F.M.
Gràcies.
Bon vespre a tothom. Tornem a estar al Sapere Aude d'aquesta setmana, d'avui dimecres. Estem a Matada Pere a la ràdio, 1007.1. Us parla Joaquim Famboter i això és Sapere Aude, programa de filosofia i de pensar en aquesta emissora.
Gràcies.
I començarem el programa d'avui tornant una miqueta més als filòsofs clàssics respecte al darrer programa. Parlarem de la veritable felicitat. Tant de bo sapiguessin quina és la veritable felicitat.
I parlarem, perquè ens ensenyi què és la veritable, o ens doni llum sobre el que és la veritable felicitat, parlarem sobre Aristòtil, un dels pensadors, un dels grans pares de la filosofia.
Una oreneta no fa estiu. Es volia pensar que es tracta d'una frase de Shakespeare o d'un altre poeta. Ho sembla. En realitat, procedeix del llibre, que us recomano des d'aquí, de Aristòtil, Ètica a Nicòmac. Així s'ha anomenat perquè s'hi va dedicar en el seu fill Nicòmac.
El que preté dir Aristòtil és que cal quelcom més que l'arribada d'una ureneta, així com alguna cosa més que un dia cal, per demostrar que l'estiu no ha arribat. De la mateixa manera, uns pocs moments de plaer no constitueixen la veritable felicitat. Per Aristòtil, la felicitat no és una qüestió de diversió a curt termini. Curiosament, considerava que els nens no podien ser feliços.
Això potser sona una miqueta absurd. Si els nens no poden ser feliços, qui pot ser feliç? Però es revela la llunyada que estava la seva visió de la felicitat de la nostra. Els nens apenes estan començant les seves vides, de manera que no han tingut encara una vida plena. I la veritable felicitat, argumentava ell, requereix una vida més llarga. Aristòtil va ser alumne de plató.
I aquest ho havia sigut de Sòcrates. Aquests grans pensadors formen, doncs, una cadena. Sòcrates, Plató, Aristòtil, Espà. Sol succeir o esdevenir d'aquesta forma. Els genis no acostumen a sorgir de res.
La majoria ha comptat amb un mestre que l'ha inspirat. Encara i així, les idees d'aquests tres pensadors són molt diferents. No es van limitar a reproduir el que els havia ensenyat. Cadascú d'ells tenia un punt de vista original. Dit d'una manera simple, Sócrates era un gran horador.
Plató era un gran escritor, soberbi, i Aristòtil interessava a tot. Sócrates i Plató consideraven un món visible, un parel reflex de veritable realitat al que només es podia arribar mitjançant un pensament filosòfic abstracte. Aristòtil, en canvi, estava fascinat pels detalls de tot allò que els rodejava.
Malauradament, gairebé tots els escrits d'Aristòtil que han sobreviscut són a punts de classe. Encara i així, aquestes notes han tingut una enorme influència en la filosofia nostra occidental, malgrat fins i tot que el seu estil era en freqüència una mica àrid. Ara bé...
Aristòtic no era només un filòsof, també se sentia fascinat per la sociologia, per la gastronomia, per la, no de la gastronomia, sinó la astronomia, la història, la política i el teatre. Aristòtic va néixer a Macedònia l'any 384 abans de Jesucrist.
Després d'estudiar en Plató, viatjar i treballar com a tutor d'Alexa Wagner, va fundar la seva pròpia Acadèmia Atenes, coneguda com a Liceu. Aquests anys d'aprenentatge va ser un...
dels més famosos de l'antiguitat i era quelcom així com una universitat moderna Aristòtil enviava investigadors a diferents llocs i aleshores aquests tornaven amb informació nova sobre qualsevol temàtica de la societat política a la biologia també va fundar una important biblioteca
En un famós quadru renaixentista de Rafael i l'escola d'Atenes, preia tot senyorada cap amunt, en direcció a un món de les formes. A l'històtic, en canvi, estén el gràs cap a un món que té a davant.
Qué bonito cuando te siento, qué bonito pensar que estás aquí junto a mí. Qué bonito cuando me hablas ahí, qué bonito cuando te callas, qué bonito sentir que estás aquí.
Ay, qué bonito sería poder volar y a tu lado ponerme ya a cantar. Como siempre lo hacíamos los dos. Que mi cuerpo no para de notar
Fins demà!
Música Música Música
Se apartarà, ay, que bonito quan la cariño, ay, tu guitarra i entre mis manos, que bonito poder sentir-te així, sempre així.
Que bonito, mi amor, todo tu ser. Sin tu ser.
Molt bé, continuem parlant de dictàtil.
A Plató ja li havia semblat bé filosofar des d'un silló. Aristòtil, per això, preferia analitzar la realitat que percebia mitjançant els sentits. Va rebutjar la teoria de les formes del seu mestre, doncs creia que era l'única manera de comprendre qualsevol categoria general és mitjançant l'estudi dels seus exemples particulars. És a dir, per comprendre el que és un gat i pensar que és necessari veure gats, gats reals. No pensar de forma exacta com és el gat.
Una qüestió sobre la que Aristòtil va reflexionar llargament va ser com hauríem de viure? Tant Sócrates com Plató havien contestat aquesta pregunta abans que ell. La necessitat de contestar-la és en part el que fa que la gent s'apropi a la filosofia. Aristòtil tenia la seva pròpia resposta. La versió senzilla és aquesta, en busca o en recerca de la felicitat. Però què significa anar en busca de la felicitat?
Avui en dia, la majoria de les persones a les que se'ls proposés que fos que anessin en busca o de cerca de la felicitat pensarien en formes de passar-s'ho bé. Per a tu, la felicitat pot ser implicar vacances exòtiques, anar a festivals de música, a festes, o bé passar algun temps amb els amics o la parella. També pot significar...
repentingar-te amb el teu llibre favorit o anar a una galeria d'art. Ara bé, encara que exemples d'aquests podrien constituir els ingredients d'una bona vida, Aristòtil no creia que la millor manera de viure fos a la recerca del plaer d'aquesta forma. Sota el seu punt de vista, coses com aquestes, per si soles, no conformarien una bona vida. La paraula grega que Aristòtil va utilitzar era eudaimonia.
que significa l'obusat. Es tradueix a vegades com florir o tenir èxit més que com a felicitat. És quelcom més que les sensacions agradables que es poden obtenir de menjar un gelat, per exemple, o de veure-ho en el teu equip favorit. La monia no consisteix en els moments fugassos de...
de sort o de com et sents, és quelcom més objectiu i de qual cosa pot resultar difícil d'entendre, doncs estem acostumats a pensar que la felicitat està relacionada com ens sentim i res més. Pensem en una flor. Si la reguem, es procura que doni el suficient llum i l'alimentes una mica, creixerà i florirà.
Si la descuides, no mantens les fosques, permets que els insectes facin haver les seves fulles i deixes que s'assequi. Es marxitarà i es morirà. En el millor dels casos, tindrà un aspecte lamentable. Els cerds-remons també poden fluir com plantes. Encara que, a diferència d'aquestes, nosaltres prenem les nostres pròpies decisions, decidim què volem fer i ser.
Aristòtil estava convençut que existeix una naturalesa humana i que els éssers humans tenen una funció. Hi ha una manera de viure que s'adacua més a nosaltres, el que ens diferencia d'altres animals, i de tot el de més és que podem pensar i raonar sobre el que hem de fer. D'acord amb això, va concloure que millor vida per a un ser humà és aquella que utilitza els poders de la raó.
Sorprenentment, Aristòtic creia que les coses que desconeixes i fins i tot esdeveniments posteriors a la teva mort poden contribuir a la teva eudaimonia.
Això pot semblar estrany, suposant que no hi ha vida després de la mort. Com pot afectar a la teva felicitat allò que has d'haver quan ja no estàs present? Doncs imagina que ets pare i que en part la teva felicitat resideixen en les esperances depositades en el futur del teu fill. Si, per desgràcia, aquest fill està greument malalt,
Després de la teva mort, el de la teva euda i bonia es veurà afectat per això. Segons Aristòtic, la teva vida ho veurà empitjorat, malgrat fins i tot de no estar present. Això exemplifica a perfecció la seva idea de quedar de felicitat. No depèn únicament de com et sents. Des d'aquest punt de vista...
La felicitat està relacionada amb el que segueixes en la vida i això es pot veure afectat perquè has de bé en aquells que t'importen. Esdeveniments fora del teu control i coneixement poden influir. Que siguis feliç o no depenirà, segons Aristòtil, en part de la bona sort que tinguis.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
I think to myself What a wonderful world Yes, I think to myself What a wonderful world
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Flem. Flem. Flem. Flem. Flem. Flem.
No, no, no, no, no, no, no.
Fins demà!
Molt bé, doncs continuem per l'anistòtil.
La pregunta central és què podem fer per incrementar la nostra possibilitat d'eudaimonia? La resposta d'Alistòtil és desenvolupar el caràcter adient. Les antigues emocions adients en el moment just i aquestes et conduiran a un bon comportament. En part, això depenirà de com has estat educat. La millor manera de desenvolupar bons hàbits és practicar-los des de molt aviat. Així doncs, de sort...
també intervé. Els bons petons de conducte són virtuts, els mals són vicis. Pensant en la virtut de la valentia en temps de guerra, pot que un soldat tingui que arriscar la seva vida per salvar a uns civils de l'atac d'un exèrcit. A una persona temerària no li preocuparia la seva pròpia seguretat i no vacillaria en involucrar-se en una situació perillosa, encara que no necessités fer-ho. Malgrat això...
Això no és valentia, només imprudència a l'hora d'afrontar els riscos. En els extrems, un soldat covard no podria vèncer la seva por per actuar d'una manera dient i es quedaria paralitzat de por quan més s'hi necessités. En aquesta situació, malgrat això, una persona veritablement valenta o audes sentiria por, però seria capaç de sobreposar-se i fer quelcom.
Aristòtic creia que tota la virtut es trobava entre dos extrems. Aquí la valentia està a mig camí entre la temeritat i la covardia. Això s'acostuma a conèixer com una doctrina aristotèrica de l'àurea mediòcrates.
L'interès de plantejament ètic de l'històtic no és únicament històric. Molts filòsofs, models, pensen que estava en el cert a prop o en relació a la importància de desenvolupar les virtuts i que la seva opinió sobre la felicitat era encertada i inspiradora. En comptes de procurar incrementar el nostre plaer a la vida, diuen, hauríem d'intentar ser millors persones i fer el correcte. Això és el que fa que la vida vagi bé.
Segons això, semblaria que Aristòtic només estava interessat en el desenvolupament individual. No és així. Els éssers urbans són certs polítics, assegurava. Ens cal ser capaços de viure amb altres persones i necessitem un sistema de justícia per controlar el cantó fosc de la nostra natura.
L'audaïmonia només es pot assolir en societat. Vivim junts i hem de trobar la felicitat intel·lectual amb aquells que ens rodegen en un estat polític ordenat.
La brillantesa d'Aristòtil va tenir un desafortunat efecte secundari. Era tan intel·ligent i els seus estudis tan concrets que molts dels que ho van llegir a seva obra van pensar que tenia raó en tot. Això va ser nociu per al progrés i nociu per a la tradició filosòfica que Sócrates havia iniciat. Durant cents d'anys la majoria dels erudits acceptaven les seves opinions
S'obre el món com una veritat inqüestionable. Els calia només en poder demostrar que Aristòtel havia dit quelcom. Això és el que a vegades es diu argument d'autoritat. I consisteix en creure que quelcom ha de ser cert perquè hi haurà autoritat important, així ho ha dit.
Què penses que passaria, que succeiria, si deixessis caure des d'un lloc alt un tros de fusta i un arc d'un metall pesat del mateix pes? Quin arribaria abans al terra? Aristòtel pensava que l'objecte fet del material més pesat, el del metall, cauria més ràpid.
Malgrat això, no és així. Cau una a la mateixa velocitat. Com Aristòtil havia declarat que era cert durant un període mitjà ball, pràcticament tothom creia que així havia de ser. No es necessitàvem més proves. En el segle XVI, Galileu va deixar caure una balla de fusta i una balla de canyó des de la torre inquinant la pista per comprovar-lo.
Amb dues van arribar a la Terra al mateix temps. Aristòtic estava equivocat, però hauria sigut molt fàcil demostrar-ho molt abans. Confiar en l'autoritat, d'altra, era quelcom completament contrari a l'esperit de recerca d'Aristòtic. També van contra l'esperit de la filosofia. Una autoritat no demostra res per si mateixa.
Els mètodes d'Aristòtel eren la recerca, l'estudi i el raonament. La filosofia creix amb el debat, amb la possibilitat d'estar equivocat, amb els punts de vistes contraposats i l'exploració d'alternatives. Malauradament, o afortunadament millor dit, en gairebé totes les èpoques hi ha hagut filosofs disposats a posar en talla de judici el que altres persones opinaven. Un filòsof que ara veurem,
va intentar posar críticament sobre absolutament tot i va ser l'esceptic Pirron. Però primer escoltem alguna cançó i després en parlarem del Pirron.
¿Por qué no supiste entender a mi corazón lo que había en él? ¿Por qué no tuviste el valor de ver quién soy? ¿Por qué no escuchas lo que está tan cerca de ti? Solo el ruido de afuera y yo que estoy a un lado desaparezco, va.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Parlem, doncs, d'aquest filòsof que dèiem abans de Pirrón. No sabem res, deia-hi. Ningú sap res i ni tan sols això és segur.
No hauries de confiar en el que creus que és cert. Podries estar equivocat. Tot pot ser qüestionat, tot pot ser posat en dubte. La millor opció, doncs, és mantenir una ment oberta. No et fills de res i no patiràs cap desengany. Aquesta va ser la principal d'ensenyants a l'escepticisme, una filosofia que va ser popular durant diversos cents d'anys a l'antiga Grècia i després a Roma. A diferència de Plató,
I Aristòtil, els escèptics més extrems evitaven sostenir o mantenir opinions fermes sobre la res. El grec Pirrón, que va viure al segle III o al segle IV de Jesucrist, va ser l'escèptic més famós i probablement el més extrem de tots els temps. La seva vida va ser realment estranya i no s'ha de col·leix massa.
Pot ser que creguis saber moltes coses. Saps, per exemple, que ara mateix estem a la ràdio explicant això. Els escèptics, malgrat tot, ho posarien en dubte. Pensa per què realment estàs escoltant això i no només imaginant el que fas. Pots estar segur d'això?
Sembla que estàs a escoltar la ràdio, o almenys això és el que creus. Malgrat això, pot ser que estiguis al·lucinant o somiant que aquesta va ser una idea que Rere Descartes desenvoluparia uns 800 anys més tard. L'insistència de Sòcrates en que l'únic que sabia era el poc que sabia també era una posició escèptica. Pirron la va portar molt més lluny. Segurament una mica massa lluny.
Si hem de creure els testimonis sobre la seva vida, encara que potser també hauríem de mostrar-los escèptics respecte a ells, Pirrón va forjar la seva carrera sobre la base de no donar res presentat. Igual que Sócrates no va deixar res escrit. El que sabem d'ell, doncs, ve dels calges, van escriure a la seva majoria d'anys,
La seva major part sé que és després de la seva mort. Un d'ells, Diogenes Gércio, ens explica que Pirron es va convertir en una celebritat i va ser ordenat com a sacerdot d'Ellis, ciutat a la que ell vivia, i que en el seu honor els filòsofs no tenien que pagar impostos. Que bé, no?
No tenim manera de comprovar la veracitat d'això, encara que sembla, si més no, una bona idea. Pel que sabem, Pirrón va viure el seu esceptimisme d'una manera realment extraordinària. El temps que va passar sobre la Terra hauria de ser molt breu si no hagués tingut amics que el protegissin.
Tot escèptic extrem necessita el recolzament de gent menys escèptica, o de molt bona sort, per sobreviure. Aquest és el que pensava ell de la vida. No podem fiar-nos dels nostres sentits. A vegades ens enganyen. És fàcil equivocar-te sobre el que un veu a la foscor, per exemple. El que sembla una guineu pot ser que sigui un gat.
o pots pensar que algú t'ha trucat però en realitat no es tractava d'un servei del telèfon. Com sovint els nostres sentits ens indueixen a equivocar-los, Pirrón va decidir no fiar-se mai d'ells. No descartava tota la possibilitat que la informació que hi oferien fos correcta, però mantenia la ment oberta al respecte.
Així, mentre que la majoria de gent que es trobava davant d'una cantigat tallat en vertical consideraria una estupidesa donar un pas endavant, Pirron no. Com creia que els seus sentits que el podien estar enganyant no es fiava d'ells, ni el tacte d'allò del cantigat amb els dits dels peus, ni la sensació d'inclinar-se cap endavant,
I haurien convençut que estava a punt de caure's. Ni tan sols estava convençut que caure podia ser perjudicial per la seva salut. Com podia estar segur d'això? Els seus amics, que presumptuïm plenament no eren tots escèptics, van impedir que tinguessin accidents. Però si no ho haguessin fet, Pirron hauria tingut problemes en més d'una ocasió.
Per què tenir por dels gossos salvatges si no pots estar segur que et volen fer mal? Que abordin, mostrin els dents i corrin cap a tu no vol dir que et vagin a mossegar. I si ho fan, això no significa necessàriament que et faci mal. Però...
Per què preocupar-se del càfic quan creues una carretera? Aquests cotxes no tenen per què sopellar-te. Qui pot saber-ho? I què importa en realitat si estàs viu o mort? D'alguna manera, Pirron, se les va arreglar per posar en pràctica aquesta filosofia d'indiferència total i conquerir totes les emocions humanes i petons de comportament habituals i naturals.
Fins demà!
Bona nit!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Bé, continuem amb aquest cas curiós d'escepticisme extrem de Pirrón.
i hem dit que escrit per ahir no hi ha res i potser entre la realitat i la llegenda hi ha una guina molt prima però probablement algunes d'aquestes històries sobre ahir també s'ha de dir que es van inventar per remborrar-se'n de la seva filosofia però és improbable que totes siguin fictícies per exemple
És famosa l'ocasió en què es va estar completament seré mentre navegava sota una de les pitjors tempestes que hi havia al mar. Ell estava impassible com si no passés res. El vent havia destrossat les veles
i unes onades enormes sobrepassaven el paixell. Tot el món estava aterroritzat. Pirron, en canvi, ni es va imutar. Doncs les aparències són sovint enganyoses, no podia estar de tot segur que anés a passar-hi res de duent. Va aconseguir estar tranquil mentre els mariners més experimentats es deixaven portar per la por.
Va demostrar així que és possible mantenir-se indiferent, fins i tot en unes condicions com aquestes. Aquesta història, d'alguna manera, sembla bastant verissimil. De jove, Pirron va visitar la Índia. Pot ser que això hi inspirés el seu inusual estic de vida. L'Índia té una gran tradició de mestres espirituals o gurús que es submeten a si mateixos a penúries físiques extremes i gairebé increïbles.
Gent que és enterrada en vida, que es penja pesos de parts més sensibles del cos, o que es passa setmanes sense menjar en busca de la pau interior. El plantejament fiosòfic d'Epirron s'apropa al d'un místic. Siguin quines fossin les seves tècniques que utilitzés per assolir els seus objectius, els serres que practicava allò que predicava. La seva imperturbabilitat causava una gran impressió a qui el rodejava.
La raó per la qual no es posava nerviós, per res, era que la seva opinió, absolutament tot, era qüestió opinable. Si no hi ha possibilitat de descobrir la veritat, no hi ha necessitat d'inquitar-se. Podem distanciar-nos, aleshores, de tota creència ferma? Doncs va ser una creència ferma, sempre implica una mica d'engany. Si haguessis conegut a Pirron, probablement hauries pensat que estava boig.
I pot ser que en certa manera ho estigués, de veritat. Però les seves opinions i el seu comportament eren conseqüents. Ell hauria pensat de tu que les teves certesses són simplement poc raonables i que s'interposen en el teu camí cap a la pau interior.
que a dones presentades masses coses. És com si haguessis construït una casa sobre la sorra. Els iments del teu pensament no són tan ferms com t'agrada creure, i és improbable que et facin feliç. Pirron va resumir la seva filosofia en les preguntes que tot aquell que vulgui ser feliç hauria de contestar. La primera, com són realment les coses? La segona, quina actitud hem d'adoptar davant d'elles?
I la tercera, què li passaria a algú que no adoptés aquesta actitud? Les seves respostes van ser senzilles i concises. En primer lloc, no podem saber com és realment el món. És quelcom que està més enllà de les nostres possibilitats. Ningú coneixerà mai la natura última de la realitat. Els éssers humans, simplement, no poden accedir a aquest coneixement. Així...
que oblidem-nos d'això. Aquesta opinió s'oposa completament a la teoria de les formes de Plató i a la possibilitat que els filòsofs puguin obtenir coneixement, d'elles a través del pensament abstracte. En segon lloc, i com a resultat d'això, no hauríem de comprometre'ns amb cap punt de vista. Doncs, que no podem estar segurs de res, hauríem de suspendre tot judici i viure les nostres vides lliurement.
Tot desig que sents suggereix que una cosa et sembla millor que una altra. Quan no aconsegueixes allò que vols, neix infelicitat. Malgrat això, en realitat no pots saber què és millor. Així doncs, creia Pirron, que per ser feliç primer s'ha d'alliberar els desitjos i despreocupar-te
per com surten les coses. Aquesta és la millor forma de viure. Reconeixer que res importa. Així, res afectarà el teu estat anímic, que estarà de completa tranquil·litat. En tercer lloc, si segueixes aquestes ensenyances, això és el que et passarà. Al principi, quedaràs mut, presumímicament, perquè no sabràs què dir, no sabrà res. Finalment, t'alliberaràs de tota preocupació. Això és el que millor que qualsevol pot esperar de la vida.
és gairebé com una experiència religiosa. Felicitat de tenir-se per mano, andar lontano la felicitat.
Lo sguardo innocente in mezzo alla gente, la felicità. E restare vicini come bambini, la felicità. Felicità. Felicità. E' un cuscino di piume, l'acqua del fiume che passa e che va. E' la pioggia che scende dietro alle terre, la felicità. E' avversare la luce per fare pace, la felicità.
Felicità Felicità E un bicchiere di vino con un panino La felicità E lasciarti un biglietto dentro al cassetto La felicità E cantare a due voci quanto mi piaci La felicità Felicità Senti nell'aria c'è già La nostra canzone d'amore che fa
Com un pensiero che sa di felicità. Senti, nell'aria c'è già un raggio di sole più caldo che va. Com un sorriso che sa di felicità.
Felicità. Felicità. Felicità. Felicità.
E una mano sul cuore piena d'amore la felicità. E aspettare l'aurora per farlo ancora la felicità, felicità. Senti nell'aria c'è già la nostra canzone d'amore che fa. Come un pensiero che sa di felicità.
Fins demà!
Molt bé, anem acabant amb el mestre de l'escepticisme, que no és el mateix que ser escèptic, no és el mateix que ser estoic, perquè això a vegades ens ha portat a confusions, però no és així.
La teoria li va funcionar a Pirrón, encara que costa imaginar que pot tenir els mateixos resultats per la majoria de la humanitat. Pocs podem desenvolupar-nos en la diferència que es recomanava i no tot el món té la sort de comptar amb un equip d'amics que el salvi, sobretot, de les seves equivocacions més grans. De fet, si tot el món seguís el seu consell, no quedaria ningú per protegir els escèptics pirrònics de si mateixos i tota l'escola de filosofia
moriria ràpidament després de despenyar-se per recantigats o ser supellats per cotxes en marxa o patir atacs d'animals salvatges. El punt dèbil del plantejament filosòfic de Pirron és que, a partir de la idea que no pots saber res, va concloure que has d'ignorar els teus instints i sentiments sobre el que és perillós. Malgrat això, els nostres instints ens saben de molts perills possibles.
pot ser que no siguin del tot fiables, però això no vol dir que senzillament els haguem d'ignorar. Suposadament, fins i tot Pirron es va apartar quan un gos el va intentar mossegar, per molt que ell volgués no podia dominar per complet les seves reaccions automàtiques. Així doncs, intentar posar en pràctica l'escepticisme pirrònic sembla quelcom pervers.
I tampoc resulta tan obvi que viure d'aquesta manera proporcioni aquesta pau mental que Pirron assegurava. Es pot ser escèptic, sobretot escepticisme, recorda, o resulta qüestionable, si més no, que un vagi realment a obtenir tranquil·litat corrent tots els riscos que hi va córrer.
Pot ser que ell funcionés, però res assegura que a tu et vagi a funcionar. Encara no estàs segur que un gos salvatge et vagi a mossegar. Té sentit no córrer el risc. Si hi ha un 99% de possibilitats, que sí que ho faci. No tots els escèptics a la història de la filosofia han estat tan extents com Pirron.
Hi ha una gran tradició d'escepticisme moderat, de qüestionar suposicions i examinar atentament les nostres creences sense necessitat de posar-ho tot en dubte. Aquest tipus de qüestionament escèptic es troba en el cor mateix de la filosofia. Tots els grans filòsofs ho han exercit. És oposat al dogmatisme. Algú dogmàtic estarà convençut
de conèixer la veritat. Els filòsofs, en canvi, desafien els dogmes. Pregunten els altres en què es van les seves creències, les quals són proves que sostenen les seves conclusions. Això és el que Sócrates i Aristòtic van fer i també és agafar els filòsofs avui en dia. Però no perquè vulguin mostrar-se difícils. La raó de l'escepticisme filosòfic moderat és apropar-se més a la veritat, o menys revelar el poc que sabem o podem saber.
Per exercir aquest tipus d'escepticisme no fa falta arriscar-se a caure per una cantigat, però sí estar disposat a fer preguntes incòmodes i pensar críticament sobre les respostes que la gent té. Encara que Pirron predicava la necessitat d'allinar-se de tota preocupació, la majoria no ho aconseguim. Una preocupació comú és el fet que tots morirem.
Un altre filósof grec, Epicur, va fer unes intel·ligents suggeriments com podem acceptar aquest fet.
Sé que hay en tus ojos con solo mirar que estás cansado de andar y de andar y caminar girando siempre en un lugar. Sé que las ventanas se pueden abrir
Fins demà!
El mejor perderse que nunca embarcar, mejor tentarse a dejar de intentar, aunque ya ves.
La vida cambia y cambiará Sentirás que el alma vuela Por cantar una vez
Bona nit.
Fins demà!
Tentar al futuro con el corazón. Saber que se puede, querer que se pueda, pintarse la cara, colores, penasas. Tentar al futuro con el corazón.
Gràcies.
Fins demà!
Molt bé, amics, el Sapere Aude s'acaba avui, ja és gairebé una hora del programa. Hem parlat d'una banda d'un filòsof que ha estat clau en el desenvolupament de la història i el pensament filosòfic occidental, com és Aristòtil, i després també hem parlat d'un escèptic, jo diria una persona que avui se li calificaria com una mica friki, no?,
un escèptic extrem on no creia absolutament en res i que tot ho posava en mans dels sentits i que els sentits el podien enganyar fins a arribar a fer veritables tonteries, tot i que hem explicat també en el programa que no ens queda massa biografia escrita d'aquests filòsofs i que...
La línia entre el que ell va pensar o la línia del seu pensament i el que és llegenda o fins i tot crítica per part dels seus excompanys, la línia és molt fina i aleshores hi ha moltes coses que ho has de posar una miqueta en qüestió. Però el que no es posa en qüestió és que va ser el precursor d'un, o més que precursor, un dels grans pensadors
del que és l'escepticisme extrem, tot i que es pugui discutir moltes vegades sobre això. Molt bé, amics, us ha parlat Joaquim Famoter, m'ha tret de Pere a la ràdio, sapere a l'àudio 107.1, i ens escoltem la setmana vinent, i recordeu...
No perdeu el temps o dediqueu una mica de temps en pensar, en llegir i en instruir-vos sobre temes d'aquests tan interessants que en definitiva serveixen per conèixer-se nosaltres mateixos, per saber què és la felicitat, què és l'home que fem aquí, etcètera, etcètera. Moltes gràcies i fins al proper programa.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!