Fins demà!
Bon vespre.
Això és el Sapere Aude, el programa de Filosofia de Matata Pere Ràdio, el 107.1. I estem avui disposats a continuar amb els programes després d'aquestes vacances d'anal, a actualitzar-nos i a donar una sèrie d'eines per ajudar una miqueta més a pensar en aquests mons, en aquests temps que vivim ara bastant convulsos, que tothom sembla que no pensi el que diu o que no diu el que pensa.
Nosaltres aquí, des de Sapere Aude, volem portar la nostra modesta opinió sobre temes que són transcendents i temes que potser no són tan importants, però que al final és la vida del dia a dia. Sapere Aude, el programa de filosofia de Matèria de Pere Ràdio, presentat i dirigit per Joaquim Fontboté.
Fins demà! Fins demà!
I una de les preguntes que fa molts anys o centenars d'anys, segles, que la gent es planteja si Déu pot i vol evitar el patiment innecessari de les persones innocents, per què ho permet? Ja ho va preguntar Epicur. Per què existeix el mal?
El debat teològic acostuma a dividir el mal en dues categories principals, el mal moral i el mal natural. El mal moral refereix als actes conscients dels individus, com pot ser, per exemple, un assassinat, una tortura, una proclamació d'una guerra, etc.
Mentre que el mal natural es refereix més, com si diguéssim, als actes de Déu, com un terratremol, una inundació, una fam d'aquelles que afecta a tota una regió, etcètera, partint...
que no han sigut provocats per l'home, per exemple, pot ser una conseqüència d'això tan parlat avui en dia del canvi climàtic. Una cosa és el mal natural i una altra cosa és el mal moral. Segons la concepció tradicional, el 10 del monoteïsme és omnipotent, és a dir, tot poderós, i omnibenevolent, és a dir, absolutament bo.
Amb dues qualitats, en pot haver-hi prou per qüestionar l'existència del mal, perquè segurament signifiquen que Déu podria i podria evitar la injustícia moral i els desastres naturals. I si afegim la qualitat de l'omnicència, que ho sap tot...
que s'agissola avui, podem preguntar-los, a més, si Déu és conscient del patiment humà i pot i vol intervenir. Per què no ho fa? Juntes, aquestes tres qualitats conformen el que es diu la triada inconsistent.
El mal existeix perquè Déu no és conscient d'ell, o perquè és moralment indiferent, o perquè no pot parar-lo. Això és la teoria dels epicurs. Com hem vist, Epicur creia que els déus eren aliens als afers humans, el que la seva vegada podria explicar l'existència del mal espanyol.
malgrat els poders divins. Déu, o els déus, senzillament no són conscients. Aquesta explicació es coneix com a teodissea. I al llarg de la història hi ha hagut nombroses teodissees avançades, cada una amb una solució diferent, com que el mal té un propòsit o que Déu no té permès interferir en alliure el bagriu de les persones humanes. Veurem més endavant...
algunes coses més, però l'equació principal és que justificació o lògica poden explicar el patiment sense propòsit aparent dels innocents o dels desvalguts. És un tema, ja dic, molt recordant des de fa molt temps i encara no hi ha, si és que ha d'haver-hi, alguna resposta, alguna solució.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Quan parlem de si Déu permet el mal o no permet el mal, també se'ns ve moltes vegades al cap sobre un tema relacionat com són les guerres justes o no justes. La teoria de la guerra justa
en la ITSA les condicions en què la participació d'un estat en una guerra estaria justificada, així com els mitjans que podria utilitzar legítimament. No sé si us sona això, jo suposo que sí, perquè recentment moltes notícies que veiem per la televisió o que llegim als diaris estan relacionades amb aquest tema.
Alguna versió de la teoria de la guerra justa és comú en moltes cultures i tradicions. A Occident, Plató i Aristòtil van plantejar d'una manera sumera la qüestió. Però més tard, el filòsof i home d'estat romà, el Cicelon,
Va profunditzar en ella. La seva obra de Oficis sobre els deures assegurava que la guerra no només requereix motius de pes, sinó que ha de portar-se a terme de manera adient. És a dir, el debat posterior ha estat majorment la distinció de Cicero i amb dos grups de criteris es coneixen com els termes llatins mitjavals
Ius en vellum, causa justa per la guerra, i Ius in vellum, conducta deguda a la guerra. El just en vellum diu que la guerra justa hauria de ser un acte d'autodefensa, un contratac per una agressió injustificada i ser el darrer recurs.
Ho hauria de portar a terme l'autoritat legítima, per exemple, un govern escollit democràticament, i la resposta hauria de ser proporcionada. És com la famosa llei d'Atalion, ull per ull, però no més, eh?
I la just in velo, la guerra també s'hauria de dur a terme de manera apropiada. No hauríem de tractar malament els presoners de guerra, atacar la població civil, ni destruir intencionadament objectius no estratègics i propietats. A la història moderna, alguns tractats com els convenis de Ginebra han intentat
recusar aquests principis. Malgrat això, s'assolen i complir de forma repetida. Els civils solen considerar-se com un dany o mal col·lateral i la noció de guerra preventiva associada a la guerra contra el terrorisme del president Bush assumeix que fins i tot una futura amenaça aparent o potencial pot ser justificació suficient per una ofensiva o una invasió militar.
Look at the stars Look how they shine far
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Look how they shine for you Look how they shine for you Look how they shine for you Look at the stars Look how they shine for you And all the things that you do
Els estoics ensenyaven que el destí humà estava en mans de Déu, o el destí, però que la felicitat podria assolir-se si es preparava la ment per viure en harmonia amb la naturalesa.
En sentit modern, una persona estoica és segur que roman o està inalterable enfront a la dificultat o a l'adversitat. El terme ve de la paraula grega esto, que significa pòrtic, que és el lloc on el fundador de l'estoïcisme, el Zenon Decitio, solia ensenyar.
per cert, que no era el Zenom de Léa, era un Zenom diferent que, recordeu que el Zenom de Léa era el precursor de les paradoxes i que algun dia n'hem parlat. Era el Zenom de Cilio, que estava, ja dic, en el pòrtic, que era el lloc on ensenyava. Aquesta edició estoica està inspirada en el cinisme, l'epicureïsme i els ensenyaments d'Aristòtil,
i estava molt influida pel món clàssic, especialment quan l'imperi romà estava en un nivell màxim. Entre els seus adeptes es comptaven tant com Agusas Claus, com Epictet, com Emperadors, Marco Aurelio, les seves famoses epístoles, i que us recomano que és un llibret molt prim, però que es llegeix força bé i que segur que la seva lectura
No us deixarà indiferents. Els estoics creien que tota la naturalesa, un terme que abarcava totes les formes de vida orgàniques i inorgàniques, és l'únic organisme unificat, la funció del qual està ordenada per una ment divina.
Com a part d'aquest organisme, els humans no tenen lliure o no tenen total llibertat. Però encara així poden ser feliços si cultiven el desenganxament emocional i una acceptació sàvia del paper que determina el seu destí.
Un dels estoics més famosos va ser Seneca, Seneca el jove, que s'hi diu el jove per desitjar-lo del seu pare, un escritor del mateix nom. Com a estadista i gramaturg tàgic, l'estoïcisme de Seneca...
va marcar tant els seus escrits com la seva vida i el seu suïcidi, ordenat per l'espòtic emperador Nerón, el filòsof es va ficar a la vetllena i va posar els seus afegits tranquil·lament en ordre, menys que els soldats s'esperaven, es va convertir en un celebre exemple de les típiques virtuts estoiques d'equanimitat i valor davant de la mort.
Camins que ara s'esvaeixen. Camins que hem de fer sols. Camins vora les estrelles. Camins ara no hi són.
Les parets de la mort s'obren la pell. Eren dos ocells de foc sembrant tempestes. Ara som dos fills del sol en aquest desert. Mai no és massa part per tornar a començar.
Per sortir a buscar el teu tresor. Camins, somnis i promeses. Camins, ja som nous.
No és senzill saber cap on has de marxar. Pren la direcció del teu cor. Mai no és massa tard per tornar a començar. Per sortir a buscar.
que ja són nous. Molt bé, doncs continuem amb la Saperi Aude d'avui.
I anem a parlar d'un filòsof que no és massa divulgant, no és massa conegut, a diferència d'altres d'aquesta època dels grecs,
que era Ireneu, i el Teodisser de Ireneu, que se d'ots el bisbe, era un bisbe grec, el mal existiria perquè entraven els plans de Déu per completament desenvolupament de l'ànima humana. És a dir, si no en teníem prou, aquí encara donem una miqueta de la volta. Ireneu no negava que Déu fes el mal, però sostenia que la raó de la seva existència era que l'ànima humana
Només podria evolucionar amb tot el seu potencial si s'enfrontava als reptes i al patiment. Com a tal, el mal podia considerar-se un camp d'entrenament per al desenvolupament espiritual. La raó d'aquesta necessitat de desenvolupament, segons Iraneu, era que els humans estan creats només a imatge de Déu i no a la seva semblança.
Per revolucionar d'una forma a una altra han d'aprendre determinades decisions amb llibertat total, de manera que, segons la seva teodissea, incorporava un element de defensa de la llibertat pròpia, que posteriorment va utilitzar Sant Agustí, com veurem avui o en programes més endavant.
Malgrat això, el problema d'aquest tipus de teodissea és que semblava permetre l'existència del patiment innecessari. Si un bebè o un nen pateixen i moren, quina oportunitat hauran tingut de desenvolupar-se? En la seva pròpia versió de la teodissea d'Ireneu, va haver un filòsof anglès a principis del segle XX, John Hick, que assegurava que aquest patiment
aparentment innecessari, té propòsit de permetre sentir pena i compassió als demés. És una teoria, així és una mica especial, però diu que si tot el patiment semblés justificat, no ens permetria desenvolupar aquestes qualitats emocionals. Hick també va assenyalar que aquest plantejament implica que els certs humans han de desenvolupar-se a una distància epistèmica de Déu, és a dir,
allunyats del coneixement intel·lectual de l'existència de Déu. De manera que fer ha de ser un acte escollit lliurement.
Fins demà!
I hear a voice calling out for me.
I won't take the easy move.
Fins demà!
Fins demà!
I won't take the easy road, the easy road, the easy road. Oh. Oh. Oh. Oh.
Fins demà!
Molt bé, continuem amb el Sapere Aude i avui estem molt...
de molta moral perquè parlem també tot i que no està vinculat directament però sí que té una certa relació amb tot el tema de si Déu és bo, és doent o perquè permet el mal i perquè hi ha aquestes desgràcies o perquè la guerra és justa o injusta, etc. I afegim un altre element que és el pecat original i parlem
de Sant Agustí, evidentment, que deia que tots els humans heredaven la naturalesa d'Adam i que, per tant, que la existència del mal era una conseqüència de la corrupció de la llibertat humana. Malgrat això, en algunes tradicions judeocristianes, la doctrina del pecat original suggereix que la humanitat es corrompeix col·lectivament per la desobediència d'Adam i Eva, el menjar de l'arbre del coneixement en el jardí de l'Aden.
Això és una concepció molt teològica. Sant Agustí va aprofundir una miqueta més en aquesta doctrina assegurant que no només heredem la culpa dels fundadors de la humanitat a la Nieve, sinó que durant que descendim d'ells, els nostres instints corporals estan corromputs per aquest primer acte de desobediència. En conseqüència, certes formes de desig...
amb el que es denomina concupiscència, són necessàriament pecaminoses i només podem redimir-nos per la influència de la gràcia de Déu. Això ja dic que és una inspiració. Ens hem de posar al segle IV-V després de Jesucrist, Sant Agustí, una escola totalment influenciada per la doctrina cristiana, etcètera, etcètera.
Perquè també parla una mica de la noció del càstig diví, que per desobediència és comú en moltes religions i mitologies. A la mitologia grega, per exemple, Prometeu va rebre com a càstig que una àguila hi donés amb el bec el fetge durant tots els dies fins a l'eternitat un...
Un fetge que es tornava a regenerar quan dormia de nit. A mitologia nòrdica, per exemple, el déu Loki està lligat a una roca sobre la que una serp verinosa i deixa caure verí eternament. És a dir, són...
representacions mitològiques de càstigs divins. Si és que podem arribar a creure en un que és un càstig diví. A partir de la doctrina, Agustí, Sant Agustí, també elaborava una treodissea o explicació d'existència del mal. Al contrari que Iraneu creia que donat que Déu era tot bondat, no podia haver creat el mal, que era més bé, més aviat...
Una qualitat negativa, una absència de Déu. El desobeir a Déu i apartar-se d'Ell, Adam va corrompre la seva pròpia voluntat amb el mal. I per a nosaltres, com descendants d'Adam, la presència del mal en el món és tan una conseqüència com un càstig per aquest primer acte de rebel·lia que hi ha.
Insisteixo, és una teoria del segle IV o VII des del Cris, de Sant Agustí, que després pots arribar a creure o no, però que ha tingut molta acceptació per part de la societat occidental. Mirem de veure el temps
Les pomes verdes i aquest cel desert, la ciutat dels errors. Avui és com un bosc tot ple de menta. Només veig un fanal i tres ocells a la branca d'un bar. Simplement no és dilluns i el teu desembre no es refreda mai.
De moment, saurem aquí, veurem passar la gent i potser les nostres siluetes també, no ho sé, vestides amb paraules i un barrer. Els cotxes amb volants.
Tu condueixes frases sense mans, i el solet als botons, del teu abrit mirant per la finestra. I la llum als racons, de tots els pensaments, però de moment, de moment, seurem aquí, veu-me'n el sol.
Bé, no ho sé, vestides amb paraules d'un barret. Caminant, caminant, faran coses curioses d'un passat tronat. I pujaran un taxi mitjà aparcat cap a una terrasseta amb veu del mar.
De moment, de moment, saurem aquí, veurem passar gent, i potser les nostres siluetes també, no ho sé, vestides amb paraules i un barrer. Caminant, caminant, faran coses curioses d'un passat tonal, i pujaran d'un traig i mitja paraula.
De fet, ara que estàvem parlant de Sant Agustí, estava pensant que potser ha sigut una xerrada una miqueta excessivament, si més no, que sorpressiva. Perquè la filosofia cristiana, de fet el cristianisme, sempre hem tingut una relació complicada amb la filosofia.
I la qüestió de si pot existir alguna cosa com la filosofia cristiana, a vegades també ha sigut un tema, si més no, intrigant. Des de Plató i Aristòtil fins a Bacon i Descartes,
i a l'auge de la ciència. La filosofia s'ha vist quasi sempre influïda per alguna forma de convicció religiosa. I no ha sigut fins a temps relativament de fa poc temps quan s'ha alliberat per convertir-se en una iniciativa independent i principalment secular. El concepte de filosofia cristiana
Podria semblar una contradicció inherent. El cristianisme aspira a la salvació, on la raó no arriba i ha de reafirmar-se per a fer. La filosofia aspira a coneixement recorrent al dubte i a qüestionaments radicals, on cap creença és sagrada.
Com poden coexistir amb dues? Un cristià també pot ser un filòsof sempre i quan les conclusions filosòfiques no contravinguin els principis fonamentals de la fe. Però pot ser no un filòsof en el sentit més profund i verdader, veritable. Una situació exemplificada pot ser en la diferència entre la teologia i la filosofia de la religió.
En relació a aquesta qüestió, podríem destacar l'obra de Boessi, el Nicio Montio Severino Boessi, més conegut com a Boessi Aceques. Estadista i filòsof romà que va infringir la política judicial i va ser empresonat i executat per Teodoric el Gran, acusat de conspiració.
Quan estava a presó, va escriure La consolació de la filosofia, una obra molt coneguda que defensa que la felicitat i la fent lleu són encara possibles en un món on persisteixen la injustícia i el mal. Fusiona els profuns coneixements de la filosofia grega de Boessi amb els principis cristians, però sense abocar els dogmes religiosos ni concebindre'ls. En aquest sentit, potser s'assembla més a una obra...
de Filosofia Cristiana How can I just let you walk away Just let you leave without a trace When I stand here taking every breath with you
You're the only one who really knew me at all How can you just walk away from me When all I can do is watch you live Cause we've shed the laughter and the pain And even shed the tears You're the only one
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
It's against all us, it's the chance I'm gonna take. Take a look at me now.
Molt bé, estem parlant del programa de vinculació del que és les religions i la filosofia. Hem parlat de la filosofia cristiana, però també podríem parlar de la filosofia, per exemple, la filosofia islàmica.
quan el califa Al-Bansur va convertir Bagdad a la capital del nou califat, va fundar una ciutat que rivalitzaria amb Atenes i elixendria com a focus d'aprenentatge i de cultura. A mesura que l'imperi islàmic conquistava altres territoris, assimilava influències culturals gregues
Índies, xines i egípcies, creant una edat d'or islàmica caracteritzada per un foreixement de l'art, la ciència i la filosofia que es va estendre durant cinc segles.
El punt neurògic era la Casa de la Saviesa, en part biblioteca i en part acadèmia, on es recopilaven i es traduïen textos científics i filosòfics que incluïen les obres dels filòsofs com Plató, Aristòtil i Plotí. De manera que la filosofia islàmica d'aquest període sol buscar la millor manera de fusionar la influencia racional de l'aristotalisme i el neoplatonisme amb les ensenyances del Coran.
El filòsof més important d'aquest període és Ivan Rushd, més conegut a Occident com Averroes, polímata a qui també interessava l'astronomia.
la física, la medicina i fins i tot la poesia. Presentaven moltes influències d'Aristòtil, les obres de les coses va escriure molts comentaris. Amb això va portar a la filosofia islàmica del neoplatonisme d'Ivan Sinaó, a Vicena també, convençut que la religió i la filosofia haurien de complementar-se i que les veritats de la fe i la raó no estaven pas renyides.
L'experiment mental més célebre de Vicena, l'home flotant que es deia, volia demostrar l'existència de l'ànima. Anticipant-se d'alguna manera a Descartes, que veurem més endavant, ens demana que ens imaginem desprovistos dels sentits sense cap sensació corporal. Existiríem encara?
Fins demà!
Fins demà! Fins demà!
Bona nit.
It's all up to you It's all up to you Here I am, the one that you love Asking for another day Understand the one that you love Love you in so many ways
Fins demà!
Fins demà!
Understand the one that you love loves you in so many ways Here I am, the one that you love asking for another day Understand the one that you love loves you in so many ways
Bona nit.
Molt bé, continuem amb el programa d'avui, ja només ens queden 10 minutets, hem estat molt teològics, molt teològics avui, i ja per acabar, doncs per acabar-ho de dobar, parlem de Sant Ensemble Canterbury, que tampoc va ser un filòsof d'aquells que...
de molta divulgació, però que també va donar una sèrie de criteris molt interessants, perquè, menys altres filòsofs que actaven d'argumentar sobre el paper de Déu a la naturalesa i a la existència del món, en Selm va suggerir, ingeniosament, que a major prova
era la idea del Déu mateix, no? És a dir, en Sam era un teode cristià d'origen italià que va arribar a ser bisbe de Canterbury abans de la separació de l'església anglicana.
se'l recorda principalment per el seu prosígen que va originar l'argument ontològic de la existència de Déu. Imaginem, va dir en Sem, que existeix el ser més gran que es pugui concebre. Si aquest existís només en la ment,
seria possible concebre un ser encara més gran, que existís tant a la ment com a la realitat. Posteriorment, el filòsof francès René Descartes retocaria aquest argument a substituir la grandesa per la perfecció, però l'essència és la mateixa, un ser tan gran o perfecte, a saber deu, que ha d'existir en realitat.
el monge benedictí francès Gaunil de Marmotiers va postular una sèrie objecció a aquest argument d'en Sem. Imaginem, va dir que substituïm el ser més gran que es pugui concebir per la illa perduda més gran que es pugui concebir. No demostra això que l'absurditat d'argumentar
aquestes suposades propietats de simples idees d'existència mateixa. El filósof alemany Kant, que ja en parlarem, va presentar una objecció més tècnica. Segons que l'existència no és un predicat, una qualitat que algú posseix. Dir Déu és savi és diferent que dir que Déu existeix. Per saviesa és una propietat com l'objecte posseix només si existeix.
Fins demà!
Fins demà!
Some are like water, some are like the heat Some are a melody and some are the beat Some are all late till they all will be gone Why don't they stay young? It's so hard to get out without a cause I don't want to perish like a fleeing horse Years like diamonds in the sun
Bona nit.
Molt bé, amics, això ja s'acaba. Hem fet un programa, ja dic, una mica teològic o ontològic o com s'hi vulgui dir, però és molt important el que us deia abans, que la filosofia i la religió es necessiten però no sempre s'estimen.
És com aquelles parelles que sempre s'estan discutint, però no poden estar un sense l'altre. Això seria una miqueta el tema de la filosofia i la religió. Però bé, ho deixem aquí. El saperè Aude d'avui dimecres s'ha acabat i ens veiem i ens escoltem la setmana vinent.
Mentrestant, recordeu llegir, pensar, discutir, no barallar-se, sobretot, i pensar en els arguments que té cada un, respectar-los, escoltar, que sempre podem aprendre alguna cosa dels altres. Us ha parlat Joaquim Famboté, és matadepederradiosenset.1, ha sigut el programa Sapere Aude, i us convoco a setmana que ve a un altre programa.
Bona nit i fins dimecres.
I can see it in your eyes. I can see it in your smile.
You're all I've ever wanted And my arms are open wide Cause you know just what to say And you know just what to do And I want to tell you so much I love you
I long to see the sunlight in your hand And tell you time and time again How much I care Sometimes I feel my heart will overflow
I've just got to let you know Cause I wonder where you are And I wonder what you do Are you somewhere feeling lonely