Fins demà!
Gràcies.
Molt bon vespre. Estem aquí a Matata Pere Ràdio 107.1. Us parla Joaquim Famboter amb el programa Sapere Aude, el vostre programa de filosofia i d'ajudar a pensar.
Com poden viure en una harmonia tan perfecta els bilions d'escelles quan la majoria dels homes apenes poden deixar passar un minut sense declarar en les seves ments la guerra a algú que coneixen? Aquesta frase no és meva, és de Sant Tomàs d'Aquí, no.
Molt sovint la filosofia i la teologia representen faccions oposades.
Si mirem textos d'introducció a la filosofia, trobarem títols com El miratge de Déu o Against Bull, en el que es qüestionen les creències basades a la fe, escrits per aquells que consideren que la filosofia està involucrada en una guerra virtuosa contra la irracionalitat. En algunes de les universitats en les que s'estudia filosofia,
Encara que aquests departaments de Filosofia i Teologia podien estar junts, els professors acostumen a mantenir un codi de ciència entre ells mentre cada facció condena amargament els arrels de l'altre, tant en públic com en privat.
En certa ocasió, Bertrand Russell, una historieta de la filosofia molt important, va dir que la filosofia estava atascada a la terra de ningú que s'extén entre la ciència i la tecnologia, exposada a atacs procedents d'en dos llocs. Avui en dia, malgrat tot, és més aviat la teologia que està sota el foc enemic. Però durant mil anys, des de l'època de Sant Agustí, fins al renaixement, la situació va ser molt diferent. En aquells temps...
Les ments més preclares s'ocupaven únicament de l'elaboració i el perfeccionament de les doctrines cristianes que es consideraven la forma de filosofia més elevada i pura. Amb molt poques excepcions, tots els pensadors que van contribuir de forma significativa a la vida intel·lectual van ser religiosos. El mateix Bertrand Russell, l'any 1946, ja ho deia,
Fins al cicle XIV, els eclesiàstics tenen el monopoli virtual de la filosofia i, conseqüentment, la filosofia s'escriu des del punt de vista de l'Església. Això ho deia, ja et dic l'any 1946, Albert Russell. La majoria dels pensadors actuaven des de dins de l'Església cristiana, que en aquell moment era l'institució social més important i els monestirs albergaven els grans textos i actualment, en gran mesura,
com universitats de recerca. L'Església era també una força social i política que exercia un control sobre la vida de la gent corrent molt més gran que el que pogués exercir qualsevol altra autoritat regional, i molt menys nacional.
L'edat mitja va ser, per molts governs nacionals i regionals, una època de col·lapse provocat per les onades d'invasors, ja fossin els vikings que procedien del nord, els bàrbars de l'est o els...
la gent que venia de l'Àfrica, que van escombrar les que en un temps van ser pròsperes ciutats europees. La història de la filosofia va continuar aleshores a través dels erudits religiosos que reverenciaven les idees dels filòsofs antics, en especial de Platò i Aristòtil, tal com els textos sagrats de la Torà, la Bíblia i el Coran.
A la primera meitat del període va destacar el creató defensat després per Sant Agustí. I a la segona meitat va ser Aristòtil, qui va guanyar terreny, mica en mica, respaldat per Tomàs d'Aquino. Després citarem algun fet amb dues persones.
Però abans m'agradaria una miqueta analitzar el context. El desenvolupament tremendo de la cultura europea encarnat per l'escola de l'Atenes havia estat propagat al llarg i àmpli del món conegut pels romans, l'imperi del qual la seva època més guriosa s'extenia.
des de les sillas del Regne Unit i l'Atlàntic per al nord fins al nord d'Àfrica i Orient Pròxim o Mesopotàmia, com es deia abans, el que era l'actual més actual Iran i Irak. Però el 24 d'agost del 410 després de Cris, aquesta època gloriosa va arribar al Sofí. Va ser el dia en què els bàrbars van entrar a Roma.
al saqueig de la ciutat, vaig ensmetre escalfrets de terror per tot el món romà. En una ciutat, va escriure Sant Geroni, tot el món va morir. A finals del siglo V, l'imperi romà occidental havia deixat d'existir i Europa ja havia entrat a la seva edat fosca. Llenamos el caldero
De risas y salero, con trajes y caricias rellenamos el ropero. Hicimos el aliño de sueños y de niños. Pintamos en el cielo la bandera del cariño.
Las cosas se complican si el afecto se limita a los momentos de pasión. Subimos la montaña de riñas y batallas
Vencimos al orgullo sofestando las palabras. Pasamos por los puentes de celos y de historias. Prohibimos a la mente confundirse con amor.
Nadamos por las olas de la inercia y la rutina con ayuda de amor. Vivimos siempre juntos.
Mocó.
Tros de pasión. Na, na, na, na, na. Na, na, na, na, na, na.
Què és l'intel·lecte? Europa deu gran part del seu coneixement i del desenvolupament de la filosofia durant l'edat mitja als pensadors d'Orient Pròxim, i en particular els teòlegs islàmics i jueus. Interlectuals com Averroes i Maimonides van ser especialment rellevants.
Encara que els filòsofs andalusís com Maimonides no van ser especialment originals, van ser com uns lligams fonamentals a la cadena que va conduir les idees des del món antic fins a la modernitat.
L'entusiasme d'Averroes pels escrits d'Aristòtil va augmentar enormement l'estatus d'aquest durant molts anys, no només com a filòsof, sinó també com a profeta. Aristòtil opinava que l'ànima no és en absolut immortal, que l'immortal és l'intecte, denominat el no-os.
Aquesta perspectiva va suposar una font de problemes per als filòsofs cristians posteriors. Què volia dir a l'històric el parlar d'intel·lecte? Seria quelcom així com la personalitat? És poc probable, perquè tal com m'avisa Averroes, la idea és que l'intel·lecte no pertany als individus, sinó que més aviat els transcendeix. Evidentment, aquest plantejament...
Socava els ensenyaments cristians a prop de la responsabilitat individual i les possibilitats de redenció i es va considerar molt o profundament herètic.
Com Averroes era més fidel aristòtic que els textos, en especial els que composen el Coran, més tard va ser acusat també d'herentgia i molts dels seus llibres van ser crevants. El més paradòxic és que la seva influència va ser molt més gran a la filosofia cristiana que a la filosofia islàmica.
Els monestirs cristians, depositaris a Europa, no només dels textos escrits sinó també dels debats filosòfics, van tornar a establir connexió entre el món antic a través dels savis islàmics i les seves acurades traduccions dels clàssics oblidats o perduts. No seria fins que el volum de comerç va augmentar moltíssim,
que va portar un nou dinamisme i sofisticació dels centres on es desenvolupava, quan va sorgir un grup rival d'intel·lectuals amb diferents pots de vista. En termes econòmics, durant l'edat mitjana, la gran majoria de la població lluitava per sobreviure amb pobresa i malaltia per tot arreu.
En aquestes condicions resultava lògic que la major part de les persones es concentracin a la supervivència i confiés la filosofia als sacerdots i als monjos. Aquests, a canvi, prometien que si bé la vida quotidiana era difícil practicar la virtut, és a dir, seguint les sortes de l'Església i donant el moina, es podria tenir la certesa d'assolir la felicitat a l'altre món.
El poder de l'Església va augmentar per la importància del seu paper com a font d'ajuda caritativa. Amb un bon parell de sermons resultava fàcil animar els desesperats i despossoïts a aixecar-se i realitzar alguna tasca concreta. Un dels meus exemples ho constitueix l'assassinat d'hipatia,
una brillant matemàtica i filòsofa de la història. Pel que respecte al Sant Pare, durant tota l'edat mitja, només va ser bisbe de Roma i no va desenvolupar cap paper significatiu a cap altre lloc.
Plató animava l'elit a no viure en aquest món, sinó a transcendir el món de les essències, en especial la veritat, l'amor, la bellesa. El que van fer tant l'Islam com el cristianisme va ser aprofitar aquest enfoc grec i fer que el món etern només fos accessible després de la mort. En un canvi mínim, però d'importància capital,
Si en els últims anys el mismo radical ha creat una imatge diferent d'aquesta religió, durant els mil anys que va durar la gran mitjana, l'Islam va ser molt més civilitzat i humà que el cristianisme. Els cristians solien matar els lleus utilitzant-los com pràctiques caps d'atur per tot tipus de mals socials, mentre que els països musulmans els concedien
un considerable respecte i autonomia. Aquest és el motiu en què inclús avui en dia en el món islàmic, un estat islàmic, alberi la major part de jueus procedents de la diàspora fora d'Israel. A més, els cristians també es mostraven bastant sanguinaris entre ells. Existien diferents sectes que discutien sobre la veritat plenaturalesa del cristianisme. Una d'elles, els gnòstics, es negava a acceptar que el fill de Déu pogués haver estat en algun moment un
nen petit, pobrer i moments que hagués sigut executat. I insistia que Jesús no era més que un profeta que pergava en nom de Déu. Aquesta idea va influir sobre Maoma i va acabar convertint-se en un dels postulats fonamentals d'Elislam.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
I've got nowhere left to hide.
Show me
Els seguidors d'orígens, orígens seran filòsofes, no vull dir dels orígens com a substantiu, sinó orígens, en català els orígens...
Un dels primers teòlegs cristians que va viure a finals del segle II i principis del segle III després de Cris va assimilar la teoria de Plató, que postula que les ànimes són independents de les persones i la van ampliar fins a afirmar que les coses com els estels també tenen ànima.
En opinió d'orígens, arribarà un moment en què totes les ànimes es reuneixin, fins i tot aquelles que en un moment o altre hagin estat acapades en el cos d'un pecador humà. Però una idea així resultava totalment herètica.
Orígens va cometre un altre error tan teològic com pràctic. Es va convertir en eunuc per escapar de les vils temptacions de carn, seguint un text de l'Antic Testament que diu que hi havia eunucs que s'havien fet eunucs ells mateixos per assolir la reina dels Cells.
Un dels grans pensadors reis Jesús de Dalmitsana va ser un irlandès conegut com Joan Alescosés, un apel·latiu que pot ser molta confusió, perquè va viure la major part de la seva vida a França. O sigui, irlandès que viu a França i hi diuen Alescosés. La seva obra més important sobre la naturalesa divideix univers en quatre categories.
Allò que crea però que no és creat. Allò que crea i és creat. Allò que és creat però no crea. I allò que no és creat ni crea. A la primera categoria, allò que ha creat però no és creat, només entrava una element, 10. I la divisió interessant és la que s'estaveix entre la segona i la tercera categoria. O sigui, allò que crea i és creat i allò que és creat però no crea.
I la segona és, en realitat, el regne platòric de les idees o formes. I la tercera és el món d'un món de les coses que existeixen a l'espai ja en el temps i que poden ser percebudes. I què passa amb la quarta categoria? Doncs que torna a ser 10.
Pot resultar estrany, però aquest raonament permet tancar el cercle. En ell, el món platònic de les idees és quelcom creat, tal i com descriu la Gènesi. Aquest, al principi, era la paraula o logos, com s'escriu sovint, per utilitzar el terme grec.
Logos, al fer possibles les idees, crea les divisions en el flux de la realitat física. Si no tinguessin el concepte d'arbre, per posar un exemple, no podríem tenir arbres. Aquest és el punt de vista que un altre gran filòsof irlandès, el bisbe Berkeley, va plantejar principis del segle XVIII i que encara segueix vigent. Una altra idea de Joana dels Cosers que va exercir una gran influència és que el pecat...
va crear la divisió de l'humanitat en dos mitats. No el bé i el mal, sinó els hòmens i les dones. Ojo al dato. Les dones, segons Joan Escosés, eren les pecadores sempre tentant l'home cap a les males conductes. Però no hem de ser molt hevis amb el Joan Escosés. Aquesta opinió, molt còmode per als escriptors i als rectors masculins, es troba també en molts textos antics, a excepció dels de Plató.
abans érem una societat totalment masculista. Aquesta menció a les postures misògenes ens condueix amb gran facilitat a dues figures molt representatives de la filosofia catòlica, Sant Agustí i Sant Tomàs d'Aquino. Els escrits de Sant Agustí, la vida la qual marca el començament del període mitjabal sobre metafísica, ètica,
i política, conserven avui en dia encara la seva importància. I encara les seves idees influents estan els seus anàlisis metafísics del temps, la seva anàlisi del mal i la seva opinió sobre les condicions de la guerra justificada. La seva influència...
Més directe procedeix de la seva sistematització dels ensenyaments cristians per fer-los més lògics. La certesa de l'existència de la voluntat com a solució del problema del mal, precursora del principi de Descartes,
penso, doncs existeixo, apareix en un llibre, del llibre que se té de les confessions de Sant Agustí, on es pot llegir, i cito textualment. Jo mateix sabia que tenia la voluntat de la mateixa forma i amb la mateixa força que sabia que estic viu. Per tant, quan volia o no volia fer quelcom, estava completament segur que ningú, sinó jo mateix, era el que estava volent o no volent.
Aquest reconeixement del que era el que tenia el control del seu llibre al Begrim significa que Serra Agustí va ser el veritable autor del gran principi de Descartes i de la filosofia moderna. Penso, doncs existeixo.
El monja benedictí Tomàs Anselmo va seguir els passos de Sant Agustí i va plantejar un dels arguments clàssics per creure en Déu, ja anomenada prova ontològica. Sant Agustí va néixer i va morir al nord d'Àfrica, que aleshores formava part de l'imperi romà.
Va ensenyar filosofia a Roma i a Milán. Es va convertir en cristianisme l'any 387 i va ser consagrat bisbe d'Hipona l'any 395. A la ciutat de Déu, Sant Agustí divideix la vida social en dos parts i adjudica a l'Església la responsabilitat dels codis i la moral i a l'estat secular la de les carreteres i els forats de les carreteres.
De fet, totes les idees difícils entren en el domini de les autoritats religioses, quelcom que semblava natural i fins i tot lògic. Doncs que els eclesiàstics eren els únics que realment posseien suficient cultura o educació perquè les seves decisions fossin respectades.
Fins demà!
Bona nit.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Preguntes, preguntes. Sant Tomàs d'Aquino deia, donades les diverses condicions dels éssers humans, has de veure que alguns actes són virtuosos per algunes persones, que es consideren apropiats i rectes, mentre que per altres aquests mateixos actes són immorals i inapropiats per a elles. Una mica de relativisme.
La suma teològica d'obra de Sant Tomàs de Quino va ser formada per 518 preguntes i, al tanto, 2.652 respostes. Va suposar un treball de 7 anys, des de l'any 1266 al 1273. Està escrita en forma de desafiaments.
Els homes mitjavals els que encantaven aquestes sessions de discussions verbals conegudes com a obligaciones, durant les quals els lògia va sobre la natura de la teologia i la sedona sobre l'existència de Déu.
De fet, els temes de la filosofia mitjabal són sovint binaris. El bé contra el mal el tens enfront de l'eternitat. La naturalesa de la matèria i la vida enfront de la naturalesa de l'ànima i de Déu. Sempre un tema binari. Els filòsofs, i sobretot l'Església, han enfatitzat els arguments de Sant Tomàs d'Aquino en favor de l'existència de Déu i no els seus excedents arguments en contra d'Ell.
Aquells, malgrat això, són molt més originals i interessants. Per exemple, en l'article 3 de la Suma Teologica, sota el capçalament de l'existència de Déu, Aquino, Sant Tomàs d'Aquino, apunta que Déu no existeix. Sant Tomàs d'Aquino diu que Déu no existeix perquè, si una de les dues coses contràries és infinita, la seva...
oposada resultaria totalment destrossada. Com el dir Déu, no ens estem referint a un bé infinit. Es dedueix que si Déu existeix, el mal no pot existir. Malgrat això, el mal sí existeix en el món. Per tant, Déu no existeix. Aquest és essencialment l'argument
sobre el mal resumit en molt poques paraules. Un segon argument, associat a Guillem Dócam, recorda que en ocasions es denomina el principi de la parsimònia i diu que no s'han de multiplicar innecessàriament els elements d'una explicació. Tots els efectes naturals poden explicar-se amb causes naturals i tots els efectes artificials es deuen a la voluntat humana. Per tant, no hi ha necessitat de suposar que Déu existeix.
La refutació del propi Sant Tomàs d'Aquino, els seus arguments escèptics, sembla poc convincent. En el referent al primer punt, recorda senzillament que Sant Agustí va escriure que, com Déu és el bé suprem, no permetria el mal a la seva obra, a menys que fos tan omnipotent i tan bo que pogués produir bé, fins i tot a partir del mal.
Pot ser que Sant Tomàs de Quino no ho digui, però resulta del més evident que un Déu absolutament bo i absolutament poderós podria també produir el bé a partir del bé. En aquest cas, per què introduir el mal? Malgrat això, el debat del segon argument contra l'existència de Déu és més detallat. Ha de dir-se que l'existència de Déu pot demostrar-se de cinc formes. Malgrat això, no neguin-se aquestes cinc formes, perquè és vostè que està demostrat
que si un argument funciona no li calen un segon, un tercer o un quart. Potser aquest sigui el motiu que Martín Lutero qualifiqués la somma teològica la font i la sopa original de tota energia, error i caos de l'Evangeli i que l'any 1277 el bisbe de París va pretendre fins i tot que es condamés formalment a Sant Tomàs d'Equíno.
Tant els filòsofs com els teòlegs segueixen valorant enormement Aquino per molts dels seus arguments. Un d'ells és una definició de guerra justa. Comença dient que una guerra és justa quan el que declara i la controla és l'autoritat o governant d'un estat. I després s'afirma que té o ha d'existir una causa justa i la guerra ha de ser a favor del bé, mai a favor del mal, sempre contra el mal.
Potser per això percebien un punt dèbil en aquesta part de l'obra perquè sembli contenir un element autològic a l'incloure elements de justícia que decideixen si les guerres són justes o senzillament per la preocupació que aquest enfoc obri la porta a masses guerres.
La esgrésia catòlica va afegir dos normes més, que la guerra ha de ser l'últim recurs i els mètodes ampliats han de ser en proporció amb la injustícia comesa. A igual que se n'ajustí, Sant Tomàs d'Aquino també va analitzar la qüestió dels drets dels esclaus i per extensió dels servents feudals. La majoria dels filòsofs, seguint les teories d'Aristòtil,
consideraven que els escravos no tenien absolutament cap dret. Aquino estava bàsicament d'acord i afirmava que alguns homes pertanyen a altres, igual que els fills pertanyen als pares. I afegeix, els homes d'intelligència excepcional prenen el comandament de forma natural...
mentre aquells que són menys intel·ligents però tenen un físic més robust semblen destinats per naturalesa a actuar com a criats. Les proves procedeixen de les descripcions bíblices del cel on uns àngels són superiors als altres.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Molt bé, continuem al Sapere Aude d'aquest dimecres i uns apunts més sobre Sant Tomàs de Quineu perquè va ser un pensador amb molta, molta història i amb molta influència després, sobretot en la teologia cristiana d'edat mitja i d'edat moderna. Parlava, per exemple, sobre el prèstec dels diners.
va establir, també seguint el que havia dit Aristòtil, que aquesta pràctica no és natural i, per tant, està prohibida, segons Sant Tomàs de Quina. De fet, ell considerava que els negocis en general tenien
una certa inonestitat, o sigui, no eren honestos, un terme que no vol dir exactament deshonestitat, sinó més aviat, quelcom indigna o potser no molt apropiat. El problema de tots els intercanvis és que cada part intenta aconseguir una mica més del que dona.
Això és el que a ell no li agrada. A la piràmide social mitjavall, amb els aristòcrates i els bisbes a dalt de tot, els comerciants ocupaven la part inferior més a sota que els que treballaven a terra. Aquí no també va emetre normes sobre molts temes menors. Va deixar evidència d'una activitat en forma de carta pistolar molt fecunda.
responia a preguntes que tot sovint procedien de persones que no coneixien absolut, fins i tot a preguntes bastant ridícoles. Quan li van preguntar, per exemple, si els noms de tots els sants estaven escrits en un rotllo que s'exhibia en el cel, va respondre, fins on jo puc veure no sé si, però no hi ha cap mal a afirmar-ho.
I aconsella que l'afecció pot aliviar-se amb un bon dormir, un bany i un vas de vi. Algú que respecta a si un bon cristià evitarà la condemna eterna, aquí no es mostra menys tranquilitzador.
Assenyala que en temps de Noé, tota la raça humana es va ofegar amb el diluvi, excepció, dels vuit afortunats que es van salvar a l'Arca. Recorda que Sant Agustí havia escrit, i aquestes vuit persones que es van salvar signifiquen que són molt pocs els cristians que es salven, perquè hi ha molt pocs que renuncien sincerament al món, i aquells que renuncien a ell només en paraula no pertanyen al misteri representat per l'Arca de Noé.
Per tant, el propi Sant Tomàs de Quino concluyeix que la gran majoria de catòlics, i no diguem els altres, estan o estem condemnats, i explica que, amb pesar o llàstima, que com la beatitud eterna sobrepassa l'estat natural, sobretot perquè ha sigut privada de la gràcia original, són molt pocs els que es salven. Això, jo dic, ho deia...
Sant Tomàs d'aquí no, en una època, ja fa gairebé mil anys, de manera que s'han d'interpretar aquestes coses al seu just punt d'equilibri. Com pot, com podia un sant virtuós suportar la visió de tantes persones condemnades per tota l'eternitat?
Resulta increïble. Sant Tomàs de Quino apunta fins i tot que això podria ser un dels avantatges de salvar-se'n. Sant Tomàs va escriure que perquè els sants puguin disfrutar amb més abundància de la seva beatitud i de la gràcia de Déu,
S'ha permet contemplar el càstig dels condemnats a l'infern. Si avui en dia les advertències maritxavals d'Equino resultaven estrambòtiques i antiquades, i esperem que així sigui, el seu mètode segueix sent impressionant. Un...
com si diguéssim un viatge al passat, a l'estil de Sòcrates i a l'anàlisi filosòfica oberta a grans temes. Insisteix també que els argoments no han de basar-se en documents de fer, sinó en raonaments i afirmacions dels filòsofs. Aquesta perspectiva va constituir un avanç molt important i contribuir a la següent etapa de la filosofia.
Acompaño a mi sombra por la avenida Mis pasos se pierden entre tanta gente Busco una puerta, una salida Donde conviva un pasado y presente
Bona nit.
De pronto me paro, alguien me observa, levanto la vista y me encuentro con ella. Y ahí está, ahí está. Ahí está, ahí está viendo pasar el tiempo la puerta de Alcalá.
Ahí está, ahí está viendo pasar el tiempo la puerta de Alcalá
Y ahí está. Ahí está.
Ahí está, ahí está viendo pasar el tiempo la puerta de Alcala.
exhibiendo a las gentes sus calmas indecentes, manadas de mangantes, 200 estudiantes, inicia la revuelta, son los años 60. Y ahí está, ahí está, la puerta de Alcalá. Ahí está, ahí está viendo pasar el tiempo, la puerta de Alcalá.
Un travestí perdido, un guardia pendeciero, pelos colorados, chichetas en los cueros, rockeros insurgentes, modernos complacientes, poetas y colgados, aires de libertad. Y ahí está la puerta de Alcalá. Ahí está, ahí está viendo pasar el tiempo la puerta de Alcalá.
Mírala, mírala, mírala, mírala, mírala. La puerta de Alcalá, mírala.
La Puerta de Alcalá
Molt bé, estimats oients, de Sapere Aude anem acabant el Sapere Aude.
D'aquest dimecres, avui hem parlat una miqueta de la filosofia dels primers filòsofs amb ascendència cristiana, a Sant Agustí i Sant Tomàs, bàsicament, ara acabarem de dir un parell de coses i ja tancarem aquest tema. Fixeu-vos com tots els posicionaments en aquesta vida, tant filosòfics com religiosos, com polítics, etc.,
Són variables, no són fixes. I al llarg de la humanitat, afortunadament, aquests pensaments o posicionaments han anat evolucionant de manera molt positiva per les persones.
Sobre el tema de les invariabilitats, poques coses invariables hi ha al llarg de la història de la humanitat. Potser sí que algunes coses podríem dir que encara perduren i encara existeixen, però bueno...
Per això són persones. Una de les últimes actuacions de Sant Agustí va tenir lloc quan les autoritats eclesiàstiques el van convocar perquè defensés l'estatus de coneixement religiós
Enfront de l'afirmació de Sigurd de Brabanti que una cosa podia ser certa antologia, fins i tot en el cas de la ciència i la filosofia, demostressin que fos falsa. Aquino creia que les veritats religioses i les veritats científiques o filosòfiques, lluny de contradir-se, constituïen cares diferents de la mateixa veritat. De fet, opinava que es complementaven entre ells.
Estava decidit a guanyar aquest debat i ajudar a impedir que l'Església perdés la seva rellevància en qüestions de coneixement. Després del debat, els seus seguidors, considerant que havia obtingut una victòria convincent, el van aclamar. Ell, malgrat això...
Lluny de sentir-se estimulat, va deixar d'escriure per complet. Segons explica la història, mentre es deia missa el 6 de desembre de l'any 1273, va tenir una visió celestial i quan el van animar a agafar de nou la pluma va respondre. Tals són les coses que m'han sigut revelades...
que tot el que he escrit em sembla que no és sinó tonteries. Ara espero el fi dels meus dies. I malgrat que encara no havia complert encara 50 anys, va i morir 6 mesos després. Fins a un cert punt és una mica peculiar o curiós, no?
Molt bé, amics, com dèiem, estem a Matà de Pedra Ràdio, sense 7.1, us ha parlat Joaquim Famboté, el sapere Aude, el programa de Filosofia i d'Ajudar a Pensar de la missora. Que tingueu uns bons dies d'escans, aprofiteu per llegir, per pensar, etcètera, etcètera, i ens escoltarem, si tot va bé, dimecres vinent. Moltes gràcies i bon vespre a tothom.
The links that I will go to The distance in your eyes Oh no, I've said too much I set it up That's me in the corner That's me in the spotlight Losing my religion
Fins demà!
That was just a dream. That was just a dream. That's me in the corner. That's me in the spot. Life, illusion.
Fins demà!