partida ara mateix ja a matadepereradio.cat. Res més, sigueu bons, procura a ser feliços i molt bon cap de setmana de carnes toltes, que estem a punt de començar.
Fins demà!
Bon vespre, bon vespre, bon vespre a tothom. Com esteu nosaltres? Estupendament, la veritat, no us enganyarem pas. Han estat dies intensos i segur que entendreu la nostra absència. Només volem portar el millor, que és el que us mereixeu, i si a vegades hem de fer feina... Si hem de retallar, retallem. Si hem de retallar, retallem, tu, escolta, però... Hi ha coses que ja no hem de fer, no hem de fer, tu. S'ha de portar gent que sàpiga parlar.
També podeu donar gràcies a que jo hagi tornat de Canàries, perquè és algo incalibre el ritme de vida allà, hi hem estat, ho he fet notar al meu Instagram, suposo. Hi hem estat, és un altre ritme, és una altra manera de viure les coses. És una altra història, la gent va molt a poc a poc i tal, que fan coses molt bé, però en general el ritme de vida, clar, també els 20 graus, a mi em poses allà, treballaria bastant tranquilment, tranquil·lament, com a mínim.
Han passat moltíssimes coses aquests dies. Abad Bani ha demostrat que potser no en tenia de cantar, però que fent un bon xou tot s'hi val. Vull dir, al final, pobrec, cantant, no és tot, però sí que el missatge ha acabat. Tenim els Ocs Límpics d'Ivern, on he vist la ceremonia de inauguració i és una cosa increïble. Vull dir, no sé si l'heu vist. No. És espectacular. Vull dir... Molt son.
a Itàlia, a Milà, a Andrea Uccelli, a Pausini, a tota la moda, molt bé, us ho recomano, us ho robaco molt que dediquem una mica de temps. I com no, tots seguim una mica amb la sensació que el món se'n va una mica a la merda, i exactament d'això us parlarem avui. Així que us recomano que no feu res més que entreescolteu, tireu la cadira enrere, cols dels genolls, polses de la barbeta, així com les mans
com aquí, molt concentrat, i escolteu. Vull dir, és un programa que necessita això. Avui us portem una persona que es dedica a anar allà on del gent fuig, vull dir, fa exactament una cosa entre natura, entre potser intuïció, per mirar què passa i explicar-nos-ho, jugant-s'hi literalment la vida. Ha donat cobertura a la guerra dels Balcans, a l'Afganistan, a l'Iraq, Líbia i Ucrània, entre d'altres que em deixo moltes coses...
Com es diu, vulgarment, està en tots els fregaus. I el més important, torna a casa, perquè això és el que sempre desitgem. Quan torna, aprofita per volcar tot el que he vist i ha après en llibres, articles, perquè els que estem aquí no haguem de jugar-nos la vida com fa ell.
ni veure el que hi ha hagut de veure, que això deu ser una mica espectacular, ho anem descobrint durant l'entrevista. Tenim la sort que avui ens acompanya el corresponsal de guerra, Plàcid García Planas. Moltes gràcies per ser aquí el dia d'avui.
Bravo. Gràcies a vosaltres. Però abans, com sempre, saludem-te una mica a l'equip. Ramon, com estàs? Molt bé, molt bé. També he tornat a les Canàries. Alguna cosa devia haver-hi. T'han dit alguna cosa a la feina? Home, que estava moreno, sí. I que m'havia cremat. I que m'havia cremat això. Tots anaven al nas pelat. Molt d'èxit, molt d'èxit. Aviam, hi ha coses molt pitjors a la vida. Sí, sí, sí. Ara jo crec que al pla, si te'n expliques unes quantes. Pere Casas, com estàs?
Molt bé, estupendo. També de vacances una mica. Sí, és veritat. Fonsades una mica tal, però bueno, tenir aquesta data ja està. Està bé, està bé. Bueno, però si pot convidem a Canàries, no em pateixis. Ara sí, Placid, com estàs? Moltes gràcies per haver vingut. Gràcies a vosaltres. Jo quan has dit va a llocs on tothom fuig i he pensat, no parlarà de Sabadell. Sí, sí, sí, sí. La veritat és que sí. Creus que és dels pitjors llocs que se sap, eh?
Re, el cap de setmana has fet alguna cosa especial, una calçotada, ja és temporada.
Aquest... Sí, el cap de setmana. No, no, està amb la meva filla, que té un anyet, i ja està. Ah. Molt bé, tu. Has tornat a Polònia, no? Fa poc. Com ho saps? Perquè em vas dir que no podia la setmana passada, perquè estava a Polònia, i per això em va donar pistes. Mira, entre a menys 10 i menys 20 graus... Hòstia. M'he patejat ara 6 camps de concentració i d'extermini en 5 dies.
Amb un amic meu israelà, diguem català, que fa dels seus avis, que van passar per 17 camps, abans de morir els 80 van fer un escrit explicant camp per camp on què havien passat, i vam anar camp per camp, nevats. De fet, la família del meu amic no havia tornat a Polònia des de la Segona Guerra Mundial.
Hòstia, quins turcs. Aquests viatges a la intensitat, eh? Sí, sí, home, no... Ha de ser bèstia. No és la Canàries, no és la Canàries, jo segur. Perdona, a Canàries me'n vaig al divendres. Ah, molt bé. A l'Anzarote. Sí, perquè a l'Anzarote viu un dels dos millors amics meus, que es diu Guillermo Cervera, que és futurat de surf i futurat de guerra, que la vaig conèixer a l'Afganistan.
Jo he fet bastant surf, jo, eh? Se'm dóna molt bé, que ens faci... que ens faci alguna foto. Ah, doncs sí, vas... La illa està molt verda, està molt maco. Està molt maco. Està verd tot perquè... Sí, sí. Està preciós. Vull dir, tothom de la illa que vas... Ui, l'home és verda en 30 anys. Perdona, ell em va portar a un lloc que ningú coneix. Ah, bueno... Tu sabies que existeixen unes illes que es diuen illes salvatges? No. Que no estan habitades i que estan entre Madeira i Canàries...
i que la reivindica tant Espanya com Portugal. Hòstia, no? Illes salvatges, vam anar allà. Però mal, vale. Uau, déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do. Una cosa, i si parlem tot el programa de Lanzarote? Sí. A quina ciutat vau estar? A quin poble? Estàvem a Mozaco. Al Monumento del Campesino. Sí.
Ah, perquè estàvem com en una masia d'aquestes que ho anexen i fan allà un destop per turistes, i estàvem al mig del camp. Però al mig de tot, molt bé, molt bé, molt contents, molt contents. El carnaval també, coses molt maques. Bueno, deixem de parlar de Canàries. Fins aquí, la secció de Canàries. Anem a començar el programa d'avui. Comença res en joc, un programa de puta mare. Vamos.
No m'ha quedat gaire bé, això. Perdoneu, perdoneu, perdoneu.
Bona nit i benvinguts a la xapeta històrica. Avui parlarem de guerra, de conflicte i de com explicar-lo. L'última guerra que ens va tocar de prop va acabar fa 87 anys. Per tant, queda molt poca gent que recordi aquella guerra. És un període extraordinàriament llarg que no havia passat mai abans a Catalunya.
I el mateix passa a la resta d'Europa. Després de la Segona Guerra Mundial, amb comptades excepcions com la Guerra dels Balcans, les guerres han passat fora del continent, han sigut una cosa llunyana i encara més remota amb el final de la Guerra Freda. Però el món està canviant.
Estats Units ja no és la potència hegemònica, s'ha cansat de fer de policia del món, es passa el dret internacional per l'entrecux i l'aliança amb Europa trontolla. Rússia segueix en guerra amb un país europeu, Ucraïna, ajudat per l'OTAN, i la Xina reclama el seu lloc com a superpotència. Tot això mentre sentim a parlar del genocini de Gaza, de les matances de civils a l'Iran, de l'augment de la despesa militar o del retorn del servei militar a Alemanya.
Ja no és tan remota la possibilitat que la nostra generació sigui l'última que s'estalviï d'acabar una trinxera a l'Europa de l'Est durant l'hivern, d'agafar el tifus en un desert marroquí, o el que és pitjor, de perdre un any fent la mili una caserna de Salamanca.
Potser a qui li toqui tornar a fer el servei militar per si ha d'anar a la guerra sigui la generació TikTok, la generació que agafa trauma si li corregeixen un examen en vermell o si li posen deures, la generació qui fer una trucada li genera ansietat, seran aquests els que segur que en salven si els hi posem un AK-47 a les mans.
O potser no. Potser ens estem flipant i que la tradició espanyola digui que Barcelona s'ha de bombardejar cada 50 anys i en faci 90 de l'últim no vol dir que d'aquí 10 anys caiguin el doble de bomba. El que sí que sabem és que si hi ha guerres hi hauran els reporters de guerra per explicar-ho. Gent a qui li agrada l'adrenalina.
Gent a qui viure tranquil li fa pensar que la vida no té sentit. Gent que veu els traumes psicològics dels veterans de guerra a les pel·lícules i diu, jo vull ser aquesta persona, jo vull fumar cigarros més ràpid que Thomas Shelby. I de sobte un dimecres al matí li diu als seus pares que se'n va fer un Erasmus a Kiev a menys 20 graus i sense calefacció. Per parlar d'adrenalina, de guerra i de tensió permanent portem a una persona que es diu Plàcid.
És com si el teu metge de capçalera es digués Dolors, o com si l'assessora de Nadal de Terrassa es digués Abril. L'altra opció de convidat corresponsal de guerra era Pérez de Reverte, però en aquest programa només portem feixistes si juguen a hockey al polo.
Plàcid García Planas és reporter i va entrar a la secció d'Internacional de la Vanguardia el 1988, poc abans de la caiguda del mur de Berlín. Ha cobert guerres com les del Golf, l'Iraq, els Balcans, Líbia, Palestina, Afganistan o Ucraïna. D'aquestes guerres n'ha escrit grans cròniques i llibres i d'això ens en parlarà el Ramon, o no, a la seva secció. Sou uns canxondos, no? Una mica. Una mica a l'inici.
La diversió.
Aquest era nou, no? Sí. I a part està com en estèreu, no? Aquest anava com d'una banda... Ha anat molt ràpid i no sé què clicant. Ah, vale. No, el Pere Arquilló, que l'han fet treballar. Sí, el Pere Arquilló. Han renovat també les palques. Sí, sí, segur, segur. Va venint aquí cada diumenge, abans del programa, gravar-ne una. Bueno, està bé, està bé. Ramon, què ens portes? Va, vinga, que avui tenim un convidat que parla i estarà bé deixar-lo parlar també una miqueta. Aviam, us porto moltes vegades...
Parlem entre nosaltres de les entrevistes fàcils i les difícils, de les entrevistes que et surten sense voler i aquelles que costa més anar traient preguntes. Segurament és més difícil entrevistar una persona que et mires que una persona que et produeix indiferència. I això probablement sigui perquè és molt més complicat amagar la il·lusió que la mandra. Seria complicadíssim entrevistar la persona que més et mires del món. És com si el Jan entrevistés el Bad Bunny, l'Ot entrevistés a un àrbit de Hoguei Bò, si hi existissin, o el Pere Casas entrevistés el Pere Casas. Segur que res sortiria bé.
És per això que l'entrevista d'avui és complicada i fa temps que hi dono voltes. Ho he fet en l'únic lloc on una persona pot tenir un temps per pensar, estant amb ell mateix, només sentint la música del noi de davant que no porta auriculars. Òbviament em refereixo als ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Una de les úniques estructures d'estat que encara queden d'empeus en aquest país. I si us sembla, jo us convido que m'acompanyeu en aquest recorregut d'un dia anant amb mi al ferrocarrils i pensant...
com faria l'entrevista en el plàcit García Planas. Ja veureu que aniran sonant les estacions i jo diré el que passa una mica pel cap. Comencem.
Pròxima estació, Terrassa-Rambla. Agafo el tren a Terrassa-Vallparadís. Faig veure que no veig aquell mig conegut que hi ha dos seients davant meu, perquè no el vull saludar, i començo a pensar en quina és la pregunta més important que ha de fer el Plàcid García Planes. Què ha de contenir l'entrevista? Aquella pregunta mare que desplegarà tota la resta. Encara no he arribat a Terrassa-Rambla, que ja la tinc. La pregunta és com. Com ho fas, Plàcid? Com ets capaç d'anar a un lloc on tothom vol marxar-hi? Com gestiones la por d'estar a un espai on hi ha persones que cobren per matar-ne d'altres?
com ets capaç de decidir jugar-te la vida per explicar que hi ha molta gent que són allà sense haver-ho decidit, com Sarajevo, com Afganistan, com Ucraïna, com Irak, com tots els llocs i totes les històries que has explicat.
Pròxima estació, Rubí, centre. A Terrassa Rambla ja s'han esgotat tots els seients del tren, però no és fins que arribem al subsol Rubienc que el vagó arriba a la màxima capacitat i les persones dretes estan com sardines que ballen el ritme de les frenades. No puc evitar sentir-me culpable per estar assegut. Sentir un impuls que em demana aixecar-me, deixar el meu privilegi, cedir la cadira a qui la pugui necessitar i creure que així estic millorant el món. I és aquí quan penso. Com ho fas, Plàcid? Com et convences que la millor manera d'ajudar a tota la gent que surt a les teves cròniques és precisament...
escrivint les teves cròniques. Com ho fas per no caure a l'atemptació de deixar la llibreta, despedir-te de l'enguàrdia i posar-te una ONG per ajudar d'una forma més directa a les persones que veus? Com mantens inalterable la frontera entre qui narra i qui participa?
Pròxima estació, Sant Cugat Centre, correspondència amb línia S2 Sabadent. Arribem a una de les estacions emblema de la línia, aquella que uneix els camins de les dues capitals de comarca, ciutats rivals, enemigues, ciutats que no es poden veure, ciutats enfrontades des de fa anys, que es culpen l'una a l'altra de tots els mals i no tenen un futur agermanat a la vista. És en aquest encreuament on penso, com ho fas, Plàcid?
Com et pots moure entre potències que no es poden ni veure? Com informes des d'un terreny on hi ha dues veritats oposades que depenen de qui les expliqui? Com ho fas per confiar i parlar en un exèrcit d'una potència que creus maligna, cruel i violenta? I com ho fas sense etiquetar les persones que hi surtin? Sense el judici fàcil i ràpid, que a tots et surt sense preguntar.
Seguim resseguint la C16 i veig que per la finestra es tenen els boscos que vesteixen Coelcerola. Es veu com a fora fa fred, però jo estic bé a dintre del tren. Una sensació de comoditat, tranquil·litat i serenor. Se'm posa la pell, però ràpid me n'adono que ho estic romantitzant. He d'obrir els ulls, estic anant a treballar 8 hores.
cada dia una hora i mitja de tren perquè no puc viure al costat de la feina. És llavors quan penso, com ho fas, plàcid? Com escrius textos maquíssims parlant del conflicte però sense arribar a romantitzar-lo? Com diferencies el que és important del que és morbós? El que s'ha de denunciar del que és massa indigne per escriure en una crònica? Com és que, com has dit tu mateix, t'és més difícil d'escriure la làpida d'una persona morta fa quasi cent anys que les batalles dels carrers d'una ciutat en guerra?
Arribem al túnel barceloní, on tot desapareix. Ja no hi ha vistes, ni cobertura, ni internet a cap dels mòbils. A cap, vols dir? La dona aquella del seient del costat que porta 14 minuts en una trucada amb un volum extremadament alt no se li ha tallat la connexió i pot seguir molestant la quarantena de persones que compartim trajecte. Penso en la injustícia que hi ha al món i em pregunto per què aquella dona pot seguir perfectament la trucada mentre a mi se m'ha parat el vídeo dels millors gols de Leo Messi que estava mirant a Twitter.
I és quan penso, com ho fas, Plàcid? Com pots veure totes les injustícies del món i seguir creient en l'ésser humà? Com pots veure tot el que passa en els racons més foscos del món i després tornar a Sabadell a viure? Com pots seguir una vida normal havent mirat i escoltat tot el que has vist i has sentit? Pròxima estació, Barcelona, Plaça Catalunya.
Arribem al final de trajecte i ja torno a tenir massa preguntes per l'entrevista. La repasso mentre pujo per Passeig de Gràcia i ara em fa por que sembli que algunes preguntes es puguin llegir com un retret. Un retret fet per qui? Per una persona que la cosa més perillosa que li pot passar la seva feina és posar-se llet de vaca en comptes de llet de cibada al cafè? Per algú que creu que com que va participar al torneig solidari del 2015 i ha fet prou per guanyar-se el cel? És en aquest moment que esborro tot el que he escrit en els últims 43 minuts i torno a tenir el document en blanc.
no fos que el nostre convidat d'avui s'enfadés i marxés del programa sense contestar l'única pregunta realment interessant que se li pot fer. Com ho fas, Placid?
Curia, Ramon, molt bé, no, això? Tens molt tren, tens molt tren, tens molt tren. Molt tren des de fa molts anys. Tens molt tren des de fa molts anys i això es nota. Doncs bé, comencem l'entrevista, ara ja ens hi posem mans a l'obra. És un problema, perquè parlem molt nosaltres al principi i sembla... M'agrada perquè, i a l'obra no, ha apuntat tot el que han dit. Vull dir, és un tio que ja té un full. A mi em feia puc anar pensant, l'estic cagant molt amb tot el que estic dient perquè anava apuntant coses.
No, però és un interrogatori ja... potent, eh? Sí, sí, sí, el Ramon sap... Algunes preguntes no tenen resposta, ja t'ho dic. No, segur. Ara ho aniré. Ara ja parlem. Ara comença el Jan amb l'entrevista i ja... Sí, jo sempre començo pel principi perquè m'és lo fàcil. Com vas començar el món del periodisme?
Mira, perquè era fàcil, és a dir, jo volia ser arquitecte i els números em van donar por perquè no soc de números i va venir un professor allà al meu col·le i va entrar amb la moto, bueno, quan estava a cou, informaciones poder, informaciones futuro, i dic, bueno, ens anem cap allà i sabia que era fàcil.
I m'hi vaig fotre sense saber què collons era allò. Jo no era dels típics que de petit, el tintín, jo volia... No, no, no. Jo era molt tranquil·let. Després, de gran, ja quan m'he trobat companys de col·le, quan era petit, em dius, tu eres l'últim que ens imaginaries en una guerra. Hòstia. Però, bueno, la vida t'agafa i et porta... Però, mira, transponent-te algunes coses. Primer, com ho fas? Ja t'ho diré, sense adrenalina.
Per què? Com arribes a la màxima efectivitat narrativa, sense adrenalina? I t'ho diré, jo no em considero reporter de guerra, jo em considero reporter. Jo, de fet, només he fet 13-14 guerres, eh?
amb trenta i pico d'anys, no són tantes, podia haver estat set anys sense anar a cap guerra perquè no la necessito. Ara, quan se m'ha necessitat, hi ha anat. Jo sóc fill del tèxtil de Sabadell, que és un món molt calvinista, igual que el de Terrassa, la llana, i l'aristocràcia del tèxtil, tot això del cotó, i som molt calvinistes de la feina ben feta.
Jo no buscava aquesta feina. De fet, la primera vegada que vaig anar a una guerra estava acollonit. Però pensava, bueno, paguen per això. Llavors ho has de fer. Llavors ningú t'obliga a anar a la guerra. Jo vaig fer la primera guerra del golf...
El reporterisme és com el sexe, s'aprèn practicant, i les primeres cròniques que vaig fer, diguem, l'alliberament de Quai City, vaig arribar abans que la CNN. Ara les cròniques no s'aguanta cap, perquè és pràctica. Vaig començar a aprendre a escriure, serà llavors.
Què va passar? Va començar la guerra a Bòsnia, Iugoslàvia una mica, però a Bòsnia sobretot, i nevaran, i llavors no és com ara. Ara amb un mòbil pots enviar les teves cròniques en el teu propi, diguem, a través de... fas un blog, Instagram, el que sigui, t'expliques. Llavors, si no tenies un dia allà darrere, no podies anar-hi, hi ha precomunicació, tot, no? Vull dir, no hi havia molta gent jove que volgués anar a la guerra.
S'entén. Sí, però ara n'hi ha molta. Sí? Bueno, t'ho dic, quan va començar la invasió d'Ucraïna va ser espectacular. Però què era? Era tot... Ara tiro endavant, però era tot... Tot era la guerra per Instagram. Estic a 100 metres de la frontera ucraïnesa. Ja he ficat el peu dins d'Ucraïna. Ja soc a dins d'Ucraïna. I entraven a Ucraïna sense haver sortit d'ells mateixos.
La notícia eren ells. Perquè tu has d'estar molt a dins i molt fora alhora. Però el tema és que llavors va començar la... va durar 4 anys la Guerra Bosnia i cada vegada que es calentava... On és el Plàcid? Plàcid. No hi volia anar ningú. Plàcid, cap a la guerra. I va haver-hi un moment que li vaig estar a punt de dir al director, mira, jo no vull anar més a la guerra. Perquè és un cunyàs, la guerra. O sigui, anar a les maletes, l'escriure la crònica... És un cunyàs total. I llavors...
em vaig parar i per què no li vaig dir que no hi volia anar més? Pel repte narratiu. Per què? Perquè jo veia que la majoria de cròniques i fotos de guerra estan fetes, i encara avui, estan fetes des del patatisme de real romàntic. O sigui, tu converteixes el dolor de l'altre en un pas de Setmana Santa.
Amb algú poètic. No, no. Sí, amb algú buit. Amb un pas de Setmana Santa. Amb el pare, amb el nen ple de sang, amb la mare, la Pietà. Tot això és molt volpresfoto. Jo què és el volpresfoto? El volpresfoto és gent blanca mirant amb clau estètica com pateix la gent no blanca.
Llavors, això, i es perdia alguna cosa, perquè és buit. La guerra, la gent fa l'amor, la gent fa moltes coses, no només plora. M'explico, és molt més complicat tot. Després parlarem d'alguna de les preguntes de com t'ho fas per equilibrar, no? I llavors, és el repte narratiu, com collons s'explica això?
I llavors jo vaig trobar dos eines. La paradoxa, perquè tot... És a dir, les guerres accentuen els paradoxes, i és una manera de coneixement, una eina, una dissecció de la realitat, i la poesia. I em diràs, per què la poesia?
La poesia no només transmet l'amor, transmet el dolor. Llavors, poesia perquè jo a tots els estudiants de periodisme i a la gent en general els recomano llegir poesia. Perquè és dir molt en poques paraules. És com el meu pare, que era calvinista del tèxtil, i d'ell vaig aprendre... Nen, no diguis...
300 paraules, el que pots dir en 30. Ella, l'any 71, 72, se'n va a l'Afganistan amb la d'això, mostres per vendre, i feia uns informes tèxtils, de dos, tres pàgines, que la d'Afganistan, la primera frase, et resumeix el passat, el present i el futur d'un país. Posava, l'Afganistan és el clavegram de la indústria tèxtil britànica, punt. I on ja et diu com funcionava tot. Dir poc, dir molt, amb poques paraules.
Ja, ja, ja. Bé, m'he enrotllat molt. No, no, no. I si vols, seguim les preguntes del Ramon. No, no, no. La poesia, perquè et dones molta intensitat. I en una batalla, diguem-ne, en una guerra, en un dolor, i no només aquí, eh? Ja, ja. I és més important, jo en considero reporter, no reporter de guerra, qui no sap escriure un reportatge des de Terrassa, no sap escriure des de Kyiv.
M'explico? Això està claríssim. Llavors, la poesia, perquè tu transmets molt en poques paraules. La Ilíada, que és la primera obra de la literatura occidental, és un poema i és la Guerra de Troia. Saps què vull dir? Sí, sí. I anant més al dia a dia, a l'inici almenys, tu com entres a una zona en conflicte? Per exemple, quan arribes a Kuwait, com arribes a una zona en guerra?
Entres amb ganes d'arribar-hi. Jo me'n recordo la Cuvait, em vaig endollar amb un cotxe d'uns italians, però hi havia tanta metralla en el terra que havíem de portar 3 o 4 rodes de recanvi perquè se't punxaven tota l'estona. Però si tu vols arribar a un lloc, hi arribes. I si no, mira els que venen aquí a Patera.
Si tu vols arribar a un lloc, hi arribes. La voluntat. Tu que has estat, segons tu, a pocs, segons jo, moltíssims conflictes, guerres i tot això, tu els trobes algun punt en comú? Sí, quan em dius... Bé, relacionada amb les preguntes, no? Perquè clar, hòstia, l'enciclopèdic ho cobreix tot, les preguntes que has disparat. Dius, com pots continuar creient en l'ésser humà?
Ramon, a tu qui t'ha dit que crec que me l'ésser humà? No ho sé. Estàs aquí avui. Tu ja em dius, oh, i per ajudar els altres i per què no treballes una ONG?
hi ha altres maneres que una ONG... És més... Està clar, està clar. Parlant d'ONGs, en una trobada amb responsables d'ONGs, va ser molt interessant, fa un parell de mesos, ells em van fer descobrir què collons és un periodista i què collons és un reporter. Una responsable es queixava, clar, diu, és que els periodistes es limiten a descriure la realitat. Hòstia!
Però si és la nostra feina d'escriure la realitat. I en aquest món esbojarrat t'empenyen a ser blanc o negre. I la primera víctima d'una guerra sempre no és la veritat.
La veritat és que va morint, també, però la primera víctima d'una guerra és el matís. Quan la Guerra Civil comença a Barcelona, tu creus que tothom era blanc o era negre? Hi havia un millor de matisos. I, clar, dius, no, és que els periodistes es limiten a descriure la realitat. I vaig pensar, tant de bo es limitessin a descriure bé la realitat.
És a dir, la feina del reporter és trobar aquest matís, trobar la veritat i descriure-la? No, la veritat no. No existeix la veritat. No existeix l'objectivitat. Existeix la voluntat de ser objectiu.
La veritat, això és de bisbes. És a dir, l'objectivitat no és carrer València, número 42, primera, tercera. No, és la voluntat d'apropar-te al màxim a l'objectivitat que és, què en diríem, la realitat o el que passa. El problema d'un reporter és que només veu el que passa a 5 quilòmetres al voltant com a molt. Però ja descriure aquests 5 quilòmetres al voltant com a molt ja és molt difícil.
I no hem de pretendre escriure més o fer més del que ens correspon i del que podem. I tu que has viatjat molt i que has estat a bastants conflictes, encara et sorprenen les guerres?
No, encara em sorprèn, però és la paraula clau, sorprendre. Queda't amb aquesta paraula, val? T'he dit que una de les dues eines que jo vaig trobar, diguem-ne, perquè tu em dius... La professió què és? Tu ets un taxista que agafa el lector i el porta enlloc.
Li deixes els teus ulls, la teva tal, no? I hi ha la... Per aquí, per tot el fin, la... Què em deies? No, si encara et sorprenen les guerres o els conductes humanes. Quina és aquesta paraula, sorprendre? La paradoxa, no? Que és la sorpresa, la paradoxa. Però és que, sobretot el trompisme, ha provocat la mort de la paradoxa. Perquè tot és paradoxa.
M'explico? Tot és paradoxa. La paradoxa passa de sa normalitat. Exacte. Passen coses que, mira, amb tot el que està passant avui, jo vaig a Netflix i els hi vaig un guió, m'ho he sentit, mira, nen, torna-te a Sabadell. Saps? No, no pot ser això. Ja ha passat. Ja ha passat. I l'altre dia ho vaig escriure. No crec en els anàlisis geopolítics.
Per què? Primer, perquè obvien la biologia. És a dir, jo crec molt més, per entendre la realitat, no sé si heu llegit Frankenstein, de Maria Shelley, és brutal, que acaba amb la persecució pels gels i tal. Aquella persecució final t'explica més l'actualitat que un anàlisi racional.
ni cap think tank, mira que els hi foten calés, instituts per la Mediterrània, cap va preveure les primaveres àrabs. Cap ni una. Cap va preveure que el règim sidi cauria en 11 dies.
Cap va preveure que els talibans en 3 setmanes estarien a Kabul. Cap va preveure que el Putin invadiria Ucraïna ni que els ucraïnesos resistirien com estan resistint. Cap va preveure que un president dels Estats Units voldria menjar-se i sense descartar la força un territori d'un país aliat europeu de l'OTAN. Llavors, en aquests anàlisis els hi falten el més bàsic, la biologia. És a dir, la història d'Europa
S'han fet i desfet reines i imperis perquè un rei i una reina funcionaven en el llit. És pura biologia. El Putin fot, ja 20 anys, quan encara feia judo i tot allò, recordeu, o potser éreu massa joves, que es feia fotografiar a cavall per Sibet, amb aquells abdominals ja hi havia la invasió d'Ucraïna.
Però vosaltres sabeu... Per la mostra de força o per... Sí, és allò, ja comença amb el teu cos, no? Et diu, jo vaig ser... Mira, jo he estat. Jo, clar, no sóc un gran periodista mundial, però tinc tres exclusives. Una d'elles és... Sóc el primer periodista que ha entrevistat el Putin com a cap d'estat fora de Rússia.
El Putin el van escollir l'últim dia del mil·lèni, o sigui, el 31 de desembre de 1999. Queda fins i tot satànic, eh? Bé, doncs, el gener, el mat, juny, se celebra a Okinawa, unes illes al sud del Japó, se celebra una cimera del G7 que invita aquest nou líder que semblava obert i tal. Llavors, vosaltres tampoc us en recordeu, el 2001, però Espanya era rica.
I quan va conèixer tota la cosa migratòria ja amb força, no? I érem milionaris. Espanya era un país riquíssim. Llavors, clar, els diaris teníem calés. I em van enviar a quina agua. I llavors, quan va acabar la cimera, tots els presidents del G7...
Aquest van donar la roda de premsa alhora, però amb sales diferents. I com que no hi havia l'espanyol, vaig pensar, aniré en el rus? Perquè és la novetat. Clar, jo no era conscient de la magnitud històrica del tio. Aquell tio amb dos anys podien canviar. I llavors va sortir, érem només 15 periodistes, la meitat russos, i jo em vaig fotre la primera fila per dir, mira, fotre la primera pregunta. Bum, aixeco el braç. I...
Tal, em mira, pregunta, dic, és veritat que el senyor Chirac l'ha renyat pels drets humans a Txetxènia, era la segona guerra txetxena, i llavors el Putin em mira i em diu, el senyor Chirac, perquè sàpiga el que és el Kremlin, li he regalat un llibre il·lustrat del Kremlin, un llibre arquitectònic, pam, següent pregunta...
Van, aquí ja hi havia la marxa, no? Sí, sí, està clar. I la biologia i després la psiquiatria. Avui en dia, per fer un anàlisi de geopolítica, està ple de gent rara manent. És a dir, homes raros buscant terres rares.
és oligarques encriptats i llavors necessites més un codi de psiquiatria que no els manuals normals de Von Klausewitz Quin diries que ha estat el conflicte que a tu t'ha colpit més? Mira em confessaré això ho he dit alguna vegada però ho confessaré el conflicte més dolorós que he experimentat
ha estat a Sabadell. No m'estranya. Perquè la pitjor guerra és la pitjor casa. Jo tenia una casa, encara la tinc i visc, gran, modernista, una casa tal, i ja quan feia, diguem-ne, els meus avis, quan feia reformes per entrar-hi mentre no ocupes. Això l'any 1999.
Mentre n'ocupes, bueno, el moviment estava com a mauge, llavors no hi havia extranjera, tot eren catalans, amb accent del centre de Sabadell, i llavors amb la cara tapada, o palestins o zapatistes, i doncs durant deu mesos...
Bé, al final els vaig seure. Quan els vaig seure ja no hi havia els originals, s'havien barallat 3 o 4 vegades i ja quedava gent ja molt drogada, no? Però llavors, al moment que ho passava amb el seu pugeu, hi van fer una gran mani sabadell i van pintar 7 o 8 pintades que es veia un aurcat i posava García Planas. Hòstia. Clar, de què m'esteu parlant?
Ucraïna, Gaza... Clar, el pitjor sempre és el que et passa a casa, a la vora teu.
M'explico? I allò em va d'altre més que jo si me'n vaig a Ucraïna o me'n vaig a Gaza o me'n vaig a qualsevol guerra, si em maten o em fareixen no és perquè em dic plàcid García Planas. És perquè passava per allà i el Putin no sap qui dispara i mala sort estava allà. Però aquí et posen a la diana amb el teu nom. I aquí és on ho he passat pitjor.
I és així, i com que és així, ho he de dir. Abans parlaves de l'adrenalinió, i no sé si ho vaig sentir a una entrevista que deies que supero la por pensant en com explicaré una història, no?, a pesar que parlàvem això de la por. Correcte, repte narratiu. Amb el repte narratiu, però segur que hi ha un moment que aquest repte narratiu no et serveix per fer-ho, o sigui, segur que no t'ha passat mai d'estar en algun lloc escrivint la crònica i dir, hòstia, he de marxar d'aquí perquè m'estic posant molt en perill.
Bé, pot passar, però llavors aquest de marxar d'aquí forma part ja de la teva... Això i la teva pròpia... Les teves propies limitacions. El reporter... Jo soc molt antièpic, no m'agrada l'èpica. I m'agrada molt, diguem-ne, despullar-me, en el sentit que som limitats. Generalment el reporter es vesteix d'heroi i jo no hi crec, amb els herois.
És més, un cop, el 2006, quan els bombardejos es alien sobre l'Iban, estava tot tancat a Beirut, perquè l'estaven bombardejant a La Bèstia, i anàvem amb un periodista amic meu, i veiem una botiga, totes les botigues tancades, una oberta de sovineres petitona, amig del merder. I jo hi entro per dir, i li pregunto, ostres, diu, i per què té obert? I ella em diu, i per què no?
I em va agradar la resposta i me la vaig anotar. Quan vam sortir el periodista em diu, però per què t'has anotat, l'ha preguntat la resposta. Dic, per publicar-la. Diu, però quedes malament, perquè et desmunta. Precisament per això. Clar, clar. He de dir que quan vaig fer l'histori dient que venia, vaig estar una estona buscant, a veure, amb alguna cosa que sigui visual, que la gent ja vegi a què et dedicaves. I vaig estar buscant la típica foto teva, com amb un casco, amb el pres aquí, no?,
amb un armillo... El que ens imaginem tots, sí, sí. Bueno, el Pérez de Reverte, me'n recordo. No existeix. Jo hi coincideixo amb el Pérez de Reverte dos cops. Un, em va donar un bon consell, que és a la Primera Guerra del Golf. Clar, ell treballava per televisió. Ara no és com ara, que pots enviar imatges de televisió des del mòbil, pràcticament.
I ell estava molt limitat, no podia anar al front. I això els frustrava molt. Ja. I una vegada torno del front, quan vaig tornar a lliberar-ho així i tal, però portava una barba i tal, i em truca a l'habitació, estava a l'habitació, truca a ell, diu, plàcid, ¿quieres un consejo? Afeita-te, te sentiràs millor. I em vaig afeitar i em vaig sentir millor.
Llavors ja no el vaig tornar a veure fins al cap d'un any a Sarajevo, en el primer estil de guerra, que anaven llançant la dia martilleria menor, no és com a Ucraïna, però mortal, al carrer central de Sarajevo. Jo anava tranquil·lament i, a més, en aquella época em perfumava amb obsession, m'agradava...
Els pantalons... Mira, em van detenir a les muntanyes, entrant a Sarajevo, els Txernic Service, uns senyors grans amb fusells, perquè portava els texanos trencats. Saps? Ara estava de moda. I llavors, clar, es creien que havia escapat d'una presó, i tal, i això, i això. Dic...
Fa això. I anava passejant tranquil·lament per allà i em veig un tio tot aixupit, amb xarregant-te i bales i un casc i tal. I em diu, plàcid, plàcid. Però estàs loco? Què haces aquí? No ho sé, passejant. Però és que els de televisió, perdoneu, han de portar-ho per imatge. Perquè si no el seguro no paga. D'assegurança. Per si li passa alguna cosa. I tu sí que podies anar al front. I has estat...
Sí, perquè és bo d'escriure, que no vas amb càmeres, no vas amb tal, dissimules més i pots arribar més lluny.
I segur que sí que has tingut moments d'aquests de sortir d'aquí. Ens en podries explicar algun o en quin moment has passat més por? Bueno, no tants. Poder... Poder... Va haver-hi un moment a Sarajevo, un verdeig especialment, que recordo que...
Acabes pensant, què fots aquí, no amb el tèxtil, amb els teus... Jo no sé què ho sé. Recordo que vaig tornar d'una altra guerra, que mi germà em truca i diu, què, què? Què és la guerra? Perquè el tèxtil sí que és una guerra. Dic, mira, ja, no t'ho negaré. I a la... També ho vaig passar malament a l'Afganistan, en un viatge que vaig fer amb el Guillermo Cervena, vestits de...
Clar, vam anar a territori taliban, controlat, diguem-ne, per sobre, controlat per l'exèrcit. És per on, a Kandahar? Kandahar. No, a la vora. Que és la vall d'Argandab, que en realitat estava controlada per sobre pels talibans, però l'exèrcit afganès feia que patrullava. I vaig anar amb ells. I això va ser molt interessant, perquè, diguem-ne, l'ocupació occidental, o la deixió occidental, va ser 20 anys.
I a la meitat, cap al 2010, amb el Guillermo, vam anar a Kandahar, que era el lloc més perillós, o dels llocs més perillosos, i vam demanar l'exèrcit afganès si podíem anar en bedet, incrustat. Jo no ho he fet mai. Però vaig pensar amb ell, aquests són interessants perquè és l'exèrcit que ens volem retirar i donar-los a ell els trastos, no? I llavors vam anar al quartel i ens venen sorpresos i dic per què...
tenen allò per omplir, no? Perquè era curiós, hi havia soldats de l'exèrcit espanyol, però no et deixaven patrullar amb ells. En canvi, a l'exèrcit canadenc, nord-americà, britànic... Sí que els deixaven. Diguem-ne, a països i a exèrcits que no anaven als meus impostos i no tenien per què deixar-me patrullar amb ells, et deixaven.
Només et torni a omplir uns fulls. Jo mai ho vaig fer, només en l'afganès. I diu, ens donen els papers per omplir i tal, igual. Diu, no en tenim. Diu, per què no en tenen? Diu, perquè són els primers occidentals que ens estan portant 10 anys de guerra. Diu, els primers occidentals que ens demanen
anar en vedet incrustats amb nosaltres. I vam dir, doncs, volem venir, demà a les 10 i creu en la vall. I vam anar vestits de paix tunt, els exègits occidentals et donen tota la indumentària de soldat. Només hi vam anar de civils.
I vam creuar una alta livana molt perillosa i vam arribar a un petit destacament de l'exèrcit afganès i canadenc, que eren 15 soldats canadencs, 15 afganesos, que era una antiga escola enmig de camps de marihuana i d'opis i tot això. I llavors, quan entrem, anàvem amb una pick-up, el Gui era molt jo al darrere, un soldat al darrere i dos soldats al davant afganesos, però anàvem vestits de civils, amb barba. Nosaltres, com que som indo-europeus, podíem ser afganesos.
Llavors, el soldat canadenc de l'entrada mira el cotxe i diu als afganesos, dos, dos, com vulguem dir, heu pillat a dos. Jo li dic, Guillermo, se creen que són els talibanes. I diu, no, dic, sí, sí, se creen que són, perquè vamos civiles, como si lo hubiera... I llavors surto del cotxe i el canadenc m'apunta. Hòstia. I, Ramon, t'ho juro, vaig aixecar els braços...
I va ser molt bo, perquè en aquell, va ser com quasi un curissinguerer aquell, perquè ell em va mirar fixament, jo el miro fixament, i llavors allà vaig veure que la... Diguem-ne, allà em vaig fer taliban.
No em vaig fer talibà. És a dir, ella em mirava com si jo fos un talibà. Ja. M'explico? I llavors me'n vaig adonar que la mirada més fèrtil és sempre la mirada de l'altre. I Ramon, t'ho juro, vaig aixecar els braços i vaig dir, no, no, I come from Sabadell. T'ho juro. Ho vaig expressament, eh? Ah, vale, vale. Segur que va dir, vale, vale. Però dic, mira, faré el numeret. I dic, I come from Sabadell, Barcelona.
Ah, jornalista. I això va quedar ràpid, eh? Va colar. És per la cara, tu. Hòstia, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
Ho sento, però et tracta aquesta interessant perquè n'he de treballar una mica més. M'agradaria... Tu has estat en molts conflictes i, evidentment, sempre estàs al dia. M'agradaria saber, amb tot el que ens arriba ara de la guerra d'Ucrània, de Gaza, tot això, cap a on evolucionen les guerres? Vull dir, ara veiem molt el paper dels drons, els fronts estancats, per exemple, d'Ucrània... També m'agradaria... Ja te la colo per aquí...
I quin és el que en surt principalment perjudicat? Vull dir, és el món civil? Vull dir, és les ciutats i tots els seus ciutadans? O torna a ser alguna cosa més militar? Tu què en penses, què en creus? Bé, a Gaza són civils i a Ucraïna són militars. Sí, vull dir... El nombre de morts militars a Ucraïna, jo vaig fer uns números fa uns mesos... És una bestiesa, oi? Tirant pel baix, tirant pel baix, només russos...
vaig calcular per les diferents agències que ho calculen, però vaig estirar banda baixa i només la banda russa, un cadàver... Vaig mirar el que emadeix l'alçada al rus mitjà, no me'n recordo quan era, i ho vaig multiplicar pel número de morts i ferits, baixes, morts i ferits. Tu els estiraves al terra i te'n anaves de Barcelona a Praga.
Tu t'imagines que ens agafem el cotxe... Cada quant? El total? El total de baixes, vol dir morts i ferits, només en el bàndol rus. Tu els poses a la guerra... De tot el transcurs. De tota la guerra. De bona invasió i guerra. És a dir, agafem el cotxe, ens anem a Praga... Clar, d'aquí Praga és moltes hores. Doncs no deixaríem de veure cadàvres estirats. És brutal. És brutal. I què ha canviat? Tu ho has dit, el dron.
És... És essencial. O sigui, el dron ho canvia tot. Tens, recordes el Hexet, que va fer un discurs aquest, el del Ministeri de Defensa, que l'ha canviat en guerra? Clar, què ha canviat? Ha canviat que la primera potència militar del món canvia el nom del Ministeri de Defensa per Ministeri de Guerra. Això ha canviat. El Hexet aquest, que és polígonera total...
va fer un discurs davant de militars fa 3-4 mesos, dient que els militars ja no poden ser grassos, ja no poden tal, han de ser com ell, gimnàs, musculitus i tal. El que no se'n dona compte és que avui en dia, amb el tema dels drons i de la informàtica, poden haver-hi ucraïnesos de 20 anys, grassos, menjant una hamburguesa, però que manejant aquest tema són uns cracs.
I com que ara es filma, jo però ja fa un any ja vaig escriure això, vaig escriure això terrible, com que ara el dron filma com va contra la persona,
va impactar molt a la xarxa, fa un any, un any i mig, que surt un soldat rus, el dron que va cap a ell, i el soldat rus no pot fer res, i l'únic que fa és la senyal de la creu. Un que està tombat a terra. No, està d'en peu, i fa la senyal de la creu. Llavors, a l'article vaig posar les quatre passes del senyal de la creu, i la vaig titular la senyal de la creu. Em va impressionar moltíssim.
Un tio que ja sap que morirà i el porta així la senyal de la creu. I això ha filmat. I per la xarxa hi ha música tecno. De fons. Hòstia. I ha canviat la manera com es fa la guerra, la manera com s'explica, perquè ara ho rebem a l'instant i quasi que la vivim en directe. Això fa que també canviï la manera com percebem la guerra?
Bé, em sembla que va ser Santa Teresa que va dir l'exceso mata el placer, també l'exceso mata el dolor. Si cada dia, cada dia, cada dia, la gent acaba, és lleig física, química. I una vegada, també fa anys, vaig a un... Bé, jo, clar, jo porto la secció internacional de La Vanguardia, amb un terresenc de pro, que és el de Ramona Imerich. Sí, sí. Me t'aparent, crec.
Sí, sí, però bueno, va néixer, però sí, viu a Mata de Pere. I el, que és un gran periodista, i un gran company, i el, hòstia, ara he perdut el fil, dic tantes coses que, què deia, allò del...
No, no, és a dir, jo conec la trinxera i conec la redacció, val? I llavors em van invitar fa uns anys a la SER, tal, i llavors hi havia quantitat de nois joves que deia, oh, però és que jo vaig anar a una guerra, no sé quina guerra, i no li feu ni cas, perquè tal, perquè, i aquesta guerra la calleu, i no sé què, dic, mira...
Jo tinc 6, 7, 8 planes cada dia per això. Jo no puc fotre un bombardeig massiu amb 300 morts, tal. A la segon, m'entens, una violació de nenes a Nigèria, no sé què. A la tercera, un terratremu, tal. Perquè la gent, al final, es torna insensible. I el periodisme, al final, és aquesta, diguem-ne, l'art de dir-ho sense cansar,
fent-ho atractiu sempre, sense que sigui espectacle, espectacle al mínim, sempre es necessita. És a dir, la puta tragèdia és que necessitem l'estètica per transmetre la merda. És a dir, un quadre. Per què els fusellaments del 3 de maig? És una obra d'art. La composició, el color, la llum, però ja estan afusellant gent. La llista de Schindler,
blanc i negre, no sé què, la nena... És pura bellesa. Si tu filmes una pel·lícula sense bellesa, no arribes, el dolor no t'arriba a la persona que tu vols que hi arribi. I clar, és la contradicció de la bellesa, no? És a dir, la bellesa és... No sé si m'explico. Sí, sí, sí. Que necessites aquest mitjà per arribar a la gent i no pots bombardejar...
per no insensibilitzar la gent. No pots fer una crònica mal estructurada, mal escrita, perquè al final no t'arribarà allò. Tu vas escriure fa uns anys el llibre de la revanxa del reporter on anaves a diversos llocs on havia hagut un reporter de la Vanguardia cobrint-los i feies com una mica el joc de com estaven actualment, anaves a visitar els llocs que ell havia visitat, és un exercici molt interessant. Havent fet això i per haver anat a guerres cròniques, has anat a molts llocs on porten en guerra molts anys,
Creus que hem après alguna cosa en els últims anys, des de fa 100 anys? Sí, hem après a ser més perversos.
És a dir, ha sigut més perversos. No és que siguem més perversos que l'any 42 o 43, però com que, diguem-ne, som més perversos perquè com no hem après, podíem haver après i no hem après, perquè al final... Però mai hem après. No, no, el que passa és que ara és... Ara és més pervers perquè tot és més pornogràfic, perquè tot està a la xarxa. Ja.
També és cert que abans hi havia fams de les quals no ens enteràvem. Per exemple, jo crec que ara hi ha menys fama en el món que mai. Però és més fàcil alimentar, traslladar... Vull dir, ara hi ha menys gana que mai. Una altra cosa és pobresa. Però gana física d'aquest mort n'hi ha menys que mai. El que passa és que avui, si hi ha un brot de fam, de seguida... I abans no es veia. Per exemple, la violència contra la dona. És evident que abans hi havia, crec, igual o més. El que passa és que no es veia.
M'explico? I tota aquesta bogeria de dir-ho té una part dolenta i una part bona. Però dir què hem après... És difícil una pregunta filosòfica i a mi... Doncs passem. Abans a la secció hi ha una cosa que a mi em sorprèn molt és quan tu vas a cobrir un conflicte...
Com pots empatitzar amb aquesta gent del conflicte que tu clarament veus que són culpables de coses horroroses, no? I tu al final hi has d'empatitzar o hi has de tenir un tracte humà perquè potser vols aconseguir informació o vols poder accedir a cert lloc. Com ho fas això? Deixes el judici completament a banda? No, és que la paraula no és empatitzar. La paraula és d'escriure. És a dir, tu si em diguessis ara, tu entrevistasis el Hitler, jo sí que l'entrevistaria.
I tant que l'entrevistaria si pogués. Ara, el tema és quines preguntes li fas. M'explico? I el tema és quines preguntes li fas, però tu quan vas a llocs que saps que són del cantó dolent i són gent dolenta, ho has de descriure. Jo si ho hagués pogut descriure al búnquer de Hitler, ho hauria descrit. M'explico? Si pogués descriure l'infern, el descriuria.
M'explico? Això no vol dir que vulguis anar a l'infern o que estiguis d'acord amb els dimonis. I el fet d'haver estat en situacions com aquestes, quan tornes aquí i estàs tranquil, tu dius que no trobes a faltar la guerra, que pots ser un reporter sense guerra. Però, en certa manera, suposo que el fet d'haver estat a la guerra et torna. Quan tornes i trobes les pintades ocupes?
I quan no te les trobes, no? Sí, però és que... O ets capaç de dissociar i oblidar-ho, diguéssim? És que, primer, hi ha una primera... És a dir, jo no tinc l'adrenalina. Jo veig coses fortes. Per exemple, no deixa d'impressionar-me, tu que deies el temps, per exemple, Ucraïna. Jo vaig ser 3 anys director del Memorial Democràtic.
Com a director del Memorial Democràtic, cada any anava al Sabantini de Granollers a fer l'homenatge que s'ha de fer cada any als 300 morts, 300 escats morts, en recorde el número, de l'aviació feixista de Granollers. Deixo del memorial.
torno a la meva professió, i un dia, estem parlant del segle XXI, molt a l'inici de la... Quan tots els tancs semblaven que tenien que entrar a Kiev, a Kiev hi havia el Kim Luna, i jo me'n vaig anar a Kharkiv, que era molt pitjor, perquè l'estaven bombardejant a Saco. I una periodista d'allà, enmig del desastre, em diu, vés al dipòsit de cadàvers que no tenen bolsos per tants cadàvers.
Vaig anar, vaig obrir un portaló i només hi havia una periodista del país i jo allà, érem dos, tres màxim. Obro la portaló i em trobo 300 cadàvers apilotats uns sobre els altres, que era més o menys el número de morts de l'aviació fascista a Granollers. De fa 90 anys. Llavors, quedes així i dius, ostres, jo vaig a fer...
un homenatge que s'ha de fer. I qui farà un homenatge a aquests? A més tu saps que... Els cadàvers són terribles. Perquè un cadàver sempre ets tu. Perquè si jo ho hagués nascut al lloc on va néixer el d'això i ell ho hagués nascut a Sabadell l'any que vaig néixer jo, ell potser estaria d'en peus i jo allà estirat com un cadàver. Llavors, quan he vist una persona mort en una guerra, sempre he pensat...
Podia haver estat jo. I els cadàvers tenen una cosa brutal, que és que no escollen la posició amb la que queden. I això és tremendo. I el que sempre m'ha costat més narrativament és la descripció d'un cadàver. I a vegades la descripció és la no descripció.
A Líbia vaig veure com els rebels abatien amb un sujoll del Gaddafi. Érem també només dos periodistes allà, dos fotògrafs i jo. I vam anar i l'avió estava totalment esmicolat. No us descriuré com estava sobretot un dels dos cadàvers. No us descriuré perquè era sorprenent. Què li vaig dir al lector?
Descric l'escena i dic, el calàver dels soldats, la seva descripció és innecessària. No porta ningú a cap lloc. I li dic al lector això. Jo li dic, mira, no t'ho descriuré. Però fins i tot la no descripció té bellesa. Estètica, estètica. Sí, sí, sí. Llavors, el que deies tu, quan tornes, l'escriptoria és teràpia.
Perquè tu, quan escrius, és molt important. Perquè és endreçar les emocions que has viscut, el que has viscut, tu escrius i endreçar-les per ser compartides. Perquè un dels problemes del periodisme actual i dels reporters és que no pensen en el lector, pensen en el premi.
Això és un nocià d'ego, però brutal. I les xarxes ho ha potenciat, això. Es pensa més en el premi que en el... Estic generalitzant, eh? Però el premi et refereixes a la crònica, com si fos un senglar... No, el premi que t'aplaudeixin. Els concursos de fotografia s'han extès d'una manera espectacular.
I llavors, vull dir, aquí entra en joc una cosa que la gent nega o no tal, que és l'ego. És l'ego. Tenim un ego que nosaltres l'acabem. Tot és primera persona. Tot. Quan l'ABC, que és d'una tendència, o el país, que és d'una altra, et diu, el primer ministre francès afirma que és una primera persona...
que probablement amb un transforç polític al darrere, encara que sigui només amb una mica de pàtina, decideix que obre amb el primer ministre francès i no l'anglès. I de les frases que ha dit el president francès, es cull aquesta i no aquesta. Tot és primera persona. Un telenotícies és primera persona. Són persones que decideixen en primera persona en què obriran el telenotícies i en què no l'obriran.
La tercera persona del singular és primera persona. És a dir, hi ha moments, narrativament, és molt difícil utilitzar la persona, però és una eina, per mi, imprescindible. Com per definir quan et sents gilipolles.
M'explico? I llavors, és així, perquè tot és primera persona, però la primera persona s'ha d'emplear molt bé. No és per dir el meu avió aterrat a dos quarts de set i ja està. No, no, és per, diguem, com que tu teletransportes a través del teu cos el lector en el lloc, d'alguna manera el lector està fixat en el teu cos i amb el que tu fas. I torno a preguntar, no sé si m'explico.
Sí, sí.Sí, sí, sí, sí.
Per acabar ja, perquè ja comença a ser hora. Bueno, extenta una mica, si vols, no passa res, ja ho arreglarem. Creus que als Estats Units s'està encaminant cap a un conflicte intern armat? Vull dir, tot això que estem veient de l'AIS, tot això que estem veient del Trump, que un manipula i ho explica com ell li dona la santa gana, tot i que poca gent se'l cregui excepte els seus?
Jo ja no descarto res. Jo no m'agraden els anàlisis, eh? Però l'únic que he fet l'he cagada. Perquè jo no m'agrada dir què passarà, no? Però quan el mes previ el Putin sabia invadirà, no invadirà, invadirà, invadirà... I no vaig atrever a escriure res a la Vanguardia si invadiria o no. Però la mare d'un amic...
amb un dinar privat a casa seva, em va preguntar, tu creus qui em va dirà? I jo dic, jo crec, senyora Dolors, que no. I la vaig cagar. Només he fet una anàlisi a la meva vida, en petit comitè, la vaig cagar. I llavors jo no descarto... De fet, als Estats Units ja van tenir una guerra civil. Sí, sí.
Plàcid, moltíssimes gràcies per haver vingut a compartir aquesta horeta amb nosaltres. Molt interessant, anirem seguint i llegint tot el que puguem. Gràcies a vosaltres. Cuida't i re, em sap molt el de Sabadell. Et sap greu què? El de Sabadell. Que sigui de Sabadell, sí. No, mira, jo tinc una besàvia... El que em preocupa més. No, tinc una besàvia de Terrassa, però ho tenim molt amagat a la feminitat.