Closed and closed.
Fins demà!
Bon vespre a tothom. Estem a Matadapé de la ràdio, a 107.1. Us parla Joaquim Famboté i aquest és el Sapere Aude, el programa de filosofia i de pensament d'aquesta emisora. Som dimecres i estem preparats a començar aquest viatge.
I avui iniciem el programa amb una pregunta que sovint ens podem fer, que és si l'home és bo per naturalesa, com deia en Rousseau. Si jo en diguem que segueix sense resoldre's fins al dia d'avui...
del que es segueix especulant i del que se seguirà parlant en el futur, sense que filòsofs, ni els psicòlegs, ni els antropòlegs o la gent normal de peu es posin d'acord, és sobre la bondat o la malícia última del ser humà.
Al llarg de la història de les idees hi ha hagut tants plantejaments a favor com en contra. Hi han hagut optimistes antropològics com Sócrates, Leibniz o Beccaria i pessimistes antropològics com Maquia Bell, Bentham o Sigmund Freud. Encara que si hi ha una parella que simbolitza a la perfecció aquesta dualitat d'opinió és la de Thomas Hobbes i Jean-Jacques Rousseau, un modern i un més contemporàri.
Bona nit.
Si diem que l'home és bo per naturalesa, és la societat qui corrompeix, com podien dir en Rousseau o en Sòcrates. També hi ha gent que diu que naturalment l'home és un llop per a l'home, en societat, i és un deu per a l'home, com deia en Hobbes i en Freud. Com s'ha dit, no és una pregunta que tingui fàcil resposta, menys que per autors com Rousseau.
optimista per naturalesa, l'home en estat de natura és sempre bo, d'on neix la seva teoria de bon salvatge, però altres com a Hobbes, si no fos per la societat que regula el caràcter maleït i cruel de l'home, viuríem en un estat de natura de guerra de tots contra tots.
Potser ni la naturalesa humana ni la societat siguin bones o dolentes en si mateixes, encara que en aquest punt és quelcom que ja ho deixem reflexionar per tots vosaltres.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
D'altra banda, veient el desenvolupament actual de la nostra societat del capitalisme,
Qualsevol podria pensar que és senzillament un joc de diners sense ideologia ni filosofia.
Malgrat això, el cert és que sí, en el seu temps, va tenir amb dues, va tenir ideologia i va tenir filosofia. Doncs el capitalisme, a diferència del mercantilisme pur i dur, es basa en última instància en les doctrines liberals i neoliberals que van començar a sorgir amb els nous estats moderns per aportar el seu sistema polític, econòmic i industrial. El seu màxim valador va ser Adam Smith, del segle XVIII,
junt també amb altres precursors com John Locke i seguidors com Thomas Malthus o David Ricardo. D'aquesta forma, cada cop que pensem en el capitalisme impenent, ja sabrem que les característiques que ho mouen en comptes de pensar senzillament que és una buida competició per assumir de qualsevol manera amb màxims
benefici i diners i domini possibles, és un joc també de gent sense escrúpols que interactuen uns amb altres sense ordre ni concert o un monopoli que acaba fallant per la falta de lògica i previsió inicial. Així doncs, abans de parlar, hauríem de veure que aquestes bases, que per bé o per mal, l'alimenten, justifiquen i d'alguna manera ajuden a ser com és i funcionar com funciona.
Adam Smith va ser un economista i filòsof utilitarista excusers, màxim exponent del liberalisme clàssic, que en la seva obra La riquesa de les nacions, i basant-se en el sentit comú, va assentar les bases científiques pel futur capitalisme modern. De tots els conceptes d'Adam Smith, sens dubte el més conegut és el de la mà invisible del mercat,
Una metàfora que tracta d'explicar la lliure regulació que es produeix en el capitalisme gràcies a la lliure interacció dels subjectes en llibertat de competència. Entre altres punts, Smith va destacar com fonamentals de la seva novedosa visió filosòfica i econòmica els següents. L'origen de qualsevol riquesa està en el treball.
L'acumulació originària, els que tenen més, és que treballen més o que van treballar més en el passat. La producció i la rentabilitat, més producció i menys despès de fabricació, és igual amb més gran benefici. La llibertat de mercat, la lliure compra i venda de productes, millora la riquesa. Quan menys intervenció estatal, millor...
l'autoregulació com a competència i l'aguisme són la base per a l'equilibri del valor dels productes. La lliure circulació, la producció i venda de productes ha de poder arribar a tots els mercats.
Acumulació de capital i divisió del treball per millorar la productivitat. Llibertat, democràcia i educació per tenir els ciutadans amb possibilitat de produir i comprar. I el preu és igual al treball acumulat, més l'oferta i la demanda. Aquestes són les bases que Adam Smith va inculcar com a base
de corrent filosòfic, del capitalisme i que la nostra societat occidental continua visquent d'ella, tot i que, òbviament, no és un mateix fer-ho al segle XVIII que al pressecle XXI.
La filosofia es basa més en preguntes que en respostes, com sempre s'ha dit. Qui som, d'on venim, hi ha vida després de la mort, són qüestions que, sens dubte, són part de la filosofia i que tots ens hem fet alguna vegada.
Però si un autor va resumir a perfecció aquestes preguntes bàsiques que hauríem de fer-nos, aquest va ser el famós Kant, Immanuel Kant, que va viure pràcticament tot el segle XVIII, del 1724 al 1804. Va ser un pensador il·lustrat, el pensament del qual s'ha denominat criticisme o filosofia transcendental.
El seu interès no va ser tant al veritable coneixement, sinó a examinar o fer crítica de la manera en què hem conegut i hem respost a les grans preguntes. Això és, igual que abans va fer Descartes, la seva filosofia es va ocupar principalment d'adoptar
i analitzar les velles creences vingudes per herències, emprenent una carretera propedeutica per investigar i per trobar els errors i proposar unes bases sòlides per procedir correctament en el futur. És a dir, va iniciar una sèrie de crítiques que haurien de respondre a les preguntes més acusients
i essencials del ser humà. Què puc saber? Què puc fer? Què puc esperar? Kant era un fenomen, un filòsof transcendental, crític, molt aplicat i metòdic. Però no va ser sempre així.
no sempre va ser un subjecte autònom. Abans de ser la seva majoria d'edat, com a pensador, va ser una persona que no especialment treballadora i que li encantava les seves idees racionalistes i dogmàtiques que després per això va voler examinar i justificar. Seria l'altre filòsof Hume qui el va despertar d'aquest somni dogmàtic
en què la piadosa religió materna i l'aparente filosofia anterior el tenien immers, gràcies a la qual mai va arribar a caure en l'escepticisme empirista. Però sí que va patir una mica d'epistemologia. Kant, mirant la filosofia com un sistema de rellotges,
No podia dormir pensant que tot el que Piodesament havia creat podia ser fals. Així que es va posar a justificar de nou tot. Una carrera per trobar les serrades i verificar els pigals d'un coneixement i acció certs i segurs. A priori, una sèrie de crítiques més metòdiques que reals, doncs ja s'havia també...
abans, el que volia trobar i validar a posteriori. A més, al final, tot va ser un desplegament d'arguments, deduccions, categories, judicis i idees que, sumats a l'experiència, podrien crear un edifici complet que respongués a les tres grans preguntes, les quals, en suma, sumant-les totes, podria reduir-se
en una d'única. Què és l'home? De la seva primera gran crítica només el salvaran el coneixement matemàtic i físic, deixant el coneixement metafísic i ètic fora d'adequació per no complir els requisits científics dels judicis sintètics a priori fundats en coneixements experienciables fixats per les rectes formes racionals i innates.
Kant no va renunciar a fonamentar una moral i a la seva segona crítica, gràcies a la seva fe i a la seva intel·ligència, va inventar com una espècie de subterfugi per recuperar per la porta darrere els postulats necessaris per justificar l'existència del món.
tot el que el seu examen transcendental havia destruït, tot el que estava més enllà de la física, ho anava a reviure per la necessitat ètica i inaudible d'acció. Finalment, Déu, Ànima i Món, en una axella apretada de cargols, volien tornar a ser, després de totes les preguntes i crítiques de Kant, les acostumades i segures veritats que sempre que justificaven
poder dir que l'home creix a l'home. Després de desplegar i examinar tota la seva intució, la seva intel·ligència i la seva raó, Kant havia tornat a acreditar les acostumades idees i costums humanes. I així de pas podria tornar a passejar tranquil per al seu lloc de viure, Conisberg.
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Continuem, parlant de filòsofs dels segles XVIII, XVII, XVIII, XIX, que són les bases, d'alguna manera, del pensament d'avui en dia. Una de les bases. I també, adonat que d'aquí cinc dies serà el dia de la dona treballadora...
Volia parlar també d'una filòsofa que potser no s'ha reconegut prou, però que va ser molt important en el seu moment i una persona, una dona clau al pensament filosòfic modern. Estem parlant d'en Lluís Germain, la Madame d'Estelle. En rigor,
Potser sent crítics, no potser, segur, no s'ha subit encara la igualtat plera d'homes i dones. S'està treballant molt, però encara no s'ha arribat. La importància i el valor atribuït a les dones en la seva aportació cultural, sobretot històrica, segueix sent menor que donada a la part masculina.
No obstreia això, i amb respecte a segles anteriors, la contemporaneïtat anava a suposar una manera d'apartura a un primer reconeixement grans i, pugui fer-se ètiques dones, com la que us dic, en Lluís Germen Necker, nascuda el 1766 i morta el 1817, madame Stelm.
que ella anava a assentar les bases d'una nova concepció més sensible al talent femení derivada del veritable espíritu dels Lumières. Estelle, que era filla d'un gran banquer suís, va arribar a ser ministre a França.
va tenir les més refinades i exquisites educacions i preparacions, quelcom que no era habitual per a una dona, però que ja començava a ser menys infrequent. I quelcom que va ser tan ben aprofitat que gràcies al seu talent, estudi i treball, es pot dir amb tota rotunditat que la baronesa d'Estelle Holstein
va ser l'esprit de la il·lustració i la casa de les llums. De molt jove va escriure una obra excel·lent sobre el gran Jean Jacques Rousseau i no serien poques les obres que ha deixat a la posterioritat d'inductable valor.
La seva profètica obra de fin suposarà el gran himne romàntic a la llibertat d'escluir sentimental sobre els convencionalismes socials. I un nou pas, sobretot a la lliberació de la dona, que ella mateixa, va portar el teòric i el pràctic en una vida autèntica i genuïna, plena de viatges, d'amors i desamors,
d'odis, d'intrigues, de matrimonis, de mecenatges, d'activitat política i cultural. Gràcies a les seves influències no només va marcar la vida social i actual parisina, sent primer assistent i després organitzadora de les reunions de l'època de la institució, sinó que el seu prestigi italit van portar a tenir més domini i influxa en el govern que el seu propi pare.
Tant que la pujada de poder de Napoleó, el mateix emperador, hi tenia un cert respecte i fins i tot por.
En torn de Madame d'Estelle, abans i després de la revolució francesa, va girar tota la discussió interactual i política. Una ànima independent i una figura com poques que va deixar magistralment el seu toc en tot el pensament romàntic i ilustrat. Un toc sutil de finura màxima, de brillantesa i elegància perquè amb el futur pensament contemporani, com només una dona, ho podia fer.
De fet, un tal poeta, Necker, va dir, i tradueixo la versió en castellà, perquè la versió en català no la tinc traduïda,
Necker va a dir que els Espíritus mediocres estan bastant satisfeixos amb la vida corrent. Redondean, per dir-ho d'algún manera, la seva existència suprimint el que les pot faltar amb ilusiones vanidosas, però el sublime del Espíritu, dels sentiments i de les accions de bes, de bes, su esplendor,
a la necessitat de sobrepassar els límits. I això és realment, si ho mirem fredament, molt actual.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Si ens pregunten quin va ser en aquesta època de finals del segle XVIII, segle XIX, quin va ser el filòsof més pessimista i més malhumorat? Segurament coincidiríem en dir Schopenhauer. Si Hegel potser encapçaria la llista dels autors més difícils, sens dubte, Schopenhauer, amb tota la seva brillant
I estigosa prosa faria el propi que el seu propi enemic, dintre del rànquing dels autors més negatius, agorers, pessimistes, desmoralitzats. Pessimissà, com pocs, és paradoxalment també un dels autors més estimats i llegits dins de la filosofia. Soc llegit, seré llegit, va dir una vegada.
I encara que no sempre va ser així, ve sempre avui, avui en dia, el nostre malhumorat favorit, contra tot pronòstic, davant del fosc Hegel, que li guanyava abans, els grans filòsofs acadèmicament reconeguts i fins i tot...
els més militaritzadament convertits en idols, com per exemple Nietzsche, és qui més simpatia i tendresa desperta les xarxes socials. Com deia una persona, els memes de Tio Shopee, de Schopenhauer, ja són un clàssic. Així...
Sense més preàmbuls, les hi presentem al filòsof, tan enfadat, odiat al rondinaire, al gran malhumorat, al solitari, i a Ritz Cascarràbies, a Misantrup, ni més ni menys que Schopenhauer. Querer, i ho tradueixo perquè és gaire obra que està fet en castellà, diu, querer és essencialment sofrir.
Y como vivir es querer, toda vida es por esencia dolor. Te lo repetí porque es muy heavy esa frase. Querer es esencialmente sufrir. Y como vivir es querer, toda vida es por esencia dolor.
Cuanto más elevado es el ser, más sufre. La vida del hombre no es más que una lucha por la existencia con la certidumbre de resultar vencido. La vida es una cacería incesante, donde los seres, unas veces cazadores y otras cazados, se disputan las pichafas de una riu de presa.
És una història natural del dolor que es resume així, querer sin motivo, sofrir siempre, luchar de continuo y después morir. Y así sucesivamente por los hijos de los hijos hasta que nuestro planeta se haga trizas. Quin pesimismo en aquest home, eh? La seva filosofía, que es troba completa en la seva obra Un món com a voluntat i representació, estableix dos mitjans fonamentals per conèixer el món.
Primer, el mètode occidental, basat en la representació subjecte-objecte, on Schopenhauer Kant ho deixa tot dit a la seva crítica de raó pura. La realitat vesteix des de la representació, només pot ser la reconstrucció d'experiències fixades per les instàncies innates de l'element.
D'altra banda, per conèixer el món en si i les coses en si que s'escapen a la ment dels fenòmens, també hi ha un medi per conèixer-los en un món oriental i sapiençal, com les cultures orientals i en part del platonisme. La realitat ens és accessible a través de la nostra pròpia voluntat i interioritat perquè el món també és voluntat i nosaltres som íntimament el món».
I és aquí on comença veritablement el pensament de Schopenhauer. El tot, l'univers, és bàsicament el món del ser platònic, però aquesta vegada amb les qualitats invertides. El ser o deu és ara anomenat la voluntat, una realitat última igualment establerta per graus evolutius de participació, però en un sentit absolutament cruel i sense sentit. La voluntat...
És el ser, però no com a bé o forma, sinó com a vector, com a impuls, com a impuls sec, diríem, com a conert, sense sentit ni raó, que fa viure i patir els 100 existències cada cop més doloroses. De l'escala d'home és la combinació final, el ser més patidor i estúpid, que tan sols pot trobar consol en el llarg i la compassió de tots els sers
sentits. Quin pessimisme, quina existesa de pens... Bueno, existesa no, perquè cada un pot pensar el que vulgui, però realment és un pensament molt negativista i que no ens convé massa amb les èpoques que vivim.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
A vegades, sobretot si seguim les notícies no massa bones que últimament ens donen els medis de comunicació, podríem dir que si realment evolucionem o involucionem. La teoria de l'evolució humana, o la seva humanització,
s'adonaria del procés d'evolució de l'espècie humana des dels seus ancestres més antics, que lligarien amb altres línies biològiques, fins a l'estat present. Una teoria biològica, però interdisciplinar, que afecta ciències com la genètica, la antropologia física, la paleontologia, la estratigrafia, la geoclonologia, l'arqueologia i fins i tot la lingüística i, per suposat, la filosofia. En aquesta evolució, destaquem...
els homo sapiens, però també s'incoiria retrospectivament a altres individus del gènere homo, com els dipitecus o els tridopitecus, el nen d'artar, etc. I l'evolució, a dia d'avui, no és una hipòtesi, sinó una teoria bastant ben fonamentada. No absteny això. Es pot dir amb la mateixa certesa que l'home ha avançat i ha progressat en la mateixa mesura com a ser humà?
Podem assegurar, sense equivocar-nos, que ens dirigim cap a un millorament de l'espècie? O suposadament es va produir amb la humanització? O per aconseguir-hi, amb tota la nostra cultura estem involucionant i empitjorant com a espècie? És un tema per pensar.
Al llarg de la història hi ha hagut diferents maneres de concebir la formació dels homes, en la seva majoria de caràcter creacionista i fixista, defensada fins i tot per il·lustres, biòlegs i naturalistes com Aristòtil, Newton o Líneo. Si bé ja a l'antiguitat trobem algun exemple d'idea evolutiva en naturalesa com Anaxàgores que va postular certa evolució i certa sopa primigenia.
I amb l'arribada dels segles 19 i 20, la teoria es farà quasi preponderant. Primer amb la Mark, després la Zara, Darwin, etc., i finalment amb el neo d'arguinisme. Però aquesta evolució va incloure aquests homes que no sempre saben quin és el seu lloc?
Fins demà!
Bona nit.
Gràcies.
Gràcies.
I tot això els porta a pensar, què és l'home? D'on ve?
cap on es dirigeix. És l'evolució no només una llei de vida, sinó de l'univers sencer, a la qual la societat no es pot subseure's tampoc? En el seu perícle evolutiu i en el seu desenvolupament social, tot hauria d'apuntar a que anem cap a un punt cada cop més alt de la cadena de l'existència. Fins i tot no ha faltat autors que van traslladar les idees de l'evolucionisme a l'àmbit social, com les seves idees...
sobre la selecció natural, la supervivència, dels millors adaptats, implementació genètica, etcètera, com va ser el cas de Spencer, un filòsof que va viure el segle XIX, la sociologia del qual va ser positivista i evolutiva.
No obstreia això, no només no està res clar com anem a millor, sinó que la majoria de les vegades, podríem dir, quan s'ha intentat algun mètode per acceder o sostentar aquest pressupòsit, s'ha acabat en les formes més inhumanes d'acció.
eugenèsia, secció, ària, etc. Un tema que ja intuïa Aldous Huxley en el seu Brave New World al profetitzar les futuribles possibilitats que obria la ciència gènica aplicada al consol i a l'ordre social.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Molt bé, amics, el Sapere Aude d'avui dimecres s'acaba, s'acaba aquí. Hem tingut un programa molt contingut, moltes coses per reflexionar durant aquesta setmana i, sobretot, doncs això, tingueu els vostres espais, els vostres moments.
Per pensar aquestes preguntes transcendentals de la filosofia d'home, d'on venim, què fem, si som millor ara o abans, tinguem una miqueta de pensament crític, llegim els grans autors, però sobretot al final el nostre pensament és el que ens interessa i és el que nosaltres hem d'exhaure.
Molt bé, amics, doncs moltes gràcies per haver-nos escoltat el Sapere Aude d'avui dimecres a Matadepere Radio 107.1. Us ha parlat Joaquim Famboter. Bon vespre i ens escoltem la setmana vinent.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!