, en aquesta edició del programa No pot ser mentida, Matada Pere Ràdio, els presentadors retornen a l'obra clàssica d'Edgar Lee Masters, Spun River Anthology. A través d'una selecció de 12 poemes, s'explora la vida i la mort dels habitants d'aquest poble imaginari de l'Amèrica rural.
Els monòlegs dels difunts serveixen per reflexionar sobre l'ambició política, el desapropiament de la vida, l'idealisme i la traïció. Entre lectura i lectura, el programa manté la seva essència propera amb anècdotes personals sobre la informàtica, la passió pel modelisme ferroviari i el valor de la veritat. L'espai combina la traducció de Jaume Busquet i Àngel Lloger...
amb la música de Víctor Bocanegra, oferint un retrat cru del passat que encara ressona en la societat actual. El programa conclou amb una mirada crítica a la modernitat i una dedicatòria final als cementiris amb la veu d'Antònia Vicenç, recordant que la poesia és una finestra imprescindible al 107.1 FM.
Entre lectora i lectura, el programa manté la seva essència propera amb anècdotes personals sobre la informàtica, la passió pel modelisme ferroviari i el valor de la veritat. Això és ben cert, Pere. Però no ho sé.
Preferiria que ho escrivís ell mateix, la veritat. Albert? Sí. Potser és ell que ho escriu, li hem de preguntar. Potser sí, ja no m'estranyaria.
Albert, ets tu que escrius això? Té cops amagats. Problemes a part, a mi això de la intel·ligència artificial, un dia en parlarem, més abastament de tot aquest tema tan ampli, amb moltes finestres obertes, sobretot obertes, i que jo, com he dit abans, a mi això em fa una certa por.
però ara no t'estic parlant pas amb broma, eh? A mi la intel·ligència de Ribeixal em sembla un invent fantàstic, sobretot per alguns, i més econòmicament parlant. Això ens fotrà més nosa que servei, jo t'ho dic ara. En qualsevol cas, pensa que de tot això que estem dient en farà un resum. Esclar.
I, si vols, la setmana que ve llegirem. Ja el tornem a llegir, sí, sí. País matern. Rous, Auslanda. El meu país patern...
És mort. L'han enterrat dins el foc. Visc el meu país matern. La paraula.
I tu qui ets, Josep Maria? A vegades sóc el que sóc i a vegades sóc el que els demés creuen que sóc. Més enllà d'això no et vull dir res més, però. Qui sóc, Reus Auslander?
Quan estic desesperada escric poemes. Si estic alegre, s'escriuen poemes en mi. Qui sóc quan no escric?
Fill dels 60, Víctor Bocanegra.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Ràdiu!
Va, que continuem aquí, el No pot ser mentida, en aquesta edició 864 de l'Aparador de Versos, de la Municipal de Mata, de Pere Lleginti, poemes de Reus Auslander. No resideixo visc aquest volum del 2023 amb la traducció de Feliu Formosa, Cafè Central, la col·lecció Jardins de Samarcanda. N'hem llegit set de poemes al primer bloc i en aquest segon llegirem... De fet, en tenim set més. Sí, si no, doncs no. Exactament.
Va. Potser havies acabat llegint tu o havia acabat llegint... Sí, ara diria que et pertoca a tu, Pere, el número 8. Encara hi ets. Encara hi ets, Pere. Doncs va, encara hi ets. Rous Auslanda, traducció de Feliu Formosa. Llança la teva por...
a l'aire aviat se t'acaba el temps aviat creix el cel sota l'herba i aviat els teus somnis cauen enlloc encara fa olor al clavell canta el tort encara pots estimar regalar paraules encara hi ets sigues el que ets
Dóna el que tens. Ara m'ha vingut al cap aquell vers d'en Garriga que deia que només és teu el que has donat. Bé.
Sí, sí, estava pensant en això. El meu alè. Els meus somnis profuns, la terra plora sang. Les estrelles em riuen els ulls.
Venen persones amb preguntes de molts colors. Aneu a Sòcrates, els responc. El passat m'ha poetitzat, he heretat el futur. El meu alè es diu... Ara. Aneu a Sòcrates.
Aquell qui no vol. Sempre els clàssics. Aquest transfons que no m'ho trec del cap, malgrat que intentem sempre donar aquest aire d'alguna forma més frívol al no pot ser mentida, no em trec del cap el que aquesta...
poeta, poetesa que avui estem llegint, Rose Auslander, va viure en el seu moment. És evident que tot el tema de l'Holocaust...
Va ser un... En fi, és que ara mateix, per no dir una bestiesa, prefereixo no dir res, però realment ens heu de disculpar si entre mig d'aquests poemes nosaltres diem la nostra. Però, per altra banda, això no pot ser mentida i per això nosaltres fem el que en principi ens ve de gust. El Mirall diu...
Mira, ets vella. Puc volar? Responc. Boles i caus, diu el Mirall.
No renuncio a les flors i a la música, a la meva ràbia per la fam de milers, al somriure d'un ésser humà, a paraules dures i tendres, a l'existència en un món inabestable. Renuncio de grat a la mort que no renuncia a mi.
Aquests dies durs brillen inútilment les anèmones. El cel és gris. Un núvol fosc plora. Busco l'amic mort en el meu somni. Escriure fa mal.
Va, que ens en queden un parell, Josep Maria. No oblido. No oblido la casa paterna, la veu de la mare, el primer petó, les muntanyes de la Bukovina, la fugida a la primera guerra mundial,
la penúria a Viena, les bombes a la Segona Guerra Mundial, l'erupció dels nazis, la tremolor de por al soterrani, el metge que ens va salvar la vida, l'Amèrica dolça i amarga, el torment d'escriure, l'exigència d'escriure encara.
Encara hi ha espai per a un poema. El poema és encara un espai on es pot respirar. Rose Auslander, el no pot ser mentida.
Fins demà!
Doncs acarem la recta final.
I en primer lloc hi trobem el poema dedicat, Josep Maria. Mira, Pere, aquesta nit dediquem un poema a l'enyorança. I ho fem de la mà d'uns versos d'en Miquel, Martí i Pol, dins el seu volum Sweet de Parlevar, editat per Edicions 62. Miquel, Martí i Pol no pot ser mentida. You know how, sway me smooth, sway me now.
Fugiria de mi si no pogués recuperar el meu temps i interrogar-lo. Tornar al passat com qui torna a la casa en què visqué i, recorrent-la, troba, lúcidament sorprès, tots els indicis d'allò que és i s'aprèn, contemplant-los,
fugiria de mi i em sentiria desolat i enyorós, com qui perdut enmig d'un mar immòbil defalleix sabent que res que res ja no l'incita a viure.
Fins demà!
La Nansa, de Marc Masdeu.
17 de febrer de 2026. Obra. Més al nord de casa, on diuen que la gent és neta, innoble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, hi ha un rètol a l'autopista que hi diu Torreciudat. Encara que t'hagis de desviar força, sempre he volgut anar-hi, per allò del gat i la curiositat. Tot i així, alguna cosa m'ho ha impedit, sigui un viatge frugal a la capital aragonesa, algun de més esporàdic, una mica més lluny, o la simple reticència que tanta perfecció no pugui ser possible.
Diria que sempre m'ha passat més la tercera opció. No vull posar aigua al vi. Tota obra, sobretot les humanes, tenen un principi i una fi. L'única cosa que no sabem és la durada de segons quines meravelles, de segons quins martiris. Hi has estat tu, Josep Maria, a la ciutat? T'haig de dir que sí, però prefereixo...
Ara no parlar-me, perquè és un tema molt llarg. Però sí, sí que hi ha estat, fa molts anys. I molt ben acompanyat, per cert. Deu fer... Potser fa 50 anys que vaig estar-hi. Imagina't, imagina't. Per un tema abdominal.
I tu, què has estat, Pere? El Marc, no. Però tu? Jo tinc pensat estar-hi, sí. D'aquest 2026... No passa. No passa, jo t'ho dic jo que no passa. Va. Ai, cadascú...
Tinc uns... Només t'ho apunto. Tinc uns parents a l'Aragó i m'hi van fer anar.
Doncs fins aquí aquesta edició 864 del No pot ser mentida, de la qual esperem amb candeletes el resum que ens faci la nostra estimada intel·ligència artificial, o bé, perquè ho sabem, l'Albert Berlegui. Bona nit, Josep Maria.
records a la família aragonesa. M'hi van fer anar. I si deu vols, fins la setmana que ve. Una abraçada pel Marc, que és molt bonic. Ja sabeu que la poesia aquí a Matada Pere, a Ràdio, té un aparador, no pot ser mentida. No tinc algun retrato. Era feliç aquella època, jo. Ara potser ja no tant.