Bon vespre a tothom. Estem al Sa Pere Aude, el programa que ens ajuda a pensar de Matadapé de Ràdio. 77.1 us parla Joaquim Famoter. Benvinguts a Sa Pere Aude.
Fins demà!
I comencem a parlar d'un filòsof bastant desconegut, però no vol dir menys important, que és en Peter Singer. Imagineu-vos que estem en un jardí...
on hi ha un estany, un llac petit o el que sigui, sents un xip-i-xap i crits. Sembla ser que un nen ha caigut a l'aigua i pot ser que s'estigui ofegant. Què fas? Vas a rescatar-ho?
Encara que hagis quedat amb un amic i arribis tard, el més segur és que la vida del nen et sembli més important que ser puntual. Aquest any no és molt fons, però sí que està molt brut. Si ajudes el nen, les teves millors sabates o bambes s'espatllaran, però si no ho fas, no esperis que ningú ho entengui. Estem parlant d'un ésser humà.
La vida d'un nen és molt més valiosa que un parell de sabates, per molt cares que siguin. Qualsevol que no ho vegi així és una espècie de monstre. Tu saltaries a l'aigua, oi? Esclar que sí.
El problema és que també ets suficientment ric per evitar que un nen d'Àfrica, per exemple, mori de gana o que una malaltia tropical es pugui curar aquest nen. Probablement això no costi molt més que un parell de sabates que estaries disposades a espatllar per salvar el nen de la piscina o de l'estany. Per què no s'ha ajudat d'altres nens suposant que no ho hagis fet?
Donar una petita quantitat de diners, i no estem en un programa d'una ONG, donar una petita quantitat de diners a l'organització de beneficència adient salvaria almenys una vida. En moltes malalties infantils,
que poden prevenir-se fàcilment amb una quantitat de diners relativament petita per vacunes i altres medicines. Per què algú que mor a Àfrica no t'afecta de la mateixa manera que un nen que s'ofega davant teu? En cas que sí t'afectés igual, formes part d'una minoria. La majoria no ho fem, encara que ens sentim una mica incòmodes per això.
El filòsof australià que us he dit abans, Peter Singer, que va néixer l'any 1946, afirma que el nen que s'ofega davant teu i el que es mor d'Àfrica no són tan diferents. Hauríem de preocupar-los més per aquells que podem salvar en tot el món del que acostumem. Si no fem alguna cosa, nens d'altra manera viurien, sens dubte alguna moriran.
Això no és una conjetura. Sabem que és cert. Sabem que mils de nens moren cada any per causes relacionades amb la pobresa. Alguns moren de fam, mentre que en els països desenvolupats llancem menjar o que es fa malbé la nevera abans que arribem a menjar-nos-a.
Altres no tenen ni tan sols accés a aigua neta per beure. Hauríem de renunciar a un o dos luxes que en realitat no necessitem per ajudar persones que han tingut la mà a sort de néixer on han nascut. És una filosofia difícil de portar a terme, però això no significa que Singer estigui equivocat sobre el que hauríem de fer.
Es podria dir que encara que tu no donis diners a ninguna organització de beneficència, algú probablement sí que ho farà. El perill d'aquesta actitud és que tots ens quedem de braços creuats, esperem que sigui galt el que doni el que calgui.
Hi ha tanta gent en tot el món que viu a l'extrema pobresa i se'n va dormir fa molent cada dia, que si deixem de beneficiar-nos en mans d'uns pocs, no podrem cobrir les seves necessitats. És cert que en el cas del nen que s'ofega davant teu, és molt fàcil veure si algú més va a la seva ajuda.
En els països llunyans és més difícil comprovar els efectes del que fem nosaltres i les accions d'altres persones. Però això no significa que no fer res sigui la millor solució. En relació a aquest punt també està la por de donar diners a països estrangers que provoqui que els pobres es tornin dependents dels rics.
i això els dissuadeixi de trobar formes de cultivar el seu propi menjar i construir els seus propis pous i llocs en els que viure. Amb el temps, això podria provocar que les coses fossin encara pitjor que si no donessin res.
Hi ha casos en els que els països sencers s'han tornat dependents d'ajuda estrangera. Això no vol dir, malgrat el tot, que no haguem de contribuir a les organitzacions de beneficència, sinó que hauríem d'informar-nos sobre el tipus d'ajudes que aquestes ofereixen.
Una ajuda mèdica bàsica pot proporcionar als pobres una bona oportunitat d'arribar a ser independents d'aquesta ajuda exterior. Hi ha organitzacions que són molt bones formant gent de la zona, d'allà, perquè puguin ajudar-se a si mateixos, ja sigui, construint pous d'aigua potable o oferint educació sanitària.
L'argument de Singer no és que haguem de simplement contribuir amb diners, sinó que hauríem de fer-ho a través d'aquelles organitzacions que amb més probabilitat vagin a beneficiar els desfavorits d'una manera que més endavant els permeti viure amb independència. El seu missatge és clar, quasi amb tota seguretat podries tenir una veritable influència en la vida d'altres persones. I no només això, sinó que hauries de...
Singer és un dels filòsofs encara en vida que són més coneguts. Ara posem una miqueta més de música i continuarem parlant d'ahir.
Fins demà!
Givin' a little love of soul every day, makin' overtime to keep the wolves away.
Bona nit.
It happened on a French-owned tank, a ship spilling poison in the Galveston Bay. Well, the liquid fire filled his lungs and his eyes silenced. And him all cries, cold in the green, death, stinging pain. He fought like hell to keep the wolves away.
Fins demà!
Fins demà!
Yeah, he's still alive, he's doing good, he's in his fifties, but the money's running out and he's painting for headaches. So I'm going for broke with every song I play, cause now it's my turn to keep the wolves away.
Gràcies.
Molt bé, continuem amb la seva preaude. I, com he dit abans, el Singer és un dels filòsofs vius actualment més reconeguts.
Això potser es deu també en part al que ha qüestionat alguns punts de vista molt extensos. Per exemple, algunes de les coses a les que creu són extremadament controvertides. Molta gent està convençuda de la absoluta inviolabilitat de la vida humana. Això és que en tots els casos està mal matar un altre ser humà. Singer, contràriament, diu que no. Ho diu Singer, eh?
Si, per exemple, algú es troba en un estat vegetatiu irreversible, això és, si el seu cos es manté viu malgrat no tenir consciència o possibilitat alguna de recuperació i ja no hi ha esperança, Singer opina que l'eutanàsia, en aquest cas, hauria de ser apropiada.
L'eutanàsia és un tema molt tabú, ja ho sabeu, i la filosofia el comença a tractar. Segons ell, no té massa sentit mantenir viu algú en un estat vegetatiu, doncs no té capacitat ni de sentir plaer ni de mostrar cap preferència sobre com viure. Tampoc cap desig de seguir vivint, ja que és incapaç de sentir cap desig. Opinions com aquestes l'han fet impopular en alguns àmbits. Així és veritat, en la Singer.
i han arribat a dir, fins i tot, nazi per defensar l'eutanàsia en aquestes circumstàncies especials, malgrat que els seus pares eren jueus de Viena que van haver de fugir de l'Holocaust. L'apel·latiu fa referència al fet que els nazis van assassinar amb mils de malalts i descapacitats físics i mentals alegant que no mereixien viure. Ara bé,
Seria una equivocació anomenar eutanàsia el programa nazi. Doncs no pretenia evitar un patiment innecessari, sinó lliurar-se d'aquells que els nazis consideraven boques inútils per no poder treballar i perquè suposadament contaminaven la raça. No hi havia pietat alguna en això. Singer, en canvi...
a ser interessat en la qualitat de vida de qui es troba en un estat vegetatiu i, sens dubte, mai recusaria de cap manera les polítiques nazis per molt que alguns dels seus oponents caricaturitzin les seves idees perquè sonin molt, molt semblants.
Singer es va fer famós amb els seus influents llibres sobre el tracte dels animals, especialment un llibre que es deia Liberació en animal, publicat l'any 1975 a principis del segle XIX. Jeremy Bentham ja havia parlat a prop de la necessitat de prendre-se en sèrie el patiment dels animals, però quan Singer va començar a escriure sobre aquest tema a la dècada dels 70, pocs filòsofs compartien el seu punt de vista.
Singer, igual que Benham i Stuart Mill, és un conseqüencialista. Això vol dir que per ell la millor acció és aquella amb què s'obté el millor resultat. I per obtenir el millor resultat s'ha de tenir en compte que és el que beneficia a tots els implicats, inclús els animals. Igual que Benham...
Singer creia que el tret clau fonamental de la majoria dels animals és la seva capacitat de sentir dolor. Com a éssers humans, a vegades experimentem un patiment major del que sentiria un animal en la mateixa situació. Doncs que tenim la capacitat de reune i comprendre el que ens passa.
Els que no hi donen suficient importància als interessos dels animals, Singer els anomena especialistes. És com ser racista o sexista. Els racistes tracten els membres de la seva pròpia raça d'una manera diferent. Es donen a si mateixos un tractament especial. Neguen els membres d'altres races el que es mereixen. Un racista blanc, per exemple, hi donaria abans que balla un altre blanc com un negre més qualificat.
Això és clarament injust i estimadament. El llaspisaïsme és com el racisme. Neix del fet de tenir únicament en compte la perspectiva de la pròpia espècie o està clarament predisposat al seu favor. Molts de nosaltres pensem únicament en altres éssers humans quan hem de decidir què fer, però està malament. Els animals poden patir i el seu sofriment s'hauria de tenir en compte.
He left no time to regret Camp his dick wet With his same old safe bed Me and my head high And my tears dry Get on without my guy
Bona nit.
I go back to us. I love you much. It's not enough. You love glow and I love pulse. And life is like a pie. And I'm a tiny penny rolling up
Fins demà!
I know that too. I know.
Bona nit.
Molt bé, hem parlat d'un filòsof contemporani, d'un filòsof australià una mica controvertit, però ara fem un canvi radical, fiquem-nos en la càpsula del temps i retrocedim 500 anys. I ens anem a parar amb un filòsof que sí que és important, però no s'havia fet massa suc en aquest sentit. I, de fet, nosaltres no anem parlant mai en aquest programa,
que es tracta ni més ni menys que de Thomas Hobbes, que va viure entre els segles XVI i XVII, bàsicament XVII, que va ser un dels pensadors anglesos britànics més importants.
El que no és tan conegut també és que va ser un dels primers fanàtics de l'exercici. Avui seria feliç perquè trobaria un gym a cada cantonada. Ell també era molt amic de fer exercici físic. Cada matí sortia a fer un llarg passeig i pujava muntanyes, quasi corrent, fins que es quedava sense el guet, pràcticament.
Per si se li ocorria alguna bona idea mentre es passejava, es va fer amb un bastó especial, amb una espècie de tinter en mànec. Aquest home, alt, més aviat ros i alegre, que lluïa bigoti i una barba una miqueta llarga,
Havia estat de petit un nen malaltís. D'adult, en canvi, va comptar amb una salut extraordinària i fins i tot va jugar al tenis fins a una edat molt avançada. Menjava molt de peix, bevia molt poc vi i solia o acostumava a cantar quan estava a soles procurant que ningú el sentís per exercitar els pulmons.
I per suposat, igual que la majoria de filòsofs, tenia una ment molt activa. El resultat és que va viure fins als 91 anys, una edat extraordinària en aquella època que la gent a la mitjana d'edat era de 35-40 anys com a moldo.
Malgrat el seu caràcter cordial, Hobbes, igual que el Maquiavel, no tenia molt bona opinió del ser humà. Creia que tots som bàsicament egoistes i que ens mou únicament la por a la mort i l'esperança d'un benefici personal.
Tots cerquem dominar els altres, tant si som conscients d'això com si no. Si no acceptes el retrat que Hobbes fa de la humanitat, com és que tanques la porta quan surts de casa? Potser perquè penses que hi ha molta gent que no dubtaria en robar-te el que tens? Podries argumentar que només algunes persones són tan egoistes, Hobbes,
Malgrat això, no estava d'acord. Creia que, en el fons, tots som uns egoistes i que només la llei i l'amenaça d'un càstig ens mantenen sota control. La conseqüència d'això, argumentava ell, és que si la societat els vingués a baix i els hagués de viure amb el que ell deia un estat de naturalesa, sense lleis ni ningú que pogués protegir-te,
Tu, igual que tots els altres, robaries i assassinaries quan fos necessari, o almenys hauries de fer-ho si volguessis continuar vivint. En un món de recursos escassos, i en particular si tinguessis que buscar menjar i aigua per sobreviure, el racional seria matar algú que, abans que tu, en matés a tu. Segons la memorable descripció de Hobbes, la vida fora de la societat seria solitària,
Pobre, desagradable, brutal i breu. Déu-n'hi-do al Hobbes i la seva mentalitat. Ara continuarem parlant-ho.
The days are here again.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit!
Fins demà!
Molt bé, avui ens de Sapereode continuem parlant de Thomas Hobbes, el filòsof britànic. Pel que sigui, no m'ha aconsegut, però que d'alguna manera al final va tenir la seva obra que ha ocasionat moltes coses, no?
Si eliminéssim d'alguna manera el poder de l'Estat per impedir que la gent invaeix altres països i mati qui vulgui, el resultat seria una guerra interminable en la qual tot el món s'enfretaria entre ells mateixos.
És difícil imaginar una situació pitjor. En aquest món sense llei, ni tan sols el més fort estaria a Sallestalvi durant molt de temps. Tot el món ha de dormir. I quan estem dormits, som vulnerables als atacs. Fins i tot el més dèbil, si és suficientment astut, podria destruir el més fort. Podries pensar que una manera d'evitar que et va tenir és unir-te amb altres amics. El problema és que no podries estar segur de qui refiar-te.
Encara que els s'hagin promès ajudar-te en alguna ocasió, potser els hi pugui convenir que encara s'hagin promesa. Sense un nivell bàsic de confiança, qualsevol activitat que vulgui cooperació, com controlar un menjar a gran escala del Curso i Calcom, seria impossible. No sabries quan t'estan enganyant fins que fos massa tard.
I per això, potser ja t'haurien clavat, literalment, un ganivet a l'esquena. I no hi hauria ningú que estigués a la persona que t'ha apunyalat. Els teus enemics podrien estar a totes parts. Viuries com a la por, constant...
d'un atac, una perspectiva no molt efectiva. En aquest sentit, Hobbes és una mica negativista o pessimista. La solució, per això ens dona el mateix Hobbes, seria posar al front del comandament algú poderós o emparrament. Els individus en l'estat de naturalesa haurien d'acceptar un contracte social, un acord,
mitjançant el qual renunciarien a algunes de les seves perilloses llibertats a canvi de què? De seguretat. Sense el que ell va anomenar una sobirania, la vida seria una espècie d'infern. Aquesta sobirania hauria de tenir gret a infligir
càstigs molts sabers a tot aquell que no seguís unes normes. Hobbes creia que hi havia certes lleis naturals que reconeixerien com a importants com que hauríem de tractar els altres tal com esperem que ens tractin a nosaltres. Les lleis no serveixen de res si no hi ha algú o qualcom suficientment fort
per fer que tot el món es compleixi. Sense lleis i sense una soberania poderosa, la gent que visqués en l'estat de natura acabaria morint de forma violenta. El consol és que una vida així seria molt curta. Ara en continuarem parlant després de sentir una mica més de música.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
El Hobbes, el llibre més interessant o el que va publicar, o el més publicat o el més difós, ha estat a l'Evietan, l'any 1651, el més important. Hobbes explica amb detall els passos necessaris per passar de la situació de malson de l'estat de la naturalesa a una societat segura en què la vida sigui suportable.
El Leviatán és un monstre marí molt gran descrit a la Biblia. A Hobbes és una referència al gran poder de l'Estat. A l'inici de Leviatán es pot veure dibuix d'un gegant que sobressurt per darrere d'uns turonets de muntanyes amb un espàs amb una mà i un sèpcre amb una altra.
La figura està feta de moltes persones petites que segueixen sent individus. El gegant representa l'estat poderós i el seu cap la sobirania.
Sense aquesta, creia Hobbes, tot s'aniria cap avall i la societat es descomposaria en cada un dels seus individus disposats a barallar-se i a fer-se mal entre ells per sobreviure. Els individus que visquessin en l'estat de natura tindrien molt bones raons per treballar junts i buscar la pau.
Només així estarien sants i establis, sinó que les seves vides serien terribles. La seguretat seria molt més important que la llibertat. La por a la mort es pitxaria o portaria la gent a formar per una nova societat. Hobbes pensava que estarien d'acord...
han renunciat a gran part de la seva llibertat a canvi d'assolir un contracte social d'una promesa per permetre que la sobirania imposés les seves lleis. Tots viurien sota una autoritat, d'una manera molt millor, sota una autoritat poderosa que barallant-se entre ells.
Des que estava al ventre de la mare, Hobbes va viure una època perillosa. Va néixer abans de temps perquè la seva mare es va posar de part quan va sentir que l'armada espanyola havia sortit en direcció a Anglaterra i que probablement invadiria el París. I ja sabem que això al final no va passar. Però més endavant va escapar desparir de la guerra civil anglesa que es llancen a París per a poc que Anglaterra pogués caure...
a l'anarquia, i aquesta por va estar present després en tota la seva obra posterior. Va ser president a París, on va escriure el seu llavietat, i no va tornar a Anglaterra fins poc després de la seva publicació allà als voltants de mitjans del segle XVII. Igual que molts pensadors de la seva època, Hobbes no era només un filòsof, era que avui en dia parlaríem d'un home renaixentista, és a dir...
Tenia un gran interès per la geometria i la ciència, així com per la història antiga. De jove es va sentir acredit per la literatura i va començar a escriure i traduir. En quant a la filosofia, no es va dedicar a ella fins a arribar a la mitjana edat i era un materialista. Creia que els humans som únicament certs físics i que l'ànima no existeix. Només som cossos i en aquesta última instància aquests no són més que màquines complexes.
Els mecanismes de rellotgeria representaven la tecnologia més avançada que havia en el segle XVII. Hobbes creia que els músculs i els òrgans del cos eren el seu equivalent.
Solia escriure a prop de les molles de l'acció i dels engrenatges que ens mouen. Estava convençut que tots els aspectes de l'existència humana, inclús el pensament, eren activitats físiques. A la seva filosofia no hi havia espai per a l'ànima. Avui en dia molts científics sostenen aquesta idea, però per la seva època era absolutament radical. Hobbes va arribar fins i tot a assegurar que Déu
hauria de ser un gran objecte físic, si bé algunes persones consideraven que, en el fons, això era una forma dissimulada de declarar el seu ateísme. Jo que tinc la raó més alta que la paret,
M'he apuntat ben amunt, m'he apostat la lluna amb el gallet. Una bala brillant travessant la pols de l'infinit. Més llunyat, més enllà del que pot assenyalar cap dit.
Ara peso el temps a una balança i t'anyoro a ritme constant. Hi ha minuts que ens duen l'equipatge i d'altres un instant. Els motius serveixen com a planta i jo rebo cada matí interiors i plecs en una manta verso.
Ara aquí present, ara aquí present, no diria res que no pogués sentir.
que seguir-la amb els ulls com qui busca un record incert. De matralla vaig fer aquest somriure que m'aguanta el cap. T'abadeix la saviesa que decora tanta realitat.
Ara peso el temps a una balança i t'enyoro a ritme constant. Hi ha minuts que ens duen l'equipatge i d'altres un instant. Els motius serveixen com a planta i jo rebo cada matí interiors i plecs en una manta versus el coixí.
Ara aquí present, ara aquí present, no diria res que no pogués sentir. Ara jo aquí, ara jo aquí, ja no sento res del que no pugui dir.
No hi ha crid ni bandera, no hi ha.
Ara aquí present, ara aquí present, no diria res que no pogués sentir. Ara jo aquí, ara jo aquí, ja no sento res del que no pugui dir. Ara aquí present, ara aquí present, no diria res que no pogués sentir. Ara jo aquí, ara jo aquí, ja no sento res del que no pugui dir.
Molt bé, doncs anem acabant amb Hobbes, anem acabant també el Sapere Aude i només us voldria dir alguna cosa per acabar una miqueta la història d'aquests filòsofs que no n'havien parlat mai aquí a l'emissora i disburs, bé, només que els crítics de Hobbes
creuen que va anar massa lluny a permetre a la sobirania, fora que ser un rei, una reina o un parlament, disposar d'un poder tan gran sobre l'individu a la societat.
L'estat que descriu avui el denominaríem d'alguna manera autoritari, aquell en què la sobirania té un poder pràcticament il·limitat sobre els ciutadans. Malgrat que la pau sigui desitjable i la por a una mort violenta d'un potent...
o és un potent incentiu per som ets els poders pacificadors, otorgar tant de poder a un individu o un grup d'individus pot ser realment molt perillós. Hobbes no creia en la democràcia, doncs no creia en la capacitat de les persones per prendre decisions per si mateixes.
Però potser hauria canviat d'opinió si hagués pogut conèixer els horrors comesos pels tirans en el segle XX i XXI. Hobbes era sèguebre pel seu rebuig a l'existència de l'ànima.
El seu contemporani René Descartes, en canvi, creia que la ment i el cos eren coses completament diferents. Segurament, per això Hobbes creia que Descartes se li donava molt millor la geometria que la filosofia i que s'hauria d'haver dedicat amb ella, d'alguna manera. Molt bé, amics, doncs deixem el...
El saperè Aude avui. Hem parlat primer d'un filòsof contemporani australià, Densinger, i ara hem parlat també de Thomas Hobbes, un filòsof que potser no s'havia fet el ressòs suficient per viure potser a l'ombra
de Descartes, però que no per això va ser molt important en el seu temps i que encara avui d'alguna manera s'estudia i se llegeix.
La Pere Aude s'acaba avui aquí. Ens escoltem el dimecres que ve a Matada de Pere a ràdio. S'ha parlat Joaquim Famboté. I sobretot, com sempre us dic, aquesta setmana llegiu, penseu, reflexioneu. Sobretot el que ens envolta, perquè moltes vegades pensant, preguntant, tenim fàcilment grans respostes. Molt bon vespre i fins dimecres que ve.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Try to keep warm, I've been believing. Down the night train, I feel like seeing the way. It's up a lifetime, looking for the break of day. Heartbreak, more than on. Call the peace, more than on.