Soc el Santi Solà i com sempre compto amb els meus inestimables col·laboradors que no tenen ni idea de futbol però tenen molt a opinar.
Fins demà!
Bon vespre, bon vespre, bon vespre a tothom de nou, com esteu? Com va el trànsit per anar a la feina? Aquella excel, aquella presentació que he deixat de fer per escoltar-nos tan atentament a dia d'avui. Us portem un programa que podria ser 3 o 4, així que no m'allargarem la intro, intentaré no fer-ho massa llarg.
El nostre convidat d'avui, què és? Què és? Càrrecs... Vull dir, és que, clar, ha fet moltes coses i en segueix fent moltes. Vicesecretari General de la Comunicació d'Esquerra, d'acord? Ara mateix, això, eh? President de Hockey per Terrassa. Assessor a la Deputació de Barcelona. Membre del cos de Justa Socialitat. Molt bé. I càrrecs altres destacats.
altres coses. Segurament alcalde de la seva classe a l'Escolàpia. No sé si va anar a l'Escolàpia, m'ho he inventat això. President de Cimalsa, vull dir que és una empresa de la Generalitat dedicada a infraestructures logístiques, coses molt complicades que jo no tindria. Primer tinent d'alcalde de Terrassa, aquest càrrec que és més fàcil d'intuïtat que va. Diputat de la Diputació de Barcelona, conseller comarcal de Vallès Occidental, regidor i portaveu d'esquerra a l'Ajuntament de Terrassa. Mare meva! Aquest senyor ho ha fet. Tots els papers de l'AUCA, eh? Tots.
Multitasking. Estem parlant, ni més ni menys, com ja hauré llegit el títol que us surt a la pantalla del cotxe, d'Isaac Albert. Avui parlarem molt poc de hockey i molt d'Esquerra Republicana de Catalunya. Què tal, Albert? Moltes gràcies per haver vingut. Hola, gràcies. Com va? Hem anat tots tard, avui. De hockey no parlarem. Molt poc. Una mica, una mica. Una mica, però és que el tema és el que és. Al sortir. Al sortir, preguntarem...
Comentarem una mica, també, molt poc, com he dit, aviam si es pot saber el motiu per què la Federació Espanyola de Hòquei no ha canviat la gara de l'àctic femení, per exemple, d'horari, ara mateix als 11 o 11 i quart, no ho sé, als 11 i quart del matí, d'un divendres, deixant fora les dues aficions més grans del hòquei d'aquest país. Mala notícia, doncs, per la venda d'entrades i, per tant, per l'organització i la imatge del hòquei.
I de retruc, els pocs aficionats de l'Atletic que puguin desplaçar-se als juniors a les 11 del matí del divendres hauran de triar quin dels dos equips han d'anar a veure perquè efectivament juguen amb 15 minuts de diferència. Va, ja que són pocs i ens posem una mica de pals a les rodes. Aviam, si algun dia sabem per què ha passat això i per què s'ha pres aquesta decisió, perquè és una mica tot misteriós. Un cop ja he posat aquesta falqueta. Ramon, com estàs tu? Com va tot?
Molt bé. La setmana bé? Sí, sí, sí. Normalment, abans, fa temps que no la fas, però fes aquella brometa de com va Catalunya. Com va Catalunya? Avui és un bon dia. Però avui tenim una persona que potser ens sap més. Jo crec que està bastant ben enterat de com va Catalunya que jo, o sigui, ja li preguntarem també.
Pere Casas, avui véns com un pinzell, Pere. Per qui no ens miri YouTube, avui vaig amb camisa, perquè comença't feina nova i el primer dia es va amb camisa, demà ja amb xanclet. Sembla que et vagi a entrevistar tu. Però, i feina nova que t'ha fet, ha arribat tard? Sí, sí, m'he despistat. Va marxar, m'han fet parlar... Ha agafat l'S2 en més de l'S1, coses que passen. Són que l'Ixac també ha arribat tard.
Exacte, tu saps per què es juguen els dos partits a les 11? No, no ho sé i és bastant inexplicable. Oi? Sí. Tu ho has dit, són pocs i encara ens ho compliquem més. I ens ho compliquem més. Com he dit, parlem un poc de hockey, per tant, després a l'entrevista ho tornem a tocar una mica, aviam quines conclusions en podem arribar a treure. Però de moment comença Res en Joc, un programa de puta mare.
La la la la la la
Molt bé, l'has clavat molt avui, a part amb el de puta mare, el fort. Estic millorant, estic millorant. Els dilluns i els dimarts, al matí vinc i practico. Molt bé. Els dimarts per repassar el dia anterior i el dilluns el que em toca. Per cert, molt bon disc de Ludwig Cantret, però és un altre programa, això. Sí, però també com molt... Bueno, sí. Ja estava quasi tot fora. Sí, sí, ja estava quasi tot. Bueno, va, aviam, dia gran...
Avui, com sempre, però avui encara més, dient que portem una persona que acostuma a córrer pels estudis de ràdio generalista. O sigui, està aquí i demà pot estar a Can Basté. I això no ens passa tan normalment. Bueno, últimament sí, eh? Últimament...
Sí que us passa, sí que us passa. Hem fet un nivell, Ramon, últimament aquesta temporada. Sí, no està bé, però vull dir que, bueno, que collons, que l'altre dia, el divendres, no, vas anar a la SER, a la SER Catalunya, estaves? Sí. Doncs, home, és una persona que segueix als grans. Treballa amb micros davant, treballa amb micros davant. I una persona que té...
difícil tasca d'explicar d'una forma clara i precisa allò que en cap cas és clar i molt menys és precís. Per tant, avui ens tocarà parlar de país, de politiquets, de pressupostos, però sobretot avui parlarem d'Esquerra Republicana de Catalunya.
i com que no sabem els oients que esteu escoltant això fins on esteu enterats o què, jo he preparat com una mica de diccionari de quatre coses d'esquerra per entrar ja i tot s'està on the same page. Oh, que ve un anglicisme. Sí, perquè la gent ja no segueix la política. No, clar. I si segueix la política segueix com la d'Espanya, que s'insulten més i tal. Jo ho va dir l'escapa, que ara interessa més Pedro Sánchez.
Sí, sí. Per això, abans de començar jo, deixaré que parli el convidat, perquè és una cosa que es diu les lleis de la ràdio que s'ha de fer. Isaac, si haguessis de definir, com fer una definició de diccionari d'Esquerra Republicana de Catalunya, quina seria?
Sí, no, ràpidament, no, no, és un partit socialment d'esquerres, nacionalment català, que treballa per la cohesió, perquè la ciutadania visqui millor i per avançar en la llibertat nacional d'aquest país.
Molt bé, és una bona resposta. Si de cas, Jan, jo et demanaré per la meva definició que et posis com una música d'1x1 que tens preparada a l'ordinador i, a part, que em vagis tirant els noms que jo he de definir, que estan en el guió. Quants deures? Som-hi, doncs, amb la cançó de l'1x1. L'1x1.
Esquerra Republicana de Catalunya. Nom del partit més antic de l'art parlamentari del català fundat el 1931. D'ell n'ha sortit figures emblemàtiques del catalanisme, com Lluís Companys, Francesc Macià i el producte d'alcalde que no sap combinar americana amb texans.
Oriol Junqueras. Dit del líder suprem del partit, creador del terme junquerisme, que ell mateix defineix amb amor, però millor que no li pregunteu què en pensa Carles Puigdemont. Independència. Dit de la condició nacional que elvira històricament al partit. Els més poètics s'hi refereixen com a ítac, els més pràctics com a estat independent en forma de república, i els més crítics com a pantomima intentada a través d'un botiferendum. La paraula independència va ser eliminada d'aquest diccionari el 2018.
Gabriel Rufián. Dit d'una persona que ja no vol formar part d'un projecte i que fa la seva agenda paral·lela a aquest. Tenim altres maneres de referir-nos-hi, com Marc-Andrés Teder Stegen al Barça, Santi Vila, tots els governs d'on ha estat, o et coromines a res en joc. Aprovació de pressupostos.
allò que tot i que tothom sap que passarà, però que entre tots hem de fer veure que encara no ho sabem. Tenim altres maneres de reformar-nos-hi, com el penal a favor del Madrid al minut 83, la victòria de la porta a les eleccions del Barça o la desaparició total del català als programes de TV3.
Dit de la feina que a priori van estar fent 13 persones durant 19 mesos però que després no es va trobar enlloc. Es pot utilitzar com a excusa per no anar a esdeveniments familiars, no puc venir al bateig del biel, he de fer estructures d'estat, o per ser subtil a l'hora de dir que vas al lavabo durant un dinar de feina. Si em disculpeu, he d'anar a crear una estructura d'estat.
Pedro Sánchez. President del govern espanyol des del 2018. Va recolzar l'aplicació de l'article 155 que anul·lava l'autonomia de Catalunya. Però és que després la veus allà tan guapo, tan ben plantat i és impossible dir-li que no a una investidura. Isaac Albert.
Moltes excepcions. Regidor i portaveu d'Esquerra de la ciutat de Terrassa, president de l'entitat Hockey per Terrassa, mediador i assessor financer del Departament d'Economia i Organització d'Empresa de la Universitat de Barcelona, vicesecretari general de Comunicació i portaveu adjunta d'Esquerra Republicana de Catalunya i soci de l'Atlètic de Terrassa Hockey Club, que coneixerem millor a la xapeta històrica de la Pere Casas. Les cançons, les notícies, la gent, la diversió...
Bona nit i benvinguts a la Chapeta Històrica. Avui ens visita Isaac Albert, el vicesecretari de Comunicació d'Esquerra Republicana de Catalunya. Per tant, des de res en joc comencem a tocar poder. No gaire, i per poc temps, una mica com quan toca poder Esquerra Republicana de Catalunya.
L'Isaac Albert, a més de ser el responsable de comunicació del tercer partit polític del país, té o ha tingut uns quants càrrecs més, ja ho hem dit. Per tant, fa pinta que esquivarà la majoria de les preguntes i que té un LinkedIn amb una llista més llarga que el teu amic flipat, Cabana i Sade. L'Isaac ha sigut, entre altres, molts càrrecs, que no cal que torni a dir, i ha...
per acabar donaré quatre dades de la vida de l'Isaac, té 57 anys, és militant d'esquerra des del 1999, quan tot estava per fer i tot era possible, és d'aquells elegits que té un cognom que podria ser un nom i un nom que podria ser un cognom, tipus Ferran Adrià, que podria ser Adrià Ferran, o tipus Toré Iaia, que quan el va fer salvar-se es deia Iaia Toré, però de cop va passar a ser Toré Iaia, o al revés, no me'n recordo.
I sí, l'Isaac Albert, a partir d'ara, Albert Isaac ha volgut seguir aquesta tradició amb els seus dos fills. No sé si puc dir el nom en antena, que es diuen Albert Pons i Albert Grau, o al revés. I l'última dada, si busques Isaac Albert a la Viquipèdia, l'únic que surt és un tenor suec del segle XIX, cosa que em dificulta bastant la secció, i és per això que la dedicarem a parlar de la història d'esquerra republicana de Catalunya.
Esquerra es funda el març de l'any 31, només un mes abans de les eleccions municipals en què arrasen. Això porta el seu president, Francesc Macià, a proclamar la República Catalana, que va durar uns dies més que la de Puigdemont, concretament tres dies més. Això sí, després de la seva proclamació es proclama la Segona República Espanyola, s'exili al Borbó i es restaura la Generalitat de Catalunya.
La nit de Nadal del 33, Macià mor i Lluís Companys el succeeix com a president de la Generalitat. El 34, amb la victòria de la dreta a Espanya, Companys proclama l'Estat català, que aquest cop ja durarà menys de 24 hores. L'exèrcit espanyol sortirà al carrer i acabarà empresonant Companys i suspenent l'autonomia catalana, que no es restabliria fins al 1936, en què s'amnistiaria el govern català.
Al cap d'uns mesos hi hauria el cop d'estat i la guerra civil, el que portarà 35.000 militants d'Esquerra Republicana a l'exili i 18.000 empresonats, morts a la guerra o executats. Entre ells el president del Barça, Josep Sunyol, o el mateix president Companys, que el 1940 serà entregat per la Gestapo i executat a Montjuïc, convertint-se en l'únic president electe d'Europa que ha sigut afusellat.
A l'exili, la presidència de la Generalitat serà encapçalada per Josep Pirla I i per Tarradellas després, que tornarà el 1977 amb la Generalitat restaurada. Uns mesos abans, Esquerra serà legalitzada, més tard que el Partit Comunista Espanyol. Aquesta és la part més interessant, la resta no tenim temps ara d'explicar-la, però per resumir-ho fàcilment, Esquerra va estar anys prometent la independència quan arribés al poder i al final, doncs mira, no va poder ser.
Ni la independència, ni aplicar realment la immersió lingüística, ni el concert econòmic, ni que el metge parli català, ni que els trens arribin. I al final l'estratègia s'ha basat en anar negociant cosetes amb el PSOE. Amb un poder negociador semblant al de Joan Gaspar quan fitxava jugadors. I amb la mateixa credibilitat que Maradona fent l'anunci de Dino a les drogues.
Ara li donarem l'opció de respondre a l'Isaac Albert i comentarem l'actualitat amb una Esquerra Republicana immersa en la negociació pels pressupostos, en la campanya personal de Gabriel Rufián i en la negociació pel finançament. Spoiler, serà el millor finançament de la història i ens seguiran robant 20.000 milions d'euros anuals. De tot això en parlarem a l'entrevista. El peu de la mola. Massa de pedra, love you.
Hòstia, estem creatius, eh, amb els... amb els d'això. Bueno, n'hi ha 5 o 6, doncs jo vaig apartar botons. Isaac, per al·lusions, alguna cosa que així de primera es puguis tornar al recatasso, ja? Hòstia, n'hi ha moltes, eh? Ah, val, val.
Deixem l'entrevista o veus algú clar que diguis, això vull posar un punt a l'ahir? No, no, jo crec que ha estat bé, ha estat bé. Abans d'entrar parlàvem del que passa a les xarxes i el que ens diuen, i moltes de les coses que ens diuen a les xarxes s'han dit ara aquí, no? I algunes, doncs, tenen fonaments, diguem-ne, de veritat, però la realitat és bastant més complexa. Començarem pel hockey, així la gent que només ens escolta per això ja podrà pagar mitges...
Avui s'ha anunciat un altre... Tu ets el president de Hockey per Terrassa, una entitat que a vegades ve, a vegades va. Vull dir, envalla a vegades el servei, però llavors un dia ho fa molt bé i dius, ah, què era això. Però, per exemple, la fuga de jugadors, que ara ha sortit que han marxat, no sé, de moment 4 o 5 ja, segur, i dels top. Hockey per Terrassa pot fer alguna cosa amb això?
Sí, jo crec que la base de hockey per Terrassa és donar resposta també a coses com aquesta, no? La idea és promocionar el hockey a la ciutat i sobretot que els quatre clubs de la ciutat de Terrassa o del territori proper a la ciutat també puguin col·laborar
ajudar-se més enllà de competir en el terreny de joc. I l'opció és intentar generar recursos, generar una estructura que permeti ajudar els clubs i, en definitiva, ajudar també els jugadors. Llavors és molt difícil en aquests moments la retenció dels jugadors, entre altres coses perquè viure una experiència a l'estranger motiva a tothom i jo crec que això ho hem de respectar, però sí que hem de ser capaços de construir...
estructures que permetin als clubs poder competir al màxim nivell a l'hora de retenir jugadors i, per què no, també a l'hora de fitxar jugadors. Jo crec que el hoquei a Terrassa és la història d'un èxit, però no podem viure del passat ni de moments més gloriosos perquè tot això corre molt, tot això cada vegada és més competitiu, cada vegada és més difícil i els clubs ho pateixen.
En aquest sentit, retenir els jugadors és difícil, perquè la voluntat de sortir a fora, créixer i competir a les millors lligues hi és. Jo tinc dos fills que estan fora i no puc dir pas el contrari, però també puc dir que el millor lloc per jugar a hockey en aquests moments a Europa, sens dubte, és a Terrassa, i és a l'Atlètic, és a Ligara, és al Club Deportiu Terrassa, és a Línia 22, i això a qualsevol jugador que hagi marxat, si li pregunteu, us dirà això.
I alguna mesura que hi hagi? Perquè s'han d'aplicar mesures i tot, però de moment no... No, la feina de hockey per Terrassa és intentar generar el màxim de recursos per fer més forts als clubs. O sigui, aquests clubs de... Com deia el hockey...
L'estat espanyol a Catalunya i a Terrassa és la història d'un èxit i especialment és gràcies als clubs. I els clubs que es van fundar fa 75 anys o més ho van fer amb una situació econòmica i social que els va permetre crear unes estructures d'èxit. En aquest moment això és molt més complicat i per Terrassa el que intenta és ajudar al màxim a crear això, a crear...
a que els clubs siguin cada vegada més forts, i això és complicat, però estem en la línia de seguir treballant, i això vol dir buscar esponsos, això vol dir intentar fer lobby, que competeixin el terreny de joc però que tinguin la visió de col·laborar fora del terreny de joc, jo crec que això són elements importants.
que poden ajudar cada vegada més forts. I això no passa tant per retenir jugadors, sinó que passa per ser el màxim de competitius i de forts possibles. I amb l'horari que hem comentat al principi, no podem fer res?
Un punt que... Perquè això ho posa la federació o ho posa el Júnior? I el Júnior també jugava a la mateixa hora. Hi ha hagut un cas que ho han canviat. Ah, molt bé. I a l'Atlètic l'han deixat els dos a les 11. I també vull dir, això no beneficia ni a la gara, perquè no pots anar a veure a l'Atlètic de noies, que és un partidàs. No beneficia a l'Atlètic perquè té els dos partits i no beneficia al Júnior perquè no venen entrades.
Vull dir, com a organització té poc sentit. Bé, jo crec que és increïble que passin aquestes coses. L'última Copa del Rei que es va jugar... L'última devia ser, no? L'anterior, no, no. L'anterior que es va jugar a Màlaga, ben al Màdena, també va coincidir que l'atlètic masculí i femení jugava a la mateixa hora i, a més a més, a gairebé 20 quilòmetres de distància, perquè el masculí jugava ben al Màdena i el femení jugava a Màlaga. Aquella idea era... Jo crec que...
Tu ho has dit a l'inici, som pocs i encara ens ho fem més difícil. No té cap mena de sentit que l'afició majoritària en un partit de hoquei com el que passarà aquest divendres, que són dues aficions, com la de l'Higari i l'Atlètic, doncs jugar el divendres a les 11 ja és un problema i a més a més coincidir encara pitjor.
Aquí els clubs han de fer feina, jo sé que ells ho fan, ho intenten, és veritat que hi ha molts interessos i altres variables que influeixen, si aquí hi hagués la federació segurament ens explicaria quins problemes hi ha, però tots els que han viscut el hockey més o menys de prop sabem qui acaba d'omplir, sabem qui omple les grades en aquests partits, sabem què és el que aporta ambient, sabem qui genera moviment i venda d'entrades...
És això, vull dir, fins fa... Bueno, quan érem petits nosaltres i tu no tant, però... Gràcies. No, però era gratis, vull dir, era gratis. I vam voler fer el format espectacle, vull dir, el de paga entrada o la tal, no sé què. Això al principi va ser com un home, però com he de pagar alguna cosa, que he anat a veure sempre gratis. No, jo soc a favor, eh? Jo estic a favor de paga entrada. Però llavors, si vols comprar entrada, no em fotis aquestes coses, saps? Exacte.
Si aportes pel xou, que sigui xou. Bé, bàsicament perquè a més vas en contra de la sostenibilitat del torneig i dels ingressos que pots aconseguir. Vull dir que, com et deia, qui aporta gent, qui acaba omplint les grades d'aficionats, escolta, en aquest cas serà, sens dubte, el júnior, però bàsicament és la gara, bàsicament és l'Atlètic, el Terrassa també. A les set mesures, sí. Però, o sigui, i anar en contra d'això, és anar en contra de...
De l'espectacle i de l'èxit del torneig. Llavors és veritat que la federació et diu que sí, que és així, però que no pot ser que Terrassa sempre sigui el centre de tot, altres equips es queixen perquè s'acaba beneficiant pels canvis d'horaris. Entenc que prendre decisions és complicat,
Però repeteixo, Terrassa, el hòquei espanyol no s'entendria sense dubte, sense Terrassa. Els èxits del hòquei espanyol no s'entendrien sense el que representa Terrassa i el que representa els seus clubs. I no entendre això és fer un flag favor al hòquei. Que el hòquei ha de créixer a tot arreu i estem d'acord, però tu no pots anar en contra de la locomotora del hòquei. I la locomotora del hòquei encara, a dia d'avui, molesti qui molesti és els clubs de Terrassa.
Molt bé, anem ja... Fins aquí, podeu parar a Spotify. Anem a parlar al Rufián. Podem escoltar tots els altres programes de hockey que hi ha a la cartilla. T'agradaria menys, eh, Benu. Ah, no, la setmana que ve en tornem a fer un. Ah, vale, no, no, anem a programes en general. No, no, però en general seguim, crec que nosaltres... La setmana que ve hi ha hockey, ja ens veiem la setmana que ve, senyors. Sí, és veritat. Isaac, com comences la política? Aquell any, quin es dit, Pere? 99. Ah, 99.
Bé, en realitat no començo en 99, començo bastant abans. Una cosa és la militància, la militància política em costa molt. O sigui, entrar a militar un partit no és fàcil per ningú, perquè la gent veu els partits com organitzacions tancades i segurament amb raó, estranyes, allunyades del dia a dia, i costa, a mi em va costar. Quan vaig decidir fer el pas a militar a Esquerra no va ser fàcil, perquè sabia on estava Esquerra, però coneixia algú...
però tampoc molta gent, jo vaig anar a militar a Esquerra per convenciment, no perquè m'hi portés ningú, no perquè tingués una mica allà dintre que m'hi acompanyés. Va ser una decisió pensada, molt pensada. Jo des del 96 que a mi m'ho havia a prop, però no del tot convençut, perquè Esquerra té 95 anys d'història, aquest any fa 95 anys d'història,
però ha passat diferents etapes i n'hi ha algunes de molt interessants i altres, des del punt de vista, no tant. I en aquell moment jo em va costar fer el pas, però va arribar un moment que sí que ho vaig fer i coincideix, ara som molt joves, però coincideix amb una figura del Carot Rovira que fa una crida a concentrar amb Esquerra Republicana tot el que havia de ser l'alternativa al pujolisme, a Convergència, etcètera, etcètera. I jo, que sempre m'havia considerat una persona progressista,
d'esquerres, vaig creure que era el moment. Jo, abans del 97, 98, 98, potser ja vaig començar a votar a Esquerra, no votava a Esquerra, i en aquell moment vaig creure que sí, que era un bon instrument i que estava bé sumar-hi, treballar-hi i ajudar. I en quins objectius i somnis hi entres?
Amb una maleta plena de somnis. No, no, però mira, abans m'has dit si tenia alguna cosa a rebatre i sempre ho explico. Jo en aquell moment, o sigui, jo he fet moltes coses dins d'Esquerra Republicana i fins i tot en l'àmbit de govern. Jo m'he guanyat la vida en la política menys del que la gent es pensa en el sentit que jo guanyar diners de la política, o sigui, jo entro a ser regidor amb càrrec el 2007
I en realitat jo, regidor de l'Ajuntament de Terrassi, vaig estar tots 13 anys dels quals 4 estava a l'oposició. I has tingut moltes feines al món privat. Sí, jo arribo a la política amb 37 anys i havent treballat en diferents àmbits.
No, tot això ho deia perquè en aquell moment les il·lusions són de participar en un projecte polític. Jo si hagués volgut buscar feina en aquell moment, l'any 99 m'hagués fet militant de Convergència del Partit Socialista, que és qui governava la ciutat de Terrassa i la majoria de ciutats del país, o Convergència que portava molts anys governant Catalunya.
El fet d'entrar a militar a Convergència no és un problema, no dic que tothom que militi a Convergència busqui feina, però en aquell moment la meva voluntat va ser clara de participar en un projecte polític, que em semblava interessant, que creia que era una oportunitat de canviar coses. Vosaltres heu vist molts canvis. Jo, a la meva època, l'any 2000, només havia conegut el Josep Lluís Núñez, president del Barça, i Jordi Pujol, president de la Generalitat. No hi havia hagut res més, no? I Joan Pau II de Papa.
La qual cosa, ostres, era un moment d'intentar treballar per un projecte de canvi, de fer les coses diferents, etcètera, etcètera, i la il·lusió era aquesta, era avançar en un projecte, sí, un projecte d'un partit que era independentista, però que era alguna cosa més que un partit independentista, perquè a fi de comptes la independència és un objectiu de construir alguna cosa diferent i alguna cosa millor, però els partits...
O sigui, pot ser de dretes, pot ser d'esquerres, pot ser... Tens altres variables que també et motiven. La gent quan vota, vota partits independentistes, però també vota a favor de partits que defensen un model econòmic, unes polítiques determinades, concretes, etcètera.
I a dintre d'Esquerra també, des que tu hi has estat, ja s'han viscut moments bons, moments més dolents, també dintre de la política municipal quan tu hi eres, que algun any es veu quedar també fora de l'Ajuntament. Quin ha sigut per tu com el pitjor moment estant en política en aquell moment que diguis, hòstia, això ni estem bé ni estarem bé de perdre fins i tot?
Jo a vegades admiro la gent que treballa o política, perquè jo moltes vegades dic, hòstia, que se'm vagi tota la merda, i em tanco perquè no em vull saber res, perquè veig que tots se n'estan a la merda, però suposo que hi ha d'haver alguna cosa que us fa seguir.
Sí, jo crec que és evident que quan estàs en política i tens un paper més o menys protagonista, segur que hi ha un punt d'ego personal, tens ganes de tenir un paper, l'acabes assumint i encara que vulguis negar-ho és així. Però jo t'asseguro que el millor i el pitjor en política m'ha passat a la política municipal, perquè la política municipal és la més xula, és la més maca, és la més divertida.
És la més dura, però és la que tens més a prop la gent, és la que quan fas coses les veus que les has fet i quan no les fas et dones compte que no l'has fet. I quan guanyes o quan et van bé les coses et sents molt protagonista i t'agrades i et sents molt satisfet i quan van malament et sents molt loser.
Perquè la cara és teva, la foto és teva i la gent pel carrer et coneix. El 2011 em quedo fora, no entrem, no tenim representació perquè la gent no ens vota i evidentment ho fan, sens dubte, legítimament i segurament amb tota la roda del món. Home, és com un examen que has suspès públicament i això és dur. Quan van bé les coses també ets el protagonista bo. I a nivell nacional no et passa això? A nivell nacional...
Però actualment em sento molt protagonista, excessivament protagonista, i abans ho comentàvem, no entrava en els meus plans. Jo estava fent una carrera política que ja arribava a una fi, però les coses van com van. Però em sento molt protagonista, fins i tot em veig a la tele o m'escolto per la ràdio, però és com més impersonal. La gent et coneix, però tampoc tant, no?
A Terrassa vas a fer un cafè, vas a esmorzar, vas a sopar, vas amb la família, vas a veure un partit de hockey i la gent et coneix, se t'acosta, et parla. Això a nivell nacional ve al Puigdemont, perquè està fora en aquests moments, però està exiliat. Però el Junqueras o l'Illa...
La gent els coneix i s'hi poden acostar molt, però són figures molt determinants. Altres, la gent et pot conèixer però no et para. Però a Terrassa sí. A mi m'ha vingut gent a trucar a la porta de casa, a demanar o a explicar-me problemes. És molt intensa, la política municipal és molt intensa.
I estem a Matadepera, Terrassa és per fer polítiques fantàstiques, és una ciutat gran que et permet fer moltes coses, però per exemple els regidors i regidores de Matadepera encara és molt més complicat, perquè els llocs petits encara és més difícil. I dintre d'aquests altos i baixos que has viscut a Esquerra, quina creus que és la situació actual?
Bé, ERC és un partit que sempre hi és i sempre hi serà. I agradi més o menys, o passem per millors o pitjors moments, 95 anys d'història, hem tingut un president afusellat, hem estat il·legalitzats, hem passat una guerra, hem mantingut el partit a l'exili, i això, bé, vosaltres sou joves, però tampoc és tan llunyà. Vull dir que no és allò de dir...
és relativament, en termes històrics, és relativament recent. En aquest moment tenim el president del partit que pot estar aquí però està inhabilitat, no es pot presentar en unes eleccions. El partit sempre hi és, primer perquè és un partit que algú pot pensar que no és un dels partits grans però sí que és un partit amb 95 anys d'història i amb presència
a tot el territori, i això és l'únic partit que ho pot explicar. Nosaltres tenim alcaldies i tenim regidors al Pirineu, al Prepirineu, a Catalunya Central, a Girona, a Lleida, a Tarragona, a les àrees metropolitanes. Això a Junts no li passa, al Partit Socialista no li passa. Aquest és un partit molt de país, que existeix en el país i que passa a diferents èpoques, però aquest és un partit que sempre hi és, sempre hi serà, protagonista de la vida política d'aquest país. Per tant, estem en un baix, no?
Ahir t'ha preguntat si estaven alt o baixos, la resposta. Ah, no, no, jo crec que en aquest moment el partit és... Has explicat la història, per tant, jo entenc que estaven en un baix. Bé, clar, és que depèn... Sí, clar, clar, si mirem d'on venim fa un any i mig, doncs sí, venim d'un resultat electoral que no és bo, nosaltres assumim estar a l'oposició i fem el que ens pertoca, no? Però en aquest moment és un partit...
i les enquestes que estan sortint darrerament, així ens ho diuen, molt estable, és l'únic partit conjuntament amb Aliança Catalana que creix a les enquestes. Vull dir que sí, nosaltres com a Esquerra Republicana és evident que ens agrada més guanyar que perda, ens agrada més ser molts diputats que pocs, però... L'important és seri, eh? Exacte. I de l'independentisme, quin és el seu estat de salut ara mateix?
Bé, l'independentisme, l'última enquesta que va fer el centre d'estudis d'opinió, deia que hi havia aproximadament una mica més del 40% de la població que es declarava independentista. Això en termes històrics, recents, diguem-ne, és una dada prou bona. Quan jo vaig començar a militar l'independentisme era amb un 12%, i en aquest moment estem amb un 40%. Si això...
Entenc la pregunta. Com que això, si ho valorem on estàvem el 2017, hi ha una opinió publicada, interessada, que fa veure que això de l'independentisme ja és història i que en aquest moment estem en un altre moment. Jo crec que el país en aquest moment està en un altre... en unes altres...
amb uns altres plantejaments. El país necessita refer-se, tornar-se a agradar, necessitem tornar a fer país, tornar a construir nació, tornar a defensar la llengua. Són coses que, si ho valorem i ens comparem amb el 2017, semblen molt avorrides i fan trampar poc, però jo crec que el país està en aquest moment. Necessitem tornar a reforçar-nos. Ara l'independentisme està aquí per quedar-se.
Però sí que hi ha una diferència substancial en fa 10 anys, que és que hi ha una força política que és independentista i que els seus vots compten en aquest 40%, però que no voleu anar ni fins a la cantonada amb ells. Per tant, diguem-ne que això debilita la posició de força de l'independentisme.
Bé, jo crec que l'Aliança Catalana debilita la construcció del país i debilita el que ha sigut el catalanisme en els últims 50-100 anys d'història. I això és un problema. Bàsicament perquè...
O sigui, jo soc independentista bàsicament perquè crec que aquest país va decidir fa molts anys existir i necessita tenir totes les estructures d'un estat per poder-se defensar. I soc independentista perquè un dia vull guanyar. I si volem guanyar hem de ser conscients que necessitem majories que ho facin possible. I Aliança Catalana en aquest moment el que fa no és debilitar l'independentisme sinó que impossibilitza
una majoria per poder construir una Catalunya independent. Sí, sí, està clar. El moment que vam estar més a prop de guanyar va ser l'1 d'octubre del 2017. Què va passar a partir de l'endemà? O dit d'una altra manera, per què Puigdemont i Junqueras decideixen no implementar la declaració d'independència i o bé marxen a l'exili o s'entreguen a la justícia espanyola? Bé, jo crec que l'1 d'octubre
Hi ha diferents dates, no sé si sabré o tindré la capacitat de ser ràpida. O sigui, l'1 d'octubre guanyem perquè votem. O sigui, el dia... Això no és el que és a vendre. El dia 25... Guanyem perquè votem que sí. No, no, no. O sigui, el 25 de setembre...
El 27 de setembre ningú pensava que el dia 11 d'octubre hi haurien els clagis oberts, hi haurien les urnes, les paperetes i el referèndum existiria. De fet, hi ha polítics del govern demanant que la gent fes cues amb les paperetes a la mà i es fes fotos a les portes, mostrant que no podia votar. Sí.
L'èxit de l'1 d'octubre és un govern disposat a desobeir i una societat civil disposada a acompanyar el govern. I això va ser el que ens va fer guanyar. I vam guanyar perquè vam votar.
Llavors, aquest és un debat que si ara hi ha oients que ens estan escoltant, és un debat que genera moltes passions, perquè tothom té la sensació que va defensar les urnes amb el seu cos, que és cert, i vam veure imatges, i se sent dolguda perquè aquest esforç que va fer no es va veure recompensat amb la victòria final. Però jo crec que
És molt evident que l'1 d'octubre vam guanyar perquè vam votar, va guanyar el sí, però també és cert que si haguéssim anat a... que va haver-hi una part del país molt important,
que no es va sentir interpel·lada pel que vam fer. Llavors, la construcció d'un país independent contra el 50% de la teva població, jo crec que això ho fa bastant inviable. I dir això, ostres, hauria de ser acceptat no com una derrota, sinó com un punt de partida per seguir construint majories. Jo crec que l'independentisme, en un moment donat, va pensar que hi havia molta gent que no se sentia interpel·lada
i que, ostres, va haver-hi un moment que vam pensar que aquests eren prescindibles, i no ho són. Llavors, jo ho acabo, ho resumeixo molt ràpidament. Vam guanyar, vam mobilitzar molta gent, però va faltar un percentatge important que s'involucrés en el procés. No a favor del sí, sinó el que va faltar en aquell moment és que els del no també se sentissin interpel·lats pel que vam fer, també se sentissin partíceps del que vam fer.
És a dir, el govern no va fer la independència perquè va considerar que no hi havia prou vots pel sí, malgrat hagués fet una llei el 6 i 7 de setembre que deia que si sortia el sí implementaria la independència en 48 hores. Jo crec que aquell govern ens va adonar que hi havia el 50% del país...
que no estava involucrat en aquest procés, que no se sentia interpel·lat. I tirar pel dret... Però pensàveu que sí, que la gent aniria a votar, que no? No. Aquell altre 50%.
O sigui, és que jo crec que ni tots els que van votar que sí estaven disposats a arriscar-ho, o sigui, no estaven en el mateix nivell, no sé si m'explico. O sigui, hi ha molta gent que és independentista que quan va tenir la possibilitat d'anar a votar ho va fer, però segurament hauria fet poc per poder anar a votar, no?
Segurament hi ha molta gent que no va anar a votar però que es sentia interpel·lat pel que una part important del país feia. Però el que sí que és cert és que en aquell moment la divisió del país era molt clara com per poder construir alguna cosa prou sòlida que donés prou estabilitat i tingués un recorregut important en el futur, en el present i el futur immediat.
No sé si ho explico, o sigui, en el fons, al darrere no hi havia una majoria suficient que permetia avançar d'una forma sòlida en la construcció de l'estat català. I té poc a veure, llavors s'ha fet molta conyeta i molta broma amb les estructures d'estat, si hi eren, si no hi eren. Quin ha fet de broma això?
No, i ho entenc, però vull dir que al darrer hi havia molta feina, i molta feina internacional feta. O sigui, si a l'1 d'octubre hagués anat a votar 5 milions de persones, encara que haguéssim quedat...
O quatre. No, és important. O sigui, tu no pots construir res contra més de la meitat de la població del teu país. És a dir, si un dia es torna a intentar, quins mínims demanes? Quin tant percent hi ha d'haver de participació i quin tant percent hi ha d'haver de... O sigui, jo crec que la independència de... Catalunya serà independent. Jo crec que dir-ho ara, jo crec que hi ha una part important de la població que no creurà en això, però Catalunya serà independent si els ciutadans de Catalunya ho volen.
Ara, hem de ser capaços. Quants? No, clar, és que tu... Voler-ho volien, ja. Sí, però tu tenies un referèndum, tu vas muntar un referèndum que no estava homologat, que l'estat espanyol no acceptava, que la comunitat europea no volia. Però és la venda que això era igual. Però és la venda que sí que ho era. Llavors no serà quan els ciutadans de Catalunya vulguin, sinó quan el govern espanyol vulgui que es faci un referèndum. No, o sigui, la independència de Catalunya vindrà sí o sí a través de les urnes.
i a través d'un referèndum. I no hi ha cap altre camí. I l'estat espanyol intentarà per totes que el referèndum no sigui un referèndum homologat i intentarà fer el que va fer en el seu moment. I la força política que tinguem ha d'anar encaminada a aconseguir això.
A mi hi ha gent per les xarxes que em diuen no vau respectar l'1 d'octubre i fins i tot algú et diu escolta no hi haurà independència si no hi ha morts i jo la meva resposta és bé si hi ha d'haver morts no sé si la vull i si hi ha d'haver morts comencem per tu.
Aquesta és la resposta que jo faig. O sigui, des del sofà de casa o des de la mobilització molt sentimental, és molt fàcil construir independències, però la veritat no és tan fàcil. Jo crec que l'1 d'octubre és el moment que hem estat més a prop
més a prop de ser independents, i jo crec que això ho hem de posar en valor, perquè és que si no, estem menystenint, estem ridiculitzant una de les fites més importants del catalanisme i de l'independentisme dels últims temps. A l'1 d'octubra no ho vam fer del tot bé, doncs potser no, no vam aconseguir el que volíem, no vam fer el que vam dir que faríem.
t'ho puc acceptar, però no ho posem... No ho ridiculitzem, perquè al darrere va haver-hi molta feina, va haver-hi molta mobilització de molta gent, el moviment independentista continua sent molt fort, i jo crec que això ho hem de posar en valor. I una cosa... I un missatge més, si em permeteu. Jo crec que les classes dirigents d'aquest... O sigui, que l'independentisme acaba sent el que acaba sent als darrers temps, sens dubte, és per un canvi...
estratègic i polític del que era el centredreta català. O sigui, en el moment que Artur Mas i en el moment que Convenció i Unió deslleix fer-se independentista, aquí hi ha un salt qualitatiu. I això és evident. O sigui, nosaltres com a Esquerra Republicana vam començar sent el 12, vam acabar sent el 20, però això no anàvem enlloc. O sigui, en el moment que les classes dirigents d'aquest país...
que a mi em deien que això de l'independentisme es cuida viatjant i que això no ho veurem mai. En Jordi Pujol tenia una frase molt bona que deia Catalunya és com Lituània però Espanya no és la URSS. Era aquest paper entremig. En el moment que aquest col·lectiu de gent, aquestes classes dirigents del país es converteixen a l'independentisme, l'independentisme fa un salt. Però també passa una cosa, i és que els que havien manat sempre, quan es fan independentistes, no entenen
Com és que no som independents? Si hi ha gent que va dir... Ara que jo soc independentista... Com és que no hem aconseguit la independència? Perquè ells havien manat sempre. En el fons els seus havien manat sempre. En el dia que els seus es fan independentistes... I ells van a votar... Es pensen que ho serem. I tenim un xoc de realitat. I repeteixo... Tu no pots construir res...
que durin el temps, que sigui estable i que funcioni, si tu tens més del 50% del país que no ho veu. Però no només no ho veu, sinó que no hi participa i no se sent interpel·lat. Jo crec que vam tenir un gran èxit, però no el suficient per proclamar la independència. I repeteixo, ho vam viure com un fracàs, encara hi ha gent que ho viu com un fracàs, i la meva crida és...
Va ser una gran victòria, va ser un gran pas. Quan abans ho posem en valor, abans podrem tornar a construir alguna cosa semblant, perquè si no, automàticament el que fem és autodestruir-nos, que aquest país ho ha fet molt sovint. Però no vol rotllo, eh? No, no, res, avancem, perquè també hem d'arribar fins als pressupostos actuals, o sigui que estem al 2017, això però tal dia farà 10 anys, no? I ara mateix, jo crec que si vingués algú de fora i li expliquessis tot això i veiés les papeletes electorals...
no perquè no es poden presentar, però veuria que els líders dels dos principals partits són els mateixos. No creus que com a estratègia independentista és més aviat dolenta? Potser una renovació de lideratges hauria estat millor i mirar una mica endavant i no llapar-nos tant les ferides? Sí, jo ho respecto i fins i tot ho entenc.
Però és cert que en aquest país tenim una capacitat de cremar lideratges molt ràpid i ens en cansem i de seguida pensem que no serveixen. Llavors els líders són líders i ho són perquè coneixen el territori, perquè coneixen el país, perquè tenen capacitat de relacionar-se amb els actors principals del país. No menys tinguem els lideratges perquè són els que poden arribar a construir projectes estables.
Ara, els líders són líders i al darrere ha d'haver-hi gent. En el cas d'Esquerra Republicana, la gran part de la nova direcció és nova. I és veritat que l'Oriol Junqueras és el líder que ja va tirar i va participar...
amb l'1 d'octubre, però Oriol Junquera és una persona que coneix el país, que és conegut de nord a sud i d'est a o west, que és capaç de parlar amb patronals i sindicats, amb pagesos i pescadors, i això són els lideratges, i el mateix diria del Carles Puigdemont, i del president Puigdemont.
Anem amb compte perquè ens encancem ràpid, de seguida facturem els lideratges i construir lideratges costa molt. Jo crec que hi ha pocs països que els cremi tant i tan ràpidament com ho fem nosaltres i jo crec que ens debilitem. L'Oriol Junqueras del 2026 no té res a veure amb l'Oriol Junqueras del 2015.
El 2015 era una persona respectada, estimada per tothom, el votessis o no, i en aquest moment l'Oriol Junqueras genera segurament més dubtes, però segueix sent un pes important. El Carles Puigdemont és el president a l'exili, legítim, és qui va liderar en el seu moment, juntament amb l'Oriol, l'1 d'octubre. En aquest moment hi ha una part del país que ja el dona per amortitzar, però ha sigut el president d'aquest país, i jo crec que...
que bé, que no cal córrer en canviar lideratges perquè costa molt crear lideratges nous. Bé. Què creus que ha fet malament Esquerra perquè per al joc ha sigut en atractiu ara mateix la dreta i els canvis radicals? Vull dir... Sí, sí, sí. Perdó, és que... Sí, sí, sí. Vull dir...
No crec que es crem tan ràpid quan ha passat una cosa tan grossa com va ser tot el doctor i tot això. I bueno, entenc el que has comentat abans, però entenc que per molta gent també és un fracàs i gros, perquè se'ls va prometre una cosa molt clara, molt precisa, i potser no comparteixo tant l'altre punt de vista de la victòria. Vull dir que sí que va estar molt bé el fet de poder votar era molt difícil, i amb les condicions que es va fer encara més, perquè hi havia policies apallissant escoles i tot això.
Però al final la gent va anar a votar, vull dir, no pel fet de votar, sinó per aconseguir el que es va prometre. Aleshores, després de tot això, mantenir els mateixos líders amb l'extrema dreta pujant, com s'aguanta, i per què creus que els joves no ho compren quasi ningú? És veritat que els joves... Hi ha una tendència, una moda... Sí, clar.
De tots els menys tampoc voldria ni generalitzaria... No, no, no, aviam, clar que hi haurà joves d'esquerra encara, però està passant alguna cosa que fa molt que no passava. O sigui, l'onada de l'extrema dreta no és un fenomen català. Segurament en l'àmbit català...
ens demostra que no som diferents. Algú aquí pensava que els catalans, com que vam fer una revolució sense tirar un paper terra, ens pensaven que aquí no hi havia feixisme, ni hi havia extrema dreta, i la realitat és que hi és. I aquesta extrema dreta ja hi era, i segurament estava amagada en algun altre partit o en alguna altra part de la societat. O evolucionat amb els fets.
I el procés, el que analitzava cap a un altre lloc, també segurament, no vull dir que el procés independentista va fer que aquest descontentament potser fos... Sí, però jo crec que el fenomen de l'extrema dreta no el podem valorar, només analitzant el que ha passat a Catalunya, perquè quan l'extrema dreta guanya eleccions i governa moltes països europeus i del món, doncs...
És normal que també passi a Catalunya, és un fenomen, és una tendència, és un moment polític, però jo crec que sí que és pertinent la pregunta que em feia el Jan, en el sentit que ha fet malament l'esquerra en aquest sentit, i és cert que l'esquerra s'ha acabat homologant amb...
L'esquerra en general ha tingut l'oportunitat de governar durant molts anys en molts països i s'ha acabat homologant com a partits de govern. I quan les coses no van bé, quan un no és capaç de donar resposta a les necessitats i a les problemàtiques que en aquest cas la gent jove, però una part de la població de la societat té,
La societat no està d'hòsties, si em permeteu, busca alternatives i busca respostes, a vegades respostes fàcils. I això és el que acaba provocant l'aparició de l'extrema dreta. Per cert, a països del nord d'Europa, en països nòrdics on l'extrema dreta va tenir o ha tingut un paper protagonista als darrers temps,
ja torna a recular, perquè és veritat que solucions fàcils no n'hi ha. Hi ha discursos fàcils, però quan et toca governar, les solucions que aportaven no s'acaben realitzant. O sigui, l'Extrematieta el que ha fet és allunyar-se de la gent. Ens hem allunyat dels joves, no hem sigut capaços de donar resposta. A vegades perquè les respostes són complicades. A vegades perquè hem fet discursos, parlàvem ara de l'independentisme i del que vam prometre l'1 d'octubre.
Però l'esquerra, també la dreta en el seu àmbit, ha fet discursos de superioritat moral, de donar respostes fàcils a problemes complexos que no han servit. I la societat i la població necessita que donem solucions al dia a dia. I si no els hi dones, doncs busquen...
buscant respostes en altres partits, en altres propostes bastant més complicades. Però jo no diferenciaria el que passa a Catalunya del que està passant a França ja fa un temps o el que passa a l'estat espanyol. No pensem que Catalunya té comportaments molt diferents. Anem a parlar del dia a dia, o com diria Inés Arrimadas, del que realment importa als catalans, a la Renfe. Els trens no funcionen. Què hem de fer?
Els trens no funcionen i no funcionen des de fa molt temps, i el que ha passat els darrers mesos és la gota que fa vessar el got. El que ha passat era evident i tothom era conscient que acabaria passant, però es anava fent de més i de menys, però cau un mur, segurament per culpa de les pluges, i acaba fent evident el que tothom sabia.
I quina solució té tot això, a mitjà termini? Sí, és a mitjà termini, perquè el curt termini és molt complicat, perquè el problema principal és desinversió de molts anys, o sigui, fa molts anys que no s'inverteix el que toca a la xarxa ferroviària a Catalunya, i en aquest moment la resposta i la solució no és immediata, perquè si tu portes 10, 15, 20 anys sense invertir el que pertoca en manteniment, no ho faràs en dos mesos, en mitjà any, ni en un any.
Però la solució, bàsicament, passa per la gestió des de la proximitat. Nosaltres sempre creiem que quan més poder tingui la Generalitat, quan la gestió dels serveis públics estiguin més a prop del ciutadà, i en aquest cas pengin de la Generalitat de Catalunya, més fàcil és donar respostes, i això.
no és una solució màgica, si no és una realitat. Si tu qui mana el temps al costat de casa, que és qui coneix el territori, que és qui coneix les infraestructures, que és qui coneix les necessitats, doncs és més fàcil donar-hi resposta. I en aquest sentit, el traspàs del servei de rodalies, jo crec que és l'única solució en aquests moments viable per donar resposta al problema. Ara, no és una solució immediata.
Un traspàs que no és això que s'ha fet ara, de tenir un 50% i que l'empresa segueix dominada per Renfe. Us heu plantejat liberalitzar, quan el 2028 es liberalitzi el servei, donar el servei a una altra empresa que no sigui Renfe? Sí.
O sigui, l'objectiu final és que a Catalunya ha d'haver-hi un operador català de ferrocarrils. O sigui, ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, per exemple, podria ser l'operador que pogués operar majoritàriament la majoria de xarxes ferroviaris en aquest país. El que passa és que això, que a la llarga pot ser una solució, a dia d'avui no ho és. O sigui, ferrocarrils de la Generalitat, que funciona molt bé, és incapaç per tamany, per volum, per capacitat de gestionar el que suposa Rodalies en aquest moment. O sigui...
Quan algú diu que la solució no és renfe, sinó que ho gestioni ja directament tot la Generalitat de Catalunya, la resposta a això és dir que si fem això, demà no tindrem trens, perquè això un dia per l'altre és impossible. Lliberalitzar el sector? Sí, sens dubte. Lliberalitzar el sector, això ho marca la Unió Europea. Una cosa que la gent no sap, fer recursos de la Generalitat també.
podria passar-li això. I si no li passa és perquè es considera que Ferrocosés de la Generalitat no és un servei de rodalies, no és un servei, diguem-ne, ferroviari, sinó que és un servei de metro. Per això parlem del metro del Vallès. El metro és un servei propi que exerceix, en aquest cas, la Generalitat de Catalunya. Però si no...
també s'hauria de liberalitzar. Llavors la infraestructura és pública, és de la Generalitat, i per sobre les vies hi podria passar qualsevol companyia que vulgués operar el servei. Això pot passar amb Rodalies, igual que passa amb l'alta velocitat. A l'alta velocitat hi ha res a fer...
Hi ha Uigou, hi ha Irio, hi ha diferents companyies que donen i presten el servei. Però en aquest moment el problema, i deixeu-me que també us ho digui, és veritat que des d'un punt de vista de discurs ens ha sigut molt fàcil posar Renfe al centre de la Diana, però el problema principal de Rodalies no és tan Renfe si no és la infraestructura. És a dir, qualsevol operador que posés els seus trens sobre la infraestructura que hi ha en aquests moments seria un autèntic caos i un autèntic drama com és ara.
I això teniu certa capacitat de decisió perquè s'aprovin pressupostos tant aquí com a l'Estat. Es necessiten els vots d'Esquerra. Com ho tenim, el tema dels pressupostos? O sigui, esteu negociant els pressupostos d'aquí a Catalunya a Madrid? Perquè sembla que sí, no? Deixi'm una cosa amb això de Rodalies. O sigui, el traspass de Rodalies...
Funciona i funciona bé, i avança i avança bé. És lent. Jo reconec que qualsevol que escolti aquesta entrevista i demà hagi d'agafar el tren i es trobi que el tren arriba tard, es cagaran tot i pensarà que això no va enlloc. Però el traspass de Rodalies està funcionant, està avançant, arribaran trens nous d'aquí a poc i veureu...
com van canviant algunes coses. Més lent del que voldríem, però jo crec que es va ben encaminat. Pel que fa als pressupostos, bé, a la vostra entradeta doneu per suposat que estàvem fent allò una mica el típic que fem en política. Ara s'ha tirat endavant la pilota, no sé, sembla que estigueu esperem que passin algunes eleccions, perquè la Montero relaxi una mica i pugueu acceptar-lo.
Sí, aquí hi ha un problema evident, el Partit Socialista té un calendari electoral que li va molt a l'encontre, que el tensiona moltíssim, especialment la Montero que serà candidata a Andalusia i que les enquestes que van sortir, la darrera enquesta va sortir ahir, em sembla, la posava en tercera posició per darrere del PP i de Vox, o sigui, les coses no li aniran bé i...
I no està per la feina, o sigui, és evident que el PSOE té la seva guerra, té les seves problemàtiques i prioritza les seves coses. I aquí la queixa principal, o el dubte que tenim i amb el qual estem treballant, és que el PSC no està fent la feina que li pertoca i que va garantir que faria, que es convença el PSOE.
llavors Esquerra Republicana té uns acords signats, jo crec que nosaltres hem sigut molt clars des de fa molt temps, és que si no hi ha el complement dels acords no hi haurà nous acords, i estem contents de com han anat les coses, jo crec que amb el tema del finançament ens n'hem sortit bé, no segurament el que desitgem tots, que seria el concert econòmic i acabar amb el dèficit fiscal, però hem fet un salt important, després de 12 anys un sistema de finançament caducat,
Amb el tema rodolí ens estem sortint i amb el tema de la recaptació de la IRPF, que és la clau, que és el que nosaltres hem demanat com per poder aprovar pressupostos, doncs en aquest sentit estem absolutament aturats i no hi ha perspectives que avanci. I a dia d'avui, i estic segur que si canvia m'ho recordareu, a dia d'avui...
No tinc gaire esperança que hi hagi moviment i que s'aprovin els pressupostos. El que demaneu és la concessió de la recaptació de l'IRPF, no?
O sigui, les legislatures, quan tu... O sigui, la política té una... O sigui, els partits polítics no són màquines només de poder o com algú es pensa. O sigui, nosaltres quan comença una legislatura definim quin és el nostre objectiu en aquesta legislatura.
Què volem fer en aquesta legislatura? Llavors nosaltres ens vam marcar una estratègia, que és la d'avançar en generar, nosaltres en diem espais de sobirania, o sigui, nosaltres volem que hi hagi un millor finançament per Catalunya per poder avançar en coses. Volem que la recaptació d'ERPF la faci l'Agència Tributània Catalana, per què? Per guanyar un punt de sobirania.
Escolta, nosaltres ho vam proposar, el Partit Socialista de Catalunya ho va acceptar i el Partit Socialista Obert Espanyol també. A partir d'aquí nosaltres el que volem és que l'acord aquest signat i aprovat pel PSC i pel PSOE sigui una realitat. I nosaltres ho hem posat sempre com a condició per aprovar pressupostos i aquí estem.
Molt bé. És que se'ns acaba el temps. Això és molt curt. Segurament tens bastantes més coses. Hem de passar les altres preguntes per mail. El Pere en tenim una. Està molt enfadat. No, no, moltes en teníem. És un bon polític.
Sí, sí, et saps triplar una mica, eh? A vegades... M'heu apretat molt en un tema que ja no m'apret tant tant, eh? Estaves molt millor quan parlaven de hockey, els meus 3 preguntes ja molt més fàcils. Sí, sí, estava desentrenat en un tema que no m'esperava.
que, bueno, és igual. Moltes gràcies a tothom. Ens veiem. Què fem la setmana que ve? La setmana que ve, Clara Pérez. Clara Pérez. Home, parlarem de hockey. La portera. La portera. No, no. Pots venir, si vols, la setmana que ve i també parles de hockey. Ara tenim un espai buit aquí. El germà de la Clara Pérez viu amb el meu fill. Ah, sí? També jugava allà. Ah, mira. Bueno, parlem una mica de hockey. Moltes gràcies i cada moment ens veiem aquí la setmana que ve.
I would like to play a little tune I just composed not so long ago.