Aquí comença De tu a tu. Entrevistes, anècdotes, projectes, records, nostàlgia i converses. De tu a tu. Amb Pere Vergoñón-Reventós. Pierr.
Ai, avui sí, avui sí que, o sigui, us presento el convidat d'avui, només que digui Miquel Canut, ja no cal que digui res més. Molt benvingut, Miquel. Hola, bona tarda. Tothom et coneix, Miquel Canut i Carpintier. Canut ja ho sabia, però Carpintier? Carpintier, sí. És el segon cognom i d'on ve? Bé, el meu avi era cubano, suposo que descendent de negreros francesos,
ell va néixer a La Habana, de molt petit va venir a viure a Espanya, es va casar amb la meva àvia, van tenir la meva mare. I la teva àvia era de Molinenca? No, no, la meva àvia era de Barcelona. De Barcelona. Carpentier, jo conec més Carpentier. Sí. A Cuba sí que n'hi ha algun, sí. No massa, tampoc. L'Alejo Carpentier era l'ambaixador de Fidel Castro a París.
Cosí llunyà del meu avi, dels meus avantpassats. I tu creus que aquest Carpentier ha sigut... És un error de jutjat, d'amanuència, d'això. Aviam, la pronúncia de Carpentier i Carpentier, que és d'origen francès, és el mateix, Carpentier. En un moment determinat algú canvia la E per una I.
Ah, és curiós, sí. I, bueno, la meva branca és la Carpintier. Jo quan t'he presentat he dit Miquel Canut i Carpintier. Calia aquesta I o és igual? Bueno, aquesta I és una praxis catalana normal.
I corrent, no? Sí, molt bé, molt bé. Escolta, podríem parlar amb el Miquel de molts temes, família i arts, amb la política, aspecte laboral, social... Però avui ens dedicarem a parlar de la seva inquietud, de la seva dedicació i l'experiència viatgera, que és molt extensa. Per on comencem? Per on tu vulguis. Pel Marroc? Bé, doncs pel Marroc. Quan va ser? Va ser el 2017.
Aviam, la meva afició a viatjar i la meva afició fotogràfica són un un, és tot un. Jo viatxo per fer fotos i faig fotos perquè viatxo.
Ah, això està bé. Però jo t'ho volia preguntar. Jo sé que després parlarem de la teva afició, la fotografia i dedicació, i parlarem. Però jo pensava que l'utilitzaves per viatjar. No és exactament això. No, no, va tot lligat. Va tot lligat. És a dir, en el món que jo em moc de viatges, que són viatges fotogràfics, sempre parlem que nosaltres no som turistes, som viatgers.
Turista és algú que va a algun lloc, s'ho mira, es fa una foto, una selfie, un d'això, i jo he estat aquí. El viatger és algú que va a llocs del món per conèixer-los.
per saber què passa al món. El món no és només el nostre entorn, és molt més gran, és molt més divers, i val la pena conèixer-lo. Viatjar educa molt. Es trenquen molts prejudicis que tenim sobre altres cultures. A més a més, en aquest viatge de coneixement de cultures i d'això, m'acompanyo d'una càmera fotogràfica.
i intento captar moments, situacions, maneres de veure de gent que després, a través de les xarxes, us deixo perquè ho veieu i ho explico. Jo en el meu Facebook, per exemple, quan vaig publicant fotos, el que vaig és fent una crònica d'un viatge, acompanyada de fotos.
Ja, ja. És aquest el tema. I tot això comença quan jo perdo la meva dona i constato que jo no tinc amics. Tinc molts coneguts, tinc molts saludats, però no tinc amics. No m'espantis, eh, que... Sí, sí, no tinc amics. A la meva edat això és molt fàcil de trobar-s'hi. Sí, però és allò de dir... Bé, jo em trobo en una situació que em quedo sol...
Tinc uns fills, tinc uns nets, però em trobo sol. Ja tenies nets, llavors? Sí, en tenia un, després n'he tingut dos més. Digues, digues. Però, bueno, el meu món es queda reduït a aquest entorn. Perquè la meva vida, i jo puc dir, jo he sigut molt feliç durant tota la meva vida, es limitava a estar amb la meva dona i amb els meus fills. Aleshores, quan ella falta...
No hi ha ningú que em digui què fas col d'olla? Vols venir un dia a dinar? Per què no anem a no sé on? Tot això desapareix. Jo tinc molts coneguts, moltíssims, molts saludats, però no tinc amics. La verdadera veritat d'amics, no en tinc. Actualment, tampoc? Tampoc.
Tampoc. És a dir, tinc coneguts una mica més íntims o d'això, però no tinc amics. Aleshores, jo necessito tenir alguna activitat, recupero l'afició a la fotografia, i amb l'afició a la fotografia conec algú que m'ajuda a fer viatges, perquè, clar, quan em quedo sol, els meus fills em diuen «Para, ara que estàs jubilat, per què no viatges?».
viatjar sol és molt difícil. És molt difícil. I fins i tot és car. Perquè quan fas un viatge, si l'habitació és individual, és més car. Si has de llogar un cotxe... Aleshores, jo conec una persona de Caldes de Montbui, que ha vingut aquí a la ràdio on hem parlat, en Quim Desquens, que és un guia de viatges fotogràfics.
I a través d'ell, doncs un bon dia, l'any 2017, em diu, vols venir al Marroc amb un viatge fotogràfic?
i puc anar amb un viatge fotogràfic sense necessitat d'anar acompanyat i d'això, amb gent que té la mateixa afició que jo, que és la fotografia. I això fa que tingui relació amb altra gent, amb objectius comuns, i que en el viatge no hi hagi aquella pressió de si això és dimarts, això és Holanda, el cop de pito, deu minuts per estar aquí, sinó que anem a fer fotos tots.
I a partir d'aquí venen tots els viatges, i la ficció a la fotografia, la publicació a xarxes, i una manera de tenir, de socialitzar, més enllà de relacions, diguem-ne, efectives. Bé, amb el tema, adreçat el tema que a tots us agrada. Què vas descobrir? Al Marroc va sorprendre't alguna cosa que no t'esperaves?
Home, jo he de dir que tots els països m'han sorprès coses, no? Jo al Marroc, que és el primer viatge que faig fora dels viatges que he fet per tipus professional d'això, trenco prejudicis en un determinat país com és el Marroc.
Jo tinc prejudicis previs al Marroc, el meu germà va morir fent el servei militar al Sàhara, per alguna cosa que ningú reconeix, però que al darrere hi ha la marxa verda, hi ha el Marroc, hi ha el rei...
hi ha a Estats Units, hi ha la Geoestratègia Internacional sobre el control dels fertilitzants, sobretot el fosfat. I el meu germà mor allà. Era més jove que tu. Tenia 4 anys menys.
jo tinc un cert prejudici enfront d'aquest país. I quan em diu el Quim, vols venir al Marroc? D'entrada dic que no. Jo no vull saber res d'aquest país. Però al final hi vaig. I al final descobreixo que la política és una cosa, jo m'he dedicat a la política, i l'altra són la gent...
del món. I jo vaig a Morroc, tinc un guia que es diu Seït, conec, veig Fès, que és la ciutat més gran que vaig veure, i això hi veig que la gent és molt normal, és molt afable, és molt alegre, és molt acollidora. I aleshores trenques prejudicis. Aquests no tenen cap culpa del que va passar amb allò.
I per tant no tinc per què dir que som mala gent. Sí. Islàndia. Ens anem a l'altra part. Islàndia és el segon viatge que fem. Quan estem al Marroc, amb en Quim...
un dia parlant, això em diu, tinc ganes de fer una cosa, no és fàcil, i no sé què, diu, vull anar a Islàndia, però ho vull fer amb autocaravana, i per tant necessito que siguem cinc persones de molta confiança. I jo li dic, mira, si tens confiança en mi, compta en mi, si en trobes tres més, és això. I al final, bueno...
Vam ser un equip molt maco, encara mantenim contactes i d'això, i vam fer Islàndia, onze dies a Islàndia amb autocaravana. Conviure cinc homes dintre d'una autocaravana no és fàcil. Un ronca, l'altre fuma, l'altre d'això, però és igual, ens en vam sortir molt bé. I l'altre s'ha de llamar quatre vegades. Islàndia és un...
És un lloc molt especial, molt suïzenes. Tu pensa que a Islàndia, per exemple, hi ha un lloc, que hi ha un canó de pedra, que és on estan en contacte la placa tectònica europea i l'americana. I cada any se separa un centímetre. Un centímetre, eh? Sembla misèria, però cada any un centímetre és un lloc.
Islàndia té aigua per donar i vendre, salta per tot arreu i d'això. Islàndia és un país que té deu vegades l'extensió de Catalunya, deu vegades més gran, i deu vegades menys d'habitants que Catalunya. És a dir, un habitant islandès té cent vegades més territori pel seu ús que un català.
Ja pot fer excursions. Sí, perquè, a més a més, la immensa majoria de gent viu a Reykjavik i la seva àrea metropolitana, i després hi ha tres o quatre ciutats més, una d'elles molt curiosa, que es diu Vic, Vic amb K. No sé com aquí, d'això que està a la costa, que és una població...
i veure els salts d'aigua, veure el canal de Jocult-Sarlon per on surten icebergs cap al mar, això és impressionant, o la platja dels Diamants, és molt...
Sí, sí, més de la manera que tu em dius, que ho vau anar a conèixer, a viure, no que et van passejant i t'ensenyen. No, no, no, nosaltres vam anar pel nostre d'això, vam fer un recorregut, i d'això, o veure el geyser de Geysir, que per això se'n diu geyser, dels sortidors d'aquests d'aigua, perquè el més important està a Geysir, que és una ciutat del triangle d'or de Geysir,
d'Islàndia, que està una mica més al nord de Reykjavik. La resta de l'illa pràcticament està despoblada. L'illa d'Islàndia és com un sombrero, com un sombrero cordoès, té una planura central elevada,
on està ple de neu i d'això, i de volcans, volcans importants. I després hi ha una part baixa al redor, a tota la costa, que seria l'ala del sombrero, que és on viu la gent. I, bueno, d'això, volcans amb actiu. Em sembla que encara hi ha ara una erupció d'una grieta volcànica al sud de...
de Reykjavik, que fa dos quilòmetres de llarga, d'això que està traient l'aba i d'això. Molt bé, abans hem parlat, has parlat amb el David, que és el tècnic de so, i has demanat alguna cançó que t'agradés. Per quina et sembla que començaríem? Home, si estem parlant d'Islàndia, tot i que no és islandesa, però a mi amb la boca seria alguna cosa d'Ènia. La tenim a punt, David? Doncs escoltem.
Bona nit.
And who can say what you are
Fins demà!
Fins demà!
Memòries d'Àfrica és una pel·lícula que tu has escollit una cançó, però la posarem després. Ara parlarem de Canadà, però abans ens ha quedat una cosa penjada del Marroc. Crec que hi ha una història d'amor. Sí, és curiós. Jo vaig fer tot un circuit.
I a la zona d'Emilxil hi ha dos llacs, un és el Tislit i l'altre és Licelli, que diuen, la llegenda diu, que són fruit de les llàgrimes de dos amants, que són un noi i una noia de dos tribus que no es poden veure entre ells, però que ells s'enamoren.
i que, bueno, hi ha tota una història que ella se suïcida perquè no es pot estar amb ell, i ell quan se n'entera també se suïcida, i les llàgrimes d'ells creen aquests dos llacs. Un dels llacs, que és el de la noia, és d'aigua dolça i té vida,
I el llac fet amb les llàgrimes d'ell és un llac salat que no té vida. I això es constata en moltes cultures la història famosa d'en Romeo i Julieta. Dos amants que les famílies no es poden veure i que se suïciden davant de la impossibilitat.
A quina part del Maroc? A la zona d'Imilchil. És al sud? Sí, és entre Merzuga i l'Atlas. És proper a l'Atlas. És una zona molt alta, són dos mil i pico de metres. I estàvem al mes de març i ens va fer una nevada d'un pam de la marinera. Vam tenir problemes per poder passar. I això, però...
El Canadà, que parlarem ara, però aquesta cançó de Memòries d'Àfrica la passarem en record d'aquests amants que pobres, que menys, no? No, Memòries d'Àfrica va relacionada amb Tanzània. Ah, amb Tanzània! Ah, que també n'hem de parlar, això jo no ho sabia, que era de Tanzània. Doncs escolta, posa la cançó que vulguis després. Ara parlem de Canadà, que tinc aquí apuntat Rocalloses, que això sembla que sigui Catalunya, però es deu dir d'una altra manera, no?
En català es diu rocalloses. Són les muntanyes rocoses famoses. És una cadena muntanyosa que va des de pràcticament Alaska fins abans dels Estats Units. I també ho vas conèixer, això. Sí. Vaig anar-hi... Vaig estar-hi 15 dies per allà. Un altre país, eh? Sí que et va xocar més. Bé, és un lloc de natura pura.
molt gran...
hi ha dades curioses com per exemple que a la sortida d'una ciutat trobes un cartell que diu propera benzinera 450 quilòmetres ja crec que portis un canti surt amb el tipòsit ple perquè fins d'aquí 450 quilòmetres no trobaràs una benzinera és un país amb molt poca gent hi ha unes ciutats jo vaig estar a Calgary a Banff a Hasper
i d'això, però són ciutats concretes, i després natura pura. I vas per la carretera, unes carreteres impressionants, d'això que no passa a gairebé ningú. Sobretot, si et passa alguna cosa, truca al...
El 911, el 911, que és com el 112 nostre, però americà. Sí, sí, molt bé, si em passa alguna cosa trucaré al 911, però no tinc cobertura. No sé per què em dius que truqui aquest número, si no puc trucar.
Perquè no hi ha cobertura, perquè és immens. És aventures, experiències, aprenentatge, és coneixement. Molt bé, aquests llatges... Aviam és natura, és a dir, tu vas per la carretera que hi ha molt poca gent i de cop i volta veus tres o quatre cotxes aturats i dius, què passa aquí? Pares...
i allà al davant et trobaràs, doncs, no ho sé, uns ossos, o et trobaràs uns alts, o et trobaràs... Uns ossos que fan bondat, per això. Bueno, si no t'hi acostes no hi haurà res, però si t'hi acostes... I, cuidado, si t'hi acostes, et poden clavar una multa impressionant. És a dir, allà t'ho diuen. Primer, no es pot deixar menjar
a natura perquè els animals no es mal acostumin. Hi ha uns contenidors en unes àrees que estan tancats hermèticament perquè, sobretot, els ossos no puguin obrir, volcar i agafar menjar fàcil, diferent del que naturalment han de menjar. Però si tu deixes menjar, la multa pot arribar a ser de 18.000 euros.
Els has de portar a sobre, per si en cas, eh? És igual, espavila't, espavila't. I tu vas per allà i estàs, i diuen, escolti, si els animals estan quiets, vostè es pot acostar fins a 150 metres, no més, no menys. I si estan en moviment, s'ha de quedar a més de 300 metres. Fotografi, fa el que vulgui, però no emprenyi l'animal.
I allà et trobes ossos al mig de la carretera. T'has de parar, deixar-los passar, fes fotos, però no baixis. O el famós mous, l'als que coneixem en català. Com en català? Als, l'alce. El mous, que és una espècie de sèrbit, amb unes banyes impressionants com a pales
d'això, que és molt agressiu. Que és molt agressiu. Aleshores, quan el veus, si vas amb el cotxe, doncs et pares, el deixes, el pots fer fotografiar, ell igual s'admira i d'això, però bueno, si estàs dintre del cotxe no passa res. Però és impressionant la natura del Canadà. Abans de passar a Tanzània, que ara ja ens veiem obligats, alguna cosa més que vulguis remarcar del Canadà? Que n'hi ha moltes, no? Però...
El temps... Bé, jo recomano anar al Canadà i sobretot a les Rocalloses. Tanzània, com va ser que vas decidir anar aquí també per un grup d'amics? Bé, pel mateix. Aquí, al darrere de tot això hi ha en Quim Desquens, que és un fotògraf guia de viatges fotogràfics. Ah, sempre amb aquest company de Caldas? Pràcticament, sí. A Canadà no. L'havia programat ell, però no el va omplir. Vaig anar amb un altre equip...
amb una altra filosofia de viatge que no és la del Quim. Sí, no cal tenir tants amics ni tants companys. Amb algun de bon com aquest que soluciona que hi ha aquesta afinitat, és molt important. Aquest diu Tanzània, doncs anem a Tanzània. Tanzània és un altre món. És molt lluny? Bé, és una mica més avall, allà a l'Àfrica Oriental, sota Quènia,
I és un país que ha dedicat molts esforços, que són de molt d'agrair, de constituir grans parcs naturals on l'ésser humà no hi pot fer res. Només hi pot haver els seus animals. Aleshores, el viatge que vam fer va ser d'aquí a Aruxa. Aruxa és la capital política, però no...
No, capital econòmica però no política. I la política quina és? La política és Dar es Salam, un home així, no sé què. Això està tocant al Kilimanjaro, vam anar fins allà i d'allà vam agafar un tot terreny molt xulo, un Toyota Land Cruiser amb dos dipòsits de combustible per un total de 250 litres de combustible per poder anar pel món.
perquè no hi ha benzineres a tot arreu, i allà vam fer el Tarangire, que és un parc petit, després del Tarangire vam anar fins al Llac Natrón,
el Llac Natrón és un llac de sal on hi ha una colònia de flamencs molt especial, i d'aquí vam entrar al Serengeti, que la fa molt. Serengeti vol dir la plenura que no s'acaba mai, té una extensió de 16.000 quilòmetres quadrats, que és l'equivalent a la meitat de la superfície de Catalunya. I a dintre,
Només hi ha dos hotels de gran luxe i unes instal·lacions d'aeròdrom, per poder comunicar, i no hi ha res més. Només hi ha animals. Hi ha uns loig que són amb tendes de campanya grans, tipus exèrcit i d'això, on poder-s'hi acoblar, però no hi ha res més. Només hi ha animals. Els animals campen per la seva.
després vam entrar a l'Angoro-Angoro, Angoro-Angoro és un volcà petitet, fa 21 quilòmetres per 16,
Déu-n'hi-do, no? 21% on es pot visitar i veus tota classe d'animals i d'això pots entrar a partir de les 9 del matí per un lloc és un con molt definit, entres per un lloc i a les 8 de la nit has de sortir perquè si no et quedaràs a dintre et quedaràs a dintre no hi ha lloc on dormir ni menjar ni d'això
És impressionant. Jo allà he vist infinitat d'animals, girafes, lleons, rinocerons... No és com una riola en safari, no? No, no, no. Molt bé, molt bé. El que dèiem que és una aventura, és un viatge que aprens, coneixement, i a risc, una mica de tot, sí? Bueno, risc relativament, perquè vas dalt d'un Toyota Land Cruiser... Però qui el condueix, vosaltres? No.
hi ha guies específics que coneixen el territori. Ah, si és que ara no és com anar a votar per aquí. Recordo que a la sortida de l'Angorongoro, quan anàvem de tornar de Caparuixa, vam parar en un lloc i hi havia uns elefants, estaven allà pastant, hi havia elefants petits que jugaven entre ells, i això, bueno, vam parar sense baixar del cotxe, i de cop i volta el mascle de la manada, d'això se'ns queda mirant,
comença a batre les orelles i a cridar molt d'això i fa quatre passes, quatre passes, com dient us vaig atacar.
el conductor ja estava amb l'accelerador... I al final l'elefant es va parar. Però ell, a la Hadi, diu... És que no les tenia totes, eh? Diu, perquè si aquesta bèstia ens fot una esbranzida, ens n'anem tots a pastar fany. Sí, sí, es veu veure les orelles i ell les movia. Sí, sí, sí. En canvi, recordo haver vist un lloc a 4 metres...
que estava a l'ombra, feia molta calor allà, i nosaltres des del cotxe fent-li fotos, estava a quatre metres, i aixecava el cap, mirava així en l'aire com volíem dir, i què collons voleu vosaltres aquí, no m'emprenyeu. Bé, escoltem aquesta cançó de Memòries d'Àfrica, ara sí que toca.
Fins demà!
Fins demà!
Molt bé, continuem amb el nostre programa parlant amb Miquel Canut i Escòcia.
És veritat que ens semblen tant els escocesos i nosaltres? Bé, la relació Escòcia-Gran-Bretanya és una mica semblant a la de Catalunya-Espanya. Escòcia... Aviam, així com Catalunya va ser un país conquerit per Felip V i d'això, Escòcia forma part de la Gran-Bretanya...
per voluntat pròpia. Hi ha un pacte d'Escòcia, Gales i Anglaterra de constituir-se en un sol regne de mutu acord. Però apareixen problemes entre uns i altres de tipus religiós, sobretot entre els catòlics escocesos i els protestants anglesos.
Un dels punts que vaig visitar és el castell d'Estirling, on en William Wallace, el protagonista de Brie Ward, derrota les tropes angleses que volen conquerir Escòcia, l'Escòcia dels Jacobins i d'això, no?
Hi ha aquesta semblança. Escòcia va fer un referèndum que no va aconseguir guanyar per aconseguir la independència.
i en això ens assemblem però a partir d'aquí poca cosa més allò que et veuen i et conviden va, vinga, anem a fer tres cerveses de fan com nosaltres una mica, no? més reservats no vam arribar en aquests punts de contacte a Noruega la gent que hem parlat que tu ets un viatger, que tu viatges pel que hem parlat que estem parlant fins ara hi ha la persona que va turísticament a visitar Noruega
a veure els fiordos, que el que no pot arribar diu que va veure uns que hi ha a León. Però tu no vas anar a veure això, sinó que vas anar a veure l'aurora boreal. Sí, sí. Explica'm-ho, que no sé què és això. L'aurora boreal és un fenomen meteorològic molt maco, molt preciós de veure. Jo estic dos vegades a Noruega perquè la primera vegada no vaig poder veure l'aurora. Van pujar a dalt de tot de...
de Noruega, amb una illa que es diu Sènia, que està molt a prop de Tromso, que està a 300 quilòmetres al nord del cercle polar. Noruega és molt llarga. La seva costa té molts fiorts, és molt maco de veure, no diré el contrari, però el meu objectiu era les aurores boreals, fotografiar aurores boreals. És un fenomen que va lligat a l'activitat del sol,
que distorsiona el camp magnètic i fa que en el cel es produeixin unes cortines de llum verdes, blaves, liles, d'això impressionants. És a dir, aquí podem parlar de la fotografia. Que vas a fotografia, m'acabes de dir, l'Aurora Boreal o... Sí, sí, tinc diversos... Escolta'm, aquesta afició et ve de molt temps enrere, familiar fins i tot, no la fotografia, ara parlem. Sí, sí.
Fem un salt a la fotografia i tornarem als viatges. El meu avi havia sigut fotògraf a Molins de Rei als anys 30, fins a la guerra pràcticament, o durant la guerra. Tenia un fotomató al carrer Major, el meu pare l'ajudava...
Després de la guerra, el tema fotografia va desaparèixer de la família, per la raó que sigui, perquè els negocis... El meu avió en Rodamunt col·li inquiet que cada dos per tres canviava de negocis. Després de la guerra va començar amb el tema del transport i va ser quan es va constituir l'empresa familiar de transports.
El meu pare, al cap d'uns anys, va voler, com que l'havia ajudat amb ell en el fotomatón, va voler recuperar l'afició a la fotografia, es va comprar una càmera, va fer un quarto fosc a casa, i d'això així passava moltes nits, i a mi em va comprar una càmera fotogràfica i feien fotos...
tots dos, i anàvem a algun concurs, i fèiem exposicions, i d'això, fins que, bueno, el teu pare va morir. I tu vas continuar i has tingut premis? Aviam, no, en l'època de vida del meu pare ens presentàvem a concursos
i tant em podia presentar jo amb una fotografia meva com amb una de seva, o ell amb una fotografia seva o meva, és igual, era un equip. Jo vaig aconseguir, fa molts anys, un primer accèstit en el Premi Internacional Minolta, que patrocinava una empresa de Barcelona que es deia Negre, que fabricava pel·lícules,
d'això, i vaig obtenir el número 11, diguem-ne, hi havia 10 primers premis i 10 exècits, jo tenia el primer exècit sobre 34.000 fotos. I tu que vas seleccionar, de 34.000 fotos, la teva va quedar el número 11.
Em falten molts fins a arribar a 38.000, eh? Sí. I havia d'estar bé? Bueno, el jurat va creure que sí. M'has dit que va ser... Recordo que has dit Minolta, però... Premi Internacional Minolta, que es feia a Barcelona. El patrocinava l'empresa Negre, que fabricava pel·lícules, pel·lícules de fotografia. Aquesta empresa suposo que ja no existeix.
I d'això jo feia. Dit això, ja quasi de la fotografia, quasi que ja no podem parlar més, perquè si ja vas aconseguir això, ja quasi que vas arribar al cim, eh? No, però va haver-hi un moment que el pare, un dia em diu, Miquel, s'ha acabat això dels concursos, no hi anirem més. Per què? Diu, perquè tots aquests concursos són xanxullos.
entre quatre s'ho maneguen tot i s'ho reparteixen i és molt estrany que puguem d'altres entrar-hi a això. A partir d'ara farem exposicions. I com que érem socis de la UEC...
a través de locals de la UEG, de la comarca i d'això, fèiem exposicions, fins que el pare va morir, i jo vaig abandonar una mica la fotografia, em vaig dedicar només a la fotografia de tipus familiar. En aquella època hi havia el gran canvi de blanc i negre color, el blanc i negre ens el podíem revelar a casa i processar-lo, el color ja no...
i això... Ho va complicar. Sí, ho va complicar i em vaig dedicar únicament a això, al típic fotografia turística familiar. Anem aquí, sortim tots d'això. Fins que, bueno, després de la mort de la meva dona vaig entrar a anar a la foto i ja no
fotografia, diguem-ne, de tipus turístic, sinó fotografia més de tipus artístic i més de reportatge. Molt bé. Tornem als viatges. Quina llengua es parla a Madagascar? En què et defences? En francès. Madagascar és una excolònia francesa que la llengua oficial és el francès. I quan parlem de Morondava...
Morondava és una ciutat a la part occidental de Madagascar. Madagascar és un país que és una mica més gran que la península ibèrica. Cuidado, és una illa molt gran. És un país molt pobre, molt pobre, on pràcticament no hi ha electricitat enlloc, pràcticament no hi ha carreteres, i la gent és molt feliç.
però són molt pobres. Hi ha una zona nord turística, tipus Lloret, per dir-ho d'això, la resta del país... I els baobaps? Baobaps és un arbre típic africà, és un arbre impressionant, és un arbre que acumula molta aigua, per poder viure en èpoques de sequera, que fins i tot permet...
buidar-lo i viure a dins, com si fos una cabana, i l'arbre continua vivint. Abans m'has parlat de no sé quin país era que era molt volcànic. Has estat a La Palma, abans o després del volcà?
No, durant el volcà. Durant? Veis com sortia? Sí, jo he estat a 4 quilòmetres del cràter del... com se deia? I quina impressió et va fer? Vés-hi. Vés-hi i tu... Sí? Això, espera't que busco un d'això, com se deia? Sí. El Cumbre Vieja, de la Palma.
És impressionant. Cumbrevieja és el nom del volcà que va. Sí, sí. Ara té un altre nom. Va esclatar de cop i volta, es va carregar moltes cases, molts camps, la carretera que va pel sud la va tallar...
Això, nosaltres vam anar-hi, amb en Quim em truca un dia i em diu, véns a La Palma, que està d'això, perquè havíem intentat anar a veure el volcà aquell d'Islàndia i s'havien disparat els preus i no hi havia manera, no? I va i esclata el Combreveja i em diu, vols venir? M'apunto, ens anem cap allà.
I és verdaderament impressionant veure un volcà amb erupció, sentir-lo abramar, perquè, clar, una cosa és veure que surt, i l'altra sentir-lo abramar. Com un iòcar. I està a 4 quilòmetres del cràter.
Si ve cap allà és un salt, com d'aquí. No, aviam, no ve cap allà, el cràter no es mou. La lava, la llengua de lava va per un camí concret i no et poses el camí, però tu estàs a la vora. Va a poc a poc, però va endavant i va ressant, va sent malat. Sí, sí, per allà on passa, no t'hi deixen arribar. Venint.
On és venint? Ah, perdó, amb això de La Palma, sí. A La Palma recordo un dia que estàvem en una ciutat que es diu El Paso, que està molt a la vord de Combrevieja, estàvem en un bar intentant dinar.
Bueno, no, dinant. I ve l'amo del restaurant, clar, ens va sentir, érem quatre, que parlàvem en català, entre nosaltres, i aquesta cosa diu, perdó, ¿de dónde son? Somos de Barcelona i tal. Diu, muchas gracias por venir. Perquè el turisme va desaparèixer de cop. Que és una de les grans fons de riquesa de la illa de la Palma, el turisme.
perquè la gent va deixar d'anar allà per por.
i aquell home em diu gràcies por venir sí, clar jo pensava que no, que la gent hi anava més no, no, no, aviam era complicat l'aeroport de La Palma estava tancat, vam haver d'anar a Tenerife, de Tenerife a La Palma amb un ferri i no era tan senzill i aquest Benin que jo t'he preguntat abans on és? Benin és un país molt maco que està en el Golf de Guinea a la part nord del Golf de Guinea
sota de Nigèria, al costat de Togo, si algú li sona. Sabeu que per allà hi ha l'antiga Guinea Equatorial Espanyola, doncs una mica més amunt. Està a nivell d'Equador. I està a la vora de...
D'aquell altre Senegal, no? Senegal està més amunt. Però bé, continua. I Benin. Benin. I l'egongun és un ritual que ho he sentit a dir. Egongun és una festa, ritual. Benin és el lloc de naixement del vodú. Benin.
I l'Egongún és una festa local en què els esperits tornen per agrair o renyar en els vius per allò que hagin fet. Ai, que no vinguin cap aquí, eh? No. Aviam, una cosa que et deixa molt clara d'entrada, el vodú és una pràctica religiosa...
en què la seva voluntat no és el mal. Si algú intenta, a través de vodú, fer mal amb un altre, aquest mal li retornarà a ell. Com li diuen d'allò... El boomerang. Per tant, el boomerang... El vodú només és una pràctica religiosa per demanar als esprits...
és una religió animista, per demanar als esprits que ens ajudin a superar situacions difícils i tal. I aleshores, en l'Egon Gun, els esprits es materialitzen amb unes màscares impressionants i fan un ball d'això. Jo vaig estar amb dues ceremònies d'aquestes,
que no són muntatges teatrals de cara a turista, sinó que eren ceremonies pròpies, que vam saber què es feien... De cara a turistes es nota molt i no agrada gens. I que ens van permetre, en unes determinades condicions, assistir-hi.
Que escolta, què et crida l'atenció per anar a Uzbekistan? Uzbekistan és el país central de la ruta de la seda, Marco Polo.
i tota la seva cultura d'aquella època. Patrimoni de la humanitat, unes construccions arquitectòniques impressionants, que a més a més s'han reconstruït tot això, perquè l'any 62, em sembla que va haver-hi un terratrèmol que, per exemple, es va carregar
pràcticament tota la ciutat de Tasken, i es va reconstruir amb la solidaritat de les repúbliques soviètiques, el Bekistán és una antiga república soviètica, ara és independent, amb un sistema polític socialista, multipartidista, però presidencialista, és a dir, hi ha 13 partits que tots van i donen suport a un únic president.
que sobretot demana que es tracti molt bé el turisme perquè és una font de prestigi del propi país. És un país molt ric, té petroli, té gas, té urani, té or, exporta a Rússia, d'això...
però és desconegut a nivell de món. I aleshores, escolti, si ve el turisme i ens coneix i ens veu que som una gent agradable i d'això, doncs tracteu-los bé, per favor. Això és un mensatge del president. A mi el Morroc no m'han deixat mai entrar en una mesquita, perquè soc un infidel.
Jo, a Tasquen, o a Samarcanda, he entrat a mesquites, ells són musulmans, els urbecs, i he entrat a mesquites perquè l'imam de la mesquita diu a la casa del senyor tothom amb bona voluntat hi és benvingut. Sí, sí, són musulmans,
no beus vestiment de burca, nivells, ni d'això, mengen porc, tant se'ls en fot, beuen vodka més que nosaltres aigua, i d'això... I les dones a les mesquites hi poden entrar...
és a dir, poden entrar simultàniament amb els homes, poden anar barrejats, amb una condició que no ensenyin els seus encants. Això vol dir que l'escot no en deixi veure... La regatera. La regatera. Però poden anar escotades. Màniga curta, poden anar amb màniga curta, i poden anar amb la fandilla fins a genoll.
Però una mica de cuixa no. No. Això no cal. Però... Bé, hem arribat... Si tenim un punt per parlar encara que sigui una mica de Menorca...
Menorca és un destí que vam agafar perquè estàvem en pandèmia i pràcticament no podíem sortir i vam voler anar a fer fotos a Menorca i vam estar nou dies passejant per Menorca Vas fer alguna cosa que no facin els turistes? Sí, clar, vaig fer fotos per exemple de la Via Làctea, vaig fer fotos del pont d'en Gil amb la Via Làctea i coses d'aquestes que no són típiques de turista
Molt bé, 59. L'altra cançó que ens demanat la posarem com a final de programa. Ens acudiem i adem amb ella i esperem que vinguis un altre dia perquè aquests viatges, suposo que ja has fet altres, que no n'hem parlat i en faràs més. Això de fer-ne més ja en parlarem. Que ho puguis fer. Gràcies, Miquel Canut. A disposar.
Notícies en xarxa. Bona tarda.