res més, sigueu bons, procureu a ser feliços i molt bon cap de setmana que tenim a punt de començar.
Let's go.
Bon dia, bon dia, bon dia, bon dia a tothom. Que raro que queda dir bon dia, noi. Haurem de tornar-ho més, però segurament. Bon dia, amics i amigues del programa, benvinguts i benvingudes una setmaneta més al vostre programa de confiança. Comença aquella horeta de la setmana en què feu veure que treballeu i ens esteu escoltant, o en què feu veure que ens escolteu i esteu treballant, perquè hi ha molta gent que fa veure que ens escolta, però mentre no hi haguis la visita hi ha cap número. A mi això em fa feliç, ja.
Cap de setmana, força tranquil. I aquí el que es valora, com va dir aquella persona, és la tranquil·litat. La tranquil·litat es valora moltíssim i sí està bastant bé, la veritat. Cursa Montrodona al poble, com a cosa destacable d'aquesta setmana. En passen moltes més, però és que passen moltes coses. Va guanyar el Jean Margarit.
Bueno, poca notícia. I l'Estel Roig, a les noies. I la Sílvia Parés, no? I la Sílvia Parés, no, no va guanyar. Felicitats a l'Estel, abraçar des d'aquí. Sílvia, t'hem fet gòsting. Sí, ja he contestat. Ja ho contestarem, això. Ja ho contestarem. Això, la roba bruta és renta a casa. S'hem-ho après a aquest programa? Ara, ara. És que la roba bruta és renta a casa. Jan, enhorabona per acabar...
per la cabra de Sant Llorenç, no? Vull dir, per acabar d'una altra vegada primer. Diuen que el més difícil no és arribar a dalt, sinó mantenir-se. Jo personalment no ho sé, perquè mai he estat a dalt. Vull dir, no he arribat mai a estar a dalt. No he arribat a estar a prop d'estar a dalt en alguna cosa o en res. Sí, sí, sí. Aleshores, no ho sé, però si el més difícil és mantenir-se enhorabona, perquè ho està fent. Sí, no sé quantes mons rodons seguides deu portar, però no sé, moltes.
Avui, per a tots i totes vostès, us portem un programa referent a uns dels set arts. I jo sé que el que fem avui, sé quin número és, però no sabia els altres, perquè jo pensava pintura, escultura, i em quedava aquí. I ho he buscat, i és arquitectura, el primer, poesia i literatura, el segon, dansa, el tercer, música, el quart, pintura, el cinquè, escultura, el sisè, i el set, la cinematografia. Oh, quin fem avui? No t'estava escoltant, perdó.
Què passa? De què va el programa d'avui? No ho sé. Del set, del set d'autografia. Però jo pensava que els sis primers no estaven ordenats. O sigui, pensava que es deia el setè perquè era l'últim en introduir-se. No, no, no. Vull dir que m'agrada que... L'ordre l'he tret... L'ordre l'he tret d'internet. Vull dir, m'he trobat una llista enumerada. Si ho diu internet... Mai he mentit. Segurament serà veritat. El primer seria arquitectura.
Pot tenir sentit que el primer que fes l'home fot un pal i un sostre. El segon, poesia i literatura. Comença a escriure abans que ballar. No ho sé, això ja. No ho sé. Clar, la música en quart lloc. La pintura abans de la dansa no em quadra. La pintura després de la dansa no em quadra, per exemple. Sí, sí, es va començar a ballar molt abans que pintar.
ballar? Bueno, és igual, és un debat que no... Però està clar que la música ha d'anar abans de ballar, perquè si no, que balles. Ah, això és veritat. Vull dir, aquí els hem pillat. Aquí els hem pillat. No és cronològic. No és cronològic. No és cronològic. Bueno, ja l'he preguntat a l'Otecan avui, efectivament ho sabia.
Efectivament, va de cine. Avui tenim nosaltres un director formant-te amb els CAC. Segons la seva no wikipèdia, sinó coses que també he trobat a internet, que és la meva font d'informació principal, el 2017 va fer el Ombre Lobo, el 2019.
La imagen del tiempo del 84. Human hibernation. Però moltes més coses. Moltes més coses, perquè tot fer un cacaulat n'hem pres moltíssim, moltíssim, d'aquesta persona. I ara n'aprendrem encara més. Avui, a res en joc. Lluís Serràs, molt bé! Per fi! Per fi!
Tot seguit, com sempre, el saludarem, però com sempre, abans, deixeu-me saludar l'estat del programa Ramon. Com estàs? Molt bé, molt content que hagi vingut el Lluís. El va proposar el Pere, i quan el va proposar vaig pensar, hòstia, era tan evident que havia de venir en algun moment, com pot ser que portem quatre temporades i no hagi vingut, de veritat? També era molt evident el Crims de la setmana passada.
Sí. Quin era? Un molt evident. Que era aquell i era aquell. Molt avorrit. Avui ja veurem què ens sorprèn el Carles Porte. Ramon, notícia per tu. Es torna a ajornar un desonament a un veí de la casa Ursola.
És la teva... Molt a favor, molt a favor. Ja està, no cal dir res més. O sigui, el Josep portava 24 anys vivint a casa seva i ara el volíem fer fora perquè havíem comprat un fotsvoltor a tot l'edifici per fer-ho amb lloguers de temporada. Vull dir que està bé que hi hagi un símbol per aquesta lluita i endavant. Espera, d'això és la secció. Vull dir que dic una cosa i tu dones una petita opinió. No diu sí o no. Preguntes el temps.
Clar, perquè sempre dius sí o no. Em vaig començar a córrer coses per tu i em deies que sí o no. Digues, digues. Pere, dilluns, sol boira i temperatura nascents. Veus? Aquest dilluns o el que ve? Aquest, avui, avui. Doncs no, ha fet fred avui. Gràcies. T'han equivocat.
Vale. Ot Coromines, com estàs? Bona nit. Bona nit. Com estem? Avui has vingut just de temps, però alhora, per tant, no et puc dir res. Correcte. Ets un geni. La notícia per tu d'avui és... Beyoncé guanya el millor àlbum de l'any, els Grammy 2015, i Kendrick Lamar arrasa. Quina opinió ens en pots donar?
És que no m'ha escoltat ni un tema de la Beyoncé del seu àlbum, ja t'ho dic. I del Kendrick? Kendrick sí, Kendrick molt. I s'ho mereix. M'ha rescut? Sí, sí, sí. Per tant, no m'he d'enfadar amb ningú? Amb ningú. Vale, perfecte. Lluís, com estàs? Gràcies per haver vingut. Hola. Hola.
Com et segueixo? Hola, Lluís, com estàs? Molt bé, molt bé, aquí estem. Gràcies per haver vingut. De res. És un plaer tenir-te aquí. Vens dins de Mura, eh? Sí, dins de Mura. Molta curva. Cuidado dels senglars. Sí. Molt senglar. Cabirols. Cabirols, també, a la carretera? Una mica de tot, sí. Hòstia, molta fauna i fora, allà, eh, nano? Com estàs? Com va tot? Bé? Tranquil? Fantàstic.
És que la tranquil·litat, estàs d'acord que el que es valora aquí és la tranquil·litat? S'ha de valorar? No? Sí, no. Sí? Va bé. Tots seran preguntes així, eh? No, no, però es valora estar tranquil. Jo valoro bastant estar tranquil.
Estar molt tranquil també ha de ser una merda, no? No, molt tranquil tampoc. S'ha de trobar un equilibri. Jo cada setmana baixo, eh?
Al Viena o així per veure cares, perquè si no és un desastre. Per veure cares humanes. Al Viena. Bé, vaig a bufar el vent a la Manresa o a Terrassa al MF. M'imagino. A per anar al cine. No, per veure cares de... jo no sé.
De la comunitat gitana, per exemple, o de gent que m'interessa veure i que, si no, no veig mai. Perquè m'hora està ple de catalans, només. M'imagino... Espera, espera, és veritat, tu baixes a Terrassa i vas al cine, ai, als AMC, a veure gent... Gitanos? O sigui, gent que has quedat amb ells, eh? Què? Gent que tu has quedat amb ells. No, no, no, a veure gent com tens, eh? A fer-me banys de persones.
Vull dir, senyor del Viena que ens està escoltant, no està tan boig. Vull dir, és un tio normal, al final. Saludeu-lo i darrere unes patates. Ja el veurà cada dia. Doncs bé, comença un programa que no té cap forma d'art, però que és un programa de puta mare. És que tot... de puta mare... Ho sabem tot de tu. M'està de pina...
Bona nit i benvinguts a la Chapeta Històrica. Durant les quatre temporades que portem, hem vist que hi ha bàsicament dos tipus de convidats. Els que t'agafen de la mà i et diuen que els convidis, que tenen moltes coses a dir, aquest seria el cas de les teves cases...
I els que quan els convides et diuen, però de què voleu que parli? Com si no tinguessin res interessant a dir. Avui ve una d'aquestes persones que fa veure que no, però que té moltes coses a dir. Avui torna a casa el gran Lluís Cellarès, mata de pareng i exjugador de hockey de l'Egara. Va ser un dels millors jugadors de l'Egara de la seva generació, concretament dels mil millors.
Però no és per això que està aquí, sinó pel que ha fet després. Va estudiar cinema a l'SCAC, és a dir, que és un expert del cinema. I per tant, si us recomana una pel·li, no li feu cas. Perquè a la gent de l'SCAC li agraden pel·lis molt rares. Pel·lis que estan fetes perquè no les entengui ningú.
Pel·lis molt llargues on no passa res, pel·lis que pots veure a la Filmoteca, pel·lis fetes perquè la gent que estudia cinema diguin, oh, que bona que és, i et donin copets a l'esquena en forma d'invitacions a festivals molt prestigiosos. Però si la pel·lis l'ha fet ell o hi ha participat, feu-li cas, perquè el Lluís és un mata de pareng amb talent. Ja se li veia al camp de hockey.
També talent per la música. De fet, no sabem ben bé què es dedica el Lluís ara mateix, sigui guionista, director, músic... Ho volíem esbrinar, però no té xarxes socials, tampoc té WhatsApp i, a més, és una de les 232 persones que viuen a Mura.
El que sí que sabem és algunes coses que ha fet el Lluís des que va començar l'escac. Per exemple, el curtmetratge de l'Home Llop, mireu-lo, va estudiar també un postgrau a Cuba, a l'EICTB, l'escola de cinema ideada per Gabriel García Márquez. Va viure a Madrid treballant amb los Javis, que per qui no sàpiga qui són, són com els Jordis, però en espanyol.
Ha fet un videoclip de Manel, concretament el de La Bona Gent, on hi podeu veure el Quico Llobet amb perruca. A Guillem Gisbert li cal agradar molt el videoclip perquè després Jan Solitari m'hi va tornar a encarregar un altre, el Lluís, per la cançó Cantiga de Montse.
Més recentment, el Lluís Cellarès ha fet la banda sonora de la pel·lícula Maman Maio, una sèrie d'Eduard Sola, que és el guionista de La casa amb flames, també conegut a Twitter pel seu discurs als Premis Gaudí. I finalment, el Lluís ha sigut guionista de The Human Hibernation, la pel·lícula de la terrassenca Anna Cornudella, que vindrà aviat, guanyadora del Premi Fipresi a la Berlinale i del Premi Feroz de No ficció.
El Lluís ha fet tot això i moltes coses més que ens ho explicarà a l'entrevista. Però abans d'això anirem a la secció de la segona persona que ens podríem trobar a la Filmoteca en aquest estudi que és Ramon Avellaneda. Ho sabem tot de tu.
Com podeu veure, avui no estem sentint Bob Dylan entonant el The Man in Me, sinó que estem gaudint d'aquell emllis verd recitant Cantiga de Montse. Res del que pugui dir, milloraria l'harmonia dels versos que tapo la meva veu. Per tant, el millor que podria fer seria callar i deixar que escoltéssiu en bucle el barceloní. Però avui tenim entre nosaltres la persona encarregada de posar imatges a aquesta lletra i per la bona gent de l'últim disc de Manel.
Amb el risc que aquesta secció quedi massa de nínxul, però amb la tranquil·litat que em dóna el fet que això me la suda completament, estem molt a favor de les coses de nínxul, faré una ràpida comparació entre les dues obres fent que això sigui com a mínim la segona xapeta que sentiu avui. Aquesta sense la voluntat de ser graciosa i amb un grau potser massa elevat d'admiració.
I és que la de Guillem Gisbert és probablement la tercera veu que m'he escoltat a la meva vida, només superada per la de la meva mare i per aquella que em recorda constantment que hauríem de començar a expropiar torres de mata de pera. Ens trobem davant de dues obres magnànimes que van ser, que van des dels samplers de Maria del Mar Bonet a les cites de Sexo Nova York, de la seguretat de l'innocent malvat, el col·lapse que et pot portar l'accés a seny, de l'enveja per la calma amb què s'estima, a la tranquil·litat que dona la manca d'empremtes a l'arma d'un crim. Per la bona gent és la porta d'entrada el disc homònim de Manel,
una porta que no es fa fàcil de creuar pels canvis rítmics i estructurals que trobem durant tota la cançó, però que quan ets la llindar veus que era necessària per descobrir els racons del maldat humana i de la sospita útil. Aquesta sensació contrasta amb l'harmonia de Càntiga de Montse, on la melodia t'agafa de la mà i t'acompanya d'estrofa a estrofa explicant-te l'admiració cap a la protagonista. Un drama generacional de tots els fills de Convergents quan arriben a la 31 i veuen que ja no són els joves de l'oficina.
perquè fa el nivell gràfic, Lluís Allarès ens diferencia del tot els paisatges de les dues cançons. Anem des de l'hotel idíl·lic, que acaba sent terrorífic a Parla Bona Gent, a un paisatge amenaçador, però que t'hi voldries quedar a viure de Cantiga de Montse. El videoclip de Parla Bona Gent...
una barreja entre el Resplandor i High School Musical 2, i trobem la idealització d'un luxe obsolet, de balneari d'àvia, de convenció de Dander Miflin, d'anunci local de cinema a Catalunya que t'atrapa i t'expulsa parts iguals a partir de la simulació d'imatges d'estoc gratuïtes i de sushi sobre un pèl corporal. Unes vacances il·luminades per fluorescents d'una oficina.
una pel·lícula de terror adaptada a la teletienda, una sessió de fotos de comunió sobre un cementiri indi. Pel que fa a la càntiga de Montse, fantàsticament produïda amb animació per rotoscòpia, veiem un Guillem Gisbert transformat en un personatge bíblic esclavitzat, que fuig per poder exercir la seva fe. Entre Oliveres i Onades, entre el fons del Montcau i el de Montserrat, ens trobem amb un benhorol catalana que desitjaries que no s'acabés. Una tècnica d'animació que ja no s'utilitza, explica un tipus d'història que ja no s'explica, amb un ritme pausat pel que sembla que ja no tenim temps.
calma, a la quotidianitat i a la cura. Arribats a aquest punt, i per anar tancant, només us puc demanar una cosa. El millor que podeu fer és parar immediatament a aquesta merda del programa i posar-vos al YouTube a mirar aquests dos videoclips. I si em deixeu, acabaré amb tres consells. Escolteu tot el que faci Guillem Gisbert, mireu tot el que faci Lluís Sallarès i feu el favor de no escoltar les merdes de podcast que fan els de Noot Project i Jordi Will, que mentre ells entrevisten a terraplanistes, líders d'extrema dreta i creadors del Globo, nosaltres tenim la sort
i el privilegi d'entrevistar el nostre convidat d'avui. Ho sabem tot de tu. No tenia el canal activat. Això ho fem així. Sí, està bé. Què t'ha semblat, això?
T'ho estan preguntant? No passa res. No, me he quedat abrumado. Perdoneu el barbarisme. No, perdona't. Ha quedat molt bé, Ramon. T'ha quedat molt bé. Està molt bé. M'he quedat una mica sense air. Ja has anat molt ràpid. Em feia por que quedés molt pesat.
No. Ah, no. I que hi havia com massa... Però si has estat com dos minuts, només, tio. Ja, ja, ja. Saps allò que vam fer, allò de... Llegeixes el màxim que puguis en un minut. Sí, però llegir normal tardaves 10, eh? Ha llegit molt ràpid.
Després, si voleu, torno a fer-ho i tenem el trosset i ja està. Com vas començar, tu, amb això del cine? Comencem al principi. El rebot m'apunta la pregunta sempre. Doncs com que soc ric, vaig anar a la SCAC, perquè he viscut a matar de pe. És així.
És així, eh? Però, aviam, vull dir, abans d'anar a l'escac, no hi vas cap, vull dir, no és un sorteig, això. Tu tenies la voluntat d'anar-hi, entenc? Jo tenia la voluntat d'anar-hi. No et van apuntar amb una pistola. Jo llogava DVDs i vídeos aquí, de fet, a la biblioteca de Matata Pere, ja que estem fent comunitat aquí. Molt bé, molt bé. Sembla important recalcar. I allà et va despertar l'interès. I allà, doncs, m'agafava totes les pel·lícules per la portada i al final, doncs,
doncs vaig anar veient pel·lis i sí, vaig anar a l'escac perquè no tenia res a fer i no sabia fer res, que és on acaba tots els rics que no saben fer res, doncs acaben fent alguna merda artística. Està bé, jo vaig acabar sent mariner, no sabia fer res. Encara una mata de peda, suposo. Però hi ha algun moment que dius, ara sí, al cine això és el que vull fer? Alguna moment que diguis que xulo això? No, no. Fins aquí la meva entrevista, que comenci a reunir-nos.
I ara què et dediques? O sigui, si tu et paressin pel carrer et diguessin... Què ets? Què faig ara? Sí. Ara mateix què estic fent? Ara estic fent la traducció d'un llibre. D'un llibre del segle XVIII. Amb quin idioma? Sí, del francès al castellà. Sí, sí, sí. Sobre artologia. És un francès que no és el francès d'ara? És un francès del moment de la Revolució Francesa. I que va de... És d'un guardaboscos que explica conductes animals de...
I com saps tu, francès, del segle XVIII? No, no, no. Del segle XVIII no ho sé, però vaig anar al liceu francès, perquè també... Ja era ric, abans de... Ja era ric, abans de... Però si t'entrevistessin per la tele i et fessin posar un cairon i posés Lluís Sallarés, què és, Lluís Sallarés? És guionista, és director, és... Guionista, guionista. És guionista.
És guionista, d'acord. I tu quan t'encarreguen un guió, o sigui, com funciona això? Et venen amb una història, et diuen desenvolupa, et diuen, ei, soc director i vull gravar alguna cosa, diguem què, com funciona? No, no, sobretot et venen amb alguna idea i aleshores tu li dones una mica de forma i vas pensant i sobretot jo faig un treball de documentació, o sigui...
jo agafo el tema, aleshores llegeixo sobre les coses, i aleshores penso possibles trames, possibles personatges, una mica per on podria anar la cosa, i aleshores, a partir d'aquí, jo sempre treballo com amb els directors i amb els altres. Per tant, quan el friki de Twitter diu, ui, aquest surt amb una espasa que no era d'aquesta època, sinó que era de... No, no, l'espasa potser no tal, però la trama, no? Però la trama, sí. Ui, aquí m'anava el papa Pio 15 i no el 14, cabron. Això seria...
El cabron és ell. I quan estàs fent això i estàs pensant aquestes trames, d'on agafes les referències, les influències? Saps alguna... Tens algú a qui agafis més referències que algú altre? No, depèn del projecte. Sobretot depèn del projecte d'això.
Ara, per exemple, que estic fent una cosa de terraplanistes, com us estava explicant, doncs de Darwin i de Conrad Lorenz, que és un etòleg dels anys 50, doncs ho agafo tot per inventar-me... I també dels gitanos, que per això és molt important, que jo sóc un gran amant de la cultura gitana i del flamenc. I aleshores, doncs res, depèn del que vagis fent, doncs et vas interessant en el que et vas interessant.
I lo dels terraplanistes, què, què? Lo dels terraplanistes... Com vas? Qui guanya? Lo dels terraplanistes és un desastre. És fantàstic, eh? Però lo dels terraplanistes, o sigui, és una cosa que és una sèrie i que és un congrés de terraplanistes a Tenerife. Això representa que no... No ens escolta ningú. Però bé, això espero.
I res, bàsicament, el que jo volia en aquesta sèrie, per exemple, era que no fossin tots com els terraplanistes que jo escolto, que són molt limitats i pensava, estimularia molt que tinguessin tots els arguments del món i que fossin superintel·ligents.
i que tot i així fossin terraplanistes. Que es contradiu molt, perquè hi ha coses molt òbvies. Bé, depèn del que vulguis parlar, clar, que això és un tema, no? Per exemple, jo amb la directora d'això, doncs el que parlo és de què va això, no? Doncs va de la ideologia, no? I de com la ideologia t'empenya a això. I aleshores jo com que soc una mica fatxa, no? Es pot dir aquí? Soc una mica fatxa i no... Jo què sé, doncs odio els progres i odio la gent d'esquerres i tot això.
Doncs penso, hòstia, tot el que va de progrés i tal em rebenta, doncs també ho veig com una ideologia i aleshores jo intento ficar-me en el punt de vista d'alguna persona que podria estar pensant així i tot i que els arguments jo no els comparteixi, em semblen absurds, doncs trobar tot el pes per entendre que el que et mou sempre són ideologies més enllà dels arguments. Però bueno, no ho sé.
Tens algun guionista de referència que et vulguis admirar allà o que sempre has admirat? Sí. Charlie Kaufman.
que és un guionista... Ara m'estic llegint una novel·la seva, la seva primera novel·la, que es diu Munt d'Hormiga, que va d'un tio que està obsessionat amb el gènere neutre i no sé què, com un crític de cine que vol ser superprogre. Ell també se'n riu molt dels progres i de tota la ideologia aquesta que estem vivint i que totes les pel·lícules es banyen d'aquesta cosa, de la psicologia i de l'LGTBIQ+, i aquestes merdes...
I aleshores, doncs, ell agafa això i se n'enriu i tot, i res. I és que no us explicaré la trama perquè és molt complicada. Però bueno, ha fet Como Sergio Malkovich, Adaptation, no sé si us sonen. Anomalissa una pel·lícula d'animació. És un grande, és el millor. Mireu les pel·lis, sisplau.
et fa por alguna vegada, o has tingut mai la por de quedar-te sense idees? És a dir, que busquis trames i diguis que ja les he fet totes, ja no em surt res més. No, no, perquè això em passava quan era més jove.
perquè volia fer coses jo com a director i tot estava més en una cosa de la projecció egoica i com el gust quan ets adolescent que estàs més basat en la idea de, hòstia, m'agradaria ser com aquella persona, o m'agrada allò perquè m'agradaria veure'm com allò una mica, com quan a la gent li agrada la Rosalia o merdes d'aquestes, que és com, ai, però és que ha triomfat i no sé què, i el que et diuen mai et parlen de la música, sempre et parlen de l'èxit.
Era una mica el mateix, no? I aleshores allà sí que no tenia idees perquè no tenia temps per pensar-les en el fons i perquè estava massa ficat en això. Però des de fa ja uns anys que estic com treballant i que estic més com fent de guionista o de coses que estan... Doncs ja no em passa això, perquè bàsicament si tu llegeixes...
D'idees te'n surten moltes i tens moltes coses que pensar. La cosa és tant que la gent està més... La idea de l'artista i del creador, que tot surt del seu cap i tot, que a mi em semblen xorrades, doncs és molt limitada si tu no tens un ventall de coses de les que parlar. Això és el que em sembla.
I tu quan estàs fent un guió, saps, mentre l'estàs escrivint, saps que allò serà un èxit o no, podries dir-ho? No, no, no. Jo hi ha coses que he escrit que em semblen...
xurrades, fortes, i que després van bé, i després coses que penso, hòstia, això és brillant, tal, i ni surt. No, no, no, o sigui, això és, jo no sóc bo per això. Per exemple, el meu amic Eduard Sola, ell és boníssim sabent el que funciona o no, i de fet, jo quan tinc dubtes amb això, sempre, bé, cada setmana, cada dijous, passo a Barcelona a veure'l,
per parlar de coses que ell també m'explica coses seves, de la feina i tal, i jo li pregunto si t'he sentit una mica el que estic fent, perquè mai ho sé, això. Però tu quan fas un guió, quan fas alguna cosa, ho fas amb la voluntat que sigui mainstream i ho escolti molta gent, o que sigui bo? No, no, és que jo estic molt d'acord amb el que has dit, Pere, i m'ha encantat el teu discurs, t'ho he de dir, de la gent de la Filmoteca, perquè és escarós, sí, sí.
No, no, jo no miro pel·lis d'autor. A mi em semblen basura, les pel·lícules d'autor i les pel·lícules llarques. De fet, no miro pel·lis, jo. I si miro pel·lis, les miro sense so. O sigui, perquè no puc, no puc, perquè em semblen horribles. O sigui, em sembla horrible veure una pel·lis de dues hores d'un coreà, no sé què, m'explico o no? Això jo ho feia abans, que el meu director preferit era un tailandès. És que el Lluís que coneixia jo era aquest, no? Però ara no, ara no. Ara mires Transformers. Ara miro Transformers, per exemple.
Wister, no sé, coses de la... Cars. Que és el que és important, sí. Cars és molt important. També em semblen autèntics trunyos la majoria de coses, però hi ha coses que estan molt bé. Com quina? D'ara així... Ara fa molts mesos que no hi ha res bo. Però, aviam, una pel·li del Nicolas Cage que es diu Dream Scenario, no sé si la vau veure. No. És el Nicolas Cage? És boníssima, eh? L'heu de veure. Home, el Nicolas... Ell és boníssim. Fa de Nicolas Cage? Fa de Nicolas Cage i va de que...
De sobte tothom comença a somiar en el Nicolas Cage. Ah. I tothom el té en els seus somnis. I no fa res en els somnis, però està allà. I aleshores es fa superfamós i es fa viral perquè surten els somnis de tothom, la gent del món. Home, la idea és bona. És bastant bona. La idea és bastant bona. És bastant bona. I a part del cine, que ara hi tornarem, tu també has fet els videoclips de Manel. Això com t'arriba?
Això m'arriba perquè jo era la puteta de l'Índi català, bàsicament, i li feia videoclips a tothom, bàsicament. Li feia videoclips al Ferran Palau, al petit de Calaril, li vaig fer, jo què sé, al Nico Roig, no sé, a molta gent. En el Rojo. Sí? En el Rojo li vaig fer els primers. El Rojo jo el conec perquè jo era molt amic de la seva mare, de la mare del Rojo. I li vaig fer dels primers videoclips que va fer.
I al final crec que el Pol López, que és un actor així de barna, que és amic, doncs els hi va parlar de mi i tal, i res, els hi vaig fer per la bona gent i després ja...
I què tal l'experiència? Quina? Per la primera, per la bona gent? La primera va ser molt ràpid, la veritat, perquè hi havia poc temps. Jo estava treballant fent el càsting d'Al Carràs, no sé si sabeu la pel·li. Sí, home. Jo vaig ser el director de càsting d'Al Carràs.
El primer, però després va haver-hi tota la pandèmia i es va... Jo vaig estar 4 o 5 mesos al Carràs entrevistant pagesos i tal, i això va ser una locura. I aleshores estava allà i m'ho van demanar i vaig dir, bueno, si voleu ho haurà de venir aquí a Lleida a fer-ho, i ho vam fer a Lleida. I res, va estar molt bé, la veritat va ser divertit.
I com funciona aquest tipus d'encàrrec? Ells et diuen la cançó que... Bé, clar, aquí hi ha dues, eh? Hi ha el Cantiga de Montse i hi ha per la bona gent. No sé si va funcionar igual, eh? Però ells et passen la cançó i et diuen, eh, Lluís, el que vulguis. La veritat és que amb Manel va ser increïble, perquè jo pensava que em trobaria com gent una mica més...
punyetera i va ser el contrari, va ser molt fàcil. Ells em van trucar, vaig anar al seu estudi, em van posar la cançó i res, després jo els hi vaig passar una llista d'idees, crec que els hi vaig passar 4 o 5 propostes i després van triar-ne una i vam començar a fer aquella proposta. Jo el que tenia molt clar quan vaig escoltar la cançó
és que havia de ser una mica de conya, perquè la cançó ja era molt intensa. Això és el que vaig pensar, que vaig pensar, ui, i ara ens posem com d'estudiant de cine de l'escac, i molt críptic, i serà ridícul, això. I ara, si no, ens ho prenem amb una mica d'humor, perquè per fer un... per equilibrar la balança, serà un rotllo. I res, aleshores les idees anaven a això, això.
I amb Cantiga de Montse també passa el mateix procés? No, amb Cantiga de Montse ja, que amb el Guillem ens havíem fet més amics, ja em va passar tot el disc i em va dir triar la que vulguis i fem el que puguem. Jo li vaig dir la més curta, que no és la més curta del disc, però és que l'altra no podia ser l'última dels estudiants, no me'n recordo com es deia. Però a més, fer alguna cosa per Manel, vull dir, jo en sé bastant poc d'això, però...
fan videoclips molt punquis. Sí, sí, sí. Vull dir, hi ha molts videoclips que reflecteixen una mica el de la cançó i tu vas seguint, saps? I segueixes el videoclip i... i... i... doncs va d'alguna cosa que diu més o menys la cançó, però Manel no. Vull dir, Manel és una fumada terrible, per exemple, benvolgut, son dos teoritats en un sable al...
El tal... Aquell és molt bo, eh? És molt bo, sí, i quan entens la cançó i tal, doncs algun pots treure, però així no acabes de dir... No és ben bé el que... Saps? És molt abstracte, això. Això és perquè dos d'ells, el Roger i el... van estudiar a l'ESCAC. I aleshores, clar, doncs estan envoltats de gent de l'ESCAC i els seus amics eren els germans Pastor, que són uns que fan pel·lis a Hollywood. I re, per això... Per això són merdes d'aquestes...
Els que has fet tu, també són una mica el mateix rotllo, que no van de la cançó, sinó que són coses més abstractes i més... Entén-lo si pots. Tu amb això tens complicació o la cosa abstracta és el que et mola? Per Manel, en aquests... Va ser fàcil dir... Jo no em vull fer un videoclip de...
O sigui, no vull... Sí, o sigui, no vull fer un... O sigui, jo crec que sempre és una col·laboració el vídeo amb la gent que està fent música. Però ha de tenir a veure amb la gent. I ha de tenir a veure, jo crec. Jo crec que els dos... Els tenen molt a veure. Molt? Però tu creus que no, suposo. Jo crec que no.
Però, vull dir, m'he escudat en la premissa de no en tinc ni pute d'això, però he dit el que és la merda que jo vull dir. Això és fantàstic, fes-ho. No, aviam, o sigui, aviam, és que, clar, si no et paguen, que Manel sí que em va pagar.
Però tot l'altre, no? Si no et paguen, que és el que passa aquí als videoclips. Jo després, que he estat visquent a Madrid, després he flipat amb la indústria de grups de pop, de merda que hi ha, i de la gent que els fa videoclips. Visc amb dues persones a Mura que estaven en un grup de música madrilenya així, de pop. El de Cayetano. Sí, no. Taborete.
Com els diuen els de Cayetano? La cançó Cayetano, el videoclip... És un Cayetano. T'explica exactament... I ho anar i passar. La gent fa aquests vídeos així com si fossin fashion films o no sé què... Encara té una mica de gràcia, que allà està divertit. Segur que sí. Però, per exemple, tu has fet el de per la bona gent. Quin videoclip és?
Ajudeu-ho. He fet una secció... Acaba d'això? Vale. Un d'un balneari... Ah, sí, sí. És que el confoc molt amb el de tipus suite. No l'he vist. No sóc l'únic que no és millor el que els demanava.
Tampoc l'entenc, el de la Meri. No passa res. Tu has fet moltes coses, videoclips, pel·lis, guions... De les coses que has fet, quina és l'obra a la que estàs més orgullós? Cantiga de Montse. Sí? D'això és del que estic més content. Doncs estem a Parana. No? Sí, sí, vinga. De què va Cantiga de Montse? Perquè abans n'hem parlat fent la cervesa d'abans i ha dit... M'agrada molt que em pregunteu això, m'ho heu de preguntar durant el programa.
Si et pots donar una resposta una mica més breu. Sí, sí, perdona. No, no, sí, sí. Jo li anava a dir al Pere que només vinc si em deixeu tot el temps per parlar, perquè si em feu obrir la boca i després no d'això em sentiré molt malament. No, tu tira. Tenim una hora, però la podem distribuir com vulguem. No, no, és broma, és broma. Serà el primer problema que farem dos parts. És broma, és broma. Res, res. De què va? Res, va del Mediterrani... És que tu ho has definit molt...
Jo crec que pots passar a una altra pregunta. No, no, tira, home. Jo, per exemple, aquest l'he vist ara...
Vull dir, no, no, no... Ens has explicat tu com m'ho has lligat, però això és... Sí, no... Aquest és bastant punky. Sí, sí, sí, sí. Vull dir, aquest és punky de... Si els altres ja em semblen punkys, aquest, quan m'ho has explicat, que jo no ho he vist, és punky de collons. Res, això està basat en una carta del Nou Testament, de Pau de Tars, l'última carta que és l'Epístola a Onéssim. I la cançó va de, Ramon?
La cançó va d'una persona que enveja, com estima l'altre amb calma, com tot aquest procés pausat. I repeteix-me d'acabar el videoclip. Però surt el tema de les sinagogues. Això ho puc explicar, clar. Això és el que li interessarà a la gent. Enteneu-ho a la posició de l'oient que soc jo, que em peti tot. Aquesta cançó, que es diu Cantiga de Montse, s'havia de dir sinagogues de Barna.
I el Guillem, pensant en aquest nom, que es deia Sinagogues d'en Barna, i que deia una frase repetitivament, que era de totes les sinagogues la Montse va haver d'entrar a la meva. Que és com de tots els cultes, de totes les ideologies, la Montse va haver d'entrar a la meva, com un pastor que intenta com... I aleshores jo pensava, oi, doncs anem a parlar de...
de com es van fer les primeres sinagogues, que va ser al Mediterrani, segle primer, els inicis del cristianisme, una mica, tot el tema aquest i res. I tenia un sentit. Sempre li va canviar el nom, és culpa seva. No és culpa meva. Tornem una mica a parlar del cine, que és la teva gran passió. Et va agradar el Carràs? No l'he vista. Sí, home, vas fer el càsting i no has vist la pel·li. Sí, sí, no, no.
No la vaig veure, no la vaig veure, no puc dir res. Em sembla el tràiler... Això és que no li agrada, no vol quedar malament. No, no, no, és veritat, no la vaig veure. Vaig veure el tràiler i em va semblar un anunci de Casa Tarradellas, aleshores ja vaig passar de veure la peli. Anunci de Casa Tarradellas, eh? Quina és la... Crec que és la crítica més opensiva.
però això va guanyar premis al Berlín que el TV3 ho deien cada 5 minuts que m'he guanyat això a TV3 és broma, ho he dit amb broma és una pel·li que a mi m'agrada aquest tipus de coses per si és Duarnos, quina és la teva pel·li preferida? no tinc pel·li preferida
Ara mateix el que més m'agrada és la Isla de las Tentas, però perquè m'interessa molt la gent que està expressant molt, com aquella gent, perquè clar, estan en una cosa de l'amor cortés medieval, i el que els passa és que no poden expressar perquè estan operats, estan molt operats.
Aleshores, és intentar expressar al màxim i tens uns primers plans de gent que està plorant i tal, i no se'ls hi mou ni una mica el front, i això m'al·lucina. I després, tots els homes van amb les celles depilades fins a la meitat de l'Isla de les Temptaciones. I és acollonant perquè, clar, sempre estan expressant... Hi ha un llibre boníssim, que a mi, dels llibres que més m'ha agradat aquest any, que és L'expressión de las emociones en los animales y en el hombre, de Darwin, que t'explica per què fiquem les cares que posem.
Quan estem tristos per què fiquem aquesta cara, per què se'ns fica el llav inferior cap a baix, per què les celles es fiquen com es fiquen. I jo penso, hòstia, si ho hagués vist, l'Isla de les Temptacions hauria al·lucinat, perquè el que no s'imaginava ell és que tothom es paralitzaria la cara. I el més interessant d'això és que també hi ha una cosa molt forta amb l'Isla de les Temptacions, que estic obsessionat ara, de veritat que és el que més m'agrada i l'únic que miro...
No esperava gens acabar aquesta conversa. No, no, a mi m'encanta. La Isla de las Tentaciones, que és boníssima, sobre aquesta temporada, és boníssima, perquè hi ha un personatge... No ho heu vist, no? Jo he vist el tros del coño en la nuca. El coño en la nuca, és que l'orba... Aquest tros...
Parla també. I és com... Ella és com una Santa Teresa de Jesús. O sigui, ella és com una monja que és boníssima i és maguíssima i no compra de sobte. Ja directament està fatal allà on se'n vol anar. Esteu indo, conyolo, no? Que sabeu de què vas? No havia dit el vídeo de You have a vagina in the back of your neck, però fa molts anys. Vull dir, li critica el seu pretendent nòvio no sé què són, que s'hagués pujat una tia a un brus.
I llavors li diu, estaves allà amb una tia que tenies el soc conya la teva nula. O sigui, és insuportable, eh? O sigui, ella no, ella no, ella és increïble. Però dic, mira, l'Isla de les Tentacions és pesat, és llarg, acabes com si haguessis estat a la ràdio dues hores, com amb música de flashback, una cosa desagradable, molt desagradable de veure i molt lenta, no passa res, sempre és el mateix, però si t'hi fiques, o sigui, com... O sigui, és guapo.
Si mires les expressions de la cara... Exacte, que si les trobes, si les trobes... Gent expressant. Expressant tota la seva. Follon, follon tot el rato. Follon, follon, follon. I com més follon, millor. Això. En produccions que has treballat tu, jo és que vaig fer d'extra unes pel·lis i allà hi havia molta gent, però molta gent. Quanta gent tens al caràcter d'una producció d'aquestes? Perquè hi ha, vull dir, el de l'àudio, el del vídeo, el de maquillatge, el de...
Vull dir, quanta gent tu arribes... Vull dir, clar, tu entenc que allà ets el que mana, podrem dir-ho així. Quan he dirigit, sí. Però ja no ho faig justament per això que dius, perquè és horrible, sí, sí. No, és que jo, a mi, a sobre, quan treballes a la indústria, se't representa que has d'estar molt content tota l'estona i has d'estar així com... Saps ara que els supers... A mi m'agrada que la carnissera de Mura, la Montse, no vulgui mai...
atendre'm i estigui enfadada amb mi i quasi que m'insulti. Això m'agrada perquè em fa sentir que és de veritat, m'explico o no? Perquè a ningú li agradaria estar allà fent el que està fent ella en aquell moment, m'explico o no? Aleshores jo ho trobo molt més honest, això, que si te'n vas a Barcelona, això, doncs en un nòmat coffee i et cobren 7 euros, no?, i està... Però amb un sac... I què tal? Et pregunten què tal? Que jo aquesta pregunta em foto una ràbia que em preguntin què tal, què vol dir això?
Aquests dos, no? O sigui, no vol dir res. Sí. I em fa molta ràbia que em vagin de simpàtics, perquè em sento que ja estem als Estats Units i em posa molt trist. I, com us he dit, soc un fatxa. Però... No em suporto. Tens als Estats Units com a simpàtics.
Com el món del políticament correcte, tots treballant en equip, hòstia. Molt de listening d'anglès. Molt de listening. Que tothom està molt content. Tothom està content per la bona gent, m'explico, no? De gent amb cares així, de tot bé, no sé què. Positivisme a l'hora de la feina. La feina, si tu treballes en una merda d'aquestes, és una merda... O sigui, tu has de fer veure que tu creus o tu has de creure, perquè...
Perquè tu no pots estar de morros tota l'estona. M'explico o no? Ells esperen que tu estiguis encantat d'estar allà i tal. I jo no soc una persona per fer això. Aleshores, prefereixo estar a casa escrivint guions i tal, que puc estar emprenyant mentre estic treballant, que és...
El que estic, quan estic treballant, intento estar treballant el mínim temps possible. No, no m'agrada gens. No m'agrada gens, no m'agrada gens. Sembla horrible. Aleshores, clar, jo prefereixo no fer tot aquest periper a sobre d'haver de fer això, de ser condescendent. Ascendents n'hem anat molt, però has vist La casa amb flames? Sí. I aquesta què? Em va agradar molt. La casa amb flames em sembla molt bona pel·lícula.
I el 47? No ho he vist, perquè he vist el tràiler i n'he tingut prou, la veritat. I com a expert en cinema, creus que el cine en català està en un molt bon moment, precisament per aquestes dues pel·lis, o...? Aviam, el cine català... El cine és dels catalans d'Espanya, perquè som industrials i som... El cine en català. El cine en català.
Hòstia, no ho sé. Jo és que no ho sé. Jo és que penso que les pel·lis no les veu ningú. Les pel·lis... O sigui, crec que la Casa en Flames sí que l'ha vist més gent. I el 47 suposo que... Sí, les dues han sigut com les estan veient. Però el que passa és que jo treballo amb pel·lícules que m'agraden molt. Per exemple, jo soc molt amic de la Marc Coll, que és una directora... Amb ella és com la meva mare.
que tinc Mami Issues, seria la meva segona mare, i tot el que fa m'encanta, i per exemple la seva última pel·li, que és Salve Maria, vam estar, jo vaig estar treballant amb ella, vaig planificar tota la pel·lícula amb ella, jo vaig estar a tot, vaig llegir totes les versions de guió, no sé què, i havia de ser escrit, però com que soc expert en tantes feines, una setmana abans li vaig dir que no, però ella...
va fer aquesta pel·li i no les veu ningú després les pel·lis, enteneu o no? L'altre dia vaig llegir el número d'espectadors que havia tingut i era molt baix. Sí, sí, aleshores és una pena, o sigui, és el que et deia abans, saps? O sigui, jo, quan estan fent aquella pel·li, pensava, hòstia, és que la Marc, que per mi és la millor directora d'Espanya, podríem dir, de les millors directores d'Espanya, o sigui, és una persona boníssima, que pensa molt bé i que fa pel·lícules molt bones, molt bones totes, eh...
pues re, va massa això, i després hi ha altres coses, que ho fem en dues setmanes de malament, i va més de guai, i aleshores va molt bé, m'explico, no, depèn, m'explico. Per tant, els teus projectes, dos dels teus projectes van ser premiats als Feroz fa un parell de setmanes? No em preguntis això, és que no m'agrada gens els premis. El tema premis tampoc no hi creus? No, no ho suporto, no, no, no.
La vergonya. Però bueno, l'Anna Curno, o sigui... Sí, per això, per l'Anna, no? Sí, sí, jo estic molt content, estic molt content, joder, vamos, o sigui, i que l'Anna, i que l'Anna, o sigui, jo crec que l'Anna, joder, que faci pel·lis l'Anna i no les faci altra gent, que faci més pel·lis l'Anna, saps? I estan bé, no? Apartant els premis, vull dir...
Com? Gràcies als premis, l'Anna ara tindrà molt més reconeixement. Sí, sí, sí, jo no dic, jo és que bàsicament no m'agrada, crec que es parla massa dels premis, no es parlen de les coses que es fan. El que us deia de la Rosalia, m'ho explico o no? Sí, sí, sí. És això, com que em sembla, però bueno, tampoc ho volia fallar. Has dit que la Casa en Flames sí, eh?
La casa en flames, em sembla... I veient que el teu criteri és així curiós, perquè en saps, segurament, i els altres no tant, per què?
O sigui, La Casa amb Flames, em sembla... Jo anava amb unes expectatives de... Jo havia llegit el guió feia temps, crec. O potser... Sí, sí que el vaig llegir. I... I res, jo pensava que la pel·lícula seria una mica més compliant amb la burgesia catalana. I sí que ho és al final, amb tot el final aquest, que, bueno, és el que és. Però... Però hosti, per exemple, que...
que l'Enric... O sigui, a mi m'agrada que es riu dels jorgesos que van de progrés. I això m'interessa a mi, perquè crec que va una mica més enllà que altres coses que no fan això, m'explico? O sigui, que venguin tots sushi i estiguin a una casa del Coderck i tal, però que no sigui compliant amb allò, saps? O sigui, això m'interessa. Per exemple, l'Enric Auquer fa el moment Cançó, no? Sí, que és un moment...
que a mi em faria molt pal, m'explico o no, i a qualsevol pel·lícula em faria vergonya i pensaria, hosti, quina merda, perquè en el fons voldran fer com que sigui guai la cançó. Però la cançó és una merda, no, i a ningú li agrada, i a ningú dels que estan allà li agraden, i tothom sap que és un ninyato que està tocant a l'aeròdrom perquè és un pijo que estigueix a Caldella, i llavors això...
Però això m'interessa, m'explico o no, perquè veig que va una mica més a fondo. I després, en relació amb la germana, em fa molta ràbia el personatge de la Maria Rodríguez, una persona molt desagrada. I quan li fos la xapa a la mare li diu, mama, estimar és donar, que és una cosa que d'això, ens estem passant, no? Seguiu, seguiu. No, no, està bé, està bé. L'ha vist tothom i està bé, vull dir que és una...
A mi m'agrada el moment on l'Emma Vilarassau li fa una botifarra. Crec que això, que la gent no va... O sigui, és que aquest perfil, per exemple, que està tan en el cine, de la típica tia que està enfadada que no sé què, que no sé quantos, com que el feminisme es barregi com amb el capitalisme i amb el fet que tot el rato amb el ressentiment, em sembla una cagada, perquè fan que estem en un feminisme de la Simone de Beauvoir, o sigui, un feminisme burgès, un feminisme que no se sap sortir del seu cos.
Saps, aleshores jo crec que riures una mica d'això també està bé. Es parla molt que el cinema, per això només, vull dir, ara mateix, sobretot el català, que és el que estem parlant i tal, viu de subvencions i que sempre necessites ajudes perquè si no no podries ser. Quina part d'això és certa?
És tota, és una estafa. El cine és un lloc... O sigui, és una... Com es diu això? Bombolla. Estafa piramidal. És una estafa molt forta on només es... O sigui... Qui és l'estafat? El contribuent o qui?
No, no, o sigui, que es destinin diners públics en el cine aquest del que deia el Pere, que ningú veu aquestes pel·lis, menys dos, m'explico o no, i que tots aquests diners, o sigui, per mi és inútil... Tu no ho faries, eh?
O sigui, a mi em sembla, allò de les ajudes, allò d'això que he estat, i sé com es fan les pel·lícules, i sé per quins circuits es fan, que és com circuits de desenvolupament, ajudes, festivals, tot això són estafes de terroristes moderns, de terroristes progres, m'explico o no?
de gent constitucional i gent progre, que en veritat són els fills dels nazis d'abans, que ara es pinten els ulls o les ungles, m'explico o no, i van de progres i se segueixen embotxecant, o voten, és igual, a qui vulguin, és igual.
O sigui, que votin ja és un problema. Aleshores ja aquí està la cosa per mi. Enteneu o no? I tu creus que s'ha d'incentivar la cultura? Ui, ui, ui, gràcies. Però és que això ara és... O sigui, la cultura... Presenta-me-la. Digue'm qui és aquesta cultura. D'on d'està, que jo la ve. Aquesta cultura què és? Perquè la cultura és...
un mite que s'inventa en els franceses en un moment, i és basura, allò de la cultura, allò de la cultura i protegir la cultura i tal, són arguments que donen els estafadors per seguir beneficiant-se dels diners que li roben a Daniel, m'explico o no? O sigui, tot això de gràcies per protegir la cultura, els teatres i tot això són merdes, és que fan que gent rica com nosaltres, que en coneixereu molta, que treballa en el món de l'art, doncs segueixi, jo què sé, doncs...
Doncs jo què sé, gastant i consumint, m'explico o no, i és un desastre. O sigui, aterrant-ho més, si no es destinessin diners als cines farien menys pel·lis. I seria millor. Seria millor. És que jo crec que, bueno, no ho sé, aviam, ara aquí m'estic ficant. Perquè la subvenció fomenta que no hi hagi llibertat i que... Les subvencions, si veieu, si us agafeu el ICA, l'ISSEC, tal, i veieu, i mireu que, a quines pel·lis li donen?
Totes les pel·lis estan en circuits de desenvolupament, totes les pel·lícules són el mateix, totes les pel·lícules són ideològiques, han de ser LGTBIQ, friendly, han de ser feministes, han de ser no sé quantos, han de ser una mica íntimes, tal. Això a la gent no li importa? Crec jo.
No les veu ningú, tot el que està finançat per aquests diners públics, m'explico o no? I és com el teatre, per exemple, que es financia el teatre... El teatre és un problema, també, m'explico o no? O sigui, és com... Tots els diners estan a Barcelona i per molt que facin una gira cada any per pobles, un cop... Vosaltres creieu que això... O sigui, això és de nazis. És de nazis, m'explico o no? Bastants nazis, eh?
Molts. N'està ple en món, tio. És insuportable. Parlant de nazis... Última pregunta. Què tal és viure a Cuba? Com...
No són nazis, eh? Com l'altra banda. No, no, no, no. Bé, bueno, allà me'n vaig adonar que no es podia anar per la vida així fent un terrorista com... O sigui, allò de l'escola de Cuba també és una estafa, m'explico, no? De pijos que se'n van allà i que estan en una selva i va ben rond i... M'ho vaig passar molt bé, sí. Els cuants són... Són pijos.
No, no, no, que jo vaig estar en una escola de cine allà durant un any i va ser molt divertit i va molt a molt perquè hi havia gossos entrant i sortien de les aules i fumaves i follaves amb qui volies i era meravellós, m'explico o no? Hi havia una cosa així guapa, però sí que era de gent d'ajudes i merdes d'aquestes. Molt bé, passem a la millor part del programa, passem a la tanca.
Ho sabem tot de tu. Lluís, la tanca. Jo dic una cosa, un fet, i he d'endivinar l'any.
Saca un, aneu dient qui es queda més a prop guanya. És facilíssim el funcionament. Me'n fareu jugar amb joc? Sí. Sisplau. No m'agraden ser. No, però jugueu tots. Jugueu tots. Vale, a veure. Jugueu tots. Aleshores, jo diré una cosa, que té un any amagat, i qui es queda més a prop guanya. Saca el Ramon i ho encadràs de seguida. De seguida. Sí, és fàcil, és fàcil. Comencem. Ramon.
Hoy comenzaremos por una de estas camaradas creativas. El uso de la claqueta se remonta a los primeros días del cine. Antes de su invención era difícil identificar y sincronizar las tomas. La primera claqueta moderna, como la conocemos hoy, fue patentada en Alancas, David, por Charles Pace Jr. Su diseño básico ha cambiado poco desde entonces, lo que destaca su eficacia.
Saps què és, la claqueta? Sí, sí que sé. Vaig estudiar comunicació visual. Jo no sé què és. Per tant... Tu siot, eh? Entenc que ha de ser per la sincronització del so, per tant, a partir del 29... 1929. Hòstia, molt bé. Però... Doncs jo també estava pensant això, no? I per tant diré el 1930...
Que ratilla, eh? Cabron. Ot? 26. Ara has entès de què vols joc? Sí, sí. Està fàcil, no? Molt bé, molt bé. Vols jugar o vols jugar? No, no, feu, feu. No, no, has de jugar, has de jugar. Has de donar, sí, sí. Molt bé, per favor. Ets el cumpetat. 28? 28. Bona, et vols moure?
Perquè quan et xapen, quan et tanquen per darrere et pots moure. Perquè et quedes limitat a què és aquell on et mors.
No, no, deixo 21. Doncs és un perfecte! Dos punts, dos punts. Dos punts pel Ramon. Pere Casas, anem amb tu. Una que també m'ha agradat molt fent-la. Hollywood Sign és el nombre que se conoce el famós letrero gigantesco situado en la col·lina conocida como Monte Lee, que forma parte del Parque Griffith en el distrito de Hollywood Hills, en Los Ángeles, California. Fue creado como parte de una campanya publicitaria en...
Es va cremar, no? Fa poc, amb els incendis. Molt bé. Però el lletrero es va cremar. O sigui, hi ha arbustos allà. És que els incendis s'acaben més cases que arbustos. 1.900... També, també per allà. 32. Ot, Cormines. 35.
Cap raonament, perfecte. Lluís? No ho sé. Els anys 20. Quin dels 20? Jo què sé. Si és carta més a prop. 25. Jo diré 39, va. Aquest punt...
Va per... Lluís! Molt bé! Al 23, al 23. 1923. Lluís, en queden dos. És que està patint molt. En queda dos. I ja està. I anem a sopar. Però què passa? Acabem-ho. Acabem-ho! Mateu-me ja! Mateu-me! No li s'agraden gent.
Ot, Cúrmines. Tarantino va començar la seva carrera com a cineste independent amb l'estrena de la pel·lícula Criminal Zerbord Dogs l'any 1992. La seva segona pel·lícula va ser Pulp Fiction, la seva tercera pel·lícula de Tarantino va ser Jackie Brown. Tarantino va fer, va dirigir, perdó, Kill Bill, volum 1, l'any... 2003. Em toca? Sí. 2001.
Ramon? 2002. Però crec que és 2003. 2004. Oh, tu et mous? No, dale, dale.
Perfecte lot! Sí. Com ho sabies tu, això tan ràpid? Ho has fet molt bé. Em sonava bastant, t'he de dir que sí. Hòstia, ho has fet molt bé, nan, ho has anat molt ràpid. Eres molt petit. És igual, però... Tenia 3 anys, entenc, no? Correcte. No, quec polles, 3 anys menys. No, és l'any que vas néixer. Jo vaig ser el 2002. Hòstia puta, el 2002. Ara va per tu. Li et va molt ara. Ara saques tu. M'ho he vist, eh?
Suposo que venint del món et sonarà un tal fatxa, Morgan Freeman. Sí, sí, el conec. Morgan Freeman, Memphis, Tennessee, 1 de juny del 1937. Un actor documentalista dels Estats Units, guanyador del Premi Oscar, el millor actor de reparto, que no sé com traduir-ho això, l'any per la pel·lícula Million Dollar Baby. Quin any guanya?
Era el 2010. Espera, no, deixa'm. T'espero, jo et deixo. Aviam. No, molt abans, molt abans del 2010. Jo t'espero, Lluís, no passa res. 2005. Anem de temps perquè està anant molt ràpid. 2005. Jo diré 99, 1999. Jo 2003.
L'heu vist la pel·li, sabeu quina és? Sí, sí. 2008. La boxa, no? Sí. Pornografia. I el premi i guanyoda d'avui amb un perfect. Tres perfects avui, molts perfects. De quatre és molt. Crec que mai havíem tingut tres perfects de quatre.
És per... I s'allarés! Enhorabona, enhorabona. Moltes gràcies. No ho ha passat malament, que mínim que guanyi. I has guanyat, bé, bé. Molt bé, moltes gràcies. Has tirat molt amunt en el 2010 i has tornat al 2005 molt ràpid. Sí, sí. Bé, bé, bé. La sabies? M'he vist a l'escac de sobte el 2010 i he dit no, no, això era bàsicament.
Milions d'Olar B, Vinserada, està bé? No, no, això no s'ha de veure, s'ha d'oblidar, s'ha d'abandonar a les deixalles de... I Morgan Freeman?
Quina valoració? Perquè és com el got. Hòstia, a mi no m'agrada gens, perquè fa sempre el mateix, no sé. Com de senyor vell, pensatiu i savi, no? Sí, però hi ha actors molt bons en aquest món. Jo que em feia nix, per exemple, és molt bo, jo què sé. És que no vull dir això. A mi em sembla que és una merda d'actor. Però com a actor...
Vull dir, el tio ho fa bé, actua bé. L'únic que el personatge potser que tal és una merda. O és el mateix el que estic dient? No, jo crec que és que sempre fa el mateix, que fa com de... De comodiós. De comodiós, doncs. Exacte, fa de comodiós, exacte. El veus a comodiós i el veus a totes. A mi m'agrada més que la gent canviï una miqueta, sí o no? Com de pel·li o una pel·lícula.
Ja, però a mi, bueno, no sé, és que sóc molt tonto amb això. Llavors se'm fa raro, saps? Perquè veig, jo què sé, l'Emilio Delgado, el porter de la casa... del... no, del... fent alguna cosa que no sigui d'Emilio i dic, no. No, ja, ja. Dic, tu ets l'Emilio. Jo els encaixo, jo els encaixo. I això funciona així, eh? Hi ha tota una teoria de cine, l'Star System, que diu que s'ha de fer així. Però a mi no, a mi no.
No m'agrada aquest senyor, que va de savi per aquest negre i és pobre. No m'agrada. El personatge, saps? Ja, ja, no, pobre, pobre ell, bueno, no ho sé, ha guanyat moltes coses. Sí, sí, ell deu ser molt ric, sí. Molt, molt, molts. Porta unes arracades que, per si es mor en algun lloc raro, que li puguin pagar l'enterrament, perquè tenen molt valor. Això és veritat? Sí, això. O TikTok. Twitter. Va, va...
Si de cas, busqueu-ho. Però des que hi ha Elon Musk a Twitter, tot el que surt és veritat. És veritat, és veritat. Sí, com a internet. També una cosa nazi, el Twitter de Elon Musk, eh? Doncs, Lluís, fins aquí. Moltes gràcies. Enhorabona per haver-te emportat a la tanca. Gràcies a vosaltres. Has estat bé? T'ha agradat? He estat molt a gust. Fins al minut 50? A la tanca estàs molt bé. I aquest ha semblat el programa.
M'ha encantat, m'ha encantat. Havia escoltat l'inici de molts, el de, jo què sé, l'alcalde de... Sí. Havia escoltat el teu discurs, no sé, i coses així. No havia arribat al... És que ningú arriba, ningú arriba. És només pels d'aquí. És només pels d'aquí, és només pels d'aquí. Però bueno, sí, sí. M'ha agradat molt, m'ha agradat molt. La veritat és que sou molt macos. Doncs, bueno, no sé, no crec que guanyis cap prem, perquè no aniràs a recollir-lo. El aniries a recollir, si tu no em prendis? No, eh? I un Òscar?
I ara menys, no? Mai guanyaré un Òscar, jo. Ja, ja ho sé, però... I un Gaudí, tampoc, eh? Un Gaudí, sí. Ah. Un Gaudí, sí. On anis a buscar un Gaudí? Un Gaudí, sí. Perquè la gent de Matada Pere...