Aquí comença De Tu a Tu, entrevistes, anècdotes, projectes, records, nostàlgia i converses, De Tu a Tu, amb Pere Vergoñón-Reventós, Pierre.
Avui, bona tarda, bon matí, si és el diumenge. Avui dimarts comencem el programa amb una cançó que li deixarem que l'escolleixi el David,
que sabem el seu bon gust que té per la música molt actual, música romàntica també, música que ens pot agradar a tots i a totes,
i no precisament dels que ja ballàvem als anys 70, doncs els que encara poder no havien nascut.
Ell l'escollirà, però ara jo us explico el que em va passar amb mi, que vull ser tan modern que em vaig canviar el mòbil,
i vaig voler fer fotos, que les fotos en quedessin més guapes, les fotos per posar al Facebook, les fotos de les actuacions,
fotos d'instants, de moments que a mi m'agrada recordar i tenir-los, en guardo tants que després no sé què fer-ne,
però d'acord, vaig canviar el mòbil i la feina era meva per fer la primera foto, fins que vaig demanar ajuda
i llavors van dir-me que aquest mòbil nou, no diré últim model ni moderníssim, però nou per mi,
tenia com una finestreta que l'havia d'obrir, si no, no hi havia manera de fer la foto.
Escoltem la cançó, després ens direm quina és la que ha estriat.
Ella fue la primera de sus hermanas en huir.
De la casa que la vio nacer, hacia los salvajes.
La montaña fue su salvación.
Se crió.
Y en los árboles se escucha voces de tiempos remotos.
ha elegido caminar hacia los salvajes.
No tenéis ni idea de lo alto que puedo volar.
No tenéis ni idea de lo alto que puedo volar.
Se sentenció con un portazo y no la vieron nunca más.
Cada golpe que le dieron era una cuenta entrar.
y ahora corre hacia el bosque.
Es que su fortaleza, su fortaleza, su nuevo hogar.
Y en los árboles se escucha voces de tiempos remotos.
ha elegido caminar hacia los salvajes.
y en los árboles se escucha voces de tiempos.
y en los árboles se escucha voces de tiempos.
y en los árboles se escucha voces de tiempos.
y en los árboles se escuchan voces de tiempos.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Una cosa이에요!
Perd la coche!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
L'açap dóna!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Sí, avui m'he adormit, m'he adormit,
eren les 4, menys 10 minuts quan m'he despertat,
que mai les meves migdiades mai passen de 25 minuts,
i m'he adonat que eren les 4 i 10,
i he pensat, poder que t'aixequis i vesteixis,
i si llavors hagués passat amb una mica de retard el bus,
doncs ja jo hauria arribat aquí perfectament a temps.
Però no ha sigut així, el bus es veu que acabava de...
I com que mentre busquen, no troben aquesta cançó,
perquè jo no els hi havia explicat,
posem-ne una altra i després us tornaré a dir quina cançó m'ha escoltat,
la que a tu t'agradi, David.
Boemia de París, alegre loca y gris,
de un tiempo ya pasado, en donde en un desván,
con traje de cancan posabas para mí,
y yo con devoción pintaba con pasión,
tu cuerpo fatigado,
hasta l'amanecer a veces sin comer y siempre sin dormir.

Feliz nos reunía, hablando sin cesar,
soñando con llegar, la gloria a conseguir,
y cuando algún pintor, allá va un comprador,
y un lienzo le vendía, solíamos gritar, comer y pasear,
alegres por París.
La bohemia, la bohemia, era jurar, te vi y te amé,
la bohemia, la bohemia, yo junto a ti triunfar podré.
Teníamos salud, sonrisa juventud,
y nada en los bolsillos, con frío, con calor,
el mismo buen humor bailaba en nuestro ser,
luchando siempre igual, con hambre hasta el final,
hacíamos castillos, y el ansia de vivir,
nos hizo resistir, y no desfallecer.
La bohemia, la bohemia, era mirar,
amanecer.
La bohemia, la bohemia, era soñar, con un querer.
Hoy regrese a París, cruce su niebla gris,
y lo encontré cambiado,
las lilas ya no están,
ni suben al desván, moradas de pasión,
soñando como ayer, ronde por mi taller,
más ya lo han derrumbado,
y han puesto en su lugar, abajo un café bar,
y arriba una pensión.
La bohemia, la bohemia, que yo viví, su luz perdió.
La bohemia, la bohemia, era una flor,
y al fin murió.
La bohemia, la bohemia, la bohemia, la bohemia,
la bohemia, la bohemia, la bohemia, la bohemia,
Ara, si em dones veu tal com has fet,
jo podré dir que escoltarem Albano i Romina Power
en La mañana.
La aurora su sol va pintando
al mundo cubierto de azul
despierto y es otra mañana
Alegre lo mismo que tú
Hay un señor que me canta
y un carro se oye gemir
y es otra mañana que nace
mi vida en ti
también tú
por la mañana
un sol refleja en mi mirar
Si tú no estás
es toda noche
donde tú estás
¡Ay, amor!
Y junto a la iglesia yo paso
No entro, pues he de partir
Me acuerdo que rezo yo son
Doy gracias por tenerte aquí
Y también tú
por la mañana
un sol reflejas
en mi mirar
Si tú no estás
es toda noche
¿Dónde tú estás
¡Ay, amor!
¡Ay, amor!
També pendent
per la setmana vinent
Romina Pober
no sortia
amb la cançó
Estava
aquí amb el llistre
d'internet
no és culpa nostra
posava
la mañana
el bueno
Romina Pober
però aquesta versió
només era d'ell
i ho solucionarem
la setmana que ve
i abans
també hem pogut escoltar
el cantant
francès
nacionalitzat francès
però ell era
era
espera't
Moldavia no
era de per allà
però ara no me recordo
perquè jo tenia una cosina
que es havia casat
amb un
es va casat
amb un
xicot
xicot
que ja tenia 40 anys
es van casar grans
i era d'allà
però ara no em surt el nom
hem pogut escoltar
aixar els Asnebur
que aquí el nostre programa
no l'escoltàvem massa
i ara serà
a Demi Russo
que també és de la mateixa quinta
Demi Russo
que ens cantarà
por siempre
i para siempre
no si abans
si un dia em veieu pel carrer
i algú m'ho vol dir
si algú se'n recorda
ara s'ha de tenir una certa edat
per recordar això
per què
se li va canviar
el nom
de
les delícies
a Savoy
el cine que teníem
al carrer Carril
per algun motiu
el carrer Carril
al temps del franquisme
a l'any 73
se li va posar el nom
de Carrero Blanco
però
després
es va recuperar
el nom
de Carril
o se li va posar
no sé
sí, sí
tothom l'hem conegut
sempre com
el Carril
però el cinema
d'Alicies
ni jo
que sóc bastant gran
recordo
veure-lo
vist mai
sempre l'havia conegut
com Savoy
potser algú
m'ho podrà explicar
i ara escoltem
Ademirrussos
ever and ever
forever and ever
serás mi luz
mi amanecer
mi princesa azul
siempre de siempre
por siempre
hasta siempre
serás mi pan
mi huerto en flor
mi calor de hogar
llévame a la tierra
de los sueños
tú eres mi ambición
y mi consuelo
ever and ever
forever and ever
mi inspiración
mi eterno abril
mi mejor canción
ever and ever
forever and ever
en mí tendrás
el mismo amor
por la misma paz
la la ya
la la la
la la
la la
la la
la la
la la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
Llévame a la tierra que no suengas
Tú eres mi ambición y mi consuelo
Serás mi luz, mi amanecer, mi princesa azul
Y tú eres mi amor, mi amanecer, mi amanecer
Y tú eres mi amor, mi amanecer
Y tú eres mi amor, mi amanecer
Y tú eres mi amor, mi amanecer
Y tú eres mi amor, mi amanecer
Tant que ens exclamem dels llistats d'espera per operacions, per visites mèdiques, la cita prèvia, que sembla que ara sortosament estan arreconant-la una mica, ja t'atenen més aviat, crec.
Però a la Macarena de Sevilla potser van anar massa de pressa, potser hauria tingut de pensar més, no sé com ha acabat el tema, suposo que tants restauradors que hi ha i tornaran a recuperar la cara que tenia la imatge.
Però el disgust no va ser fàcil. I nosaltres continuem. Ara serà Domenico Moduño, que interpreta Dio como te amo, que recordeu que aquesta cançó la va presentar, em sembla que era l'any 67, sí, a Gigliola Cinqueti, al festival de San Remo.
Sí, ella, amb 16 anys, crec que tenia, va guanyar l'any 1964, no tengo edad, al festival d'Eurovisión.
Recordo que els que llavors teníem l'edat d'ella, 16 anys més o menys, teníem, quan conservàvem aquell disc, fa poc i jo encara el tenia.
Ella, després de l'èxit d'aquesta cançó de l'any 64, es va presentar una altra vegada, ja amb molta maduresa artística, amb Dio como te amo, de Domenico Moduño, que ara ens la cantarà a ella. A la Gigliola l'escoltarem més tard.
Dio como te amo,
Noi due innamorati,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
un bene
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Dio como te amo,
Un bene così caro, un bene così vero,
chi può fermare il fiume che corre verso il mare?
Le rostrini del cielo che vanno verso il sole,
chi può cambiare l'amore, l'amore mio per te?
Dio come ti amo, Dio come ti amo,
Bé, hem escoltat aquesta cançó i ara, com que havia dit
que cantaríem una cançó de casa nostra, una cançó en català,
que la feina, quan parlem del català, dels que estimem tant la nostra llengua,
el català, no diré que el millor, però un servei molt bo que li podem fer
és intentar parlar-lo i escriure el que no és fàcil
pels que no vam anar a l'escola en català.
Per mi, per fer les adaptacions o les cançons en català,
m'ha costat el meu d'anar buscant el servei de normalització
d'aquí del nostre ajuntament, que m'ajudessin.
Ara ja ho podem trobar amb el mòbil,
però jo fa més de 30 anys que feia ja les primeres cançons,
i sé lo difícil que era no parlar-ho lo suficientment correcte,
no una falta garrafal, no, però no era fàcil.
Les dic que el millor que podem fer és llegir els diaris en català
quan ho fem, que a mi almenys em costa una mica més,
vaig més a poc a poc,
però a mirada, quan l'hem de parlar o d'escriure,
també com puguem.
I ara escoltem una cançó de les que us parlava,
El vals del retorn.
És una cançó que porta el seu missatge,
ens parla de la federació,
la federació obrera,
la cançó parla dels seus inicis,
quan un grup de treballadors van aixecar-la,
van fer la corporació, la federació,
i també parla, es fa com una història que no és real,
com altres cançons que he fet jo,
es basen una mica en una fantasia,
en una cosa que podria ser, un somni en aquest cas.
El pare i la filla un somni, els he dit.
El pare i la filla, quan vaig dedicar-me a fer aquesta cançó,
estaven reposant a cant en maller.
Em sembla que encara hi sonara,
estaven allà, ben custodiats.
Però ells, la filla, la Montserrat,
li diu al Miquel, el seu pare,
que enyora molt els vals de la federació,
quan sonava l'orquestra,
quan sortien els primers balladors,
els vals, valsos o pas dobles,
o que es ballava llavors.
Però ella parla d'un vals que ella recordava molt,
i li diu al seu pare que un dia al vespre,
que un dia li agradaria tornar-hi.
I el pare, amb un somni, li diu que sí.
I ell assumia que surten tots dos de la mà
i és a la vora de Can en Maller a la federació,
aviat ho troben i pugen aquelles escales.
Ens parla d'una rosa, la cançó ens parla d'una rosa.
Si passeu per davant de l'edifici,
encara veureu al costat de les columnes una rosa,
gravada, esculpida, una rosa,
que és la que parla la cançó, per si algú no ho pensa.
I quan parla del Lluís, ens parla del Lluís,
la lluita que va tenir el Lluís Pons
per recuperar l'edifici de la federació.
És a dir, que és una cançó,
el vals del retorn,
el retorn de la federació,
el somni que van tenir els nostres gegants,
i la cançó que la teníem aquí ara per escoltar-la.
El pare i la filla, un somni els ha dit,
escapeu-vos una hora que el poble us espera
al mig de la sala de la federació.
A l'entrar en silenci s'encenen els llums
sobre l'escenari i comença el ball.
I els gegants ballen i ballen i ballen,
somrients canten, mig ploren i riuen,
el so a l'orquestra que avui per ells toca el vals del retorn.
El fi de la festa se'n tornen de nit,
a Lluís els dona les claus i una rosa romàntica escala
que baixa el cafè.
On troben els fills dels que la fundaren
i amb gran sacrifici la van aixecar,
com si fos un somni s'ha obert per una hora
al ball de la sala de la federació.
i els gegants ballen i ballen i ballen,
les dones canten, els homes somriuen,
la gent que treballa enllaçant els braços,
avui surt al balcó.
i els gegants ballen i ballen i ballen,
i somrients canten, mig ploren i riuen,
el so de l'orquestra que avui per ells toca el vals del retorn.
Tants anys de silenci no ofeguen les veus,
ni apaguen la flama d'aquells lluitadors,
com si fos un somni s'ha obert per una hora
i hem pogut trobar-nos a la federació,
tornar a obrir les portes de la federació,
els gegants ballen a la federació.
Recordo quan vaig gravar aquesta cançó
en un estudi de Sabadell, per cert,
em deien, la federació no, és la federació.
Dic, no, a Molins de Rei se la coneix com la federació.
Si jo canto, els gegants tornen a la federació,
sí, serà correcte, però a Molins de Rei,
que és a on més s'escoltarà,
la coneixem, la federació, així, amb aquest nom.
Sobretot, ament, conservem la façana.
I la cançó és una de les que a mi m'agraden molt.
I aprofito per, encara, després de molts anys,
agrair el Sergi Pí a la colla gegantera
que em van ajudar, no sempre ha sigut així,
llavors es feien els CDs, els compact discs,
i jo la vaig fer, jo una, amb altres cançons,
i ells em van ajudar a fer una distribució,
econòmicament van comprar uns quants CDs,
i a mi em va ajudar una mica a tota la despesa
que suposa fer la música, l'enregistrament,
fer els CDs.
Sí, estic agraït encara després de tants anys.
I també el recordat Reventós Cartró, Josep,
que ell també, amb aquesta cançó,
també va donar un cop de mà i amb algun altre.
Bé, estem de reconeixements,
i després us explicaré alguna anècdota més.
Ara, el que us havia promès,
la cançó guanyadora del Festival d'Eurovisió 1964,
No Tengo Edad, no Noleta.
No Tengo Edad, no Tengo Edad,
que no Tengo Edad, no Tengo Edad, no Tengo Edad,
que no Tengo Edad, no Tengo Edad, no Tengo Edad, no Tengo Edad,
los dos.
No sé qué más, no sé qué más.
Puedo decirte, tú sabes ya,
muchas más cosas que yo.
Edad, no Tengo Edad, no Tengo Edad,
Deja que viva este amor tan romántico,
Deja que viva este amor tan romántico,
Deja que llegue el día soñado,
Mas ahora no, no Tengo Edad, no Tengo Edad,
para amarte y no está bien,
que salgamos solos los dos,
tal vez querrás, tal vez querrás,
esperarte que sea mayor y pueda darte mi amor.
Deja que viva este amor tan romántico,
Deja que llegue el día soñado,
entrego,
deja que,
para amarte y no está bien
que salgamos solos los dos
tal vez querrás, tal vez querrás
esperarte que sea mayor
pueda darte mi amor
Què us sembla si ja que estem tocant tant temes eurovisius
escoltem a Cliff Richard amb la cançó Los años jóvenes, encara no.
Hem de parlar una mica més, sempre m'agrada explicar alguna cosa
com el que li va passar a una noia que conec
no sembla que ha passat sortosament una mica
i hem de lligar, com dèiem abans, de fer coneixences, de tenir cites per internet
i si algú us hi heu trobat alguna vegada ja sabeu que no és gens fàcil
i ella se'n va anar tan contenta
cap a aquest famós bar
aquest famós bar que hi ha la plaça Catalunya
que ara tampoc em sortirà el nom
a la cantonada del carrer Pelai
a la plaça Catalunya
ell es va presentar
i quan se li presenta la cita
aquell xicot se li assenta
i li diu
el primer que li diu al arribar
ai, ja has demanat
ara demanaré jo
però primer haig d'anar al lavabo
cosa que pot passar sovint
però a la primera cita
i quan torna
li diu
per què
va anar
en una
primera cita
anar a un lloc de Barcelona conegut
perquè ell venia
no sé si d'un poble
no diré quin
perquè no ho sé
la veritat
i anar
al carrer Patritxol
a peu
des d'allà
a menjar xocolata
amb xurros
molt romàntic
i aquesta coneguda meva
això ja no li agradava gaire
diu noi
la primera cita
al lavabo
el primer
al lavabo
i després anava a menjar xocolata
xurros
i encara com no va demanar
uns quants pets de monja per sucar
bé
però van anar allà
i jo li deia
escolta
però és que és un lloc molt maco
hi ha dues xocolateries
crec que
allà al carrer Patritxol
i si una m'agrada
l'altra també no xocolata
que a mi no
el dolç no em diu res
però si l'ambient
la decoració
el tipisme
la història
no?
i ella va anar allà
i llavors
aquest
veu que no havia tingut prou
costuma passar
va haver d'anar al lavabo
una altra vegada
devia estar nerviós
aquesta amiga meva
sí que és bastant voluptuosa
així com
com diré jo
un escot bastant pronunciat
i potser aquest home
es va trobar una mica covardit
i li va agafar mal de ventre
total que se'n va anar
però el pobre
quan va tornar
va trobar la taula buida
aquesta amiga meva em diu
a mi em va saber molt de greu
però jo no em veia en cor
de tornar a peu amunt
ja no sabia què dir-li
a mi no m'agradava gens
i
aquesta és una de les anècdotes
que poden passar
amb aquestes cites
i ara escoltem la cançó
que no sé si us l'he anomenada
em sembla que era
la de Cliff Richard
los años jóvenes
que no són precisament
el d'aquesta parella
que us acabo d'explicar
és el famós cafè Zurich
és el famós cafè Zurich
de perstag
de mi
es
les
&
de
de
du
tu
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
a casa seva, el trobar-se ja una mica més gran cada dia,
però amb totes les possibilitats que et donen la societat.
Parlarem d'això quan ara escoltarem per acomiadar
Jimmy Fontana i El Mundo.
I us recordo que tots els dissabtes encara, fins a mitjans de setembre,
al pati de casa del Pierre, és a dir, casa meva,
de 9 a 12 de la nit fem aquest petit recital i de música per ballar,
cançons per escoltar, música per ballar, a vegades cantades en directe
i altres vegades de música de disco, de cançons per ballar en línia,
per ballar pas doble, per ballar vals, per ballar el que sigui.
Hi ha un petit refrigeri d'un pica-pica per començar,
un pastís per acomiadar i l'entrada és lliure,
no s'ha d'abonar res per res del que t'ofereixin,
només col·laborar amb una caixa solidària per posar el que bonament es pugui.
Si veniu, encara que trobeu la porta tancada,
està ajustada només, eh?
Podeu entrar que sereu ben rebuts i rebudes.
Una abraçada, sempre vostra, us trobaré a faltar.
Appena nati, con gli amori già finiti,
con la gioia e col dolore della gente come me.
Un mondo, soltanto adesso io ti guardo,
nel tuo silenzio io mi perdo,
e ne sono niente accanto a te.
Il mondo non si è fermato mai un momento,
la notte insegue sempre il giorno.