Dama de nit, un programa de l'associació Dama Matadapera. Cada mes una dona catalana.
La cuina és l'art més antic del món, però també el més nou, August Escofier.
I vam poder parlar amb alguns dels petits productors de proximitat que tenim ben a prop i que val la pena que descobrim.
Com sempre, també tindrem el nostre espai per parlar d'identitat gastronòmica, cultura i curiositats que fan que la gastronomia sigui molt més que menjar. És història, territori i experiència. Poseu-vos còmodes, obrim bé els sentits. Aquest programa és possible gràcies a Montse Margarit, Adrià Solano, Albert Beurlegui, Jordi Bernat, Adrià Manzano, el control tècnic i en la direcció a qui us parla, Marta Plaza.
I obrim l'agenda d'activitats relacionades amb la gastronomia. No sé quina proposta ens portaràs en aquest cas, Adrià Solano. Em sembla que t'has parlat amb el Jordi i t'ha suggerit algun projecte. Sí, ja m'ha passat una mica la informació i estic avui traslladada.
Doncs avui us proposem una escapada al Baix Camp per gaudir d'una cita imprescindible per als amants del vi. Aquest cap de setmana s'està celebrant a Miami Platja, al municipi de Montroig del Camp, una nova edició de la Fira del Vi que té joc a la plaça del Cinquatenari fins demà diumenge.
La fira reuneix cellers de diverses denominacions d'origen que ofereixen tastos de vins i caves acompanyats d'una zona gastronòmica amb productes locals i propostes per a tots els gustos. Durant aquests dies també hi ha música en directe, activitats familiars i un ambient festiu que convida a passejar, tastar i descobrir nous vins. Bueno, irrepetible i... Sí, de fet, Montse, nosaltres d'aquí una estoneta explicarem què es pot fer més amb el vi a part de veure-se l'oi. Sí.
Doncs la Fira del Vi de Montroig i Miami Platja s'ha consolidat com una de les cites gastronòmiques destacades abans de la Setmana Santa a la Costa Daurada, i encara hi sou a temps de visitar-la aquest cap de setmana. Bona proposta, gràcies.
Benvinguts a la Ruta de les Espècies, l'espai setmanal, on viatgem pel fascinant món dels sabors. Cada setmana descobrim una espècie o barrejar culinària, el seu origen, les seves propietats i com donar-li vida als nostres plats. I, com sempre, acabarem amb una recepta senzilla perquè puguis portar aquesta explosió d'aromes directament a la teva cuina. Montse Margarit Mil Galletes, què ens proposes avui?
Doncs avui no us porto una espècie en concret, que us parlaré de com... Bé, ja us ho vaig avançar al darrer programa, eh? Us proposaré comentar les combinacions estrella entre espècies i proteïnes. Així anirem introduint en sentit aquestes espècies, menys habituals, que no fem servir massa, i que ens animarem a comprar-ne de més tipus i així donarem vidilla als nostres plats.
Sortir una mica de les quatre que puguem utilitzar normalment, no? Doncs sí, així doncs parlem d'un matrimoni essencial a la cuina, espècies i proteïnes, perquè no totes les espècies funcionen igual amb una carn blanca que amb un peix blau o amb uns llagums. Cada proteïna té caràcter i les espècies podem acompanyar-la o eclipsar-la.
Mira, començarem per les aus. Collastre, gai d'indi... Les carns blanques són neutres, suaus. Això vol dir que són perfectes per absorbir aromes. Quines combinacions poden funcionar molt bé? Doncs us explico. El comí, el coriandre i l'all. Així us donaran un perfil càlid i mediterrani. I oriental, també. Sí, una barreja, no? Sí. Amb la cúrcuma, gingebre, doncs donarem frescor i color. I...
I la pebre negra, acabat de moltre, dona reforça molt als productes, a la proteïna. El consell que us puc donar, marinar amb espècies i una mica de greix, ajuda a penetrar el sabor. La cúrcuma, per exemple, necessita-la per poder-se absorbir bé. I el pebre, que ho vam dir, que ajuda a activar la curcumina. Això mateix.
Passem a les carns vermelles. La vedella, el xai, per exemple, aquí parlem d'intensitat. Podem utilitzar espècies més profundes. Per exemple, el clau, en petites quantitats, perquisats. La nau moscada, per aportar calidesa. Pebres diversos, el negre, el verd, el rosa, per potenciar els greixos naturals. El romaní i la farigola, per equilibrar. Amb el xai, per exemple, el comí i la cúrcuma creen perfils espectaculars.
I molt important, les carcs vermelles suporten coccions llargues, així que les espècies poden entrar abans i integrar-se. A mi m'agrada molt, eh? Amb els peixos, que a vegades és més complicat, sembla, no? Doncs aquí cal delicadesa sempre. En el peix blanc, per exemple, lluç, horada, el pebre blanc, el fonoll, la ratlladura cítrica, una punta molt subtil de nou moscada...
I amb el peix blau, sardines, tonyina... Aquí podem aplicar el comí torrat, molt lleu, el pebre negre, coriandre... I l'anet. L'anet, també. Que el fem servir molt amb el salmó, no? També, exacte. És semblant al que hem dit al fonoll, no? Amb el peix l'error més habitual és passar-se'n. Si no notes el sabor de mar del peix...
Ja és que t'has passat. Doncs la propera vegada que ho cuinis ja saps que n'has de posar menys. Ara passem a les llegum, la proteïna vegetal. Aquí és on les espècies brillen més. El millor són els curris i plats indis. O sigui, els que m'he menjat més bons sempre són els de la Índia, els curris indis. Saben...
espectacularment. Amb el tofu, que el tofu és una cosa ben sosa, realment. Sí, no soc amant, ho haig de confessar. Quan ho marides bé amb espècies, queda perfecte. Aquí a casa el que fem més són les llanties, els cigrons o mongetes, necessiten aromes que portin profunditat. Per exemple, el comí, imprescindible, la cúrcuma, ens dona cos i color, el pebre vermell fumat dona sensació de brasa, el coriandre molt frescor.
Torrales i llavors abans de coure les llagums transforma completament el resultat. Les espècies fan que una proteïna vegetal passi de correcta a memorable. Totalment d'acord. Què et sembla a tu, Adrian? Totalment cert, sí, sí. Bueno, aplicaré molts d'aquests trucs que ha dit la Montse perquè no els coneixia.
I moltes d'aquestes combinacions m'han encantat. Sí, la de torrar-lo, sobretot potser ja molt sabors. Ara passem als ous. Els ous són greix i suavitat, no? Doncs podem aplicar la nou moscada en truites, el pebre negre generosament, això no falti, una punta de cúrcuma per al color i el comí molt subtil en ous remenats amb verdures. Aquí menys és més, l'ou és delicat però admet caràcter.
Excepte el pebre, que has dit generós. Sí, el pebre sempre. No hi falta mai amb els meus plats, ho sento.
I ara marxem una miqueta de les proteïnes. Us veu gust parlar també de les combinacions amb fruita? M'agrada molt, m'agrada molt combinar. No acostumem a fer-ho, eh? No, però realment podem treure un potencial i donar-li un toc extra a les fruites. Encara que hi ha una cosa que fem servir de sempre, i us ho dic, la poma. Amb què combina la poma? La canyella. Indiscutiblement. Doncs amb nou moscada i cardamom, també. Però no tota l'hora, separat.
no les barregem no la pera en aquest cas també seria la canyella el cardamom i en aquest cas amb el clau d'olor també combina molt bé i qualsevol cítric funciona amb les anteriors espècies i afegint el pebre negre la taronja amb el clau d'olor també hi ha un pastisser Josep Maria Ribé que fa un pastís que porta avellana, taronja i clau d'olor i la pinya li va bé ja m'han fet entreganes de menjar-ne
La pinya. La pinya amb la cúrcuma, el gingebre i el pebre negre. Veureu que el pebre és comú a tot arreu. El mango. En aquest cas funciona molt bé amb el comí, el xili, el cardamom i amb la barreja del tahine. No sé si l'heu provat. No, no la conec però no he tingut el gust. Mira, té un punt salat.
És picant i àcid. Crec que és la barreja perfecta per aquesta fruita, eh? Proveu-lo, eh? Si el teniu o si no... És més exòtic, sí. Un dia us ho portaré perquè és que... És boníssim. Quin dia dius que serà, com ho apunto? I per finalitzar, els fruits vermells que són tan delicats, doncs amb l'ajuda del pebre negre, el cardamom i un pulsim de canyeia ja són d'un altre nivell.
Ai, la gana que et fa sentar sempre. Doncs, bueno, heu vist que combinar espècies amb proteïnes no segueix una recepta rígida. És escoltar la textura, el greix i la intensitat. És entendre si volem contrast o harmonia. La cuina és química, però també és intuïció. I cada vegada que obrim un pot d'espècies, tenim una decisió a les mans. Vinga, seguirem viatjant junts a la ruta de les espècies. Sempre no entens que anem de gaudir d'aquests productes.
Fins demà!
Avui a la secció del producte temporada tornem a la barca. Anem a pescar? Vinga. Sí, vinga. Doncs parlem de saitó, un peix blau, petit, platejat, molt abundant al Mediterrani. A Catalunya és molt present a les llotges de la Costa Brava, el Maresme i Tarragona.
Però no s'ha de confondre amb l'anxova en conserva. El saïtó és el peix fresc i l'anxova és el resultat de la seva saleó. La seva temporada és a partir de març, quan comença a arribar amb més regularitat a la llotja. Té una bona mida, la seva carn és més melosa i saborosa i és un moment òptim abans del pic reproductiu. És un producte fresc, assequible i molt mediterrani, ideal per reivindicar la cuina de proximitat.
Com a bon peix blau, és ric en omega-3, alta aportació de proteïna de qualitat, font de vitamina D i B12 i conté en minerals com el fòsfor i el seleni. És petit però potent nutricionalment. A la cuina és parsàtil i ràpid. Arrebossat i fregit, que és un clàssic de taverna, en vinagre, a la planxa, en un escabet suau, marinats tipus cebitxer mediterrani també es poden fer, i sobre una coca salada o una torrada amb tomàquet, què us sembla?
Bé, però para ja, perquè no puc més ja. Bueno, doncs si vols, però jo tinc una recepta per donar-vos. No, no, clar que sí, clar que sí. Vinga, doncs els saitons marinats amb cítrics i fonoll tendre. Ingredients, uns mig quilo de saitons frescos nets, suc de llima i mitja taronja, ratlladura de llimona, fonoll fresc tallat, ben fi, oli d'oliva verge extra, sal i pebre. I si ho voleu, això sí que és opcional, un puntet de mel.
Com ho preparem? Doncs congelem prèviament el peix, ja sabeu, un mínim de 48 hores, un tema de seguretat alimentària. Recordeu que l'anissakis pot ser present en els saitons. Llavors, cobrim els filets, un cop descongelats, amb el suc dels cítrics, durant uns 20-30 minuts aproximadament. Ja sabeu que els seus àcids en faran una cocció. Ho escorrem lleugerament, ho amanim amb oli, sal, pebre i el fonoll. Recordeu que l'hem tallat ben fi. Acabem amb la ratlladura de la llimona i, si ho voleu, amb aquest
stock mínim de mel que veureu que li dona un sabor molt especial. És frescor, és acidesa, ben equilibrada i una textura suau. Perfecte, amb una copa de vi blanc jove, què us sembla de Déu Penedès? Perfecte, jo ja estic pensant el dia, buscant el dia per fer-ho, eh? Quan vulguis, estem en temporada, el Saitó el podeu trobar a les oixateries. Anem al mercat i a comprar Saitó. Vinga, doncs fins ara.
Ja us hem comentat a l'entrada del programa que fa unes setmanes, 7, 8 i 9 de març, es va celebrar Firapa d'aquí al costat, a Sabadell. Quan vam acabar el programa, la Montse i jo, valentes, com que no parlem prou de menjar, teníem ganes de parlar-ne una mica més i vam anar a visitar la fira.
Vam tenir unes experiències molt interessants. Molt diferents. La primera, sobretot. Sí, perquè la primera experiència que vam tenir va ser amb el vi. Ja hem dit que hi havia una altra manera de degustar el vi sense necessitat de provar-lo. I és fent obres d'art.
Bé, tu millor que allò, eh? T'ho haig de dir. Però sí, el teu és superxulo. Després ho ponjarem a xarxes socials perquè els nostres uients ho puguin veure. Vam pintar amb vi. Exacte. Tinta i vi. Un vi que, a més o més, ens va explicar la Marta, que és la que porta aquest projecte, aquest taller. Montse... Ai, Marta Aranyó, si no recordo malament, que ara ho estic en memòria, eh? Disculpeu si m'equivoco. Fem servir la tinta
El grafit agafem d'un petit tros de paper que el soquem amb el pinzell amb el vi. És un vi que a més a més ha estat a sol i serena, que així ha deixat molt més pòsit per intensificar també el seu color. I això ens serveix per fer les ombres en un dibuix que prèviament hem fet amb llapis. Hem repassat amb un retolador
I a partir d'aquí hem començat primer a aplicar les ombres. Pintar, pintar, sí. I un cop això ja està... Capa sobre capa. Capa, ja només de vi. Sí. Amb els tenins, amb els seus tenins. Sí, sí. Ella ens va ensenyar algunes obres fetes per ella. Bueno, era millor. Obres d'art. Allò sí que eren obres d'art. Bueno, i mentrestant anem fent glob, glob. Jo, sí, jo de vi no, perquè no bec alcohol, però sí que amb un bon most, que també estava deliciós.
Era Dolcet el seu punt. Sí, sí, estava molt bé. Però llavors ja vam començar a veure tots els estants dels diferents productors de proximitat que hi havia allà exposant...
I la veritat és que hi havia coses molt interessants. Vam parlar amb un productor d'oli del Vallès, de fet, entre el Vallès Occidental, Vallès Oriental, l'oli Mas d'en Curró, entre Sant Manat i Caldes de Montbui, que estan elaborant un oli molt interessant que nosaltres us volem descobrir. Què us sembla si escoltem l'entrevista que vam fer? Anem-hi. Doncs som-hi.
Ens trobem a la Fira Àpat a Soladell avui per poder descobrir una mica tots els secrets que hi ha en el món de la gastronomia i sobretot de proximitat, que com sempre per nosaltres és un dels valors afegits i que hem de potenciar a casa nostra. Amb Juan Manuel i Robert parlarem d'uns olis reconeguts premiats en aquest any 2025-2026. Què tal, Juan Manuel?
Bona tarda. Des de fa dos anys el Departament d'Agricultura ha tingut la bona iniciativa de fer un concurs als millors solis de Catalunya. Aquest concurs és realment una meravella perquè a més és que a Catalunya no hi havia cap concurs ni cap reconeixement al conjunt dels millors solis de Catalunya. Va començar l'any passat
I aquesta és la segona edició. A la primera edició nosaltres vam tenir la sort de tenir 6 reconeixements als nostres olis i aquest any hem tingut 3 reconeixements dels quals estem super contents i super orgullosos. Que per una banda tenim Mas Corroc, que és un oli que ha rebut un reconeixement pel seu mariratge, oi?
Aquest any hem tingut tres premis. El primer l'hem tingut amb un oli erbequina, amb un dels millors solis de Catalunya, verd i roger. I després l'altre oli que tenim, que és la veritat autòctona, hem fet amb l'oliva vera de la rellet, que és la veritat la nostra, la de tota la vida. Aquest ha tingut dos reconeixements. Una com a dels millors solis a fer tant madur, i una altra com a millor maridatge a l'alimentació.
en l'alimentació. El Torre Roja? El Torre Roja és l'Arbequina. Torre Roja és una curiositat, però agafa el seu nom perquè dintre de la finca hi ha un poblat ibéric molt ben conservat, molt ben preciositat i està dintre de la finca. I l'he posat el nom de Torre Roja una mica en record i en homenatge a aquest poblat ibéric que hi ha dintre de la finca. Quant temps es porta elaborant aquests olis?
Mira, a la finca de Mas Corró n'hi ha oliveres centenàries i alguna olivera que té mil anys. Vull dir que realment es fa oli a Mas Corró des de fa mil anys. I com a marca comercial, quant tens? Com a marca comercial, diria que és de 8-9 anys que hem fet el pas de vendre a l'oli a la família, als amics, als coneguts, a donar un pas endavant.
i sortir al mercat com no comercial. Más corró per la veritat d'Eno del Vallès i toda la goja per la veritat arroquina.
Això vol dir que és una empresa jove, tot i l'elaboració com a tal per consum prop i, com deia, amics familiars coneguts, de cara al consumidor generalista és molt nou. Sí, tens ganes, molt noves. Jo diria que fa 8 anys que hem fet aquest salto de vendre els amics coneguts a sortir a un mercat comercial i oferir el nostre producte al consumidor general.
O no ho poden trobar? Doncs mira, nostre mercat principal són ecogotigues, cooperatives, de proximitat, tota aquesta gent que té una visió molt propera i molt ficada i molt atenta a les persones de proximitat.
També estem en restaurants, restaurants de tot tipus de preu, des de molt econòmic a molt alt, però que també tenen aquesta visió, aquesta preocupació, probablement és... Perdó, probablement és saludable. I després també hi ha botigues, molt tipus gourmet i també molt botigues de poble, i també estem fent els primers passos en el món de l'exportació.
I quins són els primers països destinataris d'aquesta exportació? Estan venint a Alemanya, Estats Units, Suïssa, i ara estem fent un projecte molt amargo que està molt d'il·lusió, que és de vendre el nostre sol i el poder. Tenim una bona acceptació i crec que serà un dels mercats nostres importants. I com a tècnic de l'empresa, quines característiques organolèptiques creu que té aquests dos olis dels que hem parlat respecte a altres semblants al mercat?
Mira, el més significatiu a la vera de Vallès és un petit tresor que tenim a Vallès. Són un olis amb molta personalitat, molt intenso d'aromas i sabors, i sobretot una característica molt, molt important és la quantitat de propietats saludables que té aquest. És increïble, realment és un antiinflamatori, un antioxidant directe, natural. És una maravilla. I després aquesta intensitat d'aromas i sabors està molt reconegut al mercat.
Realment per això creiem que és un oli que serà molt reconegut, inclús internacional. Et diria que un dels solis nostres, aquest peure de velles, fa tres anys s'ha fet una primera aproximació al mercat de la Xina i davant d'un omni d'allador. I és un concurs, que si entreu a la pàgina web, veieu que aquest concurs està en els millors solis del món i n'hi ha dos solis d'orgulls.
Doncs anem a recordar als nostres oients quina és la pàgina web perquè vagin i a més a més en botiga online, oi? Exactament. Veiem-ho, web nostresmascorrel.com
que vagin, que mirin i que optin per aquest producte de proximitat, de gran qualitat i molt saludable. Perfecte. M'agradaria donar-te les gràcies per la vostra atenció als elaboradors que fan petitons i que volem donar i fondre la qualitat i la salubrida que tenen els productors de Vallès
i els nostres incomplits. Moltes gràcies per la vostra feina. Gràcies, Manuel, per la feina que feu, que és molt important. Gràcies. Tot ben aviat. Què? Què us ha semblat, aquest oli? Bo, eh? Ui, i tant. Per trobar-lo, ja. Jo ja vaig comprar un parell d'ampolles d'oli de les seves varietats.
I vam fer un tast a casa, va venir un amic nostre, i vam fer un tast, i realment es nota molt la diferència. Ens va agradar molt, us ho recomano, a tots els nostres oients també. Llavors, clar, si parlem d'oli, també hem de parlar de vi, no?
I tant, un altre dels ingredients mediterranis per a la turmàcia. Que no, només per pintar. Vé a parlar d'un celler que es troba a Sant Cugat, però que han recuperat vinyes urbanes i periurbanes al Vallès Occidental, entre ells aquí a Terrassa també, aquí al costat. A Terrassa han recuperat algunes d'aquestes vinyes i es diuen Rabassaires i també és un...
Un tema molt interessant i jo crec que aviat podrem fer alguna cosa conjuntament, igual que als de l'oli, eh? També farem alguna cosa interessant amb el programa. Què us sembla? Ho escoltem? Vinga. Continuem a la Fira Ápat, en aquest cas ens hem ajudat a l'estand de Rebassaires, que és un projecte de recuperació de vinyes urbanes i periurbanes, no i? En el Vallès Occidental. Sí. Què tal, Ngo Hoji?
Jorge, bé, molt bé, molt bé. Aquí contents de participar a la fira. I el projecte Rabassaires neix el 2017 amb la voluntat de recuperar el paisatge, el patrimoni històric agrícola del Vallès Occidental, que en aquest cas era la vinya. Vol dir, Vallès Occidental, en quines poblacions teniu vinya? Nosaltres la tenim vinya a Sant Quat del Vallès, a Cerdanyola del Vallès i a Terrassa.
amb opcions de futur potser d'implementar-nos a algun altre municipi, però de moment aquestes són els municipis on tenim vinya, i hi ha el celler, que recentment l'hem inaugurat aquí a Sabahí. Aquí a l'estat teniu exposades sis ampolles. Correcte. Són sis vins diferents. Cinc vins i un vermut. Cinc vins i un vermut. Quins són? Doncs tenim dos vins joves o vins populars que li diem, que són el medi del Cugat,
que són uns vins que mexen de la recuperació de Vinyasa 4 del Vallès. Un és blanc. Un és blanc i l'altre és negre. Tots dos són vins anínocs, vins joves. I després tenim la línia de vins urbans, que li diem, que són vins on han patit algun tipus de criança, d'envelliment.
Tenim el brisat, un brisat de tota la vida. Feta la manera dels avis. Sí, on ha fermentat i criat en gerra afà durant 5 mesos amb peix. Fa una criança oxidativa deixant que creixi el vel i que passi el que hagi de passar. I després l'embesar.
I després tenim el Suburbial i el Brea, a tots veure que són paraules i noms urbanes, perquè recuperem aquest esperit de la recuperació de la vinya en entorn urbà, que són dos vins més a perfil gastronòmic, vi blanc i vi negre, tots dos creat en barricà de roure. De roure, molt bé. Americà? Americà, el blanc, i francesa, el negre. Molt bé. I el vermut, que el vermut és una mica...
la nostra passió per la botànica i per les plantes i les flors i el vermut és una cosa molt especial que vam començar també el 2017 fent proves i el 2021 vam començar a envasar aquesta recepta amb 12 plantes flors fresques recol·lectades
Al Vallès també? A Coixarola, sí. Sí, Vallès. Tot i que és territori Coixarola, ja és a dir que potser alguna flor i planta... Creuem, creuem, creuem la frontera. Però continua sent a proximitat. Però continua sent a proximitat, continua sent a Vallès i és una cosa que fem mil ampolles cada any, una cosa molt especial, sí. On podem trobar els vostres productes? A l'ostre celler, a la web, i després a botigues i comerços de l'entorn Vallèsà,
botiga especialitzada, sobretot, i restauració. Nosaltres traiem la major part en restauració.
Rebassaires, que ho mirin a... Rebassaires, a l'Instagram, que mirin a la web, que vinguin al celler, que ens coneguin, que tastin i que... Series capaç de fer-nos un maridatge ràpid? Sí. En cada un d'ells? Sí, molt ràpid. Vinga, va. Amb el Madí? Amb el Madí, és que et diré... Clar, tinc uns maridatges que vaig pensar... Ja els tens molt estudiats. No, recentment vaig pensar-los per la web. Ah, molt bé. I mira, el Madí jo deia un espagueti a la bongole,
Oh, molt bé! No és un plat tradicional català que li encaixa molt, molt bé. Amb el Cugat ho tinc molt clar. Amb el Cugat és o popular, és un botifarra amb seques o uns peus de porc.
T'ho anava a dir. No, peus de porc també, però jo sí que em agrada els peus de porc. Sí, però bueno, l'Oti Ferrancet sí, que agrada a tothom. Amb l'oranys, amb el brisat, et diria uns musclos del delta al vapor, unes navalles del delta a la planxa, fàcil. Això que ja hem dinat. Fàcil. Amb el blanc sí que soc molt exquisit i me'n vaig a un arròs amb anacifò, i és un maridatge ideal.
No, aquest és brutal. I el maridatge, realça una i l'altra cosa. I amb el negre hi ha una cosa que a mi m'agrada molt, que és el plat tradicional català. O una espatlla de xai al fort, una de les dues coses.
Sí, millor. Ja, ja. Però bueno, fricandó. Jo perquè m'agrada fricandó i si pots anar a aquest fricandó fas una mayonesa de trompetes de l'amor. Tu et poses una mica... Perquè diria el brioix de fricandó, mayonesa, trompetes de l'amor. Això ja seria... Tu saps que les trompetes de l'amor és el meu bolet preferit? Doncs mira, has fet algun cop mayonesa? No, però m'has donat la idea. Doncs fas mayonesa, poses trompetes... Jo a vegades...
Només hidratada o sóc queixada? No, no, només hidratada. L'aigua d'hidratació la poses una miqueta i llavors piques-la, després ho tritures tot amb l'aigua d'hidratació i amb la mayonesa. Una mica de sal, una mica de pebre, pots posar una mica d'all en pols, si vols, perquè doni un context una mica més de la ioli, però una cosa molt suau.
Brutal. I això t'ho poses amb una petipada? Com vulguis. Molt bé, i el vermut, vinga, va. No, el vermut, maridatxes, que el vermut ho diré. Sí, però és que el problema del vermut, que la gent està molt encasellada. Sí, sí. I hi ha moltes opcions amb el vermut. Moltíssimes, infinites. Per tant, donem una més original.
A veure, podries fer, mira, jo un cop amb el barrot he fet una làmina de pa amb marmelada de tomàquet i sardina fumada. I això és bo. T'ho milloro? Sí, sisplau. La marmelada que sigui de tomàquet i peda.
i pera. Sí, una malmada de tomàquet amb pera. Puc fer malmada de tomàquet i a sobre unes gotes de malmada de pera, per exemple? També, també. Les anem superant-los, eh? M'agrada, m'agrada. M'agrada ser que amb el marmut, diria, sí, amb tot, ben, i també amb uns saïtons, amb pan de tomàquet... Sí, sí, però clar, la gent se'ns encasella molt amb el marmut. Sí, sí, molt, pot sortir, pot sortir. El cap d'olivetes i patates no és només el marmut, hi ha moltes més coses. Pots fer un cop amb un cuiner que és del Vallès
que es diu Manel Guirado, que treballa, amb ell vam fer un show cooking i vam maridar amb el vermut i vam maridar també una sardina amb carxofa, amb...
Bé, era així com uns encurtits, avinagrats, uns avinagrats, una cosa, i va quedar també, que era brutal, boníssim. Quan dius que quedem? Anem a menjar? Quan vulguis. Veniu al celler, eh? I tant. I mengem al celler. Nosaltres, què et sembla, un dia anem al celler i gravem un programa?
Sí? Clar. Fet. Fet. I tant. Doncs moltíssimes gràcies per haver-nos atès i hem quedat, eh? Sí, sí. No te n'oblidis. Sí, però me l'escriurà abans, eh? Home, i tant, ja quedaré, no pateixis. Moltes gràcies. Fet, fet, fet. Què us ha semblat aquest vi?
Home, força interessant. Jo és de dir que ja estic una mica embriagat, no sé si podria continuar amb la secció. Ja sabeu que jo l'oloro, l'ensumo, miro el seu color, fins aquí arribo i... fantàstic. Però ara hauríem de menjar una cosa, alguna coseta, no? I tant. I què us sembla un arròs del Delta? Home...
Quan és això? Quan vulguis. Els el porten, ara ho hem d'anar. Mira, jo d'entrada ja tinc tres de les seves varietats. Estem parlant d'una empresa que es diu l'Estella, del Tebre. I què us sembla? Escoltem l'entrevista? I tant. Doncs som-hi.
Seguim a Firàpat, a Sabadell, gaudint de tots els productes de proximitat a la nostra terra. Hem parlat de vi, hem parlat d'oli, i en aquest cas volem parlar de l'arròs. Tenim un delta de l'Ebre fantàstic, fenomenal, per gaudir d'unes varietats d'arròs que realment són deliciosos. Tenim nosaltres a Pilar Som de Vila, de l'Andrés de l'Estella. Queda el bon dia. Hola, bon dia. Són tres varietats les que heu portat aquí, d'un producte,
d'una altíssima qualitat, és un producte, com dèiem, de proximitat, però una empresa de 30 anys, oi? Sí, exactament. Som productors des de fa 30 anys. Fins ara el venia mal en gros a cooperatives.
que després el venien a diferents marques, però des de fa un any hem començat a comercialitzar la nostra pròpia marca, que és l'Estella. Perquè vosaltres, m'ho explicaves ara abans, fora de micròfon, que sou de Vic, que veniu a Osona. Sí, sí.
Sí, sí. El pare del meu marit va comprar una finca, el Delta, i la curiositat és que tots els camps estan situats en la mateixa zona. No són camps escampats, perquè allà, el Delta,
hi ha gent que té terres i cultiven l'arròs, però tenen un camp aquí i un camp allà. I aquí la peculiaritat és que tot està produït en la mateixa zona. I llavors, clar, el que té aquesta nostra marca d'arròs és que cada varietat és monovarietal, és a dir, que no està barrejat amb altres arròssos.
de la mateixa varietat. Llavors, hem comentat que són tres, són tres varietats. Teniu el bomba, que evidentment el bomba és el que tothom el té una mica en els núvols, és un arròs que aguanta molt bé, que tothom quan pensa fer un arròs allò per quedar bé, tothom sempre pensa en l'arròs bomba, però el marisme, que representa que seria just
Per sota queden molt melós, oi? Sí, és un arròs que també per paella i arròssos melosos, caldosos, queda boníssim, té un gra, és un gra rodó gran i agafa molt el sabor del sofregit que li fa als ossos. Es cou molt ràpid i molt bé i queda un gra suelto i molt saborós.
I llavors el jota cendra? El jota cendra el tenim, clar, com que tenim les varietats del bomba i el marisme que funcionen molt bé per paella, el jota cendra el tenim més com per un arròs del dia a dia, per fer arròs a la cubana o bullit o amanides d'arròs. Però bé, he de dir també que la varietat jota cendra es fa servir també per paella. A València és una varietat que l'utilitzen molt per fer paella.
És aquí que potser cada vegada, jo tinc la sensació, eh, i nosaltres com a programa gastronòmic ho veiem, cada vegada tenim la sensació que tot hem d'anar a la filigrana, no?, i a vegades amb un producte modest sempre, de dia a dia, també podem aconseguir uns resultats meravellosos, no? Exactament. Bueno, suposo que com en tots els camps i tots els productes, tot es va especialitzant, no?
Però, bueno, hi ha l'arròs de tota la vida que hem fet servir, que no saps ni de quina varietat és la gent que em fa servir. El rodó. El rodó. Dius rodó i hi fas tot. Doncs, bueno, el joc a cendre pot ser un de tot. Exactament.
Aquí a Firàpat, com us està anant? Avui és el primer dia, nosaltres hem vingut després del programa, que recordem s'emet als dissabtes de 12 a 1, a la 1 és quan ha obert la fira, i de moment quines sensacions esteu tenint? La gent que us està responent? Molt bé, la veritat és que superbé, ha començat, ha costat una mica al matí perquè la gent ha hagut de fer cua per entrar, però la gent ve amb molt interès i ens pregunta molt
sobre el producte, d'on ve, com està fet i per què serveix, i la veritat que molt bé. Ha passat molta gent particular interessada en l'arròs i també ha passat gent de restaurant...
també interessats i llavors per professionals donem mostres perquè el trobem. A veure, de fet, dilluns serà el dia més fort de professionals perquè òbviament és quan tenen més fàcil venir, sobretot és més per particulars avui i demà, però sí que s'han enviut uns quants i també alguns periodistes que estem per aquí també intentant descobrir tot aquest producte de proximitat.
a l'estella. A veure, si tenim dos arrossos de característiques semblants al mercat i hem de decidir-nos, com diries tu, o sigui, què ens diries tu perquè escollíssim l'estella abans que una altra? Bé, l'estella és un producte que, o sigui, quan nosaltres hem fet la collita de l'arròs, el portem a molinar,
I el molir no el refina molt. El deixa amb una mica de... No és un arròs que quedi blanc, blanc, refinat. Té un color parlat i això fa que tingui molt més sabor.
Absorbeix molt més el sabor, es paeix molt bé. Hi ha gent que tinc amigues i gent que he sentit que l'arròs no el paeixen gaire bé. I suposo que és perquè també hi ha marques d'arròs on l'arròs prové de diferents llocs.
Molt barrejat. Molt barrejat. Llavors, això fa que la cocció no quedi del tot bé. Un uniforme. No quedi. Ens hi hem provat tots, eh? Em sembla que alguna vegada. Doncs amb aquest, amb la marca Castella, doncs és un arròs que és monovarietat. Sí, que ens ho he dit a les ales. I està tot produït al terme. I on podem comprar el teu producte? Mira, doncs, directament a nosaltres, a través de la pàgina web o al telèfon, també tenim Instagram,
I si no, el comercialitzem ara amb una plataforma online, que venen productes catalans de proximitat, de diferents varietats, sobre carns, verdures, fruites, tenen l'arròs, que es diu sancatalana.cat, i el porten a casa. Porten el producte a casa, distribueixen a tot Catalunya.
Perfecte. Doncs Pilar Sol de Vila, moltíssimes gràcies per haver-nos parlat de la vostra empresa, del vostre producte, que nosaltres convidem a tots els nostres oients que el provin i segur, segur, segur que repetiran. Moltes gràcies. A tu.
La nostra manera de menjar diu molt de nosaltres, no només explicar els gustos que tenim, sinó també les tradicions que hem rebut, els viatges que hem fet i les cultures que ens han tocat. La identitat gastronòmica és com un viatge que mai s'acaba, que sempre ens porta a redescobrir qui som plat a plat. I qui ens ho explica això? L'Adrián Solà, no?
M'encanta la introducció. Sí, jo cada dia intento fer-ne una mica diferent. Sí, sí, m'ha encantat, m'ha encantat avui. I em sembla que avui parlem d'una coseta a colseta. Clar que sí, ja sabeu la meva perdició quina és, i a més a més, ara en aquesta època és que no puc viure sense aquestes postres, tot i que m'haig de controlar una miqueta. Ja estem acabant la Setmana Santa, vull dir que ja quasi, quasi. Investigar no engreixa, però menjar-t'ho sí. Bueno, forma part de la investigació també, el test final. Sí, també, també.
Doncs avui parlem, per si no us ha quedat clar encara, de la Torrada de Santa Teresa o coneguda en castellà com a Torrija. Un dolç que malgrat tenir un origen humil avui el podem trobar a les cartes dels restaurants de moda.
Però per parlar primer d'aquest origen humil ens hem de traslladar als segles IV i V després de Crist. En aquell període el gastrònom romà Marco Gavio Apicio, no sé si us sona, estem veient ara mateix el llibre sobre la taula. És que l'he portat, l'he portat, perquè com que m'havies parlat del tema, m'havies dit quin tema comentaríem,
Doncs jo, que vaig descobrir a través de Vintet algú que tenia i que se'l treia de sobre, vaig dir, va, comprarem el Reco Quinaria, de Reco Quinaria, de Marco Gavio Apicio, i mira, doncs, a què l'he portat?
Doncs justament aquest llibre és un dels primers receptaris que es coneixen de Reco Culinària, com ha dit la Marta, que el podeu trobar en castellà com El arte de la cocina, tot i que la tradicció és una mica així, bueno... Adaptant-la una mica. Una mica adaptada, perquè realment vol dir sobre les coses culinàries. Entre les receptes del plat irrepetibles que avui consideraríem extravagants, destacen les que guarden alguna semblança amb plats que avui podem trobar en qualsevol casa.
Segons la investigadora gastronòmica Anna Vega Pérez de l'Ocea, que alguna vegada ja l'ha esmentat, que està al front del blog Viscaient, la podeu trobar a les xarxes socials i fa unes investigacions increïbles, sobretot sobre el paper de la dona a la gastronomia, que és molt important. Segons ella, dues d'aquestes receptes, que inclou el llibre de Marco Gavio Apicio,
tenen alguna relació amb les torrijes o torrades de Santa Teresa que coneixem ara i estan dintre de l'apartat dels Dulcia Domesticae, alguna cosa així com dolços casolans. En aquest cas corresponen a sengles, pans ambeguts en llet i després enfornats o fregits en oli i arrebossats amb mel. Així podem dir que trobem aquí la reminiscència del que avui coneixem com torrades de Santa Teresa.
Segles i quilòmetres més lluny, si ara ens desplacem una mica, Juan de l'Alcina escriu el llibre Can Soner, el 1496, en el qual es recull per primera vegada la paraula torreja. Ja sabeu que a mi m'encanta investigar quan va aparèixer per primera vegada la paraula. Com van fer amb el punyó la setmana passada. Així, gràcies a aquests documents, és de constància més que explícita de la longevitat de la llesca en bou.
Considerant la composició del dolç, la seva antiguitat no sembla tan fora sanyada. El pa, que és l'aliment bàsic de la humanitat, almenys aquí en Occident, la llet o el vi, del vi, aquest aliment del que hem parlat tant, i algun adolcorant com la mel o el sucre i un aromatitzant com la llimona o la canyella.
Aquests elements, llavors, no només justifiquen l'edat de la torrada de Santa Teresa, sinó també la seva ubiquitat. Perquè, a veure, digueu-me, coneixeu alguna recepta semblant a la torrija arreu del món? La torrada francesa. Vale, com es diu? El pain perdu. El pain perdu, que es tradueix... El teu francès és molt millor, eh? No, no, no. Que es tradueix, normalment en anglès, com a «french toast».
I Anglaterra, us haig de dir, també hi existeix, és una cosa diferent, perquè ja sabeu que als anglesos els encanta els puddings, els puddings, no? I tenen el bread pudding. A veure, perdoneu una cosa, i ara tinc amics que són anglesos, però no destaquen per la seva gastronomia.
No. Bueno, jo haig de dir que sóc filòleg, però no, no, fins ara la gastronomia no passa. No, no, i me'ls estimo molt i he fet receptes d'ells i algun està bé, eh? El chicken pie... Sí. Però... Bueno, la part passa a dir el trifle. Sí. Però tampoc té gaire... Però no té massa història. No té massa història. Després tenim els scones, coses així, no? Però sí, bueno, el bread pudding és només per posar un exemple d'una preparació d'una altra cultura que també introdueix el pa...
remullat en llet i al fornell, en aquest cas, per tenir com un pan de calatrava o un pudin que podem trobar a les cartes de massa restaurants. Llavors, els tres postres aquests que és mentat són postres d'aprofitament de pa, encara que amb alguna diferència en la seva elaboració. Per exemple, la torrada de Santa Teresa francesa no es frelleix en oli, sinó que es daura en una mescla de caramel i mantega.
I avui es coneixen principalment dos tipus de torrada de Santa Teresa tradicional. La de llet, en què la llet s'infusiona amb els cítrics. A mi m'agrada també posar-li canyella i una veina de vainilla. I es rebosa en sucre i canyella, no? Aquesta és com la més tradicional. I després també hi ha una altra que no sé aquí a Catalunya, perquè ja sabeu que jo tinc aquesta vessant com la tradició de l'ursa, que ja sí que la conec, que es fa molt, la torrada de vi...
Aquí hi ha el que és el pa amb vi i sucre. Sí, però jo no... Però no és ben bé el mateix, crec. No, no és el mateix. Perquè la que dic jo d'Andalusia, no sé en altres zones d'Espanya, es remulla amb vi, en un vi dolç blanc, normalment, o també, bueno, clar, es pot fer servir un Jerez o algun vi dolç tínic d'allà, no? I després es cobreix amb mel, una vegada frellida. Va.
També és interessant, eh? Tot i que jo haig de dir que la meva preferida és la que es fa amb llet, i en aquest cas no amb pa de l'altre dia, sinó amb brioix. Però amb això ja entrarem, més endavant. Home, sí, és que amb el brioix també... Li dona una tendresa, i, bueno, més enllà del brioix, també amb el pa Hokkaido, que jo vaig fer un curs amb l'Aliter Dulce. És que és un tipus de brioix, el pa Hokkaido. Justament aquests dies en volia fer.
Té la peculiaritat que porta aquest preferment que és el Chang Song, que és una llet cuita amb farina fins a una certa temperatura per formar una pasta que li dona aquest aspecte més glutinós a la massa i després una tendresa per allò. O sigui, quan l'obres és que veus que em surten les làmines i allò, és deliciós.
Bueno, tornem al que ens estem perdent. Sentrem-nos, sentrem-nos. Resulta que històricament la que sembla tenir major pes entre les classes populars d'aquestes torrades de Santa Teresa és la de vi. És tant la de llet rellegada al consum per les classes massa adinerades. I això per què? Bueno, es deu a dos factors principals. El rebost i un altre element que no para de sortir, l'església.
que és part indispensable també de l'evolució de la nostra cultura. En un primer lloc, si parlem del rebost, es coneix que en el primer dels acintes abundava el vi, un dels conservants naturals més poderosos. D'altra banda, pel que fa a l'Església, es promulgava el seu consum del vi com la sang de Crist al costat del pa, la seva carn.
Així trobem la seva unió perfecta en la torrada de Santa Teresa de Vi. Va ser, a més a més, aquesta mateixa institució la que incentivava el consum d'aquestes torrades, anomenades llavors torrejas o llesques de parida, com a reconstituent per a les embarassades, segons ens conta també l'Anna Vega, no? A canviau la història, eh? Una miqueta, una miqueta. Pel que fa a l'elaboració d'aquesta torrada de Santa Teresa, imaginin per un moment una llarga antiga.
Una taula de fusta en el centre de l'estada principal davant del foc que habita en una xamanella. Sobre el foc, una casarola de fang amb oli a punt de bullir. A la taula, una safata de lleutor o cristall, fona plena de llet aromatitzada amb llimona i canyella o vi i amb uns trossos de pa vell i sec surant en la infusió. Al costat d'aquesta, un plat amb ou batut.
La torrada de Santa Teresa és allò que sura com esponja en una banyera calenta, que s'infla amb el líquid i després se submergeix en ou per a continuació freguir-se en oli roent. Ja fregida, s'escorre sobre el paper assecant i se rebossa o bé en sucre i canyella o en mel. Així es van preparar aquestes torrades durant centenars, si no milers d'anys, fins que la societat va canviar el pa i el sucre per les dietes per acalmar noves ansietats vitals.
L'olor d'oli va donar pas al de l'ambientador de torn, Rituals Hello, i el borbulgell de la fritada, el clic incessant i el scroll interminable. Sí.
Doncs arriba el moment, ho sento, de trencar aquesta il·lusió meravellosa i tornar a la realitat. Milers d'anys des que la primera prototorrija, com m'agrada anomenar-la, veies la llum, va ser internet el que va començar a bullir, però amb milers de notícies que ratllaven el pa dinsalubre i el sucre de poc menys que cansarien.
Com creieu que va afectar aquesta nova situació a la torrada de Santa Teresa? Com en tot, buscar pseudo versions més saludables. I ho dic molt entrecomillat. Entrecomillat, perquè jo he arribat a veure, no sé si vosaltres també, torrades de Santa Teresa fetes amb pa bimbo, farcides de Nutella...
I després fetes en l'air fryer. I ja per fer-les en l'air fryer ja és saludable. Però tota la resta... Exacte, el pa de motlla està ple de sucres. De sucres i altres coses. La nofilla ja no en parlem. Sí, sí, sí. La nofilla, com qualsevol altra crema de xocolata, eh? Crema mutata de xocolata. I això és el primer que m'agrada. Ho haig de dir. Però no per fer una cosa, en teoria, més saludable que la tradició, quan el que estàs fent és empitjorar-la. És que no és més saludable. Ho sento molt. No. De cap de les maneres.
Llavors, el que va ser un caprich quan es mal per acalmar la gana de carn durant la vigília catòlica, també us haig de dir, es va convertir en un pecat pitjor que la ingesta de càrnics. El pa va deixar de ser la principal font d'aliment, tornant-se en un dels principals enemics de les dietes miracles i, per tant, origen de la temible obesitat.
Amb baixar la ingesta de pa ja no quedava pa d'ahir a les cases. El que s'assecava es preferia tirar, llançar, abans que aprofitar, però era un dolç que estava destinat més que mai a les festes a guardar. La torradeta va deixar de frellir-se. Quina pena. No passa trist això.
I tant. A casa meva això no ha passat, eh? Però, per desgràcia, a moltes altres cases on s'està perdent la tradició, està passant. És que, a veure, ens trobem ara que hi ha una infinitat de dietes diferents que cada persona a casa seva fa el que vol i, evidentment...
Però hi ha moltes persones, a més a xarxes socials fan el seu exemple de vida perquè el segueixi si tu vols, que és no menjar hidrats de carboni. I dius, perdona, és que es necessiten per l'organisme. Fes el que consideris, jo no hi estic d'acord.
O sigui, estem habitant el mateix en una paradoxa o dicotomia constant. Per una banda, sí, entre la salubritat de determinats productes que s'han consumit sempre i que sí, òbviament, quan arribem a tenir nous coneixements sobre les saluts o els nutrients dels productes, o sobre els productes, per exemple, de temporada, com fem aquí al programa, podem anar canviant aquestes dietes, però no...
Significa que tot el que ens ve de lluny, tota la tradició, de cop i volta s'ha d'eliminar, erradicar i canviar-la per coses que venen de fora, com, jo què sé, receptes d'altres ingredients, que estic fart de veure-les, jo què sé, canviar sempre, si no ets diabètic, canviar el sucre per altres endolçants, més químics, aprofitar, com es diu, el fruit aquest, ara, és que no me'n recordo, el dàtil, sí, el dàtil.
posar-li dàtil a tot. La cibada també, abusar de la cibada. Bueno, dona per una altra secció. A mi m'agraden els flocs de cibada i m'agrada fer galetes de cibada, però com qualsevol altre ingredient que puc fer servir amb normalitat a la meva cuina. És un ingredient més, però no és un substitutiu de res? No.
Tornem a aquesta evolució històrica per arribar a un moment en què el desplegament dels resultats del cercador va donar pas als continguts de les xarxes socials.
Bueno, que nosaltres les tres estem ficades i ens encanten, però també tenen aquesta vessant una mica més perjudicial, no? Clar, has de saber que hi va. Clar, les famoses dietes van semblar encarnar-se en noves personalitats. I només diré la paraula eat girl i que cadascú se senti identificat.
Noves personalitats, detalles perfectes i, paradoxament, d'un gust creixent per la gastronomia també d'aparador. Va ser així com la Torrada Santa Teresa es va transportar del foc a la pantalla i de la taula d'antany als aparadors virtuals dels restaurants de moda. Es va transportar i també es va transfigurar. La Torrada Santa Teresa, que avui trobem en els restaurants més xics...
Ha canviat. El pa vell se substitueix pel brioix elaborat exprofesso per aquesta recepta. Què vol dir exprofesso? Que es fa expressament per aquesta recepta. El factor forma sol ser el de lingot. O sigui, ja no se respecta tant la forma en si del pa, sinó que se li dona una forma. I aquí podríem entrar en si s'aprofita tot el pa o hi ha un desbaratament o no. Sí.
Sovint, en lloc d'afrair-se, la torrada es caramelitza com la seva germana francesa. Sí. I bueno, hi ha qui utilitza la airfryer, jo no l'he fet servir, no sé vosaltres. Jo no en toc.
Jo en tinc, però no la he fet servir per això. No, per això no. Llavors no sé com quedaria. Jo ho tinc tan fàcil, com que no en tinc. Però és com els dònuts quan es posen al forn, que no és la mateixa cosa. O és com si fas, que vaig veure l'altre dia, uns bunyols i els poses al forn. Llavors tens com els profiterals. Exacte. No tens uns bunyols. La nova torrada de Santa Teresa no se serveix, a més a més, per si sola, sinó que se sol acompanyar de gelat i alguna altra crema com l'anglesa o la catalana.
Fins aquí tot perfecte, em sembla perfecte. El que no em sembla tan normal potser són els preus que li posen aquestes torrades. Ho estava pensant. Sí, sembla perfecte, són molt bones, algunes més que altres. Jo vaig provar una a Madrid, a un lloc que es diu Barro, amb vebaixa, que està espectacular, però clar, per 8,50.
Llavors, desvirtua una miqueta tota aquesta tradició que hem parlat, no?, i tot aquest caràcter humil de la torrada, no?, tots aquests elements en el seu conjunt li donen a la nova torrada de Santa Teresa un aire gairebé luxós i, sobretot, clar,
Molt fotografiable, el camp de cultiu perfecte perquè apareguin fotos i vídeos vilars a les xarxes socials. Instagramable. Sí, sí, jo no, òbviament seria una mica, no em toca anar en contra de les xarxes socials sent que jo estic allà i tinc un compte, no? I amb moltíssims seguidors, milers.
Però sí que és veritat que no estic d'acord amb tot el que promulga aquesta xarxa social i sobretot les noves personalitats que deia abans perquè moltes vegades es fomenta més l'aparença del producte que no el sabó.
Mira, bueno, hi ha una pastisseria, no dir el nom, perquè tampoc toca, que és molt famosa a les xarxes socials, que s'està viralitzant. Nosaltres vivim a prop i vam anar l'altre dia, vam passar-nos i volíem mirar a veure que tal. Hi havia una cua llarguíssima, semblava Port Aventura.
I l'aspecte no tenia res fora del comú, l'únic és que els productes eren massa grans. I clar, això, penyes o portaven fastuc, que tot porta fastuc, penyes una foto a les xarxes socials i això es viralitzava. Però on queda la qualitat d'aquestes productes, no?
Fa més de... Ui, he posat aquí 16 anys, no, 16 anys, no, 16 segles. Marco Gavio Apicio sella la taula per recopilar les receptes del primer llibre de cuina, com hem dit, no? Entre les que destacaven algunes d'aprofitament, com la va la prototorrada de Santa Teresa.
Avui ens asseiem a la taula per a degustar una torrada de Santa Teresa plena de glamour i espero que ens asseiem sense fer servir el mòbil per tal de degustar la tradició en comptes d'una recepta que ha perdut completament la seva inspiració en aquella recepta humil i d'aprofitament que s'ha de reivindicar a les cases sense tenir en compte
els seus aspectes nutricionals, perquè és una recepta, a més a més, molt estacional, i que si toca, igual que el torteig, igual que la coca de Sant Joan, s'ha de fer tal com toca. I m'encanta el nom francès, que precisament ho diu tot, no? Pain perdus. Ara ho he dit millor? Sí, perfecte. Sempre ho dius bé. Ai, gràcies. Doncs esperem amb candeletes, que ens portaràs la setmana vinent. Gràcies, Adrià. Fins ara. Fins ara.
Fins demà!
Avui viatgem a algun lloc interessant per poder degustar un dinar. Interessant, no? Què ens hi portava avui? Avui hi vaig jo. Avui la Montse. Avui viatgem fins a Còrsega, l'illa mediterrània de paisatges salvatges i cuina amb influència francesa i italiana. El plat protagonista, aviam si ho dic bé, són els torsapreti. Perfecte. Que vol dir, literalment, escanya capellans.
M'encanta, m'encanta. Són una mena de nyoquis fets amb espinacs i brotxiu, el formatge fresc típic de cors, i ous i farina. Es bullen i després es gratinen amb salsa de tomàquet. Un plat senzill, casolà i molt reconfortant.
I per posar-hi música, sonarà Moi Lolita, d'Elizé, cantant nascuda l'icona del pop dels anys 2000. Doncs és una cançó que es va fer molt, molt, molt popular, oi? Que la recordeu? Moi Lolita.
Ho sento, però a mi no ho sé. És que ets massa jove, ets massa jove. Salutacions de l'equip que fa possible aquest programa. Montse, Margarita, Adrià, Solano, Jordi Bernat, Adrià Manzano, el control tècnic i qui us parla amb Marta Plata. Ens escoltem de nou dimecres. Recordeu a les 7 de la tarda, quan vulgueu, el podcast matadeperaprodi.cat. La setmana que ve, vagi d'agost. Moi je m'appelle l'Holita. Le rubien l'hola du pareil.
Bona nit.
C'est pas ma fausse. Et quand je dame ma langue au chat, je vois les autres. Tout près à se jeter sur moi, c'est pas ma fausse. À moi, si j'entends tout autour de moi. Hello, Elitéa. Moi, Lolita. Moi, je m'appelle Lolita. Collégienne au bar, bleu de méthylène. Moi, je m'appelle Lolita.
Fins demà!