Fins demà!
Bon vespre a tothom. Estem al Sapele Aude, dimecres, Matata Pere Ràdio, 100.1, us parla Joaquim Fambote. Sapele Aude és el programa de filosofia que ens ajuda a pensar, ens dona pistes, ens dona eines i ens ajuda, en definitiva, a fer una societat una mica millor a través del pensament.
Durant una hora anirem repassant conceptes bàsics de la filosofia i coneixerem diferents autors. Per exemple, avui m'interessa començar amb un autor que s'emparga molt però s'en llegeix poc, que és el Maquiavel, Nicolás Maquiavel.
que a vegades es diu que una persona és maquiavèlica. Avui intentarem esbrinar què vol dir exactament aquesta expressió. Imagina't per uns moments que ets el príncep que governa una ciutat-estat com hi havia a finals d'edat mitjana a Itàlia, com Florència o Nàpols, a l'Itàlia del segle XVI.
Tens poder absolut. Pots donar una ordre i serà obeïda. Si vols ficar algú a presó perquè ha dit alguna cosa en contra teu o perquè sospites que conspira per assassinar-te, ho pots fer sense cap tipus de judici.
Tens tropes disposades a fer el que tu manis o el que tu vulguis. El problema, per això, és que està rodejat per altres ciutats-estats regides per ambiciosos governants, els que els encantaria conquerir el teu territori. Com hauries de comportar-te? Hauries de ser honest, mantenir les teves promeses, ser sempre amable i pensar el millor de la gent?
Machiavel, nascut a Itàlia l'any 1469 i després va morir el 1627, va pensar que això probablement seria una mala idea, encara que potser hauries de semblar honest i bo.
O sigui, no només s'ha de ser bo, sinó semblar un estribó. Segons ell, hi ha ocasions en què és millor dir mentides, crancar les teves proveses i fins i tot assassinar els teus enemics. Un príncep no té per què preocupar-se de mantenir la seva paraula per Machiavelli,
Un príncep eficaç ha d'aprendre a no ser bo. El més important és mantenir-se'n el poder i pràcticament tot allò que serveix per tal propòsit és acceptable. No sorprèn, doncs, la fam adquirida pel llibre El Príncipe.
Llibre en el que explica detalladament tot això des de la seva publicació l'any 1532. Algunes persones ho consideren un llibre malèvol, en el millor dels casos un manual per dir-ho quasi assassins en sèrie o gángsters. Altres pensen que és el retrat més fidel de com funciona realment la política. Encara que alguns només ho admeten,
Molts polítics actuals el llegeixen revelant en això que potser estan posant en pràctica els seus principis.
El príncipe, o príncep, no pretenia ser una guia per tot el món, només per a quins que haguessin arribat al poder recentment. Machiavel el va escribir mentre es vivia en una granja a uns 11 quilòmetres al sur de Florencia. L'Itàlia del segle XVI era un lloc molt perillós. Machiavel havia nascut i s'havia criat a Florencia.
De jove va ser nomenat diplomàtic i en els seus viatges a Europa va conèixer els reis, un emperador i fins i tot el sant pare. No li van causar gran pressió. L'únic líder que realment el va marcar va ser César Borja, un home despiedat, fill i legítim del papa Alexandre VI, i a qui no li va costar res enganyar i fins i tot assassinar els seus enemics per fer-se amb el control de gran part d'Itàlia.
En el vinial de Machiavelli, Borja ho havia fet tot bé, però va ser derrotat per la mala sort. Va caure malalt just quan el van atacar. La mala sort també va jugar un paper important a la vida de Machiavelli i va ser un tema sobre el que va reflexionar moltíssim.
Quan la molt rica família Medici va tornar a poder referència, van ficar Maquiavel a presó amb l'argument que havia format part d'una conspiració per derrocar-los. Maquiavel va sobreviure a les tortures i va ser alliberat. Alguns dels seus col·legues van ser executats. Com ell no havia confessat res, el seu càstig, en canvi, va ser el desterrament.
No podia tornar a la ciutat que estimava. Havia estat expulsat del món de la política. Allà, en el camp, es passava les tardes imaginant converses amb grans pensadors del passat. En la seva imaginació discutien sobre la millor forma de mantenir el poder com a líder. Segurament va escriure el príncipe per impressionar a qui ostentaven aquest poder i aconseguir així un treball com a assessor polític.
Això hi hauria permès tornar a Ferència i a l'excitació i els perills de la verdadera política. El pla no va funcionar. Maquiavel va acabar sent escriptor. A més del príncipe, va escriure altres llibres sobre política i va ser l'autor teatral d'èxit amb la seva obra La Manllàgora, que encara, fins i tot, es representa algun cop.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Gràcies.
Bona nit.
Fins demà!
Doncs continuem parlant una mica de Maquia Bell i anem a veure quins van ser exactament els consells de Maquia Bell.
I per què es van escandalitzar, o per què van escandalitzar, a tants i tants lectors? La seva idea principal era que un príncep necessita tenir el que ell li va dir virtut. Paraula italiana que significa valor, o potser valentia, no? Però què vol dir això? Maguiabell creia que l'èxit, l'èxit, depèn en gran mesura de la bona sort.
La meitat del que ens passa es deu alitzar i l'altra meitat a les nostres eleccions. Però també creia que pots augmentar les teves possibilitats d'èxit si actues amb valentia i rapidesa. Que sort desempenyi un paper tan important en les nostres vides no vol dir que tinguem que comportar-nos com a víctimes.
Un riu es pot desbordar, això és quelcom que no podem impedir, però si hem construït dics i defenses per a les inundacions, tindrem més oportunitats de sobreviure. En altres paraules, a un líder que es prepari bé i aprofiti les oportunitats, probablement hi anirà millor que a un altre que no ho faci. Maquia Bell estava empenyat...
en què la seva filosofia estigués arraigada a la realitat. Explica als seus lectors el que vol dir mitjançant una sèrie d'exemples de la història recent en aquells moments, fonamentalment protagonitzats per persones que ell havia conegut. Quan, per exemple, César Bòrgia va descobrir que la família Orsini estava planejant derrocar-lo, se les va arreglar per fer-los creure
que no sabia res i va enganyar els seus líders perquè anessin a parrear amb ell a un lloc anomenat Serigàlia. Quan van arribar, els va fer assassinar a tots.
Maquiavel va aprovar, per dir-ho d'alguna manera, aquest engany. I semblava un bon exemple del que hem dit abans de la virtut, de la valentia. Quan Borja es va fer mal control de la regió que es conegu de com Romanya,
Va confiar el govern a un comandant particularment cruel, Ramiro de Orco. Aquest va aterroritzar la població de la Romània perquè l'obeís. En quan la regió es va apassiguar fruita d'aquesta por que tenien, Borja es va voler distanciar de la seva crueltat així que el va fer assassinar i va deixar el seu cadàver tallat en dos a la plaça del poble perquè tothom el vellés.
Machiavell també va aprovar aquest espatós acte. Amb ell, Borja havia obtingut el que pretenia, que ara mantenia la població de la Romanya del seu costat. La gent estava contenta perquè Diorco havia mort i al mateix temps era conscient que era Borja qui havia d'haver ordenat el seu assassinat.
el qual també els sinfonia una miqueta de por. Si Borja era capaç de tractar el seu propi comandant amb aquesta violència, cap d'ells estava a sants i estalvis. A ulls del Maquiavel, doncs, Borja havia actuat amb una certa virtut, exactament el que un príncep sensat ha de fer.
Podria semblar que Machiavelli aprovava l'assassinat. El cert és que efectivament ho feia en determinades circumstàncies en què els resultats ho justificaven, encara que aquest no era l'objectiu dels exemples. El que intentava demostrar era que procedir de Borgia
Funcionava, provocava els efectes desitjats i impedia que, d'alguna manera, es derremés més sang. Mitjançant un acte ràpid i cruel, Borges s'havia mantingut a la poder i havia evitat que el poble de la romana s'assés contra ell.
Bona nit.
There's no heaven It's easy if you try No hell below us Above us only sky
It's hard to do Nothing to kill or die for And no religion too
Bona nit.
No need for greed or hunger Our brotherhood
Si pots assolir el que vols, mostrant-te amable, complint les teves promeses i sentint-te estimat, hauries d'actuar així. Però si no pots, aleshores necessites combinar qualitats humanes amb altres qualitats que no són tan humanes. Alguns filòsofs aconsellen als líders
que comptin únicament amb les seves qualitats humanes. Però Maquiavel creia que, a vegades, un guiller eficaç hauria d'actuar també com una bèstia. Els animals dels que diu que s'ha d'aprendre són la guineu i el llou. La guineu és astuta i és hàbil detectant campes, mentre que el llou és immensament fort i aterrador.
De res serveix comportar-se constantment com un lleó, ampliant únicament la força bruta. Doncs corraries el risc de caure en una trampa, en un parany. Aleshores, tampoc t'has de comportar exclusivament com una guineu. Ocasionalment necessites la força d'un lleó
per mantenir-te a saia estalvi. En qualsevol cas, si només comptes amb la teva pròpia amabilitat i sentit de la justícia, no duraràs molt. Afortunadament, la gent és crèduga. Es deixen enganyar per les seves experiències. Així doncs, com a líder, podràs sortir-te amb la teva aparentant ser honest i amable. El temps...
o la vegada que trenques les teves promeses i actues amb crueltat. Ara que hem sentit això, probablement pensem que maquiavèlic senzillament era una persona molt ruïna. Molta gent així s'ho creu i l'adjectiu maquiavèlic se sol utilitzar en manera d'insult per referir-se a algú que està disposat a incrigar i utilitzar els altres amb propi profit.
Malgrat això, altres filòsofs pensen que Maquiavel va expressar qualcom important. Pot ser que el bon comportament no funcioni per als líders. Una cosa és ser amable a la teva vida quotidiana i confiar en la gent que et fa proveses. Però si has de dirigir un estat o un país, confiar en que altres països es portaran bé amb tu, pot ser que sigui una política perillosa.
Recordem que l'any 1938 el primer ministre britànic, Neville Chamberlain, va creure a Adolf Hitler quan aquest li va dir que no intentaria expedir el territori alemany. Això semblarà una ingenuïtat i una insensatesa.
Machiavelli hauria avisat a Chamberlain que Hitler tenia sobrats motius per mentir-li i que no hauria de confiar en ell. D'altra banda, no hauríem d'oblidar que Machiavelli va recolzar actes d'extrema brutalitat contra els enemics potencials,
Fins i tot en el món de tanta sang i fetge de l'Itàlia del segle XVI, el seu manifest recusament a la forma d'actuar de César Borja resulta escandalós. Molts creuen, pensen que hauria d'haver límits estrictes en relació...
amb allò que un líder pot fer frente als seus pitjors enemics i que aquests limits els hauria d'establir a llei. Si no, correm el risc d'acabar governats per tirants despiedats. Antigament, Adolf Hitler, Pol Pot, de Campoja, Idi Amin, Uganda, Saddam Hussein o Robert Bugabe.
van utilitzar les mateixes tècniques que César Borgia per mantenir-se'n el poder. No és precisament la millor promoció de la filosofia de Maquiavel. Però ell es veia a si mateix com un realista, algú que tenia en compte que els certs humans són bàsicament egoistes. Thomas Hobbes compartia aquesta opinió.
I amb ella va apuntar les seves idees, com creia ahir, que hauria d'estructurar-se la societat. Pensem també en personatges d'avui en dia, si són maquiavèrics o no.
Bona nit.
Gràcies.
Molt bé, amics. Recordeu que esteu aquí a la Sapere Aude, al programa de Mataveira Ràdio 107.1, que ens ajuda i ens dona pistes per pensar. Hem estat parlant fins ara de Maquiavel, de la seva crueltat, del seu llibre El Príncep, perquè diem que aquesta persona és maquiavelica...
I ara canviem una miqueta de registre i ens anem a una filòsofa o una pensadora del segle XX, Anna Arendt, el home que ara feia preguntes. Ignacy Adolf Heismann era un administrador dirigent,
Des de l'any 1942 va estar a càrrec del transport de jueus europeus a camps de concentració de Polònia, entre ells Aswitsch. Això formava part del que Adolf Hitler deia la solució final, el pla per reclamar amb tots els jueus que visquessin a les terres ocupades per les forces alemanes.
Eichmann no va ser responsable de la política d'assassinats sistemàtics, no havia sigut idea seva, però sí que va estar profundament implicat en l'organització del sistema de transport en ferruguerri que el va fer possible. Des de la dècada del 1930, els nazis havien estat promulgant lleis que restringien cada cop més els drets de la població jueva. Hitler es culpava
pràcticament de tot el que anava malament a Alemanya i sentia un demencial desig de venjança. Aquestes lleis els impedien anar a escoles públiques, els obligaven a alliurar a l'estat el seu diner i propietats i els feien portar una estrella groga cosida a la roba. Això ho hem vist en pel·lícules i documentals.
També els obligaven a viure a guetos, superpoblades seccions de ciutats que es converteixen en autèntiques presons. El menjar es cassejava i la vida era molt difícil. Ara bé...
La solució final va suposar un nou nivell de maldat. La decisió de Hitler d'assassinar a milions de persones a causa únicament de la seva raça suposava que els nensis necessitaven una manera de treure els jueus de les ciutats i portar-los a un lloc en què poguessin matar-los massivament.
Van convertir els camps de consensació existents en factories per gasejar i incinerar a centenars de persones cada dia. Com molts d'aquests camps estaven a Podònia, algú havia d'organitzar els trens que transportaven els jueus a la mort.
Menys el Heisman, o estava a la seva oficina arreglant papers i fent importants trucades de telèfon, milions de jous morien com a resultat del sistema que ell havia organitzat.
Alguns patien de febre del tifus o d'indemissió, els altres els feien treballar fins a l'extenuació o fins a la mort, però la majoria van ser assassinats amb gas. A Alemania nazi els trens eren puntuals. Eichmann i altres com ell s'havien assegurat d'això. La seva eficiència mantenia els vagons...
que al principi estaven destinats a portar animals, portaven persones i estaven plens. Ara a dins, neven homes, dones, nens, tots obligats a fer un llarg i dolorós viatge cap a mort. Normalment sense menjar ni aigua, a vegades amb molta calor, a vegades amb molt de fred. Molts ja morien durant un trajecte, sobretot la gent més gran i els malalts.
Fins demà!
And clouds of white The bright blessed day The dark sacred night And I think to myself What a wonderful world The colors of the rainbow
are also on the faces of people going by.
Fins demà!
I think to myself What a wonderful way Oh yes
Estem parlant de moments difícils d'usos, molt d'usos negres de la humanitat, i posem cançons que són optimistes, perquè no és fruit de la casualitat, està totalment pensat perquè, en definitiva, pensem que el món, malgrat els seus dirigents, malgrat persones que tenen molt de poder i que som dolentes, però la gent som gent bona.
i que aquest món val la pena viure. I per això posem cançons de caire més optimista. What a wonderful world, quin món més bonic, canta Lewis Armstrong. I estem parlant del pitjor de la humanitat o dels dirigents de la humanitat del segle XX, com va ser exterminar l'Holocaust de la Segona Guerra Mundial. I ara...
Sembla que 100 o quasi 100 anys després tampoc hem evolucionat tant. Només cal veure les notícies, engegar la televisió o posar-hi la ràdio o comprar la premsa i veure que no ha millorat, almenys a nivell de direcció política, tampoc s'ha millorat tant. Però malgrat això el món tira endavant i malgrat això hem de continuar sent forts per no deixar-nos dominar per aquest tipus de governants...
maquiavèrics, utilitzant la paraula que avui hem estat parlant. I continuem parlant d'Eichmann i de la filòsofa Anna Arendt perquè és important que ho veiem des d'una perspectiva
Perquè estem parlant de tot el moviment dels jueus cap als camps de concentració, que els supervivents arribaven dèbils i amb molta por. Un cop en el camp, els nazis els obligaven enjant unes càmeres camuflades de dutxes i d'espullar-se. Aleshores tancaven les portes i els mataven amb gas ciclant. Després es quedaven en les seves possessions i incineraven els cadàvers. Si no eren seleccionats per morir immediatament d'aquesta manera, els més forts eren obligats a treballar en condicions
del més denigrants i depurables i sense pràcticament aliments. Els guàrdies nazis els solien golpejar o fins i tot disparar com una simple diversió. Eichmann va jugar un important paper en aquests crims. Malgrat això, a l'acabar de la Segura Guerra Mundial,
va aconseguir escapar dels aliats i se'ls va arreglar per arribar finalment a Argentina, on va estar vivint en secret durant molts anys. Malgrat això, l'any 1960, membres del Servei d'Intel·ligència IRRI al Mossad el van localitzar a Buenos Aires i el van capturar.
Després d'agrogar-lo, se'l van portant avió a Israel per submeter-lo a un judici.
Era Hitchman una espècie de bèstia malvada, un sàdic que disfrutava amb el patiment d'aquestes persones? Això era el que la majoria de la gent creia abans que comencés el judici. Com si no podia haver tingut un paper tan rellevant en el Holocaust. Durant diversos anys, el seu treball va ser buscar formes eficients d'enviar la gent a la mort. Només un monstre seria capaç de dormir per les nits després de realitzar una tasca com aquesta.
La filòsofa Anna Arendt, nascuda l'any 1906 i morta l'any 75, una alemanya jueva que havia emigrat als Estats Units, va escriure sobre judici a Eichmann a la revista New Yorker.
Estava interessada en trobar-se cara a cara amb un producte de l'estat totalitari nazi, una societat en què no hi havia encara massa espai per pensar per un mateix. Volia comprendre aquest home, veure com era, i sobretot, d'alguna manera, averiguar...
com havia pogut fer coses tan terribles. Eichmann no era ni molt menys el primer nazi que Aaron coneixia, però aquest hi tenia un especial interès.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
continuo insistint que si posem música més aviat alegre, és perquè visquem l'autèntica contradicció del ser humà, capaç d'agir pitjor, però que la gent, els que no tenen cap poder de decisió, que simplement intenten sobreviure, és bona gent i mereixem, d'alguna manera, ser feliços. Continuem parlant de...
d'Arendt, perquè ella mateixa havia deixat Alemanya fugint dels nazis, instal·lant-se primer a França i després als Estats Units. Quan estudiava a la Universitat de Marburg, un dels professors seus va ser Martin Heidegger. Durant un breu període de temps van ser amants, malgrat que ella només tenia 18 anys i ell estava casat.
Aleshores, Heidegger estava ocupat escrivint un llibre que es deia Ser i Temps, un llibre molt difícil, molt fosc, però que es considera una important contribució a la filosofia.
Més endavant passaria a ser membre actiu del partit nazi i defensaria les seves polítiques antijueves. Fins i tot va eliminar el nom del seu antic amic, el filósof Edmund Husserl, de la pàgina de dedicatòries perquè era jueu. Malgrat això, a Jerusalem, Arendt anava a conèixer un nazi molt diferent. Es tractava d'un home corrent que havia escollit no pensar en el que estava fent. Això havia tingut unes conseqüències desastosses, però ell no era el sàdic maleït o malvat,
que ella havia esperat trobar. Era quelcom més comú. Més comú i potser igualment perillós, per això. Un home irreflexiu. En una Alemanya en què la pitjor forma de racisme havia sigut portada fins i tot a la llei, Heisman hi va resultar fàcil convèncer que estava fent el correcte.
Les circumstàncies li van oferir l'oportunitat de lleular-se una carrera exitosa i la va aprofitar. Per a ella, la solució final de Hitler va suposar una oportunitat de prosperar, de demostrar que podia fer un bon treball. Això pot resultar difícil d'imaginar i molts crítics d'Aren no creuen que tingués raó, però ella creia que Hedgman era sincer quan va declarar que estava complint amb la seu deure.
Això és un tema realment molt important. Nosaltres el passem així ràpid, però fixeu-vos en la importància d'aquest tema. A diferència d'aguts nazis, Hitchman no semblava tenir cap odi racional contra els jueus.
no tenia la maldat de Hitler. Hi havia molts nazis que no haurien tingut cap problema en donar-li una païsa mortal a un joc al carrer per no saludar-los amb un Hei Hitler. Però ell no era un d'ells. Malgrat això, havia catat i acceptat la postura oficial del partit i, cosa pitjor, havia ajudat a enviar la mort a milions de persones innocents.
Ni tan sols a escoltar les proves que el llei va donar la impressió que cregués haver fet res d'incorrecte. Pel que ell respectava, no havia infringit cap llei, no havia matat a ningú directament i tampoc havia demanat a ningú que ho fes per ell. El seu comportament havia sigut fins i tot raonable. L'havien educat per obeir la llei i entrenat per seguir ordres. A més, al seu entorn, tot el món feia el mateix que ell.
doncs, posat que acatava les ordres d'altres, no se sentia responsable de les conseqüències del seu cavall diari. Hedgman no tenia por...
o no tenia per què veure que la gent apinyada els vagons de bestiar amb persones, ni visitar els camps d'extermini així que no ho va fer. Aleshores, parlem d'un home que va dir al tribunal que no podia haver sigut metge perquè no suportava la visió de la sang. I malgrat això, la sang encara tacava les seves mans. Era producte d'un sistema que d'alguna manera havia aconseguit que evitar pensar d'una manera crítica sobre les seves pròpies accions.
Fins demà!
Cuando me hablas Ay, qué bonito Cuando te callas Qué bonito Sentir que estás
Ay, qué bonito sería poder volar y a tu lado ponerme ya a cantar. Como siempre lo hacíamos los dos.
Que mi cuerpo no para de notar que tu alma conmigo siempre está y que nunca de mí se apartará. Qué bonito tu pelo negro, qué bonito tu cuerpo en cerón.
Bonito, mi amor, todo tu sé Si tu sais
no sería poder volar y a tu lado ponerme ya a cantar como siempre lo hacíamos los dos que mi cuerpo no para de notar que tu alma conmigo siempre está y que nunca de mí
Se apartarà. Que bonito cuando a cariño hay tu guitarra y entre mis manos. Que bonito poder sentirte así. Siempre así.
Eichmann es va passar tot el judici com si no tingués empatia, convençut de la seva innocència. Això o potser havia decidit que la seva millor guinea de defensa era dir que només obeia la llei. En aquest cas va aconseguir enganyar Anna Arendt.
Arendt va utilitzar les paraules de banalitat del mal per descriure el que va veure Eichmann. Que el com banal és comú, avorrit, mancat d'originalitat... Segons Arendt,
La malaltat d'Eichmann era banal en tant en quant, més que la d'algú pervers, era la malaltat d'un buròcrata i l'encarregat d'una oficina. Era un home rematadament comú que havia permès que les idees nazis afectessin a tot el que feia. La filosofia d'Arend estava inspirada pels elements que la rodejaven.
Ella no era un d'aquests filòsofs que no es passen la vida sentant-se en un silló pensant en idees molt abstractes o debatint fins a la societat sobre el significat exacte d'una paraula. La seva filosofia estava influenciada per la història recient i les experiències, sobretot viscudes.
El que va escriure en el seu llibre Hedgeman a Jerusalem estava basat en les seves pròpies observacions, perquè era el corresponsal de la revista New Yorker en el judici, les pròpies observacions d'un home hi ha llenguatge i justificacions d'aquest, partint del que havia vist desenvolupar explicacions més generals sobre la malaltat en un estat totalitari i els seus efectes
en aquells que no es van oposar a la seva forma de pensar. Igual que en molts altres nazis, Eichmann va ser incapaç de veure les coses des de la perspectiva d'altres. No va ser suficientment valent per posar en qüestió les ordres que rebia. Es limitava a buscar la millor manera de complir-les. No tenia imaginació.
Arendt el va descriure com a superficial i no massa intel·ligent, encara que també pogués ser una mica de teatre. D'haver sigut un monstre hauria sigut terrorífic. Ara bé, almenys els monstres són poc freqüents i, en poc general, bastant fàcils de recollir.
El que potser encara el feia més aterrador era precisament el fet que semblés algú tan normal. Era un home comú, al no posar en qüestió el que estava fent. Va prendre part en alguns dels actes més horrorosos coneguts per la humanitat. Si no hagués viscut a Alemanya nazi, és improbable que hagués portat.
comès cap tipus de maledat. Aquestes constàncies es van conjurar la seva cor i per això no li es culpa. Havia obeït ordres immorals i obeir ordres nazis era el que Arendt respectava.
comparable a haver d'alguna manera secundat la solució final. El no posar en qüestió el que deien que fes i portés a terme aquestes ordres va prendre part en una necessitat amb massa permès que des del seu punt de vista només estigués organitzat
els horaris dels temps. En un moment donat de judici va declarar fins i tot estar actuant d'acord amb la teoria del deure moral d'Emmanuel Kant, volent indicar que ell havia fet el correcte per seguir olles. No havia comprès que Kant creia que tractar els seus humans al respecte i dignitat era un fet circunstancial a la moral.
que el Popper va ser un intel·lectual vianès suficientment afortunat per escapar del holocaust i els puntuals trens de Heitzman. I després en parlarem una mica del pensador.
¿Por qué no supiste entender a mi corazón lo que había en él? ¿Por qué no tuviste el valor de ver quién soy? ¿Por qué no escuchas lo que está tan cerca de ti? Solo el ruido de afuera y yo que estoy a un lado desaparezco, pa.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Que lastima, pero adiós, me despido de ti y me voy.
Doncs sí, ens acomiadem de la Pere Aude d'aquest dimecres.
No vull deixar un mal gust de boca perquè avui hem parlat de dos personatges bastant sinistres de la història de la humanitat. Un era Maquiavel, on justificava les brutalitats, i un altre era Eichmann, un personatge que va col·laborar de forma bastant activa en el procés de l'Holocaust.
I, bueno, han sigut dues històries o dues taques negres de la humanitat i, malauradament, no han estat les últimes perquè, bueno, ho veiem cada dia, no? Però, malgrat això, ja us he explicat abans que la música intenta compensar la balança i pensar que realment...
L'humanitat no som tan dolents, no? I, bé, només us vull comentar això. La setmana que ve ens tornarem a escoltar. Intenteu, doncs, això, pensar, reflexionar i, sobretot, escoltar la Saperia Ode de Matadea Pereira Ràdio 100.1. Us ha parlat Joaquim Famboté. Ens escoltem la setmana vinent.
Fins demà!
Fins demà!