Bona tarda. Una vegada més aquí el programa de Tu a Tu, aquest espai que...
Tenim la sort de tenir aquí a Ràdio Molins de Rei. I avui ens visita en Josep Alemany i Rigol, que ara parlarem amb ell, i ell, sí, ell va gaudir també de tenir una televisió al seu poble, però d'això en parlarem més endavant. Hola, molt bona tarda, Josep. Hola, bona tarda, Pierre. Escolta, fill de Ballirana? Fill de Ballirana.
No fa gaire. Com que no? Vull dir que et veig molt jove. Ah, bueno, sí. Home, deixa'm dir una cosa, ja que comencem aquest tema. Fill de la llirana, si nascut a Cal Montaner, que era una masia, oficialment nascut a Cal Montaner, ara, físicament...
De Molins de Rei, de la clínica del Fàbregues. Ah, vas néixer aquí, a Molins de Rei? A la clínica, però soc de Suc de Ballirana. A la clínica de sempre? La clínica de sempre, sí. Ah, sí, aquells anys... Com molta gent de Ballirana, i Cervalló, i tot això. Escolta, i de Ballirana, llavors, tu ets fill de Ballirana, has viscut a Ballirana, segueixes visquent a Ballirana... Sempre. I soci fundador del Centre Excursionista. També, sí, sí. Però fa molts anys d'això...
Home, el centre es va començar a fer fa uns 60 anys. Si bé ara estem celebrant els 50 anys oficials. O sigui, quan m'han trobat algun paper amb la federació. Però realment érem centre ja fa 60 anys. Jo era fundador, però molt jove. Sí, dels cadets. Molt jove, molt jove. Escolta'm, i vau fer una expedició molt important...
El Kilimanjaro, no? L'any 78. L'any 78 era? Sí, vam fer l'expedició Vallirana a Àfrica 78, que vam anar fins al Kilimanjaro, sortint de Vallirana amb un jeep, amb un Land Rover, i arribant fins a Tansània i feia el Kilimanjaro. Que vau baixar cap a baix, cap a l'estret, o com ho vau fer? A mi vam pujar a Madrid.
Sí, a demanar permís. A demanar els llisats que ens feien falta. A permís, sí. Llavors vam baixar per despriar perros cap a Màlaga, a Màlaga vam agafar el ferri aquell, cap a... A Ceuta? Cap a Malilla. A Malilla? Malilla, Marroc, Argèlia, Níger, Nigèria, Camirunt, Centràfica...
A Tanzània, no? A Tanzània, sí. Està a la vora de Quènia? Al costat de Quènia. Quan vam acabar a fer el llimanjaro, el vam pujar, vam anar a deixar el cotxe al port de Mombasa, que ja és Quènia, a l'Índic.
Perquè el cotxe va quedar desmanegat. I vam tornar des de Nairobi amb avió, amb avions. I el cotxe va quedar allà? No, va venir amb un vaixell cap a Barcelona. I també va fer el turisme d'anar a Malilla i tornar, i el veuen esperar. Vosaltres, quan ja estava, ja el veu arreglar aquí. Però escolta, i què tal el Kilimanjaro?
feia molt fred, com era? Impressionava molt? És un 6.000. És un 6.000. Sembla fàcil de fer, però em consta que molts alpinistes dels que han fet Himalaias no l'han pogut fer perquè han volgut anar massa de pressa i necessita una certa adaptació.
Jo mateix, el dia abans, abans de fer el cim, l'últim dia vaig voler pujar corrents a una muntanya que hi havia, i l'endemà, quan vaig pujar al Jurupic, que és l'última pujada que hi ha, no sabia què em passava.
però quan vaig arribar dalt al pic i vam fer les fotos, després em van venir a buscar perquè em vaig quedar blau. Si vaig agafar un mal d'alçada, si jo ets sol, m'hi quedo. M'hi quedo. Feliç. Però em van venir a buscar. Josep, què passa? I em van estirar.
Llavors, com que jo estava ben preparat, quan vam començar a baixar a la tertera, res, en poca estona em vaig trobar bé. Però vaig agafar mal d'alçada. Es diu mal d'alçada, això? Sí, em vaig quedar blau. Que és com una falta d'oxigena. Sí, sí, sí. I li haguessis pogut quedar mal. Sí, però feliç, eh?
Mores? Sí, sí, mores. Si quedes allà sol. I estava allà arrepenjat amb un bloc de gel. Jo que tinc por d'anar a buscar roballons. I si la Margarida no em ve a buscar, que anava amb tres, amb el Pere, o si el sigui, doncs em quedo allà. Escolta, hi ha gent que fa por d'anar a buscar roballons, que si vas sol que s'hi caus, i tu allà, allà sí que ets segur. I la Margarida va pujar, perquè ell ho va veure, que tu trigaves a baixar. Ell va veure que jo no venia.
i el reiet, em diu un reiet, tenen veus de muntanya i de bicicleta, i el reiet em va a buscar i estava allà, jo allà, repenjat. Jo només recordo del Kilimanjaro a la pel·lícula, que es deia les neves, les neves del Kilimanjaro, de l'Ava Garner, el Groguer i Pec, i la Sosa Haider, l'has vista? No, diria que sí, però ara no me'n recordo. Però ja fa tants anys, és el que recordo jo. Fa molt temps.
Escolta, afició al ciclisme molt, també, no?, perquè encara la tens. Jo he fet bicicleta des de sempre, des que els Reis me'n van portar a una orbea quan tenia 7 o 8 anys, i ja no he parat, i llavors he fet les temporades de juvenil i d'amater com a corredor del Club Ciclista Molins de Reis.
Ah, tens molt de lligament, Molins de Rei. Jo llavors corria les curses d'aquí a Catalunya i campionats d'Espanya i de Catalunya amb un altre corredor, que era el Lluís Casas, que era de Santa Coloma de Cervelló, però que corria també pel Molins de Rei.
a l'època aquella que hi havia, en Pedrola, que era el nostre mecànic, en Manet Vicente, en Mas, en Prats... I aquell que va morir de Sabadell, com es deia, Torres? O no? Sí que una vegada en un programa aquí em van parlar d'un que va morir d'un corredor. Però bé, tens l'afició al ciclisme i encara ara fas sortides, caps de setmana. Sí, sí, el dissabte o diumenge acostumo a sortir.
Acostumo a sortir i a fer bicicleta. 60, 70, 100 quilòmetres. A cada d'aquí a Molins de Rei també és ciclista. No. Sí, sí, també. Sé que va sortir des llargues. D'una altra generació. La teva feina per això era... No, si podés, sí, però bastant jovenot. Ell va estar més que jo.
No em facis riure. No, volguem dir que jo sóc més gran que tu, que si és una altra generació per tu, jo he de ser l'avi, no? Escolta'm, delineant i tècnic, ha sigut la teva feina sempre? Jo vaig fer el batxillerat aquí a Mons de Rei i després vaig estudiar d'alignació general i topografia, si bé no he treballat mai d'això.
però em va anar molt bé perquè feia de... vaig acabar fent de cap de compres de la companyia catalana de Simens Portland, la portlanca, la catalana, la fàbrica de Vallirana, i em anava bé poder interpretar els panells. Ah, és la fàbrica que hi ha a Vallirana. La que hi havia.
Però encara hi ha, encara es veu. No, no hi ha res perquè s'ho ha encarregat tot, ara ja. Ara ja no? Jo encara ho veia. Estàvem guardant unes fitxes i un edifici per fer-hi allà un edifici singular i l'Ajuntament Nou ho va volar tot. Era municipal, eh? I encara baixant, venim de l'ordat i sempre ho veia. Ara, si la mires, ja no hi és allò.
Bueno, després entrarem una mica amb la política, perquè conseller nacional per Convergència o no, però serà després d'escoltar els Beatles amb Michel Mabel. Ah, molt bé, molt bé. Michel Mabel, these are words that go together.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Si dèiem de conseller nacional per convencer-se a Unió, però d'això parlarem més tard, perquè vaig dir que tu has sigut 24 anys alcalde de la Llerana. És a dir, que després en parlarem. Però els teus lligams en Molins de Rei, per exemple, cinema, venies al cinema alguna vegada aquí?
Bé, com deia, clar, el fet d'estudiar a Monís de Rei i després de córrer en bicicleta per l'equip local, doncs, esclar, i més a més, el ser monetari d'aquesta mena de capital d'aquests pobles de... Ah, sí, l'hi deiem així. Bueno, a veure, quan no hi havia aquest invent de...
de les comarques, per dir alguna cosa, de la nostra comarca natural. Era tota la zona baixa del Llobregat, o mitja, que seria Corbera, La Palma, Cervelló, Vallirana, Castellbisbal, Pallejar, Torrelles, Papiol, Sant Vicenç, Muix de Rei. Tot això, aquesta gent... L'estació de Renfe...
Els ciutadans, però clar, altres eren més d'agafar, quan vols agafar el que aquí dèieu el Vallirana. Ah, sí, sí, el Vallirana. O sigui, per anar a Barcelona, com que la Renfi també devia anar d'aquella manera, diu, agafem el Vallirana. I veníeu aquí a la carretera a buscar el Vallirana, no? I anàveu a Barcelona. I venies al cine també, de bones. Llavors, al cine, aquí hi havia per tirar i remenar.
Perquè aquí, recordo que a aquella època, clar, a part del Foment, que havia de ser dels primers, el Foment, la Peni, la Federació, aquella que hi ha davant del que era el parc dels caiguts. Ah, sí, sí, sí. El Versalles, el Savoy, el carrer del Carril, el Garbí, la plaça de l'Ajuntament...
Els padres també feien cinema, tenien un teatre i el diumenge feien cinema, vull dir que hi havia 7 o 8 llocs on pogués trigar pel·lícula. I a part, a cada poble hi havia el seu. A l'Iran hi havia dos. A l'Iran hi havia el casino i el patronat. Però a l'Iran hi havia l'Ateneu. A cada poble hi havia el seu. El capitol de...
Pallejar, només recordo. I la Vicentina i l'Ateneu, Sant Vicenç. Però aquí en tenien molts, eh? I encara hi havia els de Sant Feliu, però aquí n'hi havia...
Jo et diria que el Monts de Rei exercia aquesta mena de capitalitat. Per exemple, si la gent volia estudiar alguna cosa més que a les escoles nacionals, almenys els nois. Els padres. Veníem els padres a fer el batxillerat. En canvi, aquí, les noies, aquí, les Monts de Rei, les noies tenien tendència a venir a Ballirana a les monges.
Ah, teníeu monges a Ballirana. Hi ha un convent de monges de sempre. Hi havia hagut les franciscanes i amb la guerra es va canviar i després van venir, van muntar un altre convent, que eren les Dominiques. Però, clar, es dona... Podem dir que l'alcaldessa de l'època de Molins de Rei havia fet el vaixillerat a les monges de Ballirana i un alcalde d'una època de Ballirana havia fet el vaixillerat a Molins de Rei.
Ah, sí. Deixem-ho aquí. És a dir, si venien... No hi havia rivalitat entre les monges, els capellans i els padres. Cadascú tocava el seu ram, perquè a les monges d'Avellirana, a partir d'una edat, els nois ja no hi podíem anar-hi, i els padres tampoc. O sigui que... Més relació amb l'Israeli. També venies a comprar algunes coses de feina o de... No dic que vinguessis al mercat, potser això no, però...
A botigues, recordes? A veure, Múnich de Rei, continuant amb aquest tema de la capitalitat no oficial, a veure, si les empreses necessitaven material de tornilleria o petites màquines, el punt de referència era la ferreteria Ostrell. El que no hi havia a l'Ostrell ja no hi era enlloc.
o bé anaves al Camps, que eren els grands magatzems, o al Siglo, o al Santonja, que eren els colonials, o al Bofill. Ah, al Santonja i al Bofill eren a la carretera. Aquests venien al Promejor. I també les distribucions des del que és el Mallorca, les gasoses, que a Ballerana també hi havia gasoses, la Balleranense,
Ah, sí? A veure, hi havia gasoses l'avalliranense. Carbòniques, l'avalliranense. Que ara em recorda molt a les gasoses d'abans, això que ara li diuen... Sí, aquestes coses. És com una gasosa, no? Sí, més o menys. El Santonja, què venia? El Santonja era en colonial. Allà venien coses que despeixaven a comestibles. I, per exemple...
Per exemple, quan a Belliran encara no s'havien especulat del tot alguns comerços als supermercats, doncs, per exemple, jo recordo haver fet els lots de Nadal de la fàbrica, que eren 200 treballadors en la catalana, els Sant Onja. Lots de Nadal. Per tant, tocaven tot aquest gènere.
I feien els lots de Nadal. Doncs això era el Sant Onja. I l'altre que has dit, quin era el Sant Onja? Has dit un altre. I el Bofill. El Bofill què era? El Bofill servia més, més al ram de fruites i verdures, el que són els comestibles de tota la comarca i més enllà. Tenien camions, estaven aquí a la cantonada, al carrer Major, amb el Taraplè, i llavors servien d'això.
Escolta, nosaltres el que sí que teníem molta tirada de petits era anar a Ballirana a la piscina. Els Ballirana per anar a Barcelona i a la piscina Ballirana. És que si hi havia alguna cosa que la capital era Ballirana, era amb el tema piscina, no? Penseu que la piscina de Ballirana és de l'any 53. Per tant, té 72 anys.
72 anys. L'heu feta més gran? No, és piscina de 50 metres. Sempre he tingut 50 metres. Piscina olímpica. Ara hi ha la piscina d'hivern, que està coberta. Però penseu que a l'Olimpiada de Tòquio, que era la dels 60, els corredors de l'equip olímpic espanyol venien a entrenar a Saballirana.
Sí, esclar, llavors no hi havia un altre. I quan jo era jove, que feia, despatxava les entrades a la piscina, a la bufet, al borot que hi havia dalt a tocar de la carretera, quan arribaven els cotxes de línia, que venien tres i quatre de seguits,
un altre a l'altre, venia un tou de gent de Barcelona mateix, però de Sant Jús, d'Esplugues, de Molins de Rei, que venia a la piscina de Vallirana. Quan ja van començar a tenir piscines Molins de Rei, Sant Vicenç, no ho sé, suposo que sí, i tot, es va notar un baixón allà? Sí, lògicament, però llavors Vallirana, com que també havia crescut amb urbanitzacions i amb més, la piscina va tenir el seu fort,
Mira, et diré una cosa, encara l'any 88 i 89, quan jo ja era alcalde i anava de sortir uns quants dies de vacances a l'agost, jo trucava, el dia 11 trucava a la Nuri, que portava la caixa, per saber com havia anat la caixa de la piscina. Perquè de la caixa de la piscina depenia en bona part poder pagar denòmines a final de mes.
Estem parlant de l'any 89, 88, 90. Després això va canviar i el que vaig fer, com que la cosa canviava, vam adaptar i fer socis anuals, amb el qual la gent pagava tot l'any i si venien o no venien, el seu problema, o si plovia.
Ara a la piscina sé que fa activitats i tenen restaurant i hi ha aquell ascensor. Sí, però ascensor, sí. I funciona bé el tipus del restaurant? Això depèn. Això, com que això són concessions... Són sessions que hi ha temporades. Concessions, hi ha vegades que l'encertes i a vegades no tant. Sí, que a vegades havien fet activitats, que havia anat a veure gent que cantaven... Sí, sí.
Allà hi havia hagut cada dissabte i diumenge hi havia hagut ball, ball, activitat a la piscina i molta activitat. Això ara no hi és. Al marge d'un cert... Ho fan al casino, no? Al casino s'ha fet sempre. Ah. S'ha fet sempre, menys uns 4 o 5 anys a tapa del PFF,
que a l'Iran hi havia tal mal rotllo al carrer que no es podien fer coses públiques perquè acabaven atrompades.
Jo recordo haver baixat a Monés de Rei i algú me preguntava, i tu d'on ets, Ballirana? I ell mirava i deia, ui, ui, Ballirana, sí. I hi havia una certa mala fama als anys vuitantes. També pionera en les televisions locals, Ballirana? La primera. Ah, jo no ho sabia. La primera, amb Cardedeu Tocant. Tocant. Però la primera, amb Cardedeu Tocant.
Sí, recordo el Miquel Armengol, que havia fet un programa allà, que hi anaven els diputats. Molt bé, estic parlant de fa més de 30 anys. Feia un programa cap al tard i llavors ens els portàvem a sopar, normalment allà a Cervalló, allà a la Xida, que patrocinava el programa.
A Cervelló? I no s'enfadaven els restaurants de Vallirana? No, perquè si no volien pagar, pagava el de Cervelló. Aleshores, el Cervelló es convidava. I només l'Aventura, el que portava al restaurant, era fill de Vallirana. Vull dir que tot quedava... Sí, l'Aventura que va estar aquí al Foment. Ah, això mateix. I també al Casino. No aquest Ventura, una altra. Ah, una altra. Escolta...
I es va perdre aquesta televisió? Fa molt? Bé, quan l'Estat va treure la nova normativa amb allò del Parflex, com se digui, allò de la distribució dels canals i tot això, hi havia un problema que, a part de la televisió
era molt més il·legal. Una cosa és ser al·legal, altra cosa és ser il·legal. Si a sobre de ser il·legal has de fer una despesa, no hi ha manera d'encaixar-la amb un pressupost. No pots encaixar amb un pressupost una il·legalitat. I llavors vam optar per tirar cap al tema de televisió via internet, que ja no és el mateix. La nova llei va ser la que ens va...
ens va aturar tot això. Després Molins de Re va tenir la seva televisió, que encara es manté, però amb coses gravades. Aquelles televisió en viu i en directe que feia jo allà amb el Miquel. No, això no em sembla que aquí no ho han fet. No, hem de destacar que, clar, la televisió de la Lirana és cosa, principalment, del Ricard Pasqual.
l'alma mater era en Ricard. Ell és el fundador, diguéssim. Sí, ell ho va oferir al poble i tal i qual, però ell va ser capaç de muntar des de casa seva el carrer de missa un repetidor, després la vam muntar
a dalt de la muntanya del carrer de l'Eglésia a sobre i a partir d'aquí ell va ser capaç de tirar endavant i sobretot amb l'ajut dels cursos que anàvem coordinant o traient de l'INEM
Ah, sí, perquè feia cursos de fer audiovisual. Cursos de formació i, de fet, molts empleats de TV3 van sortir de Vallirana i encara me'n trobo càmeres, o m'he trobat aquests anys càmeres i gent anant pel món, anant...
que havien sortit de Vallirana. Incluso algun presentador, aquell que estava a Madrid, van sortir de Vallirana. En l'una, en Toni Luna mateix. Sí, en l'una, que el vaig veure fa poc. I d'altres, aquests han sortit de Vallirana. Hi havia programa diari, però no programa repetit.
sinó diàriament programa nou. Sí, i en directe, i telenotícies, els plens en directe. Jo mateix vaig arribar a fer uns 400 plens en directe. 400 plens en directe. Plens de 3, 4 i 5 hores.
Sí, sí, bé, sí. Bé, ara escoltarem No siguis cruel, no t'ho dic a tu, és el títol en anglès, però per si en cas no el pronuncio molt bé i aquí em criticaran, doncs per Elvis Presley.
At least please tell the phone, don't be cruel, to who heart is true. Baby, if I made him mad, for something I might have said, pleaded not forgetting the past, the future looks bright ahead, don't be cruel, to who heart is true.
Bona nit.
Bona nit.
Ai, que ja m'ha arribat a que s'acabi la cançó. I jo et volia preguntar, la xocolata, oller, va ser abans o després de treballar amb el ciment? Abans, abans. Van ser dos anys, quan tenia 14 anys. I vaig entrar al ciment als 16, o sigui, als 14 de la xocolata, als 16 el ciment. Així que quan es va cremar... Fes que l'Estat va expropiar-ho massa.
Escolta, i quan es va cremar no hi eres? Esclar, perquè això no fa tant. Es va cremar? Però sí que hi era quan es va cremar, sí que hi era. Sí? Quan es va cremar fa molt fars. No treballant. Era el 2007. 7-8. 7-8.
Ara hi ha el Mercadona, no? Ara hi ha un Mercadona, sí. Un Mercadona on hi havia la xocolata de soller. Sí, sí, sí. Doncs allò es va cremar i havíem de posar en marxa l'institut, el curs que està al costat, i gairebé no podem fer-ho perquè la xocolata crema d'una manera que no s'apaga mai, o sigui, costa molt el cacau de pagar-lo,
I d'allò feia una oloreta que intoxicava. Em pensava que anaves a dir que era bona. I les herbes? I les herbes aromàtiques? Que vas vendre i un dia vas fer un discurs, em van dir memorable. Com va ser això? No, això va ser quan ja es va acabar la política i vaig haver-me de buscar...
la vida i com que el que era la meva feina anterior, que havia estat treballant aquí a Munyos de Reia, vint-se amb el Josep Buscà i portava el despatx, i vaig deixar-ho per anar, per portar l'alcaldia.
doncs vaig acabar fent de venedor, de cap de vendes, d'herbes de la casa Ecoherbes, que tenia un jardí botànic, té un jardí botànic a sobre el delta de l'Ebre, i això eren herbes aromàtiques per cuina. No, no era aromes de Montserrat ni Calissai ni això. Herbes aromàtiques per cuina i també infusions d'alta gamma.
I fos uns que cadascuna valia un euro i mig de preu de cost. I llavors això em va portar a recórrer tot Catalunya, tots els restaurants amb estrella Michelin, els Roca, i he estat amb la Carme Ruscalleda, aquell que surt a la televisió amb el Martin Chef...
allà al Tibidabo, a l'hotel Vela, i recordo molt, aquí l'hotel Vela, amb el xef i els seus ajudants, allà tenint-los tots davant meu, 7 o 8, i jo amb la maleta oberta, i explicant-los les grandeses de les herbes...
congelades, de les herbes congelades. Sàpigues que tu pots anar al bosc a agafar una farigola i l'agafes, la congeles, la poses al congelador i el dia que vols fer una infusió de farigola, agafes aquella herba congelada, la poses a una tassa, aigua calenta, sentiràs com es patega i és el millor que hi ha. Ah, mira, ja ho faré. Doncs jo venia herbes aromàtiques fresques.
Jo com que aniré a buscar rovellons i no en trobaré cap, perquè faré farigola. Això devia ser el que em devien explicar de la conferència. Jo no me'n recordava ben bé. Casat amb la Mercè, tres fills. Venen al col·legi de Sant Miquel, com tu? No, la Mercè és filla de Mures de Rei, va anar a les Monges, de la Irana,
I els tres nois han estudiat Avellirana i a Cervelló, perquè a Avellirana el que és la primària als anys 90 estava molt malament.
Llavors vam haver de portar a una escola cooperativa de la CPEC que hi havia a Cervelló, l'escola Éric Bonfill, això els dos grans, i van acabar la secundària a Vallirana quan ja l'any 80... el 90 i poc vam inaugurar l'institut Vall d'Arús, que és el que hi ha a l'entrada de Vallirana. I els teus nets tens nets, no? Sí, ara ja tinc un net que ja va a l'institut.
No, no, a Ballirana. El net gran, el Jordi, ja va a l'Institut de Ballirana, que va anar a son pare quan feia poc que estava inaugurat. Quan comences la política, abans d'aquests 24 anys que vas ser alcalde de Ballirana, entres com a regidor a l'Ajuntament? Quan vas ser? Arrel d'aquest vas animar la política? No, jo quan arriba la democràcia, jo estava posat en moltes entitats.
el centre cuestionista, que vaig ser fundador, però també el patronat parroquial, també el casino de Vallirana i tal. Llavors, arribar a la política, clar, des del centre fèiem molta feina, doncs, d'ensenyar a la gent, ensenyar a la natura, dèiem la filosofia que haia de dir, si la gent coneix el territori, se l'estimarà. Llavors vam muntar, acabà muntant la caminada popular, per cert,
la caminada poplar de Vallirana té 43-44 anys, és anterior a la del Mons de Rei, encara recordo amb en Solà, quan va venir, crec que era amb en Rodrigo i amb en Massana, i amb en Veumala, van venir a Vallirana a veure com fèiem la caminada
per fer-la de molts de rei, que la vam fer al cap de dos o tres anys. Per tant, llavors, quan arriba la democràcia, doncs jo m'ha dit que ara hem de fer alguna cosa més, i és quan entro a militar, a militar, busco un partit a fi a la meva manera de ser, a les meves idees,
i acabo militant, després de mirar entre el regrupament d'en Pallac, Esquerra Republicana i Convergència, acabo militant a Unió Democràtica a l'any 77. A l'any 77, a Unió Democràtica. I entres a l'Ajuntament d'Avellinana com a regidor per Unió? No, però al 79 hi ha eleccions, i aquí jo tinc el primer...
allò com es diu, però la primera vegada que em van aturar, em van vetar. Sí, al 79, jo anava segon de llista, feix que dos mesos abans d'eleccions em van vetar. L'Alemany no pot anar... Per què? Jo anava de segon, anava de segon i em van vetar. Bueno, no ho sé, és que l'Alemany ha tingut la fama d'anar per lliure,
I llavors això, el caciquisme local no li ha agradat mai. De totes maneres, el 83, com que tota aquesta colla queden una mica espantats amb els comunistes del PSUC, que són els que van guanyar, desapareixen. Llavors, jo proposo, jo em proposo com a candidat
encapçalar la llista i queden tots aturats per Convergència Unió. Per Convergència Unió, sí. Queden tots aturats i sí, sí. Com que no vam fer res, jo vaig muntar la llista i vam passar de dos regidors a quatre, el 83. El 87, com que es va fer una bona oposició i hi havia expectatives de canvi, em volien tornar a batar.
I sí que són bons. I vaig dir, no, ara no. Perquè en aquell moment, entre tres, vaig marxar jo. Per el 87 vaig dir, no, no, ara si voleu, haureu de treballar-ho. I no, no. I vaig aguantar, vaig muntar una llista i vam treureu vuit regidors. Vuit i l'altre dia. Una llista de Unió sola? No, Convergència i Unió. Ah, ara ja. Però hi ha encapçalada per tot. Sí, sí. Llavors vam treureu vuit regidors. I la següent va entrar a deu. Deu sobre tretze...
Molt. I l'inventaria majoria absoluta. Quants anys? Durant cinc les giratures.
I a la sisena vaig perdre la majoria, però encara vaig aguantar l'alcaldia, que em faltava un regidor, i finalment no vaig poder trobar. I la gent d'Unió es van portar bé amb tu, un alcalde d'Unió, aquí al Baix Llobregat? Sembla que no n'hi havia cap més, no? No. Bé, jo penso que hi havia una època que si hagués volgut fer política a nivell nacional...
l'hagués pogut fer al Parlament, vull dir. Però no era el cas, jo crec que hauria sigut un error. I Convergència no et volia posar al davant? No, perquè Convergència i Unió era una... Estaven ben avinguts. No, ben avinguts no ho han estat mai, però era una federació...
I, esclar, Convergència, de fet, volia tenir l'alcaldia de Vallirana. Això vull dir. Volia tenir l'alcaldia i, esclar, i els militants de Convergència deien que ja la tenien, que hi havia l'alemany, però, esclar, ells volien tenir un alcalde propi. I això no ho van aconseguir mai.
No ho han aconseguit, perquè quan van voler anar per aquí va ser quan van passar de 8 regidors a 2. I ara en tenen un. Una història. Escolta, et va fer tristor quan Unió va deixar-ho curre? Sí.
Sí, passa que en aquell moment ja es veia... Va haver-hi aquell moment en què vàrem haver de votar coses i llavors ja vam veure que la direcció no estava per la feina que estaven molts, que era tirar cap a una Catalunya sobirana. I això no anava cap aquí.
I alhora va ser quan alguns vam anar despenjant. Jo encara recordo que l'últim Consell Nacional, que en Joan Rigol, el president del Parlament en el seu moment, el Joan Rigol em va demanar si li feia el favor de donar la carta de dimissió com a militant amb en Ramon Espadaler. I vaig donar jo, amb en Ramon, la carta de renúncia a la militància d'en Joan Rigol.
Bé, per tant, llavors va ser quan, a partir d'aquí, doncs, un grup van anar muntant el que seria demòcrates, amb la Núria de Gispert, amb el Joan Rigol, Castellà... Rigol, Núria de Gispert, i qui més va estar amb demòcrates... Antoni Castellà, la... la...
La Tito en la illa... I en Teixidor va fer un altre? No, en Teixidor jo no l'he vist mai per unió. Llavors va ser Units per Avançar? Això, aquesta història... Ha sigut més cap aquí, no? Jo juro que ja no les he viscudes, i Units per Avançar i tota aquesta història, no, ja no... Fis d'Espadaler, l'Espadaler? No, jo l'Espadaler l'he vist després, l'hi saludar, perquè el conec des que era petit, però...
o jove, però no, aquesta història via units i que ara estan via socialistes. Amb gent d'Unió d'abans encara tens algun contacte?
Sí, sí. Amistós, van ser molts anys. Sí, sí, sí. No, no, hi ha gent que està demòcrates, o d'altres com la Guiomar Amell, una sèrie de gent. Escolta, la variant. La variant va significar molt per Ballirana?
La variant era una cosa que... Imagina que l'any 60 el meu pare em diu a mi, perquè jo vivia a marant de carretera, i els camions perdien els frens baixant l'ordal i picaven contra els plataners, i jo dormia a tocar de carretera, i feia por. I un dia jo tenia 6 o 6 anys i plorava. I el pare em ve i diu que passa el coi, que aquí fora se les foten. I em diu el pare, no pateixis, nen, que faran una carretera per l'altra banda.
era l'Averian. Estem parlant de l'any 60. I en aquell moment a l'Averian no hi havia res edificat. No hi havia totes les mobilitzacions. Era molt fàcil poder-la passar per la Vall d'Arús, per Camp d'Arros i sortir Cipreret. Però llavors, com que van obrir l'autopista, l'autopista i la Caixa sempre han sigut els que han aturat tot això.
A la caixa, també? I tant. Si fas memòria, el Telenotícies, quan feien Telenotícies nit, hi havia Telenotícies vespre, a les 9, i Telenotícies nit a les 12. Una vegada, el Telenotícies de les 12, al nit, el va obrir el ple de l'Ajuntament de Ballirana,
enfocant-me en mi, que retiràvem les comptes de la caixa de pensions de l'Ajuntament i ho convidàvem a fer el mateix a la població en general pel tema d'autopistes, i la caixa ens aturava la variant. I a la caixa per què no li interessava aquesta...? Perquè la caixa tenia els borots de Martorell
O sigui, el senyor feiner es posa dalt a l'edifici de la caixa, es posava a comptar cotxes, cada cotxe que baixava eren quartos que passaven per Martorell i pagaven. I aquests anaven més rics a aquesta variant. A mi se'm va demostrar, a mi algú em va demostrar que això de l'Arianda Vallirana m'ho aturava des d'autopistes. Quan fa ara que ja es va obrir aquesta variant? 15 anys? No...
Menys o més? Menys, menys, menys. No em fa ni deu. Ara deu ser 7 o 8. I va significar també pel comerç interior de la carretera passar per...
passar pel centre de Ballirana, que perdessin vendes? No, i això els botillers ho han tingut sempre clar, perquè el comerç de Ballirana està principalment amb la gent pròpia del municipi. La gent que viu al Lledoner, que viu a la Solana, al Mas de les Fons, la gent que viu a les urbanitzacions... És com tenir 20 pobles...
escampats al voltant. I si aquesta gent no poden baixar al poble perquè hi ha el trànsit, perquè n'hi ha aparcament, això és un problema. Clar, perquè a la carretera la gent passaven, però no s'aturaven allà ni a dinar perquè no podien aparcar. Abans sí, a l'època dels carros i després també, doncs sí que la gent, els que passaven, els paraven al xipreret...
operaven aquí, operaven a buscar tossint-ho la gent que matava el porc, tot això. Però després això ja no... un que passa ja no era important. Hi ha previsió que es pugui allargar més aquesta variant fins a Vilafranca, per exemple? Bé, vam deixar... vam deixar...
la variant, nosaltres, la d'Avellirana, en marxa, que llavors es va aturar, quan vam perdre l'alcaldia, es va aturar uns quants anys, i vam deixar també un projecte en marxa de la variant de les casetes, que és des d'on t'arriba ara... Las casetes de Llopar, o...? Casetes de Montaner. Ah, sí. Casetes de Montaner, que llavors ja la variant et situa a dalt al Lledoner.
Llavors també ja havíem parlat amb el Ministeri, amb l'embarcació del carrer de Catalunya, que a mi em feia por que al arribar al pont del Lledoner, el viaducte, fessin un desastre. Llavors havia parlat amb ells que el viaducte del Lledoner quedés com a una de les vies, amb dos carrils d'aquesta variant, i es fes un altre pont,
una altra via de dubte que sigui de nada només un de nada i un de tornada per arribar a l'ordal i baixar cap a l'ordal això ho vam baixar en marxa però això va quedar perdut i de tant en quant surt però penso que ho faran la variant de Ballirana sàpigues que estava ja bastant acabada i la van aturar fins que va quedar clar que Martorell abandonava el peatge
quan Martorell abandona el peatge, perquè ja calucava, va ser quan van donar els socialistes peu a obrir-se. A obrir-se així no fa tant, doncs. Doncs això. Bueno, sí, ho van obrir mig any abans de Martorell.
Que aquell túnel és llarg, eh? Quant té? No, té dos quilòmetres. Ah, ni dos, s'haig de fer a peu cada dia. No, no és llarg, no. El túnel, esclar, l'arrient de Vallirana és el túnel, n'hi ha res més, és el túnel. I quan vaig, quan surts del túnel, recordo que al començament es pujaven multes perquè anaves molt de pressa pel túnel i arribaves als quatre camins i continuaves de pressa i allà t'anaven...
anaven fent fotografies, i sé que la gent ho deien, que posaven un multe. Però bé, això és una altra cosa. Preveus previsió, però a curt termini o a llarg termini, que arribi fins a Vilafranca? Bé, almenys haurien de fer la part aquesta d'Avellirana arribar fins al Lledoner per estalviar-se les voltes
de Can Julià, recorda? Encara hi ha aquelles voltes de Can Julià. Ah, sí, sí. I per tant, hi ha un projecte fet amb què s'eliminen aquestes voltes i la Veriana es situa a l'entrar allà on hi havia abans el restaurant dels Abets arribant a la magia del Lledoner. I d'aquí damunt ja és molt més fàcil, perquè ja es va desdoblar la part de dalt del port
amb el qual ja és més fàcil. La Mercè, contenta amb tota la teva vessant política, la Mercè és la teva dona, no? No. Com es diu, espera? Sí, es diu Mercè. La Mercè no està contenta amb l'etapa política, no.
Està més content ara? Sí, per aquest tema sí. Sí, perquè ella no s'ha passat massa bé. Ah, no, per què? Perquè patia? No, no, perquè no... Ella no és de... No és de presumir, no és de... O sigui, quan venia el president Pujol o un conseller...
i jo havia de tenir algú, escolteu, vigileu-me que la Mercè no em quedi fora, que no la perdi. Que no s'amagui. No s'amagui, perquè no era... Dius que és filla de Monterrey? No, és filla de Cervalló. Ah, no sé què... Ah, no, que venia aquí... No, va néixer aquí també, ella. Ah, va néixer aquí. Sí, sí, com jo, la mateixa clínica. Ah, però ella és de Cervalló. Però ella és filla de Cervalló.
Jo a Cervalló, en Ballinana, de vegades, quan vaig amb el cotxe, si estic distret... No sap on tu estàs. I tant, que no hagi sortit de... A Cervalló havia anat a missa els diumenges, perquè feia d'escolar... Amb un sant francès. I sí, sé que anava... Vaig anar uns quants diumenges a l'estiu, no sé què, a la tarda... Amb un sant francès, no? Francesc Carau. No me'n recordo com es deia. Però sí, anava... Per part dels padres, eh?
Amb un capellà dels padres anàvem allà. Anàvem quan el Montserrat Francesc anava de vacances. Ah, això. Llavors ho substituïa un padre. El pare de Calla, em sembla que era. Perquè el Montserrat Francesc havia fet també classes aquí a Molins de Rei i a les monges. Tenien relació. Bé, avui em sembla que...
No sé si és avui, un dit aquest, el Lluís Llach serà a la Societat General d'Autors de Barcelona, perquè em sembla que és el cinquantenari del viatge i tal, una cosa així. Escoltem-lo amb la cançó T'estimo. Com tu podria dir perquè em fos senzill i et fos veritat
que s'ovinem se tan a prop teu si canto que s'ovinem se tan a prop meu si escoltes i penso que no he guzat mai ni dir tu
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo. Que junts hem caminat en la joia junts, en la pena junts. I és un clert tan sovint l'agulidor
Els meus morts i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc per tot això i coses que t'amago. Em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estim
T'estimo, sí, potser amb timidesa, potser sense saber-ne d'estar.
i el por que falc m'ho nego si em negues la tendresa t'estimo i em sé feliç quan veig la teva força que em peny i que es revolta que jo
que passaran els anys i vindrà la Déu com així ha de ser. I em pregunto si trobaré el gest
Abans m'has parlat d'alguns llocs d'aquí, el Pati Negre, per exemple, i més. Recorda-m'ho ara, que ens queden dos minuts tots. No, el Pati Negre era una casa que sempre tenia el portal obert. Això està entre els padres i la iglesi, el carrer d'un sur, d'un sur, el camell. I allà entravem al matí i fèiem un crit
Despertàvem la gent i marxàvem. Hi havia el passadís de la Fexa, que era un que agafaves a la baixada de l'eglésia, i feies un trencador per dintre les cases, i anaves a parar al carrer de debaix. I després hi havia el carreró del Gel, que era un que anava a parar del carrer de baix al carrer... Allà on hi havia el bar Estrella...
Sí? Ah, sí, sí, que ara es diu... No sé ni el nom, imagina't. No ho sé. Et deien, nen, no hi vagis, eh, on? Al Congo. Ah, sí, al Congo. Que era un barri que hi havia per sobre del futbol. Sí, sí, sí. Ara es diu, bona vista, què? No ho sé. No hi vagis, eh, al Congo? Sí, però ja veus... I una altra cosa important eren els... Em sembla que ja estem fent tard.
Eren els què? Què era l'altra cosa important? Els negritos de la pastisseria Mas. Ah, aquests tenien fama, eh? I les mones que feien. Que hi havia una competència amb les pastisseries. Josep Alemany i Rigol, moltes gràcies per venir aquí. Gràcies a vosaltres. Quan passi un temps, a veure si tornes i tenim més novetats per explicar. Perdoneu el rotllo. Gràcies. Adéu.
Bona tarda, són les 5, us parla Mercè Roura. El nou acord d'energies renovables aprovat avui pel govern català pot afectar i molt a comarques com la Conca de Barberà en el nombre de projectes presentats anualment.