Aquí comença De tu a tu. Entrevistes, anècdotes, projectes, records, nostàlgia i converses. De tu a tu. Amb Pere Vergoñón-Reventós. Pier.
I avui tindrem la companyia del Jordi. El Jordi, així, no sabreu qui és, perquè hi ha molts. Sortosament, Jordi és un nom molt conegut i popular a Catalunya, no només a Molins de Rei. Però el Jordi Gorrea ja us sonarà més. Si us dic Gorrea Pérez, podeu us quedarà igual. Però si us dic de Cal Límpia, ja sabeu de qui parlo, del carrer Major.
Hola, Jordi. Hola, bona tarda. Què tal? Has vingut ben acompanyat, eh? Home, per suposar, la meva dona sempre. La teva dona, que és la... Montse.
Rúbio. Montse Rúbio, sí. Montse Rúbio, de Papiol. Del Papiol. Però ja fa anys que vius aquí, no? 40. 40 més 15 de festeig. Però llavors vivies a casa teva, eh? Sí. No, llavors res de venir a quedar-te a passar la nit aquí. No, no. Escolta, els teus pares tenien aquell quiost fa anys, molts, jo em puc en recordar, de Límpia. D'on eren els teus pares?
La meva mare era d'Utiel, de la província de València, i el meu pare de Catarroja, de València. Ah, sí, d'Utiel, és on encara ara hi viu el José Lito. Sí. I Utiel va ser la primera notícia que es va tenir de la Dana, que es va al Pozo, allò que hi diuen. Jo ho vaig veure, dic Utiel, que jo hi he estat, hi tinc una mica allà. I dic, això...
Però, Utiel, però, Utiel, tot aquest aïve, això és molt... I després ja va començar la televisió a dir-ho, no? I Catarrotxa també va rebre, o no? I tant, Catarrotxa no ha quedat quasi res. Està reçada. És un poblet al costat de València. Com Barcelona i Hospitalet. Està pagat a València. I Utiel és ja l'últim entrant cap a...
Com que no? Sí. Ah, sí. Llavors el teu pare era catarrotgenc? Es diu així? No ho sé, sí, sí. I tu ja has anat a Catarrotgenc? Un parell de vegades. El meu pare tota la vida m'hi ha viscut aquí. Sí, veus, jo pensava que eren de l'Aragó. No, no, no. Eren valencians. Valencians. Valencians. Sí, sí. I es deia el teu pare... Vicente Urrea Raga.
I la mare? Carmen Pérez Jiménez. I la mare que era d'Utiel, que hi ha molt bon vi, diuen, i el teu pare de Catarrotxa, com ens has dit, i llavors tenia... éreu bastants germans, no? Cinc germans érem. I quedes tu només? Sí, però desgràcia no...
El poder perquè ets el petit, eh? Bueno, sí, soc el petit, sí. Jo havia conegut el Vicente, que havia treballat a la Printer, era una mica més gran que jo, sí, però esclar, jo ja tenia 16 anys i ell en tenia 20 i tants, no parlàvem gaire, no? Sí, sí. Perquè ara no es notaria la diferència d'edat, però llavors sí, però me'n recordo. Escolta, i com és que el teu pare s'instal·la a Molins de Reí?
Bueno, perquè quan la guerra, que va destruir moltes coses, una d'elles va ser que el van desterrar, de València. I llavors, com era roig, el van desterrar i va tindre que fotre el camp. I llavors va coincidir que va vindre aquí, a Moritz de Reis. Perquè coneixia algú d'aquí? No, perquè va vindre a peu des de València...
Per la carretera tot el dia. I va passar el pont. I va passar el pont i aquí va trobar feina. I es va quedar aquí. La primera feina que va tenir? De ratxulet. De fetotxos. Fetotxos, sí. Fetotxos, a Servelló. A Servelló. Sí. Però vivia a Molins de Rei. Sí, perquè va trobar la vivienda aquí a Molins de Rei. I llavors la idea de posar aquest quiosc de limpia botes, que es deia així, com va ser? Sí.
perquè com tenia tants crios i tenia que mantindre molta família, de dilluns a divendres feia totxos i dissabte i diumenge feia el de la botiga de netejar de sabates. Només eren els caps de setmana? Al principi sí. I entre els dos treballs treia per poder mantenir la família.
Perquè llavors era costum de fer-se enllustrar la sabata. Quin tipus de públic venia? La gent de Molins de Rei, que quan anaven a missa els dissabtes i diumenges, passaven per la botiga, anaven polits amb les sabates. Això era molt maco, portar les sabates sempre polides. Dones, també? No.
Homes. Mai? Cap dona? No. Jo no els he vist mai. És curiós, eh? Els homes... Era una època d'homes, eh? Sí. Les dones, no sé. Sí, és veritat, sí. Ara que ho dius, jo recordo a la plaça real de Barcelona que hi havia tots aquests... que n'hi havia molts. Sí, sí, sí. I teníem conegut
que encara el tinc, aquí a Molins de Rei, tot i que ara viu a Barcelona, que sé que ell anava a l'ímpia del teu pare i quan va viure a Barcelona també. Però parlo de primers dels 70, que després aviat es va perdre. No, ja es va perdre tot això. Quan és? És quan dic jo que es comença a perdre això? Sí, si el d'anar a una botiga de teixar-te les sabates... Un quiosc. Un quiosc o això, sí. Llavors la gent ja va deixar d'anar a fer-ho.
El teu pare, llavors, a més a més d'allustrar les sabates, també venia productes? Sí, i reparava calçat.
Reparava, netejava i venia productes. Esclar, esclar, esclar. Era sabater, il·lustrador i petit comerciant. Sí, sí, sí. Ah, sí. I qui més treballava amb ell? I algun dels teus germans? Sí. A vida que es feien gran ja marxaven, però de petits tots tenien que treballar a la botiga.
Sí, jo he vist aquestes fotos que han posat, que amb una hi ets tu, que portaves un ull tapat, que havies caigut. No, era perquè tenia un ull vago, que li diuen ara. Que veia molt poc i llavors ho feien per acostumar a que midés. El gandul que s'acostumés a que havia de treballar el doble...
però no va poder ser. Ens va quedar gantul tota la vida. Sí, perquè una foto, una noia diu, o una senyora, ara ja diu així, és com jo et coneixia amb la foto aquesta del Facebook. No, no, i encara està gantul l'ull, eh? Ah, sí? Igual, igual. I llavors què es fa? I amb l'altre veig el 100%. Que és la vagància que té, aquest. Sí, sí, sí. I amb l'altre, normal. Normal, normal. Tipus de sabates que duï, llavors...
Com els bocassins, les sabates aquelles de salón... Tipo anglès. Tipo anglès, de cordons... Clar, home, eren sabates bones, eh? I com es fabricava bé, la gent les cuidava... Clar, era molt diferent. La Montse també hi entén, Montse, costa't una mica... També hi entens tu, encara que siguis de Papiol...
Tu ja venies aquí i ho saps de les sabates. Saps què passa? Que des dels 14 ens coneixem, els 14 anys. I, esclar, les històries les he sentit molt, tota la seva història, la seva vida, i esclar, jo ho he viscut, no ho he viscut, però com si ho hagués viscut. I tot això m'ho sé. Després les fotos també les tenim allà a la botiga, avui en dia les tenim posades, perquè vaig pensar, les vaig trobar quan va morir la meva sogra,
Vam trobar fotos antigues i vam dir, mira, saps què? Això forma part de tot, de la teva vida, i la teva vida també és part de Molins, diguéssim, perquè pel lloc on es trobaven era un lloc que passava molta gent i la clientela l'havien fet. El meu sogre era molt obert i parlava molt amb tothom.
I, esclar, llavors, arrel d'aquí vam dir, mira, les fotos les posem aquí, que continuï la història viva, diguéssim. I això, i de sabates, és això, la sabata de tipus anglès, d'aquelles de dos colors que hi havia negres i blanques. Perquè, esclar, anaven amb traje, els diumenges anava...
Un traje que es vestien per anar a missa i per anar a fer el vermut al barbola. Sí, el barbola, els barberechos. Els barberechos. No es diu barberechos. Escopinyes. Escopinyes. I l'altre, de les escales de la central, de què tenia fama? La parra. Ah, la parra. La parra era dels musclos, no? Els musclos i el vermut. Sí.
I la Pudí i els calamars. La Pudí i els calamars. A la plaça del Mercat. Sí, no, ja s'entera la Pudí. Aquí hi havia cua pels calamars de la romana. Sí, si veus, vosaltres éreu veïns, jo no hi anava tant. Em sembla que la Montse Rubio ens ha demanat una cançó que li agradaria d'una pel·lícula que era Flashdames. La tens a punt, senyor David? Ellos d'Olesa, eh? Molt bé.
You're the maniac, maniac on the floor.
Fins demà!
Fins demà!
Ai, he de demanar disculpes, perquè com jo he dit, què us agrada de música? He dit, músiques de pel·lícules, i jo els he dit, què us agradaria, los cuentos sobre Riuquai o West Side Story, i com si tinguessin la meva edat, no? Llavors elles m'han tret aquestes.
Després posarem la Rosalia, eh? Molt bé, molt bé. Escolta, i es va perdre això, quan en dieu que el primer 70... El 70, 75, la gent ja va deixar de... Perquè hi havia marques de batons. Sí, sí, va sortir de tot.
de tota classe de productes per fer-t'ho a casa. El Canfor. El Canfor, el Nugent, totes les marques. I a la tele t'ho ensenyaven. Ara ja s'ha perdut també, perquè ara hi ha aquestes esponges... Ara n'hi ha...
Alguna sabata dóna pena de veure-la. A més, tothom anem amb ambas, ara. Sí, sí, el calçat deportiu ha sigut el rei. No et poses mai, Montse, uns bons talons? No, perquè representa talons, vol dir, fan dia, fan dia mitges.
Què em portes avui? Què va? Fa anys... Abans hi havia mitja i lligacames. De tot. I hi havia entallers que cosien les mitges quan es trencaven. Tenia un nom, això. Una carrera a la mitja i punts de mitja, no sé què ho cosien. Agafaven els punts de mitja i tot això s'ha perdut. Han canviat, són costums, passen. Sempre t'has dedicat a la sabateria, Jordi? Sí.
i a part he tingut una altra feina. Ah, sí? Sí. Es pot dir o...? Sí, sí. He sigut xòfer de l'UXA. Ah, sí? Portava una limousina i portava el que fos. A Tarradelles, per exemple. A Tarradelles no, perquè són coses privades d'ells, de policia. No, i a més que tu ets jove, a Tarradelles ja fa molt que no hi ha resitat.
Però les Coplovits, sí, es porten les Coplovits. Però les Coplovits les importats. Ah, sí? De José Bono. I la José Bono. I, a part, hi ha portat cantants, hi ha portat actrius, hi ha portat actors, i reis àrabs de... Bé, Barcelona, la ciutat. Sí, sí, sí. Treballava per una empresa i es dedicava a això. Ah, boita, això no ho sabia jo, eh? És ara el rei d'Aràbia Saudí, el príncipe Salman. Aquest noi el vaig conèixer jo amb set anys.
I el portava jo amb el Mercedes. Guaita, ara digue-li un dia que vingui per la fira.
Era molt... A mi m'agrada molt. Va ser la feina de la meva vida. Home, tant. Home, el Terram i les Copoblits no et van regalar res. Bueno, sempre em donaven alguna coseta. Propines. I portava actrius, actors... Sí, sí, portava molta gent important. Sí, sí. Sí, molt bé. I tu, acosta't la micro sempre. Montse, que havies treballat abans...
Doncs mira, jo d'estudis bàsics hi havia cuidat nens per guanyar molts diners i després els meus pares havien agafat per portar la fruteria d'un supermercat a Papiol.
I jo estava, doncs, això. A Mercat a Papió? Un supermercat. Ah, un supermercat a Papió. Un super, un super. I jo estava allà. Doncs això sempre ha estat de cara al públic, eh? Sempre tenint... Sí, sí, m'ha agradat molt i m'agrada, m'hi trobo bé. Tractar amb la gent. No, ja se us veu, a tots dos. A Barcelona vaig a cantar en un lloc a Sants, ja us ho vaig dir una vegada fa anys, i trobava un matrimoni que em deia que era en família vostra, o que us coneixia molt, però ara no els veig. Sí, sí.
Ara jo continuo anant allà d'entant, però ja no... O em veuen, i com que ja m'ho van dir un dia, i ara no se sap reconèixer jo. Som els parents del Gorrea. Sí, sí, m'ho van dir pel nom. No em van dir Límpia ni... Em van dir Gorrea, jo sé que els dieu Gorrea. Escolta'm, la botiga actual, fa molt ja que us veu passar davant, va ser el teu pare o va ser tu? No, va ser el meu pare. A l'any 68.
I des del 68 està ara. L'any que ve farà 59.
Sí, 68. Fa anys, eh? Sí, sí, es vau passar allà i la barraqueta, el quiosc va quedar anul·lat ja. Va quedar anul·lat perquè van fer el... van construir l'edifici. Ah, sí, que hi ha el banc de Sabadell. Sí, sí, sí. Sí, hi havia que calcar els camps a sota. Sí. Ah, sí. I llavors això ja va ser el teu pare. I a tu et va agafar que eres un crium, encara. Estava estudiant a l'escola industrial, però jo ja sabia que acabaria la botiga. Sí.
I, ah, sabies això? Sí, sí. Perquè als germans no els interessava cap. No, ja no hi havia ningú aquí. Ja havien marxat tots, ja s'havien caçat, i no la botiga, o es tancava, me la quedava jo. I, bueno, sí, va ser fàcil, no? Sí, sí, jo recordo el Vicente, els altres no, eh? Sí, sí, sí. Però segur que de vista els coneixeria. Uns anys darrere m'haguessin recordat ara, i tu ja te la vas quedar. Sí. Recordes aquells anys els veïns que teniu? Sí, i tant.
La barraqueta. La barraqueta. Tenia la xuleria...
Xurreria? Hi havia una xurreria. Ara me'n recordo. Ah, sí, al costat vostre. Enfront, enfront. Hi havia una xurreria. Abans de sortir d'allà, d'enfront, hi havia una xurreria, a la barraqueta. Hi havia un guiosco de llibretetes i llapisos i gometes de morrà, del col·le, i després una fruiteria a la cantonada. De les xutxes? Sí, aquesta. I les xutxes, també. I les xutxes de la barraqueta.
El Jaume i la Paquita. Però això ja fa més cap aquí, no? No, l'any 68.
Ah, no me'n recordo d'això dels xutxes. Ja hi havia xutxes allà. Avui en dia està a dalt de les escaletes. Sí. Allà dalt hi ha una barraqueta de xutxes. Sí. Aquesta estava allà baix. Bueno, era la barraqueta. La barraqueta. I venien gelats. Elados Marissa. Sí. Elados Marissa. No, vosaltres sou massa joves. Elados Marissa. Fa més anys encara, eh? Encara. La meva era Cami. Era l'època del Cami. Cami. Eren polos, també. Polos i gelat de barra, que ho tallava la paquita...
I a l'abat d'aquesta, el Colombines, la Magdalena, que era la merceria, en front meu el carrer major tenia la tintureria. Tintureria? Era la mare i el pare del morner, de la botiga del morner. Ah, sí, sí, que ha de venir un dia. El mateix dia que et vaig dir tu si volies venir a aquest programa, em va dir ell... Sí, sí, sí, sí.
Mon nen, no, el marit d'ella... Albertí. Ella és l'Albertí. Li vaig dir si volia venir aquí un dia i em va dir que sí, però que esperés que passessin les festes. Les festes falta molt encara per Nadal, però vam quedar així. Ell tenia la tintureria davant. Els seus pares.
I llavors hi havia, a sobre del Colomina, de les televisions, hi havia la perruqueria de la senyora Tresina. Jo l'he conegut molt poquet. Però sí que ho dic, recordo, sí. I la cancel·laderia del Vila. Això és més cap aquí, també. La senyora Tresina, jo parlo de l'any 66. Sí, sí, home, sí. Encara no estàvem. Escolta, què hi havia? Crec que...
una pastisseria amb on teniu la botiga. La Molina? La Molina, sí. La Molina, sí. I la de davant era Núria. La Núria. Però la vostra era la Molina. La Molina, sí. I de que a veure amb una que hi va haver la carretera al costat de la Creu Roja? Clar, era el mateix. A veure, explica-m'ho, explica-m'ho. Jo no l'hi he conegut, jo és pel que em deia el meu pare. Però si era l'any 62. Jo vaig néixer el 63.
Ho tenim malament. Et van espinar. El mateix del costat de la Quirrolla era la pastisseria. Primer havia de ser la de la carretera. Suposo que no portaven. No portaven les coses fetes. Les portaven fetes. I quan va acabar la pastisseria a la Molina ja veu entre vosaltres? Va estar molts anys buit allò.
Si la veu agafat el 68 i va estar anys buida, doncs sí que parlem d'anys, eh? Sí, ho va deixar la Molina i allò va quedar buit. Sí.
És que tenint en compte que en aquella època... Jo sé de gent que m'havia explicat que el dilluns venien els pastissos més barats del diumenge. Perquè no llançar-los, clar. Era una altra època, era tot molt diferent. Doncs jo sóc d'aquesta època, jo encara ho faria. A casa ho faig. Si hi ha una cosa que em ve molt de gust menjar... A veure, però n'hi ha una altra, que si no me la menjo avui, demà ja no m'agradarà...
et deixo callar tan bona i em menjo, no em sap greu llençar el menjar, poder, poder, perquè sóc d'aquella època que mirava una entrapada mortadela i només me'l mirava de vegades. Bon costum, s'ha de valorar les coses, i el menjar no es pot llençar. Ara jo ja no la veig conèixer, oberta a la botiga, la pastisseria. No, esclar. El que la gent me diu. Escolta, que no ens deixem algun veí, eh? Bueno, al costat tenia els barsers.
Al costat del carrer Major tenia els bars... Clar, és que són dos costats, carrer Major... El Mollón, sí. I Calcamps. I Calcamps hi estava en front, sí, senyor. I el Torner, que és la jubilada de la Font del Pot. I el Forn Rivera. El Forn Rivera, sí. La Sili, les pares de la Sili. Sí, el Forn Rivera. I la bodega del Rubelló.
Ah, sí, que ara es diu Calmas. Calmas, sí. Sí, l'estanc. Allà n'han tirat més cap allà. Després hi havia aquell que venia ous, el Quimet. El Quimet dels ous. Clar, és que abans les botigues... Estaven 30 o 40 anys en un puerto. Sí, sí. Ara les botigues obren i els 6 mesos hi han plegat. Sí, sí. Però si aquí hi havia una barberia tan maca i ara veig que venen pa, artesà. Sí, clar, sí.
Escolta, amb tota aquesta colla que hem almenat d'aquestes botigues, podíem fer un dia un ball, eh? Podíem fer un sopar. Podíem fer un sopar. Escolta, una altra música de cançó, de pel·lícules, em sembla que era La jungla de cristal. La teníem o aquesta no? Posem la Rosalia, doncs, de pobra, que sí.
Que veig que a la gent gran te me li agrada.
Sé muy bien lo que soy, ternura pa'l café. Solo soy un terrón de azúcar. Sé que me funde el calor, sé desaparecer.
Fins demà!
Fins demà!
I'll fuck you till you love me. I'll fuck you till you love me. Till you love me. Till you love me. Till you love me. Till you love me. Till you love me. Till you love me. Till you love me. Till you love me. Till you love me. Till you love me. Till you love me.
I a la Montse Jordi la coneixes? Doncs des que tenia jo 15 anys. Però a Papió no. No, la vaig conèixer a la discoteca d'aquí, que n'hi havia el Foment.
vam fer una discoteca i no me'n recordo quin any. Quan jo tenia 15 anys... Jo tampoc hi arribo, aquesta discoteca, però pel revés que tu. Jo no hi arribo perquè jo era massa gran per anar a aquesta discoteca. Era la manera de no sortir de Molins, o tenies que anar a Sant Vicenç, o tenies que anar a Sant Feliu, o van obrir aquesta d'aquí de Molins. Al tòtem, o a les canyes de Sant Feliu, o quedar-te aquí
i morir, i era el Foment. I això ja ho vaig agafar. Totem encara hi havia anat, però jo ja tenia 28 o 29 anys. No, jo havia anat. I la gent que anaven aquí al Foment, la disco Foment, eren gent de 16 o 17, i jo ja aquí no... I tu baixaves a peu de papiol per anar allà aquí? No, no. Això no sé si t'ho he preguntat abans. Agafava l'autobús.
Agafava el bus amb la meva germana. Quin bus, aquell de Rubí? El de Castell Bisbal. Ah, el de Castell Bisbal, que puja i torna a baixar. Sí, va també a Rubí, sí. I llavors la meva germana tenia 4 anys més que jo, perquè jo amb 14 anys representava que no podia entrar a la discoteca. Però, esclar, jo sempre tenia l'aspecte com de més gran, de més... Escolta, i abans...
Aquesta discoteca que dieu estava aquí, no? On som ara nosaltres? On som ara, sí. Era aquí? Sí, sí, sí. Aquí hi ha el Bacos i tot això. Ballaríeu una mica ara, si posem una peça d'aquesta? No sóc de molt de ballar.
Se va passar la història. Sí, escolta, tots aquests vessars i tot han fet una mica de mal, suposo, a la vostra feina i a totes. I a totes. I a l'internet. A l'internet també. El senyor Amazon aquest s'ha carregat més bon.
Però és normal, o sigui, és el que ve ara, ara vindrà tot això. A l'internet què vols dir? El comprar? El comprar? Clar, ahí està. I que ho pots tornar de qualsevol manera, i que venen un diumenge, i que venen a les 12 de la nit... Doncs encara com aguanten algunes botigues, eh? Però per això... Has de donar servei. Costa. A part de vendre, és implicar-te i fer un... Donar servei.
Saps què vull dir? Especialitzar-te en alguna cosa, en algun article, en algun producte, i això, fer que la gent et vingui a tu, perquè avui tot es pot comprar i tenen accés a tot i de tot, a tota hora i tot. Però això, si tu els dones una mica d'això d'explicació en el producte,
Et venen a que solventis el problema, saps què et vull dir? Avui et venen a solventar un problema. Tenen un problema i venen amb això. Gent jove, gent gran... No, la mitja d'edat de comprar és de...
40 cap amunt. Sí, menys de 40. Cordons, sí. N'hi ha algú de jove, però no tant. No. Jovent, res. No. El tipus de calçat que porta... L'altre dia va venir una noia i la vaig enviar a una merceria. I me va contestar, què és una merceria? No sabia ni el que era.
que n'hi ha un al carrer major, la dona, no? No sabia ni no què era. Què és una merceria? Lo de fil? Buscava fil, va veure l'aparador, els cordons, que els tenim posades, i es pensava que eren cordons. I dic, no, no són cordons. Ai, perdó, es pensaven que eren fills.
I són els cordons de sabates que veniu vosaltres. Aleshores hi vam dir, és d'anar amb una merceria per trobar això que busques. Sí, esclar, i n'hi haurà el mateix carrer vostre, més avall. Sí, més avall, sí, sí. I no sé si també, com que parlem mentre es canta la Rosalia, nosaltres aprofitem per parlar, perquè ella no ho sap, dèiem que les sabates ja van amb bambes. Bambes, sí. Llavors, ni cordons...
Les sneakers, això que es diuen ara sneakers, que són bambes, per dir-ho, calçat esportiu, que no és per fer esport, és per caminar pel dia a dia, per anar pel carrer, i tant homes com dones, nens, tothom porta, portem aquest tipus de calçat. T'imagines el Festival de Cants o que baixi la sombra vermella aquella, la catifa vermella, i baixi una amb un vestit llarg amb unes bambes?
Jo ja ho he vist. Potser en aquest cas concret no, però he vist a les grans ciutats i així hi ha gent que va amb traje, diguéssim, vestits diaris i així, i unes esportives. Amb unes bones sabates de taló. Tot i que ara poder no les resistiríem, eh? Si haguéssim de pujar a les escales aquelles que hi ha davant de la vostra tenda tres o quatre vegades amb els talons perquè t'has deixat una cosa baix i torna a pujar i baix.
Anem a moltes presses ara, hi ha massa presses, com va molt ràpid, és una altra, la situació és una altra. Els cinturons us en compren? Perquè ara els joves no se'ls posen. Doncs sí, sí que em veig. A veure, no és per presumir, però això té molt bona qualitat, procuro portar bona qualitat, i sí que em veig, si tinc sort, que es em venen. I veus el que et deia, el cervell, perquè nosaltres es fem a mida, es tallem a mida. Clar.
O sigui, tu et compres un cinturó i si és gran, no passa res, te'l farem a mida, a teva mida, com a tu t'agradi. I el jovent sí vés perquè diu, no, si la meva mare m'ha dit que vingués aquí, que trobaria el cinturó que vull. O sigui, que veus, la gent que ara li diu, vés allà que en Límpia que trobaràs. Segona generació. Trobaràs el cinturó.
Ara, quan us jubileu, perquè encara disfrutarem d'aquesta botiga tot un any, però quan et jubilis l'any que ve tens idea de fer algun viatge? Home, això m'agradaria moltíssim. Ah, on t'agradaria anar? Ui, als Estats Units. Ah, sí? Només hi ha estat un cop. Vam estar a Nueva York, però m'agradaria no anar a una ciutat important, sinó anar-me'n a un puesto d'aquests de Texas, que viuen els americans americans. M'agradaria veure això.
Jo a Nova York també és el que conec. Però vaig pujar a l'Amper State aquest, però les Torres Gemelles hi van anar, però jo tenia un altre plan i havíem discutit una mica amb uns quants que anàvem i dic, aneu i vosaltres. I això era l'any 2008.
Un, al juny, em sembla... I de seguida van caure. I al cap de tres mesos van caure. Dic, collo, vaig pujar a les Tones Cameras. Però m'agradaria, saps el que vull dir? A mi també, anar a Texas. Ah, ja està. A lo que és l'Amèrica de veritat. A Dallas, allà on va morir el Kennedy. Ara farà també 100 anys. Sí, coses d'aquestes. T'agradaria? Sí, sí, sí. Home, això és més complicat, perquè...
Ana, vas amb un avió, amb un vol, estàs... El que vaig fer jo, Nova York i Washington, i tornar cap a casa. Una setmana, 10 dies, el que sigui. Però tot això teu és més un viatge... No t'ho pensis, potser va anar a tocar a Nova York.
No ho he mirat, eh? Però hi ha més feina, ho has d'anar al quadrant, suposo, avions... I llogar un cotxe. Això és el que a ell li agrada, com que li agrada conduir, agafar un cotxe i fer ruta. Doncs feu-ho, què? No ho sé, no ho sé. Entera tant, bé, eh? Si t'agrada conduir i allà llogues un cotxe, esclar que les distàncies allà són grandíssimes.
Hauries d'anar d'un lloc a l'altre amb aviós, que suposo que són els preus més assequibles. Sí, sí, jo crec que sí. I llavors anar llogant un cotxe al lloc on vagis. A Milwaukee. Jo què sé, a puestos d'aquests que surten a les pel·lícules i diuen... Què has dit? A Milwaukee. Que dius, qui viu aquí? Però allà hi havia un assassí que va matar no sé quanta gent. Bueno, pues veo, ya te gracias.
Però Nueva York era una pel·lícula, allò. Nueva York era tot una cosina. Tota aquesta curiositat dels Estats Units és arrell de les pel·lícules del cinema. La gent viatjera, la gent... Jo tinc una cosina que a Nueva York precisament no, però a Indonècia. Ella ha anat d'una ciutat a l'altra amb avions i sola. Quan això ja és de ser més jove i...
Molt jove, té la meva edat. Una mica més jove. A veure, si sapigués ingles correctament, no m'importaria. Ella el sap, esclar. Però justejant, no. Però ella, imagina't si... No m'atreviria, no per la por, que també, la mandra, que també, però jo penso que m'avorriria sol a l'estona que anés voltant i coneguent, però quan arribés després a dormir a casa sol, sense poder explicar a ningú el que hi visi. Sí, sí.
Però bé, feu-ho. Oh, ja veurem tot. Tindrem temps. Però no els viatges de l'inxerso d'aquí d'Espanya. Però no és el mateix. Però bueno, també són viatges. Vosaltres, si a mi no em resulta, no hi he anat mai a cap, però esclar, jo heu de dormir sol i com que heu de dormir sol heu de pagar doble habitació i llavors a mi em surt casa més car que anar pel meu compte. Però vosaltres
Sí, eh? Hem viatjat, hem viatjat, hem fet viatges, eh, nosaltres. Europa per Europa. Ah, veus? Sí, sí, sí. Doncs llavors, si ja teniu aquesta experiència, mireu per internet, on vol de tal estat fins a l'altre. I no està encara amb l'avió, llavors no cal tots els Estats Units. No, no, no. I com a estat jubilat pots anar el més que vulguis,
No necessàriament descanar... Veig que compartiu aficions amb ella. Bueno, supongo que después de toda una vida...
Sí, tota una vida. Us veu conèixer, dius, el 70 què? Amb 14 anys. Jo tenia 14 i 15. I ara et jubilaràs amb 65. 64. Han passat quants anys? 40 o 50? 50. 50. Tota una vida. 50 anys, ja sabeu, ja saps quines sopes li agraden, no? I quina paella. La valenciana, s'ho pot dir? La feia bé, ton pare o ta mare? La meva mare. La meva mare.
Perquè de vegades hi ha homes que la paella... No, no, la meva mare, i les croquetes. Sí. La meva mare feia unes croquetes que eren d'antologia. I la paella tu no, no t'hi has posat. Jo cuina... I la Montse... És una cosa que sempre dic, un dia em posaré a cuinar, ella cuina molt bé. I fa paella, si et poseu aquelles mongetes grosses? Sí. Fa sols? No, fa... Garrofó. Garrofó. Garrofó.
Jo sóc de bon menjar. Escolta, ens hem deixat el valencià dels melons. Devien ser amics amb el teu pare. Ell d'on era, de València? De Burriana. Era un poble entre Castelló i València. Clar. Ens deixàvem un home tan conegut, el valencià dels melons. Ui, la plaça com era. Quina cançó tenim ara?
La de la cançó, quina cançó era? Aquesta, de la Punga de Cristal. Molt bé, escoltem.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Avui us volia preguntar si... Tampoc, som massa joves. El patxuli o el patxuli. Aquest perfum no us l'havíeu posat mai? Jo no. I tu, per exemple, aquest tampoc. Jo l'havia honorat perquè, clar, les meves germanes eren més grans que jo. Sí. I a casa jo he sentit l'olor del patxuli. Sí, sí, no em desagradava, no?
Sí. De la moda de llavors. Hi havia un que era més sofisticat que es deia Aramis, que era com un patxule més refinat, que aquest encara es troba. Més perfum, era més perfum. Sí, sí, sí, no era tan fora. Aquell altre de vegades et xocava molt si no el coneixia. L'Aramis és més... Jo l'he trobat de vegades al carrer Major.
Sí, sí, sí. Teniu família encara avorriana o carcaixent? Algun oncle o cosí? Potser sí, però he perdut el contacte completament. Cosins grans. Algun cosí, però gran. Ai, vos, sempre... I la Maria Carme? Ai, la Montse? Sempre de Papiol? Tota la família?
Nascuda a Papiol i la meva germana, una d'elles també, però els grans, perquè els meus pares venien d'Andalusia, de Sevilla. I van venir i ja portaven els meus germans grans, els dos. I aleshores, bueno, van anar a parar a Papiol, perquè la seva família tenia germans a Papiol i li van dir aquí hi ha feina, el que passava. I d'allà van venir cap aquí. I aquí vaig néixer jo i la meva germana. Vam néixer les dues aquí.
A Papiol, sí. I no han tornat. Vull dir, els meus pares... Mai van tornar a Andalusia. De vacances algun dia, però res, poca cosa. Els agradava molt estar aquí. Sí, el meu pare era de l'Horca i em sembla que només van anar a l'Horca... Bé, va venir aquí amb quatre anys, sigui dit. Però jo, si hagués sigut jo que hagués vingut amb quatre anys, sóc tan curiós de coses que em hauria agradat molt. De fet, hi anat jo a l'Horca. Ell hi va anar quan es va casar el meu germà
Uns anys després hi va anar, el meu pare el va portar. El meu germà hi va anar de viatge de nubis, va passar amb la moto, ell i la dona de llavors, la núvia, van anar a recórrer una mica a Andalusia, amb la moto, la muntesa. I quan li va dir al meu pare que havia estat a l'orca i encara havia trobat alguns cosins d'ell, llavors hi va anar amb el meu pare.
I jo he anat sol. Sempre he anat jo pel meu compte, no? He anat per la Setmana Santa a veure Morosi... No, allà no són Morosi Cristal. Això és a València. Allà hi ha... Les processons. Les processons, però los autos sacramental... No, tampoc és autos sacramental. Un...
Com unes... Les carrosses. Les carrosses. Amb els cavalls. Sí, és veritat. Té un nom. Que pugen amb una ermita, el cavall corrent. Sí. I ara el pañuelo blanco i el pañuelo azul, que són com dues formacions, dues... Sí, sí, del poble. Sí, un sota el blanc i un altre sota els blaus.
I a veure qui arriba a posar... Las hermandades. Las hermandades. De posar el pañuelo blanco a dalt que l'agafi la Mare de Déu. Sí, sí, sí. Clar, són tradicions xules.
Bé, doncs, continuem amb la Montse i el Jordi, que m'agradaria que no quedés alguna cosa per explicar d'allà, de la feina, ja parla molt de la feina, de la família, de ballar. Escoltem ara una cançó, sempre en posem una de meva, i posarem aquesta, que no sabia que la tenien aquí.
Voy a contar la historia de un cantante que entre el público vio aquel que fue su amante y le cantó sin que nadie supiera su triste decepción, su amarga espera. Debo aclarar que no es la vida mía, que cualquier coincidencia es pura falsa.
Fins demà!
Envitada de ocasión que no pretende figurar en tu programa. Soy, como lo fui siempre en tu vida, una noche de debut y despedida. Soy ese contrato que se archiva, una noche de debut.
Fins demà!
Jordi, l'Emili crec que tu tampoc te'n vas escapar. No, a la meva època n'hi hable ara. Oh, aviat ja, eh? La gent que tenen 50 anys ja no l'han feta. Jo sí, jo sí. Tu on la vas fer, Mallorca? Almeria. Almeria. Quan m'ho van dir que era Almeria no sabia ni on estava. Va ser la primera vegada. Està al costat de Portxena. Sí, sí, la primera vegada.
És molt maco, Porxena. Ah, ja has estat. Sí. Va ser la primera vegada que vaig sortir de Molins de Rei, a Almeria, i vaig trigar a arribar, mare de Déu. El tren no hi havia manera. Això era interminable. Ah, sí, que era el sevillano. Era el sevillano. 27 hores de tren.
Passava per Almeria, esclar. Passava per tot arreu. I diu que a Sevilla li deien el catalán i aquí li deien el sevillano. Vaig anar fins a Madrid per anar a Almeria. Però per anar al servei vas anar amb el tren aquest? Clar, és el que et pagaven.
El billet era això. Em pensava que us portàvem, no ho sé, amb alguns autocars, com aquests de l'Inserso. No, no, no. Et donaven un billet de tren i tenies que anar amb el tren que et donessin. Hi havia algú de Molins de Rei fent l'Emili amb tu? Sí, sí. Dos o tres n'hi havia, sí. Sí, he perdut el contacte amb ell. Però sí, sí. Sobretot n'hi havia un que ja portava temps i no te sabria dir ara qui és, però aquest noi me va ajudar molt i... Perquè ella era abans que tu. Era abans que jo i estava ben situat.
i el xaval d'aquella època això valia més que ser família d'un general jo en tinc un de conegut, aquí Molins de Rei que va entrar a Capitania i el que no ha fet la mil i li digui que hi ha Mallorca, Palma va entrar a Capitania i el tenia una mica d'endoll una mica d'endoll també el tenia jo, o sigui, no l'anava a buscar amb els capellans i amb tothom que podia però no aconseguia res
Vull dir, quin endoll tindria perquè de tota la quantitat de gent, 100 de soldats que hi havia al campament, anar a Palma. És com et diré jo, que ara que de tota la Baix Llobregat, uns, que hi ha molta gent que treballa amb amaisores o amb discoteques i tal, i que on posin a treballar la Generalitat, m'entens? Sí.
Cuny? Quin endoll? Doncs el tenia, mai vaig saber d'on va sortir. Bueno, mira. Aquest endoll jo no sé què. M'ha vingut a buscar ella, ja, és curiós, eh? És d'aquelles coses que penses, veus com a la vida no pots fer... No se sap mai... Perquè no es coneixia. Jo no coneixia. I vaig, escolta, tu ets de Molins de Reis. I jo dic, sí, doncs vine amb mi, vine.
Es va enterar que hi havia algú de Mollins de Rei i va venir a la seva... I ja em va agafar com aquí del bracet i em va dir, vine, vine amb mi. I clar, si era el tio que donava els destins a dintre del quartel. I amb on et va destinar? Jo, de xòfer. Me vaig treure tots els carrers de conduir.
I no vaig fer res. Tu tranquil, que aquí no faràs res. I no vaig fer res. Llavors, esclar que vas poder portar les Copovics. Tots els carnets me va durar. Les haguessis pogut portar allà al quartel. Mira, aquí vaig a prendre jo. Feu-vos una foto aquí. Vaja, hòstia, sí. I aquesta limousina, deus tenir fotos, no? Sí, sí que en tinc.
Calla, calla. Amb alguna gorra o no? No, no, no. Calla, que em va venir a buscar un dia, un dissabte. Et va venir a buscar allà? Va passar per la botiga. Sí. La botiga d'aquí, Molins de Rei? Aquí. El dissabte al migdia va venir i es va presentar amb la limusina. Jo li vaig dir que s'acaba. Escolta, acabem el programa, però què li vas dir? On vas amb aquest coig? No s'ha d'acord res si venia a Molins amb la limusina. No et presentis, quina vergonya.
I va venir. No vi que havia ni als carrers. Molt bé, Montse. I Jordi ha estat molt divertit avui estar aquí amb vosaltres. Sempre ho és. Però avui hem rigut, no sé per què hem rigut més. M'ho hem passat molt bé. Moltes gràcies. Gràcies.
Notícies en xarxa. Bona tarda, són les 5, us parla Mercè Roura, la comissió d'investigació